Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dilluns, 28 de febrer del 2022
L'arma de Txékhov, a Ucraïna
D'Anton Txékhov, el famós i mític dramaturg i narrador rus, és "L'arma de Txékhov", el "principi dramàtic que estableix que tots els elements d'una història han de ser necessaris i s'han d'eliminar els elements irrellevants", segons la Viquipèdia.
Al seu dia Txékhov va escriure: "elimina tot el que no tingui rellevància en la història. Si al primer capítol vas dir que hi havia un rifle penjat a la paret, en el segon o tercer aquest ha de ser inevitablement despenjat. Si finalment no es dispara, no s'hauria d'haver situat allà."
És el que en altres paraules la majoria de mortals, que parlem d'oïdes, diem que "si al primer acte apareix una pistola, al segon o tercer s'haurà de disparar..."
L'arma de Txékhov és un principi que no només funciona al teatre, a la ficció, també es compleix a la vida real i aquests dies en tenim, malauradament, una nova mostra.
I és que si aquests dies es disparen armes a Ucraïna, si hi ha guerra, és perquè abans algú ha situat aquestes mateixes armes en l'escena, i per més que la cursa armamentística té un component amenaçador i aparentment preventiu (?), al final les armes s'acaben disparant, ja que essencialment s'han construït i venut per aquesta finalitat. Al capdavall aquesta és la seva naturalesa.
I en el comerç d'armes, en el negoci militar de fabricació i venda d'armament, qui estigui lliure de pecat que llanci la primera granada! Fins i tot a Catalunya hi ha hagut i hi ha presència d'aquesta indústria, com bé ha estudiat el Centre Delàs d'Estudis per la Pau.
L'inici d'una guerra és el fracàs, més o menys clamorós, de la diplomàcia, i sobre aquesta qüestió el professor i articulista saltenc Miquel Berga en parlava ahir en el seu article dominical; Berga cita Charles de Gaulle: “Els diplomàtics són perfectes mentre fa bon temps, però quan comença a ploure s’ofeguen en cada gota que cau”. Miquel Berga, sobre els diplomàtics, diu: "amb un punt d’humor negre, n’hi ha que diuen que els diplomàtics són essencials per començar una guerra de la mateixa manera que els soldats ho són per acabar-la."
Certament a l'escena d'aquest conflicte també hi han aparegut, a banda de les armes, artefactes diplomàtics, però sembla que aquella llarga taula de Putin no era massa propícia ni al diàleg ni a l'entesa, i segurament si d'ell depengués, seguint la recomanació de Txékhov, no s'hauria d'haver situat allà. És una altra, l'arma de Putin.
dissabte, 26 de febrer del 2022
Minuts Musicals localitzats a Madrid
Si es pot separar l'obra de l'artista (es pot?, és que ara no recordo com havíem quedat...), es pot separar Madrid del que representa polticament?
És evident que Madrid no és Espanya, com Barcelona no és Catalunya, tot i que la política que s'hi exerceix massa sovint provoca una mena de força centrípeta que condueix a la confusió.
És clar que aquests darrers dies, amb aquesta agitació política que sacseja tot el Partit Popular, amb epicentre a Madrid, tampoc ajuda massa a separar la ciutat del que políticament simbolitza, i que de fet també és: el centre de poder de l'Estat.
I és que, per exemple, si jo us dic "pongamos que hablo de Madrid" costa molt no pensar, parlar i fins i tot taral·lejar "Lady Madrid" i, encara que ella no inspirés la cançó, posar-li cara; ja m'enteneu...
Ai Madrid, "una ciudad invivible, pero insustituible..."
divendres, 25 de febrer del 2022
"Descriure és inventariar..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster
Mentre escric aquestes paraules, assegut al seient 5C d'un vagó de tren camí de Girona (finestra), alço la vista un instant, per reposar-la i trobar motius per seguir teclejant les diminutes tecles de la pantalla del telèfon mòbil, i m'adono d'una taca que tinc als pantalons.
No l'he vist a primera vista. Amb la tauleta que penja i es desplega del respatller del seient del davant el primer que m'ha cridat l'atenció és una enganxina petita que hi ha amb un codi QR en forma de tassa. Al lateral de la dreta del quadrat que forma el codi, mitja circumferència fa de nansa, un trapezi isòsceles invertit fa de platet i dues ratlles ondulades a la part de dalt fan l'efecte de fum, del fumejar del cafè, o de la infusió, que aquesta tassa podria contenir. El que veritablement conté el codi QR, dedueixo, deu ser la carta de productes que pots demanar al tren, quan el personal el travessa amb el carro a mode de bar ambulant.
Abans de veure la taca els meus ulls han repassat, a mode d'inventari, el que minuts abans havia deixat sobre la tauleta desplegada: un llibre que m'estic rellegint per a un article, sobre el llibre, que estic preparant per a una revista local i que he de lliurar els propers dies, tot i que era per abans d'ahir; i un sobre petit, amb la part superior mig estripada, que conté la tovalloleta de gel hidroalcohòlic que el personal del tren ofereix amb cortesia quan aquest arranca de cada estació on s'atura. Del llibre en surten uns petits post-it de colors que marquen les pàgines i els llocs precisos on hi ha frases que trobo interessants, però que no faré servir per l'article que estic preparant, sinó per un altre que encara no he escrit i que, com aquest, alimentarà el meu bloc. El petit sobre de gel hidroalcohòlic està deixat de qualsevol manera sobre la tauleta, amb el dors panxa amunt, i a dins hi ha rebregada la tovalloleta amb la que sortint de l'estació madrilenya d'Atocha m'he refregat les mans.
Després de certificar que sobre la tauleta tot estava en ordre he agafat de nou el telèfon mòbil amb les dues mans, i mirant el teclat he observat en segon pla, a l'inici del camal esquerra i quatre dits més avall de l'entrecuix, la taca. L'he tocat amb els dits i l'he trobat enganxosa, i he tingut la temptació innata d'olorar-me els dits però aquests han topat amb la mascareta... No he tardat en deduir que la taca segurament és de la salsa de mel de canya en la que sucat la tapa d'albergínies a la malaguenya que m'he menjat com a epíleg de la meva estada a Madrid aquests dies, per temes de feina.
Entretingut en les meves cabòries he recordat que tenia pendent escriure l'article de demà (avui per vosaltres) del meu bloc, i que aquest any dedico, cada divendres, a un aforisme de Joan Fuster. Els tinc ordenats alfabèticament i aquest és el d'avui:
"Descriure és inventariar: una activitat subalterna, de notaris o novel·listes dolents."
Tan sols recordar-vos que no sóc ni notari ni novel·lista, ni bo ni (ni tan sols) dolent.
dijous, 24 de febrer del 2022
La Girona que se m'entela
No són pocs els llibres sobre Girona que tinc a casa. Llibres que parlen més de la Girona del passat, la que no vaig viure ni veure i que només conec a través seu, que de la Girona contemporània, la que m'ha vist néixer i créixer, la que he vist créixer i transformar-se.
Un d'aquests llibres és "Girona desapareguda", que parla d'una Girona que va ser i es va transformar molt abans que jo nasqués; aquestes darreres setmanes, rellegint el llibre "Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" (Llibres del Segle, 2021), de Narcís Sastre i Fulcarà, no puc evitar sentir-me una mica frustrat per tenir entelats alguns records de la Girona que d'infant i jove vaig viure i trepitjar, i que com la de les fotos antigues en blanc i negre, també ha desaparegut.
Penso per exemple en l'accés a Girona des del pont de Pedret, quan hi havia el Mercat del Bestiar i una vialitat molt diferent, sense rastre de rotondes per accedir a la Devesa i al centre de la ciutat.
O per exemple la zona del Güell, entre la Devesa i la carretera de Santa Eugènia, farcida de camps i horts, i amb un portal que ja no sé si és record, imaginació o fabulació...
Vagament recordo la plaça Santa Susana quan en comptes de palmeres hi havia cotxes aparcats, o la zona dels químics amb la indústria que hi havia, agonitzant.
Passo per Domeny i no trobo cap imatge nítida, en l'arxiu dels meus records, de com era abans d'urbanitzar-se, i m'esforço en recordar com és ara per no oblidar-me'n quan tot el sector estigui completament urbanitzat, curull de pisos semblants als que ja fa un temps que hi creixen.
L'altre dia vaig haver de buscar una imatge aèria del Parc Central dels anys noranta, un parc que a principis d'aquella dècada havia transitat molt. També recordo que aquell estrenat Parc Central va ser el centre neuràlgic de la campanya del 0,7%, la que reclamava que es destinés com a mínim aquest percentatge dels pressupostos a la Cooperació al Desenvolupament...
S'entelen les imatges, s'entelen els records d'aquests indrets que ja no són com jo els vaig conèixer. Potser per això tinc tants llibres sobre Girona, potser per això m'agraden les fotos antigues de la ciutat d'ahir; maldo per conservar-ne el record, per evitar que la imatge s'enteli, es torni borrosa, es faci fugissera.
Al capdavall, una part de mi també s'entela quan se m'entela Girona...
dimecres, 23 de febrer del 2022
23F a Madrid
Avui que és 23F i m'he despertat a Madrid, bé podria fer un cop d'Estat, no?
Però en comptes d'un tricorni i assaltar el Congrés de Diputats al crit de "todo el mundo al suelo!" podria abillar-me amb unes pells i un barret amb banyes d'un brau i anar a la seu del PP, al carrer Gènova, al crit de "Ayuso sí, Casado no" i "Ayuso presidenta!"
D'acord, ja sé que això no és estrictament fer un cop d'Estat, però el resultat d'encimbellar l'ínclita presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per fer-la forta dins el seu partit és el camí més ràpid que a l'Estat, com a la Comunidad de Madrid i a Castella Lleó, Vox trobi terreny abonat per créixer i guanyar poder. I ja parlarem després si això seria o no un cop d'Estat...
Donald Trump va fer escola i Díaz Ayuso està demostrant ser una alumna avantatjada i és curiosa, i inquietant, la capacitat que té perquè li rellisqui el tema de les comissions del seu germà i en canvi es xopi de victimisme per sentir-se investigada... Geni i figura, preocupant geni i figura.
Avui sóc a Madrid i no, no tinc previst, ni per morbo, apropar-me al carrer Gènova...
dimarts, 22 de febrer del 2022
La darrera moto
Catorze anys i més de vint-i-cinc mil kilòmetres després la setmana passada em vaig acomiadar de la meva quarta moto, la primera i de moment única que he comprat nova de trinca!
La moto encara tenia corda, tot i estar des de feia més o menys un any a la corda fluixa: els seus 250 centímetres cúbics feien que només jo pogués conduir-la i ara a casa ja sumem quatre carnets de cotxe, i de cotxe només en tenim un...
Solució? Baixar dels 250 als 125 centímetres cúbics, que en aquest cas sí, menys és més. Menys cilindrada, més persones que podem (ara dos) , i podrem (més endavant quatre i fins i tot cinc), conduir la moto.
25.000 kilòmetres en 14 anys són menys de 5 kilòmetres al dia, tot i que he de reconèixer que la moto mai l'he fet servir cada dia, i menys aquests darrers anys, des que també utilitzo la Girocleta.
De fet la millor opció per anar i tornar de Girona, jo que visc en un barri perifèric a uns 2-3 kilòmetres del centre de la ciutat, és combinar la Girocleta i caminar, sempre que no hagi de carregar res, ni naturalment "fer de taxi". Arribar pedalant a Pedret, Correus o la Plaça Catalunya és un passeig d'entre deu i vint minuts, i no t'has de preocupar ni del trànsit ni d'aparcar.
La moto també és una bona opció i aquesta nova, tot i ser de menor cilindrada, complirà perfectament les expectatives. D'acord que no arribarà a 80 km/h amb un cop de gas a l'arrencada d'un semàfor, però ben mirat ni falta que fa...
Per la mobilitat de la meva família, tot i ser cinc a casa, de moment en fem prou amb un cotxe, una moto, els carnets de la Girocleta i el bus urbà. Amb quatre carnets el cotxe és compartit, naturalment amb criteris i prioritats, i ara ho podrà ser també la moto, la darrera moto de casa, estrenada tot just la setmana passada.
Aquesta darrera és la meva cinquena moto en els darrers 32 anys, i és que com cantava Pere Tàpies, jo dels dels setze anys (o menys) que "amb moto xupu pa pa pa"...
dilluns, 21 de febrer del 2022
La primera moto...
La primera moto que vaig conduir era una Cota, una Montesa Cota de trial que tenia el meu oncle de Cantallops. Aleshores, amb catorze o quinze anys, encara no tenia el carnet, i amb aquella moto sobretot voltava per la pista forestal que duu a Requesens.
A Cantallops aquestes coses les podia fer... A Cantallops podia anar en moto i disparar l'escopeta de balins. També podia posar la mà dins la boca dels vedells, podia menjar les garrofes, com si fossin llaminadures, de la mula i ajudar al meu oncle a treure els fems de la cort, que tenia poc de cortesana però molt de noblesa. I quan m'ho demanava, ajudava a la meva àvia a matar un pollastre, o un conill.
Reconec que quan anava a l'hort jugava més que feinejava, suposo que per desesperació dels meus avis. Collir patates era feixuc i m'agradava més pouar aigua o buscar maduixes sota la maduixera... A l'hort hi anava a peu amb la meva àvia a les tardes i la millor recompensa era tornar dalt del carro que menava el meu avi.
És clar que anar a Cantallops també era sinònim d'anar a missa. Mai i enlloc he anat tant a missa com a l'església de Sant Esteve de Cantallops. Primer als bancs del darrera, sota el cor, on es solia asseure la meva família; després a la primera bancada de mà dreta, quan els de la meva edat feien d'escolanets, quelcom que mai vaig fer, tampoc a Cantallops. Recordo que rèiem amb qui ho feia, tot fent-nos ganyotes, i en més d'una ocasió rebíem la mirada de desaprovació del mossèn.
La setmana passada vaig estrenar una nova moto i, pensant en la primera que vaig conduir, m'he endinsat en els records d'infantesa i joventut de Cantallops. Records de vinyes que ja no tenim, records d'oliveres que encara hi són, records de piscina i gelat a Can Pau, de jocs i diversió a l'eixida de casa els meus avis i de corredisses amb bicicleta i partits de bàsquet amb la colla d'allà.
De la nova moto ja us en parlaré un altre dia, que avui encara dono voltes amb la Cota del meu oncle i no tinc pressa per tornar...
dissabte, 19 de febrer del 2022
Minuts Musicals localitzats a Nàpols
Les competicions esportives tenen, més enllà de l'interès i atractiu purament esportiu, l'al·licient de sentir a parlar, interessar-se i fins i tot conèixer les ciutats dels equips rivals, en aquest cas penso, per exemple, amb els del Barça.
Si fos ric, "yadi dadi dadi didu didu didu didu dum" com diu la cançó de "El violinista a la teulada", durant un temps dedicaria el meu "dolce far niente" a viatjar allà on el Barça jugués fora de casa, descobrint ciutats, paisatges, cultura, gastronomia... El partit de futbol seria només una de les activitats a fer...
Si fos el cas, ara ja tindria programat, per exemple, el viatge a Nàpols, on la setmana vinent el Barça jugarà la tornada dels setzens de final de l'Europa League... I per ambientar-me, ben segur, escoltaria, a banda de la "Tarantela Napolitana", la cançó "Una notte a Napoli" de Pink Martini, fins i tot amb la versió llatina amb el gran Carlos Santana i companyia...
És clar que tampoc podria evitar escoltar, tornant i pensant en el futbol, aquest himne de Nino D'Angelo. A Nàpols i al Napoli dels anys vuitanta Maradona va encaixar-hi molt més que a Barcelona, i al Barça; mentre allà és tot un ídol, o més que un ídol, un Déu, a Barcelona és recordat com un jugador que, tot i el seu innegable talent, no va quallar.
La setmana vinent el Nàpols o Barça seguiran endavant amb la seva aventura europea; serà una nit a Nàpols; veurem com acaba!
divendres, 18 de febrer del 2022
"De tota novel·la..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster
A vegades hi ha novel·les que se'ns fan llargues i aquesta sensació no sempre té a veure amb el seu número de pàgines.
Per qui no llegeix novel·les i prefereix esperar a la pel·lícula, també passa, amb metratges que trobem massa llargs, allò que diem que "a aquesta pel·lícula li sobren ics minuts!"
Ho va dir també Joan Fuster en un dels seus aforismes:
"De tota novel·la, sempre en sobra la meitat."
Fuster parlava de novel·les, també podem parlar, com hem dit, de pel·lícules i també ho podem aplicar a altres coses que fem i interrogar-nos, per exemple en el meu cas: de tot el que escric, de tot el que dic, sempre en sobra la meitat?
dijous, 17 de febrer del 2022
Un misteriós cor penjat
Fa dies, setmanes i fins i tot diria que mesos que hi ha un cor que em té ben intrigat.
El primer dia que el vaig veure, penjat a la barana del Pont de l'Aurora de Girona, vaig pensar que l'havien penjat malament, ja que el cor mirava, i mira encara, cares enfora, no cares endins. També hi buscava un missatge del tipus "tal persona i tal altra es casen"... Però res, al tros de roba només hi havia, i hi ha encara, dibuixat un cor, un cor ben vermell.
Cares enfora aquests missatges d'amor, polítics o d'altres índoles els hem vist en baranes de ponts que passen sobre carreteres; missatges adreçats a qui hi circula per sota i per aquest pont certament hi ha qui hi circula per sota, a peu o en bicicleta per la via verda que uneix Sarrià de Ter i Girona, tot i que la via verda no passa precisament per sota on hi ha penjat el cor. Sota el cor només hi ha un camí secundari...
Així doncs, a qui va dirigit aquest cor? Perquè el van penjar, ja no només cares enfora, sinó en aquest precís indret? El pont és molt llarg i de tota la barana que hi ha en ambdós costats, perquè a aquesta alçada?
Durant dies m'hi fixava intrigat quan hi passava en cotxe, en moto o en bicicleta, i no va ser fins que un dia hi vaig passar a peu, i em vaig aturar, que vaig trobar-hi una possible explicació. Vaig aturar-me davant el cor i vaig observar cap a on mirava aquest misteriós cor vermell i davant meu, efectivament, hi tenia, hi veia l'imponent edifici de l'Hospital Dr. Josep Trueta!
Podria ser que aquest misteriós cor vermell sigui una mostra d'afecte, suport, ànims i esperança per alguna persona que està, o ha estat, ingressada a l'hospital? No sé si realment aquest n'és el motiu, però des d'aquell dia penso que totes les persones ingressades que tenen l'habitació cares a nord, quan miren per la finestra hi veuen un cor, aquest cor vermell i anònim que ningú, afortunadament, ha gosat tocar, encara...
dimecres, 16 de febrer del 2022
La penúltima vinyeta d'en Sísif
Diuen que les persones que han perdut una extremitat segueixen sentint l'òrgan amputat; en diuen síndrome de membre fantasma i es segueixen sentint sensacions de dolor, picor, escalfor o fred... Qüestió de connexions nervioses i neuronals, suposo.
Salvant les distàncies, i sense ànim d'ofendre a ningú ni voler ser o semblar pedant, a mi em passa quelcom semblant amb algunes seccions del meu diari de cada dia que ja fa temps que no hi són, com els articles d'en Narcís-Jordi Aragó o les vinyetes de La Punxa d'en Jap!
El mateix em passarà, a partir d'avui, amb la tira còmica d'en Sísif que el "periodista orquestra" Jordi Soler publicava des de l'any 1982 al diari El Punt Avui. Aquest periodista tot terreny, que tant et feia un article, un reportatge fotogràfic, uns mots encreuats o una tira còmica, es va morir abans d'ahir i amb la seva pèrdua els lectors fidels del diari trobarem a faltar, sobretot, la seva tira còmica i irònica d'en Sísif, que amb la gota penjada eternament al nas es preguntava (i ens preguntava) coses tan absurdes i alhora vitals.
El buit de la seva vinyeta a la pàgina 3 és dels dolorosos, dels que fan mal i, com en el cas de La Punxa d'en Jap, difícils de substituir, en cas que faci falta fer-ho.
La penúltima vinyeta d'en Sísif, "Malament rai", parla sobre la veritat i la mentida, i la darrera, ja pòstuma i publicada ahir, és en blanc: els quatre quadrats en blanc, un blanc de dol, i el personatge de Sísif fora la vinyeta al lloc on hi havia la imatge d'en Jordi Soler, sempre càmera de fotos en mà i ajustant-se les ulleres.
Aquesta imatge de Jordi Soler, càmera en mà i ajustant-se les ulleres, és la de la seva veritat, la que sempre ha transmès del seu puny i lletra als articles, fotografies i vinyetes; la seva veritat era la seva mirada.
dimarts, 15 de febrer del 2022
La ràdio del cotxe
La primera ràdio de cotxe no va arribar fins al tercer que vam tenir, un Renault 11 de l'any 1985, després del Seat 600 a finals dels seixanta i de dos Simca 1200 dels anys setanta.
La ràdio, no encara ràdio casset, el neteja vidre posterior i la cinquena marxa representaven un avenç important respecte el Simca 1200 color granat, un salt qualitatiu per a la meva família, tot i ser un cotxe modest.
Amb la ràdio al cotxe podíem seguir escoltant "El Suplement" de Catalunya Ràdio, presentat aleshores per Xavier Solà (volta'l!), els diumenges camí de Cantallops, i el futbol amb en Puyal de tornada a casa... Si a casa la ràdio ja era molt present a la cuina, ara conqueria un nou espai: el cotxe!
El ràdio casset va arribar amb el Ford Escort a principis dels anys noranta, és clar que jo no vaig tardar gaire a tenir el meu primer cotxe. Era un fantàstic Renault 6 de finals dels anys setanta, però molt ben conservat; el vaig comprar l'any 1996 i el primer, i únic, que li vaig afegir van ser el mirall de la porta del copilot i, naturalment, un ràdio casset!
Era un d'aquells ràdio cassets extraïbles que quan aparcava el cotxe, aleshores sempre al carrer, amagava sota el seient. A la guantera del cotxe hi tenia una caixa amb cintes de casset amb música gravada, que amb el següent cotxe van passar a ser discs compactes.
Ara ja, ni això! Ara els cotxes tornen a portar "només" ràdio, ara ja no hi ha la ranura ni per cassets ni per discs compactes; ara amb la connectivitat si volem música a la carta ja tenim les aplicacions mòbils, però si volem escoltar la ràdio hem de seguir sintonitzant el dial!
Al cotxe de casa hi ha una llei no escrita que diu que, generalment, qui condueix tria l'emissora; ara que a casa ja som 4 les persones que conduïm, és fàcil endevinar qui ha agafat per última vegada el cotxe només veient el dial de la ràdio, i quan la petita tingui el carnet, passarà el mateix: a casa tants caps tants barrets!
Els cotxes evolucionen molt, cada vegada hi ha més electrònica, cada vegada més connectivitat i poc a poc es van electrificant; ara ja no hi ha cendrers ni encenedors, sinó connectors USB, i per moderns que siguin, per innovacions que incorporin, la ràdio es manté, fidel companyia del cotxe i, sobretot, de qui el mena i hi va.
Ara em semblaria impensable un cotxe sense ràdio, tot i que en els meus 47 anys hi ha un tros de vida, ben bé deu anys, que al cotxe no hi havia ràdio; potser per això, aleshores, hi cantàvem tant!
dilluns, 14 de febrer del 2022
Sant Valentí
No està clar que Sant Valentí de Terni, bisbe d'aquesta ciutat, existís de veritat, tot i ser un sant venerat; nascut, suposadament, a aquesta ciutat italiana l'any 176 se li atribueix la mort el 14 de febrer del 269 a Roma. Hi ha qui sosté que la seva és una llegenda que té l'origen en un altre sant del mateix nom, el màrtir Valentí de Roma, del que es diu que probablement va morir al voltant de l'any 270.
És amb Valentí de Roma (a la imatge batejant Santa Lucil·la, de Jacopo Bassano, s. XVI), metge convertit a sacerdot, que es forja la llegenda del sacerdot que casava d'amagat soldats (no entre ells, que se sàpiga), quelcom prohibit per l'emperador Claudi II, per la incompatibilitat de la vida militar amb la vida familiar. L'emperador el va fer executar i després de ser colpejar amb pals i pedres va ser decapitat fora les muralles de Roma.
Tenint el misteri de la Santíssima Trinitat ara tampoc intentarem desmuntar aquesta duplicitat en el santoral entre Valentí de Terni i Valentí de Roma, el que es coneix com a "duplicació de personalitat hagiogràfica" o el que en altres paraules podríem dir "si no è vero, è ben trovato"...
Sigui com sigui el cas és que un dels motius pel qual Sant Valentí està vinculat amb l'amor i, a molts llocs, amb el dia dels enamorats és aquesta història del sacerdot que casava en secret. Una altra explicació és per una altra creença, la que versa que el 14 de febrer era el dia que les aus triaven parella, tot i que no s'especifica ni quines aus ni on es produïa aquesta tria... Hi ha algun ornitòleg a la sala?
Sigui com sigui, sembla ser que qui va declarar la festa litúrgica de Sant Valentí va ser el Papa Gelsasi I l'any 498, tot i que la vinculació amb el dia dels enamorats no es produeix fins a l'edat mitjana, sobretot a França i Anglaterra.
A Catalunya, tot i que el dia dels enamorats es celebra el 23 d'abril, per la diada de Sant Jordi, es té constància de la celebració del dia dels enamorats el 14 de febrer en un poema del segle XV. És clar que ha plogut molt des d'aleshores i ja fa molts anys que Sant Valentí és, com tantes altres dates marcades al calendari, una campanya comercial.
En la seva essència, però, com amb la de la llegenda de Sant Jordi, quelcom deu haver-hi de veritat, encara que no sigui de la vertadera sinó la que hem anat construint entre les religions, la tradició i la cultura.
I com que d'amor és millor que en sobri que no que en falti, jo avui també el celebraré, que una cosa no treu l'altra...
dissabte, 12 de febrer del 2022
Minuts Musicals localitzats a Pequín
Pequín és aquests dies, amb els Jocs Olímpics d'Hivern, la capital mundial de l'esport, tot i que aquí estem més entretinguts amb els Jocs Olímpics d'Hivern de 2030 i la controvertida candidatura Barcelona - Pirineus, traient els pètals d'una margarideta: els volem organitzar, no els volem organitzar, els volem organitzar, no els volem organitzar...
Mentre seguim decidint què voldrem ser, olímpicament, quan siguem grans de moment el que ens ha arribat de Pequín, de Beijing, és la primera medalla olímpica d'uns jocs olímpics d'hivern, penjada del coll de la surfista de neu Queralt Castellet, tota una gesta!
Si aquesta és la darrera referència que tinc de Pequín, la més recent, la primera sospito que deuria estar relacionada amb el seu gentilici, pequinès, però no associada a les persones sinó a la raça de gos, ja sabeu, aquest gosset menut i divertit, que la llegenda i mitologia diuen que va ser fruit de la unió entre un lleó i una mico femella, de la que el rei dels animals es va enamorar... Vaja, si fa o no fa com l'ós formiguer!
És clar que per dualitat curiosa la de Jaume Sisa / Ricardo Solfa, i entre les seves cançons n'hi ha una sobre Pequín. I qui també ha cantat a Pequín és el grup madrileny El Buen Hijo.
Pequín va ser fundada, diu la Viquipèdia, fa uns 3.400 anys; i la mateixa basta enciclopèdia diu que les primeres documentacions oficials del gos pequinès es troben en gravats coreans de fa 4.000 anys; podria ser que el gos pequinès fos anterior a Pequín?...
divendres, 11 de febrer del 2022
"Creu-me, jove..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster
Ahir, que la meva filla mitjana va celebrar els 20 anys, em preguntava: sóc més de pensar en els meus 20 anys o en fa 20 anys?
Vosaltres no ho sé, jo sóc més de pensar, en aquestes ocasions, en quan jo tenia aquella edat. Em passarà el mateix d'aquí poc més d'un mes quan la petita en faci 16... El primer pensament serà quan jo en tenia 16, i després pensaré en jo fa 16 anys.
Quan pensem en el nostre "jo" més jove a vegades podem tenir la temptació d'enviar-li una carta des del "jo" adult i madur (?) d'avui, i hi ha qui fins i tot ho fa.
Si ho fes, si avui m'escrivís una carta a mi mateix, al "jo" d'entre 16 i 20 anys, potser m'escriuria entre moltes altres coses quelcom semblant al que Joan Fuster va escriure i voler dir en aquest aforisme:
"Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix."Em temo, però, que la resposta del "jo" jove seria que això de les trampes al solitari no és exclusivament un mal dels joves...
dijous, 10 de febrer del 2022
"La Màquina se para" en 11 frases
Sou de subratllar els llibres que llegiu?
Jo algunes vegades ho faig, subratllar frases o fragments que em criden l'atenció, que m'agraden... No sempre subratllo amb el llapis, a vegades marco la pàgina, sobretot si el llibre és de la biblioteca, amb un trosset de paper.
L'altre dia, repassant les marques que vaig fer en un dels llibres que m'estava llegint, ("La Máquina se para" , de E. M. Forster) vaig pensar que, abans de tornar-lo a la biblioteca, podria transcriure algunes de les frases que tenia marcades. Són aquestes:
- "Imaginad, si podéis, una habitación pequeña, de forma hexagonal como la celdilla de una abeja."
- "Madre, tienes que venir aunque sólo sea para explicarme qué peligro hay en visitar la superfície de la Tierra."
- "La Máquina no tenía en cuenta el imprevisible florecer, que una filosofía caída en desgracia consideraba la esencia verdadera de las relaciones, del mismo modo en que los productores de fruta artificial desdeñaban el imprevisible florecer de la uva."
- "Junto a ella, en la mesilla, había un vestigio de la era del desperdicio: un libro."
- "En aquellos días eran pocos los que viajaban, ya que, gracias al avance de la ciencia, la Tierra era exactamente igual en todas partes."
- "La noche y el día, el viento o la tormenta, la marea o el terremoto, habían dejado de ser obstáculos para el hombre, que había domesticado el Leviatán."
- "Creamos la Máquina para que actuase según nuestra voluntad, pero ya no somos capaces de hacer que la Máquina se someta a ella."
- "¿No te das cuenta, ninguno de los conferenciantes os dais cuenta, de que nos estamos muriendo, y de que lo único que vive aquí es la Máquina?"
- " Nos ha robado el sentido del espacio y el sentido del tacto, ha disuelto las relaciones humanas y ha reducido el amor en un mero acto carnal, ha paralizado nuestros cuerpos y nuestra voluntad y ahora nos conmina a adorarla."
- " La Máquina nos alimenta y nos viste y nos aloja; nos hablamos por medio de ella, existimos en ella."
- "Durante un instante, Kuno y Vashti vieron las naciones de los muertos y, antes de unirse a ellas, los jirones de un cielo despejado."
Potser aquestes frases, per si soles, no resumeixen el llibre, tot i que tampoc era, ni és, aquesta la voluntat i intenció. Aquestes 11 frases simplement parlen d'un petit llibre sorprenent i, en certa manera, premonitori, com vaig comentar setmanes enrere, i com explicaré més endavant, en un dels meus articles del nou número de la revista Parlem de Sarrià.
Ai el dia que la màquina, la nostra Màquina, s'aturi!
dimecres, 9 de febrer del 2022
La fantasia de tornar a començar
Si poguéssiu, si fos possible fer-ho sense danys cerebrals, quin record us esborraríeu del cervell?
Us imagineu poder esborrar els records com qui esborra arxius del disc dur, enviant-los a la paperera de l'ordinador, que deu ser com el purgatori, esperant clemència o desapareixent per sempre.
La cançó "Ciència-ficció" d'Els Amics de les Arts parla d'una empresa japonesa que "té un prototip de màquina capaç d’esborrar-te els records." Parlem, naturalment, d'esborrar records de forma voluntària, que altra cosa és quan involuntàriament, i de forma dramàtica i trista, la memòria es dissol i s'esmicola...
Esborrant els records, segueix la cançó, "pelis, discos, llibres, llocs... Què donarien molts per tornar a viure’ls com el primer dia?”. És clar que el veritable pretext del protagonista de la cançó és esborrar els records per perdonar; la cançó amaga la fantasia de tornar a començar esborrant els records per a crear-ne de nous, però sobretot per eliminar els dolorosos: "he entès que demà serà una altra vida, que viuré feliç una mentida. Però per perdonar-te calia arribar aquí?"
Quelcom semblant canta Deluxe (Xoel López) a "Ningún nombre, ningún lugar", una cançó que també parla de tornar a començar: "Podría pasar, perderlo todo y volver a empezar, y no estaría mal". Aquesta frase és molt potent i reconec que en algunes coses de la meva vida em costaria molt acceptar-la. Feu la prova: podria passar, podria perdre ...(penseu el que vulgueu que podríeu perdre) i tornar a començar, i no estaria malament...
Tornar a començar; en certa manera qui més qui menys ho hem fet, això. I potser és millor fer-ho mantenint els records, sense necessitat d'esborrar-los, per dolorosos i molestos que puguin ser; sense ells potser cometríem els mateixos errors o, si més no, no ens deslliuraríem de cometre'ls.
En tot cas mentre no puguem eliminar-los, ens hem de resignar a aprendre a conviure-hi, fer-hi les paus, que en el fons és fer les paus amb nosaltres mateixos, que els records que voldríem eliminar també som nosaltres.
I és que si tornéssim a començar sense algun dels nostres records no seriem nosaltres tal i com avui som, que també som fills, fruit i conseqüència dels records que ens voldríem extirpar.
dimarts, 8 de febrer del 2022
Dissociació d'esferes
Ahir a la tarda vaig escoltar l'entrevista que la presidenta del Parlament Laura Borràs va oferir a RAC1. Borràs aquest cap de setmana va dir que ella tenia tota la pel·lícula dels fets i que aquesta setmana l'explicaria, s'explicaria; és evident, i això és del tot legítim, que aquesta setmana i amb aquesta entrevista ha començat a explicar la pel·lícula, la seva pel·lícula.
Escoltada l'entrevista, i en alguns trams escoltada i re escoltada amb atenció, he d'admetre que qui dimiteix sóc jo: dimiteixo d'intentar entendre-hi quelcom...
Generalment els bons estudiants no es limiten a escoltar la lliçó i a llegir-la, també és important escriure, fer l'exercici d'escriure per tal de comprendre-la millor, i això és el que he fet amb alguns passatges de l'entrevista: escoltar-la i escriure-la.
Aquest és un fragment de l'entrevista, especialment quan el periodista Adrià Santasusagna, ben informat, pregunta i interpel·la a la presidenta del Parlament:
- Laura Borràs (LB): "Efectivament a partir del moment en què la JEC retira la credencial el fet de d'estar fent les funcions per les quals la JEC t'ha retirat les credencials implica, naturalment, una desobediència."
- Adrià Santasusagna (AS): "Per tant, a partir del dia 28 (de gener) ell ja no era diputat?"
- LB: "Això és fals (...). Que Pau Juvillà no fos diputat a partir del dia 28 és fals, i jo ho vull dir amb tota la claredat i la contundència".
- AS: "Els funcionaris actuaven com si no fos diputat?"
- LB: "Pau Juvillà el 3 de febrer és ratificat com a diputat pel Ple del Parlament de Catalunya amb una majoria àmplia, ratificant el dictamen de la Comissió de l'Estatut del Diputat del dia abans, per tant, estem aquí en aquesta dissociació d'esferes: políticament el Parlament de Catalunya, amb els seus diputats, en votació al Ple d'un dictamen que passa per la Comissió de l'Estatut del Diputat, considera a tots els efectes que Pau Juvillà és diputat.
(...) que ell (Pau Juvillà) no pogués votar (el dia 3) no era perquè no fos diputat i el Parlament no el considerés diputat, era perquè hi havia un conflicte d'interessos, i en les anteriors ocasions en què s'havia votat això ell ja no havia votat [hi ha qui ho desmenteix, això...], i en canvi s'estava demanant aquesta votació amb l'única finalitat de que jo incorregués en unes conseqüències penals. (...) Jo no in-admeto el vot de Pau Juvillà, no l'accepto, que és diferent. - AS: "Si Pau Juvillà no va ser convocat al ple, com es va poder acceptar o denegar la seva delegació de vot?"
- LB: "Jo convoco el ple, jo no convoco els diputats; la convocatòria de ple estava feta, i jo admeto la seva delegació de vot personalment (...). La delegació de vot de Pau Juvillà es va admetre, no es va acceptar per un conflicte d'interessos, i aquesta és una diferència bastant notable i em sembla que no cal afegir gaires coses més."
- AS: "Per tant, (...) si en aquest ple algú hagués decidit alterar l'ordre del dia per votar algun altre tipus de qüestió, Pau Juvillà hagués pogut votar?"
- LB: "és que en aquest cas l'acceptació (de la delegació) va ser per votar l'únic punt que hi havia a l'ordre del dia; les propostes de modificació de l'ordre del dia (...) es produeixen en el moment en el que s'obre l'ordre del dia, i no hi va haver cap proposta; si hi hagués hagut una proposta Pau Juvillà estava convocat com a diputat del Parlament de Catalunya pel ple del parlament de Catalunya que havia de votar un dictamen que l'afectava a ell en la seva condició de diputat.
No segueixo amb la transcripció, que l'entrevista la podeu trobar i escoltar fàcilment, i a més després van intervenir els tertulians i encara em va inquietar més evidenciar que lluny està la Mònica Terribas de la periodista punyent, fins i tot un punt incòmode, que era anys enrere; és clar que tampoc tenia massa clar si preguntava la periodista o la futura vicepresidenta d’Òmnium Cultural...
De l'entrevista em vaig quedar amb el concepte dissociació d'esferes, i vés que aquesta no sigui la clau per entendre-ho tot plegat, és a dir, no entendre res.
La dissociació és "l'acció de dissociar o de dissociar-se", i dissociar és "separar allò que era unit per associació". Esfera és un "cos o espai limitat per una superfície tots els punts de la qual equidisten d'un punt anomenat centre."
Vés que el problema no sigui que ni l'independentisme ni el procés són una esfera, sinó múltiples, i si algun dia ens va semblar que estaven associades, o com a mínim, alineades, ja fa temps que estan dissociades; pel que sí, tenim un problema i es diu dissociació d'esferes!
dilluns, 7 de febrer del 2022
En procés d'assoliment
A la meva època, aprovaves o suspenies. Naturalment hi havia matisos: podies suspendre amb un molt deficient o amb un simple deficient, i aprovar amb un suficient, un bé, un notable o un excel·lent. La nota marcava la qualificació.
I no només això, en algunes ocasions la nota fins i tot marcava el lloc assignat a la classe: al davant les millors notes, al darrera les pitjors. Per si les notes no marcaven prou, la posició dins l'aula ho feia encara més evident.
Amb els anys vaig pensar que potser hauria estat millor fer-ho al revés, passant al davant l'alumnat amb pitjor nota i al darrera l'alumnat amb millor, i tot i que tampoc tinc massa clar que aquesta disposició hauria estat revolucionària i hagués millorat el rendiment acadèmic, com a mínim no hauria relegat l'alumnat amb les pitjors notes al fons de la classe, al final de la cua, reforçant així un cert determinisme social i valorant l'alumnat només per a les seves notes...
Afortunadament no va ser sempre així, tot i que sí, les notes atorgaven certa jerarquia, més pel professorat que per a nosaltres, o si més no aquesta és la impressió que tenia aleshores.
Les notes tornen a ser objecte de debat, aquests dies. Temps enrere ja van ser-ho per aquelles de "progressa adequadament" i "necessita millorar", que com ara també difuminaven els números i les qualificacions clàssiques d'aprovat o suspès. Ara, entenc que aplicant la llei del pèndol, hi tornem amb nous eufemismes.
Un suspens serà una assignatura “en procés d’assoliment” i "assoliment satisfactori” per a l'aprovat, que a més també pot ser un assoliment notable o excel·lent. La qüestió és eliminar de l'equació la paraula suspens.
La proposta, com era d'esperar, té acèrrims defensors i detractors; els primers insisteixen en posar l'accent en el procés d'aprenentatge, no només en els aprenentatges, i en no determinar i marcar, estigmatitzar, a l'alumnat; els segons auguren que tanta laxitud i tants eufemismes són un torpede a la línia de flotació de la cultura de l'esforç i que, si aquesta nomenclatura va acompanyada de majors facilitats per passar de curs, tot plegat només servirà per maquillar les estadístiques, però no per a millorar els aprenentatges i el rendiment acadèmic de l'alumnat que està en procés d'assoliment.
Sense treure importància al debat sobre amb quines paraules hem de qualificar i valorar els expedients acadèmics, hem de definir les notes, en sembla que mentre ho discutim perdem de vista el veritable problema de l'educació, del nostre sistema educatiu: l'atenció a la diversitat i el combat contra la segregació.
L'alumnat que suspèn no millorarà el seus aprenentatges i el seu rendiment si a partir d'ara tan sols està en procés d'assoliment; el que representaria un salt qualitatiu seria que la seva escola tingués els recursos necessaris per a garantir que, efectivament, aquest alumnat està assolint i consolidant aprenentatges; recursos dins i fora l'escola, perquè sabem que la segregació escolar també està molt determinada per l'entorn, que l'escola no és un equipament estanc i aïllat, ans al contrari.
Més que discutir entre dir-ne suspens o en procés d'assoliment a mi m'agradaria que la discussió, que el debat, fos sobre les ràtios, la planificació i les mesures que es podrien prendre per a combatre la segregació i per a abordar de manera més eficient la diversitat; i en algunes d'aquestes qüestions, en algunes zones i equipaments escolars, Educació suspèn clamorosament. Ai perdó, està en procés d'assoliment.
dissabte, 5 de febrer del 2022
Minuts Musicals localitzats a Penny Lane
Hi ha algun carrer, o algun tros de carrer que formi part de la vostra vida? Sí naturalment hi ha el carrer, o tros de carrer, en el que hem viscut o vivim, però jo em refereixo a carrers que, per altres motius, també formen part de la vostra geografia de records.
Cap dels membres de The Beatles vivia al carrer Penny Lane de Liverpool però aquest carrer era una referència i pas inevitable per a els joves Paul McCartney, John Lennon i George Harrison per anar al centre de la ciutat.
De fet Penny Lane va estar a punt de colar-se a la lletra de la cançó "In My Life", en la que inicialment John Lennon feia referència a la seva infantesa i a aquest carrer, proper a la casa dels seus avis, i també a Strawberry Field... Però finalment amb Paul McCartney van descartar aquestes referències, que recuperarien més tard amb sengles cançons.
Penny Lane doncs, com Abbey Road, també és lloc de pelegrinatge, record i homenatge a The Beatles, i en el videoclip de la cançó els nois de Liverpool ens fan una visita guiada!
divendres, 4 de febrer del 2022
"Dir el que pense..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster
Sincerament, no sempre diem el que pensem, el que pensem de veritat, allò que en castellà diuen "la verdad verdadera". És possible que sí que ens diguem, a nosaltres mateixos, el que de veritat pensem, tot i que fins i tot així ens enganyem, ens enganyem a nosaltres mateixos.
Dir el que hom pensa no sempre és fàcil, no sempre és possible i fins i tot no sempre és recomanable; la mentida, o com a mínim no dir sempre tota la veritat, és un inevitable recurs de supervivència.
En altres paraules ho expressava Joan Fuster:
"Com que no m’atrevesc a dir el que pense, m’esforce a dir el que hauria de pensar."I és ben cert que a vegades el que hauríem de pensar, el que diem o callem per a encaixar, per a evitar el conflicte o la confrontació, a vegades dista força del que realment pensem.
Parafrasejant Joan Fuster podria dir que com que no m’atreveixo a dir el que penso del darrer sainet del Parlament de Catalunya, m’esforço a dir el que hauria de pensar... No us penseu, encara penso en el que hauria de dir.
dijous, 3 de febrer del 2022
Més mascareta?
Si no fos perquè sé que n'hi ha de pitjors, diria que dur la mascareta és un drama! Ja sé que no m'hauria de queixar si la meva gran queixa, per tot plegat, és la mascareta... Ja em perdonareu, però la mascareta em supera!
Pensava que els tests d'antígens serien més molestos que la mascareta, però ja us puc assegurar que per a mi, tot i que això d'introduir un bastonet pel nariu m'inquieta força i em fa regalimar una llàgrima galta avall cada vegada que ho faig, dur la mascareta s'endú la palma!
I mira, al gimnàs fins i tot la tolero, m'hi he acostumat, fins i tot a l'el·líptica o a la ciclo estàtica, però quan l'he de dur amb les ulleres posades i s'entelen els vidres és un drama, és el meu drama.
I més quan, per exemple, en una reunió presencial he de prendre notes: per escriure necessito les ulleres, que a la segona alenada s'entelen, i si de normal la meva cal·ligrafia ja és jeroglífica imagineu-vos sense ulleres!
Mesos enrere ja vaig dir que la mascareta no m'agrada, i jo, il·lús, em pensava que seria cosa només de l'any 2020, i som al 2022 i la mascareta segueix essent obligatòria, de moment "sine die", també al carrer i en espais oberts.
Estic per començar a buscar feina i casa a Dinamarca, tot i que en faria prou que aquí, seguint la recomanació d'experts i sanitaris, ens permetessin anar sense mascareta pel carrer i en espais oberts, sempre que no hi hagi aglomeracions.
De fet sorprèn força que es mantingui aquesta mesura, que segurament respon més a qüestions de percepció del risc i per a no relaxar-nos que al propi risc de contagiar-se. Entenc que la mascareta hagi vingut per quedar-se a l'interior, i espero que més aviat que tard deixi de ser obligatòria a l'exterior, que hagi vingut per marxar...
dimecres, 2 de febrer del 2022
Jo anava amb Rigoberta Bandini...
Jo anava amb Rigoberta Bandini i la seva oda a les mares, "sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix". La seva cançó, "Ay Mamá", ja ha transcendit el Benidorm Fest i el Festival d'Eurovisió al que finalment no participarà, i ha esdevingut un himne que amb la no selecció s'estalvia una possible, temible i temuda patacada... Espero que no sigui el cas de la Chanel.
Vist en perspectiva la no selecció de la cançó també té el seu costat positiu, i potser no podem parlar de benedicció, que ara qualsevol especulació del que hagués passat és pura i estèril ficció, però sí que la controvertida votació li ha donat encara més ressò, i ja no hi ha pit, per gegant i terraqüi que sigui, que la tapi o la silenciï.
No sé si de la cançó l'oficialitat en temia el pit, esdevingut símbol de la mà de Delacroix i el seu quadre "La llibertat guiant el poble", una al·legoria de Revolució francesa de Juliol de 1830...
Tampoc sé si els que s'escandalitzen o els molesta i incomoda el pit de la Bandini són els mateixos que xalaven, o encara xalen (saliven impúdicament, ja ens entenem), amb els pits despistats de la Sabrina, que ja sabem que el problema (o la qüestió) no són els pits sinó el significat que prenen.
Jo anava amb Rigoberta Bandini i si bé al moment del veredicte final em vaig indignar per com va anar tot plegat, a mesura que han passat les hores i els dies m'he anat convencent que potser millor així, i tot i ser conscient que "Ay Mamá" i Rigoberta Bandini han perdut una oportunitat d'arribar més lluny, el que ha passat demostra que si bé el Festival d'Eurovisió pot estar preparat per aquestes reivindicacions (recordem la Conchita Wurst), Televisió Espanyola (i Espanya per extensió o representació demoscòpica), no.
dimarts, 1 de febrer del 2022
Pseudo democràcia
Pseudo-, prefix d'origen grec, significa falsedat i l'hem sentit sovint vinculat a paraules com nom (pseudònim) o ciència (pseudo ciència). Mal ens pesi també podem afegir-hi democràcia i parlar de pseudo democràcia...
I si la pseudo ciència no és ciència però ho sembla (o ho vol semblar), la pseudo democràcia no és democràcia ni ho sembla, per més que vulgui fer com la dona del Cèsar...
La votació de la final del Benidorm Fest, per exemple, volia ser i semblar democràtica, i prou que se'n van omplir la boca quan van explicar el triple sistema de votació: el vot del jurat (50%), el vot demoscòpic (25%) i el vot popular (25%) a través de missatges de text o trucades telefòniques.
La pseudo democràcia no és tant per la ponderació de cada vot, que també, sinó per la manca de transparència en el seu escrutini. Respectant que el vot pogués ser secret, perquè no vam saber com va votar el jurat?
És evident que sobre el jurat pesava la meitat de la decisió, i el vot se'ns va presentar agrupat, la suma total de tots els membres. Mantenint el seu anonimat perquè no van mostrar els vots individuals?
És més: perquè el jurat no podia votar a cara descoberta? Votar i argumentar. Bé que es fa així, en tants programes de talents, i donat el pes de la seva decisió en la decisió final hauria estat el més just i professional.
També és qüestionable l'invent aquest del vot demoscòpic, en el que 350 persones, seleccionades per una empresa per a representar el conjunt de la població espanyola, van votar per a decidir un 25% de la puntuació. Tenim informació de la mostra? Amb quins criteris es va elaborar aquesta mostra?
L'escrutini també s'hauria de fer públic en el cas de la votació popular, que hem d'entendre que com tot el procés va ser seguit i validat per un notari... En resum: tants esforços per semblar una votació democràtica quan en realitat de democràtica, aquesta votació, en va tenir poca, com a màxim un qüestionable 25%, que per votar telefònicament calia pagar.
Al final la conclusió és que el resultat va acabar essent el que volia el jurat (ergo els organitzadors), i per tant hagués estat ben legítim que només haguessin votat ells; i una segona conclusió: el vot popular, a banda de donar-li una pàtina de democràcia a la votació, sobretot va servir per a recaptar algun caler, que algú havia de pagar la festa, no? És a dir, perquè li diuen democràcia quan en realitat volen dir recaptar diners?
La democràcia requereix, com a mínim, garanties de participació en igualtat de condicions i transparència en l'escrutini, i tot el que no respecti aquests principis no és democràcia o, com a molt, és pseudo democràcia.
Per cert, la controvertida votació sobre els Jocs Olímpics d'Hivern 2030 serà democràtica o l'haurem de prefixar, també, amb un sonor pseudo?