dimecres, 30 de novembre del 2016

El Loquillo més formal


La relació entre la música i la publicitat és de pura simbiosi en la majoria de casos; què millor que una bona i popular cançó per fer rellevant un anunci? O què millor que un bon anunci per descobrir una cançó, un músic, un grup?

La relació entre la publicitat i alguns músics, però, no sempre és harmoniosa i n'hi ha que no permeten, o no els agrada, que les seves cançons es posin al servei dels anuncis, del màrqueting, de la publicitat, al capdavall del consumisme...

Anys enrere El Chaval de la Peca, alter ego del músic català Marc Parrot, va saber aprofitar el primer anunci de la operadora de telefonia mòbil Amena per fer encara més popular la seva versió de la cançó "Libre", exemple del que és una relació simbiòtica entre la publicitat, la cançó i el músic: tots hi guanyen!

Aquests dies el músic i cantant català Loquillo apareix en un anunci de Gas Natural Fenosa, sota les notes de la seva cançó "El ritmo del garage", una de les icòniques del rocker de Badalona! La seva presència protagonitzant aquest anunci, però, no ha agradat a tothom, essencialment per dos motius:

1.- pel fet que algú com ell s'hagi venut, ell i cançó, al poder, al mercat, a un dels símbols de l'Íbex35... Què se n'ha fet d'aquell "chico tan raro con el que vas?".

2.- per la proximitat (casualitat?, coincidència?, efecte?) d'aquesta nunci amb la malaurada mort d'una dona gran a Reus víctima de la pobresa energètica, per dir-ho ras i curt. Qui sap si aquesta pobra dona podria haver estat una d'aquestes mares que, "no lo dice, no pero me mira mal"...

Sembla que Loquillo s'ha tornat formal... I en cas que fos així, no tindria tot el dret a fer-ho? A vegades penso que exigim als altres, especialment als famosos i celebritats, una coherència que no sé si nosaltres tenim... No sé, ja fa molts anys que Loquillo deu haver pogut anar, finalment, a L.A., no sé si ara per ser feliç encara vol un camió...

De fet el propi anunci ens dóna la clau de tot plegat:"La vida cambia muy rápido y no nos damos cuenta. Por eso, tus necesidades (de luz y gas) de hoy no son las mismas que las de ayer". Ni les necessitats ni nosaltres mateixos, tampoc en Loquillo!


dimarts, 29 de novembre del 2016

Pedro Sánchez, el socialista incòmode

Pedro Sánchez entre una multitud a Xirivella. Foto: EFE
Estava tocat, però no enfonsat! I aquests dies ha ressorgit de nou amb força, i amb forces! Si la gestora del PSOE donava per amortitzat Pedro Sánchez amb la seva defenestració anaven ben errats! Ell mateix va advertir-los que faria ruta pel pobles d'Espanya per recuperar la direcció del partit, i redreçar-ne el rumb.

La seva resurrecció ha incomodat a la gestora del PSOE, i no n'hi ha per menys: "el vostre temps s'ha acabat!", els hi ha etzibat aclamat per les masses, per una massa de socialistes que es vol rescabalar de l'abstenció a la investidura de Mariano Rajoy, que vol fer virar, ni que sigui un grau, la nau socialista cap a l'esquerra.

La proclama de Pedro Sánchez m'ha recordat la lletra d'una cançó (de desamor) de Led Zeppelin, "Your Time is Gonna Come" (la teva hora arribarà), que comença dient "Mentir enganyar, ferir, és tot el que saps fer" i que acaba reiterant (advertint, amenaçant?) que "la teva hora arribarà"... Sí, la cançó també sembla un crit desesperat!

La gestora va defenestrar (llençar per la finestra) Pedro Sánchez però aquest no es dóna ni per vençut ni per amortitzat! Ferit en l'orgull i reforçat per gran part de la militància (si més no la més sorollosa...) Pedro Sánchez sembla obstinat a entrar de nou a la direcció del partit no per la finestra per on el van llençar, sinó per la porta gran d'unes primàries i un congrés que la gestora no tindrà cap pressa per convocar, qui sap si esperant forjar definitivament la seva pròpia candidatura (Susana Díaz?, Patxi López?) per pugnar contra la de Pedro Sánchez.

Pedro Sánchez ha començat la seva "gira" per Xirivella i Sueca, una primera presa de contacte, una engegada de motors.. Li queden encara moltes places per conquerir (Andalusia, sobretot Andalusia, i veurem què passa amb Catalunya...) per seguir incomodant la gestora del PSOE; aquesta serà més una cursa de fons que de velocitat: resistirà el socialista incòmode? O es morirà (políticament) en l'intent?

dilluns, 28 de novembre del 2016

Fidel Castro, mite o llegenda?


Fidel Castro és a les revolucions el que Paul McCartney a la música: una llegenda, tot i que em temo que la història, i sobretot la gent, no el situarem a la categoria de mite com ho són el Che Guevara en les revolucions i John Lennon en la música

John Lennon i el Che Guevara han esdevingut fins i tot icones i la seva imatge iconogràfica ha omplert murs, pòsters, samarretes, xapes... És el que té morir-se jove i amb els ideals (quasi) intactes, immaculats.

Fidel Castro no va ser menys revolucionari que el Che, fins i tot va ser-ho més temps, per raons òbvies! Fidel Castro de fet va portar la revolució allà on el Che havia imaginat, i no sé si fins i tot més enllà del que el Che hauria volgut... Sempre ens perseguiran els dubtes existencials sobre el que els mites, els joves màrtirs de les causes per guanyar, haurien fet quan les seves causes han vençut, però la pregunta no té més resposta que la que cada un de nosaltres podem donar, és en el fons una pregunta retòrica que ens interpel·la a nosaltres mateixos, invocant els morts!

Molts dels qui amb orgull s'identificaven incondicionalment amb la figura del Che, per exemple lluint una xapa a la solapa, avui no farien el mateix amb una xapa de Fidel Castro. Fidel Castro no només va sobreviure a la revolució, es va convertir ell mateix en la personificació de la revolució amb tot el que això suposa, també de negatiu: la necessitat de perpetuar-se en el poder, a vegades amb costos massa alts pel que el representava i per, inevitablement, els detractors que amb els anys va anar acumulant.

Però fins i tot amb els seus errors Fidel Castro té i tindrà el seu lloc en la història, doncs la seva va ser la d'una revolució (feliçment) reeixida, erigint-se com a contrapoder del poder dominant, esdevenint un model que fins i tot va sobreviure a la caiguda del propi model; potser va ser aquest, diuen, el seu principal error, l'error de massa líders, confondre's, fondre's amb el poder...

Fidel Castro, mite o llegenda? El Che és el mite, ell és i serà llegenda; ell és i serà, possiblement, el darrer revolucionari!

dissabte, 26 de novembre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb The House of Love i "Shine On"


Què els va faltar al grup britànic de rock alternatiu The House of Love per tenir el reconeixement que no van tenir? Sens dubte música no! D'acord que no eren The Smiths, però ens van oferir, entre mitjans dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat, un grapat de bones cançons entre les que brilla especialment "Shine On".

De fet durant molts anys, durant massa anys, jo també els vaig ignorar; de fet me'n vaig oblidar quan vaig enterrar les cintes de casset al fons d'un calaix... Però mesos enrere, remenant calaixos i cintes, van fer-se de nou presents i, naturalment, vaig cercar-los a l'Spotify... Ara ja tornen a formar part de la meva particular discoteca!

Un feliç retrobament!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 25 de novembre del 2016

El vídeo de la setmana: #GivingTuesday, la inigualable sensació de donar


Donar és aquell verb transitiu que el diccionari ens defineix com l'acció de "cedir graciosament, gratuïtament, la possessió o la propietat d'una cosa a algú". Bé, tampoc cal donar-ho tot, però sí una mica, contribuir a equilibrar un xic més la balança de la redistribució. Sí, ja que que precisament els qui més donem no som els qui més tenim, però tenim més, força més dels qui rebran...

En una segona definició del verb donar també és "cedir una cosa a algú en bescanvi d'una altra", i aquesta definició també ens serveix per explicar perquè donem quelcom que tenim, temps i diners, als altres, a una entitat, una causa, un projecte...: pel que n'obtenim a canvi, precisament per aquest bescanvi!

I el bescanvi, en la majoria d'ocasions, és la simple satisfacció de contribuir que produeix la inigualable sensació de donar! Aquests propers dies tenim el Gran Recapte i el Giving Tuesday, doncs, per donar-nos una gran satisfacció!

Sí, també hi ha el Black Friday, però recorda que mentre en aquest del que es tracta és de gastar, en el Gran Recapte i el Giving Tuesday , fins i tot en l'Escudellada dels Amics de Boulembou del que es tracta és de donar!

Preparats per la inigualable sensació de donar?



Bon divendres!

dijous, 24 de novembre del 2016

Rita d'Espanya!


Si no fos perquè de ser-ho seria de molt mal gust, la notícia matinera de la mort de Rita Barberà semblava, quan l'escoltaves per primer cop, una broma! Però no, no era cap broma...

En vida Rita Barberà va donar guerra, ben bé fins al darrer moment, i la seva mort també n'ha generat en forma de picabaralla entre els grups parlamentaris del Partit Popular i Unidos Podemos al Congrés de Diputats, en motiu del minut de silenci que ahir li van dedicar. Una mostra més de l'adhesió i animadversió incondicionals que generava entre propis i estranys.

És clar que això de l'adhesió incondicional mereix algun matís: segur que amb dolor i a contracor el seu propi partit li va demanar que l'abandonés quan va veure's imputada, un fet que sobretot a ella li deuria doldre tant o més que la pròpia imputació.

Controvertida com era la seva va ser una trajectòria política, com en altres figures públiques com Jordi Pujol, de "llums i ombres" en el que precisament les ombres, les sospites de presumpta corrupció, s'anaven allargant i la van perseguir aquests darrers anys, ben bé fins al final, i la perseguiran encara...

Al seu dia la van definir com l'alcaldessa d'Espanya, i és evident que la seva projecció pública va transcendir la ciutat de València i fins i tot el País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana!), esdevenint tot un símbol, un paradigma, d'un estil de fer política: Rita Barberá era popular no només pel partit al que pertanyia i va ajudar a fundar, també pel populisme que exercia d'una manera tan arrasadora!

Si la seva trajectòria ha estat de "llums i ombres" ella com a personatge públic va ser, en la seva màxima expressió, geni i figura gràcies, entre d'altres, a les bosses Louis Vuitton (Santa Rita, Rita, Rita el Vuitton que te dan no se quita!) i al "caloret"! Popular, populista, arrasadora, excessiva, descarada, desafiant, superba... només cal tirar d'hemeroteca i fonoteca per trobar exemples de cada un d'aquests qualificatius.

M'agradaria pensar que amb la seva mort també mor un estil de fer i entendre la política, un estil populista i amb l'amenaçadora ombra de la corrupció sobrevolant sobre part del seu llegat, però em temo que va ser precisament pel seu estil (voldria pensar que no per les seves ombres) que va arribar a ser alcaldessa de València durant més de dues dècades!

També m'agradaria pensar que amb la seva mort no mor la possibilitat d'esclarir els dubtes raonables respecte a les ombres de la seva gestió política i pública, tot i que és evident que són massa coses, massa qüestions, massa respostes les que s'endú calladament a la tomba, o qui sap on...

La seva mort ens hauria de fer reflexionar, diuen (ex-) companys seus de partit, en relació a la persecució i cacera (?) de la que va ser víctima; hi estic d'acord, ens hauria de fer reflexionar a tots, inclosos i especialment els seus (ex-) companys de partit, que setmanes enrere la pressionaven perquè abandonés el partit, per la porta del darrere, i avui la lloen, defensen i perdonen de tot, quasi alçant-la com la Rita d'Espanya!

Com la seva vida, la seva mort també és plena d'excessos!

dimecres, 23 de novembre del 2016

L'efecte Millo


Tots els partits polítics tenen la seva línia dura, la línia "hard", i la seva línia tova, la "soft"; a vegades és tan sols una qüestió de matís!

Si pensem en qualsevol partit segur que sabrem veure-hi qui personifica cada una d'aquestes línies en diferents moments de la seva història, o en el mateix: Alfonso Guerra i Zapatero, Joan Ridao i Gabriel Rufián, Pablo Iglésias i Iñigo Errejón...

És clar que les circumstàncies condicionen molt i poden ablanir, o endurir, el qui aparentment era "soft" o "hard": José María Aznar la passar de parlar català en la intimitat a torpedinar-lo des del govern, primer, i la FAES, després...

Aquests darrers quatre anys l'estratègia del govern del Partit Popular vers Catalunya ha estat marcada per la línia més dura, representada aquí per la impassible María de los Llanos de Luna (al jutjat vas!). Però ara el Partit Popular, sense majoria al Congrés de Diputats, necessita activar la seva línia "soft", representada a Catalunya per Josep Enric Millo.

És cert que el fons serà el mateix pel que fa a la independència, però les formes seran, de fet ja són, unes altres; i en tot allò més enllà de la independència (finançament, inversions, infraestructures, educació, llengua, cultura...) és de suposar (i d'esperar) que hi haurà un canvi no només en les formes, sinó també en el fons! Innocent jo...

Enric Millo és gat vell i sembla tenir més vides que un gat! Ha estat més de vint anys diputat al Parlament de Catalunya, primer amb CiU com a militant d'Unió Democràtica de Catalunya i després amb el Partit Popular; políticament ha demostrat ser àgil, ara caldrà veure si en el nou càrrec sap ser hàbil: el seu principal repte, que el govern espanyol deixi de castigar Catalunya i els catalans, independència a banda: corredor mediterrani, rodalies, desdoblament N-II...

Deia Soraya irònicament que Millo haurà de tenir mà dreta (aquesta se li suposa) i també mà esquerra en la seva tasca com a Delegat del Govern espanyol a Catalunya; la posició de debilitat parlamentària del PP al Congrés de Diputats fa que necessiti activar la seva línia "soft"; una altra cosa és que fins i tot aquesta molts la trobem "hard", massa "hard"!

Hi haurà efecte Millo? Més política i menys jutjats! Aquest seria, realment, el millor efecte Millo! Molt em temo, però, que en aquest cas ni el fons ni les formes canviaran...

dimarts, 22 de novembre del 2016

En Pau descansa


A mesura que creixem anem perdent l'eternitat que mai hem tingut, però que de petits inconscientment (innocentment) ens atribuïm, i com més grans ens fem, com més vida tenim, més consciència prenem de la que anem restant, de la nostra pròpia caducitat. I malgrat això, seguim vivint creient-nos, més que eterns, perennes.

Fins que la vida ens bufeteja implacablement! Tota mort és dolorosa, fins i tot l'esperada i d'edat avançada: si has estimat i t'han estimat és impossible no deixar, rere teu, ni que sigui un fil de tristesa. Però quan és inesperada et paralitza!

Ahir a mig matí un correu electrònic em comunicava la inesperada mort d'algú a qui jo encara li feia molta vida! En Pau, en Pau Gabarrella, coordinador del programa Salut Mental Incorpora, un actiu d'AMMFEINA, un company de viatge en la feina d'ajudar els qui busquen feina...

Tenia un problema de cor, diuen, i calia operar-lo; una operació de risc, certament, però que li hagués permès prorrogar-li molts més anys la vida! L'operació havia de ser demà, però demà ja no l'esperen a cap sala d'operacions de cap hospital... El cor se li va parar, i els nostres se'ns han glaçat!

No fa ni dos mesos va ser a Girona fent una xerrada en el marc del Dia Mundial de la Salut Mental, i avui el plorem... Morts d'aquelles que et deixen glaçat, que et fan mirar i remirar de nou el correu electrònic cercant alguna errada, però no, la mort és tan certa, i incerta alhora, com la vida mateixa!

La vida, més llarga o més curta, no deixa de ser un parèntesi en l'autèntica eternitat, un espai-temps més o menys conscient entre el no-res que érem abans de néixer, i el no-res que serem, penso jo, quan morim.

En fi Pau, com tu bé vas dir... Pormenores de un funámbulo! Descansa en Pau!


dilluns, 21 de novembre del 2016

Cal el Dia de la Infància?


La distància entre que arribar a l'adolescència sigui una fita i no arribar-hi un drama és més gran de la que pot haver-hi, per exemple, entre Angola i Luxemburg, més de 6.500 Km; mentre que al país africà la taxa de mortalitat infantil és de 157 defuncions d'infants per cada 1.000 naixements, a Luxemburg és tan sols de 2.

Sobreviure a la infància en alguns països és, literalment, una qüestió de vida o mort: guerres, pobresa, desigualtats, desnutrició... Res de nou sobre la capa de la Terra, lamentablement. I els que sobreviuen i arriben a l'adolescència, o fins i tot a l'edat adulta, tampoc ho tenen igual de fàcil, depenent d'on hagin nascut; els països de l'Àfrica Subsahariana registren un elevat índex d'abandonament escolar (més del 40%) amb tot el que això suposa: perpetuació de les guerres, la pobresa, les desigualtats, la desnutrició...

És clar que a casa nostra, en relació a la infància i els seus drets, aquests darrers anys hem sentit a parlar molt dels efectes de la pobresa sobre els infants, un dels col·lectius que més directament pateix les conseqüències de la pobresa i les desigualtats.

Conèixer aquestes dades, i moltes més, en relació a la pobresa infantil no només és necessari, sinó del tot imprescindible, sobretot pels qui, afortunadament, no la veiem ni la patim a casa nostra. És per això que dies com el Dia de la Infància, per exemple, són tan importants i necessaris, per ajustar la mirada esbiaixada  que tenim de la realitat. O simplement per obligar-nos a veure una realitat que no volem mirar, que ens costa reconèixer o que simplement volem ignorar.

Sí, a vegades els dies mundials d'alguna cosa fatiguen, i sí, no cada dia és festa però cada dia és el dia d'alguna cosa! Però com amb els nostres dies, hi ha dies d'alguna cosa que són més importants que d'altres, com el de la infància! Al cap i a la fi és un dia en què, a banda d'observar-los, hem d'interpel·lar-nos a nosaltres mateixos, els adults (suposadament) responsables i madurs, doncs els seus drets estan, per bé i per mal, a les nostres mans!

Cal el Dia de la Infància? , mentre la distància entre els infants d'Angola i els infants de Luxemburg sigui infinitament més gran que els 6.500 Km que els separen...

dissabte, 19 de novembre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Isao Tomita i "Arabesque Nº 1"


Demà, diumenge 20 de novembre, es celebra el Dia Universal de la Infància i he pensat que ja que enguany em retrobo amb músiques pretèrites què millor que fer-ho, avui, amb una de les cançons que forma part de la meva infància i, com jo, de tota una generació!

És clar que aleshores, quan era un infant, no sabia que la cançó es digués "Arabesque Nº 1", que el seu autor era Debussy i que el compositor japonès Isao Tomita en va fer aquesta adaptació electrònica, com va fer amb altres peces del compositor francès. Jo, com possiblement molts de vosaltres, tan sols sabia que era la sintonia del meravellós i fantàstic programa de televisió Planeta Imaginari... Des de la primera nota ja ens il·luminava!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 18 de novembre del 2016

El vídeo de la setmana: la Carmina de l'anunci de la loteria de Nadal


Ja sabem que tocar la fibra ven, però la fibra, també ho sabem, és molt sensible i a vegades correm el risc de travessar el que és moralment digerible. Aquest anunci sembla una versió trista, penosa i excessivament ensucrada (li apliquem el nou impost sobre les begudes ensucrades?) de la pel·lícula "Good Bye, Lenin!", si més no pel que fa a la construcció i manteniment d'una mentida, d'una falsa realitat.

Hi ha qui en fa lectures més polítiques, o sociològiques, essent l'anunci una al·legoria del nostre temps, del que vivim actualment a Espanya, amb una Carmina, aquesta mestra jubilada i aparentment despistada (diuen que no, que no pateix Alzheimer!), que ens representa a tots; i ella, conscient des del primer moment de la seva mentida, la manté fins a les últimes conseqüències per crear una ficció de vida feliç i il·lusió compartida, i fins i tot per cohesionar una família esquerdada... No sé, les mirades, com els silencis, poden dir moltes coses, o absolutament res!

Sigui com sigui, però, i tornant a l'anunci i a la seva finalitat, tinc la sensació que la loteria de Nadal es ven sola, independentment, i per ells afortunadament, d'aquest anunci! Els creatius i publicistes sempre podran dir (qui no es consola és perquè no vol!) que l'important és que parlin de tu...

Sí, ja ho sé, jo no en sóc una excepció i no només en parlo, sinó que a més us castigo amb la versió llarga de l'anunci, no fos cas que us perdéssiu detall, i així també podreu interpretar totes les mirades, tots els silencis i tot el que alguns personatges, com la Carmina, el seu fill i el seu nét, callen!



Per cert, després de l'Antonio, calia la Carmina? 
Bon divendres!

dijous, 17 de novembre del 2016

PSC i PSOE, un matrimoni en crisi


El símil de la parella, aquell que no fa massa anys es va fer servir en la relació entre Catalunya i Espanya (allò que Espanya maltractava, i maltracta encara, a Catalunya), bé podem fer-lo servir ara en la relació entre el PSC i el PSOE, un matrimoni en crisi.

Aquesta setmana Miquel Iceta, primer secretari del PSC, s'ha trobat amb Javier Fernández, president de la comissió gestora del PSOE, primera trobada entre els dos líders (?) socialistes (l'interrogant és més aviat pel del PSOE) després de la negativa dels diputats del PSC al Congrés a abstenir-se en la investidura de Mariano Rajoy.

En termes de parella el resultat de la trobada va ser allò de "donar-se temps", temps per cicatritzar les ferides, que hi són, temps per recuperar una certa calma, que cal, temps per no decidir ara, encara amb la desavinença a flor de pell, quelcom que qui sap si demà mateix podrien lamentar, un i l'altre.

En termes polítics, d'anàlisi seriosa, seria allò de la "pilotada endavant"! La gestora del PSOE després d'incendiar el partit i defenestrar Pedro Sànchez, ara fa de bomber i vol, sobretot, deixar passar el temps i anar remullant el partit, apaivagant qualsevol intent que alguna guspira prengui...

I dues són les guspires que la gestora del PSOE vol apagar per evitar revifar l'incendi socialista: la de Pedro Sànchez i el que representa, i la del PSC i el seu desafiament (?) al partit mantenint el seu no a Mariano Rajoy!

Pel que fa a la primera, no sé si la gestora ha posat un gps per geolocalitzar el cotxe de Pedro Sánchez, qui va amenaçar en iniciar (demà m'hi poso, segur!) una gira pels pobles d'Espanya per tal de recuperar la secretaria general i, així, el partit!

Pel que fa a la segona guspira, una part del PSOE ja ha dit com vol que sigui la nova relació amb el PSC: El PSOE vol un PSC desarmat i captiu, sotmès i amb menys autonomia.

Suposo que aquesta voluntat deu ser el calc exacte i precís de com volen Catalunya respecte a Espanya... Ja ho ha advertit amb encert l'eurodiputat socialista Javi López: “Si no cabem dins del projecte federal, es fa difícil defensar que Catalunya cap dins d'Espanya”.

PSC i PSOE són avui un matrimoni en crisi, una crisi profunda però no insuperable; ara bé, per superar-la ambdues parts s'han de trobar còmodes sense ser sotmeses per complert a la voluntat de l'altra, especialment el PSC vers el PSOE. Si l'Espanya federal és possible només ho serà en la mesura que sigui possible la relació federal entre el PSC i el PSOE, i no sembla que el PSOE, si més no el d'avui, el de la gestora provisional "sine die", estigui per gaires federalismes més enllà del simple postureig...

PSC i PSOE s'han donat temps; la clau no és deixar passar el temps, sinó aprofitar-lo! Escoltant les declaracions d'ambdós líders em va semblar que el del PSOE seguia sense entendre res del PSC, doncs seguia amb el mateix discurs de setmanes enrere... Tot plegat pot acabar resultant una pèrdua de temps; és el que tenen, en moltes ocasions, les "pilotades endavant", allunyes el problema, però no el resols! La crisi es prolonga...

dimecres, 16 de novembre del 2016

La política és una merda? No, només un merder!


A veure si ho entenc, generalitzant podríem dir:

Que la dreta i l'esquerra catalanes s'entenguin per impulsar la independència és xulo, a ulls dels catalans independentistes, però és caca i converteix en radicals a la dreta catalana, a ulls dels espanyols unionistes... Fins aquí anem bé, no?

Que la dreta i l'esquerra espanyoles s'entenguin per mantenir la unitat d'Espanya (o el que seria el mateix, aturar la independència de Catalunya) és caca a ulls dels independentistes catalans, i converteix en fatxa, també pels mateixos ulls, a l'esquerra espanyola, i en botiflers a l'esquerra catalana que no impulsa la independència. Buf, la cosa es comença a complicar...

És a dir, que si ets un conservador català independentista seràs titllat de radical antisistema pels conservadors (com tu) espanyols unionistes, i si ets espanyol d'esquerres unionista els catalans d'esquerra (com tu) independentistes et titllaran de fatxa, i si ets català, hi afegiran botifler!

Si ets la CUP i no fas president un convergent els altres independentistes (i parts dels teus) t'acusaran de fer el joc als espanyols unionistes (i encara pitjor, als més fatxes!) per posar entrebancs a la independència que tu també vols; si finalment fas president un convergent la resta d'independentistes et perdonen la vida fins que els tombes el pressupost, però pots reparar el teu mal canviant la direcció del partit assembleari, votant a favor de la qüestió de confiança que el president t'ha engaltat hàbilment i amb l'esquer del referèndum que demanes li acabaràs aprovant el pressupost, tot a risc, si no ho fas, de ser de nou potencial còmplice dels espanyols unionistes (i encara pitjor, dels més fatxes!).

Si ets socialista espanyol i amb la teva abstenció fas president Mariano Rajoy, seguiràs essent espanyol a ulls de tothom (catalans de dreta i d'esquerra, i espanyols de dreta i d'esquerra), però ja mai més socialista (excepte pels soferts socialistes catalans i pels resignats socialistes espanyols que encara queden!)

És així no!? Vull dir que segons com el PDECat són uns radicals anti-sistema i la CUP està sempre al llindar de caure d'allò més baix, són uns potencials "dinamitadors" del procés des de dins, fent el joc als fatxes espanyols i espanyolistes! Avui el PSOE ja no existeix doncs és l'ala borda del PP i el PSC... qui? Ah sí, que el PSC ara sí que és diferent del PSOE, tot i que com a la pel·lícula, només és reina per un dia! Pren nota Miquel Iceta, més aviat que tard el PSC tornarà a ser el partit botifler que molts esperen que sigui, el partit botifler que molts diuen que no ha deixat mai de ser...

Entre tanta mentida segur que s'amaga alguna veritat, però al capdavall això és el de menys; al final la conclusió és sempre la mateixa: com més intentes entendre-ho, més complexe ho veus, més complicat ho tens...

Per això sempre és més fàcil i millor fer-ho senzill:
Si ets espanyol unionista tot allò que pud a independència és caca
Si ets català independentista tot allò que pud a unionisme és caca
Si ets de la CUP i no fas bondat, ets (potencialment) caca
Si ets espanyol i li rius les gràcies a l'independentisme ets caca pels espanyols, i una mica xulo pels independentistes, però no t'ho creguis massa...
Si ets "comú" i una mica ambigu, ets caca quan ets ambigu, i pet quan no, naturalment quan t'apropes a la independència...
Si ets socialista, català o espanyol, aquí tan és, en la majoria d'ocasions ets caca, i en les comptades que no, difícilment passarà de ser un pet!

A veure si ho entenc... no m'atreveixo a dir que la política és una merda, però sí que està ben emmerdada!

dimarts, 15 de novembre del 2016

És Sant Roger, avui?


Facebook sol advertir-nos dels aniversaris de les nostres amistats, convidant-nos fins i tot a felicitar-los! Dels sants, però, no en diu res, i potser ja està bé que sigui així! Però a Facebook hi ha qui també es recorda, dia sí, dia també, de l'onomàstica del dia, tot felicitant el Sant de les seves amistats que el celebren, tot i que ja sabem que tots els sants tenen octava.

En les innumerables cartes i postals que els primers anys de la nostra relació vaig escriure a la Sira (ja fa anys que són més comptades...) acostumava a escriure, just sota la data, l'onomàstica del dia en qüestió, fet que m'obligava a consultar el santoral, en aquest cas el de l'agenda (llavors de paper), prèviament triada a setmana vista, amb les fases de la lluna i, naturalment, el santoral!

La devoció pels sants ha anat a menys, sobretot la devoció religiosa, fruit del lògic procés de laïcització de la societat, encara incomplert. Naturalment n'hi ha d'assenyalats, com Sant Jordi, però en general el sant es celebra menys.

No és el meu cas, tot i ser agnòstic! Els meus pares van decidir posar-me per nom Roger i, en una decisió el motiu de la qual que avui encara ignoro, que celebrés la meva onomàstica tal dia com avui, el 15 de novembre, Sant Albert Magne! O sigui, que avui celebro el meu sant, tot i que no tinc clar que ho sigui!

Jo sempre havia cregut que Roger era més cavaller que sant (pels de Flor i de Llúria!), és a dir, que no hi havia cap Sant Roger i que per això el celebrava el 15 de novembre; de petit mai vaig qüestionar la data del meu sant, doncs no tenia amb qui comentar-la, no sovintejaven massa amics amb noms homònims! I de petit el celebrava portant una coca, la típica de iogurt feta a casa el dia abans, a l'escola, doncs l'aniversari sempre em coincidia amb les vacances escolars d'estiu!

Però amb el pas dels anys he conegut altres Rogers que celebren el sant un altre dia, fins i tot hi ha qui m'ha felicitat l'onomàstica, per sorpresa meva, un altre dia! Fent una simple cerca al santoral apareixen Sant Roger de Todi, beat, el 13 de març, Sant Rogeli (o Roger o Rogeric), màrtir, el 16 de setembre, Sant Roger, monjo i màrtir, el 22 de novembre o Sant Roger de Cannes, bisbe (el de la imatge que acompanya aquest escrit), el 30 de desembre. Amb els anys he descobert com d'equivocat n'estava, de creure que no hi havia Sants Rogers!

Però el dubte inevitablement persisteix: perquè jo celebro el sant, per obra i gràcia dels meus pares, el 15 de novembre? Fa uns anys li vaig preguntar a la meva mare i ella em va dir que va ser cosa del meu pare, qui per raons òbvies no pot resoldre el dubte... Entenc que no va ser una decisió arbitrària, una simple tria a l'atzar, sinó, vull entendre, fonamentada i amb coneixement de causa, fruit, sempre he pensat, de la seva condició d'antic seminarista i, per tant, coneixedor del santoral.

No necessito la resposta, com tampoc ser un fidel devot, per celebrar el meu sant, que tot i acceptant que pugui no ser avui, jo avui el celebro, com sempre he fet, per la santa decisió dels meus pares; al cap i a la fi no necessito més explicacions!

dilluns, 14 de novembre del 2016

Si prenem mal, correm cap al Trueta!


D'aquí uns anys, quan el nou Hospital Doctor Josep Trueta sigui una realitat, els cronistes podran fer una cronologia precisa de tots els estira i arronsa que la ubicació d'aquest hospital ha generat aquests darrers anys, ben segur que llavors dècades, entre els ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter!

El penúltim episodi l'hem viscut aquests dies, arran de la proposta de l'alcaldessa de Girona amb l'oferiment d'uns terrenys al sector de Domeny, a tocar del nou accés de l'autopista. Aquest oferiment, la "millor ubicació" segons l'alcaldessa, el va fer després que el president del Col·legi de Metges de Girona defensés que el nou Trueta es construeixi al costat de l'hospital de Salt.

I en aquesta pugna entre Girona i Salt no hi podria faltar, naturalment, el tercer en discòrdia, Sarrià de Ter, fins ara (?) aliat de Girona doncs fins ara (?), tal i com va recordar l'alcalde sarrianenc, reaccionant així al darrer oferiment de l'alcaldessa, el que es preveia era que el nou Trueta, de quedar-se a Girona, es construís al costat de l'existent, i just a tocar del Campus de la Salut, previst en uns terrenys majoritàriament del municipi de Sarrià de Ter; de fet hi ha un acord entre Sarrià de Ter i la Universitat de Girona en aquest sentit.

La novetat d'aquest penúltim episodi és que, conscient o no, Girona presenta una proposta sense comptar amb Sarrià de Ter, i això sí és un canvi significatiu del que, ben segur, a Sarrià de Ter prenem nota!

Girona, Salt, Sarrià de Ter, el Col·legi de Metges, la Universitat de Girona... tots plegats s'aniran creuant declaracions i propostes fins que qui hagi de decidir, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, es decideixi; però de moment no sembla tenir gens de pressa, ans al contrari, doncs per començar no deu tenir ni tan sols pressupost!

Mentre Salut no es mulli (no en té ni necessitat ni ganes, va fent la viu-viu i la gara-gara amb i a tothom) la resta ja poden anar fent pressió amb declaracions, propostes, contradeclaracions i rèpliques... I si pel camí prenem mal, correm cap al Trueta, les urgències del qual precisament aviat es reformaran, que per reformes sí hi ha pressupost!

L'actual Hospital Doctor Josep Trueta celebra enguany el 60è aniversari, i pel que sembla en celebrarà, en aquest mateix espai i edifici, molts més!

dissabte, 12 de novembre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Leonard Cohen i "I'm Your Man"


No vull un amant, tampoc colpejar-te amb ira, no vull un boxador, ni un metge, ni un conductor, ni un pare pels meus fills; no vull res d'això però avui Leonard Cohen, avui sí, ets el meu home!

La lluna, encara que no és plena, brilla molt i també jo he estat corrent a través de les promeses i sí, per caminar amb tu, ni que sigui només per un moment, per l'arena ets el meu home!

A la meva manera vaig felicitar-te el 75è aniversari que, vés per on, vam celebrar junts, tu a dalt l'escenari i jo a la grada del Palau Sant Jordi entre una multitud d'admiradors que aquests dies, com tants altres, et plorem....

Si, ets el meu home i em quedo, també jo, amb part del que ens has donat: amb Suzanne, Chelsea Hotel o l'Hallelujah...

Avui sí, Leonard Cohen, avui ets el meu home!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 11 de novembre del 2016

El vídeo de la setmana: Like my addiction


El seu perfil a Instagram és dels que enlluernen, com les seves imatges, d'aquelles que aconsegueixen muntanyes de "likes"! Però el seu perfil amaga quelcom que ella, com qui no vol, ens mostra en cada fotografia publicada: alcohol!

De fet el seu perfil forma part de la campanya "Like my adiction" de l'organització francesa Addict Aide, i és que cada m'agrada, cada "like" a les seves glamuroses fotos semblen aplaudir la seva inadvertida addicció, el seu alcoholisme!

Louise Delage és el perfil fals d'aquesta jove parisina de 25 anys que ha posat cara a aquesta campanya que ens alerta amb aquest inquietant missatge: "és fàcil passar per alt l'addicció de qui tenim a prop". Els centenars, milers de "likes" de les seves imatges, publicades a Instagram des del passat mes d'agost, ho corroboren!



Bon divendres!

dijous, 10 de novembre del 2016

Trump, president electe

Donald Trump vol fer més gran els Estats Units; de moment i ha fet més petita Hillary Clinton!
Jo, com probablement tu, i com segurament ella, tenia coll avall que Hillary Clinton guanyaria, ni que fos de forma ajustada, les eleccions presidencials nordamericanes. Però ahir vam anar a treballar amb un inesperat canvi de guió: hi va haver "trumpera" electoral!

El populista, masclista, cregut (i descregut alhora), arrogant i prepotent Donald Trump serà, oh sorpresa, el 45è president dels Estats Units d'Amèrica. Curiós que com pitjor dibuixaven el personatge, més terreny semblava guanyar, silenciosament a les orelles de les enquestes, a una Hillary Clinton que ja es veia presidenta. No sé a què em recorda, això...

Veient la fiabilitat de tants analistes i tantes enquestes em sembla que donaré més credibilitat al millor anàlisi que tinc a l'abast: el del bar entre companys de feina tot esmorzant!

I dos són els arguments que ahir vam compartir tot xarrupant el cafè:

- La llei del pèndol, o el que d'una altra manera també en diuen l'alternança política; i sí, a Espanya el pèndol sembla haver-se truncat... O sigui, que de la mateixa manera que després de Bush fill els americans van tenir ganes d'Obama, ara després d'aquest tenen ganes de Trump (que ja són ganes!)

- Després d'un negre els americans no han volgut una dona! Sí, ja sé que sona fort, però la sospita que per molts homes i no poques dones és millor un mascle que una femella al capdavant de la manada no crec que sigui tan desencabellada. Qui sap si el següent pas serà un salt de pantalla amb una presidenta negra! Trucarà Michelle Obama les portes de la Casa Blanca?

Sí, ja sé que són molts altres els factors els que expliquen aquests resultats, que sí el control de la comunicació mediàrtica de Trump, que si el seu perfil d'empresari d'èxit, que si la seva pro,esa d'una amèrica de nou pròspera i magnànime, que si les debilitats de la Hillary, que si representa l'establishment polític, que si és de poc fiar..

Aquests dies els experts que ni van ensumar la derrota de Hillary Cinton ens alliçonen de nou esgrimint tots i cada un dels factors i els detalls de la victòria de Donald Trump, però jo seguiré fent més cas als companys de tertúlia laboral, que potser no són tan experts, però són infinitament més divertits!

dimecres, 9 de novembre del 2016

Moltes gràcies per aquest moment!


No ens podem banyar dos cops en el mateix riu, va fer-nos observar fa molts anys Heràclit, car tot flueix i l'aigua que hi circula és sempre diferent; també és diferent l'aparent mateix el camí pel que transitem cada dia, fins i tot si el fem, dia rere dia, sobre les nostres mateixes passes, fins i tot si en el mateix indret dia rere dia topem amb les mateixes persones, que fan també el seu camí, que com el nostre és diferent cada dia.

Així doncs tot és únic, irrepetible i, per tant, irrecuperable en la seva pentitud: cada instant, cada pas, cada minut, cada segon, cada experiència... I malgrat tot, per més que pel camí trobem frases motivadores (viu cada dia com si fos l'últim) no vivim ni podem viure amb alta intensitat cada instant, cada minut, cada segon, cada experiència, doncs fent camí la vida també ens ensenya que viure-la sempre tan intensament és un no viure.

Impossible doncs viure tots i cadascun dels moments amb alta intensitat, però alguns sí mereixen ser viscuts plenament, com el que ahir vam compartir a Girona en motiu de la celebració dels 10 anys del programa Incorpora.

Després de mesos de treball i preparació en silenci, el d'ahir va ser un dia per gaudir! Va ser un moment únic i irrepetible, emotiu i divertit, i sobretot un moment compartit! Moltes gràcies a tots els qui ho vau fer possible!

L'aigua inevitablement segueix el seu curs i avui, que ja és l'endemà, és una altra aigua la que baixa riu avall...

dimarts, 8 de novembre del 2016

"Trumpera" electoral: som el que votem?


No tinc massa clar que, com diu l'encertada expressió, siguem el que mengem, però és evident que el que mengem diu molt, encara que no tot, de nosaltres! En la mateixa mesura que som (o no) el que mengem, també som (o no) el que votem!

Anys enrere jo també em preguntava, perplex, com és que Itàlia votava Berlusconi i la resposta la vaig trobar anys més tard quan amb la mateixa perplexitat vaig veure com Espanya votava, i vota encara, Rajoy!

Innocent jo, innocent i ignorant, pensava que la gent en general no sabia el que votava, però avui, potser un xic menys innocent i potser un xic més ignorant, penso que en general la gent sap molt bé el que vota, i que qui votava Berlusconi ho feia amb la mateixa consciència que qui vota Rajoy, amb la mateixa consciència que qui no els vota! Sempre tendim a pensar que el nostre és el vot més útil, el més intel·ligent, el més coherent, el més necessari.. i sí, ho és, però només per nosaltres!

Potser no som el que votem, però sí sabem el que votem i, sobretot, perquè votem el que votem! Rere un mateix vot poden amagar-se molts motius, votis a qui votis, votis amb el que votis: amb el cap, amb el cor, amb la butxaca o, com diu que no fa Susan Sarandon, amb els genitals!

És per això que, tot i no compartir-ho, tot i que no puc evitar que, d'entrada, em produeixi una certa perplexitat, puc arribar a entendre que hi hagi qui, malgrat tot i després de tot el que s'ha dit i publicat, pugui votar a Donald Trump! Al seu costat Hillary Clinton sembla, aquí sí, un mal menor!

Veurem com són els nord-americans, sabem què mengen, veurem com i què voten: ens sorprendran?

dilluns, 7 de novembre del 2016

Que la detinguin!

L'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, sortint dels jutjats.

Aquests darrers dies l'epicentre del procés s'ha situat a Berga, arran de la detenció de la seva alcaldessa, la cupaire Montse Venturós.

La seva sorprenent (?) detenció per part dels Mossos d'Esquadra ha aixecat de nou molta polseguera i vessat rius de tinta, tant pel motiu de la detenció com per la detenció mateixa, el com i quan, però sobretot el qui!

Pel que fa a la detenció el com i el quan podrien haver estat, certament, millors, tot i que entenc que al moment de detenir algú no se'l consulta ni se'l cita prèviament: escolta Montse, quan et va bé que passem per detenir-te? En el seu cas, però, no crec que hi hagués risc de fuga... És clar que fos on fos la seva detenció hagués estat igualment polèmica: us imagineu la imatge de l'alcaldessa detinguda sortint de l'ajuntament? Potser encara hagués estat pitjor...

El qui ja és una altra qüestió. I pitjor hagués estat que els Mossos d'Esquadra s'haguessin negat a detenir-la; sí, ja sé que a uns no els agrada que els Mossos, precisament els Mossos, la detinguessin; també sé que a d'altres precisament que fossin els Mossos els va agradar encara més! Però pitjor seria que un cos policial com els Mossos d'Esquadra intervingués, o no, en funció de la discrecionalitat ideològica del cos, en principi (he dit en principi) neutral.

Vull dir que en aquest cas els Mossos s'han de limitar a complir ordres (tot i que el com i quan sí els hi podem qüestionar), i més les d'aquesta naturalesa en tant que policia judicial. Si aquesta és una qüestió que incomoda, fer complir les ordres de jutges, fiscals i tribunals, el que políticament ens podem plantejar és si alliberem aquesta competència dels Mossos d'Esquadra; fins aleshores, agradi o no, ells s'han de limitar a complir. A no ser que, llavors sí, a títol personal, els agents vulguin desobeir... i naturalment atenir-se a les conseqüències.

Així doncs sí, que la detinguin, com diu la cançó, encara que per moments aquesta detenció generi més fricció entre Junts pel Sí i la CUP, precisament aquests dies que estan negociant els pressupostos...

I aquí arribem al motiu de la detenció. El motiu no és l'estelada no despenjada de la façana de l'ajuntament, sinó la seva reiterada voluntat de no anar a declarar malgrat les també reiterades citacions rebudes, és a dir, desobeint-les. Davant la seva negativa, la seva desobediència, si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma, o en aquest cas, els Mossos la detenen i la presenten davant el jutge de Berga. Fins aquí res ens hauria de sorprendre, en principi; si a mi em citen i reiteradament em nego a personar-me, també la policia judicial, en aquest cas els Mossos, em vindran a buscar...

Però tot aquest enrenou ve motivat perquè l'alcaldessa no va voler despenjar l'estelada de la façana de l'ajuntament en aquestes dues darreres convocatòries electorals al Congrés de Diputats; val a dir que tampoc va impedir que els Mossos, o qui fos, la despengessin. En fi, tampoc voldria ara entrar en detalls.

El més trist, o còmic si voleu, és que tot plegat s'origini per una estelada, que sí, no és un símbol neutral i la seva presència a les façanes de les institucions no agrada a tothom, però no deixa de ser, com totes les altres banderes, "un trozo de tela triste", com versa una altra cançó... Que trist, o còmic si voleu, fer de l'anècdota categoria, fer de les banderes un "casus belli"!

Polseguera a l'era i rius de tinta, més llenya als focs que uns i altres necessiten mantenir vius. Al cap i a la fi aquesta situació (desobediència, detenció, "judicialització" del procés, mobilitzacions...) atia els dos focs alhora: el"win-win" que ara està tan de moda!

dissabte, 5 de novembre del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Xesco Boix i "La bicicleta"!


Aquesta setmana el record de la Núria Terés  Bonet ens ha fet pensar i escriure sobre la bicicleta, un element que és, també, molt musical! Musical és el so de la seva cadena, el cric-cric mecànic quan canviem de marxa, o el so constant, com sortint de la boca d'un diggeridou del fregadís de la roda amb l'asfalt dels carrers o el sauló de les vies verdes; fins i tot és musical l'estrident xerric dels frens i, és clar, l'alegre dringar dels timbres: cling-cling!

Hem pensat, parlat i escrit molt sobre les bicicletes, però encara no les havíem cantat!

Quasi podríem afirmar que al món hi ha, com a mínim, una cançó per cada cosa! Sí, la majoria són d'amors i desamors, però també n'hi ha un munt amb la bicicleta com a protagonista, com la que retrobem avui de la mà i la veu de Xesco Boix, una persona, un cantant, un educador com la Núria, que, com ella, va ser tot un referent de lluita i llibertat, i ho és encara!

No em costa gens imaginar-me la Núria, algun dia, en alguna vetllada, o fins i tot pedalant per Girona, taral·lejant aquesta cançó:

La bicicleta cling,cling
La bicicleta cling,cling
Oh ! Que bé que s’hi va
La bicicleta cling,cling
La bicicleta cling,cling
Tot el Món podràs voltar!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 4 de novembre del 2016

El vídeo de la setmana: La bicicleta personalitzada de la Núria


De tots els possibles el símbol que defineix d'una manera més fidel l'estil de vida de la Núria Terés Bonet és, sens dubte, la bicicleta, però no qualsevol bicicleta, sinó la seva bicicleta!

Ella i la seva bicicleta van col·laborar en la la campanya de promoció de la bicicleta Girona Cycle Sexy, impulsada per l’Associació de Naturalistes de Girona, Mou-te en Bici i l’Oficina Verda de la Universitat de Girona, amb aquest vídeo que aquests dies ha tornat a ser àmpliament reproduït i en el que la pròpia Núria ens explica la seva relació amb la bicicleta, amb la seva personalitzada bicicleta!

#GironaCycleSexy: La bicicleta personalitzada de la Núria from Naturalistes Girona on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 3 de novembre del 2016

10 anys d'Incorpora Girona: ho celebres amb nosaltres?

Celebrant els 10 anys d'Incorpora a Tarragona!

Deu anys no és tota una vida, ni tan sols mitja, poden ser, estadísticament, una vuitena part de tota una vida, que pot semblar poc però que si ens hi aturem a pensar un xic ens adonarem que és molt!

Deu anys no és tota una vida, però sí és tota la vida que, de moment, ha viscut la meva filla petita, per exemple, i per ella deu anys són, més que molts, tots!

Deu anys són els anys que també té el programa Incorpora de "la Caixa", un programa d'inserció laboral que, deu anys després, segueix tenint com a objectiu la col·laboració entre el món social i el món empresarial per generar més oportunitats d'ocupació a persones que, pel motiu que sigui, tenen majors dificultats d'accés al món laboral.

Deu anys també del programa a les comarques de Girona, on tretze entitats socials treballem de valent i en xarxa ajudant a les empreses a cercar els millors candidats i orientant, formant i acompanyant a les persones per esdevenir els millors candidats per les empreses!

Deu anys són molts i és molta la vida, i la feina, que caben dins aquests deu anys! Feina que es tradueix de moltes maneres, amb innumerables bones pràctiques, amb reptes assolits, amb dificultats superades, amb incidències resoltes, amb relats personals de superació, amb històries d'èxit, de persistència i de creixement, i sí, deu anys també es poden traduir en números, i en el cas del programa en general, a nivell d'Espanya, són, entre d'altres, aquests: 381 entitats socials, més de 40.000 col·laboracions d'empreses i més de 130.000 insercions al món laboral!



I en el cas de Girona? Quines són les xifres i, sobretot, quins són els relats, els testimonis, les empreses?

Tot això ho desvetllarem el proper dimarts 8 de novembre a l'EspaiCaixa Girona a la tarda (18h), en el lliurament dels Reconeixements 10 anys Incorpora de “la Caixa” Girona o, com m'agrada subratllar a mi, a la festa del nostre desè aniversari!

Si voleu conèixer més sobre el que fem i com ho fem, o simplement venir a celebrar amb nosaltres aquests 10 anys, hi esteu convidats! Si teniu previst acompanyar-nos, això sí, us prego que ompliu aquest breu formulari confirmant la vostra assistència. Em sembla que valdrà la pena, que passarem una bona estona! I tan si veniu com si no, sempre podreu piular sobre el programa amb l'etiqueta #IncorporalaCaixa!

Deu anys no és tota una vida, però quanta vida hi cap en deu anys: deu anys de feines que donen vida!

dimecres, 2 de novembre del 2016

Gràcies Gabriel Rufián!

Gabriel Rufián no deixa indiferent, tampoc a tu... Foto: EFE

Ara ja sabem que el diputat al Congrés Gabriel Rufián, el xarnego, no només cus discursos a base de piulades pròpies, també sap fer-ho, i amb gran èxit, amb piulades d'altri!

Li va resultar efectiu servir-se de piulades de socialistes de base indignats amb el seu partit, el PSOE, per la vergonyosa abstenció de quasi tots els seus diputats, provocant les ires de la bancada socialista alhora que la renovada admiració dels qui gaudeixen amb els discursos punyents, especialment si estan farcits del que en castellà s'anomenen "zascas!" i que en català podríem dir, sense la contundència del castellanisme, flist-flast!

Rufián va fer llenya de l'arbre socialista caigut, va saber posar el dit a la nafra, a la ferida que el PSOE s'ha fet a sí mateix en aquesta lluita fratricida per la direcció del partit!

A mi personalment les formes de Rufián no m'agraden, sobretot quan transpira aquest aire de superioritat moral amarat d'un excés de vanitat; entenc que el seu paper al Congrés és essencialment exercir d'agitador, de provocador, com en algunes ocasions ho fa també (i tan bé!) Pablo Iglesias, agitador com, en unes altres coordenades ideològiques i temporals, van ser-ho polítics com Ángel Acebes, Miguel Ángel Rodríguez o Alfonso Guerra! Ja sabem, personatges que generen una gran admiració entre els propis alhora que una gran animadversió entre els estranys, com els Hristo Stòitxkov i Dani Alves del Barça, o els Roberto Carlos i Pepe del Real Madrid... Tot plegat un estil molt masculí de fer política...

Amb la manera com Rufián s'expressa, d'aquesta manera altiva i llençant dards, als socialistes sembla que no els (ens) queda més remei que parar "bíblicament" l'altra galta, fent bona així l'expressió "flist-flast", a la que podríem afegir-hi un "pam, en tota la cara!" que tan bé queda i llueix a Twitter!

Possiblement és per això que l'estil Rufián de l'altre dia em va generar un efecte imprevist i inesperat de compassió pel PSOE que em va sorprendre fins i tot a mi, i que m'explico per aquests dos motius:

1.- una cosa és que jo critiqui la meva família (i qui diu família diu partit), una altra cosa és que la critiquin els altres!

2.- quan algú escup a la cara d'un altre persona generalment sento una major empatia per l'escopit, més enllà de les seves raons...

Molts socialistes s'han indignat amb el discurs de Gabriel Rufián, fins i tot hi ha qui li etziba el pacte del seu partit, ERC, amb la dreta catalana, amb CDC, ara PDECat (perdona'ls Rufián, no saben el que es diuen, no saben el que es fan, no tenen ni idea del que passa a Catalunya!), però jo més que retreure-li el discurs li agrairia, doncs si els ha ferit l'orgull socialista senyal que encara els en quedava un xic, d'orgull, després del trist espectacle retransmès entre Comitè Federal i Comitè Federal, i defenestro perquè em toca i, ai, ai, ai, que ara caic en el pou de l'abstenció!

Estic d'acord que el PSOE ha ferit més l'orgull de molts dels seus militants que Rufián, però el diputat català, llençant sal a palades a la ferida del PSOE ha transformat l'atonia depressiva dels socialistes en indignació, ha actuat de desfibril·lador del cor socialista que molts ja donaven per finit!

Així que jo humilment no puc fer més que agrair-li a Gabriel Rufián el seu discurs, doncs amb les seves paraules, per més que no m'agradin, qui sap si haurà contribuït a ressuscitar un mort, i això avui, dia dels difunts, ja és molt!

Gràcies Gabriel Rufián!

dimarts, 1 de novembre del 2016

Fins quan perdurarà viu el nostre record?

Vetlla per ells, i el seu repòs record etern... Foto: Roger Casero

Fins quan perdurarà viu el nostre record?
Quan el nostre cos reposi sense vida la nostra vida, a partir d'aquell moment, estarà només en mans dels qui ens han conegut i, sobretot, ens han estimat. És així com podem morir-nos sentint-nos falsament eterns, doncs el que nosaltres haurem estat no morirà en nosaltres, sinó que, per bé i per mal, ens sobreviurà.

Fins quan perdurarà viu el nostre record? Possiblement fins quan deixin de parlar de nosaltres, fins quan ja no siguem, ni tan sols, un llunyà record dels records dels nostres fills, dels nostres néts...

Hi ha morts dels qui, enterrats i acomiadat el dol, no se'n parla més, ni tan sols se'ls menciona, morts que moren el l'oblit. N'hi ha d'altres que viuen en el record recordat i rememorat, que viuen presents i alguns, fins i tot massa: hi ha qui no es resigna amb el record i cerca els seus morts en un més enllà incert i ocult, potser tan perillós com innecessari...

Els records dels absents han de ser més goma que cadena, doncs esdevenen turmentosos quan ens ancoren en un passat que cada dia queda més enrere, i no ens permeten avançar, ja no cap a un futur que ens fa nosa, ni tan sols en el nostre feixuc present. Tot té el seu procés i el dol en forma part. No és senzill llevar àncores...

Aquests dies tenim presents els absents, renovem flors naturals i de plàstic, netegem làpides i endrecem un xic els records dels nostres absents, alguns encara amb dolor, d'altres fins i tot amb un lleuger somriure als llavis. I inevitablement, entre làpides lluents i pacients xiprers pensem en la nostra de mort, i ens preguntem: fins quan perdurarà viu el nostre record? 

Perseguim (inútilment?) l'eternitat...