Just M. Casero: 80 anys

El 5 de juny de 1946, avui fa 80 anys, era un dimecres. Aquell dia, a Rossio ao Sul do Tejo, una de les freguesia (equivalent a parròquies civils, barris o districtes) de la ciutat portuguesa d'Abrantes, a més de 1.150 quilòmetres de Girona, naixia Justo Manuel Casero Madrid. Era el quart fill, tal com relata Jaume Guillamet a Memòria de Just, de José Casero, fill d'una família de traginers i carboners de Càceres, i d'Obdúlia Madrid, filla gran d'un caporal d'una finca de Santa Marta de Magasca, poble situat entre Càceres i Trujillo, que s'havien casat el 13 d'octubre de 1937. Ell tenia 25 anys, ella 20.

La família havia marxat anys abans d'una Extremadura extremadament empobrida, més encara sortint de la Guerra Civil, a la recerca de feina, i el pare d'en Just en va trobar, primer, en una plantació a San Miguel do Río Torto, on va néixer el seu germà gran, en Josep, el 1942, i poc després en una finca de Rossio, propietat d'un matrimoni sense fills, treballant d'encarregat.

El nom de Justo li va venir pel seu avi patern, i el de Manuel pel senyor de la finca, Manuel da Costa Cabazos, que el va apadrinar. El dimecres 5 de juny de 1946, a Rossio ao Sul do Tejo, naixia Justo Manuel Casero Madrid, portuguesinho. Amb la seva germana gran, la Juana, amb prou feines hi va coincidir uns mesos: havia nascut l'any 1938 a Santa Marta de Magasca i va morir l'any 1947, ja a Rossio. L'any següent, el 1948, encara a Portugal, va néixer una altra nena, la Darlinda. La segona germana, la Salvadora, nascuda l'any 1939 a Santa Marta de Magasca, tampoc la va conèixer, doncs va morir essent encara ben petita, l'any 1940. Sí que va veure néixer les altres dues germanes, ja vivint a Figueres: la Maria Gràcia, el 1951, i l'Eulàlia, el 1953.

Avui el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, hauria fet 80 anys. És clar que, a banda d'aquest naixement, el propi Just en va relatar un altre, de naixement, un de més simbòlic: el de quan va començar a ser català. Així comença el manuscrit amb el qual, anys més tard, relataria el periple migratori de la seva família errant:

"Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, a l'any 50, pocs dies abans d'acomplir el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades."

Un altre element d'autoafirmació d'en Just és la fotografia que acompanya aquest article. A la foto s'hi veu en Just infant, despullat sobre un mur; possiblement la fotografia li deuria fer el seu padrí. Al dors, anys més tard, en Just hi va escriure tota una declaració: "C'est moi".

Aquesta va ser, possiblement, la seva primera fotografia. Les darreres les va fer un joveníssim Quim Curbet, a petició de la meva mare, ara fa 45 anys, a un Just de 34 anys, sense vida, sense més vida per viure.

Al llarg d'aquests 45 anys hem omplert el seu silenci recordant i revisitant la seva vida, els seus escrits, les seves fotografies, fins i tot la seva veu escadusserament gravada, conformant-nos, ves quin remei, amb tot el que ens va deixar, i especulant, de tant en tant, en què pensaria avui, com seria físicament, i què se n'hauria fet del polític, periodista, escriptor i poeta que, tot i manifestar-se de forma incipient i amb força, no va irrompre ni desenvolupar-se plenament del tot.

I, sobretot, què se n'hauria fet, al llarg d'aquests 45 anys d'absència, del marit, del germà, del cunyat, del gendre, del cosí, del tiet... del pare. Qualsevol especulació és pura fantasia, res més que un entreteniment del qual, finalment, tampoc en trauríem l'aigua clara.

Però avui, la pregunta sembla inevitable: com seria en Just amb vuitanta anys? Seguiria portant barba? La impossibilitat de respondre aquesta pregunta fa que qualsevol intent de projectar-ne la imatge, ara que la intel·ligència artificial ho permet, sigui un intent fallit i, alhora, del tot artificial. Una especulació més...

Avui fa vuitanta anys que va néixer, a més de 1.150 quilòmetres de distància de Girona, Just Manuel Casero Madrid, i si l'hem de recordar per alguna cosa, és per la seva vida i per la seva obra, plenes, per curtes i inacabades que fossin, doncs és gràcies a la seva vida i a la seva obra que avui, com tants altres dies, com cada dia, el recordem i l'estimem.

Presentació de "Just M. Casero: fragments de vida"

Aquest és el text que vaig llegir aquets dissabte passat, en motiu de la presentació de l'exposició «Just M. Casero: fragments de vida», al Centre Cívic Pont Major de Girona.

Bon dia a tothom.

Primer de tot voldria agrair-vos la vostra assistència, ens emociona, sorprèn i commou que després de tants anys el record d'en Just segueixi mobilitzant família, amics, saludats i coneguts d'aquí i d'arreu. Us agraïm de tot  cor que hàgiu vingut, i agraïm també l'escalf de moltes persones que per motiu d'agenda avui no poden ser aquí, però voldrien.

I, naturalment, voldríem agrair al Centre Cívic Pont Major i a la Biblioteca Just M. Casero la proposta i organització d'aquesta exposició, amb una menció especial a la Mila Gómez i a l'Ester Vinyes, per l'interès, la cura i l'estima amb què l’han organitzat, i per les facilitats que ens han donat a la família per ser-ne partícips. Moltes gràcies, Mila i Ester.

Aquesta exposició, que ha estat habitant i habitarà aquesta Sala Luís Herrera durant tot el mes d'abril, forma part de les activitats de Sant Jordi del barri de Pont Major, també de la ciutat de Girona, i ens agrada molt que en el marc d'aquesta diada tant especial es recordi en Just i la seva faceta literària, la seva vessant d'escriptor i de poeta. Tan sols aquest gest, situar aquesta exposició en motiu de Sant Jordi, és molt més que un reconeixement, és tota una declaració de principis que reforça la vessant literària d'en Just.

I per afegir encara més solemnitat a l'exposició, convé subratllar la doble efemèride que es dóna aquest any 2026, amb el vuitantè aniversari del seu naixement, el 5 de juny de 1946, i el quaranta-cinquè de la seva mort, el 31 de gener de 1981. Dues dates que, en el cas d'en Just, representen el parèntesi de la seva vida entre nosaltres, una vida que, com és evident, també avui, transcendeix.

A l'hora de reivindicar la vena literària d'en Just, em preguntava dies enrere a quina edat va començar a escriure; no quan va aprendre a escriure, sinó quan va començar a escriure textos literaris, o si més no amb una vocació literària. La resposta, o una possible aproximació a la resposta, la trobem al llibre «Memòria de Just», la biografia que el seu amic, Jaume Guillamet, va publicar l'any 1999 a Edicions 62, recuperant i publicant textos d'en Just, alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició.

En Just va entrar al Seminari de Girona l'any 1957, amb onze anys. Jaume Guillamet escriu:

 «És d'aquest temps el meu primer record d'en Just. Una tarda de setembre, vigílies de tornada al Seminari, potser aquell mateix 1959. Ell, en Joan Castell i jo, que era més petit i vivia a prop, al carrer de Vilabertran. Tots tres xerrant, al cantó dels Caputxins, a l'hora que la gent sortia de treballar, amb carros i bicicletes baixant pel carrer de Tapis.

Són d'aquesta època, 1960, unes primeres narracions en fulls de llibreta, amb lletra infantil. La majoria duen anotades les correccions del professor de literatura, mossèn Modest Prats. Té 14 anys. Hi ha una història de dos germans i un viatge, un relat d'immigració que reflecteix un exercici intens de llenguatge i adjectivació, que mereix una valoració positiva del professor: «Força ben portat l'interès.»»

Em sembla que quan en Just va començar a escriure, ja no va parar de fer-ho; escriure es va convertir en un joc, en una descoberta, una escapatòria, un hàbit. Possiblement, també, una cura i un camí per descobrir-se, reconèixer-se, autoafirmar-se. En Just va començar, ja de ben jove, a escriure textos literaris i poètics.

Bona mostra en tenim en el recull de poemes «Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-1970», una selecció de poemes a cura de Roger Costa-Pau, publicat l'any 2008 per CCG Edicions; alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició. Diu Roger Costa-Pau:

 «Vull pensar que he estat prudentíssim en la meva gosadia. I vull pensar, també, que si el mateix poeta hagués pogut viure amb plenitud la relectura dels seus propis poemes, hagués coincidit amb mi com a mínim en alguns d'aquests retocs subtils... No oblidéssim que Just escriu des de la urgència. Ell sap de totes totes que escriu des d'una plena i insalvable urgència. Revisa els poemes, sí, un cop escrits per aquesta seva ploma que molt sovint és incapaç d'atrapar la ment, però en general no s'entreté en el detall, en el matís... No sóc amic dels pronòstics, però sí dels pressentiments: per la seva construcció i per la seva música, els seus poemes -i no només aquests que ara us brindem- contenen en algun punt del seu desplegat la certesa sempre fràgil que un moment o altre tornarien a sentir la carícia de la mà amiga que els havia esbatanat al món.»

Jaume Guillamet ja va fer una selecció dels poemes d'en Just a «Memòria de Just», en un capítol titulat «Poeta desconegut», després de recopilar-los tots en una edició privada de 1997, «Just M. Casero, poesia dispersa». El mateix Guillamet a l'epíleg del llibre «Una eterna claredat», escriu:

«Els versos d'en Just varen ser una sorpresa. Ell sempre deia que volia escriure una novel·la, i no va tenir temps. El que vàrem trobar són versos. Poesia dispersa en fulls i grafies diverses, conservats entre els papers que guardava Maria Mercè Gumbau, la jove vídua del jove amic perdut.

 [...] És una lírica tendra i tensa, amarada d'una estranya barreja de malenconia, esperança i necessitat de transcendència. És el Just jove i pobre, que fa fort l'esperit en la llengua d'adopció sense renunciar a la llengua dels pares, que no pas de la terra d'origen - «portuguesinho»- com era i recordava.»

En Just escriu a «Vida Parroquial», a «L'Empordà», a «Tele-Exprés», a «Presència», a «Serra d'Or», a «Oriflama», a «El Poble d'Andorra» i, sobretot, al «Punt Diari» a través de la seva columna diària «Quiosc», situada a la contraportada del diari, alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició. L’any 1981 la la Diputació de Girona i el Punt Diari van recollir-los tots en un llibre, titulat simplement «Quiosc», i l’editor, impressor, fotògraf –autor d'algunes de les fotografies exposades aquí– i escriptor Quim Curbet el va reeditar l’any 2001. En el prefaci de l'edició del «Quiosc» de 2001, l'arquitecte, assagista, poeta i novel·lista Quim Español escriu:

«[...] els articles d'en Just Casero no es limiten a l'anecdotari urbà del moment. Sovint els textos aixequen el vol sumptuosament, i el pretext es converteix en categoria que supera el temps i la província. Ara bé, em sembla que la millor raó d'aquesta reedició rau en la voluntat de l'editor de lluitar contra el crepuscle de la memòria, tot recordant el teixit de fets locals que van acompanyar, i ajuden a entendre, les transformacions de gran abast dels inicis de la democràcia. La condició postmoderna de l'home que oblida el seu lloc en la història és un signe del temps, però no necessàriament un bon símptoma. La desmemòria, justificable com actitud personal, no és, de ben segur, una virtut social.»

No va ser casualitat, ni un fet fortuït, que Quim Curbet reedités «Quiosc», ans al contrari. El mateix Curbet, amic també d'en Just, s'explica prou bé situant Just M. Casero en una alineació d'admiració de columnistes de primer ordre. Diu Quim Curbet al llibre «Un cor verd», publicat el 2025 a l'Editorial Afers:

 «Encara que alguns s'ho puguin pensar, Aragó, Bolós, Casero i Espinàs no era la davantera de cap equip de futbol. Mossèn Carles de Bolós i Vayreda va morir el 6 de febrer de 1959 quan Just Manuel Casero només tenia tretze anys i encara havia de començar a criar barba.

 [...] Bolós va deixar de publicar la seva columna pràcticament el dia que jo vaig néixer i sempre he pensat que alguna cosa em devia traspassar del seu esperit; potser ens vam creuar en algun lloc del líquid amniòtic sideral, però a part d'aquest dubtós fet, he de dir que he estat més deixeble d'Aragó i de Casero, amb els quals sí que vaig conviure. Vaig aprendre dels «Quioscs» d'en Just que va publicar fins a la seva mort i de les columnes de l'altre, peces d'orfebreria literària que actualment ja gairebé ningú sap, pot o vol fer.

[...] aquests, precisament aquests de la meva alineació mítica, són imprescindibles: Aragó, Bolós, Casero i Espinàs. Amb un equip així sí que es podien guanyar lligues!»

La selecció dels textos d'aquesta exposició són fragments de textos d'en Just, fragments de cròniques, de columnes, de poesies; fragments literaris d'un escriptor inacabat i d'un poeta desconegut. “Fragments de vida” és una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d'una vida que no es pot explicar del tot i que, fragmentada, continua configurant-se...

En aquesta exposició hi trobareu fragments d'un Just que ens parla dels seus orígens, de la seva vida i de la seva mort. Uns fragments que ressegueixen un Just que, paradoxalment, a mesura que avança la seva vida i es topa bruscament amb la seva mort, es fa més i més present. La imatge icònica d'en Just recolzat al llindar de la balconada del pis superior de la Casa Masó que acompanya els textos, és una imatge que evocava i recordava Jaume Guillamet al final de l'epíleg del llibre «Una eterna claredat»:

 «Darrere la rialla franca d'aquell rostre rodó i jovial de cabells llargs i arrissats i barba rossa, hi havia el jove poeta trist i delitós de vida, de llibertat i de justícia que aquest llibre descobreix.» 

I jo hi afegiria, que aquesta exposició redescobreix.

Moltes gràcies.
Roger Casero Gumbau

Exposició «Just M. Casero: fragments de vida»
Centre Cívic Pont Major. Girona, 25 d’abril de 2026

Just M. Casero: fragments de vida

Si aquests dies passeu pel barri del Pont Major, entrant o sortint de Girona, fareu bé d’aturar-vos al Centre Cívic Pont Major per mirar si podeu visitar l’exposició “Fragments de vida”, dedicada a Just M. Casero.

L'exposició es pot visitar al llarg de tot aquest mes d'abril, un mes, amb la diada de Sant Jordi, en què els llibres i la paraula prenen un protagonisme especial. És per això que voldria començar amb un agraïment sincer al Centre Cívic i a la Biblioteca Just M. Casero per haver impulsat aquesta iniciativa i per haver-nos convidat, a família, a participar-hi amb la selecció de textos i fotografies.

L’exposició posa el focus en una faceta potser menys coneguda d'en Just, la literària. Més enllà del periodista, del polític i de l’activista, hi ha un escriptor amb una veu pròpia, sovint íntima i reflexiva. Els fragments escollits, que parlen dels seus orígens, de la seva vida i també de la seva mort, volen fer emergir aquesta dimensió literària, sense pretendre mai explicar-la del tot, ja que finalment va ser una obra inacabada...

I és que, en el fons, això és el que són: fragments. Fragments d’una vida, peces d’un conjunt molt més ampli, impossible de reconstruir completament. I, tanmateix, fragments prou eloqüents per permetre’ns descobrir-lo o redescobrir-lo, per evocar-lo, per mantenir-lo present a través del que va escriure.

Acompanyant els textos, l’exposició inclou també una selecció d’imatges de diferents moments de la seva vida, fotografies que complementen les paraules i que ajuden a completar o, potser millor dit, a suggerir, aquest retrat fragmentat.

La proposta de l'exposició, a més, coincideix amb de dues efemèrides rellevants: els 80 anys del seu naixement (5 de juny de 1946) i els 45 anys de la seva mort (31 de gener de 1981), donant així encara més sentit a la proposta. Aquesta exposició és, també, una manera de commemorar-les conjuntament, de fer memòria i de reivindicar una trajectòria i una veu.

El dissabte 25 d’abril a les 12 h, en el marc dels actes de Sant Jordi del barri i de la ciutat, farem la presentació pública de l'exposició, amb alguna sorpresa que farà més especial la visita de l'exposició aquest dia.

Al capdavall, “Fragments de vida” és una invitació; una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d’una vida que no es pot explicar del tot, i que, fragmentada, continua configurant-se...

8 de febrer de 1976. El relat de la meva mare...

Ahir, 8 de febrer de 1976, va fer 50 anys de la segona de les grans manifestacions per l'amnistia; la primera es va fer l'1 de febrer i la segona, la del 8 de febrer, és la que duia per lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". 

Ahir va fer 50 anys que, precisament en aquesta manifestació, al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, una bala de goma li va esberlar l'ull; ell mateix, anys mesos tard, va escriure el relat d'aquells fets, relat recollit per Jaume Guillamet (present també en aquella manifestació i en el relat) al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

Entremig del relat que va escriure el meu pare, hi ha uns paràgrafs que va escriure la meva mare en primera persona, la seva vivència personal, personal i íntima, d'aquell dia, d'aquells fets.

Aquest és el relat que la meva mare va viure aquell 8 de febrer de 1976:

-De cop, no vaig veure ningú conegut. Et vaig buscar un moment. Estava espantada. Dues dones velles, que sortien a passeig, em van posar més nerviosa. "Tiren trets", deien, i es van refugiar en una casa en construcció, que feia xamfrà. En tornar la calma, em vaig ajuntar amb un grup que travessava la gran via de Carles III (vol dir l'antic passeig Carles I, ara Marina). Davant meu hi havia en Jaumó. El crido. "Jaumó, Jaumó, no em deixis." "Perdona, no et sentia." "Estic molt espantada. No sé on és en Just. No puc córrer més." "No et preocupis per ell, és amb algun altre grup. Tranquil·litza't. Ja el trobarem."

Vàrem caminar una bona estona. A poc a poc, la gent s'anava concentrant, i van carregar darrere nostre. "Dona'm la mà. Correm." "No puc més, fiquem-nos a qualsevol escala." "No, això mai. És pitjor."

Estava esgotada. No podia córrer més. Les cames em flaquejaven. Vaig pensar que seria millor quedar-me en algun bar i que ell intentés veure't. "A Canaletes hi ha un bar que estarà obert. Queda't allà, fins que vingui algú". "Hi seré fins a les dues. Després he d'intentar d'anar al carrer de Rocafort. Havíem quedat d'anar a dinar a casa dels Guillamet."

He anat amb autobús fins a plaça de Catalunya. Tota la plaça estava ocupada. Al mig, ple de policia, i a tot volt un es tocava amb l'altre. No es podia travessar. Amb la por al cos vaig arribar fins al bar Canaletes, al començament de les Rambles. Quedava una mica enlaire i podia veure tot el que passava fora. Em vaig anar tranquil·litzant, encara que em feia molta vergonya haver marxat de la manifestació.

Patia per tu.

D'allà es veia com davant de la Telefónica la gent corria desesperadament. Estava tot ple. De cop, els cavalls que estaven parats al mig de la plaça, s'hi acostaven ràpidament. Després, un enorme furgó amb un xiulet estrident, venia pel carrer de Pelayo. Era el cotxe cisterna. Va descarregar damunt la gent. Manifestants i vianants van rebre. Un parell de vegades vaig veure que corrien Rambles avall.

Potser havia passat una hora quan ve en Jaumó. "Encara no hem pogut veure en Just. Però, tranquil·la". Vaig veure la Fina Pla, al passeig. Decideixo sortir del bar.

Al cap d'una estona, no gaire, veig en Jaume, aquell noi ros, de Girona, coixejant. L'havien tocat amb una bala de goma, també. Estava força nerviós. Havia vist en Jaumó i li havia dit que em vingués a trobar. Tots dos tam agafar el Metro, cap a Rocafort, i l'autobús fins a prop de la cantonada de París. Busquem escala per escala, el pis d'en Jaume. En mirem tres o quatre. Per fi el trobem. En el vestíbul ens creuem amb un senyor, que surt de l'ascensor.

Devien ser cap a les tres..

Truquem.

"Hola, no ha pas vingut, en Just?"

"No."

"Doncs, ja vindrà", vaig dir jo.

"En Just ha pres mal. Ara mateix ha vingut un senyor, que l'has d'haver trobat a baix, i ens ha dit que és a la Residència de la Vall d'Hebron".

M'esvero. 

"No t'amoïnis, ara hi anirem. Aquest noi que es quedi aquí, i que mengi alguna cosa."

Sortim amb en Jaume, cap a la Residència. Un quart d'hora per arribar-hi. Se'm feia etern, el camí. Un cop allà, ens dirigim a Urgències. Demanem dades. Van molt lents. Ens esperem molta estona mentre van a mirar on podies ser. Finalment ens diuen que ja has sortit. Respirem. "No deu ser gaire greu que hagi marxat."

Era molt tard, ja. No teníem temps d'anar a l'estació a tres quarts de cinc. Vam decidir d'anar cap a casa, a esperar que tu hi anessis. "No sap el número de la casa", vaig dir. "És millor que l'esperem fora al carrer. S'estalviarà d'anar mirant bústies."

Esperem com uns vint minuts. Allà baix, veiem una parella que baixen d'una moto i venen cap a nosaltres.

"Aquest noi era a la manifestació", diu en Jaume.

"Però no crec que ens vingui a portar cap nova d'en Just."

"Hola, ets en Jaume Guillamet?"

"Sí."

"Ets la dona d'en Just Casero?"

"Sí."

"Doncs, tranquils, que ara ve. El portem en un cotxe. Ara us ho explicarem."

Quin respir!

Ens van explicar una mica com havia anat, sobretot això del metge i les medecines que havies de prendre...

Aquesta manifestació del 8 de febrer de 1976, d'ara fa 50 anys, a banda de suposar una fita (més) de la lluita per la recuperació de la democràcia i les llibertats, va marcar profundament la meva família, esdevenint una data recordada any rere any, recordada a casa diàriament amb el retrat que Enric Marquès va pintar del meu pare amb l'ull tapat, quadre que des de fa uns anys podeu veure a la sala de la Transcició del Museu d'Història de Girona.

Prendre consciència de la vida, i de la mort

La primera aparició pública de Just M. Casero va ser el gener de 1955, quan un col·laborador del setmanari "Vida Parroquial" va entrevistar-lo, juntament amb una seva germana, més petita, per a una entrevista sobre la nit i la diada de Reis. Aleshores en just té vuit anys i ja en fa més de quatre que, amb la seva família errant, van arribar a Figueres. Quan el col·laborador els explica que els fa tota una sèrie de preguntes per publicar-les en un diari, en just respon: "¡Caramba, nunca había tenido tanta importància!"

No sé si, en aquest moment, en Just va prendre consciència de qui era, de qui era ell i la seva família, prendre consciència de la seva posició en el món.

Aproximadament dos anys després, l'any 1957, entra el seminari de Girona i és allà on, sens dubte, amb el seu creixement personal i intel·lectual, amb la perspectiva que li dona la vida al Seminari de Girona, lluny de la seva família de Figueres, que pren consciència no només de qui és ell, sinó sobretot de difícil vida que ha tingut, del periple migratori i de misèria que han caracteritzat la seva infància.

Aquesta presa de consciència va prendre cos i forma de text en un manuscrit, publicat a "Memòria de Just" (Edicions 62) de Jaume Guillamet, en el que relata en primera persona els seus primers anys de vida a Figueres, ja amb una mirada adulta i crítica.

En algun moment de la seva vida en Just, com totes i tots nosaltres, també va prendre consciència de la seva vida, del seu jo més íntim i personal, i també va prendre consciència dels orígens, la història i la trajectòria vital de la seva família. És així com, d'alguna manera més o menys conscient, més o menys volguda, més o menys traumàtica, construïm la nostra identitat, ens reconeixem i reafirmem. Uns anys més tard, i més aviat del que tothom esperava, també ell, en Just va haver de prendre consciència de la seva mort. 

Abans de Nadal de 1980 el que semblava una hepatitis va acabar essent un càncer irreversible i en Just, juntament amb la meva mare, la resta de la família i els amics, van haver d'afrontar un compte enrere que el doctor Viladiu havia previst, a tot estirar, d'un mes i mig.

El relat d'aquells darrers dies, recollit al llibre "Memòria de Just" gràcies a les anotacions que la meva mare va fer a l'agenda d'en Just, és tant sobri com profund. Les anotacions són més aviat breus i sense literatura, i alhora terriblement descriptives. 

Dijous 22 de gener:
Comença una forta davallada.
Maria Mercè, m'estic morint.
A la tarda venen els nens. S'acomiada d'ells. És terrible.

Dissabte 24 de gener:
Al captard demana altra vegada els nens. Torna a ser impressionant el comiat. Just, estimat, és terrible.

Dissabte 31 de gener:
Mor Just a les 0:30 hores.
Tot el dia a casa. Incomptables visites.

Aquells dies, aquell encara no mes i mig, en Just va prendre consciència de la mort, de la seva mort, rebel·lant-s'hi per moments, acceptant-la amb una impressionant serenor en d'altres, escrivint, entre altres versos, aquests en les seves darreres vigílies:

He cregut que lligant la tarda a la finestra
podria quedar-me aquest color vermell per sempre.
Però ara som finestra i jo els perduts
en el definitiu viatge de l’ocàs cap a la mort.
Adéu casa, adéu carrer, adéu ciutat.

No he pas triat marxar,
però és dolç i càlid i sagnant i bell
seguir la papallona encesa en el seu vol final
al cementiri de tardes enganxades a finestres.
Adéu planeta, adéu sol, adéu galàxia.
Segueixo el corredor que em durà la llum possible,
l’artèria terminal de tanta sang.

Ja malalt a casa, en Just va escriure uns versos, conscient de la seva vida, conscient de la seva mort:

Mentre dormiu, jo vetllo.
He après els corredors de la nit,
i vaig de plenilunis a nocturns
pels desolats carrers de paisatges ocults.

Mentre els que l'estimem tinguem vida, en mantindrem viu el seu record... 

Tres escriptors i un Casero

Són ben curioses, fins i tot a vegades misterioses, les associacions d'idees que fa el cervell; no sé si el vostre, sí el meu... 

El dijous de la setmana passada, mentre Josep Maria Fonalleras, membre del jurat del 45è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22, argumentava el veredicte del jurat i ens feia una primera aproximació a les obres guanyadores, observava com el trio d'escriptors premiats, situats un xic enrere, l'escoltaven atentament.

No sé ben bé per què, potser pel fet que, de manera excepcional, fossin tres els premiats, em va venir al cap el títol de la pel·lícula "Tres solters i un biberó". Immediatament després, el pensament següent va ser inevitable: "tres escriptors i un Casero".

En fi, no cal aprofundir més en el funcionament del meu cervell ni en les seves associacions d'idees, que ja m'he exposat prou; sí que cal destacar que, per bé que el Premi Casero només se'l va endur un dels tres escriptors, els altres dos no van marxar amb les mans buides, sinó amb el premi de finalistes ex aequo i la pràctica seguretat que, com l'obra guanyadora, les seves també es publicaran.

I si la principal notícia d'aquella vetllada va ser l'obra guanyadora, "Hortoneda", de Roger Vilà Padró, la segona notícia va ser que, per primera vegada en les quaranta-cinc edicions d'aquest premi literari, el jurat havia decidit concedir el premi de finalista a dues obres: "Ingràvids", de Ramon Macià, i "Els jardins de la Nora", de Benet Salellas. La tercera notícia destacable, en clau eminentment gironina, va ser precisament que, oberta la corresponent plica, l'autor d'una de les obres finalistes fos l'advocat gironí Benet Salellas i Vilar, per a sorpresa de totes les persones assistents, inclòs el seu germà i alcalde de Girona, Lluc Salellas, que en sentir el nom es va regirar de cop, tant sorprès com emocionat.

De les 44 obres presentades enguany, el jurat en va destacar l'altíssima qualitat, definint la d'aquesta edició com una de les millors collites, si no la millor, del Premi Casero, i qualificant l'obra guanyadora com possiblement la millor de totes les guanyadores, tot i que Fonalleras ho va matisar amb ironia, recordant que ell mateix havia estat, fa uns quants anys, un dels guardonats.

Tres escriptors i un Casero, un "Casero" que ha premiat les obres dels tres escriptors, i ara només caldrà esperar uns mesos (l'obra guanyadora a finals de gener, les altres és d'esperar que un xic més tard) per poder llegir-les, gaudir-les i comentar-les.

Jaume Guillamet, al 45è Premi Casero

Demà, dijous 30 d'octubre a partir de les 8 del vespre a la Sala La Planeta de Girona, es desvetllarà l'obra guanyadora del 45è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que prendrà el relleu a "Presents Imperfectes" (Editorial Empúries, 2025), d'Elisabet Jané, va ser l'obra guanyadora del Premi Casero 2024.

És d'esperar que el jurat del premi hagi fet la feina garbellar d'entre les obres presentades i triar la finalista i la guanyadora; enguany la collita és, si més no quantitativament, notable: fins a 44 obres s'han presentat al 45è Premi Casero. 44 obres, que són dues vegades 22, pels que us agrada jugar amb els números i, especialment, amb el 22 que dona nom a la llibreria que organitza el premi, la Llibreria 22. Dijous al vespre sabrem si, a banda de quantitativa, la collita del 45è Premi Casero també és qualitativament rellevant!

Mentre esperem la decisió del jurat, que es farà pública demà al vespre, podem parlar d'una certesa en relació amb l'acte de lliurament: la participació del periodista, i amic d'en Just, Jaume Guillamet, que es farà una glossa abans del veredicte del jurat. 

Jaume Guillamet és de les persones que més, i durant més temps, va conèixer Just M. Casero, no en va fa vint-i-sis anys va publicar-ne la biografia en el llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999). No serà, aquesta, l'única vegada que Jaume Guillamet parlarà d'en Just, ho ha fet moltes altres vegades i ho seguirà fent sempre que sigui necessari, n'estic convençut, però sí que serà la primera vegada que en Jaume Guillamet parlarà d'en Just en el marc del Premi Casero, i aquest fet, del tot inèdit, és sens dubte rellevant.

D'aquí poc més de tres mesos farà 45 anys que en Just es va morir; demà dijous, a banda de revelar l'obra guanyadora del Premi Casero, tindrem una gran ocasió de recordar l'escriptor (i polític, i periodista...) que dona nom a aquest premi que és, com en Just mateix, tant modest i humil com digne.

Així comença... "Una eterna claredat"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que en aparença (física) és petit i prim, però que en el seu contingut és, sobretot profund. Em refereixo al llibre "Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-70" (CCG Edicions, 2008) de Just M. Casero, que és una selecció i edició d'alguns dels poemes que el meu pare va escriure que va fer Roger Costa-Pau.

Just M. Casero, que ahir hauria fet 79 anys, va escriure poemes des de la seva joventut, poemes, molts d'ells, a banda de desconeguts, inacabats. Aquest llibre en recull alguns, i els acompanyen una presentació a càrrec del mateix Roger Costa-Pau i un epíleg a càrrec de Jaume Guillamet.

"Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-70" és un llibre que, en la presentació que en fa Roger Costa-Pau, comença així:

Just Casero, una veu

Presentem aquests poemes en forma d'antologia en el seu aspecte extern. 1, en efecte, el volum conté a la perfecció tots els elements d'aquesta fesomia. Però Una eterna claredat (antologia de poemes, 1960-70) és un llibre de totes totes. I ha de ser llegit com a tal per la seva unitat en la forma i també en el contingut. Vet aquí la clau que ens obre la porta a aquesta descoberta que abans que cap altra cosa és una emoció: «Just Casero, poeta, Just Casero, una veu».

L'any 1997, Jaume Guillamet va recollir els poemes de Casero en el volum «Just M. Casero. Poesia dispersa». La feina de transcripció, ordenació i datació de les composicions líriques d'un dels seus millors amics que ell va fer en aquell moment té un valor que ultrapassa l'amistat i l'estimació; Guillamet ja ens advertia aleshores que existia un Just poeta... Farà cosa de tres anys que un d'aquests volums fotocopiats em va arribar a les mans. L'amic Guillem Terribas em va encomanar una petita selecció de poemes per ser llegits per part d'uns quants dels amics entranyables de Just en l'acte d'inauguració de la biblioteca que porta el seu nom; això passava la tardor del 2005. No m'entretindré ara en els detalls d'aquella història francament agradosa; només vull fer notar que aquesta primera selecció de poemes va ser la clau d'un projecte molt més ambiciós i suculent: construir aquest "Una eterna claredat...", ara esdevingut realitat molt per culpa de l'empenta de Terribas, sí, però també per l'advertència a la qual he al·ludit fa un moment que Guillamet havia llançat als quatre vents aquell 1997. I, no cal dir, pel suport amatent i incondicional de Mercè Gumbau.

Cinefòrum veïnal amb "El 47"

Dies enrere vaig tenir el privilegi de participar en un cinefòrum al Cinema Truffaut amb la projecció de la pel·lícula "El 47" i el debat posterior, una iniciativa organitzada per la Xarxa de Centres Cívics de Girona. Ens hi vam aplegar veïns i veïnes de tots els barris de Girona, compartint una estona de cinema i de reflexió sobre els reptes i les reivindicacions que afrontem, encara avui, des del moviment veïnal.

La pel·lícula, basada en fets reals, ens transporta al cor d'una de les moltes lluites veïnals i migratòries de la Catalunya de post guerra (ambdues lluites per molta gent eren indissociables), una lluita del barri de Torre Baró, a Barcelona. Veient la pel·lícula, però, no podia deixar de pensar en altres "Torre Baró", com el gironí que podria representar Torre Gironella, o el figuerenc que va viure i relatar en primera persona el meu pare, Just M. Casero, localitats que, com tantes altres arreu de Catalunya, també es va viure el barraquisme, la precarietat i la necessitat de dignificar la vida.  

Després de la projecció, vaig compartir col·loqui amb l’Antonio Fernández, un activista veïnal de Torre Baró que va viure aquells anys convulsos, i lluita en l'àmbit veïnal encara avui, en els anys convulsos actuals, la Joana Zambrana, una veïna de Girona que va viure en primera persona l’experiència del segrest del 47, i la Laura Tarrés, una jove activista vinculada al teixit associatiu de Santa Eugènia de Ter. Tots vam coincidir en la importància de la lluita col·lectiva, de l'organització veïnal i de la memòria compartida.

Al llarg de les meves intervencions vaig voler fer un apunt sobre dues figures imprescindibles per entendre el barraquisme a Girona i el seu llegat: Ramon Llorente i Luis Herrera. En Ramon Llorente, infant que va viure a les barraques de Montjuïc i que va arribar a ser el defensor de la Ciutadania de Girona, per la fermesa amb què sempre defensa que l’ascensor social només és útil si puja col·lectivament; en Luis Herrera per ser, encara avui amb més de noranta anys, un referent infatigable del moviment veïnal, una veu compromesa i sempre present en la lluita pels drets dels barris i de les persones més vulnerables.

En el col·loqui també vam remarcar la importància de l’educació com a eina d’inclusió i apoderament, ja que quan oferim oportunitats educatives, estem obrint portes, no només per créixer personalment, també per a fomentar l'esperit crític i per transformar col·lectivament la societat.  

I inevitablement també vam parlar del barraquisme, un fenomen avui encara present, tot i que no té la mateixa cara que fa dècades; el barraquisme no ha desaparegut: l’ocupació precària, el relloguer d’habitacions i la inseguretat residencial són el nou paisatge del barraquisme contemporani. 

La lluita per la dignitat continua, i continua essent una lluita veïnal. Només des de la comunitat, des del suport mutu i la lluita veïnal podem fer front als nous reptes socials i construir barris més justos, més dinàmics, més humans.

Més enllà de la projecció de la pel·lícula i del col·loqui posterior, el valor d'aquest cinefòrum va ser que veïns i veïnes de diferents barris, convocats a través dels centres cívics de la ciutat, vam compartir una activitat conjunta, i aquesta és, també, una altra manera de fer comunitat.

Així comença... "Memòria de Just"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que per a mi i la meva família és molt important, "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999) de Jaume Guillamet Lloveras, la biografia del meu pare que va escriure un dels seus millors amics.

El llibre ressegueix la vida familiar, social i política de Just Manuel Casero i Madrid, des del seu naixement, el 5 de juny de 1946 a Rossio ao sul do Tejo (Abrantes, Portugal) fins a la seva mort, el 31 de gener de 1981 a Girona, avui fa precisament 44 anys.

El llibre conté un bon recull d'escrits d'en Just, escrits literaris, poètics, periodístics i personals que en Jaume Guillamet entrellaça amb el relat de la seva vida, que també s'acompanya amb el testimoni que recull de familiars i amistats d'en Just. 

Les primeres pàgines del llibre expliquen el context de la seva família i el periple migratori que van viure (una doble emigració), i és un retrat de les penúries i misèries que tantes famílies van patir durant la postguerra; de fet, la mateixa vida d'en Just és un retrat i paradigma del procés d'inclusió de tantes famílies migrants, vingudes a Catalunya provinents del sud d'Espanya.

"Memòria de Just", la biografia del meu pare que avui fa 44 anys que va morir, és un llibre que comença així:

"En Just havia nascut molt lluny. La seva família era d'Extremadura i havien arribat l'any 1950 a aquesta petita ciutat prop de la frontera francesa, però ell havia nascut a Portugal. «A Rossio ao sul do Tejo, Abrantes», solia dir amb  un deix dolç de malenconia.

El pare era l'encarregat d'una finca a la vora del riu, quan ell va néixer, el 1946. Hi havien arribat tres anys abans, però ja en feia cinc que José Casero i Obdúlia Madrid, la filla gran Juana i la tia Rufina havien marxat de Santa Marta de Magasca, en una emigració plena de penalitats.

El pare Casero havia nascut a Caceres, fill d'una dona que va tenir vint-i-dos parts i només quatre fills vius. Anava pels pobles amb el seu pare i un carro, fent justet el que sortia: traginers i carboners, feien picó pels forns de calç. A Santa Marta va conèixer Obdúlia, filla gran d'un bollero o caporal d'una finca, i es van casar el 13 d'octubre de 1937.

Ja feia més d'un any que havia començat la guerra civil i la zona havia quedat de seguida en mans dels insurrectes contra la República. Ella tenia 20 anys i acabaven de morir els seus pares. Ell en tenia 25 i s'havia deslliurat de la mili per peus plans, però quatre dies més tard va haver d'anar a la guerra.

Havien pogut fer un petit viatge de noces a Càceres i ell ja no va tornar fins a la vigília de Sant Joan de 1939, quasi tres mesos després del final. Mentrestant havia nascut la primera filla i molt aviat vingué Salvadora, la segona, que només va viure tretze mesos. Però no hi havia feina i el pare Casero la va anar a buscar a Portugal. La frontera era a prop i a l'estiu de 1941 va tornar per endur-se la família.

Varen marxar de Santa Marta de Magasca, a peu, el matrimoni, la nena de tres anys i la germana petita d'Obdúlia, Rufina, que no se separarà mai de la família. Van passar la frontera de nit i d'amagat, pel pont de Valencia de Alcántara, després que els carrabiners tanquessin la porta. Les dues germanes recorden la por i els tres dies caminant fins al primer poble on varen quedar-se."

En record de Joan Torres i Culubret, tot recordant Just M. Casero

Abans-d'ahir va morir el psiquiatre gironí Joan Torres i Culubret, qui va ser també director de l'Hospital Psiquiàtric de Salt. Els amics del meu pare també es moren, malauradament; la llei de vida és implacable. No puc evitar tenir la impressió que cada vegada que mor un amic del meu pare, ell en certa manera torna a morir, es mor una part d'ell...

Joan Torres i Culubret i el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, van compartir vida, des de responsabilitats diferents, al psiquiàtric de Salt; l'amic Jaume Guillamet en va deixar un breu testimoni a la biografia "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), en les que explica algunes de les vicissituds de la gestió i inici de la transformació de l'hospital psiquiàtric; però de la seva amistat, també de la seva col·laboració professional, un com a psiquiatre, l'altre com a polític, en tenim una bona mostra en l'article que Joan Torres i Culubret va publicar al Punt Diari el 4 de febrer de 1981, quatre dies després de la mort del meu pare.

I la Primavera arribà al Psiquiàtric...
(Punt Diari, 4 de febrer de 1981).

Recordes Just la primavera de 1979, després d'aquelles eleccions municipals quan un dels eslògans del teu partit era allò de la Primavera Socialista, se'n fa present que en unes jornades sobre Psiquiatria a Talavera de la Reina, vaig al·ludir a l'esperança d'un canvi del nostre Hospital Psiquiàtric que podria ser afavorit per l'arribada de la "Primavera Socialista", que tu com a Diputat i President de la Comissió de Sanitat portaves sota el braç.

De fet des d'aquell juny de 1979 han passat moltes coses a l'Hospital i a Girona dins el món de la Psiquiatria i això crec que és un deute que tenim amb tu tant els treballadors com els usuaris de la Salut Mental a les nostres comarques. Entre els esdeveniments més importants cal parlar de les Jornades de l'Associació de Neuro-psiquiatria celebrades a final de febrer de l'any passat, les primeres Jornades Catalanes de Salut Mental de l'abril del mateix any i altres fets; el que culminà amb l'elaboració d'un pla Assistencial per part de la direcció col·legiada de l'Hospital, el qual tu vas defensar i amb el qual et vas comprometre diverses vegades públicament.

Quin fou el teu paper dins de tot l'enrenou creat en una institució com el Manicomi, el qual tendeix per ell mateix a la paràlisi i la mort?, doncs, bé, després de molt cercar, crec que tu eres una mena de catalitzador, com el llevat imprescindible per a la fermentació. Amb la teva franquesa, espontaneïtat, i sobretot la increïble sensibilitat pels problemes de la marginació social que sempre mostraves, feies que el teu contacte ens motivés i que fos una font d'optimisme i d'energia per afrontar el nostre treball diari. Alguns fets ens van deixar bocabadats.

Un malalt s'acosta i et pregunta: Vindrà el meu alcalde?, i l'endemà amb aquest títol surt un Quiosc.

Una colla de malalts, a la sortida del teatre passegen per la Rambla i davant de l'esverament d'alguns ciutadans clarifiques la situació escrivint el Quiosc anomenat l'Escàndol.

El passat dia 29 d'agost morí en Franco Basaglia a Venècia i l'encapçales amb el títol "La mort contra la psiquiatria". Qui ens havia de dir que la MORT, cinc mesos després, tornaria a ferir la psiquiatria aquesta vegada en la persona del POLÍTIC (en majúscula expressament) que en el nostre país millor havia sabut connectar amb les necessitats de la salut mental de tots els que he conegut?

Però si la Psiquiatria ha estat el fil conductor de la nostra relació, altres fets ens han també lligat; penso que per tot on anaves i treballaves eres el mateix tipus d'animador: com oblidar la teva imatge cantant havaneres en una festa del teu Partit, o bé trobar-te amb barretina i la senyera per bufanda a l'Arcada, sense perdre mai el somriure malgrat la decepció davant els resultats de les eleccions al nostre Parlament. I les xerrades més transcendents, recordo ara especialment quan parlaves en el cementiri de Portbou davant de la tomba de W. Benjamin a la tardor del 1979...

Crec que som molts a Girona els qui hem quedat marcats pel teu contacte, per la teva manera d'afrontar la realitat, sense renunciar, malgrat les dificultats, mai a canviar-la. Per a mi darrerament la vida s'ha fet menys agradable, el meu optimisme ha minvat; com oblidar-te?, quan ja de bon matí, en prendre el meu habitual cafè amb gel, amb el Punt a la mà, mirava la darrera pàgina per veure el que deia en Just; com quan els caps de setmana tot anant a Llançà i en passar per l'Empordà no veure'l un xic sota la teva influència literària; com afrontar la tasca quotidiana sense poder parlar de problemes com a projectes i solucions amb en Just els divendres al matí... Quan la M. Mercè llegeixi això, pensarà sens dubte: que fàcil que ho tens noi!". Ho sé i em faig creus del que serà per a ella i la gent amb la qual vivies diàriament (Fins i tot això vas saber explicar a la teva companya mitjançant un Quiosc on parlaves de l'enterrament d'un teu company i del que podia pensar la seva muller).

Recordo perfectament les dues darreres vegades que vam parlar, el primer cop et vaig prometre quelcom que malgrat tot procuraré acomplir, el segon vaig rebre una lliçó la de com morir amb enteresa, dignitat i fins i tot resignació. És curiós, mentre parlava amb tu, tot i parlant de la MORT em sentia tranquil, fins i tot vam riure junts, però després baixant les escales de l'Hospital les llàgrimes m'inundaren els ulls.

Com afrontar diàriament la realitat i la difícil lluita per la reforma d'un Psiquiàtric, dins del context de la reforma d'un país, quan ja aquella primavera del 1979 es troba tan llunyana? De fet, sembla que  estem en plena i eterna "Tardor" i que s'allunya molt la "Primavera" propera (encara que avui, Just, a la televisió un important personatge català ens parlava de la propera primavera política, cosa que podria fer pensar en una convergència d'ambdues primaveres, esperem-ho).

Una solució seria la que ens proposava un altre lluitador (F. Basaglia) aquí a Girona el passat dia 1 de març: "Si penséssim amb la raó en la situació actual, hauríem de dir que demà veurem el caos i la fi del món, racionalment no podem pensar en un millorament del món i, sobretot no podem pensar que deixant la feina per als altres el món pot millorar. Penso que hem de llançar lluny aquest pessimisme i anar a la recerca d'un nou optimisme, però l'optimisme no cau del cel, l'optimisme ens ve de la nostra pràctica que canvia, aleshores o nosaltres canviem pràcticament, substituïm l'optimisme de la pràctica posant-lo en el lloc de la raó, o continuarem anant a l'Hospital cada matí a posar-nos la bata que cobreix la nostra vergonya, la nostra mistificació de la realitat i ens impedeix ser veritables metges.

Joan Torres i Culubret 

Quan mor un amic del meu pare, el meu pare mor un xic més; però rellegir articles com aquest em fan valorar quelcom més important que la mort: la vida que van tenir i, sobretot, que van compartir.

El Punt Diari, abans del Punt Diari

Aquests dies el diari El Punt Avui ha commemorat, amb l'edició d'un suplement especial, els 45 anys de vida del diari, més concretament del Punt Diari, que va sortir al carrer amb el seu primer número el 24 de febrer de 1979. És clar que l'inici de la història del Punt Diari, la seva gènesi, va començar uns anys abans.

Ho recordava setmanes enrere el periodista Pius Pujades en una taula rodona sobre la revista Presència, i ho descriu amb prou detall Jaume Guillamet al llibre "Memòria de Just":

"Aquesta idea ha sortit en gran part d'aquesta casa [Presència] i us ho volem venir a explicar, van dir-nos. Va venir amb en Pius a presentar-nos el projecte del Punt i jo li vaig dir que seiés al que havia estat sempre el seu lloc". Narcís Jordi Aragó no recorda la data exacta que Just M. Casero va tornar a Presència amb aquest motiu; Pius Pujades, tampoc. Devia ser la primavera de 1978. Aquest sí que recorda que tothom va veure amb bons ulls el projecte del diari nou i que es van omplir allà mateix alguns fulls d'inscripció a la Cooperativa Papirus. La revista havia passat a mensual i al número de juliol es va publicar un ampli reportatge de dues pàgines titulat "Un diari per a un poble. Projecte de periodisme democràtic, popular i independent" (núm. 516).

Guillamet també recull que la idea d'editar un diari en català ja planava entre alguns col·laboradors de Presència a finals de 1975.

Tot i que s'explica que Pius Pujades i Just M. Casero en van ser els fundadors, el nucli fundacional, com també recull Jaume Guillamet, va ser més coral:

Segons Jordi Mercader, "Just Casero, Jordi Comas, Joaquim Domingo, Jaume Guillamet, Lluís Pla, Pius Pujades, Enric Serra i Jordi Vallmajó integraven el grup que es pot considerar fundacional i en què predominàvem els periodistes" ("La lluna en el cove", Punt Diari, 24 de febrer de 1989).

És cert que a finals de setembre de 1978 Pius Pujades i Just M. Casero són contractats a temps complet com a conseller delegat i gerent, respectivament, per impulsar la recta final de la sortida del diari. El llibre de Jaume Guillamet també parla sobre l'origen del nom del diari:

La primavera de 1978, el projecte començava a madurar. I, probablement, ja tenia nom. Joaquim Domingo atribueix a en Just el nom de Punt Diari, que hauria proposat en l'esmentat dinar de la tardor anterior, amb una dotzena més de possibilitats. Jo sempre he cregut que era una proposta de Pius Pujades. El cert és que, inicialment, s'havia parlat de recuperar el nom de L'Autonomista, el diari republicà de la família Rahola.

I tant o més important que el nom, va ser el disseny de la capçalera, i tal com recorda i recull Jaume Guillamet a "Memòria de Just"; en l'informe "Un diari per a un poble" (Presència, juliol de 1978) el periodista Jordi Mercader entrevista a Pius Pujades i Just M. Casero i s'hi publiquen les propostes de capçalera dissenyades per Vicenç Huedo, Enric Serra, Narcís Comadira i Àngel Serradell. Les he recollit a la imatge que encapçala aquest article, juntament amb el disseny de la primera capçalera del diari.

En fi, aquests dies s'han explicat molt, i molt bé, els 45 anys de vida del Punt Diari (avui, El Punt Avui), però potser no s'han explicat prou, ni prou extensament, els intensos anys de la seva gènesi. Aquest podria ser un bon exercici periodístic per als pròxims 5 anys, per a quan el diari en faci 50!

Endreçar el passat

Endreçar el passat, aquest és un exercici que tard o d'hora ens toca fer. Endreçar el nostre passat, endreçar el dels nostres o endreçar el passat col·lectiu.

A casa, la meva mare, fa uns anys va començar a endreçar el passat d'en Just, primer la roba, després els documents i papers; ara resten els llibres. Endreçar a vegades vol dir llençar, d'altres donar, d'altres quedar-nos el que convé endreçar i que, d'una manera o altra, aquell passat formi part del nostre present, segueixi formant part del nostre present.

El meu barri, el Pont Major de Girona, també fa un temps que intentem endreçar el nostre passat; primer amb un documental sobre l'arquitectura de les destil·leries del barri, i actualment amb un documental, que es va cuinant a foc lent, que recull el testimoni vital de veïns i veïnes, amb la voluntat de recollir i endreçar un passat abans que els que l'han viscut se l'enduguin per sempre.

A Sarrià de Ter, poble veí amb el qual segueixo molt vinculat, sentimentalment i socialment, també volem endreçar el passat, sobretot el recollit en arxius fotogràfics, també en arxius documentals de tipus gràfic i fins i tot arxius sonors i audiovisuals, en un projecte mastodòntic que només podem afrontar-lo d'una manera: a poc a poc. Endreçar, a poc a poc, l'arxiu d'imatges del poble, actualment dispers i inconnex, amb la voluntat de preservar-lo i, després, difondre'l.

A la seva manera, la historiografia endreça el passat, i tota endreça no està exempta de criteri i interpretació. Criteri per desar o descartar, per minimitzar o destacar; interpretació per donar significat a allò que endrecem.

Tard o d'hora ens toca endreçar el passat, i quan això passa, resulta inevitable preguntar-nos fins a quin punt tenim endreçat el present, el nostre present.

El llegat d'en Just

Quaranta-tres anys després de la seva prematura mort, el record d'en Just és molt present. En va ser una bona mostra la gran assistència, dissabte passat, a l'acte de donació de part del seu fons documental al PSC. L'acte va ser un homenatge, un homenatge més, que va servir per valorar la seva contribució social, cultural, política i periodística durant la transició.

És evident que el premi literari que duu el seu nom, organitzat per la Llibreria 22, així com la plaça de Figueres i el carrer i la biblioteca del barri gironí de Pont Major que també duen el seu nom, han contribuït i contribueixen a fer present el seu record. Però una cosa és el seu record, i una altra és el seu llegat.

Havent culminat la donació del seu fons documental, primer a l'Ajuntament de Girona i després al PSC, em pregunto fins a quin punt el seu llegat també és present o, potser encara millor, també té present.

Jaume Guillamet, amic i biògraf d'en Just, ens deia després de l'acte de dissabte que el seu llibre, "Memòria de Just", publicat fa 25 anys, no pot ser l'última publicació que parli d'ell, que en Just, la seva dimensió humana i política, requereix una mirada actualitzada, la mirada i l'anàlisi d'una generació que, al contrari de la seva, no el va conèixer personalment ni hi va coincidir vitalment.

L'existència del seu fons documental permetrà que qui tingui interès pugui estudiar-lo, i també caldria aprofitar, encara durant prou anys, la possibilitat de recollir el testimoni viu dels qui van compartir vida social, cultural, periodística i política amb ell. Al capdavall, la pervivència del seu llegat es posarà a prova quan la seva generació ja no hi sigui, i siguin les posteriors les que en mantinguin viu el seu record, i si s'escau el seu llegat.

Els papers socialistes d'en Just

Paraules que vaig llegir en l'acte de donació del fons documental de Just Manuel Casero i Madrid al PSC. Foto: PSC Girona.

Hola a tothom, família i amics.
Primer de tot, voldria agrair al PSC que hagi rebut, amb els braços i el cor oberts, aquest fons documental d'en Just. La meva mare i la família sabem que el deixem en molt bones mans i que el custodiareu amb molta cura. Moltes gràcies.

Al llarg de la vida anem acumulant papers, papers de treball, documents, apunts... Qui més qui menys, fins i tot avui encara que en un grau més baix, acumulem papers. En Just no n'era una excepció, ell també n'acumulava molts, de papers, i n'era ben conscient tal com va reconèixer a l'inici del Quiosc "Arxivar les nostàlgies": "Sóc un nostàlgic dels papers".

En aquest article en Just ens descrivia la seva relació amb els papers, i ens compartia el dolor que sentia pel trist i inevitable destí de molts dels seus papers i documents. Així tancava l'article: "He hagut de tancar a contracor la bossa d'escombraries, perquè encara els hauria commutat la pena capital per una cadena perpètua".

Tenint present la quantitat de papers i documents d'en Just que hi havia a casa, és evident que en va indultar molts, fins i tot a molts els va amnistiar i van romandre a casa, també orfes, amb un futur incert, alguns arxivats tal com ell els va deixar, d'altres reordenats amb criteri per la meva mare. Orfes i amb un futur incert, però amb el confort de ser a casa, sota la cura i atenció de la meva mare.

Durant més de quaranta anys els papers d'en Just han viscut a casa; alguns, un dia van sortir i van servir per ajudar en Jaume Guillamet a escriure "Memòria de Just", la seva biografia, i van tornar a casa fins que la meva mare, finalment i feliçment, va posar fi a la incertesa i va decidir donar el fons documental d'en Just.

A mitjans de novembre de 2022 va fer una primera donació dels fons documental Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona, avui fa una segona i darrera donació al PSC. D'entre els seus documents, naturalment, n'hi havia de la seva activitat dins el partit, i és aquesta part del fons documental la que avui dona al PSC, el fons socialista d'en Just.

Entre els documents hi ha apunts, documents de treball, publicacions socialistes i fins i tot papers legals, com els de la constitució, amb estatuts inclosos, del Servei de Documentació Socialista. Que bé que part dels seus documents avui alimentin el fons documental del PSC que ell, en certa manera, també va contribuir a crear.

D'entre els seus papers, vinculats a la seva activitat dins el partit i a la seva activitat com a càrrec electe (regidor de l'Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial), hi trobem documentació de campanyes electorals, fotografies, ponències del partit, etc. També hi ha documents que ens ajuden a calibrar i valorar l'impacte social i polític que va tenir la seva prematura mort, com els reculls de premsa de l'Ajuntament de Girona i la Diputació, o les targetes dels actes d'homenatge i de record que des d'aleshores s'han fet.

Voldria destacar dos documents que formen part del fons. Per un costat l'escrit d’en Just en motiu de la manifestació del 8 de febrer de 1976; en aquella manifestació va rebre l'impacte d'una pilota de goma a l'ull. És un relat en primera persona que en Jaume Guillamet va publicar íntegrament a "Memòria de Just".

Per un altre costat, voldria destacar un altre document que forma part del fons, un document certament sorprenent: un cançoner!

La presència d'aquest cançoner és senyal que al PSC no tot eren ponències, debats, executives i eleccions, que també hi havia espai per a l'humor i per a la diversió, fins i tot per a l'enginy! El cançoner és un recull de cançons conegudes amb la lletra adaptada (a l’estil de la Trinca, o fins i tot més irreverent!), i per això també tenen el seu valor documental, més enllà de divertir-nos, ja que s'hi relaten fets i persones del moment. Per a mostra, un botó; heus ací alguns fragments de les cançons adaptades:

Dos cruces
Girona havia de ser,
amb la lluna platejada,
"testicle" del nostre amor
a l'Arc i a l'escalinata.
(...)
Ai plaça de lledoners
Ai cafè de l'Enderroc
m'estimo més oblidar
el què passa en aquell lloc.

Ja tot és aigua passada,
d'una història que fuig,
dels amors i les promeses
d'en Lluís Ma de Puig.

Ya no estás mas a mi lado
Ja no estàs al meu costat, Joan Vidal.
Finalment has decidit na’l Parlament.
Si te’n vas i ja no tornes
L’alegria que tu em dones,
la disfruto aquest moment.

Sempre hem nat a hòsties a la Diputació.
Barallar-nos semblava del tot normal.
I és per això que ara que em deixes
se m’acabaran les queixes,
semblaré un home com cal.

Salvador Sunyer
La Vila estava deserta
passava un independent;
i veig des de la finestra
que és en Salvador Sunyer.
(...)
L’Alfons Moré ja tremola
dels vots que li cardaran,
si ells guanyen les darreres
aquestes les perdran.

El meu Xavi
El meu Xavi va a la llista
la llista del Parlament.
La millor llista de totes
que presenta el PSC.
Els militants socialistes
i en Guitart davant de tots,
van quedar tips de fer mítings
des de Lloret, fins a Molló.
(...)
Arribaren temps de guerra,
de campanya i eleccions,
i per totes les comarques
s’imposaren els collons.
Som els que els tenim més grossos,
més grossos que la UCD
que el PSUC i que Convergència.
Visca els ous del PSC.

La bella Lola
Quan al partit la Ma Àngels
mana una cosa tots van de cul
i els militants van tots a rega
i no n’hi ha cap que faci el gandul.

En Jesús Sanz no obre la boca
i en Sobrequés no fa l’animal
En Quim Curbet sempre la truca:
aquí a Minali tot va com cal.

Ai que plaser tenerte aquí
Oh Ma Àngels, oh Ma Àngels qui et va parir.
Que bé que ho fas
no ens deixis mai
que si tu marxes, el PSC se’n va al carai!

Moltes gràcies.
Roger Casero Gunbau
Centre Cívic Pont Major.
Girona, 27 de gener de 2024.

El fons socialista d'en Just

Quan, a mitjans de novembre de 2022, la meva mare va fer la donació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona no hi va dur tots els papers; uns quants, desats en diverses carpetes, van romandre a casa a l'espera de concretar la donació d'aquests papers i documents al PSC.

La meva mare, planificadora de mena i poc amiga de la improvisació, ja ho havia previst així mentre remenava, consultava i reordenava els papers d'en Just. Hi havia una sèrie de carpetes i documents del PSC, vinculats a la intensa activitat política d'en Just en clau de partit, també com a càrrec electe, que havien de tornar al PSC.

La setmana passada vaig acompanyar a la meva mare al PSC de Girona per lliurar la documentació, i aquest dissabte vinent, dia 27 de gener, farem l'acte formal de donació a les 12 h al Centre Cívic Pont Major, al costat de la biblioteca que duu el seu nom. Entre els papers hi ha algun document certament divertit i curiós, que desvetllarem dissabte... L'acte és obert a qui vulgui acompanyar-nos.

Serà, sens dubte, una bona ocasió, una nova ocasió, per recordar-lo i recordar la seva contribució a la fundació del PSC, una bona ocasió per seguir arxivant les nostàlgies.

L'agraïment

Abans no acabi l'any he de fer, públicament, un agraïment: voldria agrair a l'Ajuntament de Sarrià de Ter per, recollint el guant, organitzar dies enrere un acte de commemoració dels 40 anys de la independència de Sarrià de Ter, de la segregació de Girona.

El prec el vaig fer en un article publicat a la revista Parlem de Sarrià i el nou equip de govern va entomar-lo, penso jo, amb responsabilitat i va ser a temps de programar un acte per, des de la història i les vivències i records d'alguns dels protagonistes d'aquell moment i d'aquella lluita, valorar aquells fets i circumstàncies i, sobretot, a les persones i entitats que s'hi van implicar.

De fet, és evident que no és per mi, que calia fer aquest acte de memòria i reconeixement, és precisament per les persones i entitats que van empènyer políticament i social el poble per a reclamar la seva independència municipal i que es van arromangar per fer-la possible. També per les persones que, una vegada recuperada l'autonomia municipal, van haver d'afrontar l'arrencada d'un nou ajuntament democràtic que començava a caminar endeutat.

Sota la batuta de Javier Anton Pelayo, catedràtic en història moderna i contemporània, Quim Rodríguez (aleshores president del Consell Municipal), Jordi Cañigueral (aleshores primer alcalde després de la independència), Miquel Resplandis (aleshores president de l'Associació de veïns de Sarrià de Baix - La Rasa), Josep Llunell (aleshores membre del Consell Municipal), Joana Rosdevall (aleshores membre de l'Associació de veïns de Sarrià de Dalt i del Grup de Muntanya Sarrià), Josep Lafuente (aleshores president de l'Associació de veïns del Pla de l'Horta) i Assumpció Vila (coautora del llibre "Sarrià, un fet singular"), van posar context a l'annexió de Sarrià de Ter a Girona per completar el somni de la "Gran Gerona", iniciat anys abans amb les annexions de Santa Eugènia de Ter, Palau - Sacosta i Sant Daniel, i posteriorment Salt, part de Sant Gregori (Sant Ponç, Domeny i Taialà) i part de Celrà (Campdorà). Somnis de grandesa que afortunadament no van quallar.

L'annexió de Sarrià de Ter no va resignar a una part de la població, que va mantenir-se contrària i que va veure en la recuperació de la democràcia l'oportunitat per desfer el que havia volgut deixar, lligat i ben lligat, el franquisme. El període entre 1979 i 1983, amb Sarrià de Ter dins de la Girona democràtica, va servir per, a través del Consell Municipal, primer presidit per Just M. Casero i després de la seva prematura mort, per Joaquim Rodríguez, preparar políticament, jurídicament i administrativament la segregació, alhora que per muscular l'embrió del nou ajuntament que durant aquests quatre anys es va gestar.

Va fer bé, l'ajuntament, de commemorar el 40è aniversari d'aquell fet, d'aquella fita; l'efemèride, penso, s'ho valia, també les persones que d'una manera o altra en van formar part. Modestament, només puc dir moltes gràcies.

20N, no estaven de parranda

Avui fa 48 anys va morir el dictador, Francisco Franco Bahamonde. Cinc anys després de la seva mort, el 20 de novembre de 1980, Just M. Casero tancava així la seva columna diària Quiosc del Punt Diari, titulada amb un breu 20-N:

"Cinc anys després, perduda la virginitat i amb els braços embrutits de netejar el país, encara no s'ha acabat aquell dia. Se'ns va parar el rellotge de l'esperança, i hem viscut tot aquest temps com a administradors d'una agonia sospitosament incerta, com si encara no hagués quedat tot prou enterrat sota la llosa. Ens cal encetar definitivament el dia 21, sense fantasmes, sense cadenes, sense agendes nostàlgiques. Començar a creure que la resurrecció és possible".

Avui fa 48 anys va morir el dictador i aquests dies estem veient que el seu llegat no estava mort, ni estava de "parranda" (de tabola, de barrila, de gresca!), sinó que estava hibernant i d'un temps ençà s'ha despertat tornant com un fantasma, amb cadenes i agenda nostàlgica.

Malauradament, no va quedar tot enterrat sota la llosa, ans al contrari, el franquisme encara es manifesta i no només als carrers, com veiem aquests dies, i no només de forma tronada i esperpèntica. El franquisme ha tornat a les institucions de la mà de Vox i amb l'empenta del Partit Popular.

48 anys després hem de seguir donant corda al rellotge de l'esperança; l'alternativa és massa terrible.

Just M. Casero i la biblioteca que fa 20 anys que duu el seu nom

Bona tarda a tothom,
en nom meu i de la família Casero voldria dir-vos tres coses: primer fer un agraïment, després parlar d'en Just i el fet d'escriure i finalment parlar d'en Just i el barri.

Vam dir-ho fa 20 anys i tornem a dir-ho ara: moltes gràcies a totes les persones, entitats i institucions que van fer possible que aquesta biblioteca portés el nom d'en Just. Per a nosaltres, la família, és tot un honor que un equipament públic porti el seu nom, ell que va ser, de forma breu però intensa (com tot a la seva vida), un servidor públic.

Que un equipament públic porti el seu nom facilita que el seu record es mantingui més viu i es perllongui més en el temps. Passa des de fa 20 anys amb aquesta biblioteca, també amb la plaça que la ciutat de Figueres li va dedicar, amb el carrer d'aquest mateix barri que duu el seu nom, amb el monòlit que hi ha al costat del cementiri o amb el premi literari que la Llibreria 22 va crear, i que avui també ens ha convocat aquí: "el Casero a la Casero!".

Que l'equipament sigui una biblioteca, i que sigui la del barri en el qual va viure, encara ens agrada més i ens fa més il·lusió i, modestament, ens sembla que no podia haver-hi equipament millor. Deixeu-me argumentar-ho, breument, parlant-vos d'en Just i el fet d'escriure, i d'en Just i el barri, el Pont Major.

Si avui en Just fos petit, tant com era quan va arribar a Figueres amb la seva família extremenya, provenint de Portugal, on va néixer, molt probablement viuria en algun dels pisos del Grup Pont Major; seria un nen entremaliat que passaria sovint per la biblioteca. En Just no va anar a l'escola fins als cinc anys, a l'Auxili Social, l'escola dels més pobres, com ell mateix va escriure. "Apreníem a llegir i a escriure, i sobretot, ens donaven menjar", escriuria més tard en un relat biogràfic. Entrar en aquella escola va canviar la vida d'en Just, ell mateix ho descrivia d'aquesta manera: "Aquell ambient complex va ser la meva primera universitat. Anys profitosos. M'agradava aprendre. (...) Era una febre, aprendre. Del no-res, vaig passar en poc temps a llegir i escriure".

Escriure; quan el meu pare en va aprendre, va començar a escriure i ja no va parar. Sobretot a partir de la seva estada al seminari de Girona, on va viure intern dels 11 als 20 anys; en Just escriu al Seminari, textos personals i poesia, i més tard textos periodístics a Vida Parroquial, i a Tele/Exprés, a Presència i al Punt Diari, ja fet un home i fent de periodista.

Al llarg de la seva curta vida, en Just va escriure molt, sobretot en premsa, i en vida només va publicar un llibre, "Girona grisa i negra", escrit a quatre mans conjuntament amb Narcís-Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades. Pòstumament, es van publicar les dues edicions del Quiosc, el recull de la seva columna diària al Punt Diari, Una eterna claredat, una antologia de poemes entre els 1960 i el 1970, i l’amic Jaume Guillament va publicar Memòria de Just, la seva biografia, que recull textos escrits per en Just, alguns d’ells inèdits.

Explico tot això perquè aprendre a llegir i a escriure, aquest aprendre ràpidament, aquestes ganes àvides d'aprendre, van obrir-li, dins les seves possibilitats i les de la seva família, les portes de l’educació i la cultura de bat a bat.

I això és el que feu les biblioteques: obrir de bat a bat i per a tothom les portes de l’educació i la cultura, fent-la accessible a tothom sigui quin sigui el seu punt de partida. Aquesta funció pública que feu les biblioteques, la funció de fer accessible la cultura, sobretot a través dels llibres tot i que no només, és quelcom que en Just va viure en primera persona, en el seu creixement personal. Per això, també, ens fa especial il·lusió que sigui precisament una biblioteca l'equipament públic que duu el seu nom.

I la biblioteca és, a més, al barri on va viure. Ell hi va viure relativament pocs anys, des de mitjans de 1974, just abans de néixer jo, fins a finals de gener de 1981; amb prou feines sis anys i mig. Però des que en Just va trepitjar aquest barri s'hi va implicar fins al moll de l'os, entre altres coses impulsant, juntament amb altres veïns com en Joan Pallàs, l'Associació de Veïns, essent-ne el primer president. Ell que va néixer a Portugal, que va créixer a Figueres, que va madurar al Seminari de Girona, que va començar a formar una família al capdamunt de la Casa Masó al carrer de les Ballesteries, finalment va arrelar al barri de Pont Major, des d'on escrivia amb la seva Olivetti verda:

"Posar el foli a la màquina; treure una mica la pols de les tecles; esparracar el foli del primer paquet, que groguejava de tants dies d'esperar torn; i esperar que lentament s'esbargeixin les boires d'aquests llargs dies de presumpta inutilitat".
(Dimarts, maleït dimarts. Quiosc de 26 d’agost de 1980)

"Sento la pluja des de la penombra del menjador de casa. Entre el paleta i el serraller que van construir la balconada del pis varen fer possible que cada dia de pluja pogués escoltar l'enigmàtica monotonia de les gotes que es despengen del teulat fins al ferro del balcó. S'engreixen allà dalt, arrapades en un bocí de rajol, i quan no poden més, es precipiten sobre la tecla exacta d'aquesta barana-piano lleugerament rovellada".
(Dia de pluja. Quiosc de 9 d’octubre de 1980)

"Les orenetes, ja us dic. Les espero amb un cert consol. 'Que les coses passen, amic Just', sé que em diran. I me les creuré. Necessito creure-les. I em tarden a venir.
Miro encara l'horitzó de la tarda gironina. Aquest matí ha gebrat; fa massa fred. Potser han de passar uns dies. Perquè venir, segur que vindran també aquest any, les orenetes".
(Ara les orenetes. Quiosc de 22 març de 1980)

No voldria acabar sense fer un agraïment al personal de la biblioteca, a totes les persones que hi treballeu i a les que hi heu treballat, a les persones que cada dia obriu les portes i el cor de "la Casero". D'alguna manera, d’aquesta manera, en Just també és vostre, com vostre és aquest barri.

Moltes gràcies i per molts anys!

Roger Casero Gumbau, Biblioteca Just M. Casero, Pont Major, Girona, 26 d'octubre de 2023.