Passeig endins

Dies enrere parlava del passeig marítim de Sant Antoni de Calonge com l'aparador del poble costaner que és, un atribut comú a tots els passeigs marítims de tots els pobles costaners.

També podríem entendre que el passeig marítim, en aquests casos i seguint amb l'exemple de Sant Antoni de Calonge, és l'escenari principal d'un teatre on, sobretot durant aquests mesos més calorosos, s'hi representa una obra coral titulada "Vacances d'estiu".

En aquest teatre hi passa, si fa o no fa, el mateix que amb els teatres o auditoris quan volem comprar les entrades per a una obra o un concert: la platea i les llotges estan dividides en diferents sectors i pintades de colors en funció del preu de la butaca, essent naturalment més cares les més properes a l'escenari i més barates les més llunyanes, tant per distància com per alçada.

Si agaféssim el plànol de la trama urbana de Sant Antoni de Calonge i el pintéssim per sectors, podríem graduar-lo en funció de com de lluny o de prop els habitatges es troben de l'escenari. La primera línia de mar, naturalment, és la més cotitzada, tant pel preu de compra com de lloguer, ja que és la que ofereix la vista més privilegiada, no només al passeig marítim, l'aparador i escenari principal, sinó sobretot del mar.

De fet, aquesta primera línia de mar també forma part de l'escenari: els seus balcons generosos permeten a qui s'hi està no només veure el passeig, sinó també ser vistos des del passeig per qui hi passeja.

És clar que, com amb algunes obres de teatre, no tota l'acció passa dalt de l'escenari: part de la trama a vegades es trasllada a la platea, i pobles costaners i turístics com Sant Antoni de Calonge no en són una excepció. Passeig endins, més enllà de la primera línia de mar, també hi bull molta activitat, sobretot aquella relacionada amb la manutenció dels milers de persones que s'allotgen en innumerables apartaments i parcel·les de càmping: fleques, alguns dies amb llargues cues per fer-se amb el pa de cada dia i el croissant esporàdic, carnisseries i supermercats.

També es pinten de color les zones d'aparcament: de blau i de pagament les més properes al passeig i la platja, de blanc i gratuïtes les més llunyanes. Al pic de la temporada turística, i especialment els caps de setmana, cercar aparcament prop de la platja és missió impossible: o pagues, si tens sort i trobes un forat a la zona blava, o camines. Però val la pena, perquè al final de la caminada, quan per fi conquereixes un tros de platja i et capbusses al mar, ja ets dalt de l'escenari i, finalment,  formes part de l'espectacle...

El passeig de Sant Antoni (de Calonge)

Un any més, i ja en són més de 25, hem passat uns dies a Sant Antoni de Calonge. Sí, ja sé que el municipi, oficialment, es diu Calonge i Sant Antoni, i de fet nosaltres, quan ens hi referim, simplement diem Sant Antoni. Però quan en parlo amb terceres persones, com ara vosaltres, em costa no seguir dient Sant Antoni de Calonge: si digués Calonge i Sant Antoni, tard o d'hora hauria d'especificar que on estiuegem és al nucli de Sant Antoni, i no de Calonge; si digués només Sant Antoni, hauria d'especificar la referència de Calonge, per no confondre'l amb altres Sant Antoni, no sé, per exemple, de Vilamajor. En fi, ara que ja ens hem situat, anem al tema.

Com tants altres pobles costaners, el passeig de Sant Antoni és el seu principal aparador. Des de primera hora del matí fins ben entrada la nit, el passeig és un constant formigueig de gent que només s'atenua a la nit i es matisa entre el migdia i la primera hora de la tarda, quan la gent es refugia a les terrasses o dins dels restaurants que hi ha, generosament, al llarg dels més de dos quilòmetres i mig del passeig.

Al matí, sobretot, s'omple de gent que corre o camina: esportistes matiners que llueixen bambes i samarretes de colors llampants i que fan la primera suada del dia, alguns amb llargues i sonores gambades, d'altres caminant amb ritme accelerat per no confondre's amb els qui simplement passegen, que a aquelles hores són més aviat pocs: els qui van a comprar el pa, els croissants i el diari.

És clar que el passeig és pas inevitable per anar a la platja, i per tant a corredors, caminadors i passejants s'hi sumen els qui, carregats amb el para-sol i les cadires, o bé amb matalassos inflables i mainada, s'afanyen a conquerir un tros de sorra. Claven el para-sol com qui clava la bandera pàtria en el territori vençut, i marquen el tros de platja conquerit amb tovalloles òrfenes de banyistes.

La tarda i, sobretot, el vespre i la nit, és l'hora dels passejants. Aleshores els colors llampants de les samarretes esportives donen pas a robes més de mudar, amb estils entre l'informal i el casual: samarretes i bermudes per a ells, vestits per a elles. Curiosament no desapareix el calçat esportiu, que ha desplaçat definitivament, en bona mesura, les sabates i fins i tot les espardenyes. Sobreviuen les sandàlies per a qui vol un toc de formalitat i frescor, però la bambes s'imposen, també per a passejar. 

I és sobretot a aquelles hores, quan el passeig és ple de gent, quan apareixen els corredors que, lluny de dur samarretes llampants, troten amunt i avall amb el tors nu i la samarreta blanca penjada de la cintura dels diminuts pantalons esportius. Com els caragols després de la pluja, quan vespreja surten els runners amb complex d'Adonis, per mostrar-nos a la resta el seu cos fibrat i suat.

El passeig és el principal aparador del destí turístic, però la vida a Sant Antoni, com en tants altres pobles costaners, també es viu i es gaudeix a la botiga i botiga endins, a la rerebotigua. Però d'això, si voleu, en parlem un altre dia.

Mar i muntanya

I vosaltres, sou més de mar o de muntanya?

Potser algunes o alguns de vosaltres ho teniu clar i podeu respondre de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-vos-ho... Jo, sincerament, prefereixo que no em feu triar entre mar i muntanya. No són pas antagònics, sinó absolutament complementaris.

Carn o peix? Blanc o negre? Esquerra o dreta? Mar o muntanya? Sovint reduïm la vida a dicotomies, com si només es pogués optar per una cosa o per l’altra. És cert que, a vegades, simplificar ajuda, un sí o un no poden resoldre un dilema, algunes qüestions no volen matisos, amb algunes qüestions no s'hi valen matisos... Però fins i tot en qüestions aparentment binàries, com la independència, tan pròpia de casa nostra, la realitat s'omple de matisos, d’arestes i, per a alguns, de contradiccions.

Però tornem a les vacances... Amb les vacances d’estiu passa una mica el mateix; quan s'acosten, la pregunta és gairebé inevitable: mar o muntanya? Però la resposta no té per què ser necessàriament excloent, al contrari, la tria pot ser múltiple i fins i tot combinada. I encara més en el nostre cas, en què tenim la sort immensa de poder gaudir, sovint a pocs quilòmetres de distància, tant d'una cosa com de l'altra, tant del mar com de la muntanya, una combinació que no només és deliciosa al plat, sinó també a la vida.

Les meves vacances d'estiu, des de fa molts anys, si no tota la vida, tenen una mica de mar i una mica de muntanya, i la meva impressió és que si algun estiu em manca algun d'aquests paratges, em sembla que tindré la impressió que l'estiu, amb les seves vacances, no haurà estat del tot complet...

És per això, que si m'ho pregunteu (mar o muntanya?), jo respondré, de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-m'ho, mar i muntanya, així, amb la i, la conjunció copulativa, i no amb la o, la conjunció disjuntiva.

L'agost, inhàbil?

El mes d'agost sol acompanyar-se de l'adjectiu "inhàbil", que vol dir, ras i curt i segons el diccionari, "no hàbil", una definició que no desprèn tota la càrrega que té aquest terme.

Inhàbil fa referència als dies en què, a priori, no es compten a efectes de terminis legals o administratius i que per extensió apliquem per fer-nos entendre que és un mes que no compta, en el que aparentment no passa (gaire) res.

Hi influeix el fet que sigui el mes que concentra més vacances, especialment les del personal de les institucions públiques, que aturen (gairebé) tota la seva activitat, entrant en una mena d'estat letàrgic.

És clar que durant el mes d'agost passen moltes coses, com en qualsevol altre mes, i fins i tot les institucions públiques mantenen la seva activitat, com els mitjans de comunicació que, tot i calçar-se xancletes i oferir una programació més fresca i lleugera, segueixen al peu del canó.

En resum, el mes d'agost compta més del que sembla, per bé que el puguem seguir considerant inhàbil. El que té el mes d'agost, com també part del mes de desembre i de gener, és un evident canvi de ritme, i aquest canvi de ritme també el té, des dels seus inicis, aquest bloc.

És per això que durant les pròximes setmanes el meu bloc també es posa en mode "agost", i a partir d'avui i fins a l’1 de setembre, hi trobareu actualitzacions tres dies per setmana els, dilluns, dimecres i divendres. El contingut seguirà la línia habitual  amb l'objectiu de mantenir el batec sense forçar el pas.

Oda a la família Casero

La meva família paterna, la família Casero, no és una família perfecta; quina ho és? Tampoc és, ni pretén ser, ideal, modèlica, ni exemplar. És, això sí, una família relativament nombrosa, per pocs que ens trobem ja som colla, per poc que ens trobem tots, o quasi tots, ja ens hem de comptar per desenes.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar, però és la meva família i, en la majoria de les persones que en formem part, també les persones sobrevingudes, exerceix una mena de poder ancestral d'atracció que alimenta les ganes de trobar-nos, de fer coses junts, de compartir activitats, dates assenyalades i, sobretot, de compartir taula.

Ja fa uns quants anys que, per acomiadar la temporada d'estiu i de vacances, ens trobem tot un cap de setmana a principis de setembre; generalment la trobada l'hem fet en un càmping, algunes vegades, com enguany, en una casa de colònies.

Com totes les altres trobades familiars (Fires de Girona, festes de Nadal, Dilluns de Pasqua, Santa Creu de Figueres, Garbet les tardes dels diumenges d'estiu, aniversaris, celebracions...) la convocatòria és sempre oberta a tota la família i hi participa qui vol i qui pot. Siguem més, siguem menys, sempre som colla, sempre fem colla!

Siguem més, siguem menys, sempre es manté, en general, aquest poder d'atracció i de convocatòria de la família, aquestes ganes de trobar-nos i de compartir, de conviure, les diferents generacions, al llarg d'un cap de setmana.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar; tampoc és, sempre, una bassa d'oli i, com en totes les famílies, a vegades afloren conflictes, malentesos o discussions i, malgrat això, és una família unida, una família que sempre respon davant els mals moments i les dificultats, que també hem tingut, una família que, si més no en el meu cas, fa que el sentiment de pertinença sigui fort i, sobretot, alhora agradablement i joiosa confortable.

La família Casero no és una família perfecta, simplement és una de les meves famílies, l'única herència rebuda pels meus avis paterns, el millor regal de la meva (estimada i enyorada) iaia Obdúlia, un llegat immaterial de valor incalculable.

A l'agost, tres per setmana...

A partir d'avui, i fins a finals de mes, actualitzaré el bloc tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres, espaiant, com és habitual, les publicacions dels continguts d'aquestes petites gotes fredes tremolant.

Tres per setmana, en comptes de sis, és una bona manera de prendre'm un respir, mantenint mínimament les constants vitals del bloc, durant aquestes setmanes d'agost, que solen coincidir amb les meves vacances. Tres per setmana és prou per alleugerir el ritme sense haver de parar, sense haver-me d'aturar.

A vegades he estat temptat, algun estiu, de deixar de publicar durant les vacances, d'abaixar la persiana del bloc i enganxar-hi el cartell de "tancat per vacances", però després, recordo un restaurant de Sant Antoni de Calonge que va fer el mateix i l'estiu següent el cartell de tancat per vacances encara seguia allà, amb el local tancat i, més que per vacances, el restaurant va tancar per sempre més...

A vegades penso que si deixo de publicar, que si tanco la barraca, ni que sigui per unes setmanes, després potser ja no l'escriuria més... Potser és per això que sempre he seguit publicant durant el mes d'agost, a raó de tres articles per setmana.

Aquesta és la meva manera de donar-me un respir, i de donar-vos-el també a vosaltres...

Set-cents, la xifra de la setmana

Cap a les vuit del matí ja els pots veure fent cua, i les cues sobretot es fan davant la papereria i davant el forn de pa.

Sobretot hi ha homes i n'hi ha que, com jo, primer fan una cua, després una altra. Anar a comprar el pa i el diari és, per a molts homes en període de vacances, la seva primera obligació diària.

A les vuit els establiments s'obren i es comencen a despatxar pa i diaris, ambdós acabats de sortir del forn. Alguns dies a banda de pa també cau algun croissant, per trencar la rutina de l'esmorzar i sorprendre (per a més que s'ho esperin) els de casa, que la majoria encara dormen.

L'altre dia a la papereria el propietari, un senyor gran que, tot i jubilat de fa anys, es deixa caure tot sovint per la botiga, li comentava a una dona, vaig entendre que mínimament coneguda com a clienta habitual, que entre les lleixes on es poden estirar els diaris d'aquí, d'allà i de més enllà n'hi havia a tot estirar un centenar, però que anys enrere n'hi havia arribat a haver uns set-cents!

"Internet", va dir la dona, "ara molta gent els llegeix per Internet...", vaig sentir que deia mentre a mi m'acabaven de despatxar i enfilava el camí de tornada amb el diari, el pa i tres croissants de xocolata... 

Set-cents, vaig pensar jo, i això que fins fa dos o tres anys a Sant Antoni de Calonge hi havia una altra papereria que va tancar per jubilació dels propietaris...

Els diaris en paper encara resisteixen perquè encara hi ha persones que, com jo, prefereixen llegir, i sobretot fullejar, el diari en paper. Com es fulleja un diari en format digital per Internet?

No sé quants anys més podran sobreviure, els diaris en format paper, suposo que mentre hi hagi qui l'espera cada matí a la bústia o el vagi a comprar cada matí al quiosc, mentre hi hagi dits amb ganes de fullejar-los.

Sempre penso que el diari en paper em sobreviurà, que el seguiré rebent cada dia a la bústia; i si per algun infortuni el diari en paper mor abans que jo, no dubteu que el trobaré a faltar molt, que a casa, a totes les cases que he viscut, sempre hi ha hagut com a mínim un diari.

A veure quants diaris hi haurà a la papereria l'estiu vinent... 

La panxa del segon

A la platja a vegades és impossible no escoltar les converses de la gent, bé a la sorra, estirats a la tovallola torrant-nos volta i volta, bé a l'aigua, on les onades es trenquen i es fonen en un etern vaivé. 

Jo no acostumo a parar l'orella, que no soc precisament d'oïda fina, però hi ha moments que, per proximitat, és impossible no sentir, i si el tema és interessant escoltar, les converses dels veïns de sorra i de bany. 

Em va passar dies enrere en una platja el nom de la qual prefereixo no recordar. Jo em remullava a peu de platja i elles ja feia estona que hi eren, parlant; el tema era l'evident embaràs d'una d'elles, que lluïa una formosa panxa portadora de bona ventura. 

Parlaven de l'embaràs i de l'edat de l'embarassada, ara trenta-un anys, però trenta, insistia l'amiga, quan s'hi va quedar... I parlant de la panxa, l'amiga li va dir que d'altres amigues seves ja amb dues criatures li havien comentat que per a les fotos era millor la panxa del primer embaràs, que amb la del segon les fotos de la panxa, amb la pell més donada, no quedaven tan maques.

L'amiga fins i tot suggeria a l'embarassada possibles arguments per justificar, davant les hipotètiques queixes d'un segon fill per la manca de fotografies de la panxa que l'embolcallava quan era un embrió: "del segon embaràs no cal que et facis cap foto, fes-te'n només de la primera i al segon fill li dius que se t'han esborrat...".

De debò? De debò l'estupidesa humana ha d'arribar a punts com aquests? De debò donem més importància a l'estètica d'una panxa embarassada que a la vida que duu a dins?

A veure, entenc que el segon fill o filla (i a partir del segon la resta) tingui menys fotos que el primer, però d'aquí a invisibilitzar el seu embaràs per una simple (i ximple) qüestió estètica?

En fi, ja havia escoltat prou, fins i tot massa bajanades i em vaig capbussar per no sentir més l a conversa... 

Dos mil vint-i-cinc, la xifra de la setmana

Dos mil vint-i-cinc són els quilòmetres que la setmana passada vam fer de viatge, entre Girona i Florència, passant per Pisa.

No és la distància exacta sinó un xic més, ja que també cal tenir presents els desplaçaments interns i les voltes que, inevitablement, a vegades també s'han de fer per trobar el camí correcte o, simplement, trobar aparcament.

Dos mil vint-i-cinc quilòmetres i quatre persones dins el cotxe. Entre les moltes converses que vam mantenir durant el viatge entre retenció i retenció va ser si l'opció triada era la més sostenible, econòmica i eficient. Les alternatives, avió o tren, les vam descartar per cara la primera i complexa la segona. 

També vam preguntar-nos si, en el context actual de crisi climàtica calia fer aquest viatge o qualsevol altre, si cal seguir viatjant ...

Tenint present que no és una necessitat bàsica, d'aquelles que esdevenen drets, viatjar i fer turisme és una activitat que inevitablement genera un impacte ambiental i, certament, com amb la resta d'activitats cal valorar també les opcions més sostenibles a nivell econòmic i mediambiental, tot i que no sempre aquestes opcions estan perfectament alineades. 

L'opció més sostenible hauria estat el tren, però a banda de més complexa (pels transbords) també requereix més inversió de temps, i et dóna menys autonomia... L'avió és sens dubte la més ràpida, però també la que genera més impacte... 

Tren, cotxe, avió... A vegades l'elecció depèn del pla de viatge, del número de persones, de la disponibilitat de dies i, és evident, de l'economia. 

En fi, els dos mil vint-i-cinc quilòmetres finalment van representar aproximadament unes 24 hores de viatge repartides en diferents dies i que, a la seva manera, amb les pauses, els paisatges, la música, les converses i els silencis també van formar part del viatge. 

Vacances pagades

Avui començo les meves vacances d'estiu i, en dies com aquest, a vegades em pregunto a qui li hauria de donar les gràcies per disposar-ne i gaudir-les.

Moltes coses del nostre món, especialment en l'àmbit laboral, sembla que es van iniciar a partir de la Revolució Industrial, però en relació amb les vacances no és exactament així, tot i que a partir de la Revolució Industrial, el concepte de vacances va experimentar un canvi significatiu.

Abans d'aquesta època hi havia festes religioses i altres celebracions que donaven dies i temps de descans, però només per a determinades ocasions i dates, i no exactament amb el concepte de vacances, ja que no hi havia un sistema generalitzat de vacances remunerades per a les persones treballadores.

Durant la Revolució Industrial l'organització del treball va canviar radicalment, sobretot a conseqüència de les jornades laborals llargues i les condicions de treball precàries que van acompanyar, i empènyer, aquesta revolució.

Les persones treballadores de fàbriques, mines i altres indústries es van veure atrapades en llargues, rutinàries i esgotadores jornades laborals sense disposar de gaire temps per a si mateixes o per a les seves famílies. Aquestes llargues jornades laborals i la manca de descans van provocar que les persones treballadores es tornessin menys productives i més propenses a patir accidents, per la qual cosa es va començar a reclamar un temps de descans regulat per a les persones treballadores.

Amb el temps, la pressió del moviment obrer i les protestes per millorar les condicions laborals van donar fruit i els governs van començar a legislar per garantir que les persones treballadores tinguessin vacances remunerades, permetent-les recuperar forces i mantenir un millor equilibri entre la feina i la vida personal. Això va millorar la productivitat i la salut de les persones treballadores, permetent alhora que més persones tinguessin accés a moments de lleure i oci.

A partir d'aquí, el concepte de vacances va anar evolucionant fins al que tenim avui en dia: un temps de repòs i desconnexió de l'activitat laboral, que essencialment dediquem a viatjar (més o menys lluny), a gaudir d'activitats recreatives i d'oci i a estar més temps (i ens agrada pensar que també de major qualitat) amb la família i amistats.

Les vacances s'han convertit en una part essencial de la nostra cultura moderna, permetent-nos renovar energies, alleujar l'estrès i alimentar la indústria del turisme. És un moment que esperem amb delit i il·lusió, a risc que ens deprimeixi quan les vacances s'acaben, i cal tornar a la feina.

No és encara el meu cas, jo avui tot just les començo i només puc fer que donar les gràcies a totes les persones que, al llarg del temps i, especialment, a partir de la Revolució Industrial, van lluitar per aconseguir-les, per aquest dret irrenunciable, per tenir vacances pagades!

Vint-i-tres, la xifra de la setmana.

Avui és el meu darrer dia de feina i dilluns vinent començo les meves (a banda de merescudes, esperades!) vacances d'estiu. Faré vacances tot el que em resta de mes d'agost i el primer dia de setembre, que serà un divendres, em reincorporaré de nou a la feina.

Aquest any les meves vacances s'organitzen de forma diferent; si fins ara disposava de 31 dies naturals, que havia de repartir al llarg de l'any seguint unes instruccions precises, a partir d'ara disposo de 23 dies laborables, que també he de distribuir al llarg de l'any seguint unes instruccions que, per bé que també precises, em resulten més comprensibles.

D'entrada, la impressió, si faig cas als que hi entenen més, en aquestes qüestions laborals, és que amb aquest canvi hi guanyo, tot i que em sembla que hauré d'esperar a finals d'any, quan hagi esgotat tots els dies de vacances, per a poder comprovar-ho. De moment, per aquest període d'estiu, jo gastaré 18 dels 23 dies laborables que tinc de vacances, mentre que per a gaudir del mateix període vacacional si els comptés com fins a l'any passat, en gastaria 25 dels 31 laborables.

És a dir, el saldo que tindré, acabades les vacances d'estiu, serà de 5 dies laborables, que naturalment puc combinar, sense gastar més dies, amb dies no laborables. Amb el càlcul dels dies naturals, el saldo seria positiu, de 6 dies naturals, però només que apropi aquests 5 dies laborables a un cap de setmana els dies no treballats seran més que si hagués de comptabilitzar caps de setmana i festius dins la petició de les vacances. I més si aquest cap de setmana va seguit d'algun dia festiu, com enguany els dies de Nadal i Sant Esteve.

En fi, deixem les vacances de Nadal per a més endavant, que avui és el darrer dia que treballo i dilluns ja estaré de vacances i siguin els dies que siguin, l'important és aprofitar-los per desconnectar de la feina i gaudir, en la mesura de les possibilitats, del temps i l'espai alliberats per l'horari i les responsabilitats laborals.

Bloc d'estiu

Fidel a la tradició, que aquesta no és de les que cal trencar, a partir d'aquesta setmana el bloc que esteu llegint, i que potser seguiu de forma més o menys habitual, s'actualitzarà tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Serà així per a les pròximes cinc setmanes i a partir del dilluns 4 de setembre recuperaré l'actualització habitual, publicant articles de dilluns a dissabte, deixant-vos descansar el diumenge...

Per a mi escriure aquest bloc és un hàbit, una rutina que es veu alterada amb el canvi de rutina de les meves vacances d'estiu, que iniciaré la setmana vinent i que imprimeixen un necessari canvi de ritme a la meva vida diària. El període de les vacances d'estiu té els seus propis hàbits, el seu propi ritme, la seva pròpia rutina...

Sí, paradoxalment, com més temps (aparentment) tinc per escriure i publicar menys ho faig, però en el meu cas no és una qüestió de temps sinó d'hàbit, de rutina, i la d'estiu és una altra i precisament busca escapar de la rutina de la resta de l'any... 

D'això es tracta, no?

Rentrée

Avui és el dia en què, per fi, tot torna a posar-se a lloc, o si més no comença a posar-s'hi. L'inici del curs escolar s'esdevé enguany deu dies més tard dels de la meva època, quan la data clàssica d'inici de curs era el 15 de setembre.

La data d'inici de curs marca el calendari de la resta d'activitats, també de l'inici del final de la temporada turística, que perd uns dies que, si bé no són de temporada alta, eren molt valorats per allò de fer i gaudir de les vacances al setembre, encara amb bon temps, a un millor preu i quan el gruix de la població ja n'ha tornat...

Si fins ara la Diada definia la frontera entre el final de les vacances i la tornada a la normalitat sembla que d'ara endavant serà el setembre, que en la seva majoria de dies esdevindrà període lectiu. Els temps estan canviant...

Aquest curs, sens dubte, qui més qui menys en pagarà la quintada, sobretot per la ferma decisió (precipitació?, obstinació?) d'avançar-lo sí o sí. Mestres i professorat han fet, aquests dies, una autèntica contra rellotge per tenir-ho tot a punt, tot i la manca de temps, tot i la manca de recursos, tot i la manca d'algun nomenament i del monitoratge...

A vegades tinc la impressió que ens és més fàcil criticar amb enveja insana les vacances del personal docent i en canvi ens costa més valorar la seva vocació, professionalitat i compromís, bo i acceptant que, com arreu, n'hi ha (pocs) que tenen més cara que esquena...

En fi, mestres i professorat, un curs més us desitjo sort i encerts, i us dono les gràcies per avançat, per més avançat si cal, que enguany tot s'avança.

Quan era petit, i no tan petit, a aquestes alçades de setembre encara descomptava quants dies em quedaven de vacances d'estiu; avui ja descompto quants me'n queden per a les properes i són tants que ja m'he descomptat!

5 frases de "El cas Alaska Sanders", de Joël Dicker

"Si avui és dimarts, això és Bèlgica" és una pel·lícula, una comèdia americana de finals dels anys seixanta del segle passat, que explica les vicissituds d'un guia turístic en un viatge d'un grup de nord-americans per diferents països d'Europa. Una mena de "Oh, Europa!", aquella sèrie de Dagoll Dagom de principis dels anys noranta del segle passat i que va emetre TV3.

Parafrasejant el títol, també el sentit de l'expressió "dijous, paella!", podria dir que si sóc a Sant Antoni de Calonge llegeixo Joël Dicker!

Reconec que és una exageració, que fa més de vint anys que estiuejo (i llegeixo) a Sant Antoni de Calonge i de Joël Dicker ni tan sols m'he llegit tots els seus llibres, tan sols "El llibre dels Baltimore", "L'enigma de l'habitació 622", "La desaparició de Stephanie Mailer" i aquests dies "El cas Alaska Sanders".

Aquest darrer tanca (?) la trilogia que va encetar amb el reeixit "La veritat sobre el cas Harry Quebert", un dels llibres que no he llegit, i que va seguir, tot i que no sembla que formi part de la trilogia, amb "El llibre dels Baltimore", el primer que vaig llegir.

Precisament aquests dies de lectura, a peu de platja sota el para-sol, he llegit "El cas Alaska Sanders" i al vespre he mirat la sèrie "La veritat sobre el cas Harry Quebert", basada en el llibre homònim. No sé si aquesta simultaneïtat ha estat una bona idea, a vegades barrejava ambdues trames i m'havia de situar prèviament amb la noia assassinada i les seves circumstàncies... He estat uns dies submergit en l'univers Dickers, en els seus misteriosos assassinats, obstinades investigacions, en els salts en el temps, en les dèries dels escriptors i en els seus girs de guió en companyia de l'escriptor Marcus Goldman, el sergent Perry Gahalowood i el pertorbat escriptor, i fantasma, Harry Quebert...

Del llibre que he llegit aquests dies, "El cas Alaska Sanders", us en destaco aquestes cinc frases:

• "Un amic, Marcus, és algú que no és ni el teu psiquiatre ni la teva mare."
• "Els diners enganyen, Marcus: amb els diners pots comprar qualsevol sensació, però mai un sentiment vertader."
• "El gran punt feble de la mort és que només es pot endur la matèria."
• "Com es repara la vida? (...) vaig arribar a la conclusió que, en realitat, no es pot reparar la vida; que l'únic que es pot fer és reconstruir-la, i per això cal trobar-li un sentit."
• "Cadascú de nosaltres ha pres a l'altre el que valorava més: tu m'has pres l'amor propi, jo et prenc els diners."

Si l'estiu vinent torno a estiuejar uns dies a Sant Antoni de Calonge segur que, més que prendre el sol, llegiré a peu de platja sota el para-sol, sigui Dickers o no.

"Llegir no és fugir..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Per Sant Jordi és quan es venen més llibres i, dedueixo, a l'estiu és quan més se'n llegeixen. Qüestió de temps, de temps disponible, tot i que de temps sempre en tenim i altra cosa és que el vulguem dedicar a la lectura; els lectors empedreïts en troben tot l'any, de temps per llegir...

Però avui no sóc vingut a donar lliçons a ningú, que jo més aviat sóc un lector mandrós, sinó a constatar que, també en el meu cas, a l'estiu es llegeix més que en qualsevol altra època de l'any. I llavors, quan llegim, és quan podem dir allò que llegir és una forma més d'evadir-se, de viure altres vides, conèixer altres paisatges, fins i tot trepitjar-los en la ficció, de fugir, fins i tot defugir, de la nostra pròpia vida.

I és aleshores quan topem amb Joan Fuster i un dels seus aforismes:

"Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera."

"Llegir és seguir vivint", quanta raó! Les lectures, a la seva manera, també formen part de la nostra vida, dels nostres records, de les nostres converses, de les nostres experiències.

"Llegir no és fugir", tot i que hi ha qui fuig de la lectura i no passa res, també és una forma de viure, i cadascú, això de viure, ho fa a la seva manera.

Bloc d'agost

Dilluns 1 d'agost, primer dia oficial de vacances per a moltes persones, tot i que l'oficiós fos just al moment de finalitzar el torn de divendres. Dilluns 1 d'agost i jo encara treballo, que les meves arribaran aquesta setmana, però no avui.

Jo encara no faig vacances però qui ja s'ha mudat d'agost és aquest bloc, que com és habitual el vuitè mes se'l pren amb més calma i baixa el ritme, no fos cas que li agafés un cop de calor de tan esforç!

Aixi doncs aquestes properes cinc setmanes, esgarrapant els primers dies de setembre, el bloc s'actualitzarà els dilluns, dimecres i divendres, que qui  l'escriu també necessita descansar, badar i estar per altres coses.

Passades aquestes cinc setmanes el bloc tornarà al ritme habitual de publicacions el (nou!) primer dia d'escola, per disgust de la majoria de la comunitat educativa, el dilluns 5 de setembre.

Tant si feu vacances com si no, gaudiu de l'agost, i també podeu fer vacances de llegir-me, que a vegades també convé...

Minuts Musicals localitzats a la platja

Si hi ha una imatge que representi com cap altra les vacances d'estiu sens dubte és una platja.

Ens la podem imaginar de sorra blanca i fina, aigua cristal·lina amb tons verdosos, desèrtica i amb palmeres en un racó i un para-sol petit de paper sobre el combinat que tenim just al costat de la gandula des de la que contemplem i gaudim d' aquest paradís terrenal.

Aquesta, ho sabem, és una imatge de postal molt allunyada de la realitat de les platges de la majoria de mortals. La nostra platja té la sorra importada, està curulla de restes de cigarretes, té l'aigua tèrbola i bruta i està massificada de gent i tovalloles, amb la guingueta de torn amb la música a tot drap i escampant pudor de peix fregit; i quan hi anem ens encomanem a Èol confiant que cap cop de vent no desclavi el para-sol de la sorra i el clavi mortalment al pit d'algun turista rostit.

Bé, potser sí que ara n'he fet un gra massa... La platja tampoc és tan desastrosa i el cert és que no totes les platges són iguals, ni en totes hi ha tantes aglomeracions ni molèsties. Sigui com sigui, i sigui quina sigui, la platja és un territori a conquerir per a molts de nosaltres a l'estiu, també durant les vacances, fins i tot pels que afirmeu que sou més de muntanya.

Al capdavall de platges, com de cançons, també n'hi ha per tots els gustos...

Colar-se

Van ser tan descarats que no ho vaig poder evitar, i vaig saltar interpel·lant-los cridant mig en castellà mig en anglès. No vaig ser l'únic, altres persones de la cua, que com jo també s'havien esperat pacientment al seu lloc que la cua avancés, també van cridar-los l'atenció.

Fèiem cua davant el Museo del Prado per pujar a un bus turístic i la cua no avançava massa. Els busos no s'omplien del tot, per tenir lloc pels passatgers de les altres parades, i la cua s'anava allargant.

Ells estaven rere nostre. Una parella italiana. Com altres persones, al veure la llarga cua, van preguntar al bus que acabava d'arribar per descarregar el passatge si podien pujar, però els hi van dir que no i els van assenyalar la cua.

Viatjar posa a prova, entre d'altres coses, la paciència. A les cues ja veus qui s'espera pacientment, qui ho fa amb resignació i qui s'inquieta... Jo he tingut cues de tot.

Per fi la cua avançava i un dels responsables dels busos turístics va demanar-nos que respectant l'ordre, a partir d'uns turistes que teníem un xic més endavant, ens dirigíssim a un altre bus. En el moment de separar la cua la parella d'italians van avançar per l'esquerra i es van plantar davant la porta del bus, colant-se descaradament davant nostre i d'una desena més de turistes.

Van ser tan descarats que no ho vaig poder evitar, i vaig saltar interpel·lant-los cridant mig en castellà mig en anglès. No vaig ser l'únic, altres persones de la cua, que com jo també s'havien esperat pacientment al seu lloc que la cua avancés, també van cridar-los l'atenció. 

Davant la reprovació de la cua ella va cedir immediatament, però ell es va resistir una mica, fins que ella se'l va endur al lloc de la cua que els corresponia. Van poder pujar al bus turístic sense cap problema...

Reconec que a vegades no les puc evitar, aquestes situacions: calia que saltés i, visiblement queixós, els interpel·lés quan es van voler colar? Segurament no; va ser un impuls, i no nego que motivat, inconscientment,, més per la pròpia espera que pel noble sentiment de justícia.

Ves que no saltés perquè en el fons, de tenir la seva barra, jo també m'hauria volgut colar... I si jo no ho feia, ells tampoc!

Botellades a Sant Antoni de Calonge

Dissabte 14 d'agost, ja entrada la nit torno de L'Estartit després de sopar amb dos bons amics. La conversa, com sempre, és apassionada (política, llibres, música i, aquell dia sobretot, la vida!); i, com quasi sempre, cap fotografia ni "selfie"; cap piulada, ni tan sols cap història d'Instagram en deixarà constància, de la nostra trobada. Algun dia en parlaré, d'això...

Torno cap a Sant Antoni de Calonge, territori aquell dia sense toc de queda, i volto per diferents carrers cercant aparcament gratuït. És el pic de les vacances i tot és ple, també els aparcaments. Dono voltes i més voltes i, per allà on passo, veig corrues de joves fent botellades: una munió en un parc, una multitud en una zona d'aparcament, uns que es mouen d'un un carrer a l'altre...

Fa més de vint anys que, durant uns dies d'agost, estiuejo a Sant Antoni de Calonge i no recordo haver vist mai tal invasió nocturna i etílica de carrers.

A aquelles hores petites, ja amb el toc de queda activat a Palamós, els carrers de Sant Antoni de Calonge són vius d'activitat en un formigueig de joves que arrosseguen ampolles i més d'un gat!

Cansat de donar voltes i de sortejar botellades decideixo aparcar en zona blava, pagar un tant i l'endemà, que ja serà un altre dia, aparcar de nou el cotxe, quan la llum del sol hagi foragitat els noctàmbuls joves, en zona gratuïta, que de dia hi ha més moviment.

Tornant a peu cap a l'apartament després d'haver aparcat i pagat, encara em topo amb més botellades i, per un moment, penso i desitjo que aquells també haurien de ser carrers tocats per la vareta màgica del toc de queda...

Potser aquest és el problema, no és confondre la llibertat amb el llibertinatge, sinó voler resoldre les botellades a base de tocs de queda...

Anar tornant...

Esgotades les quatre setmanes de les vacances d'estiu, m'agradaria pensar que merescudes, i en tot cas us asseguro que aprofitades, avui jo també torno a la feina! El primer dia és d'aterratge, de prioritzar els correus electrònics acumulats, d'ordenar les feines a fer els propers dies, de revisar l'agenda i començar-la omplir de nou amb reunions i tasques, i d'anar escalfant motors per quan, a partir del 13 de setembre, tot ja prengui velocitat de creuer!

Els darrers dies d'agost i els primers de setembre són dies d'anar tornant, i el fet que no tothom hagi tornat de vacances permet prendre'ls com ho fan els futbolistes amb la seva pretemporada: posar-se físicament a to i anar agafant ritme de competició.

Aquests dies, doncs, són dies de molta feina, de molta intensitat, tot i que el ritme de trucades i de correus és més baix, fet que s'agraeix perquè, amb menys interrupcions, puc concentrar-me més en posar-me al dia, reprendre el fil de tot el que vaig deixar embastat a finals de juliol.

El primer dia encara no, que sol ser un dia de treva, però més aviat que tard, lamentablement, arribarà el dia que no podré evitar tenir la sensació que no ho atrapo tot, que la planificació de tasques per moments s'accelera i les cites a l'agenda s'incrementen, i que les reunions van robant temps, i més temps, a la feina de despatx; és aleshores quan s'agraeix un festiu, o encara millor, un pont, per,com amb els ciclistes quan en plena ascensió troben tram de un fals pla, poder recuperar mínimament l'alè i les forces.

Tornar, en aquest cas de les vacances, i contradient Els Amics de les Arts, no és la millor part de l'aventura, però és una part que, inevitablement, convé transitar i superar. I encara gràcies, que hi ha qui no pot tornar de les vacances perquè, simplement, no en té!

Esgotades les quatre setmanes de les vacances d'estiu encara són tres els dies de vacances que tinc pendent de gaudir; serà per les festes de Nadal, que ara, que encara vaig amb pantalons curts, ni tan sols albiro; abans caldrà passar, en el meu cas i el dels i les gironines, per la següent parada: les Fires de Sant Narcís!

A partir d'avui torno de les vacances; no m'ho tingueu en compte, que vaig tornant...