Bloc d'estiu

Fidel a la tradició, que aquesta no és de les que cal trencar, a partir d'aquesta setmana el bloc que esteu llegint, i que potser seguiu de forma més o menys habitual, s'actualitzarà tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Serà així per a les pròximes cinc setmanes i a partir del dilluns 4 de setembre recuperaré l'actualització habitual, publicant articles de dilluns a dissabte, deixant-vos descansar el diumenge...

Per a mi escriure aquest bloc és un hàbit, una rutina que es veu alterada amb el canvi de rutina de les meves vacances d'estiu, que iniciaré la setmana vinent i que imprimeixen un necessari canvi de ritme a la meva vida diària. El període de les vacances d'estiu té els seus propis hàbits, el seu propi ritme, la seva pròpia rutina...

Sí, paradoxalment, com més temps (aparentment) tinc per escriure i publicar menys ho faig, però en el meu cas no és una qüestió de temps sinó d'hàbit, de rutina, i la d'estiu és una altra i precisament busca escapar de la rutina de la resta de l'any... 

D'això es tracta, no?

The Lonesome Death of Hattie Carroll. Minuts Musicals històrics

El 9 de febrer de 1963, a Baltimore (Maryland) Hattie Carroll, una dona afroamericana de 51 anys, es dirigia a la seva feina com a cambrera en una festa de l'alta societat al prestigiós hotel Emerson. La festa l'organitzava una família adinerada, i entre els convidats hi havia William Zantzinger, un jove propietari de terres blanc de 24 anys.

Enmig de la festa i sense cap motiu aparent, William Zantzinger va començar a insultar i fer comentaris despectius cap a Hattie Carroll i, de sobte, va agafar el seu bastó i va començar a colpejar-la violentament. Hattie Carroll tot i intentar protegir-se, va quedar greument ferida, va ser traslladada a l'hospital i, lamentablement, va morir a causa de la pallissa que li va propinar William Zantzinger.

La notícia de l'assassinat d'Hattie Carroll va provocar una gran indignació, però quan es va presentar el cas davant els tribunals, malgrat la clara culpabilitat de William Zantzinger i la brutalitat del seu atac, va ser condemnat només per homicidi involuntari i va rebre una condemna mínima de tan sols sis mesos de presó.

La injustícia del veredicte va provocar una gran indignació i va inspirar la famosa cançó de Bob Dylan, "The Lonesome Death of Hattie Carroll", publicada l'any 1964 en el seu tercer disc d'estudi, "The Times They Are A-Changin'". 

La lletra de la cançó denuncia aquest trist episodi i critica l'ineficaç sistema judicial que permetia a personatges privilegiats com William Zantzinger sortir quasi indemnes de delictes tan greus.

Aquesta cançó es va convertir en un crit de protesta contra la discriminació racial i la desigualtat social i la història de l'Hattie Carroll es va convertir en un símbol de la lluita per la igualtat i els drets civils a la dècada de 1960 als Estats Units.

Mil tres-centes quatre, la xifra de la setmana

Mil tres-centes quatre són les setmanes que hi ha en els vint-i-cinc anys que ens separen del dia que em vaig casar d'avui.

Els anys són la mesura que fem servir habitualment per a comptar la vida i per a les celebracions, les voltes al voltant del sol, tot i que quan naixem primer ens compten per dies i després per setmanes fins ben bé a dos anys...

Amb la Sira al principi de la nostra relació també comptàvem els mesos que anàvem acumulant, els comptàvem i, d'una manera o altra, els celebràvem no sé si, inconscientment, per allò de celebrar les petites fites. Ara, doncs, ben bé podríem celebrar els 300 mesos de matrimoni, que són els que caben en 25 anys.

25 anys també són 9.131 dies, 219.144 hores, 13.148.640 minuts o 788.918.400 segons, però aquestes mesures són massa quotidianes, fins i tot massa abundants, per a celebrar-en cada assoliment.

Pensant en els 25 anys de casats, que també volen dir de convivència sota el mateix sostre, rumiava que d'haver-n'hi són poques les setmanes senceres que hem estat separats; naturalment per feina o per altres motius sí que hem estat alguns dies fora de casa, algunes vegades ella, d'altres jo, però em sembla que rarament hem passat més d'una setmana sencera sense veure'ns.

Per a tots dos vint-i-cinc anys és més de mitja vida pel que, inevitablement, amb la convivència s'alimenta l'habitud, que no la monotonia, que fa que el dia a dia flueixi sempre que es mantinguin les ganes i l'interès de seguir convivint, compartint la vida, un sostre, un llit.

Mil tres-centes quatre setmanes després celebrem que seguim vius, celebrem que volem seguir estant junts i encara no ens haurem refet de la celebració que ja en tindrem una altra setmana al sac!

El metrònom de Pedro Sánchez

Amb la mateixa intencionalitat que Pedro Sánchez va imprimir velocitat a la política espanyola anticipant les eleccions generals després de les municipals, ara, vistos els resultats, redueix la velocitat i espera que les coses passin més lentament, sense presses...

Per coses podem entendre la investidura impossible d'Alberto Núnez Feijóo i la negociació per la seva, no impossible però sí realment complicada, fruit de l'aritmètica parlamentària resultat de les darreres eleccions generals.

Ara Pedro Sánchez no té pressa i mentre va tocant el violí confia que Feijóo viurà un bany de realitat, mentre l'independentisme segueix madurant (debatent i discutint) si és millor investir Sánchez (caldrà veure a canvi de què) o, com el 2019, tornar a votar.

Pedro Sánchez té el metrònom, però si vol la vareta de director necessita Junts per completar la seva orquestra, Junts amb el seu principal solista, un president Puigdemont revalorat que el resultat de les eleccions generals ha situat, de nou, a l'epicentre de la política espanyola.

D'un temps ençà els estius ja no són políticament de baixa intensitat, menys el d'enguany, per més que Pedro Sánchez hagi enviat els seus negociadors de vacances. La nova legislatura s'iniciarà i amb ella caldrà començar a prendre decisions importants, com l'elecció de la mesa i presidència del Congrés i la concreció dels grups parlamentaris.

L'espectacle està servit; veurem si caldrà preparar crispetes per a la diversió, o un pot de gelat, d'aquells gegants que s'engoleixen els americans mentre miren pel·lícules, per al drama!

El metrònom de moment va lent, però no s'atura...

Noces d'argent

No hi ha hagut any, aquests darrers vint-i-cinc, que no hagi celebrat d'una manera o l'altra l'aniversari de casament. Enguany tampoc serà una excepció, per bé que l'ocasió, les noces d'argent, mereix una celebració especial. Avui celebració amb la família més propera, d'aquí a uns dies celebració més a l'engròs amb la família més extensa!

La celebració de les noces té la seva pròpia escala d'elements, en un "crescendo" que va del paper del primer any al diamant dels seixanta! Nosaltres hem celebrat les noces de paper (1 any), de fusta (5 anys), d'alumini (10 anys), de cristall (15 anys) i de porcellana (20 anys) sense ser-ne conscients, d'aquests elements.  D'aquestes noces d'ara, les d'argent, sí que en som conscients, tot i que no hi haurà regal d'aquest element, sinó una trobada i dinar familiar per a celebrar l'efemèride.

Per a més endavant, i amb ganes d'arribar-hi i, si és possible, celebrar-les, vindran les noces de perla (30 anys), les de corall (35 anys), les de robí (40 anys), les de safir (45 anys), les d'or (50 anys) i les de diamant (60 anys).

Per aquestes darreres només calen tres condicions: que l'any 2058 jo encara sigui viu (si hi arribo tindré 84 anys), que també visqui la Sira i, sobretot, si encara som vius, que seguim junts.

En fi, deixem els diamants i centrem-nos en l'argent, que és el que tenim ara, que la Sira i jo som vius i estem junts. I això és precisament el que volem celebrar!

Pedro Sánchez resisteix

El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...

La setmana prèvia

Fa mesos que tenim marcada en vermell la data del dissabte vinent, dia 29 de juliol. Serà el dia que celebrarem les noces d'argent!

Ja ho tenim gairebé tot enllestit, tot el que depèn de nosaltres: el lloc (amb piscina!), el menú (senzill), la llista de convidats (vora el centenar i només és família!), els vestits (anirem més mudats que el dia del nostre casament? Anirem més mudats que el dia del nostre casament!)...

Aquests dies estem ultimant alguns detalls de la decoració (bé, en això més ella que jo) i ens falta concretar algunes coses més, però ara ja som a la setmana prèvia, a menys d'una setmana de la festa, i em sembla que ho tenim tot prou ben lligat.

Per a l'ocasió, que no és un casament sinó una celebració, fins i tot m'he descarregat una aplicació d'aquestes que t'ajuden a muntar casaments; sobretot m'ha estat útil per organitzar les taules i apuntar els tipus de menú, i també per la curiositat de veure algunes estadístiques...

Hem d'acabar d'escriure les quatre ratlles que ens voldrem dir i, sobretot, voldrem dir a la família i precisament pensant-hi he recuperat, aquests dies, el diari que sota el títol "Comiat de Solter" vaig escriure el mes abans de casar-me.

El divendres 24 de juliol de 1998, avui fa vint-i-cinc anys, vaig escriure:
"Això s’acosta Sireta, per fi ens casarem, per fi ens n’anirem de viatge, per fi vida de parella al cent per cent, pel bo i pel que no ho és tant, per fi una nova família, la nostra família. (...) Fins demà!
Ah!, i la d’avui, l’última nit de solters que passarem junts; la propera ja estarem casats... i no crec que siguin massa diferents, però sí que seran més seguides..."

Ja som a la setmana prèvia, ja podem comptar els dies que resten només amb els dits d'una mà. Ja ho tenim a tocar, però abans de dissabte no només han de passar alguns dies, també han de passar algunes coses, i algunes molt especials!

Cada cosa al seu moment...

Darkness. Minuts Musicals històrics

L'1 d'octubre de 2017, durant la celebració del festival de música country Route 91 Harvest de Las Vegas, Stephen Paddock, un comptable de 64 anys, va disparar des de la seva habitació del pis 32 de l'Hotel Mandalay Bay contra la multitud que assistia al festival, que es realitzava a l'aire lliure. La massacre de Paddock va causar 59 víctimes mortals i 851 persones ferides.

Estat Islàmic va reivindicar l'atemptat argumentant que Paddock  s'havia convertit a l'islam, tot i que l'FBI sempre ha assegurat que no hi ha proves de la connexió entre Paddock i l'organització terrorista.

Aquests fets van inspirar la cançó "Darkness" del raper Eminem, que en el seu videoclip recrea el tiroteig de Las Vegas, mostrant l'habitació d'hotel des d'on es van realitzar els trets i els efectes que va tenir aquest esdeveniment en les persones que es trobaven al festival. 

Amb "Darkness" el músic i cantant Eminem també va contribuir a conscienciar sobre la violència i la necessitat de fer canvis legislatius sobre la tinença d'armes als Estats Units.

Un milió dos-cents mil, la xifra de la setmana

Hi ha herències que són enverinades, que lluny de ser un guany patrimonial acceptar-les o, com en el cas d'avui, assumir-les representa un major endeutament.

Per als nous governs municipals, especialment pels partits que fruit d'aquestes darreres eleccions entren a governar de bell nou, descobrir l'herència econòmica i de gestió que els deixa el govern sortint és una capsa de sorpreses i en algunes ocasions la sorpresa pot ser, a banda d'inesperada, desagradable.

És el que ha passat, i s'ha trobat, al nou govern municipal de Sarrià de Ter format pel PAS i pel PSC, una herència negativa d'un milió dos-cents mil d'euros, un forat d'un milió dos-cents mil euros, una sorpresa d'un milió dos-cents mil euros de deute.

Dies enrere el nou govern municipal va explicar-ho en una reunió informativa oberta als veïns i veïnes; el nou govern va desgranar l'origen milió dos-cents mil euros no només per queixar-se de la mala gestió del govern anterior, també per fer un primer acte de transparència (veïns i veïnes, això és el que ens hem trobat) i per informar de les mesures que aquest nou govern haurà de prendre per revertir aquesta situació: control de la despesa amb un pla de sanejament, renegociar els deutes i pagaments pendents, congelació de subvencions que implicaven inversió municipal i una petició de comprensió per part dels veïns i veïnes perquè alguns dels projectes previstos per l'anterior govern i promesos per aquest nou o arribaran més tard o s'hauran de replantejar.

Algunes de les causes d'aquest forat econòmic esgrimides pel nou govern poden ser comprensibles (increment de la factura elèctrica, per exemple), d'altres, com va reclamar amb amargor i tristesa una veïna i antiga funcionària municipal, a priori no són tan comprensibles i requeririen les explicacions del govern sortint.

Veurem si es dona alguna explicació...

La revista "Parlem de Sarrià", com el patchwork

El patchwork és una forma d'art que combina tècniques de cosir amb fragments de teixits diversos per crear peces úniques i acolorides. A través d'aquesta pràctica, es poden confeccionar mantes, coixins, roba i fins i tot obres d'art. 

El patchwork requereix paciència i precisió per alinear els trossos de tela i cosir-los amb habilitat. És com si cada fragment fos una peça del trencaclosques, i l'objectiu és encaixar-les de manera harmoniosa. A més, el patchwork permet jugar amb colors, estampats i textures, donant lloc a combinacions inesperades i resultats sorprenents. 

Revistes com la nostrada "Parlem de Sarrià" són com un patchwork, revistes cosides amb articles variats, de diferents colors i formes, que amb uns retalls de cultura, d'història, d'educació, de cròniques d'actes i activitats, d'alguna entrevista, d'articles varis i uns serrells d'humor confeccionen una peca única i acolorida, en aquest cas el número 115 de la nostra estimada, i modesta, revista de cultura i informació local.

La tasca és laboriosa, el resultat gratificant!

Krists Neilands

La desena etapa del Tour podria haver estat la seva; Krists Neilands formava part de l'escapada bona, del grup que lluitaria per la victòria d'etapa. Va atacar a la darrera ascensió del recorregut, aconseguint un cert avantatge, i s'esforçava en el descens per arribar en solitari a la meta i assaborir la glòria.

A pocs quilòmetres de l'arribada un grup de cinc ciclistes, que van baixar volant i rellevant-se, el van atrapar i neutralitzar fent-li perdre quasi totes les opcions de victòria d'aquella etapa en què havia brillat tant.

La glòria finalment va ser pel ciclista basc Pello Bilbao, que es va imposar en un esprint intens, una victòria de mèrit que va eclipsar la gran etapa de Krists Neilands, que es va haver de conformar amb el premi a la combativitat.

Qui no s'ha sentit, alguna vegada, Krists Neilands? Treballar de valent i esforçar-se, tenir el cop de geni i fins i tot de sort, prendre bones decisions i tenir la glòria a l'abast de la mà, però finalment, veure's superat per d'altres, que naturalment també hi han posat esforç, i quedar-se amb un pam de nas.

Malauradament, quedar-se amb la mel als llavis no ha estat la pitjor experiència de Krists Neilands al Tour d'enguany; a la quinzena etapa va anar per terra quan, després d'agafar un bidó d'aigua d'una de les motos assistents, la moto li va tocar la roda del darrere accidentalment fent-lo caure i xocar contra un mur.

La història i l'èpica de les grans curses no només s'explica a partir dels que assaboreixen la glòria, també s'explica a partir dels que l'han tingut al seu abast, a la punta dels dits i se'ls hi ha escolat, fins i tot dels que se sacrifiquen i pedalen a l'ombra perquè siguin d'altres els que assaboreixin la glòria.

La desena etapa del Tour la va guanyar molt meritòriament Pello Bilbao, però jo em vaig quedar amb Krists Neilands i amb el moment en què va veure's arribant en solitari a meta, alçant els braços i assaborint la glòria...

Molt més que campions d'Espanya!

Acabat el partit, un partit molt emocionant amb un final intens i inesperat, la família ens vam fondre en emocionades abraçades celebrant quelcom més que una victòria, que també.

La improvisada trobada familiar es va gestar el dia abans, el dissabte, quan l'equip juvenil de waterpolo del CN Mataró es va classificar per a la final del campionat d'Espanya. El xat de les cosines va començar a treure fum.

La Casero és una família d'esperit i de columna vertebral matriarcal en què les dones quasi sempre prenen la iniciativa i els homes prou fem si no emprenyem gaire... La convocatòria es va gestar al xat de cosines: la cita era diumenge al Club Natació Barcelona i la final es jugaria a ple sol a partir de les dues del migdia.

La final la jugaven dos membres de la nodrida prole familiar, els fills mataronins d'una meva cosina; tocava fer pinya i donar suport i una vintena de membres de la família Casero érem allà, suant literalment la samarreta animant a l'equip sota un sol de justícia.

El partit va ser molt emocionant; el primer quart va ser clarament del CN Mataró i en el segon el Canoe es va refer i va capgirar el marcador. El tercer i el darrer quart van ser molt igualats amb alternances constants al marcador fins a arribar al final del partit amb un empat a vuit que portava la final als fatídics penals.

La tensió del partit, dins la piscina i a les assolellades grades, va incrementar amb els penals, fent-se cada vegada més visibles les aficions dels dos clubs; també dins l'aigua la tensió entre els jugadors anava a més, suposo que per allò del joc psicològic...

El CN Mataró va fallar el tercer penal i el Canoe es va plantar al cinquè amb tot de cara, sense cap errada i amb la possibilitat de guanyar el partit i el campionat si marcava el penal. I aquí va ser quan el porter suplent va créixer i sobresortir de l'aigua per aturar in extremis el penal donant més vida al seu equip allargant la tanda de penals. Aquell va ser un primer moment d'explosió!

Finalitzats els cinc primers llançaments de penals, la tanda va seguir, aleshores ja sense marge d'error; aleshores la Sira, que s'ho mirava des de la distància asseguda sota una ombra, em va trucar perquè li expliqués el que estava passant; jo estava a peu de piscina, just davant el lateral de la porteria defensada pel Mataró amb el cor accelerat per l'alegria de seguir vius a la final; tot es va precipitar molt ràpidament. El Mataró va marcar i ara el torn era del Canoe; la tensió encara era més intensa, com la calor; els àrbitres havien advertit els jugadors del Canoe, que es prenien els llançaments de penals amb excessiva parsimònia, i també al seu porter, que no parada de cridar.

Un jugador del Canoe es disposava a llençar el penal i jo, telèfon en mà, només vaig poder-li dir a la Sira "no entenc què ha passat, però som campions!" Resulta que al jugador se li va escapar la pilota quan l'àrbitre va xiular per tal que llancés el penal i es va donar el penal per llançat i, per tant, errat... El CN Mataró guanyava la tanda de penals, el partit i el campionat!

Amb la victòria les emocions que fins ara teníem a flor de pell es van desbordar i ens van desbordar, i les abraçades de la família es van inundar de llàgrimes d'alegria i d'emoció per la participació dels nostres Quim i Arnau i pel record d'en Beto, el seu pare, a qui encara no fa un mes acomiadàvem físicament.

La nostra emoció era per molt més que un partit, per molt més que una victòria, per molt més que un campionat d'Espanya.

Infiltrada

Quan hom pensa que una persona infiltrada vol arribar al cor de l'organització (o moviment) a espiar, un no s'imagina que la missió impliqui arribar al cor, sentimentalment, d'algú de l'organització.

El cas d'aquesta espia infiltrada apuja el llistó de la manca d'escrúpols a què pot arribar la policia, en aquest cas l'espanyola, per obtenir informació.

Si l'espionatge per si sol ja planteja dilemes legals i jurídics, especialment en democràcies, el d'aquesta naturalesa n'afegeix d'ètics i de morals.

Admiro la valentia de l'Òscar d'explicar-ho a cara descoberta i amb el cor ferit per un engany perpetrat per l'Estat, i m'indigna que el mateix Estat accepti com a vàlides jugades brutes com aquesta.

Sempre he llegit el "Todo por la Pátria" pensant en el compromís de vessar fins a la darrera gota de sang, mai que la defensa pàtria exigís involucrar-se sentimentalment d'aquesta manera tan ignominiosa.

Hurricane. Minuts Musicals històrics

El 17 de juny de 1966 el boxejador Rubin "Hurricane" Carter, juntament amb el seu amic John Artis, va ser arrestat i acusat d'un triple assassinat que va tenir lloc a Paterson, Nova Jersey. El judici, marcat per diverses irregularitats incloent testimonis contradictoris i l'ús de proves circumstancials, va acabar malgrat les incoherències amb Carter declarat culpable i condemnat a cadena perpètua.

L'any 1975 Carter va escriure i publicar, a tall d'autobiografia, el llibre "The Sixteenth Round" i la seva lectura va inspirar Bob Dylan a compondre i publicar a finals d'aquest mateix any la cançó "Hurricane". La cançó va fer guanyar notorietat a la causa i la lluita de Carter, destacant les irregularitats i contradiccions del judici i defensant la seva innocència.

Després de passar gairebé 20 anys a la presó, els advocats de Carter van aconseguir que la seva condemna fos anul·lada el 1985. Les proves que van demostrar la seva innocència van incloure declaracions contradictòries dels testimonis i violacions de procediment durant el judici. Carter va ser alliberat i va seguir lluitant per la justícia i pels drets civils. Rubin "Hurricane" Carter va morir l'any 2014 a 76 anys.

La història de Carter es va portar al cinema l'any 1999 amb la pel·lícula "The Hurricane", amb Denzel Washington en el paper de Rubin "Hurricane" Carter.

Sis mil, la xifra de la setmana

Dies enrere a la feina parlàvem de la inserció laboral dels i les joves i en un moment de la conversa va aparèixer el concepte de l'abandonament prematur dels estudis, un indicador que es refereix al percentatge de població d'entre 18 i 24 anys que ha assolit com a màxim la primera etapa de l'educació secundària respecte al total de població del mateix grup d'edat. A Catalunya aquest índex es va situar l'any 2022 al 16,9% i a Espanya al 13,9%. A Europa del 9,6%.

Els factors són múltiples i entre aquests tres possibles (l'entorn social i familiar, el centre educatiu i l'alumne) tothom va concloure que el més rellevant i determinant és l'entorn social i familiar, reforçant el caràcter hereditari que no només té la pobresa, també malauradament l'expectativa educativa.

És innegable que les escoles i els instituts són un factor d'igualtat d'oportunitats, tan evident com que no podem demanar només al sistema educatiu que assoleixi, per si sol, l'equitat. Perquè tot el que l'escola intenta igualar, el temps fora de l'escola ho desiguala, talment com si fos la nit per al mantell de Penèlope.

I quan parlem del temps fora de l'escola parlem, essencialment, d'activitats esportives, culturals, de lleure... Activitats educatives en entorns no formals en el que molts infants no tenen accés, engreixant així, encara més, la desigualtat.

Tal com difonen i insisteixen des del moviment Educació 360, "la iniciativa Expanded Schools apunta que un infant de 12 anys amb oportunitats de participar en activitats no lectives fora de l'escola acumula 6.000 hores més d’aprenentatge que un que no en té". 

Possiblement, a banda de bolcar més recursos al sistema educatiu formal també caldria potenciar molt més els recursos educatius no lectius fora de l'escola, perquè aquestes sis mil hores també marquen la diferència. Amb més alumnes carregats amb aquests sis mil hores d'aprenentatges fora de l'escola, participant en activitats esportives, culturals o de lleure, possiblement es reduiria l'índex d'abandonament prematur dels estudis.

La diferència és el que passa més enllà de l'escola, i ara tenim moltes setmanes i moltes hores sense escola que es podrien invertir per assolir aquestes sis mil hores d'aprenentatges...

El meu barri està de festa!

La pancarta que anuncia la Festa Major del meu barri ja penja al carrer. És una pancarta acolorida i modesta que, com els anuncis per paraules, comunica només l'essencial: Festa Major del Pont. 14 - 19 juliol. Els números que marquen els dies que dura la festa són de bon canviar, per la qual cosa la pancarta servirà per a les festes majors del barri dels anys vinents...

També fa dies que el programa de la Festa Major està penjat a internet i escampat, en paper, per bústies i portals; enguany hem decidit no bustiar-lo arreu i als blocs de pisos n'hem posat als portals, per tal d'estalviar paper i recursos, que sempre són escassos.

El programa de la Festa Major del Pont és prou complet, amb activitats per a tothom, per a totes les edats i per a tots els gustos: de les havaneres (naturalment amb rom cremat) al flamenc, del DJ al ball de festa, de la bicicletada popular als jocs gegants, de l'hora del conte al dia de la síndria i jocs a la plaça...

Si les fins ara citades són activitats clàssiques de la festa del meu barri, enguany el programa també té algunes activitats diferents, de caràcter més cultural. Per començar la presentació del projecte "La Gegantona", que recupera un personatge i una llegenda del barri i que es preveu que, a mitjà termini, pugui donar llum a una geganta i una petita colla gegantera.

Una altra activitat, en tres actes, té a veure amb la memòria històrica i el passat industrial del barri, amb una visita guiada, la projecció de documental "Modernisme i Indústria al Pont Major. Records de Can Regàs" i un refrigeri musical per cloure el tríptic i la Festa Major.

Del 14 al 19 de juliol el meu barri està de festa, i tothom hi és convidat!

Mentir, més que debatre

Deixeu-me dir per començar que dilluns a la nit no vaig veure ni escoltar el debat televisiu entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. Us asseguro que l'alternativa va ser molt més interessant i nutritiva, un sopar a casa d'uns amics fet, bàsicament, amb productes del seu hort: enciams, tomates, carabassons, albergínies, cogombres... Qui té un amic té un tresor, i més si té hort! 

Ahir al matí en vaig sentir parlar a la ràdio i el que em va sorprendre va ser que parlaven més de mentides, o de mitges veritats, que de polítiques, fins i tot que de promeses electorals. 

A la ràdio en parlaven amb Verificat, una associació sense ànim de lucre que té per objectiu lluitar contra la desinformació i la manipulació. Des de Verificat contrastaven la veracitat de les afirmacions que (sembla ser) més Feijóo que Sánchez, feien honor a la mentida i a la falsedat. 

Al seu web Verificat parla de més de 150 afirmacions susceptibles de ser contrastades, que en dues hores de debat representen més d'una afirmació dubtosa per minut.

Mentir, més que debatre, deu ser la nova tàctica electoral per afrontar debats i mítings. Acostumats com estem a viure entre notícies falses, les utilitzen sense vergonya per a desacreditar l'adversari, confiant que les acabarem validant, si no totalment en part, que també de les mentides quelcom en queda...

En fi, l'única veritat que jo puc verificar és que les tomates que vaig menjar per sopar, les de totes les varietats, eren certament boníssimes! 

El Tour més hipnòtic

Les etapes del Tour de França tenen un inevitable efecte hipnòtic, no només pel soporífer que ens deixa endormiscats al sofà mentre esperem el moment de l'ascensió transcendental al port de muntanya de torn o de l'esprint ajustat de "foto finish" a la recta final d'etapa, també per l'habilitat de la realització de la retransmissió televisiva d'oferir-nos imatges espectaculars del patrimoni històric, cultural, arquitectònic i natural de França que fan venir ganes de viatjar-hi i visitar paratges, monuments i poblets.

Perquè el Tour de França, més que cap altra volta ciclista, és sobretot un immens i impressionant publireportatge sobre el país gal, una invitació a recórrer els seus paratges, pobles i ciutats, no necessàriament en bicicleta, per capturar amb la pròpia càmera el que ens mostra la televisiva.

Com si la mítica cursa ciclista fos només el pretext, el Tour és un gran anunci turístic de França que ven destins i experiències disparant-nos vistes a vol d'ocell retransmeses des de l'helicòpter i, d'un temps ençà també, des de drons.

A vegades, mig endormiscat al sofà, es produeix un aiguabarreig entre el Tour i els meus somnis, efímers i lleugers, i em sembla estar entre aquells paisatges... De fet, amb el Tour somio despert que algun dia en faré totes les etapes acompanyant el pilot, simplement com a turista, resseguint el mateix recorregut que els ciclistes i fent parada, i naturalment fonda, als finals d'etapa! 

Més que córrer i guanyar el Tour, somio recorre'l com a turista...

Doble platina

L'altre dia vaig pujar, i conduir, un cotxe dels que encara té ràdio casset, i em vaig fixar que era d'aquells "auto reverse"! Aquella visió em va transportar, inevitablement, al passat!

El primer "auto reverse" que vaig tenir va ser un walkman, Sony per a més detalls, i el cert és que l'hi vaig treure molt de suc! Aleshores l'"auto reverse", que et permetia escoltar l'altra cara del casset sense haver-lo de girar manualment, sens dubte marcava la diferència! També marcava la diferència, en el cas les mini cadenes de música, la doble platina.

La meva primera (i única) mini cadena (no és la de la imatge...) la vaig heretar del meu germà (com tantes altres coses, és el que té ser el germà petit) quan ell va saltar a una altra categoria; aleshores encara no tenia disc compacte, i escoltava la música dels primers discs de vinil, amb l'ara revalorat tocadiscs, i les primeres cintes de casset de la meva incipient discoteca personal...

La doble platina anava molt bé, sobretot, per a gravar cintes de casset des d'una altra cinta de casset; amb la doble platina gravar de cinta a cinta era bufar i fer ampolles! Bona mostra és la quantitat de cintes verges que van deixar de ser-ho, que es van omplir de música gràcies a altres cintes, o bé discs, que em deixaven els amics.

Gravar música a cintes de casset també requeria omplir el cartó en blanc, degudament ratllat, amb els títols de les cançons i del disc que es gravava, per identificar-la bé en la cada vegada més farcida discoteca (i casseteca?) particular.

Ara tot això ha canviat; el disc compacte va arraconar les cintes de casset i els vinils i les plataformes digitals de música han desplaçat el disc compacte. Ja no hi ha rastre de la meva primera (i única) minicadena i les cintes de casset, els discs vinils i els discs compactes ja fa anys que hibernen plegats a les golfes de casa...

El que sí que vaig recuperar, fa uns anys, va ser un walkman; me'n vaig comprar un, ben senzill, d'aquests que es poden connectar a l'ordinador i que, amb el suport d'un programa informàtic, permeten digitalitzar les antigues cintes de casset...

Curiós com el passat, tard o d'hora i d'una manera o l'altra, acaba tornant.

American Pie. Minuts Musicals històrics

El 3 de febrer de 1959 va ser un dia tràgic, va ser "el dia que va morir la música". 

El 3 de febrer de 1959 Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. "The Big Bopper" Richardson van morir en un fatídic accident d'avioneta en una petita localitat de l'estat d'Iowa, als Estats Units. 

Aquest tràgic accident va commoure profundament el món de la música i va representar la pèrdua d'un talent creatiu immens; els tres músics, tot i la seva joventut, ja havien deixat una important empremta en el món de la música i amb la seva mort no només van deixar un llegat, també van esdevenir llegenda. "The Big Bopper" tenia 28 anys, Buddy Holly 22 i Ritchie Valens tan sols 17 anys.

Més jove era, aleshores, un adolescent i aspirant a músic Don McLean, que impactat per aquell tràgic accident i les seves irreversibles pèrdues, va compondre i publicar anys més tard, el 1971, la cançó "American Pie", en la que referint-se a l'accident el defineix com "el dia que va morir la música".

La cançó, entre altres coses, serveix de record i homenatge als músics perduts i, en certa manera es contradiu, ja que és evident que la música no va morir aquell dia, ni abans quan va morir Mozart, després ni quan van morir Jimi Hendrix, Jim Morrison, John Lennon o Freddie Mercury, que entre el seu llegat va dir-nos, tot cantant, "The Show Must Go On".

Vint-i-dos coma un, la xifra de la setmana

El personal docent de les escoles i instituts del nostre país aquests dies estan finalitzant el curs, començant a preparar el següent i s'estan formant, abans d'enfilar les seves vacances d'estiu.

Les vacances d'estiu de mestres i professorat solen ser l'enveja (sana i insana) de la resta de persones treballadores, però no tinc clar que hi envegem gaires coses més, al personal docent. La seva és una feina sempre qüestionada, que massa sovint han de fer amb pocs recursos (o si més no, sense els necessaris) i afrontant, des de fa uns quants anys, la complexitat d'un alumnat cada vegada més divers amb i amb necessitats educatives (també socials i emocionals) a les que el sistema educatiu no pot atendre de forma suficient.

Aquest curs el sindicat UGT ha fet pública una enquesta que conclou, entre altres qüestions, que el 22,1 % del personal docent de primària i secundària han patit, com a mínim una vegada al llarg de la seva carrera docent, una agressió física per part de l'alumnat o de les seves famílies. El percentatge puja considerablement més, fins al 53,9 %, en el cas d'agressions verbals, insults o amenaces.

És evident que no cal retornar a l'antiga autoritat del mestre o professor, aquella que quan el pare s'assabentava que el mestre havia castigat el seu fill, el castigava encara més; però tampoc cal despullar del tot l'autoritat del personal docent, i encara menys el respecte per la seva feina, quan en la mateixa situació ara el pare, o la família, qüestiona el seu criteri moltes vegades sense entrar en raó.

Que gairebé un de cada quatre docents hagi patit alguna agressió física i més de la meitat hagin patit agressions verbals són dades que ens haurien d'alarmar en l'àmbit educatiu, també socialment.

A risc d'equivocar-me, ben segur que una millor atenció a la diversitat i a la complexitat de l'alumnat ajudaria a minimitzar aquestes dades, també una millor atenció social i educativa a les famílies de l'alumnat en clau comunitària.

En qüestió de dies el personal docent iniciarà les seves vacances, per a mi més que merescudes vacances!

Abans dels 50

És curiós, fins ahir els 50 anys em semblaven molt a prop, just a la cantonada, i avui que en faig 49, a un any vista, els veig un xic més lluny... Ahir hi estava a poc més d'1 any i avui encara em queden 365 dies! Qüestió de percepció, suposo, i de no tenir pressa per arribar-hi...

Encara em resten 365 dies per a fer tot el que voldria fer abans de complir els 50 anys. És clar que també en podria fer una lectura més dramàtica i dir, i dir-me a mi mateix, que tan sols em resten 365 dies per a fer tot el que voldria fer abans de complir els 50 anys!
 
De fet, no són 365 dies sinó 366, que l'any vinent és de traspàs, per la qual cosa encara guanyo un dia més!

Sincerament, no tinc res pendent que hagi de fer necessàriament abans de complir els 50 anys. Que tinc coses pendents? O reformulant la pregunta: que al llarg de la vida que em queda m'agradaria fer algunes coses  és? Doncs sí, naturalment, però no cal que sigui abans dels 50, ni abans dels 60 i, si pel que sigui finalment no les puc fer, tampoc serà tan greu...

Sense perdre la il·lusió per a fer coses, per a descobrir coses noves, fa uns anys que vaig pensar que és millor valorar el que tinc, que en el meu cas sense cap luxe és un xic més que suficient, que no obsessionar-me pel que no tinc i, sobretot, pel que difícilment puc tenir.

Podeu llegir-hi poca ambició o fins i tot un punt de conformisme, i tampoc us diré que no. Jo soc dels que a la zona de confort s'hi troben prou confortablement...

Així que abans de fer els 50 tinc tot un any per gaudir dels 49 i per acomiadar-me d'aquesta dècada prodigiosa. I el que hagi de venir, si ha de venir ja arribarà, abans o després dels 50.

Abstenir-se de votar

Abstenir-se de votar, no voler votar, no és un acte antidemocràtic, pot ser moltes coses, però mai un acte antidemocràtic; no poder votar sí que ho és.

A partir del moment que votar és un dret, és evident que hom té dret a no voler-lo exercir pel motiu que sigui, per nihilisme, "tant se me'n fotisme", per protestar... El problema és que costa fer-ne una lectura política, de l'abstenció, perquè pot estar motivada per múltiples causes, algunes fins i tot contradictòries entre elles.

És per això, entre altres motius, que sorprenia que una part de l'independentisme fomentés l'abstenció a les eleccions generals del 23 de juliol, i més quan precisament en aquestes eleccions hi concorren diferents opcions independentistes.

Abstenir-se de votar no és antidemocràtic, però pot tenir un punt d'irresponsabilitat, ja que el vot que no es mobilitza, el que no entra a l'urna, no compta en el sentit que no invalida cap resultat, per minsa que sigui la participació; com a vot de càstig, té un valor relatiu, fins i tot discutible.

Si hom vol castigar un partit, o una opció, pot castigar-la més votant a l'adversari que no deixant d'anar a votar. I si cap opció és prou vàlida sempre queda el vot en blanc, més que el vot nul, ja que el vot en blanc és un vot vàlid, però no el nul, com el seu nom indica.

Anar a votar no és obligatori i jo sempre recomanaré fer-ho; és un acte democràtic personal i intransferible, un dret que no sempre hem tingut, un dret que no tothom té. Entenc que poden ser molts els motius per no votar, però al final només compten els vots emesos, només aquests poden ser determinants per decidir parlaments i decantar majories. És a les nostres mans, tan simple i poderós com això... Abstenir-se de votar? Millor abstenir-se d'abstenir-se, i anar a votar!

A l'AV Pont Major estrenem logotip!

"Benvolguts veïns i veïnes del Pont Major,
des de l'AV us informem que hem actualitzat el logotip de la nostra entitat.
Mesos enrere vam veure que no només necessitàvem actualitzar el logotip, també necessitàvem disposar-ne d'un que poguéssim utilitzar com a imatge en qualsevol format, sense perdre qualitat d'imatge.

És per això que vam demanar a en Gerard Prats, dissenyador gràfic i veí del barri, que ens presentés diferents propostes i aquesta finalment va ser l'escollida.

El nou logotip manté l'essència de l'anterior amb la imatge del pont de l'Aigua, alhora que és més modern, actual i també més inclusiu.

Volem agrair a en Gerard Prats el disseny, que ha fet de forma altruista, i també volem agrair i fer un reconeixement a en Josep Brugué, autor del logotip que fins ara ens ha representat com a AV.

Els pròxims dies començarem a fer servir el nou logotip al web i perfils de xarxes socials, etc."

Amb aquest text l'AV Pont Major hem anunciat l'estrena del nou logotip. No és que el que teníem fins ara no ens agradés, però no deixava de ser l'escaneig d'un segell i resultava poc pràctic a l'hora d'utilitzar-lo en diferents formats.

Mesos enrere la junta de l'AV Pont Major vam plantejar-nos la possibilitat de canviar-lo i actualitzar-lo, en un procés paral·lel que estem fent d'actualitzar també la junta, i un veí, un d'aquests nous veïns que han vingut a viure al barri per establir-s'hi amb la seva família, va fer-nos diverses propostes i finalment vam escollir la que manté el pont de l'Aigua com a element d'identitat del barri.

Així doncs, ara tenim un logotip més actual i modern, també més inclusiu en clau de gènere, i sobretot un logotip que permet reproduir-lo en tots els formats possibles, en qualsevol de les seves modalitats.

Quelcom s'està movent, al barri de Pont Major; el logotip només n'és una evidència més, i més coses que passaran els pròxims mesos! L'actualitat del barri la trobareu al web Som del Pont. No ens perdeu la pista!

Avui fa trenta anys. Carta oberta a la Sira

Estimada Sira,
avui, en algun moment del dia, rebries una carta o un breu escrit, del meu puny i (mala) lletra, per a celebrar el nostre aniversari (que no és el 7 de setembre sinó el 3 de juliol) i, de la mateixa manera, jo en rebria una de teva, de carta. Cartes privades que segueixen nodrint la nostra relació epistolar, certament fructífera des del nostre primer dia, si no abans...

Però avui la carta no és privada, avui que fa trenta anys que som parella em permeto fer pública, i confio que no de forma impúdica, la carta que no t'escric del meu puny i lletra sinó teclejant, de forma maldestra i amb dos dits, per moments el teclat de l'ordinador, per moments el del mòbil...

Avui fa trenta anys que som parella i trenta anys és una xifra que, certament, fa respecte, en aquest cas no vertigen. Fa trenta anys érem uns adolescents, tu en tenies quinze i jo divuit; tu enfilaves tercer de BUP i jo estava en el trànsit entre l'institut i la universitat. Tu encara vivies a Sarrià de Ter i jo al Pont Major. Tu tenies un Vespino negre i jo una Vespa 200 blanca. Tu eres la noia arrissada que vestia de marró i jo el noi ros de cabells llargs amb arracada...

Jo ho tenia molt clar i tu tenies més dubtes; feia mesos que ens havíem fet molt amics, al Cau i, sobretot, a l'institut, en aquelles estones entre classes, trobant-nos al passadís. Una amistat innocent fins que va deixar de ser-ho, fins que em vaig enamorar de tu. Jo ho tenia molt clar i tu tenies els teus dubtes: si sortim i després ho deixem, també perdré un amic.

Ignoro quantes coses t'has perdut, al llarg d'aquests trenta anys, pel fet d'estar junts, pel fet d'estar amb mi; bé, algunes no les ignoro, les sé prou bé. Però trenta anys després encara em tens aquí, parella i amic, ja convertit en home, ja convertit en pare...

Avui fa trenta anys ens vam fer un petó que va marcar per sempre més aquell dia, el nostre primer dia a partir del qual vam començar-los a comptar, i a comptar després els mesos, i a comptar després els anys, i a celebrar-lo sempre encara que després s'afegissin altres celebracions, perquè si hi havia quelcom més a celebrar era precisament gràcies a aquell primer dia.

Estimada Sira, saps tan bé com jo que aquests trenta anys no han estat sempre un camí de roses; o potser sí, que pel camí també ens hem esgarrinxat, ens hem equivocat, ens hem fet mal i, potser per això encara som, trenta anys després, ens hem sabut perdonar. També hem après a conviure, a viure sols i amb la nostra família, amb les nostres tres filles, i amb les nostres famílies; hem après a ser flexibles (tu més que jo) i fins i tot hem hagut d'aprendre a desaprendre...

Avui, Sira, trenta anys després jo només tinc paraules d'agraïment per tot el que hem viscut i construït junts; em sento afortunat de tenir-te al meu costat i orgullós de la vida en parella i en família que hem creat, que estem creant. Ningú em coneix tant com tu (a vegades penso que ni jo mateix) i, així i tot, aquí segueixes, vivint al meu costat.

Moltes gràcies, Sira, per aquests trenta anys, i tan sols confio seguir-ne sumant més tal com hem fet fins ara, amb el petó de bon profit de cada àpat, parlat de tot encara que costi i que les nostres mans se segueixin trobant i entrellaçant quan ens n'anem a dormir...

Avui fa trenta anys que som parella i d'aquí a uns dies celebrarem els vint-i-cinc de casats. La celebració de les noces d'argent, és inevitable, eclipsen aquesta celebració, però avui deixem que aquests trenta anys de vida de parella brillin amb llum pròpia, la fita, sens dubte, s'ho mereix!

T'estim infinit, Sira!
Roger

I Kissed a Girl. Minuts Musicals històrics

En una data indeterminada de l'any 2007 la cantant Katy Perry va fer un petó a una noia. Potser va ser només un petó innocent, potser quelcom més, però el cert és que aquest petó va inspirar la cançó "I Kissed a Girl", una de les que la van fer saltar a la fama.

Fama i polèmica, fins i tot controvèrsia, ja que la cançó no només va ser criticada per grups conservadors, també per alguns grups del moviment LGBTIQ+, que veien en la cançó una acció més comercial que reivindicativa.

Deu anys més tard Katy Perry en va parlar, d'aquell petó que, segons va dir, va ser quelcom més: "Com em reconciliaria (amb la meva sexualitat) amb aquela noia (ella mateixa, s'entén) del cor evangèlic criada en camps de conversió? El que tenia clar és que sentia curiositat, i fins i tot llavors, vaig saber que la sexualitat no era ni tan negra ni tan blanca com aquest vestit (el que duia quan va fer aquestes declaracions)".

Més tard es va saber que la noia a qui Katy Perry va besar va ser una Miley Cyrus adolescent, quan encara era una de les cares més famoses de la factoria Disney...

Amb més o menys controvèrsia, amb més o menys credibilitat, la cançó s'ha acabat afegint a la (cada vegada més llarga) llista de cançons per a reivindicar la diversitat sexual i de gènere.