Wake Me Up When September Ends. Minuts Musicals històrics

A principis de setembre de 1982 moria Andrew Marciano Armstrong, transportista i músic de jazz, a 54 anys víctima d'un càncer d'esòfag. Dic principis de setembre perquè no totes les fonts coincideixen en la data; les més fiables diuen que va morir el 10 de setembre, d'altres el dia 1. Bé, sigui com sigui, era a principis de setembre.

Resulta que el dia del seu enterrament el seu fill petit, Billie Joe, el petit de sis germans, de 10 anys, va sortir corrents del funeral cap a casa seva, atordit per tantes emocions (tristesa, ràbia...) i es va tancar a la seva habitació. Quan la seva mare va trucar a la porta de la seva habitació per consolar-lo, el petit Billie Joe Armstrong va respondre "desperta'm quan s'acabi el setembre".

Aquell mateix any 1982 Billie Joe Armstrong va conèixer i es va fer amic de Michael Ryan Pritchard, conegut musicalment com a Mike Dirnt, amb qui entre d'altres coses compartia el gust per la música en general i el rock en particular. 

L'any 1986 els dos amics van crear la banda Sweet Children i poc després se'ls va unir Tré Cool; l'any 1989 el nom del grup va mutar a Green Day.

A principis de setembre de 2004 i ja amb una llarga trajectòria de cançons, discs i èxits, Green Day va publicar la cançó "Wake Me Up When September Ends", inspirada en la prematura mort d'Andrew Marciano Armstrong, el pare de Billie Joe Armstrong i l'episodi de la fugida del funeral, quan es va tancar a la seva habitació. .

Ara que s'acaba setembre, la seva mare ja el pot tornar a despertar...

Per cert, el videoclip de la cançó, una mena de petit curtmetratge, s'allunya molt de la història que la va inspirar, tot i que no del tema: la pèrdua.

Tres-cents setanta-cinc, la xifra de la setmana

Tres-cents setanta-cinc són els quilòmetres que separen Girona de Saragossa, si fa o no fa. Aquests dies, per motius de feina, he estat a la capital aragonesa i en el viatge d'anada, en un moment mirant per la finestra del tren, pensava que Girona i Saragossa avui estan més lluny del que, em sembla, havien estat en altres moments de la història. 

És inevitable la referència de la Corona d'Aragó, que entre els segles XII i XV va unir, entre altres territoris, Aragó, Catalunya, València i les Illes Balears, i que va viure una època de gran esplendor econòmica i cultural durant els segles XIII i XIV. 

Hi ha un altre moment històric que, d'alguna manera, també uneix aquestes dues ciutats, la Guerra de la Independència, anomenada també Guerra del Francès. Girona i Saragossa van ser ciutats que van patir importants setges napoleònics, amb un gran patiment de la població civil, perdent ambdues ciutats ben bé la meitat dels seus habitants. 

Ambdues ciutats tenen una plaça i un monument que commemoren aquests fets, que recorden la seva (per moments folla i inhumana, tot i que elevada a gloriosa i fins i tot immortal) resistència. A Girona la plaça de la Independència, a Saragossa la plaça de los Sitios. 

Al bell mig de la plaça saragossana s'erigeix el monument que enalteix aquells fets; obra de l'artista Agustín Querol entre els personatges representats destaquen l'heroïna Agustina d'Aragó i el General Palafox, capità general d'Aragó durant la Guerra de la Independència. 

Al seu torn Girona també té el seu monument, el Monument als defensors de Girona, situat al bell mig de la plaça de la Independència. De la part escultòrica destaca la figura de qui hauria de ser el General Álvarez de Castro, l'artífex de la cruenta (i evitable) resistència de la ciutat de Girona, però diuen algunes cròniques, també la llegenda, que la figura del militar dret i amb mirada desafiant no és el foll defensor de Girona sinó, precisament, el General Palafox. 

Així s'explica la història al web municipal dedicat al monument: "L'escultor Antoni Parera va realitzar aquesta peça durant una estada a Roma, becat per l'Ajuntament de Saragossa, i es pensa que el protagonista de l'escultura era un heroi de la ciutat aragonesa: Parera va representar la figura del general Palafox, militar que va defensar Saragossa dels setges napoleònics. Sembla que l'Ajuntament de Saragossa no va voler l'escultura i Antoni Parera la va presentar a una exposició d'art on el financer i senador per Girona Ferran Puig, en veure-la, va decidir comprar-la i regalar-la a la ciutat. Popularment s'ha considerat que el protagonista de l'escena és el general Álvarez de Castro, defensor de Girona durant els Setges".

Tres-cents setanta-cinc són els quilòmetres que separen Girona de Saragossa; tres-cents setanta-set són els que separen la plaça de la Independència de la plaça de los Sitios. 

10 fragments d'"Els últims dies dels nostres pares"

L'últim llibre que he llegit de Joël Dicker ha estat el primer que va escriure, "Els últims dies dels nostres pares". Els llibres de Dicker m'han acompanyat aquests darrers estius i els he llegit de forma desordenada, a mesura que han anat caient a les meves mans...

En aquest últim llibre que he llegit, que va ser el primer, amb el que es va començar a fer un nom en el món de la literatura, Dicker ens descobreix la història del SOE, una unitat dels serveis secrets britànics creada en plena Segona Guerra Mundial que entrenava joves de diferents països europeus per enviar-los després al continent per organitzar les xarxes de la resistència i fer accions d'espionatge i sabotatge a les línies enemigues, contra els alemanys.

La guerra, doncs, amb les seves virtuts (en cas que en tingui) i les seves contradiccions és ben present en la novel·la; una guerra que marca per sempre més les vides dels qui la van viure i, de més lluny o més a prop, la van lluitar.

Aquesta és una tria, personal i intransferible, de 10 fragments del llibre:

• Si els homes fossin menys burros, no hi hauria guerra.
• No pots estimar una persona que no coneixes. De vegades fins i tot costa estimar les que coneixes molt bé!
• Els somnis ens mantenen vius. Els que somien no moren, perquè mai perden l'esperança. Tenir somnis és tenir esperances.
• (...) se'n diu indiferència. La pitjor de les malalties, pitjor que la pesta i pitjor que els alemanys. La pesta es pot erradicar, i els alemanys, com que són criatures mortals, també acabaran morint-se. Però la indiferència no es pot combatre; o almenys és molt difícil.
• Éreu unes criatures i us heu convertit en Homes, però a costa d'aprendre a matar.
• L'havien ensinistrat per resistir als alemanys, però no li havien ensenyat a enfrontar-se al seu pare.
• No ho havia dit mai a ningú, però des que feia la guerra que li havia començat a agradar la vida. Gràcies a ells, gràcies al SOE, s'havia convertit en algú.
• Els enemics són mortals, però l'odi no. Enverina la sang i es transmet de pares a fills durant generacions. I aleshores ja no s'acaba mai, la lluita és en va. ¿De què serveix matar l'enemic si no mates el seu instint d'odi, aquesta Gòrgona terrible?
• Vam triar agafar les armes. No ho va triar ningú per nosaltres, i no hi haurà ningú més que nosaltres per assumir-ho. Vam triar matar!
• Els últims dies dels nostres pares no haurien de ser dies de tristesa, sinó dies de futur i de perpetuació.

La pols de l'Spar Girona

L'Spar Girona ha començat la lliga femenina de bàsquet amb una inapel·lable, contundent i dolorosa derrota contra el Saragossa. No fa tant mal la diferència de punts, 27, com la minsa anotació de l'equip gironí: només 38 punts!

L'Spar Girona és un equip en reconstrucció i el cert és que encara li manquen peces importants. Ni la derrota, ni com es va produir, han de marcar necessàriament l'esdevenir de l'equip a la lliga femenina de bàsquet, i l'esperança és que l'Spar Girona se situarà més aviat que tard al lloc que per mèrits li correspon, entre els millors equips de la competició espanyola.

L'Spar Girona ha estat, durant uns anys, l'estendard de l'esport d'elit gironí, quan els equips masculins de futbol i bàsquet estaven en construcció o reconstrucció, immersos en el seu (a vegades tortuós) camí cap a la primera divisió. I durant aquests anys no només ha estat l'estendard gironí, també l'estendard català del bàsquet femení erigint-se en un dels millors equips, i més competitius, del bàsquet espanyol, apareixent també amb talent a les competicions europees.

L'equip necessita temps, temps per aplegar les peces que li manquen, temps per treballar la reconstrucció encaixant totes les peces, temps que potser no es pot permetre, però que s'ha de donar a risc de seguir acumulant doloroses derrotes...

Durant uns anys l'Spar Girona ha aixecat pols situant-se al capdamunt de la classificació i ara li toca menjar-se la pols que aixequen els altres equips, més fets i rodats; afortunadament el club i la direcció esportiva no només tenen ofici, també tenen la paciència necessària per deixar treballar i que l'equip es formi i creixi; de talent en té, només li manca posar-lo en solfa.

Només ha estat un partit, només una derrota; tot just som a l'inici i la temporada és molt llarga...

La sorprenent primera victòria del Bàsquet Girona

Aquest cap de setmana la lliga ACB de bàsquet ha començat amb una sorprenent i inesperada victòria del Bàsquet Girona contra el València Bàsket. Salva Camps s'ha estrenat com a primer entrenador d'un equip ACB assaltant la Fonteta. No és una mala targeta de presentació.

La victòria sorprèn per la categoria del rival, el València Bàsket, equip de l'Eurolliga, i és inesperada, també, per la pretemporada irregular que ha fet el Bàsquet Girona. L'equip ha fet alguns grans partits, amb moments de bon joc, dominant el ritme de partit, però el seu joc també ha trontollat per moments i s'ha desplomat...

Començar amb una victòria de valor com aquesta és, sens dubte, una injecció de moral i confiança d'un equip que a priori haurà de lluitar, i suar de valent previsiblement fins al final com la temporada passada, per assolir la permanència, per mantenir-se a l'ACB.

El Bàsquet Girona és un equip en construcció; des de la presidència i, fins a la temporada passada, també des de la pista, Marc Gasol està bastint un equip per consolidar-se a l'elit del bàsquet masculí i, gràcies a la seva aposta, compromís i perseverança, ha recuperat Girona com una de les places ACB.

Ja sabem que mantenir-se és més difícil que arribar i ara aquest és el gran repte del Bàsquet Girona: consolidar-se com a equip ACB. Aquesta valuosa victòria és or pur! La temporada passada el Bàsquet Girona es va salvar guanyant 11 dels 34 partits de la lliga regular; de moment, al primer partit, ja ha sumat la primera victòria!

El Girona, l'equip revelació

Té raó Míchel, l'entrenador de Vallecas del Girona FC que, tot i el dolç moment que viu el seu equip, manté els peus ferma a terra: "El lideratge és anecdòtic; el nostre objectiu continua sent la permanència".

El Girona és, sens dubte, l'equip revelació d'aquest inici de la lliga, el millor de la seva història a primera. Amb cinc victòries de sis partits, amb un empat i sense conèixer encara la derrota, el Girona es manté a sorprenentment a la part alta de la classificació de la lliga, situat en zona de Lliga de Campions, frec a frec amb el Real Madrid i el Barça.

Una de les claus del gran inici del Girona és la seva capacitat golejadora; en les sis primeres jornades de lliga el Girona ja ha marcat 16 gols, fruit del bon joc de l'equip, de voler ser amic de la pilota i de tenir la possessió. El premi són els 16 punts que ja ha acumulat, que suposen un valuós coixí per assolir el primer objectiu de l'equip que, com bé recorda Míchel, és la permanència.

Des que va aterrar a Girona fa dues temporades, amb l'equip a la 2a divisió, Míchel ha sabut imprimir caràcter i, sobretot, identitat al joc de l'equip. Si la primera temporada va assolir l'ascens, a la segona, ja a primera divisió, el va situar en una meritòria desena posició, acaronant la competició europea. Aquesta tercera temporada de moment el seu equip està excel·lint en jocs i resultats.

I si Míchel, com a entrenador, és el director de l'equip, Quique Cárcel, el director esportiu, n'és l'arquitecte, l'artífex de la reconstrucció d'un equip que, respecte a la darrera temporada, havia perdut peces importants a la defensa, el mig del camp i la davantera.

Veurem quin és el sostre d'aquest equip, veurem quant dura aquesta ratxa impressionant de bon joc i magnífics resultats; de moment acumula punts per a quan vingui alguna mala ratxa, per a quan es torcin alguns partits, per si toca patir. 

Veurem quin és el sostre, però de moment el Girona FC està fonamentant la seva base: deixar clar que ja és un equip de primera, tot un equipàs de primera!

We Didn't Start the Fire. Minuts Musicals històrics

Billy Joel va néixer l'any 1949 i quaranta anys més tard, ja com a músic d'èxit i consagrat amb cançons com "Piano Man" o "Uptown Girl", va publicar la cançó "We Didn't Start the Fire".

Aquesta podria la ser la meta cançó de cites històriques, ja que al llarg dels poc més de quatre minuts que dura hi apareixen, ni més ni menys, 119 referències de personatges o esdeveniments històrics entre els anys 1949, l'any que va néixer, i el 1989, l'any que va escriure i publicar la cançó.

Billy Joel els recita al llarg de la cançó i entremig insisteix a dir (dir-nos i segurament també dir-se) que ells no van encendre el foc, que aquest crema des que el món gira, que no van encendre el foc i que van intentar apagar-lo...

Podríem cantar el mateix avui, actualitzant els personatges i esdeveniments que, des que es va publicar, han protagonitzat i marcat l'actualitat i el nostre esdevenir; i també podríem cantar, i insistir, que nosaltres no vam encendre el foc, que com ell al seu dia, el foc que crema aquest món ja ens el vam trobar encès.

Vint-i-sis mil set-centes deu, la xifra de la setmana

Vint-i-sis mil set-centes deu són les persones que la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de les comarques gironines va atendre l'any 2022. L'Institut d'Assistència Sanitària (IAS) aquesta setmana ha fet pública aquesta i moltes altres dades com a tret de sortida dels actes de commemoració del Dia Mundial de la Salut Mental, el 10 d'octubre.

El 2022 les persones ateses per la Xarxa de Salut Mental i Addiccions van augmentar un 3% respecte a l'any 2021, i més enllà d'aquest augment les dades confirmen que la salut mental afecta més a les dones que als homes: el 60% de les persones ateses pels centres de salut mental d'adults eren dones, el 56% en el cas de les ateses als centres de salut mental infantil i juvenil.

La pandèmia de la Covid-19 i, sobretot, els efectes del confinament, han fet aflorar més problemes de salut mental, fent-la més present i contribuint a normalitzar-la en el sentit que les malalties mentals ens poden afectar a tothom; tot i això, alguns trastorns mentals no poden deslliurar-se de l'estigma que arrosseguen de fa anys, dècades, segles...

La lluita contra l'estigma social i la discriminació segueixen essent alguns dels grans reptes de la salut mental; també l'accés i l'atenció continuada als serveis de salut mental, que en el cas de les comarques gironines té un elevat component comunitari. I naturalment la prevenció, tot i que l'estil i ritme de vida actuals (estrès, competitivitat, individualisme, pressió sobre les expectatives, etc.) semblen abocar-nos-hi quasi irremeiablement.

És important tenir cura de la nostra salut mental, que demanar ajuda no és senyal de fragilitat, tot el contrari; és important parlar-ne i trencar el tabú. També hem de reclamar més recursos i no només mèdics i sanitaris, també socials, educatius i laborals que contribueixin a fer-ne un millor abordatge i tractament, també a potenciar l'autonomia i la inclusió de les persones que pateixen algun trastorn o malaltia mental.

Vint-i-sis mil set-centes deu persones de les nostres comarques bé s'ho mereixen, no?

Els discursos de les autoritats als Premis Bertrana

Als Premis Literaris de Girona, els Premis Bertrana, hi ha (com en tants altres premis literaris) essencialment dos tipus de discursos: els de les autoritats i els dels i les autores que guanyen els premis. Si fos un combat de boxa entre els dos bàndols, els dels autors i autores el guanyaria clarament; potser no per KO, però sí clarament.

Autoritats i autors són, a la seva manera i salvant les distàncies, professionals de la paraula, però els contextos en què les utilitzen són molt diferents i aquesta qüestió, la majoria de vegades, precisament marca la diferència i decanta la balança.

Que no se m'enfadin les autoritats, no voldria que llegissin menyspreu en les meves paraules. Penseu que jo, modestament, he estat al vostre bàndol i algun discurs, més o menys pompós, he hagut de fer...

Entenc que d'entrada les autoritats juguen amb desavantatge, ja que la naturalesa dels seus discursos és essencialment institucional (i, per tant, una naturalesa a priori més encotillada) mentre que la dels i les autores és una naturalesa que, sense perdre un punt de formalitat, acaba pesant més el vessant personal, sempre més distès i agraït per a les oïdes de l'audiència.

Els discursos institucionals, però, cotilles a banda, tenen un problema d'arrel molt generalitzat: la seva excessiva durada, tot i la manifestació explícita d'alguns oradors de la seva voluntat de ser breus, manifestació que paradoxalment els allarga i, en la majoria de casos, contradiu. 

Serveixi com a exemple l'excessiva durada del discurs del representant del Departament de Cultura, que va fer un desplegament sobrer d'algunes mesures del seu Departament, mesures realment necessàries (no en dubto), però no era el moment ni el lloc, penso jo, per esplaiar-s'hi tant...

Un altre dels problemes dels discursos institucionals és la reiteració de missatges, allò de trepitjar-se els uns als altres, acabant dient quasi el mateix com si fos del tot imprescindible passar inevitablement pels llocs comuns.

Discursos, massa vegades, llargs i previsibles que suposen una (per moments desesperant) pèrdua de temps que provoquen que, ja de bon principi, les previsions de la durada de l'acte s'allarguin inevitablement. Inevitablement? No, hi ha discursos institucionals que també són, i sonen, breus, frescos i lleugers.

De la darrera gala dels Premis Bertrana destacaria el de la presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana, Mariàngela Vilallonga i Vives, que a banda d'una oratòria encomiable, va saber jugar amb un element de sorpresa llençant una pregunta al president Puigdemont, que (pam, oh màgia!) va aparèixer en pantalla! A veure si l'any vinent pot ser-hi de cos present...

També destacaria el discurs de l'alcalde de Girona, Lluc Salellas Vilar, que sense americana i espardenyes de veta, hàbilment va saber trenar el seu discurs amb cites literàries de guanyadors pretèrits del Premi Bertrana, fent que no només fos interessant el que deia, també com ho deia. Un discurs no només són les paraules, també el ritme, la música amb què es diuen.

Entenc que, davant segons quins faristols i públics, algunes autoritats polítiques no desaprofitin l'oportunitat per, a banda de representar a la institució, fer un bon discurs. De fet, és el que n'esperem. També esperem que aquests discursos de salutació i cortesia facin bona la màxima que diu que “lo bueno, si breve, dos veces bueno", perquè la frase segueix amb un interessant advertiment: "y aun lo malo, si poco, no tan malo”.

Així que jo, si de cas, aniria concloent aquest article, que com els discursos d'algunes autoritats, potser ja s'allarga massa...

El català, al Congrés

El català, al Congrés, ja es pot parlar amb normalitat o, el que seria el mateix, sense que la presidència de la mesa cridi l'atenció al diputat o diputada de torn perquè deixi de parlar-lo. Perquè de fet la novetat no és que ara es pugui parlar en català, sinó que ara no cal silenciar-lo.

La mesura, que també afecta les altres llengües cooficials d'Espanya, és certament històrica i s'erigeix en símbol de reconeixement de la diversitat lingüística de l'estat espanyol, una diversitat prou reconeguda a la Constitució (el paper ho suporta tot) alhora que no prou reconeguda institucionalment. La mesura, ara celebrada, arriba 45 anys tard.

El primer dia que al Congrés es pot parlar amb normalitat i sense límit català, gallec, basc i aranès, a banda del castellà, ja hem vist exagerats gestos d'incomoditat i disconformitat; el català, també el gallec i el basc, molesta perquè dinamita el concepte d'uniformitat lingüística i cultural que molts voldrien per Espanya, que és més diversa del que massa vegades Espanya mateixa s'ha reconegut.

Els que més s'indignen perquè no només es parli castellà al Congrés s'indignarien si només es pogués parlar anglès, o francès, a les institucions europees, i alçarien el crit al cel (i alhora la mà de cara al sol) per exigir parlar-hi el castellà. La diversitat que reclamarien per a l'ús del castellà a Europa la neguen per a l'ús del català (i el gallec, i el basc, i l'aranès) al Congrés.

La mesura ha arribat tard i les circumstàncies són prou conegudes: fer de la necessitat virtut. Benvinguda sigui la necessitat, que d'això també va la política, i que la virtut s'exerceixi amb normalitat, que el català, el gallec, el basc i l'aranès s'escoltin al Congrés com també s'escolten en tants carrers i places de tantes viles, pobles i ciutats d'Espanya.

I ara que ja es parla català al Congrés, caldrà veure si, aquesta vegada sí, Europa ens escolta, perquè també s'hi parli a les institucions europees. Espanya, avui, no serà un escull, sí d'altres països que es miren la mesura amb recel. Sigui com sigui, avui som un pas més a prop de fer-se realitat, tot i que és millor que aquesta vegada, no tinguem excessiva pressa (que sinó sempre, generalment és mala consellera), que sembla que el tema anirà per llarg.

Plantades

El futbol femení no només vol que la pilota entri a la porteria, també vol erradicar el masclisme persistent als clubs i a les federacions, que hi està impregnat com arreu, sinó més; ho veiem des de fa un temps a Espanya, ho hem vist també des de fa un temps en altres latituds, com als Estats Units, i no només en el futbol. Pensem en Simone Biles...

El futbol femení aquests darrers anys s'ha erigit en punta de llança de l'esport femení que, majoritàriament, a banda d'esport també és feminista. Les desigualtats són tan grans, tan abismals, tan evidents, que no els queda alternativa.

Les queixes pel tracte (de segona i a vegades de menyspreu respecte al futbol masculí) i les reivindicacions per la igualtat (no només a escala salarial, també pel que fa als recursos que es despleguen al voltant dels equips: nutricionistes, preparadors físics, desplaçaments, etc.) han anat creixent a mesura que ha anat creixent el ressò mediàtic dels resultats i els èxits esportius del futbol femení: si han guanyat quota de pantalla, és normal que les seves queixes i reivindicacions també guanyin pes.

El Mundial guanyat els ha donat la força, el comportament extemporani del president, l'oportunitat. Perquè les reivindicacions, petó a banda, ja hi eren abans i el Mundial va ser només, en part i per a moltes, una treva.

Ara les jugadores, més en bloc tot i que no de forma unànime, reclamen canvis estructurals, considerant que no n'hi ha prou amb haver tallat caps (Rubiales i Vilda), que el problema és més d'arrel.

Per a alguns les seves reivindicacions ara incomoden amb tanta o més intensitat com el seu joc i victòries han meravellat tan sols unes setmanes enrere. La majoria de jugadores, la majoria de les que van signar el darrer manifest, no entenen un partit sense l'altre: no han vingut només per marcar gols sobre el terreny de joc, també han vingut per a marcar-li un gol al masclisme, al que s'expressa amb fatxenderia a la llotja i es creu amb la impunitat de petonejar a qui li plagui, al que perviu de forma més sibil·lina a les estructures organitzatives dels clubs i les federacions, dels estaments del futbol.

La gran majoria de mundialistes s'han plantat i la seva és una lliçó que, em temo, ni la majoria dels futbolistes homes, ni molts dels homes que no són futbolistes, han entès i, encara menys, assimilat. Des de la seva posició de privilegi, en fan prou, només, fent que la pilota entri a la porteria.

Escriuria Fina, amb lletres brodades

Si en sabés, avui escriuria el seu nom, Fina Espuña Casas, amb lletres brodades, tal com ho havia fet ella en infinitat de bates escolars, tovalloles i altres peces de roba al llarg de la seva vida. La de mainada a Sarrià de Ter que han dut el seu nom a la bata brodat per la Fina!

Feia molts anys que no li portàvem bates d'escola, però no fa tant temps li vam dur unes tovalloles per brodar-hi un nom, el de la nostra filla mitjana, per un regal que li vam fer. I fa encara menys temps que li vam dur un vestit d'aquesta mateixa filla, el que va lluir en les nostres noces d'argent, per fer-hi uns arranjaments... 

Només entrar a casa seva veies clarament que la Fina era una gran cosidora. El rebedor, presidit per una màquina de cosir al peu de la porta d'entrada, estava ple d'encàrrecs: que si un retoc, que si un brodat, que si sorgir un descosit, que si un pedaç...

La Fina és una de les moltes modistes que la revista Parlem de Sarrià va homenatjar al número 114, amb un delicat i extens dossier, obra d'Assumpció Vila Simon, dedicat a les modistes i als tallers de costura. En aquest número se'n feia una referència breu i amb encert s'apuntava a l'entrevista que en Jordi Duch Despuig li va fer al número 109 de la mateixa revista. En aquesta entrevista, a la pregunta "de petita ja t'agradava la costura?" la Fina va respondre: "Sí, m'agradava molt. Als cinc anys ja em vaig fer un vestit..." L'entrevista és una delícia i fareu bé de recuperar-la per a recordar-la...

Brodar i cosir era la seva vida, però la seva única passió; família a banda, a la Fina també li agradava cantar i durant molts anys la seva va ser una de les veus dels Cantaires de Sarrià, que avui en el seu comiat li dedicaran una cançó...

Amb la Fina jo hi tinc una petita anècdota personal, una mena de "coincidències de matinada" que van durar uns anys. La Fina era de llevar-se d'hora, d'hora ben d'hora, i tot sovint quan jo tornava de córrer, també ben d'hora, i passava pel carrer Major de Sarrià de Ter ja veia el llum que tenia al costat de la màquina de cosir encès i la porta de casa seva entreoberta: "bon dia, Fina!", li deia esbufegant, i uns metres més enllà la sentia com em responia, "bon dia, Roger!"

Com la seva màquina de cosir, la vida de la Fina, tristament, també s'ha apagat, però no apagarem el llum del costat de la màquina de cosir, el mantindrem encès alimentant-lo amb els nostres records, amb tot el molt o poc que vam compartir entre brodats, cançons i bons dies de matinada.

Descansa en pau, Fina.

Se Acabó. Minuts Musicals històrics

"Se Acabó", de la cantant i actriu sevillana María Jiménez, morta la setmana passada a 73 anys, és tota una declaració de principis.

"Se acabó
Porque yo me lo propuse y sufrí
Como nadie había sufrido y mi piel
Se quedó vacía y sola
Desahuciada en el olvido y después
De luchar contra la muerte, empecé
A recuperarme un poco y olvidé
Todo lo que te quería y ahora ya
Y ahora ya, mi mundo es otro"

Precisament setmanes enrere el títol d'aquesta cançó ressonava de nou convertit en etiqueta per condensar en dues paraules el clam feminista per la dimissió de Luis Rubiales.

Publicada l'any 1978, el mateix any que es va despenalitzar l'adulteri, encara sense la llei de divorci i, encara menys, sense cap legislació sobre la violència masclista, la cançó és un crit contra la violència de gènere, violència que la mateixa cantant va patir de mans (literalment) del seu marit, l'actor Pepe Sancho.

45 anys després "Se Acabó" ha tornat a sonar com a denúncia, també com a homenatge a la cantant, i necessitem que segueixi sonant perquè no, la lluita contra la mort de moltes dones, lamentablement, encara no s'ha acabat.

Dotze, la xifra de la setmana

Les tradicions, avui parlaré de les familiars, requereixen compromís i constància. El compromís i la constància de fer cada any una trobada, un esdeveniment, un acte... Fins a quantes edicions es necessiten per a poder afirmar que un esdeveniment ja és una tradició familiar?

Hi ha categories que estan definides per un nombre concret; per exemple per a catalogar un vehicle com a històric, és necessari que tingui una antiguitat superior als trenta anys, però per a una tradició familiar potser no calen tants anys; bé, en aquest cas una tradició familiar de més de 30 anys es podria considerar d'històrica...

Dotze anys són suficients per considerar que un esdeveniment familiar és una tradició?
Dotze són els anys que la meva família paterna fem una trobada, a principis de setembre, en un càmping. Tot va començar l'any 2011 i el motiu va ser la celebració del 40è aniversari del cosí gran; a partir d'aleshores cada any hem anat celebrant el 40è aniversari de cada cosí o cosina, també de cada parella de cosins i cosines. Els 13 cosins vam néixer entre els anys 1971 i 1978 i cada any un o altre fèiem els 40...

El nucli de la trobada sempre ha estat un cap de setmana, tot i que hi ha qui fa més nits al càmping. La majoria estem en bungalous i sempre procurem reservar-los en una mateixa zona per estar junts; fins i tot muntem una carpa que fa funcions de menjador i de punt de trobada.

Cadascú dorm al seu bungalou, però els àpats, tots els àpats, són compartits, per la qual cosa tothom porta menjar per a compartir, amb cassoles abundants, i un dia fem una fideuada comunitària.

Són dies per a estar junts, per a compartir taula, petites excursions, remullades a la piscina, jocs i sobretaules... Són dies de convivència i de celebració.

Bé, les celebracions dels aniversaris dels cosins es van acabar amb els 40, perquè ara els 50 ja no els celebrem; no l'any passat ni aquest. Els 50 ja fan més respecte, potser ja no fan tanta il·lusió. Si l'excusa per trobar-nos al seu dia va ser la celebració dels 40 anys dels cosins i cosines, ara l'excusa, la motivació, és simplement les ganes de trobar-nos, conviure i compartir moments, converses i confidències.

Fa dotze anys que ens trobem i de moment sempre acabem amb ganes de tornar-hi l'any vinent. Compromís i constància. Em sembla que la trobada al càmping de la meva família paterna ja pot considerar-se una tradició, com les trobades els diumenges d'estiu a la tarda a Garbet, les de la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve o la de Dilluns de Pasqua...

Al final, em sembla, del que es tracta és de trobar motius per trobar-se i, si no en fem prou, inventar-nos-en de nous, com fa dotze anys la trobada al càmping.

La demolició

Aquesta setmana ha començat l'enderroc d'un edifici situat a primera línia del passeig de Sant Antoni de Calonge. Datat de principis del segle XX aquest edifici, de planta baixa i pis, havia estat un antic i petit hotel, tot i que des de feia molts anys que es feia servir per a l'ús particular.

Mesos enrere l'edifici es va vendre per a fer-hi apartaments, uns nous i flamants apartaments a peu de passeig i a primera línia de mar, i per tal d'aixecar el nou edifici, de quatre plantes, aquests dies ha començat l'enderroc, la demolició. 

En qüestió d'hores només hi quedarà un solar amb la runa amuntegada i tot el que van viure i veure aquestes parets que ara s'enderroquen (ai si parlessin!) s'esmicolarà com elles mateixes, es desfarà com un terròs de sucre.

Aquest edifici era dels pocs vestigis d'un passat llunyà, dels pocs que van viure, encara que de forma incipient, l'arribada i l'auge del turisme. L'edifici, amb greus problemes estructurals, no tenia altre destí que la demolició. 

Al passeig encara resten dues casetes baixes, d'aquestes blanques, modestes i senzilles, tot i que com aquest antic hotelet també tenen els dies comptats i sobre el seu solar ja s'estan projectant plànols de nous apartaments que es vendran a preu d'or. 

Són els signes del nostre temps, d'un temps que, en part o totalment, tard o d'hora també es demolirà. 

Mort d'una ciclista

La mort de l'Iris ha estat dolorosa per com s'ha produït, atropellada per un cotxe fruit d'una imprudència (la conductora conduïa sense tenir el carnet de conduir) i d'una infracció (es va saltar un cediu al pas), mentre ella circulava en bicicleta; dolorosa també per la seva curta edat, 21 anys.

Dolor i impotència perquè és d'aquelles morts que, a banda de ser antinaturals (la seva no ha estat llei de vida), són evitables. Les imprudències maten i aquesta comesa per una altra noia jove, la conductora, en no sé quines circumstàncies més enllà de les descrites, va matar tràgicament l'Iris.

Imprudència també la dels quatre joves, tres noies i un noi d'entre 19 i 22 anys, que incomprensiblement van travessar la via del tren per un lloc no autoritzat per anar a un festival de música i van morir atropellats per un tren.

Som víctimes, a vegades mortals, de les males decisions que prenem, també de les males decisions que prenen altres persones. La fatalitat també forma part de la vida, la fatalitat, malauradament, també és causa de mort.

A vegades una mort ens en recorda una altra, i la de l'Iris a alguns gironins ens ha recordat la trista mort d'un ciclista, d'un altre jove ciclista, la d'en Bernat Carmaniu, company del Cau que va morir quan encara era un nen...

Per a promoure l'ús de la bicicleta com a mitjà de transport, com a opció sostenible i saludable de mobilitat, és  imprescindible disposar de vies i carrils segurs i ben senyalitzats, també sensibilitzar la resta de conductors no només per a respectar els senyals de trànsit i conduir amb atenció i precaució, també respectar la distància de seguretat...

La mort d'un ciclista, d'una ciclista en aquest cas, hauria de ser l'última... 

"¿Se acabó?"

Més que com a fruita madura, Luis Rubiales ha caigut com a fruita podrida. La seva dimissió ha arribat tard i malament des del punt de vista (m'agradaria pensar) de la majoria de nosaltres, tot i que alguns periodistes ben informats apunten que la seva resistència numantina a dimitir només era una estratègia per guanyar temps per pactar una bona indemnització, per a posar preu a la seva inevitable dimissió.

L'afer Rubiales, malgrat tot, ha servit per veure fins a quin punt són profundes les arrels del masclisme i fins a quin punt el masclisme està incrustat en algunes institucions. El petó, aquest inoportú petó, només ha estat la punta de l'iceberg. Com el Titanic, Rubiales s'hi ha encastat.

Un petó que ho ha desencadenat tot i que a banda del president de la Federació Espanyola de Futbol també ha escombrat el seleccionador de l'equip femení; fins i tot ha posat en evidència molts presidents de les federacions territorials, la catalana inclosa, clubs de futbol i futbolistes, alguns recollint cable, d'altres adoptant posicionaments ambigus, d'altres directament donant suport al president defenestrat per la FIFA.

"Se acabó", reclamaven les jugadores, les mateixes que mesos enrere van denunciar que a la federació calia canviar moltes coses; algunes van fer un pas al costat i s'hi van mantenir, renunciant a jugar amb la selecció; d'altres van signar una treva per no perdre's la cita mundialista; totes ara entonen de nou la proclama: "Se acabó".

"¿Se acabó?"
Malauradament, sabem que, tampoc en aquest cas, mort el gos no s'acaba la ràbia. Potser no s'ha acabat, que les futbolistes han començat la temporada de nou fent vaga, reclamant una millora de les seves condicions laborals. Potser no s'ha acabat, però ara ja sabem de quin peu calcen alguns dirigents i, sobretot, de quin peu calcen, dins i fora del camp, les futbolistes.

Viure en català

Pràcticament en el seu darrer sospir la lingüista Carme Junyent ens va deixar en forma d'article pòstum una última lliçó: "Morir-se en català":
"Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera".

Per viure en català, per viure amb normalitat el català, també hi hem de poder morir, que morir, com néixer, també forma part de la vida.

La normalització de l'ús del català en tots els àmbits segueix essent, encara avui, una tasca del tot necessària que requereix esforç i inversió en programes i recursos institucionals.

Cal potenciar i recuperar l'ús del català en àmbits informals com els patis de les escoles i caldria impulsar-lo més en àmbits formals i institucionals com el Congrés de Diputats (tot i que tard espero que es faci bé) o el Parlament Europeu.

És del tot necessari aquest compromís institucional per a protegir el català i potenciar-ne l'ús en tots els àmbits, però tal com va escriure Carme Junyent en una de les seves obres, "El futur del català depèn de tu", el futur del català depèn de tu, de tu i de mi; la nostra llengua també requereix el nostre compromís personal.

Al capdavall, viure en català també depèn de nosaltres i aquest darrer article de Carme Junyent, com tota la seva obra, ens hauria d'ajudar a mantenir aquest compromís ferm cada dia, en el nostre dia a dia, fins al darrer.

Fortunate Son. Minuts Musicals històrics

Anys seixanta del segle passat; els Estats Units estan immersos en una controvertida i incòmoda guerra, la Guerra del Vietnam. Fins aleshores havien proporcionat assessorament i assistència militar a Vietnam del Sud, però a partir de la meitat de la dècada s'hi va involucrar, enviant de tropes.

L'enviament de tropes va requerir intensificar el reclutament militar i es va establir un sistema de loteria per determinar qui seria cridat a servir a l'exèrcit. Ens en podem fer a la idea, els que encara no havíem nascut aleshores, veient el reclutament dels exèrcits rus i ucraïnès...

I com ara Rússia i Ucraïna, hi havia qui intentava lliurar-se'n i, com sol passar arreu, corria la sospita que aquells que tenien recursos econòmics o connexions amb el poder podien evitar ser reclutats, mentre que aquells menys afortunats econòmicament estaven condemnats a ser enviats al front.

Aquesta injustícia i desigualtat en el reclutament militar va inspirar a John Fogerty, líder del grup Creedence Clearwater Revival, a escriure i publicar, l'any 1969, la cançó "Fortunate Son". "No soc un fill afortunat d'una família adinerada", diu la cançó, posant en relleu que mentre els fills de famílies riques i poderoses no eren cridats a files, els fills de famílies de classes treballadores i menys privilegiades se'ls enviava a lluitar i morir al Vietnam.

La cançó es va convertir en un dels himnes contra la Guerra del Vietnam.

Set coma sis, la xifra de la setmana

Aquesta setmana l'Hospital Germans Trias i Pujol ha publicat un estudi que aporta dades molt interessants (i preocupants alhora) sobre les persones afectades de covid persistent.

A Catalunya hi ha unes 13.000 persones diagnosticades de covid persistent i aquest estudi, fet amb una mostra de més de 500 pacients, estima que només el 7,6% de les persones afectades es recuperen dos anys després d'haver-se contagiat.

És a dir, la gran majoria de les persones afectades per la covid persistent, més del 90%, continuen arrossegant en major o menor grau els diversos símptomes i afectacions que té aquesta nova malaltia, i que poden ser:

• Fatiga extrema: moltes persones continuen sentint-se extremadament cansades i sense energia.
• Dificultats respiratòries: algunes persones tenen problemes respiratoris, com falta d'aire o dolor toràcic.
• Problemes neurològics: afectacions com pèrdua de memòria, confusió, dificultats de concentració, sensació de boira mental.
• Símptomes gastrointestinals: nàusees, vòmits, diarrea o dolor abdominal.
• Pèrdua de l'olfacte i el gust: en alguns casos persisteix l'alteració de l'olfacte i el gust.
• Dolor crònic: dolors musculars, articulars i mal de cap més o menys intermitent en el temps.
• Problemes cardíacs: algunes persones afectades poden patir inflamació del cor (miocarditis) o altres problemes cardíacs.

A banda d'això les persones amb covid persistent també poden patir altres símptomes com la pèrdua de cabell, erupcions cutànies i, lamentablement cada vegada més, ansietat i depressió.

Aquest estudi també evidencia que la covid persistent afecta més a dones que a homes, i curiosament són més els homes que s'han recuperat, que no les dones.

L'estudi, certament interessant i necessari, posa de relleu la necessitat que des d'una perspectiva holística (no només mèdica) es pugui afrontar aquesta malaltia i les afectacions que té en tots els àmbits de la vida, especialment el laboral. Incapacitacions laborals, adaptacions al lloc de treball, reducció de jornades, baixes laborals... Els instruments els tenim i els apliquem en altres malalties, encara no de forma clara i concisa en aquesta; potser falta temps, potser falta literatura, potser falta legislació.

Bé, de literatura se'n va generant i aquest estudi n'és una mostra, i el que indica és que la covid persistent, en la gran majoria de casos, podria esdevenir crònica. Davant aquesta perspectiva urgeix establir mesures per a millorar la qualitat de vida de les persones afectades, mesures no només de l'àmbit mèdic i de la salut, també especialment en el laboral.

Hi ha moltes persones que fa més de tres anys que conviuen (o malviuen) amb la covid persistent, que pateixen aquestes afectacions cada dia sense treva i amb la (necessària) recuperació de la normalitat no podem obviar que per a aquestes persones la seva normalitat és una altra, que per elles la covid va venir per quedar-se, qui sap fins quan...

Torna Puigdemont

Una vegada assolits els indults (reversibles!) fa dos anys ara sobre la taula (se suposa que també de negociació) hi ha, entre altres qüestions, l'amnistia. Reclamada de fa temps pels partits independentistes ha estat el president Puigdemont, des de l'exili, qui l'ha situat al bell mig del debat polític i la negociació per la possible investidura de Pedro Sánchez.

La nova jugada (veurem si mestra) del president Puigdemont de desfer l'enroc en què s'havia situat (ell i Junts) li ha permès, gràcies a la capritxosa aritmètica parlamentària, esdevenir de nou una peça necessària en la política espanyola, capitalitzant astutament l'esdevenir d'aquesta qüestió.

Puigdemont, que semblava un simple peó en tauler d'escacs d'aquesta partida entre Catalunya i Espanya, s'ha convertit en "reina", ara per ara en la peça més determinant del futur polític espanyol i català. Com el peó dels escacs ha hagut d'anar lluny i tenir paciència, calcular molt bé cada moviment i, finalment, arribar al fons de la quadrícula per a fer aquesta transformació.

Puigdemont sembla que torna tot i que en realitat no ha marxat mai, per lluny que sigui el seu exili. Puigdemont sempre hi ha estat, per bé que ara ha guanyat més rellevància i influència política, fent ombra fins i tot al mateix president Aragonès i, amb la visita de la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Yolanda Díaz, mostrant la clau de la governabilitat espanyola.

Veurem fins on arriben les negociacions i els pactes, veurem si finalment s'albira una investidura o s'albiren noves eleccions; potser a Carles Puigdemont tant li fa, que ara, desvestit de tota responsabilitat política de cap partit, tampoc el seu, ha esdevingut la figura clau de la investidura, el líder natural per a uns, el mal necessari, aquí i allà, per a altres.

I sí, per uns altres ha estat, és i serà sempre la terrible (i temible) encarnació del mal...

El primer dia d'escola

No recordo el meu primer dia d'escola. El primer de tots, vull dir. Bé, de la resta tampoc en tinc un record concret i nítid, més aviat en tinc un record fet a base de retalls de records de diversos anys, dels diversos primers dies d'escola. De fet, els records dels primers dies d'escola són més una amalgama de sensacions i emocions que un àlbum de fotos. 

El primer dia d'escola fa olor de nou, olor d'estoig nou acabat d'estrenat, d'aquells estoigs de diferents pisos que permetien portar el llapis, la màquina de fer punta, la goma, els llapis i retoladors de colors, el regle, l'escaire i el cartabó... També olor de llibres nous, degudament folrats i, alguns anys, olor de maleta nova.

El primer dia d'escola té gust de retrobament, el dolç sabor del retrobament amb els companys i companyes de classe, la gran majoria dels quals no havies vist en els més de dos mesos i mig de les vacances d'estiu. Amb la majoria, t'acomiadaves a finals de juny i no els retrobaves fins a mitjans de setembre.

El meu primer dia d'escola, d'una escola d'educació infantil i primària, va ser a l'Escola Carme Auguet del Pont Major; només hi vaig fer un curs, primer de pàrvuls, que en dèiem abans, i a partir de 2n de pàrvuls i tota la primària els meus primers dies d'escola van ser a l'Escola Montjuïc.

No si en alguns dels meus primers dies d'escola vaig plorar molt, no vaig plorar gaire o gens; en qualsevol cas els records que en tinc, aquests retalls difusos de sensacions i emocions, són positius i gratificants, potser perquè, en general, el record que tinc del meu pas per l'escola és en general positiu i gratificant.

El primer dia d'escola feia il·lusió, molta il·lusió sobretot pel retrobament, per estrenar el material escolar, per ser cada curs una mica més "dels grans"... El segon dia d'escola, i sobretot quan començaven a caure deures, ja era una altra història...

En Cinto i la Maria us necessiten!

 Els dies 14 i 15 de juny de l’any 2003, ara fa vint anys, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter vam viure un dels punts àlgids de la nostra colla gegantera organitzant l’11a Vila Gegantera Gironina, la gran festa de les colles geganteres de les comarques gironines. La trobada coincidia i va permetre celebrar el 15è aniversari dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter i el 10è aniversari de la Coordinadora de Colles geganteres de les comarques gironines. Ara fa vint anys Sarrià de Ter va ser la capital gegantera de les comarques gironines acollint a més de 30 colles geganteres.

Un dels moments més solemnes d’aquella trobada va ser la inauguració de la plaça i l’escultura dels Gegants, una reproducció d’en Cinto i la Maria obra del picapedrer Agustí Vila. L’aleshores alcalde de Sarrià de Ter, Josep Turbau, en el seu discurs institucional va dir aquestes paraules, enaltint el teixit associatiu del poble i, en especial, la força de la colla gegantera: «És per nosaltres un honor que Sarrià de Ter sigui la Vila Gegantera Gironina 2003, ja que aquest fet significa que hi ha gent al nostre poble que es mobilitza, que hi ha entitats que bullen d'activitat, gent que es veu capaç d'organitzar actes com el d'aquesta diada, que ha pres el compromís d'atendre als nombrosos visitants que amb motiu d'aquesta celebració visitaran Sarrià de Ter, gent que procurarà deixar-los amb un regust de satisfacció i, ben segur, amb ganes de tornar-hi. No tingueu cap dubte que s'hi esforçaran».

Aquest punt àlgid, però, no s'explica sense dos altres moments. Primer, el fundacional: la primavera de 1988 es va començar a gestar la colla gegantera i el setembre d'aquell any ja vam batejar els nostres primers gegants, en Baldiri i la Carmeta, acompanyats de quatre capgrossos: l’Oriol, en Sergi, el Sr. Esteve i la Bety. El gener de 1989 es constituïa formalment l’associació Els amics dels gegants de Sarrià de Ter.

Uns anys més tard també va arribar el gegantó Quimet i altres capgrossos i l'any 2000 Els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter vam fer un nou pas endavant encarregant dos nous gegants, en Cinto i la Maria, més lleugers i de més bon portar, esdevenint els protagonistes d'una llegenda que es va musicar de la mà de l'animador infantil Àngel Daban, amb la inestimable col·laboració del grup local de música tradicional Els Groullers i dels propis músics de la colla gegantera; la llegenda també va tenir la seva versió en format de còmic gràcies al talent d'un joveníssim Edgar Massegú, qui també n'havia fet el disseny.

Al llarg dels darrers 35 anys Els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter hem tingut alts i baixos, moments de més activitat i moments de menys, però sempre fent ballar els nostres gegants arreu de les places de pobles, viles i ciutats d’arreu de Catalunya. Actualment, però, la colla no ha trobat relleu i l’entitat i els gegants es troben en una mena de letargia, esperant que una nova generació de persones i de famílies prenguin el relleu de la darrera junta i puguin revitalitzar de nou la colla i, sobretot, fer ballar els gegants.

Veïns i veïnes de Sarrià de Ter, amics i amigues dels gegants, en Cinto i la Maria us necessiten, necessiten qui els pugui treure a ballar de nou!

Roger Casero Gumbau, antic membre dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter.

Article publicat al programa de la Festa Major 2023 de Sarrià de Ter.

Recollir cable

És probable que aquests darrers dies en algun moment, en algun mitjà, hàgiu tornat a sentir aquesta expressió, recollir cable, ara en relació amb l'afer Rubiales.

Han recollit cable molts dels que van aplaudir el seu vergonyós discurs, sobretot després que la FIFA el suspengués, i qui més qui menys ha hagut de fer equilibris, com el president de la Federació Catalana de Futbol, embolicant-se barroerament contra el govern de la Generalitat (que li demanava més contundència en el seu posicionament), o el mateix seleccionador espanyol, que directament ha demanat disculpes, sense pal·liatius.

Recollir cable és, simplement, fer-se enrere, desdir-se, d'alguna manera (de forma matisada o totalment), del que anteriorment s'ha dit o s'ha fet i és una expressió d'origen (per a mi) incert però segurament prou moderna, que el cable no fa tants anys que és entre nosaltres, en comparació als anys que els humans fem servir el llenguatge.

L'expressió, certament gràfica, és d'aquelles que davant d'un fet determinat (ara l'afer Rubiales, anteriorment altres episodis polítics...) tothom es posa a la boca fent-ne ús i abús i després, curiosament, sembla que desaparegui i caigui en desús, que potser és més fàcil dir, simplement, que tal persona s'ha fet enrere...

En qualsevol cas la recollida de cable per part de molts dels qui van aplaudir el discurs de Rubiales ha estat espectacular, perquè una vegada assenyalat per la FIFA són pocs els qui, si més no públicament, encara l'aplaudeixen.

Set-cents, la xifra de la setmana

Cap a les vuit del matí ja els pots veure fent cua, i les cues sobretot es fan davant la papereria i davant el forn de pa.

Sobretot hi ha homes i n'hi ha que, com jo, primer fan una cua, després una altra. Anar a comprar el pa i el diari és, per a molts homes en període de vacances, la seva primera obligació diària.

A les vuit els establiments s'obren i es comencen a despatxar pa i diaris, ambdós acabats de sortir del forn. Alguns dies a banda de pa també cau algun croissant, per trencar la rutina de l'esmorzar i sorprendre (per a més que s'ho esperin) els de casa, que la majoria encara dormen.

L'altre dia a la papereria el propietari, un senyor gran que, tot i jubilat de fa anys, es deixa caure tot sovint per la botiga, li comentava a una dona, vaig entendre que mínimament coneguda com a clienta habitual, que entre les lleixes on es poden estirar els diaris d'aquí, d'allà i de més enllà n'hi havia a tot estirar un centenar, però que anys enrere n'hi havia arribat a haver uns set-cents!

"Internet", va dir la dona, "ara molta gent els llegeix per Internet...", vaig sentir que deia mentre a mi m'acabaven de despatxar i enfilava el camí de tornada amb el diari, el pa i tres croissants de xocolata... 

Set-cents, vaig pensar jo, i això que fins fa dos o tres anys a Sant Antoni de Calonge hi havia una altra papereria que va tancar per jubilació dels propietaris...

Els diaris en paper encara resisteixen perquè encara hi ha persones que, com jo, prefereixen llegir, i sobretot fullejar, el diari en paper. Com es fulleja un diari en format digital per Internet?

No sé quants anys més podran sobreviure, els diaris en format paper, suposo que mentre hi hagi qui l'espera cada matí a la bústia o el vagi a comprar cada matí al quiosc, mentre hi hagi dits amb ganes de fullejar-los.

Sempre penso que el diari en paper em sobreviurà, que el seguiré rebent cada dia a la bústia; i si per algun infortuni el diari en paper mor abans que jo, no dubteu que el trobaré a faltar molt, que a casa, a totes les cases que he viscut, sempre hi ha hagut com a mínim un diari.

A veure quants diaris hi haurà a la papereria l'estiu vinent...