Escampar la boira, escapar de les Fires de Girona

Les Fires de Girona són, juntament amb el primaveral Temps de Flors, el gran reclam i pol d'atracció de persones que, un dia o altre, un moment o altre, visita i trepitja la ciutat. Per Fires de Sant Narcís, més persones d'aquí, de les comarques gironines i de Catalunya, que turistes.

Transitar en cotxe per segons quines hores, en segons quins carrers, esdevé una odissea i les aglomeracions no només són de vehicles, també de gent, rius de persones que converteixen en centre de la ciutat en un autèntic formiguer.

Els gironins, soferts de mena, prenem paciència confiant i esperant que tota aquesta munió de gent omplirà els calaixos de restauradors i comerciants, i de retruc de les arques municipals i que, d'una manera o l'altra, totes aquestes molèsties (aglomeracions, manca d'aparcament, etc.) ens seran recompensades. La recompensa, que no dubto que hi sigui, deu ser molt indirecta, que jo mai l'he notada...

Aquest primer cap de setmana, afavorit per l'inquietant bon temps, s'han confirmat tots els pronòstics i hem vist la ciutat encesa, estrident de riures i fanals. Els dies vinents, especialment dimecres, la diada de Tots Sants i el pròxim cap de setmana, passarà tres quarts del mateix, sinó més!

Els de les Fires de Girona també són dies, per a molts gironins, d'escampar la boira; potser no durant totes les Fires, que a vegades hi ha compromisos familiars i ni que sigui un xic, les Fires també s'han de gaudir. Però sí que aquests també són dies per escapar de les Fires i les aglomeracions, per fer un canvi d'aires...

Ahir, festiu local, ho vam fer nosaltres. Generalment, el festiu local (Sant Narcís, que caure diumenge el vam celebrar ahir) és sobretot el que les famílies gironines aprofitem per anar a Fires amb la mainada, el dia pels gironins; però ara, alliberats d'aquesta responsabilitat, que la mainada de casa ja és gran, vam aprofitar el dia per escampar la boira i escapar de les Fires de Girona unes hores, per canviar d'aires i cercar els de la tramuntana empordanesa que bufa a la falda de les Alberes...

En el nostre cas només va ser un petit parèntesi, que ahir al vespre es va lliurar Premi Casero i la cita és ineludible, gairebé, si més no en el meu cas, inexcusable.

Hi ha moments per gaudir de les Fires, d'altres per escapar-se'n!

Just M. Casero i la biblioteca que fa 20 anys que duu el seu nom

Bona tarda a tothom,
en nom meu i de la família Casero voldria dir-vos tres coses: primer fer un agraïment, després parlar d'en Just i el fet d'escriure i finalment parlar d'en Just i el barri.

Vam dir-ho fa 20 anys i tornem a dir-ho ara: moltes gràcies a totes les persones, entitats i institucions que van fer possible que aquesta biblioteca portés el nom d'en Just. Per a nosaltres, la família, és tot un honor que un equipament públic porti el seu nom, ell que va ser, de forma breu però intensa (com tot a la seva vida), un servidor públic.

Que un equipament públic porti el seu nom facilita que el seu record es mantingui més viu i es perllongui més en el temps. Passa des de fa 20 anys amb aquesta biblioteca, també amb la plaça que la ciutat de Figueres li va dedicar, amb el carrer d'aquest mateix barri que duu el seu nom, amb el monòlit que hi ha al costat del cementiri o amb el premi literari que la Llibreria 22 va crear, i que avui també ens ha convocat aquí: "el Casero a la Casero!".

Que l'equipament sigui una biblioteca, i que sigui la del barri en el qual va viure, encara ens agrada més i ens fa més il·lusió i, modestament, ens sembla que no podia haver-hi equipament millor. Deixeu-me argumentar-ho, breument, parlant-vos d'en Just i el fet d'escriure, i d'en Just i el barri, el Pont Major.

Si avui en Just fos petit, tant com era quan va arribar a Figueres amb la seva família extremenya, provenint de Portugal, on va néixer, molt probablement viuria en algun dels pisos del Grup Pont Major; seria un nen entremaliat que passaria sovint per la biblioteca. En Just no va anar a l'escola fins als cinc anys, a l'Auxili Social, l'escola dels més pobres, com ell mateix va escriure. "Apreníem a llegir i a escriure, i sobretot, ens donaven menjar", escriuria més tard en un relat biogràfic. Entrar en aquella escola va canviar la vida d'en Just, ell mateix ho descrivia d'aquesta manera: "Aquell ambient complex va ser la meva primera universitat. Anys profitosos. M'agradava aprendre. (...) Era una febre, aprendre. Del no-res, vaig passar en poc temps a llegir i escriure".

Escriure; quan el meu pare en va aprendre, va començar a escriure i ja no va parar. Sobretot a partir de la seva estada al seminari de Girona, on va viure intern dels 11 als 20 anys; en Just escriu al Seminari, textos personals i poesia, i més tard textos periodístics a Vida Parroquial, i a Tele/Exprés, a Presència i al Punt Diari, ja fet un home i fent de periodista.

Al llarg de la seva curta vida, en Just va escriure molt, sobretot en premsa, i en vida només va publicar un llibre, "Girona grisa i negra", escrit a quatre mans conjuntament amb Narcís-Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades. Pòstumament, es van publicar les dues edicions del Quiosc, el recull de la seva columna diària al Punt Diari, Una eterna claredat, una antologia de poemes entre els 1960 i el 1970, i l’amic Jaume Guillament va publicar Memòria de Just, la seva biografia, que recull textos escrits per en Just, alguns d’ells inèdits.

Explico tot això perquè aprendre a llegir i a escriure, aquest aprendre ràpidament, aquestes ganes àvides d'aprendre, van obrir-li, dins les seves possibilitats i les de la seva família, les portes de l’educació i la cultura de bat a bat.

I això és el que feu les biblioteques: obrir de bat a bat i per a tothom les portes de l’educació i la cultura, fent-la accessible a tothom sigui quin sigui el seu punt de partida. Aquesta funció pública que feu les biblioteques, la funció de fer accessible la cultura, sobretot a través dels llibres tot i que no només, és quelcom que en Just va viure en primera persona, en el seu creixement personal. Per això, també, ens fa especial il·lusió que sigui precisament una biblioteca l'equipament públic que duu el seu nom.

I la biblioteca és, a més, al barri on va viure. Ell hi va viure relativament pocs anys, des de mitjans de 1974, just abans de néixer jo, fins a finals de gener de 1981; amb prou feines sis anys i mig. Però des que en Just va trepitjar aquest barri s'hi va implicar fins al moll de l'os, entre altres coses impulsant, juntament amb altres veïns com en Joan Pallàs, l'Associació de Veïns, essent-ne el primer president. Ell que va néixer a Portugal, que va créixer a Figueres, que va madurar al Seminari de Girona, que va començar a formar una família al capdamunt de la Casa Masó al carrer de les Ballesteries, finalment va arrelar al barri de Pont Major, des d'on escrivia amb la seva Olivetti verda:

"Posar el foli a la màquina; treure una mica la pols de les tecles; esparracar el foli del primer paquet, que groguejava de tants dies d'esperar torn; i esperar que lentament s'esbargeixin les boires d'aquests llargs dies de presumpta inutilitat".
(Dimarts, maleït dimarts. Quiosc de 26 d’agost de 1980)

"Sento la pluja des de la penombra del menjador de casa. Entre el paleta i el serraller que van construir la balconada del pis varen fer possible que cada dia de pluja pogués escoltar l'enigmàtica monotonia de les gotes que es despengen del teulat fins al ferro del balcó. S'engreixen allà dalt, arrapades en un bocí de rajol, i quan no poden més, es precipiten sobre la tecla exacta d'aquesta barana-piano lleugerament rovellada".
(Dia de pluja. Quiosc de 9 d’octubre de 1980)

"Les orenetes, ja us dic. Les espero amb un cert consol. 'Que les coses passen, amic Just', sé que em diran. I me les creuré. Necessito creure-les. I em tarden a venir.
Miro encara l'horitzó de la tarda gironina. Aquest matí ha gebrat; fa massa fred. Potser han de passar uns dies. Perquè venir, segur que vindran també aquest any, les orenetes".
(Ara les orenetes. Quiosc de 22 març de 1980)

No voldria acabar sense fer un agraïment al personal de la biblioteca, a totes les persones que hi treballeu i a les que hi heu treballat, a les persones que cada dia obriu les portes i el cor de "la Casero". D'alguna manera, d’aquesta manera, en Just també és vostre, com vostre és aquest barri.

Moltes gràcies i per molts anys!

Roger Casero Gumbau, Biblioteca Just M. Casero, Pont Major, Girona, 26 d'octubre de 2023.

Alfonsina y el Mar. Minuts Musicals històrics.

El 25 d'octubre de 1938 el mar va abraçar per sempre el cos, potser no l'ànima, de la poetessa i escriptora argentina Alfonsina Storni, a l'edat de 46 anys. Alfonsina Storni s'hi va llençar als seus braços des del moll de La Perla de la ciutat argentina Mar del Plata, afectada i operada per un càncer de pit, i deprimida per la difícil situació que estava vivint.

El seu tràgic suïcidi va inspirar el músic argentí Ariel Ramírez i el lletrista Félix Luna, que en record i honor seu van compondre la cançó "Alfonsina y el Mar". La lletra de la cançó evoca la bellesa del mar i l'enyor de la poetessa, amb una visió emotiva i melancòlica de la seva vida i la seva mort. El compositor Ariel Ramírez no va conèixer personalment la poetessa, sí el seu pare, que la va tenir de mestra.

Interpretada per multitud de músics, la primera persona que la va cantar, que li va posar veu, va ser Mercedes Sosa.

"Sabe Dios qué angustia te acompañó
Qué dolores viejos calló tu voz
Para recostarte arrullada en el canto de las
Caracolas marinas
La canción que canta en el fondo oscuro del mar
La caracola

Te vas Alfonsina con tu soledad
¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
Te requiebra el alma y la está llevando
Y te vas hacia allá como en sueños
Dormida, Alfonsina, vestida de mar"

Cent setanta-vuit, la xifra de la setmana

Mira que fa anys que vaig a les Fires de Girona, de fet tota la vida, i mai m'havia aturat a comptar quantes atraccions hi ha al parc de la Devesa. Enguany seran 178, o si més no aquesta és la xifra d'autoritzacions que l'Ajuntament ha fet als firaires.

Vaig veure la xifra publicada al Diari de Girona i, sincerament, em va sorprendre per elevada! Si juguéssim al "1, 2, 3" i per 25 pessetes hagués de dir noms d'atraccions de les Fires de Girona, no sé si me'n recordaria de més de quinze o vint... No en tindria ni per pagar-me una atracció!

Vinga, "un, dos, tres, responda otra vez!": els autos de xocs, el Látigo, la Nòria, la pesca d'ànecs, l'Scalextric, l'Ala Delta, el Ratón Vacolón, els camells, les cadiretes, el Saltamontes, els toros, el tren de la bruixa, el Mr. Bean, el Tokyto, la muntanya russa, la presó, el túnel del terror, la ve baixa, l'Extrem... I els que em queden! És clar que aquí també s'hi han de comptar les parades de menjar que venen pomes ensucrades, garapinyades, crispetes, cotons de sucre, frànkfurts, castanyes, xurros... Realment, sota les branques immortals de la Devesa, per les Fires de Sant Narcís, hi ha un autèntic parc d'atraccions! Normal que el parc de la Devesa, com molts gironins, aquests dies s'estressi!

La notícia parlava de les taxes municipals que els firaires han de pagar, entre 2.000 euros la més baixa i més de 10.000 euros la més alta, segons l'espai que ocupa cada atracció, i aquí cal sumar-hi el cost de l'energia, del personal i, naturalment, el marge de benefici. Amb raó algunes (?) atraccions són tan cares!

Si volgués pujar a totes les atraccions, els preus de les quals oscil·len entre els 4 i els 7 euros, comptant amb un preu mitjà de 5 euros per atracció, el pressupost per les Fires de Girona pujaria a quasi 900 euros! No hi ha padrí, o padrina, que ho pagui, això!

Si no recordo malament, l'any passat tan sols vaig pujar a una atracció, a veure si aquest any em supero!

Bones Fires de Girona a tothom!

Temps de Fires

Ja fa dies que l'aparcament de La Copa, el més proper al riu, està tancat i ja pràcticament ple amb les caravanes dels firaires. El tancament d'aquest aparcament és, els darrers anys, un dels senyals més evidents de la proximitat de les Fires de Sant Narcís. També ho són el progressiu muntatge de les atraccions al parc de la Devesa i de l'escenari i les barraques a l'esplanada de La Copa.

Quan era petit, per mi el primer senyal de la proximitat de les Fires de Girona eren les fires que s'instal·laven al barri de Pedret, al voltant de la festivitat del Pilar, i que veia cada dia quan anava a l'escola, del meu barri, el Pont Major, a l'escola Montjuïc.

Són molts més, és evident, els senyals que abans i ara anuncien el temps de Fires i són prou perceptibles en diferents punts de la ciutat, especialment al voltant de la Devesa, el centre neuràlgic de les Fires, com el tancat que serveix de perímetre del recinte del certamen, la Fira de Mostres.

És clar que no tots són aquest tipus de senyals, també hi ha actes i esdeveniments que s'anticipen i anuncien el temps de Fires, i sobretot hi ha les previsions de quedades i sopars de Fires en l'àmbit familiar, personal, laboral...

És temps de Fires tot i que el temps, el meteorològic, no acompanyi al cent per cent, tot i que aquests darrers dies ha plogut i refrescat una mica... 

És un temps de Fires diferent de quan era petit i esperava amb delit el dia de trepitjar la Devesa i pujar a les atraccions o, quan era jove, trepitjar la Copa i fer vida a les barraques...

Parafrasejant Eclesiastès, també per les Fires de Sant Narcís tot té el seu moment, sota el cel de les Fires de Girona hi ha un temps per cada cosa... Afortunadament, el programa d'activitats és prou ampli i divers perquè tothom, sense excepció, hi trobi algun acte o esdeveniment per dedicar-li temps, el vostre temps de Fires.

Precocitat amb la pilota als peus

Al telèfon mòbil i a l'ordinador faig servir una mena de bloc de notes digital per preparar els articles que publico al bloc; primer els escric allà, a manera d'esborrany, a vegades d'una tirada, d'altres a ràfegues i d'altres vegades, simplement, n'anoto un possible títol i, com a molt, una idea vaga del tema.

A finals de juliol vaig obrir una nova nota i vaig escriure-hi aquest títol: "Fermin López: somni d'una nit d'estiu?". A finals de juliol aquest jove jugador del planter del Barça va irrompre amb força, la mateixa amb què va marcar el gol, als mitjans de comunicació després de revolucionar, sortint a la segona part, un partit amistós de pretemporada contra el Real Madrid i marcant un golàs.

Qui més qui menys es va preguntar qui era i d'on venia, d'on havia sortit aquesta nova perla de la Masia; jo, també com moltes persones, em preguntava si l'eclosió d'aquest futbolista seria, només, el somni d'una nit d'estiu. Ja sabem que el més difícil no és arribar, sinó mantenir-se. De moment som a la tardor i el somni de Fermin López no s'ha esvaït, és un jove jugador de 20 anys del Barça Atlètic que segueix en dinàmica del primer equip.

Pel motiu que fos aquell article no el vaig escriure (com les joves promeses, hi ha articles que arriben i n'hi ha d'altres que no) però aquesta setmana, després de la sorprenent aparició del joveníssim Marc Guiu, marcant el gol de la victòria contra l'Athletic Club de Bilbao en la primera pilota que va tocar en el seu debut amb el primer equip del Barça, el vaig recuperar per, partint de la idea inicial, evolucionar-lo cap a aquest article que ara esteu llegint.

Fent de la necessitat virtut, d'un temps ençà al Barça no paren d'aparèixer joves talents, futbolistes que han debutat amb menys de vint anys amb un notable rendiment: Pedri, Gavi, Balde o, més recentment, Lamine Yamal, Fermin, Marc Guiu...

La seva precocitat és una arma de doble tall i aquí la gestió de tot plegat per part de tot el seu entorn, dins i fora del club, i especialment la família, és clau per, precisament, no malbaratar el talent, per no desaprofitar el moment.

I part de la gestió vol dir tocar de peus a terra i ser conscients per exemple, d'unes dades que l'altre dia va compartir el periodista Xavi Torres: de tots els futbolistes de la Masia que han debutat amb el primer equip, el 70% no han jugat més de 10 partits, i només un 10% n'ha jugat més de 100.

És a dir, un jugador del planter del Barça té moltes opcions de poder-se dedicar professionalment al futbol, tot i que el més probable és que s'hi dediqui en un altre equip, no el Barça.

Per a Marc Guiu fer cap pronòstic encara és molt precipitat, encara és massa aviat; encara, com se sol dir en aquests casos, ha d'anar cremant etapes. El que ningú li podrà treure, però, és el gran debut que va tenir, un debut somiat, i el dolç moment que està vivint aquests dies.

Jugadors com Bojan o Munir, o més recentment el cedit Ansu Fati, són exemples prou clars dels riscos que pot tenir la precocitat quan, com en el cas de Marc Guiu, de cop i volta tot s'accelera.

Prolegòmens de Fires

Aquest pròxim divendres, dia 27 d'octubre, s'iniciaran oficialment les Fires de Sant Narcís de Girona, però la remor de Fires ja fa dies que se sent i palpa a Girona amb actes que, a tall de prolegòmens, en preparen la seva arribada, allò de començar a fer bullir l'olla.

Un exemple va ser la conferència "Les Fires en primera persona" del poeta gironí Narcís Comadira, una glossa de les seves particulars, i transferibles, Fires de Sant Narcís.

Un altre acte habitual de Fires anterior a l'inici oficial, aquests darrers anys, és la sessió especial del club de lectura de la Biblioteca Just M. Casero amb l'obra guanyadora del darrer Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, o com en diem de forma abreujada, "el Casero a la Casero!", el Premi Casero a la Biblioteca Casero...

En la programació de curs d'aquest club de lectura ja preveuen la lectura de la darrera obra guanyadora, de manera que just la setmana anterior abans de l'inici de les Fires, es fa la sessió del club de lectura en la qual assisteix l'autor o autora del llibre. Enguany, aquest dijous 26 d'octubre, "La casa dels caps de setmana" de Marta Pasqual.

Aquesta sessió del club de lectura de fet és el primer dels actes que organitza la Llibreria 22 al voltant del Premi Casero i la resta, inclòs l'acte de lliurament del premi, es fan dins les dates oficials de fires.

Aquest any, però, aquesta sessió del club de lectura no només serà prolegomen de Fires, també serà el punt final dels actes de celebració del 20è aniversari de la Biblioteca Just M. Casero, i per això si habitualment aquesta sessió del club de lectura ja és especial i oberta a tothom, enguany tindrà un punt festiu, amb "Flor de vici", una petita antologia de cuplets a càrrec de Gemma Vidal.

Aquest dijous al vespre, doncs, un mateix acte servirà per tancar la celebració del 20è aniversari de la Biblioteca Just M. Casero i per obrir els actes del Premi Casero... En resum, un 2x1 que no us podeu perdre!

D'estrena!

Va ser més una estrena que un bateig, que no hi havia padrins. En realitat va ser més que una estrena, va ser, a banda d'una gran estrena, una doble estrena!

Vam estrenar la colla, La colla de la Gegantona del Pont, i vam estrenar la gegantona, la Majordoma de la plaça de l'Om. Una hora abans de l'inici de la cercavila la colla vam trobar-nos per ultimar els preparatius, enrotllar la faixa als portadors, muntar la gegantona, repassar el recorregut i revisar les tasques de cadascú, i agafar forces amb una mica d'esmorzar. S'hi respirava nervis i il·lusió, entre grans i petits, a parts iguals!

Ja amb la gegantona al carrer, just abans d'anar a la plaça de l'inici de la cercavila, la colla vam fer-nos una primera foto de grup; quan me la vaig mirar a través de la pantalla de la càmera de fotos no vaig poder evitar pensar: quin goig que fem!

I és que sí, la veritat és que fèiem goig amb samarreta blanca i el mocador blau al coll, pantalons blancs la mainada i texans els adults; així totes i tots mudats per a l'ocasió, junts al voltant de la majordoma, fèiem molt de goig!

A les onze en punt ja érem a la plaça Tomàs Baraut i de seguida vam veure que la gegantona, acompanyada de les gallines, despertava la curiositat dels veïns i veïnes dels pisos del voltant, i a poc a poc la plaça es va omplir de gent. Amb la companyia d'una xaranga, quan va començar a sonar la música la Majordoma de la plaça de l'Om, flanquejada per les gallines, va fer el seu primer ball.

Acabat el primer ball, entre els membres de la colla i dels veïns i veïnes que hi havia al voltant de la plaça es va produir un esclat d'alegria, una explosió d'emocions! I amb aquesta energia, amb aquesta alegria, vam fer la cercavila passant per diferents carrers del barri, arreplegant més gent a cada carrer, fins a la plaça de l'Om. Quin goig que feia la plaça, plena de gent veient ballar la gegantona i les gallines, escoltant la llegenda i fent el vermut per celebrar l'estrena.

Ahir va ser dia d'estrena, un dia molt emotiu del que, ben segur, en tindrem un gran record; també en tenim un bon grapat de fotografies i vídeos. Ahir va ser un gran dia pel barri, amb la Majordoma de la plaça de l'Om recuperem un personatge i una llegenda del barri i pel barri, també per a la ciutat de Girona.

Ahir va ser més una estrena que un bateig, que no hi havia padrins; no els vam trobar a faltar, teníem una gran multitud de veïnes i veïns...

John Brown's Body. Minuts Musicals històrics

El 9 de maig de 1800 va néixer a Torrington, una ciutat l'estat de Connecticut dels Estats Units, John Brown. Home de fortes conviccions religioses, també tenia fortes conviccions abolicionistes, esdevenint un dels referents de la lluita contra l'esclavitud.

La seva no va ser una lluita precisament pacífica, el maig de 1856 va liderar el que es va conèixer com la massacre de Pottawatomie, matant cinc homes partidaris de l'esclavisme. El seu activisme antiesclavista el va dur a liderar un moviment d'alliberament d'esclaus i, amb aquesta finalitat, l'octubre de 1959 va dirigir l'assalt a l'armeria federal d'Harpers Ferry, Virgínia. En l'atac van morir set persones més.

El seu objectiu era armar esclaus rebels i iniciar una insurrecció i fins i tot havia preparat una Constitució provisional dels Estats Units lliure de l'esclavitud.

John Brown va ser capturat, juntament amb alguns dels seus homes; d'altres van ser executats. Brown va ser jutjat, acusat de traïció i assassinat, i va ser condemnat a mort.

El 2 de desembre de 1959 va ser executat a la forca a Charles Town, Virgínia. El seu assalt, detenció, judici i execució van tenir una gran repercussió a la premsa i la seva mort va tenir un gran impacte, esdevenint un heroi i màrtir pel moviment abolicionista; se li atribueixen, abans de morir penjat a la forca, aquestes paraules: "és un crim que facin pagar un home pels actes que un home lliure no pot evitar cometre".

Heroi i màrtir per uns, els abolicionistes, boig i terrorista pels altres, els esclavistes, el seu cas va incrementar encara més les tensions secessionistes que van desembocar, mesos després, en la Guerra Civil estatunidenca, o Guerra de Secessió. Entre els soldats de la Unió es va fer especialment popular una marxa en honor seu, "John Brown's Body", esdevenint himne del moviment.

Aquesta popular cançó ha arribat als nostres dies, entre d'altres, a través de la veu de l'imprescindible Pete Seeger.

Vint-i-cinc coma vuitanta-set, la xifra de la setmana

L'any vinent els gironins i gironines pagarem un 25,87% més la taxa d'escombraries. En el meu cas, que visc en una casa, passaré de pagar els 240 euros d'aquest any als més de 300 euros l'any vinent. L'Ajuntament de Girona justifica l'increment, certament important, pel nou contracte i pel sobrecost que representa el tancament de la planta de Solius. I a més, per evitar un increment superior del cost del servei, l'Ajuntament de Girona preveu renegociar amb l'empresa adjudicatària del contracte per ajornar fins d'aquí a un any, a finals de 2024, la implantació dels contenidors intel·ligents.

Reconec que un dels serveis municipals que més insatisfacció em genera com a veí i ciutadà és precisament el de les escombraries, el de la recollida de les diferents fraccions i la neteja i manteniment de les illes de contenidors. Jo, cada vegada que llenço les escombraries, m'indigno!

M'indigno d'entrada per l'estat lamentable de l'illa de contenidors, generalment bruta i amb brossa, a qualsevol hora, per terra. Rarament, he vist els contenidors i el seu entorn en un estat òptim.

M'indigno pel seu estat de brutícia i insalubritat, i també perquè moltes vegades, especialment el contenidor de paper, és ple a vessar i resulta impossible deixar-hi res més, llevat que ho deixis a terra o ho entaforis en un altre contenidor; no és el meu, cas, quan em passa llenço les escombraries en una altra illa...

D'aquesta situació no en faig únic responsable a l'Ajuntament de Girona, també en són (en som) els veïns i veïnes que deixen les escombraries, sigui quines sigui, a terra, fora del contenidor. Quasi que preferiria que les llencessin al contenidor equivocat abans que les deixessin a terra... 

D'altra banda, veient els residus que s'hi llencen (quantitats ingents de cartons, caixes de fusta o restes de menjar) dins i fora dels contenidors, també sembla que hi ha deixalles de comerços i altres activitats econòmiques que hi llancen les seves escombraries, quan semblaria que haurien de tenir un sistema propi de tractament dels seus residus.

En resum, que l'any vinent pagaré religiosament la taxa d'escombraries amb el seu increment, un 25% més, tement que el servei no millorarà en proporció un 25% més, i que per postres la millora esperada (els contenidors intel·ligents, que a priori han de permetre fer un millor ús dels contenidors), es farà esperar, pel cap baix, un any més.

A partir de l'1 de gener de 2024, quan vagi a llençar les escombraries, estaré un 25% més insatisfet i indignat amb el servei, una insatisfacció i indignació força generalitzada entre molts veïns i veïnes del barri...

Sarrià, entre el Ter i el paper

No seran unes jornades, així en plural, ni hi haurà la tradicional fira, és cert, però Sarrià de Ter es reconcilia amb el paper amb la jornada, així en singular, "Sarrià, entre el Ter i el paper" que se celebrarà aquest dissabte.

El nou equip de govern de l'Ajuntament de Sarrià de Ter vol recuperar les jornades i la fira del paper, defenestrades (no sé si per desídia, desgana, desinterès o per tot plegat) per l'anterior govern i és evident que és millor una jornada, així en plural, que res.

La jornada té activitats prou interessants, com la xerrada "Un passeig per les colònies industrials" i la taula rodona "El paper de la dona a la fàbrica", que es faran al matí, o els tallers de cuina i paper que es faran a la tarda.

La Fira del Paper, l'acte més popular, haurà d'esperar a l'any vinent, però la jornada d'enguany representa una nova primera pedra de la recuperació d'aquest tradicional esdeveniment sarrianenc. Sarrià de Ter és un poble paperer i la indústria del paper, encara present avui al municipi, forma part de la seva història, del seu patrimoni, de la seva identitat.

La Majordoma de la plaça de l'Om

"Narració, oral o escrita, d’aparença més o menys històrica, però en realitat amb una major o menor proporció d’elements imaginatius". Si aquesta és la definició del diccionari del terme "llegenda", en la seva accepció en relació amb la literatura i la història, us puc assegurar que al barri del Pont Major de Girona aquests dies n'estrenarem una, de llegenda: la de la Majordoma de la plaça de l'Om!

Si tota llegenda necessita tenir elements reals, aquesta en té sobretot dos: l'om que hi havia a la plaça que li dona nom, i les majordomes que, al llarg dels anys, hi van viure a prop; majordomes que vivien o treballaven a la rectoria de l'església de La Pietat. I encara un tercer element, les gallines, perquè ben segur que a l'hort de la rectoria n'hi havia, de gallines.

Amb aquests ingredients reals, salpebrats amb alguns elements imaginatius, es va gestar una llegenda que arribada a les orelles d'unes famílies joves del barri els va inspirar i animar a recuperar-la i donar-li cos en la forma d'una gegantona, la Majordoma de la plaça de l'Om, acompanyada de les seves bellugadisses i entremaliades gallines, creant una petita colla gegantera, la Colla de la Gegantona del Pont.

La colla, nascuda al sopluig de l'Associació de veïns i veïnes del Pont Major, però amb ganes d'aixecar el vol (més que un vol gallinaci) per esdevenir una entitat independent, ha estat treballant aquests darrers mesos en la creació de la llegenda, la confecció de la Majordoma i les gallines, la participació i dinamització de les famílies i, naturalment, la presentació i estrena de tot plegat d'aquest pròxim diumenge.

I és que aquests dies al barri del Pont Major de Girona estem d'aniversari, i també estem d'estrena! 

 

D'aniversari, de 20è aniversari!

Al barri del Pont Major de Girona aquests dies estem d'aniversari, de 20è aniversari! I no un aniversari, ni un, ni dos, ni tres... Són quatre els aniversaris que celebrem: els 20 anys del Col·lectiu de Dones La Cata, de l'Associació de jubilats i gent gran La Unió del Pont Major, de la Biblioteca Just M. Casero i del Centre Cívic Pont Major.

En realitat el Centre Cívic Pont Major té més de vint anys, però el que celebrem és el seu emplaçament a l'antic edifici de les destil·leries Regàs, un edifici modernista que al seu dia l'Ajuntament de Girona va adquirir per a ubicar-hi el centre cívic i la biblioteca del barri.

Aquest nou emplaçament va ser un revulsiu que va dinamitzar encara més la vida del barri i bona mostra en són la creació, ara fa vint anys, del Col·lectiu de Dones La Cata i  de l'Associació de jubilats i gent gran La Unió del Pont Major. Al llarg d'aquests darrers vint anys aquestes dues entitats s'han consolidat i han esdevingut, i són avui encara, un important actiu de la vida social, cívica i associativa del Pont Major.

Ambdues entitats són un gran exemple de la importància d'equipaments com els centres cívics, que no només són equipaments municipals que organitzen activitats, sobretot són espais de trobada i de dinamització veïnal. Un altre exemple, aquest més recent, és el naixement de la colla de la Gegantona del Pont i la creació de la Majordoma de la Plaça de l'Om, una gegantona que, acompanyada de les seves gallines, ha permès recuperar una llegenda del barri, alhora que afegir una nova imatgeria a la ciutat.

A banda dels 20 anys del Col·lectiu de Dones La Cata, de l'Associació de jubilats i gent gran La Unió del Pont Major i del Centre Cívic Pont Major, qui també celebra 20 anys és la Biblioteca Just M. Casero, construïda al costat del mateix centre cívic. Més enllà de les implicacions personals, la Biblioteca Just M. Casero és un altre equipament important del barri, que des de la cultura també ha contribuït a la seva dinamització, i naturalment al creixement personal, cultural i educatiu de molts veïns i veïnes del barri, de Girona i de municipis del voltant.

Aquests dies al barri del Pont Major de Girona estem d'aniversari, de 20è aniversari! Hem organitzat algunes activitats per celebrar-lo, i naturalment tothom hi està convidat! 

Benvinguda tardor

El 12 d'octubre vaig fer la darrera remullada de l'any. Altres anys per aquesta mateixa data també havíem anat a la platja, però rarament ens banyàvem.

L'aigua era freda, però no excessivament, no d'aquella manera que et glaça el cor i et petrifica el cos, no d'aquella manera que et fa esglaiar quan l'aigua t'arriba a l'alçada del melic. Vaig entrar-hi més o menys amb el ritual de sempre: a poc a poc fins a la cintura, remullada de cara i cap i, finalment capbussada.

Aquesta darrera remullada va ser, simbòlicament, el comiat de l'estiu, tot i que ja fa dies que astronòmicament el vam deixar enrere. A reveure estiu, benvinguda tardor!

Aquest dissabte, finalment, vaig entrar a la tardor, tot i que astronòmicament ja fa dies que hi som. Hi ha senyals evidents del meu canvi d'estació, com els pantalons llargs del pijama (no encara la samarreta) i la retirada del calçat d'estiu, incloses les sabatilles d'estar per casa.

La temperatura ha tardat més, però els dies, més curts, ja són de tardor. Aquesta asincronia estacional no sembla gaire normal i no sé si és antinatural, però segur que no és bona ni per nosaltres ni pel planeta.

Alguns dels ors de fulles dels camins forans ho són més per les fulles mortes dels arbres secs, assedegats per la sequera, que no per la caducitat tardoral de les fulles... Els temps estan canviant, cantava Dylan, i el temps està canviant...

Give Peace a Chance. Minuts Musicals històrics

Entre el 25 i el 31 de març de 1969 John Lennon i Yoko Ono es va enllitar públicament, a manera de lluna de mel (uns dies abans es van casar) a l'Hotel Hilton d'Amsterdam. L'acció, però, sobretot volia ser (i de fet va ser) una acció de protesta no violenta contra les guerres, en especial (tot i que no únicament) la guerra del Vietnam.

Aquesta acció de protesta va tenir una segona part, a finals de maig, a l'Hotel Hilton de Montreal, al Canadà. La idea inicial era fer aquesta segona acció a Nova York, però aleshores Lennon tenia vetada l'entrada als Estats Units pel seu cm de cànnabis.

Va ser en el marc d'aquesta protesta pacífica que es va gestar la cançó "Give Peace a Chance"; Lennon es va inspirar en una resposta que ell mateix va donar a un periodista, que li va preguntar què pretenia amb la protesta: "tot el que estem dient és", va dir Lennon, "dona una oportunitat a la pau".

La cançó es va gravar allà mateix l'1 de juny de 1969 i ràpidament va esdevenir un símbol de pau i esperança en un moment, com el d'ara, marcat per les guerres i les seves terribles conseqüències.

Tres-centes trenta-vuit mil, la xifra de la setmana

El conflicte entre Hamas i Israel segueix engreixant el nombre de víctimes mortals, més de mil quatre-cents palestins i més de mil tres-cents israelians. La xifra de morts seguirà augmentant si ningú atura aquesta sagnia.

Però aquesta no és l'única xifra que ens ha de preocupar, que les guerres també maten en vida: amb dades de l'ONU, ja són més de tres-centes trenta-vuit mil les persones desplaçades per aquest conflicte, una xifra que malauradament també seguirà augmentant.

Els desplaçats per les guerres, siguin refugiats o desplaçats interns, s'enfronten una sèrie de conseqüències personals i col·lectives dramàtiques, començant per la pèrdua de la llar i dels seus béns personals; aquest desarrelament forçat pot comportar als nivells d'estrès i importants traumes psicològics, no només per l'experiència de viure i partir una guerra, també per la pèrdua del seu entorn, de la seva seguretat i de viure exposats a la violència, a les represàlies, a la mort.

A més cal sumar-hi les condicions precàries a què es veuen abocats a viure, que poden desembocar en problemes de salut com la malnutrició, també a la manca d'accés a serveis mèdics i higiènics, i a la propagació de malalties.

Les persones desplaçades viuen en una situació de desemparament i la comunitat internacional se n'ha de responsabilitzar, vetllant pels seus drets tal com regulen les lleis, convencions i tractats internacionals.

Aquests dies estem veient com la població de la Franja de Gaza intenta sobreviure atrapada entre el bloqueig i les bombes; fa dos dies eren tres-centes trenta-vuit mil persones desplaçades, avui segurament en són moltes més. Quantes cal acumular-ne perquè la comunitat internacional reaccioni i respongui?

Només la violència mou fronteres

Les paraules no són meves, sinó del periodista Lluís Simon que, en el seu breu (i àcid) "Diari de redacció", al peu de la contraportada del diari El Punt Avui, aquest dimarts les feia servir per reblar la seva reflexió, fent un paral·lelisme amb la causa catalana:

"La revolució dels somriures.
Catalans que no tireu ni un paper a terra -entre els quals m'incloc-, observeu avui el món. Malauradament només la violència mou fronteres".

El debat no és nou i en diferents moments del (nostre) procés ha surat, sobretot quan s'han contraposat conflictes territorials (i identitaris), processos d'independència, que s'han resolt (?) amb guerres i violència amb d'altres que s'han resolt (?) més pacíficament.

A Catalunya, afortunadament, hi ha un ampli consens (que no unanimitat) en la via pacífica i, per tant, democràtica per assolir la independència, a risc que la legítima aspiració esdevingui una quimera. Hi ha qui preferiria un embat diferent, prendre les armes per aixecar la frontera i defensar-la; aquesta seria, ben segur i literalment, una via morta.

Però la realitat dels dos grans conflictes territorials i identitaris que omplen de fa mesos i dies pàgines i minuts dels mitjans de comunicació, és que, fracassats (no respectats) els acords i fracassades les negociacions, només la violència, la guerra, mou o mourà fronteres.

Naturalment, el preu és molt alt, el més alt: la vida. I aquest és un preu que només s'està disposat a pagar quan, possiblement, ja no tens res més a perdre, o quan alguns (els dirigents) hi tenen molt a guanyar, que la guerra també és un negoci, no ho oblidem.

I és que, seguint el paral·lelisme inicial no hi ha distància a salvar, la realitat del poble palestí poc té a veure amb la del català.

Per cert, les fronteres que avui es commemoren, també es van moure amb violència... Això tampoc ho oblidem.

El setge sobre Gaza

 El setge sobre Gaza, diuen, no té precedents. I per més que en tingués, no deixaria de ser terrible, no seria menys dramàtic.

Les paraules del ministre de Defensa israelià són de les que fereixen sensibilitats, si més no la meva: "he ordenat el setge absolut contra la franja de Gaza. No hi haurà ni electricitat, ni menjar, ni combustible, ni res de res. Estem lluitant contra animals humans i hem d'actuar en conseqüència".

Les seves van ser unes paraules dures, molt dures, tan dures com l'expressió del seu rostre mentre les deia, picant amb el dit sobre la taula emfatitzant el gest. I el pitjor és que les seves paraules no són de les que se les endú el vent, són ordres que es compleixen fil per randa, com anem comprovant.

La deshumanització és un procés necessari per afrontar les guerres, per assumir la mort massiva de soldats i, cada vegada més, també de població civil. No són persones, són animals.

Amb el setge sobre Gaza, Israel respon a l'atac que va patir el 7 d'octubre, un atac que han batejat com el seu 11 de setembre. Certament, va ser un atac dur i cruel, un atac tan injustificat com el que Israel està fent contra Gaza.

El conflicte, lluny d'apaivagar-se, s'enfurisma encara més i es retroalimenta aquesta (de moment) imparable escala de violència. Israel vol arrasar Gaza, feu de Hamas, i ha demanat a la població civil que l'abandoni, tot i que de moment no tenen sortida.

El setge sobre Gaza té gust de venjança, però no de la que se serveix en un plat fred, sinó en calent, amb la sang bullent a borbotons...

8 frases cèlebres contra la guerra

Sincerament, sé què pretenc. Sospito que simplement cercar consol, calmar el turment que, inevitablement, pertorba l'ànim veient, a les notícies, les atrocitats de la guerra, d'aquesta guerra que novament ha esclatat entre Israel i Palestina, que és més que una guerra només entre Israel i Palestina.

Sincerament, em sento un punt ridícul, com si em presentés al camp de batalla armat només amb la força de les paraules, de les idees i de la raó, conscient que poc tenen a fer, i a vèncer, davant la força de les armes, la violència i la destrucció. 

I a més a més no són meves, les paraules, són manllevades de pensadors que han viscut, d'una manera o altra, la guerra més a prop de la que, espero, la viuré jo.

Ridícul i desarmat, avui només puc combatre amb aquestes paraules, avui només sé disparar aquestes 8 frases cèlebres contra la guerra per fer un crit, un prec, a favor de la pau.

• "A la guerra, la veritat és la primera víctima." - Èsquil
• "La guerra és la pesta més gran que assola la humanitat." - Louis Pasteur
• "La guerra és un joc seriós en què un pot morir." - Winston Churchill
• "La guerra és un acte de violència que pretén forçar el teu enemic a sotmetre's a la teva voluntat." - George Washington
• "La guerra no determina qui té raó, sinó qui queda." - Bertrand Russell
• "A la guerra, els guanyadors i els perdedors sovint comparteixen el mateix destí: la destrucció." - Erich Hartmann
• "La guerra fa que els homes siguin dolents, i els homes dolents fan la guerra." - Albert Einstein
• "No hi ha camí cap a la pau, la pau és el camí." - Mahatma Gandhi

Saben que hi ha un altre camí, per a la resolució dels conflictes, els homes ens entestem a seguir-los resolent amb les guerres, alimentant la cursa armamentística (i el negoci de les armes) que alhora retroalimenta els conflictes i les guerres... D'aquí el meu desconsol, d'aquí la meva incomprensió, la meva impotència.

La complexitat de les guerres

A les pel·lícules de l'oest americà que mirava de petit, els "westerns", les d'indis i vaquers, que en dèiem, tot semblava més simple, més senzill: hi havia clarament uns bons, els vaquers, i clarament uns dolents, els indis.

No sé si era així sempre, però era així com jo vaig construir la imatge dels uns i dels altres. Potser la simplificació, sense massa marge al matís més enllà d'algun indi bo i un "cowboy" dolent, era més una exigència del meu cervell, encara no prou madur per interpretar tota la complexitat de la vida i del món, tampoc d'aquelles pel·lícules, que no del film en qüestió.

De jove ja vaig començar a descobrir això de la complexitat que feia que els personatges de les pel·lícules ni tots els vaquers eren bons (ni els bons), ni tots els indis dolents (ni els dolents). Tampoc el personatge suposadament bo era sempre i bo en tot, ni el suposadament dolent, dolent sempre i en tot. Fins i tot els dolents més dolents poden tenir traces de bondat, i els bons traces de maleficència. 

Amb aquesta nova (i preocupant) escalada bèl·lica entre Israel i Palestina m'agradaria tornar a ser petit i simplificar el conflicte, definint els uns com a bons i els altres com els dolents. Però la realitat és molt més complexa i jo reconec que, en especial amb aquest conflicte, em costa desllorigar-ne tots els factors.

Veient els efectes dels atacs dels uns contra els altres i dels altres contra els uns, l'única simplificació que puc fer és que en qualsevol guerra (també aquesta) tothom hi perd, tothom pateix, els bons i els dolents, els vencedors i els vençuts. Els motius de les guerres poden ser molt complexes, però les conseqüències són ben simples: dolor, mort i destrucció.

Ohio. Minuts Musicals històrics

A finals d'abril de 1970 el president estatunidenc Richard Nixon ordena envair (deixem-nos d'eufemismes: bombardejar) Cambodja, en el marc de la Guerra del Vietnam. La decisió genera una onada de protesta, especialment protestes estudiantils a les universitats, entre elles la Universitat estatal de Kent, a l'estat d'Ohio.

A principis de maig a la Universitat de Kent es comencen a mobilitzar centenars d'estudiants, organitzant petites mobilitzacions i actes de protesta. La mobilització va agafant volada i qui es mobilitza, també, és la Guàrdia Nacional dels Estats Units.

El 4 de maig de 1970 es programa una protesta, que no és autoritzada. La tensió ha anat creixent aquests darrers dies de protestes i manifestacions, amb enfrontaments entre la Guàrdia Nacional i els estudiants. El temor de nous disturbis i enfrontaments fa que les autoritats ordenin la dispersió dels estudiants que es manifestaven i en la seva intervenció la Guàrdia Nacional obre foc, foc real. El tiroteig fereix a nou manifestants i quatre cauen morts: Allison Krause, Jeffrey Glen Miller, Sandra Lee Scheuer i William Knox Schroeder.

Aquesta massacre, la Massacre de la Universitat de Kent, va causar un gran impacte i indignació a tot el país, també en el jove músic canadenc Neil Young. Impactat per les imatges de la massacre, Young va escriure la cançó "Ohio" i amb el seu grup, "Crosby, Stills, Nash & Young" van gravar-la a mitjans de maig i la van publicar com a senzill ("single") a principis de juny.

"Ohio" es va convertir ràpidament en un(altre) himne de protesta contra la guerra i segueix essent una referència de la cançó protesta nord-americana.

Catorze mil, la xifra de la setmana

Aquest mes de setembre a les comarques de Girona s'han volatilitzat 14.000 llocs de treball. La xifra, no m'ho negareu, fa basarda!

El motiu és ben evident i conegut, el final de la temporada turística, i la davallada (com l'augment al llarg de la primavera) és un indicador clar i contundent de la dependència d'una gran part de l'economia gironina del turisme estacional estival.

Les conseqüències d'aquesta realitat també són prou conegudes: contractació temporal, inestabilitat de l'ocupació, contractació més precària...

La reforma laboral ha acabat amb els contractes temporals, però molta de la contractació estacional a l'estiu es cobreix amb contractes fixes-discontinus o, en grau més baix, contractes per circumstàncies de la producció. La reforma laboral ha millorat algunes condicions i algunes dades, no encara la precarietat laboral.

D'altra banda, és innegable que el turisme és un dels principals motors de l'economia de les comarques de gironines, generador de riquesa i d'ocupació; també és cert que cal ser conscients, a banda de les seves bondats, dels riscos que comporta aquesta alta dependència, i aquesta massiva destrucció de llocs de treball, que sens dubte sacseja el mercat laboral i les vides de les persones que en formen part, n'és un.

El contrast del futbol femení

És possible que alguna vegada, a l'hora de fer-vos una radiografia o una ressonància, us hagin fet prendre quelcom per potenciar el contrast d'allò que es vol observar en la prova. D'aquesta substància se'n diu contrast radiològic i permet una millor visualització dels òrgans i teixits que es volen observar.

El salt qualitatiu, i sobretot reivindicatiu, que ha fet el futbol femení aquests darrers anys en alguns moments, i en segons quins contextos, actua com un contrast radiològic en relació amb el futbol en general, i el masculí en particular.

Hi pensava dies enrere llegint unes declaracions de l'exfutbolista del Real Madrid, Betis i Barça, entre altres clubs, Alfonso Pérez: "En el caso de Guardiola, como en otros o el de las chicas, yo obligaría a besar la bandera española para saber que defienden con honor y honestidad la camiseta de su país. Me parece bien que pidan lo que consideren, pero la selección está por encima".

També són d'Alfonso aquestes delcaracions: "Me parece muy bien que las mujeres tengan su espacio y sus derechos, como tienen desde hace bastantes años, pero creo que no puede ser equiparable para nada el fútbol femenino y el masculino. Todo va en función de los ingresos que generes y de la repercusión mediática. Y ahí no hay comparación".

El futbol femení fa aflorar, per contrast, personatges com aquest, homes (molt homes) espanyols (molt espanyols) que no perden l'oportunitat per a recordar quina és la posició que els correspon a les dones, que per més espanyoles que siguin no deixen de ser dones o, encara pitjor, que precisament si volen ser bones espanyoles ("la selección está por encima") han de moderar les seves demandes, les seves reivindicacions.

Homes que ho resoldrien tot petonejant la bandera espanyola, des de les reivindicacions d'igualtat de les futbolistes fins a les ànsies independentistes de Guardiola. Homes que, gràcies al contrast del futbol femení, apareixen i s'observen i es detecten de forma més clara i diàfana.

Entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va

No sé vosaltres, però jo, entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va m'he quedat a mig canvi d'armari.

Durant uns dies que va fer més fred, ja a la tardor astronòmica, vaig començar a fer el canvi d'armari amb els pantalons, retirant totes les bermudes i recuperant els pantalons llargs; després vaig seguir amb les samarretes, endreçant els polos d'estiu i traient les samarretes curtes d'interior i les de màniga llarga...

Dies després vaig haver de recuperar algun polo d'estiu i, en cas de seguir així, els hauré de desfer el canvi d'armari i tornar a treure tots i endreçar de nou les samarretes llargues, que com a molt només fan servei a primera hora del matí, i encara.

Tinc pendent el canvi dels pijames i de les sabates; amb els pijames generalment faig una transició de pantalons llargs i màniga curta, però encara vaig amb les calces curtes; pel que fa a les sabates, tot i que ja no em poso les sandàlies, encara no les he retirat i endreçat, tot i que aquí, ho reconec, és més una qüestió de mandra que de temperatura...

El cas és que ja som a octubre i el fred no hi és, i se l'espera! A Girona d'aquí a un mes serem en plenes Fires de Sant Narcís i aquest pas les castanyes les demanarem més com a gelat que torrades i calentones.

Totes aquestes anomalies climàtiques, entenc, tenen conseqüències planetàries més greus que l'alteració del meu canvi d'armari, però la impressió és que, en general, nosaltres seguim fent la viu-viu, que quan el món se'n vagi a la merda ja no hi serem. El cas és que el món ja se n'hi va ara, a la merda, però potser encara no ho sembla prou, tot i les evidències en forma de fenòmens meteorològics extrems, de l'augment global de la temperatura, etc.

Potser l'error és acabar normalitzant que l'estiu i l'hivern s'allarguin i que la tardor i la primavera s'aprimin, a risc que desapareguin. Entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va haurà de venir un poeta i reescriure el poema "Girona a la tardor" de Josep Maria de Sagarra.

El preu d'investir Sánchez, el risc de no fer-ho

Jo el blat no el veig ni al sac ni, ni de bon tros, ben lligat; també em fa la impressió que venen la pell de l'os abans de caçar-lo...

Ho dic per uns, que ja donen l'amnistia per feta i lògicament reclamen el referèndum; també ho dic pels altres, que sembla que ja es reparteixen ministeris a tort i a dret.

Potser sí que, uns i altres, ja ho tenen tot coll avall i el desinformat soc jo, que baixo de l'hort, però em sembla que la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no fallida d'entrada com la de Feijóo, podria ser-ho de sortida.

Amnistia i referèndum, així de ras i curt per resumir, són les condicions que ERC i Junts, ara sí en sintonia, posen al PSOE i Sumar per investir Pedro Sánchez i donar nova vida al govern de coalició. I el PSOE, també el PSC, de moment no diu que no a l'amnistia i no diu que sí al referèndum. Bé, més aviat del referèndum diu, pràcticament, que ni parlar-ne.

El pols està servit i com més discreció sembla demanar el PSOE, més públiques fan ERC i Junts les seves condicions, segurament més en clau interna de país que externa d'estat.

El preu d'investir Sánchez és elevat, certament, no dubto que just. És elevat, també, el risc de no investir-lo?

És un risc que, segons sembla, el PSC (i hem d'entendre que el PSOE per extensió) està disposat a córrer. Dies enrere Salvador Illa ho va deixar clar, responent a les condicions que el president Aragonès va marcar al debat de política general: "Vostè aboca el país a noves eleccions".

La qüestió és qui hi perd més en una hipotètica repetició electoral, ERC i Junts o el PSOE i Sumar? Possiblement, el risc és que hi perdin tots quatre, per la qual cosa possiblement és quan ho tens tot perdut que més pots oferir el braç a tòrcer.

Ja veurem què passa, i possiblement la certesa més gran que podem tenir, ara per ara, és que passi el que passi els bascos, d'una manera o l'altra, hi sortiran guanyant.

1 d'octubre: ni oblit... ni perdó?

No oblidem el que va passar l'1 d'octubre de 2017; no ho oblida ningú, no ho oblidem nosaltres, tampoc ho obliden ells. Una altra cosa és com metabolitzem, uns i altres, aquest record que ni oblidem, ni volem oblidar.

Com més penso en l'1 d'octubre més present se'm fa la mítica frase de John Fitzgerald Kennedy: "No pensis en el que el teu país pot fer per tu, sinó en el que tu pots fer pel teu país". Aquell dia, l'1 d'octubre de 2017, una immensa part de la ciutadania de Catalunya vam complir amb la segona part de la frase; la llàstima va ser que setmanes més tard, el 27 d'octubre, alguns polítics i algunes institucions catalanes no van complir amb la primera part, a la que ens semblava que estaven compromesos, i preparats.

Ja ho sabem i potser no cal insistir-hi gaire més; s'ha vessat molta tinta per explicar (justificar?) el que va passar (i no va passar) portes endins i tampoc no n'hem tret (encara) l'aigua clara.

No oblidem ni oblidarem l'1 d'octubre, però, el perdonarem? El perdó és inherent a l'amnistia? A la definició d'amnistia no apareix la paraula perdó, ni cap de les seves derivades: "Decisió del poder públic que esborra el rellevament penal de determinats actes i n’extingeix la responsabilitat punitiva". La definició parla d'esborrar el rellevament penal i d'extingir la responsabilitat punitiva. La paraula perdó no hi apareix, tot i que s'entén, popularment i més enllà dels tecnicismes jurídics, que una amnistia és un perdó general...

El perdó, en canvi, sí que apareix de forma explícita a la definició d'indult: "Gràcia especial per la qual hom perdona algú o molts de tota o de part de la pena a què havien estat condemnats". És clar que els indults als presos polítics sembla més aviat un "et perdono, però no oblido", per la seva condició de parcials i, sobretot, de condicionats.

En fi, potser no és qüestió de perdonar com de reparar, fent servir el símil que, salvant les distàncies, ha servit per a superar el terrorisme al País Basc. I és clar la qüestió de fons és reparar per a què, i és en aquest per a què que hi ha enormes discrepàncies entre les parts que, a priori, s'haurien de perdonar.