Cal vèncer el drac

Dies enrere, l'escriptor Eduardo Mendoza va afirmar que Sant Jordi era "un maltractador d'animals" i que "segurament no sabia llegir", i va demanar deixar d'anomenar Sant Jordi al Dia del Llibre. No sé d'on va sorgir aquesta afirmació, quin pensament la va inspirar, ni si darrere hi ha una mica de menyspreu, o alguna cosa més, cap a una tradició que és molt més que una llegenda. El que sí sé és que em va sorprendre, i molt, que una persona culta com ell no tingués en compte una cosa fonamental: que la llegenda de Sant Jordi és, precisament això, una llegenda, i que el drac no és un animal, sinó una figura literària, un símbol. El símbol del mal.

I els símbols, per definició, no es maltracten, s'interpreten. El drac de la llegenda representa el mal, tots els mals, els de tots els temps. I la llegenda ens diu que el mal pot ser vençut, que la valentia i la bondat poden triomfar sobre la crueltat i la por. Que la vida, la bellesa i la cultura poden néixer, o renéixer, allà on hi ha hagut destrucció. És una llegenda senzilla, sí, però amb una potència simbòlica que ha travessat segles i cultures, i que continua dient-nos, avui, que malgrat els dracs malignes, hi ha esperança.

Admeto, i fins i tot celebro, les revisions que s'han fet de la llegenda de Sant Jordi. La princesa no necessita ser salvada, la princesa pot salvar-se sola, o pot salvar el cavaller, o poden salvar-se mútuament. I fins i tot la versió en la qual el drac sobreviu i acaba convivint pacíficament amb Sant Jordi, la princesa, el rei i tota la resta, i fins i tot llegeix, és una revisió que entenc i accepto, ja que transmet que fins i tot el mal pot redimir-se, reinserir-se, que en diríem avui; que ningú no neix drac, i si algun dia ho és, no ha de ser necessàriament per sempre.

És per tot això que cal reivindicar la llegenda de Sant Jordi, drac inclòs, per més que representi el mal, precisament perquè el representa. El drac és necessari, com ho és en tota bona història l'antagonista, la força que cal vèncer, el mal que cal combatre. I en un món on el mal, sota formes diverses, continua ben present, la llegenda de Sant Jordi ens recorda, any rere any, que cal no abaixar la guàrdia. Que cal vèncer el drac.

Bona diada de Sant Jordi!

Quan el vent ho atura (quasi) tot

El passat dijous, Dijous Gras!, vam viure una jornada inèdita: el país es va aturar "per decret" davant l'alerta generalitzada de risc pel vent. Escoles tancades, mobilitat restringida, activitats cancel·lades... Una decisió excepcional del govern de la Generalitat que va deixar molts ciutadans a casa, expectants davant un fenomen que, finalment, va tenir un impacte molt desigual. Mentre en alguns territoris el vent va fer destrosses, en altres va ser un episodi quotidià més, i fins i tot n'hi va haver on amb prou feines es va deixar sentir. Moltes persones van veure com se'ls cancel·laven cites mèdiques, gestions importants o activitats que, amb la perspectiva d'ara, es podrien haver fet amb total normalitat.

És evident que aquest govern, com en general tots des de la tràgica DANA de València, s'ha tornat més cautelós davant les potencials emergències. I amb raó. Ningú vol tenir víctimes evitables per no haver actuat amb prou previsió i, fins i tot, contundència. El "millor prevenir que curar" s'ha convertit en una mena de nou mantra oficial, però aquesta cautela també obre el debat sobre fins a quin punt les mesures generalitzades són sempre la millor resposta, especialment quan alteren significativament (i a toro passat, de forma evitable) la vida de milers de persones.

Certament, caldria haver aplicat unes restriccions més quirúrgiques, més ajustades a cada territori. Tot i que això, amb les previsions que hi havia, podria dificultar l'encert i maximitzar els riscos: mai acabem de saber del tot on plourà més, on bufarà més el vent... La meteorologia no és una ciència exacta, i prendre decisions sobre probabilitats sempre comporta errar per excés o per defecte, i ara és temps de pecar per excés. En tot cas, mai sabrem què hauria passat amb unes restriccions més laxes, més quirúrgiques: hi hauria hagut més incidències?

Sempre és més fàcil opinar, valorar i, fins i tot, criticar a ventada passada, quan ja sabem com han anat les ventades. El govern va optar per la prudència màxima, potser amb excés de zel, potser també perquè ja és un govern prou tocat amb la crisi ferroviària, i qui sap si enfonsat. De totes maneres, aquesta experiència hauria de servir per refinar protocols i trobar l'equilibri entre la prevenció necessària i la paralització innecessària.

Fiabilitat

Si el rètol lluminós de l'estació diu que el tren surt a les 08:09 h, aquesta és l'hora que espero i confio que surti. No és (hauria de ser) una qüestió de fe cega, sinó de planificació: he calculat m'he de despertar, si puc o no fer el ronso a l'hora d'esmorzar, quan he de sortir de casa i he avisat qui m'espera a l'altra banda del trajecte. He organitzat el meu dia, i el d'altres persones, al voltant d'aquesta promesa lluminosa que parpelleja a l'andana. 

La fiabilitat, la mesura de la confiança que podem dipositar en el funcionament correcte d'un sistema, segons el diccionari, és la base invisible sobre la qual planifiquem bona part de la nostra vida, i quan falla, no és només que un tren que s'endarrereixi, és que es trenca tota una cadena de compromisos ...

Per poc que hi rumiem, el nostre dia a dia és una xarxa de confiances interconnectades: confiem que el despertador sonarà, que l'aigua sortirà de l'aixeta, que el semàfor funcionarà, que el metge ens rebrà a l'hora convinguda... bé, amb aquest darrer exemple potser m'he passat! Aquestes confiances no són luxes, sinó l'arquitectura invisible de la nostra societat. Quan una falla ocasionalment, ho entenem: els humans no som infal·libles, tampoc tot el que construïm; però quan la fallida es converteix en norma, quan la incidència deixa de ser excepcional per esdevenir quotidiana, la fiabilitat entra en crisi i la confiança cau, es desploma.

I sí, potser al principi ens adaptem: sortim de casa nostra deu minuts abans, o vint, o trenta, i busquem rutes alternatives als trens amb autocars, cotxes compartits o qualsevol altre recurs que ens ofereixi una mica més de fiabilitat, acostumant-nos, com la granota que és dins l'olla amb l'aigua que bull a poc a poc, assumim el cost i les conseqüències d'un sistema que no funciona, a risc d'acostumar-nos a la mediocritat, a la impuntualitat, a la improvisació permanent.

Un tren que un dia arriba tard és un mal, però, al cap i a la fi, un mal menor. Però un tren rere l'altre que arriben tard, o que ni tan sols arriben, dia rere dia, és la demolició del contracte social (la prestació d'un servei públic) que ja no apunta només a la fiabilitat del sistema ferroviari, sinó als que l'han gestionat, i el gestionen.

Aquest dissabte he d'agafar un tren que surt de Girona a les 08:09 h, i ara com ara la confiança que així sigui, que el tren a aquella hora hi sigui, i que aquella hora surti, és més aviat escassa; la fiabilitat és baixa, però jo no perdo l'esperança, si més no abans no perdi el tren...

8 de febrer de 1976. El relat de la meva mare...

Ahir, 8 de febrer de 1976, va fer 50 anys de la segona de les grans manifestacions per l'amnistia; la primera es va fer l'1 de febrer i la segona, la del 8 de febrer, és la que duia per lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". 

Ahir va fer 50 anys que, precisament en aquesta manifestació, al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, una bala de goma li va esberlar l'ull; ell mateix, anys mesos tard, va escriure el relat d'aquells fets, relat recollit per Jaume Guillamet (present també en aquella manifestació i en el relat) al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

Entremig del relat que va escriure el meu pare, hi ha uns paràgrafs que va escriure la meva mare en primera persona, la seva vivència personal, personal i íntima, d'aquell dia, d'aquells fets.

Aquest és el relat que la meva mare va viure aquell 8 de febrer de 1976:

-De cop, no vaig veure ningú conegut. Et vaig buscar un moment. Estava espantada. Dues dones velles, que sortien a passeig, em van posar més nerviosa. "Tiren trets", deien, i es van refugiar en una casa en construcció, que feia xamfrà. En tornar la calma, em vaig ajuntar amb un grup que travessava la gran via de Carles III (vol dir l'antic passeig Carles I, ara Marina). Davant meu hi havia en Jaumó. El crido. "Jaumó, Jaumó, no em deixis." "Perdona, no et sentia." "Estic molt espantada. No sé on és en Just. No puc córrer més." "No et preocupis per ell, és amb algun altre grup. Tranquil·litza't. Ja el trobarem."

Vàrem caminar una bona estona. A poc a poc, la gent s'anava concentrant, i van carregar darrere nostre. "Dona'm la mà. Correm." "No puc més, fiquem-nos a qualsevol escala." "No, això mai. És pitjor."

Estava esgotada. No podia córrer més. Les cames em flaquejaven. Vaig pensar que seria millor quedar-me en algun bar i que ell intentés veure't. "A Canaletes hi ha un bar que estarà obert. Queda't allà, fins que vingui algú". "Hi seré fins a les dues. Després he d'intentar d'anar al carrer de Rocafort. Havíem quedat d'anar a dinar a casa dels Guillamet."

He anat amb autobús fins a plaça de Catalunya. Tota la plaça estava ocupada. Al mig, ple de policia, i a tot volt un es tocava amb l'altre. No es podia travessar. Amb la por al cos vaig arribar fins al bar Canaletes, al començament de les Rambles. Quedava una mica enlaire i podia veure tot el que passava fora. Em vaig anar tranquil·litzant, encara que em feia molta vergonya haver marxat de la manifestació.

Patia per tu.

D'allà es veia com davant de la Telefónica la gent corria desesperadament. Estava tot ple. De cop, els cavalls que estaven parats al mig de la plaça, s'hi acostaven ràpidament. Després, un enorme furgó amb un xiulet estrident, venia pel carrer de Pelayo. Era el cotxe cisterna. Va descarregar damunt la gent. Manifestants i vianants van rebre. Un parell de vegades vaig veure que corrien Rambles avall.

Potser havia passat una hora quan ve en Jaumó. "Encara no hem pogut veure en Just. Però, tranquil·la". Vaig veure la Fina Pla, al passeig. Decideixo sortir del bar.

Al cap d'una estona, no gaire, veig en Jaume, aquell noi ros, de Girona, coixejant. L'havien tocat amb una bala de goma, també. Estava força nerviós. Havia vist en Jaumó i li havia dit que em vingués a trobar. Tots dos tam agafar el Metro, cap a Rocafort, i l'autobús fins a prop de la cantonada de París. Busquem escala per escala, el pis d'en Jaume. En mirem tres o quatre. Per fi el trobem. En el vestíbul ens creuem amb un senyor, que surt de l'ascensor.

Devien ser cap a les tres..

Truquem.

"Hola, no ha pas vingut, en Just?"

"No."

"Doncs, ja vindrà", vaig dir jo.

"En Just ha pres mal. Ara mateix ha vingut un senyor, que l'has d'haver trobat a baix, i ens ha dit que és a la Residència de la Vall d'Hebron".

M'esvero. 

"No t'amoïnis, ara hi anirem. Aquest noi que es quedi aquí, i que mengi alguna cosa."

Sortim amb en Jaume, cap a la Residència. Un quart d'hora per arribar-hi. Se'm feia etern, el camí. Un cop allà, ens dirigim a Urgències. Demanem dades. Van molt lents. Ens esperem molta estona mentre van a mirar on podies ser. Finalment ens diuen que ja has sortit. Respirem. "No deu ser gaire greu que hagi marxat."

Era molt tard, ja. No teníem temps d'anar a l'estació a tres quarts de cinc. Vam decidir d'anar cap a casa, a esperar que tu hi anessis. "No sap el número de la casa", vaig dir. "És millor que l'esperem fora al carrer. S'estalviarà d'anar mirant bústies."

Esperem com uns vint minuts. Allà baix, veiem una parella que baixen d'una moto i venen cap a nosaltres.

"Aquest noi era a la manifestació", diu en Jaume.

"Però no crec que ens vingui a portar cap nova d'en Just."

"Hola, ets en Jaume Guillamet?"

"Sí."

"Ets la dona d'en Just Casero?"

"Sí."

"Doncs, tranquils, que ara ve. El portem en un cotxe. Ara us ho explicarem."

Quin respir!

Ens van explicar una mica com havia anat, sobretot això del metge i les medecines que havies de prendre...

Aquesta manifestació del 8 de febrer de 1976, d'ara fa 50 anys, a banda de suposar una fita (més) de la lluita per la recuperació de la democràcia i les llibertats, va marcar profundament la meva família, esdevenint una data recordada any rere any, recordada a casa diàriament amb el retrat que Enric Marquès va pintar del meu pare amb l'ull tapat, quadre que des de fa uns anys podeu veure a la sala de la Transcició del Museu d'Història de Girona.

El tren pinxo de Rodalies

El Tren pinxo de Banyoles era, segurament, una andròmina entranyable i, fet de llaunes i cassoles, com cantava La Trinca, potser avançava a batzegades, però alhora amb una alegria contagiosa. La cançó, com tantes altres de La Trinca, era una metàfora d’un país que s’espavilava com podia, amb enginy, humor i una certa resignació. El problema és que allò que aleshores ens feia gràcia, avui genera altes dosis de perplexitat i, sobretot, d’indignació, quan qui avança a mig gas no és un trenet folklòric, sinó tot un sistema ferroviari que hauria de garantir la mobilitat quotidiana de milers i milers de persones.

Els darrers dies, i malauradament també els que vindran, Rodalies s’ha convertit en sinònim de caos, incertesa i improvisació: accidents i incidències diàries, serveis suspesos, trajectes interromputs, informació tardana, fins i tot contradictòria, si no inexistent. Tot plegat, inevitablement, té conseqüències: gent que arriba tard o no arriba a la feina, visites mèdiques ajornades, estudiants que es perden classes, vides quotidianes trastocades, submergides en un aclaparador caos de mobilitat que afecta directament el dret a la mobilitat de les persones que depenen del tren en el seu dia a dia.

I sí, aquests dies hi ha hagut una situació climatològica sobrevinguda i adversa, però la pluja o el vent no expliquen per si sols el desgavell. Més aviat, una vegada més, i aquesta vegada amb una afectació de gran envergadura, han fet surar les mancances i debilitats d’aquest sistema ferroviari, que es caracteritza per un dèficit d’inversió i de manteniment que a Catalunya és endèmic en el cas de Rodalies. Un dèficit que no resisteix cap comparació quan es miren les execucions pressupostàries reals de l’Estat espanyol a Catalunya en relació amb altres territoris de l’Estat, és a dir, allò que s’anuncia i es preveu pressupostàriament, però que finalment no s’executa.

Potser el més desconcertant és que, a diferència del tren pinxo de la cançó, amb el desgavell actual no hi ha ni música ni somriures, ans al contrari: només cansament, resignació i indignació, i la sensació que tot plegat sembla inevitable. Però no ho és, o no hauria de ser-ho. Perquè una cosa és cantar amb ironia, parafrasejant la lletra de La Trinca, que el maquinista pugui baixar del tren pinxo per fer un got de vi, i una altra molt diferent és assumir, com si fos normal, que el nostre tren de cada dia s’aturi a mig camí una vegada i una altra, arribi o surti amb retard o, com aquests dies, ni tan sols surti.

El català, és cosa de pocs!

 "El català, cosa de tots". Aquest era el lema d'una campanya institucional de la Generalitat de Catalunya de principis dels anys vuitanta del segle passat, protagonitzada per La Norma. Aquesta era la campanya i la voluntat era estendre'n l'ús i normalitzar el català com a llengua d'ús habitual, especialment entre la població immigrant. 

Dècades després pensava que l'única esmena que caldria fer al lema d'aquesta campanya ("El català, cosa de tots") seria per la seva manca d'inclusió del llenguatge en clau de gènere, per aquest "tots", però em sembla que, veient el detall territorial de les dades de la darrera Enquesta d'usos lingüístics de la població, difoses la setmana passada, la qüestió de gènere no sembla que sigui el problema principal. I si la voluntat d'aleshores era que el català fos cosa de tots i de totes, de tothom o de tot ser, la realitat, avui dia, és que el català és cosa de pocs, de pocs i de poques, de cada vegada menys població de Catalunya.

Les dades recents mostren una pèrdua clara de l'ús del català com a llengua habitual, sobretot a les zones urbanes i metropolitanes, on la presència del català ha anat retrocedint. La fractura lingüística territorial cada vegada es fa més evident: mentre que en alguns àmbits rurals el català continua sent majoritari, als grans nuclis urbans retrocedeix de manera sostinguda, fins i tot a Girona! I aquí hi ha un factor global que, a més a més, ens juga en contra: la tendència, a escala planetària, d'una concentració més gran de la població a les ciutats, just allà on, en el nostre territori, el català és menys present i més difícil de fer prevaldre.

Els canvis demogràfics de les darreres dècades, naturalment, també tenen un pes important i representen tot un repte, a risc de caure en discursos extremistes discriminatoris. En molts barris, també en molts patis d'escola, el castellà funciona com a llengua habitual i, si el català no apareix amb naturalitat en  aquests espais socials, educatius o comunitaris, és difícil que s'hi arreli.

La politització del debat lingüístic tampoc no ajuda, i quan una llengua és percebuda com un símbol ideològic abans que com un patrimoni compartit, pot generar més refracció que atracció, esdevenint menys permeable. L'ús de la llengua com un separador entre "l'ells" i el "nosaltres", i no com un aglutinador, genera prejudicis i barreres cada vegada més difícils de superar.

El català, doncs, va perdent terreny, alhora que necessita fer grans esforços per fer-se veure en els grans productes de consum, com la música i el cinema, i sobretot les xarxes socials, fent que cada vegada tinguem més infants i joves que creixen i se socialitzen en entorns físics (patis d'escola, carrer, etc.) i digitals (xarxes socials, música, cinema, etc.) amb poca presència del català.

Preocupen aquestes dades, preocupa aquest retrocés de l'ús habitual del català a Catalunya, i sobretot preocupa que aquest senyal d'alarma, aquest SOS del català, no sigui percebut com a això, com un senyal, sinó que condueixi a la resignació...

Exonerar el president Pujol

Compassió. Diria que el que em provoca la visió, avui dia, del president Pujol és, sobretot, compassió; una compassió que tendeix a transformar-se en tristesa veient les imatges del president Pujol connectat telemàticament, des de casa seva, a la sala del tribunal que el jutja, a ell i a la seva família. La fragilitat d’una persona de 95 anys, amb problemes de salut evidents, no encaixa amb la complexitat, també la duresa, d’un procediment judicial que, en aquest cas, sembla oblidar la condició humana.

No nego la necessitat del judici, tampoc el dret que tenim que s'esclareixin els fets (essent conscients que la veritat judicial no sempre coincideix amb la veritat real, si és que hi ha una veritat), i que si els fets són delictius, se'n derivin conseqüències; però em sembla excessiu que el president Pujol, en el seu estat, participi d'aquest judici. I més quan és innegable que ell ja va pagar un preu (i que cadascú valori si suficient o no) amb la seva confessió voluntària de fa onze anys, eixamplant les seves ombres, afectant la seva reputació i acceptant un càstig moral que cap sentència , ara, podria amplificar.

Insistir avui en una condemna penal efectiva per al president Pujol, fins i tot fer-lo participar en el judici, sembla, més que una exigència de justícia, un acte d'insistència que no té en compte les seves circumstàncies personals físiques i cognitives. No ho trobo just; sí que hauria estat just fa onze anys, quan va confessar, no ara...

La justícia, per ser-ho de debò, també hauria de mesurar els límits evidents que imposen, en les persones, l'edat i la salut, i em sembla que el president Pujol, en aquest moment de la seva vida, ja no hauria d'estar per judicis, ni tan sols per aquest que el jutja. 

Exonerar el president Pujol no seria, penso jo, un acte d'impunitat ni de banalització dels fets, sinó un simple acte de compassió, ja que és evident que avui la seva figura desprèn més vulnerabilitat que poder. Avui dia, mes que un càstig, el president Pujol mereix, penso i sento jo, la nostra compassió...

Aigües desbocades

Vaig llegir l'obra de teatre "Aigües encantades", de Joan Puig i Ferreter, fa més de trenta anys, com a lectura obligatòria de COU. Em va agradar i em va atrapar des del primer moment. Aquell conflicte entre la raó i la fe, entre el progrés i la superstició, em va semblar, també aleshores, extremadament contemporani.

L'obra parla d'un poble que no gosa tocar l’aigua d’una font perquè la considera encantada; un poble governat per la tradició, que prefereix morir de set abans que desafiar la creença i fer cas a l’arribada d’un enginyer que proposa canalitzar l’aigua per al bé de tots.

La por d’aquests dies no és a les aigües encantades, sinó a les desbocades, que han inundat, plovent sobre mullat, les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre i el Baix Camp, per desesperació dels seus veïns i veïnes, que no es recuperen d'una riuada que ja els n'arriba una altra.

Potser avui no creiem en les aigües encantades, però sembla que ens hem oblidat de respectar-les, siguin encantades o no. Potser no caldria aquell respecte temorós, però sí un mínim respecte per no haver-ne de patir els virulents embats quan es desferma la tempesta. Hem construït sobre rieres i torrents, hem canalitzat l'aigua com si fos un destorb, i encara ens sorprèn quan reclama el seu camí. No sé si podem parlar de catàstrofe natural, potser la catàstrofe som nosaltres, que no n’acabem d’aprendre mai.

Les aigües no són ni màgiques ni venjatives; potser, simplement, tenen memòria i tornen allà on sempre havien estat. I ens recorden, com feia Puig i Ferreter, que no hi ha progrés sense respecte, ni domini total (ni possible) sobre els fenòmens naturals, sobre les forces de la natura.

20 anys d'un Estatut que no va ser

Ahir va fer vint anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, un Estatut que havia de representar un punt d'inflexió en la relació entre Catalunya i Espanya, amb un esperit més federal amb segell maragallià, i en realitat va ser-ho, un punt d'inflexió, tot i que no en el sentit que els qui el van impulsar, esperaven.

Aquella proposta de Nou Estatut va ser, finalment, retallada i rebregada i va servir per abonar, Catalunya endins, el procés independentista alhora que per alimentar, Catalunya enllà, l'anticatalanisme. Perdoneu-me la simplificació, ja que tot plegat va ser, i és encara, molt més complex, però les derivades d'aquell Estatut que no va ser, promogut pel PSC de Pasqual Maragall, van passar factura, sobretot, al mateix PSC, escindint-se en mil bocins (com anys més tard, per altres circumstàncies, li va passar a CiU) i patint una llarga i dolorosa travessia del desert.

Vint anys més tard, curiosament, el PSC governa de nou la Generalitat de Catalunya, també el govern d'Espanya, en una Catalunya on l'independentisme s'ha dividit, i en una Espanya on l'anticatalanisme segueix creixent, cada vegada més desacomplexadament. 

Fa vint anys jo vaig tenir moltes esperances, i il·lusions, en la nova proposta d'Estatut de Catalunya, l'eina que hauria de permetre'ns reforçar l'autogovern amb més competències i, naturalment, amb més finançament; vint anys després, seguim reclamant més autogovern amb més competències i, sobretot, amb més finançament, i ho fem, ara, sota l'amenaça, probable, d'un terrible retrocés si la dreta i l'extrema dreta espanyoles arriben a governar Espanya.

Fa vint anys ens pensàvem que estàvem malament (i certament ho estàvem), i per això reclamàvem un nou Estatut; vint anys després la impressió (i la realitat) és que estem pitjor, que el nostre país i la nostra llengua pateixen una alarmant fragilitat, que els que volen veure el nostre país i la nostra llengua anorreats, no només són més, també se senten (i tal vegada són) més forts.

Vint anys més tard, fins i tot l'Estatut retallat i rebregat sembla una quimera...

La Diada de tothom

Si l'eslògan, la marca d'identitat del govern del president Illa és "el Govern de tothom", no és d'estranyar que, per extensió, l'esperit de la celebració institucional de la Diada nacional de Catalunya d'enguany també pretengui ser-ho. 

Això d'"El Govern de tothom" forma part, inevitablement en els nostres dies i com han fet i fan molts altres governs, de l'estratègia comunicativa del govern de generar una marca, conceptual i gràfica, que aporti caràcter i personalitat a l'acció de govern, més enllà de la mateixa acció de govern.

Així és com es defineix aquesta marca al manual de comunicació del govern:

"El Govern de tothom és el missatge que ha d’identificar la comunicació de l'acció del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom s'hi senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.
Perquè quan parlem de tothom parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d'un govern de tothom."

Que les coses siguin de tothom, a priori, està molt bé, tot i que ja sabem que en algunes ocasions, allò que és de tothom no és de ningú, i és aleshores quan ningú se'n fa responsable... No és el que passa amb la celebració de la Diada, que més que ser de tothom, més aviat cadascú té la seva, de celebració i, per tant, de Diada.

Cada vegada ens queden més lluny aquelles celebracions unitàries, i no només dels de finals dels anys setanta, si no les de fa una dècada, que a banda de ser més unitàries, també eren més multitudinàries. Aquests darrers anys a la Diada li ha passat, si fa o no fa, com al procés, que s'ha trossejat, confrontat i dispersat, i més enllà de bones paraules i poques intencions, cada partit, cada organització va a la seva i fa la seva.

Possiblement, com la llei del pèndol, aquest procés de dispersió - concentració forma part del procés, i avui en dia encara no hem arribat, ni de bon tros, al punt final de la dispersió. Al capdavall, la Diada de tothom és només un desig, un miratge, també als ulls del mateix independentisme, en el que la independència potser tant voler ser de tothom, no ha acabat essent de ningú...

En tot cas, sembla clar que qui també la reclama, la Diada, és el president Illa i el seu govern, la reclama per fer-la de tothom, també dels no independentistes que aquests darrers anys se n'havien allunyat...

Bloodless. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, sí, una altra cançó del músic Andrew Bird que ens transporta, curiosament, a la Catalunya de 1936, just abans que esclatés la Guerra Civil, ahir va fer 89 anys.

La cançó és una crítica a les tensions polítiques i socials dels nostres dies, que ens aboquen a una "guerra incívica, de moment sense sang", com el 1936 a Catalunya, escrivia Bird el 2018, tot i que avui ja sabem que les guerres dels nostres dies estan ben tacades de sang...

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!

Bàrbara de Nicomèdia és una santa que, segons la llegenda, va ser martiritzada i, finalment, decapitada pel seu pare per haver-se fet cristiana, i just després de matar-la, un llamp el va fulminar. És per això que se la considera protectora contra les tempestes i patrona dels que treballen amb foc i explosius, dels oficis relacionats amb la mineria, l'artilleria, etc.

L'expressió "només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona" ve d'aquí i vol dir que només ens preocupem dels perills quan ja els tenim a sobre, quan ja són inevitables i els mals, possiblement, irremeiables, en comptes prevenir-los amb temps...

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!, quan les flames avancen descontrolades, com amb l'incendi del Baix Ebre, quan el fum ho cobreix tot, quan s'evacuen, o es confinen, pobles sencers. 

I és aleshores quan, lamentablement, recordem el que caldria haver fet (i que potser no s'ha fet del tot...): netejar (treballar) el bosc, un bosc que creix i que com més creix menys es treballa (s'explota), i a aquest factor només cal sumar-hi un episodi de pluges torrencials (primer) i un episodi de sequera (després) per desfermar les flames, atiades pel vent.

Un estiu més acumulem les imatges d'efectius desbordats, hectàrees calcinades, gent, desolada, confinada o desplaçada, natura ferida. Si només actuem i invoquem Santa Bàrbara quan trona, o quan tot crema, seguirem apagant focs que es podrien haver evitat.

El Premi CRIT va ser contra Mazón!

Reconec que assistir a la gala del lliurament dels primers Premis CRIT va ser, per a mi, tota una revelació. Una revelació múltiple!

Per començar, va ser revelador, per a mi, fer més tangible el que ja intuïa: que és impressionant la gran quantitat de generadors de continguts que parlen de (quasi) totes les temàtiques a les xarxes socials, i de la gran quantitat que ho fan, també, en català. La immensa majoria d'aquests continguts i, sobretot, de generadors de continguts, són absolutament desconeguts per a mi, que és evident que (no només generacionalment) he quedat, sinó desfasat, en fora de joc. És com si la vida ja es jugués en una pantalla en què no hi he passat, jo la visc unes quantes pantalles enrere...

També va ser revelador confirmar un fet que ja vam veure amb els efectes tràgics i devastadors de la Dana de València: que al País Valencià es parla, i es defensa, el (català) valencià molt més del que ens imaginàvem o, si més no, jo m'imaginava. Ho vam veure al llarg de totes les cròniques informatives dels mitjans catalans, en les que la majoria de les declaracions de persones afectades, voluntàries i fins i tot de responsables polítics (inclosos del PP) es feien en valencià. El mateix referèndum sobre l'ús de les llengües a l'escola valenciana va ser prou revelador. També als Premis CRIT, amb una pila nominacions valencianes (també algunes nominacions de les illes, tot i que diria que cap de la discutida Catalunya Nord).

I la tercera revelació que vaig tenir és que, potser inevitablement, si un crit es va sentir alt i fort al llarg de la gala, més que el de la mateixa reivindicació dels i les generadores de continguts en català, va ser el de "Mazón dimissió!" Es va sentir molt, quantitativament, pel nombre de premiats i premiades del País Valencià, i qualitativament pels indiscutibles mèrits del president valencià per la seva desastrosa gestió de la Dana de València i per la seva política lingüística, com el del govern de les illes, d'arraconar aniquilar el català.

Més enllà de les (necessàries) reivindicacions polítiques, cosa que també esperaríem d'altres premis de caràcter cultural (de cinema, de música, etc.), caldrà veure si la convocatòria i ressò d'aquests premis representen un impuls per aquest sector (el de la generació de continguts) fins al punt que pugui esdevenir una indústria, fins i tot una acadèmia, com són i tenen altres manifestacions culturals.

I un altre tema és si, en el meu cas particular, decideixo fer l'intent de passa pantalla, fer força improbable, tot i que no impossible...

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso, l'ínclita presidenta de la Comunitat de Madrid, continua essent un vers lliure. Un vers, naturalment, que només admet ser recitat en castellà.

El darrer, i esperpèntic, episodi de la seva particular croada, no només contra Pedro Sánchez, també contra tot allò que soni mínimament català, va ser l'espectacle de marxar, en plena conferència de presidents autonòmics, en sentir parlar alguna llengua que no fos castellà per part d'algun altre president, tal com havia anunciat que faria. El gest no només li ha donat la notorietat i quota mediàtica que buscava, també l'ha seguit posicionant, cada vegada més, a l'ala més dretana del Partit Popular, confonent-se per moments, especialment en les seves declaracions posteriors, amb l'extrema dreta.

De les seves paraules, del to amb què les va pronunciar, es desprèn un odi resclosit cap a les llengües cooficials d'Espanya que put a franquisme i que, com la colònia que vol tapar la pudor de suor, intenta dissimular enarborant la bandera de la llibertat.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso, el gallec, l'euskera i el català, només haurien de servir com a nota folklòrica d'una Espanya pluriuninacional, amb una clara voluntat de portar-les a l'extinció.

Davant el seu gest, possiblement més simbòlic que efectiu, s'ha de destacar, i alhora valorar, el respecte (com a mínim institucional) de la resta de presidents del Partit Popular presents a la conferència, que traductor en mà van mantenir-s'hi en tot moment a la trobada, sense renunciar a les seves discrepàncies.

Diuen les males llengües, que no sé si alhora són les més ben informades, que a banda de rebentar la conferència de presidents, Isabel Díaz Ayuso també va rebentar l'estratègia d'oposició del seu propi partit en aquesta trobada, enviant un nou torpede a la línia de flotació d'Alberto Núñez Feijóo.

Tal com diu l'expressió castellana, Isabel Díaz Ayuso "no deja títere con cabeza"...

Els frescos de Sixena

Sembla prou evident que el cas dels frescos del monestir de Sixena no és tant una qüestió de patrimoni cultural com una qüestió política, de batalla política. La lluita aparentment gira entorn del patrimoni, però la veritable, i cada cop menys dissimulada, batalla és política.

Arribats a aquest punt, els frescos ja no són només les pintures de Sixena arrencades al seu dia per salvar-les d’un incendi i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No. Els frescos són, sobretot, els responsables polítics del govern d’Aragó, que han decidit embolcallar-se amb l’excusa del patrimoni per tapar la batalla real del Partit Popular, una lluita molt més tèrbola: la del menyspreu sistemàtic a tot allò que faci olor de català.

Cal una bona dosi de cinisme, si no és ignorància, per reclamar amb urgència i escarafalls unes obres fràgils, gairebé impossibles de traslladar sense posar-les en perill, i fer-ho sense cap garantia tècnica real per a la seva conservació. I cal també una bona dosi d’incoherència per exigir només les peces conservades a Catalunya, mentre es guarda silenci sobre la dispersió d’altres obres del mateix monestir, escampades per museus d'altres ciutats espanyoles que, curiosament, no desperten cap "greuge històric".

L’obsessió, doncs, no és pel patrimoni, sinó per Catalunya. La reclamació dels frescos encaixa com un guant en aquesta estratègia de sumar victòries judicials i polítiques contra Catalunya a qualsevol preu, fins i tot al preu que les pintures acabin literalment esmicolades, fins i tot malmetent el patrimoni que diuen voler conservar. Però tant se val, per a la dreta i l’extrema dreta espanyola, contra Catalunya tot s’hi val.

El feminisme i les polítiques d'igualtat, en involució?

La confiança, ho sabem prou bé, costa molt de guanyar i poc de perdre; el mateix pot passar amb les polítiques d'igualtat, impulsades des de fa dècades pel moviment feminista. El risc que les polítiques d'igualtat retrocedeixin és plausible, no és una mera amenaça estèril, és una realitat en potència.

Les dades recents de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en són una prova alarmant; aquestes dades mostren una tendència creixent entre els nois joves cap a ideologies de dreta i extrema dreta: 6 de cada 10 estan en contra del feminisme, una caiguda en picat de gairebé 20 punts respecte del sondeig de fa un any. 

És a dir, cada vegada hi ha més nois joves que mostren, d'una manera més o menys clara i explícita, el seu rebuig al feminisme i a les polítiques d'igualtat. Aquest augment de posicionaments contraris al feminisme i a les polítiques d'igualtat representen un risc real d'involució en els drets aconseguits fins ara, especialment a mesura que aquests joves s'incorporin al cens electoral i comencin a exercir el seu dret a vot i, encara pitjor, vagin guanyant posicions de representació i poder a les institucions, empreses, organitzacions, etc.

Aquest canvi de paradigma i marc ideològic es pot interpretar com un posicionament reaccionari a les transformacions socials i polítiques de les darreres dècades, que han posat en el centre del debat la igualtat de gènere i la diversitat. No sorprèn, i alhora també preocupa, que també siguin els homes més joves (el 38% dels homes menors de 25 anys) els que més rebutgen la immigració.

Que una part significativa (tot i que encara no majoritària) dels nois joves d'avui es mostri en contra de les polítiques que fomenten la igualtat, i per altres motius també les que fomenten l'acollida, pot ser la resposta (en part visceral) davant l'amenaça de la pèrdua del seu estatus i dels privilegis tradicionals que la societat (masclista i patriarcal) ens ha atorgat als homes. Aquesta tendència, lluny de ser marginal i  anecdòtica, pot tenir efectes profunds en les futures decisions polítiques.

A Europa, també en altres latituds, l'ascens de l'extrema dreta entre els joves homes tampoc és un fet aïllat i la seva progressiva incorporació al sufragi universal podria derivar (si no ho està fent, ja ara) en una deriva legislativa més restrictiva en matèria de drets de les dones, també dels col·lectius minoritzats, com ja està fent el president Trump als Estats Units. Això pot implicar des de la retallada de lleis d'igualtat fins a una regressió en les polítiques de prevenció de la violència de gènere, consolidant un retrocés que impactaria de manera directa en les generacions futures.

Davant aquest escenari, com combatre aquest impuls reaccionari de la dreta i l'extrema dreta? La sensibilització continua essent essencial, i cal seguir reforçant el discurs sobre els beneficis col·lectius de la igualtat de gènere i, alhora, combatre els relats que promouen la percepció del feminisme com una amenaça, especialment per als homes i nois joves. 

M'agradaria pensar que aquesta lluita no està perduda, que la involució de les polítiques d'igualtat és només un risc, no encara (i espero que mai) una realitat...

... i segueix sense parlar de tu...

"Només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu". Aquesta frase, una de les moltes cèlebres d'Oscar Wilde, ens ha arribat transfigurada en la també frase cèlebre "l'important és que es parli de tu, encara que sigui malament"; i una irònica evolució d'aquesta la va fer (el genial?) Salvador Dalí dient "l'important és que parlin de tu encara que sigui bé".

Darrerament, penso en aquesta frase cada vegada que veig a la televisió Toni Comín, un polític camaleònic que avui dia, a l'espera de poder exercir com a eurodiputat, és un dels sis candidats a presidir el Consell de la República. 

Sense qüestionar les seves llums, que sens dubte deu tenir i prou llargues, si més no per haver enlluernat diferents projectes polítics al llarg dels darrers vint anys (el PSC a través de Ciutadans pel Canvi, ERC i Junts), les seves ombres projecten dubtes sobre la gestió financera del Consell de la República, acusat de desviar donacions cap a despeses personals i, més recentment, una acusació d'un col·laborador d'assetjament sexual i psicològic.

Darrerament, hi ha més qui en parla malament que bé, de Toni Comín, i qui ha sortit a cara descoberta, de forma contundent i sense pèls a la llengua (fidel al seu estil) ha estat el músic Valtònyc, prou coneixedor del funcionament intern del Consell de la República i de la vida a Waterloo. 

Carles Puigdemont segueix, prudentment, en silenci en relació amb els darrers assumptes controvertits de Toni Comín, probablement perquè és el millor que pot fer: no parlar-ne gens, ni bé ni malament, fent bona la frase d'Oscar Wilde: "només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu".

Possiblement, quan més necessitaria Toni Comín un gest, una paraula, de qui l'ha estat aixoplugant els darrers anys, rep com a resposta a la seva delicada situació la seva indiferència, no parlant-te, si més no públicament, ni tan sols malament.

Ocupació, entre el dret i la indefensió

L'ocupació és un dels majors temors de qualsevol persona que tingui un habitatge; aquests dies em sembla que, qui més qui menys, tots ens hem solidaritzat amb la família que no només ha patit l'ocupació de casa seva, a Girona, sinó que ha vist, amb impotència, estupefacció, indignació i indefensió, havien de ser ells els "desallotjats"  de casa seva en benefici de les persones que l'havien ocupat, per indicació i recomanació de la policia. Veure per creure!

Les ocupacions gairebé sempre generen un debat tant intens com ple de contradiccions. 

Per una banda, tenim els propietaris, en aquest cas una família que veuen com casa seva, en plena tramitació per a fer-ne la rehabilitació, és ocupada impunement, fet que provoca una profunda impotència i una desesperada indefensió, ja que, com hem vist en aquest cas, sovint les eines jurídiques són lentes i insuficients per protegir de manera àgil i efectiva els propietaris, per protegir el seu dret a l'habitatge i, també en aquest cas, a la propietat privada. La incertesa sobre quan podran recuperar la seva propietat és, sens dubte, una preocupant font de frustració i angoixa, que pot derivar en una desconfiança general en el sistema...

Per altra banda, existeix una realitat social innegable: moltes persones es troben en situacions de vulnerabilitat extrema, sense accés a un habitatge digne. En aquest context, l'ocupació esdevé, per a algunes persones, l'única alternativa per garantir un sostre per a les seves famílies.; no sembla que sigui el cas, però, d'aquesta ocupació de Girona... Això posa de manifest la necessitat imperiosa de vetllar pel dret a l'habitatge com a dret fonamental, tal com recullen diverses normes i tractats internacionals, tal com recull, per exemple, la Constitució espanyola.

Així doncs, ens trobem davant d'un dilema moral i legal: com es pot garantir el dret a la propietat i, alhora, assegurar que ningú quedi sense un lloc on viure? Les mesures i solucions han de ser equitatives, buscant un equilibri entre la protecció dels drets dels propietaris i la necessitat de proporcionar habitatge a qui més ho necessita. És evident que l'ocupació no hauria de ser la solució, però també és evident que el sistema actual, en moltes ocasions, no ofereix alternatives realistes per a les persones en situació de precarietat i vulnerabilitat. Aquí, per descomptat, no cal comptar-hi les persones que tenen més cara que esquena...

El debat està servit, i és responsabilitat de tothom buscar vies de solució que permetin garantir tant el dret a la propietat com el dret a un habitatge digne, assegurant que ningú quedi desemparat, un equilibri que, com en el cas de Girona, es percep massa desequilibrat, ja que qui de moment ha quedat desemparada és la família propietària de la casa ocupada.

La cantarella dels primers nadons catalans de l'any

La Nayeli ha estat la primera catalana nascuda el 2025; completen la llista oficial dels primers nadons nascuts el 2025 a Catalunya, en les diferents demarcacions, en Derek, en Saúl, l’Erola, l'Hugo, la Siena i en Samuel. Un any més, coneguts els noms dels primers nadons catalans, hem sentit la cantarella de la substitució demogràfica i cultural de la immigració, atribuïda a la proliferació de noms no catalans (?) dels primers nadons nascuts a Catalunya.

Amb l'auge de l'extrema dreta i dels discursos d'odi contra les persones immigrades, aquesta cantarella es fa sentir més i té més acceptació, aquesta cantarella ressona més, tot i que no deixa de ser una mena de "cançó de l'enfadós".

Ja sabem, de fa anys, que aquesta circumstància (el fet que d'uns anys ençà el primer nadó no tingui un nom estrictament català) ve determinada per diferents factors, un dels quals, naturalment, el fenomen migratori, però cal afegir-hi altres factors socials i econòmics, prou ben explicats en diferents articles, com per exemple aquest darrer del diari digital Nació: "Per què el primer nadó de l'any acostuma a ser de família immigrant?"

La fotografia dels noms dels primers nadons catalans de l'any, doncs, ens dona una informació que pot resultar esbiaixada i que, en tot cas, no descriu cap més realitat que la dels primers naixements de l'any; extreure'n altres conclusions interessades és desdibuixar la realitat amb la voluntat de crear un marc mental amb unes intencions molt concretes, i gens lloables.

Ja sabem que fa temps que de Joans, Joseps i ases no n'hi ha a totes les cases; bé, d'ases sí, que n'hi segueix havent, a totes les cases... El cas és que l'increment de població de Catalunya s'ha produït, aquests darrers anys, més pel factor migratori que per natalitat, i aquesta és una qüestió que previsiblement se seguirà produint els anys vinents.

Així doncs, no sé per què ens estranyem i, sobretot, alarmem, pel fet que els noms dels primers nadons nascuts a Catalunya no siguin noms estrictament catalans; i encara entenc menys que donem per fet que l'origen del nom pressuposi que aquests nadons (no els seus noms) no siguin catalans, amb tota la càrrega ideològica que hi ha en aquesta pesada i enfadosa cantarella...

El batxillerat del Xifra, tocat i... enfonsat?

El que insinuava fa escassament quinze dies, en l'article "AMPA Xifra, final d'etapa", malauradament s'està confirmant: "Els vents que arriben del departament d'Educació, ja vestit amb el nou govern, podrien confirmar aquella llei que diu que si una cosa va malament, encara podria anar pitjor."

Anem per parts i desgranem, breument, la llei i la qüestió.

Si una cosa va malament...
L'extinció de l'ESO de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, situat al barri de Pont Major de Girona, és ja un fet consumat i dolorosament assumit per l'institut i les famílies, i semblava ser el punt final d'uns anys de maltractament institucional, despullant de diversitat els estudis d'ESO i abocant-los a uns nivells de segregació a través de falses promeses i xutades de pilota endavant. 

Al capdavall, la impressió és que la covardia política ha guanyat a valentia, i per Educació era millor deixar morir d'inanició els estudis d'ESO del Xifra, que no fer-hi una posta per mantenir-los lluitant contra la segregació. Quan la valentia política exigia desplaçar alumnat del centre de Girona (suposadament benestant) cap a la perifèria, la covardia s'ha replicat, novament, desplaçant l'alumnat de la perifèria (suposadament pobre, segregat) cap al centre.

... Encara podria anar pitjor!
Assumida la pèrdua de l'ESO, i encara fent-ne el dol, l'institut i les famílies afrontàvem amb incertesa la transició de l'institut cap a un centre de formació professional integrada, per esdevenir una referència dels estudis postobligatoris, amb la formació professional i mantenint i potenciant encara més els estudis de batxillerat, desplegant el que s'anomenen batxillerats professionalitzadors.

Aquest escenari permetria no només que l'alumnat que encara fa ESO pogués seguir amb els estudis de batxillerat a l'institut, també garantia que aquests els estudis de batxillerat tinguessin continuïtat, i amb aquest escenari treballava, des d'aleshores, l'equip directiu i tot l'institut, en la reformulació del projecte de centre.

Doncs no, ara aquest escenari corre el risc de saltar pels aires, per la voluntat d'Educació d'extingir (d'extirpar), juntament amb l'ESO, els estudis de batxillerat del Xifra, de manera que els alumnes que aquest curs fan 1r de batxillerat puguin fer 2n el curs vinent, però que els que fan 4t d'ESO ja no puguin fer 1r de batxillerat al Xifra, i hagin d'anar a un altre institut.

En altres paraules i perquè s'entengui més clarament, el curs 2025/26 seria el darrer amb els estudis d'ESO i de BAT al Xifra.

Davant aquest escenari, l'equip docent i les famílies s'han mostrat contràries (i contrariades) per la voluntat d'Educació, exigint no només la continuïtat dels estudis de batxillerat per a l'alumnat que encara fa ESO a l'institut, també de cara al futur, desplegant el projecte que el mateix departament d'Educació havia animat a fer i presentar, projecte d'estudis postobligatoris que incloïa també els estudis de batxillerat.

El batxillerat del Xifra està tocat; les famílies i l'equip docent ja han començat a defensar, amb dents i ungles, la continuïtat dels estudis de batxillerat; en aquesta lluita també s'hi suma, per descomptat, el barri de Pont Major a través de la seva Associació de Veïns i Veïnes, pel risc que representa anar perdent estudis al barri, com qui perd llençols a cada bugada: primer l'ESO, ara el BAT? I demà què seran, els estudis d'infantil i primària?

El batxillerat del Xifra està tocat, enfonsar-lo seria una greu irresponsabilitat.