dilluns, 14 d’octubre de 2019

Vençuts?

Photo by Jack Zalium on Foter.com / CC BY-NC
He tornat al Mercadona, tot i que, en realitat, no hi he deixat d'anar... El dissabte 12 d'octubre vaig anar-hi i, com tants altres supermercats i grans superfícies, era obert tot i ser un festiu, d'aquells patriòtics per a més inri.

El capitalisme deu ser poc patriòtic, o en tot cas la seva és una altra pàtria, no precisament aquesta hispànica que desencertadament celebrem, o celebren...

Però tornem al Mercadona. Hem tornat al Mercadona, si és que hi hem deixat d'anar alguna vegada indignats per moments quan hem desfilat un fil de Twitter advertint-nos dels vincles del propietari amb la dreta espanyola... Sincerament, ens esperàvem el contrari?

Hem tornat al Mercadona amb l'aparent normalitat que al seu dia vam tornar a la feina malgrat la injusta i incomprensible presó provisional, o més que tornar-hi vam seguir-hi anant, i portant la mainada a les activitats extraescolars, i celebrant els nostres aniversaris i altres festes recuperant una normalitat que la majoria no hem abandonat mai, sí els i les preses polítiques, també els i les exiliades i, naturalment, les seves famílies!

Després de quasi dos anys després de tenir polítics injustament empresonats i, manifestacions i declaracions a banda, hem seguit fent vida més o menys normal, potser més enfadats, potser més tensos, segurament més mobilitzats i alhora, potser, més decebuts per uns partits que, tot i compartir exili i presó, i govern, no han deixat de fer-se la punyeta amb l'aparent normalitat de sempre...

Potser sí que, sigui quina sigui la sentència, ja ens han vençut si, després de quasi dos anys de presó injusta i exili la nostra vida ha seguit amb una aparent normalitat...

Serà diferent després de la sentència? De moment ni en la resposta hi ha consens... I un tsunami ens adverteix, com si fos un oracle, que la resposta serà llarga, cosa de mesos o anys...
Em temo que, malgrat tot, seguirem comprant al Mercadona...

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Psychotic Girl"

Photo by patrick.verstappen on Foter.com / CC BY-NC-SA
L'amor i la salut mental estan íntimament lligats més enllà, molt més enllà de la fàcil i previsible sentència "l'amor és boig!" que, reconec, jo mateix he fet servir.

I sí, en aquella ocasió l'amor i el desamor semblaven viure en un frenopàtic, tot i que jo també veig traces de malaltia mental en aquesta història de desamor i combustió de Love of Lesbian.

Amor i salut mental també sobrevolen sobre "Psychotic Girl" i l'enigmàtica relació que la cançó de The Black Keys descriu a ritme de banjo...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 11 d’octubre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la salut mental

Photo by Feggy Art on Foter.com / CC BY-NC-ND
Aquesta setmana tot el que he escrit ha girat, d'una o altra manera, al voltant de la salut mental, no en va ahir n'era el dia mundial.

La salut mental és una gran oblidada o, potser encara pitjor, ignorada, doncs en general no la tenim tant present com la salut física.

El novel·lista C. S. Lewis va afirmar que "el dolor mental és menys dramàtic que el dolor físic, però és més comú i també més difícil de suportar", pel que la mala salut mental és quelcom que, generalment, patim en silenci.

Si ignorar-la és un error, silenciar-la n'és un altre, doncs com va afirmar Sigmund Freud, "les emocions no expressades mai moren. Són enterrades vives i surten més tard de pitjors formes."

Setmanes com aquesta, que contenen el Dia Mundial de la Salut Mental, permeten parlar-ne més obertament, trencant silencis, tabús i estigmes.

Al capdavall totes i tots nosaltres també sabem que sense salut mental no hi ha salut...

dijous, 10 d’octubre de 2019

La millor jugada d'Àlex Abrines


Canten Els Amics de les Arts que "tornar sempre és la millor part de l'aventura", i no sé si la millor part està per arribar, però el cert és que Àlex Abrines finalment, i feliçment, ha tornat!

I no, no em refereixo només que ha tornat al a jugar a bàsquet i a competir, o que ha tornat al Barça, em refereixo sobretot a que ha tornat ell, després de patir un procés depressiu.

I abans de tornar va escriure aquesta bonica carta que avui, Dia Mundial de la Salut Mental, és pertinent llegir, si no ho havíeu fet encara!

"Querido amigo, la que me has liado. Tanto tiempoo juntos y ahora me haces esto; nos conocemos des de que no sabía ni caminar, años y años de una amistad inquebrantable hasta que hace unos meses todo se rompió en mil pedazos perque empezaste a darme miedo. No te podía ver, incluso llegué a odiarte.

Vernos era poco menos que una obligación, a la mínima oportunidad te esquivava. Solo quería huir de ti y de todo lo que te rodeaba. pasé mucho tiempo diciéndome a mi mismo que esto no podia ser verdad, que no tenia sentido, que debía volvera ser el que era. Pot eso pedí ayuda a los míos y recurrí a los mejores profesionales para recuperar la felicidad que sentía cada vez que estábamos juntos.

Decidí decir basta, quería luchar por nuestra amisrtad y recuperar la sonrisa. No ha sifo fàcil, muchas veces he pensado en tirar la toalla, me decía a mi mismo que encontraría otras formas de inspirarme y sacar lo mejor de mi. Pero nada ni nadie me ha calado tan hondo como tú, así que me he armado de valor para acabar con esta pesadilla.

Y lo he conseguido. He recuperado la sonrisa, las ganas de verte y de volver a pasar una y mil horas juntos. Querido balón, he vuelto. Soy yo, Alex.

Gracias por estar ahí siempre esperando."


dimecres, 9 d’octubre de 2019

"Món laboral"

Photo on Foter.com
Mesos enrere, pensant en la possibilitat de tornar a fer ràdio, pensava quin tipus d'espai o programa podria fer, què em podia venir de gust. Hi donava voltes però no trobava el què...

Fins que un dia, inesperadament, la més previsible (i potser per això improbable) de les idees em va venir al cap: i si parlo de tot el que m'envolta a la meva feina, en el meu dia a dia? Al capdavall el més assenyat (i jo de mena sóc prudent) és parlar del que un coneix i, si és possible, del que un sap!

Així que vaig proposar a Ràdio Sarrià fer un programa sobre el món laboral, la recerca de feina, la inserció de col·lectius vulnerables, etc... I així es va anar definint poc a poc aquest petit espai radiofònic setmanal que es diu "Món laboral".

L'espai "Món laboral" tot just ha arrencat aquesta setmana i s'emet dins el magazine matinal "La Terrassa" de Ràdio Sarrià.

En el primer programa vam entrevistar a la Mònica Mutos, treballadora social i membre de l'equip directiu de la Fundació Drissa, per parlar sobre la salut mental, just quan aquesta setmana es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental, i dies després d'haver participat en una jornada del programa Incorpora Salut Mental en la que sobretot vam parlar d'empreses saludables, també a nivell de salut mental!

Per cert, tancarem cada programa amb una cançó relacionada amb el tema tractat i/o el món laboral... Us animo a escoltar l'entrevista!


dimarts, 8 d’octubre de 2019

No et suïcidis...

Photo by Yami Altamirano. on Foter.com / CC BY-NC-SA

"Enmig de la carretera de Salt
hi corre una nena, és el meu desig
té les cames com una nina de
mel i de mató

No et suïcidis
hauràs de fer l'amor
no et suïcidis
hauràs de fer-ho amb mi"

Així comença "Nina ensucrada", cançó d'Adrià Puntí que va publicar l'any 1993 dins el disc Borinots dels mítics Umpah-Pah.

"No et suïcidis", diu la cançó, i inevitablement brollen de la nostra memòria escenes que hem llegit en llibres, o vist en pel·lícules, de persones que, a vegades sense fortuna, intenten desesperadament dissuadir el decidit suïcida...

El suïcidi és pertorbador, doncs ens enfronta contra nosaltres mateixos i, entenc, al dolor d'una vida que és més dolorosa que el que es pot arribar a sentir occint-la.

Setmanes enrere l'Organització Mundial de la Salut (OMS) feia públiques una sèrie de dades sobre el suïcidi, totes elles realment alarmants! D'entrada fa vertigen pensar que prop de vuit-centes mil persones es suïciden cada any, tenint present a més que són moltes més les temptatives de suïcidi, i que un suïcidi no consumat representa el factor de risc més important.

I si el nombre de persones que es suïciden cada any fa feredat, més en fa ser conscient que el suïcidi és la segona causa principal de defunció de joves de quinze a vint-i-nou anys.

I una darrera dada per a la reflexió: el 79% dels suïcidis es produeixen en països amb ingressos mitjans i baixos, pel que també té una dimensió socioeconòmica rellevant.

El suïcidi ens pertorba i potser és per això que no en parlem; és tema tabú del que, al llarg de molts anys, no s'ha volgut parlar, ha estat un tema silenciat en part per culpa, en part per vergonya, i potser també per evitar-ne més per "simpatia" o mimetisme. No parlar-ne, és evident, no els ha aturat...

Avui en dia la concepció social del suïcidi s'està transformant, parlant menys de culpa i més de malaltia, i sobretot parlant-ne d'una forma més oberta, sobretot en clau de prevenció. Perquè sí, el suïcidi es pot prevenir!

I és amb aquesta valentia, amb aquesta voluntat que el Dia Mundial de la Salut Mental d'enguany es dedica a la prevenció del suïcidi, posant l'accent en la necessitat de parlar-ne.

Necessitem parlar-ne globalment i, sobretot, és necessari parlar-ne amb qui ha manifestat fer-ho alguna vegada, i parlar-ho si som nosaltres els qui considerem que ja no paga la pena viure...

No et suïcidis, abans parla, amb qui sigui però parla!

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Empreses saludables

Photo by Steve Corey O.O.T. on Foter.com / CC BY-NC
La hipòtesi és que, a priori, una empresa amb una bona salut mental hauria de plantejar menys dificultats i resistències a l'hora d'inserir una persona amb alguna malaltia o problema de salut mental.

D'entrada l'interrogant que planteja aquesta hipòtesi és què entenem per empresa saludable, i aquí la qüestió, definició a banda, és que de moment tenim poca literatura i sobretot, i com va destacar dies enrere el John Griffiths a la jornada "Ment oberta a la inclusió laboral" organitzada pel programa Incorpora Salut Mental, tenim poques dades del seu impacte en les empreses en particular i en la societat en general.

Un entorn saludable, deia Griffiths, és aquell en el que la cultura i l'ètica de l'organització protegeixen i promouen, en el desenvolupament de la seva feina, el benestar mental i físic de les persones que hi treballen.

Davant els múltiples fronts des dels quals es pot abordar aquesta qüestió, potser paga la pena partir d'una visió més general, d'una de les conclusions finals que es van compartir en la citada jornada: "sense salut mental no hi ha salut", i a partir d'aquesta visió més integral de la salut, també la de les empreses, incorporar la salut mental, si no s'ha fet encara, com un factor més de la salut laboral.

Ja fa uns anys l'enyorat expert Pau Gabarrella reclamava arreu, també a Girona, la necessitat que les empreses vetllessin per la seva salut mental i la de les persones que hi treballen ja que, com va subratllar John Griffiths, passem pràcticament la meitat del nostre temps actiu a la feina. És pertinent, doncs, interrogar-nos de nou: és saludable el nostre lloc de treball?

L'empresa, doncs, té una gran responsabilitat en relació a la nostra salut mental, que neix de la pròpia cultura d'empresa i de com estableix i defineix, per acció o omissió, les relacions personals a nivell professional de forma vertical i horitzontal. Així doncs l'empresa pot ser un impuls positiu de la nostra salut mental, o un desencadenant més d'algun problema de salut mental... Sí, les baixes laborals per depressió, angoixa o altres problemes de salut mental representen un percentatge important de les baixes laborals totals i, per tant, també tenen un notable impacte econòmic.

En aquest sentit és pertinent esmentar algunes de les dades que John Griffiths va compartir, entre les que destacava especialment aquesta: el cost anual que suposen els problemes de depressió relacionats amb el treball és de sis-cents vint bilions (amb b!) d'euros anuals a Europa!

És a dir, no tenir cura de la salut mental de les empreses (i dels seus llocs de treball, i de les persones que hi treballen) ens surt molt car. Per contra, invertir en programes de salut mental a les empreses té un retorn molt positiu, no només per a les empreses, sinó també per a la societat en general: Griffiths va exposar un estudi que xifrava un retorn de nou euros per euro invertit en programes de salut mental en empreses de cinc-centes persones treballadores.

La hipòtesi és que, a priori, una empresa amb una bona salut mental hauria de plantejar menys dificultats i resistències a l'hora d'inserir una persona amb alguna malaltia o problema de salut mental.

El veritable repte, però, és que les empreses saludables no foragitin les persones que, pel motiu que sigui, tinguin un problema de salut mental...

I sobretot recordeu que, segons les estadístiques, una de quatre persones tindrem, al llarg de la nostra vida, algun problema de salut mental. Així que sí, vés per on, aquesta és una qüestió que ens toca de ple a tots i totes, no creieu?

I per acabar una darrera pregunta: fins a quin punt nosaltres també contribuïm (o no) a fer més saludable l'empresa o organització en la que treballem?

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Love My Way"


"My Way", cantava Frank Sinatra, i a la seva manera els Sex Pistols, com tants altres, el van versionar; les maneres, ja ho sabem, són molt particulars, fins i tot personals...

Cadascú té les seves, de maneres, i les nostres, com els petons d'aquesta cançó, a vegades no són suficients.

Estimem a la nostra manera, maldestre per moments, sublim en ocasions i, possiblement, la majoria de vegades estimar a la nostra manera no és suficient...

Mai en sabem prou, d'estimar, i la part positiva (que la té) és que podem, a banda d'estimar més, fer-ho millor, i sobretot fer que aquesta sigui, llavors sí, la nostra manera, una manera que es fa estimar!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 4 d’octubre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la ràdio


He tornat a caure, ho he tornat a fer! Ja sóc un reincident o, encara pitjor, un multi reincident!

Després d'unes quantes temporades, als anys noranta del segle passat, amb la co-presentació  programa musical de Ràdio Salt "Això és Rock!", i després, ja al segle XXI, de conduir els programes "Ball Volat" i "Sarrià de Ter en Xarxa" a Ràdio Sarrià, aquesta temporada torno a fer ràdio amb un espai setmanal, "Món laboral", a Ràdio Sarrià!

"Món laboral" serà un espai de Ràdio Sarrià sobre la recerca de feina i la inserció laboral; el programa tractarà, a vegades de forma més genèrica, a vegades més específica i especialitzada, qüestions relacionades amb la recerca de feina i la inserció laboral: CV, entrevistes de feina, portals de recerca de feina, responsabilitat social de les empreses, formació ocupacional, tallers formatius, bretxa de gènere, inserció laboral de col·lectius vulnerables i altres qüestions rellevants com les dades d'atur, jornades especialitzades, el dia del treball, el de l'eradicació del treball infantil, o, per exemple en el primer programa, el Dia Mundial de la Salut Mental!

Aquest espai de ràdio s'emetrà cada dilluns al matí (9:15h) dins el magazine matinal "La Terrassa" de Ràdio Sarrià, i el primer programa s'emetrà aquest proper dilluns 7 d'octubre!

La ràdio acompanya i, com va ironitzar Marilyn Monroe, fins i tot vesteix: "no és cert que no tingués res posat. Tenia posada la ràdio".

Així doncs poseu-vos la ràdio, que la resta ja és cosa vostra!

dijous, 3 d’octubre de 2019

El diccionari de grec


Fa més de vint-i-quatre anys que vaig marxar de casa de la meva mare i encara hi tinc coses meves, més de les que em pensava!

Hi tinc sobretot llibres de text, llibretes i papers de l'escola i l'institut, fins i tot algun quadern de notes!

Qui més qui menys tenim coses nostres a casa dels nostres pares i mares, coses que potser han sobreviscut a més o menys trasllats, i per més anys que faci que ja no hi visquem, romanen allà; deu ser una manera de no acabar de trencar el cordó umbilical, una manera de seguir sentint nostre aquella casa que, durant anys, va ser la nostra llar...

L'altre dia fent endreça a casa la meva mare vaig retrobar-me amb els diccionaris que van acompanyar la meva escolarització a EGB, BUP i COU (buf, quina regressió!), i entre ells em va fer especial il·lusió tornar a tenir entre les meves mans el diccionari de grec-castellà!

Durant tres cursos aquell diccionari va formar part del meu dia a dia, una part important de la meva vida, anant amunt i avall entre casa meva i l'institut, al ritme de l'horari escolar...

Quan vaig obrir de nou el diccionari vaig veure-hi el que dues companyes de l'institut, també de les classes de grec, m'hi van escriure: una mena de dedicatòria graciosa; res transcendent, simplement van deixar-hi la  la seva empremta.

Com el diccionari, aquelles dues companyes, com tantes i tants altres, també formaven part del meu dia a dia, fins i tot una part important de la meva vida, però ara no són més que un bonic i gran record, i una conversa esporàdica quan ens retrobem casualment, i de forma molt puntual, per Girona.

Així és la vida, en relació al diccionari de grec o a tants altres objectes que ens han acompanyat en algun moment, també en relació a moltes persones que, després d'haver compartit tant, ara viuen més en el nostre passat que en el nostre present...

Tenia el diccionari de grec entre les mans i la decisió va ser un impuls, ho reconec, i l'impuls va ser prou fort per rescatar-lo d'aquell oblit (que no abandó!) i endur-me'l a casa...

dimecres, 2 d’octubre de 2019

El primer partit


La meva trajectòria com a jugador de handbol va ser breu, fugaç com un d'aquells desitjats estels que ens esquiven la mirada; diria que no vaig jugar regularment més d'una temporada...

Era petit (sis o set anys, diria, potser algun més i tot) i menut i jugava d'extrem a la Unió Esportiva Sarrià (UES); no era àgil ni ràpid, virtuts dels extrems, però hi jugava, suposo, perquè era la posició en la que deuria destorbar menys...

Uns anys més tard, a l'estiu de 1985, vaig participar en una estada esportiva d'handbol a Viella, tot i que aleshores va estava plenament lliurat al bàsquet!

Sense ser gaire més bo que en l'handbol val a dir que la meva trajectòria com a jugador de bàsquet va ser més llarga, prorrogada fins i tot puntualment fa uns anys, fins que una patacada em va deixar, literalment, fora de combat!

En el món del bàsquet fins i tot vaig fer, d'adolescent i jove, d'àrbitre, però això és una altra història...

Us explico tot això perquè, inevitablement, vaig pensar-hi en el primer partit d'handbol que la meva filla petita (tretze anys) va jugar aquest dissabte amb l'equip infantil femení de la UES, al seu pavelló.

No sé si la seva trajectòria serà llarga o curta, de fet això ara per ara és el de menys, sobretot veient les ganes i la il·lusió amb la que de moment afronta la temporada!

Al primer partit, amistós, van posar-hi més cor que tècnica i tàctica, i a cor que vols s'hi van esforçar i córrer! Ella, com la gran majoria de les seves companyes d'equip, tot just ara ha començat a jugar a handbol, després d'haver fet, aquests darrers anys, gimnàstica rítmica i funky...

El primer partit va ser molt emocionant, sobretot des de la grada! Cada acció, cada intent d'acció, era seguit amb expectació i aplaudit amb passió pels pares i mares, que teníem tants o més nervis que elles, i ja no us dic com vam celebrar els gols, pocs en comparació amb l'altre equip, que van marcar!

El de l'altre dia va ser només el primer partit, tot just el primer d'una apassionant aventura que, sospito, farà córrer més tinta!

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Avui és 1 d'octubre...


Avui és 1 d'octubre i, sí, estic treballant! No és una declaració de principis, simplement la meva realitat d'avui...

Avui sóc a Barcelona en una reunió de feina compartida amb companyes i companys de totes les comunitats autònomes. Semblaria una Conferència de presidents autonòmics, però a mi aquestes reunions, que fem habitualment un o dos cops l'any, sempre m'han fet pensar en un concurs de Miss i Mister Espanya! Entre nosaltres fem broma dient que només ens falta portar la banda: jo lluiria amb orgull la de Míster coordinador de Girona!

El nostre és un espai de treball molt impermeable als embats polítics i judicials, tot i que en els espais més informals a vegades aquestes qüestions transpiren una mica, just el necessari per poder-ne parlar, sense fer-nos mal...

Més mal, ens sembla, ens fem els catalans entre nosaltres, i ja no entre els extrems dels dos pols, sinó entre els qui se suposa comparteixen trinxera! Ara ja ens discutim pel matís, per la coma, i una petita diferència, un desencontre puntual, fins i tot anecdòtic, és guspira suficient per encendre qualsevol sobretaula.

Avui és 1 d'octubre i, com fa dos anys, entre les darreres detencions, les interessades filtracions, l'expectativa de la sentència i la proximitat d'unes noves (i enèsimes) eleccions, el clima social i polític viu de nou un inquietant crescendo.

No se'ns escapa que entre tant soroll, una part és, i serà, per a res! Més combustible a per a encendre's en qualsevol moment, per qualsevol desavinença...

dilluns, 30 de setembre de 2019

No hi ha pla(neta) B!


Que el fenomen Greta Thunberg és una anomalia és tan cert com que aquesta anomalia ha esdevingut, urgentment, necessària.

Hi ha qui titlla d'infantil el seu discurs, d'infantil i de poc rigorós científicament, i segurament raó no els hi falta; al capdavall és només una adolescent, i és evident que no és científica!

Però no és ni la maduresa ni el rigor científic el que fa poderós el seu discurs, sinó la seva determinació, si voleu obsessiva, el que li dóna força.

Puc entendre la frustració d'una part del món científic, que fa anys que, amb estudis, recerques, investigacions i informes clama al cel alertant de l'emergència climàtica sense que els governants els facin excessiu cas, tampoc nosaltres...

Puc entendre la seva frustració en veure com, ara, una marreca de setze anys té la capacitat de captar l'atenció de tothom!

Però res és en va, tampoc Greta Thunberg; ella ens ha subratllat el problema, ha captat la nostra atenció, i la dels governs mundials i, sobretot, ha implicat en la seva causa a molts infants i adolescents, com hem anat veient aquests darrers mesos, i especialment aquest divendres passat.

I la solució no és ella ni en ella, prou que ho sabem, sinó el els canvis, alguns profunds, que tot plegats hem d'afrontar globalment i localment a nivell econòmic i productiu.

Tenim una jove generació sensibilitzada, gràcies en part a Greta Thunberg, una generació que ara ens exigeix responsabilitats i compromisos, i que d'aquí no massa anys seran uns altres infants i joves d'aleshores qui els els i les interpel·laran, tan de bo aplaudiran, per l'estat del nostre planeta, que és i serà al mateix...

Moltes pancartes i cartells ens advertien, en les múltiples manifestacions de divendres passat, que no hi ha un pla B pel planeta; jo divendres em preguntava: n'ha tingut mai de pla B el nostre planeta?

dissabte, 28 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Amo"


Diuen que el cervell tria abans que nosaltres, que nosaltres en siguem conscients! I tria abans que nosaltres ja siguin unes sabates, o l'amor de la nostra vida!

Diuen que el cervell tria abans que nosaltres, i jo em pregunto: que no és part de nosaltres, el cervell?

Sí, ja entenc que es refereixen a la tria de l'inconscient o, encara millor, del subconscient, i que aleshores funció del nostre conscient, és a dir, nosaltres, és argumentar i justificar la tria, convencent-nos racionalment i emocionalment.

És aleshores quan, com a "Amo", podem identificar, escriure i fins i tot cantar totes aquelles petites coses d'ella que ens enamoren... 

És clar que no som infal·libles, ni nosaltres ni el nostre cervell!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 27 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el silenci

Photo on Foter.com
Existeix realment el silenci? Podem no parlar ni sentir parlar ningú, però no sempre podem apagar la nostra veu interior, o la remor dels nostres pensaments, que per moments crepiten encesos, d'altres sonen com les fulles dels arbres remogudes per un suau cop de vent...

El silenci no calla, ja ho sabem! El silenci pot ser còmplice, i fins i tot, paradoxalment i com versa la cançó, pot ser i de fet és paraula, i alhora també pot alliberar-nos de les paraules que ens fan esclaus!

El silenci també és música, "el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls", va dir Miles Davis, i Unamuno va afirmar que pot ofendre i ser, a vegades, la pitjor mentida!

El silenci és aparentment nostre, però no sempre sabem callar, doncs el silenci per moments ens incomoda, ens torba l'ànim fins arribar a esdevenir, com va dir Francis Bacon, la virtut dels bojos... El silenci pot ser, també, una benedicció!

"El silenci és l'únic amic que mai traeix", va dir Confuci, i ara ja no sé si, arribat a aquest punt, ja he parlat massa!

dijous, 26 de setembre de 2019

Reiteració electoral

Photo by sniggie on Foter.com / CC BY-NC-SA
La nova convocatòria electoral del proper 10 de novembre, fruit de la investidura fallida, obliga als partits polítics a fer un esprint en tots aquells processos interns d'elecció de les candidatures, i també els obligarà a fer un esprint en la reduïda campanya electoral que tindran, doncs serà d'una setmana en comptes de les dues habituals.

De marge en tenen, fins i tot els partits a qui aquesta convocatòria els fa més aviat nosa o els agafa amb el peu canviat, doncs d'una o altra manera els partits polítics sempre estan a punt, o s'hi posen, s'activen quan oloren eleccions.

Els partits polítics, de fet, tan estan preparats per a curses de fons com, quan s'escau, per a esprints electorals com el que ve ara... Els partits polítics estan preparats per tanta reiteració electoral, no sé si nosaltres, els soferts votants!

I no és el fet d'anar a votar el que exaspera, que les urnes no ens fan por, sinó el que els polítics fan, o deixen de fer, amb el nostre vot.

Jo per aquestes eleccions els deixaria sense campanya electoral; ja sé que en totes les eleccions la campanya és un element fonamental i imprescindible per a garantir el dret a la informació, però tenint present que (1) estem quasi en permanent campanya des de fa mesos i mesos, i que (2) a aquestes alçades les campanyes semblen estar més al servei i necessitats (econòmiques) dels partits que al nostre servei i necessitats com a electors, jo els castigaria sense campanya!

Tanta reiteració electoral ha de ser, inequívocament, senyal que el sistema falla, que està malalt, i de moment no fem res més que estabilitzar-nos en la inestabilitat electoral... Fins quan?

Espero que a partir del 10 de novembre la reiteració electoral s'aturi... 

dimecres, 25 de setembre de 2019

L'estiu no és meu

Photo on Foter.com
L'estiu és teu, versa el lema de les activitats de lleure que organitza la Generalitat de Catalunya, però en realitat no és veritat!

L'estiu, com la resta d'estacions, no és teu ni meu, doncs tothom se l'apropia i l'utilitza a conveniència.

I les conveniències poden ser moltes i variades, i fins i tot contradictòries. Hi ha qui per estiu entén només les vacances, només les seves vacances, suposo que amb independència dels dies o setmanes que durin, de manera que quan ja han finat ha finat també l'estiu, per més dies o setmanes que li restin.

Fins i tot hi ha qui el prorroga més enllà, com l'anunci d'una escola d'estiu de no sé quina organització, que vaig veure anunciada abans d'ahir al diari, prevista per aquest cap de setmana, astronòmicament el primera de la tardor.

I és ben cert que hi ha l'estació astronòmica i la meteorològica, no sempre coincidents, i també hi ha la que, vés a saber per quins motius, ens interessa a cadascú de nosaltres.

L'estiu s'ha acabat, em va dir algú setmanes enrere, i vaig deduir que es referia essencialment a les seves vacances, per l'enyorança amb la que me'n parlava; tot i que tal vegada es referia al seu, d'estiu, a l'estiu de la seva vida, i que ara que ja s'havia endinsat a la quarantena, començava a transitar per la seva particular tardor...

L'estiu no és meu ni teu, i ni tan sols és seu, doncs a voltes la primavera i la tardor s'hi disfressen, no sé si per vici, per caprici o pel canvi climàtic!

Així que avui ja no sé si dir-vos bona tardor, o desmentir-vos vilment quan torneu a afirmar que l'estiu s'ha acabat!

dimarts, 24 de setembre de 2019

Mercès


Clamava mercè la Mercè i al no concedir-li, va restar a mercè de la seva mercè, pel que les mercès, naturalment, se les va quedar per ella!

De mercès també n'és ple el diccionari tot i que avui l'onomàstica que es celebra és la de la Mercè amb majúscula, i Mare de Déu (i patrona de Barcelona) per a més informació...

Jo sobretot en tinc una de Mercè, patrona de la seva vida, i mare no d'un Déu, sinó simplement meva, vulgar mortal, i del meu germà, que déu n'hi do també!

I a la seva mercè va restar la meva vida, i no a mercè de qualsevol altre incert, i qui sap si funest, destí, quan sense morir vaig tornar a néixer...

I santa no és tot i obrar miracle, doncs (sobretot) mercès a ella, Mercè amb ema majúscula, ema també de mare, encara som de prou bon profit!

Mercès, doncs, (a) per la vida, parafrasejant Violeta Parra, que malgrat tot ens dóna tant, i mercès per compartir-la cada dia, i també avui que és el teu Sant!

Mercès a la vida, i per la de la (Maria) Mercè que me la va donar!


dilluns, 23 de setembre de 2019

Abans del 2000!


A finals dels anys vuitanta Televisió de Catalunya va començar a emetre "Més enllà del 2000", un programa presentat pel divulgador científic Josep Maria Ferrer Arpí, que tenia per missió apropar-nos, des de la ciència, a l'expectant futur que ens esperava més enllà d'aquesta mítica i esperada data!

L'any 2000 representava, col·lectivament, una fita pel seu inevitable simbolisme, ja alimentat dècades enrere per la literatura, el cinema i, naturalment, la ciència i la religió.

No recordo a partir de quin moment vaig prendre consciència dels anys que tindria l'any 2000, no recordo quan, per primera vegada, vaig fer la resta: 2000-1974=26!

És clar que l'1 de gener de 2000 encara tindria vint-i-cinc anys, vint-i-cinc i mig per a ser més precisos!

I tampoc recordo el moment en què em vaig proposar un repte, bé, més aviat un propòsit, un d'aquells que un vol que s'acompleixin, però si no és possible, tampoc passa res... El propòsit era, ni més ni menys, ser pare abans del 2000!

El que sí recordo és un dels regals que em van fer quan vaig complir els 18 anys!

El 6 de juliol de 1992 estava fent d'intendent en uns campaments de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons, i aquell dia el pastís d'aniversari va ser un d'aquells fets amb galetes i crema de cacau, doncs és evident, o si més no ho era aleshores, que a la cuina dels campaments no hi havia forn!

Que què em van regalar en aquells campaments? Un conte infantil, un pot de farinetes, un xumet... en fi, tot un "pack" infantil acompanyat d'un missatge que m'animava i esperançava a ser pare abans del 2000!

Vuit anys abans del 2000 els meus amics i amigues del Cau ja tenien clar el meu desig d'ésser pare abans del tombant de segle; tan insistent (pesat!) era?

Sigui com sigui el cas és que poc més de set anys després, a tres mesos i mig de l'any 2000, naixia la meva primera filla, complia el propòsit, el desig, de ser pare abans del 2000!

dissabte, 21 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Drive"


Qui et portarà a casa aquesta nit?

Quantes preguntes motiva l'amor? Quants dubtes i interrogants? Quantes incerteses que necessiten ser resoltes?

L'amor està farcit d'interrogants, i la majoria són preguntes que no tenen resposta, preguntes que resten a l'aire, suspeses en l'aire esperant que algú, ell o ella, les caci al vol i les resolgui...

És cert que hi ha una gran pregunta (la pregunta!), la que només espera un sí per resposta, però abans que aquesta, també després (si hi ha després) són moltes les que s'han fet, i les que es faran, i ni tan sols aquestes, més enllà de la clàssica (i falsa) binària, reben sempre una resposta o, encara pitjor, la resposta desitjada...

Si l'amor està farcit d'interrogants, perquè no una cançó d'amor, balada per a més informació, amb (quasi) més interrogants que estrofes?

Qui et portarà a casa aquesta nit?





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 20 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el fracàs


Reconeguem-ho: el 10N és fruit d'un (nou) fracàs; diria que això, uns i altres ho tenen clar, ningú ho discuteix. Altra cosa és qui s'atribueix, o a qui s'atribueix la responsabilitat (que no culpa) d'aquest fracàs, i per bé que és compartida, aquí tothom, uns i altres, se l'espolsen atribuint-la a l'altre!

Sigui com sigui les eleccions del proper diumenge 10 de novembre més que una oportunitat semblen, per a la majoria de votants, un càstig, i caldrà veure si així també es tradueix es relació als polítics, amb un massiu vot de càstig que representaria un notable increment de l'abstenció, a banda dels pronosticats (i per alguns esperats) transvasaments de vots entre partits...

Diuen els experts que els llatins no gestionem tan bé el fracàs com els anglosaxons, tot i que veient el cul de sac del Brèxit d'uns, i l'imprevisible i perillós mandat de Donald Trump dels altres no sé si els anglosaxons ens poden donar, avui per avui, massa lliçons.

L'industrial i empresari nord americà Herny Ford va dir que "el fracàs és una gran oportunitat per començar una altra vegada amb més intel·ligència", i observant el 10N i tot l'enrenou polític que l'envolta, penso que potser el problema és que "més intel·ligència" implica que, per poca que sigui, n'hi ha d'haver de prèvia!

El 10N és fruit d'un fracàs, i m'agradaria pensar que, malgrat tot, n'aprendrem, n'aprendran!

dijous, 19 de setembre de 2019

Més enllà dels pressupostos participats


D'uns anys ençà la participació veïnal de Girona es modula, en gran part, a través dels pressupostos participats, un engranatge de participació ciutadana que activa les associacions de veïns, tot i que no totes ni amb la mateixa intensitat, i a través d'aquestes les entitats dels barris i, naturalment, els veïns i veïnes.

Els pressupostos participats permeten, doncs, ficar-hi cullerada! Ficar cullerada al pressupost municipal amb l'assignació d'unes partides per cada barri, en funció de diferents paràmetres, que els barris acaben decidint en què invertir, en un procés participatiu força millorable (de fet com tots!) i amb uns projectes que no sempre s'executen amb la celeritat desitjada.

La cullerada, ja ho podeu intuir, és més de postres o fins i tot de cafè que sopera! I malgrat l'esforç d'associacions de veïns i altres entitats, també del propi ajuntament, la participació global en termes quantitatius sol ser, especialment els darrers anys, molt minsa...

És evident que la fórmula dels pressupostos participats necessita reformular-se, possiblement més d'arrel que de detalls... I també és evident que més enllà dels pressupostos participats la participació ciutadana té i ha de tenir altres canals de participació, així com altres decisions en les que participar.

Confio que de tot això i més en parlem aquest proper dissabte 21 de setembre al matí a la Sala Lluís Herrera del Centre Cívic Pont Major de Girona, en una jornada formativa organitzada per la Federació d'Associacions de Veïns de Girona (FAV).

Us hi esperem!

dimecres, 18 de setembre de 2019

Ganamos la plata!


Es pot ser agnòstic i casar-se per l'església? O encara pitjor, tenir una estampeta de "La Macarena" sota la pantalla de l'ordinador de la feina?

O en un altre ordre de coses... es pot ser independentista i alegrar-se, fins i tot celebrar, la victòria de la selecció espanyola al Mundial de bàsquet?

La vida és plena de contradiccions i a vegades costa més acceptar-les i conviure-hi que evitar-les, quan no dissimular-les, amagar-les com la porqueria sota l'estora o, directament, espolsar-te-les de sobre...

Jo (sobre)visc amb moltes contradiccions, ambivalències si voleu, i m'agrada quan, defugint d'una puresa pretesament perfecta, algú dóna senyals que també hi conviu.

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
És cert que la medalla de plata té, moltes vegades, inicialment un regust amarg, doncs sol ser fruit d'una derrota; i tant cert és això com que la pròpia medalla és, en sí mateixa, símbol d'una gran gesta, malgrat la derrota final...

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
Sergio Hernández, l'entrenador de la selecció argentina que va perdre la final del Mundial de bàsquet contra la  selecció espanyola, ho tenia claríssim just al final del partit: “hoy no perdimos el oro, ganamos la plata


dimarts, 17 de setembre de 2019

Un propòsit? La mentoria...


A les papereries es poden trobar, encara, agendes de paper! Jo fa anys que no en compro, però no des de la irrupció dels anomenats telèfons intel·ligents, sinó des que, fa una quinzena d'anys, pel cap baix, vaig comprar-me una d'aquelles agendes electròniques, en el meu cas una Palm...

Ignoro si, descomptant les pròpies d'escoles i/o instituts, les agendes anuals (les que abasten tot l'any natural) es venen més que les de curs, les que van al ritme del curs escolar, de setembre a juny...

Sigui com sigui és evident que per moltes persones, fins i tot més enllà dels i les docents, la seva vida laboral s'organitza per cursos, més que per anys; no sé si, de ser així, també és ara, més que al gener amb el principi d'any, el moment de formular-se nous propòsits personals, més enllà dels reptes professionals.

Si aquest fos el cas (també si no) el propòsit que proposa Plataforma Educativa no és només digne de menció, sinó que alhora de seriosa consideració: ser mentor/a!



I és que a Plataforma Educativa cerquen persones com tu!

dilluns, 16 de setembre de 2019

Ara fa vint anys!


Feia poques setmanes que ens havíem instal·lat al pis de Sarrià de Ter, just a principis d'estiu, i feia poc més d'un any del nostre calorós casament; la Sira, ja visiblement embarassada, deixava enrere les escales del quart pis de davant el Jardí de la Infància de Girona, casa meva els darrers dos anys, nostra el darrer, des que ens vam casar...

Aquell estiu la Sira ja havia aprovat les oposicions de mestra i tenia plaça assignada a l'Escola Pompeu Fabra d'Anglès; els primers dies de setembre  jo la portava amb el Renault 6 que anys enrere havia comprat a cegues a un mestre jubilat. Aquell Renault 6, avesat durant anys a fer via cap a Sant Feliu de Guíxols, ara s'enfilava cap a Anglès...

Aquell va ser un estiu de molts canvis, canvis d'aquells que condicionen la vida com la vida mateixa: canvi de casa, la nova feina de la Sira i, sobretot, la bona nova que fins aquella nit la Sira amagava orgullosa, alguns dies sota un bonic vestit curull de margarites.

El dimarts 14 de setembre a la nit jo vaig anar a dormir primer, fet aleshores força excepcional, i quan hores més tard, entre la mitjanit i la matinada, la Sira em va despertar amb la llum d'una espelma, em vaig espantar! No hi havia llum a casa i ella, que ja havia trencat aigües, estava a punt de donar-ne!

Una intensa pluja no només ens havia deixat a les fosques a casa, també havia posat a prova la perícia del pilot d'un avió que va aterrar fent "aquaplaning" a l'aeroport de Vilobí d'Onyar, un aterratge reeixit que no va poder estalviar cops i contusions a part del passatge, que aleshores ja omplia les urgències de l'Hospital Doctor Josep Trueta de Girona quan nosaltres hi vam fer cap, amb la il·lusió i els nervis propis d'uns pares joves i primerencs.

Aleshores el 15 de setembre era la data fixada (i sagrada) per l'inici del curs escolar i la Sira, en comptes d'estrenar-se com a mestra a l'escola d'Anglès empenyia amb totes les seves forces per estrenar-se com a mare, entre nerviosa i expectant per tot el que estava vivint, tot nou, i les inevitables (altrament volgudes) conseqüències que aquell moment comportaven...

No, a la sala de parts no hi vaig entrar amb la càmera de fotos, ni ens vam fer cap selfie ni vam publicar res a cap xarxa social; el 15 de setembre de 1999 al voltant de migdia, quan va néixer la nostra filla gran, la Clàudia, la Sira i jo no vam reprimir cap llàgrima de l'emoció que en aquell moment va inundar les nostres vides!

Més tard, ja més asserenat, vaig baixar fins a la planta baixa de l'hospital, on hi havia unes cabines amb telèfons públics; vaig treure'm un paperet de la butxaca i vaig anar trucant a un per un tot el llistat de telèfons de família i amics anunciant la bona nova, trucades tot a telèfons fixes!

El temps passa, a vegades volant tan ràpid que resulta impossible atrapar-lo, a vegades lent i feixuc, com quan la carn se't fa bola i les mandíbules dimiteixen de mastegar més.

El temps passa i vint anys (passin lents o ràpids) són vint anys, i aquella criatura menuda, aleshores de poc més de tres quilos, ahir els va fer!, i amb els seus vint anys són vint, també, els anys que jo sóc pare!

Vint anys donen per molt, de fet per ella, de moment i avui, tota una vida!
Feliços 20!

dissabte, 14 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Come Away With Me"


L'amor és ple de promeses, moltes vegades incomplertes; i no és que qui promet necessàriament menteixi d'inici, el desig d'una vida junts, majoritàriament de color de rosa o, com a mínim, generosament plaent, hi és i amb força; però el desig no sempre s'acompleix fidelment i al final ni el rosa s'imposa sempre, ni el plaer és tan generós...

L'amor és ple de promeses i, alguns, fins i tot de fugides, com la que Norah Jones proposa a "Come Away With Me": vine amb mi, i t'escriuré una cançó...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 13 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'educació

Photo on Trendhype
Avui és tot just el segon dia del llarg curs escolar que acabem de començar; resten per davant moltes lliçons per aprendre, les que es preveuen a les programacions curriculars, i les que no; ambdues són importants, doncs les primeres sobretot els permeten aprovar (o no) el curs, a banda naturalment d'ampliar els coneixements, i les segones els ajuden (ens ajuden) a circular per la vida, aprovin o no el curs...

És clar que no es tracta només d'aprovar el curs, el repte de l'educació és, afortunadament, més ambiciós, i l'escola té una gran responsabilitat, tot i que no l'única! No es tracta només d'aprovar el curs, no és només una qüestió de saber-se uns continguts, l'important essencialment és aprendre, i l'aprenentatge, com va dir Benjamin Franklin és quelcom vivencial: "digues-me i ho oblido, ensenya-me'n i ho recordo, involucra-m'hi i ho aprenc."

Aquesta és l'actitud amb la que tota la comunitat educativa hauríem d'afrontar aquest nou curs escolar, i tots! Aquesta és l'actitud amb la que moltes i molts docents, malgrat les dificultats i la manca de recursos que tenen, treballen! A totes i tots ells, només em resta dir-los, per avançat, moltes gràcies!

dijous, 12 de setembre de 2019

Inici de curs, graella de sortida


Avui comença oficialment el curs escolar i a partir d'avui les aules d'escoles, instituts i universitats s'ompliran de nou d'alumnes que, a la seva manera, i com els seus pares i mares, també agraeixen que finalment hagin finat les seves vacances d'estiu...

Amb l'adveniment de l'inici de curs aquests dies em venia la imatge d'una graella de sortida d'una cursa de cotxes o motos, doncs d'alguna manera avui s'inicia una cursa que s'acabarà al mes de juny; i si bé tots els i les alumnes estan situats a la línia de sortida, en una aparent igualtat, el cert és que, com en les curses, n'hi ha que surten més endavant, a la "pole position", i n'hi ha que surten més enrere...

Sí, tot i que els i les alumnes de cada classe compartiran aula, professorat i matèries, i rebran si fa o no fa els mateixos continguts, ben aviat, com en els curses, es començaran a marcar les diferències entre elles i ells, i en la majoria de casos les diferències al mes de juny, a l'arribada, no diferiran massa de la posició inicial de la graella de sortida d'avui...

Podem pensar que les diferències entre els i les alumnes es deuen només als condicionants particulars de cada alumne, a la seva capacitat individual d'aprenentatge i al seu rendiment acadèmic; i sense negar el pes específic que aquestes qüestions més personals (i si voleu intransferibles) tenen, seria terriblement injust, sobretot pels i les alumnes, obviar que les posicions de sortida i d'arribada estan condicionades per altres factors, com l'entorn familiar i social en el que viuen els i les alumnes.

L'afirmació "el nivell socioeconòmic de l’alumne condiciona el seu rendiment acadèmic" no és gratuïta i aquest article (Desigualtats socioeconòmiques i rendiment acadèmic a Espanya) no només ho reafirma, sinó que aporta dades prou rellevants!

I el més preocupant és que aquestes desigualtats de nivell socioeconòmic no només afecten al rendiment educatiu, sinó que en gran mesura s'arrosseguen i es perpetuen, en alguns casos, a nivell laboral, ja des de la mateixa graella de sortida del mercat laboral.

Avui que s'inicial oficialment el curs escolar som molts els qui agraïm als i a les mestres tota la feina que faran, al llarg dels propers mesos, en la formació i educació dels nostres fills i filles, bo i coneixent que són precisament elles i ells qui més perceben aquestes desigualtats i els seus devastadors efectes.

I és que l'èxit educatiu és un factor que no només depèn dels i les docents, sinó que en gran mesura també depèn dels (migrats) recursos dels que disposen (suports educatius, atenció personalitzada, cobertura de les baixes laborals...), i dels recursos que es destinen a les famílies més desafavorides per tal que la seva situació socioeconòmica no representi un llast, tampoc per a l'educació dels seus fills i filles.

Només així aconseguirem fer de l'educació, l'ascensor social que és i representa...

Potser mai podrem esborrar del tot la graella de sortida, però sí que podem minimitzar les desigualtats que dibuixa i, sobretot, que condicionen al llarg de tot el curs, quan no la vida...

dimecres, 11 de setembre de 2019

11S i la cançó de l’enfadós


Si avui, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, haguéssim de destriar el gra de la palla... què seria el gra i què seria la palla?

El problema no és que jo no tingui resposta o, cas de tenir-la, me la guardi per mi; el problema és que avui tindríem una resposta diferent entre els diferents partits polítics catalans, fins i tot entre els partits avui per avui independentistes.

Ja entenc la dificultat que a vegades comporta simplificar, sobretot davant una situació, una realitat política tan complexa com que la vivim, complexa i, cada dia que passa, sembla que de més difícil resolució.

La repressió, policial i judicial, ha enterbolit la política, tota la política, l'espanyola i la catalana, generant tensions no només entre els aparents bàndols (independentistes - no independentistes) sinó també trinxeres endins, amb retrets i travetes constants que paralitzen pressupostos aquí i allà, ofegant per moments el dia a dia d'institucions, organismes i serveis públics.

L'art de la paraula i de saber conjugar el verb són imprescindibles en política, i ja fa massa temps que tinc la percepció que fins i tot les pronunciades i els conjugats parlaments endins són, sobretot, un exercici de "trilerisme" dialèctic de curta volada,  curta com l'extensió d'una piulada.

Suposo que és per tot això, per aquesta densitat pastosa de declaracions polítiques buides, que avui quasi totes les proclames, fins i tot les meves, em sonaran una vegada més com la cançó de l'enfadós...

dimarts, 10 de setembre de 2019

Els Casero a Santa Eugènia d'Agullana


Totes les famílies tenen llurs tradicions, com els àpats nadalencs, o els d'altres trobades que el calendari assenyala en vermell; també els aniversaris d'uns i altres, i d'altres celebracions variades que convoquen els i les qui en formen part, generalment, al voltant d'una taula curulla de menjar i conversa!

Menjar plegats, compartir el menjar, uneix molt a les famílies, no sé si per això tan primari que és i representar l'acció de menjar, i per això és una llàstima que hi hagi famílies que perverteixin aquest moment amb la intromissió de la televisió, abans, i dels telèfons mòbils ara...

Les famílies tenen tradicions ancestrals, aquelles que ens transmeten de generació en generació i que, malgrat el pas del temps i les viscissituds de la vida, es mantenen inalterables, tot i que adaptades al temps i a les circumstàncies de cada moment.

Hi ha altres tradicions que, en canvi, s'han perdut, s'han deixat de fer precisament per les circumstàncies i les vicissituds de la vida, doncs no tot és inalterable i perdurable... i tampoc passa res!

I fins i tot, i aquesta és també part de la gràcia, es forgen noves tradicions, a vegades per generació espontània, fins i tot sense buscar-les i ser-ne del tot consicents.

L'any 2011 la família Casero vam convocar-nos a principis de setembre en un càmping, compartint cada unitat familiar d'aquest nombrós clan com a mínim una nit, per a celebrar els quaranta anys del cosí gran; des d'aleshores ho hem anat fent successivament cada any fins a l'any passat, celebrant els quaranta anys de totes les cosines i cosins (nascuts entre Blanes i Cadaqués, entre el 1971 i el 1978) i les respectives parelles, també de la mateixa generació.

Han estat vuit setembres de càmping compartit, muntant i desmuntant una enorme carpa que ens reunia als àpats, dormint cada unitat familiar al seu bungalow, tenda o vehicle, convivint tothora junts, compartint foteses i confidències, resolent conflictes de convivència, fent caminades a enlloc i emocionants baixades de riu, gaudint, en general, de la companyia de tothom i de les hores compartides.

El setembre de l'any passat vam celebrar els quaranta anys de la cosina més petita, els darrers quaranta anys per celebrar de l'actual segona generació, la meva, la que estem al bell mig! L'interrogant que molts teníem era saber què fariem enguany, quan aparentment no teníem res a celebrar, car se'ns han acabat els quaranta i encara resten dos anys, a dia d'avui, per als cinquanta anys del cosí gran...

Naturalment la família Casero ens trobem moltes altres vegades al llarg de l'any, especialment (i ancestralment) per les festes de Nadal amb combinacions variades i variables, tot i que sempre nombroses; també per Fires de Girona i, sobretot, per les de la Santa Creu de Figueres i entre d'altres celebracions, com també és tradició, els diumenges d'estiu a Garbet! Entre aquestes trobades va anar covant la idea de fer un canvi per aquest any, i finalment es va validar, no sense alguns interrogants, una nova proposta, un nou emplaçament: la casa de colònies de Santa Eugènia d'Agullana!

Aquest cap de setmana, en paraules de la meva mare, "tres generacions Casero hem fet un cap de setmana per no oblidar; hem compartit els àpats, els dormitoris, els jocs, la conversa, caminades..." I ho hem fet a Santa Eugènia d'Agullana, una casa en la que diria que tots els cosins i cosines hi hem fet colònies, tot i que la vinculació d'aquesta casa amb la família Casero ve de més lluny...

La meva mare, personificació de la memòria històrica col·lectiva i familiar, recuperava aquest paràgraf del llibre "Memòria de Just" de Jaume Guillamet (Edicions 62, 1999) i el compartia amb la família:
"En un manuscrit sense data, probablement de 1969, en Just ha deixat una petita crònica de la descoberta de Santa Eugènia d'Agullana com a casa de colònies de l'Alt Empordà i de la col·laboració generosa i entusiasta rebuda del rector d'Agullana, Francesc Coll. Aquest estiu Just Manuel Casero és el cap de la primera colònia de Santa Eugènia d'Agullana, amb cincuanta nens i deu monitors."

Caminant pels voltants de la casa la meva mare explicava com aleshores van fer una primera restauració a la casa, per tal d'acondicionar-la com a casa de colònies, i amb quina il·lusió i energia feien les colònies allà i, entre d'altres, també a la mítica casa de colònies dels Arcs de Santa Pau...

Aquest cap de setmana aparentment no teniem res a celebrar, i la casualitat (o la causalitat, o ambdues coses) han fet que, com va remarcar ahir la meva mare, "50 anys després, els Casero hem tornat a Santa Eugènia d'Agullana!"

I a Santa Eugènia d'Agullana hem fet quelcom que rarament hem fet totes i tots plegats, les tres generacions: dormir sota el mateix sostre!

Totes les famílies tenen llurs tradicions; avui ni tan sols jo sé si la de Santa Eugènia d'Agullana en serà una de nova... De fet avui m'és ben igual, doncs la vivència ha estat (de nou) extraordinària i gratificant, i la conservo encara a flor de pell amb la ferma seguretat que penetrarà epidermis endins i  esdevindrà un bonic record farcit d'anècdotes i de bons moments, i de moments de tot!

A Santa Eugènia d'Agullana, a Garrigàs, a La Vajol, a Albanyà, a Figueres, a Garbet, a Girona, a Llançà, a Sant Martí d'Empúries, a Vilafant, a Cantallops, a el Mas d'en Dorra... de fet la tradició de la família Casero, sigui on sigui, és seguir essent un meravellòs clan!

dilluns, 9 de setembre de 2019

Posar llargues...

Photo by Richard Corfield (M0RJC) on Trendhype / CC BY-NC
Massa vegades ens ofusquem, i algunes ho fem, possiblement inconscients, innecessàriament.

Recordo quan vam haver d'afrontar la venda del pis on encara vivíem quan encara no teniem, ni molt menys, a punt la casa que havíem de reformar. Reconec que d'entrada el dia a dia ens ofuscava, les coses quotidianes, les que fins aleshores no representaven cap dificultat però que amb la incertesa de la decisió presa, segons quina fos, esdevenia un autèntic trenca closques, per moments irresoluble.

Al final aquella eventualitat (haviem de vendre el pis i encara no teniem lña casa a punt!) la vam solventar quedant-nos uns mesos més al pis, d'acord amb els compradors...

La vida ens situa en ocasions en inquietants cruïlles, en les que no podem defugir prendre un camí, una decisió; els inevitables serrels que haurem de resoldre en cada decisió a vegades són com l'arbre que no permet veure el bosc, a risc de no deixar-nos veure completament l'abast de la decisió que hem de prendre.

En aquestes circumstàncies el curt termini s'imposa, a vegades vilment, a la necess`raia (i imprescindible) mirada més llarga, a la que respon on t'agradaria ser, o on seràs, d'aquí un any, dos o cinc!

És com si, conduint de nit en una sinuosa carretera solitària, no ens permetéssim d'encendre les llargues, i seguíssim conduint miops...

dissabte, 7 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "La Playa"

Photo on Trend hype
 Els veritables amors d'estiu no arriben a la tardor, doncs si sobreviuen a l'estiu són quelcom més, o quelcom diferent, però mai amors d'estiu!

Els amors d'estiu són curts i intensos, com una tempesta d'estiu, i tot i la seva brevetat deixen un regust de nostàlgia i salabror que, més que d'altres amors fugissers, poden perviure anys i anys, com la nostàlgia i salabror de la platja que Amaia Montero cantava amb La Oreja de Van Gogh...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 6 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la tempesta

Photo on Trend Hype
Aquest estiu hem vist com algunes tempestes pròpies de l'època han fet estralls allà on han caigut, convertint carrers en autèntics rius desbordats i desbocats que s'enduen aigües avall tot el que trobaven: contenidors, vehicles, arbres...

A la vida, i no només a l'estiu, també ens assalten per moments inesperades tempestes que ens ennuvolen el present i ens torben l'ànim; i com els carrers esdevinguts rius, també ens desbordem i desboquem per moments, moments que ens semblen eterns; i ens consolem convençent-nos que després arribarà la calma, com diu la dita, i en la majoria d'ocasions, sinó sempre, sol ser així...

I és que com va dir el poeta Khalil Gibran, "per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols".

El problema el tenim quan el sol, aleshores, ens enlluerna!