dijous, 12 de desembre de 2019

Quan la publicitat em xiuxiueja en francès, a cau d'orella...

Imatge de StockSnap a Pixabay
M'agradaria veure els estudis, científicament comprovats, que defensen que les colònies i perfums es venen més, i millor, quan les veus en off parlen francès en veu baixa, o fins i tot en un anglès afrancesat molt inquietant...

M'agradaria conèixer, i fins i tot parlar, amb els publicistes que llegeixen i es creuen aquests estudis; és clar que els deuen escriure i publicar ells mateixos, i deuen argumentar, en defensa pròpia com a atenuant, que són per a consum propi!

I és tal la proliferació d'anuncis de colònies i perfums aquestes setmanes que a vegades em sembla que, més que independents, ens ha colonitzat França i ara per fi ja som una República!

Deu ser que el francès només conserva, davant l'imperi imperialista de l'anglès com a idioma internacional, aquest reducte de classe i distinció que, usat en quantitats petites però sàviament triades, com unes gotes de perfum, aporten grans dosis de personalitat i prestigi a qui gosa pagar aital preu per aital aigua perfumada...

Quan la publicitat em xiuxiueja en francès, a cau d'orella, em vénen esgarrifances... perdó, "frissons"!

dimecres, 11 de desembre de 2019

El president electe guanya, la FAV Girona perd...

Imatge de Rudy and Peter Skitterians a Pixabay
Deien els més veterans que feia temps, molts anys, que no hi havia una assemblea de la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona tan concorreguda; el cert és que el local de l'AAVV del barri de Sant Ponç es va anar atapeint a mesura que anaven entrant més i més representants d'AAVV...

La nombrosa assistència evidenciava d'entrada la importància d'aquella assemblea, i durant la mateixa va evidenciar la crisi de la FAV Girona, que lluny de resoldre's, al final es va agreujar, si més no de moment.

A l'ordre del dia essencialment dues qüestions: (1) la valoració i conseqüències de les declaracions del president electe i (2) la seva proclamació, si s'esqueia. Ja us informo que finalment, i fatalment per a moltes AAVV, de fet la majoria de les assistents, es va escaure i se'l va proclamar president.

El primer tema, com es preveia, va ser llarg i dens, farcit de retrets creuats, alguns amb més fonament que d'altres, inoportunes interrupcions, algunes poc educades, perdons i redempcions, alguns sincers, d'altres de tràmit...

Poc a poc els retrets van anar a menys i una possible sortida a la crisi de representativitat de la FAV Girona va anar a més; aquesta possible sortida es va concretar, a proposta de diferents entitats, en l'establiment d'una junta gestora provisional que tingués per missió principal rebaixar la tensió i el malestar (evident a l'assemblea, també als mitjans i a la xarxa, i internament en diferents AAVV) que van generar les declaracions del president electe, provisionalitat que es tancaria amb unes noves eleccions, d'aquí uns mesos.

Aquesta sortida de la junta gestora provisional permetria, d'entrada, aturar la sagnia, ja anunciada per més d'una AAVV, de baixes, però requeria d'una decisió salomònica prèvia del president electe: renunciar a ser proclamat!

D'arguments se'n van exposar; jo mateix, com a membre de l'AAVVdel Pont Major, vaig transmetre la nostra preocupació per l'escenari que es dibuixairia a la FAV Girona si el president electe era proclamat, un escenari de fugida de diferents AAVV per la manca de confiança amb el nou president, que contribuiria en agreujar la crisi de legitimitat representativa de la pròpia FAV Girona. Si ahir la FAV Girona podia representar ben bé una quinzena d'AAVV de Girona (que no són totes), demà potser només en seran sis o set, en tot cas és força segur que menys de deu...

Molts esperaven un acte de dignitat del president electe; jo em conformava amb un acte de responsabilitat, sobretot pensant en el present i futur de la pròpia FAV Girona. El president electe es va fer fort amb el suport d'algunes AAVV, inclosa naturalment la seva, i no va cedir, ni tan sols després de visualitzar, en votació a mà alçada, el nombre d'AAVV que causarien baixa amb la seva presidència.

Davant el resultat de les eleccions que es van fer dies enrere, inapel·lable; davant la seva negativa a renunciar a ser proclamat; davant la impossibilitat de resoldre alguna qüestió més tècnica (una entitat membre de la seva candidatura se'n va desmarcar i per tant la nova junta neix mancada, inicialment, d'un càrrec); davant de tot plegat va ser proclamat sense alegria, per disgust de la majoria de les AAVV presents, que van marxar, a banda d'enfadades, amb cara de funeral, no sé si premonitòria del que passarà...

Impossible també, aleshores, ja amb el candidat proclamat, poder fer una moció de confiança, de censura o del que calgués, ja que per tals coses caldria convocar una nova assemblea amb aquesta qüestió a l'ordre del dia, i a aquella hora la majoria de les AAVV, derrotades, només tenien ganes de marxar...

No vaig felicitar al nou president proclamat de la FAV Girona perquè de fer-ho no hagués estat una felicitació sincera; sí li vaig transmetre, després de tot plegat, la temença per l'èxode d'AAVV, inclosa la meva, la preocupació per la legitimitat que podrà tenir ara la FAV Girona, i que la seva presidència ha tingut un cost molt elevat, qui sap si massa, qui sap si irreversible...

La meva percepció és que finalment el president electe va guanyar i la FAV Girona va perdre; no tinc clar, però, si el que en la darrera assemblea es va tancar en fals era la guerra, o tan sols una batalla...

dimarts, 10 de desembre de 2019

Conduir sense carnet

Imatge de Erin Alder a Pixabay
Com cada dia laborable sona el despertador i em llevo; faig tot el que acostumo a fer, rutinàriament, cada dia laborable i quan surto de casa arriba, puntual com sempre, el vehicle que em recull i em duu a la feina.

Camí de la feina repasso l'agenda del dia i reviso, per darrera vegada, els documents que quan arribi hauré de presentar. Al cotxe avui vaig tot sol i, al llarg de tot el trajecte, no he separat les mans del mòbil i amb prou feines la vista de la seva pantalla.


Avui ja tenim vehicles que han circulat, fins i tot experimentalment per les nostres carreteres, de forma autònoma sense un conductor amb les mans al volant. Que la tecnologia ens ho permeti no significa automàticament que socialment estiguem a punt per a acceptar-ho, però tot és qüestió de temps...

El dubte no és si aquest futur que descrivia al principi serà possible, sinó quan serà socialment possible, quan l'acceptarem com a part de la nostra quotidianitat, doncs tecnològicament avui ja és possible i pràcticament factible. Diuen els experts que entre que una tecnologia és possible i que aquesta s'implanta i accepta socialment poden passar entre vint i cinquanta anys.

Els meus avis i àvies no van tenir mai carnet de conduir; en tindran els meus néts o nétes, cas que en tingui?

Un dels records inesborrables del meu avi matern és menant la mula dalt del carro, després de treballar mig jornal al camp. Des de l'eixida de casa els meus avis el veia tornar els diumenges que hi anàvem a dinar i, aleshores, amb el meu germà arrencàvem a córrer per atrapar-lo per pujar al carro i fer els darrers centenars de metres fins arribar a casa junts amb les regnes entre els dits.

Mai el vaig veure conduir un cotxe, ni tan sols el tractor; això ja ho feia, i fa encara, el meu oncle. Avui tenir el carnet de conduir, i tenir cotxe, és quasi indispensable per a la vida personal i laboral, excepte per als i les que viuen en grans ciutats, amb una bona xarxa de transport públic.

Al llarg del segle XX l'automòbil ha transformat les ciutats, guanyant literalment terreny, fent-se amo i senyor dels carrers i, a remolc de la mobilitat, ha transformat les infraestructures (carreteres, túnels, ponts...), l'urbanisme, el comerç, l'oci...

La indústria de l'automòbil, que al llarg del segle passat s'ha expandit de forma exponencial, viu especialment aquesta darrera dècada un procés lent de transformació marcat per dos vectors que en alguns punts també conflueixen: la sostenibilitat ambiental i les noves tecnologies.

Aquests darrers anys hem pres una major consciència del camí de no retorn en el que hem situat el nostre planeta, entre d'altres per les continuades emissions contaminants que emetem, i un dels sectors que més hi contribueix és el de la mobilitat, essent l'automòbil el que té una major incidència directa amb (quasi) tots i cadascú de nosaltres.

És evident que, en general, ens podem sentir més interpel·lats com a consumidors per les emissions del nostre cotxe que per les d'un avió o vaixell, que amb prou feines en fem ús.

L'anomenada transició energètica avança, tot i que encara, en general, amb més paraules que fets, transformant lentament tots els sectors, també el de l'automòbil amb la proliferació de vehicles híbrids i, sobretot darrerament, elèctrics. I tot i que avui encara representen un percentatge petit, ja fa temps que s'albira que, amb les millores en el rendiment energètic, s'acabaran imposant, previsiblement d'aquí a vint-i-cinc o trenta anys.

Paral·lelament a aquest procés de transformació els vehicles també avançaran, possiblement a major velocitat, en la implantació de la intel·ligència artificial, sincronitzada amb tota l'electrònica que fa temps que l'automoció ha anat abraçant i incorporant als vehicles.

El vehicle intel·ligent, connectat a internet i amb capacitat de processar moltes més dades que nosaltres quan tenim les mans al voltant, és una realitat avui encara a nivell de prototip, però que les properes dècades avançarà inevitablement i que tard o d'hora es produirà en sèrie.

Tindrem la voluntat, o valentia, nosaltres, de posar-nos a les mans d'un cotxe conduit sense mans? Nosaltres no ho sé, però és possible que, com els meus avis i àvies, els meus néts i nétes, cas que en tingui, no tinguin carnet de conduir ni el necessitin per agafar un cotxe, tot i que les seves circumstàncies, un segle i mig després, seran completament diferents! Ells i elles es deixaran dur amunt i avall, amb els ulls clucs o fixats a les pantalles dels seus dispositius, per vehicles elèctrics i autònoms connectats a les seves agendes, a la seva vida plenament digital!

Si mai ho veig, ben segur que recordaré el meu avi menant la mula dalt del carro...

Article publicat al número 104 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 9 de desembre de 2019

El "Món laboral", en suspensió temporal

Imatge de Samuel Morazan a Pixabay
Aquests dies no deixo de donar voltes a la situació, certament estranya o com a mínim enrarida, que viu l'emissora, Ràdio Sarrià.

I em permetreu que per més que vingui al cas, no hi entri ni ara ni aquí, doncs seria una imprudència imperdonable per part meva, a banda d'innecessària, doncs entre d'altres coses no em correspon a mi entrar-hi, ja que en relació a l'emissora només sóc un simple col·laborador.

És evident, doncs, que jo, com a col·laborador, no vull entrar en conflicte amb ningú, i que vull seguir col·laborant amb la ràdio, doncs al final l'emissora sempre està per sobre de qualsevol persona, de qualsevol direcció, de qualsevol regidor o de qualsevol govern municipal. Hi ha un conflicte i espero que més d'hora que tard es resolgui, en benefici de tothom.

Malgrat tot no puc evitar sentir una certa incomoditat, també sorpresa i perplexitat, per tot plegat i és per això que, a l'espera que s'esclareixi una mica més el panorama i els fets, he preferit per uns dies prendre distància i suspendre temporalment la meva col·laboració a Ràdio Sarrià amb l'espai "Món laboral", iniciat amb il·lusió tot just aquesta temporada.

La incomoditat ve perquè, coneixedor del conflicte intern, no puc seguir col·laborant com si res hagués passat... Ja sé que aquesta és una qüestió molt personal, i a mi personalment la qüestió no em deixa prou indiferent com per fer com si res...

Confio que en qüestió de dies s'hagi estabilitzat (ja no dic resolt!) la situació, o si més no aclarit una mica més; en tot cas la setmana passada vaig demanar aquest temps de distància a l'emissora, amb qui la meva col·laboració, intermitent, es remunta quasi vint anys enrere...

Espero que comprendreu la meva decisió i us demano disculpes per avançat, a l'emissora i a la seva audiència, per les molèsties o inconvenients que aquesta decisió pugui generar; i sobretot espero, també més aviat que tard, aixecar definitivament aquesta suspensió temporal de l'espai "Món laboral" i tornar a estar en antena!

dissabte, 7 de desembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Somewhere Only We Know"

Imatge de Valiphotos a Pixabay
L'amor traça en nosaltres, en el nostre cos, una geografia descoberta, primer, i reconeguda, després, que, com la del medi físic, no és immutable sinó que canvia i es transforma constantment; una geografia que a voltes també s'oblida. La pell és l'escorça i sota la pell, sota l'escorça, en algun punt indefinit del nostre immens interior, l'amor pren sentit, o no...

Però l'amor no només descobreix i reconeix la geografia del nostre cos mutant, també descobreix, reconeix, fins i tot oblida i a vegades recupera geografies significatives, llocs rellevants que han estat molt més que mer escenari, decorat de gestes, d'il·lusions, de decepcions i fins i tot de trencadisses...

Alguns són llocs secrets, indrets que només nosaltres coneixem, doncs només per nosaltres tenen sentit, el nostre sentit. Geografies que, de tant en tant, ens agrada tornar a trepitjar...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 6 de desembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la vanitat


No sé si amb la seva podria fer-se'n una foguera i si, com va dir precisament l'escriptor Tom Wolfe, se li curaria quedant-se sol...

Aquests dies hi he pensat força, amb la vanitat, i diria que no he estat l'únic, arran de les declaracions del president electe de la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona; un periodista del Diari de Girona fins i tot el va titllar (entre d'altres) d'egòlatra després que ell insinués que la periodista del mateix diari que va fer-li la polèmica entrevista exagerés les seves declaracions...

En fi, tot plegat faria riure si no fos que està en joc el prestigi (el poc o molt que tingui) i la legitimitat representativa de la FAV Girona.

Sigui com sigui és evident que el tarannà del personatge, com desprèn en l'entrevista, té altes dosis de vanitat (orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits) i no sé si arribats a aquest punt hem de seguir el consell d'Honoré de Balzac: "cal deixar la vanitat als qui no tenen altra cosa que exhibir"...

El que tinc molt clar, i caldrà veure si també la majoria d'AAVV membres de la FAV Girona, és que la seva vanitat manifesta l'hauria d'inhabilitar com a president, però em temo que no es quedarà sol... Veurem!

dijous, 5 de desembre de 2019

La Mentoria Social del programa Incorpora, al "Món laboral"

Imatge de John Hain a Pixabay
Diu el diccionari que un mentor, o mentora, és una "persona que fa de conseller o de guia d'algú".

De la definició m'agrada especialment el concepte de guia, de persona que acompanya, i que ho fa just al costat, ni un pas endavant, ni un pas enrere...

Al programa Incorpora estem cercant persones voluntàries que vulguin i puguin ser mentors o mentores, i en aquest cas l'"algú" són joves atesos pel programa Incorpora Jove, una línia específica que els ofereix suport i recursos en el procés d'emancipació dels joves, centrant-se en el retorn educatiu i la formació i inserció laboral.

Aquest projecte de Mentoria Social del programa Incorpora es troba actualment en la fase de captació i selecció de les persones voluntàries per a ser mentors i mentores, i es preveu que l'activitat s'iniciï a partir del mes de gener de 2020.

D'aquest projecte de Mentoria Social en vam parlar a l'espai  Món laboral de Ràdio Sarrià amb l'Anna Güell, gerent d'Ecosol, coordinadora de projectes del Clúster Èxit i responsable del Punt Incorpora Jove Girona.

En l'entrevista l'Anna Güell ens va explicar breument els objectius d'aquest projecte de Mentoria Social, el perfil de les persones voluntàries que s'estan cercant i seleccionant i les passes que han de fer les persones interessades per participar-hi!

Si hi teniu interès, escolteu l'entrevista i preneu nota! I escolteu-la també si només us mou la curiositat...


dimecres, 4 de desembre de 2019

Flac FAVor

Imatge de Марина Сиротинина a Pixabay
M'agradaria pensar que tot plegat només és una tempesta en un got d'aigua, però em temo que tot plegat és, només, la punta de l'iceberg!

Les declaracions en diferents mitjans de comunicació del nou (i flamant?) president electe de la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona, Romà Monreal, han obert la caixa dels trons de moltes associacions (de veïns o no) i persones que, com jo, han mostrat la seva preocupació, desacord, rebuig i fins i tot enuig no només pel que diu a l'entrevista en relació a la seva (legítima) ambició, als propis companys de la FAV o en relació a alguns dels importants i greus problemes veïnals de la ciutat (especialment els talls de llum del sector Est), sinó per com ho diu, pel seu to altiu, fins i tot arrogant.

És especialment a l'entrevista al Diari de Girona on el nou president electe fa més evident, que no eminent, el seu estil destil·lant menyspreu no només per companys de la pròpia FAV Girona, també per altres associacions, entitats i barris, fins i tot regidors i partits polítics municipals (confessant sense vergonya fílies i fòbies), i erigint-se presumptuosament quasi com un escollit.

El nou president és de moment electe i serà de ple dret, si res ho impedeix, el proper dilluns 9 de desembre a l'assemblea de la FAV Girona, que previsiblement el proclamarà. Si el to mantingut aquests dies és una declaració d'intencions del seu estil presidencial no dubto que seran moltes més les AAVV que, com ja han anunciat algunes, es donaran de baixa de la FAV Girona; és evident que el seu estil i les seves declaracions han molestat a moltes AAVV, que no es senten representades per aquest president electe, i que si ell es personifica en la FAV Girona (que seria una apropiació indeguda) tampoc es sentiran representades per la FAV.

A risc d'equivocar-me, i per tant d'ésser injust, el president electe sembla voler la FAV Girona al seu servei, m'agradaria pensar que no personal, més que prestar ell servei a la FAV des de la presidència...

Sigui com sigui de moment el president electe ha provocat, amb les seves declaracions imprudents i poc respectuoses, una important crisi de legitimitat de la FAV Girona com a entitat que representa, sinó el total de les AAVV de Girona, sí el seu conjunt, o si més no sí la representació col·legiada.

Aquesta legitimitat representativa, bastida portes endins de la FAV durant anys, i reconeguda portes enfora a nivell associatiu i institucional, ara corre el risc d'esfondrar-se com un terrós de sucre per caprici, o imprudència temerària, d'un president electe àvid de notorietat.

Davant aquest desolador panorama s'albiren tres escenaris per a salvar la situació:

1.- L'assemblea de la FAV Girona té la capacitat de redreçar la situació, marcant de prop la presidència i exigint un codi conducta i declaracions (la solució seria amb l'establiment d'un reglament de règim intern)
2.- De persistir amb la seva actitud altiva i poc respectuosa, moció de censura i noves eleccions
3.- En cas que produeixin més baixes d'AAVV de la FAV Girona, crear un altre ens de representació de les AAVV.

És evident que el president electe de la FAV ha començat amb mal peu (que per ell deu ser l'esquerra), fent un flac favor a la pròpia FAV, un flac favor al conjunt de les AAVV, un flac favor a la cohesió social i fins i tot (a la citada entrevista al Diari de Girona) un flac favor més a la tinent d'alcalde d'Hisenda i Règim Interior que no pas al Cap de l'oposició i portaveu de Guanyem Girona...

I per acabar (aquest article, no el tema...) dues qüestions breus:
- Veient el que ha passat m'agrada que l'AAVV del Pont Major, de la que formo part, no formés part de la seva candidatura, sinó precisament de la que democràticament va perdre...
- Possiblement la presidència de la FAV exigeix més circular amb prudència i ponderació (a banda de respecte) amb una moto de 125cc, que no de forma imprudent, temerària i a tota velocitat amb una moto de 500cc. Al capdavall una moto de 125cc és més urbana, de ciutat...

El president electe de la FAV Girona només haurà estat un mal necessari si, en la resolució de la crisi que ha generat, les AAVV en sortim més fortes i cohesionades; sinó, si imposa i s'imposa el seu estil i tarannà, el flac favor es multiplicarà...

dimarts, 3 de desembre de 2019

"Pep II, de l'Horta"

Photo on Foter.com
No recordo la darrera vegada que vaig veure, a la revista Parlem de Sarrià, signar un article amb pseudònim! Bé, no ho recordo descomptant, per descomptat, l'inefable Sam Enfot!

Tot i no ser molt habitual a la nostra revista local, la cultura catalana n'és ple de pseudònims, no només d'escriptores i escriptors, també de periodistes, dibuixants de tires còmiques, artistes (tot i que en aquest cas es sol parlar més de nom artístic, com en el cas dels i les cantants), etc. El "Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l'emigració" (Pagès Editors, 2013) en recull fins a 7.500!

Entre ells no hi ha el de "Pep II, de l'Horta", pseudònim que d'entrada fa pensar, ben mirat, que deu haver-hi també un "Pep I, de l'Horta"! Per tant el pseudònim és, més que un fals nom, el sobrenom de qui signa l'article "Quan el gall canta al Pla de l'Horta..." en el darrer número publicat.

Els sobrenoms també són de llarga tradició a casa nostra, i més que amagar la identitat la seva funció és reforçar-la identificant-la encara més. Curiós cas el de la meva àvia Juanita de Cantallops quan s'hi referien com la Juanita de Can Llonch tot i que ella en aquesta casa, la pairal de la mare del meu avi, no hi ha viure mai...

En el cas que avui ens ocupa, i tal vegada a algú preocupa, el sobrenom "Pep II, de l'Horta" ha esdevingut per a l'ocasió pseudònim, i fins i tot és possible que s'hi amagui un alter ego, que com qui hi ha al darrere també té la ploma afilada i dispara, o més aviat fa inventari, dels arbres que arreu del poble troba a faltar. Veurem als propers números de la revista si és prolífic.

He de reconèixer que en "Pep II, de l'Horta" és murri, doncs tot i saber que molta gent sabrà de seguida qui és, també és conscient que les generacions més joves, com els i les nouvingudes, cada vegada identifiquem menys cases i persones pels seus sobrenoms, pel que el seu, més que revelar qui és, l'amaga com per art de màgia, indesxifrable als ulls de propis i estranys.

El més curiós de tot és que, com la màgia, és possible que mentre donem voltes per desxifrar la identitat del pseudònim, passem per alt un petit detall que també apareix a la revista, també de lletra més petita, que desemmascara en "Pep II, de l'Horta", si és que mai s'ha volgut emmascarar!

En fi, més enllà d'aquest "divertimento" la nova revista ve farcida d'història i de moltes altres històries que sempre fan de bon llegir!

dilluns, 2 de desembre de 2019

La (cada vegada més?) prematura encesa dels llums de Nadal

Sembla una maledicció, qui sap si la vuitena plaga bíblica! L'esperit de Nadal s'allarga i s'estira com un xiclet, especialment pel davant; i no és tot l'esperit nadalenc el que s'avança, és especialment el vinculat amb el consum, amb la voràgine de les compres!

I el consumisme arrossega, d'una o altra manera, part de la resta de les Festes de Nadal en la mesura que, en general, marca el calendari. El Black Friday sembla haver arraconat Santa Llúcia com a tret de sortida del Nadal; s'imposa la religió del capitalisme a la cristiana o, com a mínim, a la del santoral.

I és clar, entre la prematura lluminària nadalenca encesa, i l'inici del bombardeig publicitari d'il·lusions compartides (o no?) i retrobades familiars que endolceixen aquests dies, i quasi els enfarfeguen com els polvorons, no és d'estranyar que la canalla reclami la seva part del pastís, i que pessebres, arbre de Nadal i decoració nadalenca, llums domèstics inclosos, avui ja siguin presents en moltes llars...

La responsabilitat, però, és nostra, dels pares i mares, que davant l'imperatiu de la mainada, quan no exigència, no sabem dir-los que no, que com deia aquell "ara no toca", o encara no toca, que més valdria esperar uns dies...

Però no tenen espera, i nosaltres ara ja tampoc, que avui tot és immediat, de consum ràpid i gaudi momentani, que esperar és, i fa, antic...

Potser sí, més aviat que tard, algun dia farem Pasqua abans que Rams!

dissabte, 30 de novembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Your Arms Around Me"

Imatge de StockSnap a Pixabay
No només som material sensible, som també material fràgil i massa vegades ens trenquem...

És clar que, com bé versa aquesta cançó, "el que està trencat sempre es pot arreglar", i tot i que el sempre pot ser discutible, hi afegeix que "allò que s'arregla sempre estarà trencat", i en certa manera és així...

Al capdavall som un trencadís, tot i que no sempre les cicatrius, la franja de cola que torna a unir allò trencat, no sempre són visibles...

Som material sensible i fràgil i per tant necessitem, a vegades, ser embolcallats per aquell plàstic de boletes d'aire, de bombolles, que en el nostre món bé podrien ser les abraçades...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 29 de novembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el perdó

Imatge de kalhh a Pixabay
Perdonar és un acte de generositat i, alhora, exigent; és exigent en la mesura que requereix, tal i com descriu el diccionari, "no guardar gens de malvolença per una ofensa rebuda" i, si fos el cas, "renunciar a imposar un càstig per la falta comesa", fins i tot si el càstig és la nostra indiferència, fredor o mirada esquiva...

El perdó és necessari per a la nostra pròpia supervivència, doncs no som infal·libles i cometem errors, i en aquests errors pot haver-hi ofenses, delictes o faltes envers els altres, fets que, més tard o més d'hora potser necessiten ser perdonats.

És clar que també hi ha qui s'aplica la màxima que "és més fàcil demanar perdó que demanar permís"... Sigui com sigui el perdó no sempre l'associem a l'oblit, i gairebé sempre a la culpa (qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra!), que algunes vegades hauríem de transformar en responsabilitat...

No sé si el perdó és molt catòlic, però el religiós nord americà Henry Ward Beecher va dir que "puc perdonar però no puc oblidar, és només una manera de dir que no puc perdonar.''

Possiblement té raó, doncs mentre el record ens pesa en l'ànima i en l'ànim, mentre el record ens pertorba, el perdó no és complert.

És clar que ara, sembla, no s'hi valen ni l'oblit, ni el perdó...

dijous, 28 de novembre de 2019

La iaia (de La Grossa de Cap d'Any) com a símptoma


La Loteria de Nadal fa anys que, anunci rere anunci, ens transmet que el veritable premi és compartir; no estrictament compartir el premi, que també, sinó sobretot compartir la il·lusió de poder-lo guanyar... Sense anar més lluny el lema de la campanya d'enguany és "unidos por un décimo".

L'anunci de la Grossa de Cap d'Any, en canvi, aquest any ens transmet un altre missatge, potser menys ensucrat, possiblement més cru i real: "comparteix-lo, o no!"

Més enllà de la necessitat de diferenciar-se de l'anunci i l'esperit de la Loteria de Nadal, el  més poderós de l'anunci de La Grossa de Cap d'Any no és tant la possibilitat de no compartir-lo, sinó els motius, gens dissimulats, que l'alegre senyora gran de l'anunci té per no compartir-lo amb el senyor rabiüt.

Ella, enfeinada a la cuina, trenca un plat quan sap que té un número premiat de La Grossa i quan, il·lusionada, va per comunicar-hi al seu home, que seu impassible al sofà mirant la televisió, aliè a la trencadissa i a tot, respon amb menyspreu, deduïm que el de sempre, o si més no de fa molts anys...

És aleshores quan ella, amb un impuls que possiblement feia massa anys restava latent, surt per la tangent i es queda el premi per ella, i només ella!

Aquest anunci potser només és una anècdota, i aquesta anècdota més que esdevenir categoria esdevé el símptoma, o un més, que algunes coses potser sí que estan canviant en relació al masclisme.

Així ho subratllava la directora del Servei d'Intervenció Especialitzada (SIE) de Girona en l'entrevista que li vaig fer el 25 de novembre, em motiu del dia internacional contra la violència masclista, per a l'espai Món laboral de Ràdio Sarrià.

Si la publicitat ho integra, senyal que, d'una o altra manera el missatge va calant... Al capdavall l'anunci ens interpel·la en aquelles qüestions que val la pena compartir, o no, a banda de La Grossa de Cap d'Any!

dimecres, 27 de novembre de 2019

Emocions en l'acolliment familiar


(Aproximació de la meva intervenció presentant el llibre " "Emocions i sentiments en l'acolliment familiar" en l'acte de commemoració dels Drets dels Infants que es va fer aquest dissabte 23 de novembre a Girona.

Sense els Drets dels Infants hi hauria acolliments familiars?

L'article 16 de la diu que l'infant té dret a la família; l'article 9 diu que "l'Estat té l'obligació de vetllar perquè l'infant no sigui separat dels seus pares contra la voluntat d'aquests, excepte si es tracta d'una mesura de l'autoritat competent que, tenint en compte l'interès superior de l'infant, determini el contrari. L'infant té dret a mantenir el contacte amb el pare o la mare quan estigui separat de l'un, de l'altre o de tots dos".

D'altra banda l'article 19 diu que "l'Estat té l'obligació de protegir l'infant contra tota mena de maltractaments, abusos i explotacions; de tipus físic, mental o sexual" i l'article 20
que "l'infant privat temporalment o permanentment del seu entorn familiar, així com aquell que se l'ha de separar en funció del seu interès primordial, té dret a la protecció i a l'ajuda especials de l'Estat".

Aquí és on entra l'acolliment familiar!

I en el món animal, existeix l'acolliment familiar? 

Permeteu-me que us expliqui dues històries de pingüins; bé, en realitat són dues històries de dues parelles de pingüins homosexuals, gais! Sí, resulta que la l'homosexualitat entre pingüins és habitual!

La primera, a la primavera de 2009, és la història d'una parella de pingüins gais del Zoo de Bremerhaven (Alemanys) que van adoptar un pollet quan encara estava dins l'ou, després de ser abandonat pels seus pares biològics, el van covar i criar. En aquest cas la història és més aviat la d'una adopció...

La segona, de fa poc més d'un any, és la història d'una cria del Zoo de Odense (Dinamarca) "abandonada" pels seus pares; sembla que quan la mare va anar a banyar-se el pare, se'n va desentendre (deuria ser al bar, o mirant futbol, o al bar mirant futbol!); davant aquell inesperat abandonament de les responsabilitats de criança, una parella de pingüins gais van optar per tenir cura del pollet abandonat, fins que la mare, quan va tornar del bany i després d'uns moments dubitatius, el va reclamar! La cuidadora del zoo va haver d'intervenir! Aquí sí, sembla, ni que fos per unes hores es va produir un acolliment!

Al final els pares biològics van recuperar el seu pollet, i la parella acollidora de pingüins va esdevenir, per obra i gràcia de la cuidadora, veient les seves dots de criança, família adoptiva d'un ou que una mare no incubava!

Ja veiem que l'acolliment familiar, a diferència de l'adopció, tant en persones com en pingüins, és molt més polièdric i complex.

De fet és un triangle relacional (infant - família biològica - família d'acollida), i en general les relacions triangulars generen més possibilitats de tensions; les escriptores i escriptors que avui ens acompanyen i que han col·laborat en la lectura dels Drets dels Infants ho saben prou bé!

Una de les virtuts que té el llibre "Emocions i sentiments en l'acolliment familiar" és que afronta l'acolliment familiar des de la vessant més animal possible, les emocions!

Aquest llibre no és una guia didàctica, tampoc una guia tècnica sobre l'acolliment familiar, és una guia emocional!

Aquesta mirada emocional és un enfocament totalment necessari, i que no sempre es té prou en compte; i no només les emocions dels infants, també les que senten o poden sentir les seves famílies, biològiques i acollidores en tot procés d'acolliment familiar, i sense oblidar les emocions dels i les professionals, que inevitablement també entren en joc!

La il·lusió, la motivació, la por, l'estima, la vergonya, la seguretat, la frustració, l'eufòria, la culpa i la felicitat es desgranen en aquest llibre al voltant de tot el que representa l'acolliment familiar, un fet administratiu farcit d'informes, entrevistes, avaluacions, diagnòstics, resolucions, etc, un fet administratiu altament emocional!

dimarts, 26 de novembre de 2019

La violència masclista, al Món laboral...


Imatge de Виктория Бородинова a Pixabay
Ahir, 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, a l'espai Món laboral de Ràdio Sarrià vam parlar amb la Montserrat Solerdelcoll Rallo, directora del Servei d'Intervenció Especialitzada (SIE) de Girona, amb qui vam parlar...

(1) del que aquest servei ofereix a les dones víctimes de violència masclista,
(2) de l'oportunitat de commemorar el 25 de novembre i
(3) finalment de com la violència masclista afecta a la en general, també a la vida laboral en particular, de les dones supervivents de violència masclista.

Us recomano que no us perdeu l'entrevista!

dilluns, 25 de novembre de 2019

Supervivents de la violència masclista


Nou mil nou-centes setanta-set dones víctimes de la violència masclista en l'àmbit de la parella han estat ateses aquest any 2019 pels serveis especialitzats en violència masclista a Catalunya, segons les dades del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si la xifra en lletres no us sembla prou impactant, i preocupant, us la posaré en xifres: 9.977!

Les víctimes mortals per violència masclista són, aquest 2019 a Catalunya i en dades tancades el passat 4 de novembre, vuit dones, sí 8!

La violència masclista segueix tenallant vides de dones, també dels seus fills i filles, esdevenint la pitjor manifestació del masclisme, encara incrustat culturalment a la nostra societat.

Les dones són víctimes i, al mateix temps que lluiten per superar aquesta condició, lluiten per a ser supervivents! I és que sí, per a les dones víctimes la violència masclista és una qüestió de supervivència!

Sobreviure a la violència masclista, però, és quelcom més que sortir-ne amb vida, que ja és molt, sinó sortir-ne amb una vida recuperada a tots els nivells, exactament els mateixos nivells que la violència ha esmicolat, i entre aquests nivells hi ha la possibilitat de viure de forma autònoma i independent recuperant vida laboral i habitatge, cas d'haver-los perdut.

La supervivència és una llarga i feixuga cursa d'obstacles, i algunes de les tanques que les dones han de superar les posem nosaltres, la societat... I dins la societat els homes, pel que diem i fem, també pel que callem!

Carn de retallades al seu dia, els serveis especialitzats en l'atenció de dones víctimes de violència masclista fan una feina ingent, alhora que reclamen més recursos i serveis i, sobretot, la fi d'aquest masclisme incrustat a la nostra societat, doncs és evident que sense dones víctimes, no caldrien dones supervivents!

dissabte, 23 de novembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Need You Now"


L'amor crea dependència, fins i tot pot crear addicció! Potser aleshores ja no és amor, malgrat ho sembli...

Fins a quin punt necessitem l'altre o l'altra? Fins a quin punt l'altre o l'altra ens necessita? La sensació d'abisme davant el trencament, la pèrdua, pot ser molt poderosa, pel que a banda d'encegar-nos al principi (per no acabar de veure els seus defectes) l'amor ens pot convertir en miops...

Potser quan s'arriba a aquest punt ("suposo que prefereixo que faci mal que no sentir res de res") s'evidencia que ja no es fa de la necessitat virtut, sinó dependència...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 22 de novembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la infància

Imagen de Free-Photos en Pixabay

La infància amaga les respostes a les preguntes que d'adults no ens sabem fer, i així anem a vegades, cercant permanentment qui som, i perquè som com som, tinguem angles cantelluts, o angles rodons...

Amb el pas dels anys, a mesura que l'anem deixant enrere i abandonant amb ella el "jo" infant, la infància s'alimenta de nostàlgia i d'innocència per restar allà, la majoria de vegades idealitzada i enyorada des del moment immediatament després de prendre consciència que l'hem perdut.

És clar que hi ha qui no la perd senzillament perquè no l'ha tingut, car la infància també es roba, es manlleva quan els drets que la protegeixen no són respectats, quan l'explotació sexual o laboral, quan els maltractaments físics o verbals la tenallen i esmicolen vilment...

Ana María Matute va dir que "a vegades la infància és més llarga que la vida"; potser aquest "a vegades" s'acompleix quan, com va dir Mario Benedetti, "la infància és un privilegi de la vellesa; no sé perquè la recordo actualment amb més claredat que mai".

Al capdavall, com va dir Rilke, "la infància és la nostra única pàtria"... Possiblement per això sempre mirem de tornar-hi, a la nostra pàtria, per recordar qui som, per descobrir les respostes...

dijous, 21 de novembre de 2019

Avui fa 25 anys...

Imagen de DarkWorkX en Pixabay

En la construcció del relat, del relat de la meva vida, el 21 de novembre de 1994 és una data significativament important. Fent un paral·lelisme amb el futbol, seria com el gol de Bakero a Kaiserslautern, o si voleu com el de Iniesta a Stamford Bridge...

Avui fa 25 anys aparentment no va passar res extraordinari, però sense el que va passar aquell dia no s'hauria esdevingut el que setmanes, mesos i anys després va passar, ha passat.

O si més no així és com jo, al llarg d'aquests vint-i-cinc anys, he construït el meu propi relat. Per això és inevitable que em pregunti, avui més que mai: què seria de mi, a nivell professional, sense el que va passar aquell 21 de novembre de 1994? I encara diria més: què seria de mi a nivell personal?

L'especulació és pura ficció, fins i tot un "divertimento", i alimenta la creença, la fantasia i tal vegada la veritat, que la nostra vida és la inevitable suma i successió de fets, de decisions, de situacions algunes vegades volgudes, buscades, d'altres simplement trobades.

D'aquesta manera també podria preguntar-me: la meva vida seria diferent, avui, sense el que va passar aquell 31 de gener de 1981? I sense el 3 de juliol de 1993? O fins i tot: seria diferent si l'any 1974, poc abans de néixer, els meus pares haguessin anat a viure als pisos de la Creu de Palau en comptes d'un pis al barri del Pont Major de Girona?

Entre tantes incerteses afortunadament emergeix una certesa, una evidència salvadora: sense el meu 21 de novembre de 1994, el 28 de desembre d'aquell mateix any igualment hagués nascut Plataforma Educativa, tot i que aleshores jo no n'hauria format part, ni possiblement Plataforma Educativa hauria format part de la meva vida...

El dilluns 21 de novembre de 1994, just avui fa 25 anys, quan faltaven pocs minuts per les vuit del matí vaig entrar per primer cop a la Comunitat Infantil Salt - El Tarlà de Girona, situada al carrer Joan Alsina. Tenia vint anys i aquell va ser el meu primer dia de feina com a becari...

Tot i que aleshores no ho sabia, ni n'era conscient, aquell dia, aquell fet, va impactar enormement en la meva vida professional i personal! O si més no així és com he construït el meu relat, relat de vida...

dimecres, 20 de novembre de 2019

I 30 anys després, seguim celebrant (i reivindicant) els Drets de la Infància!


Avui no només celebrem els Drets de la Infància, avui a més celebrem els 30 anys de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants que van fer-los possibles!

La commemoració, però, té un gust agredolç doncs, si bé la Convenció sobre els Drets dels Infants ha estat un gran instrument per a garantir els drets de molts infants, alhora ha resultat, al llarg d'aquests trenta anys, estèril per garantir-ne els de molts altres, encara avui...

En tot cas la commemoració és important per tal de reforçar-los allà on es garanteixen, que ja veiem que en matèria de drets també és possible fer marxa enrere, i per exigir-los allà on encara manquen!

Entre les moltes activitats que aquests dies es faran arreu, modestament faig ressò de la celebració que la Llibreria 22 i la Fundació Infància i Família han organitzar per aquest proper dissabte 23 de novembre a partir de les 11h. a la Plaça Jordi de Sant Jordi de Girona!

Us hi esperem!

La Fundació Infància i Família va néixer l'any 2003 amb l’objectiu de garantir el dret dels infants a tenir una família i una llar on créixer. En aquest vídeo expliquen, amb menys de tres minuts, la feina que fan!


dimarts, 19 de novembre de 2019

L'esportivitat, també a la graderia

Imagen de jiebing xu en Pixabay

Aquesta temporada hem tornat als esports d'equip; la meva filla petita ha començat a jugar a handbol, a la Unió Esportiva Sarrià (UES).

Uns quants anys després, des que la meva filla gran va deixar el bàsquet, tornem als partits de casa i als desplaçaments quinzenals aquí i allà, amb estones d'espera i cafè amb la resta de mares i pares... I jo que em pensava que ja havia deixat enrere aquesta vida! La temporada de gimnàstica rítmica, que fa una colla d'anys que practica la meva filla mitjana, té una altra dinàmica...

La meva filla petita fa handbol i, com ella, la majoria de les jugadores del seu equip tot just fa unes setmanes que han començat a jugar, pel que el més habitual, de moment, és que perdin tots els partits per una diferència tan gran de gols que, com també es fa en el bàsquet, arriba un moment que es tanca el marcador. Al darrer partit fins i tot el marcador es va tancar des de l'inici, una decisió que també s'agraeix.

És un equip en formació, i de moment la lluita és contra elles mateixes, millorant poc a poc partit a partit, en el treball dels entrenaments. Potser per això la seva actitud és en general tant positiva malgrat les pallisses que reben, i això és quelcom que trobo admirable.

Cada intent de jugada és aplaudit, cada aturada de les porteres, i també els gols, encara que escassos, que fan! Potser per això no m'agrada quan a vegades, potser fruit de la desesperació o la poca paciència, alguns pares i mares exigeixen més que animen i encoratgen...

També a la graderia cal fer molta pedagogia; com l'altre dia, quan algun o alguns nois d'un equip visitant que jugava després a la pista de la UES, se'n reien de la portera del nostre equip fins al punt que ella, tipa de sentir-ho, no va poder evitar plorar, i naturalment va ser canviada.

Afortunadament aquest lamentable fet no va quedar aquí, i el coordinador de formació de la UES, que era a la pista, es va dirigir a la graderia per parlar amb els responsables adults de l'equip de joves, que van ser, com a mínim, advertits.

El públic, la graderia, és una part més de l'esport, i no és un subjecte passiu sinó actiu (s'espera que animi!), i com a tal té una responsabilitat en el bon desenvolupament de l'activitat esportiva, sigui un partit de primera divisió de futbol, o d'infantil femení de handbol...

Al públic, a la graderia, també li hem d'exigir esportivitat!

dilluns, 18 de novembre de 2019

Mifas: 40 anys, 4 reflexions


El divendres de la setmana passada una jornada de Mifas va cloure la celebració dels seus 40 anys d'història, una història marcada per la lluita dels drets de les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial, una lluita per la inclusió, i contra les barreres físiques i mentals, també legislatives, que avui encara dificulten la seva inserció social i laboral, la seva plena inclusió.

La jornada ens va permetre reflexionar sobre els canvis que s'han produït al llarg d'aquests darrers quaranta anys, de la mà de l'escriptor Antoni Puigvert, debatre sobre la resposta política a les seves necessitats, amb l'incombustible Quim Nadal, l'ex consellera Anna Simó i l'ex diputat, i actual director de la Dincat, Carles Campuzano, i sobretot ens va permetre motivar-nos, i fins i tot emocionar-nos un xic, amb la vitalitat de l'esportista andorrà Albert Llovera.

Reposada i digerida la jornada, afloren, especialment per mi, quatre reflexions:

La primera reflexió és sobre un concepte que l'Albert Carbonell, president de Mifas, va voler expressar, diria, deliberadament: el paternalisme. En la seva defensa dels drets i les necessitats de les persones amb discapacitat Mifas, com tantes altres entitats socials, ja fa anys que no demanen permís sinó que exigeixen el que és just. Roman encara una visió condescendent i paternalista, la que fa dir "pobrets", potser amb la millor de les intencions i des del cor, però no és ni ha de ser aquesta la visió, ni la qüestió...

La segona reflexió la va transmetre, a la seva manera, tan apassionada com, a vegades, desordenada, i sempre vital, l'esportista Albert Llovera, i té a veure amb la importància de les adaptacions. Som molts els qui necessitem adaptacions per circular per la vida, com a mínim tothom que necessita i duu ulleres! Ell, com tantes altres persones amb discapacitat física, les necessita per a moltes coses més, algunes de primera necessitat per al seu dia a dia, d'altres per gaudir de les seves passions, com l'automobilisme. Pot una persona com ell, paraplègic de mig tors per avall, pilotar un cotxe de rally? Amb adaptacions sí, tal i com ha demostrat, però ell no s'hi ha conformat, amb això... Si pot pilotar, pot aleshores competir amb la resta de pilots aparentment no discapacitats? L'adaptació al cap i a la fi és una solució tècnica que requereix, naturalment, inversió, investigació i personalització; però l'adaptació no és una finalitat en ella mateixa, sinó que és només el mitjà; és el mitjà per per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Llovera va trobar més resistència en que acceptessin que podia competir amb les persones "normals" que no dificultats per trobar solucions tècniques a les adaptacions...

La tercera reflexió, també manifestada per Albert Llovera, és la importància, també per a les persones amb discapacitat física, especialment per a les persones amb discapacitat física, de mantenir una vida activa, de fer exercici físic. Mantenir-se actiu, va venir a dir, no només millora la qualitat de vida, també ha augmentat l'esperança de vida atribuïdes a algunes discapacitats... Llovera, és evident, és un esportista nat, ja ho era abans de l'accident (precisament en una prova esportiva) i no ha deixat de ser-ho després.

I finalment la quarta reflexió, retro alimentada i compartida a la jornada de Mifas amb molts dels assistents entre entrepans, mini croissants i brunyols de bacallà; una reflexió que va més enllà del món de les persones amb discapacitat, que és més general de sector, del del tercer sector social, i que deixo anar en forma de pregunta: en quin moment vam deixar-nos trepitjar definitivament per l'administració?

La contribució de Mifas al llarg d'aquests quaranta anys és impagable; han trencat barreres físiques i mentals, han contribuït a fer una societat, la nostra, més accessible i inclusiva per a tothom, no només per a les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial; i seguiran fent-ho durant molts anys més, veient la feinada que encara ens resta fer col·lectivament en matèria d'inclusió social i laboral, d'accessibilitat i de mobilitat.

Moltes gràcies Mifas, i per molts anys!

dissabte, 16 de novembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "What Other Guy"


En les relacions de parella, quan hi ha la convivència del dia a dia (no passa amb totes les relacions de parella, que fa molts anys que es practica el "living apart together"...), es comparteixen moltes coses; ja sabeu, allò de la intimitat.

Aquesta intimitat permet conèixer encara molt més, se suposa que també molt millor, i fins potser hi ha qui considera que potser massa, a la persona estimada, o si més no a la persona amb qui convius, que ja deia en Capri que l'amor se'n va però ella (o ell!) es queda...

És aleshores quan, en algunes circumstàncies, podríem cantar això de quin altre noi (en aquest cas) et coneix tant com jo...

A vegades precisament aquest és el problema, conèixer massa, o encara pitjor, conèixer-ho tot; sempre és millor deixar un marge per al descobriment, o encara millor, per a la sorpresa!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 15 de novembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la discreció

Imatge: Pezibear en Pixabay

La discreció és una virtut que, tinc la sensació, aquests darrers anys ha vingut a menys, no sé si fruit del creixent narcisisme que ens han inoculat les xarxes socials,  o per la poca vergonya que hem adquirit (si és que no la teníem abans) retransmetent la nostra vida quasi a diari, qui sap si sobretot cercant l'aprovació dels altres...

Ja sabem que si no volem que una cosa es sàpiga, és millor no dir-la a ningú! De fet hi ha qui va més enllà i diu que és millor no pensar-la, ja que tenim una tendència a explicar, a transmetre, allò que pensem... Per la boca mor el peix!

És precisament per això que a vegades a algú li pot convenir ser un bocamoll i xerrar pels descosits, precisament perquè allò que explica no arribi a bon port, com la no negociació d'un acord de govern que PSOE i Unidas Podemos van fer mesos enrere a través dels mitjans de comunicació, filtració rere filtració, fins a la investidura fallida.

Per això ara no només han negociat un preacord de pressa, sinó que sobretot ho han fet molt discretament; de fet la seva sorprenent discreció fins i tot ha aixecat sospites i recels portes enfora, però segur que ha cultivat altes dosis de confiança portes endins; les encaixades de mans entre somriures i l'abraçada entre els nous "picapedra", Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, en són una bona mostra, impostada segurament pels qui en recelen...

El filòsof Francis Bacon va dir que "la discreció és una virtut sense la qual deixen de ser-ho les altres"; veurem fins a quin punt aquest preacord, i possible pacte, pot ser virtuós...

dijous, 14 de novembre de 2019

Seré vell?


Jo quan sigui gran vull ser vell. No sé si la meva vida donarà per tant, però m'agradaria.

És clar que això de ser vell no és el mateix ara que fa vint o trenta anys. Realment comença als seixanta-cinc anys la vellesa?

La setmana passada vaig tenir el goig de participar a la trobada de Juntes dels EspaiCaixa de Catalunya que es va fer a Girona, i amb tots ells i elles vam compartir reflexions, projectes, horitzons i moltes rialles sobre la vellesa i la gent gran, i naturalment després vam compartir un bon dinar!

De tot el que es va dir m'agradaria compartir algunes idees que va esboçar el Dr. Javier Yanguas, director científic del programa de Gent Gran de la Fundació Bancaria "la Caixa".

Per començar la constatació de la millora general de la qualitat de vida de la gent gran, no només per l'augment de l'esperança de vida (més que viure molt més anys, més gent en edats més longeves), sinó precisament per la qualitat dels anys, la majoria dins la vellesa viscuts amb plenitud física i mental.

Una altra qüestió és que ara ja estem davant, possiblement, de la generació de gent gran millor formada de la història, i aquest factor situa a la gent gran amb una actitud diferent, en general, alhora d'afrontar la seva jubilació, la seva vellesa.

Ja fa anys que es parla de vellesa activa, i de fet aquesta és la premissa bàsica que ha fet virar el concepte d'equipament per a la gent gran, passant, per exemple (i perdoneu-me la simplificació) dels esplais de dòmino i cartes, als EspaiCaixa de clubs de lectura, aules d'informàtica i activitats i tallers molt variats, molts d'ells dinamitzats per la pròpia gent gran.

I una darrera qüestió que el Dr. Yanguas va subratllar: la potencialitat comunitària de l'acció de la gent gran. Valorant i molt les activitats que la gent gran fa per a sí mateixa, i amb la voluntat que les segueixin fent, va apuntar la necessitat de tenir mirada més oberta, més panoràmica, més comunitària, enfocant aquest voluntariat actiu i activista en accions que incideixin en altres sectors i col·lectius de la comunitat; aquest punt, i ara potser tampoc ve al cas, és precisament el que va motivar la meva participació en aquesta jornada com a coordinador del programa Incorpora a Girona...

De fet aquesta visió comunitària és inherent a una part de la gent gran als que són avis i, sobretot, àvies, que en general juguen encara avui un paper important, vital en algunes ocasions, de suport familiar.

És evident, doncs, que la concepció social de la vellesa s'està transformant, i d'ésser considerada un passiu és, avui per avui, un important actiu en molts sentits, també en el social des d'una perspectiva comunitària.

Jo quan sigui gran vull ser vell.... el que avui no sé, però, és com seré quan sigui vell, però les ganes d'arribar-hi, sense més pressa de la necessària, reconec que hi és!

dimecres, 13 de novembre de 2019

Conciliar no és cosa d'homes!

Photo on Foter.com
L'afirmació que encapçala aquest article no arriba a la categoria de secret a veus perquè, com bé sabem, no és cap secret, sinó que ho sap tothom i és profecia! El que passa és que ara tenim, novament, dades que demostren aquesta realitat que, encara avui,lamentablement s'imposa.

Conciliar no és cosa d'homes! Aquesta és la conclusió que podem extreure després de llegir l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "Per què els homes no fan servir les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar?"; el títol és prou revelador...

I més ho són algunes de les dades que conté:

- Només el 4,9% dels pares assalariats (amb fills fins a quatre anys) treballaven a temps parcial, mentre que en el cas de les mares eren el 29,2%.

- El 37,7% de les mares van demanar una reducció de jornada o bé treballar a temps parcial en reincorporar-se a la feina, mentre que els pares que van demanar el mateix només van ser el 4%.

- Les mares van estar una mitjana de 162,7 dies de baixa per tenir cura del nadó, mentre que els pares hi van estar 16,8 dies.

Sobre aquestes dades, els factors que les genera i algunes mesures que poden emprendre les empreses i organitzacions per a fomentar la conciliació entre els pares en vam parlar, aquesta setmana, a l'espai "Món laboral" de Ràdio Sarrià.



 La conciliació també és cosa d'homes!

dimarts, 12 de novembre de 2019

"Con Iglesias si!"


"Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe". I no és que el càntir del PSOE s'hagi trencat (sí el de Ciudadanos!), però sí que s'ha esquerdat una mica i ara, amb aquesta tardor freda que ja anuncia l'hivern, el president Sánchez haurà de fer, amb més o menys mala gana, el que a la primavera i amb mànigues de camisa tant es va resistir: un govern de coalició.

Aquestes eleccions, ja s'intuïa, possiblement no calien; i no sé si han estat més un caprici de Pedro Sánchez o de l'assessor que li xiuxiueja a cau d'orella; per si no ho tenia prou clar, ara ja sap que les eleccions, tot sovint, les carrega el diable; que li ho diguin al president Mas!

I el diable, en aquestes eleccions, no vesteix de Prada sinó d'un verd que (curiosament?) s'assembla prou al vòmit de l'emoticona, el verd de Vox, que s'escampa sobre el taronja de Ciudadanos. Possiblement era inevitable que, com ja ha passat en altres països europeus, l'extrema dreta es serveixi de la democràcia per (intentar) imposar la seva llei; a diferència d'altres països europeus, però, la dreta espanyola li ha donat ales pactant amb ella, en comptes d'arraconar-la a l'extrem d'on provenen.

"La avarícia rompe el saco", i tot i que no sé si el president Sánchez va pecar d'avar, ara haurà de fer de la necessitat virtut, i se suposa que d'això, vista la seva trajectòria política, n'és tot un expert!

Ara és, sí o sí, (descartat Rivera) "con Casado no", "con Iglesias si!" Bé, "con Iglesias" i quelcom més...

dilluns, 11 de novembre de 2019

El vot útil?


Alguns ahir vau anar a votar molt convençuts la vostra opció política, un vot ferm, sense fissures. No sé si vau ser la majoria...

Molts ahir vau anar a votar convençuts que havíeu de fer-ho, però amb moltes reserves, o com a mínim alguns dubtes, a l'hora de decidir el color polític de la papereta...

Ahir hi ha qui va votar a cegues, escollint entre dos o tres sobres prèviament preparats, cada un amb una candidatura diferent, i escollint-ne un a sort, llançant els altres sense mirar el contingut ni del sobre triat, ni dels descartats.

Ahir hi ha qui va votar a contracor, sense massa convenciment, amb molts dubtes i fins i tot amb el nas tapat. Són vots resignats, mals menors per evitar-ne de majors, possiblement vots prestats, o en transició, vots molt circumstancials.

Ahir hi ha qui va votar en blanc, un vot cansat, o qui va votar nul, un vot enfadat tot i que, en realitat, un vot llençat. I no van ser pocs els qui ahir van decidir no votar, l'expressió d'un "ja s'ho faran" motivat per mil raons, que darrerament no en falten...

Fa una colla d'anys Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm inútil!", i vist el panorama polític, la manca de voluntat de fer política amb majúscula, l'inútil sembla ser, més que el sofert votant o l'innocent vot, el càrrec electe que legítimament s'apropia, massa vegades, de forma maldestre del nostre vot.