dimarts, 26 de març de 2019

FeliZidane!


Zinedine Zidane ha esdevingut, tan sols amb una presentació i una victòria, el millor antídot contra la depressió blanca que de fa mesos s'havia instal·lat al Real Madrid.

El doctor Florentino Pérez, hàbil, l'ha aplicat d'urgència davant la desfeta blanca a la Copa del Rei i, especialment, a la (seva) Lliga de Campions! Els efectes han estat immediats, i descomptada l'actual temporada, l'afició blanca de nou somia en gran, de nou somriu i fins i tot hi ha qui, de nou, s'atreveix a tornar a mirar per sobre l'espatlla de tretze Champions, tres seguides, quatre de les darreres cinc!

Aferrats a la llegenda d'"El Padrí", confien que la segona part del Zidane entrenador no només serà bona, fins i tot pot ser millor que la primera!

La metamorfosi anímica de l'afició merengue s'alimenta bàsicament de la il·lusió, de la projecció d'un Zidane que també va arribar, la primera vegada, enmig de la depressió Benítez; la il·lusió blanca s'alimenta també de la necessitat de saciar un club àvid de títols, i sobretot famolenc de lligues domèstiques, el veritable premi a la regularitat, quelcom que Zidane, malgrat tot, no va trobar...

La feliZidane, però, és només la primera etapa de la recuperació anímica d'un club, i amb ella sembla que s'iniciarà la reconstrucció d'una plantilla que al seu dia Florentino Pérez va negar a un Zidane que, sorprenentment, va plegar precisament per aquest motiu.

La feliZidane seguirà amb la il·lusió que hauran d'aportar els nous (i ara inevitables) fitxatges, perdut i enyorat (tot i calladament, Modric a banda) Cristiano Ronaldo, noms dels que generen trempera a l'afició i temença als rivals, amb tots els respectes pel català Mariano, el fitxatge que aquest estiu va heretar el dorsal de CR7...

Amb la tornada de Zidane al Real Madrid Florentino Pérez ha sabut esquivar de nou les crítiques, llençant a la paperera de la història el frustrant fitxatge de Lopetegui i la defenestració de Solari.

La feliZidane dóna aire i temps a un president poderós i hàbil acostumat, sinó a guanyar, a no perdre!

dilluns, 25 de març de 2019

El (president) patidor


El popular concurs televisiu "Un, dos, tres..." va tenir en algunes temporades la figura de "los sufridores", una parella que concursava passivament al concurs, ja que es "limitava" a veure el desenvolupament de les proves, algunes temporades fins i tot tancats i encadenats!, en una mena de gàbia.

Aquesta patidora parella veia, com la resta de participants i de públic, els premis que els concursants "actius" anaven perdent a mesura que els descartaven, amb la diferència que sabien abans que els propis concursants i que el públic els premis que amagaven els objectes descartats; aquest fet incrementava el seu patiment, ja que aquesta parella s'enduia el mateix premi que els concursants...

L'altre dia, mirant el telenotícies, vaig patir, potser no tant com aquells "sufridores", però la meva incomoditat davant el televisor era evident, la vaig poder palpar. Em feia patir el president Torra, que lluny de defugir la protesta (fet que l'honora) va apropar-se a un grup de manifestants (del CDR de Sabadell) que li exigien desobediència o dimissió, arran de la retirada dels llaços dels edificis de la Generalitat i equipaments públics.

El president Pujol tampoc hagués defugit l'escena, i possiblement hagués acabat renyant, a la seva manera, de forma enèrgica els manifestants; el president Torra, titubant, va acabar demanant respecte pels Mossos d'Esquadra i per la seva figura institucional com a president...

És clar que el respecte per la figura presidencial hauria d'emanar des de la pròpia presidència, especialment després de veure, aquesta setmana, de quina manera s'ha servit del Síndic de Greuges per allargar l'inevitable: la retirada dels llaços per part dels Mossos d'Esquadra.

"Apreteu", va dir-los en català no normatiu mesos enrere davant un micròfon i adreçant-se als mitjans (a la població via mitjans); "apretar" és el que va fer precisament el CDR de Sabadell l'altre dia, possiblement per disgust del president, que com la meva, feia cara de patir...

Al capdavall ja sabem, i possiblement Quim Torra més que ningú, que qui realment concursa és el president Puigdemont!

dissabte, 23 de març de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "La Niña Imantada"


Si l'amor és atracció quan aquest apareix i ens atrapa ens passa quelcom semblant al protagonista d'aquesta cançó, que més que caure rendit als encants d'ella cau, sense voler-ho, en la seva gravetat!

I ja sabem que la gravetat és la "força d'atracció que, a causa de la gravitació, és exercida per la Terra sobre els cossos materials." Aquí tan sols cal canviar la Terra per ella, "la niña imantada"!

Aquesta és una curiosa cançó d'amor, d'un amor que atrau i alhora atrapa, un amor del que "no hay manera humana de escapar", ni ordint " Maniobras de escapismo"!






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 22 de març de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la paternitat

Photo on Foter.com
Una imatge val més que mil paraules, diu la famosa cita; qui més qui menys l'ha utilitzada en alguna ocasió, davant la necessitat de simplificar quelcom, o bé per esclarir-ho amb una imatge prou evident, estalviant-nos així retòriques i subordinades, que mil paraules són moltes!

Per això els advocats de la defensa dels presos polítics, ara jutjats al Tribunal Suprem, malden tant per la negativa del jutge Marchena de visionar els vídeos, les imatges, en presència de molts testimonis...

Una imatge val més que mil paraules, diu la famosa cita, i qui més qui menys l'ha desmentida alguna vegada: no, una imatge no val més que mil paraules!

El filòsof Jean-Jacques Rousseau va dir que "un bon pare val per cent mestres", frase cèlebre que aquesta setmana, en la que s'ha celebrat el dia del pare, ben segur haurà fet fortuna!

Naturalment la discussió central seria definir què és ser un bon pare, pressuposant que els cent mestres siguin, alhora, bons mestres...

Per a l'ocasió, de moment no tinc ni imatge, ni mil paraules!

dijous, 21 de març de 2019

Ventres com a salconduit, infants com a mercaderia


El concepte de precampanya electoral cada vegada costa més de definir i de precisar temporalment, sobretot en legislatures curtes i convulses com les darreres catalanes i espanyola.

En aquestes circumstàncies la precampanya és quasi permanent, esdevenint un període ric en globus sonda, en missatges llençats a l'electorat per a calibrar quina rebuda i resposta tenen, i valorar així si els missatges poden sobreviure i entrar en la campanya, o bé moren allà, sense glòria, com el soldat que mor a la rere guarda sense entrar en batalla!

Les precampanyes són períodes de tempteig, d'assaig i error, una mena de banc de proves per anar afinant l'argumentari electoral, fixant les idees força i entrenant les rèpliques que exigiran, i que permetran marcar distàncies amb els adversaris polítics.

M'agradaria pensar que la proposta del Partit Popular de Pablo Casado de convertir els ventres de les dones immigrades com a salconduit, i els seus infants com a mercaderia, es fa en aquest context de banc de proves, davant la necessitat de tapar la fuita de vots cap a Vox, i no des del convenciment d'aplicar realment tals mesures, en cas de governar...

S'albiren temps (encara més) convulsos...

dimecres, 20 de març de 2019

(Encara) sense Girocleta al Pont Major!


A mitjans del mes de novembre de l'any passat va saltar la notícia: "L'estació [de la Girocleta] de Pont Major s´inaugurarà a finals d´any"

Poc després el mateix regidor de mobilitat m'ho va confirmar, pel que jo, com el gos de Pàvlov, a banda de remenar la cua d'alegria, vaig començar a salivar! Dies després vaig cuitar a donar-me d'alta al servei de la Girocleta confiant estrenar ben aviat la nova estació del meu barri!

I van passar les setmanes, però ni rastre de la nova estació de la Girocleta al Pont Major... I jo que em pensava que la cagaria el Tió, vaig demanar-la per Reis, però tampoc!

Ja ho té això, el Pont Major, les accions dels pressupostos participats dels darrers anys tampoc s'han executat, però en fi, serà que som perifèria, barri menor...

I malgrat tot, il·lús de mi, no perdo l'esperança i espero, més que confio, que abans de les eleccions municipals el barri gironí del Pont Major tindrà l'estació de la Girocleta que, pel que va dir el govern municipal, es mereix!

dimarts, 19 de març de 2019

Seguirem parlant de la Cristina Cervià...

Cristina Cervià recitant Aurora Bertrana al Premi Casero 2017: Foto: Bernat Casero

Hi ha persones que, malgrat no tenir-hi directament una amistat, les sents properes, molt properes.

Són persones entre conegudes i saludades, de les que, quan hi coincideixes, potser només comentes la jugada i poca cosa més, però no obstant, tot i aquesta aparent superficialitat, perceps que els vincles que t'hi uneixen tenen una major profunditat.

Una de les persones amb qui em passava això era l'actriu gironina Cristina Cervià Sancho, qui ens va deixar a deshora, massa d'hora, aquest diumenge passat, víctima d'un càncer, sí d'un (amb perdó) puto càncer!

Penso en la Cristina i, és cert, curiosament parlava més d'ella que amb ella, i ho feia (parlar d'ella) amb persones que la coneixien molt més: la meva mare i, especialment, la seva germana Imma, amb qui compartia, més enllà de la inevitable semblança i una gran relació fraternal, una rialla particularment sonora!

És així com he conegut a la Cristina, així i, com tanta altra gent, també sobre l'escenari. I sobre la Cristina actriu, actriu de teatre, el que sobretot em transmetia és que per a una gran actriu no hi ha escenari petit, doncs ella l'engrandia amb la seva força interpretativa, i aquests darrers temps, ja afectada pel càncer, amb la seva dignitat.

El buit que deixa en el món del teatre és enorme, especialment en l'escena gironina, quasi tant com el seu testament vocacional: deia la seva amiga, dramaturga i directora de teatre Clàudia Cedó, que de la Cristina Cervià s'enduia "un trosset de la seva energia, d'aquesta energia que tenia i que ha ben escampat perquè ens n'ha donat una miqueta a cada un..." El seu llegat és viu i seguirà donant fruits!

Amb la meva mare, i especialment amb la seva germana Imma, seguirem parlant d'ella, de la Cristina, ara amb un punt de nostàlgia i, sí, d'inevitable tristesa...

Descansa en Pau, Cristina...


dilluns, 18 de març de 2019

Catalans fan coses, a Madrid...


A la pel·lícula "L'escopeta nacional" un industrial català, protagonitzat per José Sazatornil (tot un senyor, sempre tot un senyor!), paga la festa (una cacera) per influir en un ministre i en l'alta societat espanyola per intentar vendre uns porters automàtics i fer un bon negoci.

Salvant les distàncies, i el bigoti, no sé si aquella paròdia del negociant català s'assembla més del que ens pensem amb la del "peix al cove" que durant anys va representar com ningú el president Pujol...

És clar que Pujol, com tants altres catalans, també tenien (i tenim) molt del "senyor petit i eixerit de Santa Coloma" que "vol anar a Madrid decidit", que cantava La Trinca... No oblidem que al president Pujol, "Español del Año" pel diari ABC l'any 1984, li van acabar cantant, dotze anys després, allò de "Pujol enano, habla castellano..."

Els catalans seguim pagant la festa (no tota però sí una bona part!), però ja hem deixat enrere les caceres ràncies, i el peix al cove, per molts, ja pud més que una arengada, pudor de la que els fins ara diputats catalans Jordi Xuclà i Carles Campuzano no s'han pogut despendre, i així els hi ha anat, defenestrats de les llistes electorals del 28A...

El senyor petit i eixerit de Santa Coloma, d'haver anat a Madrid aquest cap de setmana, ha recuperat La Trinca per cantar, entre d'altres cançons i proclames, "passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé i moltes gràcies..." i la cacera, si de cas, que se la paguin ells!

dissabte, 16 de març de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Friday I'm In Love"


Un raig de llum necessita la foscor per a brillar amb llum pròpia, per a escampar la seva llum i apagar, ni que sigui per un moment, la tenebrosa foscor.

Aquesta cançó, possiblement com cap altre, és el raig de llum de la tenebrosa, fosca i lúgrube música de The Cure, una cançó que brilla amb llum pròpia fins al punt que el propi Robert Smith va arribar a declarar que "als que els agrada Friday, I'm in Love no són fanàtics de The Cure. No són els que compren els meus discos"...

Ja ho tenen això, algunes cançons, acaben establint autèntiques relacions amor-odi amb els seus creadors; i és que com inspira la cançó, de divendres, per enamorar-se, només n'hi ha un a la setmana!

Encomanats per aquest aire optimista i lluminós The Cure semblen dir-nos que fins i tot ells es van permetre, i ens permeten, il·luminar les seves tenebres i colorar la seva escala de grisos ni que fos per un dia, ni que fos els divendres!

Si avui és divendres (que no ho és...), estic enamorat!






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 15 de març de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la bogeria...


Aquesta setmana s'ha publicat el darrer número de la Revista de Girona, que aborda en el seu dossier l'evolució històrica del model d’assistència psiquiàtrica de les comarques gironines (tot un model!), que té en seu epicentre el psiquiàtric de Salt. Entre els continguts hi ha un article del meu pare, Just M. Casero, un "Quiosc" publicat al Punt Diari ("Salt, més que un centre psiquiàtric") el 26 de febrer de 1980, sobre unes jornades de neuropsiquiatria que es van celebrar dies després. Aleshores el meu pare era el diputat responsable de Sanitat de la Diputació de Girona, organisme del que aleshores depenia, com l'Hospital Santa Caterina, el psiquiàtric de Salt.

Dies després el "Quiosc" de 4 de març de 1980, "Psiquiatra i política", abocava i evocava una reflexió sobre el paper dels polítics en aquest assumpte, quelcom que també es va tractar en les citades jornades.

No va ser aquest el seu únic escrit sobre el psiquiàtric i la psiquiatria que va escriure en la seva columna diària, especialment en recordo un (L'escàndol, 11 de maig de 1980) sobre una inesperada, atrevida, i quasi revolucionària, invasió d'una colla de bojos a la Rambla de Girona!

Un article que comença així: "Una trucada a primera hora m'anuncia que s'ha produït un escàndol. Ciutadans de pro han fet saber als conductes reglamentaris que sí, que està bé que els bojos ocupin el Municipal, que és convenient que aquests pobrets tinguin alguna manera de divertir-se; però que això de passejar-los per la Rambla..."

Cada poble, vila o ciutat té els seus bojos, diagnosticats o no, i sovint reben mirades de llàstima, condescendència, por i fins i tot, a vegades, menyspreu per part dels teòrics entenimentats, com si, al capdavall, els hi perdonéssim la vida...

Vaig topar dies enrere amb aquesta frase cèlebre de l'escriptor italià Carlo Dossi: "els bojos obren els camins que més tard recorren els savis".

Pensant en el boig del telèfon de Girona (un personatge que abans de la irrupció de la telefonia mòbil es passejava amb un telèfon a les mans) penso que més aviat caldria reescriure el final de la frase: els bojos obren els camins que més tard recorrem els necis!

dijous, 14 de març de 2019

Ángel Acebes, el ministre potiner


Quinze anys! Ja fa quinze anys de l'atemptat terrorista d'Atocha, un atemptat perpetrat per Al-Qaida i que va sacsejar la societat i la política espanyoles en qüestió d'hores, a poques hores d'unes eleccions generals.

El d'Atocha va ser un atemptat terrorista terrible, el pitjor sofert mai a Espanya, i terrible va ser, també, la gestió que en va fer el govern espanyol, aleshores presidit per un altiu José María Aznar; una gestió personificada per qui era el ministre d'interior, Ángel Acebes.

Ángel Acebes, en la gestió de la comunicació d'aquell atemptat, no va parar d'insistir en atribuir l'autoria de l'atac terrorista a ETA, fins i tot després que des del propi entorn d'ETA (Arnaldo Otegui, aleshores portaveu de la il·legalitzada Batasuna) es negués qualsevol relació amb l'atemptat, fins i tot desoint les investigacions de la pròpia policia espanyola, que de seguida va descartar l'autoria etarra de l'atemptat i va perseguir des del primer moment la pista islàmica.

Ángel Acebes
es va erigir, durant aquelles hores i per a la història, com la cara més visible de la manipulació política, potinejant amb falses línies d'investigació les seves compareixences i declaracions, sembrant odi i mentides a cabassos quasi sense dissimular.

La proximitat de les eleccions generals, que el Partit Popular va perdre més per la seva mala gestió de l'atemptat que per l'empenta i il·lusió que despertava un fresc Zapatero, i la necessitat de seguir culpabilitzant a ETA de tot, fins i tot del que no era responsable, van oferir-nos un dels espectacles polítics més vergonyosos en un dels moments més tristos i dramàtics de la democràcia espanyola: el govern mentint vilment davant una població es estat de xoc, trista i espantada.

Fa quinze anys un govern ens va mentir impunement i vilment a la cara; lamentablement no va ser, aquella, la darrera mentida abocada sense vergonya per un govern a Espanya; des d'aleshores ençà altres governs ens han mentit, i per mentir no em refereixo només a no dir tota la veritat, sinó a potinejar amb la veritat i la mentida.

No sé si ara d'això en diem construir relats...


dimecres, 13 de març de 2019

El darrer driblatge del president Puigdemont


«La millor manera de seguir internacionalitzant el conflicte i que se'ns escolti a Europa, que es vegi la repressió, és que hi hagi una veu lliure de JxCAT a Europa, i aquesta veu no pot ser una altra que la de Puigdemont».

Elsa Artadi no només presentava així el seu cap de llista a les properes eleccions europees, sinó que a més encetava la campanya, i la pugna (interna dins l'independentisme) amb el candidat d'ERC, Oriol Junqueras, presentant Puigdemont com "una veu lliure (...) a Europa" (i no dubto que ho és!), en contraposició a la de Junqueras, (tampoc en dubto) empresonada!

Sí, ho sé, sóc un malpensat! Sigui com sigui, fracassat l'enèsim intent de llista unitària, Puigdemont es batrà per primer cop cara a cara contra Junqueras, amb Europa de teló de fons, per seguir liderant l'independentisme.

Em deia l'altre dia un company de feina, prou coneixedor del món convergent en general i del de Puigdemont en particular, que el president es mou especialment bé en la rèplica, i d'exemples aquests darrers mesos en tenim un munt!

I traslladant-ho a l'àmbit futbolístic Puigdemont, de ser jugador de futbol, brillaria per la seva capacitat i habilitat en el driblatge, quelcom molt preuat en el futbol, també en la política!

Puigdemont, que va sobreviure a les 155 bales de plata, que va driblar la policia estatal l'1 d'octubre sota un pont que ara duu el seu nom, que ha sabut fer créixer la seva figura política (amb la inestimable ajuda de l'estat i la justícia espanyola) Catalunya endins i a l'Europa política, ara ha fet un xic més petit el PDeCAT, o si més no la part més moderada del PDeCAT (la que volia aprovar el pressupost al president Sánchez) fent prevaler la seva estratègia més frontal en la política catalana, espanyola i europea. Ja sabem que els grans dribladors sobretot es mouen per la banda, solen ser extrems...

En el lideratge de l'espai post convergent Carles Puigdemont sembla esdevenir el nou Jordi Pujol: pocs li estosseguen, ningú li fa (ni sembla li vol fer) ombra.

El darrer driblatge, el president Puigdemont, l'ha fet al seu propi partit, al PDeCAT! El proper driblatge proposa fer-lo a la justícia espanyola entrant de nou, a Catalunya i a Espanya, amb la immunitat que (sembla) li atorgaria la seva futura condició d'eurodiputat electe!

Tenint clar que serà eurodiputat electe, vindrà a Catalunya o aquesta serà una nova jugada electoral?
I si ve, podrà empresonar la justícia espanyola la seva "veu lliure"?
Hi ha partit, i tant si hi ha partit!

dimarts, 12 de març de 2019

Solari com a símptoma


Santiago Hernán Solari no ha tingut sort en el seu breu i turbulent pas per la banqueta del primer equip del Real Madrid; el seu pas com a jugador per "la casa blanca" (2000-2005) també va estar marcat per la irregularitat (mai va ser un titular indiscutible), tot iq va poder guanyar (i contribuir a fer-ho) alguns títols importants.

Després del desgavell de Lopetegui (el que comença malament només pot acabar pitjor!) Solari, aleshores entrenador del Real Madrid Castilla (el segon equip) va resultar ser un bon recanvi d'urgència, i en un principi va semblar que el recanvi feia bo el pronòstic: entrenador nou victòria segura! Però Solari no ha acabat essent el nou Zidane...

Zidane també va ser, al seu dia, un recanvi d'urgència (rellevant Benítez!), pujant al primer equip des del Castilla, i conduint l'equip (ell i sobretot els gols de Cristiano Ronaldo) a guanyar tres Champions seguides! Solari, sense CR7, en comptes de fer reaccionar l'equip l'ha enfonsat encara més en la seva misèria futbolística, quedant eliminat de quasi tot a principis de març.

Solari, en el seu curt pas pel primer equip, ha pres decisions realment controvertides, fins i tot valentes, com presicndir de grans futbolistes com Marcelo i Isco per manca de compromís i d'actuitud, i pel seu (evident) mal estat de forma, però aquestes valentes decisions també l'han acabat perjudicant i sentenciant, enrarint l'ambient del vestidor i perdent autoritat (si és que mai l'ha tingut) sobre una plantilla en descomposició.

Una descomposició eclipsada per les tres darreres i consecutives Lligues de Campions, quelcom que ben segur Zidane va veure venir a final de la temporada passada, quan sorprenentment va decidir marxar. Per això sorprèn tant que ara Zidane torni al club, menys d'un any després. Suposo que, ara sí, Florentino Pérez li donarà màniga ampla per a fer i desfer, per a refer un equip i una plantilla en decadència, quelcom que no es va veure capaç de fer (tot i que era del tot necessari) després de tres Champions, però que ara, des de la derrota, podrà fer amb plens poders i autoritat.

Solari, com solen fer els entrenadors, ha pagat els plats trencats, i en el seu cas a més ha estat un nou escut protector de l'intocable, el president del Real Madrid, Florentino Pérez.

Solari és el (darrer) símptoma, vés que el problema del Real Madrid no sigui el messianisme de Florentino Pérez...

dilluns, 11 de març de 2019

El masclista que hi ha en mi


No tinc per costum dir "guapa", tipus "gràcies guapa!", a les companyes de feina (ni d'altres avatars de la vida), i quan sento que algun company de feina els hi diu, sense (aparentment) mala intenció i (per ell) amb tota naturalitat, fins i tot a mi em ressona malament l'eco que aquesta (innocent?) expressió deixa en l'ambient.

I reconec que quasi sempre continc la temptació de preguntar-li a la companya si aquell "guapa" l'ha ofès, o no...

I sí, a l'hora de saludar generalment ofereixo primer la mà que la galta, i no sostinc la porta per deixar passar les dones davant meu, en tot cas la sostinc, com amb els homes, perquè passin rere meu si la.porta l'he obert jo... I en cap cas, no de dones ni d'homes, els hi tanco davant els morros!

En el radar del masclisme i dels micromasclismes veig amb prou nitidesa tot allò que és prou evident, la (petita) part de l'iceberg que sura, però la visió se'm desenfoca, quan no encega totalment, quan del que es tracta és de veure amb la mateixa claredat el que hi ha iceberg avall, en les profunditats, no sempre tant clares i evidents, del masclisme i els seus micromasclismes...

És per això que, per exemple, quan vaig llegir aquesta piulada* d'Eva Piquer vaig veure clarament, altra vegada, que el realment difícil per a molts homes (i jo no m'hi excloc), i alhora totalment necessari, és descobrir i reconèixer el masclisme que encara hi ha en nosaltres, del que precisament es queixa i dol Eva Piquer, el masclista que encara hi ha en mi...

*la piulada:

dissabte, 9 de març de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Respect"


Vaig assistir, inesperadament el diumenge passat, a l'Auditori de Girona per escoltar i gaudir del concert de la de la Black Music Big Band, capitanejada per l'entusiasta músic Adrià Bauzó. El concert, programat dins el Black Music Festival, va ser el que pretenia, un sonor homenatge (des de Girona i amb música gironins!) a la reina del soul, l'enorme Aretha Franklin!

Pels qui no vau poder-lo veure i escoltar podeu llegir la crònica de l'infal·lible periodista musical Xavier Castillón per fer-vos una idea del que va passar, i dels qui van passar, en aquest extraordinari concert!

D'entre les moltes interpretacions em va agradar especialment (i soprendre!) la de la mítica cançó "Respect", interpretada per dues joveníssimes veus de la Black Music Big Band Junior (la cantera, i quina cantera!), que no per joves van posar-hi menys actitud, a banda de qualitat i força vocal!

I "Respect" té tot el sentit del món avui, l'endemà del 8 de març, perquè, recollint el prec, el crit d'Aretha Franklin, és evident que no hi ha amor, ni cançó que l'acompanyi, si no hi ha respecte!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 8 de març de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la igualtat


El feminisme reclama el seu espai, el que d'una manera més equitativa s'hauria de repartir en tots els àmbits de la vida, també el polític. La política històricament ha estat cosa d'homes, doncs, com l'economia o l'exèrcit, és sinònim de poder!

Les dones reclamen el seu espai però no tinc massa clar que totes les que l'ocupen es considerin, i les considerin les que ho són, feministes!, però això possiblement forma part d'una altra discussió, la que té més a veure amb els estils de lideratge...

Una de les dones políticament més poderoses del segle XX va ser la conservadora Margaret Thatcher, Primera Ministra del Regne Unit entre 1979 i 1990, coneguda popularment com "la Dama de Ferro", apel·latiu que suposo li feia justícia pel seu fort caràcter i una fèrria determinació, imprescindibles per obrir-se pas, als anys seixanta del segle passat, en un món (la política) dominat pels homes!

És evident que Margaret Thatcher no respon al clixé clàssic de la feminista (cas que n'hi hagi algun!), i de fet ella no se'n considerava, de feminista, i més aviat es va mostrar hostil, entre d'altres, amb el col·lectiu LGTB... Però tot i això és inevitable no situar-la en els rànquings de les dones més poderoses i influents del segle XX.

Deu anys abans de ser Primera Ministra, l'any 1969, Margaret Thatcher va dir que "quan es concedeix a la dona la igualtat amb l'home, es torna superior a ell". La frase, d'entrada, pot semblar reaccionària i contrària al feminisme (que no ho nego), un advertiment, però per mi sobretot fa surar una realitat des de la perspectiva dels homes: l'amenaça de la seva (nostra) pèrdua de poder quan les dones ocupen el (suposat) nostre espai, que també és seu!
El feminisme reclama el seu espai, el masclisme el defensa a ultrança, tement que la sentència de Margaret Thatcher es faci realitat...

dijous, 7 de març de 2019

Sometimes it's hard to be a woman?


"Sometimes it's hard to be a woman", cantava a finals dels anys setanta Tammy Wynette, i més enllà de les valoracions morals sobre el paper de la dona d'aquesta cançó, és evident que ser una dona no és dur algunes vegades, sinó moltes!

Ho veiem aquests dies, especialment sensibilitzats pel 8 de març, en la multitud de fronts que té la lluita feminista: la bretxa salarial, la conciliació, la violència masclista, els abusos sexuals, la representació en càrrecs públics i directius, el repartiment de les tasques de la llar...

Cantava Tammy Wynette que, al capdavall ell només és un home ("'Cause after all he's just a man"), però per més que minimitzem els homes, ja d'entrada, i en general, els homes partim amb un cert avantatge!

I per mostra, un botó: "les dones tenen el 30 % menys de probabilitats d’accedir a un procés de contractació que els homes."

I el més dramàtic d'aquest article, a banda de la discriminació indiscriminada que representa aquesta desigualtat, és que la paternitat beneficia més als pares que la maternitat a les mares, que com subratlla l'article, "pateixen una doble penalització: com a dones i com a mares".

I és que "la probabilitat de rebre una trucada per a una entrevista en el cas de les dones amb fills arriba a ser del 35,9% més baixa que per als homes també amb fills". O sigui, que després de l'embaràs i tot el que suposa, de parir i de tot el que suposa, i de tot el que suposen els primers anys de criança, quan la dona (i mare!) vol tornar a la seva vida laboral, per si la seva condició de dona no la perjudiqués prou, la de mare encara la condemna més, mentre que pel pare de la mateixa criatura la paternitat és un actiu en el seu procés de selecció i de projecció de la seva carrera professional!

No Tammy Wynette, no és "sometimes" sinó "a lot of times", que és dur ser una dona, sobretot quan en les mateixes circumstàncies ser un home (i pare!) és un xollo!

dimecres, 6 de març de 2019

La casa (encara) és cosa de dones!


Si la igualtat entre homes i dones és qüestió de vasos comunicants, aquests encara no s'han equilibrat ni a nivell laboral (bretxa salarial), ni a nivell domèstic, en el repartiment de les feines de la llar.

Sí, les dones segueixen destinant molt més temps que els homes en les feines de la llar, una afirmació que es sustenta amb les dades d'un article de Observatori Social de “la Caixa”: "El repartiment de les feines de casa en les parelles en què només treballa la dona"

L'article, que també pren nota de l'avanç dels darrers anys en el repartiment de les feines de la llar, conclou que malgrat la millora, fins i tot en les llars en les que la dona és l'única que treballa, ella destina més temps que ell a les feines anomenades domèstiques.

És cert que d'un temps ençà hi ha hagut una millora; l'estudi compara algunes dades de 2003 i 2010, i hauríem d'entendre, o deduir, que ara (2019) estem en una situació millor (?)... En tot cas mentre que al 2003, en relació a totes les parelles (parelles entre dones i homes), les dones destinaven 189 minuts més per dia que els homes a les feines de la llar, al 2010 la diferència era de 132 minuts per dia; és a dir, en aquests set anys s'ha reduït quasi una hora el diferencial entre homes i dones, xifra encara insuficient veient les més de dues hores al dia de major dedicació de les dones a les tasques domèstiques.

L'estudi, com he comentat, també es fixa en el repartiment de les feines de la llar en els casos en què, en la parella la dona és la sustentadora (cobra més que l'home), i especialment en les llars de parelles en les que només treballa la dona, una realitat creixent els darrers anys també com a conseqüència de la crisi econòmica, tal com indica l'estudi: "fins al 2008, les parelles en què només treballa la dona representaven aproximadament el 5% del total de parelles espanyoles, però a partir d’aleshores la xifra va començar a augmentar, fins que el primer trimestre del 2013 va assolir un màxim del 12,9%. A partir d’aquell any, la taxa ha anat minvant lleument i s’ha estabilitzat entorn del 10%."

L'article és interessant sobretot per les dades que aporta en relació, precisament, a les llars en les que qui treballa és la dona, i si aquesta circumstància aporta un valor diferencial en repartiment de les feines de la llar.

Si al 2003, en les llars on només treballava la dona, elles destinaven 55 minuts més per dia a les feines de la llar que les seves parelles homes (que recordem, no treballaven), al 2010 la xifra es va reduir dins als 13 minuts més per dia. La tendència, encara que insuficient, és positiva, si més no en aquest sentit que l'estudi subratlla: "en les parelles en què la dona es l’únic membre que treballa, el temps dedicat a les feines de la llar es reparteix més equitativament entre l’home i la dona que no pas en el conjunt de parelles".

La conclusió, com he comentat, és que fins i tot quan només treballa la dona, és ella qui segueix assumint més tasques domèstiques, i aquesta xifra només es redueix una mica més en el cas de les parelles sense fills i filles. Encara avui, quan hi ha persones a càrrec (fills i filles o persones grans i/o dependents), la càrrega (en cas que d'una o altra manera ho sigui) generalment la suporta sobretot la dona...

La inèrcia és molt forta i costa molt de trencar, també per la resistència inherent a la societat patriarcal, doncs és evident que els vasos, cas de ser comunicants, no acaben de comunicar, ni comunicar-se bé!

dimarts, 5 de març de 2019

Tancarem algun dia la bretxa?


Diu el diccionari que una bretxa és, en l'accepció militar del terme, una "obertura que fa l'artilleria en una muralla"; si la muralla fos la igualtat (la societat igualitària) l'artilleria seria el masclisme!

I una de les bretxes més evidents (també més estudiades i amb més dades) és la bretxa salarial de gènere, que segons el darrer l’informe "Evolució de la bretxa salarial de gènere" de la Generalitat de Catalunya, es situa al 23,4%.

Amb dades de 2016 el salari brut mitjà dels homes va ser de 24.454,60 €, mentre que el de les dones va ser de 21.110,30 €, representant els 6.462,50 € de diferència aquest 23,4% de bretxa salarial de gènere.

La bretxa salarial de gènere es produeix en tots els tipus de feina, si bé és cert que com més qualificat és el lloc de treball menys bretxa hi ha, passant del 32,6% en les ocupacions elementals a un xic més del 18% en les ocupacions de personal tècnic i directiu.

La bretxa no té diferències significatives pel que fa als sectors (indústria - serveis), té diferències relatives en funció de l'origen (nacionals - estrangers/es), però sí té diferències significatives en relació a la tipologia de contracte, amb un major impacte en la contractació indefinida (24,5%) vers la temporal (11,4%), i al tipus de jornada, amb una major incidència en les jornades a temps complet (15,1%) en relació a les de temps parcial (11,6%).

És a dir, que les dones amb un contracte indefinit a temps complet són les que més bretxa salarial pateixen, alimentant així, encara més, la desigualtat entre homes i dones. És molt trist (i terriblement injust!) que les contractacions que més estabilitat haurien de donar (i de fet donen) a les dones siguin les que més contribueixen a dinamitar la igualtat, a torpedinar el mur, a seguir mantenint oberta la bretxa!

Tancarem algun dia la bretxa?

dilluns, 4 de març de 2019

Si t'he vist, no me'n recordo


La memòria és selectiva, capritxosa per moments, sobretot quan no podem oblidar el que preferiríem no recordar, sobretot quan no podem recordar el que no hauríem volgut, de cap manera, que caigués al pou de l'oblit... Són tants els oblits que no ens arriben, ni tan sols, a la punta de la llengua!

La memòria s'alimenta dels records i, per capacitat que tinguem en el nostre disc dur, alguns més que d'altres, és limitada i al final acabem recordant essencialment els records que anem recordant, rememorant una i altra vegada mantenint-los vius, actualitzant així el seu registre, fent més profunds els solcs que marquen, com l'arada sobre la terra, en el nostre còrtex cerebral.

Aquests dies de judici hi ha testimonis que, ai l'as!, no recorden gairebé res del que se suposa havien de recordar, i fan com que si t'he vist no me'n recordo, i que si per alguna cosa me'n recordés el record seria d'aquells tan vagues, tant imprecisos, tant borrosos, que ja quasi no hi reconeixeria la veritat que al seu dia van atresorar.

L'oblit és, en aquestes circumstàncies, la distància (més moral que física) entre no dir cap mentida i, alhora, no dir tota la veritat; en aquestes circumstàncies l'oblit és el refugi, més que del mentider, del covard.

La memòria és selectiva i no podem decidir no recordar, però sí dir, impunement, que no recordem, emmordassant la memòria i fent-la presonera per tal que no es pugui expressar.

Caldrà recordar-ho per tenir-ho sempre present, ben present, a la memòria.

dissabte, 2 de març de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Cert, clar i breu"


Les cançons d'amor tot sovint parlen d'un amor en passat que es vol retenir, o d'un amor passat que tan sols és record; n'hi ha que també evoquen un futur millor, algunes per expiar algun pecat passat o present, d'altres per per fer-lo perdurar fins més enllà de la fi dels temps...

Passat i futur farceixen moltes cançons d'amor, i també ho fa el present, sempre curt, sempre efímer, sempre fugisser i tan difícil de retenir perquè el passat i el futur l'estrenyen.

I és que el present és tan breu com aquesta cançó d'amor de Mishima, "tan breu com qui sap el que diu/ ara i aquí, / t'estimo..."





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 1 de març de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la violència


Sobrevolen sobre el judici al procés diferents visions sobre la violència, algunes naturalment interessades, fins i tot de creatives, com la suposadament exercida per murs humans!

Ja es veia a venir que per alguns del que es tracta, sembla ser, és minimitzar la violència evident de les càrregues policials, passant-hi de puntetes, atribuint-la, al mateix temps, a les manifestacions pacífiques o a la resistència passiva.

La violència, en boca de segons qui, abandona el diccionari per sobreviure, només, en l'imaginari de qui la denuncia per agreujar una (possible, probable?) condemna, esdevenint un veritable ferro roent al que masses necessiten agafar-s'hi.

La violència, va dir Mahatma Gandhi, és la por als ideals dels altres. Aquesta frase ens transporta, inevitablement, a la tardor catalana, i en la seva màxima expressió, a l'inoblidable u d'octubre de 2017...

Violentar el propi significat de la paraula violència, no seria també un tipus de violència?

dijous, 28 de febrer de 2019

Glenn "Doc" Rivers, penjat a la paret!


Temps era temps a La2 de Televisió Espanyola retransmetien partits de la NBA en directe i en obert, narrats per l'inconfusible veu de Ramon Trecet. La de nits que vaig perdre, perdó, invertir!

Jo aleshores era dels Lakers, bé, ara també, sempre dels Lakers!, però aleshores era dels mítics Lakers de Magic Johnson, Kareem Adbul-Jabbar, James Worthy, A.C. Green o Kurt Rambis, un equip de llegenda que va competir amb un altre equip llegendari, els Celtics de Larry Bird, Kevin McHale, Robert Parish, Dennis Johnson...

En aquella època, a mitjans dels anys vuitanta, ja despuntava un jove Michael Jordan, que va començar a fer el salt a les estrelles del bàsquet al concurs d'esmaixades, establint una competitiva rivalitat amb l'elèctric Dominique Wilkins, dels Atlanta Hawks!

A molts d'aquests judagors els tenia clavats a la paret de la meva habitació, en pòsters i retalls de les revistes "Gigantes del Basket" o "Estrellas del Baloncesto", que compartien paret amb el Barça Campió de lliga 1985/86 o un mapa de comarques i regions de la Catalunya de 1936.

Entre tots aquests pòsters (també de Karl Malone, Clyde Drexler, Charles Barkley, Pat Ewing...) s'hi va colar el base dels Atlanta Hawks, Glenn "Doc" Rivers, per qui, estranyament, vaig sentir una debilitat especial, ja que ell no era ni una gran estrella, ni el seu equip un dels que arribaven a les finals. Sigui com sigui allà el tenia, Doc Rivers, penjat a la meva habitació!

Al cap d'uns anys els pòsters de The Clash i Joy Division van conquerir les parets de la meva habitació, arraconant els de bàsquet, no a la paperera (hi de la història ni la literal), sinó, degudament plegats, en les entranyes d'un arxivador...

Rivers és, des de fa uns anys, un dels grans entrenadors de la NBA, mereixent el títol d'entrenador de l'any en la seva primera temporada (1999/2000), i guanyant l'anell de campió de la NBA l'any 2008 amb els Boston Celtics... contra els Lakers!

Aquesta setmana Doc Rivers ha tornat a ser notícia per l'elegant gest de reconeixement que va tenir per un jugador que, probablement, es retirarà a finals d'aquesta temporada, després de més de 20 anys a la NBA, l'alemany Dirk Nowitzki.

Rivers, actualment entrenador de Los Angeles Clippers, va demanar un temps mort a deu segons del final del partit que l'enfrontava als Dallas Maveriks, però en comptes de reunir els seus jugadors per a preparar una jugada (de fet el partit ja estava resolt), va agafar un micròfon i va demanar al públic de Staples Center, pavelló on juguen els Clippers (també els Lakers...), una ovació i aplaudiment per Nowitzki, que naturalment a banda d'agrair el gest, es va emocionar!

Més de trenta anys després ja sé perquè de petit tenia el pòster de Doc Rivers penjat a la paret...

dimecres, 27 de febrer de 2019

Jordi Cuixart, l'error del sistema


Els interrogatoris als i a les preses polítiques d'aquests darrers dies han confirmat essencialment dues coses que sospitàvem (quan no crèiem cegament, com no és la justícia): (1) la desmesura de les acusacions i la presó preventiva, quelcom que ja sabíem i que amb els dies que portem de judici tristament hem corroborat, i (2) l'error (risc, si voleu) que el propi judici suposa per al propi estat espanyol, vist el pobre i lamentable paper que hi està fent sobretot la fiscalia, desmentint la imatge que la pròpia justícia espanyola intenta projectar d'ella mateixa a nivell internacional.

I de tots els i les preses polítiques que han declarat per mi té un valor especial la declaració de Jordi Cuixart; i no perquè sigui soci d'Òmnium Cultural (que no ho sóc), sinó pel que ell representa, doncs com cap altre ell, sense ser ni haver estat un "representant del poble", ens representa a totes i tots els qui l'u d'octubre vam gosar trepitjar un col·legi electoral, i votar, tot i que moltes i molts es van quedar en l'intent...

Jordi Cuixart és l'excepció que confirma la regla, la regla que els empresonats i empresonades que aquests dies són jutjats són, efectivament, presos polítics, doncs ell no és, en cap cas, un polític pres, car no és polític! Jordi Cuixart és la (irrefutable) prova del cotó, per si les altres haguessin deixat (que no) alguna ombra de dubte: el judici és polític.

I és precisament la seva condició de no polític (entès com a càrrec electe) el que reforça encara més en Cuixart la qualitat d'integritat, el valor incorruptible de les seves idees, i de les seves accions, del seu pensament i dels seus actes, precisament perquè estan lliures d'ésser corromputs per interessos partidistes, pel càlcul i l'estratègia (legítima) política.

Jordi Cuixart és l'error del sistema, d'un sistema que encegat per empresonar, jutjar i condemnar per atemorir, l'ha posat el mateix sac que els polítics, que els càrrecs electes, i per tant li ha permès alçar la seva veu, radicalment pacífica, radicalment democràtica, radicalment cívica, radicalment ciutadana.

Jordi Cuixart és l'error del sistema, perquè després de vèncer el temor a la presó, a la privació de llibertat, la presó l'ha fet més fort fins al punt, com ha confessat, de canviar la prioritat, que ja no és la seva llibertat individual, sinó la col·lectiva: "la prioritat és la resolució del conflicte a Catalunya i Espanya i la recuperació de drets i llibertats al conjunt de l'estat espanyol."

Tan de bo el sistema (polític i judicial espanyol) algun dia s'adoni del seu enorme error, i que aquest dia no sigui gaire, o massa tard!

dimarts, 26 de febrer de 2019

"Por qué no te callas", Toni Albà!


Explicava l'humorista Toni Albà, al documental "Llibertats empresonades" del Sense Ficció, que fruit de les derivades judicials per unes piulades que van suposar un presumpte delicte d'injúries contra la policia i la jutgessa de l'Audiència Nacional, Carmen Lamela: "jo ara em trobo amb la situació que, clar, quan faig un tuit haig d'esmolar més el llapis, haig de pensar, a veure, com puc dir el mateix que vull dir, fent que la gent ho entengui sense dir-ho com ho voldria dir (...) perquè em pot caure un pal molt bèstia, (...) una multa que em destrossi la vida!"
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/llibertats-empresonades-08012019/video/5809652/

En altres paraules, Toni Albà venia a dir que havia d'aguditzar l'enginy a l'hora de piular. Doncs bé, si és per fer piulades com aquesta que va fer dies enrere, presumptament dirigida a Inés Arrimadas i a la seva esperpèntica (menyspreable) visita a Waterloo, sincerament en Toni Albà s'ho podria ben estalviar!


Per aquesta piulada no sé si Toni Albà se n'endurà un pal en forma de multa, però de moment se n'ha endut un pal, totalment merescut, pel masclisme que supuren les seves paraules... I per més que ell s'ha volgut disculpar (a la seva manera), el programa Polònia se'n va desmarcar i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va emetre un contundent comunicat.

De fet l'ampli rebuig, també dins l'independentisme, a la seva piulada és un bon símptoma que, si del que es tracta és de fer República, el masclisme i el menyspreu per raó de gènere no hi té cabuda, per més que vingui del bufó de la cort! No, aquí no es riuen totes les gràcies, no es riuen precisament les que no en tenen, ni en fan... Per això, a banda de la piulada, sorprenen i fan mal els quasi tres mil "m'agrada" i les més de set centes repiulades que té la inoportuna piulada!

Si aquesta ha de ser la seva contribució a la causa, potser valdria més que ho deixés estar, doncs amb la seva irresponsable piulada segueix alimentant el trol, que ja sabem que mai en té prou!

Quan l'humorista perd (o esgota) l'humor, com quan el tertulià l'argument, recórrer a l'insult és el darrer recurs, quan en molts casos hauria de ser, simplement, el silenci...

dilluns, 25 de febrer de 2019

Els quaranta d'El Punt (Diari) Avui


Ahir el Punt Diari va fer quaranta anys (per molts anys!), just els mateixos que fa que el rebem i llegim a casa (la meva mare), per raons (aparentment) òbvies...

El Punt Diari ha estat al llarg d'aquests quaranta anys el nostre diari de cada dia, i si bé és cert que a casa (la meva mare) hi han entrat altres diaris (durant forces anys, El País i/o El Periódico de Catalunya els diumenges), cap ha estat present a les nostres vides com el Punt Diari.

El Punt ha estat, doncs, el diari que jo sempre he vist a casa (quan va néixer jo tenia quatre anys), i quan em vaig emancipar, als vint-i-un, vaig fer-me'n subscriptor perquè no em sabia imaginar la meva vida sense un diari, la meva vida sense El Punt!

Ho reconec, la nostàlgia em perd i no dubto que en algun cas, també aquest, sigui una trampa, segurament parada per mi mateix!

Després de quaranta anys de subscripció a casa (la meva mare), i quasi vint-i-quatre anys de subscripció meva, a finals de l'any passat em vaig plantejar, com no ho havia fet fins aleshores, si volia renovar la subscripció al diari El Punt Avui!

Els motius d'aquest dubte, d'aquesta crisi, diria que bàsicament van ser tres: l'econòmic, l'ideològic i el sentimental.

L'econòmic:

517,60 euros, aquest és el cost de la subscripció d'enguany. Durant els darrers mesos de l'any passat no feia més que comparacions entre el cost del diari i altres despeses inevitables, desitjades o futures: amb els diners del diari pagaríem la contribució, amb dues quotes arreglaríem el rentador, o part de la matrícula de la universitat de la filla gran...

Hi ha coses que no tenen preu, però sí tenir el diari cada dia a la bústia, i el cert és que de moment no me'n sabria estar; llegir el diari cada matí és per mi quelcom tant quotidià com esmorzar, o rentar-me les dents; i quan dic diari vull dir el de paper, els diaris digitals jo no els sé llegir, com a molt els sé consultar!

L'ideològic:
Durant un temps El Punt va lluir al seu frontispici, just sota el nom del diari, el que (entenc) van ser els seus quatre pilars fundacionals: independent, català, comarcal i democràtic.

Català i comarcal encara ho és, i és quelcom que sempre he valorat. De fet si no mantingués el seu compromís amb la informació local, segurament avui ja no en seria subscriptor.

I he d'entendre que també és democràtic, tot i que els darrers anys ha perdut força pluralitat en les veus que alimenten les seves columnes d'opinió, quelcom en el que hi insistiré un xic més endavant.

Pel que fa a independent, de mantenir-se aquests pilars a la portada del diari, avui caldria posar-hi, en comptes d'independent, independentista!

I no és el biaix independentista de la seva línia editorial el que em dol, sinó la pèrdua de la pluralitat: hi trobo a faltar algunes signatures de columnistes que, ni que sigui per contrast, oferien un cert contrapunt... És clar que la meva només és l'opinió d'un simple subscriptor, i aquí la que val i preval és la de la propietat; això ja ho tinc molt clar que funciona així, en aquest i la resta de diaris.

El sentimental:
Sigui com sigui el que és evident, i en el meu cas inevitable, és que tinc un lligam emocional amb aquest diari, es digui Punt Diari, El Punt o El Punt Avui! El vincle hi és pel fet que el meu pare en va ser un dels fundadors, i naturalment també per tots aquests anys de veure'l i llegir-lo cada dia.

Potser per això em va doldre tant la desaparició (quasi sobtada) de la revista (reconvertida de fa anys en setmanari) Presència, quelcom que, reconec, encara em dol quan hi penso.

El Punt Avui segueix arribant cada dia a casa, al capdavall és un diari que estimo, i potser per això també li perdono el que no m'agrada: la darrera "anècdota", un oblit de la memòria, precisament en motiu dels quaranta anys!

A finals d'any a casa en vam estar parlant, del diari; bé, més aviat de la subscripció. Comptat i debatut, vam acabar decidint que sí, que de moment paga la pena seguir rebent el diari, i que aquest segueixi essent El Punt Avui!

Ahir va fer quaranta anys que el Punt Diari va sortir al carrer... Per molts anys a tots els qui, fa quaranta anys, van fer-ho possible, per molts anys també a tots els qui fan possible que avui l'hagi tornat a estirar de la bústia!

dissabte, 23 de febrer de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "You Are So Beautiful"


No sé si aquesta cançó avui, cantada a cau d'orella, és suficient per a captivar una noia; tampoc sé si era suficient aleshores, quan Billy Preston (el cinquè Beatle?) i Bruce Fisher (autors de la també conegudíssima, i aplaudia "Nothing from Nothing") la van escriure a mitjans dels anys setanta del segle passat, i quan Joe Cocker la va popularitzar amb la seva negra veu!

I és que la lletra, digueu-me bàsic, és realment molt simple: ets molt bonica (que no ho veus?), ets tot el que esperava, ets tot el que necessito... És clar que a vegades no és tant pel que es diu sinó per com es diu i, sí, també per qui t'ho diu: ja sé que no és el mateix escoltar-ho a cau d'orella amb la meva desafinada veu que amb la poderosa de Joe Cocker!

D'això es tracta també amb la música, d'això es tracta també amb l'amor: sublimar amb les coses més simples!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 22 de febrer de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la justícia...


Encara cueja, i ho farà unes setmanes més, la controvertida i polèmica victòria del Barça de bàsquet al Real Madrid a la final de la Copa del Rei d'enguany.

A Madrid estan indignats amb la darrera decisió dels àrbitres, que van interpretar (?) com a tap il·legal un rebot, i per tant donant als blaugrana dos punts que mai haurien d'haver pujat al marcador. Amb aquests dos punts el Barça es posava de nou per davant a poc més d'un segon del final, i després del darrer intent desesperat de fer un nou gir de guió amb un llançament des del mig del camp de Sergi Llull que quasi entra (va fer la corbata!) el Barça es va proclamar, novament, campió!

La indignació a l'equip blanc era evident, a banda que justificada veient la polèmica jugada, i qui es va erigir de portaveu d'aquest malestar va ser el seu capità Felipe Reyes, qui camí dels vestidors, i després de la dutxa camí de l'autocar, no parava de repetir, visiblement enfadat, que tot plegat havia estat un (altre) robatori!

A la seva manera Felipe Reyes reclamava justícia i de raó no li'n faltava, com tampoc a Santiago Rusiñol quan va sentenciar que "quan un home demana justícia, és que vol que li donin la raó!"

Reyes i el Real Madrid reclamen justícia en la darrera jugada, una jugada que, de fer-se justícia de debò, possiblement ni tan sols s'hagués produït!

Dues jugades abans, amb el Barça dos punts per sobre i ja a les acaballes del partit, els àrbitres no van veure una claríssima falta d'un jugador del Real Madrid que, en ple contraatac del Barça, li va propinar literalment un calbot en un jugador del Barça mentre encarava la cistella; el jugador blaugrana va fallar i del contraatac posterior el Real Madrid en va treure una jugada de dos més u que li va permetre avançar-se per un punt, a quatre segons del final, just abans de la jugada polèmica que reclamen els blancs!

Aquesta falta que, sembla, ningú va veure, fins i tot ratllava la qualificació d'antiesportiva! Em sembla bé que Reyes i el Real Madrid clamin justícia en la darrera jugada, però sorprèn que de la penúltima no en diguin res, quan possiblement va ser més determinant, doncs d'haver-se fet justícia aleshores la darrera ni tan sols hagués existit!

Al capdavall el que vol Felipe Reyes, més que justícia, és que li donin la raó...

dijous, 21 de febrer de 2019

Les Barretades d'en Quim Curbet!


Breus, per exigències del guió (als diaris en paper l'espai és limitat i es compta per paraules o caràcters), i punyents, així són les Barretades d'en Quim Curbet, articles que es cuinen al seu magí, convenientment cobert per un barret quan l'ocasió ho demana, barret tant característic en ell com la seva (eterna?) barba i una càmera de fotos que tot sovint s'interposa entre els seus ulls i el món.

Les Barretades, explica Curbet, són una inspiració de mossèn Carles de Bolós i Vayreda, una de les tres veus que reivindica a "Els dies de cada dia", juntament amb les de Narcís-Jordi Aragó i Just M. Casero:
"D'un d'aquests "ángulos" en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret movent-lo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé."

Precisament dies enrere, el també periodista Jaume Guillamet, reivindicava que la Casa Masó, en la que van viure de Bolós, Aragó i Casero, fos anomenada també la casa dels periodistes!

Les Barretades d'en Curbet són un aiguabarreig de crònica i prosa poètica, doncs no ens explica només el què, això ja ho fan les cròniques periodístiques, tampoc només el qui, el quan, l'on i el perquè, sinó que sobretot ens explica quelcom més fàcil de dir que de fer, en aquest cas d'escriure: ens evoca el que transpira el què, el qui, el quan, l'on i el perquè.

Es reconeix en els seus articles la voluntat pictòrica de dibuixar-nos opinions i dèries personals, com ell mateix confessa; en realitat Curbet no ha deixat mai de ser fotògraf (i dibuixant?), només que algunes fotos les fa en blanc i negre, i d'altres negre sobre blanc...

Les seves cròniques són com una segona pell que revesteix l'actualitat de tanta poesia com de realitat! Una realitat (naturalment la seva: "el món no és com és sinó com el percebem", diu) que sota l'aparença d'una columna d'opinió esdevé, per desig de qui l'escriu i descriu, una Barretada! I què són les Barretades d'en Curbet?
"Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d'un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d'idees, fragments d'imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno Barretades."

Curbet, doncs, aixeca lleugerament el seu barret i literalment buida el pap!

Curbet estima les paraules entre d'altres coses, suposo, perquè ha crescut entre elles i amb elles hi ha jugat i hi jugarà tota la vida; Curbet estima les paraules i ens les fa estimar a nosaltres, com ho fan els escriptors i escriptores que tant ens agraden, aquells que no sabem si ens agraden més pel que ens expliquen o per com ens ho expliquen... segurament és per ambdues coses! Quim Curbet estima les paraules, les lletres i fins i tot els signes de puntuació!
"És difícil descriure l'emoció que em provocava observar aquella pàgina [d'un catàleg tipogràfic] on, des d'un país tan llunyà i poderós, es reconeixia l'existència de la cultura catalana, encara que fos en la forma d'un minúscul punt volat que només servia per a separar les eles geminades."

La tardor catalana
"La tardor catalana" és el recull de Barretades que va del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. Llegint "La tardor catalana" em resulta inevitable participar del "revival" en el que inevitablement s'ha convertit (també) el procés, possiblement perquè allò que ens fa reviure, la transició, es va tancar en fals. Ho explica molt bé arrel de la imposició de l'article 155:
"Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 28 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial."

I un dels elements d'aleshores que a la tardor catalana va tornar a la primera línia de l'actualitat van ser les impremtes, de nou registrades per la policia, un territori sens dubte familiar per Quim Curbet.
"Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa."

Setmanes enrere assistia en un concert dels Amics de la coral Genciana, organitzat per l'ANC de Girona, que recuperava els clàssics de la nova cançó (l'espectacle es diu Nova Cançó 2.0), una reinterpretació dels grans temes de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Manuel Serrat...

Però no tot el patrimoni d'aleshores, d'aquella transició, li serveix avui i, no sense recança, Curbet parla també del patrimoni perdut:
"Em molesta el silenci de Raimon en un moment en què necessitava escoltar la seva veu, però m'incomoden encara més - perquè em fastiguegen - les paraules inoportunes en contra del referèndum per part del noi del Poble Sec, s'ho hauria pogut estalviar."

Després de la tardor catalana, avui que som en ple l'hivern meteorològic, em pregunto si romandrem molts mesos més en aquest hivern polític en el que, sembla, estem instal·lats...
"Acabo aquest llibre (...) amb la convicció que l'hivern serà llarg, que potser durarà anys..." i el text segueix amb la conjunció adversativa "però", seguit de paraules com "victòria" i "llibertat", darrera paraula del llibre.

Apunts de la Costa Brava
Si Dalí aixecava la pell del mar com si fos una catifa, Quim Curbet ressegueix la costa, la nostra més que centenària brava, com qui ressegueix amb el dit índex el relleu i contorn d'un mapa físic, identificant amb els dits l'empremta que, per bé i per mal, els homes i les dones hi hem deixat litoral endins, litoral enllà...

La Costa Brava d'avui s'assembla poc a l'anterior als anys seixanta del segle passat, quan el franquisme disfressat de "desarrollismo" va obrir les fronteres als turistes oferint sol i platja, un model que avui encara perviu, encara avui es combat.

Plana de fa unes setmanes sobre la primera línia de mar de tota la Costa Brava una moratòria de construcció, enèsim intent de protegir el que encara ens queda mínimament lliure de formigó, i la proposta d'una moratòria afegida per a la segona línia de mar... Raons no en falten, i algunes, sinó totes, les trobem també als "Apunts de la Costa Brava":
"(...) la Costa Brava era simplement "la marina", un indret relativament insalubre i pobre, habitat per a pescadors i mariners, i pagesos que s'havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel."

De nord a sud Quim Curbet passeja (i ens passeja) per la Costa Brava; me l'imagino arribant en cotxe però transitant a peu, com l'Espinàs, amb la mirada afilada, el llapis a mà i la càmera a punt per enquadrar un instant en blanc i negre, sempre en blanc i negre!

Curbet, amb els seus "Apunts de la Costa Brava", no només descriu per al nostre gaudi gent i paisatges, costums i caràcters, història i anhels, sobretot fa inventari de tot, des de la bogeria de la Costa Brava ("un malson immobiliari que bombolleja com l'aigua pútrida d'una bassa"), als seus intangibles, aquells que cap moratòria podrà salvar, més que la nostra voluntat i perseverança.

Al llibre es palpa el caràcter bipolar (estiu/hivern) de moltes de les poblacions costaneres, i els efectes artificials (l'urbanisme i l'especulació, també la pesca i el turisme) i naturals (la geografia, la fauna -inclosa la humana, si és que ens resta res de natural - i la flora, fins i tot la tramuntana, "una indisposició aguda del territori"), que inevitablement marquen l'arítmia cardíaca que pateixen.

"Apunts de la Costa Brava" és un llibre que ajuda a descobrir aquest pam de costa del Mediterrani pels qui no la coneixen, una lectura recomanada i sens dubte complementària a les guies d'ús tòpic; i pels qui ens hi sentim propers i fins i tot hi estiuegem ("Pels gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d'aigua salada i inquietant"), és un llibre que ens ajuda a redescobrir-la, com ho fem sempre (i amb tot) quan observem amb la mirada d'un altre, una mirada que després de recórrer-la tota, veu la Costa Brava com un got mig ple i mig buit alhora... Em temo que també nosaltres som bipolars en relació a la Costa Brava!

Els dies de cada dia
Amb aquest llibre he contradit a l'autor i no he fet cas de la seva recomanació, del seu prec: "(...) gràcies per obrir, i tal vegada, per llegir amb atenció aquest llibre, et prego, però, que no ho facis d'una tirada, val més espigolar-lo de mica en mica".

Insisteixo en la seva recomanació, hi ha llibres que és millor llegir en dosis controlades, sense devorar-los, llibres per degustar, si voleu a diari, com qui pren un glopet de moscatell. Així vaig llegir, per exemple, Històries de soldats d'Ambrose Bierce, en una traducció de Francesc Francisco-Busquets Palahí, així vaig mirar la sèrie Black Mirror, així us recomano que llegiu també aquest llibre.

"Els dies de cada dia" no són dies consecutius, tot i que aparentment ho semblen; són dies agrupats per mesos però d'anys diferents, ordenats de tal manera que en el recorregut de dotze mesos sencers que en Quim Curbet ens ofereix, en realitat transitem per quasi nou anys! I al llarg d'aquests dotze mesos transitem per dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus.

Els dies de cada dia són els que no són ni cap de setmana ni festius, són els feiners per a la majoria de nosaltres, els que empenyem, com Sísif amb la seva pedra condemna amunt, cada setmana per arribar-ne al cap, que sempre llisca massa ràpid, novament setmana avall...

I és precisament en "Els dies de cada dia", en els suposadament ordinaris, on hi descobrim paisatges interiors (resulta que d'interior no només tenim la "veueta", com en Magnum...), els indrets de l'ànima, la geografia humana, la memòria de la pell i fins i tot, vés quina paradoxa, l'oblit que tot ho recorda!

Els dies de cada dia som nosaltres, no per ordinaris sinó per quotidians, i en aquest llibre ens hi podem trobar, ens hi podem llegir, en qualsevol dels seus dies!

Són, si no m'he descomptat, cent tretze dies en els que en Quim Curbet ens esbossa la seva pàtria! I és que si algú creu que la pàtria és (només) allò pel que cal fer-ho i donar-ho tot, en aquest llibre hi trobarà no una ni dues, sinó infinites definicions de pàtria, tantes com pàtries hi ha:
"Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. (...) Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba."
La pàtria, al capdavall, en aquest llibre és el 12 d'agost del 2013!

"Els dies de cada" dia també és una cançó de Sau, que enmig de les seves estrofes diu:
"Tu ens fas sentir part del teu món,
només amb els dies de cada dia"

Curbet també ho fa amb aquest, i aquests llibres!

(Escrit per a la presentació dels llibres "La tardor catalana", "Apunts de la Costa Brava" i "Els dies de cada dia" de Quim Curbet a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter el 20 de febrer de 2019 )