dimarts, 31 de desembre del 2019

Fer balanç


Es dilueix en qüestió d'hores el 2019 i no sé si som a temps de fer-ne balanç, cas que encara no l'hàgim fet, cas que necessitem fer-lo...

Balanç prové del verb balançar (o balancejar) que al seu torn prové de balança, i és precisament d'això del que es tracta, de valorar el pes (més simbòlic que real) de tot el que significativament ens ha passat, o hem fet, aquests darrers dotze mesos, desitjant sempre que el pes de totes les coses positives sigui superior a les negatives, tot i que aquestes darreres ens acostumen a pesar sempre un xic més...

No sé si vosaltres ja l'heu fet, el vostre balanç, i si és així, no sé si l'heu fet metòdicament amb dades empíriques i quantificables, o simplement guiant-vos per les sensacions, per la petjada emocional de tot allò significativament important que ens ha passat...

En el meu balanç podrien aparèixer els quasi dos mil dos-cents trenta quilòmetres correguts de matinada, les dues-centes noranta-vuit publicacions d'aquest bloc, inclosa aquesta, o les quasi dos mil cent fotografies fetes amb càmera de fotos, no la del mòbil, fotos, moltes d'elles, ja esdevingudes inesborrables records...

Potser res per separat explica suficientment el meu any, potser ni tan sols tot sumat! I és que també hi ha els intangibles, aquelles qüestions de mal quantificar i, fins i tot per moments, difícils de situar en l'espai i el temps, com les hores perdudes, les llàgrimes vessades, o les besades apassionades!

És aleshores quan les sensacions acaben decantant la balança, és aleshores quan, fins i tot hores abans que fini aquest any, ni que sigui internament i a darrera hora engolint el darrer dels dotze raïms, fem balanç!

dilluns, 30 de desembre del 2019

El P3 no es toca!


Aquest curs tot just sortirà de l'Escola Balandrau de Girona la primera promoció d'alumnes que haurà fet tot el cicle d'educació infantil i primària sencer, la primera promoció d'alumnes que, sortint del Balandrau, aniran a l'institut!
El Balandrau, doncs, és una escola molt nova, una escola amb un projecte educatiu encara de poc recorregut, tot i que ja amb una certa trajectòria definida i perfilada, fins i tot diria que reconeguda. El Balandrau és una escola jove i, perdoneu-me el dramatisme, avui està amenaçada de mort, d'una mort prematura.

El Departament d'Educació sembla decidit, un any més, a suprimir línies de P3 de les escoles públiques de Girona (de fet d'arreu), i després de suprimir per aquest curs les de les escoles de Font de la Pólvora i Dalmau Carles, per al curs vinent planteja suprimir les una de l'Escola Marta Mata, una de l'Escola Montfalgars i la de l'Escola Balandrau; no sabem si dues a escollir d'aquestes tres opcions, o les tres...

És una llàstima que, en comptes d'aprofitar la davallada conjuntural demogràfica el Departament d'Educació no es plantegi rebaixar les ràtios, sinó suprimir línies; és pertinent recordar que el Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona va aprovar, al gener de 2019, una resolució en la que es demanava precisament la reducció del nombre d'alumnes per aula: "Mesures per a la programació de les necessitats d’escolarització del curs 2019-2020: Disminució de la ràtio de P3. Aprofitar la davallada de natalitat per reduir les ràtios de P3. Reduir a 23, a tots els centres amb l’excepció dels de màxima complexitat públics."

I si bé és cert que el CEM Girona és un òrgan consultiu, la seva opinió, tenint present que representa el conjunt de la comunitat educativa de la ciutat, hauria de ser més tinguda en compte!

Sigui com sigui, ara el Departament d'Educació planteja una nova reducció de línies de P3 per al curs vinent i d'entre les opcions que planteja, la supressió de la de l'Escola Balandrau suposaria, de facto, la seva mort anticipada, ja que només té una línia de P3... D'aquí que l'escola, i especialment l'Associació de Famílies d'Alumnes (AFA), s'hagi mobilitzat tant!

Un any més, doncs, caldrà fer una aferrissada defensa de l'escola pública en general, i del manteniment de les línies de P3 en particular, una defensa que veurem si, com la de l'any passat, resulta estèril, ja que malgrat tot (posicionaments del CEM, protestes dels propis centres escolars, etc...) el Departament d'Educació va suprimir les línies de P3 de les les escoles de Font de la Pólvora i Dalmau Carles...

El malestar no és només pel què (supressió de línies), també és pel com, per la manera que el Departament d'Educació pren i comunica aquestes qüestions. Fa un any va fer quelcom semblant amb l'anunci de l'obertura del nou Institut de Sarrià de Ter, deixant sense gaire marge de maniobra a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, que va veure resignadament, després de moltes protestes i reunions, com li suprimien dues línies de 1r d'ESO...

Entre d'altres motius és per això que des de l'AMPA del Xifra també ens sumem a la defensa de les línies de P3!

En ple debat sobre les zones d'escolarització de Girona, i amb problemes de mobilitat i transport escolar, o de segregació per resoldre, en comptes d'afrontar aquestes qüestions amb el temps i les energies que requereixen, ara de nou hem de destinar esforços, veurem si fructífers, per a defensar l'escola pública i la qualitat de l'educació començant des de la base, amb una premissa molt bàsica i entenedora: el P3 no es toca!

dissabte, 28 de desembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Boig per tu"

Imagen de Pezibear en Pixabay

A mitjans dels anys vuitanta, abans de protagonitzar la primera d eles pel·lícules de "La jungla de cristal" Bruce Willis era sobretot una cara televisiva coneguda per la sèrie "Luz de luna",  en la que formava, juntament amb l'actriu Cybill Shepherd, una curiosa parella de detectius.

La sèrie va durar fins a finals dels anys vuitanta i si bé aleshores semblava que la llum de la lluna s'apagaria, l'any 1990 Sau la va recuperar per sempre més, reflexada (que no reflectida) dins la seva copa!

Carles Sabater i Pep Sala (també Joan Capdevila) van composar per a l'eternitat aquesta cançó d'amor dedicada a la lluna, o tal vegada al que la lluna, en l'amor, tantes vegades representa: quelcom que ens encisa i que, alhora, ens és del tot inabastable!

L'amor té molt de llunàtic, no només pel romanticisme (a vegades enfarfegat) que desperta una nit de lluna plena, també, romanticisme a banda, per cíclic i perquè, com el satèl·lit, té també una cara be, una cara fosca, com la que cantaven i a la que es citaven Pink Floyd...

I si atrapar la lluna, per coves que tinguem, és quasi impossible, atrapar la seva llum és tota una quimera, i més tenint present que no té llum prpòpia, sinó que la seva és, precisament, tan sols un reflex...

Natural que hom s'hi torni boig...





I la setmana vinent més Minuts Musicals, però ja no aquests Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 27 de desembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la innocència

Imatgen de S. Hermann i F. Richter a Pixabay
N'hi ha que en van tan plens que més que innocents, passen més per passerells! Jo d'aquesta innocència en tinc de sobres, fins i tot per regalar!

És clar que el terme té altres accepcions i una fa referència a l'exempció de culpa, quelcom que aquests darrers anys és motiu de brega política i judicial, en una llarga partida que, com totes, més que un final incert (que també) té un final no escrit!

En la dicotomia binària innocent o culpable moltes vegades és pertinent canviar la culpa per responsabilitat, un matís prou important que, a banda de facilitar les coses cas de cercar alguna resolució, permet afrontar la responsabilitat d'una forma més constructiva del que s'afronta la culpa, que és sovint com una llosa que ens enterra vius...

I si la responsabilitat permet fer una lectura diferent que (i de) la culpa, també dóna un significat diferent (precisament per aquest motiu) a la innocència, com molt bé va expressar un dia el periodista i escriptor suec Stieg Larsson: "no hi ha innocents, només diferents graus de responsabilitat."

Sigui com sigui, demà procureu tenir les esquenes ben cobertes, no sigui que us clavin una llufa! Llavors sereu, com jo, culpables d'ésser innocents!

dijous, 26 de desembre del 2019

Moltes gràcies per fer-ho possible!



Un any més  el grup de Girona del programa Incorpora de "la Caixa" hem generat més de mil insercions laborals, és a dir, més de mil contractes... O com ens agrada dir a nosaltres, més de mil oportunitats laborals! 

Totes aquestes xifres, d’una o altra manera, parlen de la contribució de moltes persones, entitats i empreses al programa Incorpora de “la Caixa”, una feina coral en la que tothom és necessari. I tot i que són importants, no tot són els números!

I és que aquestes xifres també parlen de les històries que al llarg d’aquest any hem compartit, entre les que destaquem:
  • El consell expert de la Cristina i l’acompanyament d’en Jordi, tècnics del programa Incorpora, o l’expertesa compartida de la Martina, voluntària...
  • ...
Afrontem l’any 2020 amb nous reptes i, sobretot, mantenint el compromís de seguir generant més oportunitats laborals per aquelles persones que més les necessiten!

Moltes gràcies per fer-ho possible!

Bones festes!

dimecres, 25 de desembre del 2019

Bon Nadal!


Aquests dies omplim de felicitat postals i missatges, d'una felicitat que no sé si tenim, o que potser com a mínim no ens sobra, com per anar-la repartint, anar-la regalant!

O potser sí, potser del que es tracta és precisament això, de regalar-la, de donar-la fins i tot a compte de la nostra, d'aportar la nostra llum on hi ha les ombres dels altres, fins i tot a risc d'ombrejar-nos, finalment, nosaltres mateixos...

L'altre dia pensava que entre tanta felicitació de Nadal pels altres, repartint bons desitjos i les millors de les intencions, també seria necessari que ens enviéssim a nosaltres mateixos una felicitació amb els bons desitjos i felicitat que esperem pels altres, una postal privada, si voleu, ben carregada d'autoestima.

Ben mirat aquest és el meu veritable desig per a totes i tots vosaltres, que us estimeu una mica més, sobretot si en general us estimeu poc, que el benestar d'un mateix, amb un mateix, és aliment imprescindible per a viure i, sobretot, compartir la vida amb els qui repartim, de tot cor, felicitat i els millors dels desitjos. Així procuraré fer-ho jo també, amb mi mateix...

Bones Festes!

dimarts, 24 de desembre del 2019

El millor regal de Nadal?


Espectacular! Així va ser l'espectacle que el Cor Geriona ens va oferir en el seu tradicional concert de Nadal, acompanyades per l'ocasió, enguany, per la Girona Banda Band.

El concert va ser espectacular o, si més no, així és com el vaig viure: emocionant, emotiu, vibrant... espectacular! I no és que m'esperés menys, doncs no m'esperava res en concret, però des del principi em va sorprendre la potència musical que omplia l'escenari de l'Auditori de Girona.

El repertori, clàssics de la factoria Disney, possiblement era el de menys, doncs el que a mi, i sospito que a tot el públic assistent que omplia fins a la bandera la Sala Montsalvatge (la sala gran, perquè ens entenguem...), ens va emocionar va ser el desplegament musical, vocal i escènic de cantants tan joves, i de músics amateurs!

Dies abans van estrenar aquest espectacle a Roses, i aquest proper divendres 27 de desembre el representaran de nou al Teatre El Jardí de Figueres, pel que si no l'heu vist teniu una oportunitat única, qui sap si la darrera, de veure i escoltar junts el Cor Geriona i la Girona Banda Band!

A més l'actuació d'aquest divendres té també un rerefons solidari, doncs aquest concert, que té un preu molt popular, serà a benefici de XaropClown!

Hi ha millor regal de Nadal que aquest concert musical familiar i solidari? No sé si és el millor regal de Nadal possible, però si el regaleu, o us el regaleu, us encantarà i el gaudireu!

dilluns, 23 de desembre del 2019

Atrapats pel seu passat

Imatge de El Caminante a Pixabay
L'Espanya franquista de la postguerra es va caracteritzar, a nivell social, polític i econòmic, per ser un estat autàrquic, és a dir, que es bastava per a tot per ell mateix.

Molts nostàlgics d'aleshores no només enyoren aquells temps, també anhelen que poguessin fer-se, de nou, presents a nivell social, polític, econòmic i sí, també judicial.

L'autarquia és reclamada de nou, de forma més o menys velada, pels qui consideren, ara, la justícia europea com una ingerència, una nosa que entorpeix l'espanyola, que gosa qüestionar-la donant la raó a sediciosos independentistes que ataquen la unitat i la integritat d'Espanya!

Espanya és un estat que ja no viu aïllat, tancat dins el seu règim autàrquic resclosit i corromput, és un estat interdependent que conviu a la Unió Europea compartint polítiques, moneda i sí, mal els pesi a alguns, justícia.

És el que té la convivència, que tothom es regeix per unes regles mínimes, les convingudes entre tots els estats membres, en aquest cas, pel que no, hom no pot fer el que vulgui, de forma arbitrària, com si visqués sol, tampoc la justícia espanyola, com sí podia fer durant la dictadura, tot i que llavors, per més que se'n digués, no era justícia...

De fet és una sort que així sigui; la justícia europea exigeix justícia a l'espanyola, i sobretot ens ofereix a tots nosaltres, com a ciutadans europeus, majors garanties.

De fet ha estat la pròpia justícia espanyola la que va demanar empara i consell a l'europea en la qüestió que ara tanta polseguera ha aixecat (doctrina Junqueras), i que sens dubte representa un canvi de guió, un gir argumental en el devanir d'aquest tramvia anomenat procés.

Aquests dies brolla de nou l'euro escepticisme de la dreta espanyola, incòmode per la resolució del TJUE, i hi ha qui fins i tot planteja abandonar la Unió Europea i tornar a l'autarquia: Spèxit?

Viuen, nostàlgics, atrapats pel seu passat...

dissabte, 21 de desembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Last Christmas"


A vegades l'amor és com un "pongo", ja sabeu, un d'aquells regals que quan el rebem ja mirem de col·locar-li a algú.

Sí, a vegades podem estimar algú i aquest algú no es queda el nostre amor, que és un regal, sinó que se l'espolsa, se'l treu de sobre com qui ven un regal al "Walapop"!

No som infal·libles en res, i encara menys en l'amor, i ni tan sols un escarment ens salva d'equivocar-nos de nou...

Hi ha qui per Nadal regala amor, i hi ha qui regala (que no retorna) el que li han donat!

Quina barra!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 20 de desembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la malenconia

Imatgn de bluartpapelaria a Pixabay

Hi ha qui torna per Nadal i hi ha qui, per més Nadals que arribin, no tornarà mai...

A vegades els Nadals es compten per les absències: el primer (el segon, el tercer...) Nadal sense... És habitual, també comprensible, que enyorem més del que ho fem habitualment els i les nostres absents, doncs el seu buit a taula, en les diverses celebracions familiars, es fa més evident.

Possiblement per això el Nadal té un punt malenconiós, possiblement per això, també, Víctor Hugo l'encertava quan deia que "la malenconia és la felicitat d'estar trist"; el Nadal és, per moments, un aiguabarreig de felicitat i tristesa...

I no és que la tristesa ens faci feliços, però en algunes ocasions, quan és més o menys compartida, ens reconforta...

dijous, 19 de desembre del 2019

(des)Amor de mare

Imatge de malubeng a Pixabay

Aquests dies penso força en ell, possiblement perquè hem coincidit bastant, darrerament, més del que és habitual...

Quan me'l trobo i la conversa és breu i està farcida de tòpics, com més o menys ens passa amb tothom; però quan hi parlo de debò, amb una mica més de temps, rere les seves estereotípies i alguna que altra mania, desplega un discurs coherent i autèntic bastit, sense destil·lar massa, del seu propi procés vital. No necessita vestir-ho ni edulcorar-ho, generalment ho diu tot tal com raja, i a vegades el raig pot arribar a ser dolorós.

Recordo el comiat del seu pare, ja fa una colla d'anys, com un dels més tristos que he anat mai; trist no tant pel desconsol, que també hi era, sinó per les poques persones que ens vam reunir per acomiadar-lo, a la capella de l'antic Hospital Santa Caterina (quan estava ubicat a Girona, a l'actual seu de la Generalitat); hi érem ell i els seus germans i germanes, i alguns dels seus educadors i educadores del centre on vivia; jo n'era un, jove i encara inexpert... La mare? Ni hi era, ni se l'esperava.

Del seu pare en té un gran record i si fos futbolista li dedicaria tots els gols, com fa en Messi, alçant victoriós els braços enlaire apuntant al cel; ell quan en parla, tot sovint es fa un petó als dits i el llença enlaire amb dedicatòria, convençut que el seu pare, allà on sigui, el caçarà al vol! El pare es va quedar, la mare no... A vegades les coses són així de senzilles, de terriblement senzilles, tot i la complexitat que amaguen.

La cruesa de les seves paraules, quan explica que la seva mare els va deixar, és inapel·lable; el sentiment d'abandó hi és i, per petit que fos aleshores, l'ha acompanyat tota la vida; acompanyat i fins i tot (auto)definit. Som, entre moltes altres coses, el que ens passa i, encara més, el que els fets ens fan sentir; no sempre és fàcil, ni possible, deslliurar-nos dels fets, i menys de les emocions que aquests fets ens desperten, la majoria de vegades involuntàriament.

Per ell el concepte mare va lligat íntimament, i trista, a l'abandó. Només tenia una mare, com tu i com jo, i la seva el va abandonar; un abandonament perenne que es va produir el dia que ella va marxar, i tots els dies posteriors fins avui, fins demà, fins sempre, el seu sempre...

Potser per això s'aferra tant a les dones, amigues, conegudes i saludades, quan se les troba pel carrer, buscant les seves mans i petonejant-les, en un intent estèril (que no frustrat) de recuperar tota la tendresa perduda d'una mare absent per voluntat pròpia.

Té el pare en un pedestal i la mare fora de qualsevol podi, de qualsevol mèrit. Aquesta és la seva vivència, aquesta és la seva realitat i és així com ha anat solidificant records i emocions, com ha anat elaborant el seu propi relat. Si mai escrivís la seva biografia possiblement la començaria ressaltant aquest fet: "quan tenia tres o quatre anys, la meva mare em va abandonar..."

En el seu relat hi apareix també la Llar Infantil, i una sèrie de centres d'infants tutelats en els que va viure, créixer i fer-se gran; allà ens vam retrobar fa vint-i-cinc anys, després d'haver coincidit a l'escola, essent ell dels petits i jo dels grans; i després també ens vam retrobar a la llar residència on actualment viu, de la que per uns anys jo en vaig ser director. Fa tants anys que el conec, tantes les coses que hem compartit, que és un d'aquells amics per sempre!

En tots aquests anys, quan l'he sentit parlar del seu pare i de la seva mare (a vegades ella apareix en contraposició, com el contrapunt, com el costat fosc de la lluna), penso que potser algun dia algú li hauria d'explicar que la seva mare no va marxar perquè sí, que tenia motius per fer-ho (naturalment els seus) i que abandonar-lo, per trist i dolorós que fos aleshores, i que sigui sempre per ell, va ser només un dels molts danys col·laterals de la (valenta?, desesperada?...) decisió que aquella dona, maltractada, un dia va prendre. Possiblement era fugir o morir en vida, sinó, tard o d'hora, definitivament...

És clar que tot això és material sensible, molt sensible, i possiblement no em correspondria a mi dir-li, si és que mai algú li ha d'explicar, i cas que ningú ho hagi fet encara...

I em pregunto si de saber-ho canviaria quelcom en ell i en els seus sentiments, en aquest desamor de mare que ha anat covant al llarg dels anys; i em pregunto si, per fer justícia a la seva mare (cas que se la mereixi, que ho ignoro) li faria una injustícia a ell o, encara pitjor, un mal major innecessari.

Carreguem motxilles pesades, car les emocions i els sentiments ens pesen, i molt, en l'ànim, en l'ànima...

Aquests dies penso força en ell, i és molt probable que me'l trobi de nou qualsevol dia per Girona; em sembla que quan el vegi l'abraçaré, més per mi (reconec) que per ell...

dimecres, 18 de desembre del 2019

Suspès en suspensió


Em costa entendre que el so gutural d'una part del públic, imitant l'onomatopeia del so que fan els micos, eloqüent i explícita com era, no provoqués la suspensió immediata del partit; quantes vegades futbolistes negres o mulatos han hagut de sentir aquest menyspreu en camps de la lliga espanyola de futbol?

Em costa entendre que càntics desitjant la mort d'un futbolista (els més recents "Griezmann muérete" al Vicente Calderón, cridats a pulmó per part de la seva antiga afició) no provoquin la suspensió immediata d'un partit.

Em costa entendre que tot i la llarga lletania d'insults variats, esdevinguts càntics de les aficions més radicals dels equips de futbol, que tants futbolistes han hagut de sentir per motius ètnics, ideològics, religiosos, etc., fins ara cap d'aquests insults, mereixedors d'ésser tipificats com a delicte d'odi, hagin provocat la suspensió d'un partit...

Em costa entendre, i fins un punt m'indigna, que amb tots aquests precedents la primera suspensió d'un partit hagi estat provocada per titllar de "puto nazi" a un feixista declarat; i no és que aprovi l'insult, que no l'aprovo, però és tristament significatiu que el primer precedent de suspensió, després d'haver obviat menyspreus pitjors, sigui precisament aquest.

I el que més em preocupa és precisament que aquest precedent que no serveixi de precedent quan els insults o els sons guturals es tornin a cridar des de la graderia d'un estadi, i les instàncies esportives tornin a fer l'orni o, en aquest cas, el sord...

dimarts, 17 de desembre del 2019

El menjar com a excusa

Imatge de Free-Photos a Pixabay

Necessitem menjar i la gastronomia deu ser allò de fer de la necessitat virtut! Si necessitem menjar, molt millor fer-ho gaudint de les menges, apreciant gustos, textures, olors i colors, per rutinària que pugui ser l'alimentació.

A casa ens agrada menjar i el menjar, i no és que cada dia ens servim un menú degustació, sinó simplement gaudim, cada dia, del menjar que compartim a taula.

Ignoro si està científicament comprovat, però diria que participar en l'elaboració del menjar (cuinar!) augmenta la probabilitat que es gaudeixi menjant...

Però no és del menjar ni del cuinar, del que us volia parlar avui, sinó del que el menjar genera, més enllà de la nutrició: la possibilitat de compartir taula.

Menjar junts forma part de la convivència i és una activitat social que, en la mesura que els horaris ho permeten, reuneixen la família, per molt o poc nombrosa que sigui, al voltant d'una taula.

Aquestes properes setmanes les taules seran més llargues i la família més extensa, en els copiosos àpats nadalencs, però jo avui volia centrar-me en els àpats quotidians, en els dels dies pintats de negre al calendari, els de cada dia...

A casa, que som cinc, celebrem el dia que tothom és a casa i compartim taula, i mentre masteguem l'amanida i el que vingui tot darrere anem xerrant en una mena d'ordre del dia improvisat i sense ordre en el que a vegades fins i tot cal demanar torn de paraula per explicar una anècdota, una confidència o simplement passar revista!

A vegades tinc la impressió que més que la necessitat física de menjar el que ens atrau cap a la taula, com un imant, són les ganes de compartir, d'explicar-nos la vida i escoltar-nos.

Potser també per això ens agrada tant menjar, i el menjar!

dilluns, 16 de desembre del 2019

El Sarrià - Bordils de Plata, el "derby" més radiofònic

Imatge: UES
Aquest dissabte l'handbol gironí va viure una autèntica festa amb el "derby", sis anys després, entre la Unió Esportiva Sarrià (UES) i el Handbol Bordils! 

L'alt nivell d'aquest partit, disputat a la categoria de Plata de la Divisió d'Honor, va elevar el "derby" gironí a "derby" català de la categoria, i bona prova d'aquest fet va ser l'excepcional cobertura radiofònica que les dues principals emissores catalanes (RAC1 i Catalunya Ràdio) en van fer, amb retransmissions en directe.

Naturalment Ràdio Sarrià, com és habitual en els partits de casa, també va retransmetre el partit en directe, pel que tot plegat va esdevenir un fet pràcticament inèdit, amb tres emissores del dial informant del partit!

Us avanço que no espereu trobar, en aquest modest article, una crònica esportiva del partit, si no em puc enganyar a mi mateix, tampoc us enganyaria a vosaltres! Avui tan sols voldria compartir una anècdota que, tal vegada, potser algun dia serà categoria, si no ho és ja!

Us comentava que una de les emissores que retransmetia el "derby" en directe era RAC1; doncs bé, una de les veus que al llarg del partit es va poder escoltar, aportant informació específica de la categoria i, sobretot, dels dos equips i en especial la UES, va ser la d'en Sergi Torrentà, fins fa poques setmanes el narrador habitual de les retransmissions dels partits de la UES a Ràdio Sarrià!

I si en Sergi Torrentà no retransmetia per Ràdio Sarrià, qui ho feia per a l'emissora local? Des de finals del mes passat, i com una derivada d'aquesta "estranya" situació, l'equip del programa "Sarrià en Joc" es va fer càrrec de les retransmissions de Ràdio Sarrià dels partits a casa de la UES.

No he parlat amb en Sergi Torrentà però estic convençut que, al principi de temporada, aquest "derby" era un dels partits marcats en vermell, dels que més ganes deuria tenir de retransmetre per Ràdio Sarrià, i poc es deuria imaginar, tot just fa quinze dies, no només que deixaria de ser la veu dels partits de la UES a Ràdio Sarrià, sinó que, malgrat aquest inesperat contratemps, igualment viuria el "derby" micròfon en mà, en aquest cas, i excepcionalment, el de RAC1!

Imagino, per ell, la retransmissió deuria tenir un regust agredolç, i no només per la derrota de la UES...

En fi, sigui com sigui, i més enllà d'aquesta anècdota (o categoria!), el "derby" gironí va ser, a banda d'una autèntica festa del handbol català, una petita gesta de la ràdio!

dissabte, 14 de desembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Contigo"


A vegades no tenim clar el què volem, tampoc respecte a l'amor; aleshores potser resulta més fàcil començar per tenir clar el què no volem, també respecte a l'amor...

És el que fa Joaquín Sabina amb aquesta cançó, tot i que entre tanta negació, l'afirmació que fa del que vol no sé si, al cap i a la fi, és pitjor, malgrat amagui tota una embolicada declaració d'amor...

Així són també, per bé i per mal, les coses de l'amor...
"porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan, nunca mueren"





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 13 de desembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la superstició


No evito passar per sota d'una escala si me la trobo pel carrer, ni giro cua quan veig un gat negre; i si vesso sal, simplement la recullo, tot i que no passa sovint, doncs tal condiment no abunda gaire, més aviat gens, en la majoria de les menges que preparo...

I davant una d'aquelles fonts amb el fons curull de monedes, jo seria més d'agafar-les que de tirar-ne; sort que tinc prou vergonya, i civilitat, per no tirar-m'hi de caps i arreplegar-les, però la temptació hi és!

No em defineixo com a supersticiós, i tot i que no sabria dir amb quin peu em llevo (espero que el dret!), sí que fa dies que observo que generalment em calço i cordo primer el peu dret, més que l'esquerre, i sempre començo a rentar-me les dents per la part exterior superior dreta de la dentadura...

Que rarament no faci àpat a casa meva sense amanida, que surti a córrer dia , dia no, i que no sàpiga anar a dormir sense rentar-me les dents no són supersticions sinó rutines o, si voleu, obsessions!

Les supersticions aparentment ens serveixen per escapar de la malastrugança, però per Umberto Eco són, precisament, el contrari i totalment contraproduents, tal i com un dia va dir, "la superstició porta mala sort!"

Avui és divendres 13... esteu avisats!

dijous, 12 de desembre del 2019

Quan la publicitat em xiuxiueja en francès, a cau d'orella...

Imatge de StockSnap a Pixabay
M'agradaria veure els estudis, científicament comprovats, que defensen que les colònies i perfums es venen més, i millor, quan les veus en off parlen francès en veu baixa, o fins i tot en un anglès afrancesat molt inquietant...

M'agradaria conèixer, i fins i tot parlar, amb els publicistes que llegeixen i es creuen aquests estudis; és clar que els deuen escriure i publicar ells mateixos, i deuen argumentar, en defensa pròpia com a atenuant, que són per a consum propi!

I és tal la proliferació d'anuncis de colònies i perfums aquestes setmanes que a vegades em sembla que, més que independents, ens ha colonitzat França i ara per fi ja som una República!

Deu ser que el francès només conserva, davant l'imperi imperialista de l'anglès com a idioma internacional, aquest reducte de classe i distinció que, usat en quantitats petites però sàviament triades, com unes gotes de perfum, aporten grans dosis de personalitat i prestigi a qui gosa pagar aital preu per aital aigua perfumada...

Quan la publicitat em xiuxiueja en francès, a cau d'orella, em vénen esgarrifances... perdó, "frissons"!

dimecres, 11 de desembre del 2019

El president electe guanya, la FAV Girona perd...

Imatge de Rudy and Peter Skitterians a Pixabay
Deien els més veterans que feia temps, molts anys, que no hi havia una assemblea de la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona tan concorreguda; el cert és que el local de l'AAVV del barri de Sant Ponç es va anar atapeint a mesura que anaven entrant més i més representants d'AAVV...

La nombrosa assistència evidenciava d'entrada la importància d'aquella assemblea, i durant la mateixa va evidenciar la crisi de la FAV Girona, que lluny de resoldre's, al final es va agreujar, si més no de moment.

A l'ordre del dia essencialment dues qüestions: (1) la valoració i conseqüències de les declaracions del president electe i (2) la seva proclamació, si s'esqueia. Ja us informo que finalment, i fatalment per a moltes AAVV, de fet la majoria de les assistents, es va escaure i se'l va proclamar president.

El primer tema, com es preveia, va ser llarg i dens, farcit de retrets creuats, alguns amb més fonament que d'altres, inoportunes interrupcions, algunes poc educades, perdons i redempcions, alguns sincers, d'altres de tràmit...

Poc a poc els retrets van anar a menys i una possible sortida a la crisi de representativitat de la FAV Girona va anar a més; aquesta possible sortida es va concretar, a proposta de diferents entitats, en l'establiment d'una junta gestora provisional que tingués per missió principal rebaixar la tensió i el malestar (evident a l'assemblea, també als mitjans i a la xarxa, i internament en diferents AAVV) que van generar les declaracions del president electe, provisionalitat que es tancaria amb unes noves eleccions, d'aquí uns mesos.

Aquesta sortida de la junta gestora provisional permetria, d'entrada, aturar la sagnia, ja anunciada per més d'una AAVV, de baixes, però requeria d'una decisió salomònica prèvia del president electe: renunciar a ser proclamat!

D'arguments se'n van exposar; jo mateix, com a membre de l'AAVVdel Pont Major, vaig transmetre la nostra preocupació per l'escenari que es dibuixairia a la FAV Girona si el president electe era proclamat, un escenari de fugida de diferents AAVV per la manca de confiança amb el nou president, que contribuiria en agreujar la crisi de legitimitat representativa de la pròpia FAV Girona. Si ahir la FAV Girona podia representar ben bé una quinzena d'AAVV de Girona (que no són totes), demà potser només en seran sis o set, en tot cas és força segur que menys de deu...

Molts esperaven un acte de dignitat del president electe; jo em conformava amb un acte de responsabilitat, sobretot pensant en el present i futur de la pròpia FAV Girona. El president electe es va fer fort amb el suport d'algunes AAVV, inclosa naturalment la seva, i no va cedir, ni tan sols després de visualitzar, en votació a mà alçada, el nombre d'AAVV que causarien baixa amb la seva presidència.

Davant el resultat de les eleccions que es van fer dies enrere, inapel·lable; davant la seva negativa a renunciar a ser proclamat; davant la impossibilitat de resoldre alguna qüestió més tècnica (una entitat membre de la seva candidatura se'n va desmarcar i per tant la nova junta neix mancada, inicialment, d'un càrrec); davant de tot plegat va ser proclamat sense alegria, per disgust de la majoria de les AAVV presents, que van marxar, a banda d'enfadades, amb cara de funeral, no sé si premonitòria del que passarà...

Impossible també, aleshores, ja amb el candidat proclamat, poder fer una moció de confiança, de censura o del que calgués, ja que per tals coses caldria convocar una nova assemblea amb aquesta qüestió a l'ordre del dia, i a aquella hora la majoria de les AAVV, derrotades, només tenien ganes de marxar...

No vaig felicitar al nou president proclamat de la FAV Girona perquè de fer-ho no hagués estat una felicitació sincera; sí li vaig transmetre, després de tot plegat, la temença per l'èxode d'AAVV, inclosa la meva, la preocupació per la legitimitat que podrà tenir ara la FAV Girona, i que la seva presidència ha tingut un cost molt elevat, qui sap si massa, qui sap si irreversible...

La meva percepció és que finalment el president electe va guanyar i la FAV Girona va perdre; no tinc clar, però, si el que en la darrera assemblea es va tancar en fals era la guerra, o tan sols una batalla...