dissabte, 21 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Drive"


Qui et portarà a casa aquesta nit?

Quantes preguntes motiva l'amor? Quants dubtes i interrogants? Quantes incerteses que necessiten ser resoltes?

L'amor està farcit d'interrogants, i la majoria són preguntes que no tenen resposta, preguntes que resten a l'aire, suspeses en l'aire esperant que algú, ell o ella, les caci al vol i les resolgui...

És cert que hi ha una gran pregunta (la pregunta!), la que només espera un sí per resposta, però abans que aquesta, també després (si hi ha després) són moltes les que s'han fet, i les que es faran, i ni tan sols aquestes, més enllà de la clàssica (i falsa) binària, reben sempre una resposta o, encara pitjor, la resposta desitjada...

Si l'amor està farcit d'interrogants, perquè no una cançó d'amor, balada per a més informació, amb (quasi) més interrogants que estrofes?

Qui et portarà a casa aquesta nit?





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 20 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el fracàs


Reconeguem-ho: el 10N és fruit d'un (nou) fracàs; diria que això, uns i altres ho tenen clar, ningú ho discuteix. Altra cosa és qui s'atribueix, o a qui s'atribueix la responsabilitat (que no culpa) d'aquest fracàs, i per bé que és compartida, aquí tothom, uns i altres, se l'espolsen atribuint-la a l'altre!

Sigui com sigui les eleccions del proper diumenge 10 de novembre més que una oportunitat semblen, per a la majoria de votants, un càstig, i caldrà veure si així també es tradueix es relació als polítics, amb un massiu vot de càstig que representaria un notable increment de l'abstenció, a banda dels pronosticats (i per alguns esperats) transvasaments de vots entre partits...

Diuen els experts que els llatins no gestionem tan bé el fracàs com els anglosaxons, tot i que veient el cul de sac del Brèxit d'uns, i l'imprevisible i perillós mandat de Donald Trump dels altres no sé si els anglosaxons ens poden donar, avui per avui, massa lliçons.

L'industrial i empresari nord americà Herny Ford va dir que "el fracàs és una gran oportunitat per començar una altra vegada amb més intel·ligència", i observant el 10N i tot l'enrenou polític que l'envolta, penso que potser el problema és que "més intel·ligència" implica que, per poca que sigui, n'hi ha d'haver de prèvia!

El 10N és fruit d'un fracàs, i m'agradaria pensar que, malgrat tot, n'aprendrem, n'aprendran!

dijous, 19 de setembre de 2019

Més enllà dels pressupostos participats


D'uns anys ençà la participació veïnal de Girona es modula, en gran part, a través dels pressupostos participats, un engranatge de participació ciutadana que activa les associacions de veïns, tot i que no totes ni amb la mateixa intensitat, i a través d'aquestes les entitats dels barris i, naturalment, els veïns i veïnes.

Els pressupostos participats permeten, doncs, ficar-hi cullerada! Ficar cullerada al pressupost municipal amb l'assignació d'unes partides per cada barri, en funció de diferents paràmetres, que els barris acaben decidint en què invertir, en un procés participatiu força millorable (de fet com tots!) i amb uns projectes que no sempre s'executen amb la celeritat desitjada.

La cullerada, ja ho podeu intuir, és més de postres o fins i tot de cafè que sopera! I malgrat l'esforç d'associacions de veïns i altres entitats, també del propi ajuntament, la participació global en termes quantitatius sol ser, especialment els darrers anys, molt minsa...

És evident que la fórmula dels pressupostos participats necessita reformular-se, possiblement més d'arrel que de detalls... I també és evident que més enllà dels pressupostos participats la participació ciutadana té i ha de tenir altres canals de participació, així com altres decisions en les que participar.

Confio que de tot això i més en parlem aquest proper dissabte 21 de setembre al matí a la Sala Lluís Herrera del Centre Cívic Pont Major de Girona, en una jornada formativa organitzada per la Federació d'Associacions de Veïns de Girona (FAV).

Us hi esperem!

dimecres, 18 de setembre de 2019

Ganamos la plata!


Es pot ser agnòstic i casar-se per l'església? O encara pitjor, tenir una estampeta de "La Macarena" sota la pantalla de l'ordinador de la feina?

O en un altre ordre de coses... es pot ser independentista i alegrar-se, fins i tot celebrar, la victòria de la selecció espanyola al Mundial de bàsquet?

La vida és plena de contradiccions i a vegades costa més acceptar-les i conviure-hi que evitar-les, quan no dissimular-les, amagar-les com la porqueria sota l'estora o, directament, espolsar-te-les de sobre...

Jo (sobre)visc amb moltes contradiccions, ambivalències si voleu, i m'agrada quan, defugint d'una puresa pretesament perfecta, algú dóna senyals que també hi conviu.

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
És cert que la medalla de plata té, moltes vegades, inicialment un regust amarg, doncs sol ser fruit d'una derrota; i tant cert és això com que la pròpia medalla és, en sí mateixa, símbol d'una gran gesta, malgrat la derrota final...

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
Sergio Hernández, l'entrenador de la selecció argentina que va perdre la final del Mundial de bàsquet contra la  selecció espanyola, ho tenia claríssim just al final del partit: “hoy no perdimos el oro, ganamos la plata


dimarts, 17 de setembre de 2019

Un propòsit? La mentoria...


A les papereries es poden trobar, encara, agendes de paper! Jo fa anys que no en compro, però no des de la irrupció dels anomenats telèfons intel·ligents, sinó des que, fa una quinzena d'anys, pel cap baix, vaig comprar-me una d'aquelles agendes electròniques, en el meu cas una Palm...

Ignoro si, descomptant les pròpies d'escoles i/o instituts, les agendes anuals (les que abasten tot l'any natural) es venen més que les de curs, les que van al ritme del curs escolar, de setembre a juny...

Sigui com sigui és evident que per moltes persones, fins i tot més enllà dels i les docents, la seva vida laboral s'organitza per cursos, més que per anys; no sé si, de ser així, també és ara, més que al gener amb el principi d'any, el moment de formular-se nous propòsits personals, més enllà dels reptes professionals.

Si aquest fos el cas (també si no) el propòsit que proposa Plataforma Educativa no és només digne de menció, sinó que alhora de seriosa consideració: ser mentor/a!



I és que a Plataforma Educativa cerquen persones com tu!

dilluns, 16 de setembre de 2019

Ara fa vint anys!


Feia poques setmanes que ens havíem instal·lat al pis de Sarrià de Ter, just a principis d'estiu, i feia poc més d'un any del nostre calorós casament; la Sira, ja visiblement embarassada, deixava enrere les escales del quart pis de davant el Jardí de la Infància de Girona, casa meva els darrers dos anys, nostra el darrer, des que ens vam casar...

Aquell estiu la Sira ja havia aprovat les oposicions de mestra i tenia plaça assignada a l'Escola Pompeu Fabra d'Anglès; els primers dies de setembre  jo la portava amb el Renault 6 que anys enrere havia comprat a cegues a un mestre jubilat. Aquell Renault 6, avesat durant anys a fer via cap a Sant Feliu de Guíxols, ara s'enfilava cap a Anglès...

Aquell va ser un estiu de molts canvis, canvis d'aquells que condicionen la vida com la vida mateixa: canvi de casa, la nova feina de la Sira i, sobretot, la bona nova que fins aquella nit la Sira amagava orgullosa, alguns dies sota un bonic vestit curull de margarites.

El dimarts 14 de setembre a la nit jo vaig anar a dormir primer, fet aleshores força excepcional, i quan hores més tard, entre la mitjanit i la matinada, la Sira em va despertar amb la llum d'una espelma, em vaig espantar! No hi havia llum a casa i ella, que ja havia trencat aigües, estava a punt de donar-ne!

Una intensa pluja no només ens havia deixat a les fosques a casa, també havia posat a prova la perícia del pilot d'un avió que va aterrar fent "aquaplaning" a l'aeroport de Vilobí d'Onyar, un aterratge reeixit que no va poder estalviar cops i contusions a part del passatge, que aleshores ja omplia les urgències de l'Hospital Doctor Josep Trueta de Girona quan nosaltres hi vam fer cap, amb la il·lusió i els nervis propis d'uns pares joves i primerencs.

Aleshores el 15 de setembre era la data fixada (i sagrada) per l'inici del curs escolar i la Sira, en comptes d'estrenar-se com a mestra a l'escola d'Anglès empenyia amb totes les seves forces per estrenar-se com a mare, entre nerviosa i expectant per tot el que estava vivint, tot nou, i les inevitables (altrament volgudes) conseqüències que aquell moment comportaven...

No, a la sala de parts no hi vaig entrar amb la càmera de fotos, ni ens vam fer cap selfie ni vam publicar res a cap xarxa social; el 15 de setembre de 1999 al voltant de migdia, quan va néixer la nostra filla gran, la Clàudia, la Sira i jo no vam reprimir cap llàgrima de l'emoció que en aquell moment va inundar les nostres vides!

Més tard, ja més asserenat, vaig baixar fins a la planta baixa de l'hospital, on hi havia unes cabines amb telèfons públics; vaig treure'm un paperet de la butxaca i vaig anar trucant a un per un tot el llistat de telèfons de família i amics anunciant la bona nova, trucades tot a telèfons fixes!

El temps passa, a vegades volant tan ràpid que resulta impossible atrapar-lo, a vegades lent i feixuc, com quan la carn se't fa bola i les mandíbules dimiteixen de mastegar més.

El temps passa i vint anys (passin lents o ràpids) són vint anys, i aquella criatura menuda, aleshores de poc més de tres quilos, ahir els va fer!, i amb els seus vint anys són vint, també, els anys que jo sóc pare!

Vint anys donen per molt, de fet per ella, de moment i avui, tota una vida!
Feliços 20!

dissabte, 14 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Come Away With Me"


L'amor és ple de promeses, moltes vegades incomplertes; i no és que qui promet necessàriament menteixi d'inici, el desig d'una vida junts, majoritàriament de color de rosa o, com a mínim, generosament plaent, hi és i amb força; però el desig no sempre s'acompleix fidelment i al final ni el rosa s'imposa sempre, ni el plaer és tan generós...

L'amor és ple de promeses i, alguns, fins i tot de fugides, com la que Norah Jones proposa a "Come Away With Me": vine amb mi, i t'escriuré una cançó...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 13 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'educació

Photo on Trendhype
Avui és tot just el segon dia del llarg curs escolar que acabem de començar; resten per davant moltes lliçons per aprendre, les que es preveuen a les programacions curriculars, i les que no; ambdues són importants, doncs les primeres sobretot els permeten aprovar (o no) el curs, a banda naturalment d'ampliar els coneixements, i les segones els ajuden (ens ajuden) a circular per la vida, aprovin o no el curs...

És clar que no es tracta només d'aprovar el curs, el repte de l'educació és, afortunadament, més ambiciós, i l'escola té una gran responsabilitat, tot i que no l'única! No es tracta només d'aprovar el curs, no és només una qüestió de saber-se uns continguts, l'important essencialment és aprendre, i l'aprenentatge, com va dir Benjamin Franklin és quelcom vivencial: "digues-me i ho oblido, ensenya-me'n i ho recordo, involucra-m'hi i ho aprenc."

Aquesta és l'actitud amb la que tota la comunitat educativa hauríem d'afrontar aquest nou curs escolar, i tots! Aquesta és l'actitud amb la que moltes i molts docents, malgrat les dificultats i la manca de recursos que tenen, treballen! A totes i tots ells, només em resta dir-los, per avançat, moltes gràcies!

dijous, 12 de setembre de 2019

Inici de curs, graella de sortida


Avui comença oficialment el curs escolar i a partir d'avui les aules d'escoles, instituts i universitats s'ompliran de nou d'alumnes que, a la seva manera, i com els seus pares i mares, també agraeixen que finalment hagin finat les seves vacances d'estiu...

Amb l'adveniment de l'inici de curs aquests dies em venia la imatge d'una graella de sortida d'una cursa de cotxes o motos, doncs d'alguna manera avui s'inicia una cursa que s'acabarà al mes de juny; i si bé tots els i les alumnes estan situats a la línia de sortida, en una aparent igualtat, el cert és que, com en les curses, n'hi ha que surten més endavant, a la "pole position", i n'hi ha que surten més enrere...

Sí, tot i que els i les alumnes de cada classe compartiran aula, professorat i matèries, i rebran si fa o no fa els mateixos continguts, ben aviat, com en els curses, es començaran a marcar les diferències entre elles i ells, i en la majoria de casos les diferències al mes de juny, a l'arribada, no diferiran massa de la posició inicial de la graella de sortida d'avui...

Podem pensar que les diferències entre els i les alumnes es deuen només als condicionants particulars de cada alumne, a la seva capacitat individual d'aprenentatge i al seu rendiment acadèmic; i sense negar el pes específic que aquestes qüestions més personals (i si voleu intransferibles) tenen, seria terriblement injust, sobretot pels i les alumnes, obviar que les posicions de sortida i d'arribada estan condicionades per altres factors, com l'entorn familiar i social en el que viuen els i les alumnes.

L'afirmació "el nivell socioeconòmic de l’alumne condiciona el seu rendiment acadèmic" no és gratuïta i aquest article (Desigualtats socioeconòmiques i rendiment acadèmic a Espanya) no només ho reafirma, sinó que aporta dades prou rellevants!

I el més preocupant és que aquestes desigualtats de nivell socioeconòmic no només afecten al rendiment educatiu, sinó que en gran mesura s'arrosseguen i es perpetuen, en alguns casos, a nivell laboral, ja des de la mateixa graella de sortida del mercat laboral.

Avui que s'inicial oficialment el curs escolar som molts els qui agraïm als i a les mestres tota la feina que faran, al llarg dels propers mesos, en la formació i educació dels nostres fills i filles, bo i coneixent que són precisament elles i ells qui més perceben aquestes desigualtats i els seus devastadors efectes.

I és que l'èxit educatiu és un factor que no només depèn dels i les docents, sinó que en gran mesura també depèn dels (migrats) recursos dels que disposen (suports educatius, atenció personalitzada, cobertura de les baixes laborals...), i dels recursos que es destinen a les famílies més desafavorides per tal que la seva situació socioeconòmica no representi un llast, tampoc per a l'educació dels seus fills i filles.

Només així aconseguirem fer de l'educació, l'ascensor social que és i representa...

Potser mai podrem esborrar del tot la graella de sortida, però sí que podem minimitzar les desigualtats que dibuixa i, sobretot, que condicionen al llarg de tot el curs, quan no la vida...

dimecres, 11 de setembre de 2019

11S i la cançó de l’enfadós


Si avui, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, haguéssim de destriar el gra de la palla... què seria el gra i què seria la palla?

El problema no és que jo no tingui resposta o, cas de tenir-la, me la guardi per mi; el problema és que avui tindríem una resposta diferent entre els diferents partits polítics catalans, fins i tot entre els partits avui per avui independentistes.

Ja entenc la dificultat que a vegades comporta simplificar, sobretot davant una situació, una realitat política tan complexa com que la vivim, complexa i, cada dia que passa, sembla que de més difícil resolució.

La repressió, policial i judicial, ha enterbolit la política, tota la política, l'espanyola i la catalana, generant tensions no només entre els aparents bàndols (independentistes - no independentistes) sinó també trinxeres endins, amb retrets i travetes constants que paralitzen pressupostos aquí i allà, ofegant per moments el dia a dia d'institucions, organismes i serveis públics.

L'art de la paraula i de saber conjugar el verb són imprescindibles en política, i ja fa massa temps que tinc la percepció que fins i tot les pronunciades i els conjugats parlaments endins són, sobretot, un exercici de "trilerisme" dialèctic de curta volada,  curta com l'extensió d'una piulada.

Suposo que és per tot això, per aquesta densitat pastosa de declaracions polítiques buides, que avui quasi totes les proclames, fins i tot les meves, em sonaran una vegada més com la cançó de l'enfadós...

dimarts, 10 de setembre de 2019

Els Casero a Santa Eugènia d'Agullana


Totes les famílies tenen llurs tradicions, com els àpats nadalencs, o els d'altres trobades que el calendari assenyala en vermell; també els aniversaris d'uns i altres, i d'altres celebracions variades que convoquen els i les qui en formen part, generalment, al voltant d'una taula curulla de menjar i conversa!

Menjar plegats, compartir el menjar, uneix molt a les famílies, no sé si per això tan primari que és i representar l'acció de menjar, i per això és una llàstima que hi hagi famílies que perverteixin aquest moment amb la intromissió de la televisió, abans, i dels telèfons mòbils ara...

Les famílies tenen tradicions ancestrals, aquelles que ens transmeten de generació en generació i que, malgrat el pas del temps i les viscissituds de la vida, es mantenen inalterables, tot i que adaptades al temps i a les circumstàncies de cada moment.

Hi ha altres tradicions que, en canvi, s'han perdut, s'han deixat de fer precisament per les circumstàncies i les vicissituds de la vida, doncs no tot és inalterable i perdurable... i tampoc passa res!

I fins i tot, i aquesta és també part de la gràcia, es forgen noves tradicions, a vegades per generació espontània, fins i tot sense buscar-les i ser-ne del tot consicents.

L'any 2011 la família Casero vam convocar-nos a principis de setembre en un càmping, compartint cada unitat familiar d'aquest nombrós clan com a mínim una nit, per a celebrar els quaranta anys del cosí gran; des d'aleshores ho hem anat fent successivament cada any fins a l'any passat, celebrant els quaranta anys de totes les cosines i cosins (nascuts entre Blanes i Cadaqués, entre el 1971 i el 1978) i les respectives parelles, també de la mateixa generació.

Han estat vuit setembres de càmping compartit, muntant i desmuntant una enorme carpa que ens reunia als àpats, dormint cada unitat familiar al seu bungalow, tenda o vehicle, convivint tothora junts, compartint foteses i confidències, resolent conflictes de convivència, fent caminades a enlloc i emocionants baixades de riu, gaudint, en general, de la companyia de tothom i de les hores compartides.

El setembre de l'any passat vam celebrar els quaranta anys de la cosina més petita, els darrers quaranta anys per celebrar de l'actual segona generació, la meva, la que estem al bell mig! L'interrogant que molts teníem era saber què fariem enguany, quan aparentment no teníem res a celebrar, car se'ns han acabat els quaranta i encara resten dos anys, a dia d'avui, per als cinquanta anys del cosí gran...

Naturalment la família Casero ens trobem moltes altres vegades al llarg de l'any, especialment (i ancestralment) per les festes de Nadal amb combinacions variades i variables, tot i que sempre nombroses; també per Fires de Girona i, sobretot, per les de la Santa Creu de Figueres i entre d'altres celebracions, com també és tradició, els diumenges d'estiu a Garbet! Entre aquestes trobades va anar covant la idea de fer un canvi per aquest any, i finalment es va validar, no sense alguns interrogants, una nova proposta, un nou emplaçament: la casa de colònies de Santa Eugènia d'Agullana!

Aquest cap de setmana, en paraules de la meva mare, "tres generacions Casero hem fet un cap de setmana per no oblidar; hem compartit els àpats, els dormitoris, els jocs, la conversa, caminades..." I ho hem fet a Santa Eugènia d'Agullana, una casa en la que diria que tots els cosins i cosines hi hem fet colònies, tot i que la vinculació d'aquesta casa amb la família Casero ve de més lluny...

La meva mare, personificació de la memòria històrica col·lectiva i familiar, recuperava aquest paràgraf del llibre "Memòria de Just" de Jaume Guillamet (Edicions 62, 1999) i el compartia amb la família:
"En un manuscrit sense data, probablement de 1969, en Just ha deixat una petita crònica de la descoberta de Santa Eugènia d'Agullana com a casa de colònies de l'Alt Empordà i de la col·laboració generosa i entusiasta rebuda del rector d'Agullana, Francesc Coll. Aquest estiu Just Manuel Casero és el cap de la primera colònia de Santa Eugènia d'Agullana, amb cincuanta nens i deu monitors."

Caminant pels voltants de la casa la meva mare explicava com aleshores van fer una primera restauració a la casa, per tal d'acondicionar-la com a casa de colònies, i amb quina il·lusió i energia feien les colònies allà i, entre d'altres, també a la mítica casa de colònies dels Arcs de Santa Pau...

Aquest cap de setmana aparentment no teniem res a celebrar, i la casualitat (o la causalitat, o ambdues coses) han fet que, com va remarcar ahir la meva mare, "50 anys després, els Casero hem tornat a Santa Eugènia d'Agullana!"

I a Santa Eugènia d'Agullana hem fet quelcom que rarament hem fet totes i tots plegats, les tres generacions: dormir sota el mateix sostre!

Totes les famílies tenen llurs tradicions; avui ni tan sols jo sé si la de Santa Eugènia d'Agullana en serà una de nova... De fet avui m'és ben igual, doncs la vivència ha estat (de nou) extraordinària i gratificant, i la conservo encara a flor de pell amb la ferma seguretat que penetrarà epidermis endins i  esdevindrà un bonic record farcit d'anècdotes i de bons moments, i de moments de tot!

A Santa Eugènia d'Agullana, a Garrigàs, a La Vajol, a Albanyà, a Figueres, a Garbet, a Girona, a Llançà, a Sant Martí d'Empúries, a Vilafant, a Cantallops, a el Mas d'en Dorra... de fet la tradició de la família Casero, sigui on sigui, és seguir essent un meravellòs clan!

dilluns, 9 de setembre de 2019

Posar llargues...

Photo by Richard Corfield (M0RJC) on Trendhype / CC BY-NC
Massa vegades ens ofusquem, i algunes ho fem, possiblement inconscients, innecessàriament.

Recordo quan vam haver d'afrontar la venda del pis on encara vivíem quan encara no teniem, ni molt menys, a punt la casa que havíem de reformar. Reconec que d'entrada el dia a dia ens ofuscava, les coses quotidianes, les que fins aleshores no representaven cap dificultat però que amb la incertesa de la decisió presa, segons quina fos, esdevenia un autèntic trenca closques, per moments irresoluble.

Al final aquella eventualitat (haviem de vendre el pis i encara no teniem lña casa a punt!) la vam solventar quedant-nos uns mesos més al pis, d'acord amb els compradors...

La vida ens situa en ocasions en inquietants cruïlles, en les que no podem defugir prendre un camí, una decisió; els inevitables serrels que haurem de resoldre en cada decisió a vegades són com l'arbre que no permet veure el bosc, a risc de no deixar-nos veure completament l'abast de la decisió que hem de prendre.

En aquestes circumstàncies el curt termini s'imposa, a vegades vilment, a la necess`raia (i imprescindible) mirada més llarga, a la que respon on t'agradaria ser, o on seràs, d'aquí un any, dos o cinc!

És com si, conduint de nit en una sinuosa carretera solitària, no ens permetéssim d'encendre les llargues, i seguíssim conduint miops...

dissabte, 7 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "La Playa"

Photo on Trend hype
 Els veritables amors d'estiu no arriben a la tardor, doncs si sobreviuen a l'estiu són quelcom més, o quelcom diferent, però mai amors d'estiu!

Els amors d'estiu són curts i intensos, com una tempesta d'estiu, i tot i la seva brevetat deixen un regust de nostàlgia i salabror que, més que d'altres amors fugissers, poden perviure anys i anys, com la nostàlgia i salabror de la platja que Amaia Montero cantava amb La Oreja de Van Gogh...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 6 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la tempesta

Photo on Trend Hype
Aquest estiu hem vist com algunes tempestes pròpies de l'època han fet estralls allà on han caigut, convertint carrers en autèntics rius desbordats i desbocats que s'enduen aigües avall tot el que trobaven: contenidors, vehicles, arbres...

A la vida, i no només a l'estiu, també ens assalten per moments inesperades tempestes que ens ennuvolen el present i ens torben l'ànim; i com els carrers esdevinguts rius, també ens desbordem i desboquem per moments, moments que ens semblen eterns; i ens consolem convençent-nos que després arribarà la calma, com diu la dita, i en la majoria d'ocasions, sinó sempre, sol ser així...

I és que com va dir el poeta Khalil Gibran, "per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols".

El problema el tenim quan el sol, aleshores, ens enlluerna!

dijous, 5 de setembre de 2019

Cartes pendents

Photo on Trendhype
Gairebé totes les cartes que he rebut han tingut la seva corresponent resposta. És la gràcia de la correspondència, un escriu primer, l'altre respon després, i així anar fent fins que, a vegades més tard que d'hora i d'altres més d'hora que tard, una carta esdevé la darrera, moltes vegades sense saber-ho quan s'escriu, quan s'envia o quan es rep.

El "gairebé" del principi d'aquest article no és gratuït, ja que com a mínim en dues ocasions, que jo recordi, no vaig respondre la carta que vaig rebre.

La primera carta que recordo no haver respost no en va ser una, sinó tres! Ara ho entendreu...

A la primavera del 1988 la classe de 8è d'EGB de l'Escola Montjuïc de Girona vam anar a Mallorca de viatge de fi de curs, tot un clàssic de l'època! Amb el camp base (llegeixi's hotel) al S'Arenal vam fer, platja a banda, les indispensables visites culturals a l'illa: la fàbrica de perles Majorica, Valldemossa, la Catedral de Palma...

Aquells dies al S'Arenal la meva classe no era l'única que gaudia del desitjat viatge de fi de curs, també hi havia, entre d'altres, la d'una escola de València! Aquells dies uns quants vam fer-nos molt amb unes alumnes d'aquella escola que s'allotjaven al mateix hotel.

Dies més tard, ja de nou a Girona, vaig rebre tres cartes de tres de les valencianes que vam conèixer, cartes innocents que, amb el pas dels anys, són testimoni no només de la innocència d'aquells tretze o catorze anys que teníem, també d'allò aparentment intranscendent que ens envoltava (grups de música, cantants...) i del futur immediat que ens esperava: les vacances d'estiu i, sobretot, l'institut!

Les cartes amagaven també confessions d'amor passatger, que si a tal li agradava qual, que si tu m'agrades a mi... No sé si va ser això, que em va espantar, el que va fer que no respongués les cartes, ni tan sols la de la valenciana que em va confessar el seu amor fugisser...

La segona carta que no vaig respondre va ser a mitjans dels anys noranta, quan jo feia de Cap a l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona. A la segona quinzena del mes de juliol de 1996 vam participar a la trobada "Repics '96", una trobada escolta europea que es va celebrar a Castelló d'Empúries.

D'entre la multitud de joventut que ens vam aplegar, aquells dies vaig fer una bona amistat amb en Massimo, un cap d'un agrupament escolta italià, d'una ciutat que ja no recordo... Sí recordo acomiadar-nos entre llàgrimes, inevitables per la intensitat dels dies viscuts, després de donar-nos les respectives adreces postals. Avui ho hauríem resolt intercanviant-nos els números de telèfon i escrivint-nos i enviant-nos fotos pel mòbil!

Setmanes després vaig rebre una carta seva, naturalment escrita en italià, i no sé per quin motiu, o tal vegada no el vulgui recordar, el cas és que no la vaig respondre... Anys enrere, un dia que era a Castelló d'Empúries prop d'on vam acampar aquell estiu del 1996, vaig pensar-hi de nou i vaig constatar, una vegada més, l'error de no respondre aquella carta d'en Massimo. No responent la carta vaig perdre un amic italià...

A vegades penso que no hauria de deixar sense resposta aquestes cartes, per anys, dècades que hagin passat. Tinc les cartes i les seves adreces, d'aleshores, al remitent, tot i que és altament probable que ni elles ni ell hi visquin, i qui sap si la seva família...

En aquest cas, però, potser és més important que jo respongui, que no que elles i ell rebin una carta que, possiblement, fa anys que ja no esperen...

dimecres, 4 de setembre de 2019

Fent memòries...

Imatge: Plataforma Educativa
La memòria és, ras i curt, la facultat de recordar; la memòria és afortunadament selectiva i al final acabem recordant, en la majoria d'ocasions, només allò més rellevant, fins i tot allò que més ens interessa...

Fer memòria és important per no oblidar, i imprescindible per a poder, si és el cas, valorar i revisar allò recordat; aquests són processos que no sempre fem a nivell personal, i que les organitzacions en general fem de forma plenament conscient, també la meva, Plataforma Educativa, una xarxa d'organitzacions socials.

Entre la primavera i l'estiu floreixen les memòries de les organitzacions (empreses, entitats...) corresponents a l'any anterior, aquest any les corresponents a l'any 2018, després d'un treball sord i constant de recopilació de dades de gestió, econòmiques, de persones ateses, de resultats obtinguts, així com dades estadístiques en relació als i les professionals que hi treballen, etc.

Les memòries de les organitzacions són a priori la fotografia d'un moment, en aquest cas d'un any en concret, i esdevenen en el seu conjunt, any rere any, una baula més (i no l'única) de la construcció del relat, doncs les organitzacions són com nosaltres, organismes vius!

Tornant de les vacances d'estiu han caigut a les meves mans les memòries de la xarxa d'entitats de Plataforma Educativa i en totes elles hi he cercat una dada per certificar el que ja sospitava: estic per sobre de la mitjana d'edat del conjunt de professionals que treballem a Plataforma Educativa!

La memòria és, ras i curt, la facultat de recordar, i les de la meva entitat em recorden, entre d'altres coses, que per més anys que l'entitat i jo anem fent (l'entitat aviat 25, jo des de fa poc 45) la vitalitat de les entitats es manté jove amb una mitjana d'edat aproximada de la plantilla, si fa o no fa, entre la meva edat i la de l'entitat. Tampoc estem tan malament... no?

dimarts, 3 de setembre de 2019

El jònec i la vedella

Photo on Trendhype
No, tot i que ho sembla l'article d'avui no serà una faula com les d'Isop o de la Fontaine, una d'aquetses històries protagonitzades per animals amb un missatge moralitzant... I sí, el d'avui és la breu història d'un jònec i d'una vedella, història de la seva mort i, sobretot, de les seves circumstàncies...

El jònec, objecte de diversió i gaudi en el cinquè i darrer correbou de la Festa Major de Vidreres, va sembrar el pànic entre el nombrós públic assistent en la seva inesperada fugida endavant, primer entre les graderies de la plaça eventual, muntada per a l'ocasió, després en l'espeanada de l'aparcament que hi havia al costat.

El jònec va sembrar el pànic i, en la seva desesperada fugida enlloc, va envestir i ferir diverses persones, algunes greument; finalment va ser abatut per la policia local, lamentable final no només pel jònec, també pel propi correbou i, per extensió, la mateixa Festa Major.

Per més consens polític que, fins a la data, tingués el municipi de Vidreres per a organitzar correbous, aquest esdeveniment ha esdevingut, des de fa força anys, un anacronisme, un sense sentit com ho són també les curses de braus.

Ara és possible que aquests correbous es deixin de fer a Vidreres, però no per una major sensibilització vers el respecte a l'animal, sinó pel risc (evident!) que suposa per a les persones... Sigui com sigui la tràgica mort d'aquest jònec hauria de suposar el punt i final a aquesta absurda tradició.

La vedella de la que avui us vull parlar també va ensopegar, inevitablement, amb la mort, com de fet hi ensopegarem fatalment tard o d'hora nosaltres! Les seves circumstàncies, però, van ser molt diferents...

Celebrant la diada de Sant Joan a Requesens, com és tradició a Cantallops, uns amics ens van convidar a la celebració, per la Mare de Déu d'Agost, del 50è aniversari de les seves núpcies a Bellcaire d'Empordà, on fa anys que viuen. Ja aleshores se'ns va anunciar el plat fort del menú: vedella! La singualaritat és que la vedella es couria sencera!

Arribat el dia, just a mitjans d'agost, la cocció de la vedella va ser tot un espectacle que, amb més o menys perícia, els més de dos-cents comensals de la festa vam voler immortalitzar. Convocats a l'hora de sopar la vedella es va coure sencera, literalment a l'ast, durant més de dotze hores, donant voltes gràcies a un motor al voltant d'unes brases, i flamejada a darrera hora abans que vuit experts carnissers especegin la vedella per fer-la arribar als nostres plats. Les parts més internes van necessitar uns minuts més de cocció, en peces més petites cuites en unes graelles sobre les brases.

Els amfitrions, en el seu parlament d'agraiment, van fer una defensa tancada de la cocció de la vedella tal i com la van fer, sacrificada amb respecte després d'una (curta) vida en llibertat i coent-la sense processar.

No negaré que el jònec de Vidreres i la vedella de Bellcaire d'Empordà, des d'un punt de vista estrictament vital, han compartit aquest estiu la mateixa sort; també és evident que les circumstàncies de la seva mort (les causes, la motivació, el context...) són ben diferents...

He dit al principi que aquest escrit no tenia voluntat de faula, pel que no el tancaré amb un judici moral final, més enllà del que ja he expressat o destil·la el propi escrit; ambdues morts, però, ens interpel·len directament en com concebem els animals i en quin paper els hi atorguem en aquest nostre món dominat per la nostra espècie.

El debat i la reflexió són vius, encara; no és el cas, avui per avui, del jònec i la vedella...

dilluns, 2 de setembre de 2019

Internet, el blat del segle XXI

Photo on Trend Hype
Si avui som on som, i som el que som com a espècie, és en part gràcies al blat! Sí, la sentència pot resultar exagerada, però tot i així té molta veritat.

Diuen els experts que el domini del blat va ser clau, segurament la clau, que ens va permetre passar de ser caçadors recol·lectors a agricultors. El domini de l'agricultura en general, i el blat en particular, ens va permetre créixer de forma exponencial, quantitativament i qualitativament com a espècie al llarg de milers d'anys...

De tot això en parla i teoritza l'historiador Yuval Noah Harari al seu llibre "Sàpiens. Una breu història de la humanitat" (Edicions 62), fins al punt que s'atreveix a afirmar que més que dominar el blat, és el blat el que ha acabat dominant, durant segles i segles, a l'espècie humana!

Pensem sinó en el paper central que el blat ha jugat, i juga encara, en la nostra alimentació i, encara més, en la nostra economia al llarg de la història, i encara avui.

I si ens ho mirem, com també proposa Harari, des de la perspectiva de la supervivència com a espècie, lligada a les nostres necessitats, la supervivència del blat ha estat i és, a nivell evolutiu, tot un èxit.

També són aparentment un èxit la supervivència de les espècies com la porcina o la bovina, i la de la resta d'animals de granja, tot i que una altra qüestió, també plantejada per Yuval Noah Harari, és si paga la pena pagar l'elevat preu de mal viure en una granja, més com a producte de consum que com a animal, fora de l'hàbitat natural...

Penso en el blat i en la nostra dependència, intolerants al gluten a banda, cada vegada que cau internet o alguns dels serveis que, a través d'internet, utilitzem cada dia, a vegades fins i tot, sembla, a cada moment!

Disposar d'accés a internet esdevé en el nostre món (el presumptament desenvolupat), i en el nostre dia a dia, quasi un element imprescindible per a treballar i també per al nostre oci i temps lliure, fins al punt d'haver esdevingut, ja, en el que en el món empresarial i financer anomenen "commodity", una mercaderia imprescindible com ho són l'aigua, l'electricitat, el gas...

Internet ha conquerit definitivament les nostres vides, i més que ho farà en el futur immediat, com ja ho està fent ara, fent-se més i més present amb artefactes connectats entre ells, fins i tot electrodomèstics i altres aparells, se suposa que per fer-nos més fàcil i còmode la vida.

Internet ha vingut per quedar-se i, com amb les altres grans revolucions, per a transformar-ho tot, fins i tot a nosaltres mateixos amb l'avenç de la intel·ligència artificial.

A diferència d'internet el blat ja hi era, i la nostra espècie el va dominar fins que, segurament sense ser-ne conscients, el blat ens ha acabat dominant a nosaltres; internet l'hem creat i ens sembla que el dominem, encara, tot i que la literatura i el cinema, el fins ara anomenat de ciència ficció, fa anys que ens adverteix del risc que internet i la intel·ligència artificial ens acabin dominant!

Sobreviuríem a un dia sense internet? No cal que respongueu en veu alta, segurament internet ja ho sap...

Article publicat al número 103 de la revista Parlem de Sarrià

divendres, 30 d’agost de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre les vacances

Photo by PHOTOGRAPHY Toporowski on Trendhype / CC BY-NC-SA

Aquesta setmana he tornat a la feina després de les (se suposa merescudes) vacances d'estiu.

A finals d'agost el ritme encara és d'adagio i fins a principis de setembre no s'inicia el crescendo que en qüestió de dies passa per l'andante, l'allegro i el vivace inevitable quan comença el curs escolar, que esdevé presto, i per moments prestissimo quan pràcticament tothom ha tornat de vacances i ja està immers en la rutina quotidiana!

És aleshores quan les vacances, que fa tot just unes setmanes gaudíem aliens (en principi) a la nostra vida laboral, ens semblen llunyanes, extremadament llunyanes, un dolç record que cada dia enyorem més quan les expliquem, en forma de titulars, als qui es van incorporant...

Ignoro si l'escriptor i filòsof estatunidenc Elbert Hubbard va patir mai l'anomenada depressió post vacacional, doncs la va encertar de ple quan va dir que "ningú necessita més unes vacances que qui les acaba de fer"!

Mentre la meva morenor d'estiu, forjada arran de mar, es va empal·lidint sota els freds fluorescents de les oficines de la meva entitat, m'allunyo de les meves finades vacances d'estiu amb la ferma voluntat de no necessitar-les fins l'estiu vinent!

dimecres, 28 d’agost de 2019

Cendra de cartes

Photo on Trend Hype
Acabaré reduït a pols, car pols som (d'estrelles?), qui sap si també reduït a pols de cendra... Entenc que les restes dels cossos donats a la ciència, com confio que més tard que aviat serà el meu, una vegada emprats per a les seves múltiples finalitats, es cremen...

Alliberat del cos que m'haurà donat vida suposo que, aleshores, per a mi el destí de la resta de propietats em seran poc importants, o gens, tot i que, entenc, no així pels qui em sobrevisquin. És d'esperar que, com he fet amb el meu cos, la resta de propietats també les doni, i que de la donació en sigui testimoni el testament que encara no he fet, que tampoc hi ha pressa, ni ara per ara massa res per engreixar-lo...

Aquests dies, escrivint sobre les cartes en general, i les que ens hem escrit amb la Sira en particular, em preguntava què en serien quan cap dels dos ja no hi siguem...

Tot el que he escrit a la Sira ho he escrit perquè ella ho llegeixi, ella i no ningú més, doncs en totes i cadascuna d'elles m'hi dirigeixo personalment: Estimada Sira... I ja entenc que potser per d'altres persones (les meves filles?) la lectura de la nostra nodrida relació epistolar pot resultar interessant, i gratificant per moments, però alhora esdevé, d'alguna manera, una intromissió, per més que faci temps que nosaltres dos ja no hi siguem...

Sempre m'he imaginat que les nostres cartes, cas que ens sobrevisquin, haurien d'acabar, com nosaltres, cremades i reduïdes a cendres, morir, d'alguna manera, amb nosaltres...

És clar que avui per avui el més sostenible seria llençar-les al contenidor blau, final poc èpic, com de fet és el de la immensa majoria dels mortals!

El més probable, però, és que aquesta, com d'altres decisions, les deixi en mans de la següent generació (allò de la pilotada endavant, i els que vinguin, ja s'ho faran!), que siguin elles les que ho resolguin, doncs aleshores a mi, sincerament, em temo que m'importarà més aviat poc, o gens!

dilluns, 26 d’agost de 2019

Final d'etapa: moltes gràcies i disculpeu les molèsties!


En la majoria d'ocasions els finals no solen ser mai com un se'ls imagina, a vegades per inesperats, d'altres perquè la realitat és molt tossuda i massa sovint s'allunya de les càbales del nostre magí.

Les eleccions municipals d'aquest 2019 marquen el punt i final a la meva vida com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, una vida de setze anys en la que hi ha hagut temps de i per tot, o quasi tot...

Al final d'aquesta etapa és impossible no mirar enrere i observar, ara ja des d'una major distància emocional i, possiblement, amb una mirada més madura i menys innocent, la trajectòria traçada des de les eleccions municipals de 2003.

I en aquesta mirada de cua d'ull sobresurten sobretot dos qüestions que, especialment ara, sento que us he de transmetre precisament en aquest escrit de comiat: un agraïment i unes disculpes.

Al llarg d'aquests anys m'he sentit privilegiat, no pels privilegis inherents a la condició de regidor, més aviat minsos en qüestions materials i pecuniàries, sinó per la vessant més noble de la política i la democràcia: la representació institucional dels veïns i veïnes i la gestió d'allò públic i comú.

Els i les regidores exercim el càrrec per encàrrec vostre, i la nostra responsabilitat és ser la vostra veu i respondre, des de les competències que tenim atribuïdes, a les vostres necessitats i anhels en un contracte democràtic que s'estableix, es renova i s'actualitza a l'hora de votar.

Així doncs, moltes gràcies a tots els veïns i veïnes de Sarrià de Ter, moltes gràcies a totes i tots en general i, especialment, als qui al llarg d'aquests anys m'heu permès, amb els vostres vots, exercir de regidor, bé al govern, bé a l'oposició.

El meu pas per la política activa ha estat essencialment a i per Sarrià de Ter: aquí va començar, aquí s'acaba ara.

El meu interès per la política municipal de Sarrià de Ter no va començar l'any 2003, sinó quatre anys abans, l'any 1999!

A l'estiu del 1999 vaig venir a viure a Sarrià de Ter i, a partir d'aleshores, vaig començar a entrar en contacte amb el món associatiu del poble, especialment amb la revista Parlem de Sarrià, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, l'associació de solidaritat Sarrià en Acció, la comissió organitzadora de les Jornades del Paper i posteriorment a Ràdio Sarrià; ben aviat també vaig entrar en contacte amb el grup municipal del PSC, aleshores al govern municipal en el tercer mandat municipal de l'alcalde Josep Turbau.

De l'alcalde Josep Turbau en vaig aprendre molt i ràpid, d'ell i de totes les persones amb les que, al llarg d'aquests anys, he compartit grup municipal: l'alcalde Nicolás Pichardo, Joaquim Massegú, Àngel Mesas, Iolanda Jiménez, Loli Fernàndez i Assumpció Vila, amb qui resulta impossible, alhora que gratificant, parlar de Sarrià de Ter i de tot el que s'hi cou... A totes i tots ells, moltes gràcies!

Moltes gràcies també als i les qui, al llarg d'aquests anys m'han acompanyat en les diferents candidatures municipals, especialment a en Joan Quesada per la seva entrega i dedicació, a vegades, com si fos un regidor més!

I també un agraïment a les regidores i regidors dels altres grups municipals amb qui he compartit plenari, i confrontat idees i projectes sempre des del respecte institucional, un agraïment especial pels alcaldes Roger Torrent i Narcís Fajula.

I naturalment moltes gràcies als i les treballadores de l'Ajuntament de Sarrià de Ter amb qui al llarg d'aquests anys hem compartit gestió.

En el balanç, més qualitatiu que quantitatiu, pesen més les coses positives que les negatives, i si de quelcom em sento modestament orgullós és d'haver contribuït, al seu dia, a fer créixer les àrees de serveis socials i d'educació municipals.

No voldria cloure el meu agraïment, però, sense fer un agraïment sentit a la meva família en general, i en especial a l'Abril, la Irina, la Clàudia i la Sira, no només pel seu suport incondicional al llarg d'aquests setze anys, també per tot el que m'he perdut, per no haver-hi pogut ser sempre, doncs és evident que la política municipal si esgarrapa un temps, és el personal i familiar...

Són molts els agraïments i encara, ben segur, em quedo curt! I entre tants agraïments voldria afegir també una disculpa; una disculpa per si, al llarg d'aquests setze anys, en la meva dedicació com a regidor no sempre he complert amb les expectatives generades, no he estat en algun moment a l'alçada de les circumstàncies i de les meves responsabilitats, o simplement no he pogut o sabut donar resposta a les vostres necessitats.

Fa quatre anys, quan vaig decidir presentar-me, finalment, a les eleccions municipals de 2015, vaig decidir que aquest seria irremeiablement el meu darrer mandat municipal. Ara el destí del grup municipal socialista de Sarrià de Ter és a les expertes mans del company i amic Joaquim Rodríguez, una gran oportunitat per a fer un nou impuls liderat per un gat vell, per l'autèntic "bitxo"!

Els finals no solen ser mai com un se'ls imagina, a vegades fins i tot poden ser millors! El meu com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter simplement ha estat ara, i no he trobat millors paraules que les del poeta Antonio Machado per acomiadar-me, per seguir caminant, per seguir fent camí:

"Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar."

Article publicat al número 103 de la revista Parlem de Sarrià.

divendres, 23 d’agost de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre viatjar

Photo by marfis75 on Foter.com / CC BY-SA
Dies abans de marxar uns dies de vacances amb la família vaig fer un advertiment a les meves filles, a mode de recordatori: tingueu present que el maleter del cotxe nou és més petit que l'altre!

Fa aproximadament mig any vam escurçar el cotxe, passant del Citröen C4 Picasso llarg, el de fins a set places, al C4 Spacetourer (ara es diu així perquè ja ha finalitzat el dret per l'ús del cèlebre pintor malagueny) curt, de cinc places. I tot i que la capacitat del maleter del nou cotxe és notable, també és sensiblement inferior a la de l'altre cotxe...

L'advertiment era necessari perquè, per pocs dies que marxem, sembla que les meves filles tenen por de quedar-se sense roba, ja que en comptes de fer una muda per dia, se'n preparen dues o tres, suposo, que preveient que al llarg del dia necessitaran "outfits" diferents segons les circumstàncies de cada moment! Reconec que per moments em desesperen!

Ja us podeu imaginar que carregar el maleter del cotxe per marxar uns dies esdevé tota una proesa, assolible només gràcies a les hores que, qui més qui menys, hem invertit jugant al Tetris!

Jo sempre les hi explico que tinc un amic que ha voltat i viscut en mig món i que totes les seves pertinences caben com a molt en dues maletes! Però res, ni així...

Em sembla que pel proper viatge em serviré d'aquesta cèlebre frase d'Antoine de Saint-Exupéry, un referent que les hi és més familiar, i a qui potser fins i tot faran més cas que a mi i a l'exemple del meu amic: "aquell que vol viatjar feliç, ha de viatjar lleuger"...

dimecres, 21 d’agost de 2019

De revista!


Diu el diccionari que una revista és, entre les moltes definicions que té, la que ara i aquí ens ocupa, "Publicació periòdica de format més petit que un diari però de major nombre de pàgines, millor qualitat de paper i sovint amb abundant il·lustració".

I si bé és cert que la qualitat va associada al paper, i no al seu contingut, el cert és que d'aquí deu venir l'expressió "de revista" quan volem adjectivar quelcom molt positivament, destacant-ne precisament la qualitat, fins i tot la bellesa! D'aquí o de la definició militar: "inspecció que un cap militar fa de les tropes, en formació, per assegurar-se de llur instrucció i llur precisió en els moviments, de l'estat del material, etc"...

Sigui com sigui convindreu amb mi que, tot i ser modesta, el "Parlem de Sarrià" és una revista de revista! I tant si en dubteu com no, sempre podeu passar revista al darrer número que hem publicat!

Bona lectura!

dilluns, 19 d’agost de 2019

Tinc una carta per a tu

Photo by Peter Hellberg on Foter.com / CC BY-SA
Estimada Sira,
pensava l'altre dia en tu, no mentre escrivia una carta, sinó un article sobre les cartes (perdudes?) que he escrit.

Escrivia sobre les cartes que vaig escriure i enviar sobretot de jove i que, possiblement, no tornaré a llegir mai més; cartes de les que en desconec la seva sort, o dissort, i que, com vaig escriure i tu llegir, a vegades enyoro...

En l'article vaig ometre un detall prou rellevant, que mitiga en part aquesta enyorança: la gran majoria de cartes (i postals) que he escrit al llarg de la meva vida, te les he escrit a tu. I quan dic la gran majoria saps que la proporció no és exagerada, sinó real com la vida mateixa!

És més, és altament probable que la gran majoria de cartes (i postals) que escrigui el que em resta de vida, també te les escrigui a tu!

Teves són, també, la gran majoria de cartes (i postals) que he rebut, i si no vaig errat, i sospito que sense por d'equivocar-me, que jo dec ser la persona a qui més has escrit cartes (i postals)...

Així doncs, tot i que desades en llocs diferents, les nostres respectives cartes (i postals) ja fa molts anys que dormen sota el mateix sostre i, sobretot, les que jo t'he escrit al llarg d'aquests darrers vint-i-sis anys, les puc rellegir, sempre que tu em deixis, naturalment!

Alguna vegada, anys enrere, ho havíem fet junts, això de repassar i rellegir alguna de les nostres cartes (i postals), escrits que en part ens expliquen i que, també en part, relaten a la seva manera la nostra relació...

Què se'n faran de les nostres cartes, quan ni tu ni jo ja no les puguem escriure, ni rebre ni llegir?

I d'aquesta, què en serà d'aquesta carta que, òrfena de paper, vaga per aquest estrany món de bits!...

divendres, 16 d’agost de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la família


Qui no ha fet alguna vegada aquell gest italià tan característic d'unir tots els dits de la mà mirant enlaire i, alçant-la i fent una enèrgica sacsejada, acompanyar el gest amb una expressió italiana, per exemple "la famiglia"!

Impossible no pensar en, quan no sentir-se, Don Corleone al capdavant del clan familiar!

Diu Vito Corleone, en un dels mítics diàlegs de la pel·lícula "El Padrí", que "un home que no passa temps amb la seva família mai pot ser un home de veritat".

És clar que ell això de la conciliació de la vida laboral i familiar ho tenia molt més fàcil, doncs la seva família era la seva feina, i la seva feina la seva família... On acabava una cosa i començava l'altra?, si en el seu cas no es podien destriar!

I també en aquest cas, però, ja sabem que no tot són flors i violes, precisament, sobretot si tenim present el que al seu dia va dir la novel·lista francesa Simone de Beauvoir: "la família és un niu de perversions".

Sí, ja sé que avui no fa gaire acte de presència la cara amable de la família, però la família, com tantes altres coses a la vida, és com la lluna, que també té una cara oculta...

I és possible que a la seva part més fosca i oculta hi resideixi aquesta cèlebre frase de l'historiador romà Tàcit, que per més que ens pugui doldre per l'amarga veritat que amaga, no deixa de tenir la seva raó: "l'odi entre parents és el més profund".

"La famíglia", ai la família!

dimecres, 14 d’agost de 2019

Què n'heu fet de les meves cartes?


Photo on Foter.com
Entre finals dels vuitanta i mitjans dels noranta, naturalment del segle passat, vaig escriure força cartes. El període, no crec que fos una casualitat, coincideix amb la meva adolescència i joventut, és a dir, entre els catorze i quinze, i els vint-i-pocs anys...

En aquells anys em cartejava amb amistats del Cau, sobretot, i també amb alguna de l'institut; amb les del Cau, no per motius de distància física o temporal, ja que ens veiem tot sovint, sinó com un element més de la nostra amistat; amb les de l'institut sí, sobretot per la distància física i temporal, alguna irremeiablement insalvable...

De totes les relacions epistolars, algunes més freqüents, d'altres més esporàdiques, conservo les cartes que em van escriure, les que jo vaig rebre, i les conservo com un tresor.

Un tresor en tant que testimoni de l'amistat i del que vam compartir en aquells anys, i un tresor també, avui, pel risc d'extinció que les cartes, personals i manuscrites, semblen patir des de la irrupció de les noves tecnologies i les xarxes socials.

Hi ha dies que em ve de gust rellegir aquelles cartes, una manera de reviure aquells moments, com quan mirem fotografies pretèrites o rememorem els records; les cartes, però, tenen una mirada més personal, a vegades també més íntima, que fa que el temps evocat quasi el puguis assaborir de nou, amb el gust original, sense els inevitables additius dels records.

I malgrat aquesta intensitat, sempre que rellegeixo les cartes, m'aclapara una mena de sensació de buit, com si notés l'extremitat amputada, quelcom que no tinc i no obstant estranyament percebo: és el buit de les cartes que jo vaig escriure, que tal vegada algun dia us vaig escriure, prèvies i/o resposta de les que vaig rebre.

Què n'heu fet de les meves cartes? Les conserveu, encara, com un tresor? O romanen enterrades, i quasi oblidades, a casa els vostres pares? O qui sap, tal vegada un dia us en vau desfer, juntament amb altres rampoines del passat, doncs ja feia massa temps que notàveu que us feien més nosa que servei?

Quan rellegeixo les vostres cartes em vénen ganes de llegir les meves, i en alguns casos fins i tot les enyoro, impotent per recordar amb detall què deien i enganyant-me a mi mateix pensant que, com les vostres que tinc jo, també em pertanyen.

Potser per això jo conservo les vostres amb tant de zel, potser per això em costaria desferme'n si mai me les demanéssiu.

Si encara conserveu les meves, i si fins i tot si algun dia perdut les heu tornat a llegir, fantàstic! Si ja us fan nosa i us plantegeu llançar-les, valoreu la possibilitat, per remota o estranya que us pugui semblar, d'enviar-me-les!

dilluns, 12 d’agost de 2019

Que t'ha de venir la regla?

Photo by muffinn on Foter.com / CC BY
La pregunta, ho sé, és (gairebé) sempre impertinent, i moltes vegades els homes ens la mosseguem perquè sabem que en el fons (i en la forma) és ofensiva; precisament per això altres vegades no ens la mosseguem, i l'escopim maliciosament...

La intensitat i la intencionalitat de la pregunta és el que marca la diferència entre el masclisme o el micro masclisme que li és inherent, més enllà de la impertinència i l'ofensa.

L'altre dia vaig sentir que una dona li feia aquesta mateixa pregunta a una altra dona i, quasi instintivament, vaig pensar: uf, si això ho hagués dit un home!

És cert que d'entrada, i amb tots els prejudicis que vulgueu, l'expressió "que tens la regla?" no sona de la mateixa manera pronunciada per un home que per una dona, tot i que tant (o tant poc) ofensiva pot ser amb independència de qui la pronuncia.

I no sona igual perquè és altament probable que la majoria de dones que fan aquesta pregunta a una altra dona ho facin des de la comprensió del (mal?) moment pel que passa la preguntada, per raons evidents; i és igualment altament probable que la majoria d'homes que fan aquesta pregunta a una dona ho facin des del retret, o, no sé si encara pitjor, cercant la justificació del comportament d'ella...

Quelcom semblant passa quan, en un altre ordre de coses, un blanc titlla de "negrata" a una persona negra, que quan ho fa una altra persona negra... I així amb tota la llarga llista d'adjectius pejoratius que se us puguin acudir.

De totes maneres, també és possible que un home pregunti a una dona si té la regla des de la comprensió, i que una dona ho faci des del retret, fins i tot des del menyspreu, però això, com amb les falses denúncies per violència masclista, seria fer passar bou per bèstia grossa, elevar a categoria l'anècdota!

divendres, 9 d’agost de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'ambició

Photo on Foter.com
La primavera electoral ens ha conduït a un estiu políticament tens i inestable.

Tens especialment a Catalunya, amb la controvèrsia dels pactes locals de Junts per Catalunya i ERC amb un PSC a l'alça, i inestable especialment a Espanya després de la investidura fallida de Pedro Sánchez, amb el PSOE i Unidas Podemos incapaços de bastir un acord de govern.

Passarà l'estiu amb les seves vacances i amb la inevitable migdiada política (presidències i alcaldies accidentals), i caldrà veure si quan enfilem la tardor haurem après a redreçar la situació, o ens la complicarem encara més.

L'ambició política és legítima, i des de la seva legitimitat cada partit defensa la seva posició i la seva estratègia. Entre migdiada i migdiada els qui tenen alguna responsabilitat en el devenir polític d'aquesta tardor farien bé de llegir, ni que fos una sola vegada, aquesta cèlebre frase d'Oscar Wilde: "l'ambició és l'últim refugi del fracàs".

dimecres, 7 d’agost de 2019

Llegir a la platja

Photo on Foter.com
Durant el curs, al llarg de l'any, l'excusa funciona i qui més qui menys l'accepta, com una mentida piadosa més... A l'estiu, però, no hi ha excusa possible!

No hi ha excusa possible quan l'excusa per no llegir és el temps, doncs més temps és el que tenim, a priori, durant les vacances d'estiu. Una altra cosa és en què decidim invertir el temps que durant les vacances guanyem, i en la tria no sempre, ni amb tothom, s'imposa la lectura.

A peu de platja, però, no és poca la gent que mentre es rosteix, volta i volta, llegeix un llibre ara panxa enlaire, ara de bocaterrosa, endintsant-ne en l'argument d'una història aliena a la que té al voltant, a vegades també digna d'ésser escrita algun dia, si no ho ha estat ja...

Jo per llegir a la platja necessito més atrezzo, com a mínim un parasol, element imprescindible ja no només per a llegir, també per a sobreviure-hi més de mitja hora seguida; i si és possible, una cadira, una cadira de platja, és clar! Semblo ben bé un home de mitjana edat!

Algunes vegades, vés quin remei, he llegit assegut o estirat sobre la tovallola, però mai acabo de trobar una postura suficientment còmode per concentrar-me en la lectura i estic massa pendent de la cama que s'adorm o l'espatlla que se'm carrega massa, quan estic mig incorporat de costat. La flexibilitat no ha l'estat mai un dels forts del meu cos...

Admiro les persones que fins i tot s'atreveixen a llegir panxa enlaire amb els braços estirats sostenint el llibre! Suposo que com més gruixut i pesat el llibre, que no necessàriament la lectura, més es musculen els braços, que no necessàriament el cervell...

Fora de la platja també llegeixo, a l'estiu, sobretot a primera hora del matí a l'apartament, quan a casa tothom encara dorm i el dia es desperta... El més curiós és que enlloc llegeixo tant com en els dies de platja, durant les vacances d'estiu; aquests dies, com un golafre que no en té mai prou, engoleixo llibres un rere l'altre, quasi compulsivament.

I és que a l'estiu no hi ha excusa possible!

dilluns, 5 d’agost de 2019

Alberes 10, a la Canònica de Lledó


Setmanes enrere un correu electrònic del fins ara director de la revista Alberes, David Pujol, anunciava la celebració: presentació del número vint-i-u i commemoració dels deu anys de la revista a Lledó! A la doble cita calia afegir-hi, a més, el relleu en la direcció, de David Pujol a Roser Bech.

A Lledó vam arribar-hi pel Pla de l'Estany, passant per Melianta i Fontcoberta, Esponellà i Crespià, allà on la comarca no fa honor al seu nom i es fon, entre valls poc fondes, amb l'Alt Empordà.

M'agraden aquests territoris fronterers on les fronteres administratives precisament s'esborren, com a les "Garrotxes d'Empordà"; en aquest aiguabarreig, lluny de la plana de l'Empordà i sota l'ombra del Mont, s'erigeix Lledó amb la seva imponent Canònica, l'església dedicada a Santa Maria. Just allà estàvem convocats, a aixoplug de la certificada amenaça de pluja que va caure torrencialment.

Amb l'Àngel Madrià exercint de mestre de cerimònies, ben acompanyat per la jove periodista Aida Vilar, el primer protagonista va ser el director David Pujol; la Roser Bech, fins ara sots directora i nova directora a partir d'ara, va definir-lo com el seu mestre! Res més lluny de la realitat!

L'any 1985 un jove David Pujol va aparèixer a la meva classe de 5è d'EGB de l'Escola Montjuïc de Girona per a fer les seves pràctiques com a estudiant de magisteri. Ell, fill de La Bisbal, va tenir el bonic detall de regalar-nos, a cada alumne, un plat de ceràmica amb una dedicatòria personalitzada! Encara conservo el meu plat...

En David Pujol es va acomiadar com a director de la revista Alberes reivindicant la premsa local i comarcal, subratllant el seu paper de recollir i documentar testimonis i històries que de no ser-hi potser es perdrien.

Totes les persones que van intervenir van reforçar i reivindicar el paper de la premsa local, de la importància de les revistes de poble i publicacions comarcals i de la gran profusió que aquestes publicacions han tingut històricament a Figueres i a l'Alt Empordà.

El periodista Jaume Guillamet va subratllar la seva supervivència, i alhora convivència, a i amb la tecnologia, apuntant que, contràriament al que passava dècades enrere, fins i tot fa més d'un segle, ara la immensa majoria de la gent sap llegir, i són moltes les persones que també saben i volen escriure.

Al capdavall aquesta és la clau de la premsa local (i de tota en general): que tingui lectors! I mentre tingui lectores i lectors, hi haurà qui escrigui i publiqui...

Entremig de les intervencions el músic Adrià Dilmé (Germà Negre) va aportar la nota musical, obrint l'acte amb "País Petit" de Lluís Llach i, després de diverses cançons ben cantades però amb la guitarra mal sonoritzada (el puntejat no es sentia!) va acabar cantant a viva veu "Arrels" dels Esquirols acompanyat, soprenentment, dels quatre gats del públic que ens sabíem la cançó!

Amb la Núria Trobajo, col·laboradora habitual de la revista, i antiga cap meva al Cau a mitjans dels anys vuitanta, vam comentar que possiblement entre els qui ompliem la Canònica de Lledó pocs érem del Cau...

Una fotografia de família amb tots els i les col·laboradores va precedir un pica pica deliciós (no hi va faltar el formatge de Lledó!, tampoc l'oli i el vi de l'Empordà, de l'Ylla de Cabanes i dels Aspres de Cantallops respectivament) que ens va permetre donar-nos per sopats mentre la fèiem petar entre amics, coneguts i saludats!