dissabte, 20 de juliol de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Cadillac solitario"


L'amor deixa pòsit fins i tot quan aquest desapareix, s'esfuma, o marxa corrents!

El pòsit, que s'endolceix amb el pas del anys, sol ser un glop amarg com el fel, i pot arribar a ser molt dolorós; el pòsit és un còctel d'errors i males decisions, desitjos no complerts i possiblement males paraules o silencis que ho diuen tot...

Després de l'amor hi ha qui hi veu un abisme, i hi ha qui fins i tot hi cau; en aquesta ocasió, en aquesta cançó, Loquillo va caure dins un solitari Cadillac de segona mà...

L'amor també és el rastre que l'amor ens deixa quan aquest no hi és...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 19 de juliol de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el que fem...


Ets el que menges, ens diuen els dietistes que ens volen alliçonar sobre la nostra calòrica, i per moments caòtica, dieta!

I amb més resignació que ganes, i amb una bona dosi de força de voluntat, comencem a ser bròquil, liquat de civada, grana i llavors de chia mentre esperem que obri el miracle.

Algunes vegades en aquestes ocasions simplement ens enganyem a nosaltres mateixos, com quan diem que ens apuntarem al gimnàs, i de fet ho fem, que no vol dir que hi anem, o que volem llegir tals (i tants) llibres però mai tenim temps, tot i que sí el trobem per a mirar infinitat de sèries...

Pels seus actes els coneixereu, versa la cita bíblica de Mateu, i és cert que per sobre del que pensem i fins i tot el que diem, el que sobretot ens defineix és el que fem.

En altres paraules ho va expressar, des de la psicologia, Carl Jung: "ets el que fas, no el que dius que faràs". Pam, en tota la cara, i sobretot en tota la consciència!

Així que no m'expliquis el que vols fer, fes-ho! Aquesta és una lliçó, he de reconèixer, que jo tampoc sempre tinc ben apresa...

dijous, 18 de juliol de 2019

La Festa Major del meu barri


Mentre la Festa Major de la ciutat, Girona en aquest cas amb les seves Fires, espera pacient la tardor amb el seu or de fulles, i la pluja de Tots Sants, molts dels seus barris viuen la seva particular a l'estiu, quan tota cuca viu i, com en molts pobles i viles, és temps de Festa Major.

El meu recuperat barri, el Pont Major, no n'és una excepció i la viurem aquest proper cap de setmana.

La festa és modesta, com el propi barri, i no té més voluntat que celebrar l'alegria de compartir-lo al carrer i a les places, de sortir de casa i fer això que avui en diem comunitat.

I la comunitat, en el meu barri, també em tants altres de Girona i arreu, és plural i diversa, molt més que anys enrere, pel que la Festa Major és també una bona oportunitat per posar en valor precisament aquesta diversitat, fent-ne particip a tothom i que tothom se la senti seva, com nostre ens sentim el barri.

La Festa del Pont Major té un munt d'activitats per a tots els gustos i totes les edats, i fins i tot en té una de programada però no publicada, un esdeveniment sorpresa!

Si us estimeu, per poc que sigui, el barri del Pont Major, us recomano que el dissabte 20 de juliol a les 20h. sigueu puntualment al Centre Cívic; sí, ja sé que al programa no hi ha cap activitat prevista, per aquest dia i hora, aquesta és precisament part de la gràcia...

Us asseguro que passarà quelcom molt especial que valdrà la pena viure en viu i en directe! No espereu que que us ho expliquin!

Aquest cap de setmana el meu barri estem de Festa, naturalment hi sou totes i tots convidats!


dimecres, 17 de juliol de 2019

Arbres genealògics

Photo by Me in ME on Foter.com / CC BY
Fa temps que la meva mare basteix l'arbre genealògic de la nostra família, que com totes no és una, sinó moltes!

Al contrari dels arbres que, multiplicats al lliure albir, formen boscos i els que, sumats degudament ordenats, ornamenten places, carrers, parcs i jardins, en els genealògics les arrels tiren amunt, tant amunt com ho permet la memòria, i quan aquesta falla els arxius històrics.

La immersió en aquests arxius, generalment els parroquials, a la recerca de les pròpies arrels, per a confirmar o desvetllar dates de naixement i defunció entre d'altres, no sol ser innòcua, i d'una o altra manera això d'embrancar-se fins a les entranyes familiars acaba afectant; no en va aquestes dates revelen en ocasions inquietants biografies de vides longeves, o d'altres massa curtes, i en tots els casos vides ja pretèrites, algunes quasi oblidades.

La reconstrucció de les pròpies arrels és per moments una feina feixuga, també apassionant, que persegueix la il·lusió que totes les peces encaixin, tot i que hi haurà caps de mal lligar, inevitablement alguna branca escapçada, i afortunadament d'una altra en brotarà un nou arbre...

L'arbre creix per dalt arrels amunt fruit de la recerca, per baix al ritme dels nous naixements, que es produeixen per generacions a batzegades, i sobretot creix horitzontalment amb noves branques que, en realitat, en sí mateixos són nous arbres genealògics, els de les famílies sobrevingudes...

I és que curiosament, al contrari del que diu la dita popular, com més creix el nostre arbre, més ens permet, i ajuda, a veure el bosc!

dimarts, 16 de juliol de 2019

El Xifra, institut de barri o de ciutat?


Aquest curs que deixem enrere, el 2018/2019, ha estat especialment convuls per a la comunitat educativa de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà; com bé sabeu a la tardor el Departament d'Educació va anunciar, per sorpresa de quasi tothom, la construcció i posada en funcionament del nou institut de Sarrià de Ter de cares al curs vinent.

Aquest anunci, certament esperat de fa anys pels veïns i veïnes de Sarrià de Ter, també de Sant Julià de Ramis, va generar durant mesos moltes incerteses i molts interrogants en relació al futur de l'institut en general, i de l'ESO en particular, alhora que causar un gran impacte emocional, un aiguabarreig de tristesa i indignació, en tota la comunitat educativa, especialment entre el professorat i les famílies.

No han estat poques les reunions que l'equip directiu de l'institut i la pròpia AMPA hem fet, aquests darrers mesos, per entendre la decisió i la manera com es va prendre (encara avui incomprensible i inacceptable per nosaltres), per resoldre els interrogants de futur (avui encara presents) i, sobretot, per seguir defensant la proposta de qualitat educativa que l'institut ofereix en tots els seus nivells, també en l'ESO.

El nou institut de Sarrià de Ter acollirà els alumnes del mateix municipi, i també els de Sant Julià de Ramis, que fins ara s'escolaritzaven, en l'etapa de la ESO, al nostre institut. Aquest fet ha representat, de moment, la pèrdua de dues línies a 1r d'ESO de cares al curs vinent, passant de les quatre que teníem fins a dues.

Aquesta pèrdua d'alumnat no és només una significativa pèrdua quantitativa, també és una pèrdua qualitativament rellevant en el sentit que perdrem, de cares al futur, la diversitat d'origen de les escoles de procedència de l'alumnat, alimentant així el risc, i el fantasma, de la segregació escolar. Aquesta és una preocupació que també hem compartit amb les comunitats educatives de l'Escola Carme Auguet i de l'Escola FEDAC Pont Major, i també amb l'AAVV del Pont Major i l'equip de serveis socials del barri.

Tenint clara i assumida la pèrdua de l'alumnat de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, des de la comunitat educativa del Xifra hem reclamat mesures, al Departament d'Educació i a l'Ajuntament de Girona, per fer venir més alumnat a l'institut, en aquest cas del centre de Girona, repensant les adscripcions de les escoles de Girona al nostre institut.

En el procés de preinscripció del curs vinent han estat només tres les escoles de Girona amb adscripció única a l'institut Xifra: l'escola Carme Auguet, l'escola FEDAC Pont Major i l'escola Montjuïc.

La suma de l'alumnat d'aquestes tres escoles resulta insuficient per a bastir dues línies completes de 1r d'ESO, i encara menys poder convertir aquestes dues línies en tres de fins un màxim de vint alumnes per aula, una previsió que, per part de la comunitat educativa, entenem que hauria de ser el mínim per a seguir dotant a l'ESO de l'estructura docent necessària per al manteniment de la qualitat educativa.

És per aquest motiu que des de l'Institut Xifra vam reclamar a les administracions que es facilités i s'estimulés la tria del nostre institut per part de famílies d'escoles del centre de Girona; i si bé es va ampliar l'adscripció en set escoles més, aquesta mesura va resultar del tot estèril ja que, com hem pogut comprovar en el procés de preinscripció, les famílies de les escoles del centre de Girona no trien, de forma natural i espontània, el nostre institut.

En el procés de preinscripció a 1r d'ESO per al curs vinent només 37 alumnes han triat el Xifra com a primera opció, xifra que queda molt lluny, ara per ara, de les previsions del Departament d'Educació, xifra que caldrà esperar i veure com queda una vegada finalitzi el procés de matriculació, a mitjans de juliol.

Així doncs l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà afrontarem un nou curs amb la necessitat de plantejar-nos a tots els nivells, a nivell intern de centre, de barri, de ciutat i fins i tot a nivell del propi Departament d'Educació, si volem que el Xifra sigui només un institut de barri, o si volem que segueixi essent un institut de ciutat!

La segona opció, la desitjada com a mínim per a la comunitat educativa del Xifra, requereix solucions com a mínim a tres nivells: de transport i mobilitat escolar, d'estructura i inversions de millora de l'equipament, i de replantejament de les adscripcions de les escoles de primària de Girona.

La segona opció requereix un ferm compromís i decisions valentes de l'Ajuntament de Girona i del Departament d'Educació, doncs la comunitat educativa de l'institut, i entenem que també el barri del Pont Major, ja estem compromesos.

Article publicat com a Secretari de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona al programa de la Festa Major 2019 del barri del Pont Major de Girona.

dilluns, 15 de juliol de 2019

Conviure amb la contradicció

Imatge: Vilaweb
La imatge captada i difosa per Vilaweb de Neus Munté escrivint, en una papereta sobre un bloc de notes amb un llaç groc, el nom de la socialista Núria Marín com a candidata a presidenta de la Diputació de Barcelona és un bon exemple, sinó el millor, per a representar gràficament el moment en el que ens trobem: en una complexa, i per algú sens dubte incòmode, contradicció.

La contradicció és inherent a la condició humana, i no sempre és fàcil trobar algú que, en algun moment de la seva vida i per algun motiu, no hi hagi caigut... Qui estigui lliure de tota contradicció que llanci la primera pedra!

És clar que no sé si el que aquí en dic contradicció en realitat és complexitat, per allò que en ocasions ens passa de voler i doler (doldre) alhora, per allò que possiblement no som 100% res, i sí molts % de moltes coses, fins i tot de coses aparentment contradictòries.

Jo tinc clar que visc amb la (i en) contradicció, que en algunes qüestions de la meva vida més aviat s'imposen els clarobscurs o, si voleu, la flexibilitat...

Agnòstic declarat com sóc, per exemple, em vaig casar, feliç i de nou ho faria, per l'església, i aquest fet no va fer trontollar el meu agnosticisme.

Tampoc crec que Letícia Dolera sigui menys feminista del que era després del conflicte que va tenir amb Aina Clotet, i no dubto, fins i tot, que Neus Munté sigui avui menys independentista del que era abans d'escriure el nom de la socialista Núria Marín com a candidata a presidenta de la Diputació de Barcelona!

Una altra qüestió és si, abans i ara, considereu que ella fos o sigui independentista, o tan independentista com molts voldrien, o esperaven que fos, o s'havien pensat que era...

dissabte, 13 de juliol de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Romeo and Juliet"


El paradigma d'història d'amor, amb final tràgic, és sens dubte "Romeu i Julieta" de William Shakespeare, obra cabdal, com tantes de l'escriptor anglès, no només de la literatura universal, també de la cultura en general!

Font d'inspiració inevitable són molts els artistes que han actualitzat, re versionat i fins i tot tergiversat aquesta tràgica història d'amor, entre ells Mark Knopfler amb els seus Dire Straits amb aquesta cançó que, tot i la semblança dels noms, en aquesta història Romeu no és del tot correspost per una Julieta que més aviat sembla avorrida, fins i tot cansada amb la trista cantarella de Romeu...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 12 de juliol de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la raó...

Photo by Jeremy Brooks on Foter.com / CC BY-NC
"El cor té raons que la raó no comprèn", va afirmar al seu dia el filòsof i matemàtic Blaise Pascal, i de raó no li'n falta; només cal que cada un de nosaltres revisem mínimament la nostra vida per trobar moments en que aquesta cèlebre frase hi encaixa a la perfecció.

També l'estómac té, per moments, raons que la raó no comprèn, ni la raó ni el cor, doncs l'estómac a vegades també s'imposa, i pren decisions, altra cosa si encertades o no, per nosaltres.

I és clar, si raó, cor i fins i tot estómac tenen les seves raons, aquestes no sempre tenen perquè ser coincidents, ans al contrari, moltes vegades, tot i que no sempre contraproduents (o sí!), són raons divergents!

I és així com, en ocasions, és el cor, sobretot, i l'estómac, els que no entenen les raons de la raó, no sempre, fins i tot aquestes, prou raonables.

Així és la nostra lluita interna, una de les pitjors batalles que podem lliurar, doncs és contra nosaltres mateixos i les nostres raons. No sempre som un bloc granític, pur, inalterable i constant, més aviat som una massa corpòria formada per constant sedimentació i erosió, contradictòria, alterable i inconstant...

A vegades, fins i tot, la raó té raons que la raó no comprèn!

dijous, 11 de juliol de 2019

Un no, a risc d'equivocar-me

Photo on Foter.com
"No, no pot anar a la platja, i després a un concert, sola (sola!) amb les companyes i companys de campaments, que només té tretze anys!"

La veu interior és inequívocament clara i amb aquesta claredat es manifesta, sense filtres, tot i que més escarida, boca enfora: "No, no pots anar a la platja, i després al concert sola amb els de campaments!"

Amb resignació li admeto el dret a la queixa, també a la disconformitat, car ella té les seves raons, i jo les meves...

I les seves raons les entenc, i tant que les entenc! També jo he tingut tretze anys, també jo he anat de campaments, també he viscut que en aquestes edats els campaments, o les colònies, o les rutes, són experiències vitals que es viuen més intensament per les relacions que es teixeixen que per les pròpies activitats que es fan, i que com en cap altra edat els comiats es viuen amb les emocions a flor de pell i les llàgrimes galta avall, i que no hi ha abraçada prou eterna, i que tot comiat és curt i precipitat...

Entenc l'anhel de llibertat, d'autonomia i les ganes de fer-se grans i de sentir-se'n; la necessitat de prorrogar sí o sí al llarg de l'estiu la intensa convivència dels campaments, de reviure i reconstruir-ne els records mentre se'n creen de nous i emocionants... Tot això ho entenc, i no obstant la veu interior, a risc d'equivocar-me, m'acaba vencent i s'acaba imposant.

Pesen els seus tretze anys, potser també el fet que sigui la petita, i pesa, potser més que qualsevol altra cosa, que no puc deixar de veure-la massa vulnerable davant qualsevol "manada"!

Sí, d'això també em lamento; sé que cal seguir apoderant-la, com amb les seves germanes, i anar-li donant més autonomia (per ella llibertat), però a banda de no tenir clar que ella estigui preparada (ho estarà mai?) tinc clar que jo, encara no ho estic. Sí (en part) amb les seves germanes, més grans, de disset i quasi vint anys, igualment exposades al risc, però també amb més recursos, experiència i maduresa. Al capdavall, però, per grans que es facin un mai acaba d'estar tranquil...

"No, per colla que sigueu, colla de la teva edat, no pots anar-hi sinó hi ha un adult que es pugui fer responsable de tu"... Les meves condicions són clares. Ella s'hi resisteix, jo no cedeixo tot i ser conscient que, en cap cas, el problema sigui ella, sinó són els violadors que, solitaris o en manada, violen creient-se impunes!

Em mantinc en el no, a risc d'equivocar-me, i ara l'escenari és negociar a quina distància, a la platja, ens situem en cas que l'acompanyem; el concert, de moment i per temes logístics, ja ha caigut de l'equació...

És la tercera filla i se suposa que hauria de tenir el camí més obert i planer, però el cert és que cada filla és única, i també ho és el seu procés de fer-se gran, procés no exempt d'un cert patiment per part dels pares i mares, com en aquest cas.

En aquest cas, penso jo, la veu interior mereix quelcom més que ser simplement escoltada...

dimecres, 10 de juliol de 2019

Que no ho sàpiga Facebook


Ho vaig decidir mesos enrere i, pocs dies després, decididament, vaig fer-ho!

Vaig entrar al meu perfil de Facebook, vaig accedir a la meva informació i vaig clicar per editar-la. I allà on s'especifica la meva data de naixement, si fins ara sempre (des de 2007) la tenia marcada pública, visible per a a tothom, aquell dia vaig marcar-la només visible per a mi.

Tal dia farà un any vaig decidir desinstal·lar l'aplicació de Facebook del mòbil, i abans ja havia silenciat les notificacions, fent bona (aquí sí) la màxima que menys és més: menys notificacions, més tranquil·litat...

Facebook cada dia ens notifica i avisa de moltes coses, efemèrides de publicacions pròpies, "m'agrada" i comentaris, i naturalment també els aniversaris de les nostres "amistats", per si tenim a bé felicitar-los, i a les nostres amistats el nostre!

I més enllà de la cortesia, i l'oportunitat, de felicitar l'aniversari de les amistats de Facebook, també és cert que, com tantes altres coses a la vida, aquestes felicitacions poden acabar esdevenint una d'aquelles "obligacions" no escollides, una nova "necessitat" esclavitzant...

Així que sí, mesos enrere vaig fer invisible la meva data de naixement, i per tant la del meu aniversari, a Facebook, i dies enrere vaig veure'n i viure'n els efectes: quasi cap felicitació!

Ei, que no em queixo eh! Només constato que el que fins ara era una torrentada de felicitacions a Facebook pel meu aniversari, en aquest darrer s'ha imposat i ha imperat, pràcticament, el silenci, i el silenci a vegades pot ser un dels millors regals!
 
Si hi som és impossible que no ho sàpiga Facebook, altra cosa és que Facebook ho faci saber...

dimarts, 9 de juliol de 2019

El PSC com a símptoma


Tips de fer-se la punyeta entre ells, ara ERC i Junts per Catalunya han decidit, conscientment o no, seguint-se-la fent amb un tercer en discòrdia que no és la CUP: jugant amb el PSC!

Els pactes municipals de Junts per Catalunya i ERC amb el PSC han situat a una part de la política catalana, la municipal, en un pragmatisme polític poc explícit fins ara, tot i que també present, i poc edificant per a molts independentistes, que observen atònits pactes "contra natura".

I el colofó de tot plegat, si voleu la cirereta del pastís, ha estat el pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona. El pes polític d'aquesta institució ha amplificat les dissonàncies dins l'independentisme, més que les que ha generat qualsevol altre ajuntament, Sant Cugat i Figueres inclosos!

A diferència d'anys enrere, en els que els tolerats pactes del PSC i ERC eren titllats de pactes de progrés, i els del PSC i CiU de "sociovergència", ara aquests pactes municipals grinyolen perquè semblava que, sobretot després de l'1 d'octubre de 2017, s'havia iniciat un camí de no retorn en el que, per sobre de tot (també qualsevol circumstància) prevaldria la unitat de l'independentisme... Res més lluny de la realitat!

No sé si aquests pactes són definitivament una regressió, un retorn a l'autonomisme, cas d'haver-lo abandonat en algun moment, o simplement la confirmació que així és també la política, complexa i a vegades curulla d'aparents contradiccions! Mentre el relat independentista pregona que no es poden fer pactes amb els "carcellers del 155", aquests es produeixen, amb menys vergonya que pudor, fruit de la Realpolitik...

Sigui com sigui, no sé si el que ha de preocupar més a l'independentisme són aquests pactes, o el joc (brut?) que aquests pactes ofereixen als partits independentistes per, lluny de definir una unitat estratègica, segueixin fent-se retrets mútuament, seguint-se fent la punyeta.

Vés que aquests pactes no diguin més de nosaltres del que nosaltres, col·lectivament, creiem ser...

dilluns, 8 de juliol de 2019

Quaranta cinc


A mig camí, així són els quaranta cinc! Els quaranta cinc, però, no estan a mig camí de res, sinó que es troben al bell mig entre els quaranta i els cinquanta, que els qui hi arriben diuen que són els nous quaranta!

Sincerament, això dels anys massa vegades ens ho compliquem massa! Els quaranta són els quaranta, els cinquanta els cinquanta i els quaranta cinc, simplement, són al bell mig!

En la nostra estèril contra-rellotge contra el rellotge, contra el pas del temps, estirant la joventut fins a extrems a vegades ridículs, correm el risc de no gaudir del que cada edat ens ofereix, tenint clar que cada persona viu la seva edat a la seva manera, i per tant de manera personal i quasi intransferible.

I sí bé és cert que, en part, hi ha un temps per a cada cosa, les coses no sempre han de seguir el curs que tradicionalment ha marcat el temps.

L'aniversari, en tot cas, pot ser un bon dia, no l'únic, per a pensar en un mateix, per a fer introspecció i, després de recordar el passat i tot allò viscut, convenientment desat al calaix dels records, i de projectar el futur amb tot el que ens espera, o volem que ens esperi, centrar-se en el present, en l'ara i aquí, i fer un esforç, si s'escau, per a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, per nosaltres mateixos, sense el que els altres puguin pensar o dir de nosaltres.

L'aniversari també cal celebrar-lo, a banda de la família, les amistats o els i les companyes de feina, amb un mateix, fins i tot si voleu bufant les espelmes! Sí, ja sé que sembla com aquell gag d'en Mr. Bean fent-se i enviant-se una felicitació de Nadal...

El cas és que passem moltes hores amb nosaltres mateixos, de fet som la persona a qui més escoltem, també per la nostra veu interior, i per moments, vés per on, som per a nosaltres mateixos autèntics desconeguts!

A mig camí; així són els meus quaranta cinc anys, a mig camí de conèixer-me una mica més, que mai en sé prou, de mi, i fins i tot per mi per moments sóc una caixa de sorpreses!

dissabte, 6 de juliol de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb Out To Get You

Photo on Foter.com
Quan la nostra parella se'n va, el llit, com cantaven The Police (The Bed's Too Big Without You) se'ns fa gran, massa gran. Quelcom semblant cantaven James, grup indie i de rock alternatiu de Manchester a la cançó "Out To Get You":

"I'm so alone tonight
My bed feels larger than when I was small"

Aquests dies el meu llit també se'm fa gran, i no és necessàriament perquè jo em faci petit, sinó perquè aquests dies, com també versa la cançó dels de Manchester, trobo a faltar la silueta que dibuixa la seva esquena...

Les cançons d'amor tenen molt d'enyorança d'allò perdut, a vegades irremeiablement perdut, d'altres, simplement perdut per un instant, uns dies a tot estirar!

I si és cert que donem valor a les coses quan les perdem, quan aquesta pèrdua és només temporal i no és irreversible, ens ajuda sobretot a donar valor a les coses que tenim!

I jo el que tinc, són ganes que el llit torni a la seva mida normal...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 5 de juliol de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre els dies importants...

Photo on Foter.com
Fins ara creia saber quins eren els cinc dies més importants de la meva vida, i ni tan sols m'espantava, tampoc m'espanta avui, haver-ne viscut quatre, d'aquests cinc!

Fins ara creia, diria que també avui, que el cinquè dia encara ha d'arribar, una manera de deixar-lo obert, d'esperar tot allò que la vida em pot oferir i que encara no he viscut!

És clar que llegint aquesta frase cèlebre de Mark Twain, "els dos dies més importants de la teva vida són el dia que vas néixer, i el dia que descobreixes per què", me n'adono que en el meu recompte de dies importants me n'he deixat dos que potser caldria valorar...

Pel que fa al primer, el dia que naixem, és important, naturalment, però no és un dia viscut a consciència, si bé és cert que és un dia celebrat, any rere any, amb més o menys alegria, amb més o menys resignació...

Pel que fa al segon, el dia que descobrim per què vam néixer, doncs no tinc clar que vulgui que arribi, encara, i que potser el millor seria que fos, aquest segon dia, o cinquè més important, sinó el darrer de les nostres vides, que fos cada dia!

dijous, 4 de juliol de 2019

Desobediència mar endins


Una nova fotografia del cementiri que, per massa persones, representa la condició de persona refugiada, ens ha sacsejat de nou la consciència, i a Òscar Camps l'ha determinat de nou a rescatar vides desobeint, si cal, les lleis que, és evident, no salven vides...

També Carola Rakete, capitana del Sea Watch3, ha prioritzat el valor d'una vida, o de quaranta, per damunt de la llei, i va ser arrestada (i recentment alliberada) per les autoritats italianes.

La seva valentia i la seva determinació són un far d'esperança, l'esperança que s'imposi la vida davant qualsevol llei, un far que ha d'il·luminar el nostre compromís.

La seva desobediència és el camí, perquè, com canta Jorge Drexler, "no hay muerto que no me duela"...

Així que sí, desobediència mar endins, que com diuen a Open Arms, abans presos que còmplices!

dimecres, 3 de juliol de 2019

Des de 1993...


Si la meva relació amb la Sira fos un negoci, l'any passat el podria haver retolat com vaig titular l'article per celebrar-ne l'aniversari: 25 anys!

Això és el que fan molts negocis, empreses o entitats quan celebren anys per múltiples de cinc. És clar que aquesta fórmula esdevé caduca en qüestió de mesos, un any a tot estirar, i és aleshores quan apareix la fórmula alternativa "des de (any)" per donar valor a l'antiguitat.

Així que enguany, en comptes de titular un insuls "26 anys", opto per la fórmula "des de 1993", retolació més perenne que, en cas que la meva relació amb la Sira fos un negoci, podria mantenir permanentment, mentre duri la relació (que espero que, més que per molts anys, per sempre!), o com a mínim fins que en fem 30!

Des de 1993, concretament des del 3 de juliol de 1993 mantenim viva la nostra relació, i per més passat que anem acumulant, que qui dies passa anys empeny!, el que ens segueix estimulant és el futur, els dies i anys que encara hem de viure!

dimarts, 2 de juliol de 2019

Un brindis per l'Anna...

Photo on Foter.com
Hi ha absències a les que un s'hi acaba acostumant, no sense tristesa; són les de les persones que es moren per aquesta llei no escrita, i desitjada per tothom, anomenada "llei de vida", és a dir, morir-se vell, més que de qualsevol cosa, doncs a la senectut qualsevol cosa et pot matar...

I és clar, les altres absències, les prematures són les que, per més que ens hi resignem, no ens hi acabem d'acostumar del tot, doncs era tanta la vida que van deixar per endavant, com a mínim tota la que puguem viure nosaltres, que en qualsevol moment se'ns fan presents.

No em refereixo només al record, aquest el gaudeixen totes les persones absents que hem estimat i ens han estimat; em refereixo a l'enyor, i a la inevitable impotència de no viure aquell fet, aquelles circumstàncies, amb la persona enyorada...

D'aquí la necessitat de fer-la present en alguns moments, sinó cada dia, d'una o altra manera, i especialment en dates assenyalades. Dies enrere va fer tres anys que l'Anna es va morir a deshora, i avui, justament avui, haguéssim celebrat, d'una o altra manera, o segur que a la seva manera, el seu 42è aniversari!

Sabem que cap brindis en el seu record ens la tornarà, però tampoc li escatimarem cap brindis, car ella, ben segur, no ens ho perdonaria!

dilluns, 1 de juliol de 2019

Terra cremada


Un mantell de cendra cobreix, de dol, el que tot just dies enrere eren boscos frondosos,  potser massa frondosos... Les flames han devastat de nou un tros del nostre país, aquest en el que no sap ploure com tampoc, cal dir-ho, sap cremar.

Aquests dies hem descobert part del rere país en flames, com qui descobreix la rere botiga, allà on les coses passen de veritat, fins i tot la vida, i no com volem mostrar-la a l'aparador... I és molt vast, el nostre rere país, vast i alhora desconegut...

I ara som molts els i les que des de les àrees urbanes de Catalunya ens queixem que els boscos no es treballen (i no serem nosaltres qui ho farem), que lamentem l'èxode rural (al que sens dubte directa o indirectament hem contribuït) i ens conjurem que les properes vacances, que les d'enguany ja les tenim pagades, les farem allà on el foc ha consumit quasi tot el que hi havia, i naturalment en deixarem testimoni a Instagram...

Obrim fils i debats sobre la terra cremada, la cobrim de tinta i dades, també de relats de vida escrits, a partir d'ara, a foc i pel foc. Aquest virulent incendi ha tornat a donar veu i raons a la pagesia, viscuda per a la majoria, jo inclòs, de forma folklòrica i quasi etnogràfica; si els hi donem veu, siguem-ne conscients, bé que els hauríem d'escoltar, no?  A ells i als que, sobre la gestió forestal i l'explotació dels seus recursos, hi entenen...

Brotarà de nou el verd, sobre la terra cremada, brotarà nova vida d'entre les cendres i és aleshores quan podrem començar a calibrar si entre tots hem après o no la lliçó, si veritablement ens creiem i donem valor al rere país, a ser possible abans que cremi de nou...

dissabte, 29 de juny de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Heaven"


Hi ha relacions que són un autèntic infern, algunes cremen quasi permanentment fins que el foc les consumeix, d'altres, de fet la majoria, només per moments, reiteratius amb més o menys freqüència, i amb capacitat que torni a brotar el verd...

Aquests moments es contraposen, afortunadament, als que la relació eleva fins a tocar el cel, algunes quasi permanentment, d'altres, de fet la majoria, només per moments, per fabulosos i necessaris moments en els que sonen cançons com aquesta de Bryan Adams...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 28 de juny de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la ignorància i la malícia!

Photo by Internet Archive Book Images on Foter.com / No known copyright restrictions
Ara que, amb més o menys serenitat, el mandat municipal ja comença a rodar, i amb ell una gran quantitat de pactes diversos i multicolors, començarem a veure'n la seva solidesa i durabilitat, que quatre anys són llargs...
I si fins ara la campanya era una cursa de mig fons i la constitució dels ajuntaments una de velocitat, els quatre anys són una carrera de fons en la que convé mesurar bé les forces i les energies, amb la finalitat de mantenir el ritme fins al final.

Els plens municipals, la majoria cada mes o cada dos mesos, seran la permanent prova del nou, la veritable prova de foc, dels equilibris municipals de governs amb curiosos i estranys companys de llit, o de minories que inevitablement jugaran a la geometria variable...

La municipal també és política en majúscules, i en cada municipi cada grup municipal procurarà, en cada votació, trobar l'equilibri entre els seus legítims interessos polítics i l'interès comú (que com el sentit a vegades és el menys comú...), no sempre del tot alineats.

Al capdavall, com si es tractés d'una guerra, el que els grups municipals acaben decidint és en quines batalles planten cara, en quines no, doncs com va dir Baltasar Garcián, "aprovar-ho tot sol ser ignorància; reprovar-ho tot, malícia".

dijous, 27 de juny de 2019

Qui ha dit unitat?


Aquesta setmana la unitat de l'independentisme ha tornat a brillar per la seva absència, gràcies a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a proclamar (de nou?) la independència.

La discrepància es va produir a la mesa del Parlament, que no la va admetre a tràmit gràcies (?) a l'abstenció, argumentada per criteris tècnics, dels representants d'ERC, combinada amb els vots en contra dels de Ciutadans i el PSC, i amb els vots a favor dels de Junts per Catalunya.

De nou Twitter va bullir amb moltes piulades crítiques amb ERC, avui per avui el flanc moderat i pactista de l'independentisme, davant el flanc que representa Junts per Catalunya, aparentment més radical (?) i unilateral...

Dic aparentment perquè si aquesta mateixa ILP la presentés el grup parlamentari de Junts per Catalunya, diu ERC que no tindria inconvenient en admetre la seva tramitació... però sembla que Junts per Catalunya no contempla, en les seves previsions, presentar de moment res per l'estil, ni tan sols treure el fre de mà, des de l'alta responsabilitat que té al govern (la presidència!) a la proclamada i alhora suspesa república!

I mentre ERC és l'ase dels cops a Twitter per enèsima vegada, comencen a sortir veus més o menys vinculades a ERC, més o menys autoritzades, que situen aquest nou atac, aquesta nova trampa, com una nova cortina de fum de l'espai post convergent mentre aquest es redefineix, es reinventa també per enèsima vegada, a l'espera que les enquestes electorals li siguin de nou favorables, europees a banda.

La unitat de l'independentisme és ara per ara una quimera i la unitat estratègica, un segon plat que per més que es demani, tampoc arriba...

Qui sap si la unitat, cas d'existir, es va perdre quan uns van quedar-se aquí i d'altres van emprendre el camí de l'exili...

dimecres, 26 de juny de 2019

Moriré com un covard

Photo on Foter.com

Fa un xic més de set anys vaig decidir com morir-me, car és més fàcil d'escollir que el quan, suïcidi a banda, a triar entre aquestes dues opcions: si d'un atac de cor per sedentarisme escarxofat al sofà, o d'un atac de cor corrent pel carrer...

I és que si el meu pare va predir, amb la millor de les intencions i sense voler-ho, que es moriria de càncer, jo m'aventuro que ho faré d'un infart de miocardi!

Si viure és començar a morir, incidir en com morir és, seguint aquesta grotesca lògica, una forma de viure! Així fa un xic més de set anys, més que decidir com morir en el fons vaig decidir com viure, si esclau del sedentarisme escarxofat al sofà, o corrent pel carrer...

Anys més tard vaig comprendre que aquesta decisió va ser el primer senyal de la meva particular crisi dels quaranta, en cas d'haver-la sofert, tot i que aleshores encara em mirava la fatídica (?) xifra des de certa distància.

I la decisió, fa un xic més de set anys, va ser córrer i, des d'aleshores, quasi no he parat, dia sí, dia no... Ei, consti però que al sofà m'hi segueixo escarxofant!

Així doncs, si, com va dir el futbolista Carles Reixach, "córrer és de covards", si algun dia em moro corrents faré trist honor al títol d'aquest article, per glòria meva i desgràcia dels qui no m'hagin d'enterrar!

dimarts, 25 de juny de 2019

L'educador pessimista


Mesos enrere la Fundació Plataforma Educativa va presentar els resultats de l'estudi que la UdG va fer del projecte de mentoria social Sapere Aude, un estudi que recull un munt de dades relacionades no només amb els joves tutelats i els seus mentors, també dels i les mestres que tenen a l'escola i dels i les educadores socials que tenen en els centres d'infants i joves tutelats on viuen.

Les dades, de caràcter quantitatiu i qualitatiu, es van recollir a l'inici i al final del projecte i a banda de les dades corresponents a l'experiència feta a Catalunya a través de Plataforma Educativa, l'estudi també recollia les de les entitats de Croàcia, Alemanya, Àustria i França que també van participar en aquest projecte europeu.

En general les dades, oh sorpresa!, no ens deixaven en gaire bona posició respecte als altres socis europeus, en especial en recordo una relativa a l'antiguitat dels educadors i educadores socials referents en els centres d'infants i joves tutelats on vivien els joves participants d'aquest projecte de mentoria, factor important doncs és molt diferent mantenir un referent adult mínimament estable, que no mantenir-lo...

Aquesta dada, comparada a nivell europeu, també és significativa en relació al reconeixement social d'aquesta tasca, reconeixement que també té una repercussió a nivell de retribució i de condicions laborals.

L'estudi destacava una altra dada que em va inquietar més: les expectatives de futur dels diferents professionals o adults implicats en aquesta experiència respecte els joves.

L'estudi reflectia un major pessimisme entre els i les educadores referents dels menors vers el seu futur, per un major optimisme dels i les mestres de les escoles i, sobretot, dels i les mentores.

És a dir, les persones adultes referents en la seva vida quotidiana, l'equivalència, salvant les distàncies, de la família, projectaven unes expectatives de futur més pessimistes en els joves.

Reconec que la dada em va inquietar, doncs se suposa que els educadors i educadores socials referents dels centres d'infants o joves tutelats haurien de ser, penso jo, els que més optimisme haurien d'injectar al futur dels i les joves.

Lluny de culpabilitzar-los, que prou feina tenen en el seu dia a dia (ho sé per experiència), penso que potser aquest major pessimisme està condicionat per tota la informació social i familiar que coneixen dels infants i joves tutelats i per la dificultat de trencar, moltes vegades, amb aquesta càrrega hereditària, que massa vegades actua com una condemna.

Aquesta dada sens dubte convida a la reflexió, i a la necessitat d'articular estratègies i dinàmiques que permetin revertir aquest pessimisme.

No és qüestió de fer volar coloms, però sí, sense defugir la crua realitat, intensificar l'optimisme i donar un major marge a l'esperança que, malgrat tot i aquest present, hi ha un futur pel que paga la pena esforçar-se...

dilluns, 24 de juny de 2019

Maria Martínez, 25 de juliol de 1998


Si no fos per les circumstàncies, tristes i luctuoses, asseguraria haver tornat de nou a l'institut, i no a la parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles, tres anys després d'acomiadar en Tià Coll, per acomiadar ara a la Maria Martínez, una de les professores d'anglès que vaig tenir a l'institut.

L'església era plena a vessar i entre els presents vaig reconèixer-hi molts dels professors i professores de l'institut, companyes i companys de la Maria, i amb la majoria dels quals també vaig ser-ne alumne...

En tinc molt bons records, del meu pas per l'institut Girona III, primer, i Carles Rahola després i definitivament... Vaig estar-hi entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat i, tot i que no va ser una etapa plenament plàcida, ja sabeu, l'efervescència de l'adolescència, vaig viure-hi, possiblement, la meva millor vida d'estudiant, notes a banda..., a anys llum de la que no vaig tenir com a universitari!

No recordo amb precisió si a la Maria Martínez la vaig tenir a segon de BUP, o bé a tercer, o al segon tercer... Tampoc recordo, car ho dec haver oblidat, si efectivament la seva va ser una de les assignatures que vaig suspendre i, juntament amb matemàtiques i física i química de segon, van fer-me repetir...

No ho recordo i si ho recordava, ja fa temps que me'n vaig oblidar. Per mi la Maria va lligada, casualment, a un altre record, a una altra data, el 25 de juliol de 1998, per una anècdota sense més importància que, malgrat tot i el pas dels anys, sempre he recordat, encara no he oblidat.

El 25 de juliol de 1998 era un dissabte i, per a més informació, la vigília del meu casament. Amb la Sira ja ho teníem quasi tot preparat i a punt, quasi... La Sira volia comprar unes segones sabates, més còmodes, per si les titulars del casament li feien mal, però aquell dissabte, 25 de juliol i festivitat de Sant Jaume, era festiu a Girona.

Així que vam fer via cap a Banyoles per anar a comprar les sabates i allà, a la Plaça Major, ens vam trobar la Maria Martínez! Naturalment la vam saludar, doncs la Maria també va ser professora d'anglès de la Sira...

A la Maria li va fer molta il·lusió veure'ns just la vigília de casar-nos, tot i que és possible que a nosaltres ens en fes més pel simple fet de compartir amb ella la nostra alegria, que sens dubte despreníem a flor de pell!

Així és la vida també, hores i hores de classe compartides a l'institut i al final el record més bonic, i perdurable, de la Maria va ser aquella casual trobada a Banyoles...

Descansa en pau, Maria...

dissabte, 22 de juny de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "It Must Be Love"


Sí, tot això que sents i que no sempre saps dir amb paraules, ha de ser amor!

Que difícil, massa sovint, traduir les emocions i els sentiments en paraules, és com quan, jo segur, tens un dibuix al cap i quan intentes dibuixar-lo no s'assembla gens ni mica a com te l'imaginaves...

Amb els sentiments i les emocions també ens passa, a mi segur, que no sempre sabem expressar-los amb paraules, per més que ens supurin amb els nostres gestos, la nostra comunicació no verbal i sobretot la mirada!

Ha de ser amor, tota aquesta enyorança... Madness amb aquesta cançó va revitalitzar l'original del músic i poeta Labi Siffre i d'aquesta manera, si ens costa expressar-lo amb les nostres paraules, sempre podem cantar les seves!

Per cert, Labi Siffre apareix, en un cameo, al vídeo clip de Madness! Fixeu-vos bé en el final...tot un detall!







I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 21 de juny de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la recompensa...


Les eleccions, especialment les municipals, sempre generen una llarga corrua de damnificats, bé els i les i candidates que s'han quedat a les portes de ser càrrecs electes, bé els que, havent estat escollits, passen del govern a l'oposició.

En segons quins municipis passar del govern a l'oposició, especialment si s'ha estat alcalde o alcaldessa, representa perdre la dedicació exclusiva i, per tant, una bona font d'ingressos, i és aleshores quan s'activa la lluita, amb cops de colze inclosos, per accedir a altres càrrecs polítics, especialment als consells comarcals i, sobretot, les diputacions, o bé en els anomenats, i cobejats, càrrecs de confiança.

Tenint clara la legitimitat d'aspirar a tals càrrecs, i en la majoria d'ocasions amb una clara vocació de servei, sovintegen també en els partits els qui reclamen un càrrec d'aquests davant la pèrdua del govern municipal, per exemple, com a contrapartida (i salvavides temporal) pels serveis prestats.

Ja entenc que el problema és tant complex com complexa pot ser la situació de totes les persones que es troben en aquesta situació; jo mateix vaig viure-la anys enrere, jo mateix vaig passar per aquesta cruïlla: després d'un breu període de dedicació exclusiva tenia dues opcions: reemprendre la meva carrera professional, o pidolar, però, optar a un càrrec al partit...

I possiblement perquè jo també vaig viure aquesta situació penso en la frase cèlebre de Sèneca quan veig que algú reclama, quan no exigeix, un càrrec i sou al i del partit pels serveis prestats: "la recompensa d'una bona acció és haver-la fet."

Quina gran lliçó, també per a la política!

dijous, 20 de juny de 2019

No era això, Ciutadans, no era això...


"La vida te da sorpresas", cantava Rubén Blades a "Pedro Navaja", i la política, que per bé i per mal també forma part de la vida, no n'és una excepció!

I sorprenent ha estat el trencament (val a dir que també buscat per ell mateix) de Ciutadans amb Manuel Valls, un trencament farcit de retrets i entre aquests s'hi deu amagar, segurament, alguna que altra veritat, com la que Ciutadans es dediqui, més que a combatre i rebatre l'independentisme, a atiar-lo, més que a resoldre el conflicte, a encendre'l encara més...

El seu enamorament ha durat poc més que un amor fogós d'estiu, i entre ells la convivència al ple de Barcelona s'ha fet del tot insuportable des del primer moment, com quan veus que les expectatives creades en les cites anteriors es difuminen quan comparteixes casa, i llavors procures fugir cames ajudeu-me!

Vist amb perspectiva, el vot gratuït a Ada Colau per fer-la alcaldessa no sé si ha estat, per a Manuel Valls, més un inevitable sacrifici que un agraït alliberament; cada dia que passa em decanto més per a la segona opció, sobretot perquè sembla que al final haurà preferit que el trencament fos de Ciutadans per haver votat a Ada Colau, que per ell per persistir la voluntat, des de Ciutadans, enllitar-se en pactes i governs amb Vox. No era això, Ciutadans, no era això, es lamentava ahir, entre molest i dolgut, mentre relatava la deriva cap a la dreta més ultra del partit taronja.

Com deu ser Ciutadans per dins, com deu ser la seva cuina, si escandalitza a tot un conservador i moderat com Manuel Valls!

Sembla que Manuel Valls ha vingut (o ha tornat?) per quedar-se, i serà interessant observar si la seva trajectòria serà d'àmplia volada, o de vol gallinaci... Aquesta primera setmana eclipsa a tothom i acapara titulars, però quatre anys en un racó de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona es poden fer molt llargs; que li ho pregunti a Joan Laporta...

Manuel Valls... Veni, voti, ...vici?

dimecres, 19 de juny de 2019

Operació ratafia!


No tenim proves, de moment, que la (re)investidura l'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, amb els vots del PSC i del díscol i controvertit Manuel Valls, fos una operació d'estat per evitar un alcalde, Ernest Maragall, independentista.

Sí que en tenim de l'operació de país, m'agradaria pensar que anomenada "Operació ratafia", per evitar un govern municipal a Santa Coloma de Farners amb una alcaldessa de Junts per Catalunya fruit d'un pacte, entre d'altres, amb el PSC! Ecs!

De debò el president Torra va aixecar el telèfon? De debò el president Torra va aixecar el telèfon i, com a president del govern, va trucar al grup d'Independents per la Selva, al d'ERC i al de Junts per Catalunya per fer-los quadrar i que pactessin, sí o sí, entre ells?

No és propi d'un president de govern, sigui el president que sigui, sigui el govern que sigui, fer aquestes trucades; aquestes són trucades que, en tot cas, fan i han de fer, si ho consideren oportú, els partits polítics (no el govern) en nom del partit (no del govern) i al seu propi partit, no el president del govern, com a president del govern, a qualsevol partit o grup municipal... Trist.

"El president Torra no mana a Santa Coloma", va afirmar l'ara alcaldessa Susagna Riera, en plena implosió del plenari de constitució, posant en boca seva aquestes paraules, segons va dir, del president Puigdemont, a qui ella es deu...

Però després del que va passar a Santa Coloma de Farners hom podria assegurar que, que efectivament el president Torra mana, i molt, a Santa Coloma, però que només mana a Santa Coloma de Farners!

Em pregunto si la nit de divendres a dissabte, sinó abans, el president Torra també va trucar personalment i com a president, als 18 grups municipals d'ERC i 25 de Junts per Catalunya que arreu del país han pactat (inacceptable!) amb el PSC? Ecs!

Estaria bé que ell mateix, o bé la portaveu del govern, ens aclarís el dubte, doncs la imatge d'un president del govern trucant a grups municipals per condicionar pactes embruta la figura institucional de la presidència del govern, i ataca i menysprea l'autonomia municipal.

El que va passar al ple de Santa Coloma de Farners mereix una serena reflexió, doncs en el combat de les idees ha de prevaldre sempre el respecte a les persones; són les persones, i no les idees, el que més cal respectar. I el que sap més greu que la manca de respecte també provingués de càrrecs electes, i més concretament de la mesa d'edat, encarregada de presidir i ordenar el procés de presa de possessió i d'elecció de l'alcalde o alcaldessa, no de torpedinar-lo per activa i per passiva.

I respecte l'anècdota de la retirada del quadre del president Torra de la sala de plens, bé, només deixar clar que, potser el ciutadà Quim Torra no, però la figura del president de la Generalitat no és patrimoni exclusiu de ningú, sinó de tothom; ja entenc que en un ambient caldejat com el que es va viure, amb els nervis a flor de pell, la impulsivitat vencés i derrotés la serenitat i la calma...

Santa Coloma de Farners
ha mostrat el pitjor de la política municipal, i la bona notícia és que aquesta lamentable imatge només la vam veure a Santa Coloma; a la resta de municipis, fins i tot en aquells en els que forces independentistes (o processistes, com vulgueu, tant se val...) han pactat amb el PSC va imperar, al costat de la lògica discrepància política, el mínim respecte institucional.

El fracàs de la "Operació ratafia" ha estat, més enllà del mal institucional que fa a la presidència del govern, la seva indissimulada indiscreció... En fi, ni això sabem fer bé!

dimarts, 18 de juny de 2019

Odiem-nos més, odiem-nos tots!


Obro Twitter i per moments vessa odi; em pregunto, però, si donades les circumstàncies, en vessa prou...

Aquests dies post electorals i post pactes de les municipals són dies per odiar-nos, per odiar-nos més, per odiar-nos tots, per odiar-nos, possiblement, com mai ens hem odiat, odiar-nos profundament i sense remei, odiar-nos si cal sense retorn.

Cavem més fonda, si cal, la nostra trinxera i afilem el llapis per piular bilis; però no odiem només a Twitter, que Twitter és pels covards, pels qui allà diuen el que mai dirien a la cara! Fem el pas i diem-nos a la cara el que fins ara ens hem atrevit a dir només a Twitter!

Omplim-nos de rancor i de menyspreu, afilem la llengua, i si és bífida millor, i escopim i enverinem a tot i tothom que no pensi com nosaltres, que no pensi plenament i totalment com nosaltres!

Castiguem a l'adversari polític amb retrets, i si ens replica (que ho farà) fem de la seva rèplica nou armament per carregar-nos d'arguments; castiguem a l'adversari fins a convertir-lo en enemic, car és això el que és: o amb mi o contra mi, no hi ha terme mig ni equidistància possible, no hi ha matís ni carta de grisos, que això ja no és política sinó la guerra!

I a l'enemic, ja ho sabem, ni aigua! Ni un gest amable, res! I si ens vol encaixar la mà, assenyalem-lo amb el dit apuntant-li a la cara mentre li recordem el seu darrer retret, així, pam!, en tota la cara! Acorralem-lo contra les cordes, fem-li tastar la lona, que també sabem que la seva debilitat ens enforteix...

I si per algun atzar l'enemic té alguna qualitat, o si hi entrelluquem alguna virtut, o mostra un gest de distensió i d'apropament, ignorem-lo, que segurament no és més que un trampós cant de sirena que només busca debilitar-nos, obrir un forat en els nostres sòlids arguments, en les nostres impertorbables raons.

Odiem-los tots i sense compassió, i no ens permetem caure en la comprensió i encara menys en la condescendència, que l'enemic és enemic per veïns, companys de feina, amics o saludats que siguem; i fins i tot si som família, odiem-nos, que no es pot viure amb l'enemic a casa!

I estiguem alerta, que el pitjor enemic és el que comparteix trinxera amb nosaltres, car aquest a banda d'enemic és traïdor, i esdevé encara més perillós! Odiem-lo també i foragitem-lo i que es mori de vergonya, si és que encara gosa tenir-ne...

Odiem-nos més, odiem-nos tots, sense compassió, a pit descobert i trencant-nos la cara, si cal. Deu ser el que necessitem car l'odi aquests dies, cotitza a l'alça!

Sembrem odi com qui sembra vents, i no esperem la tempestat, siguem la tempestat nosaltres mateixos!

Potser sí necessitem dir-nos-ho tota la cara, cremar-ho tot si convé, qui sap si per fer foc nou i renéixer de les cendres, o simplement per morir tots plegats, sense opció per a vencedors ni vençuts...

Odiem-nos més, odiem-nos tots, esgotem tot el nostre odi fins que no ens en quedi més, i confiem que els que sobrevisquin, ja sense odi, puguin fer-ho millor que nosaltres, que nosaltres ja fa massa temps que estem malalts d'odi...

dilluns, 17 de juny de 2019

És la política municipal, estúpid!


Novament, com en les nits electorals, després dels plenaris de constitució dels ajuntaments l'alegria va per barris o, en aquest cas i per ser més precisos, per municipis!

I més enllà de l'inevitable soroll generat a Barcelona pel regal enverinat que l'alcaldessa Ada Colau ha acceptat del camaleònic, díscol i controvertit Manuel Valls, l'alegria es palpa més entre els ressuscitats socialistes que entre els dividits independentistes.

En aquestes eleccions municipals, en les que el PSC ha recuperat part de la musculatura perduda anys enrere, el socialisme ha esdevingut més baula que frontera per bastir majories i investir alcaldies de Junts per Catalunya, sobretot, i d'ERC, per desesperació, especialment, dels independentistes que no són ni d'un ni de l'altre partit.

No són pocs els independentistes que es pregunten, exasperats, com pot ser que els partits que se suposa ens han de conduir cap a la República pactin sense ruboritzar-se amb el PSC del 155 i bla, bla, bla... N'és la màxima expressió el que va passar a Santa Coloma de Farners en el llarg, convuls i agitat ple d'investidura!

A mi el que em sorprèn és que Junts per Catalunya i ERC es facin retrets creuats obviant expressament que de fet ambdós partits han pecat del mateix, cas que pactar amb el PSC sigui pecat!

Cada cas és un món i entre tots els casos s'entreveu un factor comú: la política local i les seves particulars fílies i fòbies personals i polítiques.

La política municipal es mou majoritàriament, i afortunadament, per unes dinàmiques i coordenades pròpies no sempre alineades amb les directrius polítiques dels partits en l'àmbit català i espanyol.

Aquesta és la gràcia, tot i que per desgràcia de molts, de la política municipal, i està bé protegir-ne i preservar-ne la seva autonomia i dinàmica pròpies, si del que es tracta és de posar en valor la política municipal.

dissabte, 15 de juny de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb “If I Should Fall Behind”


Al llarg de la nostra vida no només anhelem un bri d'eternitat per a nosaltres mateixos, també, i en ocasions fins i tot amb més força, desitgem que allò veritablement etern sigui el nostre amor...

I a risc de semblar carrincló, no poques vegades ens il·lusionem amb el mite de l'amor etern, una mena d'extensió del romàntic, cas que l'etern sigui també un mite...

Per mite Bruce Springsteen, que en aquesta cançó ens canta sobre tot això...

"T'esperaré i si caic, espera'm tu a mi..."






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 14 de juny de 2019

La frase cèlebre de la setmana (avui entre parèntesis), sobre el final...

Photo on Foter.com

Aquest dimecres al migdia vam fer el darrer ple d'aquest mandat municipal; en el ple un únic punt de l'ordre del dia: l'aprovació de l'acta del ple anterior.

És perceptiu, abans d'iniciar un nou mandat municipal fruit de les urnes, que el que s'acaba ho faci amb totes les actes aprovades pel ple sortint. Aquest darrer ple, de pur tràmit, va ser breu i formal, i naturalment distès com cap altre, doncs a aquestes alçades, especialment pels qui pleguem, estem més aviat en mode "laissez faire", gaudint del moment.

I en el meu cas el moment el vaig gaudir, juntament amb els regidors i regidores que ja no seguiran, amb un aperitiu de comiat amb el personal de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, un comiat que en realitat més que un adéu és un a reveure!

El proper ple de l'Ajuntament de Sarrià de Ter serà el de constitució, i en aquest, setze anys després, ja no hi tindré cadira, que no escó, que el ple municipal no és cambra legislativa!

S'esgoten finalment, doncs, les meves darreres hores com a regidor i, com va dir Maria I d'Escòcia ("en el meu final hi ha el meu començament"), aquest final ha estat també l'inici d'altres coses, doncs, si més no en el meu cas, no tot comença ni acaba essent regidor!

dijous, 13 de juny de 2019

Un mar de plàstic

Photo on Foter.com

Aquesta setmana, ja podem tornar a comprar productes envasats inútilment en plàstic?

De ser una espècie, el plàstic, a aquestes alçades ja podríem tipificar-lo d'invasora, fins i tot de devastadora! És impressionant prendre consciència de fins a quin punt som plàstic-dependents!

El plàstic durant molts anys, i encara ara, ens ha facilitat la vida a molts nivells, però ara més aviat ens la complica i, sobretot, ens fa veure fins a quin punt en som esclaus, i fins a quin punt, i dimensions, el plàstic ens sobreviu!

Els consumidors som només la més petita i darrera baula d'aquesta cadena plastificada, i és sobre nosaltres que pesa la consciència i, sobretot, la responsabilitat de posar-hi remei, veient els estralls que el plàstic fa en el nostre entorn, en el nostre planeta i en tot ésser viu que hi viu!

I és així com, en la mesura de les nostres possibilitats, evitem les bosses de plàstic d'un sol ús a peu de caixa del supermercat, alhora que ens resignem a omplir el cabàs o la bossa reutilitzable de productes inútilment envasats en plàstic...

Aquesta qüestió del plàstic, com tantes altres que afecten directament al medi ambient i al nostre planeta (mobilitat, producció, consum...), ha de ser una responsabilitat compartida que no poden defugir, sobretot, ni les administracions ni les empreses, ans al contrari, són precisament administracions i empreses qui més poden fer per a minimitzar, a major escala, l'impacte negatiu de plastificar-ho quasi tot!

Aquesta setmana, ja podem tornar a comprar productes envasats inútilment en plàstic? La qüestió no és només que jo decideixi comprar-los o no, la qüestió és, sobretot, que el mercat me'ls ofereixi, o no.

Al final, com el que representàvem a l'escola, potser sí que el mar acabarà essent de plàstic!

dimecres, 12 de juny de 2019

El semàfor més(?) inútil de Girona


En la mobilitat urbana hem avançat en moltes coses, també a Girona, i en d'altres simplement, bé, hem fet el que hem pogut, suposo...

Dècades enrere vam substituir molts encreuaments regulats amb semàfors per rotondes, algunes de les quals han acabat igualment regulades per semàfors... No són aquests, però, uns semàfors inútils, sobretot si serveixen per a facilitat el pas de vianants, bicicletes i, ara també, patinets!

A Girona fa temps que tinc detectat el que és, possiblement, el semàfor més inútil de la ciutat, per mi (tot i el meu discutible criteri) tot un esperpent! Situem-nos!

Davant el supermercat Caprabo del carrer de Pedret hi ha una calçada lateral paral·lela al carrer i que serveix, entre d'altres coses, per accedir a la gasolinera i l'aparcament del supermercat; la calçada lateral s'allarga un bon tros en direcció a Girona, exactament fins on comença la zona enjardinada de Pedret.

Quan s'accedeix a la calçada lateral des de la rotonda del Caprabo i es segueix en direcció Girona, just quan s'acaba l'aparcament del supermercat, en la intersecció del carrer de l'illa de Fuerteventura (el que hi ha just davant dels Plats Cuinats Vilanova) hi ha un semàfor generalment sempre en vermell.

Quan es detecta un vehicle, i abans que el semàfor canviï a verd, el semàfor que hi ha just a la calçada principal del carrer Pedret, en direcció a Girona, es posa en vermell (passant pel taronja) per, se suposa, donar prioritat de pas als qui, des de la calçada lateral, es volen incorporar al carrer principal, fent un gir a l'esquerra.

Aquest moviment (de la calçada lateral a la principal sempre en direcció Girona) és un moviment que, sense semàfors, es fa metres més endavant dues vegades, i metres enrere, a la calçada lateral que hi ha al Passeig Sant Joan Bosco (dels Embotits Boadas als Salesians) força vegades més!

El més divertit, però, és que molts vehicles en comptes d'incorporar-se a la calçada en direcció Girona tiren recte o, sobretot, fan el gir a la dreta i, passant pel carrer de l'illa de Fuerteventura, ressegueixen el perímetre de l'aparcament del Caprabo i van a buscar el tram final del Pont de l'Aurora per accedir de nou a la rotonda que hi ha al capdamunt!

És a dir, en moltes ocasions el semàfor de la calçada principal en direcció Girona es posa vermell perquè, simplement, no s'incorpori a la calçada principal cap vehicle!

Però això no és tot; el semàfor de la calçada principal venint de Girona en direcció al Pont Major segueix en verd, pel que és totalment temerari (a banda de prohibit) fer el gir i canvi de sentit, des d'aquell punt de la calçada lateral, motiu pe qual els cotxes que han d'anar en direcció al Pont Major giren a la dreta i tornen a buscar la rotonda de Can Punxa...

La paradoxa és que en totes les altres interseccions de la calçada lateral i el carrer principal (sigui el passeig Sant Joan Bosco o el carrer Pedret) es pot accedir al carrer principal en els seus dos sentits, excepte aquest aquest punt en el que hi ha semàfor!

Temps enrere aquest semàfor tenia molt de sentit, sobretot tenint present el sentit invers a l'actual que tenia aquell tram del carrer de l'illa de Fuerteventura...

Aquest semàfor, ja em perdonareu, és bastant inútil, quasi tant com el mini carril de bus, taxi i bicicletes que hi ha al carrer Pedret venint de Girona, just abans de la rotonda a l'alçada del Caprabo. Ara que està pendent de pintar de nou, després de la renovació del paviment, veurem si es reprodueix l'acudit o, finalment, s'imposa el sentit comú...

Pel que fa al semàfor, no tinc massa esperances... i d'altra banda reconec que aquest tampoc és el problema que més em preocupa del Pont Major, encara que el semàfor ja pertanyi a Pedret!