dimecres, 30 de setembre de 2020

Mindfulness


El mindfulness, diu la Viquipèdia, "que vindria a traduir-se per atenció plena, és l'enfocament sense prejudicis de l'atenció d'un mateix en les pròpies emocions, pensaments i sensacions que es produeixen en el moment present".

És a dir, vindria a ser a enfocar-se només en allò que es fa, a dedicar-hi tota l'atenció, a prescindir de tot el que l'envolta...

Jo a vegades em reconec dispers, sobretot quan me n'adono de les quantitats de pestanyes que tinc obertes al navegador. Suposo que això és molt poc mindulness...

Sí, també sóc capaç de centrar-me en una tasca en cos i ànima, per exemple a la feina, tot i que és cert que moltes de les de casa, com cuinar o estendre la roba, les faig escoltant música, i entenc que això també és molt poc mindfulness...

El mindfulness té molt a veure amb la meditació, i si JV Foix va escriure que "és quan dormo que hi veig clar", jo podria afirmar que és quan corro que medito, o si més no m'ho sembla! Quan corro medito i també barrino molt, i fins i tot escric mentalment articles, o com a mínim els esbosso... Així que tampoc tinc molt clar que quan corro el mindfulness s'apoderi de mi!

En la meva incansable recerca del mindfulness que, segur sí o sí, duc a dins, vaig proposar-me practicat-lo mentre em rento les dents!

Rentar-se les dents és una tasca quotidiana que fem de forma mecànica, i vaig pensar que podria ser un bon exercici per a practicar el mindfulness; a més el soroll del raspall elèctric és com un mantra...

El que passa és que quan em rento les dents faig el mateix que quan parlo per telèfon: no paro d'anar amunt i avall! A casa diuen que semblo una mosca! No sé perquè no em sé estar quiet, palplantat davant el mirall i concentrat només en el raspall; només hi estic per moments, i fins i tot aprofito, als vespres, per tancar la casa, girant la clau de la porta d'entrada i de la del garatge. Ja és una rutina vespertina: rentar dents i tancar la casa!

Pensava que les dents serien la meva prova del nou, la del cotó que no enganya; si sóc capaç de practicar el mindfulness dental, fil inclòs, podré exportar-lo a altres aspectes i moments de la meva vida!

En fi, com amb la música, de moment no passo del solfeig, o ni això! Però no perdo l'esperança, que per sort em rento les dents, com a mínim, dos cops al dia, i això són moltes oportunitats per, finalment com Edison, veure la llum!

dimarts, 29 de setembre de 2020

Com el primer dia d'escola...


Ella estava nerviosa, i reconec que jo també! El dia, per ella, es presentava emocionant, quasi com el primer dia d'escola!

L'escena, a les pel·lícules americanes, hauria estat al carrer amb el cotxe davant de casa i un parell de maletes farcint el maleter, i la família a peu de vorera per acomiadar-la en el seu viatge, també iniciàtic, cap a la universitat!

Als Estats Units fins i tot se'n podria fer una "road movie", amb la família sencera fent el viatge cap a la universitat, naturalment la d'un altre estat, travessant mig país i vivint mil peripècies durant el trajecte!

Però no, tot i que les nostres vides també podrien ser de pel·lícula, a vegades d'aventures, a vegades de terror, a vegades romàntiques, a la nostra escena no hi havia cap cotxe sinó un tren, i un metro, que pràcticament agafava per primera vegada!

Dies enrere em va demanar que l'acompanyés a Barcelona, per allò de dominar bé la logística del trajecte (tren passadissos, metro, parades...), i aquestes són peticions que els pares i les mares no podem desatendre! 

El trajecte, de Girona a Barcelona anada i tornada, no té secrets; ja ho ha vist i, en qüestió de dies, el farà amb els ulls clucs! 

El trajecte serà, en qüestió de dies, el seu pa de cada dia... Bé, el seu pa de cada quinze dies, que a primer de Física de la Universitat de Barcelona (sí, una altra de ciències!) faran una setmana presencial, una telemàtica...

Ella estava nerviosa, comença una nova vida, la d'universitària, en una ciutat nova i desconeguda per ella, una ciutat per conquerir! 

Jo també estava nerviós, sobretot quan quan la vaig deixar allà, a Barcelona, com si la deixés per primera vegada davant la porta de l'escola, i vaig girar cua per tornar, tot sol, cap a Girona. En aquell moment el cor se'm va encongir un xic, i vaig reviure aquella sensació compungida del seu primer dia de l'escola bressol, del seu primer dia a l'escola d'infantil i primària i fins i tot del seu primer dia d'institut quan, en tots aquests primers dies, només esperes que el primer dia vagi molt bé i, sobretot, passi ràpid!

La meva filla mitjana també es fa gran; sí, no només es fan grans les filles grans, resulta que també ho fan les mitjanes, i em temo que fins i tot les petites! I dies com el d'ahir en són una clara i nítida evidència, d'aquelles que satisfarien notablement qualsevol auditoria de qualitat! Vols una evidència? Pam, en tota la cara!

I per grans que es facin les meves filles es veu que la condició de pare no caduca, i a vegades, com ahir al tren tornant de Barcelona, m'agradaria trobar l'actualització del manual de pare, si és que mai l'he tingut, si és que mai tal manual ha existit...

Com el primer dia d'escola, el seu primer d'universitària a Barcelona va ser un cop (de puny al fetge) de realitat. La màgia és que el cop, en comptes de fer-me vomitar bilis, em va dibuixar un somriure als llavis, i omplir el pit de satisfacció, com el seu primer dia d'escola...

dilluns, 28 de setembre de 2020

Matemàtiques...


Van ser la meva pedra a la sabata a l'institut i, per si no n'hagués tingut prou, també a la universitat amb l'assignatura d'estadística.

A segon de BUP (actual 3r d'ESO) vaig descobrir que les matemàtiques no m'agradaven; fins aleshores m'hi vaig relacionar més o menys bé, o això és el que es deprenia del meu expedient acadèmic, però a segon de BUP la relació va empitjorar fins a arribar a una d'aquelles situacions de no retorn...

A partir d'aleshores les matemàtiques se'm van entravessar, i suposo que per analogia també la física i la química... I si amb la literatura o la història gaudia, amb les matemàtiques i la física i química patia un suplici que, com una condemna, vaig arrossegar durant massa temps.

Al final, des de la suficiència, les vaig aprovar, però no em pregunteu com... Per si mai n'havia dubtat, a segon de BUP vaig confirmar que era, i encara sóc, més de lletres que de ciències!

No és el cas, pel que de moment sembla, de les meves filles: la gran fa el grau de matemàtiques, la mitjana començarà el de física i la petita sembla tenir, també, la mateixa passió per les ciències en general, i les matemàtiques en particular...

I jo, que vaig fer lletres pures, encara em pregunto: què he fet malament!

Bromes a banda, és evident que aquesta facilitat per les matemàtiques (i la música!) prové, a banda d'elles mateixes, per la via materna, i és aquesta via la que resol l'equació...

El que per mi va ser la pedra a la sabata per les meves filles és, es podria dir, la pedra filosofal!

dissabte, 26 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Aerodynamic"

Daft Punk és un grup francès, duet per a més informació, de música electrònica (per a fer-ho breu) conegut especialment per la cançó "Get Lucky, de moment i de llarg, la seva cançó més comercial.

És clar que abans d'aquest èxit el duet ja n'havia tingut d'altres, com" One More Time", cançó que obre el seu segon disc, "Discovery", disc que va ser gestat com a banda sonora de la pel·lícula d'animació "Interstella 5555". D'aquí que alguns dels videoclips siguin dels dibuixos animats de la peli...

La segona cançó del disc, "Aerodynamic", a banda d'instrumental conté un energètic "solo" de guitarra, que la música electrònica no està renyida amb un bon "riff", o un bon "solo"!...

Allunyats de la fama i la presència pública, el duet Daft Punk s'expressa a través de la seva música i, com en la cançó d'avui, a vegades ni tan sols els hi cal la lletra!

divendres, 25 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre la tardor


"Per la tardor no feu festa major", diu el refrany, i enguany sembla que a Girona ho complirem amb escreix a les migrades i retallades Fires de Sant Narcís...

La tardor és una estació molt fotogènica, amb els seus ocres i els seus ors de fulles pels camins forans...

També és l'estació que més enfosqueix els dies, i potser és per això que hi ha qui, amb els seus cels roses, malves i ametistes, la troba especialment trista: "la tardor porta tristor"...

Trista i fins i tot dramàtica ("a la tardor, la foscor fa por") la tardor és especialment nociva per a la salut, i el refranyer català en dóna fe i testimoni en aquesta lletania de terribles refranys: "calentures de tardor, parentes de la mort", "malalties tardorals, llargues i mortals", "febres setembrals, o llargues o mortals" o "malaltia de novembre no té cura i paga amb la sepultura"...

Entre una cosa i l'altra, entre la pandèmia i la tardor, amb la pandèmia a la tardor, ja ens podem calçar!

Calçar? "A la tardor, el dia porta espardenyes", espardenyes de calçat, tot i que no sé si, després de veure tot el augura la tardor, ens serviran per gaire!

dijous, 24 de setembre de 2020

Banderes del nostre virus


Qui no s'hagi embolcallat mai amb una bandera, la que sigui, que llanci la primera pedra!

L'abanderada posada en escena de la roda de premsa de la trobada entre l'alcaldessa de Madrid i el president del govern espanyol de dilluns va ser, també per al meu gust, excessiva: no entenc què hi feia tanta bandera!

També trobo excessius els escarafalls dels i les que, de no ser aquestes sinó unes altres banderes, salivarien més que el gos de Pàvlov!

El tema de les banderes, de les d'aquí, les d'allà i les d'arreu, és esgotador: a veure qui en té més, a veure qui la té més llarga, a veure qui la té més gran!

I suposo que com més, més llargues i més grans, més gran és la cortina de fum, que mentre parlem de les banderes, mentre ens engresquem en l'enèsima guerra de banderes, menys parlarem del que, se suposa, ens hauria d'ocupar i preocupar.

Sempre que ens ataca un brot de "banderitis" penso que caldria prescriure, entre d'altres remeis, la pel·lícula "Banderes dels nostres pares", que narra des de la perspectiva nord-americana la batalla de Iwo Jima, immortalitzada en l'alçament, per part d'uns soldats americans, d'una bandera...

"Vale más cualquier quimera..."

dimecres, 23 de setembre de 2020

Les papereres


No recordo el primer dia que vaig agafar l'autobús, per anar o tornar del meu barri, el Pont Major, a Girona. Recordo el primer dia que el meu germà, dos anys més gran, el va agafar sol per tornar de Girona: va ser tota una epopeia i va acabar, literalment, en un altre barri!

Sí recordo que durant uns quants anys l'autobús interurbà era la forma més autònoma i independent d'anar i tornar de Girona. Aleshores la parada de l'autobús que passava pel Pont Major (línia 6), bé de forma directa, bé passant pel Trueta i Sarrià de Ter, no era a l'Avinguda Ramon Folch, sinó un xic més enllà, a l'inici de la Gran Via de Jaume I: per anar cap a casa, davant les extingides oficines de l'antiga Hidroelèctrica, i just a l'altre costat del carrer hi baixava quan anava a Girona.

Un dia, quan deuria tenir deu o onze anys, li vaig explicar a la meva mare que quan baixava del bus no trobava cap paperera a prop de la parada per llençar el tiquet, i que molta gent simplement el llençava a terra.

Setmanes més tard, oh màgia, prop de la parada del bus va aparèixer una paperera, després que ella ho fes saber a algú de l'Ajuntament de Girona, on hi treballava, sinó directament a l'alcalde Nadal.

Aquella paperera va ser la primera evidència que vaig tenir que l'Ajuntament tenia una utilitat. Naturalment en desconeixia el funcionament i les competències, i per més colònies i casals municipals que hagués fet, per primera vegada sentia que l'Ajuntament, quelcom que jo tenia proper doncs era on treballava la meva mare, podia respondre fins i tot a les meves necessitats.

Encara avui, algunes vegades, mesuro a quina distància tenim les papereres d'allà on som. L'altre dia, sense anar més lluny, sortint d'un supermercat de Sant Antoni de Calonge, vaig comptar les passes que vaig fer, camí de l'apartament, fins a trobar una paperera: dues-centes seixanta.

El nostre civisme col·lectiu també es mesura pel nombre de papereres que tenim, i sobretot per l'ús que, responsable o irresponsablement, en fem!

dimarts, 22 de setembre de 2020

Mostrar casa nostra


La tornada a la feina, després de les merescudes i aprofitades vacances d'estiu, ha estat si fa o no fa com era abans de gaudir-les: teletreball la majoria del meu horari laboral.

Alguns dies, durant alguns moments, vaig a l'oficina de la meva entitat per a fer gestions que, ineludiblement, he de fer allà; també he assistit a alguna reunió o visita presencial, tot i que dominen les telemàtiques.

A les reunions telemàtiques de les persones que fem teletreball és impossible que no se'ns coli un tros de casa nostra, allà on dispara, amb més o menys precisió, amb més o menys nitidesa, la càmera web...

A vegades fins i tot s'hi cola la família, especialment si hom fa la reunió en un lloc de pas. Aquesta és una situació que ja vam viure a l'inici del confinament, i qui més qui menys mostrava un trosset de casa seva en les reunions telemàtiques.

Casa nostra és un espai personal i privat que no sempre exposem alegrament, tot i que ja abans del confinament la mostràvem a les xarxes socials com a rerefons de plats casolans o celebracions familiars. Però ara casa nostra ha entrat, també, en l'àmbit laboral.

L'altre dia, en els moments previs a una nombrosa reunió de feina, una persona, per tal de fer més amena l'espera abans de començar, anava donant la benvinguda als que hi participàvem, i la benvinguda en algunes ocasions anava acompanyada d'un comentari sobre el fons d'escenari: que xula aquesta foto de família, quina casa més maca, guaita, una llibreria de l'Ikea!...

No hi havia malícia, tot el contrari, però sospito que més d'una persona de les que participàvem a la reunió es va incomodar, tot i la confiança que, en general, hi havia i hi ha entre nosaltres. Possiblement aquí hi va haver un excés, que no abús, de confiança...

En aquests casos, penso jo, la discreció sempre és bona consellera, la discreció alhora de mostrar i, sobretot, la discreció a l'hora de comentar.

Hi ha qui, fins i tot estant a l'oficina opta per aplicar un fons neutre, fins i tot corporatiu, gràcies a les opcions que permeten ajustar algunes eines de videoconferència, preservant així el fons de l'oficina o de casa...

Jo des de l'inici vaig optar per introduir un element corporatiu a casa, un d'aquells "rollup" que tan bé ens van per a les fires i estands, signatures de convenis i el que convingui! El "rollup" a banda de centrar les mirades, sobretot tapa la llibreria (de l'Ikea!), en la que a banda de llibres hi tinc fotos personals...

Mostrant casa nostra mentre treballem moltes vegades ensenyem més del que caldria, i no sempre en som prou conscients!

dilluns, 21 de setembre de 2020

Jugar amb el reglament


Hi ha jugadors, per exemple de futbol, que a vegades juguen més amb el reglament que amb la pilota!

I no em refereixo als que juguen, amb la pilota o sense, al límit del reglament, generalment aquells defenses agressius que sovint flirtegen amb les targetes, grogues i vermelles, per destruir el joc de l'equip contrari...

No no, em refereixo especialment, per exemple, als jugadors que, havent acumulat algunes targetes grogues, en provoquen una per guanyar-se la corresponent sanció (proper partit sense jugar) i complir-la en un partit amb un rival (teòricament) menor, o en partit més intranscendent, eliminant el risc, probable, de perdre's un partit més transcendent o amb un rival superior. Generalment cerquen la targeta groga cometent una falta arribant a propòsit a destemps, o exagerant una airada protesta contra l'àrbitre...

Buscar deliberadament la targeta groga per complir cicle i ser sancionat no és joc net i, tot i que els futbolistes jo saben, molts ho practiquen i s'hi arrisquen, moltes vegades amb el vistiplau de seu entrenador i club, que com el jugador, naturalment, sempre negaran la intenció i voluntat de fer-ho i es faran l'orni...

Hi ha futbolistes que juguen deliberadament amb el reglament cercant la sanció, i hi ha polítics que juguen, també deliberadament, amb les lleis, buscant la sanció a risc (a vegades volgudament) que els expulsin...

dissabte, 19 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "18"


"18" no és la cançó més coneguda de Moby, ni forma part del seu disc més exitós...
"18" forma part de "18", disc publicat fa divuit anys després del triomfant "Play"...

De "18" són especialment conegudes les cançons "We Are All Made of Stars", que obre el disc, i  "Extreme Ways", popular per formar part de la banda sonora de les pel·lícules "El cas Bourne" i "El mite de Bourne"...

"18" tampoc és la divuitena cançó del disc, que en conté precisament divuit, però sí que és una fantàstica cançó instrumental, amb un cert aire trist i melancòlic...

Us agradarà!

divendres, 18 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre els i les mestres


 Ara que els i les mestres tornen a situar-se, amb l'inici de curs, a l'ull de l'huracà, recorro al refranyer català per donar-los ànims i, aprofitant l'avinentesa, fer-los un modest homenatge.

I és que si "els testos s'assemblen a les olles", per bé i per mal, també podem afirmar que "a tal mestre, tal deixeble"; d'aquí la responsabilitat que els i les mestres, com també els pares i mares, tenen en l'educació i la formació dels infants i joves...

És evident que "ningú surt ensenyat del ventre de sa mare", tampoc els i les mestres, i que "ningú pot ensenyar el que no sap", pel que els i les mestres, i tothom en general, bé poden aplicar-se la màxima d'"abans d'ensenyar, aprèn".

I sí, "l’experiència fa el mestre", sobretot quan l'actitud del o la mestra té en el seu frontispici el refrany que diu que "poc sabem, però ensenyant aprenem". Aquests mesos els i les mestres han après molt, i molt més tenen per aprendre!

En fi, que "el bon mestre fa bon vailet", tot i que els escèptics amb el mestratge dels i les mestres sempre defensaran, arreu, que "el millor mestre és el temps, i la millor ciència la paciència!"

Paciència mestres, molta paciència!

dijous, 17 de setembre de 2020

En regressió


A Girona estem en plena regressió, després que les autoritats, aconsellades per les sanitàries, hagin decretat l'increment de les restriccions en les trobades socials; aquests dies tornarem a veure parcs infantils tancats i aforaments (encara) més limitats i, de retruc, activitats culturals i socials (fires diverses, per exemple) suspeses... Fires de barris o de carrers, que les Fires de Sant Narcís encara està per veure quin destí tindran, quines restriccions!

L'augment de casos i de risc de rebrot així ho aconsellen i, per més que ens costi acceptar-ho, la regressió (principi de realitat) és un fet. I quan dic regressió em refereixo, d'entrada, al seu significat més asèptic, el "retorn a una situació anterior", doncs és evident que aquestes restriccions ja les hem viscut, no són un escenari desconegut...

És clar que aleshores, quan vam viure aquestes restriccions, o de semblants, ho fèiem immersos en una dinàmica d'anar guanyant terreny a la llibertat de moviments, després del confinament, i ara, en canvi, ho fem després d'haver reconquerit part d'aquella llibertat.

Sí, és com recular en el tauler del joc de l'Oca, i per tant és inevitable la sensació de perdre, de regressió en el sentit de tornar enrere, i que per tant s'obri la possibilitat que la definició del terme, regressió, també abraci la perspectiva de la psicologia: "procés inconscient mitjançant el qual l'individu torna a una etapa anterior del seu desenvolupament, com a mitjà de defensa davant una frustració i com a recuperació d'un comportament i d'uns models de satisfacció anteriors considerats millors per l'individu."

I és que tot i les resistències davant el canvi, en aquest cas un canvi que ens fa retrocedir, aquesta regressió vol ser, des de la perspectiva sanitària, un mitjà de defensa davant una frustració per a la recuperació d'un comportament i d'uns models anteriors considerats millors...

Tornar a fer un camí no és el mateix que fer-lo de bell nou, i aquesta potser és la clau, i l'oportunitat, que ens dóna aquest retrocés, aquestes conegudes restriccions que ens fan entrar, vulguem o no, en regressió.

Tenim a les nostres mans (curulles de gel hidroalcohòlic) fer que aquesta passa enrere ens permeti fer-ne dues endavant!

dimecres, 16 de setembre de 2020

Totes cinc!


 A casa ja fa uns anys que hem arribat al punt que difícilment coincidim tots cinc, que les nenes es van fent grans i, vés per on, resulta que tenen vida pròpia!

A casa som cinc i jo, tot i ser l'únic mascle (més zeta que alfa!), he determinat i fet decantar històricament l'adjectiu cap al genèric masculí tot i ser, i estar pel que fa al sexe, en una evident i incontestable minoria.

A casa no serem diferents pel fet de dir tots cinc o totes cinc, som el i les que som, tampoc si el tots es refereix als individus o el totes a les persones, però segurament fer servir la forma femenina s'ajusta més a la realitat, tot i que reconec que no sempre em surt dir-ho de forma natural, com alguns partits polítics ja han internalitzat en el seu llibre d'estil.

El llenguatge també té la seva inèrcia, i el no sexista també troba, encara avui, incomprensibles resistències. Si durant anys la meva dona i les meves filles no s'han sentit excloses pel "tots" masculí genèric (altra cosa és si s'hi senten plenament representades) perquè jo m'hauria de sentir exclòs pel "totes"?

A casa ja fa uns anys que hem arribat al punt que difícilment coincidim totes cinc, que les nenes es van fent grans i, vés per on, resulta que tenen vida pròpia!... Per això és una alegria quan coincidim després de dies de no fer-ho, com vam fer un cap de setmana llarg aquest estiu i vam aprofitar per fer un mini viatge, fins que irremeiablement arribarà el dia que ni totes cinc, ni quatre, ni tres coincidirem ni cinc, ni quatre, ni tres dies per anar o fer vacances plegats... perdó, plegades!

dimarts, 15 de setembre de 2020

No n'aprenem...


Per unes circumstàncies que ara no vénen al cas, aquest passat diumenge a mig matí em trobava davant el taulell d'atenció al públic del CAP de Sarrià de Ter.

Mentre esperava a ser atès, una de les dues professionals que hi havia rere el taulell feia una trucada telefònica:
"Que hi és fulano de tal?
Què vol dir que no hi és? Hauria d'estar confinat a casa!
I on és?
Però ell no hi hauria d'haver anat a comprar, hi hauria d'anar alguna altra persona!
Bé, en tot cas digueu-li que el resultat de la PCR ha donat negatiu!"

Quan penja la professional del sistema de salut no pot evitar fer el comentari en veu alta: "la gent fa el que li dóna la gana!"

Minuts més tard la mateixa professional fa una altra trucada:
"Vostè ha sortit negatiu, però ha de fer igualment la quarantena, que les persones amb qui conviu són totes positives!
No no, no pot sortir al carrer, vostè..."

Apareix la doctora de guàrdia, que com jo també ha escoltat aquestes converses, i deixo anar un "cal fer molta pedagogia...", i ella, resignada, em diu: "si saps la manera, això és una constant..."

És possible que al virus li hàgim perdut la por, però no li hauríem de perdre el respecte (ja no al virus sinó) als i les professionals del sistema sanitari que dia rere dia treballen per protegir-nos, deixant-s'hi (i jugant-s'hi si cal) literalment la pell.

No n'aprenem, i després arriba el moment que tot són laments...

dilluns, 14 de setembre de 2020

L'inici de curs, en la nova normalitat...


Fa anys, quan anava a l'escola i, sobretot, a l'institut en més d'una ocasió m'hauria anat de conya un confinament per una pandèmia!

Qui de vosaltres en algun moment no havia desitjat que, sense que ningú prengués mal, un fet inesperat i extraordinari impedís fer aquell terrible examen, o posposés sine die la data de lliurament d'aquell feixuc treball!

Ara que ens hi hem trobat de veritat agraeixo no estar en edat escolar, i admiro encara més a les meves filles, que com tot l'alumnat, han hagut de fer front als seus estudis en un context d'incertesa i fins i tot por, d'improvisació i adaptació sobre la marxa...

I si bé és cert que jo, com tantes altres persones, m'he hagut de readaptar en relació a la meva feina, reconec que la meva ha estat de les d'adaptació fàcil.

Avui comença un nou curs escolar per a la mainada i us asseguro que agraeixo molt tenir quaranta-sis anys i no haver d'anar a classe, tampoc com a mestre o professor. El sistema educatiu ja es va estressar a finals del curs passat, i aquest curs de nou es posa a prova la seva resistència, en la que inevitablement suraran alhora les seves fortaleses i les seves debilitats...

El món no es pot parar, ja ho hem vist en viu i en directe aquesta primavera, i ho hem patit i patirem (en forma de nova i profunda crisi social, econòmica i sanitària) els propers mesos, diuen que fins i tot anys.

Tampoc es poden aturar ni tancar els centres educatius, i amb ràtios més altes de les previstes, i menys professorat del desitjat, la mainada tornarà emmascarada a les aules amb la inquietud, qui sap si també l'angoixa, de témer que tard o d'hora hi haurà algun positiu, i la corresponent quarantena. La sensació és la de tirar una moneda a l'aire i, espero que més tard que d'hora, perdre la juguesca!

És aquesta, la nova normalitat...

dissabte, 12 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Jessica"


Quan vaig decidir incloure aquesta cançó ens els Minuts Musicals instrumentals vaig dubtar, per un moment, de deixar-la per l'any vinent, ja que tinc previst que els minuts musicals siguin de cançons, com la d'avui, amb nom propi!

A la llista de cançons instrumentals amb nom propi de l'any vinent hi haurà, sí o sí, "Layla" d'Eric Clapton, i de fet aquesta mítica cançó té un fil que la vincula amb la d'avui, "Jessica" de The Allman Brothers Band; i si l'obro aquest fil ens condueix irremeiablement a la figura del guitarrista Duane Allman.

Sí, Duane Allman és un dels dos germans que, juntament amb altres músics, va fundar The Allman Brothers Band a finals dels anys seixanta, esdevenint un dels grups de referència de l'anomenat rock sureny.

Duane Allman, un guitarrista prodigiós, va morir prematurament als vint-i-quatre anys per un accident de moto a finals de 1971, a cavall de la seva Harley Davidson, però abans de morir a banda de fundar The Allman Brothers Band també va formar part d'una altre mític grup, la super banda Derek and the Dominos, liderada per Eric Clapton.

Derek and the Dominos només van publicar un disc d'estudi, "Layla and Other Assorted Love Songs", i sí, el disc inclou la cançó "Layla", composada per Clapton i per Jim Gordon, i en la que també sonen els acords de la guitarra de Duane Allman.

Si ens quedéssim amb "Layla" hauríem de parlar inevitablement d'un altre gran guitarrista, ja ho sabeu, Geroge Harrison, però ara no estirarem aquest fil, sinó que ens quedarem amb Duane Allman, a qui Lynyrd Skynyrd van homenatjar amb la immensa cançó "Free Bird"...

Tot i morir jove i prematurament Duane Allman està considerat un dels deu millors guitarristes de tots els temps, segons la revista Rolling Stone! I qui també forma part de la llista dels cent millors guitarristes és un altre fundador de The Allman Brothers Band, Dickey Betts.

Dickey Betts, guitarrista, cantant i compositor, té entre els seus èxits la composició de la cançó d'avui, "Jessica", una fantàstica cançó instrumental que segur que us sonarà (si més no el riff de guitarra), encara que no hàgiu escoltat The Allman Brothers Band!

divendres, 11 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre la Diada?...


Reconec que tot plegat, aquest politiqueig que arrosseguem de fa anys, ho trobo més anodí, fins al punt que les proclames d'avui em sonaran buides, ecos d'una retòrica electoral farcida de retrets i construïda, essencialment, per seguir fent bullir l'olla!

I ja em sap greu, en part, fer com si sentís ploure, però ja sabem que "brams d'ase no pugen al cel!"

No sé, tot plegat ho trobo massa maniqueu, i no sé si el problema, amb els governs i parlaments que tenim, és que "Déu dona faves a qui no té queixals".

En fi, que avui és 11 de setembre, la nostra Diada, i aquests són els refranys que afloren; potser sí, com la pròpia diada, refranys de derrota... I ja no és que "cada terra fa sa guerra", sinó que "arbre en terra, tothom hi fa guerra", que aquí sembla que l'únic important és "fer llenya de l'arbre caigut"...

Així que aquí estic, en plena Diada, "com l'ase de Vitòria, sense pena ni glòria".

dijous, 10 de setembre de 2020

Purgar


Una purga! Així és com s'ha definit, per gran part de l'opinió pública i publicada, la destitució de la consellera Àngels Chacón, per la seva indissimulada convicció de quedar-se al PDeCAT, i no fer el via cap a Junts, el nou partit de Carles Puigdemont.

Aprofitant l'avinentesa han saltat dos consellers més, i més n'haurien caigut si ERC s'hagués avingut a fer algun canvi en alguna de les conselleries que gestiona...

És inevitable la lectura política en clau de càstig, i també electoral, afeblint així (encara més), des del govern i per desig de Junts, el PDeCAT en aquesta nova lluita fratricida, ara ja a cara descoberta, que naturalment va més enllà de les sigles.

D'aquesta crisi de govern em quedo amb el concepte de purga, amb el verb purgar, i la definició del diccionari és prou eloqüent per entendre-ho tot de forma clara i diàfana.

Purgar: "Llevar d'una cosa allò que l'embruta, que la impurifica, que no li convé". 

No sé si, també per aquesta inesperada crisi de govern, amb un govern sentenciat des de fa mesos, el president Torra no podrà evitar el purgatori polític quan, per activa o per passiva (sembla que serà per aquesta darrera) deixi de ser-ho.

dimecres, 9 de setembre de 2020

Guanyar eleccions


Sempre que hi ha trifulgues entre partits, com per exemple des de fa uns anys entre les derivades de l'extingida Convergència i Esquerra, generalment argumento, davant qui les viu amb patiment per allò de la manca d'unitat de l'independentisme, que la prioritat dels partits és guanyar eleccions.

Guanyar eleccions, fins i tot morint en l'intent, és la raó de ser dels partits polítics, i després, només després, governar aplicant amb més o menys fidelitat, el programa electoral, o no...

Per això és tan difícil, per no dir impossible, que la unitat estratègica qualli, doncs cada partit traça la seva pròpia estratègia i aquesta, tard o d'hora, xoca amb la dels altres, per aparentment afins que siguin. Ens agradi o no, així és (també) la política.

Portes endins de cada partit la pugna és pel control de l'estratègia i, és evident, també pel control de les cadires, dels càrrecs; els partits polítics resolen aquestes qüestions en congressos i eleccions internes, tot i que la democràcia interna d'alguns partits a vegades brilla per la seva absència, i l'estratègia i els càrrecs es trien (s'imposen) a dit.

I quan en els debats interns per l'estratègia i les cadires s'esquincen les costures, es produeixen escissions. No hi ha partit polític que no n'hagi patit, altra cosa és la sort o dissort de les parts escindides.

L'actual trencadís de l'espai convergent respon també a aquesta lògica, la del control de l'estratègia i les cadires portes endins, i la voluntat tossuda, portes enfora, de guanyar les eleccions. I per més que ens sorprengui, també respon a aquesta lògica la darrera crisi de govern.

Quan s'acosten eleccions, i aquí de fa anys això passa molt sovint, potser massa, és quan més possibilitats hi ha que es produeixin cops de colze portes endins, balls de bastons portes enfora, que de l'estratègia en surt el relat, de les cadires els càrrecs...

Guanyar eleccions, així de simple.

dimarts, 8 de setembre de 2020

Messi (de moment) es queda!


Messi se'n va, Houston tenim un problema!; Messi es queda, Houston tenim un problema!

Com si es tractés d'una sèrie, el serial d'aquest final d'estiu de Messi va fer un inesperat (?) gir de guió i finalment Messi, pel motiu que sigui, es queda! I si era un problema que marxés, per la manera com marxava, també és un problema que es quedi, per la manera com es queda...

Curiós que quan podia marxar no va voler fer-ho, i ara que volia, no ha pogut; d'aquí el problema i el problema és, com quasi tots, polièdric: personal, social, econòmic, institucional i esportiu. Aquesta situació de Messi m'ha fet pensar en la dificultat que tenim les persones, tantes vegades, en saber marxar, saber plegar!

Ara el critiquem però, sempre hem sabut plegar bé, nosaltres?

La sortida, com l'arribada i tot el que passa entre els dos moments, també formen part del llegat, de la contribució que hom fa a una organització, empresa, equip, etc., i hi pesa especialment ja que en determina el punt i final. Saber plegar no sempre és fàcil, tant si la decisió la pren un mateix o hi ha qui la pren per nosaltres, i en tots els casos no sempre és possible plegar bé, en positiu, fins i tot celebrant-ho!

M'agrada quan el periodista esportiu Ricard Torquemada parla de la presa de decisions dels futbolistes al camp, i de com aquestes decisions (una passada al peu o a l'espai, una desmarcada, un canvi de ritme...) determinen el joc i el resultat; en la seva precipitada, impulsiva i finalment infructuosa sortida del Barça, Messi possiblement ha errat en la presa de decisions i ara ell, l'equip i el club hauran de gestionar una temporada que Messi ja no volia jugar de blaugrana.

Només resta esperar que la gestió personal, social, econòmica, institucional i esportiva tingui més encerts que errors, i sobretot que, més enllà dels resultats purament esportius, permetin a Messi, si finalment s'escau i és la seva voluntat, marxar millor del Barça, saber plegar.

dilluns, 7 de setembre de 2020

No és només pels vuitanta mil euros...


El passat 22 de juliol la Junta de l'AAVV del Pont Major vam fer una reunió amb la regidora de barri per a tractar diferents qüestions, especialment sobre temes de seguretat després que el Centre Cívic hagués patit alguns furts durant el confinament.

En aquestes reunions es sol fer un repàs de diferents qüestions que afecten el barri i en el cas del Pont Major de Girona és habitual fer un comentari, a mode de recordatori, d'una partida de vuitanta mil euros que al pressupost de 2014 es van consignar a un projecte d'unes obres ("Habilitació espai solar accessos Pont del Ter") que finalment no es van fer, per denegació de l'Agència Catalana de l'Aigua, i que aleshores el govern municipal es va comprometre, davant els veïns i veïnes del barri, a destinar aquest import en algun altre projecte, en futurs pressupostos.

Aquesta consignació pressupostària sense executar, doncs, ha anat superant pressupostos municipals sense destí, ni sense gastar, i d'aquí la necessitat d'anar fent el recordatori reunió rere reunió, com una gota malaia...

En aquesta darrera reunió la sorpresa va ser que la regidora de barri ens va informar que precisament aquella partida ara l'Ajuntament l'havia estirat per a cobrir les despeses derivades per la pandèmia del coronavirus, i que per tant ja no hi podíem comptar!

Des de l'AAVV del Pont Major vam entendre la necessitat d'estirar d'aquells diners, alhora que vam seguir reclamant el compromís i la partida dels vuitanta mil euros, venint a dir que una cosa no havia de treure l'altra! Contrariada per la nostra resposta la regidora ens va advertir que si fèiem públic el nostre malestar quedaríem malament (se suposa que davant l'opinió pública), tenint present el destí final de la partida...

És evident que jo, simple vocal de l'AAVV del Pont Major, no parlo ara i aquí en nom de l'entitat, sinó només en el meu propi, i fet l'aclariment penso que és tan pertinent que l'Ajuntament hagués utilitzat aquesta partida per afrontar les despeses sobrevingudes per la pandèmia (fins i tot tenint present que tampoc s'han invertit per a establir mesures anti-Covid-19 al barri...), com també és pertinent que els veïns i veïnes seguim reclamant el compromís de destinar els vuitanta mil euros al barri, tal i com estava previst des de fa sis anys.

No sé si la regidora de barri, amb el seu advertiment (quedareu malament davant l'opinió pública si us queixeu ara i seguir reclamant els diners pel barri) volia dissuadir-nos i, alhora, fer-nos oblidar per sempre del compromís i, per tant, de la reclamació.

Personalment vaig agrair la informació de la regidora (hem utilitzat la partida); em va sorprendre més (per dir-ho d'alguna manera) la seva voluntat d'alliçonar-nos i fer-nos callar, en la queixa i la reclamació...

Setmanes després la premsa local es va fer ressò de la nostra queixa, i dies després un dels grups de l'oposició, el PSC de Girona, va informar que la partida en qüestió ("Habilitació espai solar accessos Pont del Ter") ja no formava part del pressupost de 2019, pel que abans de 2019 part dels vuitanta mil euros ja s'haurien utilitzat per alguna altra finalitat, concretament setanta-cinc mil euros, ja que en la citada partida només comptava amb cinc mil euros!

És a dir, que podria ser que, sinó tots sí una bona part, els vuitanta mil euros ja haguessin volat del pressupost abans del 2019, i no aquest 2020 per la pandèmia, fet que suposaria que la informació de la regidora de barri seria, aleshores, excuses de mal pagador!

Des de l'AAVV del Pont Major demanarem explicacions a la regidora de barri, és clar que la ara haurà de donar-nos explicacions en serà una altra, fruit del nou pacte de govern municipal de Girona, pel que ens temem que la nova regidora de barri se'n voldrà rentar les mans, de tot aquest assumpte... Preveient aquest panorama, potser el millor seria demanar les explicacions també a l'alcaldessa, i naturalment fer-li arribar la nostra voluntat de seguir reclamant un compromís que l'Ajuntament no pot defugir!

No és només pels vuitanta mil euros, que us asseguro que, aquests i més, el barri necessita, és també, ara, per una qüestió de respecte...

dissabte, 5 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "The Last Time"


L'any 1965 uns joveníssims The Rolling Stones publiquen "The Last Time", una cançó que, tot i l'èxit del moment, potser no figura entre els grans èxits del grup, però que té el seu espai en la història de la música!

Un any més tard, el 1966, The Andrew Oldham Orchestra en publica una particular versió instrumental al disc "The Rolling Stones Songbook"; Andrew Loog Oldham va ser productor de The Rolling Stones entre el 1963 i 1967 i quan va deixar de produir el grup va vendre els seus drets (de producció) a  Allen Klein, manager dels Rolling fins al 1970...

A finals dels anys noranta Richard Ashcroft, líder del grup The Verve, va sol·licitar una llicència per utilitzar part de les notes de la versió orquestral de "The Last Time" de The Andrew Oldham Orchestra i, havent rebut l'autorització, The Verve va crear, amb lletra de Richard Ashcroft, la mítica "Bitter Sweet Symphony"!

Vist l'èxit de la cançó, un autèntic himne, Allen Klein va iniciar una lluita pels drets i l'autoria de la cançó, arribant al punt d'haver d'incloure a  a Mick Jagger y Keith Richards com a compositors de l'èxit de The Verve, juntament amb Richard Ashcroft... Fa poc més d'un any The Rolling Stones va retornar la totalitat dels drets de "Bitter Sweet Symphony" a Richard Ashcroft...

En fi, de tota aquesta història ens interessa especialment la cançó que hi ha al bell mig de l'original "The Last Time" dels The Rolling Stones, i "Bitter Sweet Symphony" de Richard Ashcroft: la versió instrumental de "The Last Time" de The Andrew Oldham Orchestra!



divendres, 4 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre el setembre


"Agost i setembre no duren sempre", i és ben cert, el primer ja el tenim finat i el segon serà qüestió de dies o, com tots els mesos, setmanes a tot estirar.

El setembre és un mes de transició, de les vacances escolars al retorn a l'escola, enguany un retorn més agre que mai, de l'estiu i la calor a la tardor i la seva fresqueta, aquella que ens obliga a deixar definitivament la calça curta i a sovintejar la màniga llarga.

Sol ser al setembre quan, alhora de posar-nos de nou uns texans llargs, tenim aquella estranya, i alhora agradable sensació de sentir-nos abrigats, notant com si fos la primera vegada el lleuger estrenyiment dels camals, després de setmanes portant roba d'estiu, que sol anar i caure més folgada...

"Boires de setembre, vent per sempre", i el d'enguany ho és molt, d'emboirat, una boira que no escampa ni sembla que ho farà prest, per vents que vinguin i per més que siguin per sempre!

Ei, però al setembre no tot són males notícies, que "al setembre hi ha llebres per dar i per vendre" o, encara millor, "sol setembrer madura el codonyer", i això només vol dir que més d'hora que tard, tindrem codony, i qui sap si codonyat!

dijous, 3 de setembre de 2020

No serà depressió post vacacional...


Aquesta setmana mestres i professorat han tornat a les escoles i instituts per a ultimar els preparatius del curs vinent, que començarà el proper dilluns 14 de setembre, després d'un estiu en el que, em temo, no han acabat de gaudir de les seves vacances.

El final del segon trimestre i el tercer del curs passat van ser estressants per a tothom i especialment per a mestres i professorat, havent-se d'adaptar, sí o sí, a l'educació a distància sense tenir, ni elles ni ells, ni l'alumnat ni les famílies, la preparació, ni els recursos, ni possiblement les competències i habilitats suficients per fer-ho. Va ser un final de curs certament estressant per a tothom!

Les vacances escolars d'estiu potser han permès respirar a l'alumnat i (no sé si també) a les famílies, però no a tot el professorat, que d'una manera o altra, per un motiu o altre, no ha acabat de desconnectar.

D'entrada per la necessitat de tancar un curs atípic havent de resoldre moltes gestions ben entrat el mes de juliol i fins i tot agost, arribant al punt d'haver de respondre a requeriments de documentació que el propi Departament d'Educació ha fet als equips directius quan se suposava que aquests estaven, ja i finalment, de vacances!

I tampoc han pogut desconnectar del tot pels canvis en els criteris i les mesures que el Departament ha anat informant, i variant al llarg de l'estiu, sobre l'inici de curs, orientacions i recomanacions que afecten naturalment a les programacions que els centres educatius han de fer i enllestir aquests dies.

No crec que el professorat d'educació infantil, primària i secundària vulguin que els aplaudim als vespres sortint als balcons, però potser sí els podríem reconèixer més la seva tasca educativa i l'important paper que juguen en el desenvolupament i creixement dels nostres infants i joves.

Hem de ser conscients que el professorat va acabar esgotat el curs passat, que possiblement no ha descansat prou en les seves vacances d'estiu i que ara han d'afrontar, amb responsabilitat augmentada, un curs escolar farcit d'incerteses i de risc de contagis

És indubtable que la pressió social que sostenen ara vinculada injustament a la necessitat de conciliació familiar, quan aquesta és una qüestió que hauria de dependre més de les empreses on treballen els pares i mares, que no de les escoles on van els seus fills i filles.

Si la pateixen, no serà la depressió post vacacional el que tindrà el professorat, ja que per més (o menys) que n'hagin tingut, de vacances, possiblement no les hauran pogut fer com caldria...

dimecres, 2 de setembre de 2020

Messi se'n va...


Messi se'n va, Messi està marxant, i és evident que el seu no és el comiat ideal, sospito que tampoc el desitjat pel Barça, ni per ell mateix...

Sap greu que el millor jugador del Barça, del món i de la història marxi del club d'aquesta manera, escenificant un conflicte d'interessos econòmics inevitable, doncs tot plegat s'ha precipitat per una temporada nefasta i un horitzó no massa esperançador.

Aquesta temporada, però, només ha estat la gota que ha fet vessar un got que s'ha anat omplint aquestes darreres quatre temporades, fracàs rere fracàs des del 2015, des que el Barça no aixeca l'orelluda ni llueix com ho feia abans.

I sí, Leo Messi també és responsable d'aquesta davallada, per més que en moltes ocasions hagi sostingut esportivament l'equip, i suposo que ell mateix n'és conscient... Potser també per això vol marxar.

Perquè és evident que Messi vol marxar del Barça, que ja no hi està a gust, ni còmode; i si no vol ser-hi, és millor que marxi. A mi em sap greu que marxi, i més d'aquesta manera, però més greu em sabria que es quedés a despit; aleshores, segurament, restaria més, esportivament i social, que sumaria.

I si ha de marxar, i d'aquesta manera, enemistat amb la directiva, que no el club, que ell no hi perdi, i el club tampoc. Entenc que d'entrada cal fixar les posicions i enrocar-les, però tard o d'hora serà necessari un acord de traspàs que permeti a Messi alliberar-se del Barça, i al Barça omplir un xic la caixa amb un jugador que li ha donat un rendiment altíssim, esportivament i econòmica, possiblement el que més.

Messi se'n va, Messi està marxant, i si el Barça és més que un club i Messi el millor jugador del món, possiblement també de la història, acceptant que la seva sortida ja no serà modèlica, com a mínim tothom hauria de treballar perquè no fos vergonyosa, per cap de les dues parts.

dimarts, 1 de setembre de 2020

No sóc el que piulo


Ets el que menges
, diu l'eslògan, i és possible que sí, que tingui raó, i si no tota una bona part. En tot cas em sembla que posats a ser, sóc més el que menjo que el que piulo...

Diga'm el que piules i et diré com ets, també podria dir la màxima que s'utilitza amb tantes altres coses (com vesteixes, el que calles, la música que escoltes, el que llegeixes...), i aquí la meva resposta seria, si fa o no fa, la mateixa: em diràs com sóc només en part, en la part de mi que vull mostrar a Twitter.

Si som, a banda d'amos dels nostres silencis, esclaus de les nostres paraules, també ho som de les nostres piulades, assumint el risc, quan piulem, que hom pot agafar-nos la part pel tot.

No sé si és per això que, especialment en relació a les opinions polítiques, la tendència d'un temps ençà a Twitter és bloquejar a qui pensa diferent; ho entenc quan hi ha faltes de respecte o intromissions molestes tipus "troll", i m'inquieta quan, al final, acabarem seguint només a qui pensi com nosaltres, i qui sap si finalment només a nosaltres mateixos... o ni això!

No em consta que m'hagi bloquejat ningú, i potser més d'un (fins i tot vosaltres) ho faria si en comptes d'una part, em mostrés tal i com (penso que) sóc a Twitter, sense filtres. Però, si no ho faig a la vida real i amb tantes altres coses, perquè hauria de fer-ho a Twitter?

El que piulo, com el que escric en aquest bloc, forma part de mi i en part em defineix; afortunadament sóc molt més del que piulo, del que escric, del que menjo, i fins i tot del que callo!