divendres, 31 de juliol del 2020

El refrany de la setmana, sobre l'estiu


"A l'estiu tota cuca viu", i aquest estiu tindrem més cuques que turistes, al (mal) pas que anem!

El d'aquest any és un estiu ben estrany, i més que crema solar ens convé untar-nos amb gel hidroalcohòlic, a banda de guardar les distàncies amb tothom preventivament.

El sector turístic pateix com mai les envestides dels rebrots, o les seves amenaces, i difícilment aixecarà el cap amb el que resta de temporada; per a molts, serà un estiu de resistència, i supervivència!

Diu que refrany que "una flor (o una mosca, o una figa) no fa estiu", i tal vegada enguany podríem actualitzar el refranyer popular afirmant amb la mateixa seguretat que "un turista no fa estiu, ni dos primavera!"

I si "pel sabater, l'hivern malament i l'estiu també", malauradament també es confirma per a l'hostaler...

Hi ha dites i refranys dels que només en coneixem la primera part, i el que començava aquest article n'és un bon exemple; una versió més llarga és aquesta, que no sé si serà premonitòria: "a l'estiu, tota cuca viu; a l'hivern, tota perd son govern"...

dijous, 30 de juliol del 2020

Tornar al gimnàs


"Dar cera, pulir cera"... Així és com, entre d'altres exercicis, s'entrenava el jove Daniel Larusso sota les curioses ordres del senyor Miyagi a Karate Kid.

Hi pensava l'altre dia quan, quatre mesos després, vaig tornar a trepitjar el gimnàs, abillat amb la roba esportiva, amb la mascareta i seguint prudentment totes i cadascuna de les mesures preventives de seguretat i salut que té l'equipament esportiu.

Les instruccions, que no són recomanacions sinó ordres d'obligat compliment, són clares:
  • Mascareta per entrar i per a circular pel gimnàs
  • Gel hidroalcohòlic a l'entrar
  • Neteja, amb unes tovalloletes que el propi gimnàs proveeix, de les màquines i aparells 
  • abans i després de fer-les servir
  • Ús obligatori de la tovallola
  • Neteja i desinfecció del vestidor i dutxes en cas de fer-les servir
  • Respectar la distància de seguretat marcada al terra i entre les màquines
Reconec que em va costar tornar-hi; no hi vaig anar de seguida que van reobrir, i abans de tornar a fer anar aquelles maquinetes, amb més voluntat que destresa, vaig anar-hi per informar-me i veure amb els meus propis ulls el nou funcionament intern.

El personal del gimnàs i totes les mesures adoptades (zones de seguretat marcades, dispensadors de gel i d'altres elements de desinfecció...) em van convèncer per fer el pas i tornar-hi.

El cert és que que, des que hi he tornat, he vist que tothom s'exercita amb molta responsabilitat i respectant la normativa del gimnàs, adaptada a les incertes circumstàncies del moment.

Al capdavall un gimnàs és un espai de salut, i totes i tots els qui ens hi exercitem ho fem precisament, com a mínim, per a conservar-la tant com ens sigui possible, i seria estúpid posar-nos-la en risc al gimnàs.

He tornat al gimnàs, tenint clar que d'en Fausto, la Sydney i la Patry dies enrere no me'n vaig acomiadar per sempre, sinó (potser) tan sols per un instant...

dimecres, 29 de juliol del 2020

La capçalera


Sempre que vull parlar d'una paraula la cerco al diccionari; recórrer a la definició generalment ajuda a entendre-la en la seva globalitat, per breu que sigui la seva definició.

No és el cas (breu) de la paraula d'avui, capçalera, que en la segona accepció el diccionari defineix com a "nota preliminar amb què hom encapçala un escrit", i que en el cas que avui ens ocupa cal llegir un xic més avall per ensopegar amb aquesta: "títol d'un diari acompanyat o no del nom del director, del fundador, etc., que sol aparèixer a la part superior de la primera plana".

No és d'un diari de la que us vull parlar sinó d'una revista, la que s'edita i es publica a Sarrià de Ter, la revista Parlem de Sarrià.

A mi personalment aquesta capçalera m'agrada, tot i que la el terme "revista" no aparegui en el títol, sinó en el subtítol: "Revista de cultura i informació local de Sarrià de Ter". Sí, el nom fa la cosa, i en algunes ocasions la cosa no deixa de ser-ho (en aquest cas una revista) per més que el nom no l'identifiqui d'entrada!

Tractant-se d'un producte de premsa escrita hom podria deduir que tal vegada el nom més escaient podria ser "Llegim sobre Sarrià de Ter", més que "parlem", i que potser aquest títol podria ser el d'una tertúlia radiofònica de la (actualment injuriada) emissora de ràdio local, però precisament que destaqui en el títol la tercera persona del plural del present indicatiu del verb parlar li dóna força.

No en va parlar és "expressar allò que hom pensa mitjançant el llenguatge articulat", i la forma verbal en plural fa que la revista sigui precisament el que pretén, plural!

Superat el centenar de números aquests dies s'ha publicat el darrer, el 106, i com sempre sota (i dins) la capçalera hi trobareu una revista rica en continguts que, d'una o altra manera, parlen de Sarrià!

dimarts, 28 de juliol del 2020

Bravo, dos murals!


Tinc una bona notícia, i... una de dolenta? No, una altra de millor!

I si us pregunteu si també hi ha la notícia dolenta, no seré jo qui us la revelarà, sinó que, cas que considereu que hi sigui, l'haureu de trobar pel vostre compte!

La bona notícia ja la sabíem d'antuvi, i és que després del procés participatiu a Sarrià de Ter tindrem dos murals "nous", un nou de trinca, l'altre restaurat!

La millor notícia (per mi) potser ja l'haureu deduït: el mural de l'Esperanto es restaurarà al seu emplaçament actual i original!

L'àmplia majoria de veïns i veïnes que han votat en el procés participatiu (89 vots, 60,5%) han preferit preservar l'emplaçament del mural de l'Esperanto, davant els i les que preferien fer-ne una rèplica (58 vots, 39,5%) en un altre indret...

Celebro la decisió final, i sobretot felicito a les persones, entitats i partits polítics que van defensar el mural de l'Esperanto davant el risc que, més que replicat, fos simplement esborrat de la faç de Sarrià de Ter!

Ah, per cert, ja heu trobat la notícia dolenta?

dilluns, 27 de juliol del 2020

Un any després...


També va ser un diumenge, com ahir, tot i que va fer més calor! I aquella data, a partir del moment que la vam escollir (o que ens va escollir) i sobretot que la vam viure, va formar part de les nostres vides esdevenint una de les dates importants del calendari, d'aquelles que destaquen almanac rere almanac... 

El 26 de juliol de 1998 no va ser la primera data pensada, però ja se sap que amb això dels casaments la data es fixa per la combinació de diferents factors, i la disponibilitat del restaurant n'és una, aleshores també. 

Em sembla que inicialment havíem mirat el cap de setmana anterior... Aquestes qüestions requereixen certa antelació, especialment si el convit es preveu nombrós; en el nostre cas, vam ser unes dues-centes persones... En la primera data prevista el restaurant no tenia disponibilitat, així que fent salts en l'agenda finalment vam tancar la reserva per al diumenge 26 de juliol de 1998.

És clar que inicialment la meva data era molt anterior. Jo m'hagués casat un any abans, l'any 1997, però la Sira, sempre més assenyada, va voler com a mínim acabar la carrera... la seva, és clar! Em vaig haver d'esperar un any, i naturalment no va ser cap problema, érem joves i, tot i que teníem ganes de formar una família, no venia d'un any.

Un any més tard haurà de celebrar el seu casament una companya de feina. Fa mesos que el prepara i estava previst per aquest proper mes d'octubre, però amb la incertesa del moment no està gens clar que finalment el pugui celebrar.

Ja té reservada una data per a l'octubre de 2021... Possiblement es casarà un any més tard, i aquella data serà la que comptarà, la definitiva, deixant les altres com a part de l'anècdota, una més que ens servirà per explicar aquest coi de pandèmia...

Fa vint-i-dos anys vaig plorar (d'emoció), vaig riure, vaig ballar (poc i malament, per variar...) i sobretot em vaig casar amb una dona extraordinària que encara manté viu el seu sí sostingut!

Un any després va pagar la pena, vint-i-dos després també! 

dissabte, 25 de juliol del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Reggatta de Blanc"


No va ser per "Roxanne" ni per "So Lonely", publicades en el seu primer disc, "Outlandos d'Amour", ni tampoc per "Message in a Bottle", que obria el seu segon, ni per "Walking on the Moon"... El primer Grammy que The Police va guanyar va ser el de millor cançó instrumental de rock per "Reggatta de Blanc", la segona cançó del seu segon disc, titulat justament com aquesta cançó!

I resulta curiós que amb la veu afilada de Sting The Police atresori, entre els seus cinc Grammys, dos premis per a cançons instrumentals, ja que en van guanyar un altre per a "Behind My Camel"...

Els altres tres premis Grammy que The Police va guanyar van ser per a les cançons "Don't Stand So Close To Me", "Synchronicity" i "Every Breath You Take".

Però tornem al 1979, que és quan es gesta, grava i publiquen el seu segon disc, amb una clara influència pel reggae, no en va el títol de la cançó d'avui, també del disc que la conté, ve a ser "reggae de blancs"...

The Police, nascuts dins el moviment punk, van evolucionar, i amb ells també el rock, amb influències del reggae i del jazz, esdevenint un portentós trio musical que ha escrit, amb majúscules, part de la història de la música en general, i el rock en particular.


divendres, 24 de juliol del 2020

El refrany de la setmana, sobre els veïns


"Els veïnats veïnadegen i qualque vegada festegen", i qualque vegada és aquests dies, al meu barri, que Festegem el carrer!

"Qui té un mal veí no pot dormir", i és que això dels veïns és com la família: una loteria, toquen els que toquen; és clar que "val més un bon veí que un mal parent"! Altra cosa són les amistats, que (diuen) es trien...

Amb els veïns, com amb la família, també es pot fer el que es fa amb les amistats, cultivar la relació, i no perquè "la llengua d'un mal veí pica més que un escorpí", sinó perquè la convivència és diària, i "qui té bon veí té bon matí"...

El pati de casa limita amb dos més, amb el la casa del costat i el la del darrere; separen els nostres patis tanques que no són murs infranquejables, i que alhora que ens donen la mínima privacitat desitjable, ens serveixen també per saludar-nos i a vegades fins i tot donar-nos, o deixar-nos, coses, com qui fa contraban a la frontera...

Saludar és una bona manera de cultivar el bon veïnatge, i al meu barri la gent  ens saludem encara que no siguem amics, ni coneguts, esdevenint els no menys valuosos saludats; quan saludes algú el reconeixes, en aquest cas com a veí, i aquest és un reconeixement prou valuós com per deixar-lo perdre...

dijous, 23 de juliol del 2020

Si avui és 23 de juliol, avui no és Sant Jordi!


Ja em perdonareu, gent del gremi del llibre, si us confesso que ni aquests darrers dies, ni especialment avui, us tinc massa presents. Ei, consti que de llegir ja ho faig, no és aquesta, avui, la qüestió...

No, avui no és, ni semblarà Sant Jordi, i no només per la calor, sobretot perquè, com al 23 d'abril, l'atenció i la tensió és encara domini del Covid-19 i els seus rebrots! Sí, aquest coi de pandèmia domina l'agenda i els altera els plans, quan no la vida, que per moments també occeix...

Entenc els esforços per recuperar una diada perduda, el dia gran del vostre apreciat gremi, però per més que ens hi esforcem, és difícil, per no dir impossible, celebrar Nadal al febrer.

La cultura ha estat una de les grans per judicades d'aquesta crisi, i tot i les bones paraules i millors intencions d'alguns polítics i polítiques, les decisions que han pres no sempre han estat encertades, ni equànimes vers la cultura.

Fa tres mesos, qui més qui menys, comptàvem o confiàvem que a dia d'avui la situació seria millor, que la calor hauria atordit el virus i que els rebrots, a tot estirar, no arribarien fins a la tardor; però no, avui tenim un nou confinament recomanat i la percepció que tota aglomeració és perill...

I sí, ja he vist que a la televisió es publiciten llibres, i que algun bus urbà ens recorda el posposat Dia del Llibre, però tot plegat se'm fa estrany, ho trobo desnaturalitzat...

Avui és Santa Brígida; Sant Jordi, ja ho entenc, no hi és però se l'espera! Encara se l'espera...

dimecres, 22 de juliol del 2020

El mural de l'Esperanto


L'Ajuntament de Sarrià de Ter ha hagut vestir de procés participatiu una controvertida decisió que tenia, sembla ser, coll avall i decididament presa, i que només la pressió ciutadana i la cintura política de l'oposició han impedit d'executar.

Fa anys i panys que a la façana lateral de la seu, ara tristament tancada, de Ràdio Sarrià hi ha un mural que reivindica l'Esperanto. Aquest mural, que al seu dia reivindicava una llengua comuna i universal, amb el temps ha esdevingut testimoni històric d'una llengua que no es va acabar d'imposar, testimoni del seu esperit.

Aquesta pintura mural, avui en dia, més que animar-nos a aprendre aquesta llengua ens recorda que aquesta llengua i el seu esperit internacionalista van existir i que a Sarrià de Ter també se'n va fer bandera! Personalment desconec el valor artístic i patrimonial d'aquesta pintura mural, no sóc expert en la matèria, però sí l'hi atribueixo un valor social i fins i tot m'atreviria a dir que històric que valdria la pena conservar.

Setmanes enrere uns operaris van iniciar els treballs de repintar aquesta façana, eliminant també el mural de l'Esperanto, com a pas previ per a la instal·lació d'un altre mural, encarregat per l'Ajuntament en motiu del Dia Internacional de l'Art.

El nou mural naturalment mereix ser exposat, i sens dubte contribuirà a enriquir el patrimoni cultural i artístic de Sarrià de Ter; no tinc tan clar que el nou mural hagi de substituir l'existent, i que per aquest nou es podria trobar un altre emplaçament.

Així ho van considerar alguns veïns i veïnes, que van aturar a temps la irreparable destrossa, així ho van exigir alguns grups de l'oposició (no sé si tots..), i tot plegat ha acabat amb un procés de participació ciutadana en els que els veïns i veïnes poden optar per aquestes dues opcions:
  1. Pintar el mural de la Clàudia Pérez a la paret de Ràdio Sarrià del carrer Petit, a sobre del mural existent dedicat a l’Esperanto. Traslladar, mitjançant una rèplica, el mural de l’Esperanto a una altra ubicació, on juntament amb el mural s'hi instal·laria un plafó explicatiu que documentés aquesta llengua i la iniciativa de les persones que reivindiquen la seva implementació.
  2. Pintar el mural de la Clàudia Pérez a la façana del carrer Josep Pallach, a Sarrià de baix, i restaurar el mural dedicat a l'Esperanto del carrer Petit, preservant així l’obra i la memòria històrica d’aquell grup d’activistes esperantistes sarrianencs que el varen impulsar fa més de 30 anys.
La participació, per als veïns i veïnes de Sarrià de Ter, es pot fer fins aquest proper diumenge 26 de juliol.

La bona notícia és que, sigui com sigui, tindrem els dos murals, també el de l'Esperanto, bé al seu emplaçament original, bé en un de nou... El que no acabo d'entendre és que, si precisament finalment es conservarà el mural de l'Esperanto, perquè no s'opta directament per la reconstrucció "in situ" en comptes de fer-ne una rèplica de cap i de nou en un altre indret... Ja he dit, però, que no sóc expert en la conservació del patrimoni artístic i cultural...

Jo, de poder votar, ho tindria clar: per mi la segona opció és la millor i més lògica; el mural de l'Esperanto es manté al seu lloc original, el nou en un nou indret, aportant un nou valor artístic i cultural al carrer Josep Pallach, l'entorn del carrer Major i la Placeta de la Font.

Sigui com sigui és d'agrair que Sarrià de Ter conservi, murals a banda, veïns i veïnes que vetllen per a preservar el patrimoni del poble; a elles i ells només els puc dir, humilment, "multan dankon"!

dimarts, 21 de juliol del 2020

Festegem el carrer


Al barri gironí del Pont Major enguany no hem pogut celebrar la Festa Major (hauria estat aquest passat cap de setmana), però festegem, que vol dir "fer festes"! I les "festes" les fem, paradoxalment, al carrer, o més ben dit, les hi fem als carrers!

Des de fa unes setmanes el barri viu immers en un projecte artístic de creació comunitària a l'espai públic que duu per nom "Festegem el carrer", i val a dir que, en aquest cas, el nom fa la cosa!

El cert és que aquesta acció s'hauria d'haver iniciat mesos enrere, però com tantes altres també es va veure afectada per l'estat d'alarma i el confinament, i no ha estat fins fa unes setmanes, amb el desconfinament, que s'han pogut iniciar les activitats de participació ciutadana que li donen cos i forma. 

Els artistes Vicens Casassas i Urgell Funollet ja treballen literalment sobre el terreny, en aquest cas el barri del Pont Major de Girona, i aquestes darreres setmanes estan desenvolupant una sèrie d'accions participatives, xerrades i tallers, que tenen per objectiu construir una mena de mapa emocional del barri, a partir de la identificació de les emocions que diferents indrets ens desperten als veïns i veïnes. 

Sense anar més lluny demà a la tarda es fa un taller obert...


Aquest mapeig emocional és part del procés creatiu, que també és col·lectiu i comunitari i que ha de culminar, d'aquí a unes setmanes, amb una manifestació artística a l'espai públic, veurem si de caràcter permanent o efímer... 

Al barri del Pont Major ens hem quedat sense Festa Major, però aquest estiu festegem igualment, i possiblement com no ho havíem fet mai! 

dilluns, 20 de juliol del 2020

El vell Trueta


Si la memòria no em falla, la segona vegada que vaig entrar al Parlament de Catalunya va ser per parlar del que, d'aquí uns anys, serà el vell Trueta.

La primera va ser en una excursió de l'Escola Montjuïc, a mitjans dels anys vuitanta, i el que en recordo, especialment, és el desmai d'una amiga i companya d'escola, la Cristina, al bell mig de l'hemicicle del Parlament!

L'anècdota de la segona és de per riure!
Regidor novell i inexpert, el 31 de maig de 2005 vaig acompanyar als llavors alcalde i a la també regidora de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, en Nicolás Pichardo i l'Assumpció Vila, en una visita institucional a la Consellera  de Salut, la Marina Geli.

Des de Sarrià de Ter oferíem a la Generalitat la disponibilitat d'uns terrenys per a la ubicació del nou Hospital Dr. Josep Trueta, terrenys que mesos més tard es van pensar per a destinar al possible Campus de Salut, amb la Facultat de Medicina, una vegada la Generalitat va presentar, l'any 2006, el projecte del nou Trueta a tocar de l'existent.

L'anècdota va ser que jo, passerell, em vaig deixar el document d'identitat a casa i quan me'l van demanar per a registrar la meva entrada en tan noble seu, vaig voler que la Terra se m'empassés en aquell precís moment. Per fortuna meva em van deixar passar, possiblement veient que anava molt ben acompanyat... 

Anècdotes a banda, més de tres lustres després finalment el nou Trueta ja té ubicació, a cavall de Salt i Girona, i tota l'estratègia de desenvolupament econòmic que s'havia traçat a Sarrià de Ter al voltant de la salut, queda en paper mullat. De fet aquests papers ja fa temps que es van mullar...

Arribat el moment s'han imposat els criteris tècnics i per a l'hemeroteca, veurem si també per a la història, queda la batalla política territorial de la seva ubicació, en un estira i arronsa entre Girona i Salt del que Sarrià de Ter va quedar, ja fa temps, fora de joc i de l'equació.

Resolta la ubicació i la definició del nou Trueta caldrà pensar què se'n fa del vell i, alhora, com es reorganitza l'atenció sanitària de la ciutat i l'àrea urbana de Girona; l'acord presentat l'altre dia ja apunta algunes propostes, i el que es preveu és que el vell Trueta segueixi formant part, d'una o altra manera, del mapa sanitari de Girona.

Altra cosa serà redefinir el que, a nivell estratègic i de desenvolupament econòmic, l'Ajuntament de Sarrià de Ter havia plantejat, tot i que em temo que l'Ajuntament, en aquest sentit, encara roman, impertèrrit, en fora de joc...

Pel que fa al nou Trueta, celebro la decisió i, sobretot, l'acord! I no sé si haurem après la lliçó de mirar més enllà de les nostres fronteres, i interessos municipals...

dissabte, 18 de juliol del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Green Onions"


La ceba és la base de molts plats, d'innombrables receptes que sense aquest meravellós bulb no serien el mateix...

La ceba va ser la base, o en aquest cas part del títol, d'un gran plat en forma de cançó: "Green Onions", l'èxit per excel·lència, el "one hit wonder", del conjunt instrumental Booker T. & the M.G.'s, grup que també va servir de música de sessió per a grans músics, com Wilson Pickett, Otis Redding, Bill Withers, Albert King o Isaac Hayes...

Aquest "Green Onions", composat per Booker T. Jones amb només 17 anys, és una contribució més l'anomenat soul de Memphis, tot i ser un tema íntegrament instrumental.

Aquesta cançó va arribar a la meva vida per dues vies, més o menys simmultànies: en format versió, de la mà dels The Blues Brothers, i formant part de la banda sonora de la mítica pel·lícula Quadrophenia!

Quin goig quan, a la cuina i a la música, la base esdevé la protagonista del plat o de la cançó!


divendres, 17 de juliol del 2020

El refrany de la setmana, sobre els núvols


Quina flaire fan els núvols? Anys enrere s'ho preguntava, ens ho preguntava una coneguda marca de compreses per destacar la qualitat inodora del seu producte...

Als núvols hi feia el "salt mortal, la tombarella i el pardal" en Marc Parrot, i de petit recordo que el meu avi n'estava pendent quan exigia un silenci sepulcral a l'hora del temps, que "dia núvol i posta clara, mal temps prepara". És el que té, a banda de viure-hi, ser pagès.

Els núvols poden ser l'avantsala de quelcom més, en general la pluja, que "el prometre és núvol i el donar és pluja", és clar que no tots els núvols són iguals, ni anuncien el mateix... O sí?:

"Núvols amb creu, aigua arreu"
"Núvols a la posta, gregal a la porta"
"Núvols en minvant, aigua endavant"
"Núvols en la posta, gregal a la porta"
"Núvols en creu, aigua a tot arreu"
"Núvols de migdia, pluja per tot el dia"

I sí, sempre trobem combinacions tempestuoses: "pel juliol núvols amb lluna, per a la vinya mala fortuna"...

A mi m'és igual la flaire dels núvols, més m'interessaria saber si, en cas de tenir-ne l'oportunitat, el Núvol Kinton em duria amunt i avall, o bé si hi cauria de culs, per vergonya meva...

dijous, 16 de juliol del 2020

Adéu Fausto, Patri i Sydney...


Adéu Fausto Murillo, adéu Sydney Cummings, adéu Patri Jordán!

Us agraeixo molt tot el que, aquests darrers quatre mesos, heu fet, sense saber-ho per mi: m'heu fet suar la cansalada amb les vostres sessions de gimnàs! 

Amb vosaltres m'he mantingut, més que en forma, actiu, i us he anat combinant repetint algunes de les vostres sessions, i descobrint-ne d'altres. Mai m'hauria imaginat fent gimnàs al pati de casa, i encara menys a la sala d'estar o a la de música... 

Fausto, de tu m'agrada el ritme més pausat, i alhora intens, de les teves sessions d'activitat cardiovascular i força. I vés quina rucada, però m'agrada que comptis les sèries d'exercicis de deu en deu, encara que s'hagin de fer vint, trenta, cinquanta o cent repeticions! Ah, i que gravis les sessions al carrer, en places, parcs o jardins les fa, si més no per mi, més entretingudes... 

Sydney, de tu m'agrada la combinació d'activitat cardiovascular i agilitat, i en algunes també força, que he trobat en les teves sessions de gimnàs, i per llargues que fossin, a vegades d'una hora o quasi, no se'm feien ni pesades ni avorrides

Patri, de tu m'agrada la teva intensitat, potser perquè bàsicament he fet servir les teves sessions d'activitat cardiovascular intenses d'uns deu minuts; algunes vegades, si un vídeo d'en Fausto era més curs, de menys de quaranta-cinc minuts, acabava la meva sessió amb un dels teus vídeos d'exercicis intensos.  

Us he anat combinant per allò de no fer sempre el mateix, i reconec, no obstant, que no sempre he seguit fidelment els vostres exercicis, que en alguna sèrie mentre vosaltres proposàveu un exercici jo en feia un altre de semblant, o a vegades fins i tot de completament diferent, bé per la meva poca agilitat i coordinació motriu per a fer alguns exercicis, bé per considerar (jo) que no volia treballar més aquella zona, i sí una altra... Espero que no m'ho tingueu en compte!

Al llarg d'aquests quatre mesos us heu fet quotidians, apareixent cada setmana, com a mínim un parell de dies, a la pantalla del televisor o del telèfon mòbil fent passes que aparentment no diuen enlloc, esforçades flexions i abdominals, saltirons i exercicis amb noms impronunciables per mi, que ni tan sols m'atreveixo a escriure! 

Moltes gràcies i adéu Fausto Murillo, adéu Sydney Cummings, adéu Patri Jordán... o potser millor, veient el risc d'un rebrot i qui sap si d'un nou confinament, de moment us dic, només, a reveure!

dimecres, 15 de juliol del 2020

La nostra bondat


Si, com deia Rousseau, "l'ésser humà és bo per naturalesa", potser hauríem de recuperar la nostra naturalesa...

El problema és, per exemple, si considerem que la cultura forma part de la nostra naturalesa, per més que sigui un artifici que corromp el nostre esperit, deixant de banda la innocència i la virtut...

Més enllà de debats filosòfics (en el meu cas, sempre de filosofia barata) la pregunta és si som més bones persones després del confinament, ja que semblava que podíem ser-ho, i fins i tot que volíem!

Quan van baixar els nivells de contaminació de les grans ciutats, paral·lelament a la gran patacada econòmica, laboral i social fruit de la pandèmia del Covid-19, per un instant vam percebre que, potser ara sí, podríem expiar la nostra culpa pel camí de no retorn en el que dirigim el nostre planeta, estressat ambientalment, i amb unes desigualtats socials que no paren de créixer.

La visió d'un món més habitable se'ns va fer present durant un instant, alimentada fins i tot per les imatges d'animals salvatges fent-se seus els nostres carrers, i aquesta visió no sé si va resultar ser més un miratge que una beneïda premonició.

Semblava despertar-se en nosaltres, durant el confinament, una renovada i esperançadora bonhomia, certament per moments excessivament edulcorada, que ens permetria fer virar el món, o com a mínim el nostre entorn.

El problema, o la confirmació del miratge, seria evidenciar que els aplaudiments vespertins als sanitaris quedaran més com a anècdota que com a guspira d'un foc purificador, sobretot si tenim present que els aplaudiments, símbol de la solidaritat als balcons, no van sobreviure a l'obertura de les terrasses.

No tinc clar que ara siguem més bones persones que abans o durant el confinament, i no sé si a aquestes alçades tindrem la capacitat de recuperar la nostra naturalesa, i amb ella la nostra bondat.

dimarts, 14 de juliol del 2020

La (re) descoberta de l'entorn...


La descoberta de l'entorn era un dels punts que havíem de preveure en la programació de les activitats de lleure, especialment excursions i campaments, que fèiem al Cau. També quan feia colònies, i fins i tot rutes. És quelcom que, entenc, encara ara es té present...

Del que es tractava, i entenc que encara es tracta ara, era de descobrir i conèixer, a través d'un joc o d'una dinàmica, el terreny de joc d'aquella activitat (excursió, campament, colònia, ruta...) amb la finalitat de definir-ne els límits, alhora que descobrir-ne les particularitats a nivell natural, històric, etc...

Durant el confinament, els qui amb més o menys assiduïtat sortíem, essencialment a comprar, també fèiem la nostra particular descoberta de l'entorn, descobrir i conèixer el nostre entorn habitual despullat de gent, amb carrers amb poc trànsit, voreres buides i parcs desèrtics. Aquell entorn, d'alguna manera, també ens dibuixava molt clarament els nostres límits, i potser com mai, ens permetia valorar-ne les particularitats a nivell natural, històric, etc...

Els primers dies de desconfinament qui més qui menys vam redescobrir el nostre entorn, especialment el natural; en el cas de Girona la Vall de Sant Daniel, o els parcs de la Devesa, de les ribes del Ter i de Domeny. Durant aquells dies se'ns eixamplaven de nou, tot i que a poc a poc i amb certa temença, els horitzons que fins aleshores s'havien limitat als límits de casa nostra, i com a molt de la botiga o supermercat proper. Hom sentia que trepitjava un territori verge i, tot i que només fos una il·lusió, un autoengany, ens bastava per sentir que reconqueríem quelcom valuós, potser un bri de llibertat, potser un xic més d'oxigen, potser un bocí d'esperança...

Ara que veiem que la nova normalitat no és tan diferent, i que plana sobre nosaltres el risc de rebrots, amb la plana de Lleida com a possible avantsala del que tard o d'hora podríem viure, observem emmascarats el nostre entorn amb desconfiança, amb una nova desconfiança, potser més maliciosa que la de mesos enrere, que ens fa percebre a l'altre com una potencial amenaça, per més familiaritat que hi tinguem...

I arribats a aquest punt ja no sabem si ens empresona més el confinament o el desconfinament, i descobrim que l'entorn potser és més hostil del que voldríem, i que la responsabilitat és nostra i compartida, per més que la vulguem defugir...

dilluns, 13 de juliol del 2020

No, el d'enguany no és un aniversari feliç!


M'encanta celebrar aniversaris! Us ho he dit mai?

Aniversari prové del llatí "anniversarium" (que torna al cap d'un any) i el diccionari defineix el terme com el "dia que es compleixen anys d'algun fet o d'algun esdeveniment memorable".

Memorable va ser, al seu dia, el naixement de Ràdio Sarrià, l'11 de juliol de 1983, ara fa trenta-set anys; no sé si aquell dia els artífexs d'aquest naixement el van descriure així, potser aquella estrena radiofònica va ser excitant, emocionant, fins i tot eufòrica! Si va ser tot això, és que sí, també va ser memorable!

Per això Ràdio Sarrià té per costum, ja fa una colla d'anys, celebrar el seu aniversari amb la Festa de la Ràdio, tot fent un sopar popular a la fresca a mitjans juliol, amanit amb música en directe i en la que es lliura el Premi al Mèrit Cultural i Social.

Aquest any no hi ha hagut festa, i és una llàstima perquè hauria pogut coincidir just amb el dia de l'aniversari, aquest dissabte passat. És obvi que la situació actual derivada per la pandèmia del coronavirus ha estat un escull infranquejable, tot i que no l'únic ni, vés per on, el més preocupant!

No, el d'enguany no és un aniversari feliç! 

Des de fa mesos qui durant anys ha estat l'ànima de Ràdio Sarrià, la Neus Mercader, ha estat apartada de forma maldestra de l'emissora, en una controvertida decisió de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sarrià de Ter que va provocar, a finals de l'any passat, que la immensa majoria de col·laboradors i col·laboradores de Ràdio Sarrià ens plantéssim; encara estem plantats! 

I per si la situació no fos prou greu, si avui passeu per davant la porta de l'emissora la trobareu tancada i el cert és que, durant l'estat d'alarma, el confinament i el posterior desconfinament, la informació local de Ràdio Sarrià, sense la Neus, ha brillat per la seva absència, esdevenint quasi només "la veu de l'amo", és a dir l'equip de govern. 

La gestió de Ràdio Sarrià, des de fa temps externalitzada, està en un punt crític amb una concessió que cada dia genera més desconfiança, i que amb el vist i plau de l'equip de govern allunya Ràdio Sarrià del seu esperit fundacional de participació ciutadana i informació local

No, el d'enguany no és un aniversari feliç!

Els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià hem volgut recordar aquest agredolç aniversari, més agre que dolç, amb un nou escrit al web que reivindica que tots i totes som Ràdio Sarrià!

Tenim ganes de tornar a la ràdio, de tornar a fer ràdio, i no tornarem fins que es restitueixi professionalment a la Neus, i tinguem la garantia que es podrà vetllar per mantenir el model de ràdio que al llarg d'aquests trenta-set anys ha definit Ràdio Sarrià: la participació ciutadana i la informació local.

No, el d'enguany no és un aniversari feliç! 

dissabte, 11 de juliol del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Scandinavia"


Van Morrison és un mite vivent de la història de la música en general, i del rock, el R&B, el folk, el blues i el soul en particular. 

El seu talent musical és, possiblement, inversament proporcional a la seva simpatia dalt de l'escenari, però quan hom va a veure i escoltar Van Morrison és evident que no espera assistir a una sessió de "El Club de la Comedia".

Jo mateix vaig poder-ho comprovar fa uns quants anys en un dels molts concerts que aquest animal musical ha fet al nostre país, i us asseguro que en aquell concert vaig xalar amb la seva música, el seu saxo, la seva harmònica i la seva veu!

En aquesta cançó d'avui, precisament, la veu del Lleó de Belfast no rugeix, i no obstant la cançó, amb Van Morrison al piano, no perd el color de la seva música, un color càlid malgrat la seva aparent fredor, quasi escandinava!


divendres, 10 de juliol del 2020

El refrany de la setmana, sobre el juliol


"El juliol és l'amic del sol". Per mi aquí es podria acabar l'article d'avui si no fos perquè el juliol, literalment, que no metafòricament, fa figa!

I si parlem de la "infructescència constituïda per un receptacle piriforme o arrodonit, més o menys carnós", és a dir, el "siconi de la figuera, piriforme, de pell verdosa, morada o negra, segons les varietats", val més que fem un punt i apart! 

La figa és una de les fruites que menjo amb més devoció. De petit me les menjava obrint-les i entaforant-hi la boca per xuclar-ne tot el fruit mentre anava pressionant la pell contra els meus llavis i dents per escurar-la bé, i amb les sobres anar fent una muntanya de peles com qui acumula les pells de l'ós després d'haver-los caçat, i escorxat! 

Ara les pelo o, segons el tipus i l'estat, me les menjo sense pelar salvant-ne només el coll... Ja ho veieu, les figues em perden i fins i tot em fan perdre el fil! 

No són pocs els refranys sobre el juliol farcits de figues! Aquesta n'és una mostra:
"Al juliol, figues i verol"
"El juliol, la figa vol"
"El qui menja figues en juliol, si es mor és perquè vol"
"Pel juliol, asseca les figues al sol"
"Les figues de juliol porten dol"
"Pel juliol, ni figues ni caragol"

Seguint el fil d'aquest últim, també és cert que les figues poden ser més de l'agost, encara que seques són, per fortuna meva, per tot l'any! 

Sigui com sigui, siguin quan siguin, les figues són una de les moltes delícies de l'estiu, i a mi només de pensar-hi se'm fa la boca aigua... 

I sincerament, per mi, la discussió de si les són figues més de juliol o d'agost, són figues d'un altre paner! 

dijous, 9 de juliol del 2020

Requesens, paradís tancat


Fa quaranta anys em vaig fer un trenc al front a Requesens. Era el dia de Sant Joan de 1980 i jo corria en direcció al meu pare quan, ai l'as!, vaig ensopegar i aterrar estrepitosament. Una bonica foto de família al voltant de la taula de pedra de la Font Rovellada, en la que hi surto amb una tireta al front, en dóna testimoni.

Aquella va ser la darrera vegada que el meu pare va pujar a Requesens, poc més de mig any després va morir de càncer

Enguany nosaltres tampoc hem pujat, a Requesens, per la processó i aplec que els de Cantallops hi fan per Sant Joan; no hi vam anar per prudència davant la pandèmia. La processó i l'aplec finalment es van fer, però la notícia d'aquests dies és el tancament dels accessos al poble i al castell de Requesens!

Els accessos des de Cantallops, La Jonquera, Espolla i Sant Climent Sescebes estan tancats o barrats i el que fins ara eren camins públics, o d'ús públic malgrat passar per finques privades, ara són camins inaccessibles, d'ús exclusivament privat.

Per fortuna veïns i veïnes de Cantallops i dels altres municipis afectats han posat el crit al cel i entitats com l'IAEDEN-Salvem l'Empordà i el Centre Excursionista Empordanès han denunciat el tancament dels accessos a Requesens.

L'esperança és que les administracions públiques actuïn i instin a la propietat a reobrir els camins; altra cosa serà si la Cantina i el Castell de Requesens es tornen a obrir, o no, al públic!

Només per a deixar-ne constància, esmentar que un document sobre els camins veïnals de la província de Girona de l'any 1881, que un bon amic cantallobenc m'ha fet arribar, es defineix com a tal (veïnal), entre d'altres, el camí de Cantallops a Requesens...

De moment Requesens, un paradís de les Alberes, roman tristament tancat a pany i forrellat! 

dimecres, 8 de juliol del 2020

El gàlib de Garbet


Si avui és diumenge a la tarda, això és Garbet!“ Aquest podria ser un bon "leitmotiv" d'estiu de la família Casero.

Al llarg de l'estiu els qui formem part de la família Casero fem vacances quan podem o volem, més o menys com tothom, però cada tarda de diumenge d'estiu una representació de la família ens trobem, sí o sí, a la platja de Garbet.

No sempre fem ple, de fet rarament coincidim tothom, però cada diumenge a la tarda, per poc que el temps acompanyi, sempre hi ha algú o altre de la família. Fa molts anys que Garbet és punt de trobada estival familiar, i en ocasions és també motiu de celebració d'aniversaris o d'altres festejos... Sense anar més lluny aquest diumenge jo hi vaig tornar a celebrar el meu aniversari!

Durant el confinament la família Casero fèiem trobades virtuals en línia els diumenges a la tarda, i en més d'una trobada anhelàvem el moment de retrobar-nos aviat a Garbet; ara que feliçment ja hi hem tornat, una controvertida decisió de l'Ajuntament de Colera ens ha indignat!

L'Ajuntament de Colera, municipi al que pertany la platja de Garbet, ha baixat el gàlib d'accés a 1,80m, fent inviable l'accés a alguns vehicles de la família, els que superen aquesta alçada; per entendre'ns, un vehicle tipus furgoneta, per exemple, no hi pot passar.

La mesura ens ha fet una mala passada i, com a nosaltres, segur que també a moltes famílies empordaneses que sovintegen Garbet.

La mesura, sembla ser, s'ha pres per evitar l'acampada lliure que es produeix a la zona, i especialment al recinte que l'Ajuntament de fa uns anys va habilitar com a aparcament, per cert no gratuït.

Durant l'horari dels vigilants de l'aparcament, fins a les 7 de la tarda, els vehicles amb una alçada superior a 1,80m poden passar pel gàlib, sempre que un dels vigilants l'alci obrint un cadenat, però és clar, més enllà de les 7 de la tarda resulta impossible entrar, tampoc sortir, del recinte amb un vehicle alt.

La família Casero acceptem de bon grat que a la platja de Garbet no hi hagi serveis ni dutxa, i fins i tot al seu dia vam acceptar amb resignació pagar 3 euros, que és el que val l'accés a l'aparcament per tot el dia, encara que hi anem només a la tarda...

I sí, ens indigna que ara paguem justos per pecadors, i que part de la família no pugui accedir a la platja de Garbet, ja que els diumenges a les 7 de la tarda encara hi som, i encara en tenim per estona!

Segur que l'Ajuntament de Colera podria aplicar altres mesures per impedir l'acampada lliure en aquell recinte, mesures que no perjudiquessin a qui simplement té un vehicle alt i que, segur no hi acamparà; perquè de fet el problema no és el vehicle, ja que n'hi ha de menys de 1,80m amb els que també s'hi podria dormir, i acampar...

El problema no són els vehicles, i situant el gàlib a 1,80m es discrimina potenciant el prejudici que qui té un vehicle alt, per exemple tipus furgoneta, només vol passar per acampar il·legalment. Quina barra!

La barra del gàlib abans estava més alçada per impedir l'entrada d'autocaravanes; ara impedeix l'entrada de furgonetes i qui sap si en un futur fins i tot s'impedirà l'entrada de qualsevol vehicle...

La família Casero no ens resignem a renunciar a Garbet
, com suposo tampoc volen fer-ho moltes altres famílies empordaneses; esperem que l'Ajuntament de Colera trobi altres solucions per impedir l'acampada lliure que no perjudiqui a qui simplement volem gaudir d'aquesta platja, gaudir de Garbet...

dimarts, 7 de juliol del 2020

La selectivitat


Fa tres anys ja hi vam passar, per la selectivitat! Bé, en fa tres i també uns quants més!

De la meva amb prou feines me'n recordo; em sembla que la vaig fer a l'Institut Santiago Sobrequés de Girona i, tot i estar nerviós, no estava especialment inquiet, o si més no no recordo estar especialment inquiet... La nota? Ni idea! Suposo que entre el 6 i el 7, i en tot cas suficient per entrar, tot i que un curs després, a Educació Social...

Més nerviós estava fa tres anys amb la selectivitat de la meva filla gran; en aquestes ocasions pateixes més quan juguen els altres que quan jugues tu mateix, com quan els esportistes han de veure jugar el seu equip des de la graderia, i no participar-hi, pel motiu que sigui (sanció, lesió...), des del camp.

A la meva filla gran la selectivitat li va anar molt bé, com també li va anar molt bé el batxillerat! En general una cosa porta a l'altra... 

He de reconèixer que les meves filles són més bones estudiants que jo, més aplicades i més responsables, sens dubte, que jo a la seva edat! Jo a l'institut era una mica tarambana! 

Avui la meva filla mitjana també afronta la selectivitat, i el cert és que la d'enguany és una mica punyetera. La crisi del Coronavirus ha impactat de ple en el sector educatiu i ha afectat especialment a l'alumnat de segon de batxillerat, i sobretot a la prova de la selectivitat.

En condicions normals a aquestes alçades la selectivitat ja seria història i, fos quina fos la nota, els i les alumnes que la fan ja estarien gaudint de l'estiu, de les vacances o d'ambdues coses. Amb tota aquesta història han allargat un mes més l'agonia (o si més no els nervis) i a sobre s'hi afegeix la murga de la mascareta i el gel hidroalcohòlic!

Espero que la selectivitat li vagi molt bé; dono fe que se l'ha preparat a consciència, després d'un batxillerat excel·lent. És clar que en aquesta prova, com en tantes altres acadèmiques i de la vida, la preparació és només un dels factors que es posen en joc, certament un dels més importants, però no l'únic.

Confio que sabrà aplacar els nervis quan apareguin en desmesura, que sabrà sortejar les adversitats si apareixen, i fins i tot que sabrà gaudir del moment quan s'escaigui.

La selectivitat no és una prova definitiva, i que tot que marca uns camins, o en traça uns altres, només és una prova més que moltes i molts estudiants han de passar al llarg del seu periple acadèmic.

Aquesta serà una setmana intensa, i jo, com la meva filla mitjana i tothom que aquests dies farà la selectivitat, ja tinc ganes que arribi el 27 de juliol!

Que tingui molta sort, o encara millor, que no n'hagi de dependre!
I sobretot molts ànims, que més que de velocitat, la selectivitat és una prova de resistència! 

dilluns, 6 de juliol del 2020

Celebrar l'aniversari


Jo mai vaig poder celebrar el meu aniversari a l'escola, i per això hi celebrava el Sant, que sí coincidia amb el calendari escolar.

Preparava una coca, la clàssica de iogurt amb les mesures del pot i, més content que un gínjol, la duia a l'escola per delícia meva i dels meus companys i companyes de classe.

Sí recordo haver celebrat l'aniversari en activitats de lleure o esport. Diria que els dotze els vaig celebrar en un campus de bàsquet a Amposta, i aquell dia vaig rebre la trucada de felicitació de la meva mare. Les mares mai fallen, sempre hi són, amb el seu suport incondicional. Penseu que aleshores, als anys vuitanta del segle passat, no teníem telèfons mòbils! 

Els divuit els vaig celebrar fent d'intendent en uns campaments del Cau i recordo el pastís fred de galetes i xocolata i els regals que els meus amics del Cau em van fer: un lot de productes, a mode de pack, per a preparar-me per a la meva anhelada paternitat, que arribaria només set anys després! 

Els vint em van enganxar treballant en un casal d'estiu a Pineda de Mar. De dilluns a divendres m'estava en una pensió, i anava i tornava amb la meva enyorada Vespa 200! Aquell dia, el 6 de juliol de 1994, la meva mare va venir a Pineda de Mar i vam anar a sopar una pizza. I uns dies més tard amb la Vespa 200 vaig arribar a Barcelona per assistir al concert de Pink Floyd a l'Estadi Olímpic! 

Alguns aniversaris els he celebrat de vacances familiars, com els trenta, al Pirineu d'Osca i amb un pastís d'aniversari improvisat amb un parell de magdalenes tipus valencianes. 

D'alguns aniversaris, de quan era més petit, en guardo les postals que els meus avis i el meu oncle de Cantallops m'enviaven, detalls que ara no s'estilen i que han mutat en missatges de WhatsApp, de Facebook o de Instagram... 

D'aniversari en tinc un, però de celebració més d'una, i una de les clàssiques, ja de fa uns anys, és la de la platja de Garbet amb la nombrosa família Casero! Allà hi vam fer, fa sis anys, la festa dels meus quaranta!

No m'importa fer anys, anar sumant xifres irremeiablement; no em costa acceptar els anys que tinc, sí acceptar els que de més aparento, ja des de fa molts anys... No recordo haver viscut excessivament ràpid per semblar tenir més anys dels que tinc... 

M'agrada celebrar l'aniversari, i encara no ha arribat el dia que la xifra que crema sota el ble en flames m'espanti... 

dissabte, 4 de juliol del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Sunrise"


Coldplay és un dels grans grups de música pop-rock d'aquest segle XXI i alguna de les seves cançons han esdevingut autèntics himnes, especialment "Viva la vida", i també "Paradise", "A sky full of stars","Clocks" o "Something just like this"...

Etiquetat com a grup de rock alternatiu, la seva actitud experimental també se l'han guanyat amb treballs com el seu vuitè i, de moment, darrer disc, un treball conceptual encabit en el que abans era un disc doble, i que més enllà del títol, "Everyday life", està estructurat en dues parts, "Sunrise" (sortida del sol) i "Sunset" (capvespre).

La "vida quotidiana" del disc comença amb una instrumental sortida del sol, en la que predomina la corda, i que ens desperta la curiositat pel dia, a mode de cançons, que el disc acompanya fins al capvespre...


divendres, 3 de juliol del 2020

El refrany de la setmana, sobre l'amor


Sí, ja sé que avui no és 14 de febrer, ni 23 d'abril ni, tampoc, 23 de juliol, quan es preveu celebrar Sant Jordi, o si més no la festa del llibre! 

Avui és 3 de juliol i per mi és motiu de celebració de l'amor, no de l'amor en general, sinó d'un amor particular, del que des de fa vint-i-set anys que anem cultivant amb la Sira

Fa una colla d'anys, més de vint-i-set, l'humorista Capri va fer popular la frase, en un dels seus hilarants monòlegs, "l'amor se'n va, ella (ell) es queda", i és aleshores quan es fa veritat el refrany "cor sense amor, jardí sense flors". I és que "costa molt poc d'enamorar i costa molt més de conservar"... 

"El cor no parla, però endevina" i jo celebro que els nostres endevinéssin que hi havia futur, i mentre a cada present anem sumant passats, ens encomanem al refrany que diu "amor fort, dura fins a la mort".

Per la mort no tenim pressa, per l'amor tampoc, que ja són 27 anys que l'anem cuinant poc a poc, a foc lent... 

dijous, 2 de juliol del 2020

El millor no sempre és el primer


El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada i l'acabarà en blanc. És cert que ha perdut partits clau, com el de la final a un partit de la lliga ACB d'aquesta setmana; el va perdre per dos punts i errant un darrer llançament, un triple al darrer segon del partit que no va entrar a la cistella.

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada, però no sempre ha estat el millor, i el fet de tancar la temporada en blanc no hauria de desmerèixer el bon treball global de l'equip, i l'evident progressió de millora vers les darreres temporades. Tot i perdre partits clau, el Barça de bàsquet aquesta temporada ha guanyat competitivitat, quelcom que havia perdut els darrers anys.

Va ser una llàstima no conquerir la lliga ACB
,  hauria estat la cirereta del pastís pel bon treball que aquestes dues darreres temporades ha estat fent el veterà i experimentat entrenador Pesic...

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada, possiblement ha estat el millor equip de l'ACB i dels millors a Europa, i no obstant no ha quedat primer de res, més enllà de la interrompuda lliga regular domèstica. Poc premi per tant esforç, per tanta millora.

El millor no és sempre el primer; ho hem vist en el bàsquet i en l'esport en general, també en altres àmbits de la vida. Ser el millor t'ajuda a arribar el primer, a guanyar, però només és un dels molts factors que en tota victòria es posa en joc, i els de Vitòria, el Baskonia, el nou i flamant campió de la lliga ACB, ho saben prou bé!

Enhorabona Baskonia, enhorabona, malgrat la derrota, Barça!

Per cert, del Barça de futbol, millor de moment no dir res...

dimecres, 1 de juliol del 2020

Nou curs, les ràtios de sempre...


Poc a poc anem descobrint, que no definint, com serà el proper curs escolar i, lluny de generar el consens necessari entre la comunitat educativa, el Departament d'Educació tira milles fent ús de les seves competències, sense posar-se d'acord, sembla, ni tan sols govern endins.

La presentació del vicepresident del govern (ERC), el conseller d'Educació (ERC) i la consellera de Salut (ERC) del nou curs escolar en el marc, encara, de la pandèmia, va ser matisada (per dir-ho suau) pel propi president Torra, que va donar unes altres dades d'inversió i de contractació de professorat.

De tot plegat, aquest nou episodi de travetes entre socis de govern potser és el menys preocupant; d'una o altra manera ja s'ho faran! Més em preocupen alguna de les orientacions que es van donar sobre l'inici del curs vinent... 

Em preocupa, per exemple, que amb aquesta qüestió dels grups estables de convivència es descarti quasi "de facto" la possibilitat (oportunitat?) de baixar ràtios

S'incrementarà el pressupost, també sembla que s'incrementaran les plantilles (menys del que sembla per la dada global, menys segurament del que caldria), i sembla que les ràtios seran, si fa o no fa, les de sempre.

També em preocupa que el Departament d'Educació fes una presentació a la premsa del seu pla sense haver-lo compartit amb la resta de la comunitat educativa, i que després de la presentació no enviés cap comunicat, ni instrucció ni documentació a les direccions dels centres educatius.

Una vegada més, i em temo que no serà la darrera, el Departament d'Educació necessita millorar!