El despertar prematur de la granota

El debat, avui, encara és viu, i no sé si acabarà esdevenint inacabable i etern, per més evidències que anem recopilant. La pregunta, doncs, continua essent pertinent: el canvi climàtic existeix o és una invenció?

Hi ha qui, en respondre aquesta pregunta, prefereix tractar-ho com una opinió o, encara pitjor, com una creença, dificultant el debat al voltant de les evidències; en el joc de pedra-paper-tisores, la creença és el paper que embolcalla la pedra...

És clar que el canvi climàtic no és una qüestió d'opinions ni, encara menys, de creences; és una qüestió d'evidències, de dades, de proves empíriques i científiques que mostren, de manera inequívoca, com el planeta canvia i com aquest canvi afecta els éssers vius i els ecosistemes. I no ens cal anar molt lluny per trobar-ne exemples: podem observar les migracions de les aus que travessen els nostres cels, l'avançament de la floració de plantes i arbres o, com expliquen els investigadors Carlos Cano-Barbacil, del Museu Nacional de Ciències Naturals, i Javier Cano Sánchez, observador de meteorologia i naturalista experimentat, en els hàbits d'hibernació de la granota verda.

El blog de l'AEMET va publicar fa uns dies un article sobre la granota verda comuna a la localitat madrilenya de Colmenar de Oreja, on fan un seguiment de l'espècie des del 2012. Expliquen que la granota, com altres amfibis, passa els mesos d'hivern en un estat de letarg, submergida a l'estany i respirant l'oxigen dissolt a l'aigua a través de la pell, i que surt d'aquest estat quan la temperatura de l'aigua arriba als 10 graus centígrads.

Doncs bé, aquest hivern, la granota verda comuna ha sortit del seu letarg el 23 de febrer, quan la mitjana habitual és el 18 de març, és a dir, 23 dies abans. Els autors ho expliquen: les temperatures de l'aigua de l'estany van arribar als 12,4 graus, una xifra mai registrada fins ara per al mes de febrer, i als 15 graus el dia 28. Com diuen els investigadors: "Con un adelanto de 23 días registrado este invierno, con respecto a la fecha normal, se pone de manifiesto que el calentamiento global de la atmósfera afecta también a la biodiversidad y sus ecosistemas."

La granota verda comuna no entén d'opinions ni de creences, ni tan sols coneix l'existència dels negacionistes; la granota verda comuna no llegeix debats a les xarxes ni escolta tertúlies. La granota simplement respon al seu entorn, i aquest hivern el seu entorn li ha dit que era hora de despertar-se, amb quasi un mes d'antelació. El problema, però, no és que la granota es desperti aviat; el problema és per què es desperta més aviat. I les dades, les evidències, la ciència, ens diuen per què, més enllà d'opinions i de creences.

Fre al cotxe elèctric?

D'aquí a poc més d'un any, a casa haurem de prendre una decisió important: què fem amb el cotxe que tenim actualment? El consens familiar, si més no, és clar en una cosa: el canviarem. També coincidim que el nou vehicle hauria de ser una mica més gran i amb més capacitat de maleter. On no ens posem gens d'acord és en la qüestió clau: ha de ser de combustió, híbrid o elèctric?

Ara mateix, pràcticament l'únic defensor del cotxe 100% elèctric soc jo. I no ho tinc fàcil. Arguments com la manca de punts de càrrega, les limitacions reals de l’autonomia, sobretot quan es fan trajectes llargs (a Madrid, per exemple...), o els vídeos virals de bateries que exploten o s’incendien em fan trontollar un argumentari que, sobre el paper, semblava sòlid i convincent.

Per si no n’hi hagués prou, darrerament ha aparegut un nou element que complica encara més el debat. Europa sembla disposada a fer marxa enrere i permetre la venda de vehicles de combustió més enllà del 2035, fruit, sobretot, de la pressió del sector de l'automòbil. Una decisió que, si s'acaba confirmant, suposa un impuls clar per als vehicles de combustió i els híbrids, i un fre evident als cotxes elèctrics, que fins ara semblaven destinats a imposar-se, si més no imperatiu legal més que no pas per convicció col·lectiva, a partir d'aquella data.

Aquesta pilotada endavant envia, penso jo, un missatge ambigu en relació amb la reducció de les emissions, vinculada a l'electrificació del parc automobilístic: si ni tan sols Europa té clar cap on va, com se suposa que els consumidors hem de fer una aposta ferma i tranquil·la per una tecnologia que encara genera tants dubtes? La sensació és que el relat de la transició energètica en l'àmbit de la mobilitat grinyola, o si més no té moltes resistències (potser tantes com dubtes), i que el fre no el posa només el mercat i la indústria, sinó també la política, que segurament tampoc està fent com caldria els seus deures.

Encara queda temps per prendre la decisió definitiva, però avui, ara mateix, la impressió és que, molt probablement, ens quedarem a mig camí. Ni combustió pura ni elèctric del tot: avui la decisió de més consens seria un vehicle híbrid. Una mena de solució intermèdia que, al capdavall, no deixa de ser un vehicle de combustió vestit amb pell d’elèctric. Una decisió sobretot pragmàtica, potser, però també el reflex d'un futur que semblava que havia de ser clar i que la realitat el fa, de moment, inabastable.

Infern d'una nit d'estiu

Si William Shakespeare l'hagués d'escriure avui, potser en comptes de "Somni d'una nit d'estiu" titularia aquesta comèdia romàntica com a "Insomni d'una nit d'estiu", que és el que vivim, aquestes darreres nits, la majoria de nosaltres: un infern sense treva, un malson nocturn que no ens deixa dormir, ni somiar, plàcidament.

A moltes llars, aquestes nits, l'aire esdevé dens, enganxós i irrespirable, i obrir finestres no és suficient quan lluny d'anhelar les nits tropicals (quan la temperatura no baixa dels 20 graus), ens assoten amb nocturnitat les nits tòrrides (per sobre dels 25 graus) i fins i tot les nits roents (quan el mercuri no baixa dels 30 graus), convertint els nostres llits en autèntics inferns.

Entenc que, a banda de la qualitat de la son, aquestes calorades nocturnes tenen més conseqüències en la nostra salut física i mental, en la mesura que no ens permeten descansar com caldria, amb els nostres cossos amarats de suor girant-se resignadament sobre matalassos massa calents, buscant desesperadament un raconet del matalàs fresc i despertant-nos cada dos per tres. 

Diuen els experts que aquest no és un fenomen puntual, sinó una tendència que s’intensificarà: les nits tòrrides han augmentat en freqüència i intensitat els darrers anys i ja no són una excepció sinó una realitat habitual dels estius mediterranis. I mentre hi ha qui segueix negant la crisi climàtica, ens caldrà adaptar els habitatges i la manera de climatitzar-los, conscients que el canvi climàtic no només ens escalfa els dies, també ens escalfa i ens roba el descans de les nits.

Aquest estiu l’infern el tenim a casa: és a les finestres obertes a la recerca d'una mica de corrent d'aire, a la suor que no s’eixuga, a la son que no  es concilia... Mal negoci si canviem les nits de somni, per aquestes infernals.

2025, més guerra, més dreta i més merda

Això dels canvis d’any és com els aniversaris; un dia tens 49 anys i l’endemà 50, i tot segueix si fa o no fa igual; un dia estàs en el 2024 i l’endemà en el 2025, i tot segueix, si fa o no fa, igual... Igual i, fins i tot, a risc que vagi pitjor!

El 2025 comença, inevitablement, arrossegant els problemes de 2024 i dels anys anteriors: conflictes bèl·lics irresolts, alguns fins i tot en expansió, una onada ideològica d’extrema dreta que reforça l’autoritarisme i un planeta cada vegada més maltractat. Lluny de ser un any curull d’esperança i de llum, tot apunta que el 2025 continuarem aprofundint en crisis que semblen, com aquella història fantasiosa, interminables. 

Tot sembla indicar que el 2025 tindrem més guerra, més dreta i més merda.

Més guerra
Els conflictes bèl·lics segueixen devastant vides i comunitats en diversos punts del planeta. La guerra d’Ucraïna, lluny d’arribar a una solució negociada, es consolida com un conflicte enquistat amb enormes repercussions humanitàries, de les que sembla que ja ens hem immunitzat. Alhora, altres zones oblidades com el Iemen, el Sudan o Etiòpia pateixen violències endèmiques sense la cobertura mediàtica que mereixen. Aquest escenari global evidencia la incapacitat de la política i diplomàcia de sobreposar-se a la prevalença dels interessos econòmics i geopolítics, de l’economia de la guerra, que tristament s’imposa per damunt de la pau.

Més dreta
L’ascens de l’extrema dreta continua marcant l’agenda política mundial. En qüestió de dies  tornarem a tenir Donald Trump a la presidència dels Estats Units, amb Elon Musk dins la seva administració. El 2025 s’estrenarà amb un missatge clar: el populisme autoritari ha vingut per quedar-se, com veiem als Estats Units i, també, malauradament, cada vegada més a Europa. Aquest fenomen s’estén arreu del món amb governs que restringeixen drets, fomenten la polarització i rebutgen els avenços socials aconseguits amb gran esforç en dècades anteriors. L’extrema dreta guanya terreny en cada elecció, consolidant un discurs xenòfob i nacionalista, amb una clara política de retallada de drets i de demolició de l’estat del benestar.

Més merda
El planeta continua consumint-se, continua pagant el preu de la inacció dels estats davant la crisi climàtica. Els nivells de contaminació s’estan disparant, les temperatures segueixen augmentant i els fenòmens meteorològics extrems són cada vegada més habituals, com veiem i patim també aquí, a casa nostra. Malgrat els advertiments dels experts, el 2025 es presenta com un altre any d’inèrcia destructiva o, més ben dit, autodestructiva. 

El 2025, doncs, no sembla oferir un horitzó gaire esperançador. La humanitat es troba atrapada en un cercle viciós on els conflictes, la repressió i la destrucció ambiental s’alimenten mútuament, es retroalimenten com si fossin (de fet ho són) vasos comunicants. 

Tot i això, aquests primers dies de 2025 ens hem seguit desitjant, sincerament (més enllà de la cortesia), un bon any nou, potser perquè, en el fons, sabem que la responsabilitat col·lectiva ens obliga a no perdre l’esperança i a seguir treballant per canviar aquest futur que avui ens sembla tan negre. Esperança de poder canviar, millorar, si no el món sencer, com a mínim el nostre trosset món...

El fred

No sé si també per a vosaltres, però per a mi el fred ha arribat, finalment, aquesta setmana. Tinc novament la impressió que arriba tard, que anys enrere ja treia el nas per les Fires de Girona, que anys enrere en aquest punt de novembre ja feia dies que teníem per flassada el nòrdic gruixut. Tot just aquests dies, a casa, hem encès la calefacció, però no, encara, la llar de foc; serà qüestió de dies...

És com si el temps, el temps meteorològic, s'hagués descompassat respecte a les estacions, com si temps i estacions ballessin a ritmes diferents i mentre l'estació marca el pas, el temps en comptes de seguir-la, va a la seva...

Atribuïm aquest desgavell al canvi climàtic, com un símptoma més de la seva evidència, i les conseqüències les notem, entre d'altres, amb fenòmens cada vegada més extrems. El més recent, la tràgica DANA de València.

Diuen els experts que, per més que ens hi escarrassem (i cal seguir escarrassant-nos-hi, per descomptat), aquest desastre planetari difícilment és irreversible. El fred arriba tard arreu i això afecta, a banda dels nostres canvis d'armari i de flassades de llit, per exemple a les migracions dels animals, a la floració de les plantes, a la vida d'aquest nostre planeta, malalt per culpa d'un virus anomenat humanitat.

El fred ja ha arribat, tard i possiblement malament, però finalment, ja ha arribat. 

Pluja redemptora

Mai plou a gust de tothom i, venint d'on venim, venint de la sequera, tampoc ens queixarem en excés si la pluja segueix essent capritxosa i cau allà on li plau; de fet és el que ha fet sempre.

A Girona la pluja ha estat prou generosa durant el mes de maig, i aquests primers dies de juny també ens acompanya, pràcticament, dia sí, dia també. No sé si la pluja que cau serà suficient per a frenar la sequera, seguir omplint els embassaments i alleugerir les restriccions, però aquesta pluja fina i més o menys constant d'aquests dies és, com a mínim, redemptora.

Si fos més atrevit, sortiria al pati de casa amb el tors nu sota la pluja... què al pati! Sortiria al carrer de davant de casa, o encara millor, en un carrer cèntric de Girona, i amb el tors nu sota la pluja, i amb llàgrimes als ulls, recordaria les últimes paraules del replicant Roy Batty, acompanyades d'unes lleugeres i delicades notes de la banda sonora de Vangelis: 

"Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja". 

"És hora de morir", diu al final de l'escena, deixant anar un colom blanc que, aletejant, vola enlaire, vola cap al cel. Paradoxalment, amb la seva mort se'ns fa més present la nostra mortalitat, la fragilitat humana davant un món decadent, superpoblat i contaminat. El nostre món.

Em sembla que per més que plogui, trobarem poc consol...

3 anys de cara al sol

Aquesta setmana fa tres anys que a casa vam instal·lar plaques solars fotovoltaiques.

Just aquests dies, els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la suspensió de la cotització dels títols de la companyia HolaLuz, pel retard en la presentació dels resultats, després de declarar unes pèrdues de 26 milions d'euros en l'exercici 2023, multiplicant les pèrdues que ja van declarar, també l'any anterior. Ja hi ha qui parla de l'espetec (o esclat, o esclafit) de la bombolla de l'autoconsum.

El cas és que a casa, el primer pas per posar plaques solars el vam fer, precisament, amb HolaLuz, però a l'hora de concretar l'operació no ho vam veure gens clar i vam acabar dient adeu a HolaLuz i hola, amb els braços oberts, a Som Energia!

Jo no hi entenc gens, però les dades d'aquests darrers tres anys de les 12 plaques que tenim a la teulada de casa són, segons l'aplicació mòbil:

• 14,66 MWh de producció energètica, dels quals
• 3,56 MWh (24,28%) han anat per autoconsum i
• 11,10 MWh (75,72%) ha estat energia exportada

I pel que fa a les dades de consum (la quantitat d'energia fotovoltaica consumida), del total dels 8,24 MWh...

• 3,56 MWh (42,29%) són d'autosuficiència i
• 4,86 MWh (57,71%) són d'energia importada.

En fi, incapaç de valorar críticament aquestes dades, sí que us puc assegurar que la factura elèctrica de casa, aquests darrers tres anys, s'ha reduït considerablement, i que més enllà de l'estalvi que ha suposat la inversió de les plaques (que naturalment encara no hem amortitzat), també pesa i té valor, per a nosaltres, la modesta contribució a la generació d'energia renovable.

A casa fa tres anys que tenim plaques, i tot i no poder-nos beneficiar dels avantatges fiscals que es van acordar posteriorment, va ser una molt bona decisió fer el pas i la inversió, i instal·lar-les, i va ser una molt bona decisió fer-ho amb Som Energia!

Per què hauria de recollir la teva merda?

La pregunta és lícita, només faltaria, i a banda de necessària, és inevitable: per què hauria de recollir la teva merda?

Aquesta pregunta, aquesta qüestió, planava ahir a la tarda entre alguns membres del nombrós grup de WhatsApp del meu barri, hores després que entre la Brigada del Salabret i uns quants veïns i veïnes de Pont Major recollíssim més de 450 quilos de brossa, o si ho preferiu, amb perdó, de merda.

És lícita la pregunta, també algunes de les respostes, que se centren més en els incívics que embruten, argumentant que encara embrutaran més si després hi ha qui ho reculli, o d'altres que se centren més en les administracions, argumentant que és a elles a qui els correspon recollir la merda, mantenir netes les lleres i els entorns dels rius.

I sí, certament la Brigada del Salabret interpel·la a les administracions i fa crides al civisme, i ho fan sempre que en tenen ocasió. Però no es queden aquí i fan un pas més, fan un generós i altruista pas de responsabilitat organitzant les trobades per netejar espais públics, i animant a la gent a participar-hi.

I amb la seva crida, tal com versa el seu eslògan, donen resposta, la seva resposta, clara, diàfana i contundent, a la pregunta plantejada (per què hauria de recollir la teva merda?): 

No és la nostra merda, però sí que és el nostre planeta!

Dos mil vint-i-cinc, la xifra de la setmana

Dos mil vint-i-cinc són els quilòmetres que la setmana passada vam fer de viatge, entre Girona i Florència, passant per Pisa.

No és la distància exacta sinó un xic més, ja que també cal tenir presents els desplaçaments interns i les voltes que, inevitablement, a vegades també s'han de fer per trobar el camí correcte o, simplement, trobar aparcament.

Dos mil vint-i-cinc quilòmetres i quatre persones dins el cotxe. Entre les moltes converses que vam mantenir durant el viatge entre retenció i retenció va ser si l'opció triada era la més sostenible, econòmica i eficient. Les alternatives, avió o tren, les vam descartar per cara la primera i complexa la segona. 

També vam preguntar-nos si, en el context actual de crisi climàtica calia fer aquest viatge o qualsevol altre, si cal seguir viatjant ...

Tenint present que no és una necessitat bàsica, d'aquelles que esdevenen drets, viatjar i fer turisme és una activitat que inevitablement genera un impacte ambiental i, certament, com amb la resta d'activitats cal valorar també les opcions més sostenibles a nivell econòmic i mediambiental, tot i que no sempre aquestes opcions estan perfectament alineades. 

L'opció més sostenible hauria estat el tren, però a banda de més complexa (pels transbords) també requereix més inversió de temps, i et dóna menys autonomia... L'avió és sens dubte la més ràpida, però també la que genera més impacte... 

Tren, cotxe, avió... A vegades l'elecció depèn del pla de viatge, del número de persones, de la disponibilitat de dies i, és evident, de l'economia. 

En fi, els dos mil vint-i-cinc quilòmetres finalment van representar aproximadament unes 24 hores de viatge repartides en diferents dies i que, a la seva manera, amb les pauses, els paisatges, la música, les converses i els silencis també van formar part del viatge. 

L'ull del Pont: "La Brigada del Salabret"

"No és la nostra brossa, però sí és el nostre Planeta". Aquest és el "leitmotiv" de la Brigada del Salabret, un grup de persones voluntàries que es dediquen a la neteja d'espais del nostre entorn, de les comarques gironines. A finals de gener de 2022 van netejar una àmplia franja d'entre les dues ribes del riu Ter al seu pas pel Pont de l'Aigua. Aquell dia, un diumenge assolellat d'hivern, jo m'hi vaig sumar. Aquesta va ser la meva experiència.

Una companya d'una associació de veïns d'un barri de Girona em va fer arribar la convocatòria de la Brigada del Salabret: la propera trobada es feia entre el Pont Major i Sarrià de Ter i va pensar que potser m'interessaria participar-hi. La Brigada del Salabret fa les seves convocatòries a través de les xarxes socials i amb dies d'antelació sempre anuncien on faran la seva propera actuació; sempre es troben en diumenge i per al 23 de gener el punt de trobada era l'aparcament que hi ha rere la gasolinera de tocar el Pont de l'Aigua, al Pont Major. M'hi vaig presentar vestit amb roba còmode i vella, d'aquella que no passa res si s'embruta o s'esquinça.

Quan vaig arribar m'hi vaig trobar en Joan Olivet, un escalenc jubilat que minuts més tard vaig saber que era el fundador de la iniciativa. En Joan em va donar una saca i un parell de guants i vam començar a arreplegar brossa del voltant de la gasolinera, repassant el camí, la nova via verda, que mesos enrere es va inaugurar sense massa ressò i que de moment mor allà mateix, mentre s'enllesteix la connexió amb Campdorà i Celrà.

En poca estona vam arreplegar un munt de guants de plàstic, d'aquells que podem fer servir quan posem gasolina, com quan ens servim fruita i verdura d'un supermercat, alguna llauna de cervesa i refresc, paquets de tabac... Excepte els guants de plàstic, més localitzats en aquella zona, les llaunes, els paquets de tabac i altres deixalles com ampolles de plàstic i sobretot “tovalloletes” van ser una constant! Fins i tot vam arreplegar una persiana, llençada a la vora del riu.

Una estona més tard va arribar la Maria Badia, una de les voluntàries que, a banda de recollir la brossa, s'encarrega de la difusió i les convocatòries de les trobades a les xarxes socials. La Maria aquell dia tenia un objectiu molt clar: netejar el sota i els entorns de tots i cadascun dels ulls del pont; això volia dir calçar-se unes botes d'aigua, d'aquelles que t'arriben ben bé fins a la cintura, i travessar el riu per arribar a la zona que hi ha al bell mig.

He passat moltes vegades per sota el Pont de l'Aigua, pel costat de la riba del Pont Major hi ha un camí, ara via verda, però mai m'hi havia posat de peus al llit (més que a la galleda!), just a sota el pont! Reconec que al principi no les tenia totes, però la determinació de la Maria em va convèncer i carregats amb saques buides ben aviat ens vam trobar, tots tres, al bell mig de l'aigua!

Arribant sencers a la franja de terra del mig del Pont de l'Aigua ben aviat va quedar clar què hi trobaríem: més llaunes de cervesa i refrescs, més ampolles de plàstic i més paquets de tabac, tot llençat, fàcil deducció, des de dalt del Pont de l'Aigua.

Més enllà de l'experiència de travessar el riu Ter de riba a riba per sota el Pont de l'Aigua l'inventari d'aquell diumenge van ser 36 kg de brossa recollits amb una persiana i una pila de llaunes, ampolles de plàstic i de vidre, tovalloletes, bricks de tota mena, gots i fins i tot pilotes; tot recollit per tres persones més una voluntària espontània que ens va ajudar a pujar les saques plenes de roba des de dalt del pont.

Trenta-sis quilos de brossa recollida pels voltants del Pont de l'Aigua que va arribar allà per l'actitud  incívica de qui passa per sobre el pont, tant a peu com en vehicle, i que impunement llancen la llauna, la burilla, el plàstic o la tovalloleta pont avall, no sé si confiant que el riu s'endurà la merda, la seva merda, corrent avall.

"No és la nostra brossa, però sí és el nostre Planeta" diuen els de la Brigada del Salabret, però aquell dia jo vaig tenir la impressió que recollia la nostra merda, la que els veïns i veïnes del Pont Major i de Sarrià de Ter (segur que també gent d'altres indrets que transiten pel pont, no ho nego) llancem per més que a banda i banda del pont hi ha papereres, per la mandra d'haver d'esperar a arribar a casa i llençar la nostra brossa a les nostres escombraries.

La Brigada del Salabret fa una feina que no li correspondria fer, una feina que hauria de ser responsabilitat de les administracions; també fa una feina que no caldria fer si tothom s'apliqués la màxima que diu que “no és més net qui més neteja, sinó qui menys embrut.”

Us convido a fer un cop d'ull a les seves xarxes socials només per a comprovar com d'incívics som encara a dia d'avui, incívics Km0; també per si us animeu a participar, algun dia, en alguna de les seves trobades, enfundats amb guants i amb ganes de contribuir a fer del nostre planeta, del nostre entorn, un millor espai en el que viure. No és tan difícil, ni costa tant...


Article publicat al número 112 de la revista Parlem de Sarrià.

Nuclear? Sí, si us plau!

Vaig créixer pensant que la nuclear era una energia a eradicar, a suprimir per la seva perillositat, pels riscos i pel dany que causa malgrat la seva utilitat. Vaig créixer amb el sol somrient que ens deia "Nuclear? No, gràcies" a la retina i amb l'impacte de l'accident nuclear de Txernòbil, quan encara no tenia 12 anys, i tres anys més tard amb l'accident de Vandellòs.

Vaig créixer pensant que l'energia nuclear era perillosa i destructiva, perillosa pels residus que genera, destructiva per la devastació que havia produït, i per l'impacte en les vides de qui van patir i sobreviure a l'accident.

Semblava que amb això dels Objectius de Desenvolupament Sostenible anàvem pel bon camí, si més no en intencions (els fets i la realitat són uns altres), en la confirmació que la nuclear havia de ser una energia a eliminar i fins i tot alguns països europeus ja executaven plans de transformació energètica i tancaven i desmantellaven centrals nuclears.

Semblava que anàvem pel bon camí però el bon camí només era un altre miratge; mesos enrere la Comissió Europea va proposar incloure el gas i les centrals nuclears com a energia verda, equiparables a les energies renovables, i la setmana passada el Parlament Europeu va aprovar la proposta de permetre que aquestes energies (gas i nuclear) tinguin l'etiqueta verda!

No acabo d'entendre aquest gir de guió i a banda d'una innocentada sembla que tot plegat serveix per fer-nos trampes jugant al solitari, per, ara que semblava que tot canviava, es desacceleri la transició energètica i les energies renovables tinguin menys capacitat de creixement.

No sé si quan els parlamentaris europeus van votar favorablement la proposta duien a la solapa de l'americana o del vestit una xapa amb un sol tapat per bitllets, a mode de núvols, que deia "Nuclear? Sí, si us plau!"

No ho entenc; si us plau, que algú m'ho expliqui!

Revolta Escolar

La contaminació afecta, naturalment en negatiu, al rendiment escolar. L'any 2015 un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental de Barcelona va avaluar si l'exposició als contaminants atmosfèrics vinculats amb el tràfic prop de les escoles afectava el desenvolupament cognitiu dels infants.

L'estudi concloïa, entre d'altres aspectes, que funcions cognitives com la memòria de treball progressaven més lentament entre els infants exposats a la contaminació de l’aire.

Un dels investigadors exposava que “hem trobat que els nens de les escoles altament contaminades tenien un menor creixement en el desenvolupament cognitiu que els nens de les escoles poc contaminades. En aquest sentit, els nens que assisteixen a escoles amb nivells alts de contaminació, tant a la classe com al pati, van experimentar un menor creixement de les funcions cognitives essencials per a l’aprenentatge, del 7% anual en contra del 11%, respecte a les escoles menys contaminades. Aquests resultats es van confirmar emprant mesures directes sobre el trànsit relacionat amb els contaminants a l’escola. Això pot tenir conseqüències en el rendiment escolar i el comportament.”

Aquest és només un dels motius que impulsen el moviment de la Revolta Escolar, que aquest curs s'ha fet especialment present i viu a Girona amb talls de carrers, rutes de "bicibús" i, aquesta setmana, la presentació d'una moció al ple municipal de Girona, aprovada finalment (i feliçment) per majoria.

Les AFA i AMPA de Girona volem uns entorns escolars més segurs i també més lliures de fum, sorolls i contaminació; ho volem per a no afectar negativament el rendiment escolar i sobretot per la millora de la qualitat de vida i la sostenibilitat.

Les AFA i AMPA de Girona tenim propostes de mesures i accions concretes a fer i ens agradaria poder-les debatre i acordar amb l'ajuntament i amb entitats veïnals, cíviques, socials, etc.; són mesures de present i futur que requereixen consens, planificació, pressupost i execució i seria una llàstima que, ara que l'Ajuntament s'ha compromès amb la Revolta Escolar aprovant per majoria la moció, tot plegat restés al fons d'un calaix...

Les AFA i AMPA de Girona seguirem treballant i insistint per fer dels entorns de les escoles i instituts espais més segurs i saludables, més lliures de vehicles i de contaminació. I naturalment seguirem treballant per a fer els deures que, en aquesta qüestió, ens pertoca fer a les famílies.

La "Brigada del Salabret"

Passejava l'altre dia per les deveses d'en Bru, un espai natural recuperat a Girona, situat entre el Ter i Domeny, al costat del pont de Fontajau. L'itinerari, en format via verda, permet allunyar-se prou de l'asfalt sense allunyar-se massa del brogit de la ciutat, i és espai de passeig i esbarjo de famílies, ciclistes, corredors, caminadors i passejadors de gossos.

Al llarg de l'itinerari, que tant es pot fer del dret com del revés, hi ha un aguait (l'altre dia hi vaig veure un bernat pescaire) i un mirador arran de riu; aquest circuit està connectat amb la via verda que prové de Sarrià de Ter, Sant Ponç i Fontajau, i que segueix cap a Domeny i el camí ral de Sant Gregori.

Passejava l'altre dia per les deveses d'en Bru i quan, camí del Passeig de la Devesa, passava per la passera que l'uneix amb Fontajau vaig veure com un noi i una noia, que caminaven desenes de metres més endavant, llençaven quelcom a la vora del Passeig de la Devesa, a la part de fora del mur. Quan vaig passar-hi vaig veure-hi una llauna de cervesa i una bossa de plàstic, i ells ja s'endinsaven, apressats, a la Devesa.

Els hagués dit alguna cosa de tenir-los més a prop?
Ja enfilat al cotxe, mentre em preguntava si els hi hagués cridat l'atenció, o no, vaig veure tota una estesa de brossa, molt ben ordenada, i tot de gent al voltant: la "Brigada del Salabret", una brigada de persones voluntàries que es dediquen a netejar de tot el que llancem, o va a parar, a les vores dels rius, rieres i marges, sobretot plàstics, envasos i, de fa uns mesos, mascaretes!

M'hauria agradat que la parella bruta, incívica i passota hagués vist que la seva merda no se la menja la terra ni la natura, que hi ha qui dedica el seu temps, voluntàriament, a recollir-la. 

Així va el món, hi ha qui embruta, hi ha qui ho neteja i hi ha qui s'ho mira...

El malaltís clima del nostre planeta

El nostre és el planeta blau, i ara el voldríem verd, més verd, però em sembla que és un altre el color del nostre planeta, color contaminació.

El nostre planeta està malalt i el clima és, com la nostra febre, el símptoma més evident; puja la temperatura, augmenta el desglaç, s'incrementen els fenòmens meteorològics extrems i fins i tot ens morim, més que mai, per la contaminació que nosaltres mateixos produïm.

A vegades penso que com a espècie no tenim remei, i que aquesta és la nostra lenta i inevitable extinció. La contaminació del planeta és el nostre meteorit que, com en les pel·lícules americanes, s'apropa irremeiablement contra la Terra i, al contrari que a les pel·lícules americanes, no hi haurà cap heroi que n'eviti l'impacte, doncs d'alguna manera aquest meteorit ja ens ha impactat.

Els governs posen dates de caducitat, ara 2030, després 2050, de difícil compliment, i més que de caducitat semblen dates de consum preferent.  I així estem, consumint-nos.

Per canviar el malaltís clima del nostre planeta, per aturar aquesta imparable sagnia climàtica, calen mesures més dràstiques que les aplicades fins ara. Ho hem vist amb la pandèmia.

Quan van baixar les nostres emissions? Baixar realment i de forma significativa, vull dir. Doncs van baixar quan vam (quasi) aturar el món. I en la mesura que hem reprès l'activitat, les emissions contaminants han tornat a augmentar.

D'acord que no podem aturar-lo de nou, però sí que podríem ralentitzar-lo o, tal i com diu l'enginyer Joan Vila, els qui vivim en l'opulència, viure més frugalment...

Els canvis han de ser macros, i també micros, i aquests darrers, que són els que més ens interpel·len a nivell particular, també ens costa assumir-los, a vegades per mandra, d'altres per comoditat, o bé perquè pensem que el nostre canvi serà imperceptible.

Podem buscar mil i una excuses, però al final la pregunta és tan inevitable com inapel·lable: contribueixo a emmalaltir el planeta, o a guarir-lo?

L'horari de la rentadora

A casa nostra, des de fa uns dies, també hem hagut de repensar l'hora de fer la bugada, de rentar els plats i fins i tot de carregar els mòbils i altres aparells. No ha estat només pel canvi tarifari de l'energia elèctrica, ha estat sobretot per la posada en funcionament de les plaques solars fotovoltaiques de casa, que ja fa alguna setmana que llueixen i capten l'energia del Sol!

La decisió, fa uns mesos, d'instal·lar les plaques no podia ser més oportuna; aleshores ja ens deien que hi hauria un canvi de tarifes, però no sé perquè, ho veia lluny, i aliè. Doncs resulta que ara això ja és aquí i és propi, ja que ens afecta a tothom. 

Més enllà de les bromes i "mems" sobre el nou sistema tarifari, i sense entrar-lo a valorar, el que és evident és que aquest canvi ens ha obligat, d'una o altra manera, a prendre més consciència sobre la nostra despesa d'electricitat i, en conseqüència, sobre els nostres hàbits de consum.

I la qüestió hauria d'anar més enllà de l'horari de la rentadora, vista la proliferació d'aparells que actualment tenim quasi permanentment connectats, i molts d'ells en aquesta posició d'hibernació de "stand by".

Aquests darrers anys hem hagut de prendre consciència de no malbaratar l'aigua, i d'aprendre a separar els residus; amb l'electricitat hem d'anar més enllà d'apagar els llums i de programar la rentadora, ja que tot plegat, els nostres hàbits de consum energètic, no només afecten a la nostra butxaca, sobretot afecten al planeta, i això, encara que a priori no ens ho sembli, encara és més greu.

Estem en plena transició energètica, amb una lenta i progressiva electrificació de la mobilitat i amb un debat, per moments encès, sobre la implantació de les renovables al nostre país; la rentadora és l'element tangible a nivell domèstic, i no hauria de ser l'arbre que ens impedeix veure el bosc...

Adéu "Holaluz"

La nostra relació, la de "Holaluz" i casa meva, ha estat breu, ben bé com una relació d'estiu, però amb la fredor de l'hivern. Volíem fer una revolució junts i al final, vés per on, l'acabarem fent per separat...

Com amb tantes altres relacions que es trenquen, hi ha hagut una desavinença, que ha desembocat en una irreversible crisi de confiança. M'explico.

L'enamorament, per part meva, va ser a primera vista, concretament la primera vegada que vaig veure l'anunci de les revolucions de les teulades de "Holaluz".

Vaig trucar-hi il·lusionat i d'entrada em van donar llargues: "encara no fem teulades de cases aparellades, serà més endavant", em van dir; cap problema, a vegades és qüestió de paciència, de trobar el moment oportú...

Va passar l'estiu, i ja amb la tardor avançada vaig tornar a trucar, i aleshores sí era el moment, podíem plantejar-nos-ho, i vam començar a festejar.

En una segona cita, telefònica per a més detalls, vam recopilar la informació i les condicions per a contribuir a la seva revolució, que també volíem fer-nos nostra; aquestes eren, a traç gruixut, les condicions:

• Jo em faig client vostre
• Jo us deixo la teulada
• Vosaltres instal·leu i exploteu les plaques fotovoltaiques
• Em feu un descompte de la factura
• I d'aquí a quinze anys les plaques són meves.

La idea ens va semblar interessant. Potser no era per autoconsum, però contribuiríem a generar energia verda i no havíem d'assumir el cost de la inversió, que pagaríem amb el rendiment de les plaques.

Abans de fer-nos clients ens van fer un pre projecte, amb les mesures de la nostra teulada i les dades de consum. Amb aquestes dades, i a l'espera d'afinar més el tret, ens van dir que el descompte a la factura de la llum seria aproximadament d'uns sis euros per factura. Ens va semblar correcte i vam fer el canvi de companyia, pas imprescindible per a fer l'estudi més acurat i la proposta definitiva.

I amb la proposta va arribar la desavinença, el desencís i la crisi de confiança. Aquella previsió de sis euros de descompte en cada factura van passar a poc més d'un, fet el càlcul no només de la potencial producció d'energia, també de l'amortització del crèdit que l'empresa contracta per a finançar la inversió. És a dir, les condicions amb les que nosaltres havíem fet l'aposta, el compromís i el canvi de companyia, ara canviaven substancialment!

Sincerament, vaig tenir la sensació que em prenien el pèl, que els sis euros havien servit per a la captació d'un nou client, i ara que ja érem clients les condicions canviaven.

De res va servir la nostra queixa, de res van servir les seves explicacions. Com lligar-se durant quinze anys amb algú que al primer mes ja hi tens una crisi de confiança? Com construir una relació durant quinze anys amb qui, tot i demanar parlar amb algú de major responsabilitat, no t'escolta?

Mentre esperàvem resposta d'"Holaluz" vaig veure la llum! Som Energia, de qui havíem estat clients i seguíem essent cooperativistes, llançava una nova compra col·lectiva per a instal·lar plaques solars fotovoltaiques a cent llars de les comarques gironines.

Ens hi vam llençar de caps i, com sempre amb Som Energia, tot ha estat molt fàcil i, sobretot, molt transparent! En qüestió de setmanes ens instal·laran les plaques, que seran d'autoconsum, i l'excedent l'explotarà Som Energia.

I sí, pagarem la inversió, però a un preu molt més competitiu (l'avantatge de la compra col·lectiva), i guanyarem en quelcom que no té preu: la confiança.

Amb Som Energia i amb l'empresa instal·ladora (Audit Energia) la sensació (i la certesa) és que tothom hi guanya, també nosaltres; amb "Holaluz" la sensació era que només hi guanyaven ells, o que en tot cas els importava poc, o gens el, nostre guany, ni que es mesurés en confiança.

Aquesta ha estat una bona lliçó, un gran aprenentatge, i tot i que a casa hem dit adéu a "Holaluz", espero que la seva revolució també tingui molt èxit!

Sense rancor nosaltres seguirem fent la nostra, amb Som Energia...

Impropis

Ho reconec, anar a llençar les escombraries és, per a mi la majoria de vegades, decepcionant i desolador.

Decepcionant perquè quan els albiro gairebé sempre al voltant dels contenidors hi ha bosses, cartrons, mobles i brossa de tot tipus, llençada, s'intueix, amb desídia a terra; no hi ha manera de veure les illes de recollida netes, ja no polides!

Desolador perquè rarament, quan obro el contenidor, a dins m'hi trobo només la brossa que correspondria, i és habitual trobar-s'hi pràcticament de tot! És especialment preocupant obrir els contenidors que hi ha davant per davant del restaurant l'Aurora, a peu de carrer; és una illa amb només dos contenidors, un de rebuig i un de fracció orgànica, i a dins de cada un d'ells hi ha de tot, i a tot voltant sempre hi ha brutícia, i a vegades fins i tot mobles apilats!

A vegades em sembla que dins d'aquests contenidors hi ha més impropis que els residus que haurien d'engolir; no sé si l'Ajuntament de Girona té dades sobre el % d'impropis d'aquests contenidors; tampoc sé si des de l'Ajuntament de Girona també veuen que és diària i constant la porqueria que hi ha a tot volt... Hi ha dies que el panorama és, simplement, fastigós!

Em pregunto si al meu barri, el Pont Major de Girona, algun dia s'implantarà el sistema porta a porta, com es farà ara al de Montjuïc, o bé arribaran els contenidors intel·ligents, com ja ho han fet des de fa mesos els de l'Eixample i el Mercadal. Mentre no es faci una cosa o l'altra, si és que alguna s'arriba a plantejar, en faria prou amb una mica més de cura per part d'alguns veïns i veïnes, i amb una mica més de neteja per part de l'Ajuntament.

El cas és que això de llençar (o tirar) les escombraries hi ha qui s'ho pren literalment, sense mirar massa el color del contenidor, a vegades fins i tot sense molestar-se a accionar-ne el pedal...

Ja sabem que les escombraries parlen molt de nosaltres, i també ho fa com les llancem!

La vella normalitat

Serà la vella normalitat com la pesseta, la moneda d'abans? Els i les que vau fer-ho al seu dia, encara calculeu en pessetes?

Vaig viure fins als vint-i-set anys amb pessetes i ja en fa divuit que visc en euros, i la realitat, si més no per mi, és que l'euro (la nova normalitat), s'ha acabat menjant la vella i la pesseta és només un record amarat de nostàlgia, com l'EGB o el "Frigo Dedo"...

Si parlem d'una nova normalitat deu ser perquè aquesta ha substituït, o està substituint, la vella normalitat, però el que encara no tinc prou clar és què podem definir com a vella normalitat: les encaixades de mans? Els petons de cortesia? Les aglomeracions en esdeveniments culturals i esportius? Les ràtios de més de 15 alumnes per aula?

A vegades tinc la impressió que algunes coses que posem al sac de la vella normalitat no desapareixeran del tot, ja que la nova normalitat que les substituirà potser més que nova, serà una nova normalitat excepcional i temporal...

Durant alguns dies del confinament ens hem il·lusionat veient com baixaven els nivells de contaminació atmosfèrica, especialment els dels nuclis urbans amb més densitat de població, fins al punt que els de El Temps un dia van arribar a afirmar que a Barcelona hi havia la mateixa qualitat de l'aire que a no sé on del Montseny...

La vella normalitat, com la contaminació atmosfèrica, tornarà i, tot i que a desgrat, tornarà essencialment per voluntat nostra. En aquests casos la nova normalitat només haurà estat un miratge, l'esbós del que podríem ser i no volem, del que voldríem ser i no podem.

Amb la mà ben oberta!

Imatge de Gerd Altmann a Pixabay

Els primers dies de confinament, i fins ben bé la primera setmana, van ser molt desconcertants a tots els nivells: personal, familiar, social, laboral...

Totes les nostres activitats habituals, o si més no la majoria, es van anar aturant, algunes en sec, en una caiguda lliure en la que ni tan sols vam poder cridar "mayday mayday"! Símbol d'aquella desesperació va ser el paper de vàter, bé preuat de primera necessitat (?) que aquells primers dies va desaparèixer dels passadissos dels supermercats. Devíem estar, literalment, cagats de por!

Amb la perspectiva que ara ja tenim, un xic més habituats (i resignats) al confinament, la percepció és que aquells dies estàvem mig estabornits per l'impacte de l'inesperat, inèdit i incert confinament. En certa manera potser encara ho estem, mig estabornits, tans sols que ens hi anem habituant. Símbol d'aquesta habituació han estat la farina i el llevat, també desapareguts durant dies dels passadissos dels supermercats, senyal de la necessitat d'omplir més temps a casa fent pans i coques i, aquest darrer cap de setmana, brunyols!

En moltes de les converses confinades d'aquests dies es parla de les lliçons que en traurem de tot plegat, i a mi la imatge que tot sovint em ve al cap és la d'una plantofada a la cara, una d'aquelles amb la mà ben oberta! Una hòstia d'aquelles que ens fan reaccionar!

Sí, aquella plantofada a temps tan pedagògicament inapropiada, tot i que socialment més acceptada, no sé si per efectiva. En el nostre cas, no sé si aquesta és l'hòstia, amb perdó, que necessitàvem o estàvem esperant col•lectivament per a reaccionar, per a preservar la vida del nostre planeta i, vés quina paradoxa, per a preservar la nostra...

No tinc massa clar que finalment aprenguem totes les lliçons que, se suposa, hem d'aprendre amb aquesta plantofada; tampoc ho fan els infants que reben l'hòstia presumptament a temps; ja sabem (reconeguem-ho una vegada més) que la plantofada és, més que una estratègia raonada i raonable per canviar les actituds, el senyal més evident de desesperació i manca de recursos de qui allarga la mà.

Definitivament, no tenim remei!

El riu és merda

Les riuades de fa dues setmanes ens han delatat vergonyosament, fent que els rius ens tornessin la merda (amb perdó) que nosaltres, ignorants, innocents o inconscients, o les tres coses alhora, o encara pitjor, conscients, hi hem abocat de forma indecent anys i anys.

Aquest dissabte al matí amb la Sira vam respondre a la crida, com moltes altres persones, que els "natus" van fer per netejar la llera i les vores del riu a la zona de les Ribes del Ter. Només d'endinsar-nos una mica a la llera es van fer evidents totes les sospites, en forma de deixalles.

En una zona propera al pavelló de Fontajau les restes feien evident que aquell indret era refugi d'algun indigent; matalàs i roba d'abric a banda, hi vam trobar uns trossos de corda perfectament trenades i, mig soterrada per dues lloses, sobresortia una saca plena de plàstics vermells, la majoria trossejats; en els sencers s'endevinava que eren embolcalls de ciris, com aquells que encenem als temples a tants euros depenent de la grandària del ciri...

En aquell inhòspit indret, a recer del vent i sobretot de les mirades de la gent, algun indigent hi tenia el seu particular temple que, com tantes altres coses, va anar riu avall.

A cada plàstic recollit un lament, i de laments en l'estona que vam ser-hi en vam fer i sentir molts, i molts també per la gran quantitat de trossets de "tovalloletes" enganxats arreu.

Més em va sorprendre trobar una bossa d'esport, d'aquelles que serveixen per anar a entrenar i als partits, que tenen un compartiment al cul per posar-hi el calçat esportiu. Arribar a la bossa no va ser fàcil, i quan la vaig agafar, tot i estar buida, pesava com un mort.

La vaig sacsejar i en va caure part del fang i del llot que contenia, i en un costat vaig entreveure-hi l'escut d'un club sota unes lletres inintel·ligibles. Fregant una mica amb guants bruts i molls, hi vaig poder llegir Club de Futbol Sils!

M'agradaria resseguir la vida d'aquella bossa d'esports, descobrir les seves circumstàncies, el periple que deuria fer per haver arribat en aquell lloc...

El riu és vida (i memòria) i la nostra vida no està exempta de merda (amb perdó), que ja sabem que sempre és millor rentar-la casa, tot i que nosaltres seguim llençant-la, o perdent-la al riu!

El riu és merda, la nostra merda!