dijous, 30 de juny del 2016

La maledicció dels Palmisano: guerres, amors i flors!

Rafel Nadal al Club de lectura d ela Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Foto: Roger Casero

El 15 de setembre de 2015 a dos quarts de vuit del vespre assistia a la primera de les cinc sessions del curs "La Personalitat Resilient", formació interna de la meva entitat; poca estona després a casa vam celebrar el setzè aniversari de la meva filla gran.

Aquests van ser els dos motius pels quals no vaig assistir a la presentació que aquell mateix vespre es va fer de "La maledicció dels Palmisano" (Columna, 2015) de Rafel Nadal. Sí que hi va assistir la meva mare, qui es va endur el llibre dedicat d'en Rafel Nadal; un llibre dedicat no és un llibre qualsevol, doncs la dedicatòria el personalitza de per vida, especialment si aquesta ha estat feta de puny i lletra pel mateix autor en viu i en directe, a petició del futur lector!

Cada llibre és una aventura, i no em refereixo només a la que podem llegir negre sobre blanc entre les seves pàgines, sinó a les circumstàncies i fets que vivim els lectors mentre el llegim! La meva amb "La maledicció dels Palmisano" no va començar a mitjans setembre de l'any passat, sinó fa tot just uns dies, la vigília de la nit de Sant Joan.

A la meva mare no només li vaig demanar si ens podia deixar algunes maletes pel petit viatge a Mallorca que faríem amb la Girona Banda Band, on tres cinquenes parts de la meva família hi toquen, també li vaig demanar aquest llibre!

Un viatge dins un viatge!
El viatge a Mallorca m'ha transportat a la Itàlia d'entre guerres. Entre Llucmajor i Sóller, Palma, Valldemossa i les platges de la Colònia Sant Jordi he viatjat a l'imaginari Bellorotondo, alter ego Locorotondo, si és que els pobles tenen ego, a Bari, Matera, Altamuro i tants altres indrets de la regió de Pulla, el taló de la bota que forma la península itàlica. Rafel Nadal en descriu el paisatge en pau, el paisatge en guerra, amb generoses i minucioses descripcions que t'hi transporten, i fins i tot et fan sentir l'olor de les flors del jardí de les flors blanques de la nonna Angela.

Rafel Nadal ressegueix a "La maledicció dels Palmisano" les ferides i cicatrius d'uns personatges abocats a l'infortuni, a la maledicció, però que lluiten contra el destí alhora que contra la pròpia condició humana, tantes vegades tan deshumanitzada, llavor del mal, sembrat de guerres! Però la guerra, les guerres i el període de pau d'entre mig són tan sols l'escenari en el que es desencadenen les passions i les emocions, on l'amor, l'odi, l'enveja i l'amistat prenen cos i forma i donen vida a les vides dels múltiples personatges que apareixen a la novel·la, personatges que lluny de ser planers i uniformes, es transformen amb el curs dels esdeveniments.

Impossible no deixar-se captivar per la força de la Donata i la determinació d'en Vitoantonio, dos personatges que omplen la novel·la, sense mencionar-la ni un moment, de resiliència. I són més els personatges que t'atrapen: la fermesa de la nonna Angela, la bonhomia del doctor Ricciardi, la independència de la Giovanna, l'astúcia d'en Franco Convertini o la lluita d'en Salvatore...

Ahir, dimecres 29 de juny de 2016, pocs minuts abans de les cinc de la tarda vaig acabar el llibre i dues hores més tard compartia l'experiència de llegir-lo amb la sessió oberta del Club de lectura de la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter amb el propi autor, Rafel Nadal: entre tots vam parlar de guerres, vam parlar d'amors, vam parlar de flors!

Cada llibre és més que una aventura, la que escriu l'autor, i l'aventura de llegir-lo! Si encara no ho heu fet us animo que us aventureu a la lectura d'aquestes aventures i desventures que Rafel Nadal relata a "La maledicció dels Palmisano"!

dimecres, 29 de juny del 2016

Vota'm, inútil


Assegura John Carlin que l'eliminació d'Anglaterra de l'Eurocopa a mans de la sorprenent Islàndia és el primer dels càstigs divins que la seva nació rebrà per l'autoexpulsió, la pallassada, diu literalment, del Brexit. No són pocs els britànics que reclamen tornar a votar, fer de nou el referèndum, disgustats amb el resultat i qui sap si molts també penedits amb el seu propi vot!

No sé si l'eliminació d'Espanya de l'Eurocopa és també un càstig diví pel resultat electoral del 26J, ja que em pregunto què hem fet nosaltres per merèixer tal càstig; càstig polític, no l'eliminació de "La Roja"! No serà per això del dret a decidir i qüestionar la unitat d'Espanya, no? O potser el càstig és per la frase de Ramón del Valle-Inclán que s'ha fet de nou cèlebre aquests dies: "En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo."

Penediment també van mostrar molts votants de la CUP al 27S, que es van desesperar quan van veure les dificultats per formar govern, salvades en fals just a darrera hora, i més recentment per aprovar els pressupostos, que han desembocat en una qüestió de confiança al president, que es dirimirà just després de la Diada, i que pot torpedinar internament encara més el procés...

O si retrocedim encara un xic més, molts votants d'ERC amb el partit republicà que després del primer tripartit amb una legislatura que va finar prematurament per les desavinences internes al tripartit per l'Estatut, no va dubtar a fer president al socialista José Montilla!

El vot és secret, personal i intransferible; votar és un acte individual que té inescrutables (fins a l'escrutini, naturalment) efectes col·lectius! Cada elector vota segons els seus valors i/o principis, siguin forts o volàtils, arrelats o passatgers; cada elector vota el què vol i amb el què vol: el cap, el cor, l'estómac, la bilis, el cul...

I fins i tot quan el vot és col·lectiu (tu vota aquests i jo per compensar vitaré aquesta altres) els efectes de cada vot són també imprevisibles, ja que mai tenim la seguretat i la certesa que amb el nostre vot els representants electes faran allò que nosaltres esperem que facin!

Aquesta és la gràcia, i la desgràcia, de la democràcia! Qui no s'ha sentit mai traït per aquells a qui ha votat? Qui, en alguna ocasió, no s'ha resignat, o indignat, amb la inutilitat del seu vot?

L'any 2003 el periodista (i ara també tertulià, entre d'altres afers) Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm, inútil" (Columna), presentat com "la guia imprescindible per superar una campanya electoral que es preveu llarga i carregosa. Per conèixer el perfil dolent dels candidats, les misèries dels partits i de les seves propostes. Per entendre millor el circ electoral i perquè cada elector se senti una mica menys inútil. O se'n senti igual, però amb democràtica alegria."

El llibre, diria, se'l van llegir més els polítics que els electors! A vegades no ens n'adonem i els polítics ens diuen a la cara, en plena campanya electoral: vota'm, inútil! I així ens va...

dimarts, 28 de juny del 2016

Itàlia - Espanya més enllà del futbol

La selecció italiana celebrant un dels dos gols conrtra Espanya a l'Eurocopa 2016. Foto: Reuters

Altre cop Itàlia, com al Mundial de Futbol del 1994! En aquesta ocasió, però, no hi ha hagut sang, simplement millor futbol!

Espanya ha anat de més a menys a l'Eurocopa 2016 i és evident que aquesta dinàmica només condueix, tard o d'hora, a l'eliminació! Paradoxalment la Portugal de Cristiano Ronaldo, un equip teòricament inferior i que va fer una primera fase més que discreta, de moment ha arribat més lluny que "La Roja"! El futbol és així, capritxós i sorprenent com la política!

Les apostes i els mitjans de comunicació situaven la selecció espanyola entre les favorites per aixecar, per tercera vegada consecutiva, l'Eurocopa; van tenir el mateix encert que les enquestes electorals amb el resultat del 26J!

Si algú va perdre en aquestes eleccions del 26J van ser les empreses de demoscòpia! Ens hem passat la campanya calculant l'abast del "sorpasso" que Podemos havia d'infligir al PSOE i al final el "sorpasso" (avançament en itailà) l'ha fet el PP no només guanyant les eleccions, com també pronosticaven les enquestes, sinó millorant els resultats del 20D!

El resultat del PP, també el que ha tingut a Catalunya, em produeix una inquietant perplexitat: més que castigar-los l'efecte "Fernández Díaz" sembla haver-los donat ales: sacrificant Catalunya (o no, també han millorat resultat en vots i escons!) el PP ha guanyat a Espanya!

Amb les darreres filtracions el PP ha demostrat que és capaç de tot per mantenir la unitat d'Espanya; aquesta ha estat la seva millor arma electoral! Ben segur que molts espanyols esperen que un govern faci això i més! Si al 1935 era "antes roja que rota" al 2016 és "antes corrupta que rota"!

La nit electoral, fent tertúlia a la fresca al pati d'una casa de colònies a Colònia Sant Jordi (Mallorca), ens interrogàvem com és possible que amb tota la porqueria que ha sortit i surt del PP millorin resultats!

Un calfred em recorre el cos quan penso que amb l'Espanya del PP de Rajoy passa quelcom semblant a la Itàlia de Berlusconi, salvant les distàncies entre el gallec (aparentment) despistat i "Il Cavaliere": com podien votar Berlusconi? Segurament per populisme! Com poden seguir votant el PP de Rajoy? Segurament perquè el seu partit, més que ell, representa la màxima garantia de la sacrosanta unitat d'Espanya!

Més enllà del futbol, qui guanya, Itàlia o Espanya? Al pas que anem no tinc tant clar que en política, com ha fet ara en futbol, avui per avui Itàlia guanyi Espanya!

dilluns, 27 de juny del 2016

Perdut


Fa tres anys amb la família vam passar uns dies de vacances a Holanda, a La Haya per a ser més exactes. Fidel a la meva rutina un dia vaig sortir a córrer al vespre; sí, abans corria al vespre!, ara sóc més de matins...

Vaig sortir a córrer, com havia fet uns dies abans, per carrers més o menys coneguts, transitats i correguts abans, sense abandonar carrers il·luminats; aquell dia, però el meu cunyat, que aleshores i fins fa poc vivia a Holanda, em va dir que prop d'allà on havia anat a córrer hi havia un parc amb un turó que oferia una fantàstica vista de la platja.

Aquell vespre vaig fer via cap al parc, procurant retenir a la memòria algunes referències, resseguint mentalment el trajecte fet per desfer-lo a la tornada; quan vaig sortir encara era clar i els camins estaven prou ben marcats; quan vaig ser a dalt el petit turó no vaig maleir el meu cunyat, ans al contrari: la vista era, efectivament, fantàstica!

Si hagués estat fidel al meu hàbit de córrer no m'hagués aturat, però vaig voler gaudir del moment... Fins i tot vaig fer una fotografia amb el mòbil, però ni la definició ni la qualitat de la foto feien justícia al que tenia al meu davant! Hi ha moments que no volen càmeres per capturar-los, s'han de viure, retenir-los a la memòria i punt!

Instants més tard vaig començar a desfer el camí, en principi sense problemes, però quan em vaig endinsar de nou a la zona boscosa, llavors més fosca que a l'anada, vaig deixar de trobar referències conegudes i de sobte em vaig trobar en un indret on es va fer evident el que des de feia uns metres sospitava: m'havia perdut... estava perdut?

Aquests dies em sento perdut com me'n vaig sentir, i vaig estar-ho per uns moments aquell vespre a Holanda; diria que des del 9N que vaig desorientat, que em falten referències clares, com si el procés, el full de ruta o el que sigui que se suposa que estem fent, hagués entrat en una zona boscosa, fosca, plena de camins amb destins desconeguts, a voltes inesperats!

Aquell dia vaig recular uns metres i vaig trobar un altre camí; no vaig desfer tot el que havia fet d'anada, sinó que en vaig trobar un altre que igualment em va dur als carrers il·luminats; finalment vaig trobar una referència coneguda i, llavors sí, vaig accelerar de nou la marxa per acabar de fer la cursa i arribar a destí!

Mesos enrere a tres de cada quatre perfils de Twitter d'independentistes hi havia les sigles "DUI" (Declaració Unilateral d'Independència), però a partir del post-27S ha caigut en desús en favor de les sigles "RUI" (Referèndum Unilateral d'Independència), sigles que cada vegada abracen més independentistes, alguns a repèl, quasi per exigències del moment i del guió!

Hi ha qui diu que el RUI és com tornar un xic enrere per enfilar un altre camí, que ens dugui a destí, al destí! I potser sí que serà així, però jo al final entre tantes sigles em perdo i, entre tantes anades i vingudes, em canso... I no tinc massa clar que aquest 26J aclareixi el camí, ni alleugi el cansament!

Tres dies més tard vaig tornar a córrer pels carrers de La Haya, fidel a la meva rutina...

dissabte, 25 de juny del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Antònia Font i "En s'estiu"


Amb la mateixa puntualitat que El Corte Inglés ens anuncia, setmanes abans, l'arribada de la primavera i de la tardor, el mediterrani anunci amb famosos i cançoneta ens anuncia l'imminent i inevitable arribada de l'estiu i el bon temps, si és que encara són sinònims, com si ja haguéssim oblidat el senyal, entre d'altres del bon temps, de les orenetes...

Però ara ja no hi ha senyals que valguin, doncs ja som plenament a l'estiu, amb la mainada en plenes vacances escolars i amb els que treballem amb ganes d'uns dies o setmanes de vacances per fer alguna de les coses que es fan a l'estiu!

Algunes d'aquestes coses les cantaven Antònia Font a "En s'estiu", animada cançó que malgrat el títol diria que mai va ser la cançó d'aital estació, ni possiblement falta que li feia, falta que li fa...

Com diu la cançó:
"És que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil."

Que l'estiu us sigui favorable!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 24 de juny del 2016

El vídeo de la setmana: Elecciones... ¡Otra vez! El Musical


La política, en general, és una inesgotable font per l'humor, i sort en tenim! Si ens la prenguéssim sempre seriosament possiblement acabaríem prenent mal!

A Catalunya la gent del "Polònia" de TV3 o "La Competència" de Rac1, també l'enyorat "Minoria Absoluta" de Rac1, fa temps que ens fan riure parodiant els polítics i la política, fins al punt que per qualsevol esdevé més rellevant sortir-hi que no que t'ignorin, seguint la màxima que diu que l'important és que parlin de tu, encara que sigui malament!

Una especialitat del "Polònia", també de l'esportiu "Crackòvia", són els musicals, paròdies amb versions de cançons que transfiguren la realitat fent-la, moltes vegades, més digerible!

Rodrigo Septién és un productor musical que s'ha divertit fent aquesta paròdia d'aquestes eleccions generals, divertint-nos a nosaltres també...



Bon divendres i tranquils, que la campanya ja s'acaba!

dijous, 23 de juny del 2016

Em sobra campanya


Quan aquestes eleccions van esdevenir inevitables els partits polítics van fer un intent, fallit, per reduir de manera consensuada la despesa de la campanya electoral. Confirmat el desacord cada partit va dir que aplicaria una major austeritat en la despesa a la seva manera... Res de nou sobre la pell de brau!

No sé si una vegada acabada la campanya electoral els partits faran pública la despesa i, sobretot, la xifra de l'estalvi d'aquesta suposada i presumpta campanya "low cost". La despesa que ben segur haurà augmentat en aquesta campanya és la derivada del vot per correu: més d'1.250.000 electors residents a Espanya l'han sol·licitat, el doble que a les eleccions del 20 de desembre de 2015!

Ben seguir que la immensa majoria d'aquests electors ja han votat, doncs el termini màxim per fer-ho finalitzava el dimarts 21 de juny; per més d'un milió d'electors, jo entre ells, fa dies que la campanya ens sobra, si és que serveix per quelcom!

Jo vaig votar per correu el dissabte 18 de juny i després de fer-ho vaig pensar: per mi ja es podria acabar la campanya!

Aquestes no són unes eleccions generals més, malgrat en la convocatòria i desenvolupament pugui semblar-ho, ja que són fruit d'una investidura frustrada i d'una legislatura finada prematurament: tot just mig any després de votar, tornem a fer-ho!

Tenint present aquestes circumstàncies excepcionals i la voluntat de fons manifesta, tot i que no consensuada en la forma, dels partits per abaratir la campanya electoral, es podria plantejar que en cas d'avançament electoral per mort d'inanició d'una legislatura, la següent campanya duri tan sols una setmana, enlloc dels quinze dies habituals.

És clar que les campanyes són cada vegada més tedioses, durin quinze dies, durin una setmana, però aquesta ja és una altra qüestió...

Li queden poques hores a aquesta campanya electoral i malgrat els principals candidats han assegurat que, ara sí, hi haurà investidura, fent cas al que de moment també diuen i asseguren, ningú ens garanteix que ens n'estalviem unes terceres... Depèn de nosaltres, s'esgargamellen a dir, però ells també saben que sobretot depèn d'ells i del que facin amb els nostres vots!

Que tot plegat ens sigui lleu...

dimecres, 22 de juny del 2016

Ramos falla, Espanya perd!


Quan vaig veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia jo també vaig pensar: però no hi ha ningú més? Morata i Nolito ja no eren al camp, d'acord, però encara hi havia Silva, Iniesta, fins i tot Aduriz, que havia substituït Morata i, sobretot, Cesc!

Quan Cesc va veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia va demanar-li llençar-lo ell, però el capità de "La Roja" va imposar els seus galons, tot i que en aquest cas no sé si en té més que el jugador català, o com a mínim la seva voluntat de llançar-lo.

No crec que en els plans del seleccionador Sergio Ramos sigui el seu primer llançador de penals, sí possiblement forma part dels primers llançadors que prendrien part en una hipotètica tanda de penals, però si l'entrenador no marca clarament una jerarquia, un ordre, la decisió la prenen al camp, en calent, els propis jugadors en una combinació de responsabilitat,. seguretat i confiança. Cesc no va arronsar; no sé si a algun altre jugador se li van encongir les cames i es va fer l'orni davant tal responsabilitat...

Ramos va assumir la responsabilitat conscient del risc i, sobretot, que aquella era la seva millor oportunitat per erigir-se, com Piqué al primer partit, com el protagonista del partit! Marcant el penal Espanya quasi podia sentenciar el partit i, sobretot, assegurar-se quedar primera de grup, alhora que ell s'erigiria com l'heroi i coparia portades i titulars, engreixant minuts de cròniques èpiques amb veus en off i imatges a càmera lenta als informatius esportius de primera hora de la tarda. Sergio Ramos volia protagonisme, i el va tenir: Ramos falla, Espanya perd!

És clar que resulta tan injust atorgar tot el mèrit de la victòria a Piqué al primer partit com tota la responsabilitat de la derrota a Ramos en aquest darrer, però al futbol els detalls són importants i el penal errat (bé, més aviat aturat pel porter!) va donar a les a una Croàcia combativa que va saber aprofitar el moment!

Per cert, el mèrit que el porter aturés el penal va ser del croat Luka Modric, company de Ramos al Real Madrid, qui des de la banqueta va avisar un jugador de camp per tal que donés instruccions al porter; Sergio Busquets va veure aquesta jugada i va avisar a Ramos; el desenllaç ja el sabem!

Però res està perdut, tot i que el que queda sí que serà més complicat, més costerut! El proper rival, Itàlia! Si Espanya vol guanyar aquesta Eurocopa haurà de superar eliminatòries que semblaran finals anticipades. Si Espanya les supera i arriba a la final, el penal fallat de Ramos serà una anècdota més; si cau, llavors sí, haurà estat determinant!

Per cert, si us pregunteu si en una ocasió semblant Ramos llançaria de nou un penal, no en dubteu, ! La qüestió és si llavors la resta, especialment Cesc, el deixaran...

dimarts, 21 de juny del 2016

Dia de la Música


Dóna'm un piano i, com a molt, et tocaré les primeres notes de "Para Elisa" de Beethoven, sí les que es sap tothom, o les notes d'una cançó senzilla, i sense acords, si fa o no fa les mateixes que podria tocar amb la flauta dolça.

De petit vaig ser un pèssim estudiant de música, al conservatori no vaig passar del solfeig i de jove al Cau cap guitarra va passar per les meves mans. Quan canto rarament afino: a l'escola vaig durar poc a la coral, fins i tot se'm resistia el "Jingle Bells" i lleuger com un trineu vaig acabar deixant-la per tornar al pati...

És clar que mai és tard, diuen, i tampoc per la música! Anys més tard van fer un intent, fallit, perquè toqués la gralla, però ni així... No tothom serveix per tot! Tampoc sé dibuixar i, com amb la música, si hi dediqués temps i esforços segur que n'aprendria, que en sabria més del que en sé ara, tot i que tampoc seria garantia que ho fes be: ni pintar ni tocar la flauta!

La meva negació per la música, però, un dia es va veure compensada, no sé si pel karma o la divina providència, o per allò que en la parella cerquem, més que un igual algú complementari, i va aparèixer ella, esvelta com una flauta i amb el cabell llarg com una simfonia, musical des del moll de l'os fins l'os de la música, música celestial per a mi!

Avui, dia de la música, és el seu dia, també el de les nostres filles, musicals elles com la seva mare! I fins i tot és el meu, també, de dia! Sí, el dia de la música també és pels qui l'escoltem, com el dia del llibre és també pels lectors!

Així que avui, com (quasi) cada dia, escoltaré música! De petit vaig ser un pèssim estudiant de música (si Beethoven m'escoltés!) però la música ha estat, és i serà una part important en la meva vida, si fa o no fa, possiblement, com de la teva! No cal viure una vida de pel·lícula per tenir banda sonora!

Visca la música!

dilluns, 20 de juny del 2016

Girona és de primera!


No sempre li ponen a Girona, tampoc al Girona ni als gironins...

El penúltim canvi a l'alcaldia de Girona no va ser massa reeixit, l'Uni Girona no va poder revalidar el títol de la lliga femenina de bàsquet ni El Celler de Can Roca el de millor restaurant del món. I per si no fos poc sembla que Girona no tornarà a ser, de moment, decorat de la celebrada sèrie Joc de Trons!

Aquests darrers dies Girona ha viscut de nou l'anhel d'un ascens a la primera divisió del futbol espanyol, però el Girona FC s'ha quedat de nou amb la mel als llavis, tot i no viure la crueltat i la incredulitat de la temporada passada!

Diuen que el futbol li'n deu un, d'ascens, al Girona! Però ja sabem que el futbol imparteix la seva pròpia justícia, marcada per la pilota i sobretot pel capritxós gol, per sobre de qualsevol altra consideració! I el futbol de deutes no en vol saber gaire res: també diuen que té un deute amb l'Altético de Madrid i la Champions League, però aquest, com el de l'ascens del Girona, és un deute que el més que el futbol l'hauran de saldar els propis clubs fent allò que encara no ha pogut o sabut fer: guanyar els partits decisius!

El Girona novament s'ha quedat a les portes de l'ascens i és inevitable l'agre sensació de derrota que ens ha deixat en l'ànim de tots i, sobretot, en la pell dels que se l'han deixat.... És amarga la derrota i pesant l'abatiment, la frustració del voler i no poder!

Però al mateix temps que el Girona ha perdut l'ascens ha guanyat afició i, sobretot, reputació! Aquests darrers anys el Girona s'ha consolidat a la categoria de plata del futbol espanyol i s'ha significat com un equip altament competitiu, un equip atractiu tant per a possibles jugadors com per a aficionats i simpatitzants, ha esdevingut un equip de moda, un equip, el Girona FC d'aquests darrers anys, imant!

No sabem si alguna temporada el Girona pujarà a primera, com tampoc sabem si l'Uni Girona de bàsquet guanyarà de nou la lliga femenina o El Celler de Can Roca es coronarà de nou com el millor restaurant del món... Tant li fa, per molts fins i tot si res de tot això passa Girona és i serà de primera!

Sí, Girona és de primera! Per mi ja ho era molt abans que es creés l'Uni Girona, abans que El Celler de Can Roca col·leccionés estrelles, fins i tot quan el Girona FC jugava a tercera!

Sí, ja ho sé, qui no es consola és perquè no vol!, és clar que si comencem a estirar de dites i frases fetes... "mal de muchos, consuelo de tontos"!

dissabte, 18 de juny del 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Magnetic Fields i "All my little words"


Penseu en una cançó d'amor. És fàcil, n'hi ha tantes que qui més qui menys en té alguna, o algunes, de preferida i a la punta de la llengua a punt de taral·lejar...

L'amor és un dels grans temes recurrents de les cançons i seria difícil trobar un grup o cantant que no en tingués cap! Són moltes, doncs, les cançons d'amor que hi ha, i molts també els discs recopilatoris de cançons d'amor que s'han publicat!

Ara més que discs podem trobar també innumerables llistes de reproducció amb cançons d'amor, quan no ens les fem nosaltres mateixos, com quan abans ens fèiem els cassets amb les cançonetes ideals per als moments especials: "dale al play!"

Fins i tot podem trobar tot un disc sencer d'un grup o cantant amb cançons d'amor; de fet la cançó d'avui pertany a un disc farcit de cançons d'amor, però no un disc normal o un disc doble (allò dels doble elapés!), sinó un disc triple!

"All my little words" és la tercera cançó de les 69 que conté el triple disc "69 Love Songs" que l'any 1999 va publicar el grup de Nova York The Magnetic Fields.

La cançó, que és una delícia, parla d'un amor impossible:
"podria fer-te volar lluny
però mai podria fer que et quedessis.
Vas dir que estaves enamorada de mi
els dos sabem que això és impossible."

Hi ha amors que ni amb paraules, per petites (i boniques) que siguin, però si no serveixen per l'amor, no totes, però sí unes quantes petites paraules poden servir per fer gran una cançó:

"You are a splendid butterfly
It is your wings that make you beautiful
And I could make you fly away
But I could never make you stay"





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 17 de juny del 2016

El vídeo de la setmana: l'alegria dels alumnes de l'Escola Montserrat!


Abans de l'alegria que la setmana vinent tindran els alumnes de sisè de primària de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter per l'inici de les vacances escolars, i sobretot l'emocionant alegria per haver finalitzat una etapa de la seva vida, aquests alumnes n'han compartit una altra d'alegria: l'alegria de guanyar el concurs de vídeos del programa educatiu "Tu pots, Quim" de la Fundació Oncolliga Girona.

Enguany el concurs anava sobre les emocions i l'emoció que van expressar i reflectir al seu vídeo va ser, efectivament, l'alegria!

El programa de la Fundació Oncolliga Girona "Tu pots, Quim" està adreçat als cicles superiors de les escoles de primària i té per objectiu informar sobre la malaltia del càncer, aprendre a gestionar les emocions al voltant d'aquesta malaltia i ajudar a construir valors.

Els alumnes fan aquest treball a partir d'un còmic de l'il·lustrador (i amic) gironí Pau Sureda, el protagonista del qual és en Quim, un nen de dotze anys que pateix càncer i que explica en primera persona la seva experiència.

Les escoles participants en el concurs havien de triar una emoció (entre l'alegria, la tristesa, la por i la ràbia) i expressar aquesta emoció en un vídeo de com a màxim un minut.

Aquesta és l'alegria dels alumnes de sisè de primària de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter! Enhorabona!



Bon divendres!

dijous, 16 de juny del 2016

A vegades no ens en sortim


A vegades ens en sortim, reitera la cançó, senyal que el més habitual, la resta de vegades, és que no ens en sortim!

No sé si aquest article està amarat de pessimisme o simplement que l'he passat per un bany de realitat, però sí, la majoria de vegades la majoria de mortals no ens en sortim!

Hi ha dies que ve molt de gust llegir articles d'aquells motivadors que et diuen que sí, que voler és poder, que si vols pots, que si els persegueixes hi ha somnis que es fan realitat, però a vegades, reconeixem-m'ho, perseguir un somni és un autèntic malson!

Hi ha dies que vomitaria sobre aquests articles ben intencionats que parlen de superacions personals i/o de superacions de malalties fiant-ho tot, o quasi tot, a la voluntat: voler és poder. I una merda! I és que el problema del "si vols pots" és que si no has aconseguit el que volies és perquè no has volgut prou; és a dir, el problema és teu, el problema ets tu!

Quanta gent vol i no pot: un lloc de treball, un sostre, una família, una curació... A vegades penso que els que diuen "voler és poder" són els mateixos que t'alliçonen quan et diuen que es pot, i a més a més cal, "fer més amb menys"! Hi torno i ja em perdonareu: i una merda!, la mateixa que abans, si voleu!

Potser hauríem de ser un xic més precisos: si vols hi ha més probabilitats que puguis, sobretot si hi poses mitjans (si els tens: materials, humans, econòmics, temps...), però voler-ho molt, per si sol, per molt que ho vulguis, per més que ho visualitzis, per més que tanquis fort els ulls, per molt i per més que hi somiïs, no és garantia de res!

I sí, com reitera la cançó, "a vegades ens en sortim,
a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim, (...)
a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim, (...)
a vegades se'ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim, (...)
i fins i tot a vegades, contra tot pronòstic, una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, tot fent evident, que per un moment, ens en sortim."

Però ja ho diu la cançó, a vegades ens en sortim, a vegades! I parlant de cançons, també hi ha aquella que diu allò de "You Can't Always Get What You Want"... El que deia, bany de realitat!

dimecres, 15 de juny del 2016

Menys "Deb4te", més "First dates"


Dilluns a la nit no vaig ser un dels deu milions i mig d'espectadors que van seguir el "Deb4te", el debat dels candidats dels quatre principals partits espanyols a les eleccions del 26 de juny d'enguany.

Tan sols vaig passar-hi de passada, valgui la redundància, fent "zàping", tot i que per redundant aquestes eleccions del 26J! Si aquests debats ja són encotillats per les ingerències dels partits i els seus caps de campanya, més deuria ser-ho pels tres moderadors (?), bé, presentadors; més que un debat deuria ser una mena d'entrevista simultània!

Sí, en canvi, vaig mirar "First dates", aquest programa de cites a cegues, una de les sensacions d'aquesta temporada televisiva i que, reconec, m'ha atrapat! El programa alguns dies ofereix algunes variants, com l'aparició de "famosos" o col·laboradors que assessoren, o animen a alguns dels comensals, quan no apareix un participant amb la seva mare, algunes mares també per a cercar parella!

El programa també va fer un especial "Second dates", una segona cita de parelles que en la primera van dir que sí, que tindrien una segona cita! O sigui, quelcom semblant a aquesta nova convocatòria electoral, una segona cita per si, en comptes de l'amor, o també, sorgeix un govern!

Potser dilluns hagués estat millor que els quatre candidats, en comptes de participar en aquest empostissat debat, haguessin compartit taula al restaurant de "First dates", especialment Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, que més que debats encarcarats necessiten una cita més informal i relaxada entre cambreres bessones, visites al "servei" per contrastar amb l'amiga (o l'assessor!) i la "perilla" d'en Sobera per adonar-se que és més el que els uneix que el que els separa...

Al principi del debat els quatre candidats van assegurar que no hi haurà una tercera convocatòria electoral, que ara sí, d'una o altra manera, es formarà govern... Si la història d'aquesta XI legislatura espanyola, la curta, corre el risc de repetir-se jo d'ells ja aniria reservant taula...

dimarts, 14 de juny del 2016

Marca Piqué, guanya Espanya!

Gerard Piqué amb la seva tradicional celebració, marcant el número 22 amb els dits. Foto: AFP

Gerard Piqué deu ser el futbolista espanyol més xiulat arreu dels camps de futbol espanyols, ja sigui vestit de blaugrana, més comprensible, com enfundat amb "la roja", paradoxal!

El seu catalanisme, sumat a un indissimulat "anti madridisme", el converteixen en l'objectiu de sonores xiulades cada vegada que juga la pilota, en els desplaçaments i fins i tot en entrenaments de la selecció espanyola.

Les xiulades a Gerard Piqué són un símptoma més de la poca comprensió que una part d'Espanya i dels espanyols tenen vers Catalunya i el que representen la cultura i la llengua catalanes; i sí, potser no sé són la majoria dels espanyols, però sí els que més soroll fan, els que més xiulen!

Però cap dels xiulets han fet desistir a Gerard Piqué d'acudir a la selecció espanyola sempre que ha estat convocat; el seu compromís amb "la roja" és indiscutible, mal els pesi als que el xiulen, com va tornar a demostrar i publicar ahir:

Més els deu pesar el gol que Gerard Piqué va marcar ahir, el que va donar la victòria a la selecció espanyola en el seu debut a l'Eurocopa 2016 contra la República Txeca: marca Piqué, guanya Espanya!

En la seva (no?) celebració, dirigint-se a l'afició espanyola mirant-la de fit a fit sense quasi gesticular, Gerard Piqué semblava buscar els xiulets però no, cap aficionat xiulava, que prou feina tenien celebrant el gol d'Espanya, que bé valia per la victòria, malgrat el marqués Piqué!

Segons més tard Gerard Piqué, fidel als seus sentiments, va dedicar el gol a Shakira amb el seu habitual 22... Piqué no deixa indiferent, tampoc quan marca un gol decisiu amb la selecció espanyola!

dilluns, 13 de juny del 2016

Retrets negats (a la piscina de Sarrià de Ter)


La millor manera de no fer un retret és, simplement, no fer-lo! Fer-lo i després negar-lo és tan poc efectiu, i poc elegant, com afirmar no ser racista i després deixar anar un comentari racista.

Si l'Ajuntament de Sarrià de Ter no volia fer cap retret al de Sant Julià de Ramis se'ls podria haver estalviat a l'escrit que va fer públic el passat divendres 10 de juny, "Argumentació de la decisió de no permetre l’abonament a la piscina municipal a les persones no empadronades en el nostre municipi", en el que a banda d'explicar el motiu pel qual els no empadronats a Sarrià de Ter no poden fer-se l'abonament a la piscina municipal, hi afegia alguns retrets:

"Si una part col·labora i l’altre no, no existeix cap conveni. Parlava [l'Ajuntament de Sant Julià, en un comunicat que va eliminar] de la cessió mútua d’espais sempre que una part o l’altre els pugues necessitar. Fins la present temporada l’Ajuntament de Sarrià de Ter l’havia complert, per exemple amb l’accés a la piscina. No era així per part de Sant Julià de Ramis. Per exemple, la negativa de cedir unes hores del pavelló de Sant Julià de Ramis al Club Patinatge Sarrià de Ter va comportar que aquesta entitat hagués d’organitzar entrenaments durant anys a Bàscara, Campdevànol, Palol, Canet d’Adri, Cervià de Ter... Més enllà dels inconvenients per les famílies, l’Ajuntament de Sarrià de Ter va haver de cobrir costos del lloguer d’instal·lacions. A l’inici de la present temporada es va tornar a intentar, i la resposta va tornar a ser negativa. Fins i tot la resta d’entitats esportives de Sarrià de Ter mitjançant el Consell Esportiu varen modificar horaris i dies d’entrenament per deixar dues franges d’hores lliures amb el pavelló de Sarrià de Ter buit. La idea era oferir-lo a les entitats de Sant Julià per tal de que quedés buit el seu i hi poguessin anar les patinadores. Tampoc es va acceptar des de Sant Julià. Va desembocar amb el canvi de nom del club per Club Patinatge Sarrià Cervià i amb la signatura d’un acord entre el nostre ajuntament i el de Cervià de Ter per tal de poder utilitzar el seu pavelló sense haver de pagar-ne cap lloguer."

És probable que no li falti raó a l'Ajuntament de Sarrià de Ter en tot el que exposa, però, què té a veure tota aquesta qüestió amb l'abonament de la piscina? Embolicant-hi aquests arguments sembla que, a banda dels motius lògics i raonables (nombre més que suficient d'abonaments de Sarrià de Ter, amb el risc de sobreocupació de la piscina), l'Ajuntament de Sarrià de Ter en tingui d'altres, més institucionals que tècnics, per acabar de prendre la decisió. I de poc serveix fer el retret per després voler-lo negar, també al mateix escrit de l'Ajuntament de Sarrià de Ter:

"Però no volem que això sigui un escrit de retrets. En tot cas, sí volem fer evident que si algú ha trencat el conveni i provocat pèrdues econòmiques a l’altre, no hem estat nosaltres com se’ns acusa. Que cadascú assumeixi les responsabilitats que calguin segons les seves decisions.
Tot i això, quedi clar que el fet de limitar l’accés a la piscina no es com a resposta a les negatives de Sant Julià en altres punts on no ens hem trobat."


L'origen d'aquest conflicte institucional, però, no és l'escrit de cap dels dos ajuntaments, sinó la resposta que el regidor d'Esports de Sarrià de Ter va fer a una veïna de Sant Julià de Ramis que li va demanar explicacions per la decisió presa; en aquella resposta, feta per correu electrònic i que, pel seu caràcter privat, no reproduiré, el regidor ja parlava de l'incompliment d'un acord per part de l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis i la convidava a demanar explicacions al seu ajuntament.

La veïna així va fer-ho, fent arribar la resposta del regidor de Sarrià de Ter a un grup municipal (a l'oposició) i al govern de Sant Julià de Ramis, que naturalment va reaccionar i va començar l'escalada de retrets...

No sé si en la seva resposta el regidor d'Esports de Sarrià de Ter va mesurar prou bé les seves paraules i les conseqüències que podrien tenir (ja ho sabem, allò de ser esclaus de les nostres parauales i amos dels nostres silencis), doncs els retrets que en aquell correu va fer a l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis van acabar arribant a l'ajuntament veí...

Als respectius alcaldes, del mateix color polític, se'ls gira feina... El més greu de tot plegat és que al final qui paga els plats trencats dels retrets, les desavinences i els incompliments d'acords presos siguin les entitats i els veïns d'ambdós pobles; aquest sí és l'únic retret que es poden fer ambdós ajuntaments... I en comptes d'escrits públics i publicats, si us plau ho resolguin amb una reunió dels dos governs a porta tancada...

dissabte, 11 de juny del 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Lightning Seeds i "Three Lions"


Música i futbol encaixen molt bé més enllà, i fins i tot molt abans, de Shakira i Piqué! Aquests dies es disputa a França l'Eurocopa de Futbol i, com és habitual, la música hi té un lloc reservat, ja sigui per la cançó oficial de la competició o les cançons que cada selecció, cada país, promociona per animar l'equip nacional i la parròquia!

Més enllà del "Waka waka" del Mundial de Futbol de 2010 a les discoteca de mundials, eurocopes i altres competicions futbolístiques també hi ha una fantàstica cançó "Three Lions" del grup de Liverpool The Lightning Seeds, composada conjuntament amb els humoristes anglesos David Baddiel i Frank Skinner en motiu de l'Eurocopa del 1996 que es va disputar precisament a Anglaterra. Els tres lleons fan referència als que apareixen a l'escut de la selecció anglesa.

Aquella Eurocopa la va guanyar Alemanya, que per variar va eliminar Anglaterra a les semifinals als penals, després que Anglaterra eliminés Espanya, també als penals, als quarts de final...

Però aquella Eurocopa de 1996 sobretot ens va deixar aquesta fantàstica cançó, que inclou una frase que ha fet fortuna i en fa encara avui: "Football is coming home".

Doncs això, aquests dies, novament, "Football is coming home"! ... si és que ha marxat mai, és clar...




I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 10 de juny del 2016

El vídeo de la setmana: Monkey symphony


Dos ximpanzés, dos pianos i una professora de música... No, no és una olla de grills sinó una fantàstica simfonia de micos!

Aquesta història es serveix de la música per a fer-nos reflexionar sobre l'educació i l'encaix, difícil encaix, que la creativitat hi ha tingut tradicionalment; la creativitat, la diversitat... tot allò diferent, sobretot allò que fuig de l'ortodòxia! Sí, com passa amb un dels ximpanzés, quant talent desaprofitat!

Que s'aixequi el teló!


Monkey symphony from ESMA MOVIES on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 9 de juny del 2016

Qüestió de confiança


Per molts la CUP ha noquejat el procés, però aquesta afirmació, feta així en calent, no és del tot precisa: ni el procés està fora de combat ni aquest atzucac és només responsabilitat de la CUP. M'explico.

Entenem per procés el que ens ha de dur a la independència, però de la mateixa manera que no hi ha un sol model de dependència, tampoc n'hi ha un d'independència, i el de la CUP és diferent del de Junts pel Sí, com el de CDC és diferent del d'ERC. Naturalment poden compartir un mateix destí, però no sembla que ni els camins per arribar-hi ni el port on atracar hagin de ser necessàriament els mateixos.

La distància ideològica, independència al marge, entre el que representa Junts pel Sí i el que representa la CUP és tan gran com la distància, l'abisme, que hi ha ara entre ells; en condicions normals d'independència, o dependència, i no de procés, l'esmena a la totalitat de la CUP a un pressupost presentat per Junts pel Sí seria el més coherent.

El problema és el miratge que ens hem creat amb això de la unitat dels independentistes (abans dels sobiranistes), que sí, comparteixen un mínim, però divergeixen en molt més. Per una part de la CUP el que aturava, o podia aturar el procés eren, precisament, aquests pressupostos...

És cert que hi havia un acord d'estabilitat parlamentària entre la CUP i Junts pel Sí i que aquest acord, sembla, havia de servir per garantís l'estabilitat sobretot en moments com aquest, però també és cert que quan el president (en funcions) Mas va presentar-lo la percepció era que l'acord tenia un punt d'humiliació a la CUP (els va renyar públicament) per la seva resistència a la investidura.

Si la CUP és (a vegades) indomable pels propis cupaires, com no ho ha de ser per un altre grup parlamentari? Diu Junts pel Sí que més que temeràriament van presentar el pressupost confiats, i potser aquest és el problema, de fet sembla que la confiança ha estat un dels principals problemes.

La confiança és clau en qualsevol projecte compartit, ho sabem els qui tenim parella, els qui tenim companys de feina, els qui tenim amics...  Doncs si el problema és de confiança, què millor que posar-la a prova! I això és precisament el que farà el president Puigdemont: sotmetre's a la confiança del Parlament en general, i de la CUP, no se'ns escapa, en particular.

És clar que la confiança, per anar bé, millor si és mútua i de moment Junts pel Sí, especialment CDC, ja li ha dit els ha dit als de la CUP (i ens ha dit a tothom) que no són de fiar... Tenen quatre mesos per recuperar la confiança mútua, si és que mai l'han tingut, i sobretot la dels electors independentistes!

dimecres, 8 de juny del 2016

El procés, amb sense la CUP

És la CUP, ara, qui alenteix el procés?
Una vegada més, i no és la primera ni serà la darrera, he errat el pronòstic: la CUP ahir va confirmar l'esmena a la totalitat als pressupost 2016 presentat pel govern de Junts pel Sí.

La seva posició no sé si perjudica més el partit, encara dividit, el govern o el procés, però és evident que els afecta a tots tres!

Aquests dies la CUP tornarà a ser el destí dels improperis de molts independentistes; de fet ahir a la nit Twitter escopia de nou contra la CUP! Altra vegada el resultat intern de la CUP ha estat molt dividit i, malgrat una vegada presa la decisió són una pinya, el seu model també els acaba desgastant. De fet ara entenc perquè només poden ser candidats i càrrecs electes un mandat: no és fàcil ser diputat, tenir una posició i haver de defensar just la contrària!

Per cert, curiosa manera la de la CUP de convidar a Junts pel Sí a treballar bé i des de zero uns pressupostos, mantenint l'esmena a la totalitat, que vindria a ser, literalment, una coça al cul al pressupost; la manera de treballar-los des de zero és entrant al govern, no?...

El manteniment de l'esmena a la totalitat de la CUP al pressupost deixa amb el cul enlaire i debilita el govern, en minoria i ara amb inestabilitat parlamentària: són, seran de fiar els de la CUP?, es deu preguntar més d'un diputat de Junts pel Sí... El desgast és evident, així com el malestar dels dos partits que formen Junts pel Sí.

ERC, que fins ara s'ha mantingut pacient amb la CUP i curosa amb les seves declaracions, la posició de la CUP li cou per dins, doncs no deixen de ser els primers pressupostos d'Oriol Junqueras, però la necessitat de pescar vots pel 26J2016 a l'electorat de la CUP fa que s'hagin de mossegar la llengua: la processó va per dins...

CDC, en canvi, se la mossega poc, la llengua i la té especialment afilada el candidat al Congrés de Diputats Francesc Homs, que simbolitza com ningú l'independentista emprenyat amb la CUP. A banda des de CDC no obliden que el preu de la investidura va ser el cap del president Mas, caça major! Per això aquell sacrifici?

Eleccions anticipades? Només les pot anticipar el president Puigdemont, i ell sap, com també saben els de la CUP, que el risc és massa elevat per (1) la possibilitat que una força no independentista les pugui guanyar i (2) pel risc que ERC passi per davant a CDC; sí, més enllà del procés cada partit segueix fent càlculs...

El procés no s'atura, és evident, doncs no l'atura ni la CUP! Però sí s'entrebanca i ho fa Catalunya endins i per a més inri dins el propi sector independentista. Recordem aquestes hores amb recança, quan no ràbia, les profètiques paraules de José Ma. Aznar i ens lamentem de la capacitat que tenim els catalans de posar-nos pals a les pròpies rodes...

No sé si el procés avança avui, però sí sé que segueix, amb sense la CUP!

dimarts, 7 de juny del 2016

El ritual del pressupost 2016


Els rituals són molt importants en el món animal, també en el polític! Cada animal, cada espècie té els seus rituals d'aparellament, uns mostrant les seves acolorides plomes, d'altres la seva força i virilitat...

També els de l'espècie humana tenim els nostres propis rituals d'aparellament, diferents segons les cultures, segons els temps, però rituals al cap i a la fi.

Aquests darrers dies sembla que vivim un "déjà vu" en relació a Junts pel Sí i la CUP, una repetició del que vam viure per la investidura, ara pels pressupost 2016 de la Generalitat de Catalunya. La dansa d'aleshores es reprodueix, si fa o no fa, ara, amb una CUP que es resisteix i un Junts pel Sí que sedueix i pressiona alhora, en uns papers que es reparteixen ERC i CDC respectivament.

El ritual ja el coneixem, també el resultat final. Sabem que la CUP es resisteix, amb debats interns inclosos, i que posa preu al seu sí; aleshores va ser el cap del president Mas, ara, sembla, una major determinació de trencament amb Espanya, més que de números, d'impostos i successions...

Com amb la investidura el preu de desacord és superior al cost del millor acord possible, doncs la finalitat del ritual és acabar lligant i un no es llança a la pista si no és per ballar, o millor dit, per lligar, i la CUP balla i fa ballar!

Els rituals tenen molt d'escenificació i la CUP, com qualsevol partit polític, també necessita fer gestos cap a la seva parròquia, i l'esmena a la totalitat en va ser un de contundent, alhora que la millor invitació a Junts pel Sí per ballar i remenar el cul, tal com marca el manual d'aquest ritual!

La sorpresa aleshores va ser l'acord in extremis per la investidura, però ara que ja els hi coneixem el ritual la sorpresa, grossa i sonada, seria que la CUP no aprovés el pressupost 2016!

De nou el procés s'aboca, perillosament, a l'abisme!

dilluns, 6 de juny del 2016

El penúltim record de l'Anna


El primer record que tinc de l'Anna és dalt d'una barca, un petit bot pneumàtic amb un motor fora borda que l'Esteve manejava amb destresa, solcant onades i fent-nos jugar, infants i innocents com érem aleshores, encara.

No recordo el dia ni l'any, algun d'estiu entre mitjans i finals dels vuitanta; tampoc la platja, potser Llançà, però la recordo a ella, aquella nena singular que a partir d'aquell moment va ser "la filla de l'Esteve, el company de la meva mare".

Durant uns anys l'Anna va ser, per mi, només la filla de l'Esteve; creixíem en paral·lel, ella a La Salle i jo a l'Escola Montjuïc, ella a l'Escola d'Hostaleria i jo al Girona III, ella amb la seva colla, amb les seves colles, jo amb les meves, sortint a la mateixa Girona però en circuits diferents...

Amb l'Anna érem, som molt diferents i precisament aquesta diferència, que al principi ens mantenia distants, amb els anys ens va unir: de tant percebre'ns estranys un a l'altre ("mira que sous raros", em deia tot sovint!) al final les nostres vides van abandonar el paral·lel i "la filla de l'Esteve" va començar a ser l'Anna.

I com era l'Anna? Energia pura! L'Anna era un motor d'explosió, vital i activa, molt activa. I molt "farrera"! Per sort meva mai vaig sortir de marxa amb ella, no li podria seguir el ritme! Amb això també érem molt diferents: al·lucinàvem junts del curs de les nostres vides, que ja no circulaven en paral·lel, jo formant una família i ella teixint una forta xarxa d'amistats i colles amb prou marxa com per seguir-la!

L'Anna va començar a ser amiga entre La Xera i Can Ninetes, i més tard a La Marfà, tres emplaçaments del barri on no només treballava, també hi vivia! Sens dubte l'Anna és mereixedora de la distinció d'Eugenial que El Dimoni de Santa Eugènia de Ter li va donar!

De tan en tan hi anava a esmorzar, en un lloc o l'altre, i la fèiem petar; parlant amb l'Anna a vegades es produïa una certa fantasia, com un miratge: només amb ella podia parlar dels nostres pares, així en plural, malgrat el seu pare no fos el meu ni seva la meva mare... Sí Esteve, sí mare, amb l'Anna parlàvem molt de vosaltres...

La força i la vitalitat de l'Anna li han servit per plantar cara a la seva malaltia; el càncer ja se'n va endur la seva mare, la Ma Àngels, a qui ella sempre ha tingut molt present, també dissortadament durant la malaltia; la vida hauria d'impedir que els fills seguíssim segons quins passos dels nostres pares...

L'Anna s'aferrava a la vida no perquè sabés que es moriria, sinó per les pròpies ganes de viure, per l'ànsia de viure la vida com sempre ho ha fet: intensament.

L'Anna era directa: si t'havia de dir alguna cosa, pam, te la deia, les coses clares! I ella es quedava tan ample! Potser per això tenia, té tants amics! Amb el pas dels anys l'Anna va ser quelcom més que només la filla de l'Esteve, primer, i que només una amiga, després; per mi ha estat i serà, quasi, com una germana...

El penúltim record de l'Anna és de fa tot just tres setmanes, dinant junts amb l'Hernan i la Sira, les nostres parelles, pel Temps de Flors. Aquell dia es trobava especialment bé i en forma i vam parlar de quasi tots vosaltres, us ho asseguro, per això us xiulaven les orelles! El dinar se'ns va fer curt i ens vam haver d'aixecar precipitadament, que ella feia tard...

També precipitadament, i massa d'hora, l'Anna ens ha deixat; i en tots nosaltres ens ha deixat un penúltim record, doncs l'últim serà sempre el darrer pensament que tindrem per ella, el relat de vida, de la seva vida, que farem i refarem per mantenir-la viva, espurnejant amb força, al fons dels nostres cors.

Aquest text el vaig llegir a la cerimònia de comiat de l'Anna Escapa Canet, el passat divendres 3 de juny de 2016 al Tanatori de Girona.

dissabte, 4 de juny del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Gloria Gaynor i "I will survive"


A la cerimònia de comiat de l'amiga Anna Escapa va sonar la cançó "Seré feliç", versió de la mítica "I will survive" que Susanna Bey va interpretar pel disc de La Marató de TV3 de 2010.

"I will survive" relata la història de superació d'una separació amorosa, però la cançó ha esdevingut un himne de superació en general, aplicable a molts aspectes de la vida, també de superació d'alguna malaltia.

Publicada l'any 1978 en plena eclosió de la música disco "I will survive" és un dels grans èxits de la cantant Gloria Gaynor.

Són moltes les versions i adaptacions que se n'han fet, però avui en aquests Minuts Musicals retrobats ens quedarem amb l'original...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 3 de juny del 2016

El vídeo de la setmana: Ànec, Mort i la tulipa


Tan bon punt prenem consciència, quan som infants, de la nostra vida, de la nostra existència, prenem consciència per primera vegada de la nostra mort; és aleshores quan plorant desconsoladament ens llancem als braços dels seus pares, cercant consol... I a cada mort viscuda de prop, al llarg de la nostra vida, seguirem cercant consol entre els qui estimem, pares, parelles, fills, familiars, amics, fins a la darrera mort de la nostra vida, la nostra mort.

Ja de petits la mort ens espanta, i més la seva personificació: aquell personatge fosc amb la daga i amb ànsies de dur-nos cap al més enllà entre boires i tenebres. Potser sí que necessitem posar-li cara, a la mort, però no té perquè ser necessàriament aquesta, per més que ens segui la vida...

M'agrada més la mort que va dibuixar l'il·lustrador alemany Wolf Erlbruch al seu conte "Ànec, Mort i la tulipa", una mort que més que segar-nos la vida amb la seva daga ens acompanya en el camí inevitable, tulipa en mà.

Del conte se'n va fer aquesta versió animada (al vídeo subtitulada en castellà) i és així com sento, o voldria sentir, que la mort ha abraçat finalment a l'Anna...



Una versió més moderna del conte és aquesta altra (en anglès):


Duck, Death and the Tulip from Jorge Sandoval on Vimeo.

Serà un divendres intens, el d'avui, amb el comiat de l'Anna...

dijous, 2 de juny del 2016

L'Eugenial Anna Escapa!

L'Anna el dia de la inauguració de la cafeteria de Can Ninetes, a principis de gener de 2008. Foto: Roger Casero

Si aquests darrers anys us heu deixat caure, ni que sigui per un dia, a l'antiga cafeteria de Can Ninetes, a l'actual de La Marfà, ambdós espais municipals, o a la cafeteria La Xera, també del barri de Santa Eugènia de Girona, i us hi heu trobat a l'Anna Escapa segur que us ha deixat una empremta, per petita que sigui. L'Anna no es limitava a servir i cobrar cafès, el servei incloïa aquells intangibles que ella tan bé sabia oferir: una bona conversa sense jocs d'artificis.

Amb la seva empenta i vitalitat no van ser poques les activitats en les que l'Anna es va implicar des de Can Ninetes i La Marfà, esdevenint un motor més de Santa Eugènia de Ter, quelcom més que només un barri de Girona. A Santa Eugènia hi va trobar vida i feina, i ella va aportar nervi al barri!

L'Anna era la salsa, sí, també aquella que tant li agradava ballar, aquella salsa que harmonitza els plats, que els fa rodons per més formes quadrades que tinguin. Filla d'una família de pastissers l'Anna també es va formar a l'Escola d'Hostaleria de Girona, factoria no només de grans cuiners, també, i sobretot, de grans professionals, de professionals amb ofici com l'Anna.

Ahir El Dimoni de Santa Eugènia de Ter la definia com a Eugenial, una Eugenial més de les moltes, i molts, que té el barri, distinció que l'honora i li reconeix el seu compromís vers el barri i la seva gent.

L'Anna ens deixa massa d'hora, a destemps, encara amb massa cafès per servir; però com ella volia sempre trobarem un motiu per dedicar-li un brindis, quan ens trobem i retrobem amb una copa de cava als dits.

dimecres, 1 de juny del 2016

El darrer petó, sobre la pell freda

L'Anna, més que una amiga, era quasi una germana...
Com aquests dies de primavera, que al matí fa bo i a la tarda descarrega amb força, la mort es va precipitar ahir a la nit sobre el teu cos malalt, Anna...

I sí, diuen que després de la tempesta ve la calma, i així sol ser, però nosaltres encara trigarem un xic a trobar-la, la calma, per més que insistissis, com si encara et sentís, que per tu millor alcem copes de cava enlloc de vessar llàgrimes, que és el que fem.

El darrer petó, sobre la teva pell freda, amb el pas del temps esdevindrà el més càlid que t'he fet mai, però caldrà que passi com a mínim aquesta impetuosa primavera que se t'ha endut, a la flor de la vida.

Avui et plorem, Anna, perquè et trobem a faltar; no ens ho tinguis en compte, que ja brindarem per tu, Anna, quan et trobem a faltar demà...

Un petó, bonica... descansa en Pau.