Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris josep casero. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris josep casero. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 d’abril del 2017

La vanitat de l'Emília


Totes les famílies pateixen comiats, la mort és llei de vida i, de moment, no coneix condició.

En algunes famílies aquesta llei és excessiva, desmesurada, però ja sabem que la de la vida i la mort és una llei imprevisible, incontrolable i sí, en algunes ocasions, injusta.

Hi ha famílies "curtides" pel dolor, colpides per la mort prematura de massa membres, fills, germans, cunyats, marits que no arriben a vells... La família Casero n'és una, la Díaz Jiménez, també de Figueres, una altra.

Ambdues famílies estan unides, més que pel dolor de les pèrdues, que hi són, per l'amor, l'estima, el respecte i l'amistat forjats amb els anys, cultivats sobretot per la llavor que al seu dia va sembrar l'amor entre en Josep Casero Madrid, el meu enyorat i estimat tiu Josep, i l'Engràcia Díaz Jiménez.

Aquest diumenge en el comiat de l'Emília, germana de la meva estimada tia Engràcia, es palpava en la immensa tristesa que tots compartíem aquesta ferma voluntat de viure, malgrat tot, que tenim les famílies colpides per la mort, "curtides" pel dolor, i que tan bé i serenament va saber expressar el seu germà Quico al final de la cerimònia: recordeu a l'Emília, i gaudiu d'aquest magnífic dia de Sant Jordi, que la vida continua.

La vida continua, sense la presumida i elegant Emília, sense els seus vestits i creacions, sense els seus caldos i croquetes... La vida continua però inevitablement no segueix igual pels qui l'han estimat i tingut a prop.

En Quico ens va parlar de les vanitats de l'Emília, la seva germana: la costura i el bon gust en el vestir, la cuina i el bon gust en els fogons. Vanitat no en un sentit pejoratiu, sinó en l'orgull reconegut, no dissimulat, que el que ella feia plagués als altres, vanitat doncs farcida de generositat.

En el combat entre la vida i la mort quan aquesta darrera arriba sempre hem de procurar que la seva, la de la mort, sigui només una victòria inevitable, i que passat el dol llueixi amb llum pròpia la veritable victòria, la de la vida, una vida viscuda i compartida, una vida plena com la de l'Emília, una vida recordada...

Descansa en pau.

dilluns, 19 de gener del 2015

10 anys sense la iaia Obdúlia!

La iaia Obdúlia celebrant un aniversari (2003) entre algunes nétes, besnétes i el seu fill Josep. Foto: Maria Mercè Gumbau

El 19 de gener de 2005, avui fa 10 anys, s'apagava la vida de la meva iaia, la mare del meu pare, la iaia Obdúlia. L'endemà a la part final de la cerimònia del seu comiat vaig llegir aquest text que avui recupero i publico per recordar que si bé fa 10 anys es va apagar la seva vida, no ho ha fet, entre tots els qui va estimar i la vam estimar, el nostre record.


Obdúlia Madrid Muñoz,
anònima en la misèria, anònima en la prosperitat, lluitadora en silenci. Font de vida i aixoplug d’aquesta família, que semblava condemnada a convertir-se en errant, com tantes altres, voltant per la península a la recerca de millor sort, esgarrapant quelcom de supervivència; pal de paller d’aquesta família que, amb tu, ha clavat les seves arrels en aquesta terra, l’Empordà.

Els Casero no ens sabem morir; sempre massa aviat, ho sabem i ho patim. I sentim que el teu dol, al llarg de la teva vida, ha estat molt profund. Però encara més profund ha estat l’amor, l’escalf i l’acolliment que ens has donat.

El dia que enterràvem en Just, aviat farà 24 anys, el teu fill Josep, el seu germà, va escriure algunes notes en una mena de diari personal, on hi expressava les seves emocions. Sentiments íntims i personals, escrits per l’impuls d’expressar-los en un moment molt dolorós, el dia després de la mort d’en Just. En Josep va escriure:

"Dies de dolor per tota la família. La mare, que valenta!
El seu dolor era tan gran que només plorava, sense fer esclat d’histèria, callada, encongida i afligida pel què acabava de perdre: el fill…" (Josep Casero Madrid, 1 de febrer de 1981)

Trobarem consol en el record de la teva vida: lluitadora en silenci, generosa amb els qui estimes, generosa estimant.
Iaia, moltes gràcies per la teva vida i moltes gràcies per la vida que ens has donat.

En nom de la família volem agrair totes les mostres de suport i condol que hem rebut. Donem el dol per acomiadat.

Figueres a 20 de gener de 2005.


Un petó i una abraçada iaia!

dilluns, 3 de febrer del 2014

El cant a la vida de Josep Casero i Maria Rosa Ymbert es presenta a Girona!

Portada del llibre de Joan Armangué sobre la vida de Josep Casero i Maria Rosa Ymbert.
Dijous recordarem a Girona dos bons polítics, millors ciutadans!

El proper dijous 6 de febrer a partir de les 8 del vespre a la Llibreria 22 es presentarà el llibre "Compromís amb Figueres. Un cant a la vida de Josep Casero i Maria Rosa Ymbert" de Joan Armangué.

El llibre, que es va presentar a Figueres a principis d'abril de 2013, recorda de la mà i veu de Joan Armangué les figures de la Maria Rosa Ymbert i en Josep Casero, detallant les trajectòries vitals, socials i polítiques d'aquests dos figuerencs que tan van aportar a la ciutat de Figueres!

La presentació tindrà format de conversa oberta entre  l'autor, Joan Armangué, Montse Palma, Joan Manuel del Pozo i un servidor!

L'anunci de la presentació ja té, per si sol, dues bones notícies:

1.- que es parli de Figueres i de figuerencs a Girona!

2.- que es recordi la vida de dos socialistes compromesos i lluitadors, que puguem recordar la Maria Rosa i en Josep i puguem fer-ho en el context social i polític d'avui!
I és que el llegat de la vida de la Maria Rosa Ymbert i d'en Josep Casero van més enllà de la ciutat de Figueres i l'Alt Empordà! El seu testimoni pel que fa al seu compromís social i polític esdevé, i puc dir-ho sense tremolar, universal!



Recordant la Maria Rosa i en Josep no només podrem rememorar les seves vides, també podrem repensar en nostre present i, qui sap, fins i tot saber com, i amb què, hem d'afrontar el nostre futur!

Ens veiem dijous a la Llibreria 22!


-------------------

pd: el benefici de la venda del llibre van destinats a la Creu Roja Girona.

dimarts, 11 de juny del 2013

Recordant Josep Casero, recordant el tio Josep!

La Mireia va recordar amb emoció Josep Casero. Foto: Roger Casero
El passat dimecres 5 de juny, l'endemà del 10è aniversari de la sobtada mort de Josep Casero, l'AAVV Juncària - Parc Bosc de Figueres va organitzar-li un acte de record i homenatge.

D'entre els diferents parlaments que es van fer em permeto destacar el que va fer la Mireia Guerrero Casero,  una de les meves 9 cosines i neboda, també, de Josep Casero. El de la Mireia va ser un parlament molt emotiu, sobretot quan va saber trobar en els seus tres fills, les qualitats de Josep Casero!

"Bona tarda,
primer de tot, demanar-vos paciència i comprensió. És el primer discurs que faig des de que sóc regidora. Sumats als nervis del debut hi ha la dificultat del moment. Per a mi, encara m'és molt difícil parlar del tiu Josep sense emocionar-me, sentir pena o trobar-lo a faltar.

Ara fa 10 anys…ara ja fa 10 anys vam viure un dels dies més complicats i contradictoris de la història recent dels Casero. El destí es va endur, sense avisar, un dels pilars de la nostra família, i al mateix temps, el mateix destí, ens va regalar una petita joia anomenada Tura.

Paradoxes de la vida, amb el temps podem fer una lectura d'aquest fet com un exemple d'un dels valors del tiu: "Sense relleu no hi ha futur", li havia sentit dir tantes vegades. Ell creia de veritat en el relleu generacional, com creia i defensava altres valors com la bondat, la generositat,el respecte o el perdó. Valors que van saber transmetre els meus avis als seus fills, els nostres pares a nosaltres i esperem que nosaltres als nostres fills....i així transmetre l'essència del tiu a les noves generacions que no l'han pogut conèixer.

Per sort, va saber fer la seva feina molt ben feta i avui podem trobar una mica d'ell en cada un de nosaltres, sobretot en els seus fills.
  • En Josep, el cosí gran, el protector, el defensor de la família, aquell que anem a buscar perquè ens cuidi, ens protegeixi i ens resguardi de la por.
  • La Jerusa, la bondat feta persona, l’emoció, el sentiment...el reflexa d’aquella llàgrima a l’ull que tenia el tiu cada cop que s’emocionava. 
  • La Noemí, la defensora de la justícia social, la que lluita per mantenir vius els drets dels homes i dones, sobretot dels més desfavorits i desprotegits.
Perquè així i això era el tiu Josep, sobretot, un gran lluitador i una bona persona. Sempre preocupat per  tothom, per  la família, pels veïns del  barri, pels alumnes de l'escola, pels figuerencs i figuerenques.

Treballava per intentar solucionar els problemes quotidians de la gent. Per a ell millorar l'entorn proper era la manera  de millorar la qualitat de vida de la gent que s'estimava.  Amb ell, l'escola, el barri i tota la zona oest de Figueres  va passar de ser un entorn complicat, segons deien els del centre, a ser una zona on es podia viure de manera digne i confortable, un lloc on  veure créixer la seva família.

No treballava mai sol, creia fermament en el treball en equip, sempre compartia els seus projectes amb aquelles persones que compartien les seves preocupacions i, sobretot,  amb aquelles  que tenien ganes de lluitar per aconseguir els canvis necessaris per millorar la vida de tots. Des de el Partit dels Socialistes, l'AAVV del Juncària Parc-Bosc, la Federació d'AAVV, l'agrupació de manaies, l'ajuntament o tant d'altres llocs…va saber fer una molt bona feina.

El tiu Josep era un home amb una gran capacitat de perdonar. Ell creia en la gent. Dels errors se n'aprèn! I un company, amic o familiar està per ajudar a rectificar i animar a continuar i no per recriminar. Del perdó en surten vincles forts i projectes sòlids. Solia dir ...

El tiu Josep era una persona generosa que va treballar sempre per millorar la vida dels altres.

La família vol agrair molt especialment aquest homenatge, el més especial de tots, el que li fan els seua amics, veïns, la seva “altra família”.

Gràcies de tot cor i que seguim estimant-lo i recordant-lo per sempre."

Joan Armangué recordant Josep Casero va recordar també el seu germà, el meu pare, Just M. Casero. Precisament aquell dia pocs sabíem i recordàvem que de ser encara viu en Just hagués fet 67 anys...

El meu cosí, i fill gran de Josep Casero, de nom també Josep, hores després de l'homenatge al seu pare va dir-nos que la millor herència que els que ja no hi són ens han deixat, la millor herència que els que encara hi són ens poden deixar, és la família, una família que no ha parat de créixer, una família unida!

La família Casero és gran, molt gran! I molta d'aquesta grandesa li devem a Josep Casero, un home bo!

dimarts, 4 de juny del 2013

10 anys sense Josep Casero

Captura del vídeo de record a Josep Casero i Maria Rosa Ymbert. Imatge: Afons Gumbau Ymbert
Avui fa 10 anys que l'activista i polític Josep Casero, el meu tio Josep, ens va deixar de manera sobtada i inesperada.

Fa cinc anys el recordava compartint el text que vaig llegir el 15 de juny de 2007, dia que es va inaugurar la Plaça Josep Casero de Figueres.

Precisament un breu fragment d'aquell text va servir per a recordar-lo al vídeo fet per Alfons Gumbau Ymbert per a la presentació del llibre "Compromís amb Figueres. Un cant a la vida de Josep Casero i Maria Rosa Ymbert" de Joan Armangué. Presentació que em va fer escriure l'article "Bons polítics, millors ciutadans".

Va ser molt emotiu veure el vídeo i molt emocionant llegir aquestes paraules que anys enrere vaig dedicar al meu tio Josep, procurant descriure'l davant qui més el coneixien: els seus veïns, amics i familiars de Figueres!

"El treball d'en Josep des del barri, des de l´Ajuntament, des del PSC i des de les entitats amb i per la ciutat, va ser un treball d'un home de fortes conviccions d'esquerres, d'energia inacabable i compromès amb els qui, com ell, s'havien alimentat de més pols que pa."

En motiu del desè aniversari de la seva mort aquest dimecres 5 de juny es farà a Figueres un acte de record i homenatge a Josep Casero, a les 8 del vespre la plaça que duu el seu nom.

Avui, demà i sempre seguirem mantenint viu el cant a la vida d'en Josep Casero!

dilluns, 8 d’abril del 2013

Bons polítics, millors ciutadans!

Amb els polítics passa com amb el colesterol: n'hi ha de bons i n'hi ha de dolents!

Hi ha polítics la principal motivació dels quals és forjar-se, a través de la política, el seu futur professional. Per ells la política no només esdevé mitjà, sinó també fi. És aquesta una legítima aspiració, només faltaria, però són polítics que més enllà de l'acció al voltant de les seves sigles la seva vida associativa activista més aviat escasseja.

Tenen vocació de servei als altres, però no es despreocupen del servei que la política els fa a sí mateixos: pagar-los el sou! Molts d'aquests comencen essent cadells a les joventuts de llurs partits i la seva aspiració és assolir tard o d'hora un càrrec. No són necessàriament tots dolents, aquests polítics, són polítics professionals. i cal veure fins a quin punt tenen el cul llogat!

Hi ha polítics la principal motivació dels quals és la vocació de servei als altres (sí, encara n'hi ha!), polítics que quan aterren a l'arena de la política fan, si fa o no fa, el mateix que feien abans, i possiblement faran després, a nivell associatiu. comprometre's amb els altres. Són polítics que més que guanyar-se la vida, a la política s'hi deixen la pell, esprement les hores que la seva feina els permet dedicar-s'hi, robant hores a la seva família i robant-se hores a sí mateixos, deixant de banda d'altres activitats...

Per ells la política és un compromís cívic i ciutadà temporal, un compromís més que sumen al que tenen amb el barri, amb el poble, amb la cultura, amb l'esport... No són necessàriament tots bons, aquests polítics, n'hi ha que pel camí també descobreixen que amb la política també poden forjar-se el seu futur professional...

Donant voltes al voltant d'aquest tema, sobre com s'entra i com es surt de la política, sobre quines són les motivacions manifestades i inconfessables dels nostres polítics per a dedicar-s'hi, sobre com hi ha polítics al servei dels ciutadans i polítics al servei de la política, i fins i tot polítics al servei de sí mateixos i els seus interessos, donant voltes sobre els polítics bons i els polítics dolents el diumenge 7 d'abril de 2013 (ahir), a l'emotiva presentació del llibre "Compromís amb Figueres. Un cant a la vida de Josep Casero i Maria Rosa Ymbert" de Joan Armangué se'm va fer molt evident un pensament molt simple, molt senzill: els bons polítics són millors ciutadans.

Per això la Maria Rosa Ymbert i en Josep Casero van ser bons, molt bons polítics; perquè, com respira bona part d'aquest darrer llibre de Joan Armangué va ser el seu compromís amb Figueres, amb els ciutadans i les seves causes, el que va empènyer l'acció política de la Maria Rosa Ymbert i en Josep Casero.

Ja m'agradaria veure quin és el CV de compromís activista cívic, més enllà de la política, de la seva política, de molts dels nostres representants polítics... Afortunadament, però, de bons polítics n'hi ha, i no pas pocs! A vosaltres, només a vosaltres, moltes gràcies i... no defalliu! Sou vosaltres qui dignifiqueu la política!

dissabte, 8 de novembre del 2008

El risc de fer "safareig" amb els germans Josep i Just M. Casero


El safareig és una apòcrifa, i entretinguda sempre, petita secció del diari El Punt on diàriament treu ferro (o en posa) a diversos assumptes quotidians i mundans, fent a vegades de l'anècdota categoria... És un espai que diàriament llegeixo i que, fins i tot, en alguna ocasió hi he sortit.

Aquests darrers dies es van produir tres safareigs molt curiosos, doncs (i tampoc és la primera vegada) El Punt mateix va caure en la seva pròpia trampa i, en aquest cas, en el seu propi error... Van confondre Josep Casero amb Just M. Casero, confusió lògica per persones que no els van conèixer o en coneixen poc...

Aquestes són, cronològicament, les tres perles que es van publicar, on hi apareixen també els malaguanyats Josep Pallach i Maria Rosa Ymbert.

Safareig del dimarts 4 de nomembre de 2008:

El PSC de Figueres va convocar els militants el dia de Tots Sants al cementiri de la ciutat per fer una ofrena a les tombes de destacats socialistes figuerencs com ara Josep Casero, Maria Rosa Ymbert i Josep Pallach. L'únic «problema» és que Pallach està enterrat al cementiri d'Esclanyà, a Palafrugell, des de l'any 1977 quan va morir, i no a Figueres.

Safareig del dimecres 5 de novembre de 2008:

El PSC de Figueres es va equivocar per Tots Sants homenatjant Josep Pallach al cementiri de Figueres quan és enterrat a Palafrugell, i nosaltres ens vam equivocar ahir explicant que també van homenatjar Josep Casero, que es deia Just.

Safareig del dijous 6 de novembre de 2008:

Preferiríem no fer-ho, però us hem de fer saber que en aquest espai ja n'hem dit dues de seguides, que passaran als annals periodístics. Primer vam dir que el PSC de Figueres es va equivocar homenatjant Josep Casero i Josep Pallach al cementiri de Figueres per Tots Sants. Dèiem que el PSC la va errar dient que Pallach és al cementiri de Figueres i situaven la seva tomba a Palafrugell. Doncs Pallach és enterrat a Esclanyà, municipi de Begur. Vam dir que es referien a Josep Casero i que haurien d'haver parlat del seu germà Just Manuel, que va ser fundador d'El Punt, regidor de Girona i president del consell municipal de Sarrià de Ter. Just Casero és enterrat al cementiri del Pont Major, a Girona. Josep Casero, mort el 2003, va ser regidor a Figueres, on és enterrat.

El més curiós és que el desllorigador d'aquest equívoc el diari El Punt el tenia a casa mateix... tan sols haurien d'haver consultat el llibre dels 10.000 noms, editat en motiu del diari número 10.000. Allí hi surten els dos germans Casero...

Una altra opció, ja per nota, més enllà de consultar la biografia d'en Just (Memòria de Just, de Jaume Guillamet), podrien haver recorregut, ja que parlaven de Figueres, al llibre Benvolguts Absents II, on es parla dels germans Josep i Just M. Casero:

Els Casero a Benvinguts Absents (II), de Joan Ferrerós.
Fragment:
El nom Casero a Figueres evoca dos germans: el gran, Josep Casero, pintor de cases i membre des dels orígens de l'associacionisme veïnal de la ciutat, i el petit, Just Manuel Casero, exseminarista, periodista i polític
(...) Josep, l'altre membre dels Casero que s´ocupà de les "coses del comú", féu una vida més discreta: la seva projecció pública fou des de l'Associació de Veïns de Juncària Parc –el darrer barri figuerenc, anant a Llers a la dreta des de la regidoria municipal figuerenca, assolida a través de la llista electoral socialista
.

dimecres, 4 de juny del 2008

Josep Casero Madrid. 5 anys d'absència

Josep Casero, que era el meu padrí, i un servidor el 26 de juliol de 1998, el dia del meu casament

El 4 de juny de 2003 va ser un dia especialment trist, dolorosament agre per la mort de Josep Casero, el meu tiu, germà gran del meu pare, Just M. Casero.

Quatre anys i onze dies després de la seva mort la ciutat de Figueres el va homenatjar dedicant-li una plaça al barri on vivia. Aquell 15 de juny de 2007 a la tarda s'inaugurava la Plaça Josep Casero Madrid, en el què seria el darrer acte públic de Joan Armangué com a alcalde de Figueres.

La meva tia Engràcia, vídua de Josep Casero, em va demanar si en l'acte d'inauguració de la Plaça podia parlar en nom de la família. Vaig acceptar, molt agraït i emocionat, la seva petició, i vaig preparar un text que vaig llegir.

Avui, que fa cinc anys que l'enyorat Josep Casero ens va deixar, recupero aquell escrit:

Benvolguts veïns, amics i familiars,
en nom de les famílies Casero Díaz i Casero Madrid volem expressar el nostre agraïment a l´Ajuntament de Figueres, al Govern de la Ciutat i, en especial, a l´Alcalde Joan Armangué, pel gest de posar el nom de Josep Casero a una plaça de Figueres, gest que honora la vida del nostre enyorat Josep.

En Josep Casero era un home lluitador, un home valent i amb una gran fortalesa. Es va fer gran massa aviat, es va fer gran en una època en què els infants com ell ignoraven els plaers i els jocs de la infantesa. Ell no només era el germà gran, va fer i feia de germà gran: germà de la Lali, germà de la Maria, germà de la Darlinda i germà gran, també, d´en Just. En Josep era d´aquelles persones que quan el tenies a prop transmetia una gran sensació de protecció, de seguretat, d´estar salvat de qualsevol mal.

No hi ha Just M. Casero sense Josep Casero. En Just, el meu pare, va poder estudiar gràcies al seu talent, però també gràcies al sacrifici i esforç de la seva família, de tota la seva família, i en especial, d´en Josep. En Just va traçar una trajectòria professional i política forjada entre la seva infantesa i joventut a Figueres, però també a Girona. En Just va créixer a Figueres i es va fer gran a Girona. Més important, per Figueres, ha estat en Josep Casero. Josep Casero és un home de Figueres, Josep Casero és història de Figueres. El seu treball al barri, el seu treball a l´Ajuntament, el seu treball, en definitiva, des del barri, des de l´Ajuntament, des del PSC i des de les entitats amb i per la ciutat, va ser un treball d´un home de fortes conviccions d´esquerres, d´energia inacabable i compromès amb els qui, com ell, s´havien alimentat de més pols que pa. Vosaltres, els figuerencs i figuerenques, ho sabeu i coneixeu més bé que jo.
Molts són els personatges il•lustres que donen nom als carrers i places de Figueres; amb aquesta plaça, i la Plaça d´en Just, la ciutat reconeix l´important paper que van tenir, per al nostre país, també per Figueres, la immigració iniciada a partir dels anys cinquanta. Un paper anòmin, que s´interpreta moltes vegades a desgrat, el paper dels fills de la misèria que ho perden tot menys l´esperança de seguir lluitant per un futur més digne, per lliurar de la misèria els seus propis fills. Som el què som, els meu cosins i les meves cosines i jo mateix, també els nostres fills i filles, gràcies a la lluita dels nostres pares i mares. Gràcies Josep i gràcies als qui avui encara ens veieu créixer.

Engràcia, m´honora moltíssim poder parlar en nom teu i de la teva família, que és la meva, en la inauguració de la Plaça d´en Josep. Aquests dies he pensat molt en ell, aquests dies ell m´ha donat molta força, la força de qui, malgrat tot, mai es sent vençut, perquè en cada derrota s´amaga sempre més d´una victòria. Aquest, Engràcia, és l´esperit del meu tio Josep, del nostre Josep. Com ell amb la mort del seu pare, l´avi Josep, com ell amb la mort del seu germà, en Just, avui nosaltres, també tu, no defallirem per més tristesa que ens evoqui la seva enyorança. Mantenim amb orgull i humilitat, i amb un profund sentiment, el record d´en Josep, perquè els néts que no l´han conegut el coneguin, tal i com era, a través nostre, amb serenor, amorosament.

Engràcia, Josep, Jerussa i Noemí: en Josep Casero és vostre, el marit, pare i avi que tots enyorem; és nostre, de la família Casero, el germà, el cunyat, el nostre tio Josep. Però amb amb aquesta plaça portant el seu nom, en Josep Casero és del barri, de la ciutat, de Figueres. Que tots els figuerencs, passejant per la Plaça Josep Casero, trobin en aquest indret un sospir d´esperança pels qui, malgrat haver-la perdut, en conserven tan sols un bri per seguir lluitant...

Moltes gràcies, Visca Figueres i Visca Josep Casero!
Roger Casero Gumbau
.

--------------------------

pd1: Josep Casero va morir abans que jo prengués possessió com a regidor socialista de Sarrià de Ter. Malgrat no ho va viure, la meva tia Engràcia em va dir que estava molt content i orgullós que jo fos regidor... ell també ho va ser, a l'Ajuntament de Figueres. Precisament la inauguració de la Plaça Josep Casero es va fer el dia abans de la constitució dels ajuntaments fruit de les eleccions del 27 de maig de 2007.
pd2: Els Casero a Benvinguts Absents (II), de Joan Ferrerós.
Fragment: El nom Casero a Figueres evoca dos germans: el gran, Josep Casero, pintor de cases i membre des dels orígens de l’associacionisme veïnal de la ciutat, i el petit, Just Manuel Casero, exseminarista, periodista i polític
(...) Josep, l’altre membre dels Casero que s’ocupà de les ‘coses del comú’, féu una vida més discreta: la seva projecció pública fou des de l’Associació de Veïns de Juncària Parc –el darrer barri figuerenc, anant a Llers a la dreta des de la regidoria municipal figuerenca, assolida a través de la llista electoral socialista.

pd3: si la creu del 4 de juny de 2003 va ser la mort de Josep Casero, la cara, l'altra cara de la moneda d'aquell dimecres 4 de juny de 2003, va ser el naixement de la primera filla del meu germà. Avui, doncs, la Tura fa cinc anys [flikr]. Moltes felicitats!.