dissabte, 27 de febrer del 2021

"Mr. Jones." Minuts Musicals amb nom propi


Aquesta cançó és, si fa o no fa, i salvant totes les distàncies possibles, com el conte de la lletera, tot i que no tic molt clar que al final, al protagonista i al seu amic, Mr. Jones, els caigués la llet.

En el seu cas, i simplificant, fan volar coloms somiant que de ser músics famosos podrien lligar amb les noies que ballen flamenc en el bar on són, una projecció de l'èxit somiat que xoca, a vegades estrepitosament, amb la realitat...

La lletra està inspirada en una nit que el cantant de Counting Crows, Adam Duritz, va sortir de festa amb el seu amic, Marty Jones (Mr. Jones), baixista del grup The Himalayans en el que van coincidir abans que Duritz formés Counting Crowds.

"Mr. Jones" és el major èxit de Counting Crows (amb permís de "Accidentally In Love", popularitzada per formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Shrek 2") i, paradoxalment, Adam Duritz, possiblement més que el propi "Mr. Jones", no només va poder parlar amb tantes i tantes ballarines de bar, sinó que va poder apuntar més amunt (?) i tot, mantenint relacions amb actrius com Courteney Cox, Jennifer Aniston o Winona Ryder...

De Marty Jones no en sabem res més, tot i que té la posteritat assegurada només amb aquesta melòdica cançó!


Per cert, aquesta no és l'única cançó titulada Mr. Jones; entre d'altres n'hi ha una dels mítics The Psychedelic Furs...

divendres, 26 de febrer del 2021

Les cites dels llibres. "Vés on et porti el cor", de Susanna Tamaro


Hi ha llibres aparentment petits que es fa grans, que es fan enormes, a vegades més que els escrits per a ser "best sellers"; el d'avui en podria ser un bon exemple.

"Vés on et porti el cor" (Seix Barral), de l'escriptora de Susanna Tamaro, va ser tot un fenomen literari a la meitat dels anys noranta i, tal com destaca la portada del que em va regalar la Sira per Sant Jordi de 1997, ja en la desena edició, va ser la novel·la de més èxit a Itàlia des d'"El nom de la rosa"!

La novel·la és una extensa carta que una àvia escriu a la seva néta adolescent, una carta amb una potent veu femenina, i feminista, en el que l'àvia, amb el seu fil de veu, sembla voler fer les paus sobretot amb ella mateixa.

El llibre s'inicia amb una cita farcida d'interrogants...
"Oh Siva, quina és la teva realitat?
Què és aquest univers ple d'estupor?
Què forma la llavor?
Qui fa de botó de la roda de l'univers?
Què és aquesta vida més enllà de la forma que impregna les formes?
Com podem entrar-hi de ple, per sobre de l'espai i el temps, dels noms i de les connotacions?
Aclareix els meus dubtes!"

Fragment d'un text sagrat del sivaisme caixmir.
A mi també m'és difícil respondre a aquestes preguntes, i potser l'única resposta que m'atreviria a donar a la darrera és el propi títol del llibre: vés on et porti el cor...

dijous, 25 de febrer del 2021

Impropis


Ho reconec, anar a llençar les escombraries és, per a mi la majoria de vegades, decepcionant i desolador.

Decepcionant perquè quan els albiro gairebé sempre al voltant dels contenidors hi ha bosses, cartrons, mobles i brossa de tot tipus, llençada, s'intueix, amb desídia a terra; no hi ha manera de veure les illes de recollida netes, ja no polides!

Desolador perquè rarament, quan obro el contenidor, a dins m'hi trobo només la brossa que correspondria, i és habitual trobar-s'hi pràcticament de tot! És especialment preocupant obrir els contenidors que hi ha davant per davant del restaurant l'Aurora, a peu de carrer; és una illa amb només dos contenidors, un de rebuig i un de fracció orgànica, i a dins de cada un d'ells hi ha de tot, i a tot voltant sempre hi ha brutícia, i a vegades fins i tot mobles apilats!

A vegades em sembla que dins d'aquests contenidors hi ha més impropis que els residus que haurien d'engolir; no sé si l'Ajuntament de Gironadades sobre el % d'impropis d'aquests contenidors; tampoc sé si des de l'Ajuntament de Girona també veuen que és diària i constant la porqueria que hi ha a tot volt... Hi ha dies que el panorama és, simplement, fastigós!

Em pregunto si al meu barri, el Pont Major de Girona, algun dia s'implantarà el sistema porta a porta, com es farà ara al de Montjuïc, o bé arribaran els contenidors intel·ligents, com ja ho han fet des de fa mesos els de l'Eixample i el Mercadal. Mentre no es faci una cosa o l'altra, si és que alguna s'arriba a plantejar, en faria prou amb una mica més de cura per part d'alguns veïns i veïnes, i amb una mica més de neteja per part de l'Ajuntament.

El cas és que això de llençar (o tirar) les escombraries hi ha qui s'ho pren literalment, sense mirar massa el color del contenidor, a vegades fins i tot sense molestar-se a accionar-ne el pedal...

Ja sabem que les escombraries parlen molt de nosaltres, i també ho fa com les llancem!

dimecres, 24 de febrer del 2021

Casar-se en temps de pandèmia


Us he dit mai que m'encanten els casaments?
Del meu casament en tinc un gran record, i el recordo com un dels 5 dies més especials i importants de la meva vida!

Hi ha qui prefereix estalviar-se que el convidin en un casament, sobretot per no haver de pensar, ni pagar, en el vestit, el regal i en haver de fer un forat a l'agenda. A mi m'agrada assistir als casaments, és un bon motiu per a trobar-se amb familiars i amistats, per compartir taula, i naturalment per acompanyar els soferts nuvis!

Fins i tot, durant els anys que vaig ser regidor, faig oficiar alguns casaments, i això, en algun cas ja va ser triple carambola!

Aquest passat 2020 tenia un casament a l'agenda, el d'un company de feina, i com tantes altres coses, i tants casaments, la pandèmia, l'estat d'alarma i el confinament el van fer volar pels aires!

Buf, no voldria estar a la seva pell! Si un casament ja portava un elevat nivell d'estrès (de fet la pròpia organització és un entrenament / prova de foc per a la parella), ni m'imagino el que suposa ara, sumar-hi la incertesa de la nostra normalitat, posposant dates a cegues sense saber si a la prevista es podrà realitzar!

Aquesta setmana el sector, les empreses que es dediquen als casaments, han reclamat un protocol d'actuació que els permeti recuperar mínimament les celebracions; la caiguda de cerimònies ha estat brutal!

És clar que els casaments, en general, ja no són el que eren, i no ara, també abans de la pandèmia. Pot servir de mostra el mostreig de la meva família, dels cosins Casero...
De 13 cosins i cosines una mica més de la meitat ens hem casat, i d'aquests només 4 hem fet un casament a l'engròs, ja m'enteneu, amb tota la família!

Amb la situació actual aquests casaments a l'engròs són encara més complicats de fer, i no sé si, com amb la resta de celebracions, també caldrà canviar el model; per exemple en els enterraments ara l'habitual és que a la cerimònia hi assisteixi només la família més propera, i sense massa espais de vetlla el condol es dóna abans o després de la cerimònia, a peu de tanatori...

L'altre dia vaig parlar amb el meu company de feina; té nova data de casament i diu que farà tot el possible perquè puguem assistir-hi. Jo li vaig dir que no patís, que l'important és que es pugui casar com sigui, i que en tot cas el convit i la celebració ja la farem quan les condicions ho permetin, quan en comptes de cava puguem brindar amb Pfizer, Moderna o AstraZeneca!

Casar-se en temps de pandèmia té un punt èpic i heroic!
Visca els nuvis!

dimarts, 23 de febrer del 2021

El 23F, quaranta anys després


D'haver prosperat, l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, perpetrat per un grup de militars liderats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, hauria canviat el curs de la història, i la que haguéssim viscut, i sobretot escrit, hauria estat una altra.

El cert és que que, tot i no prosperar, aquell intent de cop d'estat també va canviar el curs de la història, impactant en la política del moment i fent, possiblement, que la transició no es pogués completar com es preveia...

L'intent de cop d'estat va ser una de les moltes mostres que el règim franquista no es donava per vençut, i per més que el rei va sortir en defensa de la democràcia, ara ja sabem, ja tenim noves evidències, que encara no se'n dóna...

Quaranta anys després han canviat moltes coses, i entre elles destaca sobretot la deformació de la figura del rei Joan Carles I, ara emèrit i repudiat. Tota l'autoritat i credibilitat que aleshores es va guanyar l'ha dilapidat els darrers anys en una davallada als inferns de la seva figura personal i institucional, seguint alimentant la història de la la monarquia borbònica amb escàndols i corrupteles.

Veig el rei del 23F i el dels darrers anys i no semblen la mateixa persona, i el problema potser va ser que aleshores, en general, ens el vam creure...

Quaranta anys després, però, no tot ha canviat; potser ha canviat la forma, però no el fons. Fa quaranta anys el feixisme va entrar a trets, pistola en mà, al Congrés de Diputats per a canviar el curs de la història i mantenir viu, també institucionalment, el franquisme; ara, quaranta anys després, el feixisme hi ha entrat, amb Vox pròpia, a través de les urnes per seguir reivindicant el franquisme, vestint-se de partit polític com el llop amb la pell de xai.

Quaranta anys després del 23F l'emèrit Joan Carles I ja no és ni l'ombra del rei i cap d'estat que aquell dia va ser, i el feixisme ha entrat al Congrés de Diputats sense tricorni però amb la voluntat intacta de fer el que Tejero no va poder culminar.

Que quaranta anys després el feixisme hagi entrat als parlaments és la prova que, possiblement, la Transició no va saber tancar prou bé el règim franquista, que en part ha sabut sobreviure i resistir en parts de l'Estat com l'exèrcit o la justícia...

Com les de cacauet o d'altres fruits secs en les caixes de cereals, a la nostra millorable democràcia encara hi podem trobar, lamentablement, traces de feixisme.

dilluns, 22 de febrer del 2021

Pillar


A río revuelto, ganancia de pescadores.
Aquesta frase castellana descriu molt bé la metamorfosi que han patit les manifestacions de protesta en defensa de la llibertat d'expressió que aquests dies s'estan realitzant per l'empresonament de Pablo Hasél.

Els pescadors, en aquest cas, són els murris que aprofiten l'avinentesa per a desfermar la seva agressivitat, tacant de violència les protestes, en una imparable pugna contra l'acció policial, també violenta i per moments qüestionable.

"Entre pillos anda el juego" és una pel·lícula dels anys vuitanta del segle passat, comèdia per a més detalls, dirigida per l'enyorat John Landis i protagonitzada per Dan Aykroyd, Eddie Murphy i Jaime Lee Curtis. "Pillo", a banda de referir-se a una au camallarga, un tipus de cigonya, també és, segons la RAE, l'adjectiu que defineix a la persona "pícara y hábil para engañar a los demás, sagaz o astuta". En català no direm "pillo", sinó murri!

En la pel·lícula d'aquests dies el pillatge ha aparegut, lamentablement, en escena. La trencadissa d'aparadors d'entitats bancàries s'ha estès a altres tipus d'establiments i ara s'hi han sumat els murris que veuen, en aquest riu revoltat, l'oportunitat del pillatge!

El pillatge, diu el diccionari, és l'acció de pillar ("emparar-se violentament d'una cosa. Van assaltar la botiga i van pillar tot el que van poder."), és sinònim de furt i també es defineix com la "despulla o saqueig fet per un exèrcit en un país estranger, durant una guerra." Impossible despendre'ns del llenguatge bèl·lic...

Amb tanta violència gratuïta al carrer, i amb el pillatge d'aquests darrers dies, no sé què hi guanya la llibertat d'expressió. És evident que urgeix un canvi de llei, i els partits polítics, que tenen entre les seves responsabilitats exercir el poder legislatiu, en comptes de seguir-se tirant els plats pel cap i vetant-se mútuament (l'únic vet hauria de ser per Vox), ja haurien d'estar-s'hi arremangant, en aquesta i tantes altres qüestions...

Diuen els experts que en part aquestes protestes, violència i pillatge inclosos, són la resposta (desesperada?) d'uns joves que veuen com la política no dóna respostes efectives a les necessitats i anhels, uns joves que han crescut en crisi i que, com en el joc de l'oca, van de crisi en crisi caient sempre a la casella del pou, del laberint i fins i tot a la de la presó, i quan avancen no ho fan per acabar en un magnífic estany, sinó en un mar d'incertesa i precarietat...

En fi, veurem si aquests propers dies es calmen les aigües, els polítics s'hi posen i s'acaba el pillatge!

dissabte, 20 de febrer del 2021

"Janie Jones". Minuts Musicals amb nom propi


"Janie Jones", aquest va ser el títol de la cançó que enceta el primer disc del grup The Clash, publicat l'any 1977 en ple auge del punk.

La cançó, la millor de rock britànic segons Martin Scorsese, està inspirada en les controvertides i polèmiques festes que organitzava la cantant Janie Jones, coneguda també (sobretot?) pel seu "topless" l'any 1964 en l'estrena del documental sobre la vida nocturna de Londres "London in the Raw".

La cançó ens presenta un gris oficinista enamorat de la Janie Jones i ens el situa en la cruïlla de si prendrà o no una decisió al respecte...

"Janie Jones", però, no és el nom real de la cantant, sinó l'artístic de Marion Mitchell, que curiosament apareix en el videoclip de la versió que el grup Babyshambles va fer, i en el que també hi apareix Mick Jones, membre de The Clash i coautor de la cançó.

Per cert, el major èxit de Janie Jones com a cantant va ser "Witches Brew"...

Sense haver de polemitzar amb Martin Scorsese, The Clash tenen, en la seva àmplia discografia, altres grans cançons, però començar-la amb aquesta energètica "Janie Jones" va ser tot un encert!




divendres, 19 de febrer del 2021

Les cites dels llibres. "Vivir la vida con sentido", de Victor Küppers


Victor Küppers té l'habilitat (segurament de base innata, natural, i també treballada a consciència) de connectar amb les persones. Les seves conferències i xerrades són realment divertides, tan divertides com riques de contingut!

Küppers té l'habilitat d'esprémer la vida quotidiana, el que fem quasi sense pensar, per treure'n tot el suc i elevar-la a categoria quasi científica per explicar el sentit de la vida, i amb ell fer-nos pensar i reflexionar en la nostra, i el seu sentit.

Victor Küppers diu estar "plenament convençut que l'única vida que té sentit és una vida amb sentit", i suposo que per això va escriure el llibre "Vivir la vida con sentido" (Plataforma Editorial, 2012), en el que hi destil·la les "actituds per a viure amb passió i entusiasme."

El llibre, a la part inferior de la portada, Küppers hi diu que "només es viu una vegada, però una vegada és suficient si es fa bé"... Que difícil, a vegades, fer-ho bé!

El llibre, divertit i apassionant com el propi Küppers, conté un capítol farcit de refranys i aforismes per la seva capacitat, com escriu Küppers, de sintetitzar grans dosis de saviesa en poques paraules; ben bé, hi afegeixo jo, com si fossin unes pastilles de caldo concentrat...

Entre la cinquantena de refranys i aforismes hi ha el que, a mode de cita, enceta el llibre:
"Hi ha molts tipus de coneixement, però n'hi ha un que és molt més important que els altres, el coneixement de com aprendre a viure; i aquest coneixement, moltes vegades, es menysprea." Leon Tolstoi.
Aquest coneixement, precisament, ara és més necessari que mai... Aquest coneixement i, com recomana Victor Küppers, ser bombeta!

dijous, 18 de febrer del 2021

Quan no és (només) qüestió de llibertat, sinó (sobretot) de violència


Ho diré d'entrada, sense subterfugis ni matisos: no m'agrada gens que una protesta en favor de la llibertat d'expressió, com la de dimarts en contra de l'empresonament de Pablo Hasél, acabi amb aparadors trencats, per més que aquests siguin d'entitats bancàries, ni amb un intent d'assalt a una comissaria dels Mossos d'Esquadra.

Entenc que els ànims per moments s'escalfin, jo també sóc de sang calenta, però desfermar l'agressivitat en aquesta violència gratuïta i innecessària em sembla totalment fóra de lloc. Preocupa com es contagia la violència, i com s'escampa i s'alimenta generant un comportament de rusc, en què el grup no només empara, sinó que genera complicitats, un comportament que s'articula de forma semblant quan la víctima és una persona, com una comissaria o una entitat bancària.

Entenc que a banda d'aquesta violència vandàlica també hi ha la sibil·lina del sistema, una violència igualment hostil i que també cal combatre, com també cal combatre la violència exercida per la brutalitat policial...

La violència engendra violència, i que la de dimarts al vespre volgués respondre a l'empresonament de Pablo Hasél no la justifica. La finalitat no justifica tots els mitjans, i defensar la llibertat d'expressió amb violència, atropellant altres drets, és un greu error que ens hauríem d'estalviar.

Al capdavall, veient algunes imatges, hi ha qui troba en la (pretesa) defensa de la llibertat d'expressió el millor pretext, la pitjor excusa per alliberar, violentament, la seva agressivitat i ràbia.

Dimarts a la nit va arribar el moment en què ja no es tractava (només) de llibertat, sinó (sobretot) de violència...

dimecres, 17 de febrer del 2021

Pablo Hasél

Foto: El Periódico

No tinc cap disc de Pablo Hasél, ni falta que fa! Tampoc he escoltat cap cançó seva, més enllà dels fragments que punxen els informatius... I no, de Valtònyc tampoc tinc, ni he escoltat res.

Personalment m'interessen més aviat poc la seva música i les seves lletres, ans al contrari tindria el meu Spotify farcit dels seus raps... És més, el poc que he escoltat de Pablo Hasél no m'agrada, tampoc el que he escoltat de Valtònyc; no m'agrada, ni falta que fa...

Menys m'agrada, però, que per cantar el que canten se'ls pugui empresonar o hagin de cercar l'exili; menys m'agrada la música i la lletra d'aquesta justícia lletraferida de pell fina que troba delictes a cada rima.

Que Pablo Hasél o Valtònyc desafinin, que no ho fan, passa, però no que desafini d'aquesta manera tan flagrant la justícia espanyola, perseguint lletres i piulades mentre fa l'orni cada setmana davant les reiterades exaltacions del feixisme, aquestes sí constitutives de delicte.

I aquest és el veritable problema, que la societat avança però una part de la justícia segueix ancorada en el franquisme assedegada i àvida de repressió... 

No tinc cap disc de Pablo Hasél, ni falta que fa, però la seva resistència ha servit per veure'ns, més que les costures, els preocupants descosits de la nostra millorable democràcia!

dimarts, 16 de febrer del 2021

Ràdio Sarrià... per a què?


Fa quatre anys em preguntava si Ràdio Sarrià tenia sentit, i aquesta és una pregunta que no es pot respondre només amb un sí o un no...

El que hauria de donar sentit a Ràdio Sarrià, com de fet a qualsevol emissora local, no és tant el fet de ser-hi, d'existir, sinó sobretot la seva utilitat, la seva finalitat, i la millor manera de definir-la és responent a la pregunta "per a què" Ràdio Sarrià?

Per a què ha de servir, doncs, Ràdio Sarrià?
Al llarg dels seus 35 anys Ràdio Sarrià ha estat servit essencialment per a fomentar la informació local i per a promoure la participació.

Aquests fins s'han garantit, fins fa uns anys, amb la suma de la gestió directa de l'Ajuntament, en col·laboració amb l'entitat Ona Sarrià, i amb la participació desinteressada de col·laboracions d'entitats i persones voluntàries, totalment amateurs, del poble.

Aquest model ha permès fer un bon treball de la informació local, i eixamplar la graella amb una bona proposta de programes i espais radiofònics musicals, culturals, socials i i esportius propis, amb un grup d'entitats i persones col·laboradores divers i actiu.

Per a mi, si és per a fer i generar tot això, Ràdio Sarrià té sentit, tot i ser una emissora petita i modesta, precisament perquè és una emissora petita i modesta...

Avui, però, ni el model de la ràdio ni el de la seva gestió van en aquesta direcció. La privatització de la gestió de Ràdio Sarrià per part d'una empresa del sector, lluny d'aportar valor afegit al model tradicional, aportant coneixements i recursos complementaris, corre el risc que l'acabi dilapidant, per la simple priorització dels interessos de l'empresa que la gestiona per davant dels de la pròpia emissora, lliurada a mans de l'empresa (com qui es treu les puces de sobre) per part del govern municipal.

Ràdio Sarrià tampoc ha pogut (o volgut) escapar del procés de privatització de les emissores locals, un caramel per algunes empreses que veuen en aquestes emissores l'oportunitat de gestionar uns recursos prou ben pagats via concessions municipals...

Sarrià de Ter no necessita una ràdio despersonalitzada, desvinculada de la seva gent i del batec social i cultural. L'Ajuntament de Sarrià, tots i cadascun dels grups municipals, s'ha de preguntar per a què volen Ràdio Sarrià, quina ha de ser la seva finalitat.

En la meva (modesta) opinió, Ràdio Sarrià hauria de tornar a ser un actiu de participació i informació local, una emissora oberta a les entitats i persones que vulguin col·laborar-hi...

Si la seva finalitat ha de ser, essencialment, esdevenir un servei que gestiona una empresa privada segons els seus interessos, potser Ràdio Sarrià començaria a perdre sentit, car s'allunyaria del seu esperit fundacional i de la seva raó de ser...

Potser seria hora que, a banda del fer-se en el plenari municipal, el debat sobre el model de la ràdio fos més obert i participatiu, que Ràdio Sarrià, a banda de propietat municipal, és patrimoni del poble! 

Ara que, sembla ser, se'n debat un possible reglament, hauria estat bé, en el marc del Dia Mundial de la Ràdio, afrontar aquest debat obert, fer un procés participatiu sobre la ràdio local de present i futur que volem a Sarrià de Ter... De fet encara hi seríem a temps!

dilluns, 15 de febrer del 2021

"Pues no se acueste"...


Dissabte 13 de febrer, jornada de reflexió de les eleccions al Parlament de Catalunya. A mig matí, arrossegant el carro tornant del supermercat, em trobo en Miquel Resplandis, veí de Sarrià de Ter, assegut en un banc davant la zona verda dels pisos verds del costat de casa.

En Miquel, com tants altres dies i, sobretot tants altres dissabtes, fa la caminada passant pel barri del Pont Major; me'l trobo sovint, potser més i tot que quan vivia a Sarrià de Ter! Quan ens trobem a vegades la fem petar una estona...

Aturo el carro i el saludo: "què Miquel, ja ho tens tot reflexionat?"

En Miquel Resplandis, ara ja gran, havia estat molt actiu a nivell social i polític a Sarrià de Ter, i havia coincidit en més d'una lluita amb el meu pare, de qui sempre en té un bon record.

En Miquel m'explica que un dia va anar a un míting d'en Felipe González a Girona; si era el de 1982 jo també hi era, però el meu record és més aviat vague...

M'explica en Miquel que en Felipe González va dir que amb ell al govern "nadie se acostará sin haber cenado!" Diu que un home es va alçar i va dir, "yo no he cenado!", i aleshores, segons en Miquel, en Felipe González li va etzibar, no sé si irònicament, un "pues no se acueste!"

Ignoro si l'anècdota és certa i literal tal i com me la va explicar en Miquel, però fins i tot en cas que no fos certa, el cert és que l'encerta!

L'art de la política massa vegades s'alimenta de l'art de jugar i fins i tot tergiversar les paraules, especialment les que es diuen en campanya electoral; ens sobren els exemples, ni tan sols cal que en mencioni cap...

És clar que en campanya l'important és captar el vot, i a partir del dia després fer-lo servir a conveniència, a risc de contradir el que, en algun moment, s'hagi dit i fins i tot signat en campanya...

Com per Carnaval, sembla que en campanya electoral també tot s'hi val! Veurem què passa, ara que en teoria s'ha acabat el carnaval electoral, veurem on acaben les promeses, mentre encara hi ha massa gent que amb prou feines sopa abans de dormir, si és que tenen un lloc on dormir...

dissabte, 13 de febrer del 2021

"Proud Mary". Minuts Musicals amb nom propi


Va anar d'un trist que aquesta cançó no formés part d'aquesta llista de cançons amb nom propi, però no ara sinó quan es va publicar, a principis de 1969...

Heu hagut de posar algun títol o algun nom, alguna vegada, a alguna cosa?
No sempre es té una opció, a vegades són vàries les propostes i, per més que el posposem, arriba el moment de triar!

Aquesta cançó de la Creedence Clearwater Revival, composada per John Fogerty, va estar a punt de titular-se “Rollin’ on the river”, però la Mary deuria ser massa orgullosa i, finalment, va prevaldre el títol que li feia honor: "Proud Mary".

La cançó, una de les millors del grup, va ser el seu primer gran èxit, i la versió que en van fer Ike and Tina Turner és espectacular!

L'orgullosa Mary de la cançó, però, no era cap noia sinó una barca, la "Mary Elizabeth", una d'aquelles barques de vapor que navegaven sobre les aigües del Mississippi...

Jo celebro que finalment es triés aquest títol, així puc incloure-la en aquesta llista de Minuts Musicals amb nom propi!

Ike and Tina Turner, 1971...


I per si no en teniu prou, Tina Turner, 2008!
Quanta energia, i quin domini de tot, de la música i de l'escenari!

divendres, 12 de febrer del 2021

Les cites dels llibres. "Girona grisa i negra", de N-J. Aragó, J.M. Casero, J. Guillamet i P. Pujades


L'any 1972 Edicions 62 publicava el llibre "Girona grisa i negra", escrit a quatre mans per a quatre periodistes de procedències diverses (Narcís-Jordi Aragó, Just M. Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades) que tenien en comú, entre d'altres coses, la vinculació amb el desaparegut diari Tele/eXpres, i també amb el setmanari Presència

A la contraportada del llibre, sota la breu ressenya dels autors, aquests presenten així l'obra:
"Hem escrit aquest llibre per ajudar i ajudar-nos a conèixer millor la ciutat, per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Si volem tenir una autèntica esperança de futur no podem pas creure en ditiràmbics discursos ni en noves o renovades promeses d'ajut, ni en més paraules de lloança o d'agraïment... I hem fet el llibre perquè tenim fe, fe autèntica en Girona..."

El llibre tenia la voluntat de repensar la ciutat i el territori, repassant-ne la història i projectant-ne el futur amb una mirada àmplia.

El llibre s'inicia amb una justificació: "Aquest llibre no té intencions dogmàtiques ni pretensions erudites. Només hem volgut resseguir la línia potser oblidada d'unes constants inalterables i escriure, a la seva llum, una possible crònica gironina d'aquests darrers anys."

Just a sobre d'aquestes paraules apareix una cita, una cita breu de Josep Carner:

"Girona grisa i negra, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor
..."
Aquesta cita és l'inici d'un dels poemes que Carner va dedicar a Girona, el sonet "L'amor de Girona", i això de negra en comptes de fosca, deuria ser una llicència dels quatre periodistes...

L'amor de Girona   
Girona grisa i fosca, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor:  
tens un amor, fa  segles, i mai ¡Oh, malanada,  
no has vist aquell que estimes, ton alt Emperador.

Tu cap al Nord inclines la faç; que ell no ha besada;
l'evoques amb recòndit i pacient fervor,
i en tos racons més negres d'ensomni, tal vegada,
penses que hi fou, miracle de l'obstinat amor.

Ton estimat és d'una majestuosa alçària:
per rei i sant té doble corona llegendària;
patriarcal impera sens torbació ni dany.

Son braç cavallerívol només pel dret fa guerra;
son ceptre és una alzina qui ha soplujat la terra...
I eternament esperes que vingui Carlemany!

No sé si l'amor de Girona, de la grisa i negra, o fosca, tant se val, o l'acolorida actual, és Carlemany, que sembla que mai la va trepitjar la ciutat ni seure a la cadira que duu el seu nom... El que sí sé és que, fins i tot grisa i negra, Girona m'enamora!

dijous, 11 de febrer del 2021

A cavall guanyador...


Temps era temps, eren cinc els partits que solien participar en els debats electorals de els eleccions al Parlament, just els que tenien representació parlamentària: CiU, PSC, ERC, PP i ICV, o el que vindria a ser la centre-dreta nacionalista catalana, els socialistes, l'esquerra independentista, la dreta i els comunistes.

Ja fa anys que el mosaic polític català s'ha transformat en un trencadís, amb escissions a totes bandes, i avui per avui no només són més els partits polítics amb representació parlamentària, també més els que participen en els debats electorals; en el darrer d'aquesta setmana a TV3, que jo tampoc vaig veure, van participar-hi fins a nou partits polítics, i això que no hi havia el menystingut (o sobrevalorat?) PNC...

No sé si després del procés de dispersió d'aquests darrers anys, de fraccionament de les propostes polítiques, vindrà un temps de re-concentració, que això és com la llei del pèndol...

Sigui com sigui, amb cinc o nou partits als debats, el que no ha canviat, per part dels partits teòricament majoritaris, és la crida al vot útil, al vot que pot garantir, com a mínim, la representació d'aquella força política d'aquell territori al parlament. També s'apel·la al vot útil en el cas que, a banda de la representació parlamentària, permeti al partit en qüestió formar govern...

La veritat és, però, que el vot, excepte quan és nul, sempre és útil, fins i tot el vot en blanc, altra cosa és que puguem dir el mateix del partit i del càrrec electe que en fa ús, del nostre vot; d'aquí la importància de conèixer, abans de votar, quines són les intencions dels partits, tant pel que fa a les polítiques que defensaran, i desplegaran si són al govern, i quines aliances i pactes tenen previst fer...

És clar que les promeses electorals, massa vegades, se les endú el vent, i el vent també s'endú, massa sovint, la nostra memòria!

La utilitat del vot és un factor de decisió pel votant amb certa promiscuïtat electoral, però hi ha un altre factor que també entra en joc en plena campanya, i que s'alimenta de sondejos i enquestes: votar a cavall guanyador.

La nit electoral acaba proclamant vencedors i perdedors, i hi ha qui en aquest joc, si s'ho pot estalviar, prefereix no perdre. Al capdavall, si no guanyen els teus, o els teòricament més teus, com a mínim que guanyin els que finalment has votat! La qüestió és sentir-se vencedor, sentir que s'és part de la victòria...

El més curiós d'aquest fet és que, en la majoria d'ocasions, el debat és estrictament intern i personal, com el vot, que és secret i intransferible, però que ressona com un eco, de forma estrident, dins la nostra consciència.

dimecres, 10 de febrer del 2021

Més humà que savi...


Penseu en una persona sàvia...

No, no seguiu llegint, penseu primer en una persona sàvia!
És possible que us vingui al cap més d'una persona, cap problema...

També és possible que hàgiu pensat, primer, en persones conegudes, en personatges de la història, i que en ple escaneig de saviesa també hagin començat a aparèixer persones més anònimes i properes, familiars i amistats presents o passades...

Diu el diccionari que la saviesa és la "coneixença justa de les coses", la sapiència, i també el "capteniment assenyat en la vida quotidiana, en els afers"; i finalment, en la darrera i més filosòfica de les definicions, el "coneixement superior, de caràcter no sols teoricoespeculatiu, ans també practicomoral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l'home."
Em temo, i parlo per a mi, que cal ser savi per a entendre la darrera definició...

Ja teniu al cap, com a mínim, una persona sàvia?
Sí? Quantes persones sàvies que tenim al cap i, fins i tot al voltant, i a voltes ben a prop nostre! Quin regal, no?
Per cert, entre les persones sàvies que heu pensat, hi heu aparegut vosaltres? Us hi heu comptat?

La saviesa ens dóna prou opcions, i definicions, per a ser-ne o, si més no, per apropar-nos-hi...
I si no, encara tenim un darrer recurs, la cèlebre frase que diu que "equivocar-se és humà, rectificar és de savis!"

En aquest darrer cas, he de reconèixer, generalment sóc més humà que savi, tot i que sospito que la saviesa, afortunadament, és més un camí que un destí, o un estat... 

El meu consol és que, fins i tot en l'error, sobretot en l'error, trobem el camí de la saviesa i del mestratge, com diu el Mestre Yoda: "Vols saber la diferència entre un mestre i un aprenent? El mestre ha fallat més vegades de les que el principiant ho ha intentat." 

dimarts, 9 de febrer del 2021

La màgia de Twitter


Fa tretze anys, quan em vaig estrenar a Twitter, no hi havia odiadors, o seguidors hostils, "haters", que mal diem abusant dels anglicismes... 

De fet no recordo que el terme s'utilitzés, encara, tot i que que no deuria tardar massa en aparèixer. No sé quan hi van desembarcar, els perfils odiadors a Twitter però com tantes coses d'avui, sembla que hi van arribar per quedar-se i, com els escarabats, s'han multiplicat de forma exponencial! 

A Twitter, possiblement més que en qualsevol altra xarxa social, s'hi destil·la força mala llet en forma d'insult, especialment per desavinences polítiques, però no només. Ja sabem que Twitter el carrega el diable! 

Afortunadament, però, Twitter és molt més que un niu de verinosos piuladors compulsius, i seria molt injust prendre'n la part pel tot, que a Twitter també hi passen coses molt xules! 

És habitual, darrerament, veure qui per diversos motius apel·la i invoca la màgia de Twitter, sobretot persones que, després de descriure breument la seva situació d'atur o inactivitat laboral, demanen un cop de mà en la recerca de feina, sinó feina directament! 

És curiós perquè sembla que aquestes coses, especialment les relacionades amb la vida laboral, haurien de passar només a LinkedIn, la xarxa social professional, i el cert és que a Twitter aquestes peticions es produeixen de forma més directa, fins i tot més desenfadada... 

Tanta apel·lació a la màgia de Twitter deu ser una evidència que, a diferència dels unicorns, aquesta realment existeix, i si existeix és perquè les persones usuàries que hi estan registrades la fan possible! 

Aquestes piulades que cerquen la màgia compensen totes les que sembren odi, i em retornen tretze anys enrere, quan vaig descobrir la màgia de Twitter, la seva capacitat de connectar persones, idees i voluntats.

M'agrada veure que, malgrat tot, Twitter encara conserva part de la seva màgia! 

dilluns, 8 de febrer del 2021

Girona m'enamora...


Girona va començar a deixar enrere el seu passat gris i negre, amb l'arribada de la democràcia, quan va pintar de colors les cases de l'Onyar; també va començar a guanyar autoestima amb l'eslògan "Girona m'enamora", que Joan Casanovas va dibuixar amb l'acolorida, icònica i enyorada "Gi"!

Tot i que ja fa uns anys que l'Ajuntament de Girona, fruit d'un canvi de color polític del seu govern, va actualitzar l'eslògan amb el "Girona Emociona", no som pocs els que reivindiquem l'original.

Aquesta "Gi" és part del llegat que Joan Casanovas, mort tristament dies enrere, ens deixa; un llegat ric a nivell artístic i cultural, un llegat també de compromís social i activisme; un llegat que ve de lluny, fins i tot més lluny de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG).

En Joan Casanovas, des de la mirada més personal, era un amic dels meus pares, un nom recorrent en les converses amb la meva mare, i un dels incondicionals dels Divendres Sant a Garriguella, formant part, juntament amb la Maria i d'altres il·lustres i il·lustrats, d'un clan empordanès que a banda de Garriguella també es trobava a Ordis...

Precisament en el darrer Divendres Sant que vam celebrar a Garriguella, l'any 2019 (aquest 2020 no vam poder fer la tradicional trobada), en Joan Casanovas em va inspirar aquesta "Resurrecció"!

Aquests dies la "Gi" d'en Joan Casanovas, amb el lema "Girona m'enamora", ha brillat de nou servint de record i homenatge d'un home que Jaume Guillamet, amic i amfitrió de les trobades de Divendres Sant a Garriguella, va definir com "un artista lluminós des d'una discreció volguda"... 

Et trobarem a faltar Joan; descansa en pau...

dissabte, 6 de febrer del 2021

"Adéu, Sally estimada". Minuts Musicals amb nom propi

Aquesta setmana passada a molts no ens va passar desapercebuda la commemoració del 75è aniversari del naixement del cantant de folk Xesco Boix; a casa guardem un disc de vinil dedicat del seu puny i lletra.


"Per en Bernat i en Roger, amb qui vam cantar a l'Escola Natzaret. M'hi he trobat molt bé cantant aquí. A veure què passa d'aquí 15 anys, nois. ¿Qui sap?. Ben vostre. Xesco"

Però aquest no és el darrer record inesborrable que tenim d'ell.

En una vella cinta de casset hi conservem una gravació, d'encara no vuit minuts, que vam fer a Cantallops a finals dels anys setanta; la cinta duu per títol "Veu d'en Just", ja que és de les poques, sinó l'única gravació que tenim de la seva veu.

En aquesta cinta sobretot hi sortim el meu germà i jo cantant, bé, el meu germà cantant i jo fent el que puc... També canta el meu pare, en Just Manuel Casero Madrid, i de fons es senten les veus de la meva mare, que també les taral·leja, del meu oncle, que era qui gravava, i dels meus avis. La cinta és un petit tresor sonor, revaloritzat sobretot per la veu d'en Just, curiosament coetani d'en Xesco Boix.

Una de les cançons que el meu germà canta és "Adéu, Sally estimada", una cançó molt viatjada, com tantes altres de populars, que a casa nostra va arribar de la, la guitarra i la veu d'en Xesco Boix.

La cançó original no es diu "Adéu, Sally estimada", sinó "Hieland Laddie" (o també "Highland Laddie") , i en Xesco la va adaptar de la versió que en va fer el gran Pete Seeger. "Hieland Laddie" és una popular cançó marinera escocesa i, com tantes altres, té diferents lletres i versions.

La cançó cantada pel meu germà, en la gravació casolana, és la que dies enrere vaig fer servir per obrir el vídeo commemoratiu del 40è aniversari de la mort del meu pare, i avui la versió d'en Xesco Boix pot servir, també, per a retre-li homenatge, ara que hem recordat el 75è aniversari del seu naixement...

 

Afegim-hi també la versió de Pete Seeger!

divendres, 5 de febrer del 2021

Les cites dels llibres. "Amors altament perillosos", de Walter Riso


Walter Riso hauria de ser lectura obligada per a qui es disposa a formar part d'una parella, més encara si aquesta es formalitza en forma de matrimoni!

La seva lectura hauria de convalidar qualsevol curs de preparació per-matrimonial, tot i que ignoro si encara els fa, l'església...

La seva bibliografia està plena d'amor i, sobretot, del que no és amor, encara que ho sembli, i una bona mostra és el llibre "Amors altament perillosos" (Columna, 2008). El llibre ens adverteix dels "estils afectius dels quals seria millor no enamorar-se", i la seva lectura permet identificar-los i afrontar-los.

El llibre està dividit en vuit capítols, en els que descriu diferents estils amorosos (histriònic/teatral; paranoide/vigilant; passiu/agressiu; narcisista/egocèntric; obsessiu/compulsiu; antisocial/busca-raons; esquizoide/ermità i limítrof/inestable), i aquests estils generen l'amor assetjant, l'amor desconfiat, l'amor subversiu, l'amor egoista, l'amor perfeccionista, l'amor violent, l'amor desconfiat o indiferent i l'amor caòtic!
Walter Riso ens regala, a l'inici de cada capítol, una o dues cites, i avui m'agradaria destacar-ne algunes...

"Un egoista és aquell que s'entesta a parlar-te de si mateix, quan et mors de ganes de parlar-li de tu." Jean Cocteau.

"Si tanques la porta a tots els errors deixaràs la veritat a fora." Tagore.

"La tendresa és la passió del repòs." Joseph Joubert.

"No facis amb l'amor el mateix que fa un nen amb un globus: quan el té juga i quan el perd plora." Sant Agustí.

En resum, que l'amor, a banda de cec o foll, és moltes més coses i no sempre positives...

dijous, 4 de febrer del 2021

Quelcom més que 953 insercions


Si hagués de resumir l'any 2020 en una xifra, en clau Incorpora Girona, seria aquesta: 953.

Nou-centes cinquanta-tres són les insercions laborals que les entitats del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" hem generat aquest 2020, una xifra inferior a l'objectiu que ens havíem plantejat a principis d'any, certament, i també una xifra del tot inesperada tan sols tres mesos després, quan es va decretar l'estat d'alarma i el confinament i l'activitat, en general, va caure en picat!

Nou-centes cinquanta-tres és una xifra que amaga, a més, una sorprenent paradoxa; l'explico.

Abans deixeu-me apuntar que a Incorpora Girona vam començar el 2020 deixant enrere, al 2019, el nostre millor registre històric d'insercions anuals: 1.095! Vam arrancar l'any 2020 si fa o no fa com l'anterior, i a partir de març les dades de visites a empreses, gestió d'ofertes i insercions van començar a caure irremeiablement al llarg de tota la primavera; vam tancar el mes de juny tocant fons, amb el 45% menys d'insercions que al juny de 2019.

És evident que ens repercutia (i ens repercuteix encara) l'aturada de l'activitat, especialment la comercial (no essencial) i la del sector de la restauració i el turisme, dues activitats que solen generar quasi la meitat de les insercions del nostre grup.

A Girona, com en d'altres territoris Incorpora, vam saber reaccionar i al juliol vam començar a generar més insercions, fins i tot més que al juliol de 2019 tot i la davallada de l'activitat de sectors clau; al llarg de l'estiu i de la tardor vam anar recuperant terreny, tenint la capacitat de donar resposta a l'increment de la demanda del sector de la neteja, reorientant formacions i enfortint la vinculació amb les empreses de serveis.

Paradoxalment al segon semestre de 2020 el grup Incorpora Girona vam generar quasi un 29% més d'insercions que al segon semestre del 2019 que, recordo, que va ser el nostre millor any. La pregunta és inevitable i ens l'hem fet: què hem fet diferent al segon semestre de 2020? I mentre ens la responem, també ens preguntem... del què hem fet diferent, podem consolidar quelcom d'ara endavant?

Les 953 insercions del 2020 no han atrapat les 1.095 del 2019, però el que és evident és que, malgrat totes les dificultats, aquest 2020 les entitats Incorpora Girona ens hem superat, fent una espectacular remuntada al segon semestre!

El bon resultat ha estat gràcies al treball, esforç i compromís de les entitats i dels i les tècniques d'inserció del programa Incorpora que, tot i les dificultats personals i professionals que han hagut d'afrontar (confinament, teletreball, formacions en línia...), han seguit donant servei a les empreses col·laboradores i, sobretot, han seguit acompanyant a les persones que atenem en la millora de la seva ocupabilitat i en la recerca de feina.

Si hagués de resumir l'any 2020 en una xifra, en clau Incorpora Girona, seria 953, i si l'hagués de resumir en una paraula, seria equip! 

I és que aquest 2020, més que cap altre any, hem transformat el grup Incorpora Girona en l'equip Incorpora Girona, i aquest matís té un valor que supera, sense desmerèixer-les, les 953 insercions assolides.

dimecres, 3 de febrer del 2021

La Candelera (se'n) riu


Si fóssim fidels a la tradició, ahir, diada de la Candelera, hauríem desmuntat el pessebre. Em temo que aquesta tradició ja l'hem perdut...

També si fóssim fidels a la tradició, les dones que han parit recentment haurien d'anar, quaranta dies després del naixement de la criatura, a presentar-la als sacerdots d'algun temple i fer-hi una petita ofrena, tal i com, sembla ser, va fer la Verge Maria quaranta dies després de Nadal (el 2 de febrer), i a banda de presentar Jesucrist al Temple de Jerusalem, en un 2x1 de l'època, també li van purificar l'ànima, tot i que ignoro què la deuria embrutar...

Fidels a la tradició ahir a Punxsutawney (Pensilvania) van celebrar el dia de la marmota, una tradició que sembla atrapada en el temps... Aquí no som de marejar la marmota, aquí som més de marejar la perdiu, però aquest és un altre tema, i ara em fa tanta mandra...

Si fóssim fidels a la tradició ahir ja vam pronosticar el temps que tindrem en el que resta d'hivern, que "si la Candelera riu, el fred és viu"... Però no sé si tanta tradició es pot sostenir en el nostre temps, entre el canvi climàtic que embogeix el temps, i la pandèmia que ens embogeix a nosaltres!

Jo diria que la Candelera, com la marmota, més que riure, se'n riu de tot plegat, de nosaltres i les nostres tradicions...

dimarts, 2 de febrer del 2021

555.237.619 euros


Diuen que tothom té un preu i aquest (555.237.619 euros) és, sembla, el de Messi pels seus quatre darrers anys de contracte, des que va signar el darrer l'any 2017.

Val Leo Messi més de cinc-cents cinquanta-cinc milions d'euros? Faríem una enquesta i no ens posaríem d'acord; hi ha qui pensa que ni molt menys, hi ha qui pensa que val molt més...

Sigui com sigui aquest és el seu valor de mercat, d'un mercat, el de l'esport d'elit en general i el del futbol en particular, sobredimensionat de fa anys, un mercat que sense vergonya ni pudor ha anat afegint zeros a les clàusules de rescissió de contracte i a les nòmines dels jugadors.

És possible que, com al seu dia amb la immobiliària, la bombolla del futbol algun dia peti, faci una implosió, però fins que aquest dia no arribi (veurem si es modera una mica amb la crisis actual...), si és que ho fa, de moment el mercat del futbol professional segueix i seguirà inflant-se convertint joveníssims futbolistes en nous (i a vegades malcriats) rics.

La publicació del contracte de Leo Messi ha obert molts debats: el jurídic, el periodístic, l'econòmic, el fiscal i fins i tot l'esportiu... A mi el que m'interessa és l'ètic i moral, i em desperta com a mínim aquests dos interrogants:

1- Com encabim aquestes desorbitades xifres en un marc salarial que hauria de tendir a una major equitat, i sobretot proporcionalitat, entre els salaris més elevats i els més baixos d'una organització?

2- Si Messi val això, jo valc el que cobro? I tu, vals el que cobres? En Leo Messi, tu i jo cobrem el que valem?

Tenint clar que el sou no és l'únic que ens separa a Leo Messi i a mi, possiblement el que tenim en comú és que ni ell ni jo valem el que cobrem, i que tot i que els nostres salaris ens condicionen molt la vida (i el que podem fer amb ella), no ens defineixen, o això m'agradaria pensar, per ell i per mi...

dilluns, 1 de febrer del 2021

La veu d'en Just

Ara que fa quaranta anys que el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, va morir és un bon moment per a llegir la seva veu, bé a través els articles de la seva columna diària "Quiosc" del Punt Diari, bé recuperant la seva (inacabada) poesia, bé resseguint la seva vida amb la biografia que l'amic Jaume Guillamet va escriure, "Memòria de Just"...

En Just va escriure molt, des de jove al Seminari i fins quasi a la seva mort, molt més del que va publicar, i llegir-lo és, possiblement, la millor manera d'escoltar la seva veu. Però en motiu del 40è aniversari de la seva mort hem volgut recordar-lo amb quaranta pinzellades de la seva vida, i escoltant, literalment, la seva veu!

Mesos enrere la meva mare em va proposar de fer un vídeo amb imatges d'en Just per a commemorar el 40è aniversari de la seva mort, i de seguida vaig pensar que aquest vídeo podria ser l'ocasió ideal per a recuperar una gravació que vam fer a Cantallops i que la meva mare va etiquetar, a la caixa del cassete, amb el títol "Veu d'en Just"...

La seva vida es va apagar, la seva veu encara perviu...