Setmanes enrere un correu electrònic del fins ara director de la
revista Alberes,
David Pujol, anunciava la
celebració: presentació del número
vint-i-u i commemoració dels
deu anys de la revista a
Lledó! A la doble cita calia afegir-hi, a més, el
relleu en la direcció, de
David Pujol a Roser Bech.
A
Lledó vam arribar-hi pel
Pla de l'Estany, passant per Melianta i Fontcoberta, Esponellà i Crespià, allà on la comarca
no fa honor al seu nom i es
fon, entre valls poc fondes, amb
l'Alt Empordà.
M'agraden aquests territoris
fronterers on les fronteres administratives precisament
s'esborren, com a les "
Garrotxes d'Empordà"; en aquest
aiguabarreig, lluny de la plana de
l'Empordà i sota l'ombra del
Mont, s'erigeix
Lledó amb la seva imponent
Canònica, l'església dedicada a
Santa Maria. Just allà estàvem
convocats, a
aixoplug de la certificada
amenaça de
pluja que va caure
torrencialment.
Amb
l'Àngel Madrià exercint de mestre de cerimònies, ben acompanyat per la jove periodista
Aida Vilar, el primer protagonista va ser el director
David Pujol; la
Roser Bech, fins ara sots directora i nova directora a partir d'ara, va
definir-lo com el seu
mestre! Res més lluny de la realitat!
L'any
1985 un jove
David Pujol va aparèixer a la meva
classe de 5è d'EGB de l'
Escola Montjuïc de
Girona per a fer les seves
pràctiques com a estudiant de magisteri. Ell, fill de
La Bisbal, va tenir el bonic
detall de
regalar-nos, a cada alumne, un
plat de ceràmica amb una dedicatòria personalitzada! Encara
conservo el meu plat...
En
David Pujol es va acomiadar com a director de la revista
Alberes reivindicant la
premsa local i comarcal, subratllant el seu paper de recollir i documentar
testimonis i històries que de no ser-hi potser es
perdrien.
Totes les persones que van
intervenir van reforçar i
reivindicar el paper de la
premsa local, de la importància de les
revistes de poble i publicacions comarcals i de la gran profusió que aquestes publicacions han tingut històricament a
Figueres i a l'
Alt Empordà.
El periodista
Jaume Guillamet va subratllar la seva
supervivència, i alhora
convivència, a i amb la
tecnologia, apuntant que, contràriament al que passava dècades enrere, fins i tot fa més d'un segle, ara la immensa
majoria de la gent
sap llegir, i són moltes les persones que també
saben i volen escriure.
Al capdavall aquesta és la clau de la
premsa local (i de tota en general): que
tingui lectors! I mentre tingui
lectores i lectors, hi haurà qui
escrigui i publiqui...
Entremig de les intervencions el músic
Adrià Dilmé (Germà Negre) va aportar la nota
musical, obrint l'acte amb "
País Petit" de
Lluís Llach i, després de diverses cançons ben cantades però amb la
guitarra mal sonoritzada (el puntejat no es sentia!) va acabar cantant a viva veu "
Arrels" dels
Esquirols acompanyat,
soprenentment, dels
quatre gats del públic que ens
sabíem la cançó!
Amb la
Núria Trobajo, col·laboradora habitual de la revista, i antiga
cap meva al
Cau a mitjans dels anys
vuitanta, vam comentar que possiblement entre els qui ompliem la Canònica de Lledó
pocs érem del Cau...
Una
fotografia de família amb tots els i les
col·laboradores va precedir un pica pica
deliciós (no hi va faltar el formatge de Lledó!, tampoc
l'oli i el vi de l'Empordà, de
l'Ylla de
Cabanes i dels
Aspres de
Cantallops respectivament) que ens va permetre
donar-nos per sopats mentre la fèiem petar entre
amics, coneguts i saludats!
