Recordo que de petit, i de fet encara ara, em feia molta impressió quan veia a la televisió un nen o nena bombolla, un infant que, per causa d'una greu malaltia, havia de viure literalment dins una bombolla, aïllat físicament del seu entorn, per a la seva salut i supervivència. Avui tinc la impressió que cada vegada som més els que, sense patir cap malaltia greu, vivim en bombolles, dins la nostra pròpia bombolla, una bombolla mental, sobretot ideològica, una bombolla informativa.
Cada vegada més, tendim a llegir el que confirma el que ja pensem i a desacreditar, ignorar o directament no consumir allò que ho qüestiona. Les xarxes socials ens ofereixen, amb una precisió algorítmica inquietant, exactament el que volem sentir, construint al nostre voltant una bombolla còmoda i hermètica on les altres veus simplement no hi entren. Part d'aquest fenomen s'explica per la davallada en la confiança en els mitjans de comunicació tradicionals, mentre les xarxes socials, amb una verificació escassa o nul·la dels continguts, han ocupat el seu lloc com a fonts d'informació fidedigna.
Les dades ho confirmen. Segons l'Edelman Trust Barometer, el 75% dels espanyols afirma sentir-se reticent, o directament no estar disposat, a confiar en persones amb valors, punts de vista o fonts d'informació diferents a les pròpies. I el més inquietant: aquest aïllament no afecta un perfil concret, sinó que travessa tota la societat, homes i dones, joves i grans, d'ideologies diverses. A més, set de cada deu espanyols consideren que aquesta desconfiança porta molta gent, fins i tot, a intentar activament empitjorar la situació dels altres.
La bombolla és còmoda i reconfortant. Però una societat que no dialoga amb el que pensa diferent perd, a poc a poc, la capacitat de construir res en comú. La pregunta no és si vivim en una bombolla; la pregunta és: si som conscients que hi vivim, tenim la valentia de punxar-la?
