dissabte, 29 de setembre del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Don't Speak"


Arriba un moment, en el desamor, que s'imposa l'imperatiu: vés-te'n, deixa'm o, com avui, no parlis!

No parlis, li diu, sé el que estàs pensant i no necessito les teves raons; raons, diu i reitera, que li fan mal! El desamor també s'alimenta de la incredulitat (no puc creure que això podria ser el final) però en la seva evocació de records també apareixen, a banda dels temptadors, els terriblement aterridors.

Al llarg de la cançó no el deixa parlar, ella, "Don't Speak", li diu, i fins i tot és ella la que també vol callar, imposant, també imperativament, el silenci... Ella també sap que en aquestes circumstàncies les paraules, les dels dos, sobretot fan mal!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 28 de setembre del 2018

Paraula de Fabra: mentir


Quantes vegades ens ha mentit José María Aznar?
La pregunta és tristament aplicable a molts altres polítics, de tots els colors i totes les èpoques, i sempre podem matisar que una cosa és mentir i l'altra no dir tota la veritat...

Sembla força evident, però, que en la seva recent compareixença a la comissió del Congrés de Diputats sobre el finançament irregular del Partit Popular José María Aznar va mentir (vilment?), quan se suposa reglamentàriament no podia fer-ho.

[s. XIV; del ll. mentīri, íd.]

[®dormir ] [ o com servir ] v intr 1 1 Dir una mentida o mentides. Menteix descaradament. Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir.

2 p ext No hi ha refrany que menti.

3 fer mentir (algú o alguna cosa) Sostenir o demostrar que menteix. Això fa mentir el proverbi que diu...

4 mentir per la gola (o pel coll, o per la barba) ant Mentir descaradament.

2 [ en frases negatives ] p ext No revelar, alguna cosa, la veritat. Eren senyals que no mentien.

El mentider, diuen, sol ser reincident. Aznar també ens va mentir, mirant-nos als ulls, amb les armes de destrucció massiva, i el seu govern ens va mentir, per boca del ministre Ángel Acebes, amb una de les dues línies d'investigació dels atemptats de l'11 de març de 2004, com recordava ahir parlant de Pablo Casado, deixeble avantatjat d'Aznar!

Qui sap si José María Aznar també ens va mentir quan va dir allò que parlava el català a la intimitat?...

La veritat us farà lliures, diu la cita evangèlica; la mentida ens farà esclaus?, ens podem preguntar...Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra... Aznar, sembla, té tota una pedrera!

dijous, 27 de setembre del 2018

Les pistoles de Pablo Casado


S'han de tenir pocs escrúpols, o cap, per dir el que el president del Partit Popular, Pablo Casado, va deixar anar l'altre dia en una emissora de ràdio: "Esto del diálogo está muy bien cuando se dialoga sin una pistola encima de la mesa".

Preguntat pel periodista (qui ha posat la pistola sobre la taula?) ell es va excusar dient que és una manera de parlar, fent de la pistola la desafortunada metàfora del xantatge que, segons ell, l'independentisme fa al president espanyol, Pedro Sánchez.

No són pocs els esforços que cert unionisme espanyol fa per equiparar l'independentisme català amb el terrorisme d'ETA i el seu entorn, qualificant constantment als independentistes de terroristes; ara Pablo Casado ha fet un pas més posant-hi una pistola, situant en l'imaginari col·lectiu la imatge de l'independentisme català empunyant una pistola. Res més lluny de la realitat!

Suposo que deu fer temps que Pablo Casado tenia ganes de deixar-ho anar, doncs aquestes coses més que dir-les es deixen anar com si res, enmig d'un soliloqui i com qui no vol, com qui volent es tira un pet dissimuladament.

Pablo Casado veu pistoles, Mariano Rajoy veia filets de plastilina, José Maria Aznar veia armes de destrucció massiva i Ángel Acebes de les dues línies d'investigació dels atemptats de l'11 de març de 2014 només en veia una, la d'ETA!

La mentida, al Partit Popular, sembla un mal endèmic, i no sembla tenir remei...

dimecres, 26 de setembre del 2018

Els efectes col·laterals de la sobrequalificació


Tenim massa universitaris i pocs tècnics? La pregunta, enfocada al mercat laboral, sembla recurrent, i possiblement ho és. Quants anys fa que ens fem la mateixa pregunta?
Anys enrere, el primer gran dilema de futur que els joves havien d’afrontar, als catorze anys, era: “BUP o FP?”. Avui el dilema ha canviat una mica, perquè la pregunta els apareix als setze anys, però essencialment la qüestió de fons és la mateixa: “Batxillerat o cicle formatiu?”.

Aleshores la resposta no es feia tant en clau de futur, sinó de present: “Li agrada estudiar i treu bones notes? Doncs cap a BUP! No li agrada estudiar i li costa seguir el ritme? Cap a FP!”. M’agradaria pensar que actualment no cometem el mateix error, tot i que la percepció és que continuem tenint molts (massa?) universitaris i pocs tècnics.

Quins estudis generen més ocupació?


La formació professional, avui dia més coneguda com a cicles formatius, ha guanyat prestigi i s’ha diversificat molt i, alhora, també ha donat resposta a noves professions i a noves necessitats. Segons les dades de l’informe Inserció laboral dels estudis professionals 2017, elaborat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cambres de Catalunya, la inserció laboral dels ensenyaments professionals se situa per sobre del 50 % (54,4 %) i destaca que el 54,46 % dels graduats treballa abans de nou mesos des de la graduació; aquest percentatge ascendeix al 71,53 % en el cas dels graduats en FP dual.

Les dades d’ocupació per nivells d’estudi continuen sent més elevades com més superiors són els estudis, i es passa del 48,9 % en el cas de les persones amb educació primària o inferior al 90,5 % en el cas de les persones amb doctorat, segons el 6è estudi d’inserció laboral dels titulats de les universitats catalanes, elaborat per l’AQU Catalunya. L’informe també revela que l’ocupació entre les persones amb estudis de formació professional i les que tenen estudis de graus universitaris és força semblant, un 79,4 % i un 82,6 %, respectivament.

El mateix estudi, des d’una perspectiva més qualitativa, situa en menys del 50 % la contractació indefinida entre les persones graduades i en un 20 % les contractacions de persones graduades amb funcions no universitàries, que en el cas de les humanitats ascendeix fins al 33,7 %. Així doncs, la precarietat laboral ascendent també ha arribat als graduats universitaris.

La inestabilitat causada per la sobrequalificació


Aquestes dades refermen una realitat del mercat laboral que des del programa Incorpora observem amb una certa preocupació, la del fenomen creixent de la sobrequalificació: llocs de treball ocupats per persones amb una qualificació superior als requisits exigits, la qual cosa fa desplaçar persones que, tot i complir els requisits del lloc de treball, no hi poden accedir.

El professor doctor Rob Wilson ja ens en va advertir en el context de la jornada inaugural del cicle El futur de la feina i el seu impacte en col·lectius vulnerables, que es va fer l’any passat al Palau Macaya de Barcelona. Wilson va assenyalar que un dels reptes que el sector i les entitats d’inserció laboral haurem d’afrontar és més pressió de la sobrequalificació, no només perquè continuarà creixent el percentatge de persones amb altes qualificacions, sinó també perquè n’augmentarà la demanda dins del mercat laboral, de manera que s’incrementarà la pressió d’aquest fenomen per a les persones amb baixa qualificació, que corren el risc, a més, que els seus llocs de treball (els de qualificació més baixa) siguin reemplaçats per robots i la intel·ligència artificial.

La resposta del programa Incorpora


Quina sortida laboral els queda, doncs, a les persones que veuen com d’altres més qualificades ocupen els seus llocs de treball? Des del programa Incorpora, procurant donar resposta a aquesta qüestió, continuarem donant suport a les persones per potenciar-ne l’ocupabilitat, per ajustar les seves capacitats i competències a les necessitats i els requeriments del mercat laboral. Pensem que aquest ajustament és clau per sobreviure a la sobrequalificació.


Article publicat al web Incorpora Girona.

dimarts, 25 de setembre del 2018

Després del diluvi


Després del diluvi, explicava Mar Bosch en la presentació del seu darrer llibre, Noè va passar-se set dies tancat a l'arca reflexionant sobre el que havia fet, per imperatiu diví, i sobre les tràgiques conseqüències dels seus actes (salvar els animals, no els homes i dones, excepte la seva pròpia família). Aquest Noè reclòs després del diluvi, explicava Mar Bosch, era el que l'interessava retratar, a la seva manera i en part, a "Vindràs amb mi després del diluvi", amb el personatge Noè de la seva nova novel·la.

La referència bíblica no pot ser més evident amb el nom, però també amb el fragment del poema de Guilgameix que, diuen, va inspirar el relat bíblic del diluvi de Noè; la germana de Noè, Sigrid (però nascuda com a Coloma), és com l'ocell que va i bé i observa el nou món, per ells dos la Barcelona del 2004 i el Fòrum de les Cultures, evocant els vols dels ocells del poema, inspiradors també dels de l'arca de Noè.

Mar Bosch va sentir la necessitat d'explicar-nos tot això al final de la presentació del llibre "Vindràs amb mi després del diluvi" (Comanegra, 2018), un dels set llibres que formen la curiosa col·lecció "Matar el monstre", un encàrrec editorial que relliga com qui no vol, però no per causalitat, set novel·les independents ambientades a set Barcelones d'entre el 1818 i el 2018 que comparteixen (tot i que tampoc cal obsessionar-s'hi buscant-lo) un personatge secundari.

Coneguda la inspiració i fil conductor de l'autora l'important és llegir la novel·la com qui llegeix l'horòscop, de fet com qui llegeix qualsevol obra literària o, com va explicar Guillem Terribas, que li va presentar el llibre a la Llibreria 22 (jugava a casa!), com qui mira un quadre abstracte (i es podria extrapolar que de qualsevol estil pictòric!): amb el desig que la lectura desvetlli quelcom de personal, deixant que la nostra subjectivitat ens permeti viure la nostra lectura com un fet únic, personal i, per bé que explicable i confessable, possiblement intransferible!

Perquè la Sigrid i en Noè van a viure a casa d'una parenta a Barcelona deixant enrere Sant Guim de Freixenet? Quin és el diluvi del Noè personatge de la Mar Bosch? Les respostes són al llibre, després del diluvi!

dilluns, 24 de setembre del 2018

Girona i la tardor


Diuen que aquesta estació que tot just hem encetat, encara que ens sembli que aquests dies reeditem l'estiu, és la que millor se li escau a Girona.

Alguna influència deu tenir-hi la postal, en forma de poema, que ens va dibuixar i immortalitzar Josep Maria de Segarra, un poema que ens descriu els colors i l'estat d'ànim d'una ciutat i la seva arquitectura en un dels seus punts àlgids, les Fires de Sant Narcís!

No li manca raó a Segarra, Girona a la tardor embelleix especialment, com ho fa a la seva manera un altre indret mitològic, la Garrotxa en general i la Fageda d'en Jordà en particular, dibuixada de poèticament de verd en aquest cas per Joan Maragall; Girona embelleix per l'ocre que venç a la Devesa i per la darrera alegria que en dóna Sant Narcís i les seves Fires, que ens permeten allargar el dia fins i tot quan, al contrari de l'estiu, ja s'ha fet de nit!

La tardor, però, també és una estació d'enyorança i aquesta es fa present, sobretot, quan el brogit de la ciutat pren aquella desesperant normalitat: cues a la frontissa del Güell, retencions a la carretera Barcelona, fosc a cap hora... l'enyorança d'una Girona d'estiu que, tot i que també farcida de turistes, esdevé menys estressant, més accessible i transitable.

I per turistes la primavera, i d'uns anys ençà el Temps de Flors, esdevenint que representa, possiblement, la major prova d'estrès i resistència que ha de suportar i superar la ciutat.

De totes les Girona la de la tardor també és la que més m'agrada; Girona a la tardor és quasi només pels gironins, i per Tots Sants també per la gent de comarques, gironins i gironines per extensió, per simpatia, per proximitat, per parentiu, per pertinença...

Girona i la tardor combinen molt bé, i entrar-hi des dels barris del Pont Major i Pedret, a qualsevol hora del dia, un autèntic regal!

Benvinguda sigui la tardor, especialment si arriba a Girona!

dissabte, 22 de setembre del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I Hate Myself For Loving You"


Només hi ha una cosa pitjor que odiar a qui t'ha trencat el cor: odiar-te a tu mateix, o mateixa, per haver-lo o haver-la estimat!

Això és precisament el que canta Joan Jett, acompanyada dels seus "Blackhearts" (Joan Jett and the Blackhearts), tota una icona i referència del rock femení dels anys '80, un portent vocal i musical!

I no deixa de tenir raó, sobretot quan s'evidencia que tot plegat ha estat, possiblement, una pèrdua de temps, quan et deixen, en aquest cas, plantada; quan, com diu la cançó, primer em vas prendre el cor, després l'orgull...

Quan passa tot això i més i, malgrat tot, no es pot fugir ni escapar de la relació ("I wanna walk but I run back to you"); és precisament aleshores quan pren sentit el que Joan Jett no deixa de dir-se, de dir-nos fins i tot amb una actitud amenaçadora: "I Hate Myself For Loving You"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 21 de setembre del 2018

Paraula de Fabra: onomàstica


Com tantes altres de curioses del nostre vocabulari aquesta bonica i eufònica paraula, onomàstica, prové del grec!

[1803; del gr. onomastikós 'que serveix per a denominar', der. de ónoma, -atos 'nom']

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als noms propis. Llista onomàstica dels reis d'Egipte.

2 dia onomàstic (o festa onomàstica, o simplement l'onomàstica) Festa del sant del nom.

2 f LING Estudi científic dels noms propis.


No sé si aquesta és una paraula en risc d'extinció, doncs sembla que cada vegada més celebrem menys, en general, els nostres sants!

És cert que hi ha sants populars, sobretot els lligats a les festes o festivitats, com Sant Joan, Sant Josep, Sant Esteve, Sant Narcís, Santa Tecla o Santa Mercè, però excepte Santa Bàrbara quan trona la majoria de sants passen força desapercebuts, alguns fins i tot completament ignorats, a menys que els tinguem als calendaris i agendes en paper...

Celebrar l'onomàstica, doncs, sembla que va de baixa o, en tot cas, és la celebració petita, al costat (i en comparació) de la de l'aniversari!

A casa meva, ja ho sabeu, no ens n'estem de celebrar els sants, i si, com diuen, tots els Sants tenen vuitada el de la Sira comença, i es celebra, tot just avui!

Per molts sants!

dijous, 20 de setembre del 2018

El darrer vol gallinaci de les àguiles imperials


El proper dilluns, dia de la Mercè, les quatre àguiles imperials del Pont de l'Aigua que uneix Girona i Sarrià de Ter finalment alçaran el vol! Bé, més que alçar el vol diria que aniran en orris!

Vagin on vagin l'important és que després d'anys i panys de reclamar-ho els símbols franquistes desapareixeran del Pont de l'Aigua, alliberant així l'espai públic d'una simbologia feixista que ens ofenia a molts.

La reivindicació no ha estat sorda, i sí constant! Possiblement la reivindicació més sonora i constant ha estat la de l'inclassificable Sam Enfot, que número rere número (i ja hem arribat als 100!) ha reivindicat al "The Sarrià News" de la revista Parlem de Sarrià que "les gallines" vagin a l'olla!

I si bé gallina vella fa bon caldo, aquestes gallines, que de velles ho són, diria que no serviran ni per això, ni pel caldo!

Amb la seva retirada ens estalviarem que els futurs usuaris de la nova via verda que travessarà el pont per sota, per un dels seus arcs, ensopeguin a banda i banda amb el petri vol gallinaci d'aquestes àguiles imperials que ara, feliçment, finalment, es retiraran.

En aquest cas, com tants altres, val més tard que mai!

dimecres, 19 de setembre del 2018

El que no comparteixo


Arribarà el dia que el que no compartim serà, sense cap mena de dubte, el més important!

Ara sembla que és tot just a l'inrevés, procurem compartir, publicar, fer públic sobretot a les xarxes socials, tot allò important que fem: un viatge, un àpat, un concert, una trobada especial...

En deixem constància (i rastre) a les xarxes socials per a inventari personal, com a evidència del que hem fet i viscut, i perquè els nostres contactes (amics, seguidors...) també (sobretot) en siguin coneixedors. Amb més o menys intensitat i vehemència, reconeguem-m'ho, hi ha una certa vanitat en aquesta ànsia de compartir el que fem.

Tant és si ho publiquem al Facebook, a Twitter, a Instagram o a les seves Stories o a l'estat del WhatsApp, la qüestió és publicar-ho, sentir la necessitat de compartir-ho. Hi ha un cert mimetisme en aquesta dèria, tant dels nostres dies, de publicar-ho quasi tot, doncs si aquell o aquella ho fan, perquè no hauria de fer-ho jo?

Naturalment la nostra condició d'animals socials hi té molt a veure; abans de l'arribada d'internet i les xarxes socials també la teníem aquesta necessitat, potser la diferència és que amb els mitjans d'avui la periodicitat, la quantitat i l'abast de tots els moments que compartim són quantitativament molt superiors; qualitativament que cadascú judiqui...

Compartim tant, he compartit tant que d'un temps ençà he començat a valorar precisament el que no comparteixo, o més ben dit, a valorar que hi ha moments, experiències i vivències, que més que preocupar-me per compartir-les a les xarxes socials m'ocupo de viure-les amb plenitud i, si és possible, amb el telèfon mòbil a una certa distància.

Al capdavall em temo que en la majoria dels casos el que publico i comparteixo interessa més a les empreses (Facebook, Google, Twitter, WhatsApp, Instagram) que a vosaltres mateixos...

Arribarà el dia que el no compartir vencerà?

dimarts, 18 de setembre del 2018

Formació i mercat de treball


La Fundació Catalunya Europa, amb la col·laboració de la Diputació de Girona, va presentar mesos enrere l’informe Una anàlisi del progrés social a la demarcació de Girona. L’informe recull una sèrie de dades relatives a l’escolarització, el nivell d’estudis o l’accés a l’habitatge per comarques i municipis. Una fotografia que ens ajuda a comprendre el funcionament social i econòmic de les comarques gironines, alhora que ens desperta alguns interrogants.

Entre d’altres, l’estudi situa l’accés al coneixement bàsic com una de les problemàtiques principals a Catalunya, juntament amb l’habitatge i la qualitat democràtica. Reconec que em va sorprendre aquesta dada relativa a l’educació, que inclou aspectes com la taxa d’escolarització d’estudis postobligatoris i l’abandonament escolar, i situa Catalunya entre les 30 pitjors regions d’Europa en aquest aspecte.

Girona: la província catalana amb més abandonament escolar

Preocupat per aquesta dada i conscient que la formació és un element clau en la inserció laboral, em vaig fixar en les dades relatives a la taxa d’escolarització als 17 anys (ensenyaments postobligatoris) a la demarcació de Girona —pressuposant que serien de les millors de Catalunya—, i la segona sorpresa va ser evidenciar que no, que la demarcació de Girona és la que presenta una taxa d’escolarització més baixa als 17 anys (76,4 %), segons dades de l’Idescat (2015). És a dir, Girona és la província de Catalunya on més abandonament escolar hi ha després de l’escolarització obligatòria, un abandonament escolar prematur que, sens dubte, no tan sols afecta el mercat de treball, sinó que també es deu en part, tal com apunta l’informe, al mercat de treball.

L’informe relaciona aquesta baixa taxa d’escolarització amb l’estructura productiva i apunta, sobretot, al pes del sector turístic i, naturalment, a la pressió demogràfica que han tingut aquestes comarques. En altres paraules, l’informe apunta que hi ha més abandonament escolar dels estudis postobligatoris en aquells territoris amb un pes important del sector turístic, en què els joves tenen més facilitats d’accés a treballs previsiblement més precaris (temporalitat i sous baixos) i per als quals cal menys qualificació: els joves que el sistema educatiu repel·leix els atrau el sector del turisme.

La professionalització dels joves en risc d’exclusió com a clau per a la inserció

Tot i aquest atreviment, al qual es podrien fer molts matisos, l’informe ens convida sobretot a reflexionar sobre la realitat social i econòmica del nostre territori i, especialment, sobre la vinculació entre la qualitat de l’ocupació i les necessitats formatives. Des de la perspectiva del programa Incorpora, aquestes dades ens ajuden a veure on podem trobar joves amb necessitats formatives que millorin la seva ocupabilitat i, inevitablement, apareixen a la fotografia les comarques de l’Alt i el Baix Empordà i el Gironès, comarques que el 2017 van concentrar més del 90 % de les accions formatives impulsades des dels Punts Formatius Incorpora.

En un mercat de treball que cada vegada valora més la qualificació professional, en un horitzó en què moltes feines no qualificades seran substituïdes per processos automàtics i robotitzats, la formació esdevé un element clau en la professionalització dels joves en risc d’exclusió i un impuls a la seva inserció laboral, ja que, d’altra banda, són el dany col·lateral d’un altre fenomen molt característic dels nostres dies: la sobrequalificació.

Article publicat al web Incorpora Girona.

dilluns, 17 de setembre del 2018

Descanca en pau, Caty!


És impossible no preguntar-nos, quan veiem de tan a prop el trànsit de la vida a la mort, com serà el nostre propi trànsit: si serà inesperat i quasi inconscient, així de sobte, si serà anunciat amb massa antelació i amb acús de rebut, si serà matiner i a deshora, com el de l'enyorada Anna o, com en el cas de la Caty, si serà vespertí, quasi nocturn, en l'ocàs de la nostra vida...

Ens preocupa el trànsit cap a la mort mentre ens ocupem dels trànsits, dels canvis, que hem d'anar superant indefectiblement en vida; trànsits a vegades també inesperats, com els que arriben de sobte, a vegades desitjats i planificats, a vegades simplement fruit dels avatars de la vida, com són la majoria dels nostres, diria que també els de la Caty.

Entre Sant Privat de Bas, poble que va veure néixer la Catalina fa més de 95 anys, i el barri de Palau de Girona, on hi ha viscut quasi cinquanta anys, són molts els trànsits (els canvis) que la Caty va fer, acompanyada de l'Amadeu. Primer a Castellar de la Selva, prop de Sant Mateu Montnegre, en uns anys difícils per quasi tothom, també per la Caty i l'Amadeu, fins que al carrer del Carme de Girona hi varen trobar llar i ofici, en una pastisseria que durant dècades va fer les delícies de molts gironins. Ja em perdonareu però jo no he provat mai una millor nata que la de ca l'Escapa, ni amb cap altres xuixos m'he llepat, amb tant delit, els dits.

Dies enrere l'Esteve m'ensenyava unes fotografies d'una jove Catalina retratada pels carrers d'Olot d'una joventut viscuda a la Garrotxa, amb la seva cabellera ben pentinada i fent molt de goig, presumida com sempre! I sí, només de mirar-me la Caty de jove hi vaig veure (qui sap si inconscientment també buscar) el que d'ella va heretar l'Anna; els gens en aquests casos, més que el cotó, no enganyen. L'Anna també va heretar quelcom que en l'Esteve és igualment perceptible: aquella actitud de no estar-se per romanços, de tirar pel dret, d'anar per feina!

I de feina la Caty en va fer i molta, sobretot rere el taulell de la pastisseria, com l'Amadeu a l'obrador. Avui a la Catalina i a l'Amadeu els podríem definir com a persones emprenedores i diríem que van saber fer allò que tants llibres i manuals expliquen: reinventar-se! Com si ambdues coses, emprendre i reinventar-se, fossin bufar i fer ampolles! Són molts els esforços i sacrificis que van haver de fer, com l'aventura de venir de la Garrotxa cap a Girona, que ara és un cop de cotxe però al seu temps deuria ser tot un periple. Molts esforços i, més que emprendre, pencar!

Però a la vida de la Caty, també a la de l'Amadeu, no tot van ser tortells i braços de crema, croissants i lioneses, corones i sants marcs, que la vida també la van ballar ben ballada en incomptables sardanes (fins a dues mil en va arribar a ballar l'Amadeu!), i la van gaudir amb el teatre, els viatges i les seves memorables xefles a la casa de Palau!

A Palau ja l'enyora la Trufa, la seva darrera alegria. Fidel i juganera la Trufa li ha fet molta companyia i, com tots nosaltres, també la troba i trobarà molt a faltar.

La de la Caty ha estat una vida plena i ella, a la seva manera i de manera diferent en cadascú de nosaltres, també ens ha omplert la nostra.

Descansa en pau, Caty.

dissabte, 15 de setembre del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Todo lo que merezcas"


"Quant pitjor, millor" no és una expressió aplicada només a la política, com tantes vegades hem comprovat, també és una expressió que s'escau molt bé en les relacions amoroses, especialment quan aquestes s'esberlen i resta encara quelcom latent...

El desamor a vegades cerca guarir-se (o com a mínim consolar-se) amb la malastrugança de qui t'ha trencat el cor, a qui sobretot li desitges tot el que es mereixi, especialment només allò dolent, reclamant una mena de justícia divina: "Y sufras sin remedio"

Algunes cançons expressen perfectament aquest agre sentiment, que generalment resta com a desig no expressat, i que es fon gola endins i es mal paeix a l'estómac!

"Y que si es perra la vida
Se ensañe contigo un poco mas
Y que te falte el aire
Y que te ahogue el silencio
Y llores todos los dias
Como me hiciste llorar a mi
Y que tus dias se llenen
De infinito desierto
Y que te abrase el frio
Que un día casi me abraza a mi"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 14 de setembre del 2018

Paraula de Fabra: educar


Assitia l'altre dia, per tercera i darrera vegada a la meva vida, a la reunió de mares i pares de primer d'ESO prèvia a l'inici de curs, una reunió que sobretot serveix per avançar als pares i mares el que la mainada es trobarà (s'està trobant) a l'inici d'aquesta etapa escolar.

Naturalment a la reunió es va parlar del funcionament intern de l'institut en general i del primer d'ESO en particular, dels horaris, les matèries, les activitats, la convivència dins l'institut... Inevitablement també es va parlar del no ús del telèfon mòbil per part dels alumnes dins l'institut, sota amenaça d'ésser requisat; el mòbil, no (lamentablement) la criatura!

Quan una criatura comença primer d'ESO se li sol donar el que jo anomeno el pack d'autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil! De fet la majoria dels i les alumnes ja disposen d'ambdues coses des de força abans... Que el telèfon mòbil no es pugui utilitzar dins l'institut i en horari escolar no vol dir que el seu ús, institut enfora, no generi conflictes entre l'alumnat, conflictes que inevitablement moltes vegades també es viuen, analògicament, a les aules i els patis de l'institut.

Conscients per pròpia experiència d'aquest fet els i les professores ens van instar, als pares i mares, a exercir un cert control sobre l'ús del telèfon mòbil dels nostres fills i filles; entenent la bona intenció de les seves recomanacions vaig trobar a faltar que la paraula control es repetís diverses vegades i que en canvi en cap moment aparegués la paraula confiança; ja sabem que la confiança és, al capdavall, el més eficients dels controls parentals!

Molts dels conflictes que el professorat ha de mediar entre els i les alumnes tenen vinculació amb els telèfons mòbils, d'aquí naturalment les seves advertències i consells. Arribats a aquest punt un pare va demanar si l'institut, concretament ells com a tutors del grup classe, podria intervenir en cas que es produís algun conflicte entre alumnes o d'un mal ús del telèfon mòbil; en la seva explicació el pare, possiblement desbordat per la manifesta adolescència de la seva criatura (ignoro si noi i noia) llençava un SOS, quan no directament una delegació de la seva responsabilitat educativa!

Per segons vaig haver-me de mossegar la llengua i no intervenir; no calia i menys en una primera reunió; no intervenir per dir que, en realitat, la major responsabilitat sobre els nostres fills i filles és nostra, dels seus pares i mares, i que aquesta, com tantes altres, no és una qüestió que puguem delegar (sí compartir) als i les professores dels instituts.

No enviem la mainada a les escoles i instituts perquè ens els tornin educats, perquè ens arribin a casa amb tot après; és cert que l'institut (com l'escola, l'escola bressol..) té un paper important, cabdal si voleu, en l'educació dels nostres fills i filles, però no és un paper exclusiu sinó complementari al que tenim sobretot els pares i mares.

Educar, certament, és i ha de ser una responsabilitat compartida. Com diu el proverbi, per educar un infant cal tota una tribu!

[1696; del ll. educare, íd.]

[®trencar ] v tr 1 1 PEDAG Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.

2 Ensenyar urbanitat.

2 p ext 1 Ensenyar certes pràctiques o certs costums als animals; ensinistrar.

2 Habituar un òrgan o un membre a funcionar o a realitzar la seva funció. Va perdre la mà dreta i ha hagut d'educar l'esquerra.

3 Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per aprendre a distingir allò que té qualitat d'allò que no en té. Educar el gust, l'oïda.

4 Fer apte (algú) per a comprendre certs costums, certes obres, etc. Educar els pares. Educar el públic.


Bon inici de curs a tothom!

dijous, 13 de setembre del 2018

Susqueda, la segona inundació!


Si el cap del poblat gal de l'Astèrix i Obèlix temia que el cel li caigués al damunt la por de molts gironins i gironines ha estat (és encara?) que la ciutat s'inundi!

Aquesta no és una por infundada sinó totalment real, una por forjada aiguat rere aiguat en totes i cadascuna de les inundacions que han negat Girona pel desbordaments d'algun dels seus rius, especialment l'Onyar.

A tall d’exemple: a finals dels anys seixanta una família que regentava una pastisseria al carrer del Carme, a tocar de l'Onyar prop de la passera de l'Alferes Huarte, que vivia en un pis sobre la botiga, van decidir fer-se una casa al capdamunt de la pujada de la Creu de Palau, sobretot per un motiu: allunyar-se les inundacions! És evident que aquella família, com tantes altres de Girona, havia patit més d'una inundació!

D'aquesta por beu Susqueda, el llibre de Miquel Fañanàs, d'aquesta i d'una altra alimentada, com bé relata al llibre, des del moment que es va planificar i, sobretot, construir la presa de Susqueda: la por que aquesta, pel motiu que sigui, es trenqui!

Tot i que a dia d'avui això encara no ha passat (sí en la ficció, dues vegades!) és un temor que aleshores, a finals dels anys seixanta, va fer córrer molta tinta a la premsa local, especialment a Los Sitios i a la revista Presència.

De fet la presa de Susqueda ha estat sempre acompanyada de la crònica negra, primer per la multitud de suïcidis que s'hi han produït, també ara pel doble crim de l'estiu passat que ha tornat a situar al pantà a la primera línia de l'actualitat, de la crònica negra!

Miquel Fañanàs ha bastit sobre el primer llibre un llibre nou, com al seu dia l'actual Catedral de Girona, d'estil gòtic, es va bastir sobre la romànica, de la que se'n conserva sobretot la Torre de Carlemany. Precisament la Catedral de Girona té un important paper en el llibre (no en va apareix a la portada) doncs marca la cota de la magnitud de la tragèdia! I és que sí, hi ha tragèdia!
De fet no desvetllo res del llibre que no es pugui saber: la presa cedeix i la conca del Ter s'inunda i s'endú tot el que es troba pantà avall!

El que no s'endú la riuada són les múltiples trames que Fañanàs va relatant al llarg del llibre:
- la trama tècnica: com i perquè cedeix la presa? Fañanàs no estalvia detalls i dades tècniques sobre l’estructura de la presa, les seves galeries i el seu esfondrament!
- la trama política: a tots els nivells, local i nacional, descrivint uns responsables polítics desbordats pels propis esdeveniments
- la trama periodística: sobretot a partir d’un periodista,que en un moment donat té un paper cabdal en el desenvolupament de la trama, de totes les trames; també pel paper d’internet i les xarxes socials, quelcom que, òbviament, no apareix al primer llibre!
- la trama social: amb un retrat quasi sociològic, quasi antropològic de la vida rural, especialment dels pobles propers a Susqueda.
- la trama personal: amb les històries de persones i personatges, alguns clarament reconeixibles de la vida social de Girona!... Sobreviuen tots?
- la trama amorosa: sí, les grans catàstrofes sempre fan emergir grans històries d’amor!

De fet el llibre té tots els ingredients necessaris per fer-ne una d'aquelles pel·lícules, superproduccions americanes, que relaten grans catàstrofes! Hi haurà pel·lícula?

Us imagineu la imatge d'una Girona inundada fins a les escales de la Catedral? La imatge més semblant podria ser la de la ficció de Joc de Trons amb unes escales de la Catedral quasi arran de mar! Per fer-nos una idea de la Girona inundada podem passejar-nos per la muralla i, prenent com a referència la Catedral, imaginar-nos la ciutat inundada en tot el que hi ha escales avall!

D'entre les diverses trames ens atrapa l'amorosa. El llibre té una història d'amor que protagonitzen dos personatges claus, un d'ells l'Oriol, un periodista que fa de nexe entre diferents trames; un periodista que a través del seu bloc sacseja, en la ficció, la societat gironina com va fer-ho en la realitat la ràdio un 21 d'abril de 1983, arran de la lectura per Ràdio Girona de diferents fragments del llibre, que va generar tal alarma en diferents municipis de la conca del Ter que algunes famílies, donant veracitat a aquella locució, van fugir cames ajudeu-me, en el cas de Girona, cap a la muntanya de Montjuïc i altres zones elevades properes a la ciutat. Aquell va ser una mena de "moment de La Guerra dels Mons" a la gironina...

El nou llibre relata també aquest fet, doncs la trama del nou llibre passa al nostre present, de manera que es produeix el curiós fenomen que el primer llibre és dins d'aquest nou llibre!

I Sarrià de Ter? Què li passa a Sarrià de Ter en el relat de Fañanàs? A diferència del primer llibre en aquest segon sí que relata, encara que breument, els efectes de la inundació a Sarrià de Ter. El poble naturalment no se'n salva; se'n salven només els qui poden fugir cap a la muntanya del Golf Girona. L'aigua tot ho inunda i tot s'ho endú! Tot? No, paradoxalment només resisteix els embats de l'aigua la fàbrica de paper! I dic paradoxalment perquè precisament avui molts veïns i veïnes possiblement la voldrien veure aigües avall!

El nou Susqueda no és una simple reedició, és un llibre nou i actualitzat, situat als nostres dies i que ens posa al dia, alhora, un dels principals temors dels gironins! El llibre evoca, en ambdues edicions, un passatge de l'obre "La fi del món a Girona" de Joaquim Ruyra:

"Els carrers de Girona queien a rastelleres, com aquelles cartes corbades que els infants posen una darrere l'altra i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor; cases, torres, muralles... Al peu de l'escalinata de la Catedral, ja no hi havia més que un estimball d'enderrocs per entre els quals cascadejaven afollades les aigües del Ter."

Fins on creieu que arribaria l'aigua en cas que la presa de Susqueda cedís? I què en seria de tota la conca del Ter? S’acompliria l'inquietant final que el llibre proposa?

dimecres, 12 de setembre del 2018

Com amb el Front Popular de Judea


L'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda: quatre membres del Front Popular de Judea discuteixen sobre les seves lluites (contra l'imperialisme romà), sobre els seus principis i sobretot sobre les seves disputes amb el Front Judaic Popular...

L'escena, transportada als nostres dies i actualitat política, bé podria ser protagonitzada per membres d'ERC criticant els del PDeCAT, o viceversa, o bé els de la CUP criticant els altres dos! Però en comptes del circ romà avui els protagonistes d'aquestes lluites internes (dins i entre els partits independentistes) es dirimeixen sobretot a Twitter!

En la legítima recerca del seu (propi) espai polític (i electoral!) les piulades, i sobretot els comentaris que les acompanyen, esdevenen autèntics dards a la línia de flotació de cada formació: són especialment enverinats els que darrerament reben els líders polítics d'ERC en la seva estratègia "d'eixamplar la base", diuen, en el seu nou (enèsim i algun dia fructífer?) intent de fer-se amb el cinturó vermell, avui taronja.

L'ús o no de dreceres per assolir el cim és una altra de les disputes que fa vessar Twitter de piulades confrontades entre qui les defensen a tota costa i els qui reclamen una certa calma...

El debat polític, també dins l'independentisme, és saludable doncs aquest, com l'unionisme, és plural; possiblement el problema, o un d'ells, és que no és un debat aliè a l'estat dels seus líders polítics, uns a la presó, uns altres a l'exili.

El que sorprèn, però, és la bel·ligerància de moltes piulades, una mostra més que molts utilitzen Twitter, sobretot, per buidar el pap, sinó quelcom més, amb qui comparteixen molt i es discuteixen pel matís!

En fi, l'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda:


dimarts, 11 de setembre del 2018

Hi ha cim, però...


A la samarreta commemorativa de la Diada d'enguany hi ha un cim, el Pedraforca, coronat per una bandera i un recorregut marcat amb les dates assenyalades que l'han fet possible; que han fet possible el camí, no encara el cim!

D'entre les dates destaca la de l'1 d'octubre, possiblement la que més convé reivindicar, tot i que també hi ha qui reivindica aquests dies sobretot la data del 3 d'octubre pel que va repreentar de transversal i multitudinària aquella mobilització, que va omplir els carrers, no només d'independentistes.

Aquestes setmanes són les de tal dia va fer un any, un any dels polèmics i nocturns plens del Parlament del 6 i 7 de setembre, un any del 27 de setembre i la proclamació fugaç i estèril (?) de la (no nada) República Catalana...

El camí marcat a la samarreta certament fa pujada (i el fem a peu), el polític per assolir la República Catalana també, un camí tortuós i ple de paranys i entrebancs polítics i judicials que no sempre venen de l'altiplà espanyol, alguns també tenen el seu origen i font en el propi procés.

Un optimista "Directes al cim" estimula a seguir pujant, a seguir fent camí, a seguir fent república; l'eslògan "Fem la República Catalana" resulta com a mínim aclaridor, ja que el "Som República" que a vegades també s'ha fet servir confón i ens porta a l'equívoc, doncs ni del dret ni del revés som, encara, República.

La darrera data abans de coronar el cim és la del 21D, la data de els eleccions al Parlament de Catalunya anticipades, convocades per l'aleshores president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en plena vigència del 155; tal dia també farà un any d'aquesta data i em temo que tampoc aleshores haurem fet el cim, potser fins i tot aquesta no serà, tampoc, la darrera data assenyalada abans de coronar-lo, doncs tot el que semblava que havia de passar a partir d'aquell resultat electoral, de moment no passa.

Hi ha cim, sí, i és necessari mantenir-lo com a fita per tots els qui volem arribar-hi; també seria interessant traçar un millor camí, o potser traçar-ne un de sol, doncs hi ha qui vol fer drecera i hi ha qui vol seguir per la pista, i entre uns i altres, discutint quin camí prendre, fa mesos que més que ascendir sembla que tornem enrere...

De fet la meva impressió és que, després del 21D no hem seguit pujant sinó que ens hem quedat en una mena de camp base, potser esperant un moment més favorable, potser esperant l'alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, discutint, mentre esperem, com afrontar el darrer (?) ascens.

Hi ha cim, però no sembla que tothom tingui clar, tampoc jo, com guanyar-lo!

dilluns, 10 de setembre del 2018

L'anti causa


De causes al món n'hi ha moltes, fins i tot n'hi ha de perdudes! I cada causa té els seus símbols, els seus líders, els seus missatges, fins i tot les seves cançons.

Un dels símbols més adaptables a les causes són els llaços, no només perquè són de bon fer, també perquè són de bon portar. I si per gustos colors per causes, i llaços, també: el negre contra el terrorisme, el vermell contra la sida, el lila contra la violència masclista i a favor del feminisme i la igualtat, el groc per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats...

Els llaços grocs fa temps que s'han situat en el centre del debat polític, els llaços grocs i la seva relació (ocupació) amb l'espai públic. I qui ha atiat aquest debat ha estat sobretot Ciudadanos i tots els que, com ells, s'han dedicat a arrencar-los, finalment (tot i que se'ls hi veia el llautó, o més aviat el taronja!) a cara descoberta.

Arrenquen llaços perquè no tenen, o no han volgut tenir, els seus propis llaços; arranquen llaços perquè la seva és una actitud més reactiva que propositiva, perquè són més de tonar-s'hi...

Un dels problemes de la causa unionista és precisament que no ha sabut generat un símbol propi, sinó que més aviat s'ha apropiat d'alguns ja existents: les banderes catalana i espanyola, sempre juntes, i en els seu extrem fins i tot simbologia pre i anti constitucional... ja m'enteneu!

Potser hagués estat millor que l'unionisme (o el constitucionalisme) hagués creat un símbol propi, fins i tot en forma de llaç, un llaç d'un color concret que s'identifiqués amb la seva causa; un llaç que podrien penjar arreu, tenyint també del seu color l'espai públic. Ara ja no poden fer-ho perquè de fer-ho (ocupar l'espai públic amb aquest llaç) farien precisament el que critiquen amb els llaços grocs.

Davant l'absència de símbols propis l'unionisme més exacerbat ha basat la seva acció al carrer amb una acció molt reaccionaria: arrencar llaços grocs! I és que del que es tracta és anar a la contra, ser la reacció de l'acció, a risc d'esdevenir (o amb la ferma voluntat de ser), més que una causa, l'anti causa!

dissabte, 8 de setembre del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Historia Universal"


Has pensat mai què és l'amor?
Doncs resulta que, per més que hi hagim pensat, i déu n'hi dó com hi hem pensat, personalment i col·lectivament des de la anys, dècades, segles, mil·lenis... doncs resulta (deia) que l'amor no és el que penses!

Qui més qui menys, qui s'ha enamorat, ha arribat en algun moment en aquesta determinació, quan les decepcions vencen, a vegades fins i tot per golejada, les satisfaccions, quan tornar a començar és només un miratge, quan el mal, més que cicatritzar, forma part de la relació...

Qui més qui menys hi ha passat per aquí, d'aquí que aquesta sigui, efectivament, una Historia Universal!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 7 de setembre del 2018

Paraula de Fabra: arrencar


De petit jugava a arrencar cebes; recordo haver-hi jugat a l'escola, també al Cau. No sé si avui encara s'hi juga, com al cavall fort ("“Churro, mediamanga, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero”...), doncs és d'aquells jocs en què és possible prendre mal...

En el joc les cabes érem nosaltres i, asseguts a terra i fortament agafats per la cintura la clau era resistir al màxim les estirades dels altres, que agafaven pels braços al de l'extrem, amb la finalitat d'arrencar-lo mentre els de la fila intentàvem subjectar-lo fort.

Efectivament del que es tractava era, literalment, d'arrencar!

[s. XI; d'origen incert, però segurament preromà, indoeuropeu, no cèltic, amb un significat bàsic de 'aferrar, agafar amb violència']

[®trencar ] v 1 tr 1 Treure, desprendre amb esforç (alguna cosa) d'allò a què és plantada o adherida o de què forma part. Arrencar (de terra) un arbre, una mata, l'herba dolenta. Arrencar pastanagues, patates. Arrencar una branca d'un arbre. Arrencar els claus d'una post. Arrencar una dent, un queixal.


No sé si Albert Rivera de petit també hi havia jugat, a arrencar cebes, però el que sí sé és que a ell ara, ja de gran, li agrada molt jugar a arrencar llaços grocs! Hi juga tot i saber, sospito, que per més que els arrenqui no aconseguirà despendre's ni dels llaços ni, sobretot, del que representen...

De petti jugava a arrencar cebes, també en un altre joc, encara més bèstia... el "tot s'hi val"! En aquest l'Albert Rivera, com molts altres polítics, també fa (massa) temps que hi juga!

dijous, 6 de setembre del 2018

Sé el que vau fer l'estiu passat, i aquest!


Aquest estiu també he vist els vostres destins, el que heu menjat i amb qui ho heu compartit. He vist les selfies que us heu fet, a vegades amb reconeguts paisatges al darrere, d'altres amb paisatges per descobrir, he vist les fantàstiques albades que us han despertat i els capvespres de somni que us han acompanyat cap als vostres, de somnis; he vist les cales amagades en les que us heu remullat i les muntanyes infinites, aquelles que a voltes es confonen amb el cel, que quasi us el fan tocar!

He vist les vostres vacances quasi com si també haguessin estat les meves, de fet ja no sé si els vostres destins han estat també els meus, i els meus els vostres, doncs les vostres imatges també formen part ja dels meus records...

I el que passa amb les vacances passa, al llarg de l'any, amb tantes altres coses; trobades, celebracions, escapades, retalls de la feina, de les activitats de la vostra mainada... Veig tot això a Twitter, Facebook i Instagram i sobretot a les històries de Twitter, facebook, Instagram i als estats de WhatsApp, i ho veig avui molt més, i per molts més canals, del que ho veia fa tres, cinc o, ja no diem, deu anys!

Sé el que vau fer el darrer estiu, i aquest! I arribats a aquest punt, ara quan les vacances de la majoria, també les meves, són només un dolç record i reviso, jo també, el (poc) que he compartit, em pregunto perquè ho fem i, sobretot, perquè no podem deixar de fer-ho?

O sí, podem (volem?) deixar de fer-ho?

dimecres, 5 de setembre del 2018

Buscar feina més enllà dels 45 anys


Si les piràmides demogràfiques són els oracles dels nostres dies, convindria —més aviat que tard— que comencéssim a mirar-nos-les, preocupació a banda, amb la voluntat ferma d’afrontar els reptes de present i de futur que ens plantegen.

La piràmide s’està invertint fruit de l’augment de l’esperança de vida, un augment íntimament lligat també a la qualitat de vida. No tan sols cada vegada hi ha més persones que vivim més anys, sinó que en general també vivim millor. Aquesta circumstància no només fa que s’allargui el període de jubilació, sinó que cada vegada hi ha més persones en aquest estat, més persones jubilades i, per tant, segons el sistema, no productives.

Aquest present i futur immediat (l’any 2020 la meitat de la població a Europa tindrà més de 50 anys) converteix els darrers anys de cotització, amb els quals es calculen les pensions de jubilació, en una etapa especialment crítica. Perdre la feina a partir dels 45 anys no tan sols representa un drama personal en el moment en què passa, sinó que també significa potencialment un míssil a la línia de flotació de la futura pensió.

Aquest és un neguit que expressen les persones més grans de 45 anys que per diversos motius s’adrecen al programa Incorpora. Un neguit per la situació de desocupació present, a la qual se suma un neguit per la potencial precarietat de la futura prestació jubilació: un neguit per l’avui, un neguit pel demà.

La discriminació per l’edat, un obstacle molt present

En la majoria d’entrevistes amb persones més grans de 45 anys sobrevola l’edatisme, la discriminació —en aquest cas, laboral— per l’edat com a principal obstacle a l’hora de buscar feina, una qüestió que se sol manifestar resignadament en expressions que es podrien resumir en aquesta: “com puc competir amb les persones joves, que accepten més fàcilment sous més precaris perquè no tenen càrregues familiars i els contractes dels quals solen estar subvencionats o bonificats?”.

Moltes vegades els joves són per a les persones més grans de 45 anys l’arbre que no els deixa veure el bosc. I el bosc són totes les qualitats, les virtuts i les competències que han anat acumulant al llarg de la seva vida laboral, i que no sempre se saben veure ni, encara menys, fer valer.

En moltes ocasions la tasca del tècnic d’inserció comença precisament per fer surar aquestes qualitats personals i laborals, que solen ser molt transversals i que es posen en joc en qualsevol feina: compromís, constància, responsabilitat... Rarament una persona amb una trajectòria laboral d’entre quinze i vint anys, com a mínim, no haurà desenvolupat notablement aquestes competències.

Les persones més grans de 45 anys representen aproximadament el 20 % del nombre total d’usuaris del programa Incorpora i les seves insercions sumen entre el 18 i el 20 % del total. L’any 2017, des del grup d’entitats d’Incorpora Girona, vam atendre un total de 403 persones més grans de 45 anys, 177 de les quals (el 44 %) van aconseguir una inserció laboral.

Buscar feina més enllà dels 45 anys requereix inevitablement fer una projecció endavant. En el cas de moltes persones, reorientar la vida laboral cap a altres sectors i, alhora, disposar de temps per formar-se i actualitzar-se, si cal. Buscar feina més enllà dels 45 anys demana, sobretot, saber identificar les competències, les aptituds i les habilitats adquirides, i no sempre reconegudes, al llarg de la vida i l’experiència laboral. Perquè, efectivament, l’experiència és un grau!

Article publicat al web del programa Incorpora.

dimarts, 4 de setembre del 2018

Susqueda, a Sarrià de Ter


L'escriptor gironí Miquel Fañanàs ha reescrit, ampliat i publicat Susqueda, la novel·la curta amb la que l'any 1981 va guanyar un accèssit del Premi Just Manuel Casero i que ara ha reeditat en motiu del 50è aniversari de la presa de Susqueda. El proper dimecres 12 de setembre presenta el llibre a Sarrià de Ter i jo tinc l'honor d'acompanyar-lo!

Inunda Fañanàs Sarrià de Ter en aquesta nova versió del relat del trencament de la presa? Sarrià de Ter, és evident, és un dels diversos municipis en el que el riu no només hi passa sinó que, com a la Cellera o a Cervià, també li dóna nom. Què queda dempeus i què no a Sarrià de Ter?

El proper dimecres 12 de setembre a les 19h. desvetllarem aquestes i altres qüestions a la Biblioteca Emilia Xargay de Sarrià de Ter. Si voleu i podeu, us hi esperem!

dilluns, 3 de setembre del 2018

Tornar a la feina


Canten Els Amics de les Arts que tornar "sempre és la millor part de l'aventura", no sé si per tothom la tornada a la feina és la millor part de (l'aventura de) les vacances; em temo que per a la majoria no!

La síndrome post vacacional sobrevola aquest dies, com voltors en cercles sobre l'animal moribund, quasi carronya, sobre nosaltres amb aires amenaçadors, tot i que moltes vegades aquesta síndrome moderna la mencionem més, la majoria de nosaltres, a mode de broma a l'hora de l'esmorzar que no patim realment.

Amb o sense síndrome post vacacional la tornada a la feina sempre té quelcom de feixuc, ni que sigui per l'inevitable canvi de rutina, que es notarà especialment, pel qui encara tenim mainada que estudien, a partir de l'inici del curs escolar.

De fet aquesta és una de les avantatges que té el retorn a la feina, a banda de retrobar-nos amb els companys i companyes, naturalment!: la feina (la nostra, la de les nostres parelles, els estudis i les activitats extraescolars de la mainada..) també ens ajuda a organitzar-nos la vida, cert que a risc de complicar-nos-la i morir en l'intent de quadrar horaris, agendes, transports i pressupostos!

Jo avui, com sospito alguns de vosaltres, torno a la feina després de les necessàries vacances; em farà il·lusió retrobar-me amb els companys i companyes i envejaré, sempre sanament, els qui encara les gaudeixen o, encara millor, les gaudeixen a partir d'avui! No els envejaré, però, quan tornin de vacances, ja que mentre la meva (i si és el cas vostra) tornada coincideix amb l'arrencada del curs quan ells tornin nosaltres ja anirem a velocitat de creuer!

Deia que tornar no és, possiblement, la millor part de l'aventura, però sí que és una part inevitable de les vacances pel que, com amb altres coses de la vida, val més mentalitzar-se però, sobretot, que una vegada acabades les vacances tinguem el convenciment que realment les hem gaudit!