dimecres, 31 d’octubre del 2018

Bolsonaro com a (mal) símptoma


El pèndol, i la seva llei, se n'han anat a la merda!

Sí, perdoneu l'exabrupte, en orris hagués estat més políticament correcte, però no hauria transmès amb prou fidelitat el meu estat d'ànim, suposo que també el vostre!

Una cosa és que els governs virin ara a la dreta, després a l'esquerra, manteniment ambdós una certa equidistància vers el centre, el clàssic moviment del pèndol en l'alternança política; però el que estem veient darrerament en alguns països (Hongria, Estats Units, Polònia, Itàlia, Brasil...) amb governs formats per partits o persones  que podem perfectament situar, sense por a equivocar-nos, a la ultradreta, és realment preocupant.

Preocupant pels mèrits propis, que inevitablement hi són (potència comunicativa, capacitat de mobilització), preocupant també pels demèrits dels altres, incapaços de contenir l'auge creixent dels populismes, donant-los aire, i sobretot espai polític.

Ultradretà, racista, homòfob i misogin, aquesta és la perillosa targeta de presentació del president electe del Brasil, Jair Bolsonaro, atributs que també comparteixen el president nord americà Donald Trump, el d'Hongria Viktor Orbán o el vicepresident del govern italià Matteo Salvini.

I lluny de mirar-nos de lluny aquests fenòmens, el populisme ultradretà també creix a l'estat espanyol sota la forma de Vox, que arrossega alhora Ciudadanos de l'Albert Rivera (aquest de fet més o menys sempre hi ha estat) i, especialment, el Partit Popular del motivat Pablo Casado.

Com una taca d'oli la ultradreta s'escampa arreu, i en alguns llocs fins i tot, com hem vist aquests darrers anys, toca poder! Bolsonaro, Trump, Orbán o Salvini com a fenòmens són un mal símptoma, i pel que hem pogut veure, perniciosos com a governants!

Si us plau, que algú arregli el pèndol!

dimarts, 30 d’octubre del 2018

La penúltima cantada de Florentino Pérez


Julen Lopetegui ha passat, com a entrenador del Real Madrid, amb més pena que glòria; si fa o no fa com va ser, ara fa 24 anys, el seu pas com a porter del Barça...

"Quien mucho abarca poco aprieta", diu la dita castellana, i aquest estiu Julen Lopetegui volia acaparar molt, possiblement massa: ser el seleccionador espanyol al Mundial i després entrenar al Madrid.
Sobre paper l'estiu no li podia ser més propici, però la realitat, ben aviat, es va imposar: fulminat com a seleccionador espanyol tan bon punt es va anunciar el seu fitxatge pel Real Madrid, a pocs dies de començar el Mundial; fulminat com a entrenador del Real Madrid pels mals resultats, i sobretot després de l'estocada final del Barça, amb el 5-1 d'aquest diumenge.

Molts auguraven que Julen Lopetegui no es menjaria els torrons al Real Madrid; no ha arribat ni a la castanyada!

Julen Lopetegui té la seva part de responsabilitat en el que li ha passat aquests darrers mesos, també en la irregular marxa del Real Madrid, amb un joc i resultats realment molt per sota del que s'espera de tot un (multi) campió d'Europa! Però assenyalar-lo només a ell és, a banda d'un error, una veritable injustícia.

Al capdavall Lopetegui ha estat, en tot moment, en mans del president Florentino Pérez, esdevenint finalment, i fatalment, una més de la seva col·lecció de nines trencades.

És clar que sempre és més fàcil assenyalar a Julen Lopetegui que a Florentino Pérez, qui ja s'haurà encarregat de carregar-li tota la responsabilitat a l'entrenador defenestrat, per més que aquesta hagi estat, mal li pesi, la penúltima cantada del president blanc!

dilluns, 29 d’octubre del 2018

Sant Narcís, entre el mite, la llegenda i la realitat


El de Sant Narcís és, sens dubte, el dia gran de les Fires i Festes pels gironins, festiu local i dia per a la veneració d'aquest Sant que és alhora el patró de la ciutat.

Sant Narcís arrossega, com tants altres sants, una àuria de misteri, unes quantes llegendes i fins sembla que la seva vida té més de mite, o de llegenda, que no pas de realitat: des de la possible confusió (desdoblament, duplicació?) amb Narcís de Jerusalem al mite de la incorruptibilitat del seu cos, passant naturalment per les mítiques llegendes de les mosques, un altre símbol de la ciutat, juntament amb la Lleona (i el seu venerat i besat cul) i la fulla de plataner de les immortals branques dels plàtans de la Devesa.

En qualsevol cas, més enllà de possibles confusions interessades, les referències de Sant Narcís a Girona es remunten segles enrere i, tal com ens va recordar l'enyorat Narcís-Jordi Aragó al llibre "Girona ara i sempre (una crònica)" (Diputació de Girona, 1982) "El sacrifici de Narcís troba també un cronista d'excepció en Oliba, pare espiritual de Catalunya. En una peça oratòria que és tinguda pel millor dels seus escrits, l'abat de Ripoll i bisbe de Vic juga líricament amb el nom del màrtir per encunyar la frase lapidària: "Narcís, Flor del Paradís"".

Del sermó d'Oliba en parlava el poeta gironí Narcís Comadira qui, tot evocant l'enorme figura humana del seu (i nostre) estimat amic i mestre Modest Prats recordava que li havia fet traduir el sermó de sant Narcís de l’abat Oliva:

"Oh benaurat Narcís, flor del paradís que constantment exhales la bona olor de Crist, amb quines lloances t’exalçarem, o bé què t’admirarem abans, la fe o les virtuts? Doncs la fe, ja que sense ella, que et va ser escut per armar-te, casc salvador per protegir-te i espasa, la de la paraula espiritual, per fer-te fort, ningú no es valdrà mai per agradar a Déu. I pel que fa a les virtuts amb què la gràcia de Crist et va adornar, de poques entre moltes tractarem, que ja ens bastarà per entendre-les totes..." (Sermó del bisbe Oliba sobre Sant Narcís, segle XI. Fragment, traducció de Narcís Comadira)

D'Oliba, explica Narcís-Jordi Aragó, "es deu també el relat llegendari de la mort del sant: "un dia, a Girona, mentre celebrava els divinals misteris, fou signat pels perseguidors amb un triple naframent, vermella confessió de la Trinitat: a l'espatlla, a la gola i a la cama"."

I naturalment al seu llibre Aragó també recull la llegenda de les Mosques, la que es va produir "durant el setge de Girona per Felip l'Ardit, l'any 1285, els soldats francesos i llurs cavalls són atacats per eixams de mosques mortíferes", fent referència després, segons diferents relats, la multiplicitat cromàtiques de tals insectes, segons les cròniques: des de "blaves e blanques, e verdes e vermelles", o bé "de la una part eren blaves e de la altra verdes e en quiscuna part se mostrava vermellura, fins a "mig verdes i mig blaves, amb una ratlla vermella sobre l'esquena".

Gràfica és la imatge que recull d'un sermó del popular rector de Vallfogona, que segons relata Narcís-Jordi Aragó "els estralls foren tals que les mosques pareixien soldats, i los soldats semblaven mosques"." Les llegendàries mosques sortiren miraculosament de nou els anys 1653 i el 1684 per alliberar la ciutat dels setges dels francesos.

Igualment mitològica és la condició d'incorrupte del cos del nostre Sant patró, i de nou Narcís-Jordi Aragó, després se bastir-ne el mite el desfà:

"De sobte, l'any 1936 sobrevé la desmitificació. El sepulcre és obert per ordre de l'autoritat: a dins s'hi troben restes d'un cos molt mutilat, amb escassa consonància amb la seva fama d'incorrupte. Les troballes s'exhibeixen a la Biblioteca Municipal de la Rambla; mentre uns s'esquincen els vestidures i d'altres es freguen les mans, un notari aixeca una acta freda i documental de l'episodi. Després desapareixen subreptíciament les despulles humanes i tot altre vestigi dels fets."

Sigui com sigui al final sembla que Narcís-Jordi Aragó prefereix quedar-se amb una visió un xic més terrenal del mite de Sant Narcís:

"(...) Per als creients, és un home que mor per Déu, un pare d ela fe i un màrtir que en dóna testimoni. Per a tots els altres, és com un Oscar Romero del seu temps: un home que es fa solidari dels oprimits i dels amenaçats, que no contemporitza amb els poderosos, que no s'ajup a llurs exigències, sinó que s'hi enfronta amb l'arma fràgil de la seva perillosa veritat; un home, en fi, que mor conscientment per la causa de l'home."

Més enllà de l'encert en la comparació amb el sacerdot i arquebisbe salvadoreny Oscar Romero, assassinat per la seva defensa dels drets humans (Aragó també afegeix l'arquebisbe de Canterbury Thomas Becket confegint així una tríada santoral mortuòria), tanco aquest petit homenatge a Sant Narcís amb la paraula d'aquest nostre il·lustrat, estimat i enyorat Narcís-Jordi Aragó:

"Al cap de mil set-cents anys, aquest Narcís assassinat per l'espatlla encara mereix ser recordat pels gironins i cridat a presidir la seva Festa Major."

Així, i que per molts anys, sia!

dissabte, 27 d’octubre del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Oh! The Divorces"


La primera llei de divorcis de l'estat espanyol data del 1932 va ser derogada per la dictadura franquista i no va ser fins  a la recuperació de la democràcia que, l'any 1981, es va recuperar.

Recordo, de petit, com de terrible es vivia això dels divorcis, com xiuxiuejàvem entre nosaltres per informar-nos que els pares de tal o de qual s'havien divorciat, del secretisme i dramatisme que envoltava tal notícia...

Avui el dramatisme no ha canviat; és evident que un divorci, en general, representa un trauma per totes les parts afectades, infants, cas que n'hi hagi, inclosos! Però afortunadament no és quelcom que s'amaga ni, encara menys, que es senyala!

"Oh, els divorcis", canta Tracey Thorn (inconfusible veu del mític grup Everything But The Girl), en una cançó que deixa enrere les llunes de mel, els anells de noces, les infidelitats i es pregunta: quin serà el següent?

"Examina el cor", canta Tracey Thorn, "mira com està... meravella si encara està en mans segures"... En cas contrari, ja ho sabem: "Oh, els divorcis!"





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 26 d’octubre del 2018

Paraula de Fabra: dovella


Aquesta bonica (i eufònica) paraula és actualitat aquests dies a Girona, tot i que no per les Fires, sinó per la reclamada (i esperada) reconstrucció de l'històric Pont del Dimoni!

No em negareu que aquesta paraula, dovella, té unes inevitables ressonàncies medievals, com medieval (del segle XIV) era el Pont del Dimoni que ara s'està reconstruint amb les dovelles originals, que es van desar convenientment quan, als anys seixanta, el pont es va desmuntar per al creixement i desenvolupament del barri de Santa Eugènia!

[del fr. douelle, ll. td. doga 'bóta']

f CONSTR Bloc de pedra en forma de tascó per a formar arcs, voltes, etc.

Aquests dies l'empresa constructora ha començat a col·locar les dovelles a l'arc del nou pont, tot i que encara haurem d'esperar unes quantes setmanes més, per a desesperació dels soferts conductors que en pateixen les retencions (dimoni de pont, resen per dins!), per a poder-lo travessar de nou, per sobre el riu Güell!

Llavors ja podrem exclamar, amb orgull gironí: dimoni, quin pont!

dijous, 25 d’octubre del 2018

La Devesa, de les Fires


Ja fa dies que els firaires són a la ciutat; poc a poc van muntant la ferralla que ben aviat farà les delícies de petits i grans convertint, un any més, la Devesa en un enorme parc (natural?) d'atraccions!

També la Fira de Mostres va prenent forma, des del Palau Firal enllà, estenent la seva superfície per la Devesa, un any més, fins allà on les atraccions infantils la deixen créixer.

I a la Copa les barraques s'apressen per estar a punt, com l'enorme escenari que, un any més, presideix aquest emblemàtic i imprescindible espai.

La Devesa és sens dubte el centre neuràlgic de les Fires de Girona, amb permís del barri vell i les seves fires del dia de Tots Sants, i d'altres notables esdeveniments multitudinaris com la diada castellera de la Plaça del Vi; és cert que hi ha moltes més Fires de Girona més enllà de la Devesa, una simple ullada al farcit programa de Fires ho evidencia, però és innegable que hom no pot dir que ha anat a Fires sense haver passat, abans o després, per la Devesa!

La Devesa aquests dies, a banda de dreçar milers de branques immortals també suporta, un any més, tot l'estrès, diuen els experts, que li suposen aquests dies d'intensa activitat firaire.

El debat sobre els usos d'aquest entranyable parc urbà és quasi tan etern com les seves immortals branques i, com les Fires, torna, sinó cada any cada mandat municipal, sense que es tanqui amb un mínim acord, ja no entre els diferents grups polítics, sobretot amb els veïns i veïnes.

Jo les Fires sempre les he vist i viscut a la Devesa, però no ha estat així sempre ni per sempre més ha de ser així. Al seu dia van migrar de la Gran Via de Jaume Primer i qui sap si algun dia algun govern municipal tindrà la valentia (o gosadia) de fer-les anar qui sap on...

Qui més qui menys reclama la Devesa... Aquests dies serà, un any més, de les Fires... i dels firaires!

dimecres, 24 d’octubre del 2018

Retocs epidèrmics

Imatge: Ajuntament de Sarrià de Ter

Quan els alcaldes i alcaldesses oloren eleccions municipals, fan (re)pintar els carrers!

Diu el manual bàsic de tot alcalde que hi ha especialment dos moments per arranjar carrers i repintar-los de nou: els inicis i els finals de mandat.

A l'inici perquè permeten arribar als cent primers dies amb alguna promesa executada, i aquesta (tot un clàssic!) és ben fàcil de fer i, sobretot, ben perceptible als ulls dels votants.

Al final de mandat perquè permeten, o aquesta és la voluntat, deixar la impressió que es deixa el municipi net i endreçat, cercant un darrer impacte positiu abans de tornar a rumiar, si és el cas, a qui votar a les properes eleccions municipals.

No hi ha vila, poble o ciutat que aquests dies, o les properes setmanes, no arrangi sots, refaci esquenes d'ase o repinti carrers d'algun dels seus barris, possiblement els que presenten històricament els pitjors resultats electorals pels partits de l'alcalde o l'alcaldessa de torn... Són tant previsibles!

No negaré que aquests retocs epidèrmics, que d'altra banda són necessaris (per això s'han posposat!), poden tenir el seu impacte en el potencial votant, però en general l'elector no és tan ingenu i, afortunadament, valora i decideix el seu vot per quelcom més que un blanc i lluent pas de vianants repintat!

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Qui pagarà la festa?


És impossible viure una vida sense hipoteques, sí sense hipoteca! Fins no fa massa així era la meva vida, però ja fa uns quants mesos que, com em temo la majoria de vosaltres, visc feliçment hipotecat!

I sí, també jo aquests dies he recuperat el document del meu crèdit hipotecari per revisar el que en diu el punt C del PACTE CINQUÈ, relatiu a les despeses:
"Seran de compte de la PART DEUTORA les següents despeses:
(...)
c) Impostos: Actes Jurídics Documentats o altres tributs derivats d'aquesta operació que a la PART DEUTORA li correspongui abonar per la seva condició de subjecte passiu."

Que la part deutora s'escrigui amb majúscules deu ser perquè no quedi cap dubte de qui, fins ara, pagava la festa! De fet la festa la paguem sempre, tant quan ens l'escriuen en majúscules (la negreta és cosa meva!) perquè quedi clar com, sobretot, quan ens l'escriuen en lletra petita, aquella tan menuda i enrevessada, quasi inintel·ligible, en la que paguem el que no està escrit!

I de festa ja en fèiem després de la sentència del Tribunal Suprem que establia que aquest impost el pagava la banca (visca, la banca no sempre guanya!), i mentre anàvem a comprar el confeti esperàvem que ens diguessin a qui reclamar l'impost, si al banc o a hisenda (que som tots!)...

Però abans que el primer confeti toqués a terra ens han aigualit la festa deixant la decisió enlaire i ara jo, com em temo la majoria de vosaltres, no només he de recollir el confeti sinó també la llet vessada, com la innocent lletera del conte, aquella del cap ple de cabòries!

Sí, era massa bonic per semblar veritat... I ara el Tribunal Suprem s'ha donat quinzes dies (!) per resoldre el tema, sospito que per trobar els arguments que ens de nou ens obliguin, a les PARTS DEUTORES, en majúscules i negreta si cal, seguir pagant la festa!

dilluns, 22 d’octubre del 2018

Serà que no ho entenc...


Fent rodar el dial de la ràdio vaig aturar-me, l'altre dia, al de la Cadena SER; algunes vegades hi vaig per escoltar què s'hi cou...

Com en d'altres emissores feia xup-xup una tertúlia sobre l'actualitat política, centrada aquell dia per la proposta de pressupostos del govern Sánchez i la "xulesca" juguesca del ministre Borrell sobre la seva (im)possible aprovació: “Qué se juegan a que, mucha bravata pero, a la hora de la verdad, lo votan

Preguntats sobre si creien que finalment s'aprovarien em va sorprendre com tots els tertulians desgranaven els seus arguments per arribar allà mateix: , finalment els grups independentistes al Congrés aprovaran els pressupostos del govern Sánchez.

Com els camins amb Roma, tots els arguments dels allà presents portaven al sí davant la meva, ho reconec, incredulitat! Arguments per comprar i per vendre: que si beneficiaven (també) a Catalunya, que millor un govern feble com el d'ara que no un de més reforçat (i contraposat als seus interessos) fruit d'unes eleccions, que si ara unes eleccions no convenen a ningú...

Els partits independentistes al·ludits han manifestat, des de fa dies, per activa, passiva i perifràstica que no, que amb presos polítics i sense una resolució política (llegeixi's referèndum) al conflicte no hi ha aprovació possible. I si bé en alguna declaració d'algun polític independentista hom podria trobar-hi un matís, fins i tot una possible escletxa, el no, no a negociar-lo, sembla tan evident com rotund.

No entenen res de res, vaig pensar inicialment, no entenen que els partits independentistes no poden donar suport a aquests pressupostos, per més bones mesures que puguin albirar; perquè tal i com avui són les coses, i com previsiblement seran demà, d'aprovar-los "gratia et amore" serien, no en dubteu, severament castigats aquí pels propis independentistes!

O no entenen res ells o, qui sap, serà que sóc jo, qui no ho entenc...

dissabte, 20 d’octubre del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Debí llorar"


Amb el desamor a vegades no n'hi ha per menys, per menys dramatisme, per menys tristesa, per menys desesperació... i a vegades, com em fa pensar aquesta cançó cubana popularitzada al seu dia per Pablo Milanés i sublimada per Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio, no n'hi ha per tant!

"Debí llorar y ya ves, / casi siento placer", comença dient la cançó, que acaba amb un definitiu "Debí llorar / pero pensé / ¿por qué?"






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 19 d’octubre del 2018

Paraula de Fabra: mentor


Rebo un missatge de la meva entitat per terra, mar i aire, o el que és el mateix, per correu electrònic, per WhatsApp i de viva veu: busquem mentors!

Mentors? I què és un mentor?

[1888; del ll. Mentor, -ŏris, i aquest, del gr. Méntōr, amic d'Ulisses, la figura del qual prengué Minerva per aconsellar el seu fill Telèmac; el mot pertany a la família indoeuropea del ll. mens, mentis 'ment']

m i f Persona que fa de conseller o de guia d'algú.


Efectivament Mèntor és un personatge mitològic a qui Odisseu va confiar l'educació del seu fill Telèmac; el que pretén la meva entitat no és confiar plenament l'educació d'uns infants als mentors, sinó que aquests, com bé diu la definició, l'aconsellin i li facin de guia entre dues i tres hores a la setmana.

Aquest projecte de mentoria s'emmarca dins el projecte Sapere Aude, "una iniciativa de mentoria social per donar suport a infants i joves tutelats per la millora dels seus resultats escolars i la seva integració social" que el curs passat es va iniciar com a prova pilot i que enguany vol consolidar-se, vistos els bons resultats obtinguts!

Així que ja ho sabeu, si teniu esperit de mentor, i a més a més temps i ganes per desenvolupar-lo, aquest és el vostre projecte, aquest és el vostre moment, teniu un Telèmac esperant-vos!

dijous, 18 d’octubre del 2018

Els carrers tornaran a ser vostres


Ja fa més d'un any que no hi sou, als carrers, aquells que cantàvem, i cantem, que seran sempre nostres!

El vostre empresonament és la millor, i possiblement més dura, mesura del disbarat que d'un any ençà està cometent l'estat espanyol: empresonar injustament, preventivament, a gent pacífica! Aquesta és una prova del nou molt dura, tremendament injusta, certament ignominiosa.

La llibertat és un bé preuat i no es pot coartar per caprici, com sembla que és la vostra presó provisional, també la dels altres presos polítics. Un caprici alimentat per la sed de venjança, per l'avís per a navegants, per la deriva repressiva d'un estat que, amenaçat políticament va abandonar la política per jugar-s'ho tot a la carta de la repressió i la via judicial.

El vostre empresonament va voler ser una prova de força de l'estat, com va ser-ho també l'embat policial de l'u d'octubre; una prova de força desmesurada i desproporcionada, possiblement també desesperada.

El vostre empresonament ha esdevingut causa, una causa més per reivindicar al carrer i que es suma a tantes altres; causes que, com el carrer, també són vostres.

Us volem lliures, Jordis, us volem, a banda de casa, als carrers que mai han deixat de ser vostres!

dimecres, 17 d’octubre del 2018

La pobresa, avui


Aquesta setmana llegia al portal web Xarxanet el llistat dels deu països més pobres del món, els deu països que, segons un informe elaborat per Brookings, presenten menys senyals de recuperació i superació de la pobresa extrema (viure amb menys d'1,5 euros al dia) per motius d'inestabilitat política, violència, guerres i altres conflictes.

La pobresa extrema és quelcom que tu i jo ens mirem de lluny, amb certa distància, a vegades també emocional, tan lluny com ho són les latituds d'aquests deu països més pobres del món.

La pobresa extrema que hi ha arreu del món, però, no ens és ni ens ha de ser aliena, doncs tot i que no en siguem culpables personalment, sí en tenim alguna responsabilitat, si més no a nivell col·lectiu, com a societat.

Quelcom semblant passa, massa sovint, amb la pobresa que tenim més a prop, una pobresa que no sempre veiem, o volem veure, i de la que no sempre, com amb l'extrema, volem sentir-nos responsables.

La pobresa s'ha instal·lat a la nostra societat i, malgrat la recuperació econòmica, té el risc d'esdevenir crònica, a banda d'estructural. Així ho certifiquen, de nou, les dades del 8è informe d'indicadors socials (INSOCAT), "La crisi no s’acaba, la pobresa es cronifica" , elaborat per ECAS.

D'entre les moltes dades que aporta l'informe en destaco dues: "el 19,2% de la població catalana està en situació de risc de pobresa o exclusió social" i "un 12% de les persones amb feina són treballadores pobres".

Aquestes dades no aporten, avui, res que no sabéssim ahir ni, malauradament, uns anys ençà; el que aporten és la confirmació que la pobresa ja no és conjuntural ni residual i que, com sol passar, té un important element hereditari, doncs genera un important greuge comparatiu d'igualtat d'oportunitats en les famílies que la pateixen, essent especialment preocupant el greuge que suposa pels infants.

La pobresa a casa nostra no només no retrocedeix significativament, sinó que a més segueix eixamplant-se entre les persones treballadores, els ja anomenats treballadors i treballadores pobres.

La precarització s'escampa i, a l'altre extrem, creixen i es multipliquen les fortunes dels més rics; tant aquí, amb la pobresa que no sempre volem veure prop de casa nostra, com a la resta del món, en una pobresa que, ni tan sols essent extrema ens estremeix, la recepta sembla ser la mateixa, fàcil de dir, difícil, pel que es veu, d'aplicar: redistribuir d'una manera més equitativa la riquesa, fet que requereix d'una política fiscal i laboral diferents de les que de moment hem tingut, i naturalment millorar la lluita contra el frau fiscal.

El drama de la pobresa és que avui, aquí i en moltes parts del planeta, segueix essent una lamentable realitat, com ho demostra la necessitat de seguir commemorant un dia com avui...

dimarts, 16 d’octubre del 2018

És (només) una qüestió de matís?


Sincerament, algun independentista creu de debò que Oriol Junqueras i Raül Romeva van perdre la seva dignitat per designar formalment, dies enrere, la seva delegació de vot? S'atreveix algun independentista titllar-los de traïdors? De submisos potser? Em temo que no i, en cas que algú gosés fer-ho, cometria un greu error.

Són més dignes Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez per negar-se a designar com van fer Junqueras i Romeva la seva delegació de vot?

Aquesta qüestió, fins a un punt sibil·lina, ha tornat a fer visibles els estrips de les (per moments fràgils) costures que cusen el govern Torra, provocant una nova crisi de govern, i dins bona part de l'independentisme, tancada en fals per una conjura amb data de caducitat.

Certament la suspensió dels diputats per part del jutge Llarena és una trampa més, i mentre uns prefereixen esquivar-la preservant la majoria independentista al Parlament, altres la neguen (tot i que de facto s'hi han resignat) en una nova gesticulació posant en risc la majoria independentista al Parlament, qui sap si també a les comissions parlamentàries.

És evident que Junts per Catalunya i ERC tenen estratègies diferents, car són partits diferents, però sorprèn que per una qüestió (aparentment) de matís facin trontollar, a risc de caure, el govern que ells mateixos sostenen.

Segur, no en dubto, que rere aquest conflicte se'ns escapa, se m'escapa, quelcom més, quelcom més, possiblement, entre la (legítima) pugna d'ambdós per un mateix espai polític.

Potser per això no té massa sentit seguir-nos preguntant perquè Puigdemont, Turull, Rull i Sànchez no van fer, finalment, com Junqueras i Romeva...

dilluns, 15 d’octubre del 2018

Les històries, l'ham de les xarxes socials


Si ens hi fixem observarem que molts dels reclams publicitaris que ens animen a consumir tenen data de caducitat: els vuit dies d'or, el mes de la roba de la llar o tantes i tantes promocions “fins a tal data”! Fins i tot s'estan imposant les promocions d'un dia, des del dia sense IVA d'alguns establiments fins al "black friday", que més que un dia dura pràcticament una setmana!

Sigui com sigui als publicistes els interessa generar-nos l'impacte que aquella promoció, aquella oferta, en definitiva aquella oportunitat és efímera i que si la volem aprofitar hem de prioritzar-la per davant d'altres productes i despeses. El seu valor, més enllà de la promoció i de l'estalvi que ens pugui suposar, és la seva caducitat: l'endemà de la fi de la promoció ja te l'hauràs perdut!

Les xarxes socials fa temps que n'han pres bona nota i apliquen aquest mateix concepte, el de caducitat, a algunes de les seves publicacions; l'exemple més clar i paradigmàtic són les històries (“Stories”) d'Instagram!

Instagram ja no és només aquella aplicació que ens permetia aplicar filtres "vintage" a les nostres fotos, millorant-les notablement en la majoria dels casos, fent-nos creure que érem bons fotògrafs, com Facebook ens feia creure que teníem molts amics i Twitter que sabíem escriure; no, ara Instagram és sobretot aquella aplicació del nostre telèfon mòbil en la que sobretot hi mirem el que publiquen els nostres contactes a l'espai dedicat a les històries, les "Stories".

Les "Stories" són publicacions (imatges i vídeos, que també poden ser en directe) que els usuaris publiquen i que poden adornar amb infinitat de "stickers" (adhesius) i altres elements interactius (preguntes, enquestes...) i que desperten l'interès dels altres sobretot per la seva condició d'efímeres: passades unes hores aquella publicació desapareix!

La caducitat de les publicacions és quelcom que al seu dia ja va fer Snapchat, però Instagram ho ha sabut explotar com ningú, atrapant tant el públic jove (infants i adolescents que han desembarcat en massa a Instagram abandonant progressivament Snapchat) com els adults que ja eren a Instagram.

Com que és efímer, té valor! Si no entres i mires les "Stories" dels teus contactes, potser demà ja no hi seran! Per molts de nosaltres això no seria un problema, però una de les conseqüències negatives de l'ús abusiu de les xarxes socials és l'anomenat FOMO (Fear Of Missing Out), la por a perdre's quelcom, a no seguir fil per randa la conversa, a no estar al dia, al quedar en fora de joc per no haver vist aquella història, aquella publicació... I aquesta por, aquest neguit, el que fa és enganxar-nos encara més a les xarxes i eines socials, a no voler-nos perdre res, a ser-ne més i més dependents...

Les botigues del comerç tradicional s'esforcen a fer atractius els seus aparadors per fer-nos entrar; una vegada dins ens presenten els seus productes per tal que sentim la necessitat de comprar-los i quan els hem comprat la botiga es segueix esforçant perquè hi tornem a entrar i naturalment a comprar, com més vegades millor.

Les xarxes socials fan, si fa o no fa, el mateix. Primer s'esforcen perquè hi entrem, perquè les utilitzem i després, una vegada ens hi hem donat d'alta, perquè quan hi entrem hi romanguem el màxim temps possible i, sobretot, hi fem activitat: publicar, clicar "likes" i cors, veure i comentar altres publicacions... Fer-hi un munt de coses sempre dins l'aplicació, doncs a diferència de la botiga, en el cas de les xarxes i les eines socials el producte som nosaltres, concretament les nostres dades, que es generen a través dels nostres registres i activitat.

Comprem el diari cada dia perquè cada dia és efímer; entrem a Instagram cada dia perquè moltes de les seves publicacions, les que més ens interessen (les “Stories”) són efímeres i, com el diari d'ahir, demà ja no hi seran...

Les històries, amb la seva caducitat, són l'ham i som nosaltres els qui hem de decidir si volem, o quan volem, picar l'esquer!


Article publicat al número 100 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Someone Like You"



Amb "Someone Like You" Adele evoca, sobre les notes d'un solitari piano, els records d'una relació passada, trencada. Ell ja està casat, ella no pot oblidar-lo i sembla témer, per sobre de tot, que ell pugui fer-ho, pugui deixar-la caure en l'oblit.

No li desitja cap mal, no hi ha en aquesta cançó esperit de venjança, sinó la necessitat de seguir representant quelcom significatiu en la vida d'ell, com ell, i el seu amor, signifiquen per ella, un amor que d'alguna manera ella encara manté viu, tot i l'esperança (més desig que desesperació) que trobarà algú com ell...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 12 d’octubre del 2018

Paraula de Fabra: perdonar


És molt difícil, per no dir impossible, que ho oblidem.

És quasi impossible que oblidem l'u d'octubre de 2017, el que vam veure, el que vam viure, el que vam sentir; només un trauma podria esborrar-nos de la memòria la petjada d'aquest dia, els solcs que els records, i els records recordats, hi van gravar i graven a foc.

És molt difícil, per no dir impossible, que ho oblidem, però no podria dir el mateix del perdó. Ni oblit ni perdó!, versaven algunes pancartes, clamaven moltes veus el passat u d'octubre, rememorant el de l'any passat. Ni oblit ni perdó, una proclama que poc a poc sedimenta i esdevé un nou axioma de l'independentisme.

Així com l'oblit no depèn estrictament de nosaltres, sí que en depèn el perdó; no podem oblidar, no podem extirpar-nos el record, però sí tenim, no obstant, la capacitat de perdonar, per més que el ni el dolor, ni el seu amarg record, desapareguin.

Perdonar o no perdonar: aquesta és la qüestió!

[s. XII; del ll. td. perdonare, íd., pròpiament 'donar, fer do del tot']

v tr 1 1 Renunciar a imposar un càstig per una falta comesa. És un crim que no es pot perdonar.

2 No guardar gens de malvolença per una ofensa rebuda. Perdonar una ofensa, una injúria.

3 Excusar, dispensar. Perdoneu la llibertat que em prenc. Perdoneu que us interrompi. Perdoneu: això no és ben bé veritat.

4 Exceptuar algú d'una obligació, d'allò que li toca de fer, d'un deute. Li va perdonar la vida. Aquests diners que em deus, ja te'ls perdono.

5 no perdonar ni penes ni fatigues fig No deixar de posar en pràctica alguna cosa, no cometre cap omissió ni transigir en res.

2 Absoldre algú d'un crim, del càstig que aquest comporta, de les conseqüències d'una falta. Us perdono del dany que m'heu fet. Perdoneu-me: no voldria haver-vos ofès. Déu l'hagi perdonat!


Tan cert és que podem perdonar com que avui per avui no es donen, encara, les condicions per fer-ho; el perdó, com hem vist en altres situacions conflictives, molt més violentes i virulentes que la que hem viscut i vivim a Catalunya, és bidireccional, ha de ser mutu entre les dues parts i requereix d'un element imprescindible: el reconeixement del mal i del dolor causat.

Les ferides que s'han obert no cicatritzaran fins que arribi aquest perdó, fins que el reconeixement del mal causat trobi l'espai per a manifestar-se i créixer. Avui i sempre serà impossible oblidar; demà, algun dia, hauria de ser possible donar una oportunitat al perdó; entenc que avui es negui rotundament (ni oblit ni perdó!), però potser estaria bé no acabar-hi de renunciar del tot.

dijous, 11 d’octubre del 2018

Salut mental i empresa


La commemoració del Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebra cada 10 d’octubre, ens interpel·la, com a mínim un cop l’any, a reflexionar sobre la salut mental i la seva repercussió en tots els àmbits de la vida. En el nostre cas (el dels qui formem part del programa Incorpora), ho abordem des de la perspectiva de la relació que té amb la inserció laboral.

El programa Incorpora disposa, des de fa uns anys, d’una línia de treball específica amb la salut mental, que permet donar suport a les entitats del programa i a les empreses col·laboradores en la missió conjunta de promoure i facilitar la inserció laboral de persones amb problemes de salut mental. Així, doncs, Incorpora Salut Mental també vol contribuir a lluitar contra l’estigma que pateix aquest col·lectiu generant més oportunitats de feina a l'empresa, oferint a les empreses col·laboradores una alternativa de responsabilitat social empresarial i apoderant les entitats de la xarxa Incorpora per millorar la seva capacitat d'inserció laboral de les persones amb problemes de salut mental.

L’evolució positiva de les dades d’inserció laboral de persones amb problemes de salut mental dins el programa Incorpora és una bona mostra de la feina que fan les entitats Incorpora, algunes especialitzades en aquest col·lectiu, amb les empreses. En el cas del programa a Girona, l’increment d’insercions laborals en el cas de persones amb problemes de salut mental ha suposat un augment del 23%, el 2017, respecte a les del 2016. Cada inserció és, certament, una petita victòria!

Aquestes millores, lluny de fer-nos caure en el cofoisme, han d’estimular-nos a continuar treballant més i millor, tant en entitats socials com en empreses, per tal de promoure més oportunitats laborals i per fer, fins i tot, un pas endavant: fomentar la prevenció de la salut mental a l’empresa.

Sobre aquesta qüestió (la prevenció de la salut mental a l’empresa) ens il·lustrava fa dos anys, a Girona, l’enyorat excoordinador de l’Oficina Tècnica Incorpora Salut Mental, Pau Gabarrella, en una de les seves darreres conferències. Aquell dia, en el marc d’una jornada del Dia Mundial de la Salut Mental, en Pau ens explicava la importància que les empreses esdevinguessin responsables en matèria de salut mental, protocol·litzant entre els seus riscos laborals els que es vinculen a la prevenció de riscos relacionats amb la salut mental.

Així, doncs, des de la perspectiva de l’empresa, no només és important promoure oportunitats laborals per a les persones amb problemes de salut mental, també ho és esdevenir una empresa saludable, cosa que implica, també, incloure els problemes de salut mental com un més dels riscos laborals.

És molta la feina que s’ha fet fins ara, lluitant contra l’estigma i promovent l’autonomia i la millora de la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental, també fomentant-ne la inserció laboral. És molta, però, la feina que encara ens queda per fer, i des del programa Incorpora hi continuarem contribuint, gràcies a la feina de les entitats que en formem part i al compromís de les empreses que hi col·laboren.

Article publicat al web Incorpora.

dimecres, 10 d’octubre del 2018

Per la salut mental, dóna la cara!


Per la salut mental, dóna la cara! Amb aquest eslògan la iniciativa Obertament pretén lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d'algun problema de salut mental.

Una bona manera de lluitar contra l'estigma és donar la cara, que les persones que tenen o en algun moment han tingut algun problema de saut mental ens apropin el seu testimoni per a descobrir-hi la persona més enllà de la malaltia o trastorn mental.

És curiós (més aviat preocupant) l'efecte que aquesta malaltia produeix en qui la pateix, bé, més que en qui la pateix sobretot en el seu entorn; un efecte que emmascara qualsevol altre tret i que, com l'arbre que ens impedeix veure el bosc, ens impedeix o dificulta veure les persones en la seva globalitat i, com tota la resta, complexitat.

Això és l'estigma, el predomini amb efectes negatius d'un tret, d'una part de nosaltres, que en condiciona tots els altres, de manera que qualsevol cosa que la persona faci no només està condicionada per la malaltia o trastorn mental, sinó que sobretot s'explica i justifica (quasi exclusivament i única) pel problema de salut mental!

L'estigma és, doncs, una perillosa, alhora que injusta, distorsió de la realitat. Les persones són molt més que els problemes de salut mental que tenen o poden tenir, pel que és necessari canviar la mirada i (re)aprendre a veure-les superant els prejudicis alimentats per l'estigma.

I aquesta nova mirada no només l'hem de fer vers els altres, també l'hem d'aprendre a fer (si no h hem fet encara) vers nosaltres mateixos, una nova mirada introspectiva, doncs ni tu ni jo som aliens a patir, algun dia, en algun moment, algun problema de salut mental.

Qui sap si algun dia haurem de ser tu i jo qui haurem de donar la cara!

dimarts, 9 d’octubre del 2018

Fins a la sentència (final)?


La passada va ser una setmana especialment tensa dins l'independentisme, especialment entre els grups parlamentaris de Junts per Catalunya i ERC.

La tensió semblava haver-se apaivagat una mica arran de la compareixença conjunta dels dos grups parlamentaris, però va caldre que també compareguessin conjuntament els president i vicepresident del govern; ja es podia i pot esforçar el president Torra per afirmar que el seu és un govern fort.


El president Torra i el vicepresident Aragonès es van comprometre (quasi conjurar!) a mantenir viu el govern com a mínim (serà com a màxim?) fins a la sentència dels processats per l'u d'octubre.

Fins a la sentència? Jo que pensava que el fruit del 21D era un acord de govern que ens portaria fins a la República (que no l'infinit) i més enllà!

La tensió semblava haver-se apaivagat una mica, però diria que simplement es manté latent...

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Els efectes (in?)esperats de l'ultimàtum del president Torra


Una pedra fora de la mà no saps mai on pot anar a parar!
Aquesta és una de les moltes frases fetes i dites que deien els meus avis materns, i hi pensava aquests dies veient els efectes inesperats de l'ultimàtum, la pedra llançada, del president Torra.

El primer va ser l'efecte bumerang, ja sabem, quan llances el bumerang i, sempre que l'hagis llançat amb la perícia requerida, torna! Torna i, si estàs distret, pam, plantofada a la cara!

La plantofada van donar-li els grups parlamentaris del PDeCAT i, especialment, el d'ERC a Madrid: el diputat republicà Gabriel Rufián li va etzibar que era ERC de Madrid qui decidia el que feia ERC a Madrid, i ho va reblar dient que els ultimàtums els carrega el diable! Un diable, va aclarir Rufián fugint de l'escomesa dels periodistes, que vesteix de Ciudadanos...

I així és com hem descobert, per sorpresa (?) i decepció de molts, que els diputats d'ERC ja no són soldats del govern de la Generalitat, com va afirmar al seu dia el també republicà Joan Tardà, si és que ho han estat mai...

Però els efectes de l'ultimàtum del president Torra no s'acaben aquí, i precisament ell i el seu govern han estat l'objecte i diana d'un nou ultimàtum (que ara, a la tardor, es veu que es porten...), el llançat per la presidenta de l'ANC d'Elisenda Paluzié.

L'ANC ha marcat el proper 21 de desembre de 2018 com la data límit perquè "es fixi una única i nítida estratègia de govern per la implantació de la República". De no ser així la pròpia ANC es manifestarà contra el govern de la Generalitat!

Ens hi acabarem fent mal, amb tants ultimàtums, sobretot si els llancem com qui llança pedres! I ja ho sabem: una pedra fora de la mà...

dissabte, 6 d’octubre del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Go Your Own Way"


Si hi ha cançons que expressen un estat d'ànim aquesta, sembla, expressava especialment no només el de qui la va compondre, sinó el del grup, en aquell moment, en general.

El cert és que la relació entre el que aleshores era cantant i guitarrista de Fleetwood Mac, Lindsey Buckingham, i la vocalista Stevie Nicks, que eren parella, no passava el seu millor moment i possiblement el millor que va sortir d'aquella època de malestar i retrets va ser aquesta magnífica cançó, "Go Your Own Way".

"Go Your Own Way" va ser el primer senzill d'un dels discs de referència de Fleetwood Mac, "Rumours", i sembla que tots els rumors que desprenia el disc no eren pura coincidència sinó el fidel reflex del que passava al grup...

La cançó no pot evitar el regust agredolç del desamor, aquesta (inevitable?) barreja de nostàlgia i rancor, aquest preguntar-se com la relació pot haver-se girat com un mitjó!

Vés pel teu camí, li canta... i ella va fer-lo...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 5 d’octubre del 2018

Paraula de Fabra: designar


Designar, aquest era, semblava ahir, el verb de la discòrdia!

[1408; del ll. designare, íd.]
    
v tr 1 Representar (algú o alguna cosa) per un nom, per un símbol o per un tret distintiu. Aquestes dues paraules designen la mateixa acció.
    
2 Indicar per a un objecte o una destinació. Designar un general per al comandament de l'exèrcit. Designar els candidats.


I la discòrdia era perquè aquesta paraula sembla que havia de figurar explícitament (designar un substitut) a la carta de delegació de vot que Junts per Catalunya va lliurar a la Mesa del Parlament, en que l'obviava perquè entenia que aquesta delegació ja estava feta. Un defecte de forma per ERC i el president del Parlament, defecte de forma també perquè la carta, en realitat, l'havien de presentar i signar pels diputats demandants de la (designació?) de delegació de vot.

La discussió és jurídica però té, com hem pogut comprovar, importants conseqüències polítiques: ajornament durant hores del ple del Parlament, en ple debat de política general; llargues i tenses reunions entre representants del govern, la mesa del parlament i dels grups parlamentaris d'ERC i de Junts per Catalunya i, en resum, una altra picabaralla, una crisi més, entre els partits que sustenten el govern...

Tot plegat sembla una minúcia, però en el fons és, més aviat, una qüestió d'orgull i de supervivència: d'orgull per Junts per Catalunya, doncs per ells designar un substitut era i és sinònim de fer cas a la suspensió decretada pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena; de supervivència pel president del Parlament perquè si donava validesa als vots delegats (que no explícitament designats) corria el risc de desobeir una resolució del Tribunal Suprem, amb el que això suposa...

La suposada resolució (a l'espera del que acabin valorant els lletrats del Parlament) va ser la proposta d'una carta dels diputats empresonats i a l'exili processats refermant la primera carta presentada, un acord in extremis entre els grups d'ERC i Junts per Catalunya per desencallar el debat de política general i sotmetre a votació les propostes de resolució sense el risc que els partits que sonen suport al govern perdessin la majoria.

Ahir, però, el ple es va mantenir suspès fins la setmana vinent! Potser designar no ha acabat essent el verb de la discòrdia, però tampoc l'ha evitat... 

Entre ERC i Junts per Catalunya la discòrdia (novament) està servida!

dijous, 4 d’octubre del 2018

L'ultimàtum


Fer de la necessitat virtut, heus ací el que, sembla, sosté el moviment que el president Torra va fer en el debat de política general amb el seu ultimàtum al president Sánchez.

El president Torra va viure en la pròpia pell, al seu propi clatell, l'alè de la base de l'independentisme més activista, el que li reclama, més enllà de la dimissió del Conseller d'Interior, determinació per fer efectiva la República, cas que el seu sigui, com diu, un govern efectiu.

Quan hom sent l'alè d'algú a prop inevitablement reacciona i el gest de Torra no es va fer esperar: ultimàtum amb data de caducitat!

És clar que l'amenaça, cas que ho sigui, si fos de mort semblaria que la fa a un cadàver (polític, s'entén...), doncs és evident que, tot i els esforços que fa, el govern del president Sánchez ja semblava prou sentenciat o, per dir-ho d'una altra manera, viu permanentment sentenciat, sobreviu cada dia.

Pedro Sánchez, si quelcom ha après en política, i especialment del seu propi partit, és a sobreviure, a ser un supervivent; la mateixa resistència i perseverança, el mateix esperit de supervivència se l'aplica ara com a president amb el seu govern. Com que ho tenia tot perdut, cada dia és un dia guanyat!

L'amenaça, perdó, l'ultimàtum, ressona i dóna una mica d'aire al president Torra, que a la seva manera també fa equilibris entre els CDR i el Conseller d'Interior, entre les queixes dels sindicats dels Mossos i la necessitat de traçar un rumb més o menys visible i versemblant vers una República emanada d'un mandat no executat. L'ultimàtum li dóna una mica d'aire i alhora l'ofega, doncs compromet uns grups parlamentaris que no estan sota el seu control, ni el del PDeCAT ni, encara menys, el d'ERC a Madrid, que a la seva manera l'han qüestionat.

L'ultimàtum força però alhora n'ha perdut i té el risc d'esdevenir només un foc d'encenalls, allò tan nostrat del molt soroll per a res...

dimecres, 3 d’octubre del 2018

El poble mana... el govern obeeix?


Una de les (tristes?) evidències que s'ha fet palesa aquest u d'octubre és la distància que ha anat separant, des de fa un any i especialment aquests darrers dies, la base social de l'independentisme dels seus dirigents polítics. Possiblement el que més evidencia aquesta distància és la proclama, escrita i cridada aquest darrer u d'octubre, "el poble mana, el govern obeeix!".

El malestar d'una part de la base de l'independentisme s'ha alimentat aquestes darreres hores per les càrregues policials dels Mossos d'Esquadra en algunes mobilitzacions, càrregues negades pel conseller d'interior, a qui se li demana (i exigeix al president) la seva dimissió.

La picada d'ullet del president Torra als CDR ("apreteu i feu bé d’apretar") s'explica sobretot per la necessitat que té, ell i el seu govern, d'apaivagar una mica les ànsies revolucionàries de la part més activa i activista del moviment independentista, que vol menys retòrica i més acció. Una acció, al ulls de molts independentistes, a voltes certament desmesurada...

Conseller d'Interior a banda les divergències entre els dirigents polítics i (part de) la base independentista és que mentre els primers parlen molt de la República però van fent xino-xano, a risc de caure en la velocitat "processista", els segons volen, i exigeixen, que es faci efectiu el mandat (perquè encara n'hi ha, no, de mandat?) i es faci efectiva la República, si cal, per la via de la desobediència, quelcom que ara per ara ni Puigdemont avala, d'entrada...

Sense la necessitat de fer la proclama "el poble mana, el govern obeeix!", en molts independentistes hi ha un cert sentiment de decepció i frustració vers els dirigents polítics independentistes, per un costat per les discrepàncies i desavinences que no poden (o saben) dissimular, per una altra per l'abús del verb i la retòrica, la metàfora i l'exaltació emocional de tot plegat, i també perquè, al capdavall, no poden deixar de veure que en realitat, per més que ens omplim (i s'omplin) la boca de República, seguim essent (encara i sembla que per temps) una autonomia.

De moment, ni el poble mana, ni el govern obeeix... Diria que més aviat el poble es lamenta, fins i tot s'indigna, i el govern, tot i que ahir el president Torra va mostrar-se disposat a donar el braç a tòrcer (unilateralitat en cas de sentència condemnatòria dels presos polítics i ultimàtum al president Sánchez!), fa el que pot...

dimarts, 2 d’octubre del 2018

D'oca a oca?


Fa anys que no jugo a l'oca! Fa anys que no jugo a l'oca però a vegades tinc la sensació que a l'oca fa anys que, d'alguna manera, hi estem jugant tots plegats.

L'objectiu del joc és arribar al Jardí de les Oques, una mena de república, si voleu; però per arribar-hi cal superar tot un recorregut farcit de trampes, també d'ajudes, amb caselles que per moments acceleren el camí, per moments l'aturen, fins i tot ens fan retrocedir, alguna fins al principi de tot: tornar a començar!

I així estem, d'oca a oca i tiro perquè em toca des de fa uns quants onze de setembre, de daus a daus, com del 9N a l'1O, sens dubte avançant i, no obstant, amb la certesa que el Jardí de les Oques seguim tenint-lo lluny, potser avui un xic més lluny que fa un any...

La partida no s'ha acabat, tot i que n'hi ha que han caigut a la casella de la presó, d'altres al pou de l'exili, d'altres semblen atrapats per la corrent, de pont a pont, i algun sembla no saber sortir de la casella del laberint...

Per guanyar la partida cal arribar al Jardí de les Oques amb una tirada exacta, sense que ens sobri cap moviment; quan això passa, retrocedim, a risc de caure a la temible casella de la mort, també amb l'esperança de fer-ho a la de la penúltima oca que, perquè ens toca, ens durà a la glòria!

No sé a vosaltres, però a mi a vegades em venen ganes de girar el taulell i jugar al parxís...

dilluns, 1 d’octubre del 2018

L'u d'octubre, un any després


Fa un any va haver-hi urnes, paperetes, meses i col·legis electorals, contradient les previsions del llavors president del govern espanyol Mariano Rajoy. També va haver-hi càrregues policials: porres, violència i agressions.

Un any després sabem que el responsable de l'operatiu policial, Diego Pérez de los Cobos, està convençut, com n'estava també aleshores, que avui fa un any no hi ha haver càrregues policials, que les actuacions de la policia van ser proporcionades (?!) i que els agents de la policia nacional van ser rebuts amb violència i força.

Ni mil paraules podran contradir les imatges de les càrregues policials, que sí, que van ser-hi i van ser contundents, violentes i fins i tot injustificades!

Un any després també sabem que el preu de tot plegat va ser i és elevat, preu que paguem encara, i sembla que pagarem, alguns anys més. Un preu polític, judicial i personal que en general afecta a tothom, i en particular a desenes i desenes de persones que es trobem immerses en processos judicials, entre ells presos polítics i exiliats, certament un trist anacronisme.

La maquinària judicial de tot el que va passar a partir dels dies 6 i 7 de setembre no té aturador i, amb independència del seu resultat, seguirà el seu curs, potser més lentament del que caldria; sí, aquí la pregunta més que on és la justícia ràpida és, on és la justícia? O potser millor: què li passa a la justícia que li ha caigut la bena dels ulls?

Un any després han canviat moltes coses, han canviat presidents i governs, però semblen aquells canvis que permeten que precisament no canviï res. De canvis certament n'hi ha hagut, potser el més destacable el desgel de les relacions institucionals entre els governs català i espanyol; però la República, per més que se l'esperi (se l'espera?), no hi és...

Commemorem l'u d'octubre amb més incerteses de les que teníem fa un any, amb menys il·lusió i més mala llet, amb més desunió, entre els partits independentistes, que no deixen de pugnar entre ells i de vigilar-se, i amb un viratge accelerat, especialment de Ciutadans i el Partit Popular, cap a la dreta més populista, i perillosa...

No tinc massa clar que d'aquí un any, el proper u d'octubre, la situació estigui millor; em temo que l'emprès fa anys no sigui, al capdavall, com la pel·lícula Fernando Fernán Gómez, "El viaje a ninguna parte".

Un any després, l'u d'octubre alimenta de nou el meu escepticisme...