Vota'm, inútil

Assegura John Carlin que l'eliminació d'Anglaterra de l'Eurocopa a mans de la sorprenent Islàndia és el primer dels càstigs divins que la seva nació rebrà per l'autoexpulsió, la pallassada, diu literalment, del Brexit. No són pocs els britànics que reclamen tornar a votar, fer de nou el referèndum, disgustats amb el resultat i qui sap si molts també penedits amb el seu propi vot!

No sé si l'eliminació d'Espanya de l'Eurocopa és també un càstig diví pel resultat electoral del 26J, ja que em pregunto què hem fet nosaltres per merèixer tal càstig; càstig polític, no l'eliminació de "La Roja"! No serà per això del dret a decidir i qüestionar la unitat d'Espanya, no? O potser el càstig és per la frase de Ramón del Valle-Inclán que s'ha fet de nou cèlebre aquests dies: "En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo."

Penediment també van mostrar molts votants de la CUP al 27S, que es van desesperar quan van veure les dificultats per formar govern, salvades en fals just a darrera hora, i més recentment per aprovar els pressupostos, que han desembocat en una qüestió de confiança al president, que es dirimirà just després de la Diada, i que pot torpedinar internament encara més el procés...

O si retrocedim encara un xic més, molts votants d'ERC amb el partit republicà que després del primer tripartit amb una legislatura que va finar prematurament per les desavinences internes al tripartit per l'Estatut, no va dubtar a fer president al socialista José Montilla!

El vot és secret, personal i intransferible; votar és un acte individual que té inescrutables (fins a l'escrutini, naturalment) efectes col·lectius! Cada elector vota segons els seus valors i/o principis, siguin forts o volàtils, arrelats o passatgers; cada elector vota el què vol i amb el què vol: el cap, el cor, l'estómac, la bilis, el cul...

I fins i tot quan el vot és col·lectiu (tu vota aquests i jo per compensar vitaré aquesta altres) els efectes de cada vot són també imprevisibles, ja que mai tenim la seguretat i la certesa que amb el nostre vot els representants electes faran allò que nosaltres esperem que facin!

Aquesta és la gràcia, i la desgràcia, de la democràcia! Qui no s'ha sentit mai traït per aquells a qui ha votat? Qui, en alguna ocasió, no s'ha resignat, o indignat, amb la inutilitat del seu vot?

L'any 2003 el periodista (i ara també tertulià, entre d'altres afers) Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm, inútil" (Columna), presentat com "la guia imprescindible per superar una campanya electoral que es preveu llarga i carregosa. Per conèixer el perfil dolent dels candidats, les misèries dels partits i de les seves propostes. Per entendre millor el circ electoral i perquè cada elector se senti una mica menys inútil. O se'n senti igual, però amb democràtica alegria."

El llibre, diria, se'l van llegir més els polítics que els electors! A vegades no ens n'adonem i els polítics ens diuen a la cara, en plena campanya electoral: vota'm, inútil! I així ens va...

Perdut

Fa tres anys amb la família vam passar uns dies de vacances a Holanda, a La Haya per a ser més exactes. Fidel a la meva rutina un dia vaig sortir a córrer al vespre; sí, abans corria al vespre!, ara sóc més de matins...

Vaig sortir a córrer, com havia fet uns dies abans, per carrers més o menys coneguts, transitats i correguts abans, sense abandonar carrers il·luminats; aquell dia, però el meu cunyat, que aleshores i fins fa poc vivia a Holanda, em va dir que prop d'allà on havia anat a córrer hi havia un parc amb un turó que oferia una fantàstica vista de la platja.

Aquell vespre vaig fer via cap al parc, procurant retenir a la memòria algunes referències, resseguint mentalment el trajecte fet per desfer-lo a la tornada; quan vaig sortir encara era clar i els camins estaven prou ben marcats; quan vaig ser a dalt el petit turó no vaig maleir el meu cunyat, ans al contrari: la vista era, efectivament, fantàstica!

Si hagués estat fidel al meu hàbit de córrer no m'hagués aturat, però vaig voler gaudir del moment... Fins i tot vaig fer una fotografia amb el mòbil, però ni la definició ni la qualitat de la foto feien justícia al que tenia al meu davant! Hi ha moments que no volen càmeres per capturar-los, s'han de viure, retenir-los a la memòria i punt!

Instants més tard vaig començar a desfer el camí, en principi sense problemes, però quan em vaig endinsar de nou a la zona boscosa, llavors més fosca que a l'anada, vaig deixar de trobar referències conegudes i de sobte em vaig trobar en un indret on es va fer evident el que des de feia uns metres sospitava: m'havia perdut... estava perdut?

Aquests dies em sento perdut com me'n vaig sentir, i vaig estar-ho per uns moments aquell vespre a Holanda; diria que des del 9N que vaig desorientat, que em falten referències clares, com si el procés, el full de ruta o el que sigui que se suposa que estem fent, hagués entrat en una zona boscosa, fosca, plena de camins amb destins desconeguts, a voltes inesperats!

Aquell dia vaig recular uns metres i vaig trobar un altre camí; no vaig desfer tot el que havia fet d'anada, sinó que en vaig trobar un altre que igualment em va dur als carrers il·luminats; finalment vaig trobar una referència coneguda i, llavors sí, vaig accelerar de nou la marxa per acabar de fer la cursa i arribar a destí!

Mesos enrere a tres de cada quatre perfils de Twitter d'independentistes hi havia les sigles "DUI" (Declaració Unilateral d'Independència), però a partir del post-27S ha caigut en desús en favor de les sigles "RUI" (Referèndum Unilateral d'Independència), sigles que cada vegada abracen més independentistes, alguns a repèl, quasi per exigències del moment i del guió!

Hi ha qui diu que el RUI és com tornar un xic enrere per enfilar un altre camí, que ens dugui a destí, al destí! I potser sí que serà així, però jo al final entre tantes sigles em perdo i, entre tantes anades i vingudes, em canso... I no tinc massa clar que aquest 26J aclareixi el camí, ni alleugi el cansament!

Tres dies més tard vaig tornar a córrer pels carrers de La Haya, fidel a la meva rutina...

La pobresa del Parlament

Artur Mas va servir-se de les metàfores marineres per navegar pels seus fràgils mandats, i el cert és que tot i les dificultats, les d'aquí i les d'allà, se'n va sortir prou bé prenent el timó del procés i traçant un rumb més favorable, val a dir, als seus interessos particulars (de govern i de partit) que no als del propi procés: la gestió del post-9N n'és el millor exemple, i ara no ens hi entretindrem.

Si el procés és un viatge i aquest es fa en vaixell el destí, la independència, és Ítaca! 
És cert que s'esperava que el 27S aportés un vaixell amb un potent motor i al final resulta que el vaixell avança segons bufa el vent i quan no bufa, avança a força de braços dels qui remen en aquesta direcció al Parlament!

És clar que entre els qui remen hi ha qui rema vers la independència sí o sí, contra vent i marea, i hi ha els qui ja els aniria bé aturar-se en un referèndum pactat amb l'Estat, si un hipotètic govern espanyol s'hi posa de cares...

Avui, però, la pregunta no és sobre el rumb del vaixell sinó: tothom hi té cadira en aquest vaixell?
A finals de setembre de 2014 el diputat David Fernàndez en plena compareixença de Jordi Pujol a la comissió d'Afers Institucionals del Parlament de Catalunya va etzibar-li: "en el viatge a Ítaca no hi té cadira reservada".

I jo avui em pregunto: els pobres hi tenen cadira reservada? Molt em temo que els pobres aquest viatge el fan, més que en una cabina, en una butaca o en una modesta cadira, aplegats a la bodega del vaixell!

Aquesta setmana passada el Parlament de Catalunya ha celebrat unes sessions monogràfiques sobre la situació d'emergència social, la reactivació econòmica, la gestió pública i la necessitat d'una resposta institucional, és a dir, sobre la pobresa. El resultat sembla més esperançador que el darrer Ple sobre la pobresa que es va celebrar, i no són poques (fins a 40) les resolucions aprovades pel Parlament!

No sé si el viatge serà llarg o curt i si hi haurà bona o mala mar, però el que sí que sé, o si més no voldria, és que més que arribar-hi aviat i més que arribar-hi units allà on hàgim d'arribar hi arribem tots!

Les resolucions del Parlament, però, només serveixen si es compleixen, si el govern les assumeix, s'hi compromet i les executa! El Parlament ha debatut sobre la pobresa i la seva pobresa seria quedar-se només amb la satisfacció de les resolucions aprovades...

Tan de bo aquestes 40 resolucions hi ajudin, tan de bo els compromisos adquirits arribin a bon port...

Ni Mas ni Març!

Com el gol d'Iniesta a Stamford Brigde l'acord d'investidura entre Junts pel Sí i la CUP es va produir in extremis, a darrera hora, quasi ja als minuts de descompte!

L'acord entre les parts suposa un cost per totes i cadascuna d'elles, doncs cada una ha hagut de renunciar a quelcom, però és evident que també reporta beneficis, entre ells el cost del desacord.

Pel que fa al cost de l'acord el més important i visible és la renúncia del president Mas a ser re investit, un cost polític i personal que més enllà de la lectura del sacrifici (que ho és), també és una retirada a temps, quelcom meritori que no tothom sap fer.

A canvi CDC manté la presidència del govern i el lideratge del procés, neutralitza políticament la CUP i evita una possible envestida electoral d'ERC, alhora que guanya temps i guanya el seu principal actiu (Artur Mas) per refundar-se com a partit. I des de la perspectiva de Junts pel Sí i el procés, es guanya estabilitat parlamentària i s'impulsa el procés.

Un altre cost important de l'acord és el de la CUP, un cost sobretot polític, precedit pel desgast d'aquestes darreres setmanes, i que a ulls del comunicat de l'acord s'aproxima a la claudicació a canvi del cap del president Mas, el seu principal benefici.

El cost polític és una subordinació a la voluntat de Junts pel Sí, que el president Mas va fer visible amb la metàfora de la paella pel mànec, que fins ara tenia la CUP i ara la té Junts pel Sí, que tindrà dos diputats cupaires a disposició; uns diran que infiltrats, d'altres segrestats...

Evitant les eleccions al març la CUP també s'estalvia un més que previsible càstig electoral (el polític ja li ha propinat Junts pel Sí amb l'acord) tot i que veurem com gestionen ara aquesta nova situació. El cost de la CUP també és personal en la mesura que hi haurà canvis de diputats amb dues renúncies, que inevitablement seran els assenyalats o, com diuen els cupaires, les assenyalades!

Hi ha hagut sacrificis per ambdues parts, però mentre el sacrifici del president Mas el dignifica, el sacrifici de la CUP els castiga!

Si s'ha produït l'acord és perquè el balanç cost - benefici resultava positiu pels interessos particulars i generals de cada una de les parts implicades, doncs el cost del desacord era superior i el benefici incert. De fet els únics a qui semblava beneficiar una nova convocatòria electoral era a ERC, per la possibilitat de liderar el procés, i a Catalunya Sí que es Pot, o Podemos, per la possibilitat de guanyar l'espai polític que el 27S no van tenir.

L'acord també té derivades també a nivell estatal; de fet penso que el 20D també ha influït molt en l'acord in extremis, doncs els seus resultats han permès dibuixar possibles escenaris que no beneficiaven gens ni CDC ni la CUP; el cost del desacord també representava un risc pel procés, en la mesura que podia donar ales a un possible acord d'esquerres a nivell estatal, i potser retrocedir una o dues pantalles i tornar al dret a decidir.

L'acord, en canvi, afavoreix la investidura de Mariano Rajoy, permetent així la continuïtat de les polaritats nacionalment enfrontades entre els governs català i espanyol. L'acord talla les ales a Pedro Sánchez, ara sí, més que mai, un àngel caigut...

El gol d'Inesta a Stamford Bridge no va donar cap títol, va servir per evitar caure eliminats i accedir a la final, que sí, es va guanyar! L'acord tampoc dóna la independència, però permet seguir jugant...

Ara Junts pel Sí (amb la CUP) comanda un govern disposat a tirar endavant un full de ruta, acompanyat d'una declaració de desconnexió, que ens ha de conduir cap a la independència de Catalunya.

Aquest és un partit que encara s'ha de jugar i el xiulet tot just va sonar ahir...

El qui de la qüestió

Hi ha qui avui ja vol veure el president Mas com un cadàver polític; potser es precipiten, doncs de moment ha demostrat ser un gran resistent, ser hàbil, un supervivent!

I sí, potser el president Mas es va morint dolçament (en plan "killing me softly"), però darrere seu va deixant tot de cadàvers polítics, com la pròpia CiU, o trencadisses internes com la del PSC, la d'ICV i ara, sembla ser, la de la CUP, que amb el cap de llista Antonio Baños ha tingut el primer dimissionari.

Amb els anys que portem de procés ja sabem que aquest no només es basteix a base de manifestacions i concentracions per la Diada, també es basteix a base d'anar cicatritzant ferides, com la sagnant ferida que ara s'ha obert al cor de l'independentisme. Només cal veure el nivell (qualitatiu i quantitatiu) de retrets i insults, escopinades a tort i dret que es reparteixen els independentistes.

Ni el president Mas ni el procés són un cadàver polític tot i que un i l'altre avui semblen més lluny del seu objectiu, que no necessàriament és el mateix, doncs el procés no comença ni acaba amb el president Mas.

Diu el president Mas sentir-se fort per combatre les adversitats internes i externes que viu el procés, i pot sentir-se fort doncs encara és president (en funcions) i candidat a la presidència per Junts pel Sí fins el proper diumenge 10 de gener. Si esgota aquesta data, si abans no és investit president, mantindrà la força del seu partit, CDC, i seran de nou els catalans qui, si és de nou candidat i presidenciable, li donaran la força i posició que es mereix.

A les darreres convocatòries electorals, però, Artur Mas ha perdut algun diputat del seu partit com qui perd algun llençol en cada bugada; aquestes més que probables anticipades del març poden ser les que deixi de liderar institucionalment com ho ha fet fins ara, el procés.

Diu sentir-se fort el president Mas, però és possible que al març de 2016 no tingui la mateixa força que al setembre de 2015, una força, d'altra banda, que finalment ha resultat ser estèril.

El president Mas pot no ser, al mes de març, l'alfa del procés! De ser així el procés tindrà una nova prova de resistència: podran, voldran i sabran fer Artur Mas i CDC un paper diferent, més secundari?

Més que el qui, aquest podria ser un dels quids de la qüestió!

Escopinada no s'escriu amb u

Per molts el no definitiu de la CUP a la investidura del president Mas ha estat, sobretot, una escopinada al procés! És clar que també hi ha qui s'hi ha tornat i ha escopit a la CUP, i fins i tot hi ha "cupaires" que han escopit enlaire, i ja sabem què passa... Jo la saliva procuro no fer-a servir per escopir, i si alguna vegada em salta algun capellà ja em perdonareu.

No crec que la CUP hagi escopit al procés, tot i que per molts amb la seva negativa d'investir al president Mas l'ha entorpit; però penso que el propi president Mas i Junts pel Sí també tenen part de responsabilitat en el cul de sac en què van situar el procés la nit del 27S; és possible, sobretot si ERC i CDC (o Democràcia i Llibertat) no reediten Junts pel Sí al març, que apareguin veus d'ERC que es mostrin crítiques amb la posició de CDC i del president Mas d'aquesta darrers tres mesos.

De fet si de quelcom pot sentir-se culpable la CUP és d'haver-se fet responsables de la investidura del president Mas quan no era un problema seu, sinó de Junts pel Sí. Respecte el qui, malgrat avui no ho sembli, l'immobilisme tant l'han practicat la CUP com Junts pel Sí.

La CUP ha acabat fent el que va dir, per activa i per passiva, que faria: no investir Mas; el seu pecat potser és haver generat, juntament amb Junts pel Sí, l'ANC i Òmnium, l'expectativa que finalment hi hauria acord i que el qui era el de menys, doncs al final ha resultat ser el més important!

És clar que la seva decisió, després de tres mesos d'esperances i il·lusions, ha estat rebuda com una escopinada a la cara de molts independentistes i els passarà factura, doncs per molts ja formen part de la llista negra del procés, fent companyia a ICV i el PSC.

El procés ni s'ha acabat ni s'aturarà, tot i que ara la sensació és de patacada, de sotragada; tal vegada avui es fan evidents les febleses que no es van saber (o voler) llegir la nit del 27S, però aquesta és una de les moltes lliçons més apreses per qui, més que escopir a tort i a dret, en vulgui prendre nota.

Esgotarem els darrers dies d'aquesta legislatura incerta i finalment fallida com s'esgoten els darrers minuts, els darrers segons d'un partit decidit, sense atacar ni defensar, deixant que el cronòmetre marqui el final del partit, i ja pensant en el proper, que es jugarà al març, però que avui ja ha començat!

Seria sorprenent una jugada de Junts pel Sí de darrera hora per salvar la legislatura... Els propers moviments interns dels partits seran, en tot cas, per preparar el març electoral i avui les incògnites no són poques: es reeditarà Junts pel Sí? Serà Artur Mas de nou presidenciable?...

Ens caldrà molta saliva, no la malgastem escopint!

Miratges

El 9N de l'any passat semblava un referèndum, el 27S un plebiscit, el 9N d'enguany una declaració d'independència i l'ANECUP l'assemblea en què es resoldria el futur immediat de la política catalana.

Però no, el 9N de l'any passat no va ser ni una consulta, el 27S no va ser un plebiscit, la declaració del 9N d'enguany la van incomplir els propis signants i l'ANECUP es va cloure amb un sospitós empat que, lluny de resoldre l'equació, la va complicar més encara!

Vés que la independència no sigui com les utopies, que t'hi apropes i quasi les toques amb la punta dels dits, però aleshores s'allunyen de nou, i de nou semblen inabastables... I sí, és molt el recorregut fet, però les utopies tenen això: no s'atrapen!

La sensació és que la CUP amb la seva assemblea es va fer trampa al solitari, posposant una decisió, sigui quina sigui, que l'esberlarà.

Si investeix el president Mas s'haurà d'empassar, a banda d'una maleïda promesa electoral, part del seu ideari revolucionari; si no l'investeix patirà les envestides de la majoria dels independentistes. Potser aquesta és la gran victòria del president Mas amb la seva resistència a desaparèixer del mapa: erosionar políticament la CUP.

Mas ja va neutralitzar ERC al 27S amb la candidatura de Junts pel Sí, després de desempallegar-se d'Unió i de Duran i Lleida, fulminant CiU. L'agònica i desesperant investidura per part de la CUP és pràcticament la seva darrera carta per seguir essent president!

L'escenari d'unes noves eleccions al parlament situen a Mas i a la CUP en una situació més vulnerable, avui per avui; a Mas perquè de no reeditar-se Junts pel Sí pot veure's finalment superat per l'ERC de Junqueras; a la CUP perquè pot rebre el càstig dels independentistes que els van votar el 27S, per allò de repartir-se el vot, i pot veure's superada per l'embranzida que En Comú Podem ha agafat a les eleccions generals del 20D.

Unes noves eleccions obren massa interrogants i poden dibuixar un escenari massa diferent pels interessos independentistes en general, i pels de Mas i la CUP en particular; la investidura sembla, ara per ara, la seva major zona de confort, tot i les incomoditats i inconvenients que suposaria...

Si la CUP finalment investeix Mas semblarà que l'independentisme finalment va a la una: un altre miratge!

Incerta glòria

Les nits electorals relaten victòries contundents, derrotes doloroses i, entre mig, resultats sempre interpretables segons convingui. També hi ha nits electorals amb victòries amargues, aquelles que difícilment consolen, i dolces derrotes, les que permeten eixugar-se les llàgrimes amb un somriure d'aquells de qui riu darrer...

A les nits electorals els resultats només ens expliquen part del que s'esdevindrà; les emocions que expressen i transmeten els candidats (sinceritat, impostura, cara de pòquer...) i els climes que respiren les seus dels partits ajuden a interpretar els resultats i a endevinar, a vegades tan sols intuir, el que s'esdevindrà.

El futur, però, per gloriós que sigui o pugui semblar, sempre es reserva alguna dosi d'incertesa...

Incerta és encara la glòria dels qui van guanyar les eleccions del 27S! Catalunya transita ara per un camí mai abans recorregut, per un camí sense unes petjades per seguir. Bé, més que un camí sembla que transita sobre una corda fluixa, qui sap si emulant Philippe Petit, amb la CUP fent de perxa!

Incerta també és ara també la glòria del Partit Popular, que ha guanyat les eleccions si per guanyar entenem tenir més vots i diputats, però ahir a la televisió d'altres semblaven molts més vencedors que el propi PP!

Els resultats del 20D, doncs, també dibuixen un camí incert per a la política espanyola, incert i, com en la catalana, malgrat tot apassionant. Probablement Mariano Rajoy compartirà amb Artur Mas la dificultat de ser investit president, i veurem fins a quin punt plana sobre la política espanyola l'ombra d'unes eleccions anticipades com plana encara sobre la política catalana, a mercè de la CUP.

Obrir camí és sens dubte una aventura i no hi ha aventura exempta de riscos! Els de la política catalana unes noves eleccions anticipades, els de l'espanyola, tot just els vam començar a conjurar ahir a la nit!

La pel·lícula del procés

Els independentistes creien viure, veure en el procés, una pel·lícula heroica, al més pur estil Brave Heart!

Entre el 27S i abans de la primera votació del debat d'investidura el gènere va virar cap a la comèdia romàtica, amb els típics estira i arronsa argumentals, amb incursions al gènere de les "road movies" i amb una històrica rebolcada amb l'aprovació de la declaració de desconnexió, prèvia a la primera, però encara salvable, crisi de debò.

Amb la segona votació la pel·lícula va prendre un caire més melodramàtic tenyint la comèdia romàntica de setmanes enrere al drama romàntic de finals de novembre i principis de desembre, farcit de retrets, d'escenes de pluja tardoral i de confessions a peu de barra a glops de whisky, ratafia, garnatxa o moscatell...

Si, com cada vegada més gent assegura i aquests darrers die sembla, finalment hi ha un acord d'investidura entre Junts pel Sí i la CUP recuperarem la comèdia romàntica, més avesada a finals feliços, tot i que aquest acord també pot esdevenir un final aparentment feliç, però deixant un desenllaç obert i incert, d'aquells que et deixen un gust amarg a la sortida del cinema i, encara pitjor, albiren segona part!

És clar que des de la perspectiva dels no independentistes la pel·lícula del procés més aviat sembla un thriller o, per segons qui, una pel·lícula de terror!

És clar que per moments, com ara que estem en plena campanya electoral de les eleccions generals del 20D, la pel·lícula sembla un vodevil, una comèdia d'embolics al més pur estil espanyol, malgrat els 8 cognoms siguin catalans!

Ni tot el cinema és art, ni tota la política pedagogia!

L'acord, amb sense pressa!

El president Mas té pressa, ara té molta pressa!

No en tenia tanta fa un any quan, després del 9N, va demanar temps quan molts independentistes (repasseu l'hemeroteca) reclamaven la convocatòria anticipades de les eleccions per abans de les eleccions municipals!

El temps se li va concedir i ell el va aprofitar per mantenir la coalició amb Unió fins a les eleccions municipals, per després trencar CiU separant-se d'Unió i neutralitzar ERC amb Junts pel Sí.

No sé si l'etiqueta #tenimpressa viu novament una segona o tercera joventut, però el cert és que ara el president Mas i Junts pel Sí tenen pressa i la manen als de la CUP, que es prenen el seu temps, i les seves assemblees, per prendre la decisió de baix a dalt.

L'Assemblea Nacional Catalana va demanar fa uns dies a la CUP i Junts pel Sí (tot i que la demanda era més explícita als cupaires) que l'acord arribés abans del divendres 27 de novembre, però ara aquest termini ja fa dies que ha expirat i l'acord per investir un (o el) president és encara, més que una il·lusió, una desesperació!

La CUP segueix majoritàriament ferma en la seva voluntat de no investir el president Mas, com ferma és la voluntat de Junts pel Sí de no renunciar-hi.

En el relat de Junts pel Sí ara qui ha de moure's és la CUP, després de les seves moltes concessions; fins i tot ERC ha dit, tancant files Junts pel Sí endins, que sense Mas no hi independència!

Però el relat de la CUP diu que els moviments de Junts pel Sí són encara insuficients i que precisament la independència és més possible sense Mas (de president!).

L'acord, si és que es produeix, sembla més probable que arribi per festes de Nadal (no descartaria el 28 de desembre!), o potser passades les festes, just a darrera hora!

És clar que en el relat d'uns i altres ja es comencen a bastir arguments per espolsar-se, Junts pel Sí per una banda i la CUP per una altra, la responsabilitat d'unes noves eleccions, fruit d'un frustrant i desolador desacord!

Però tal i com ara estan les coses, amb retrets i pujades de to, no sé si un possible acord dibuixa un escenari més planer que unes noves eleccions...

Definitivament el qui no és ni era el més important, era i és el quid de la qüestió, amb o sense pressa!

Garcia Albiol, l'oracle

No sé si entre les seves qualitats, que alguna deu tenir, si més no basquetbolística, hi ha la d'endevinació, la d'oracle; Xavier Garcia Albiol va passar-se la campanya electoral del 27S repartint el titular "s'ha acabat la broma", però rere el titular advertia que "a cada acció (s'entén que de caràcter sobiranista per part del govern actual, del futur o del Parlament) hi haurà una reacció (s'entén que del govern estatal del PP)".

Si el procés d'independència és una broma, aquesta encara no s'ha acabat, malgrat Garcia Albiol i el Partit Popular de Catalunya; però tampoc s'ha acabat la broma en forma d'ofensiva que el PP, des del govern central, fa i farà contra el procés: la darrera reacció, les especials condicions del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA): una broma de mal gust!

Si la declaració de desconnexió que va aprovar el Parlament volia semblar una DUI sense ser-ho, ara aquesta decisió del FLA del govern espanyol vol semblar, sense ser-ho, una intervenció estil article 155 de la Constitució Espanyola. El que va dir Garcia Albiol: acció - reacció!

Si el procés és una broma, tenim rialles assegurades per estona... i ja sabem que qui riu primer plora darrer; o era riu bé qui diu darrer?!

Garcia Albiol, però, té un altre oracle per demostrar: la investidura del president Mas amb el vot favorable de la CUP, tal i com va predir dies enrere, provocant en directe a la televisió a Antonio Baños. Deia Garcia Albiol que l'acord d'investidura arribaria abans de l'inici de la campanya electoral, tot i que l'ANC ha avançat la data de caducitat de l'acord per aquest proper divendres, dia 27 de novembre.

Els camins de la política catalana són, des del 27S i sobretot des de la fallida segona votació d'investidura, inescrutables... i terriblement perillosos (o no?) si l'oracle ha de ser Xavier Garcia Albiol!

Negarà 3 vegades abans que canti el gall?

I finalment va concloure tot dient: "... aquesta mateixa nit, abans que canti el gall, tu m'hauràs negat tres vegades".

Però l'Antonio Baños de la CUP va callar, car ja l'havia negat dues vegades en la negra nit de la investidura, per ara fallida, del president Mas.

La CUP no negarà per tercera vegada la investidura del president Mas; de produir-se una nova votació serà conseqüència de l'acord al que finalment (fatalment?) hagin pogut arribar. A aquestes alçades ja no sé si l'acord seria la millor de les notícies, doncs és cert que rere els titulars dels atemptats de París el procés va fent via per un camí mai transitat abans, un camí incert en el que Junts pel Sí, i especialment CDC, s'hi obre pas matxet en mà. El discurs de CDC s'ha tensat en relació a l'enroc que, per ells i molts independentistes, la CUP sotmet a la investidura del president Mas, i per tant, per molts, sotmet al procés.

Naturalment si no hi ha acord no hi haurà nova votació i es deixarà morir la intensa, i tendra, onzena legislatura, d'inanició.

De convocar-se de nou eleccions la traïció de la CUP, als ulls i per boca de molts independentistes de Junts pel Sí, assolirà tals cotes que la qualificació "d'alta" quedarà curta!

No sé si aquests dies la CUP calibra quina traïció és pitjor, si la suposada, i presumpta, al procés, o l'auto-traició que, també presumptament, es farien a sí mateixos contradient una de les promeses, i premisses, electorals més reiterades abans, durant i després del 27S: no investirem Mas president!

Garcia Albiol provocava Antonio Baños l'altre dia a la televisió assegurant que el líder de la CUP, i totes les seves assembles, s'haurien de menjar amb patates tal promesa electoral, pronosticant un acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir Mas abans del 4 de desembre, inici de la campanya electoral del 20D.

Més aviat ha situat un termini per l'acord l'ANC: el 27 de novembre. No sé si els partits ja comencen a calcular si el cost d'un mal acord, d'un acord forçat, no seria pitjor que la convocatòria d'unes noves eleccions... De moment tots els camins, fins i tot aquest desconegut i incert pel qual circula el procés, el desgasten...

De totes les incerteses possibles de moment l'única certesa sembla ser que la CUP no negarà per tercera vegada la investidura del president Mas: o votarà a favor o callarà. I si calla llavors molts amb ganes li podran retreure i dir que hauran fet del seu silenci paraula i que, com ja van dir en una piulada esborrada, s'hauran alineat amb l'eix del mal.

Inevitablement, aviat, cantarà el gall!

El super poder de la CUP

La CUP, amb els seus 337.794 vots i 10 diputats al Parlament de Catalunya, està fent quelcom que de moment Junts pel Sí, amb els seus 1.628.714 vots i 62 diputats no ha fet: dir qui pot ser o no pot ser conseller i, per si no fos poc, vetar el candidat a president de la Generalitat de Junts pel Sí, Artur Mas. Ahir, sense anar més lluny, fins i tot va posar sobre la taula un candidat alternatiu: Raül Romeva!

El que ni tan sols ERC va gosar fer amb el PSC i Montilla, amb una correlació de forces més ajustada, la CUP ho fa amb Junts pel Sí. És més, també condiciona, a desgrat d'alguns membres del govern en funcions de l'encara president (en funcions) Mas, l'agenda política avançant l'aprovació d'una resolució de desconnexió abans de la investidura d'un president a qui no pensen investir!

La pressió de molts independentistes, s'entén que votants de Junts pel Sí, és evident i per moments creixent des de la nit electoral del 27S, però gens menyspreable és la pressió que la CUP fa sobre Junts pel Sí per dur l'agenda política vers els seus interessos.

És cert, i d'aquí la indignació de molts independentistes, que la CUP exerceix més poder que els que li van atorgar les urnes, però els super poders de la CUP no venen pels seus 10 diputats, sinó per la seva condició d'imprescindibles per tal que el procés, amb la investidura inclosa, segueixi endavant!

La força de Junts pel Sí és parlamentàriament molt gran, però a la vista dels resultats, i sobretot dels fets, insuficient; la seva principal feblesa és la manca d'alternatives, dins l'arc parlamentari, per a pactar la investidura!

Aquest és l'autèntic poder de la CUP, un poder sobrealimentat per un resultat capritxós i per la manca d'alternatives de Junts pel Sí.

Junts pel Sí no ha trobat, encara, la "kriptonita" que pugui neutralitzar el super poder de la CUP!

Mas o eleccions?

Lluny de dissipar-se la pressió sobre la CUP sembla haver augmentat aquests darrers dies en un crescendo evident per la proximitat, la setmana vinent, del primer debat d'investidura del Parlament de Catalunya.

Els 10 vots de la CUP no són de ningú més que d'ells mateixos, de la CUP i del què el el partit acabi decidint què fer-ne, a través de les seves assemblees i reunions internes tot i que, en últim cas, són dels 10 diputats electes!

Esmento aquesta evidència perquè sembla que més que a la CUP aquests 10 vots, o si més no un parell, hagin d'estar al servei d'un altre partit, Junts pel Sí, per facilitar i renovar la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. No són pocs els columnistes, periodistes o comentaristes (lectors que fan comentaris a articles i notícies), presumptes votants de Junts pel Sí suposo, que reclamen, quan no exigeixen, que els de la CUP es deixin de bajanades i investeixin Mas!

De moment la CUP ja ha fet saber a la nova presidenta del Parlament de Catalunya la seva voluntat i intenció de no investir-lo! Fins aquí res que no sabéssim ni haguessin dit.

O Mas o març?
Aquests darrers dies veus convergents han deixat anar, deixat entendre, que o Artur Mas és investit president o inevitablement hi haurà eleccions anticipades al març.

L'escenari d'unes noves eleccions és percebut, avui i a priori, com el menys desitjable dels escenaris, ja que fins i tot s'afegeix a les moltes incerteses que genera, la de si es reeditaria la coalició Junts pel Sí, ara que pel 20-D, en una decisió certament controvertida, serà que no!

No sóc de la CUP ni en conec les dinàmiques internes, però em costa molt veure que, ni que siguin dos dels seus diputats, votin a favor de la investidura de Mas, i no només per mantenir la coherència respecte el que van dir i reiterar en campanya, també i sobretot pel compromís contret amb els més de tres-cents mil votants.

Sí, ja sé que la força de Junts pel Sí, amb més d'un milió i mig de vots, és major, però cap d'ells va votar la CUP i ara el capritxós resultat del 27S ha donat a la CUP més poder del que els seus vots, sobre paper, representen!

Entenc que Junts pel Sí, i especialment CDC, defensin fins a les últimes el seu presidenciable i no vulguin parlar de cap escenari de futur sense el president Mas re-investit; amb la mateixa força que la CUP diu NO a la investidura de Mas, Junts pel Sí el defensarà com a (únic?) presidenciable. El cost que el president (en funcions) Mas faci un pas enrere (podria fer-lo al costat?) és també molt elevat!

Si la qüestió és Mas o urnes jo aniria preparant les urnes, per si de cas...

El penúltim NO del procés

Si el procés vers la independència fos un joc, que entenc que no, una de les principals regles, possiblement la regla d'or, seria que el No no només et penalitza, sinó que sobretot et desqualifica! En un altre moment del procés vam veure-ho, i viure-ho, amb el dret a decidir i el 9N, i més recentment amb la independència: el PSC a les primeres de canvi, i després ICV - EUiA i Unió després, han dit en algun moment No, i el seu no els ha desqualificat del joc!

Tres són els partits que finalment abanderen el Sí, ara ja un sí clar a la independència: CDC, ERC i la CUP, tot i que els dos primers s'han eclipsat formant la llista amb el president, altrament dita Junts pel Sí.

Els resultats electorals del 27S, capriciosos ells, han dibuixat un escenari més dramàtic per a les formacions independentistes del que semblava la mateixa nit electoral; si l'abstenció de la CUP per investir de nou el president Mas ja es venia cara, ara la seva possible investidura té un preu que no sé si el propi president Mas estaria disposat a pagar: desfer privatitzacions, desobediència a les lleis espanyoles i inici del procés constituent des del minut zero!

La pressió que la CUP rebia, i rep encara, pel "qui" ells l'han retornat amb la pressió a Junts pel Sí pel "què", el "com" i el "quan": procés constituent, desobeint les lleis de l'estat espanyol, des de ja, és a dir, des del primer moment de la constitució del nou Parlament, abans de la investidura de qualsevol president!

Com aquell joc en què dos es miren seriosos de fit a fit fins que a un se li escapa una rialla, la CUP i Junts pel Sí semblen jugar ara a no ser el primer a dir que No, no al procés, sinó a les condicions de l'altre per no aturar-lo. I ja sabem que el no no només penalitza, sobretot desqualifica!

Llegia dies enrere un columnista que lamentava que els resultats no haguessin despertat l'eufòria de la parròquia independentista, com podia ser que no es celebrés pels carrers tals resultats; el resultat és que aquests darrers dies, com va passar després de les conferències del president Mas i Oriol Junqueras després del 9N, amb els seus respectius i contraposats fulls de ruta, hi ha independentistes que retreuen a d'altres el seu poc compromís (o esforç) vers el procés...

Ei, però encara no hi ha res perdut, doncs encara no s'ha dit el penúltim No! Negocien Junts pel Sí i la CUP per trobar una sortida al capriciós resultat del 27S, una sortida que, de produir-se, comportarà renúncies i sacrificis per ambdues parts...

De no ser així, s'albiren noves eleccions, si és que un inesperat canvi de rumb ho evita!

Entre necessari i imprescindible

Anna Gabriel observada de prop per Antonio Baños. Foto: Marc Puig Perez

"Aquí totes som necessàries, però ningú és imprescindible. El senyor Mas no és imprescindible".

Aquesta frase la va dir la diputada al Parlament electa Anna Gabriel la nit electoral del 27S, situant la posició de sortida de la CUP d'un dels temes més candents de la campanya electoral (fer o no fer Mas president) i el més calent d'entre tots els temes post-electorals.

Jo reconec en més d'una ocasió haver utilitzat també aquesta mateixa expressió, "ser necessari però no imprescindible", per expressar precisament el mateix que Anna Gabriel i la CUP volien transmetre la nit del 27S.

Amb aquesta expressió tots vam entendre, i Artur Mas el primer, que per la CUP el procés no depèn de si Artur Mas és o no de nou president de la Generalitat; altres veus, naturalment de CDC i algunes de Junts pel Sí, poden dir, i de fet han dit i diuen, responent a aquest posicionament de la CUP, que Artur Mas no només és necessari, també (o sobretot els més abraonats) és imprescindible!

I així estem una i altres, debatent entre nosaltres si Artur Mas és només necessari o sobretot imprescindible, un debat que, segons com es tanqui empeny el procés o duu a unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, escenari que podríem debatre si seria més dantesc o kafkià!

Tenint clar que per mi Artur Mas no és imprescindible, ni pel procés ni per governar qualsevol altra Catalunya, em preguntava fins a quin punt el considerava necessari; la resposta la vaig trobar, com tantes altres vegades al diccionari:

si no és imprescindible, és que no és necessari! O si voleu a l'inrevés, si és imprescindible, és precisament perquè és necessari!

Defineix el diccionari com a necessari allò "De què hom no pot passar-se, no pot prescindir", i imprescindible simplement "De què hom no pot prescindir". És a dir, entre necessari i imprescindible les diferències, si hi són, són mínimes!

Tornant a la frase inicial, doncs, potser seria més correcte dir, tot i que políticament més incorrecte, "aquí totes som necessàries, però el senyor Mas és prescindible", que és veritable sentit que volia tenir la frase. El problema és que si Artur Mas és necessari, i per tant imprescindible, no pot fer cap altre paper que no sigui el de president...

Malgrat aquest article, ni necessari ni imprescindible, el debat segueix, desesperadament apassionant!

Ho sento, no vaig votar per vosaltres!

El passat diumenge, dia de les eleccions del 27S, vaig veure més d'una piulada de votants que deien que havien votat pels seus fills, pels seus néts i pels seus absents!

Uf, quina responsabilitat! Jo vaig votar només per mi i prou feina que vaig tenir!

Sí, ja sé que aquesta fal·làcia era sobretot un missatge simbòlic promogut per una de les candidatures, una manera d'apel·lar al passat i el futur d'una lluita, d'una conquesta, d'un anhel i de relligar-los (passat i futur) amb el present.

Per un moment vaig imaginar-me a mi mateix intentant votar per les meves filles; aquí podria tenir dues opcions: una votar pensant en elles, l'altra votar el que elles votarien; ambdues coses, ja ho veieu, no són el mateix.

Imaginem que voto pensant en elles, és a dir, pensant en el que jo considero que és millor per elles: qui m'assegura que el que jo penso que és millor per elles és el que elles volen?

Jo sempre he pensat que era millor per elles que no fessin la primera comunió; ho pensava abans que la fessin, ho pensava el dia que la van fer i ho segueixo pensant ara; però les meves tres filles al seu dia van pensar just al contrari, pels motius que siguin elles van pensar que el millor per elles era precisament fer-la!

Naturalment puc creure'm la fantasia pensant que la independència per si sola reserva i garanteix un millor futur per les meves filles, però si no em concretes un xic més la independència (o la no independència) em faltaran arguments per decidir el meu vot.

En tot cas aquí el que sempre estarà en joc en relació al meu vot és el que jo penso, el que jo penso que és millor per elles; però també podria fer la segona opció: votar per elles, votar en funció del que elles realment pensen i desitgen.

En aquest segon cas les podria reunir a les meves tres filles, de 9, 13 i 16 anys, planta'ls-hi al davant les diferents paperetes de les candidatures i demanar que cada una fes la seva elecció. Imaginem que els hi dic que com que en aquestes eleccions es decideix sobretot el seu futur qui millor que elles per decidir-lo!

És clar que elles són tres i jo només tinc un vot. Qui em garanteix que les tres triarien el mateix vot? Si el vot és diferent què faig, voto només per una o dues de les meves filles? I l'altra?

Més complicat trobo votar pels absents! Per quins absents, per l'avi conservador o pel progressista? Pel que es va exiliar o pel que es vestia amb la camisa blava? Per l'àvia republicana o per la devota de d'Escrivà de Balaguer? Pel l'oncle que militava al mateix partit que com jo o pel cunyat que votava contra els meus? I absents fins a quin grau de parentiu?

Aquests dies algú va tenir la gosadia de dir-me què hagués votat el meu pare en cas de ser viu! Ho feia per tal de decantar el meu vot. Especular sobre el què pensaria ara el meu pare és un exercici de política ficció, un entreteniment que pot resultar divertit, però que no podem prendre'ns seriosament.

"El que faria ell" en aquesta o aquella situació, tota especulació va morir amb ell i jo el respecto massa com per magrejar-lo d'aquesta manera tan barroera. Només per situar-vos us recordo que el meu pare es va morir el 31 de gener del 1981!

Imaginem, però, seguint amb la fantasia de votar pels absents, que els convoco en una sessió d'espiritisme i, com he fet amb les meves filles, els hi dic que deixo el meu vot a les seves mans, en honor a la seva memòria!

Després de manifestar les seves desavinences ideològiques i anacròniques ben segur que només  es posarien d'acord en una cosa: que els deixés descansar en pau!

Molt diferent és votar pensant o per una persona concreta, votar per l'àvia republicana o votar per l'avi falangista, tot i que la responsabilitat del vot és personal i intransferible! Si ningú ha de votar per nosaltres, nosaltres no hem de votar per ningú!

Així que no, ho sento molt estimades filles i estimats absents, no vaig votar per vosaltres, no ho he fet mai i no tinc previst fer-ho!

Disculpeu les molèsties!

Sota pressió

Resistirà la CUP la presisó? Foto: Ferran Sendra / El Periódico

Si Miquel Iceta i el PSC van ballar al ritme d'una cançó de Queen, "Don't stop me now", ara sembla que de música de fons sonarà, aquests dies post electorals i fins a la investidura del nou president de la generalitat, un altre tema del quartet britànic: "Under pressure"!

Mentre Iceta segueix ballant sense parar fins a les eleccions generals de desembre, la CUP notarà, sobre les seves espatlles, la pressió d'una bona part d'independentistes per tal que no siguin un escull per a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. La pressió, de fet, ja l'han començat a patir!

Em fa pensar, aquesta situació, amb la pressió que ERC i Oriol Junqueras van viure després del 9N, sobretot a partir de la conferència que Junqueras va fer dies després de la d'Artur Mas. Aquells dies l'independentisme semblava viure un nou cisma i ERC i Junqueras van ser titllats, per molts independentistes, de traïdors!

La pressió de la gent, també de l'ANC, però sobretot l'habilitat del president Mas, que deuria cantar-li "Friends will be friends" a Junqueras a cau d'orella, van fer que finalment ERC accedís als desitjos del president Mas d'aglutinar ell una llista, sinó unitària, sí majoritària. De fet amb Junts pel Sí hom pot interpretar que CDC ha canviat Unió per ERC.

Ara la pressió la té la CUP. Hi ha qui diu que els seus 10 diputats no poden condicionar la voluntat dels 62 de Junts pel Sí que volen fer Artur Mas de nou president de la Generalitat; també diuen que Junts pel Sí ha rebut un amplíssim suport de vots (entonant "We are the champions") sense amagar (?) que Artur Mas malgrat no ser el cap de llista, sí que seria el presidenciable.

Però també la CUP pot dir que ells sempre han manifestat en campanya electoral que no farien Artur Mas president, i sí, amb els seus 10 diputats poden condicionar la investidura, doncs aquestes són, ara i aquí, les regles del joc democràtic i el resultat els dóna aquest poder, els permet ser clau!

Serà aquesta una bona prova de resistència d'un partit que s'ha mostrat sempre molt coherent i conseqüent entre el que diu i el que fa... I més pressió rebrà ara, amb un president Mas imputat, amb capacitat d'ésser elevat a la categoria de màrtir, o qui sap si fins i tot d'anti-sistema!

De moment la CUP segueix entonant el "I want it all", doncs ho volen tot, independència i revolució, que per ells són la mateixa cosa, és un tot!

Veurem quins altres dels èxits de Queen posen música a aquest procés polític: de moment esperen temes com "We will rock you", "Keep yourself alive"...

"The show must go on"!

Iceta encara balla!

Iceta ha ballat com ningú en aquesta campanya electoral! Foto: PSC

Diuen els esportistes que el bronze en general deixa un millor gust de boca que la plata d'una medalla, doncs el segon es lamenta de no haver quedat primer, però pel tercer assolir el metall el situa dalt del podi, compartint la glòria amb els altres dos metalls.

És indiscutible la medalla d'or de Junts pel Sí, fruit del suport majoritari que han obtingut; la seva victòria és incontestable, han guanyat les eleccions i a més amb un ampli marge sobre els altres partits.

Però no han obtingut l'anhelada majoria absoluta i els seus (provisionals) 62 diputats poden resultar insuficients per la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat, si la CUP manté el que ha dit que faria: no investir Mas president. Està disposat Artur Mas a sacrificar-se com a president? Podria ser, ara sí, Oriol Junqueras el candidat que permetés i facilités un govern independentista de concentració, o com a mínim un govern en minoria de Junts pel Sí?

Una altra lectura dels resultats també aporta un gust agredolç a la victòria del Sí (sumant, aquí sí, els vots de Junts pel Sí i la CUP): majoria d'escons per la independència, no majoria de vots. Un escenari complex que ambdós partits hauran de saber gestionar. Un petit raig d'aigua que, inevitablement, aigualeix el vi!

La medalla de plata l'ha aconseguit Ciutadans de manera exultant, insultant per molts, fins i tot sorprenent per la seva força, arraconant el Partit Popular i pessigant de nou, superant-lo, al PSC. Si en aquesta darrera legislatura hi ha hagut un cap de l'oposició amic del govern, en aquesta que ara s'obrirà, plena d'interrogants i incerteses, s'albira una cap de l'oposició que farà una oposició frontal al govern, retornant al model clàssic.

Miquel Iceta ha sabut i pogut sostenir un PSC que tothom veia en caiguda lliure i augurava tocat, encara que no enfonsat com li ha passat a Unió, que s'ha enfonsat parlamentàriament. Amb més complicitat que mai amb un PSOE amb ganes de governar a Madrid Miquel Iceta i Pedro Sànchez han sabut ballar junts, més en els discursos que en els balls pròpiament dits, situant el PSC i el seu federalisme en una mena de llunyana sala d'espera, a veure si el PSOE i Espanya el criden. Que tot és relatiu ho demostra que el pitjor resultat del PSC en unes eleccions autonòmiques no es viu com una derrota!

La CUP ha guanyat galons en escons però sobretot en el fet de ser peça clau i imprescindible en el procés d'independència. Junts pel Sí té la força majoritària, però sense la CUP el procés no pot avançar, i la CUP no només vol impulsar-lo, sinó que vol fer-ho evitant que viri cap a la dreta.

El resultat final d'escons i vots del 27S donen arguments a tots els partits per a fer la lectura que més els interessa, més enllà dels seus resultats concrets: si el seu partit no ha guanyat, o no ha guanyat prou, potser sí la seva causa! L'escenari és aparentment clar, però alhora molt complex de gestionar... 

Si cada seu electoral fos una pista de ball a la del PSC encara hi veuríem Miquel Iceta ballant i cantant "Don't stop me now" fins a les eleccions generals de finals de desembre! I és que aixo és un "no parar"!

De fet per alguns partits polítics la nit electoral va començar la campanya de les eleccions generals; per d'altres el principi de la fi del procés!

Ara és el moment de la política, diuen; veurem si amb majúscules o amb minúscula!

El vídeo de la setmana: i la europea?

Si a la primera setmana de campanya electoral vam veure en Miquel Iceta ballant i els de la CUP en un curt en plan "road movie" aquesta segona setmana hem vist Artur Mas i Pablo Iglesias fent l'indi, però sobretot Mariano Rajoy descol·locat i fent-se el gallec, sense èxit, doncs no se'n va poder escapolir, en una entrevista d'Onda Cero a La Moncloa.

El fragment de l'entrevista de Mariano Rajoy ben segur serà una lliçó pels caps de futures campanyes electorals, com el debat electoral de TV3 pot ser una lliçó de com NO s'ha de moderar un debat electoral per a les facultats de periodisme... Però no ens desviem del tema d'avui, del vídeo de la setmana!

Com els altres grans moments de la campanya, el moment de l'entrevista en que Mariano Rajoy sembla (?) ignorar la Constitució Espanyola ha estat objecte de mofa i ha generat multituds de "memes" a internet.

Especialment divertit és aquest vídeo que reprodueix el tros de l'entrevista amb Homer Simpson fent el paper de Mariano Rajoy! Pobre Homer, quin paperot que li fan fer!



Bon divendres... que a fe que ho serà, doncs per fi s'acaba la campanya electoral!