Apa, adéu siau... Minuts Musicals que ens va dedicar Món Marquès

Ja fa unes quantes setmanes que la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal, de Girona, va acollir la cerimònia d'enterrament i comiat del pedagog Salomó Marquès i Sureda, a qui mesos enrere se li havia fet un merescut homenatge.

La cerimònia es va desenvolupar tal com el propi Món Marquès havia previst i preparat de feia temps, tant pel que fa a les lectures com pel que fa a les cançons.

No és el més habitual que sigui la persona difunta qui prepari la cerimònia del seu propi enterrament; a vegades pot haver-hi el suggeriment, o la voluntat manifesta, d'un text o d'una cançó, però en el seu cas en Món va deixar preparada, pràcticament, tota la seva cerimònia de comiat.

Els textos i les lectures van ser de Pere Casaldàliga, Arcadi Oliveres i Narcís Comadira i, finalment, les Benaurances, i les cançons van ser "Tossudament alçats" i "Que tinguem sort", aquesta al final, de Lluís Llach, "He mirat aquesta terra" de Raimon i un fragment de "El Pessebre" de Pau Casals i Joan Alavedra.

Aquestes són les músiques amb què en Món ens va dir, a manera de comiat i de petició: "Apa, adéu siau, treballeu per millorar el món. Sigueu feliços."

Fins a 33 anys! Entrevista a Engràcia Bramon Ayats

Avui dia, les trajectòries dels i les mestres a les escoles són de períodes més curts que anys i dècades enrere: hi ha més mobilitat, i també més possibilitat de fer-la, ja que hi ha més escoles.

Dècades enrere era més habitual trobar mestres que comptaven per dècades la seva dedicació a la mateixa escola, fins al punt que veien passar famílies senceres, generació rere generació, tenint alumnes els pares dels quals ja els havien tingut, també, d'alumnes.

Aquest va ser el cas de la mestra Engràcia Bramon Ayats, tota una referent per a diverses generacions d'alumnes de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter i, tot i que fa més de deu anys que es va jubilar, la seva empremta i el seu llegat, després de 33 anys de dedicació, encara segueixen vius i presents dins i fora de la comunitat educativa del poble. Un bon exemple de la petjada que ha deixat al poble va ser l'honor que va tenir, una vegada jubilada, de ser pregonera de la Festa Major.

De la seva trajectòria a l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter i de molt més en vam parlar amb l'Engràcia, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Els riscos de compartir fotos dels nostres fills i filles a les xarxes

És possible que, si sou de la generació dels «baby-boomers», de la «generació X» i fins i tot de la dels «millennials», hàgiu viscut aquesta escena o us hi hàgiu reconegut quan l'heu vista en alguna pel·lícula. L'escena és aquella de l'adolescent que porta a casa la nova parella i els pares, o especialment la mare, treuen l'àlbum de fotos familiar, d'aquells d'anelles on s'hi anaven enganxant les fotos de la família, perquè la parella vegi les fotos de l'adolescent quan era un nadó, mentre aquest es mor de vergonya.

Ja fa anys que aquesta escena pràcticament no es produeix, i no només perquè amb prou feines es fan àlbums de fotos físics, sinó perquè és possible que avui una parella d'adolescents ja hagi vist les fotos de petit de l'altre a les xarxes socials dels pares i mares, sinó a la seva... Bé, les fotos de nadó i de totes les seves etapes.

Tornant a l'escena, tot i que la situació podia ser vergonyosa, fins i tot incòmoda, aquelles fotos íntimes i familiars es mantenien als àlbums físics de casa i no en sortien. Aquelles fotos en paper, també els seus negatius, restaven sota el control i la custòdia de la família dins de casa i, excepte algunes fotos de celebracions com ara bateigs, aniversaris o comunions, no es compartien ni amb familiars llunyans i, encara menys, amb estranys.

Amb la digitalització de la fotografia, d'una banda, i l'eclosió de les eines digitals i les xarxes socials, de l'altra, tot això ha canviat. Avui els àlbums de fotos són sobretot digitals, amb quantitats ingents d'imatges desades a casa d'altri, com Google, Apple, Meta i companyia, i amb una compartició i propagació de moltes d'aquestes fotos i vídeos de caràcter familiar, fins i tot íntim, a les xarxes socials.

La nova necessitat creada per les xarxes socials de compartir gairebé tota la nostra vida a través de la seva xarxa, de la seva teranyina, no és immune a moments tan especials i intensos com la maternitat i la paternitat. Avui dia ja no ens estranya gens veure com molts pares i mares comparteixen, i gairebé retransmeten, a les xarxes socials el dia a dia de la gestació, del naixement i de la criança dels seus fills i filles, exposant-los també a ells i a elles.

D'aquesta pràctica de publicar de manera recurrent imatges i vídeos dels fills i filles a les xarxes socials i eines digitals com Instagram, TikTok, Facebook, X, YouTube o WhatsApp se'n diu «sharenting», un neologisme anglès nascut de la unió de «share» (compartir) i «parenting» (criança).

Aquesta sobreexposició digital dels infants, sovint feta amb la millor de les intencions, no és ni innòcua ni neutra, i quan es publiquen de manera reiterada imatges i vídeos de nens i nenes, se'ls està dotant d'una identitat digital prèvia, construïda per tercers, els seus propis pares i mares, de la qual no són conscients ni poden opinar. Abans fins i tot de saber llegir o escriure, alguns infants ja tenen una petjada digital profunda i extensa, amb imatges, hàbits, expressions, gustos, moments íntims i escenes quotidianes (a vegades amb plors i enrabiades) que quedaran associades al seu nom, al seu rostre, a la seva identitat,  condicionant i afectant així el seu futur.

Els riscos d'aquesta exposició són presents i futurs. A curt termini poden aparèixer situacions de burla, d'ús inadequat de les imatges o de vulneració de la intimitat. A mitjà i llarg termini aquestes imatges poden reaparèixer en el futur fora de context, condicionar la seva reputació digital, afectar processos educatius o laborals, o simplement esdevenir una font de vergonya o malestar quan l'infant ja és adolescent o adult i descobreix que la seva vida ha estat àmpliament documentada i exhibida sense haver-ho escollit. Ja n'hem vist exemples, i més que ens en trobarem.

A tot plegat, en la compartició de les imatges dels fills i filles a les xarxes, s'hi suma un element clau: la pèrdua de control. Un cop una imatge surt de l'àmbit privat, encara que sigui compartida en un grup aparentment tancat o de confiança, el control real, en aquest cas per part dels pares i mares, desapareix. Les fotos poden ser reenviades, copiades, descarregades o emmagatzemades en dispositius i servidors dels quals ja no en sabem res ni en tenim cap control. Allò que inicialment es comparteix per satisfer familiars, amics, coneguts o saludats, pot acabar circulant en espais completament aliens i fins i tot en mans de xarxes de pornografia infantil o de persones amb intencions delictives, que sovint s'alimenten d'imatges aparentment innocents extretes de xarxes socials i xats familiars.

Aquest escenari, incòmode però real, ha obert també un debat ètic sobre la monetització de la infància, dels fills i filles. Cada cop són més visibles els casos de pares i mares que converteixen el dia a dia dels seus fills i filles en contingut per a les xarxes socials, en audiència i, en definitiva, en negoci: infants que protagonitzen canals de YouTube, perfils d'Instagram o vídeos de TikTok amb milers o milions de visualitzacions, sense que quedi clar fins a quin punt hi ha consentiment, protecció o retorn real per a ells. Infants que es converteixen en productes. La pregunta és tan necessària com inevitable: on acaba la criança i on comença l'explotació?

Tot això ens obliga, un cop més, a una reflexió més àmplia sobre la necessitat desmesurada de fer visible la nostra vida a les xarxes socials, sobre aquesta pulsió gairebé automàtica (i malaltissa?) de compartir-ho tot: el que mengem, el que sentim, el que vivim i, quan som pares i mares (avis i àvies), també el que viuen els nostres fills i filles (nets i netes). Potser cal preguntar-nos si aquesta exposició constant respon realment a una voluntat de compartir, o més aviat a una dinàmica imposada per empreses i plataformes digitals que viuen de la nostra atenció (del nostre temps), de les nostres dades i del nostre contingut.

Davant d'aquest context no hem de perdre mai de vista que sempre hauria de prevaldre l'interès superior dels infants, que hauria d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Alguns països ja han començat a legislar per limitar, regular o fins i tot prohibir la publicació d'imatges de menors a les xarxes socials, especialment quan hi ha una explotació reiterada o comercial. I amb això no es tracta de criminalitzar les famílies, sinó de posar uns límits clars en un entorn digital que ha demostrat ser molt més agressiu, persistent i opac del que ens pensem i percebem.

És en aquest context que s'entén perfectament que avui hi hagi mares i pares que, conscients d'aquests riscos, decideixin no compartir cap imatge dels seus fills i filles, ni tan sols amb la família més propera, a través de xats o xarxes socials. No ho fan per desconfiança, sinó per una voluntat conscient de no perdre el control sobre aquestes imatges, de protegir la seva intimitat i de preservar-los, als seus fills i filles, d'un dret que, paradoxalment, abans era gairebé automàtic: el dret a créixer sense ser observats, arxivats i etiquetats constantment. Un dret que, d'alguna manera, s'assemblava molt al que teníem quan les fotos familiars, les de la nostra infantesa, simplement dormien dins d'un àlbum de paper, guardat en un calaix de casa.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

Homenatge a Salomó Marquès Sureda

El 30 d'octubre de 2025 va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Món Marquès. Ell era al davant de la cua per entrar a la Sala La Planeta, per assistir, com cada any, a l'acte de lliurament del XLV Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, al costat de la Montse Terradas. Vaig saludar-lo i vam comentar breument quelcom relativament recent que ara no recordo. Aleshores ja sabia que havia tingut un mal pas.

Divendres passat el vaig tornar a veure, a l'acte d'homenatge que el Nucli Paulo Freire li va organitzar a l'Auditori Irla, un auditori que va quedar minúscul, de la gentada que hi va assistir. Va ser un homenatge emotiu i coral, en el qual vam poder escoltar la veu de moltes persones representatives de diferents àmbits, i també moments de la seva vida, que van valorar sobretot la seva contribució, com versaven els tres conceptes del pòrtic de l'homenatge, a l'educació, la memòria i la democràcia.

El seu llegat és vast i som moltes les persones que, d'una manera o altra, en són deixebles. Jo no sé si deixeble, però el que sí vaig ser, durant uns anys, va ser alumne seu com a estudiant del grau d'Educació Social a la UdG. Ell, juntament amb Sebas Parra i Alfons Martinell, formaven part del professorat que més admirava: sens dubte pel seu coneixement i per la seva capacitat de transmetre'l, sempre de forma crítica i participativa, i segurament també perquè tots tres havien estat amics, bons amics del meu pare, i naturalment també de la meva mare.

Com tants altres estudiants, en Mon també va despertar en mi l'interès pel moviment de renovació pedagògica de la República, sentint-me orgullós, a més, d'haver estat alumne d'una de les escoles de Girona nascuda en aquella època, el Col·legi Ignasi Iglesias, obra de l'arquitecte Ricard Giralt i Casadesús, avui Escola Montjuïc.

Hi ha una petita anècdota personal amb en Mon que no he explicat mai. El 25 d'abril de 2007, a un mes comptat de les eleccions municipals, en Mon va presentar, a l'antiga Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, el llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), escrit per Raimon Portell i ell mateix, i en la seva dedicatòria, em sembla que com tanta altra gent, va fer gala de la seva poca capacitat, si més no en aquesta qüestió particular, per als pronòstics: la dedicatòria comença dient "Al futur alcalde de Sarrià, en Roger...", i el cas és que l'alcalde sortint d'aquelles eleccions en va ser un altre, de Roger, pel que potser no ho va pronosticar tan malament.

La dedicatòria continua i a mig camí diu "esperant que ben aviat vingui la III República", i aquest sí que és un pronòstic que, tot i que ja han passat quasi vint anys d'aquella dedicatòria, encara espero que algun dia es compleixi.

Anècdotes a banda, celebro que en Mon hagi tingut en vida l'homenatge i el reconeixement que es mereix, i el més bonic del que es va fer divendres de la setmana passada va ser veure, i viure, com el seu mestratge i el seu missatge han calat, tan profundament, en tantes persones.

Infiltrades

Fa uns dies escrivia sobre la proposta del Govern de la Generalitat d'introduir policies de paisà en alguns instituts, una proposta que havia generat un rebuig unànime de la comunitat educativa. Doncs bé, aquesta setmana hem sabut que els Mossos d'Esquadra van infiltrar dues agents en una reunió de docents convocada arran de la vaga de mestres i professorat. Les van identificar i fer fora de la reunió. I jo, llegint la notícia, no podia evitar pensar: primer de paisà als instituts, ara d'infiltrades a les assemblees, sembla que hi ha una certa dèria per part del govern d'introduir la policia, d'una manera o d'una altra, en el sistema educatiu.

La perplexitat és majúscula. No sé si forma part dels protocols dels Mossos infiltrar agents en qualsevol moviment que tingui previst fer vaga o accions de protesta, però el que sí sé és que les vagues i les mobilitzacions del col·lectiu docent no han representat mai cap risc ni perill per a la ciutadania, més enllà de la logística familiar i de possibles talls de carrers. Infiltrar agents en una assemblea de mestres no és, precisament, el que hom esperaria d'un cos policial d'un país democràtic. I menys, quan el que es discuteix a l'assemblea és com millorar les condicions de l'educació pública.

A la perplexitat s'hi afegeix la sorpresa, i un cert punt d'humor, pel fet que les agents fossin detectades amb certa facilitat: sembla que no duien samarretes grogues, el símbol de la protesta del col·lectiu docent, un error estratègic o si més no, com a mínim, garrafal. Si la infiltració era una operació seriosa, el resultat va ser, com a mínim, poc lluït per al propi cos dels Mossos. Una operació fallida que, si no fos perquè la infiltració en si mateixa és una qüestió seriosa i preocupant, semblaria gairebé una broma. La indignació de la comunitat educativa és lògica i comprensible; l'evidència que l'operació va ser un fracàs, també.

I és una llàstima, perquè la policia ja forma part, i de manera molt positiva, del sistema educatiu quan participen, amb uniforme i a cara descoberta, en sessions d'educació viària, de seguretat a les xarxes o en tantes altres accions valorades molt positivament per la comunitat educativa. Aquesta és la policia que l'escola necessita i aprecia. No la de paisà als instituts. No la d'infiltrada a les assemblees de docents.

Policies a les aules

El Govern de la Generalitat ha plantejat una proposta pilot per introduir policies de paisà en alguns instituts, una proposta que ha generat un rebuig pràcticament unànime de la comunitat educativa. I no és d'estranyar: quan vaig sentir la proposta, el primer que em va venir al cap va ser la pel·lícula "Poli de guarderia", aquella comèdia en la qual Arnold Schwarzenegger s'infiltrava en una escola bressol per atrapar un delinqüent. Però allò era una comèdia, i el que ara ha proposat el Govern no té res de còmic: és una mesura que transmet un missatge preocupant sobre com s'entén i cal afrontar avui l'educació i la convivència als centres. Amb policies?

El cinema, però, també ens ha aportat una altra mirada, molt més propera a la realitat de molts centres educatius. Pel·lícules com "La classe" ("Entre les murs") mostren com és possible transformar la convivència i el rendiment d'alumnes conflictius en instituts de zones amb alta segregació escolar, no a través de la presència policial, sinó a través de la tasca docent, del diàleg, de la relació humana entre el professorat i l'alumnat. La solució als problemes de convivència als instituts no porta placa, sinó que es vesteix amb vocació, programes i, sobretot, recursos.

La proposta de policies de paisà als instituts és preocupant en un doble sentit. Per un costat, bandeja i minimitza les solucions socioeducatives, que encara tenen molt de recorregut de millora. Per un altre, treu autoritat a les figures professionals naturals dels centres: el professorat, els orientadors, els educadors socials, els psicòlegs. No es tracta de posar-hi figures d'autoritat formal i externa, sinó, precisament, de tot el contrari: es tracta de donar més autoritat, més recursos i més suport a les figures que ja hi són i que coneixen l'alumnat, el context i la realitat del centre.

Els instituts no necessiten policies; necessiten més mans, és a dir, ràtios més baixes, més educadors socials, més orientadors, més psicòlegs, més professionals que puguin acompanyar la complexitat creixent de l'alumnat d'avui. La comunitat educativa ho sap, ho reclama i ho ha dit de manera unànime davant d'aquesta proposta. La resposta, curiosament, és dins dels instituts, no fora amb policies, ni que sigui de paisà.

Tinc una bona notícia i una de dolenta...

[Aquest article l'hauria d'haver publicat mesos enrere, al voltant de l'estiu passat, abans de l'inici d'aquest curs...]

Tinc una bona notícia i una de dolenta: quina voleu primer?

Aquesta és la clàssica pregunta trampa, però avui aquesta pregunta no és cap joc, ens serveix per explicar dues realitats del Pont Major que conviuen en el temps i en l’espai, i que parlen del futur del nostre barri. També podríem parlar, i de fet així ho faré, de llums i ombres, metafòriques i literals.

La bona notícia, la llum, ens arriba del món educatiu; la dolenta, les ombres, de l’àmbit urbanístic. Comencem per la llum abans d’endinsar-nos en les ombres.

El Xifra manté i amplia els estudis de batxillerat

Finalment, i després d’un llarg període d’incertesa i mobilitzacions, de protesta i reunions, s’ha confirmat que l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà conservarà, a partir del curs vinent, l’oferta de batxillerat que estava en perill de desaparèixer, tal com ja es va explicar en el segon número d’aquesta revista. Aquesta continuïtat dels estudis de batxillerat és, finalment i després de moltes derrotes, una victòria per a la comunitat educativa del Xifra, i sense cap mena de dubte també per al barri i per al conjunt de la ciutat.

El Departament d’Educació no només ha rectificat en la seva intenció inicial de suprimir el batxillerat al centre, sinó que ha anunciat la seva consolidació i ampliació a partir del curs 2025/26, mantenint les dues modalitats que ja s’hi imparteixen actualment i ampliant l’oferta, tal com s’havia reclamat, amb la implementació d’un batxillerat en doble titulació amb ensenyaments esportius, i la incorporació del Batxillerat General i d’altres modalitats professionalitzadores. Una aposta clara pels estudis post obligatoris que, juntament amb la projecció del Xifra com a centre de Formació Professional Integrada, farà de l’institut un centre de referència a nivell de comarques gironines i fins i tot a nivell de país.

Amb aquesta decisió, l’institut Xifra hauria de poder tancar el període d’incertesa i d’inestabilitat en el què ha viscut els darrers set anys, per obrir un període de certeses i estabilitat.

És clar que mentre finalment l’institut Xifra veu la llum, aquesta no ens ha d’enlluernar de manera que no puguem veure altres dificultats que hi ha al barri, pel que fa als equipaments educatius, destacant especialment la davallada de les preinscripcions 

a les escoles Carme Auguet i FEDAC Pont Major, una ombra que malauradament cada curs es va fent més llarga i perceptible, una preocupant realitat que des de l’AV Pont Major hem traslladat a l’Ajuntament de Girona i al Departament d’Educació.

El Pla de Millora Urbana (PMU) Destil·leries I: més ombres que llum

En canvi, ja que parlem d’ombres, la proposta urbanística que l’Ajuntament de Girona està tramitant, el Pla de Millora Urbana (PMU) Destil·leries, està generant perplexitat, preocupació i malestar. El PMU Destil·leries I, aprovat inicialment, dibuixa un model de transformació urbana que molts veïns, veïnes i entitats del barri perceben com a desproporcionat i desconnectat de les necessitats reals del nostre entorn.

El projecte dibuixa una edificabilitat i densitat desmesurada, amb blocs residencials que, en alguns casos, arriben fins a les set i fins o tot vuit plantes d’alçada. A criteri nostre, aquestes alçades són excessives i desproporcionades respecte a l’entorn immediat, i no només generen desequilibri visual, sinó que projectaran ombres literals sobre els espais públics i edificis del voltant, afectant la qualitat ambiental i la sensació d’obertura urbana.

Tot i que es parla d’incrementar les zones verdes, la realitat és que la major part del sòl es destina a ús residencial privat, amb una reserva d’habitatge protegit clarament insuficient per respondre a les necessitats socials del barri. L’operació sembla més orientada a l’aprofitament immobiliari que no pas a una transformació urbana pensada des de i amb el barri.

A més, cal lamentar la manca d’un procés participatiu en l’elaboració del planejament, i l’AV Pont Major només hem pogut presentar, a correcuita, una sèrie d’al·legacions, demanant, entre d’altres qüestions, reduir el sostre edificable per adequar-lo a la superfície real aportada pel promotor, limitar l'alçada màxima dels edificis a planta baixa més 4 pisos, mantenir la plaça Teresa Borín en la seva ubicació actual i preservar els espais verds i el parc infantil, o garantir la mobilitat interna mantenint la circulació de vehicles pel carrer Formentera.

En definitiva, mentre celebrem amb alegria i raó la continuïtat i ampliació dels estudis de  batxillerat al Xifra, una bona notícia que reforça el valor dels serveis públics de proximitat, no podem deixar de posar el focus sobre un model urbanístic que, si no es revisa a fons, amenaça d’hipotecar el futur del barri amb un creixement desmesurat de gran impacte visual i social.

Educació i urbanisme, en el sentit més ampli d’ambdós termes, haurien de formar part d’un binomi inseparable del projecte del Pla de Barris amb Futur que, tal com es preveu, s’ha de desenvolupar al Pont Major els pròxims mesos, i que ha de permetre fer una millora urbanística substancial, especialment en les zones més degradades, i alhora reforçar i potenciar el teixit educatiu, social i comunitari del barri. L’esperança és que en aquest futur, les bones notícies vencin les dolentes, les llums a les ombres.

Article publicat el número 3 de la revista Som del Pont.

L'ESO torna al debat de Pont Major

Tres anys després d'haver perdut, tot i haver-lo defensat per activa, passiva i perifràstica, l'ESO al barri de Pont Major, el debat torna a situar-se a l'agenda política, ara gràcies a una moció presentada per la comunitat educativa de l'Escola FEDAC Pont Major.

Si fa tres anys qui liderava la defensa de l'ESO al barri era, sobretot, l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, reclamant que no desaparegués i oferint alternatives a la seva anunciada extinció, ara qui en lidera el retorn és la comunitat educativa de la FEDAC Pont Major, amb la proposta d'un futur Institut Escola, participat per les dues escoles d'educació infantil i primària, la mateixa Escola FEDAC Pont Major (concertada) i l'Escola Carme Auguet (pública).

La moció està motivada, en part, per la creixent davallada de preinscripcions i matrícules que pateix l'escola, no només posant en risc el concert, també la mateixa continuïtat d'un projecte educatiu arrelat al barri des de fa més de cent trenta anys. Aquesta davallada també afecta l'Escola Carme Auguet, de manera que transforma l'escenari de complementarietat que han tingut durant molts anys en un possible escenari de competència.

Una altra motivació de la moció és la recuperació dels estudis d'ESO al barri, en aquest cas vinculats a un projecte d'Institut Escola participat per les dues escoles. Això contrasta amb la reivindicació de fa tres anys, que reclamava vincular l'ESO a l'institut, que ara està en procés de conversió en un Centre de Formació Professional Integrada, a més d'estudis de Batxillerat.

La proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major no és nova; ja se n'havia parlat quan l'ESO de l'Institut Narcís Xifra es va veure amenaçada (aquest final de curs serà finalment extingida) i està bé que se'n torni a parlar i que es pugui plantejar. Ara l'alumnat del barri que cursa estudis d'ESO va a instituts de Girona, i a través del Pla Comunitari Construïm Ponts es van valorant els pros i contres d'aquesta realitat.

Naturalment, des del barri ens agradaria recuperar els estudis d'ESO, i és en aquest mateix marc, el Pla Comunitari Construïm Ponts, des d'on s'hauria de generar el debat i, sobretot, construir el consens. Perquè l'única manera possible que, algun dia, la proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major pugui ser una realitat és que aquesta sigui fruit del consens dins la comunitat educativa del barri, comptant no només amb les escoles i l'institut, també amb les associacions de famílies i, penso jo, també amb la participació de l'AV Pont Major, institucions i entitats que formem part, també, del Pla Comunitari Construïm Ponts.

És clar que aquest debat, certament interessant i necessari, no es pot fer sense tenir en compte dues altres qüestions: una de present i l'altra de futur.

La de present és, com ja he comentat abans, la creixent davallada de preinscripcions i matrícules a les dues escoles de primària, un factor que no només s'explica per la davallada de la natalitat, sinó per la situació de segregació escolar que tenen i pateixen ambdues escoles, que fa que no siguin les opcions prioritàries d'escolarització per a moltes famílies del barri; quelcom que no jutjo, tan sols descric.

La de futur és el creixement urbanístic que es preveu, un creixement que caldria fer de manera harmònica, i en aquest sentit el Pla de Barris Pont Major hauria de poder-hi contribuir, tant en l'àmbit urbanístic com en l'àmbit social i educatiu.

I és que un futur Institut Escola al Pont Major només tindrà sentit si, abans, treballem (ja des d'avui) perquè les escoles del barri siguin les opcions volgudes i prioritàries per a les famílies del barri, perquè l'oferta d'educació infantil i primària del barri sigui la primera opció a les preinscripcions per a la majoria de les famílies de Pont Major. Aquest escenari d'erradicació de la segregació escolar al barri hauria de ser una realitat abans no arribin les noves famílies que poblaran el Pont Major, amb el creixement urbanístic d'aquests pròxims anys.

Benvingut sigui, doncs, de nou el debat sobre l'ESO al Pont Major, un debat que cal fer tenint en compte les dificultats del present i les oportunitats del futur, les oportunitats del present, que també hi són, i les dificultats del futur, que també apareixeran...

Així comença... "Els mestres de la República"

Dies enrere explicava, en les pàgines digitals d'aquest bloc, que finalment vaig veure la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", la tràgica història, real, d'un mestre republicà, Antoni Benaiges i Nogués, que va topar, tot ell, la seva metodologia i els seus ideals, amb la violència del franquisme.

Veient la pel·lícula em resultava impossible no pensar, de nou, en la gran pèrdua que va representar, pel país, per la democràcia i per l'educació, la derrota republicana, amb tots els avenços que s'esteven fent, especialment en el camp educatiu. 

Tot i que la pel·lícula se centra en el relat vital, hi trobem traces del moviment renovador de la República, tant a Catalunya com a Espanya, moviment que tan bé van recollir Raimon Portell i Salomó Marquès al llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), en què documenten l'impuls i la contribució, tant valuosa com curta, de l'escola nova, laica i igualitària que plantejava la República, combatent l'analfabetisme imperant a l'època, i que va reprimir i anorrear el franquisme.

"Els mestres de la República" és un llibre que comença així:

1. On comencem?

Encara que pugui sobtar més d'un, aquest llibre podria començar en aquella Institución Libre de Enseñanza que va néixer el 1876 a Madrid i va introduir les idees i la pràctica de l'«escola nova» i va donar a conèixer pedagogs com Pestalozzi, Decroly i Dewey. Gent com Francisco Giner de los Ríos, Manuel Bartolomé Cossío i José Castillejo creien en la regeneració del país a través d'una escola que havia d'arribar a tothom i, també, en la formació per mitjà d'una educació integral de les persones. Més enllà dels corrents polítics i de les imposicions religioses, proclamaven la divulgació de la llibertat i la veritat científica. Sota les seves idees, gràcies al seu mestratge, els ajuts que oferien i les institucions que van promoure, com la Residencia de Estudiantes o l'Instituto-Escuela de Madrid, es van formar molts dels nostres mestres i pedagogs. Van obrir fronteres.

Però, per no anar massa enrere, ens situem al tombant del segle XIX al XX. Hi coincideixen molts canvis. S'acaba de perdre Cuba. El país ja està fortament industrialitzat. Els obrers s'organitzen. La Renaixença ha deixat de ser un moviment nostàlgic. Són molts els que treballen perquè el català recuperi el lloc de primera llengua del país, perquè pugui tornar a entrar a l'Administració pública, als diaris, a les escoles, d'on fa temps que ha estat bandejat. També es reclama més llibertat, dins d'un Estat que funciona amb un sistema democràtic força deficient.

L’alba del mestre que va prometre el mar

Dissabte a la tarda, finalment, vaig veure "El mestre que va prometre el mar", una pel·lícula inspirada en el llibre de Francesc Escribano "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar". El film narra la vida del mestre català destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), detingut i executat per una milícia de la Falange Espanyola pocs dies després del cop d'estat franquista del 18 de juliol de 1936.

La pel·lícula parla, sobretot, del silenci; del silenci imposat pel franquisme i dels efectes devastadors que va deixar en les generacions que van viure la Guerra Civil i la postguerra. Un silenci incòmode i atordidor que, d'alguna manera, encara sentim avui. Un silenci que no s'esvairà fins que s'hagin obert totes les fosses i s'hagi recuperat, i dignificat, la vida de tantes persones executades que encara romanen desaparegudes, com el mateix Antoni Benaiges i Nogués.

Quan vaig veure l'escena de la seva execució, em va venir al cap la cançó "Al alba" de Luis Eduardo Aute, que havia escoltat a la ràdio al matí, una cançó que, tot i no néixer amb aquesta intenció, va quedar per sempre vinculada als darrers afusellaments del franquisme, el 27 de setembre de 1975, dissabte va fer, justament, cinquanta anys.

És trist recordar aquests fets i esfereïdor comprovar que, d'alguna manera, el germen que va fer créixer el franquisme encara perviu. Davant les imatges de la milícia falangista de la pel·lícula, resulta inevitable establir paral·lelismes i no veure-hi alguns grups d'extrema dreta d'avui dia.

En la política actual encara ressonen ecos d'aquella guerra i d'aquella llarga postguerra; malgrat els esforços de les lleis de memòria històrica, avui encara persisteixen massa silencis.

Així comença... "La maravilla del dolor"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre dels que va contribuir a consolidar un terme del món de la ciència en general, i la física en particular que, aplicat a la psicologia, avui emprem possiblement en excés, especialment durant i després de la pandèmia de la Covid: resiliència.

La resiliència és, en la seva definició de l'àmbit de la tecnologia, la "resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragilitat del sòlid", i en l'àmbit de la psicologia la "capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses".

Una figura imprescindible de l'aplicació a la psicologia del concepte de resiliència és el neuròleg, psiquiatre i psicoanalista francès Boris Cyrulnik, sobretot arran de la publicació, l'any 2001, del llibre "Los patitos feos. La resiliencia: una infancia infeliz no determina la vida", tot un èxit editorial i de vendes, tot i que anteriorment ja havia abordat aquesta qüestió al llibre publicat l'any 1999 a França "La maravilla del dolor. El sentido de la resiliencia" (Ediciones Granica, 2001), reeditat l'any 2002 vist l'èxit del llibre publicat posteriorment.

Fa més de vint anys aquests llibres no només em van causar un gran impacte, també em van fer descobrir vides resilients que, possiblement fins aleshores, no les havia definit com a tals...

"La maravilla del dolor. El sentido de la resiliencia", de Boris Cyrulnik, és un llibre que comença així:

No se trata de lo que ustedes creen. No hay desgracia maravillosa. Pero cuando sobreviene la adversidad, ¿hay que someterse? Y si combatimos, ¿con qué armas contamos?

EL DESLUMBRAMIENTO DE CONOCER A NIÑOS QUE SUPERAN LA ADVERSIDAD

Siempre nos han deslumbrado esos niños que saben superar inmensas desgracias y forjarse una vida de hombre, a pesar de todo. Pero esta manera clásica de plantear el problema revela ya la forma como se lo interpreta. Nos "deslumbran" porque han "superado" una inmensa "desgracia". El deslumbramiento y la desgracia ya están relacionados. Y para que el sentimiento de triunfo acuda a la mente del observador, se necesita que el niño lastimado haya tenido tiempo de escribir varios capítulos de su historia y, al volverse así hacia su pasado, pueda advertir que ha triunfado.

Sólo mucho más tarde, al llegar a la "edad de la razón", podemos atribuir significado triunfal al estruendo de la infancia. Y sin embargo, en el instante mismo de la agresión, había ya un sentimiento en que se mezclaban sufrimiento y esperanza. En el momento de la herida, el niño abatido soñaba: "Un día saldré adelante... un día me vengaré... les demostraré..." Y el placer de soñar, combinándose con el dolor de la realidad, le permitía soportarlo. ¿Tal vez el tormento mismo exaltaba la necesidad de imaginar? "Los caminos empantanados tornan más deseable el alba espiritual y más tenaz la exigencia de un ideal".

La desgracia nunca es convertimos en relato, damos un sentido al sufrimiento y comprende-mos, mucho tiempo después, cómo pudimos transformar una desgracia en maravilla, ya que todo hombre herido se ve forzado a la metamorfosis: "Aprendí a transformar la desgracia en una prueba. Si una te baja la cabeza, la otra te la levanta", explica Catherine Enjolet.

Dos palabras organizarán la manera de observar y comprender el misterio de los que han salido adelante y una vez adultos vuelven hacia las cicatrices de su pasado. Son dos palabras extrañas, que preparan nuestra mirada: resiliencia y oxímoron.

Cuando la palabra resiliency nació en la física (soltura de reacción, elasticidad), designaba la capacidad de un cuerpo para resistir un choque. Pero atribuía demasiada importancia a la sustancia. Cuando pasó a las ciencias sociales, significó "la capacidad para triunfar, para vivir y desarrollarse positivamente, de manera socialmente aceptable, a pesar de la fatiga o de la adversidad, que suelen implicar riesgo grave de desenlace negativo". 

¿Cómo volverse humano a pesar de los golpes del destino? Esta pregunta existe apenas tratamos de descubrir el continente olvidado de la infancia.

Cinefòrum veïnal amb "El 47"

Dies enrere vaig tenir el privilegi de participar en un cinefòrum al Cinema Truffaut amb la projecció de la pel·lícula "El 47" i el debat posterior, una iniciativa organitzada per la Xarxa de Centres Cívics de Girona. Ens hi vam aplegar veïns i veïnes de tots els barris de Girona, compartint una estona de cinema i de reflexió sobre els reptes i les reivindicacions que afrontem, encara avui, des del moviment veïnal.

La pel·lícula, basada en fets reals, ens transporta al cor d'una de les moltes lluites veïnals i migratòries de la Catalunya de post guerra (ambdues lluites per molta gent eren indissociables), una lluita del barri de Torre Baró, a Barcelona. Veient la pel·lícula, però, no podia deixar de pensar en altres "Torre Baró", com el gironí que podria representar Torre Gironella, o el figuerenc que va viure i relatar en primera persona el meu pare, Just M. Casero, localitats que, com tantes altres arreu de Catalunya, també es va viure el barraquisme, la precarietat i la necessitat de dignificar la vida.  

Després de la projecció, vaig compartir col·loqui amb l’Antonio Fernández, un activista veïnal de Torre Baró que va viure aquells anys convulsos, i lluita en l'àmbit veïnal encara avui, en els anys convulsos actuals, la Joana Zambrana, una veïna de Girona que va viure en primera persona l’experiència del segrest del 47, i la Laura Tarrés, una jove activista vinculada al teixit associatiu de Santa Eugènia de Ter. Tots vam coincidir en la importància de la lluita col·lectiva, de l'organització veïnal i de la memòria compartida.

Al llarg de les meves intervencions vaig voler fer un apunt sobre dues figures imprescindibles per entendre el barraquisme a Girona i el seu llegat: Ramon Llorente i Luis Herrera. En Ramon Llorente, infant que va viure a les barraques de Montjuïc i que va arribar a ser el defensor de la Ciutadania de Girona, per la fermesa amb què sempre defensa que l’ascensor social només és útil si puja col·lectivament; en Luis Herrera per ser, encara avui amb més de noranta anys, un referent infatigable del moviment veïnal, una veu compromesa i sempre present en la lluita pels drets dels barris i de les persones més vulnerables.

En el col·loqui també vam remarcar la importància de l’educació com a eina d’inclusió i apoderament, ja que quan oferim oportunitats educatives, estem obrint portes, no només per créixer personalment, també per a fomentar l'esperit crític i per transformar col·lectivament la societat.  

I inevitablement també vam parlar del barraquisme, un fenomen avui encara present, tot i que no té la mateixa cara que fa dècades; el barraquisme no ha desaparegut: l’ocupació precària, el relloguer d’habitacions i la inseguretat residencial són el nou paisatge del barraquisme contemporani. 

La lluita per la dignitat continua, i continua essent una lluita veïnal. Només des de la comunitat, des del suport mutu i la lluita veïnal podem fer front als nous reptes socials i construir barris més justos, més dinàmics, més humans.

Més enllà de la projecció de la pel·lícula i del col·loqui posterior, el valor d'aquest cinefòrum va ser que veïns i veïnes de diferents barris, convocats a través dels centres cívics de la ciutat, vam compartir una activitat conjunta, i aquesta és, també, una altra manera de fer comunitat.

El Pont Major alça la veu

Fotografia: Aniol Resclosa

Benvolguts veïns i veïnes, aquest segon semestre de l’any 2024 ha estat molt farcit d’activitat al barri, com passa habitualment, i és voluntat d’aquesta revista fer-vos-en un breu extracte, a manera d’inventari, també de recordatori, a través dels articles de les entitats i equipaments del barri. Entre els mesos de juliol i desembre, entre la Festa Major i les festes de Nadal, han passat moltes coses, i n’hi ha una d’extraordinària que m’agradaria destacar especialment: la manifestació que es va fer a mitjans de desembre en defensa d’un barri més net.

El de les escombraries és un dels temes centrals d’aquesta revista, no en va la manifestació apareix en portada per la seva importància reivindicativa i també pel seu valor històric.

El Pont Major no és un abocador!

Amb aquest lema («El Pont Major no és un abocador!»), el divendres 13 de desembre de 2024 a la tarda més de 160 veïns i veïnes del barri ens vam manifestar, primer fent una lectura d’un manifest, que trobareu reproduït en aquesta mateixa revista, i després en una manifestació que es va fer al llarg del carrer del Pont Major i del passeig Sant Joan Bosco, des del Pont de l’Aigua fins a l’Instituït Narcís Xifra i Masmitjà.

El manifest i la manifestació van ser la resposta que des de l’AV Pont Major vam voler donar a l’increment de deixalles i brutícia dins i fora dels contenidors del barri, fruit entre altres motius pel creixent «turisme d’escombraries» i de l’incivisme, provocats en part pel procés de canvi de model de la recollida de residus a Girona, així com del porta a porta de pobles veïns, generant tot plegat un major malestar entre els veïns i veïnes expressat en més indignació, queixes i denúncies de brutícia al xat de WhatsApp del barri, i també de viva veu a la mateixa AV Pont Major.

Del «turisme d’escombraries» ja n’érem víctimes de fa temps, arran de la implantació progressiva del sistema de recollida porta a porta en pobles veïns, i hem vist com aquests darrers mesos s’incrementava pel nou model de recollida de residus a Girona, que va començar a implantar-se a la primavera de 2024 amb l’inici del desplegament del sistema porta a porta en alguns barris, especialment en el barri de Montjuïc.

Les limitacions horàries i de recollida de fraccions del sistema porta a porta, sumat a la insuficient neteja i manteniment dels contenidors oberts en el nostre barri, van generar la tempesta perfecta per convertir el Pont Major en un abocador, situació especialment agreujada en algunes illes de contenidors, acumulant tota mena d’abocaments: mobiliari, runes, roba i un munt de deixalles al voltant dels contenidors.

Des de l’AV Pont Major, escoltant dia sí, dia també, les reiterades queixes dels veïns i veïnes, les vostres queixes, i veient també amb els nostres propis ulls aquest increment de brutícia al barri, vam veure que ja no era suficient fer arribar totes les incidències rebudes a l’Ajuntament de Girona través de la Taula de Sostenibilitat, que calia fer quelcom més. D’aquí va sorgir la proposta de fer la manifestació i d’escriure un manifest que recollís no només la nostra queixa, sinó també una sèrie de propostes per a revertir la situació.

La convocatòria de la manifestació va ser tot un èxit, no només d’assistència, com he esmentat abans, també de repercussió als mitjans de comunicació, amb fins a cinc mitjans de ràdio, televisió i premsa escrita que van seguir i donar cobertura informativa de la manifestació en directe.

Més enllà del seu caràcter reivindicatiu, és possible que la manifestació fos, també, una fita històrica del Pont Major, esdevenint la manifestació convocada més multitudinària del barri.

En qualsevol cas, el més important de la manifestació va ser que el barri va alçar la veu perquè la queixa i les propostes arribessin fins a la plaça del Vi i fossin escoltades per l’Ajuntament de Girona.

Canvi de model: de contenidors oberts a contenidors intel·ligents

D’aquí a unes setmanes, el nostre barri estarà immers en la implantació del canvi de model de recollida, passant dels contenidors oberts que tenim ara als contenidors intel·ligents; un canvi del que serem degudament informats d’aquí a unes setmanes i que, com ha passat en altres barris, requerirà un període d’adaptació. Aquest canvi ha de suposar una millora en l’eficiència de la recollida selectiva i també hauria de suposar una millora en la neteja i salubritat dels entorns de les illes de contenidors.

És clar que aquest canvi de model també pot generar un increment de deixalles abocades fora dels contenidors, ja que serà imprescindible l’ús d’una targeta per obrir-los, targeta que no tindran les persones d’altres poblacions que de moment segueixen abocant els seus residus en el nostre barri.

Aquest canvi de model requerirà un cert canvi d’hàbits, ja que, a diferència d’ara, amb la implantació dels contenidors intel·ligents no podrem abocar cada dia qualsevol fracció de residus, sinó que tindrem un calendari setmanal de recollida. Serà de vital importància, per tal de mantenir els voltants dels contenidors nets, que els veïns i veïnes fem una bona recollida selectiva de residus i que els llancem convinentment en el contenidor corresponent el dia, o dies, que toqui. Naturalment, també caldrà que l’Ajuntament segueixi estant atent als abocaments descontrolats per part de persones d’altres municipis, aplicant les corresponents sancions.

El canvi de model hauria de repercutir positivament en un augment de la recollida selectiva, i per tant un decrement de la fracció de rebuig. Això permetria, confiem que més aviat que tard, poder aplicar l’anomenada «taxa justa», beneficiant-nos així de més bonificacions de la taxa d’escombraries.

Bé, segurament del nou model de recollida i dels contenidors intel·ligents en seguirem parlant més endavant, al pròxim número d’aquesta revista. Ara per ara, el més important és que de la mateixa manera que com a barri hem alçat la veu, afrontem amb la mateixa responsabilitat i el mateix sentit comunitari la implantació del nou model de recollida, per tal de tenir el barri el màxim net i endreçat, exigint, naturalment, la mateixa responsabilitat a l’Ajuntament i a l’empresa concessionària del servei de recollida de residus.

Salvar el batxillerat del Xifra, una nova lluita

Però el problema de les escombraries no és l’únic pel qual el barri ha alçat la veu aquests darrers mesos; també l’ha alçat per salvar els estudis de batxillerat de l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

A mitjans de desembre passat, en una reunió del director dels Serveis Territorials d’Educació amb famílies d’ESO i batxillerat de l’Institut, des del Departament d’Educació es va plantejar la possibilitat d’eliminar els estudis de batxillerat al mateix temps que els estudis d’ESO, ja en procés d’extinció des de fa dos cursos. En altres paraules: Educació va plantejar la possibilitat que en cosa de dos cursos a l’institut Xifra ja no es poguessin cursar estudis de batxillerat. Naturalment, aquest anunci va alertar la comunitat educativa de l’Institut, indignant l’equip directiu i el professorat, les famílies i l’AMPA de l’institut.

Des de l’AV Pont Major, coneixedors d’aquest nou revés per l’institut Xifra, vam contactar i coordinar de seguida amb l’institut i l’AMPA per activar una nova lluita, ara en defensa dels estudis de batxillerat.

Així doncs, just abans de les Festes de Nadal, la direcció i l’AMPA de l’Institut Xifra i l’AV Pont Major ens vam reunir amb el govern municipal de Girona, i vam decidir presentar una moció al ple de l’Ajuntament de Girona en defensa dels estudis de batxillerat. Els acords de la moció s’inspiren i basen en l’acord del Consell Escolar de l’Institut Xifra, que es va reunir de forma extraordinària abans de les vacances de Nadal, i en essència busquen l’inequívoc compromís de l’Ajuntament de Girona amb  els estudis de batxillerat al Xifra.

Si fa dos anys la lluita va ser per la continuïtat dels estudis d’ESO al barri de Pont Major, ara la lluita de la comunitat educativa i veïnal és per a la continuïtat dels estudis de batxillerat. Esperem que aquesta vegada ens en sortim!

Una nova lluita d’un barri que alça la veu!

Article publicat al número 2 de la revista Som del Pont.

Certeses i estabilitat

Certeses i estabilitat, aquests són els dos conceptes que, en la meva breu intervenció, vaig intentar transmetre al ple municipal de Girona, i vincular al present i futur de l'institut Xifra.

Aquest dilluns a la tarda vaig tenir la responsabilitat, com a secretari de l'AV Pont Major, de presentar i defensar al ple municipal de Girona la moció en defensa dels estudis de batxillerat a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, presentada conjuntament per l'AMPA Xifra, l'institut Xifra i la mateixa AV Pont Major, amb el suport de l'aFFaC.

Des de l'any 2018, com a mínim, quan Educació va anunciar el nou Institut de Sarrià de Ter, l'institut Xifra ha patit massa incerteses i massa inestabilitat, factors que, sense entrar-hi ara en detall (jo mateix en aquest bloc he publicat prou literatura sobre el tema), han provocat un increment de la segregació del centre i s'han traduït, entre altres conseqüències, en la dolorosa supressió dels estudis d'ESO.

És per això que la possibilitat de perdre els estudis de batxillerat no només suposava l'incompliment d'una promesa, l'incompliment d'un altre compromís, també afegia més incerteses, més inestabilitat al present i futur de l'institut Xifra.

Certeses i estabilitat són dos elements imprescindibles per a qualsevol centre o institució educativa, i la seva mancança afecten directament l'estabilitat de la plantilla docent i la confiança de les famílies, com hem vist aquests darrers anys a l'institut Xifra.

Mantenir els estudis de batxillerat, tenir la certesa que aquests estudis es mantindran i que ho faran amb estabilitat, és una aposta de present i de futur per a l'institut Xifra, també per a la ciutat de Girona, una aposta compatible i complementària amb el futur de l'institut Xifra com a centre de formació professional integrada.

Aquesta era l'aposta, aquest era el compromís: fer de l'institut Xifra un referent dels estudis postobligatoris potenciant el batxillerat i la formació professional. I aquest compromís, com demanava la moció, exigeix essencialment dues coses: certeses i estabilitat.

El ple de l'Ajuntament de Girona va aprovar unànimement la moció; ara faltarà veure fins a quin punt Educació es compromet amb el present i futur dels estudis de batxillerat de l'institut Xifra...

Moció en defensa del batxillerat del Xifra

L'Institut Narcís Xifra i Masmitjà fa anys que està de pega; amb prou feines surt i es recupera d'un revés que, pam!, se'n troba un altre. Si fa dos cursos el revés va ser perdre gradualment els estudis d'ESO, aquest curs el revés ha estat la possibilitat de perdre, també, els estudis de batxillerat.

La notícia va saltar a mitjans de desembre passat, en una reunió del nou director dels Serveis Territorials d'Educació amb les famílies, en què va plantejar la possible extinció progressiva dels estudis de batxillerat, coincidint amb la progressiva eliminació, ja en execució, dels estudis d'ESO. L'anunci, inevitablement, va aixecar polseguera política, arribant fins i tot a ser motiu de pregunta parlamentària, i el govern de la Generalitat va desactivar l'operació.

La comunitat educativa de l'institut Xifra, escarmentada per tants anys de promeses falses i escenaris fallits, va reunir-se en consell escolar extraordinari abans de les festes de Nadal i va prendre un acord en defensa de la continuïtat dels estudis de batxillerat, fent-los compatibles i complementaris amb la condició del mateix institut com a centre de formació professional integrada.

En paral·lel, la mateixa comunitat educativa de l'institut Xifra, en aquest cas representada per la direcció del mateix institut, l'AMPA i l'AV del barri, es va reunir amb el govern municipal de Girona i, d'aquesta reunió, en va sortir la proposta de presentar una moció en defensa de la continuïtat dels estudis de batxillerat, moció que, en els seus acords, es va inspirar i basar en l'acord del consell escolar de l'institut.

El cas és que avui, dilluns 20 de gener de 2025, la moció en defensa del batxillerat de l'institut Xifra forma part de l'ordre del dia del plenari municipal i serà sotmesa a votació. La moció té tota una part expositiva de motius, que ara seria llarga de reproduir, i aquests són els acords que es proposen: •

Manifestar el suport inequívoc a la continuïtat dels estudis de batxillerat a l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà de mantenir les dues modalitats que ja es cursen de Batxillerat, d’implementar el Batxillerat en doble titulació amb ensenyaments esportius, pel curs 2025/26 i d’implementar el Batxillerat General i batxillerats professionalitzadors, reconeixent la seva importància estratègica per al sistema educatiu de Girona.

Instar el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya a garantir la permanència del batxillerat en aquest centre de mantenir les dues modalitats que ja es cursen de Batxillerat, d’implementar el Batxillerat en doble titulació amb ensenyaments esportius, pel curs 2025/26 i d’implementar el Batxillerat General i batxillerats professionalitzadors, i a aportar els recursos necessaris per assegurar-ne la qualitat educativa.

Traslladar aquest acord al Consell Escolar Municipal, a la Direcció dels Serveis Territorials d’Educació a Girona, a la comunitat educativa.

L'esperança és que la moció pugui ser aprovada per unanimitat o, com a mínim, per majoria, de manera que el pronunciament, i compromís, de l'Ajuntament de Girona sigui inequívocament favorable a la continuïtat dels estudis de batxillerat de l'institut Xifra. I naturalment, que aquest mateix compromís el tingui el govern de la Generalitat, tant pel que fa als Serveis Territorials com de la mateixa conselleria d'Educació.

I és que al capdavall el que volem és que l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà deixi de rebre revessos, un rere l'altre, i que, tal com ho ha estat durant tants anys, segueixi essent, com expressa la mateixa moció, "un actor clau en la vida educativa i social del barri de Pont Major (...), un espai de cohesió social que contribueix al desenvolupament cultural i educatiu de la ciutat."

El batxillerat del Xifra, de moment, salvat...

12 - D: tocat i, pràcticament, enfonsat!
18 - D: aigua?

Podria semblar una partida d'embarcacions, però no ho és; és una altra partida, una altra batalla, aquesta ara lliurada dins d'una altra guerra, que fa anys que dura: la batalla per la defensa dels estudis de batxillerat a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, ubicat al barri de Pont Major.

En poc més d'una setmana, una setmana intensa de contactes, missatges, trucades i reunions entre la comunitat educativa del Xifra, l'Ajuntament de Girona, l'AV Pont Major i alguns grups municipals, s'ha aconseguit revertir la intenció inicial d'Educació d'activar l'extinció del batxillerat a l'institut, salvant-lo, de moment, per als pròxims cursos.

Així s'interpreta de les respostes d'ahir de la consellera d'Educació al Parlament, preguntada per aquesta qüestió, tot i que plana el dubte de si la continuïtat del batxillerat al Xifra serà fins que l'alumnat que encara fa ESO acabi el seu cicle, o si serà permanent, coexistint, i enriquint-se mútuament, amb els cicles formatius del centre, ja sota la denominació de centre de formació professional integrada.

És a dir, de moment hem salvat el batxillerat del Xifra pels pròxims cursos, però encara no tenim la garantia que el batxillerat seguirà formant part de l'oferta educativa de l'institut, posem per cas, d'aquí a quatre o cinc anys, i aquesta és la pròxima batalla que caldrà lliurar, des d'avui mateix. De fet, ja fa dies que ens armem d'arguments i motius...

Caldrà estar atents als pròxims moviments, als nostres (institut, AMPA i AV), als de l'Ajuntament i, naturalment, als d'Educació. La partida continua, i l'esperança és que, més aviat que tard, tots la lliurem des del mateix bàndol, remant en la mateixa direcció.

El batxillerat del Xifra, tocat i... enfonsat?

El que insinuava fa escassament quinze dies, en l'article "AMPA Xifra, final d'etapa", malauradament s'està confirmant: "Els vents que arriben del departament d'Educació, ja vestit amb el nou govern, podrien confirmar aquella llei que diu que si una cosa va malament, encara podria anar pitjor."

Anem per parts i desgranem, breument, la llei i la qüestió.

Si una cosa va malament...
L'extinció de l'ESO de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, situat al barri de Pont Major de Girona, és ja un fet consumat i dolorosament assumit per l'institut i les famílies, i semblava ser el punt final d'uns anys de maltractament institucional, despullant de diversitat els estudis d'ESO i abocant-los a uns nivells de segregació a través de falses promeses i xutades de pilota endavant. 

Al capdavall, la impressió és que la covardia política ha guanyat a valentia, i per Educació era millor deixar morir d'inanició els estudis d'ESO del Xifra, que no fer-hi una posta per mantenir-los lluitant contra la segregació. Quan la valentia política exigia desplaçar alumnat del centre de Girona (suposadament benestant) cap a la perifèria, la covardia s'ha replicat, novament, desplaçant l'alumnat de la perifèria (suposadament pobre, segregat) cap al centre.

... Encara podria anar pitjor!
Assumida la pèrdua de l'ESO, i encara fent-ne el dol, l'institut i les famílies afrontàvem amb incertesa la transició de l'institut cap a un centre de formació professional integrada, per esdevenir una referència dels estudis postobligatoris, amb la formació professional i mantenint i potenciant encara més els estudis de batxillerat, desplegant el que s'anomenen batxillerats professionalitzadors.

Aquest escenari permetria no només que l'alumnat que encara fa ESO pogués seguir amb els estudis de batxillerat a l'institut, també garantia que aquests els estudis de batxillerat tinguessin continuïtat, i amb aquest escenari treballava, des d'aleshores, l'equip directiu i tot l'institut, en la reformulació del projecte de centre.

Doncs no, ara aquest escenari corre el risc de saltar pels aires, per la voluntat d'Educació d'extingir (d'extirpar), juntament amb l'ESO, els estudis de batxillerat del Xifra, de manera que els alumnes que aquest curs fan 1r de batxillerat puguin fer 2n el curs vinent, però que els que fan 4t d'ESO ja no puguin fer 1r de batxillerat al Xifra, i hagin d'anar a un altre institut.

En altres paraules i perquè s'entengui més clarament, el curs 2025/26 seria el darrer amb els estudis d'ESO i de BAT al Xifra.

Davant aquest escenari, l'equip docent i les famílies s'han mostrat contràries (i contrariades) per la voluntat d'Educació, exigint no només la continuïtat dels estudis de batxillerat per a l'alumnat que encara fa ESO a l'institut, també de cara al futur, desplegant el projecte que el mateix departament d'Educació havia animat a fer i presentar, projecte d'estudis postobligatoris que incloïa també els estudis de batxillerat.

El batxillerat del Xifra està tocat; les famílies i l'equip docent ja han començat a defensar, amb dents i ungles, la continuïtat dels estudis de batxillerat; en aquesta lluita també s'hi suma, per descomptat, el barri de Pont Major a través de la seva Associació de Veïns i Veïnes, pel risc que representa anar perdent estudis al barri, com qui perd llençols a cada bugada: primer l'ESO, ara el BAT? I demà què seran, els estudis d'infantil i primària?

El batxillerat del Xifra està tocat, enfonsar-lo seria una greu irresponsabilitat.

AMPA Xifra, final d'etapa

Aquesta setmana he deixat de ser, formalment, el president de l'AMPA Xifra. En una de les assemblees menys concorregudes, literalment quatre gats, vam aprovar la renovació de la junta directiva, que finalitzava el mandat.

Dic formalment perquè, de fet, vaig deixar de ser pare d'alumne de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà a final del curs passat, i aquesta és la condició necessària per a ser soci de l'AMPA i membre de la junta.

Comptat i debatut, de tots els anys que he estat pare d'alumnes a l'institut, els sis darrers he format part de la junta de l'AMPA i els quatre últims n'he estat el president, i precisament tots aquests anys de vida i treball a la junta de l'AMPA han estat especialment convulsos. 

Poc després d'entrar a la junta, a finals de 2018, va saltar la notícia de l'obertura del nou institut de Sarrià de Ter, una circumstància que, tal com es va gestionar des del departament d'Educació, va tenir conseqüències dramàtiques, i ben aviat vam veure que irreversibles, per al futur de l'institut, amb una pèrdua constant i continuada, un degoteig, d'alumnat d'ESO i BAT, promovent (en comptes de combatre-la) la segregació escolar de forma alarmant i accelerada.

I precisament aquesta pèrdua constant i continuada d'alumnat i el risc de seguir perpetuant la segregació escolar, va servir, fa dos cursos, com a pretext per a decidir suprimir progressivament l'ESO a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà fins a la seva extinció, prevista per a finals del curs vivent, deixant el barri de Pont Major sense aquests estudis i obligant l'alumnat del barri a desplaçar-se a altres instituts de Girona.

L'anunci de la conversió de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà en centre integrat de formació professional li augura, diu el departament d'Educació, un futur esplendorós, i tant de bo sigui així, però el cost ha estat i és caríssim, amb un passat recent i un present plens d'incerteses, falses promeses, promeses incomplertes i una inevitable fuga de professorat, de talent, que ha anat marxant veient, amb tristesa i impotència, com l'institut s'enfonsa.

El maltractament institucional, especialment del departament d'Educació, a la comunitat educativa de l'institut (professorat, personal d'administració i serveis, alumnes i famílies) d'aquests darrers anys ha estat molt dolorós i, davant aquest dolor i aquest dol, a l'altre costat i especialment per part d'Educació, hi hem trobat poca comprensió (a vegades fins i tot prepotència i menyspreu) i nul·la empatia.

En fi, que des que vaig entrar a l'AMPA tot han estat males notícies, hem anat de crisi en crisi, lluitant, reivindicant i mobilitzant-nos molt, per poc, o res... I ves que el malastruc no fos jo; ara que plego potser es tomba la truita i l'institut reneix de les seves cendres. Els vents que arriben del departament d'Educació, ja vestit amb el nou govern, podrien confirmar aquella llei que diu que si una cosa va malament, encara podria anar pitjor. 

M'agradaria equivocar-me; veurem i, en tot cas, jo m'ho miraré des de fora l'institut, m'ho miraré des del barri...

És un final d'etapa, no és un final de tema, perquè el present i futur de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona segueixen formant part de les meves preocupacions, de la meva agenda i de l'agenda de l'AV de Pont Major.

La decisió dels "kiwis"

Crec que el més interessant que he vist i sentit a la televisió de la Copa Amèrica de vela han estat les declaracions a TV3 dels neozelandesos Phillip i Leslie:

Phillip, seguidor de l'equip de Nova Zelanda: "Crec que aquesta és una bona ubicació, per tots els diners que s'hi destinen. Per això crec que és millor aquí que a Nova Zelanda."

Leslie, seguidora de l'equip de Nova Zelanda: "Nova Zelanda té un pressupost ajustat i l'ha de dedicar a altres coses com la salut i l'educació. Així que estem contents de venir aquí."

Reconec que aquesta competició no m'ha enganxat, i això que jo soc un gran aficionat a les retransmissions esportives; dona'm uns jocs olímpics, o uns mundials d'atletisme, o d'altres esports i, per poc que pugui, em trobaràs amb el nas enganxat a la pantalla! Amb la Copa Amèrica de vela, no m'ha passat; n'he vist algun moment, però al final més aviat que tard he acabat canviant de canal...

És una competició que mai m'ha despertat interès, tot i que ara el poc interès que hi tenia era pel fet de fer-se aquí; caldrà veure quin balanç en fan les administracions públiques, balanç econòmic i també social, i sobretot caldrà veure què passa amb la pròxima edició.

Perquè el fet que hagi guanyat, novament, l'equip "Team New Zealand", els "kiwis", fa que tinguin pes en la decisió de la pròxima seu de la competició, i pel que sembla tant a aquest equip com a d'altres, fins i tot a l'organització, no els semblaria malament repetir Barcelona, fins i tot consolidar-la com a seu...

De moment hem escoltat en Phillip i la Leslie, dos simples seguidors, i les seves declaracions han estat prou aclaridores; no sé quina imatge se n'han endut de Barcelona, de Catalunya i del nostre sistema de salut i d'educació, però em sembla que prou evident que els nostres pressupostos també són molt ajustats i, tant o més que els de Nova Zelanda, els nostres sistemes de salut i d'educació també necessiten que s'hi destinin més recursos...

Els "kiwis", si han de decidir, sembla que ho tenen clar, que tenen clares les seves prioritats; ho tenim clar, també, nosaltres? Tenim clares les nostres prioritats?

El Xifra, institut en transició

L'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, l’institut del nostre barri, en plena metamorfosi, està en ple procés de transformació cap a un centre de formació professional integrada, anomenats també centres integrats de formació professional.

Aquest canvi convertirà el Xifra en un institut de referència de formació professional a la demarcació de Girona, i es preveu que aquesta especialització incrementi el seu finançament i recursos per donar una formació professional àmplia i de qualitat. D’aquesta manera el Xifra integrarà, a banda dels títols professionals de cicles formatius de grau mitjà i de grau superior, els certificats de professionalitat, l'acreditació de les competències professionals i es potenciaran els serveis d'informació i orientació i els projectes d'innovació.

S’espera, doncs, que a mitjà termini el Xifra sigui un centre de formació professional potent i de referència, no només a Girona, també a les comarques de Girona, ja que serà el primer d'aquestes característiques, i a Catalunya.

Aquesta transformació, això no obstant, ha tingut un preu molt alt per al mateix institut i, és evident, també per al mateix barri: la supressió progressiva dels estudis d’ESO al Xifra, fent que l’alumnat del nostre barri s’hagi de desplaçar a altres instituts de Girona per completar l’educació secundària obligatòria.

Aquest curs 2023/24 ha estat el primer en el qual l’alumnat de 1r d’ESO del barri ja no ha pogut anar al Xifra, i han hagut d’anar bé a l’Institut Jaume Vicens Vives, bé a l’Institut Carles Rahola i Llorens. La pèrdua de l’ESO del Xifra va mobilitzar el barri, a les famílies i a les entitats en defensa del manteniment dels estudis d’educació secundària obligatòria al Pont Major, lluita que tot i perdre, va mostrar la nostra capacitat de lluita i mobilització en defensa dels serveis públics del barri. Des de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà volem agrair totes les mostres de suport i ànims que vam rebre, en una mobilització que vam fer de forma coordinada amb les altres AFA i AMPA d’escoles del barri.

En aquesta transició del Xifra d’un institut d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius cap a un centre de formació professional integrada convé seguir vetllant perquè les administracions competents (Generalitat i Ajuntament) aportin tots els recursos necessaris per seguir garantint la qualitat educativa, especialment per a l’alumnat d’ESO i de Batxillerat que encara queda a l’institut, i per al bon seguiment educatiu de l’alumnat del barri desplaçat a altres instituts de Girona, garantint alhora el transport escolar.

Confiem que el futur del Xifra, com a centre de formació professional integrada, sigui esplendorós,  però no oblidem que el passat recent, aquests darrers anys, han estat especialment difícils i traumàtics, amb unes administracions que han deixat morir d’inanició l’ESO del Xifra, no abocant-hi els recursos necessaris, i amb un present incert i de davallada de recursos, a mesura que es van extingint els cursos d’ESO.

I en aquesta transició, la incertesa plana també sobre la mateixa AMPA del Xifra, sobre la seva supervivència dins un centre integrat de formació professional, sense les famílies de l’alumnat d’ESO. Un altre dany col·lateral d’aquesta transició.

Sigui com sigui, però, el Xifra ha de seguir essent un actiu important per al nostre barri, i un element clau de futur pot ser la remodelació del seu teatre, per a l’ús intern i també per a l’ús del barri i la ciutat de Girona, tot i que això, ara per ara, són figues d’un altre paner.

Roger Casero Gumbau
President de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona

Article publicat al número 1 de la revista Som del Pont.