dimecres, 30 d’abril del 2008

El Mes de la Salut, + Salut, de Sarrià de Ter

El mes de maig és, a Sarrià de Ter, el Mes de la Salut, + Salut [programació 2008]. Enguany es fa la quarta edició del Mes de la Salut de Sarrià de Ter, una iniciativa sorgida de la regidoria i l'àrea de serveis socials de l'Ajuntament de Sarrià de Ter l'any 20o5.

Des de la primera edició del 2005 el Mes de la Salut, + Salut la seva programació ha guanyat en quantitat i diversitat, alhora que s'hi han anat implicant cada vegada més agents i entitats. Cal valorar el treball de l'equip de serveis socials municipals, que són el motoret que fan rutllar el Mes de la Salut, així com altres programes comunitaris al nostre poble.

L'any 2006 escrivia al número 57 de la revista Parlem de Sarrià un article sobre el Mes de la Salut, + Salut d'aquell any, en la seva segona edició. Aquest és un fragment de l'article que vaig escriure en qualitat, llavors, de primer tinent d'alcalde i regidor de serveis socials i sanitat de l'Ajuntament de Sarrià de Ter. L'article es referia, en una primera part, al Pla Local de Polítiques de Dones de Sarrià de Ter 2006-2008, Pla Dona a l'Acció [document en .pdf], impulsat aquell mateix any:

"La transversalitat és un dels grans objectius de les polítiques de gènere; si bé és important la tasca de desenvolupar polítiques i accions directament adreçades a les dones, és molt important anar incorporant la perspectiva de gènere en les polítiques i accions de caràcter més general i comunitari. Aquest ha estat un dels objectius de la proposta d’enguany (2006) del Mes de la Salut. D’aquesta manera hem incorporat en una programació de caràcter general la perspectiva ja no només de gènere, sinó també la d’altres variables: a part de la de la dona, la dels joves, la gent gran i les famílies. Al llarg del mes de maig, doncs, s’han fet tallers i xerrades oberts a tothom, però adreçats d’una manera especial a aquests grups de població.

Nascut com a prova pilot l’any passat (2005), el Mes de la Salut ha fet aquest any un salt quantitatiu i qualitatiu important. A partir d’un plantejament senzill: la importància d’aprendre a cuidar-se, de tenir consciència del propi cos i de la nostra salut, per a poder assolir una vida saludable tant a nivell personal com a nivell social, promovent uns estils de vida que portin en sí una definició de salut, no com absència de malaltia, sinó com un estat de benestar físic, mental i social, el Mes de la Salut ofereix, a través dels tallers i les xerrades, un intercanvi de coneixements per tal potenciar actituds positives que ens portin a unes condicions saludables i, per tant, a una millora de la nostra qualitat de vida.

La prova del salt quantitatiu i qualitatiu es percep en el programa d’aquest any, en què hem diversificat més les activitats i en què la cartera de col·laboradors s’ha ampliat considerablement. Organitzat per l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, han col·laborat en l’edició d’enguany l’Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, el Centre Cívic la Cooperativa, la FEMP (Federación Española de Municipios y Provincias), la Secretaria General de Joventut, el Consell Comarcal del Gironès, l’Associació Comunitària Anti-Sida de Girona, el Departament de Benestar i Família, Jubilus Gerontologia, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, l’Associació Cultural Apaga la Tele (ATV), l’Ateneu Infantil i l’Ateneu Jove, el CEIP Montserrat i l’AMPA CEIP Montserrat, l’Escola Bressol Municipal Confetti, la Comissió de la Dona de Sarrià de Ter, el CAP Sarrià de Ter, Identitats SC i l’Aula de Cuina Nuri Lladó.

El Mes de la Salut, + Salut és un esdeveniment consolidat en el calendari d’activitats de Sarrià de Ter; el plantegem com un servei municipal de salut comunitària. Ha estat una idea sobre la qual d’altres municipis i administracions s’han interessat i que poc a poc va tenint una resposta satisfactòria en la població de Sarrià de Ter. A partir d’aquesta experiència des de l’Àrea de Serveis Socials estem treballant amb el CAP per aprofundir en el treball comunitari de salut al nostre municipi."

Perdoneu-me la broma fàcil: el Mes de la Salut gaudeix d'una bona sal... bé, ni m'atreveixo a acabar-ho...
Salut!

dimarts, 29 d’abril del 2008

Bases per la Llei d'Educació de Catalunya, per una llei de País

(article publicat al número 63 de la revista Parlem de Sarrià -octubre, novembre i desembre 2007-)

L'educació és uns dels grans temes de constant debat en el món polític, a tots els nivells, però sobretot a nivell de l'Estat i de Catalunya. També a nivell d'Europa (espai universitari europeu – Bolonya-) i internacional (Informe PISA).

Són moltes les lleis que des de la recuperació de la democràcia s'han fet en matèria educativa a nivell estatal, però no és fins ara que ens trobem davant la possibilitat de tenir la primera Llei d'Educació de Catalunya o, el què és el mateix, la Generalitat de Catalunya pot, per primera vegada, desplegar el seu propi model educatiu per llei a partir de l'aprovació del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya.

P1210449-1
El passat mes de novembre el Conseller d'Educació, Ernest Maragall, va presentar a Girona el document de les Bases per a la Llei d'educació de Catalunya, el document inicial i de proposta del què ha de ser la futura Llei d'educació de Catalunya. A partir d'aquesta presentació els diferents actors de la comunitat educativa s'han anat posicionant: professorat, sindicats, alumnes, pares i mares, administració, etc. El document presentat pel Conseller Maragall genera discrepàncies, fins i tot oposició i proposta de vaga en contra del document, però també adhesions. Les Bases per a la Llei d'educació de Catalunya han de generar debat, un debat obert i participatiu, un debat viu i actiu: l'objectiu s'ho val, el repte de desplegar la nostra pròpia Llei d'educació. Benvingut sigui, doncs, tot el debat possible.

Més enllà de les derivades que el document de base pugui tenir, fins i tot més enllà de la tramitació parlamentària de la Llei, el document presentat pel Conseller Maragall presenta alguns elements interessants que ens han de servir per a la reflexió i anàlisi, ens han de servir per projectar-nos, des de la perspectiva de l'educació del nostre País, al futur.

La situació del nostre País i, sobretot de la nostra societat és molt diferent avui que fa quinze o vint anys, amb un important canvi demogràfic a Catalunya, amb un cert repunt de la natalitat i un augment de la població, sobretot a partir de l'arribada de nouvinguts a Catalunya; el nombre de targes sanitàries és un indicador que reflexa prou bé aquesta realitat, amb una xifra que supera ara ja els set milions i mig. La nostra societat també ha canviat a nivell econòmic i de coneixement, un canvi molt ràpid durant els darrers deus anys, un canvi que és present també en els nostres dies, amb l'eclosió de dos conceptes que han anat guanyant molts força i incidència en la nostra societat i els seus estaments (economia, coneixement, etc.): els avenços tecnològics i la globalització.

Si l'educació és un dels principals elements de socialització i, alhora, de transformació de la societat, aquests dos nous conceptes s'han d'integrar d'una manera estructural en el fet educatiu dins les aules, no només com un element d'aprenentatge (la classe d'informàtica) sinó com un element de suport. En aquest sentit ja hi ha escoles, sobretot algunes escoles rurals, que han canviat els llibres de text i les pissarres clàssiques per tablets i pantalles interactives. Al CEIP Montserrat les pantalles interactives ben aviat seran una realitat, així com la possibilitat de disposar d'un ordinador per cada tres alumnes. Poc a poc anem avançant.

La nova Llei d'educació de Catalunya, doncs, ha d'impedir la fractura digital a les escoles. Però no ha de ser aquest només un dels seus grans objectius. Una de les grans preocupacions de l'ensenyament obligatori és la necessitat de millorar l'èxit escolar i, per tant, disminuir el percentatge actual del 28% d'alumnes que no obtenen el graduat d'ESO. Aquest títol de graduat representa la formació bàsica mínima que han de tenir els escolars, la base sobre la qual es despleguen després tots els altres itineraris formatius anteriors als itineraris estrictament laborals.

Les fugues del sistema educatiu cap al mercat laboral a aquests nivells no generen ocupació de qualitat, pel què tampoc és una garantia d'estabilitat laboral pels alumnes que abandonen el seu procés formatiu. La nova Llei d'educació de Catalunya ha de tenir per objectiu incrementar la continuïtat educativa en l'educació post obligatòria, ja sigui el batxillerat o els cicles formatius. Actualment, segons dades del Departament d'Educació, el 61,5% dels alumnes que obtenen l'ESO continuen fent estudis post obligatoris, davant el 78% de la mitjana europea o el 85% de l'Objectiu de Lisboa per a l'any 2010. La fidelització dels alumnes dins el sistema educatiu més enllà dels estudis obligatoris és un dels reptes importants de futur, fet que permetria incrementar el percentatge actual, un 49.4% dels ciutadans catalans entre 10 i 21 anys, de titulats en educació post obligatòria (cicles formatius – FP – o batxillerat.

El document de les Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya parteix del Pacte Nacional per a l'Educació, aprovat durant el darrer mandat de la Generalitat de Catalunya amb un ampli consens. En aquesta línia algunes de les directrius del Pacte Nacional d'Educació per elaborar la Llei d'Educació són el desplegament del model educatiu de Catalunya, la implementació de la cultura de l'avaluació, l'extensió de l'autonomia dels centres, la planificació territorial de les necessitats educatives. El reconeixement social de la funció docent, del paper i participació de les famílies i la descentralització i coresponsabilització dels ajuntaments.

La Llei d'Educació, segons el document de bases, s'ha de desplegar a partir d'una sèrie de principis generals: l'equitat, l'excel·lència, la cohesió social i la identitat compartida. L'equitat entesa com la igualtat d'oportunitats d'accés i de promoció al sistema educatiu i dins el sistema educatiu, l'excel·lència coma principi de qualitat del sistema educatiu; la cohesió social com a principi bàsic i comú que ha de transmetre l'escola i la identitat compartida en què la llengua i la cultura catalanes han de ser els eixos vehiculars del fet educatiu.

És a dir, una escola arrelada al País, a la seva llengua i la seva cultura, que garanteix la convivència i la cohesió social, una sistema educatiu que no exclou a ningú, que integra a tothom, un sistema educatiu de qualitat al serveis dels i les alumnes. En definitiva, un únic servei públic d'educació, en què qui presta aquests servei públic són els centres públics i els privats sostinguts amb fons públics (els concertats), independentment de la seva titularitat.

Alguns dels elements que han generat discrepància entre la comunitat educativa són la possibilitat d'obrir la gestió dels centres a grups de professionals, ajuntaments o entitats sense ànim de lucre, en el què els sindicats han definit com la gestió privada dels centres públics, significant així, la privatització “de fet” de la xarxa pública.

El document de bases també dibuixa uns centres educatius amb més capacitat d'autonomia, amb més capacitat de prendre decisions sobre la pròpia gestió del centre, sobre les seves necessitats pedagògiques, sobre qüestions organitzatives i de recursos humans i econòmics.

També es diferencia més la funció directiva de la funció de la resta del personal docent, proposant una direcció formada, professional, competent i estable, amb més marge de decisió per la consolidació d'equips docents més estables, amb més capacitat per definir els perfils del professorat que més responguin a les necessitats del projecte específic del centre, amb més capacitat de decisió sobre els recursos econòmics per al desplegament del projecte de centre i l'assoliment dels seus objectius.

El document també projecta una nova inspecció educativa, més adaptada al concepte d'autonomia de centre, preveu l'elaboració d'un Estatut Docent, que reguli els aspectes generals del personal docent, així com l'accés a la funció pública docent (entre els quals destaca el coneixement d'una llengua estrangera i un ús normal de les TIC) i la carrera professional docent (formació, investigació, .incentius, promoció, etc.).

Des d'uns perspectiva més àmplia, les Bases per a la Llei d'educació de Catalunya també incideixen el l'organització de l'Administració educativa, proposant una desconcentració administrativa i una descentralització política. Aquests són dos elements molt senzills i ràpids de dir, però complexes i lents a l'hora d'aplicar, certament. Són però imprescindibles per afrontar els reptes que l'educació té al nostre País, cal una major proximitat de la presa de decisions, cal donar un major paper als territoris, als municipis. En aquests sentit els ajuntaments podrien, amb el futur desplegament de la Llei, assumir les competències de planificació, escolarització, construcció, gestió d'ensenyaments obligatoris i no obligatoris, de Plans educatius d'entorn i activitats extra escolars, de gestió de diversos serveis educatius o de la transició entre escola i treball. Sempre i quan, naturalment, l'assumpció de competències vingui acompanyada de la corresponent derivació econòmica.

Una altra de les qüestions sobre l'organització de l'administració educativa que descriu el document de bases és la creació de Zones Educatives, aquelles que contenen, com a mínim, tots els elements que constitueixen el servei educatiu complet: educació infantil i primària, secundària i batxillerat (i no necessàriament cicles formatius).

P1210454-1
Tenim la possibilitat de tenir, per primera vegada, la nostra pròpia Llei d'educació. És un fet prou important com per sumar-hi tots els consensos possibles, més enllà dels mínims imprescindibles. Cal valorar positivament el debat i les discrepàncies que el document de bases ha generat, malgrat la màxima expressió de les discrepàncies sigui la convocatòria d'una vaga de tots els àmbits de l'educació no universitària. Un col·lectiu de directors de secundària s'han mostrat a favor dels principis del document de bases... El debat està servit i cal jugar la partida. La Llei d'educació de Catalunya ha iniciat el seu camí i el recorregut que ha de fer per aprovar-se definitivament tot just ha començat.

L'educació a debat, una bona notícia, una gran oportunitat.

--------------------------------------

dilluns, 28 d’abril del 2008

El PSC: un partit central a Catalunya!

El PSC és un partit tradicionalment municipalista, així s'autodefineix. Aquest adjectiu sempre ens ha donat un caràcter proper als barris i ciutats urbans.

El PSC és un partit tradicionalment catalanista. Al PSC se'ns ha negat durant anys, algú ens ho nega encara, el nostra caràcter catalanista, emmanillant-nos sempre al PSOE, amb qui mantenim un vincle d'unió voluntària federal, amb qui treballem conjuntament en clau estatal, sense deixar de ser nosaltres mateixos. A aquestes alçades aquestes paraules hauran despertat les rialles de més d'un, però negar-nos aquest caràcter és no conèixer el PSC, ja no el dels orígens, sinó l'actual.

El PSC és un partit tradicionalment amb vocació de govern, així ho ha demostrat al món local i a nivell estatal des de fa molts anys, i a nivell de País des de l'any 2003. Ser un partit de govern vol dir tenir la voluntat d'exercir la representació política dels ciutadans a les institucions, i això, parlant ras i curt, vol dir tenir poder: tenir-lo per impulsar polítiques progressistes, properes al ciutadà, per planificar el territori i les infraestructures, per desenvolupar programes i prestacions socials, per promoure la igualtat d'oportunitats...

El PSC és un partit que exerceix el poder des de la responsabilitat, fet que malauradament a vegades se'ns ha reconegut més per demèrits dels partits amb qui compartim govern a la Generalitat que no pas per mèrits propis...

El fet és que actualment el PSC és al poder com mai ho havia estat abans, fet que el situa en una posició central (que no de centre) en el mapa polític català. Una de les mostres d'aquesta centralitat política és el pes que va guanyant, els darrers anys, el partit en el món peri-urbà i rural. La implantació del PSC a les comarques i pobles de l'interior s'exemplifica amb l'increment de llistes pròpies i vinculades de les darreres municipals, així com el creixement electoral en aquestes zones.

Naturalment el grau de responsabilitat del PSC és proporcional al nivell de poder que ostenta, però aquest és el joc de la política, ja ho sabem. En una situació com aquesta i amb un període net d'eleccions, exceptuant les europees, el PSC té per davant un congrés per afrontar el proper cicle electoral des d'una privilegiada posició, per afrontar al 2010 les eleccions al Parlament de Catalunya, al 2011 les municipals i al 2012 les generals.

El PSC és un partit majoritari a Catalunya, no és el majoritari, certament, però sí que és legítim que vulgui ser el partit de la majoria. L'exercici responsable del poder que ara té i la solidesa i estabilitat del propi partit i el seu projecte polític són els ingredients necessaris per fer del PSC el partit majoritari a Catalunya.

Bé, potser no és més que l'expressió d'un desig... un desig compartit per molta gent, no només militant socialista... un desig, al cap i a la fi, que també somien tots els altres partits...

diumenge, 27 d’abril del 2008

Núria Martí, escriptora en interessant projecció

Núria Martí Constans ha estat la guanyadora de la modalitat de Narrativa dels Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter d'enguany. Amb gran satisfacció la vaig veure pujar, des de la platea, les escales que pugen a l'escenari del Teatre del Centre Cultural i Parroquial Mn. Domingo Casanellas de Sarrià de Dalt; les pujava, amb un punt de prudència, per recollir el premi de mans de l'alcalde i per dirigir-nos, al públic assistent, unes breus paraules d'agraïment al jurat i a l'Ajuntament per la convocatòria del premi, del qual se n'han celebrat 28 edicions amb aquesta; també al seu company, per la seva paciència durant el procés creatiu... La Núria ha guanyat el premi amb l'obra Naturalesa humana.
La satisfacció no era només per ella, sinó perquè jo, com l'Assumpció Vila, vam reconèixer en la Núria la finalista de la XXVII edició del Premi de Novel·la curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22, amb l'obra Sense espina ni os.

La condició de finalista del premi Casero no assegura la publicació de l'obra, però espero que aquesta, com d'altres obres finalistes que han estat publicades, amb la sempre inestimable insistència d'en Guillem Terribas ja durant l'entrega dels premis, finalment vegi la llum i ens permetin degustar-la... Com també confio que tard o d'hora Naturalesa humana, guanyadora del premi literari de Sarrià de Ter, també es publiqui...

La Núria Martí escriu i es sent esperonada, diu, amb aquests premis i reconeixements, més pel fet que al premi Casero era la primera vegada que s'hi presentava. No amagava, aquest divendres mentre comentàvem la jugada, la seva satisfacció...

La Núria Martí va ser recentment finalista del concurs de narracions per a infants escrites per adults "Vet aquí un Gat", de Montcada i Reixach, amb l'obra La mosca de Camós.

Estic convençut que aquesta no serà la darrera vegada que en parlaré al meu bloc, de la Núria... De moment però, donar-li l'enhorabona de nou i, naturalment, expressar que va ser tot un plaer la breu, però alegre, estona que vam compartir divendres.

----------------------------
pd1: inevitablement amb la Núria vam parlar del guanyador del premi Casero, en Pau Planas i la seva obra, La Nau. Aquests dies en Pau ha viscut un Sant Jordi des de l'altre costat del taulell: promocionant i signant llibres... També està descobrint el món de les editorials, un món on el producte és el llibre i l'artesà (l'artista) l'escriptor... però això ja seria un altre tema...
pd2: precisament sobre La Nau he rebut un comentari de la Sílvia Romero al post en què feia la meva crònica de la presentació del llibre d'en Pau Planas, La Nau. Al seu comentari la Sílvia fa referència a la ressenya sobre La Nau que ha fet al seu bloc, Caducitat Immediata.

dissabte, 26 d’abril del 2008

Diga'm què llegeixes i et diré com ets. Les meves filles a través dels seus llibres.

T'estimo molt, petit dormilega, és el llibre que amb la Sira hem regalat a les nostres tres filles; un llibre que serà un dels habituals que rondaran pel sofà estones abans d'anar a dormir...

Els tres propers llibres són els que la meva mare, en tant que àvia de les meves filles, els hi ha regalat, triats per elles.

La Clàudia. Els secrets del Mag Lari
img065
Als seus 8 anys la Clàudia somia algun dia fer desaparèixer quelcom (espero que no a mi!). Mentre aquest dia no arriba la Clàudia es prepara petits trucs i jocs de cartes i ens sorprèn per la seva habilitat i traça... La màgia l'atrau i fascina, com més gran es fa més l'atrau, potser perquè va prenent consciència del present, de la realitat en què viu...

La Irina. Contes de Prínceps i Princeses
img064
Als seus sis anys la Irina somia que és una princesa que viu en majestuós castell; més que esperar el seu príncep blau, somia que és una princesa que vesteix alegres vestits i delicades sabates, i naturalment, viu emocionants aventures. Es resisteix a fer-se gran, però és més gran i madura del què ella es pensa...

L'Abril. Les tres bessones. Els números
img066
Als seus dos anys l'Abril no somia, sinó que viu com una esponja la descoberta i comprensió del seu entorn; descobreix paraules i conceptes, els números (Abril, quants anys tens?) i els colors, les cançons i les infinites coses que li resten encara per descobrir...

---------------------

pd1: la Clàudia, segon premi de prosa en categoria de mitjans dels Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter, amb el text "La terra preocupada". Enhorabona!.
P10207351

La Clàudia, a la foto amb l'Anna Maria Fornells, la bibliotecària i ànima de la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, també ha obtingut el segon premi al concurs de l'escola (CEIP Montserrat). L'any passat a l'escola va obtenir el primer premi...

Estava nerviosa, però sobretot molt contenta pel segon premi que ha rebut enguany i, també, il·lusionada pel llibre que l'hi han donat com a premi.

img067
Només donant valor (els grans) als llibres i a la lectura (com a mínim el diari...) la mainada llegeix i qui llegeix té més facilitat per escriure... i com més llegeixes, més ganes tens de fer-ho, i com més escrius, més plaer hi trobes... Encara que algunes vegades t'envaiexin (ens envaeixin, m'envaeixin) períodes d'autèntica apatia...

pd2: El cel de Mozart és l'obra teatre que ha obert els Premis Literaris Sant Jordi d'enguany. Esplèndida representació per a tots els públics, amb un bon treball escènic (auster però molt eficient), amb la combinació de treball d'actors i de titelles, molt ben treballat. Ha estat tot un plaer...

divendres, 25 d’abril del 2008

Sopa de lletres al CEIP Montserrat


Original pensada, la del CEIP Montserrat de Sarrià de Ter, per celebrar el Sant Jordi d'aquest any: jugar a construir paraules.

A un costat del pati, sobre la tanca metàl·lica, un ABeCeDari gegant; tota la mainada surt al pati amb una lletra de l'abecedari penjada al coll; les mestres, quan surten, ens donen a les mares i pares, àvies i avis i altres familiars que assistim a la celebració del Sant Jordi a l'escola, una lletra, formant entre tots, grans i petits, una autèntica sopa de lletres.

En Pere, porter mantenidor i animador i "disc-jòckey" de totes les festes de l'escola, ens explica com hem de jugar amb les lletres: hem d'agrupar-nos formant paraules, però paraules relacionades amb els contes i el Sant Jordi. Una vegada hàgim construït la paraula hem d'anar a l'abecedari gegant on les mestres anotaran sota cada lletra les paraules que es vagin creant. Per cada paraula cada lletra rep un gomet; si la paraula ja s'ha fet abans, no compta i, naturalment, es valora que la paraula sigui llarga, la qual cosa exigirà que la formin moltes persones.

Grans i petits comencem a voltar, bé buscant lletres per formar paraules, bé esperant que ens pesquin per formar-ne una (ja se sap, sempre n'hi ha de més actius i de més passius). Durant l'estona que dura el joc el pati de l'escola esdevé una mena de sopa de lletres en ebullició, vista l'activitat, frenètica d'alguns, de construcció de paraules. Es van fent i desfent agrupacions de lletres, paraules, formades per alumnes de cursos diferents, per mares i pares, etc. Les A van buscades, les NY busquen aliats, les Q busquen (busquem) les U per establir-hi una relació més estable...

Es formen moltes paraules, i d'entre totes la més llarga és ESPANTAOCELLS. Fer la foto és una autèntica epopeia, al bell mig de la sopa de lletres és impossible, massa lletres passen per davant, fins i tot alguna lletra marxa per fer altres paraules, però la suplim pescant-ne una altra. Finalment ens separem una mica i podem fer la foto; a la primera algunes lletres no es veuen bé... finalment en surt una de bona...

Tot plegat es basa en una idea molt simple, però que genera una dinàmica de relacions i interaccions molt més complexa i interessant...
Acabat el joc es balla una sardana gegant i, acabada la jornada escolar, fem via, qui més qui menys, cap a la Rambla de Girona...

---------------------------------
pd: aquest divendres a la tarda a l'Escola Bressol Municipal Confetti s'ha representat, com cada any, la llegenda de Sant Jordi. Una reunió de feina que s'ha allargat més del previst m'ha retingut a Barcelona fins ben entrada la tarda i, per dissort meva, no hi he pogut assistir per primera vegada en els darrers cinc anys... tampoc he pogut tastar les coques que hem portat les famílies... M'ha sabut greu... en ocasions els pares (i les mares) no sempre podem ser presents a les festes de les escoles, ens sap greu a nosaltres, també als nostres fills... Sort que la Sira hi ha pogut anar...

dijous, 24 d’abril del 2008

Homes contra la violència masclista i en favor de la igualtat

No és un discurs nou, encara que genera novetat i titulars, com la designació, per part de la nova Ministra d'Igualtat, Bibiana Aído (bloc), de Miguel Lorente com a responsable de la Delegació del Govern de Violència de Gènere. El Periódico de Catalunya dies enrere titulava: Un home dirigeix la lluita contra els maltractes.

A nivell simbòlic és el contrapunt a la designació de Carme Chacón com a Ministra de Defensa, en què, més enllà del seu simbolisme, hi ha el més pur, i simple, sentit comú: valen les persones, més enllà del seu gènere... Però ara sembla que a la Carme Chacón se l'observa amb més deteniment pel fet de ser dona... però avui aquest no és el tema.

Però tornem als homes: un home al capdavant la lluita contra la violència masclista és un fet que trenca alguns esquemes contemporanis que sembla que s'han tornat clàssics: les polítiques d'igualtat i les de la lluita contra la violència vers les dones són coses de dones. Podríem preguntar-nos quants regidors homes són regidors d'igualtat...

Posem l'exemple de Sarrià de Ter: l'equip de govern està format per sis homes i una dona, estructura que de fet és el negatiu (entendre's el concepte fotogràfic) del grup municipal del PSC, a l'oposició, format per quatre dones i un home. M'imagino la reunió entre els dos grups municipals per repartir-se les regidories; la d'igualtat deuria ser la que va generar menys debat: hi ha una dona, la regidoria és per ella... Efectivament la regidora del govern és la d'igualtat. "M'ha tocat perquè sóc dona, perquè sóc "la dona"..." deuria pensar. Segurament, tenint present els homes, deuria ser també la més conscienciada, o, si més no, en predisposició de ser-ne...

Curiosament a l'anterior govern (del PSC) hi havia dues dones i quatre homes, però no eren les dones qui tenien la primera responsabilitat de govern per impulsar les polítiques d'igualtat i contra la violència de gènere, era un dels quatre homes qui tenia la responsabilitat d'impulsar les polítiques d'igualtat, i així va fer-ho, comtant amb la resta de govern, dones i homes.

Aquestes designacions no s'han de moure només en el terreny de l'estètica (els homes a Defensa, les dones a Igualtat), s'han de moure a partir dels seus interessos, capacitats, disponibilitats... En qualsevol cas celebro que el Govern Zapatero trenqui motlles i ho faci amb convenciment, superant els recels dels qui es mostren poc flexibles...

Cal trencar aquests esquemes clàssics, els nous i els vells. La designació de Miguel Lorente no s'ha de simplificar pel fet de ser home (això també seria un error), sinó per la seva trajectòria professional i política en la lluita per la igualtat.
La igualtat i la lluita contra la violència masclista és cosa d'homes i de dones, pel què cal que els espais de participació i representació política, tècnica i ciutadana en aquests àmbits hi hagi homes i dones.

D'homes per la igualtat sempre n'hi ha hagut i més que se'n necessiten. La igualtat entre homes i dones no és més que la conseqüència del respecte i exercici dels drets humans. En aquest sentit el treball i experiència d'entitats com l'AHIGE (l'Associació d'Homes per la Igualtat de Gènere) en són un magnífic exemple. Preparen pels propers dies 16, 17 i 18 de maig el 5º Encuentro Mixto de AHIGE.

Com diu el lema de l'AHIGE Catalunya, (dones i homes) pugem esglaons plegats.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Feliç diada de Sant Jordi '08. PSC Sarrià de Ter

Des del PSC de Sarrià de Ter us desitgem una feliç diada de Sant Jordi, patró del nostre País, Catalunya.

Us animem a enviar felicitacions a través de l'enllaç a la pàgina de la Generalitat de Catalunya.

Per Sant Jordi, el llibre, la rosa i la senyera.

Visca Sant Jordi i visca Catalunya!

------------------------------

pd1: Activitats de Sant Jordi organitzades per la Generalitat de Catalunya

dimarts, 22 d’abril del 2008

Proposta subjectiva de llibres per Sant Jordi

P1230366
(Pau Planas i Guillem Terribas, dues bones propostes per aquest Sant Jordi)

Com cada any, des de ja en fa uns quants, la diada de Sant Jordi esdevé el gran dia de venda de llibres, pel què les editorials fa dies que incrementen els seus esforços comercials per fer forat en les vendes. És important vendre llibres, però més important és llegir-los... Si com més se'n venguin més se'n llegiran, diuen, llavors benvinguda sigui la compra compulsiva del Sant Jordi.

També és cert que hi ha qui defensa que per llegir llibres no cal comprar-los, tan sols cal demanar-los en préstec a les biblioteques...

Sigui com sigui, malgrat segurament la majoria de vosaltres ja teniu al cap quin llibre (o quins) desitgeu per aquest Sant Jordi, us en recomano alguns, segurament prou coneguts, la majoria, per vosaltres, fidels pels seguidors d'aquest bloc...

Sarrià de Ter, el Paper de la Història
img0591
Llibre imprescindible per qualsevol família de Sarrià de Ter i per qui vulgui aprofundir en el coneixement d'aquest extraordinari poble on visc. Editat per GERDS de Ter i CCG Edicions i coordinat per Josep Brugada, és el resultat d'anys de treball de col·laboradors de la revista Parlem de Sarrià.

Sarrià de Ter
img029
Llibre que forma part de les Monografies dels Quaderns de la Revista de Girona, escrit per Javier Antón Pelayo.

Cantallops
img0601
Monografia, també dels Quaderns de la Revista de Girona, del petit poble natal de la meva mare, situat a la falda de les Alberes; escrit per Antoni Cobos i els germans Lluís i Miquel Serrano.

La Fageda. Història d'una bogeria
portada%2Bllibre%2BLa%2BFageda
Aquest llibre, escrit per la periodista Dolors Gonzàlez amb pròleg de Cristòbal Colón, del fundador i president de la cooperativa La Fageda, explica les claus de l'èxit d'un projecte social i empresarial. Publicat per La Magrana-RBA.

Crònica del President Maragall (les sigles PM responen a Pasqual Maragall) des de la privilegiada mirada de Jordi Mercader, qui va ser Director de Comunicació de Presidència amb Pasqual Maragall. Publicat per La Magrana-RBA.

UIDC (una Idea de Catalunya)
img0611
Llibre coral que recull aportacions al debat del catalanisme des de l'esquerra socialista i sindicalista. Aquest ha estat el primer llibre de Sant Jordi que m'han regalat, en aquest cas la meva mare, la Maria Mercè Gumbau, que va assistir a la presentació del llibre i va tenir el detall (com sempre, ella sempre té cura dels detalls) de fer-lo signar i dedicar per alguns dels autors. Publicat per Pagès Editors.

Demà serà un altre dia
img0621
L'aventura de la Llibreria 22 i la seva ànima, Guillem Terribas, explicada per ell mateix. Publicat per Ara Llibres.

Cera
cera_miquel-pairoli-sarra_libro-OMAC005
Darrer llibre de l'escriptor gironí Miquel Pairolí. Aquest és el llibre que desitjo que em regali la Sira, així l'hi vaig dir fa dies... i avui l'hi he recordat... El publica La Magrana-RBA.

El misteri de l'amor
mystery1
Aquest és el primer llibre, publicat a Empúries, d'un dels personatges més interessants de la cultura dels Països Catalans, el músic Joan Miquel Oliver, component d'Antònia Font. Aquest és el llibre que regalaré a la Sira.

La Nau
novams0007
Tinc molts motius per recomanar-lo: és el darrer premi Just M. Casero, fet que com a mínim ens diu que ha tingut l'aprovació del jurat del premi; però a més és un bon llibre, amb un llenguatge ric, sense barroquismes però d'una profunditat semblant a la de l'univers on viatja la nau... En Pau també és un amic i aquest és el seu primer Sant Jordi... i jo, com molts amics i lectors seus, volem que no sigui l'últim... L'ha publicat Amsterdam, d'Ara Llibres.

Hi hauria altres llibres, potser més coneguts, potser d'altres estils... no deixa de ser una proposta personal, subjectiva i, si voleu, interessada...

La diada de Sant Jordi és tot un clàssic passejar-se per la Rambla de Girona. Amb les nenes, la Clàudia, la Irina i l'Abril, ens aventurarem, la Sira i jo, i si el temps acompanya, per la Rambla de Girona, on a part de llibres, ens retrobarem amb amics, coneguts i saludats... Cercarem els llibres per regalar-nos, les roses ja ens les haurem regalat abans... Seran elles, les nenes, qui triaran els seus llibres...

L'endemà veurem els llistats dels més venuts... veurem les xifres de vendes de roses (les clàssiques, les de colors varis, les de disseny...) i seguirem omplint les lleixes de casa nostre amb llibres que desitjaran que algun dia els despullem amb els ulls, pàgina a pàgina...

Feliç diada de Sant Jordi!.

dilluns, 21 d’abril del 2008

(ser o no ser) grup parlamentari

Ser o no ser, aquesta és la qüestió!. O bé, ser o no ser, aquesta és la qüestió?.

És només un insignificant matís ortogràfic que dóna diferents lectures a una de les qüestions fonamentals (i fundacionals) del PSC. Després d'un nou cicle electoral, tancat per les darreres eleccions generals, i a les portes de l'Onzè Congrés del PSC, al mes de juliol, aquest tema sempre latent torna a sortir de l'armari i genera, en propis i estranys, imperatius, exclamacions i qüestionaments.

En qualsevol cas aquest ha estat sempre un tema molt viu en algunes agrupacions locals del PSC, com a la meva, l'Agrupació de Girona. Celebràvem la setmana passada una participada assemblea amb la presència del company Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC i portaveu del PSC al Parlament de Catalunya.

En una agrupació que habitualment presenta esmenes a les ponències congressuals en el sentit favorable al grup parlamentari propi era inimaginable que aquest tema no sortís a l'assemblea per part d'alguns militants. Miquel Iceta va situar el grup parlamentari propi com a símptoma final d'un hipotètic fracàs entre les relacions del PSC amb el PSOE: "si mai es formalitzés seria un símptoma que les coses entre el PSC i el PSOE no han anat bé." Va destacar el caràcter federal que ha d'impregnar les relacions entre el PSC i el PSOE.

No deixa de tenir raó, ja que, tal i com va sortir també a l'assemblea, el sentit de tenir grup parlamentari propi seria per votar diferent del PSOE, fet que d'altra banda, saltant-se la disciplina interna dels grups, també és possible. Podria donar una major sensació de força, però no crec que fos diferent de l'actual; donaria una major visualització del grup socialista català, però aquest fet, reclamat per tots els socialistes, també és possible ara, en l'actual situació. Algun company comentava que li hagués agradat una trobada de Zapatero amb el PSC dins la ronda de converses amb els grups parlamentaris, però correria el risc de ser poca cosa més que una posada en escena, ja que el PSC s'ha presentat sempre a les eleccions generals per donar suport al candidat del PSOE i formar part del govern.

Aquests dies Antoni Castells s'ha mostrat clarament a favor del grup parlamentari [notícia al diari El Punt] i Celestino Corbacho s'ha mostrat clarament en què no és necessari [notícia al diari El País]. Curiosament un forma part del govern català, l'altre del govern estatal...

Les dues ànimes?. El Diputat del PSC al Congrés Daniel Fernández (foto), qui a més és el secretari general adjunt del grup parlamentari del PSOE al Congrés, ha respost sobre aquesta qüestió, i moltes altres en una entrevista al diari El Punt, en una línia que em sembla encertada:

«El discurs de les dues ànimes del PSC és una mica antic. Crec que al PSC hi ha una única ànima que és catalanista, socialista i federalista, i que la immensa majoria dels afiliats del PSC, que es van afiliar molts anys després, la majoria, de la fundació, participa d'aquest projecte comú. Una ànima que evidentment que té matisos, perquè si no no seria tan plural i diversa i no tindria el paper tan rellevant que té en la societat catalana ni el suport tan rellevant que té en la societat catalana. I en els propers mesos el que hem de fer és aprofundir en el nostre projecte i garantir que aquesta pluralitat i aquests matisos continuïn vius, perquè és el que ens dóna força
Personalment penso que el grup parlamentari propi no ha de ser una excusa per ningú, és a dir, el pes del PSC al Congrés s'ha de fer valer dins el grup parlamentari del PSOE i, sobretot i per mi més important pel PSC, la bona sintonia entre els governs de Catalunya i de l'Estat sota un principi bàsic molt elemental: el PSC governa a Catalunya i el PSOE a l'Estat.

No em desagradaria un grup parlamentari arribat el moment, però sospito que potser llavors els problemes encara serien majors; però segueixo pensant que és un debat, ara per ara, que conté elements d'esterilitat, ja que sense un canvi del reglament del Congrés no és possible i no sembla que la voluntat política sigui aquesta. Però no és l'únic instrument que els diputats del PSC tenen per fer-se valer dins el grup socialista, en aquest sentit el bon fer de Daniel Fernández és un element en positiu, com el paper que puguin tenir, potser més institucionals, Teresa Cunillera i Isidre Molas.

Tenir o no tenir grup parlamentari... ara el debat és viu, després s'esmorteirà... i tornarà a intensificar-se al ritme dels esdeveniments... Ho seguirem...

diumenge, 20 d’abril del 2008

Breu conversa amb Jordi Pujol

Era la primera vegada, el passat dimarts a la tarda, després de la seva intervenció en la presentació del llibre "La Fageda. Història d'una bogeria", que vaig dirigir-li la meva paraula. Després d'esperar pacientment que acabés d'atendre unes senyores vaig atansar-li la mà i l'hi vaig dir:
"Senyor Pujol, vostè no em coneix però potser l'hi sonarà el meu cognom; em dic Roger Casero i el meu pare, Just Manuel Casero, va ser un socialista gironí molt actiu durant la transició, però va morir a principis de l'any '81".
Em va semblar que més o menys es situava, sobretot després de donar-li alguna dada més: "també va ser un dels fundadors del diari El Punt..."

"Així vostè és de Girona", em va dir, però jo vaig puntualitzar, "Sóc de Sarrià de Ter, a més sóc regidor socialista i, per cert, una vegada que va venir a Sarrià de Ter, a la campanya de les municipals de 2003, el vaig venir a veure..."
"Però deuria ser un míting, no?", em va dir amb certa sorpresa, suposo que pel fet de ser del PSC...
Em justifico i després em pregunta: "i ara qui governa a Sarrià de Ter?".
Jo l'informo: "ERC amb vostès, des d'aquestes darreres eleccions; jo era el cap de llista del PSC".
Ell sembla que em vol consolar: "Bé, però vostès van governar molts anys, no?"...
L'hi demano si em pot signar el llibre, entrem de nou a la sala que minuts abans ha abandonat i s'asseu en una cadira del públic, ja amb el meu llibre a les seves mans; una altra senyora, quan el veu, s'hi atansa passant per davant meu i fa el gest de donar-li el llibre perquè també l'hi signi.
Ell l'atura: "perdoni, haurà de fer cua, que aquest jove va primer!". Em signa el llibre i l'hi agraeixo la signatura i el fet d'haver-lo conegut personalment.

És el segon ex president amb qui coincideixo en una presentació d'un llibre; dies enrere va ser amb Pasqual Maragall, amb qui, naturalment, he coincidit altres vegades. Va ser a la presentació del llibre "Mil dies amb PM", escrit per Jordi Mercader. En ambdues ocasions ells han estat les estrelles de les presentacions, els seus parlaments els més esperats i divertits... Allunyats del cos a cos polític diari, els ex presidents juguen el seu paper en la salut emocional i mental política del nostre País.

Després de signar-me el llibre i d'atendre a molta altra gent Jordi Pujol acompanyat per Marta Ferrussola marxen del Palau Robert. Instants després jo també, per agafar el tren, Passeig de Gràcia avall. Quan em disposo a marxar els veig uns metres més endavant, avançant pels jardins del Palau Robert agafats de bracet. Faig aquesta foto (i dues més...) i com que el meu ritme és més accelerat, els avanço just abans d'entrar de nou a l'edifici per sortir al carrer...
---------------------------------
pd1: vaig veure Jordi Pujol d'aprop, per primera vegada i amb consciència, a l'Aplec de l'Esperit que es va celebrar a Girona a finals de maig de 1994 (va ser el V Aplec de l'Esperit). Una colla d'escoltes hi fèiem una mena de servei de suport... Recordo que la Sira també hi era; de fet feia quasi un anys que festejàvem... Quan va arribar a Girona, a la Devesa, el vaig veure passar envoltat de molta gent... recordo que vaig enfilar-me en una tanca per veure'l, més que res per curiositat...

pd2: no l'hi vaig explicar a Jordi Pujol, la setmana passada, una de les referències a la seva persona que surt al llibre "Memòria de Just", la biografia del meu pare, escrita per Jaume Guillamet. A les darreres pàgines del llibre, quan s'expliquen també les darreres pàgines de la vida d'en Just, hi ha la transcripció d'alguns detalls sobre el darrer mes i mig de vida, anotades per la meva mare a l'agenda d'ell.
Des dels voltants de Nadal de l'any '80 en Just és conscient de la seva irreversible situació, sap que ja no hi ha res a fer contra el càncer de fetge que l'hi consumeix la vida.

L'anotació a l'agenda del dissabte 3 de gener (de 1981) és molt breu:
"Jordi Pujol ve a Girona. Demanen a en Just si el pot veure. En Just contesta que no".

pd3: lligant de nou en Just amb La Fageda (més enllà de l'atenció psiquiàtrica), la meva mare, la Maria Mercè Gumbau, em fa observar que el darrer Quiosc publicat al llavors Punt Diari, el 21 de desembre de 1980, portava per títol "Nadal a la Fageda".

dissabte, 19 d’abril del 2008

Jornada de participació ciutadana sobre convivència a Sarrià de Ter

participació

L'Ajuntament de Sarrià de Ter havia convocat per aquest matí de dissabte una jornada de participació ciutadana per treballar la convivència, en sentit ampli i general, al nostre poble. No en va actualment està en informació pública (ampliada a dos mesos a petició del PSC de Sarrià de Ter) l'ordenança de convivència ciutadana aprovada inicialment per unanimitat al ple de Sarrià de Ter a finals de març. Naturalment hi he assistit, com a veí i com a regidor portaveu del grup municipal del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

Amb una seixantena de persones inscrites, en la sessió matinal d'avui hi hem participat unes cinquanta persones, xifra que oscil·lat segons avançava la jornada, en què ha marxat gent i se n'ha incorpora d'altra. Cal valorar positivament la participació, més enllà de les xifres, doncs al cap i a la fi hi hem assistit les persones que hem volgut, i aquest és un valor important en la participació, la voluntat de participar en allò comú.

La majoria de persones que hem assistit a la jornada provenim de les entitats del poble, fet que també és ben natural, doncs les persones de les entitats sempre estan (estem) més predisposades a participar col·lectivament. Caldria estimular, de cares a properes sessions, la participació dels veïns i veïnes no vinculats a les entitats, per guanyar riquesa i, sobretot, aportacions noves. Potser també hi ha mancat la participació de joves, però ja sabem que és difícil que participin en espais d'"adults"...

Des de l'equip de Serveis Socials de l'Ajuntament s'ha emmarcat aquesta jornada en un procés d'actuació fraccionat en tres fases, essent la jornada d'avui la primera, la de diagnòstic, amb l'objectiu de definir les problemàtiques i oportunitats del nostre municipi en relació a la convivència. A partir d'aquesta primera fase la segona serà l'execució de les accions derivades de la jornada i finalment, la tercera fase, la recollida i valoració dels resultats.

La jornada de participació ciutadana ha estat conduïda per Identitats, una empresa que fa anys que col·labora amb l'Ajuntament de Sarrià de Ter en tallers, activitats i altres dinàmiques de participació, la majoria adreçats a infants i joves, també a les famílies, en clau d'igualtat.

La dinàmica de participació ha estat, segons han explicat, la de l'espai obert, metodologia aplicada des dels anys '80 que exigeix el compliment de 4 normes senzilles:


1.- l'espai és limitat, és a dir, som coneixedors que disposem d'una hora d'iniciar i acabar de cada sessió.
2.- comptem amb els que som, de manera que no es fan grups preestablerts ni grups iguals en nombre, sinó que cada grup es forma de manera espontània, segons els interessos de cada un.
3.- els resultats obtinguts seran els millors possibles en aquestes condicions, de manera que es dóna importància al treball fet sense tenir present ni el nombre ni la tipologia dels participants.
4.- ens hem de guiar sempre a partir dels nostres interessos.

A partir d'aquestes senzilles premisses el primer que s'ha fet és establir els punts a treballar al llarg de la jornada a partir d'un horari i espais prefixats; prèviament s'han definit tres sessions de treball, de 3/4 d'hora cada sessió, en un màxim de 8 espais. A l'inici, després de la presentació de la jornada, cada persona que ha volgut ha proposat un tema a treballar i l'ha incorporat a la graella horària, de manera que a partir dels interessos dels assistents s'han configurat els diferents grups de treball simultanis en aquestes tres sessions.

Amb els temes repartits cada persona ha pogut escollir en quins grups participar, segons els seus interessos, essent tot possible: quedar-se en el mateix grup durant la sessió de treball, canviar de grup, fer el "papallona" i anar voltant pels diferents grups o fer el "borinot" i marxar una estona si en aquella sessió de treball cap tema és d'interès... en definitiva, espais oberts de participació. La majoria de gent s'ha quedat en un grup en cada sessió de treball, com a molt alguns han assistit en dos grups a la mateixa sessió de treball i poquets han fet el papallona o el borinot...

En la primera i segona sessió de treball s'han format vuit grups, i sis (o set?) en la tercera. Jo he assistit al grup d'Immigració (tema que jo mateix he proposat) en la primera sessió de treball; al grup d'Educació. Família - Escola a la segona sessió, proposat conjuntament per la Loli Fernández, presidenta de l'AMPA del CEIP Montserrat, i la Montse Xandrich i en Joan Manel Barceló, directors del CEIP Montserrat i l'IES Narcís Xifra respectivament; a la tercera sessió he participat al grup sobre violència intrafamiliar, tema proposat per la Vivi i l'Eulàlia, treballadora social i educadora social de l'equip de Serveis Socials de l'Ajuntament.

Han estat unes sessions de treball, debat i discussió interessants, encara que al final de la jornada m'he quedat amb una certa sensació de ceguera parcial, doncs no hi ha hagut un espai de posada em comú del treball de cada un dels grups en cada una de les tres sessions.

Les conclusions de cada un dels grups es faran públiques d'aquí a dos mesos, moment en què també es faran arribar a cada un dels participants. Tenint present que totes les aportacions s'han recollit per escrit en unes fitxes, hagués estat positiu pels participants disposar d'un espai per compartir el treball de cada grup. Hauria estat bé que un representant de cada grup pogués haver fet un extracte, ni que fos ta sols de dos munits, de les intervencions de cada grup... Aquesta és l'única pega que he trobat en el desenvolupament de la jornada; aquestes conclusions ens haguessin donat una visió global, encara que potser més imprecisa, menys elaborada, del treball de tots els grups i de tots els temes tractats, no havent d'esperar a les conclusions, quan les rebem en fred d'aquí a dos mesos.
En altres dinàmiques de participació ciutadana semblants fetes per Identitats a Sarrià de Ter, en temes d'igualtat, sí que hi havia hagut espai per compartir les conclusions.


Aquesta, finalment, és la relació de temes que han format part de l'ordre del dia, confeccionada entre totes i tots; alguns d'aquests temes s'han fusionat en un mateix grup de treball:
  • Coordinació Àrea Bàsica de Salut i el poble
  • Immigració
  • Fer complir les normes de convivència
  • Grafittis
  • Què farem amb l'AAVV del Pla de l'Horta?
  • Centre Cívic la Cooperativa: necessitat d'ampliar horaris per reunions al vespre i de més activitats per la gent gran de Sarrià de Dalt
  • Potenciar les zones esportives del poble com a punt de trobada per esport d'esbarjo
  • Menys barreres arquitectòniques (sobretot a La Rasa)
  • Trobar un sistema per comunicar-se tot el poble (reunions per barris)
  • Més activitats al Coro (gent gran, joves, ganxet...)
  • Voluntariat i relacions interpersonals a la comunitat
  • Mal estat de les voreres a conseqüència dels arbres
  • Buscar solució àgil per no solapar les activitats de les entitats
  • Integració dels discapacitats a la població
  • Problemes de convivència a la piscina a l'estiu
  • Educació: família - escola
  • Convivència dels joves al poble (relacions intergeneracionals)
  • Web ajuntament: més interactiva per penjar activitats
  • Formació i informació en el tractament amb víctimes de violència
  • Quina informació tenim tota la població sobre com actuar al municipi en els casos de violència intrafamiliar? (dones, infants, gent gran)
  • Vehicles a tota pastilla pels carrers de Sarrià
  • Els busos dels Joncs aparcats incorrectament durant molta estona
  • Preservació del medi ambient
  • Recuperació del patrimoni històric
  • Drogues

En general la gent ha agrait l'espai per participar i ha demanat que la participació s'incrementi en la creació de més espais i amb més gent que hi assisteixi...

També és interessant saber que hi ha aprovat un reglament de participació ciutadana que caldria desenvolupar, on es fixen alguns espais de participació, sobretot de les entitats, a nivell sectorial i territorial... però ara això ja seria un altre post...

Pel que fa a la jormada d'aquest dissabte, d'aquí dos mesos... les conclusions!

--------------------------------

pd: la Dolors Xabé, una dona activa, un dels fars que il·luminen amb llum pròpia Sarrià de Ter, comentava aquest matí, abans d'iniciar la jornada: "venim a arreglar el món i abandonem la feina de casa!." Més tard deia: "ens demanen que arreglem el món, quan som nosaltres mateixos els qui l'hem espatllat!." La Dolors sempre genial!.

divendres, 18 d’abril del 2008

La pluja com a estat d'ànim

Entre l'alegria, a vegades desbordant eufòria, i la tristesa, sovint tenyida de malenconia, es mou la pluja.

La de l'alegria es sol referir, majoritàriament, a fets no metereològics, sobretot quan es tracta de pluges de milers (o milions) d'euros que reparteixen les loteries i altres jocs. Quan és meteorològica l'alegria respon, com ha estat en certa manera avui, en contraposició al neguit generat durant el temps d'espera, quan la pluja ha estat intensament enyorada... Encara que la pluja de petroli d'un jaciment que es descobreix també ha generat, a la realitat (suposo) i a la ficció, veritables escenes d'alegria i eufòria compartida... Malauradament, també guerres, amb pluja de míssils i bombes...

Però l'estat d'ànim més propi de la pluja és el de la tristesa. La pluja fa sortir els cargols a les vores dels camins; amb la mateixa facilitat fa aparèixer els melancòlics que, embolcallats amb una manta mig estirats al sofà, observen la pluja a través dels vidres mig entelats de la sala d'estar... La pluja ens tanca dins les llars, també dins nosaltres mateixos, convidant-nos en una mena d'instrospecció regeneradora... També, com altres fenòmens metereològics com el vent, ens pot despertar els impulsos més primaris o bé, senzillament, despertar-nos el nostre interior més boig...

La pluja, diuen, purifica l'ànima, potser de la mateixa manera que neteja les clavegueres dels carrers, quan no les inunda si cau en abundància i, sobretot, intensitat.

Ahir va ploure a Catalunya i la pluja va esdevenir, per fi, un titular positiu. Una pluja benefactora, però encara insuficient. Vaig pensar inevitablement amb el conseller Francesc Baltasar: el seu paraigües més aviat li deuria servir. ahir, per protegir-se del ruixat que algunes bases (militants i simpatitzants) del seu partit de les terres de Ebre l'hi van enviar, en forma de demanda de dimissió... Troba aixopluc dins el propi govern, salvant-lo de la reporvació del Parlament de Catalunya...

Mai plou a gust de tothom... a Catalunya la pluja no sap caure, també de manera més breu, Catalunya no sap ploure... però benvinguda sigui la pluja, encara que ja no mulli els meus cabells daurats...
-------------------------------

pd1: la fotografia que acompanya el post, plou sobre mullat, va ser feta ahir a s'Agaró...

pd2: fragment de la cançó Sigues Lliure, que precisament dóna nom a aquest bloc.

"Sigues lliure i camina
cap a l'estel que vulguis guanyar
no pensis el què els altres diran
deixa que la pluja mulli els teus cabells daurats
petites gotes fredes tremolant"

pd3: Riders on the storm. The Doors. Aquest és un dels meus grups predilectes, que descobreixo, com no podria ser d'altra manera, a finals dels anys '80... en plena adolescència...



pd4: Rain dogs*. Tom Waits. Una bona proposta musical, la de Tom Waits, descobert per mi a principis dels '90, per escoltar els dies de pluja...

*Els gossos de pluja, explica Tom Waits, són els gossos que es troben perduts pels carrers quan la pluja ha parat; la pluja ha netejat les olors i els gossos no poden trobar el seu camí: ensumen, però no el troben...

dimecres, 16 d’abril del 2008

La Fageda. Història d'una bogeria

Quina gran sort que la vida faci que, de tan en tant, aparegui un geni foll, un il·luminat... en definitiva un inconformista. Cristóbal Colón n'és un, i dels bons!.

La majoria sabreu que no parlo del Cristóbal Colón de qui es dubta on va néixer i que diuen va descobrir les amèriques... parlo d'un aragonès que fa anys que viu a Catalunya i que és el fundador i president de la cooperativa La Fageda... sí, sí, la dels iogurts!.

Assistia aquest dimarts a la tarda a la presentació del llibre que recull, tal com expressa la portada, "les claus de l'èxit d'un projecte social i empresarial", el llibre "La Fageda. Història d'una bogeria".

La meva relació professional amb La Fageda és molt recent, fruit de la meva feina de coordinador del grup Incorpora Girona, dins el Programa Incorpora, de l'Obra Social Fundació "la Caixa". La Fageda és una de les entitats que forma part d'aquest programa i em semblava que l'esdeveniment, la presentació del seu llibre, era prou important com per fer-los costat.

Vaig arribar al Palau Robert de Barcelona sense presses després d'un plàcid viatge amb tren i una breu passejada Passeig de Gràcia amunt. Dins els jardins del Palau Robert mainada, acompanyada per mares (la majoria) i pares, que juguen en un espai que els dóna prou tranquil·litat, sense el brogit del trànsit...

Una estona més tard Cristóbal Colón s'asseu en un banc i parla, davant una càmera que gravarà tota la presentació (i la prèvia i el després). No sento el què diu, però parla amb convenciment, amb convicció: així ho expressa el seu rostre, la seva mirada...

Cristóbal Colón

La sala on es farà la presentació es va omplint. Abans d'entrar es va preparant el tastet que es farà després, on hi ha, naturalment, productes de la cooperativa La Fageda. També hi ha un punt de venda del llibre; en compro un, el tercer que venen, segons indica el rebut que em donen. Aquest rebut em servirà per anotar-hi el que consideri més rellevant per escriure precisament aquest post; ara el tinc davant meu i el què menys es llegeix és el què hi havia escrit inicialment, quan aquest paperot ple de lletres era simplement un rebut...
M'assec a la tercera fila i repasso cares conegudes de Girona i comarques; a l'entrada al Palau Robert havia saludat en Pep Targa, que va acompanyat amb la seva senyora (i ara em sap greu, però no en recordo el nom). Veig l'Arcadi Calzada, ex alcalde d'Olot i ex president de la Diputació, actualment president de Caixa Girona. Saludo més tard a Josep Ma. Solé, qui havia estat delegat territorial de Benestar i Família a Girona, i al diputat per CiU Jordi Xuclà. Naturalment també veig, i saludo, a la Carme Jordà, una de les fundadores i ànimes de La Fageda, i a la Susanna, l'Àngels i d'altres treballadores de la cooperativa. També hi ha la Núria i la Mònica de la Fundació Drissa, una altra de les entitats d'Incorpora i, naturalment, entitat que comparteix moltes complicitats amb La Fageda, sobretot la dignificació de les persones amb malalties mentals.

Presentació llibre La Fageda 2

Amb la sala plena creix l'expectació... i finalment arriba Jordi Pujol, acompanyat per la Marta Ferrussola, per l'editor del llibre, Oriol Castanys, l'autora, la Dolors González i en Cristóbal Colón.
Oriol Castanys obre l'acte, a peu dret al costat de la taula, amb el desig que el llibre serveixi per difondre un projecte extraordinari; Castanys confessa que ha estat molt insistent (bé, en realitat va dir pesat) perquè el llibre s'edités.
La Dolors González, que com descobreixo després, quan em signa el llibre, està en cinta, prefereix llegir un text que ha preparat. Ha escrit el llibre després d'un treball intens d'investigació i, sobretot, d'entrevistes. En una època on el terme de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) està de moda i esdevé un element de màrqueting empresarial, La Fageda, ve a dir la Dolors, representa l'autenticitat d'aquest terme. Afirma a més que aquest projecte ha desmuntat molts tòpics del món social en general, i de la malaltia mental en particular. Explica que el llibre recull la història de La Fageda, una història plural. Inevitablement després d'aquesta experiència, entra de ple en el fons de la qüestió: no parlem de persones discapacitades (poc capacitades), sinó de persones amb capacitats diferents... Aquest comentari no passarà per al a Jordi Pujol...

Llibres La Fageda

Cristóbal Colón no duu res escrit, parla a raig i és que, qui sinó ell, pot parlar-ne amb més autoritat, de La Fageda. Reparteix agraïments i afirma que La Fageda no és una empresa, és quelcom més. Explica, amb més sentit de l'humor del què jo ara sóc capaç de transmetre, que alguna vegada havia atribuït a les sigles empresarials SA (societat anònima) a les inicials de Sin Alma... No és gratuïta l'observació, en l'àmbit del treball, diu, el més important han de ser i són les persones: és possible fer una empresa rentable amb ànima, una empresa al servei de les persones, i no a l'inrevés, les persones al servei de les empreses. També destaca que el treball que fan les persones amb disminició psíquica i/o malaltia mental ha de ser un treball que tingui sentit. Precisament dóna al treball, a la possibilitat de treballar, la virtut de ser, més enllà de la remuneració econòmica, un important element d'autoestima, de responsabilitat i d'integració social de les persones socialment excloses.
Fa un punt d'inflexió al seu discurs per admetre que ell, per naturalesa, és pessimista, i, malgrat s'ho pensa, finalment s'estalvia de dibuixar una visió més crítica de la nostra societat, doncs l'important, en aquest momentm, és compartir l'alegria del llibre...
Jordi Pujol genera la sensació que, durant la seva intervenció, alguna cosa divertida passarà... i compleix amb les expectatives!. Comença afirmant que hi ha motius per l'optimisme (referint-se al sector), però abans de fer dues referències pretèrites per articular la seva primera afirmació, aprofita per negar-li a Cristóbal Colón el seu pessimisme: "vostè no té dret a ser pessimista, és un home d'èxit!", l'hi etziba de bon rotllo...
Al llarg de la seva intervenció, seguint un guió escrit però afegint-hi moltes coses, en deixa anar algunes de divertides, una de les millors, tenint present que el producte estrella de la cooperativa La Fageda són els iogurts, és la seva confessió: "a mi no m'agrada el iogurt!". També és divertida l'anècdota que explica que un pintor, anys enrere, estava pintant a la Fageda d'en Jordà (imagimen-nos-el amb una làmina sobre un cavallet, amb un tamboret i un maletí carregat de pintures i pinzells...). De sobte se li acosta un personatge amb una llarga barba i cabells arrissats i s'hi presenta com en Cristóbal Colón... fet que confirma al pintor, ja una mica esverat (o potser esoantat) que efectivament La Fageda està plena de bojos!. Diuen que el pintor va agafar els estris i se'n va anar...

Jordi Pujol diu que hi ha motius per l'optimisme doncs la societat és capaç de millorar. Explica dos fets situats cronològicament als anys '50 i als anys '80 per donar-nos una perspectiva de quina manera l'atenció a les persones amb capacitats diferents ha canviat, ha millorat. Referent a la denominació d'aquests col·lectius fa broma dient que cada sis anys surt un terme nou, una nova denominació, com la que ha dit abans l'autora del llibre: persones amb capacitats diferents...

Al voltant dels anys '50, explica Pujol, entra en contacte amb el món de la dispacacitat i de la psiquiatria a partir d'un metge que l'havia visitat, Jeroni de Moragas. Llavors, diu Pujol, quan naixia un fill amb aquests problemes s'amagava a casa, essent especialment dur per la família (a vegades cruel) aquestes situacions en els pobles... Ve a explicar que la vida d'aquestes persones tenia aleshores poques perspectives...
Fa un salt en el temps i es situa al 1980, just en el moment de ser president de la Generalitat. Fa un generós reconeixement a la tasca dels pares (i mares, i de les famílies) en la seva lluita per dignificar la vida de les persones amb discapacitat i/o malaltia mental; les famílies, diu Pujol, la seva lluita i el seu treball, anaven molt per davant de l'administració. Parla de Ramon Trias Fargas, de la manera com el fet de tenir un fill amb una discapacitat l'hi va canviar, en positiu, el caràcter i la vida. Fa una referència a la Llismi, coneguda també per la llei Trias Fargas...
Pujol parla del projecte de La Fageda, explicant alguna batalleta més, fent alguna picada d'ullet a l'Arcadi Calzada, assegut a primera fila: "van venir-te a veure, els de La Fageda, amb unes fotografies per mostrar-te com estava de brut el teu poble, bé el teu poble no, alguna part de la muntanya, per proposar-te que ells les podrien netejar..."
Parla de l'ànima del projecte, Cristóbal Colón, i l'hi torna a recordar que no té motius per ser pessimista, reivindicant, referint-se a Colón, la magnanimitat: "ser magnànim no és ser bo, és fer coses grans, coses magnes..."
Acabada la presentació molta gent s'aboca a la taula de llibres per compar-lo i, amb més voracitat, encara que educada, a les taules on hi ha els tastets, dolços i salats i, naturalment, productes de La Fageda.

Iogurts La Fageda
A l'estació de tren començo a llegir el llibre i el retrat de l'atenció psiquiàtrica abans dels anys '70 és certament desoladora. Penso inevitablement en el meu pare, Just M. Casero, qui va tenir alguna responsabilitat en aquesta matèria (l'atenció psiquiàtrica) en el poc temps que va ser diputat provincial.

Pujant al tren em trobo un vell conegut (m'havia fet classes particulars un estiu en una acadèmia de Girona) i deixo la lectura per un altre moment... La història de La Fageda m'espera... val la pena llegir-la i difondre-la. Val la pena, però, veure-la en directe; el camí que duu a la cooperativa, al bell mig de La Fageda d'en Jordà, és un camí que et transporta en un món diferent, en un món màgic on l'impossible, rememorant l'afirmació de l'ex alcalde Sala, finalment s'ha fet realitat...
Bona lectura (pel llibre) i bon profit! (pels iogurts...)

dimarts, 15 d’abril del 2008

El nou govern ZP

El president Rodríguez Zapatero ja ha dissenyat el seu nou govern, les (i els) ministres del qual ahir dilluns van prendre possessió del càrrec. La valoració general és positiva, encara que la felicitat, ja ho sabem, mai és del tot completa, ni la perfecció existeix.

D'entrada m'agrada que al costat de l'experiència, la veterania i la solvència de persones com la vicepresidenta primera, Maria Teresa Fernández de la Vega, el vicepreseident segon i ministre d'economia, Pedro Solbes o el ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, hi hagi la joventut, la projecció i la solvència de Beatriz Corredor, nova ministra d'habitatge, Carme Chacón, ministra de defensa o Bibiana Aído, ministra d'igualtat.

Si Carme Chacón ja va ser una clara aposta per la joventut durant el seu primer mandat, ara ZP es supera a sí mateix amb Bibiana Aído, que amb 31 anys acabats de fer, representa amb molta força la generació dels qui van néixer a la segona meitat dels anys '70, entre els quals jo ja no hi sóc (vaig néixer el 1974). Una dona jove per treballar per la igualtat i contra la violència masclista, un gran missatge, lligat al seu nomenament, adreçat també als joves.

Pel que fa a Carme Chacón el seu nomenament com a ministra de defensa d'entrada reforça la seva gran versatilitat, alhora que la situa, amb la cartera de defensa, una cartera de pes, en el pinyol del govern. Dona, embarassada i catalana!. És l'expressió que molts voldrien posar en boca dels militars, però serà la prova del nou del procés de modernització (des-cavernització) de l'exèrcit. Si amb Narcís Serra vam tenir un ministre de defensa que no va fer la mili, amb Carme Chacón, a part de no fer la mili, tindrem una ministra que exercirà la maternitat i que treballarà per la igualtat entre dones i homes en una de les institucions amb més tics masclistes que existeixen.

Naturalment el seu nomenament ha fet que molts "tiressin" de manual: enviarà la ministre catalana les tropes a Catalunya si la unitat de l'estat està amenaçada?. Bé, n'hi ha que saliven només de pensar-ho...

I Magdalena Àlvarez?. Reconec que pensava que possiblement no repetiria, i la primera sensació va ser de "ja hi tornem!", però després vaig pensar que ben mirat, ella deu ser la segona que no vol que es repeteixin els episodis de fa uns mesos, entenent que els primers interessats són el propi Zapatero i, naturalment, els qui ho van patir.

Els socialistes catalans, a part de la Carme Chacón, tenim l'incombustible Celestino Corbacho al ministeri de treball i immigració. Pel PSC no és només una qüestió de número i pes de ministres, és, i serà una qüestió important l'entesa que hi hagi entre els governs d'Espanya i de Catalunya, entre els presidents Zapatero i Montilla. També serà important el paper que tingui el grup de diputats socialistes catalans dins el grup parlamentari socialista, més enllà de la discussió, ara per ara estèril, del grup parlamentari propi.

Serà el consell de ministres amb més dones i amb més independents (no militants). M'agraden ambdues coses, ja que d'entrada portem massa anys (tants que ja no sé si comptar-los per milions...) menyspreant i no aprofitant el talent de les dones, sobretot en càrrecs d'alta responsabilitat. Pel que fa als independents, per mi són un actiu molt important pels partits; els militants són la base i són qui suporten el pes dels partits (no només econòmicament, també per la fidelitat, compromís i participació), però els independents configuren una segona xarxa més transversal que es dilueix amb la pròpia societat, arrelant els partits als pobles, barris i ciutats, mostrant-se oberts... parlo del PSC, que és el partit que conec...

S'aixeca el teló, comença la novena legislatura...

dilluns, 14 d’abril del 2008

Desig (utopia?) de República


Desitjo la república per al meu País, així com per l'Estat del qual en forma part. La desitjo des que tinc ús de raó i, si mai n'he tingut, raonament polític. Penso que serà una prova de maduresa democràtica el dia en què l'Estat Espanyol es plantegi deixar de ser una monarquia parlamentària.

Puc entendre i entenc el pacte constitucional de l'any 1978, sortint de la fosca dictadura i amb la necessitat prioritària de consens. Amb la Constitució Espanyola, i la seva aprovació democràtica, vam legitimar el paper actual de la monarquia, lliurant-la del testament polític del dictador. Però aquesta legitimació no ha de ser, necessàriament, perenne i, ni molt menys, infinita.

Reconec el paper que la monarquia, representada per la seva màxima autoritat, el rei Joan Carles, va tenir en el retorn dels valors democràtics, així com en la seva consolidació i reafirmació en moments crítics com el 23-F: tranquil Jordi, tranquil...

Però ara, amb un estat democràticament consolidat, cal ser capaços de plantejar-nos el futur de la monarquia, per bé que la pròpia institució ha donat prou mostres de modernitat i obertura, encara no, però, suficients. El seu és un paper, buit de contingut polític, amb un alt contingut simbòlic, representant per molts la millor garantia per la unitat de l'Estat. Per mi aquest fet no recau en la figura del Rei ni en la monarquia, sinó en la Constitució.


Avui molts recorden (recordem) el 77è aniversari de la proclamació de la II República Espanyola, efemèride que tampoc jo voldria passar per alt; no tan per reivindicar aquell període com un temps en què semblava que era possible una gran transformació (social, territorial, educativa, política...), i en part va ser així, sinó que sobretot jo la reivindico per projectar, en un futur que ara per ara sóc incapaç d'albirar, una nova república en què els ciutadans podrem escollir i si cal rellevar, democràticament, qui ha de ser el cap (o president, el nom és el de menys) de l'Estat.

Una utopia?. Un desig, i sí, potser avui per avui una utopia, però què, sinó les utopies, ens fan caminar sempre endavant... Expliquen la la utopia és com aquella bella noia (o noi, segons preferències) que es passeja per la platja, remullant-se els peus amb l'anar i venir suau de les onades; noia a la que hom, quan s'hi acosta i quasi s'hi atansa, desapareix i torna a fer-se visible més enllà... L'important, diuen els utòpics, o potser són els il·lusos, no és atrapar-la, sinó prendre consciència del camí que perseguint-la, hem fet.

Desitjo la república, malgrat fa anys que, perseguint-la, camino... potser al final tantes passes no seran fetes endebades...

------------------------------------

pd: la fi de la II República, l'inici de la foscor, la pèrdua de llibertats...:

pd2: La dansa del Sabre, de La Trinca, rememorava satíricament el 23-F (no he trobat la cançó al youtube... snif!):

Quan escoltàvem per la ràdio
el vot de la investidura
amb tricorni i metralleta
treu el cap la dictadura
i ens quedem esparverats. . . . garratibats!

Quin cobriment que va agafar-nos
quin espant i quin cangelo
quan la veu enrrogallada
va cridar "todos al suelo"
començant a disparar. . . . . . . ratatata

Llavors ens diuen que a València
per acabar de fer la guitza
va la cosa adelantada
i un catxondo els hi organitza
unes falles pel febrer . . . . . Ai quin merder!

Ja ens veiem tots altra vegada
ballant la dansa del sabre
que si algú no se'n recorda
és la dansa més macabra
de les que es fan i es desfan. . . . Oi tant!

Llavors, quina nit, quina nit!
estàvem amagats sota el llit
però amb serenitat i
amb el cul apretat
no en posessim pas nerviosos!

Tranquil, Jordi, tranquil
que és la Guardia Civil
tu tranquil.
Ai, mama, por!

I se'ns donava la consigna
demà tots cap a la feina
"porque aquí no pasa nada"
segadors no esmoleu l'eina
que podríem prendre mal . . . . . en general

I sobretot serenitat!
però si guanya el del mostatxo
valdrà més estar borratxo
i deixar-se de punyetes
corre, agafa les maletes
i no paris fins a Perpinyà . . . . . Ja s'ho farà!

I l'endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven "Viva España
i viva la Constitució", . . . . mira per on!

I visca el rei . . . . . vés quin remei!
I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal
però ben segur que mai més res no serà igual.

diumenge, 13 d’abril del 2008

Gota de sang sota el cel de Sarrià de Ter


Hi ha una gota de sang sota el cel de Sarrià de Ter, òrfena des d'ahir de qui amb les seves traçudes mans la va esculpir, l'amic Joan Casassa.

La gota corona l'escultura en homenatge als donants de sang de Sarrià de Ter. La va idear en Joaquim Pradas, qui està convalescent des de fa un temps, cercant amb la mirada vestigis reconeixibles del seu present. Va ser precisament en Joan qui em va parlar de la situació d'en Joaquim.

Avui he fotografiat la gota de sang d'en Joan, una gota voluminosa, plena de vida i, com suposo volia transmetre, d'esperança per aquells que la necessiten.

T'enyoraré Joan, la teva mirada propera i còmplice, el teu gest generós, les xerrades improvitzades mig a cavall de la bicicleta, pel nostre compartit carrer Firal...

Et seguiré tenint una gran estima, amic Joan, i et trobaré sempre sota el cel de Sarrià de Ter quan els meus ulls cerquin la teva gota, plena de vida, plena d'esperança.

Monument als Donants de Sang de Sarrià de Ter

Una rosa per en Joan Casassa Ametller

Amb la mort de Joan Casassa Ametller mor un gran sarrianenc, una persona molt implicada en diferents entitats i moviments del poble, una persona que ha fet de la discreció una de les seves majors virtuts. A en Joan no li agradava figurar, però no li costava gens comprometre's i treballar. Fins el dia de la seva mort en Joan ha estat un home actiu i treballador; quasi sempre se'l veia sobre la bicicleta, camí de l'hort o tornant a casa.

En Joan Casassa, planxista de professió, havia treballat quasi tota la vida a Torraspapel. En Joan era un autèntic artista autodidacte especialitzat en escultures fetes amb coure. La gota de sang que corona el monument als Donants de Sang de Sarrià de Ter és obra seva, escultura que va fer conjuntament amb el seu amic, i també artista, Joaquim Pradas. Fa uns anys en Joan em va regalar una de les seves escultures, una rosa de coure preciosa. Més endavant, com a regidor de la Gent Gran, li'n vaig encarregar una vintena més com a record del XXXIII Homenatge a la Vellesa de Sarrià de Ter, l'any 2005. En Joan també era un dels artistes habituals de les exposicions col·lectives d'artistes locals de la Festa Major. També va exposar la seva obra en l'exposició Artesans, l'any 2004, juntament amb en Joaquim Prades, artesà de la talla en fusta de bruc, i l'Agustí Vilà, picapedrer de Sant Julià de Ramis.

Recentment, al gener d'aquest mateix any, en motiu de la inauguració de la reforma de l'església de Sant Julià de Ramis, es va fer entrega al Bisbe de Girona Mn. Carles Soler, d'una reproducció de la gerreta litúrgica, trobada en les excavacions arqueològiques de la muntanya de Sant Julià de Ramis, feta per ell en coure.

En Joan havia format part de la Junta de l'Esplai de Sarrià de Ter i havia col·laborat molt intensament amb la Unió Esportiva Sarrià i amb el Patronat de Pares de Família i amb la parròquia de la Misericòrdia de Sarrià de Ter, o qui havia fet molta amistat amb Mn. Gabriel Roura, recentment traspassat.

En Joan Casassa havia format part de diverses candidatures del PSC de Sarrià de Ter. Els darrers anys havíem intensificat molt la nostra amistat. No s'estava de dir-me o comentar res, sempre amb discreció, però agraïa profundament els seus consells i observacions. També parlàvem molt de la seva família, sobretot d'en Narcís i la seva activitat política; era un home de família que exercia generosament i orgullós d'avi.
En Joan, nascut l'any 1936, amb prou feines va conèixer el seu pare, mort al front durant la Guerra Civil. Es va casar amb la Lola Font, de qui va enviudar anys enrere després d'una llarga malaltia; ella va tenir sempre en Joan al seu costat.

Hem perdut un gran amic, però el seguirem estimant i el cercarem sempre, quan passem pel costat del monument dels Donants de Sang, mirant la seva gota de sang al cel de Sarrià de Ter.

Joan Casassa

(L'amic Joan Casassa fotografiat per Agustín Jaime el 16 de juny de 2007)

--------------------------------

pd: Aquest escrit ha estat publicat al diari El Punt el diumenge 13 d'abril de 2008.