dissabte, 28 de febrer del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Back Door Man"


Si no fos per les versions no hauria descobert tants músics i cançons i, possiblement, no m'hauria endinsat en estils musicals com el blues, el soul o el jazz, jo que vaig créixer musicalment amb el rock!

Escoltant Led Zeppelin o The Doors, dos dels meus grups de capçalera, vaig descobrir un músic i compositor genial, el bluesman Willie Dixon, autor de grans cançons de la història del blues que han traspassat les pròpies fronteres d'aquest estil!

A principis del 1967 The Doors publicava el seu primer disc, de nom homònim al del grup, en el que ja hi trobem grans cançons com "The end", "Break On Through (To the Other Side)", "Alabama Song (Whisky Bar)" o "Light My Fire".

La primera cançó de la cara "B" del disc és el blues "Back Door Man", blues que The Doors interpreta amb el seu particular estil: els teclats de Ray Manzarek, el ritme de John Densmore, la guitarra de Robby Krieger i l'inconfusible veu de Jim Morrison!

Sembla entrar per la porta del darrere aquesta cançó, per la cara "B" del disc, però és sens dubte una de les destacades del grup!

"Back Door Man" és un blues escrit per Willie Dixon que l'any 1960 va enregistrar, per primera vegada, Howli'n Wolf; en aquella gravació Willie Dixon tocava el contrabaix.

Anys més tard, l'any 1970, el propi Willie Dixon també l'enregistraria en una nova versió, més llarga, la primera del seu disc "I Am the Blues".

Aquí us les deixo totes tres, la primera amb Howlin' Wolf, la versió de The Doors i l'enregistrada per Willie Dixon!

Per cert, sobre el tema de la cançó suposo que no cal explicar res... el títol ja és prou eloqüent!








També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent parlarem d'amor a ritme de reagge!

divendres, 27 de febrer del 2015

El vídeo de la setmana: 10 anys de YouTube


Qui vídeos passa anys empeny! 

YouTube ja fa 10 anys que és entre nosaltres i ha esdevingut, al llarg d'aquests 10 anys, una finestra imprescindible per a conèixer i comprendre el món en el que vivim, per bé i per mal!

Al llarg d'aquests 10 anys són molts els vídeos que han esdevingut virals: aquesta n'és una mostra!



Per molts anys i bon divendres!

dijous, 26 de febrer del 2015

Diuen, diuen, diuen...

 
Jordi Pujol Ferrusola durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que si en comptes del Parlament de Catalunya Jordi Pujol Ferrusola hagués comparegut en una plaça de braus hauria sortit triomfant sobre les espatlles dels mateixos parlamentaris a qui va torejar, enduent-se com a botí cua i orelles del mans brau amb qui va pugnar.

La seva compareixença a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya ha elevat Jordi Pujol Ferrusola a la categoria de JPF, inicials que, com les de JFK i salvant les distàncies, bé mereixerien un biopic!

Com un hàbil "triler" JPF va amagar la boleta durant la seva llarga compareixença i va mantenir l'audiència parlamentària, radiofònica i televisiva entretinguda parlant dels seus contactes i amistats, els seus negocis, la seva col·lecció de cotxes! i la gravació, no editada, de La Camarga!

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que els qui van fer de portaveus dels grups parlamentaris, i per extensió els parlamentaris que representen, van quedar retratats durant la compareixença de la família Pujol Ferrusola, pare, fill i esperit sant, no per aquest ordre!

Jordi Pujol i Marta Ferrusola van saber callar al principi i parlar poc després... JPF va saber fer de les paraules silenci... Certament els parlamentaris van mostrar poca cintura, massa encotillats al guió que havien previst i que a la seva manera i amb el seu particular estil el clan Pujol Ferrusola va desmuntar... Martell es va guanyar els honoraris!

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que, procés a banda, sort d'aquesta Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya!

Aquesta comissió d'investigació no sé si esclarirà tot el que té per objectiu esclarir, però de moment ens té a tots, parlamentaris, opinió pública i publicada i a nosaltres, ben entretinguts!

Després del nou 9N semblava que ara, precisament ara, hauríem d'estar en plena campanya o per-campanya electoral de les eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari al Parlament de Catalunya. Però finalment el President Mas va preferir allargar el seu mandat, diuen que per guanyar temps per reinventar el seu partit (CDC) i refer-se electoralment (les enquestes li van a favor).

Mentre no arriben les municipals (falsa primera volta de l'anunciat, que no convocat 27S) aquesta comissió ens manté distrets, sobretot ara que sembla que ens hem cansat, de moment, de refer  fulls de ruta!

Diuen, diuen diuen... 

dimecres, 25 de febrer del 2015

L'home ocell


"Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar
la gent se'l mirava nena
no t'ho pots imaginar
els cabells li tapaven la cara
tenia lleuger el caminar."

Així comença "El vol de l'home ocell", possiblement la millor cançó del grup de La Jonquera Sangtraït.

Això dels homes ocells quasi sempre acaba malament, i si no pregunteu-li a Ícar, que va caure de tan amunt com les seves ales van ser capaces de volar...

Riggan Thomson, personatge protagonista de "Birdman", interpretat per Michael Keaton, lluita al llarg de tota la pel·lícula contra sí mateix, contra el seu ego i el seu propi personatge, Birdman, per precisament tallar-los les ales per tornar a volar prenent ell mateix el control de la seva desordenada i caòtica vida i carrera d'actor.

Amb més o menys mesura també a nosaltres, a tu i a mi, ens persegueixen els nostres fantasmes, les nostres pors, inseguretats, frustracions... Riggan Thomson vol de nou desplegar les ales i reinventar-se, verb que torna (?) a estar de moda, però ni l'allargada ombra de Birdman ni la ploma afilada de la crítica de Broadway, entre d'altres, li permeten...

"Ningú et frena més que tu mateix, el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos", deia Thomas Blandi.

La pel·lícula, una comèdia dramàtica (un drama còmic?), mostra de manera oberta, clara i diàfana part de les nostres lluites internes, personificades pel personatge Birdman, i més enllà de mostrar-nos-les, ens les fa sentir amb el seu ritme, els seus plans i el ritme d'una bateria que a banda de percudir els timbals percudeix també les nostres consciències i les nostres pròpies limitacions.

El final de la pel·lícula em fa pensar en el final de la cançó de Sangtraït, que en certa manera es refereix a un altre personatge mitològic, l'au Fènix:

"Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar
"

Ignoro si "Birdman" és justa guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula, doncs no he vist cap de les altres nominades, però sens dubte, per mi (no per la meva dona) n'era, i n'és, mereixedora!

dimarts, 24 de febrer del 2015

So Manchester


A finals dels anys vuitanta va prendre cos i forma a la ciutat anglesa de Manchester el moviment "Madchester", també anomenat "so Manchester".

El terme, encunyat a partir d'una cançó dels Happy Mondays (Madchester Rave On (Hallelujah)), va quallar i va agrupar grups com els propis Happy Mondays o The Stone Roses entre d'altres. El so era un còctel de rock, psicodèlia, indie i música electrònica...

Abans Manchester ja havia vist néixer grans grups de música com els Bee Gees, The Smiths, Joy Division i els posteriors New Order... I després del moviment "Madchester" Manchester també va ser part del moviment "Britpop", època daurada del pop britànic dels anys noranta amb bandes com Oasis, dels germans Gallagher, també de Manchester.

La llista de grups de Manchester podria seguir amb The Charlatans, The Chemical Brothers, Simply Red o fins i tot Take That!

Happy Mondays, The Stone Roses, Bee Gees, The Smiths, Joy Division, New Order, Oasis, The Charlatans, The Chemical Brothers, Simply Red i Take That formen un onze inicial musicalment molt potent!

Afortunadament, però, avui a Manchester tan sols es jugarà un partit de futbol! Aquestes darreres setmanes Luis Enrique ha afinat el joc del Barça, tot i que al darrer partit l'equip va desafinar estrepitosament! Tan de bo avui a Manchester el Barça tampoc desafini!

Convinguem doncs avui que el Manchester City hi posi la música... i el Barça hi posi el futbol!

dilluns, 23 de febrer del 2015

Perdre finals

El real Madrid de bàsquet celebrant la Copa del Rei 2015. Foto: Elvira Urquijo A. (EFE)

El gran Barça de bàsquet entrenat per Aíto Garcia Reneses (diverses etapes des de mitjans dels anys vuitanta fins a principis del segle XXI) va marcar una època guanyant un munt de títols (9 lligues i 4 Copes del Rei), però també és recordat per haver perdut 4 finals de la Copa d'Europa, avui Eurolliga.

Com el d'Aíto al seu temps el Barça de bàsquet de Xavi Pascual també està marcant època, tot i que el bàsquet d'ara ha canviat molt del d'aleshores...

El Barça de bàsquet de Xavi Pascual també col·lecciona títols (4 lligues, 3 Copes del Rei, 3 Supercopes, 1 Eurolliga...) des que a mitjans de febrer de 2008 Pascual es va fer càrrec de l'equip.

Jugar les finals de les competicions és sempre l'objectiu, el primer objectiu, i en aquest sentit el Barça de Bàsquet de Xavi Pascual és un equip que falla poc: quasi sempre arriba a les fases finals i la moltes vegades a la final. El segon i principal objectiu és, naturalment, guanyar-les!
El Barça de bàsquet ha arribat a les 6 darreres finals de la Copa del Rei i n'ha perdut 3, la darrera ahir contra el Real Madrid; com l'any passat va tenir opcions de guanyar-la fins al darrer minut (bé, l'any passat la tenia guanyada fins al darrer segon) però ahir el títol novament es va escapar.

Les finals es juguen per guanyar-les, però...

Les finals es juguen per guanyar-les, és evident, però tenen un risc: es poden perdre!
Però és a base de jugar-les, també de perdre-les, que els equips maduren i aprenen a guanyar-les!

Sense anar més lluny la temporada passada el Barça va saber guanyar la Lliga ACB al Real Madrid en una final molt disputada després de perdre la final de la Copa del Rei i de caure eliminat estrepitosament a la Final Four de l'Eurolliga pel propi Real Madrid. També li va guanyar la partida al Real Madrid a la final de la Lliga ACB de 2012!

Perdre finals forma part del joc; jo ho vaig aprendre amb la final de Sevilla que el Barça de futbol va perdre contra l'Steaua de Bucarest l'any 1986...

El Barça de Xavi Pascual jugarà més finals, n'estic convençut, i com els grans equips o jugadors, tot i el risc de perdre-les, alguna en guanyarà! 

dissabte, 21 de febrer del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Be My Baby"


Quan escolto la cançó "Be My Baby" no puc evitar recordar la pel·lícula "Quadrophenia"... entenc que d'altres inevitablement pensin en la pel·lícula "Dirty Dancing"... Cadascú té els seus referents!

Escrita pel músic i productor Phil Spector i interpretada pel trio femení "The Ronettes" "Be My Baby" és de les cançons que millor descriuen el so de la música pop dels anys seixanta, motiu pel qual funciona tan bé com a part de bandes sonores de pel·lícules que descriuen aquella època; al seu dia  "Be My Baby" va assaborir l'èxit arribant a primeres posicions de les llistes de senzills de mitjans dels anys seixanta del segle passat.

La cançó és simple i té el seu ganxo: quants de vosaltres no l'haureu taral·lejat alguna vegada!? Jo reconec que sí!

I sí, em confesso fan declarat d'aquesta cançó i d'altres delícies (que apareixen també a la banda sonora de "Quadrophenia") com "Rhythm of the Rain", "Night Train", "Louie Louie", "He's So Fine" o "Green Onions"!

Un èxit com "Be My Baby" no passa desapercebut pel públic, tampoc per músics i grups que se la fan seva i la versionen. Entre les diverses versions hi ha la de John Lennon, gravada l'any 1975 durant la gravació del disc "Rock'n'Roll", disc produït pel propi Lennon i per Phil Spector, coautor de la cançó. La cançó, però, no forma part d'aquest disc sinó del disc de "rareses" "Roots: John Lennon Sings the Great Rock & Roll Hits".



Però la versió que volia compartir avui és més contemporània, és d'un grup que em té encisat de fa temps: "The Lightning Seeds". Amb un so molt britànic (deu ser per això) a les seves cançons hi trobo ressonàncies del pop, el rock, la psicodèlia o de la new wave que em transporten a sonoritats d'altres grups que també admiro! La seva cançó "Pure" condensa, per mi, la seva grandesa, i alhora aparent simplicitat, musical.

La versió de "Be My Baby"de "The Lightning Seeds"és més lenta i pausada que l'original, però m'encanta perquè té una atmosfera més fosca que contrasta amb la frescor "sixtie" de l'original

Aquí us les deixo, l'original de "The Ronettes" i la versió de "The Lightning Seeds":





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent canviarem d'estil i ens endinsarem al blues... per la porta del darrere!

divendres, 20 de febrer del 2015

El vídeo de la setmana: ni ós bru ni ós polar, ós rentador!


Poseu-me un documental sobre óssos i, ben segur, m'atraparà! Bé, de fet m'encanten la majoria de documentals sobre animals, doncs en el fons no deixen ser documentals sobre nosaltres mateixos!

Jo no sóc d'aquells que es clapen a mitja tarda al sofà veient documentals de La 2, són altres programes els que em provoquen somnolència!

No va ser un documental, sinó un divertit vídeo pescat a Facebook, el que em va cridar l'atenció setmanes enrere; el protagonista és un ós bru, tot i que ben mirat jo més aviat em decantaria per afirmar categòricament que en realitat es tracta d'un ós rentador!

No sé, jutgeu vosaltres mateixos!




Bon divendres!

dijous, 19 de febrer del 2015

Sense ombres ni Grey


Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que ara que ja sé que deu ser un bon llibre, doncs té adaptació cinematogràfica, ja me'l podria llegir... però potser millor miro la peli i després faig com tothom afirmant que a mi m'ha agradat més el llibre!

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey"per afirmar que si li treus les escenes pujades de to la història no deixa de ser el típic conte de fades, l'amor romàntic tantes vegades narrat en llibres, pel·lícules i cançons...

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que per fi una novel·la de dones escrita per una dona desinhibeix (?) a les dones i les introdueix (?) en la novel·la eròtica... tot i que fa anys i panys que moltes dones gaudeixen amb el més vertical dels seus somriure, editorialment parlant!

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que més que les fantasies d'elles i/o les d'ells, el fenomen vol satisfer les fantasies dels productors de la pel·lícula...

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que llibre i pel·lícula aporten llum a parts fosques, ocultes i amagades de la sexualitat, tot i que quan ho il·luminem no descobrim res de nou ni que hàgim vist abans...

Podria parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey" per afirmar que, com fa Quim Monzó al magazine radiofònic "Versió Rac1", en realitat no vull ni puc parlar de les "Cinquanta ombres d'en Grey": no només perquè no m'he llegit la trilogia, ni penso fer-ho, sinó perquè tampoc he vist ni veuré la pel·lícula.

Com passa amb tants programes de televisió, resulta molt més interessant i gratificant llegir el què se'n diu (articles, piulades, comentaris...) que no la pròpia lectura del llibre o visionat de la pel·lícula!

Podria seguir parlant de les "Cinquanta ombres d'en Grey"... però ja és prou càstig per vosaltres aquest article!

dimecres, 18 de febrer del 2015

Mil dos-cents quinze


Si les comparacions són odioses aquesta ho és encara més! Si convenim que el salari mig espanyol de l’any 2013 va ser, arrodonint-lo, de 26.000 € l’espanyol mig hauria d’haver començat a treballar l’any 1215, fa 800 anys, per guanyar els 20.800.000 euros que Leo Messi guanya en un any!

El càlcul el fa una pàgina web de la BBC publicada aquest mes de febrer que permet comparar els propis ingressos amb els de futbolistes i entrenadors dels principals equips de futbol europeus.

D’entre les diverses xifres comparatives que els resultats de la cerca ofereix apareix també la gran diferència de gènere que hi ha en l’esport d’èlit: Messi guanya 95 vegades més que Alex Morgan, futbolista nord-americana i una de les més ben pagades (282.000 $/any).

La distància entre els més rics i la resta, no necessàriament els més pobres, és cada vegada més gran, fet que genera, inevitablement, desigualtat. Aquest mes de gener Oxfam aportava en un informe un titular que no fa més que constatar aquesta desigualtat: l'1% més ric de la població mundial (70 milions de persones) podria acumular tanta riquesa com la resta del planeta (7.000 milions de persones); tenir-ho tot i voler més és l’anhel, denuncia Oxfam, dels més rics.

Al llarg del segle vint, també del present, les desigualtats no han parat de créixer i més ho faran si des dels estats, en el nostre cas també des d’Europa, no s’hi intervé. Són moltes les mesures que es poden prendre i una de molt necessària, i cada vegada més exigida, és la proposta de regulació del salari màxim establint que no sigui “x” vegades (12 vegades, 25 vegades?...) superior al salari mínim establert, salari que més que mínim, hauria de ser decent!

13 minuts és que el temps que inverteix Leo Messi per guanyar el mateix que un espanyol mig guanya en una setmana. Amb els poc més de 3 minuts (essent molt generós) que tu has invertit per llegir aquest article Leo Messi ja ha guanyat més de 100 €; l’espanyol mig, tot just 15 cèntims…

Article publicat a la Revista Mirall.

dimarts, 17 de febrer del 2015

El salt inicial

Pau i Marc Gasol al salt inicial del partit All Stars 2015. Foto: EFE/EPA/JASON SZENES

Tot partit de bàsquet s'inicia amb un salt inicial entre els dos pivots, els jugadors més alts, de cada equip; al bell mig de la pista l'àrbitre llença la pilota enlaire i els dos pivots salten per fer arribar la pilota, amb un cop de palmell, cap al seu equip per a dirimir la primera possessió del partit.

Amb el pas dels anys i la nova reglamentació el salt inicial s'ha limitat al principi del partit, quan abans es feia a l'inici de cada part. El salt entre dos també servia per a decidir la possessió quan els àrbitres senyalaven la "lluita", que en el bàsquet es dóna quan dos jugadors retenen la pilota amb força durant uns segons, de manera que la possessió no és clara per cap dels dos equips. Anys enrere la possessió es decidia amb un salt entre els dos jugadors que lluitaven per la pilota, fet que generava salts desiguals entre jugadors d'alçades visiblement diferents...

També els anys i la nova reglamentació han fet desaparèixer els salts entre dos com a solució per a decidir la possessió després d'una "lluita", que es decideix ara alternativament de manera automàtica: ara la possessió per un equip, després per l'altre.

Afortunadament els darrers anys la reglamentació de l'Eurolliga de bàsquet (competició anàloga a la Lliga de Campions de futbol) han recuperat el salt entre dos per a resoldre la "lluita".

El salt, doncs, ha esdevingut amb els anys tot un símbol nostàlgic del bàsquet d'abans, com els pantalonets curts i arrapats a les cames i, encara més enllà, les sabatilles Converse All Star!

Tot partit de bàsquet comença amb un salt inicial i el darrer partit de les estrelles de la NBA el salt inicial el van protagonitzar els germans Pau i Marc Gasol. El seu és un salt històric pel bàsquet català, pel bàsquet espanyol i també pel bàsquet nord-americà i internacional: mai fins ara dos germans havien participat al partit de les estrelles de la NBA i, encara menys, havien fet el salt inicial!

A finals dels anys vuitanta vaig perdre moltes matinades de dissabte mirant els partits de la NBA que aleshores retransmetia Ramon Trecet per La 2 de Televisió Espanyola; qui m'havia de dir, aleshores, que dos germans catalans protagonitzarien el salt inicial del partir de les estrelles!

Han hagut de saltar molt, en molts salts inicials, Pau i Marc Gasol per tocar les estrelles i, finalment, acabant-s'hi convertint!

El seu salt no només el veuen els meus ulls d'ara, també els ulls d'aquell jove enamorat del bàsquet que allargava les nits de dissabte per veure les estrelles!


dilluns, 16 de febrer del 2015

Si no t'enamores...

Kevin Roldan i Cristiano Ronaldo. Foto: @kevinroldankr

Kevin Roldan és un fenomen! 
No, en el meu cas per fenomen no em refereixo a que sigui un paio fenomenal (tot i que tampoc puc desmentir-ho, no el conec i diria que ni ganes...) sinó que el que ha generat, amb la seva presència a la festa del 30è aniversari de Cristiano Ronaldo, és tot un fenomen!

Aquest cantant colombià viu aquests dies els minuts de glòria als que Andy Warhol deia que tothom tenia dret! A banda del que va cobrar per la seva actuació a la festa d'aniversari del jugador portuguès Kevin Roldan ha sabut treure molt suc d'aquella actuació gràcies al gran ressò que la festa ha tingut dins i fora del futbol espanyol.

La seva popularitat ha pujat com l'escuma i els seus fans i seguidors a les xarxes socials han crescut exponencialment a base de fotografies i vídeos de la festa, declaracions, desmentiments i entrevistes que ha tingut després de la festa.

D'un dia per l'altre Kevin Roldan i el seu "hit" musical, el prescindible "Si no te enamoras", han entrat sense permís a les nostres vides.



CR7, amb el cul enlaire!
Veient el vídeo no puc evitar veure al cul de la noia la cara de Cristiano Ronaldo, qui li va concedir a Kevin Roldan dues hores de festa que ell, com ningú més dels qui van assistir, ha sabut aprofitar! Kevin Roldan no enganya: si li concedeixes dues hores, et deixa amb el cul enlaire, encara que siguis Cristiano Ronaldo!

Hi ha qui diu que Cristiano Ronaldo es va equivocar primer fent la festa i després permetent que se'n difonguessin imatges i vídeos; el problema no és que CR7 celebrés els seus 30 anys, ni que ho fes amb el dispendi de diners que la festa li va costar; bé els deu tenir, aquests i més, per gastar-se'ls.

El problema per Cristiano Ronaldo va ser la sort de Kevin Roldan: que abans de la festa el Real Madrid va perdre estrepitosament el seu derbi contra l'Atlético de Madrid.

Si el Real Madrid hagués guanyat...
Si el Real Madrid hagués guanyat la festa igualment hagués estat publicada a les xarxes socials, però no hagués rebut l'animadversió de part de l'opuininó pública i publicada esportiva d'allà i d'aquí.

Si el Real Madrid hagués guanyat a l'Atlético Kevin Roldan no hauria passat d'un simple comentari o peu de pàgina, i ben segur tu i jo no sabríem, a dia d'avui, res d'ell ni de la seva cançoneta!

Més d'una setmana després la seva festa d'aniversari encara li passa factura a Cristiano Ronaldo... i Kevin Roldan les segueix cobrant!

Deixa d'escoltar "Si no te enamoras" CR7, que aquesta cançó i tot el que l'envolta només et durà pel camí de la perdició!

dissabte, 14 de febrer del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Knockin' on Heaven's Door"


Dies enrere Bob Dylan, un dels grans cantants i compositors de la segona meitat del segle passat i principis d'aquest, va publicar un nou disc, "Shadows in the Night", treball en el que versiona cançons que va cantar i popularitzar Frank Sinatra.

Hom es pot preguntar quina necessitat té Bob Dylan, músic amb una pila de bones cançons pròpies, de versionar a aquestes alçades de la seva vida i carrera musical cançons d'altri?

Doncs la mateixa necessitat que tenen d'altres músics de versionar les seves: homenatjar, o tan sols picar l'ullet, a un músic, cantant o grup que poc o molt ha estat important en la seva vida i donar una nova vida a les seves cançons.

Entre els diferents estils de música hi ha molts vasos comunicants i les versions solen circular entre aquests vasos permetent-nos escoltar, per exemple, de la veu i estil de Bob Dylan cançons cantades anys enrere per Frank Sinatra, o escoltar de la veu i estil d'Axl Rose i els seus Guns N' Roses una cançó de Bob Dylan.

Com Frank Sinatra Bob Dylan també ha fet incursions al cinema, la més celebrada la seva participació a la pel·lícula de Sam Peckinpah "Pat Garrett y Billy the Kid", en la quan no només va composar la banda sonora, sinó que hi va tenir també un paper.

Una de les cançons de la pel·lícula és "Knockin' on Heaven's Door", cançó que 18 anys després, l'any 1991, Guns N' Roses, grup liderat per un espigat Axl Rose, que ballava serpentejant el seu cos, va versionar i publicar al seu quart elapé, "Use Your Illusion II".

Guns N' Roses l'any 1991 ja era un grup de referència del heavy metal més comercial i tenia entre els seus èxits "Sweet Child o' Mine". Malgrat l'èxit de la versió de Guns N' Roses de "Knockin' on Heaven's Door", cantada com una velada heavy, jo sempre em quedaré, en aquest cas, amb l'original!

Aquí les teniu totes dues, l'original de Bob Dylan en el context de la pel·lícula (després d'un sagnant tiroteig "made by Peckinpah"), i la versió de Guns N' Roses:






També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent, una dels grans èxits pop dels anys seixanta, una d'aquelles que tenen un so molt "sixties"...

divendres, 13 de febrer del 2015

El vídeo de la setmana: dia mundial de la ràdio 2015



El d'avui no és un vídeo espectacular, no esdevindrà viral ni apareixerà al llistat dels més reproduïts!

Tant és, no són aquests els motius que fan aparèixer vídeos en aquesta secció del meu bloc! És un vídeo, però, que us animo a veure i, sobretot, a escoltar, doncs aquest vídeo, com la ràdio, s'escolta més que no es mira!

Avui és el dia mundial de la ràdio i la presidenta de la UNESCO, Irina Bokova, té aquest missatge per a nosaltres en general i per a vosaltres si sou joves en particular!



A banda del missatge del vídeo comparteixo també aquesta infografia sobre els joves i la ràdio!



Bon divendres!

dijous, 12 de febrer del 2015

Dijous gras, tradicions primes


Ho tinc comprovat, sí, comprovat empíricament!

Si ampliés un xic més la mostra fins i tot podria publicar-ne un estudi. I com tot estudi parteix d'una hipòtesi aquesta és la meva:

la majoria d'infants, joves i adults no sabem amb exactitud l'origen, el motiu i la transcendència del dijous gras!

Ho tinc comprovat: la generació que hi ha per sobre de la meva en gran part coneixen l'origen, el motiu i la transcendència per la qual el dijous gras fem el que fem: menjar ou, truites i botifarra, o botifarra d'ou, o truita de botifarra d'ou!

I sí, també ho tinc comprovat: la meva generació i la que hi ha per sota, malgrat mengem coca de llardons, alguns coca separant els llardons, no sabem massa perquè aquest dijous és gras i el dimecres vinent és de cendra!

Reconec, però, que la meva mostra és un xic limitada, doncs ho he preguntat a les meves filles, m'ho he preguntat a mi mateix i, malgrat no li he preguntat a la meva mare, sé amb seguretat que ella coneix l'origen, el motiu i la transcendència del dijous gras!

Verificada la hipòtesi inicial, malgrat la raquítica mostra, el meu estudi es clouria amb una conclusió: no és el mateix viure una tradició que te l'expliquin.

El dijous gras les escoles fan berenars i a casa, qui més qui menys, menja coca de llardons, però en cap cas, afortunadament, cap d'aquestes menges seran el preludi dels dejunis i abstinència que anys enrere s'imposaven per Quaresma i Setmana Santa, butlles a banda!.

S'imposen avui, aquests dies i la resta de l'any en moltes (massa) llars dejunis i abstinència, però no per devoció ni per tradició, sinó fruit de la desigualtat que encara avui genera la nostra societat dita del benestar! Però això és un alta història...

Canvien els temps i les tradicions; algunes les importem, d'altres es fan petites i tan primes que tal vegada anys a venir potser cauran del calendari i fins potser amb prou feines les recordarem.

Diuen que anys enrere Sant Josep era festa grossa! Avui sé, pels grans magatzems, que és el dia del pare!

dimecres, 11 de febrer del 2015

7 aprenentatges de les IV Jornades de RRHH de Girona


Quan assisteixo a unes jornades o un congrés sempre espero que passin, com a mínim, dues coses: aprendre quelcom de nou i confirmar el que ja sé!

Són moltes més les coses que vaig aprendre i em van desvetllat les IV Jornades de RRHH de Girona que es van celebrar els passats el mes de febrer de 2014, però si n'hagués de destacar 7 serien aquestes:

1.- coneix-te a tu mateix, descobreix als altres i cerca la millor manera de comunicar-t'hi i relacionar-t'hi!

2.- ser més responsable multiplica beneficis

3.- gran part de l'absentisme és el que no es registra

4.- quan informem, no sempre comuniquem

5.- els hàbits no són més que el resultat dels nostres pensaments i sentiments

6.- el líder super heroi ha mort!

7.- en igualtat i conciliació hem avançat més en la teoria que en la pràctica

Com sempre i ja en són 4 edicions a les Jornades de RRHH de Girona he après, reflexionat, compartit, crescut...

Aquest dijous i divendres es celebren les V Jornades de RRHH de Girona (programa, en pdf);  malauradament per motius laborals no podré assistir-hi, però estic convençut que els que hi assisteixin aprendran, en sortiran sabent quelcom més o, com a mínim, reconfirmant els propis coneixements, que a vegades ja és molt!

Als qui hi assisteixin i als organitzadors els desitjo unes bones jornades!

dimarts, 10 de febrer del 2015

S'aixeca el teló...

El president Mas durant la seva compareixença. Foto: Parlament de Catalunya

S'aixeca el teló i apareix Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, compareixent a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya.

Al seu voltant i davant seu el president de la comissió i els portaveus dels grups parlamentaris amb la lliçó apresa i, com el propi Artur Mas, amb el discurs preparat, ells farcit de preguntes, ell de respostes.

Política és pedagogia i fins i tot a vegades és art, però de la mateixa manera que no tot el cinema és art, no tola la política és pedagogia i, encara menys, art! Hi ha pel·lícules que són pur espectacle, mer entreteniment, com alguns passatges de la política, també la catalana!

La compareixença del president Mas a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya, retransmesa en viu i en directe, podia veure's tranquil·lament assegut al sofà, sota la manta i amb un vol de crispetes (o un pot de gelat pels depressius) per fer-ho tot plegat més digerible i entretingut.

I entre crispeta i crispeta podem anar repartint premis cinematogràfics: millor actor i actriu protagonista, millor guió original, millor guió adaptat, millor vestuari, millor actor i actriu secundari, millor banda sonora, millor direcció, millor interpretació de parla no catalana...

Hi ha moments de la política que són sobretot gesticulació i ahir en va ser un: posada en escena, guions preparats i actors i actrius apunt per mostrar geni i figura. Res de nou, res que no sabem, res que no ens hàgim buscat! Res de nou tampoc en l'esclariment dels fets que la compareixença volia esclarir... Però això també ho sabíem!

S'abaixa el teló; nom de la pel·lícula: "Catalan Movie".
Del número de la saga ja ni me'n recordo, però jo, com vosaltres, sé que... continuarà!

dilluns, 9 de febrer del 2015

Miquel Iceta: poca fressa i molta endreça

Miquel Iceta en un acte recent del PSC. Foto: PSC

D'acord, potser Miquel Iceta no aixeca passions, però tampoc no aixeca la polseguera que no fa tant aixecava Pere Navarro amb cada declaració!

Aquests darrers mesos han passat moltes coses dins el PSC, debats interns, diputats díscols, baixes del partit, escissions... La predominança de l'eix nacional a la política catalana ha afectat un PSC que tal vegada no tenia prou resolta aquesta qüestió, essent el federalisme que proposa i propugna insuficient per molts socialistes de cor i de carnet que l'han deixat d'estimar, de votar els primers, i que han abandonat la militància els segons.

Naturalment l'anàlisi és de traç gruixut i segurament són molts, massa, els detalls que obvio. Però pel cas que avui ens ocupa no cal entrar-hi més.

Davant un partit convuls internament i ferit externament Miquel Iceta ha sabut endreçar el partit amb mà esquerra i discreció i, sense deixar de dir res del que pensa i defensa, poques vegades les seves declaracions o accions han agitat l'opinió pública i publicada i han preocupat els propis socialistes.

Davant el cicle electoral d'aquest 2015, que s'iniciarà amb unes municipals claus pel PSC, Miquel Iceta ha procurat fer endreça al PSC. Avui el PSC sembla un partit més pacificat internament, potser sí un xic (o força?) més petit, però segur que més cohesionat.

L'interrogant, que només tindrà resposta en cada un dels resultats de les diferents eleccions que tindrem aquest any (municipals, catalanes i espanyoles), és si malgrat l'endreça interna el PSC segueix essent un partit important Catalunya o, si per contra, esdevé cada vegada més residual.

Però això ja ho decidiran els ciutadans, això ja ho decidireu vosaltres... De moment Miquel Iceta sembla haver calmat les aigües turbulentes del PSC, calma imprescindible per  afrontar el periple electoral del 2015.

D'acord, potser Miquel Iceta no aixeca passions, però més d'un, dels molts que volen matar el PSC, deuen pensar que amb Pere Navarro vivien millor!

dissabte, 7 de febrer del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Smells Like Teen Spirit"


Nirvana és al grunge el que Sex Pistols va ser al punk; i si el punk va veure morir jove a Sid Vicious, el grunge va sumar amb Kurt Cobain un altre jove cadàver al club dels 27!

Seattle, ciutat que va veure néixer Nirvana, és la capital del grunge, variant del rock que es caracteritza per la combinació de potents sons de guitarra amb veus i passatges més melòdics, quelcom que a la seva manera ja feien The Pixies a mitjans i finals dels anys vuitanta del segle passat.

"Smells Like Teen Spirit", publicada l'any 1991, va ser la cançó que va catapultar Nirvana i el grunge cap al nirvana; el propi Kurt Cobain va reconèixer anys després la influència de The Pixies, no només en la composició d'aquesta cançó.

"Smells Like Teen Spirit" va ser el primer senzill del seu segon disc, "Nevermind", a la portada del qual apareixia un nadó submergit dins l'aigua amb un dòlar d'esquer... La cançó, esdevinguda pràcticament l'himne del grunge, té també un fantàstic videoclip, d'aquells que a principis dels anys noranta es miraven a l'MTV quan aquest canal de televisió era un canal temàtic exclusivament musical!

D'entre les versions de "Smells Like Teen Spirit" m'agrada especialment la de la pianista i cantant americana Tori Amos, que la versiona sobre les tecles del seu piano, fent sortir la cançó del seu registre elèctric habitual però conservant la seva força.

Aquí les teniu, l'original de Nirvana i la versió de Tori Amos:






També pots escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent, trucarem a les portes del cel!

divendres, 6 de febrer del 2015

El vídeo de la setmana: les 10 claus de l'ocupabilitat segons Peridis


A moltes de les persones que atenc per motius de feina i que estan en recerca de feina les hi pregunto si actualment estan en recerca activa de feina!

Buscar feina és una feinada i cal prendre-s'ho, ni més ni menys, com si d'una feina es tractés: amb responsabilitat, horaris, tasques a fer i, sobretot, compromís!

Quan la resposta a la pregunta "de què voldries treballar" és "de qualsevol cosa", més enllà d'expressar una necessitat, moltes vegades urgent, és quan, possiblement, més feina un ha de fer per, precisament, trobar feina! Ni tu ni jo podem treballar de qualsevol cosa!

L'ocupabilitat és un concepte bàsic que cal entendre i, sense ser la pedra filosofal, sí que és un element que ens ajuda, i molt, a situar-nos en el mercat laboral; no en va és "la posició d’una persona en un moment determinat de la seva vida respecte a una ocupació concreta".

Aquí la clau és no només conèixer la realitat laboral del nostre entorn, és conèixer-nos a nosaltres mateixos, sobretot tot el que de nosaltres (competències, coneixements, habilitats, més enllà dels títols i l'experiència) es posa en joc quan treballem!

Sobre tot això hi ha molta literatura i molt bona, però si et manca una mica de motivació per començar a llegir potser aquest vídeo t'hi ajuda!

La Fundación Telefónica i Peridis han fet aquest vídeo en què, en tres minuts i mig, et presenten les 10 claus per a l'ocupabilitat:
  1. Autoconeixement
  2. Aprenentatge continuu 
  3. Comunicació
  4. Flexibilitat
  5. Presa de decisions
  6. Gestió del temps
  7. Pro-activitat
  8. Xarxes de cooperació
  9. Competències digitals
  10. Treball en equip


Bon divendres i, si és el vostre cas, aneu per feina!


dijous, 5 de febrer del 2015

Eixos diferencials


Dos són els eixos que han mogut la política catalana i l'espanyola, l'eix social, el clàssic dreta - esquerra i l'eix nacional.

Anys enrere la política espanyola i catalana discorrien preferentment pel primer eix, però d'un temps ençà l'eix nacional ha guanyat protagonisme tant a la política espanyola com a la catalana.

Fa anys que el Partit Popular ret dia sí dia també al PSOE a un duel per a comprovar qui és més espanyol, més exclusivament espanyol, minimitzant la diversitat nacional d'Espanya; possiblement el primer punt àlgid d'aquesta competició va ser durant el debat polític de la reforma de l'Estatut de Catalunya, amb el Partit Popular muntant taules per a recollir signatures contra l'Estatut i n'hem pogut veure una nova mostra amb tot el procés sobiranista i el recent 9N.

A Catalunya l'eix nacional ha guanyat força, també a partir de la frustrada reforma de l'Estatut de Catalunya, esdevenint, la qüestió nacional, el principal tema de l'agenda política catalana. Aquí, d'una altra manera, també hi ha hagut una mena de duel a vàries bandes per a demostrar qui és més català o defenestrar el qui no ho és, o no ho sembla...

S'esforça ara el PSOE, davant la irrupció de Podemos, per seguir essent percebut com l'alternativa al PP, com el rival del PP, però als ulls de molts, que no de tots, les diferències entre PP i PSOE són menys de les que realment hi ha. Tan preocupat i ocupat per semblar tan espanyol com el PP, o com a mínim no menys espanyol, el PSOE sembla haver descuidat l'element que realment el diferencia del PP: que és un partit de centre esquerra!

I és precisament per l'esquerra per on Podemos sembla que avançarà el PSOE, i de ser així, aquest serà el drama del PSOE: haver caigut al parany nacionalista del PP i veure's avançat per l'esquerra per Podemos!

A Catalunya l'eix nacional segueix fent rodar la política i marca les agendes, però l'eix social, l'eix dreta - esquerra seguirà fent forat amb la CUP, que ara ja marca més distàncies amb el sobiranisme de l'inestable binomi CDC - ERC, però també per la irrupció de Podemos, que defuig el debat nacional per centrar-se en el social, conscient que és precisament aquí on pot fer i farà forat!

A Catalunya hi ha qui fa temps que fa esforços per fer convergir els eixos nacional i social en un sol eix, en l'eix del sobiranisme, del dret a decidir, de la independència... De moment, però, un dels partits que empeny el procés sobiranista s'esforça més per mirar (i tirar) endavant que no per mirar enrere, doncs són massa les causes pels pecats que presumptament hagi pogut cometre, o han comès presumptament alguns dels seus membres, que els persegueixen...

Podemos sembla haver sabut decantar la política espanyola vers l'eix social; caldrà veure si també sap fer decantar la política catalana vers aquest eix, desactivant la força que aquí té, avui per avui, l'eix nacional.

Enquestes al marge, serà en les eleccions quan podrem veure si els eixos social i nacional són o no eixos diferencials!

dimecres, 4 de febrer del 2015

Brots verds, atur negre


Mariano Rajoy
, president del govern espanyol, va fer poca fortuna a finals de l’any passat deixant anar aquest titular: "en molts aspectes, la crisi ja és història". Va reblar el clau afirmant que les que s’apropaven serien les primeres festes de Nadal de la recuperació.

Dies després el propi Rajoy va matisar les seves pròpies paraules fent un petit afegitó: "la crisi és història del passat però no ho són les seves seqüeles".

Al seu dia el president Zapatero també va veure néixer brots verds a l’economia espanyola, però allò va semblar més un miratge que una realitat; ara Rajoy també albira el principi de la recuperació i, més enllà dels taulells dels petits negocis, les comandes dels proveïdors o les taules dels restaurants, exemples que ell mateix va fer servir per demostrar la recuperació, hi ha indicadors més fiables que poden fer-nos veure que tal vegada sí, ara sí, l’economia es recupera, o no s’enfonsa més, que no és el mateix però s'hi acosta!

Més enllà de les urgències electorals de Rajoy i fins i tot en el cas que sí, que efectivament deixem d’anar a menys i l’economia, alguns sectors i algunes empreses es vagin recuperant, hi ha quelcom que malauradament no recuperarem: l’ocupació!

A principis d'aquest any l'Organització Internacional del Treball (OIT) advertia en un informe (Perspectives socials i de l'ocupació en el món – Tendències 2015) que l’atur a Espanya no baixarà del 21% fins a finals d’aquesta dècada, és a dir, que la recuperació econòmica no farà baixar l’atur ni ens allunyarà, per tant, de la precarietat laboral.

Els brots verds, d’haver-n’hi, arrelaran poc i faran pocs fruits i menys flors, doncs el camp on broten és erm, precari, com són precàries tantes feines que sí, permeten treballar, però no defugir la pobresa i el risc d’exclusió.

Parafrasejant el president espanyol hom podria dir “en molts aspectes, Rajoy, com la crisi és història”! Però la història de debò la farem quan no sigui el president de torn, sinó nosaltres, qui certifiquem la defunció de la crisi, d’aquesta crisi!

Article publicat al número 5 de la Revista Mirall en pdf.

dimarts, 3 de febrer del 2015

(in)Justícia esportiva contra la violència


Puc entendre que en la intensitat d'un partit i amb les pulsacions accelerades en algun moment a un jugador se li creuïn els cables i, fruit de la frustració, la desesperació o ambdues coses alhora, llenci la seva bota en direcció a un àrbitre assistent. Puc entendre-ho, però no tolerar-ho!

També puc entendre que entre jugadors rivals dins el camp hi hagi provocacions més o menys subtils que no cerquin res més que el contrincant perdi els nervis i sigui amonestat i, si és possible, expulsat. També en el món del futbol sovintegen els enganys i simulacions per tal d'enredar l'àrbitre.

Les dues darreres d'aquestes tres situacions formen part del futbol i del joc, argumenten molts futbolistes, que hi afegeixen que generalment el que passa al camp es queda al camp! No sé què passa amb el que passa a Las Vegas, però no tot el que passa dins un terreny de joc es queda i ha de quedar al terreny de joc!

Al bàsquet hi ha més respecte i disciplina
Pel futbol m'agradaria el respecte i la disciplina que els jugadors de bàsquet tenen vers els àrbitres i el seu criteri, equivocat o no. Un jugador de bàsquet no pot increpar un àrbitre com ho fan els de futbol: la més mínima pujada de to significa una falta tècnica. La simulació o exageració d'una falta també està penalitzada. El futbol i el bàsquet són esports on el contacte és inevitable, on es permet la intensitat, també l'agressivitat, però la violència (física i verbal) es jutja de diferent manera en un i altre esport dins i fora del camp.

Els reglaments no només han d'establir les regles del joc, també han de donar a qui ha d'arbitrar en un partit l'autoritat i el respecte suficients per tal que també ell, i els seus assistents, puguin tallar de soca-rel la violència.

Agressivitat i violència no són sinònims
Que un jugador intenti agredir-ne un altre, o directament l'agredeixi, hauria de ser punitiu tant si l'àrbitre ho ha vist amb els seus propis ulls com si no ho ha vist, doncs el fet, malgrat l'àrbitre no l'hagi copsat, és el mateix i té la mateixa gravetat, sobretot quan l'agressió és captada i retransmesa des de tots els angles possibles.

Va fer bé Cristiano Ronaldo demanant disculpes, des de les xarxes socials, per la coça i plantofada que va propinar a un jugador del Còrdova; però la disculpa no expia la culpa i accions com aquestes mereixerien no només un major càstig per part de qui organitza la competició, sinó també del seu propi club, entenent que aquests comportaments, com el d'Arda Turan llençant la seva bota en direcció al linier, no es poden permetre dins un terreny de joc.

És millor prevenir la violència que lamentar-la
No, que un jugador agredeixi, o vulgui agredir-ne un altre no forma part del futbol ni del joc, la violència és violència i cal combatre-la tan dins com fora del camp, tan sobre la gespa com al voltant dels estadis; de poc o res serveixen les pancartes i les declaracions de bona voluntat quan hi ha fets lamentables que després tots lamentem.

Al final el missatge que estem donant és que mentre l'àrbitre, o la policia, no et vegin, el jugador i l'aficionat poden mantenir actituds i comportaments violents en nom del futbol!

El futbol és esport i l'esport és respecte, no violència; i així serà quan, a banda de les mànigues de les samarretes dels jugadors, el respecte l'exerceixin els jugadors dins el camp i els estaments que gestionen les competicions dins els despatxos: mentrestant, "parole, parole"...

dilluns, 2 de febrer del 2015

Els 34 d'en Just, els 34 sense en Just...

Just M. Casero al Canet Rock l'any 1975

Quasi sempre és aviat per morir, a dia d'avui qualsevol edat que no s'apropi als 90 és una mala edat per morir! Però als 34 anys?!

Als 34 anys un ja duu sobre les espatlles molta vida, però és encara molta més la que un espera viure dels 34 anys enllà.

Dissabte passat, dia 31 de gener de 2015, es varen complir 34 anys de la mort del meu pare a l'edat de 34 anys. Són tants els anys que en Just va viure com els que hem viscut sense ell els qui l'hem sobreviscut. És molta la vida que va viure, també és molta la vida que hem viscut sense ell... 

Als 34 anys el meu pare era un immigrant, un ex-seminarista, era un nou català, va treballar de periodista fent ràdio i premsa, va fundar un diari (Punt Diari) i n'era columnista; era escriptor i poeta; va córrer davant els grisos i va rebre l'impacte d'una pilota de goma, va participar en la fundació d'un partit polític (PSC) i va ser regidor (de Girona), diputat provincial i president del consell municipal d'un poble, Sarrià de Ter, que anys més tard va assolir la independència; va fer casals i colònies, va participar en un grup de teatre i va col·laborar en una escola bressol autogestionada; va ser fill, germà, oncle, espòs i pare, i si no va ser més va ser perquè la vida i la mort no li van permetre!

Sí, va viure intensament i ràpidament els seus 34 anys, així eren i van ser les exigències del guió de la seva vida i del seu temps, però tal velocitat no era per concentrar-hi tota una vida, com malauradament va ser.

Als 34 anys s'és massa jove per morir però encara no s'és massa vell pel rock'n'roll! Als seus 34 anys en Just Casero tenia encara molt rock'n'roll dins les venes, però la mort, sempre implacable, en forma d'una malaltia que fa 34 anys feia basarda pronunciar (càncer), va voler que deixés un cadàver jove!

La vida segueix i ni la mort del meu pare la va aturar ni l'aturarà ara; però avui, demà i sempre el seguiré i seguirem recordant, fent de la seva absència una de les més presents!

Així ell pot seguir descansant en pau, i nosaltres, recordant-lo, també!

Amb el meu pare, l'estiu del 1977.