dissabte, 31 d’octubre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Twist in My Sobriety"


La cançó va ser el seu primer i gran èxit, el seu "one hit wonder", i amb ella vam descobrir una de les veus femenines més potents i greus del panorama musical!

L'any 1988 una joveníssima Tanita Tikaram de 19 anys va publicar el seu primer disc, "Ancient Heart", que a banda de la cançó d'avui, "Twist in My Sobriety", també incloïa un altre dels seu èxits, encara que menor: "Good Tradition".

Tanita Tikaram, cantant anglesa nascuda a Alemanya i d'arrels de Malàisia (la mare) i de Fiji (el pare, ha publicat un total de 9 discs al llarg d'una carrera musical, inevitablement marcada per l'èxit de "Twist in My Sobriety".

L'any 1989 Liza Minnelli va publicar-ne una versió dins el seu disc "Results", produit per Pet Shop Boys, versió, pel meu gust, força prescindible, malgrat la celebritat de la cantant i els productors, que evidentment van deixar petjada a la sonoritat d'aquest disc. Aquesta versió, però, ens adverteix de la dificultat, i el risc, de versionar un gran èxit!

Pel meu gust, però, li fa més justícia la versió que l'any 1999 va fer el grup alemany de "gothic metal" Dreadful Shadows, una versió més fosca, més obscura que l'original, molt en la línia estilística del grup alemany, però per mi, més enllà de si us agrada o no l'estil, més encertada!

Si més no sembla que Dreadful Shadows sap dur la cançó cap al seu terreny amb més habilitat i solvència que Liza Minnelli i  Pet Shop Boys cap al seu!

És clar que potser la millor versió, o la que us pot agradar més, és la més propera a l'original: en una edició especial del seu darrer disc publicat, "Can't Go Back" (2012) Tanita Tikaram va publicar una versió acústica de "Twist in My Sobriety".

Potser avui més que descobrir genials versions aquests minuts musicals de versions ens poden servir per recuperar Tanita Tikaram i descobrir-la més enllà de "Twist in My Sobriety".









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent als minuts musicals de versions procurarem suportar la pluja!

divendres, 30 d’octubre del 2015

El vídeo de la setmana: Lost Cubert o alienació laboral


Al llarg del mes de setembre qui més qui menys, d'entre les persones que tenim feina, tornem de vacances i capegem amb l'anomenada síndrome post-vacacional.

Si us trobeu en aquesta situació no sé si us convé massa veure el vídeo d'aquesta setmana, Lost Cubert, un curtmetratge animat realitzat per Felix Fischer, Jim Schmidt i Carolin Schramm seleccionat pel CutOut Fest 2014.

Cubert, el protagonista del curt, atrapat en la teranyina de la seva rutina laboral intenta escapar-se'n al frenètic ritme del tecleig del seu ordinador, que marca l'angoixant ritme dels esdeveniments d'aquesta alienació laboral!

El final, que no desvetllaré, no deixa indiferent i és molt revelador!


Lost Cubert from Lost Cubert on Vimeo.

Bon divendres i millor feina!

dijous, 29 d’octubre del 2015

Carme Forcadell, frontera o frontissa?

Forcadell, amb Marta Rovira, Romeva, Junqueras i Llach en una selfie de Junts pel Sí. Foto: EFE
La primera i més bàsica condició que cal complir per a ocupar la presidència del Parlament de Catalunya és ser càrrec electe, diputat o diputada. Aquesta és una condició que Carme Forcadell compleix amb totes les de la llei.

La segona, i absolutament necessària, és ser escollida amb una majoria suficient, condició que Carme Forcadell també compleix; si és presidenta del Parlament és simplement perquè ha trobat el suport de la majoria de diputats i diputades, com era de preveure.

Fins aquí res a dir, la seva elecció és totalment legal i legítima! Una altra qüestió és si la seva elecció és encertada! Aplaudida per uns, la majoria dels que l'han votat, d'altres, els qui no l'han votat, han criticat la seva elecció com a presidenta del Parlament de Catalunya tot dubtant de la seva capacitat per ser equànime.

Històricament la presidència del Parlament de Catalunya ha estat ocupada per diputats (o diputada) veterans o, com a mínim, amb una certa experiència parlamentària. Forcadell, com la majoria de diputats i diputades d'aquesta onzena, i incerta, legislatura, és novella. Però ser veterà o tenir experiència no és condició obligada per a ocupar la presidència del Parlament; podria ser, en tot cas, una recomanació.

Però el que més inquietud desperta entre els qui no han aplaudit la seva elecció de presidenta del Parlament és el seu perfil més de frontera que de frontissa. Hi ha qui considera la part final del seu primer discurs com una frontera, però no serà tant pels seus discursos, sinó per les seves formes, per la seva manera de presidir el Parlament, que podrem calibrar el seu compromís d'intentar ser frontissa, i no frontera

És evident que la seva elecció és tota una declaració de principis, també per la seva energètica, a vegades cridanera, capacitat discursiva: qüestió d'estil.

Per perfil penso que, més que Forcadell, Muriel Casals m'encaixaria més, fins i tot dient fil per randa el que Forcadell va dir al seu primer discurs, com a presidenta del Parlament; Carme Forcadell, en canvi, donaria més joc, i se li trauria més suc, com a portaveu parlamentària, per exemple.

És clar que que el segon càrrec més important del país és un caramel massa llaminer com per renunciar-hi, fins i tot si et dius Carme Forcadell!

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Carncerigen


Una de les menges que més es típiques d'aquests dies a les Fires de Girona són els entrepans de salsitxes de frankfurt, entrepà bàsic que, degudament banyat amb quètxup i mostassa i acompanyat d'una cervesa, permet mantenir el tipus i allargar la nit entre les atraccions i les barraques!

Hamburgueses de vedella, llom, botifarres o bacó de porc solen ser altres farcits d'entrepans que les barraques de les Fires de Girona serveixen a centenars cada nit!

No sé si l'estudi de l'OMS (Organització Mundial de la Salut) que aquesta setmana s'ha fet públic, el que considera que la carn processada (hamburgueses, embotit, salsitxes o botifarres) pot incrementar el risc de patir un càncer, afectarà al consum de tots aquests productes i, de retruc, la recaptació de les entitats que gestionen les barraques.

Més que els responsables de les barraques de les Fires de Girona la publicació d'aquest estudi de la OMS ha preocupat, i de quina manera, el sector alimentari, especialment les empreses que elaboren i comercialitzen aquests productes! Qui no, d'una manera més o menys conscient, haurà moderat aquests dies el consum d'embotit?

Totes les masses piquen, deia la meva àvia, pel què amb moderació, com diuen i recomanen els experts en nutrició, i dins una dieta variada, menjar carn processada i carn vermella no hauria de suposar necessàriament un major risc; és clar que abstenir-se'n, diuen també els experts, també pot comportar el risc de patir altres mancances, com la de ferro.

El càncer espanta, qualsevol càncer espanta, tot i que alguns maten més que d'altres! Són molts els avenços que la medicina ha fet en la seva detecció precoç i el seu tractament, però també son molts, molts més els casos de familiars, amics, coneguts i saludats malalts de càncer que coneixem.

Esquivar el càncer és el desig, però la incertesa de moltes de les possibles causes que els provoquen (l'alimentació, la contaminació, l'estil de vida, les radiacions...) transforma el desig en l'esperança que, en cas de patir-ne, sigui benèvol i aparegui tard!

No crec que l'OMS vulgui fer mal a la indústria càrnia, però sí vol, en canvi, que els consumidors prenguem consciència dels nostres hàbits alimentaris.

Aquesta setmana un vespre anirem a sopar amb la família a les barraques de les Fires de Girona; normalment demano un entrepà de bacó, formatge i ceba... No descarto, aquest any, optar pel vegetal!

dimarts, 27 d’octubre del 2015

La concha de tu madre

Javier Mascherano, expulsat!

L'acta arbitral va recollir l'expressió en el seu formar més clàssic, el que dóna títol a aquest article, tot i que en l'àudio de les imatges captades s'evidencia que Javier Mascherano es referia a la germana, i no a la mare, en l'exabrupte que va llençar al linier del partit del Barça contra l'Eibar. Fos a la mare o a la germana el cas és que l'expressió li va costar la targeta vermella i ara s'està pendent de la possible sanció.

Més enllà del defecte de forma que el Barça pot apel·lar entre la referència a la mare de l'acta arbitral i a la germana que va dir realment el jugador argentí, el sentit del seu renec, o del seu insult, és el mateix. No és el mateix, però, si es considera l'expressió un renec, una desconsideració, o un insult, i aquí les interpretacions poden ser variades, i per tant donen molt de joc, doncs parteixen de la voluntarietat del jugador de queixar-se, o d'insultar, i acaben en el sentiment de qui va rebre tal exabrupte, de si es va sentir insultat, de si el linier es va donar per al·ludit, tingui o no germana, i amb independència de la intenció i voluntarietat del jugador..

Sigui com sigui i acabi com acabi aquesta qüestió, jo situaria el debat en la (in)capacitat del futbol, dels futbolistes, de respectar les decisions dels jutges, dels àrbitres, fins i tot si aquestes són equivocades. I aquí, penso jo, la responsabilitat és, més que dels futbolistes, dels propis àrbitres i dels estaments que els regulen, i regulen la competició.

Protestar iradament a un àrbitre és habitual, fins i tot sembla que formi part del joc; la violència verbal dins els camps de futbol, també entre els jugadors, és un fet quotidià que els espectadors acabem normalitzant i, en alguns casos, reproduint. Que ho faci tothom, o que s'hagi fet sempre així, no vol dir que sigui normal i ni molt menys correcte!

Hi ha qui ho justifica presentant l'acceleració de les pulsacions com a atenuant, però en d'altres esports, on les pulsacions també s'acceleren, on també hi ha contacte físic, els jugadors mostren un major respecte vers els àrbitres i, sobretot, vers les seves decisions.

El bàsquet és un bon exemple, però per si el trobeu massa poc físic i intens, també ens podem referir a l'handbol. Per molt menys del que fan els jugadors de futbol els d'altres esports són sancionats dins la pista.

És cert que quan ens bull la sang se'ns escalfa la llengua, i ja sabem de l'alta capacitat que tenen les paraules per ofendre! És clar que també hi ha qui es queixa per qui, davant l'autoritat in(competent) es mostra excessivament dòcil.

No són pocs qui han considerat que la posició i l'estratègia del Barça amb l'afer de les estelades i la sanció de la UEFA ha estat massa tova, tot i que davant aquesta segona sanció la directiva, el club, s'ha mostrat més bel·ligerant!

Els jugadors de futbol a vegades llueixen a les mànigues de la samarreta la paraula "respect", però solen ser més les vagades que els mateixos jugadors falten al respecte, no "guarden aquell mirament, aquella alta consideració que pertoca", que els pertoca als seus adversaris i als àrbitres.

Potser caldria i es podria començar començar per aquí!

dilluns, 26 d’octubre del 2015

La penúltima tanca de Pere Navarro

Pere Navarro va tenir el seu moment (de glòria?). Foto:  Efe / Alejandro García

Si una carrera política és una cursa d'obstacles, i a fe que en moltes ocasions ho és, les primeres tanques són les del propi partit! Ja sabem que a vegades no hi ha pitjors enemics que els propis companys de partit, més que els adversaris polítics dels altres partits!

Entre les moltes forces que exerceixen els partits n'hi ha dues d'especialment crítiques: la de succionar i la d'escopir. Ambdues tenen els seus perills i riscos, tot i que mentre la succió genera adhesió i sentiment de pertinença, l'escopinada genera malestar i distanciament!

Quan hom entra en un partit i vol fer-hi certa carrera política ha de ser conscient que amb la mateixa energia que un dia el partit et xucla i et potencia, l'endemà prescindeix de tu i t'escup! Els partits polítics són organismes vius en què les fílies i les fòbies internes determinen el seu funcionament, doncs també a nivell intern es mesuren les forces entre els qui pretenen ocupar càrrecs o aspirar a llocs elevats a les llistes electorals.

De fet la configuració d'una llista electoral és un joc d'equilibris entre les forces internes del propi partit, un joc d'equilibris territorial, de gènere i de les famílies polítiques que d'una manera més o menys evident, més o menys organitzada, conviuen dins els partits i els seus òrgans representatius.

En la carrera política d'alguns polítics la darrera i infranquejable tanca de la seva cursa d'obstacles torna a ser la del propi partit!

Pere Navarro no ha estat finalment inclòs a la llista electoral per a les properes eleccions generals del 20 de desembre; no sé si aquesta no superada és la darrera tanca de la seva carrera política, però podria semblar-ho pel malestar que ell mateix ha expressat per aquest fet.

Pere Navarro va tenir el seu moment, no sé si precisament de glòria, tot i que el moment i l'escenari tampoc era el millor possible, però ara en el joc d'equilibris interns ha caigut de la llista!

És el que té la política, amb la mateixa pressió que un dia t'atrau, l'altre et repel·leix, i no hi ha pitjor ofensa que sentir-se escopit pels teus propis companys!

Els partits polítics destinen molts esforços a la formació dels càrrecs electes novells, també dels propis quadres interns dels partits quan hi fan les primeres passes; potser també caldria abordar, a nivell de formació, el procés de sortida, el dol, la pèrdua que suposa perdre o deixar càrrecs públics o de representació, aprendre a saber afrontar el necessari pas enrere, o al costat, que tard o d'hora tots els polítics hem de fer!

De fet sempre és millor marxar abans que et facin fora, tot i que a vegades la dificultat rau en saber trobar el moment idoni de plegar!

dissabte, 24 d’octubre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Make You Feel My Love"


La d'avui és, diuen, la cançó d'amor perfecta!

El dia de Sant Valentí de 2014 Spotify va publicar una llista de les millors 14 cançons d'amor perfectes, fruit d'un estudi realitzat per Spotify i el professor de psicologia cognitiva i neurociència de la Universitat de Groningen, Jacob Jolij.

La llista l'encapçalava la cançó "Make You Feel My Love" interpretada per Adele. Segons l'estudi el ritme sincopat i els accents en cada compàs de la cançó fan tenir la la sensació d'un ritme similar al cardíac quan estem relaxats. Una lletra sentimental, un tempo lent, unes notes agudes més una progressió harmònica estàndard fan la resta! El resultat: la cançó d'amor perfecta!

No sé si Bob Dylan, autor de la cançó, buscava una cançó d'amor perfecta quan la va crear i gravar a principis de gener de l'any 1997; la cançó no es va publicar fins al setembre del mateix any dins el trentè disc d'estudi del genial músic i cantant de Minnesota, "Time Out of Mind".

Quelcom especial deuria veure en aquesta cançó Billy Joel, que va publicar-ne una versió titulada "To Make You Feel My Love" el mateix any 1997 dins el disc "Greatest Hits Volume III", tot just uns mesos abans que el propi Dylan la publiqués. Publicada com a primer senzill del disc, la versió de Billy Joel va tenir un notable èxit.

Més volada, però, va tenir la versió que a principis de 2008 va publicar la cantant britànica Adele dins el seu disc de debut "19". Tan alt ha volat aquesta cançó que ha acabat essent considerada la cançó d'amor perfecta!

L'estudi diu que la cançó d'amor perfecta és la versió de l'Adele, però podeu jutjar vosaltres mateixos... Potser no és la perfecta, però per mi on hi hagi la veu de Bob Dylan...








També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions per recordar Tanita Tikaram!

divendres, 23 d’octubre del 2015

El vídeo de la setmana: #FiresGirona!


Ja fa dies que el cartell de les Fires de Girona penja dels bàculs dels fanals de la ciutat, cartell on destaca un modern i digitalitzat Sant Narcís acompanyat de les seves inseparables mosques.

Malgrat la seva modernitat la imatge del sant patró de la ciutat dels quatre rius (i també una séquia, diuen) ens aboca a la nostàlgia, la de l'època d'or del videojoc que representa, si fa o no fa la del present de la saga "Retorn al futur", l'època de l'envelat de La Copa a tocar del viaducte del tren, del Lido al Pont de Can Vidal i de l'Enterprise com a una de les més agosarades atraccions! I sí, aleshores el Látigo també hi era, tal qual com ara!

Aquests darrers dies, que ja fa fred de Fires, el parc de la Devesa i l'esplanada del passeig de La Copa s'han anat omplint de fires i firaires el primer, i de l'escenari i les barraques el segon, doncs és aquest el punt neuràlgic de les Fires de Girona.

Batega com mai la Devesa de Girona, també amb la Fira de Mostres que d'aquí uns dies obrirà portes; d'uns anys ençà cada any ens preguntem si no li exigim massa, en aquest parc centenari!

Però com una taca d'oli, les Fires de Girona s'aniran escampant per diferents racons i escenaris de la ciutat: també hi ha moltes Fires de Girona Devesa enllà!

Hi ha tantes activitats que és humanament impossible seguir-les totes, però ben segur de (quasi) totes propis i estranys en deixarem constància a les xarxes socials en forma de centenars, milers de fotografies compartides a Facebook, Twitter i Instagram, imatges noves amb mirades i perspectives, possiblement, repetides!

És temps de Fires, de Fires de Girona!



Bon divendres i bones Fires de Girona!

dijous, 22 d’octubre del 2015

Caça major

El president Mas es veu en el punt de mira. Foto: Albert Bertran / El Periódico de Catalunya

Entre el 15 i el 21 d'octubre hi ha més que sis dies de diferència!

El 15 d'octubre s'assembla més a una (incomprensible, innecessària) caça de bruixes i la coincidència de la compareixença del president Mas amb el 75è aniversari de l'afusellament del president Companys va ser, sobretot, desafortunada, pensant sobretot en la memòria de Companys.

El 21 d'octubre, en canvi, com bé va dir el president Mas (o era Artur Mas, president de CDC?), sí que és la veritable caça major, si del que es tracta és de caçar la corrupció i, al seu temps, caçar els corruptes en cas que ho siguin, siguin qui siguin, del partit que siguin i quan sigui!

La coincidència, el 21 d'octubre, de la signatura del president del decret de constitució del nou Parlament amb una acció més, tot i que premeditadament televisada, de l'operació "Petrum" és mera anècdota!

Més punyent i simbòlica és la coincidència de l'operació "Petrum" amb el record de la segona pel·lícula de "Retorn al futur": qui no s'ha imaginat Mas i Pujol fent com com Marty McFly i el Dr. Emmett "Doc" Brown retornant al passat a cavall del "DeLorean"!

No és tema menor el del 3%, ni tema que s'hagi d'embolicar, ni embolcallar, amb d'altres oberts pel procés d'independència. I no només pel que, en seu parlamentària, va etzibar al seu dia el president Maragall a Artur Mas, també pel que l'informat Josep Lluís Carod-Rovira va dir anys més tard: no era un 3%, sinó un 5%!

Tenen CDC i les persones detingudes tot el dret a defensar-se i, per sobre de tot, la presumpció d'innocència, però lligar-ho tot plegat com si d'un all-i-oli pestilent es tractés no fa cap favor al procés, que naturalment té els seus propis interessos, no sempre convergents amb els de CDC i el seu president, Artur Mas, per més que aquest sigui, al seu torn, president (en funcions) de la Generalitat.

Per cert, la Viquipèdia defineix la caça major com la que es persegueix a qualsevol animal salvatge més gran que una guineu ordinària; m'agrada més, però, la definició que fa el diccionari de l'Enciclopèdia: caça d'animals grossos, com ara porcs senglars, cérvols, etc.

Per aquesta caça no hi ha veda que valgui!

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Mas president, Catalunya independent

El president Mas davant el TSJC i rere el 9N. Foto: El Periódico de Catalunya

No sabia si interrogar (?) o exclamar (!) el títol de l'article d'avui i, al final, no he fet ni una cosa ni l'altra!

El president Mas, en funcions, va comparèixer el passat 15 d'octubre davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per a declarar com a imputat en un procés que, com un boomerang, és possible que fumi una clatellada al govern estatal del Partit Popular, doncs està més que demostrat que com més vol el PP ensorrar políticament Artur Mas, més fa créixer la figura i rellevància política.

Deia el president Mas que per comportar-se com un demòcrata el tractaven com un delinqüent, tot i que ell també sap que en realitat l'estan convertint en una mena de màrtir, i ell no ho desaprofita: "jo sóc l'únic responsable del 9N". La seva compareixença el reafirma portes enfora (a nivell internacional) i portes endins (més pressió per a la CUP) com la cara visible del procés, i ell si cal para l'altra galta!

Veient-lo a les portes del TSJC a l'entrada i a la sortida de la seva compareixença, conscient d'estar protagonitzant un moment important (veurem si històric), vaig pensar en el que molts analistes diuen d'Artur Mas: en els moments difícils es creix!

No sé si l'Artur Mas de l'altre dia és el mateix que va fer callar (per l'Estatut) el president Maragall quan aquest li va etzibar el "problema del 3%". O bé el que, després de ser investit president l'any 2010 gràcies a l'abstenció del PSC, va pactar l'estabilitat del seu govern amb el PP.

Cinc anys després, després de separar-se d'Unió (la Unió d'en Duran) i de fer-se parella de fet amb ERC, necessita el suport explícit de la CUP per mantenir la condició de president! Serveix aquest brevíssim repàs històric de companys de viatge per veure fins a quin punt, i a quin nivell, s'està transformant el centre polític del país, si és que Artur Mas el representa!

Però sobretot aquesta trajectòria el dibuixa com un camaleònic supervivent o, si voleu, com un navegant que sap llegir d'on i cap a on bufa el vent!

Mas president, Catalunya independent!, exclamen els de Junts pel Sí com un mantra, alguns amb la boca petita, d'altres, naturalment els convergents, com una condició "si ne qua non" per seguir amb el procés independentista.

Mas president, Catalunya independent?, es qüestionen d'altres, especialment els de la CUP...

Jo, al final de l'article, més que interrogar o exclamar el títol en proposo un altre, una variant d'actualitat: "Mas president, Forcadell del Parlament". Aquí també podeu interrogar o exclamar al vostre gust!

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Una pobresa a la sabata


Qui no ha caminat, en més d'una ocasió, amb una pedra a la sabata!

Vas pel camí, pel camí del pedregar, i una pedreta se't cola a la sabata a l'alçada del turmell i s'instal·la còmodament al voltant del taló! Tu no t'atures, doncs és només una pedreta i, per més que la percebis, que notis la seva presència, fins i tot la seva molèstia, per més que es bellugui i es desplaci cap a la planta del peu, no et molestes i t'atures per treure-te-la.

Al cap d'unes passes la pedreta segueix allà, fent vida entre la teva planta del peu i la plantilla de la sabata, però t'has acostumat tan a la seva molèstia que ja ni et molesta, tot i que a cada pas la notes...

Però arriba un moment en què, potser per un altre motiu, t'atures i, llavors sí, et descalces i et treus la pedreta de la sabata; i quan et tornes a calçar t'envaeix una agradable sensació d'alleujament i recuperat confort!

I així anem vivint, acumulant pedres a les sabates, acostumant-nos a les pedretes que cada dia es colen al nostre dia a dia; pedretes que quan ens n'alliberem sentim que ens traiem un pes molt superior al real d'una simple i minúscula pedreta!

La pobresa a casa nostra és com una pedra a la sabata més que arrosseguem en el nostre feixuc caminar diari; fa anys que diem que a Catalunya hi ha pobresa, i la pobresa, com la maleïda pedreta, segueix essent la condició sota la qual viuen persones, famílies, infants a Catalunya.

I és curiós com sembla que ni entre tots plegats, malgrat en som conscients, no trobem el moment, però sobretot la manera, de treure'ns la pobresa de la sabata!

Però un any més el 17 d'octubre, Dia internacional per a l’eradicació de la pobresa, les organitzacions que treballen a l'entorn de la Campanya Pobresa Zero, han fet l'enèsim crit al cel sobre el què caldria fer per combatre la pobresa, enguany al voltant d'aquests "12 fronts per fer de Catalunya un país més just":
  1. Construir un mercat de treball just i una economia centrada en les persones
  2. Educar sense deixar ningú enrere
  3. Aplicar una fiscalitat justa
  4. Desenvolupar un sistema de prestacions que garanteixi uns mínims a tothom
  5. Assegurar un habitatge digne per a tothom
  6. Garantir els serveis sociosanitaris com a dret
  7. Eradicar les polítiques migratòries racistes
  8. Fomentar un comerç equitatiu i sostenible entre els països
  9. Exigir el control de les transaccions financeres
  10. Auditar el deute públic per dilucidar la seva legitimitat
  11. Supervisar les inversions realitzades per empreses transnacionals
  12. Implementar una política pública de cooperació internacional coherent i justa
No arribarem lluny, ni allà on s'hagi d'arribar, sense treure'ns, pel camí, la pobresa de la sabata!

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Suma't al rosa


No és el primer any que ho faig i avui, com molts i moltes de vosaltres, hi tornaré. És només un detall, un gest simbòlic, però per petit que sigui és prou important, doncs mostra reconeixement, consciència, solidaritat i suport.

En el meu cas serà la camisa, però no cal ni tan sols que sigui una peça de vestir: pot ser un complement, o si voleu un simple llaç de color rosa! El detall també es pot estendre a les fotos dels perfils que tenim a les xarxes socials...

Jo avui també em sumo al rosa i ho faig pensant en aquelles dones que conec i han passat, o estan passant, pel mal tràngol que suposa lluitar contra un càncer, en aquest cas un càncer de mama. Començo a pensar-hi i enumerar-les, començant per les dones que tinc més properes, a la família, seguint per amigues, companyes, conegudes i saludades i la llista, com probablement a vosaltres, se'm fa massa llarga!

Aquest és el drama del càncer, també el càncer de mama, que s'escampa en metàstasi a la nostra societat: difícilment trobareu alguna família que no en tingui un cas, algú que no en tingui no conegui un cas més o menys proper. Potser per això mateix el de mama és un dels càncers amb un suport social més gran!

Avui em sumo al rosa pensant especialment en ella, que després d'afrontar i lluitar contra un maleït càncer de mama ara el càncer li ha pujat al cap en el més literal i dramàtic dels sentits; però ella, combativa com és, segueix plantant-li cara fins i tot conscient que el càncer viurà amb ella tants anys com ella visqui!

Només és un gest, potser insuficient, doncs el gest per si sol no cura, però malgrat tot necessari: suma't al rosa!

dissabte, 17 d’octubre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "When the Levee Breaks"


Entre el 1969 i el 1971 Led Zeppelin va publicar els seus primers 4 discs, aquells que va titular tan sols afegint-hi, a partir del segon, el número en xifres romanes.

Al seu quart disc, Led Zeppelin IV, hi trobem la joia de la corona del grup, "Stairway to Heaven", peça magistral que conté, sens dubte, un dels millors "solos" de guitarra, però el disc és molt més que només aquesta cançó, doncs també hi trobem cançons com "Black Dog", "Rock and Roll", "Misty Mountain Hop" o, la darrera del disc, "When the Levee Breaks".

Avui ens aturarem precisament en aquesta darrera cançó. En els crèdits de la cançó a banda dels quatre components de Led Zeppelin (Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i John Bonham) apareix també Memphis Minnie, compositora, guitarrista i cantant de blues que, juntament amb el bluesman Kansas Joe McCoy van escriure i publicar "When the Levee Breaks" l'any 1929! El dic de la cançó fa referència a un que es va construir després de la gran inundació del Mississipi de l'any 1927.

Hom podria considerar excessiu que els components del grup es fessin seva l'autoria de la cançó que ells van publicar, tot i mencionar Memphis Minnie, sobretot quan des del primer disc Led Zeppelin publica versions de cançons "blues", especialment de Willie Dixon, però tot i que la cançó és la mateixa, és indiscutible el treball que sobre l'original va fer el grup, en especial el guitarrista Jimmy Page, músic amb passat "blues"!

La versió de Led Zeppelin, on destaca l'energia de la bateria i el só de l'harmònica, sembla ben bé una altra cançó!

Memphis Minnie, per cert, va morir el 1973, dos anys després que Led Zeppelin publiqués la versió de la seva cançó... qui sap si la va escoltar...





També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions per fer sentir el meu amor!

divendres, 16 d’octubre del 2015

El vídeo de la setmana: l'Agenda Llatinoamericana #RaiseYourVoice, #BAD15


L'Agenda Llatinoamericana és una arma de construcció massiva!

Publicada des de l'any 1992 l'Agenda Llatinoamericana està al servei de les grans causes, de la democràcia i la seva qualitat, de l'economia justa, sostenible i solidària, de la denúncia i la lluita contra la pobresa, i contra la riquesa extrema, a favor del diàleg i la cultura de Pau...

La Llatinoamericana és molt més que una agenda a l'ús, que una simple agenda: és un llibre carregat d'idees, reflexions, denúncia i, sobretot, esperança!

El 2016 l'Agenda Llatinoamericana es dedica a la relació entre pobresa i propietat: “Les tendències de la renda i la riquesa deixen quelcom molt clar: la distància entre rics i pobres és avui més gran que no ho ha estat mai abans, i continua augmentat, mentre que el poder està, cada vegada més, en mans d’una petita elit” (Oxfam-Intermón, "Iguals")

L'Agenda Llatinoamericana, doncs, contribueix també a donar veu a qui se'ls nega, de fet és una gran eina per alçar la veu, lema i tema del Blog Action Day 2015 que precisament avui celebrem!

El Blog Action Day és un esdeveniment anual d'abast mundial que des de l'any 2007 promou la publicació de continguts de milers de blocs sobre un tema concret: medi ambient (2007), pobresa (2008), canvi climàtic (2009), aigua (2010), alimentació (2011), "el poder de nosaltres" (2012),  els drets humans (2013) i les desigualtats (2014).

Hi participo també aquest any amb aquest article i aquest vídeo de la presentació de l'Agenda Llatinoamericana 2016. Alcem la veu, la nostra i la dels qui els hi és privada, i sobretot escoltem-los!

Presentació campanya Agenda Llatinoamericana 2016 ver. català from lacucebe on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 15 d’octubre del 2015

Companys


No he trobat, encara, una idea per la qual morir. Al llarg de la història no són pocs els homes i dones que han mort per les seves idees, entre ells Lluís Companys, president de la Generalitat, afusellat avui fa 75 anys!

El procés judicial contra el president Companys va tenir les mateixes característiques que milers d'altres processos que van acabar d'igual manera, amb milers de persones executades després d'un judici sense garanties processals, un mer tràmit per disfressar afusellaments i eliminar els enemics del règim franquista.

"Per Catalunya", va cridar el president Companys abans de ser abatut i a Catalunya avui el recordem i homenatgem pel seu llegat i el seu valor.

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, però encara menys una idea per la qual matar!

Recordar avui l'afusellament del president Companys també implica necessàriament recordar qui el va afusellar, i no em refereixo al soldat que va prémer el gallet al Castell de Montjuïc de Barcelona a primera hora del matí del 15 d'octubre de 1940, sinó al règim dictatorial del General Franscisco Franco, el mateix que quasi 34 anys més tard va executar, també després d'un procés judicial sense garanties processals, l'anarquista Salvador Puig Antich.

El president Companys va morir per les seves idees, però el que és pitjor és que no va tenir elecció: si va morir és perquè el van matar per les seves idees!

Esdevinguda finalment, i fatalment inevitable Lluís Companys va afrontar la seva mort amb serenitat i valentia; hores abans de morir exclamant "Per Catalunya" es va acomiadar de la seva esposa, Carme Ballester, amb aquestes paraules:

"Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això. No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís."

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, i el cert és que ni tan sols la penso cercar! Sí en canvi són moltes les idees, molts els motius, pels quals val la pena viure, i és que la dignitat d'una mort té més a veure amb la manera de viure, amb la dignitat d'una vida, que amb la forma de morir.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Res a celebrar, molt a treballar!


Aquests darrers anys hem vist com hi ha qui el 12 d'octubre decideix treballar; particulars i institucions treballen per tal de considerar que el 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, no hi ha res a celebrar, doncs és una festa (un festiu) imposat.

Fins a dia d'avui jo el 12 d'octubre he gaudit de la seva condició de festiu, tot i que no he celebrat el Dia de la Hispanitat, com el Divendres Sant, també festiu, el gaudeixo sense celebrar, commemorar o el que sigui que es faci, la mort de Jesucrist.

Tan imposat és el festiu del 12 d'octubre com el del Divendres Sant, el de festiu per la Constitució o el del dia de Nadal! Uns els imposa l'església, d'altres l'estat, d'altres la Generalitat i d'altres cada ajuntament. En el cas del meu poble, les festes locals són les diades dels patrons de municipis veïns, Girona i Salt!

Naturalment que rere la decisió de treballar el 12 d'octubre hi ha una qüestió ideològica, la mateixa que podria moure a molts ateus, també a agnòstics, a treballar el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua (a la merda el cap de setmana llarg!) o a algun sarrianenc a treballar per Sant Jaume o Sant Narcís, tots festius imposats!

Anys enrere, fa uns vint anys quan treballava d'educador en un centre de menors tutelats, sí que els treballava els festius! No eren tots cada any, però sempre en tocaven un parell o tres: el dia de Nadal, el de Cap d'Any, Sant Joan, la Diada, el Dia de la Hispanitat...

Aleshores temia els festius, però des que el meu horari me'ls permet gaudir tots i cada un, els espero amb delit! I malgrat aquest 12 d'octubre no tenia res a celebrar, no vaig treballar!

És clar, i aquesta és una qüestió molt particular, que deu ser que hi ha festius més imposats que d'altres!

Una altra qüestió és considerar si cal celebrar el que es celebra aquest dia; jo més aviat el dedicaria, festiu i tot, a un acte de contrició i perdó per un genocidi que als ulls d'avui, potser no els de l'època, que es regia per altres valors, ens avergonyeix i indigna! En aquest sentit sí, tenim molt a treballar!

dimarts, 13 d’octubre del 2015

El penúltim NO del procés


Si el procés vers la independència fos un joc, que entenc que no, una de les principals regles, possiblement la regla d'or, seria que el No no només et penalitza, sinó que sobretot et desqualifica! En un altre moment del procés vam veure-ho, i viure-ho, amb el dret a decidir i el 9N, i més recentment amb la independència: el PSC a les primeres de canvi, i després ICV - EUiA i Unió després, han dit en algun moment No, i el seu no els ha desqualificat del joc!

Tres són els partits que finalment abanderen el Sí, ara ja un sí clar a la independència: CDC, ERC i la CUP, tot i que els dos primers s'han eclipsat formant la llista amb el president, altrament dita Junts pel Sí.

Els resultats electorals del 27S, capriciosos ells, han dibuixat un escenari més dramàtic per a les formacions independentistes del que semblava la mateixa nit electoral; si l'abstenció de la CUP per investir de nou el president Mas ja es venia cara, ara la seva possible investidura té un preu que no sé si el propi president Mas estaria disposat a pagar: desfer privatitzacions, desobediència a les lleis espanyoles i inici del procés constituent des del minut zero!

La pressió que la CUP rebia, i rep encara, pel "qui" ells l'han retornat amb la pressió a Junts pel Sí pel "què", el "com" i el "quan": procés constituent, desobeint les lleis de l'estat espanyol, des de ja, és a dir, des del primer moment de la constitució del nou Parlament, abans de la investidura de qualsevol president!

Com aquell joc en què dos es miren seriosos de fit a fit fins que a un se li escapa una rialla, la CUP i Junts pel Sí semblen jugar ara a no ser el primer a dir que No, no al procés, sinó a les condicions de l'altre per no aturar-lo. I ja sabem que el no no només penalitza, sobretot desqualifica!

Llegia dies enrere un columnista que lamentava que els resultats no haguessin despertat l'eufòria de la parròquia independentista, com podia ser que no es celebrés pels carrers tals resultats; el resultat és que aquests darrers dies, com va passar després de les conferències del president Mas i Oriol Junqueras després del 9N, amb els seus respectius i contraposats fulls de ruta, hi ha independentistes que retreuen a d'altres el seu poc compromís (o esforç) vers el procés...

Ei, però encara no hi ha res perdut, doncs encara no s'ha dit el penúltim No! Negocien Junts pel Sí i la CUP per trobar una sortida al capriciós resultat del 27S, una sortida que, de produir-se, comportarà renúncies i sacrificis per ambdues parts...

De no ser així, s'albiren noves eleccions, si és que un inesperat canvi de rumb ho evita!

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Hispanitat: res a celebrar?


Amb això dels pobles, els països, les nacions i els estats passa com amb les famílies: per més llaços que hi tinguis a vegades és preferible mantenir distàncies, quan no directament mantenir-se'n al marge.

És evident que sempre és desitjable que els pobles, els països, les nacions i els estats que tenen un passat en comú (també entre els que no el tenen) mantinguin relacions cordials i respecte i, si s'escau, d'amistat, aquelles que permeten, per exemple, puntuar alt al Festival d'Eurovisió.

Pensava tot això dies enrere, veient al calendari la proximitat del dia d'avui, Dia de la Hispanitat, festa nacional d'Espanya a l'ús, com a Catalunya tenim la Diada (una derrota), a Estats Units el 4 de juliol (una declaració d'independència) o a França el 14 de juliol (l'inici d'una revolució).

El Dia de la Hispanitat commemora un descobriment, però més que el descobriment en sí el que recorda és una conquesta i, amb aquesta, la creació d'un imperi que, com la resta, també va tenir el seu declivi. De fet hi ha qui diu que la hipotètica independència de Catalunya seria un episodi més (el darrer?) d'aquest declivi imperial espanyol.

Amb la mateixa naturalitat que vivim la nostra Diada com un dia d'exaltació nacional, de la nacionalitat catalana, i demanem respecte per a celebrar-ho (de manera respectuosa) també podem entendre que els espanyols (també els catalans que se'n sentin, naturalment!) visquin el dia d'avui com un dia d'exaltació nacional, de la nacionalitat espanyola!

És precisament des d'aquest respecte que de la mateixa manera que en general un espanyol, també un català, no celebra el 4 de juliol, un espanyol que no sigui, ni es senti català, no celebri la Diada, i sí, un català que, tot i ser espanyol no se'n senti, consideri que avui, Dia de la Hispanitat, no hi hagi res a celebrar!

No seré jo qui digui que no hi ha res a celebrar avui, cadascú que celebri el que vulgui, però penso que el dia d'avui sí és un dia per a recordar, per a reconèixer i per a refer entre els diferents pobles, països, nacions i estats que configuren aquest magma geopolític i cultural anomenat hispanitat.

Recordar un passat, que no sempre va ser gloriós per a tots iguals, reconèixer que al llarg dels anys hi ha hagut cruïlles inevitables que han generat camins divergents, però que malgrat tot sempre hi ha espai per a refer, des del respecte, el reconeixement de la diferència, la singularitat i la diversitat, ponts i vincles, en cas que aquests s'hagin malmès, o directament trencat.

Que Espanya i els espanyols celebrin com vulguin el dia d'avui, però seria un greu error quedar-se només en el record d'una conquesta i en la nostàlgia de la grandesa i unitat d'un imperi que no tornarà mai.

dissabte, 10 d’octubre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Always on My Mind"


Al meu cap, per pura qüestió generacional, sempre he relacionat aquesta cançó, "Always on my Mind", amb els Pet Shop Boys, que van publicar-la l'any 1988 dins el seu quart disc "Introspective", tot i que a finals de novembre del 1987 van publicar-la com a senzill.

Però la vida, també la música, ens ensenya que moltes coses ja hi eren abans, com aquesta cançó, que abans que el grup de música pop i electrònica dels nois de la botiga d'animals la versionessin ja havia tingut dues celebrades versions: la d'Elvis Presley de l'any 1972 i sobretot la que el cantant de country Willie Nelson va fer deu anys després, el 1982, i que li va valer un Premi Grammy.

Originalment, però, va cançó va ser interpretada per la cantant nord americana Brenda Lee, estrella del pop entre els anys '50 i '60 del segle passat, l'any 1972.

La cançó, doncs, al llarg dels anys ha passat per la veu d'una princesa pop, per la del Rei del Rock, per la d'un cantant country (que també va enregistrar anys més tard, el 1998, juntament amb l'incombustible Johnny Cash) i per la d'uns dels referents imprescindibles de la música pop i electrònica.

Ara sí, la tindré, les tindré per sempre al meu cap!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions quan el dic es trenca!

divendres, 9 d’octubre del 2015

El vídeo de la setmana: el tràiler de "Ocho apellidos catalanes"


Fa un parell de mesos es va publicar una divertida "promo", però ara ja tenim el tràiler de la pel·lícula "Ocho apellidos catalanes", que s'estrenarà el proper divendres 20 de novembre, just el 40è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, i a un mes exacte de les eleccions generals del 20 de desembre!

Entre el 27S i el 20D aquesta pel·lícula tal vegada ens permetrà desengreixar un xic l'empallegosa situació política i riure'ns per moments de tot plegat, i sobretot de nosaltres mateixos!

Heus ací una (altra) vegada un andalús, un basc, una basca... i un català!



Bon divendres.

dijous, 8 d’octubre del 2015

Senyals de tardor

La tardor fent de les seves... Foto: Roger Casero
Amb la mateixa precisió que les orenetes anuncien l'arribada del bon temps, un altre fenomen anuncia la seva fi; no em refereixo, en aquest cas, a la caiguda de fulles que despulla els arbres, sinó a un fenomen menys bucòlic, més costumista, si voleu: l'aparició de les mantes al sofà!

Dies enrere les mantes van aparèixer, de nou, a la sala d'estar de casa: jo encara amb pijama d'estiu i ja hi ha qui s'hi enfunda! Les fredoliques de casa s'hi endinsen cercant aquella agradable calidesa que a mi, sobretot una manta, la que més escalfa, em produeix una terrible somnolència!

La tardor és una estació de transició, de canvis, com la primavera, però al contrari d'aquesta la tardor ens convida al recolliment, a tancar les finestres i entelar-les amb el baf del nostre alè per dibuixar-hi el que amb el temps primaveral dibuixem a la sorra de la platja, quan la trepitgem amb els pantalons arremangats...

Aquests dies ja percebem que les tardes no són tan lluminoses, tampoc tan llargues, i lamentem que els Sol ens abandoni tan aviat. I més aviat que ens abandonarà, cada dia més i fins ben  avançat l'hivern, quan d'aquí a tres setmanes s'imposi de nou el canvi d'horari; aleshores s'enfosquiran les tardes quan aquestes ni tan sols arriben al vespre i nosaltres deixarem anar un melancòlic sospir de resignació!

Aquests dies jo també m'acomiado de la roba d'estiu, de les bermudes, dels polos i camises de màniga curta, de les sandàlies i els banyadors; mentre la roba estival inicia la seva particular hibernació prenen vida, de nou, els pantalons de pana, els jerseis i els polos i camises màniga llarga; els anoracs encara hauran d'esperar, que ara és temps per les jaquetes de mig temps, aquelles que fan el seu agost a la tardor i la primavera i que ens ajuden a suportar millor el canvi d'armari!

Com qui fa caure els fulls del calendari, la caiguda de les fulles de tardor ens anuncia dia rere dia la proximitat de les Fires d'aquella Girona a la tardor que Segarra ens va regalar per sempre, Fires que darrerament mantenen l'interrogant de saber si les viurem, sota els centenaris i despullats plàtans de la Devesa, lleugers de màniga o amb més d'una flassada a sobre, abrigats per capes com una ceba!

Ahir al vespre finalment vaig sucumbir al càlid poder d'una manta al sofà de casa; he arribat, jo també, a la tardor!

dimecres, 7 d’octubre del 2015

La carta del federalisme

Amb Miquel Iceta el federalisme ha resistit, malgrat tot. Foto: EFE/Alejandro García

Són moltes les lectures que es poden i s'han fet sobre l'estat i el vigor de l'independentisme a Catalunya, que ha viscut la seva màxima i més clara expressió en aquestes darreres eleccions del passat 27 de setembre d'enguany.

Més enllà de les lectures partidistes i interessades em sembla incontestable afirmar que si l'independentisme és un suflé, com molts l'han valorat aquests darrers anys, aquest encara no ha baixat!

De fet la independència és ara l'opció majoritària dels catalans, més enllà de Mas, més enllà de la CUP i d'altres condicionants no poc importants, i es situa en una posició predominant, tal vegada la que més, dins l'agenda política.

Fer-la, o assolir-la, no serà fàcil i per moments no sé si serà possible, però sembla evident, i lícit que, en cas d'investir president i formar govern, aquests com a mínim procurin avançar-hi.

Els resultats del 27 de setembre han situat a la independència a la "pole position", però als partits independentistes en una posició certament complexa. Veurem com se'n surten.

Rere aquesta posició majoritària una alternativa a la independència, el federalisme, ha quedat tocat, però no enfonsat.

El resultat del PSC, resistent tot i ser el pitjor històric, permet als socialistes mantenir l'opció federal com una de les alternatives a la independència, essent la seva principal carta per a jugar en l'espai electoral que hi ha entre l'unionisme i l'independentisme.

La reforma constitucional amb caràcter federal és i serà la seva carta, tot i que no sembla que PSC i PSOE juguin al federalisme amb les mateixes cartes; la seva capacitat d'entesa es posarà a prova aquests propers mesos i permetrà copsar, llavors sí, si el federalisme té joc a nivell espanyol, si és una opció que Espanya pot oferir per una Catalunya que es vol cada vegada més independent.

El suflé independentista no ha baixat, cert, tan cert com que el federalisme encara no s'ha cremat ni ha cremat totes les naus! Potser no és un as amagat a la màniga, però ben jugada la carta del federalisme pot oferir un bon joc pel 20 de desembre!

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Irregular



La final perduda a doble partit de la final de la Supercopa d'Espanya contra l'Athletic Club (de Bilbao) no va ser el primer avís, però sí de moment el més car: un títol perdut!

El primer avís va arribar al primer partit oficial de la temporada, a la final de la Supercopa d'Europa contra el Sevilla. La consecució del títol va eclipsar les llacunes del joc del Barça, i el fet que estiguéssim, aleshores, just a l'inici de la temporada, ho va relativitzar.

Però ara que ja fa unes quantes jornades que la Lliga espanyola i la Lliga de Campions estan en dansa les llacunes, lluny de desaparèixer, s'han evidenciat: el Barça és menys incisiu en atac, i més vulnerable en defensa!

Sorprèn i preocupa que el Barça hagi perdut ja dos partits a la Lliga espanyola, però preocupa més les sensacions que l'equip transmet. És cert que l'equip és lluitador i que amb l'orgull ferit es mostra més competitiu, però malament si per treure el mateix de sí mateix necessita sempre anar per darrere del marcador.

Cert és que l'equip té una sèrie d'elements en contra: la impossibilitat d'inscriure jugadors fins al gener (Arda Turan i Aleix Vidal), sancions (Piqué) i lesions, (Messi i Iniesta les darreres i més preocupants), però aquests condicionants, lluny de ser excuses, han de ser (i són, segons diuen els propis jugadors) estímuls! Aquí és quan es demostra el fons d'armari!

És en aquestes situacions, quan les coses es torcen, quan apareixen les dificultats, els imprevistos que l'entrenador demostra la seva vàlua; és en la cerca de solucions, alternatives, en el risc de prendre decisions que l'entrenador se la juga. La sort del Barça és que té un entrenador, Luis Enrique, que no és dels que s'arronsa ni s'amaga.

Però no tot són males notícies; potser la millor és que ni els seus rivals directes a la Lliga espanyola (Real Madrid i Atlético) ni el (de moment) rival directe a la Lliga de Campions (Roma) estan millor!

De res serveix enyorar Pedro, que tan bé ens aniria ara per pressionar i generar perill al davant, o Xavi, que posaria criteri, pausa i ritme el mig del camp, tenim el que tenim i hem de confiar que amb els recursos disponibles Luis Enrique sabrà treure el màxim rendiment de cada jugador en particular, i l'equip en general.

Que la tardor sigui benèvola, que l'hivern ens permeti recuperar peces (Arda i Vidal), que pel camí no perdem bous i esquelles, que l'objectiu és arribar a la primavera amb opcions de títols!

L'entrenador i l'equip tenen crèdit; que en disposin doncs!

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Entre necessari i imprescindible

Anna Gabriel observada de prop per Antonio Baños. Foto: Marc Puig Perez

"Aquí totes som necessàries, però ningú és imprescindible. El senyor Mas no és imprescindible".

Aquesta frase la va dir la diputada al Parlament electa Anna Gabriel la nit electoral del 27S, situant la posició de sortida de la CUP d'un dels temes més candents de la campanya electoral (fer o no fer Mas president) i el més calent d'entre tots els temes post-electorals.

Jo reconec en més d'una ocasió haver utilitzat també aquesta mateixa expressió, "ser necessari però no imprescindible", per expressar precisament el mateix que Anna Gabriel i la CUP volien transmetre la nit del 27S.

Amb aquesta expressió tots vam entendre, i Artur Mas el primer, que per la CUP el procés no depèn de si Artur Mas és o no de nou president de la Generalitat; altres veus, naturalment de CDC i algunes de Junts pel Sí, poden dir, i de fet han dit i diuen, responent a aquest posicionament de la CUP, que Artur Mas no només és necessari, també (o sobretot els més abraonats) és imprescindible!

I així estem una i altres, debatent entre nosaltres si Artur Mas és només necessari o sobretot imprescindible, un debat que, segons com es tanqui empeny el procés o duu a unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, escenari que podríem debatre si seria més dantesc o kafkià!

Tenint clar que per mi Artur Mas no és imprescindible, ni pel procés ni per governar qualsevol altra Catalunya, em preguntava fins a quin punt el considerava necessari; la resposta la vaig trobar, com tantes altres vegades al diccionari:

si no és imprescindible, és que no és necessari! O si voleu a l'inrevés, si és imprescindible, és precisament perquè és necessari!

Defineix el diccionari com a necessari allò "De què hom no pot passar-se, no pot prescindir", i imprescindible simplement "De què hom no pot prescindir". És a dir, entre necessari i imprescindible les diferències, si hi són, són mínimes!

Tornant a la frase inicial, doncs, potser seria més correcte dir, tot i que políticament més incorrecte, "aquí totes som necessàries, però el senyor Mas és prescindible", que és veritable sentit que volia tenir la frase. El problema és que si Artur Mas és necessari, i per tant imprescindible, no pot fer cap altre paper que no sigui el de president...

Malgrat aquest article, ni necessari ni imprescindible, el debat segueix, desesperadament apassionant!

dissabte, 3 d’octubre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Libre"


Poc es deuria imaginar Nino Bravo a finals de l'any 1972, quan la va publicar, que aquesta cançó viuria una segona joventut a finals dels anys noranta del segle passat!

De fet el malaguanyat Nino Bravo amb prou feines va poder gaudir de la primera joventut d'aquesta cançó, doncs va morir mesos després de publicar el seu quart disc d'estudi, "Mi tierra", que contenia la cançó "Libre", víctima d'un accident de trànsit a mitjans d'abril de 1973.

A finals dels anys noranta del segle passat un músic català va saltar a la fama gràcies a les versions de clàssics de la música espanyola que feia a la televisió; el músic era Marc Parrot, que ja havia publicat un parell de discs, però la fama se la endur el seu "alter ego", "El Chaval de la Peca"!

I si una cançó va tenir especialment èxit va ser la versió de "Libre", versió que la companyia de telefonia mòbil Amena va fer servir publicitàriament per al seu llançament!

"El Chaval de la Peca" va ser un fenomen musical i artístic que afortunadament no es va engolir ni va eclipsar el gran músic que hi ha al darrere, Marc Parrot, que amb el canvi de segle va seguir amb la seva carrera musical (també com a productor) enterrant "El Chaval de la Peca", especialment fructífera a partir del seu primer disc en català, "Mentider", publicat l'any 2005.

Però en el record ens queda el personatge d'"El Chaval de la Peca" i les seves versions, entre les que va brillar especialment aquest "Libre" de Nino Bravo!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions que sempre tinc al cap!

divendres, 2 d’octubre del 2015

El vídeo de la setmana: Cerimònia del foc


"Un passeig de foc màgic, un desplegament artesanal de música i instal·lacions, la descoberta d’espais coneguts sota una llum nova: la de les torxes i la de la imaginació."

Així és com el festival de teatre Temporada Alta presenta la "Cerimònia del foc", un espectacle de carrer, gratuït i per a tots els públics, que aquest divendres i dissabte 2 i 3 d'octubre al vespre il·luminarà com mai el Barri Vell de Girona!

L'espectacle no és ni un correfoc ni un espectacle de pirotècnia, més aviat la companyia Carabosse transformarà els carrers del Barri Vell en una mena de gran pista de circ amb menjadors de foc, amb funambulistes autòmates (els funambrules), amb nenúfars encesos, bengales, rodes i torxes.

Us ho perdreu? Per poc que pugui, jo no!



Bon divendres!

dijous, 1 d’octubre del 2015

Ho sento, no vaig votar per vosaltres!


El passat diumenge, dia de les eleccions del 27S, vaig veure més d'una piulada de votants que deien que havien votat pels seus fills, pels seus néts i pels seus absents!

Uf, quina responsabilitat! Jo vaig votar només per mi i prou feina que vaig tenir!

Sí, ja sé que aquesta fal·làcia era sobretot un missatge simbòlic promogut per una de les candidatures, una manera d'apel·lar al passat i el futur d'una lluita, d'una conquesta, d'un anhel i de relligar-los (passat i futur) amb el present.

Per un moment vaig imaginar-me a mi mateix intentant votar per les meves filles; aquí podria tenir dues opcions: una votar pensant en elles, l'altra votar el que elles votarien; ambdues coses, ja ho veieu, no són el mateix.

Imaginem que voto pensant en elles, és a dir, pensant en el que jo considero que és millor per elles: qui m'assegura que el que jo penso que és millor per elles és el que elles volen?

Jo sempre he pensat que era millor per elles que no fessin la primera comunió; ho pensava abans que la fessin, ho pensava el dia que la van fer i ho segueixo pensant ara; però les meves tres filles al seu dia van pensar just al contrari, pels motius que siguin elles van pensar que el millor per elles era precisament fer-la!

Naturalment puc creure'm la fantasia pensant que la independència per si sola reserva i garanteix un millor futur per les meves filles, però si no em concretes un xic més la independència (o la no independència) em faltaran arguments per decidir el meu vot.

En tot cas aquí el que sempre estarà en joc en relació al meu vot és el que jo penso, el que jo penso que és millor per elles; però també podria fer la segona opció: votar per elles, votar en funció del que elles realment pensen i desitgen.

En aquest segon cas les podria reunir a les meves tres filles, de 9, 13 i 16 anys, planta'ls-hi al davant les diferents paperetes de les candidatures i demanar que cada una fes la seva elecció. Imaginem que els hi dic que com que en aquestes eleccions es decideix sobretot el seu futur qui millor que elles per decidir-lo!

És clar que elles són tres i jo només tinc un vot. Qui em garanteix que les tres triarien el mateix vot? Si el vot és diferent què faig, voto només per una o dues de les meves filles? I l'altra?

Més complicat trobo votar pels absents! Per quins absents, per l'avi conservador o pel progressista? Pel que es va exiliar o pel que es vestia amb la camisa blava? Per l'àvia republicana o per la devota de d'Escrivà de Balaguer? Pel l'oncle que militava al mateix partit que com jo o pel cunyat que votava contra els meus? I absents fins a quin grau de parentiu?

Aquests dies algú va tenir la gosadia de dir-me què hagués votat el meu pare en cas de ser viu! Ho feia per tal de decantar el meu vot. Especular sobre el què pensaria ara el meu pare és un exercici de política ficció, un entreteniment que pot resultar divertit, però que no podem prendre'ns seriosament.

"El que faria ell" en aquesta o aquella situació, tota especulació va morir amb ell i jo el respecto massa com per magrejar-lo d'aquesta manera tan barroera. Només per situar-vos us recordo que el meu pare es va morir el 31 de gener del 1981!

Imaginem, però, seguint amb la fantasia de votar pels absents, que els convoco en una sessió d'espiritisme i, com he fet amb les meves filles, els hi dic que deixo el meu vot a les seves mans, en honor a la seva memòria!

Després de manifestar les seves desavinences ideològiques i anacròniques ben segur que només  es posarien d'acord en una cosa: que els deixés descansar en pau!

Molt diferent és votar pensant o per una persona concreta, votar per l'àvia republicana o votar per l'avi falangista, tot i que la responsabilitat del vot és personal i intransferible! Si ningú ha de votar per nosaltres, nosaltres no hem de votar per ningú!

Així que no, ho sento molt estimades filles i estimats absents, no vaig votar per vosaltres, no ho he fet mai i no tinc previst fer-ho!

Disculpeu les molèsties!