El cas Pélicot

Ho reconec, jo també m'he escandalitzat pel cas Pélicot, per la depravació de Dominique Pélicot, no només per drogar i violar a la seva dona durant quasi 10 anys, també per oferir-la per tal que altres homes la violessin.

I sí, també reconec que jo també he admirat la valentia de Gisèle Pélicot de donar la cara, de fer que qui s'hagi d'avergonyir sigui el seu marit violador i les desenes d'homes que també la van violar.

El cas Pélicot, avui, ens ha escandalitzat i indignat i ens ha mostrat, de nou, que els monstres, en realitat, habiten en les persones més (aparentment) normals. I que la violència masclista i sexual no entén de condició social i no només és lamentablement estesa arreu, també socialment normalitzada.

Perquè també reconec que fa menys de 10 anys (no fa tant de temps), quan vaig veure la pel·lícula "Kiki, el amor se hace", no em vaig escandalitzar (com a molt inquietar i incomodar) davant una de les trames que relata la pel·lícula, la d'un cirurgià plàstic que droga a la seva dona, que pateix una discapacitat física, per "fer-li l'amor", òbviament sense el seu consentiment, i per tant (ara ja ho sabem i tenim clar...), per a violar-la.

Aquesta trama romantitza la violació perquè, precisament, la relació de parella millora considerablement a partir d'aleshores, però aquesta justificació no hauria de ser-ho mai (la fi no sempre justifica els mitjans, és evident); precisament el director de la pel·lícula, Paco León, es va disculpar anys més tard:

"... hay una de las historias donde un hombre droga a su mujer para practicar sexo con ella, por supuesto sin su consentimiento. Aunque tratamos de darle motivaciones a los personajes es imperdonable haber romantizado una violación sistemática. Siento mucho no haber tenido en ese momento la sensibilidad para tratar el tema y haber frivolizado con él."

Que aquesta pel·lícula s'estrenés, tingués èxit de taquilla i fins i tot fos nominada als premis Goya en diferents categories, i que aquesta trama de submissió química no generés en aquell mateix moment un rebuig generalitzat, és l'evidència de fins a quin punt tenim integrada, socialment, la violència masclista i la violència sexual.

Que aleshores la societat no s'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de la societat; que aleshores jo no m'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de mi mateix. I, com han fet en altres ocasions altres casos, ara ha esclatat mediàticament el cas Pélicot no només per condemnar els violadors, també per a remoure'ns la consciència amb l'esperança que deixem de relativitzar (i encara menys justificar) la violència masclista i la violència sexual.