Vuit de vuit

No, aquest article no parla del món casteller; de ser així el títol hauria de ser, per exemple, cinc de vuit, un castell que es coneix amb el nom de Catedral dels castells i que forma part dels castells de gamma alta.

Aquest article és sobre l'arrencada de cavall del Barça masculí de futbol, un equip, avui dia, catedralici, de gamma alta! Un equip que, en general, està oferint unes prestacions extraordinàries.

Vuit de vuit és la relació entre els partits oficials jugats i els partits guanyats. Vuit partits jugats, set de la lliga espanyola i un de la Champions League, i vuit victòries: els set primers de la lliga espanyola i el primer de la Champions League.

Aquests vuit partits han estat els del primer tram de la temporada, fins a la primera aturada de les competicions per la finestra dels partits de les seleccions nacionals. Aquest vuit de vuit ha engrescat la "culerada", que mira amb optimisme aquesta tercera temporada de Hansi Flick, i l'optimisme no és només pel nombre de partits guanyats, sinó per la manera com s'han guanyat: desplegant un gran joc col·lectiu, amb menció especial per un Raphinha en estat de gol i de gràcia que ha tancat tots els debats que s'havien obert sobre "el 9" que li mancava al Barça.

Aquest vuit de vuit del Barça 3.0 de Flick contrasta amb l'inici dubitatiu del Real Madrid del retornat José Mourinho, una plantilla feta, de nou, a cop de talonari però que no acaba de girar rodona com a equip.

Aquesta aturada de les competicions de club trenca la dinàmica de bon joc i bons resultats d'aquest inici de temporada, i veurem com tornen els jugadors dels seus compromisos amb les respectives seleccions i com reprendrà l'equip les dues competicions.

És de preveure que el Barça, tard o d'hora, punxarà i empatarà o perdrà algun partit; fins i tot, com la temporada passada, que pugui tenir alguna mala ratxa. Però les sensacions d'ara és que la plantilla té un bon i competitiu fons d'armari que fa preveure que podrà tenir l'energia, a final de temporada, que li ha mancat, especialment a Europa, en les dues temporades anteriors.

Encara és aviat per fer vaticinis de possibles títols, doblets o triplets; la temporada és molt llarga i, parafrasejant la cançó, el camí farà pujada. Però de moment l'arrencada no ha estat de burro, sinó, amb aquest vuit de vuit, de cavall!

La segona estrella

A les samarretes de la selecció espanyola de futbol masculí ja hi podran brodar, damunt de l'escut, una segona estrella, després de la merescuda Copa del Món guanyada, amb bon futbol, per "La Roja".

Setze anys després, "La Roja" ha tornat a guanyar el Mundial de Futbol i, com fa setze anys, ho ha fet després de guanyar l'Eurocopa. I, com fa setze anys, la selecció espanyola ha assaborit aquestes mels amb un equip farcit de jugadors blaugrana o formats a La Masia, desplegant un estil de joc amb evidents traces del joc marca de la casa. En altres paraules, la selecció espanyola ha brillat i ha guanyat més quan el seu joc ha estat de toc, de possessió i de pressió, allò del tiqui-taca, que no quan ha apel·lat a la fúria i a la testosterona.

Futbolísticament, la victòria és incontestable. Ha anat de menys a més, amb un sorprenent primer empat dubitatiu contra Cap Verd i, a partir d'aquí, guanyant amb prou solvència la resta de partits, encaixant només un gol en contra en tot el campionat, i mostrant-se especialment superior a les semifinals contra França, una de les grans favorites, i a la final contra l'ara excampiona, Argentina.

I el gran mèrit d'aquesta selecció és que ha guanyat més per la força del col·lectiu que per la brillantor de les seves estrelles. "La Roja" no ha necessitat ni un Lamine Yamal decisiu ni un Pedri excel·lent, i la contribució de jugadors aparentment secundaris com Merino, Porro o Ferran ha estat determinant, en diferents moments de la competició, per traçar el camí cap a la glòria.

Menció especial mereix Pau Cubarsí, que s'ha mostrat gairebé perfecte en defensa i fins i tot incisiu en atac, doctorant-se en aquest Mundial com un dels millors centrals del món. La seva naturalitat fora del camp, comportant-se més com un noi de dinou anys que com una estrella del futbol mundial, no amaga la seva qualitat futbolística. El reconeixement com a millor jugador jove del campionat és més que merescut.

Si l'equip s'ha imposat a les individualitats és mèrit, cal reconèixer-ho, del seleccionador Luis de la Fuente. Sense el carisma de Luis Aragonés ni la llegenda de Vicente del Bosque, De la Fuente, bregat i llorejat en les categories inferiors de la selecció, s'ha convertit en l'arquitecte d'un equip prenent decisions tan valentes com no seleccionar cap jugador del Real Madrid, o tancar el debat de la porteria apostant sense fissures per Unai Simón, tot i haver convocat l'ara blaugrana Joan Garcia. En certa manera, la seva també és la victòria dels modestos.

Dos apunts finals. Lamine Yamal no ha brillat ni ha estat tan determinant com s'esperava, és cert, però ha competit i ha contribuït a l'èxit col·lectiu i, amb dinou anys acabats de fer, ja té una Eurocopa i una Copa del Món al sac. Pel que fa a Ferran Torres, me n'alegro que, després de frustrar-se cara a gol en tots els partits del Mundial, el seu únic gol hagi estat el que ha decantat la final: ell, que sempre viu a l'ombra de jugadors amb més cartell, ha escrit el seu nom amb lletres d'or a la història del futbol espanyol i mundial.

Futbolísticament, la victòria de la selecció espanyola és incontestable. Altra cosa, naturalment, és l'ús polític d'aquesta victòria. Però això ja són figues d'un altre paner...

Espanya contra França... Sense francesos?

Dies enrerequesta setmana, l'expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy va publicar una columna d'opinió en la qual, tot valorant la selecció francesa, venia a dir que la selecció gal·la té un nivell altíssim, però sense francesos. La frase ha generat una allau de reaccions, tant a França com a Espanya, i ha posat sobre la taula un debat que va molt més enllà del futbol: qui és, realment, francès? Qui és, realment, espanyol? La resposta és senzilla: dels 26 jugadors de la selecció francesa, 23 van néixer a França i els 3 restants que van néixer a l'exterior també tenen nacionalitat francesa. Tots, doncs, són francesos.

La cosa, però, té un rerefons que val la pena explorar. El concepte d'"afrancesat", per exemple, ens recorda que les identitats nacionals sempre han estat més complexes del que semblen: al seu dia, no van ser pocs els espanyols, i també catalans, que es van sentir més propers al reformisme liberal que representava Napoleó que no pas a la defensa de l'Antic Règim. Identificar-se amb "l'altre", o ser fills o néts de l'altre, no és cap novetat històrica. Avui, les seleccions nacionals de futbol reflecteixen exactament aquesta realitat: la diversitat d'orígens, de cultures, de religions i de colors de pell que hi ha als respectius països. I la selecció espanyola, per cert, no n'és cap excepció, amb jugadors nacionalitzats i fills d'immigrants entre les seves files.

Les identitats nacionals, avui, són més líquides que mai. Ja no es manifesten per l'existència d'un sol origen, una sola cultura o una sola religió, sinó per l'adhesió a uns valors, a un projecte comú, a una nació entesa en sentit cívic i no ètnic. I fins i tot l'afinitat a un equip nacional no sempre segueix la lògica de la nacionalitat: hi ha espanyols que prefereixen que "La Roja" perdi, i francesos que no seguiran els "Bleus", perquè en el futbol, com en la vida, les afinitats sovint van per camins inesperats.

És per tot això que, mal li pesi a Mariano Rajoy, ahir a la nit el partit el van disputar jugadors francesos contra jugadors espanyols. Els primers, fills o néts d'africans, però francesos. Els segons, fills d'equatorians i marroquins, o fins i tot jugadors nascuts a França i nacionalitzats espanyols, però espanyols. El resultat ja el sabem; el debat sobre qui és francès i qui és espanyol, en canvi, també sabem que continuarà...

Cucurella, de blanc

Quan el seleccionador espanyol de futbol, Luis de la Fuente, va donar la llista de convocats per al Mundial 2026 es va produir un fet històric en no convocar cap jugador de la plantilla del Real Madrid. Abans del debut de La Roja al Mundial, contra Cap Verd, el Real Madrid ho va esmenar anunciant, oficialment, el fitxatge del català Marc Cucurella, amb passat blaugrana, que fins aleshores era jugador del Chelsea FC. Tot i no haver disputat cap partit amb el Real Madrid, tot i no haver-se vestit, encara, oficialment, amb la samarreta merengue, el club ja pot parlar de la selecció espanyola en primera persona, a través de Marc Cucurella.

El seu fitxatge ha generat cert rebombori entre la "culerada", no només per la seva condició de català, sinó sobretot per la seva condició de jugador del planter del Barça. És clar que el seu cas, per a mi, no té res a veure amb Figo, ni amb Joan Garcia; té més a veure amb Laudrup o, potser encara més, amb Albert Celades, ja que si Cucurella no va progressar al Barça, amb el primer equip amb prou feines va jugar un partit, és perquè el mateix Barça, pels motius que siguin, no va voler: no en va, el va cedir fa vuit anys i en cap moment ha tingut la intenció de recuperar-lo.

És a dir, des de la seva sortida del Barça, i malgrat la seva evident progressió com a jugador, Eibar, Getafe, Brighton i Chelsea, ni la direcció esportiva ni cap entrenador del Barça l'ha reclamat.

Davant aquest panorama, Cucurella ha triat prioritzant, com és lògic, els seus interessos, i en la seva progressió fitxar per un club com el Real Madrid suposa pujar un graó més i tenir la possibilitat de guanyar més títols, a banda de més diners. I si el Barça, a banda de mostrar-li la porta de sortida, en repetides ocasions no hi ha mostrat interès, que ara ens escandalitzem perquè un jugador que ha passat pel futbol base fitxi pel Real Madrid potser respon més al risc que hi triomfi, quan hauria pogut triomfar a casa nostra. És clar que aquest retret, en cas de produir-se, caldria fer-lo més a la direcció esportiva del Barça que no al propi jugador.

Ell, simplement, vetlla per la seva carrera, tal com va fer l'any 2012 quan, després de sis anys al futbol base del RCD Espanyol, va passar-se al futbol base del Barça.

Els aficionats sentim els colors i els hi som fidels, a les verdes i a les madures, i a vegades exigim el mateix als jugadors, però no tots els jugadors són aficionats, ni es mouen, només, per la fidelitat a uns colors. Cucurella vestirà de blanc, i els culers el que li desitgen és que, sobretot i a ser possible, s'hi quedi, en blanc...

Vozinha

Es diu Josimar José Évora Dias, tot i que futbolísticament se'l coneix com a Vozinha, i va ser el responsable que la selecció espanyola de futbol no passés de l'empat a zero en l'estrena del Mundial 2026 contra una de les seleccions mundialistes debutants: Cap Verd. No en va, aquest veterà porter va ser escollit el millor jugador del partit.

Amb quaranta anys acabats de fer, Vozinha, que juga el seu primer i, possiblement, darrer Mundial, és el setè jugador més gran que disputa aquesta Copa del Món; fa més de catorze anys que defensa la porteria de la selecció de Cap Verd, amb la qual ha jugat uns noranta partits. A nivell de clubs, a banda d'alguns del seu Cap Verd natal, ha jugat en equips d'Angola, Moldàvia, Xipre, Eslovàquia i Portugal; actualment és porter del Grupo Desportivo de Chaves, de la Segona Divisió portuguesa.

Vozinha va fer aturades de mèrit que li van permetre mantenir la porteria a zero, frustrant, juntament amb el pal i la seva atapeïda defensa, els atacs d'una selecció espanyola poc inspirada i, fins a l'entrada de Lamine Yamal, sense gaire desequilibri. I per bé que l'entrada de Lamine va aportar alguna espurna, el seu joc no va brillar com s'esperava i no va poder revolucionar el partit.

Vozinha va impedir que la selecció espanyola sumés els seus primers tres punts, i encara bo, pels interessos de La Roja, que l'altre partit del grup també va acabar en empat, de manera que les opcions de classificació per als setzens de final encara estan intactes.

La selecció espanyola jugarà contra Aràbia Saudita diumenge a la nit i aquest partit sí que l'ha de guanyar si no vol començar a complicar-se la vida. I, naturalment, pot encomanar-se a Vozinha, que hores més tard, la matinada de dilluns, s'enfrontarà amb Cap Verd contra Uruguai, les teòriques favorites per classificar-se directament com a primera i segona del grup.

Començar amb un empat no és un mal resultat: al Mundial 2010 la selecció espanyola va començar perdent el primer partit i es va alçar amb la Copa del Món en el darrer i definitiu; el que ningú esperava és que l'empat fos contra la selecció de Cap Verd. En tot cas, en aquestes competicions la clau és anar de menys a més, anar greixant l'equip partit rere partit, i més en un Mundial tan llarg com aquest.

Pel que fa a Vozinha, de moment amb un sol partit ja s'ha guanyat uns quants titulars i portades, estampant el seu nom a la història del futbol en general, i dels Mundials en particular. I és que més enllà de les estrelles, en aquestes competicions també brillen jugadors més modestos, autèntics obrers del futbol.

El Mundial més gran de la història?

Avui, 15 de juny, la selecció espanyola debuta en el Mundial 2026 contra la de Cap Verd, a Atlanta. El debut de «la Roja» arriba enmig d'un campionat que els organitzadors i molts mitjans de comunicació no es cansen de qualificar com el més gran de la història. Certament, en part, ho és, almenys en xifres: és la primera edició amb 48 seleccions, setze més que en l'anterior format, i amb 104 partits repartits en 39 dies i tres països, Estats Units, Mèxic i Canadà. Rècords absoluts en tots els sentits quantitatius.

Però el més gran de la història, és també el millor? Aquí ja no hi ha tanta unanimitat. Que hi hagi més seleccions no significa, necessàriament, que hi hagi més qualitat. De fet, l'ampliació de 32 a 48 equips ha obligat a repensar el format de la fase de grups, amb 12 grups de quatre i una classificació que inclou els vuit millors tercers, una fórmula que, sobre el paper, sembla més un embolic que una millora.

Personalment, penso que un Mundial amb tantes seleccions és excessiu, sobretot quan ja existeixen fases de classificació prèvies que haurien de garantir que les seleccions presents són, realment, les millors de cada confederació. Una cosa és que hi hagi més seleccions, i una altra ben diferent és que hi hagi les millors seleccions. La qualitat del joc, al final, no la determina el nombre de participants, sinó el nivell de qui hi juga. I això ho dirà el camp, no la FIFA.

Sigui com sigui, avui Espanya s’estrena contra Cap Verd, i «la Roja» hi arriba com una de les seleccions favorites per al títol, tot i que potser no la principal: aquest honor sembla reservat a França, però en una competició tan llarga i amb tantes seleccions com aquesta, qualsevol previsió és excessivament agosarada. El Mundial més gran de la història ja ha començat i, encara està per veure si serà, també, el millor o un dels millors.

L'últim ball de Xavi Pascual?

Quan Xavi Pascual va arribar al Barça de bàsquet a mitjans d'aquesta temporada, ho va fer amb l'etiqueta de salvador: l'home que havia de recuperar un equip erràtic, especialment a l'Eurolliga, i trencar una sequera de títols que s'allarga ja tres temporades. L'inici va ser esperançador, però la prematura eliminació a la Copa del Rei i a l'Eurolliga, sumada a la impossibilitat del club per fer recanvis davant les lesions, van precipitar l'anunci que no seguirà la propera temporada, seduït pels cants de sirena de Dubai. Així que Xavi Pascual ja sap que té els dies comptats al Palau Blaugrana, i la pregunta és si aquests dies li donaran per aixecar un títol.

Perquè el context, ara mateix, és més favorable del que semblava fa unes setmanes. Després d'un darrer partit de la lliga regular desastrós, tancat amb una sonora xiulada del públic, el Barça ha reaccionat i ha guanyat, amb una notable millora del joc, la primera eliminatòria del play-off contra un combatiu UCAM Múrcia, plantant-se a les semifinals de la lliga ACB amb un aire diferent, més sòlid i, possiblement, més esperançador.

El camí, a més, s'ha fet inesperadament més planer. Les semifinals les havia de jugar, teòricament, contra el Real Madrid, líder de la lliga regular. Però l'equip blanc ha caigut, contra tot pronòstic, davant el vuitè classificat, el Tenerife, en una eliminació tan sobtada com històrica, que culmina una temporada negra per al conjunt de Scariolo, en aquesta, també, segona etapa al club blanc, que ha perdut les finals de la Supercopa, la Copa del Rei i l'Eurolliga. Ara serà el Tenerife qui s'enfrontarà, a partir de demà, al Barça a les semifinals.

Sabem que Xavi Pascual no seguirà la propera temporada. El que no sabem és si aquestes semifinals seran el seu darrer ball amb el Barça, o si el destí li reserva uns dies més, els d'una final, per acomiadar-se com mereix: amb un altre títol a les mans. El camí sembla més planer, però en realitat és costerut, fa pujada, i pel camí es trobarà tot un matagegants!

La Roja menys blanca

Durant dècades, una part de l'afició del Real Madrid va viure amb la convicció que la selecció espanyola era, en bona mesura, una prolongació natural del seu equip. No era estrany veure alineacions de la Roja plenes de jugadors blancs, ni que molts identifiquessin els èxits d'una amb els èxits de l'altre.

Per això resulta especialment significativa la circumstància actual: per primera vegada a la història, la selecció espanyola masculina es prepara per a una gran cita internacional, tot un Mundial de futbol, sense cap jugador del Real Madrid a la convocatòria. Ni un.

En canvi, el gruix de l'equip recau sobre futbolistes del Barça, fins al punt que podríem considerar que els blaugrana constitueixen la columna vertebral d'aquesta selecció que es prepara per al Mundial. I, per a més inri, una part molt important dels jugadors convocats són catalans. Tants, que gairebé es podria dibuixar un onze titular d'una potencial selecció catalana amb garanties competitives.

La situació genera una curiosa paradoxa emocional. Hi ha aficionats madridistes que, per convicció o sentiment, volen veure triomfar la selecció espanyola, però que al mateix temps no poden evitar pensar que aquest èxit passaria, inevitablement, per les botes d'uns futbolistes que vesteixen cada setmana la samarreta del seu gran rival esportiu.

A la banda contrària, naturalment, també hi ha contradiccions. Hi ha aficionats del Barça que no se senten identificats amb la selecció espanyola, que no la viuen com a pròpia o que fins i tot la contemplen amb certa animadversió. Però quan observen l'estil de joc, els automatismes i els jugadors, hi reconeixen moltes de les característiques i de les traces de l'estil de joc del Barça. Una situació que recorda inevitablement aquella selecció campiona del món a Sud-àfrica, construïda al voltant d'una generació irrepetible de jugadors blaugranes.

Potser per això, quan jugui la selecció espanyola, veurem situacions aparentment contradictòries. Culers desitjant que la Roja faci un bon paper perquè això significarà que els seus jugadors brillen. I madridistes que viuran amb més entusiasme els partits d'altres seleccions, on sí que hi participen les estrelles del seu equip.

D'entre aquestes contradiccions, fins i tot hi ha qui hi afegeix una altra capa. També hi ha qui percep una certa apropiació simbòlica, indeguda, de la selecció, en aquest cas no des de la perspectiva blaugrana, sinó des de l'estrictament nacional i identitària. Per a alguns sectors de l'espanyolisme més recalcitrant, resulta incòmode comprovar que la selecció que representa Espanya depèn avui, en bona mesura, de jugadors catalans, formats a Catalunya o identificats amb el futbol català.

Paradoxalment, una selecció que durant anys alguns catalans van percebre com excessivament espanyola és vista avui per alguns espanyols com excessivament catalana.

Però el futbol fa temps que va deixar de ser només futbol, si és que mai ha estat només futbol. Els clubs representen identitats, territoris, formes d'entendre el món i fins i tot projectes polítics. Les seleccions nacionals, encara més.

Per això el futbol (i l'esport en general) té aquesta capacitat única de convertir emocions aparentment simples en dilemes i contradiccions. Mentre el cor estira cap a una banda, el cap ho fa cap a una altra. Les samarretes es barregen amb les banderes, les rivalitats amb les identitats i les emocions amb les conviccions. És aleshores quan descobrim que aquestes contradiccions no són cap anomalia. Són, simplement, la manifestació més humana de l'esport.

El Girona FC es precipita al descens

Podem lamentar-nos de la pilota al pal que, d'haver entrat, no només hauria canviat el resultat i el curs del partit, sinó que també hauria servit per salvar el Girona FC. Però lamentar-nos només per aquesta jugada seria com mirar i centrar-nos, només, en l'arbre que ens impedeix veure el bosc.

I en el bosc d'aquesta temporada hi ha un mal inici, amb una ratxa negativa que va costar molt de revertir, i un final nefast, incapaç de guanyar un sol partit en les darreres jornades. I així, sense guanyar, la salvació no només es fa més costeruda: el descens, com ha passat, s'acaba precipitant irremeiablement. I només faltava que l'Elx CF acabés empenyent el Girona FC precipici avall...

Míchel torna a deixar el Girona FC allà on l'havia agafat, a la Segona Divisió, després d'haver-lo enlairat a l'olimp del futbol europeu en una temporada històrica. Potser d'aquest creixement accelerat també n'ha estat víctima, el Girona FC: el club va esdevenir un gegant amb peus de fang, vivint un miratge que ens feia creure que érem més grans del que realment som. Que el futbol de primer nivell europeu era ja el nostre hàbitat natural. I resulta que no. El nostre hàbitat natural no és, encara i de moment, la Primera Divisió.

El Girona FC ha consumat el seu segon descens a Segona Divisió i ara tocarà tornar a mastegar un ascens, una tasca realment difícil, com el propi club ja sap per experiència. Caldrà refer el projecte esportiu, qui sap si començant per l'entrenador, i iniciar un nou cicle, tancat ja el de Míchel. Un cicle que, malgrat el final amarg, ens ha donat moments que cap aficionat del Girona no oblidarà mai. I amb això, com a mínim, ningú no ens podrà prendre.

A partir d'avui, doncs, el camí torna a fer pujada...

Vorejant el precipici

Hi ha un acudit en castellà, de qualitat qüestionable i alhora metàfora clara, que diu que un senyor s'apropa a un precipici i hi veu un cartell: "Cuidado con el borde del precipicio." El cas és que apareix un altre home en escena que, després d'empènyer el senyor precipici avall, diu: "Yo soy el borde del precipicio." Doncs bé, el Girona FC porta unes setmanes vorejant el precipici, i arribats a aquest punt, hi ha qui està disposat a empènyer-lo precipici avall, a fer-li una darrera empenta, després d'haver-s'hi encaminat perillosament.

Quatre derrotes i dos empats en els darrers partits han portat el Girona a una situació que fa uns mesos semblava inimaginable i que semblava superada, després d'un nefast inici de competició i d'una certa recuperació esperançadora: a falta d'una sola jornada per acabar la lliga, l'equip es troba en zona de descens. I el que és pitjor, a diferència d'altres vegades que n'hi ha prou amb no perdre o amb esperar que els rivals s'enfonsin, aquí la situació no admet matisos ni càlculs: al Girona només li val guanyar. Ni tan sols l'empat el salva. Caixa o faixa.

El darrer partit de la lliga, contra l'Elx CF a Montilivi, és, doncs, una final absoluta. Una final que no hauria d'haver-se de jugar, perquè la temporada del Girona ha tingut moments prou bons com per no haver-se de trobar en aquesta situació límit a l'última jornada. Però el futbol ja se sap que no entén de mèrits acumulats ni de trajectòries; entén de punts, i els punts, en els moments clau, no han arribat. Dels 37 partits disputats, el Girona FC només n'ha guanyat 9, n'ha empatat 15 i n'ha perdut 13.

I enmig de tot plegat, Míchel, el més gran i més estimat entrenador del club. Ell que va agafar el Girona FC a Segona Divisió, que el va fer ascendir a Primera Divisió i el va portar al capdamunt de la classificació, amb una magnífica temporada i una històrica classificació per la Champions League, seria una llàstima que, ara que sembla que té els dies comptats a Montilivi, passi el que passi, deixés el club allà on el va agafar. El costat positiu és que el Girona FC es jugarà la permanència contra l'Elx CF, un equip amb unes xifres similars. El costat negatiu és que l'empat no val. Montilivi, dissabte al vespre, dictarà sentència: Girona FC o Elx CF, un dels dos caurà; l'altre podrà dir, alleugerit, com diu l'acudit, "Yo soy el borde del precipicio".

Per activa

El pròxim clàssic, el Barça - Real Madrid que es jugarà diumenge vinent al nou Camp Nou, no és una final, però ho sembla. No ho és perquè no deixa de ser un partit més d'una jornada més de la lliga espanyola, tot i que no és un partit qualsevol: és un clàssic, i un Barça - Real Madrid sempre és especial, però aquest, a més, és un clàssic en el qual es pot decidir un títol, el de lliga per al Barça, sempre que guanyi, o fins i tot empati, contra el Real Madrid. És per això que, tot i no ser una final, ho sembla.

El Barça podria haver estat, matemàticament, campió de lliga per passiva si el Real Madrid hagués perdut o empatat, aquest diumenge passat, contra el RCD Espanyol, però finalment va guanyar i va posposar, per a diumenge vinent, l'oportunitat de seguir posposant al Barça la celebració d'un títol que ningú dubta que s'endurà. I amb la victòria contra els "pericos", el Real Madrid també es va estalviar haver-li de fer el passadís d'honor al Barça al nou Camp Nou.

Així doncs, és força probable que el títol de lliga es confirmi diumenge vinent en el clàssic que es jugarà al nou Camp Nou, ja que, dels tres resultats possibles, dos (victòria "culer" o empat) certificarien el títol de lliga per al Barça, mentre que una victòria del Real Madrid el posposaria, com a mínim, una jornada més.

Aquest és, de fet, l'escenari preferit de la majoria de la "culerada": no només guanyar el títol per activa, guanyant o traient un resultat positiu sobre el terreny de joc, sinó sobretot fer-ho davant l'etern rival, contra el Real Madrid, quelcom que no ha passat mai a la lliga. Jo, "tribunero" de cor, sincerament preferia que el títol ja estigués decidit i que el Barça afrontés el clàssic ja campió i sense pressió, però confiar en un Espanyol que aquest 2026 encara no ha guanyat cap partit, i que els darrers quatre o cinc partits només ha fet un gol, era confiar massa.

La part positiva és que una victòria, fins i tot un empat, contra el Real Madrid que permeti certificar un nou títol de lliga representa un valor afegit més a un partit que, per si sol, ja és apassionant. Diumenge a la nit en traurem l'entrellat, i jo ja estic preparat, i mentalitzat, per a qualsevol resultat, fins i tot una victòria "merengue"...

Febrer de merda?

Fa uns mesos, Hansi Flick ens va regalar una de les expressions que millor van definir una part de la temporada passada: "Shit November". Abans-d'ahir, mirant el partit i, sobretot, marcador final del Girona FC (2-1), i recordant també el recent (i sorprenent i dolorós fins i tot a l'hora de teclejar-lo) 4-0 contra l'Atlético de Madrid de l'anada de les semifinals de la Copa del Rei, no vaig poder evitar preguntar-me si ara estem davant d'un febrer de merda, simplement d'una mala ratxa o, encara pitjor, si estem davant de quelcom més dramàtic...

El veritable problema del Barça del partit contra en Girona FC no va ser l'arbitratge, que també, però és massa còmode (fins i tot irresponsable) excusar-nos amb l'actuació arbitral. El problema és que aquest Barça segueix essent excessivament vulnerable en defensa i que, quan ho era la temporada passada, ho compensava amb una eficàcia més gran en atac. Ara seguim amb una preocupant feblesa defensiva, tot i que tenim un gran porter, però l'atac ha perdut la seva força, la seva eficàcia. I, a més a més, sense Pedri al mig del camp, l'equip pateix més i li costa imposar el seu joc i dominar els partits com feia, més sovint, la temporada passada.

Malgrat tot, jo confio en Hansi Flick, un entrenador que ja ens ha demostrat que sap gestionar el vestidor i governar les crisis, que ha demostrat que sap recuperar jugadors i fer créixer l'equip. A més, la part positiva d'aquesta crisi és que arriba ara, quan encara queda molt per decidir, quan encara hi ha marge de millora i de recuperar les bones sensacions, el bon joc i els bons resultats. 

Confio (espero) que l'equip sabrà refer-se i millorar, i sobretot que la millora es consolidi en el moment en què l'equip es jugui de debò les garrofes, quan hagi de competir pels títols. Confio que la merda no adjectivi cap més mes: l'any passat en vam tenir prou amb el novembre, i enguany hauria de bastar amb aquesta primera quinzena de febrer.

Sense passadís

Fa una setmana, poc després d'acabar-se la final de la Supercopa d'Espanya, el Barça va rebre les medalles i el trofeu de campió sense que el Real Madrid, el finalista, li fes el passadís d'honor, una decisió controvertida no només per la decisió en si, sinó per qui i com es va prendre aquesta decisió.

Hi ha una llei no escrita en el món de l'esport, exportable a molts altres àmbits, que diu que quan un equip guanya una final, l'equip perdedor li fa un passadís d'honor quan aquest rep el trofeu. Fins i tot s'ha generalitzat que, quan l'equip perdedor rep les medalles i el trofeu de finalista, l'equip vencedor li fa el passadís. Aquest comportament forma part del que s'anomena, en general, saber guanyar i saber perdre, i interpel·la ambdós equips: el guanyador i el perdedor.

El cas és que, després de guanyar el partit, la plantilla del Barça va fer el passadís d'honor al del Real Madrid, mentre aquest recollia les medalles i trofeu de finalista de la Supercopa d'Espanya; immediatament després, però, aquest gest no va ser retornat, tot i la petició expressa de l'aleshores entrenador del Real Madrid als seus jugadors, Xabi Alonso, que els va demanar que fessin el passadís. Davant aquesta petició va ser especialment visible la reacció del seu millor jugador, Kylian Mbappé, que va negar-s'hi gesticulant de manera ostensible, molest, fent cas omís de la petició del seu entrenador, contagiant a la resta de la plantilla de no fer el passadís.

Aquesta negativa, més enllà de mostrar poc respecte per l'equip guanyador, sobretot va ser una mostra (més) del poc respecte de (part) de la plantilla cap al seu entrenador, desautoritzant-lo públicament i davant de tothom; Xabi Alonso, resignat, no va tenir més remei que anar cap a la banda del camp per veure, com, sense fer-los el passadís d'honor, el Barça aixecava el trofeu.

Vinícius Júnior, mesos enrere, també va desafiar i desautoritzar públicament el seu entrenador quan, en el partit contra en Barça de la primera volta de la lliga, Xabi Alonso el va substituir i, tot i estar guanyant el partit, el jugador va marxar del terreny de joc ostensiblement enfadat, queixant-se i cridant improperis als quatre vents per la seva substitució.

La petició frustrada del passadís va esdevenir el darrer senyal de la crònica d'una destitució anunciada que feia massa setmanes que empaitava Xabi Alonso. I una evidència clara que sense el respecte dels membres que en formen part, és molt difícil, per no dir impossible, dirigir un equip, sigui el Real Madrid o qualsevol altre.

Atzucac o polvorí…

 "Carreró o camí que no té sortida." Aquesta és la definició del diccionari de la paraula atzucac, i aquesta és la situació que, avui en dia, té la porteria del Girona FC. Més que una paradoxa, la situació de la porteria del Girona FC sembla una maledicció.

El porter titular està en hores baixes; després d'un nefast inici de temporada amb errades clamoroses que van costar punts, semblava haver recuperat el seu gran nivell amb aturades de mèrit, d'aquelles que fan guanyar o salvar punts, en els darrers partits, fins que a la darrera jornada van tornar les errades clamoroses...

El teòric porter suplent, el que li podria disputar el lloc, està en una mena de "mira'm i no em toquis", ja que, fitxat a darrera hora a l'inici de temporada i sense haver disputat cap minut amb el Girona FC en partit oficial, vol mantenir aquesta condició per poder marxar en el mercat d'hivern; si juga ni que sigui un instant, la possibilitat de marxar del club per buscar minuts se li esvairia.

El tercer porter, titular fa unes temporades i suplent les anteriors, està lesionat i, per tant, no ha pogut ser una solució provisional, i el quart porter, jove i del planter gironí, està massa verd, encara, com va mostrar en l'oportunitat que va tenir, segurament precipitada per les circumstàncies...

És evident que aquesta situació amaga una realitat que s'intueix, més que no es manifesta des del club, i és que el fitxatge del teòric porter suplent, amb possibilitats de ser titular, va ser més una oportunitat de mercat, i per tant de la direcció esportiva, que no una aposta de l'entrenador, ja que si no l'hauria fet jugar, i potser consolidar com a titular, fa unes quantes jornades...

Ara l'entrenador del Girona FC només pot confiar a cegues en el porter titular, en hores baixes, i esperar que el mercat d'hivern li porti un altre porter suplent, amb possibilitats de disputar-li el lloc...

"Lloc o edifici convenientment disposat per a guardar-hi pólvora i altres explosius". Aquesta és la definició del diccionari de la paraula polvorí, i aquesta és la situació en què ens pensàvem que es convertiria la porteria del Barça aquesta temporada, amb el fitxatge del fins ara porter de l'Espanyol, que s'ha convertit, per voluntat de l'entrenador, en titular indiscutible; i de fet, per l'entrenador, el porter fins a la temporada passada titular indiscutible, ja recuperat de la lesió, sembla que passarà a ser el tercer porter, per darrere del porter  suplent, el popular porter fumador...

La gestió de les porteries, en els equips de futbol, és una d'aquelles carpetes sensibles i complexes perquè, per la seva especialització, les peces són més limitades, també les oportunitats de jugar. Mesos enrere semblava que la porteria del Barça seria un polvorí, i ara més aviat sembla una bassa d'oli; pel que fa a la del Girona FC, confio que més aviat que tard trobi una sortida de garanties que li permeti deixar enrere l'atzucac...

A voltes amb "La Vuelta"

Aquesta edició de "La Vuelta" ha estat marcada, sobretot, per les protestes contra el genocidi del govern d'Israel sobre Palestina i el seu poble. Les mobilitzacions no s'han limitat a la multitudinària exhibició de banderes palestines: també hi ha hagut "invasions de camp" i intents d'aturar la cursa a peu de carretera en diferents etapes, especialment arran de la presència de l'equip ciclista israelià Israel-Premier Tech, propietat d'un empresari proper al primer ministre Netanyahu, motiu central de la protesta.

Aquestes accions han tensat la cursa fins al punt que la direcció i l'organització s'han vist obligades, en més d'una ocasió, a escurçar o modificar el recorregut, amb la complexitat logística que això implica i amb conseqüències tant en el traçat com en el desenvolupament esportiu.

Les protestes han generat moments de tensió, amb la intervenció policial, amb càrregues incloses, i amb detencions. També han revifat l'enèsim (i estèril) debat sobre si cal barrejar política i esport, quan en realitat el debat hauria de ser sobre fins a quin punt la política condiciona l'esport.

Perquè és evident que resulta impossible separar-los: l'esport també és política. Ho veiem en molts àmbits, i la no participació de Rússia en competicions internacionals n'és un exemple clar. I davant d'aquest exemple inevitablement sorgeix la pregunta: per què Rússia no i, en canvi, Israel sí que pot continuar competint?

De totes les veus que s'han escoltat aquests dies, m'ha agradat especialment la del futbolista gallec Borja Iglesias, un jugador diferencial sobretot a les sales de premsa. Preguntat sobre els "sabotatges" a "La Vuelta", va respondre: "Se le da más importancia a parar un evento que a un genocidio."

Les seves paraules contrasten amb les declaracions de l'exciclista i comentarista Perico Delgado davant les protestes:

• "Esto es un tema político y no tiene nada que ver con el deporte."
• "Estas acciones deslucen el deporte y dañan la imagen del país."
• "Alguien ha hecho negocio vendiendo banderas."

I encara contrasten més amb les paraules del narrador de TVE de "La Vuelta", el periodista Carlos de Andrés, que en antena va defensar la llibertat d'expressió i de protesta, i sobretot va denunciar el genocidi d'Israel contra Palestina.

En definitiva, aquesta edició de "La Vuelta" ens recorda que l'esport no és mai una bombolla aïllada, sinó un aparador global on també es projecten les contradiccions del nostre món. I més enllà dels ports, les escalades, les escapades i els esprints, hi ha causes que, per molt incòmodes que resultin, no es poden ignorar.

Girona FC: plantilla oberta, equip per fer

"Qui no vulgui jugar, que faci un pas al costat".
Amb aquestes declaracions, un dels capitans del Girona FC, David López, va expressar el seu malestar per la manca de compromís d’alguns jugadors de la plantilla. Míchel, l’entrenador, també va mostrar la seva disconformitat, venint a dir que no tenia equip; equip entès com el grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú.

El Girona FC ha començat de manera estrepitosa la competició de lliga, i no estrictament pels resultats, dues derrotes, sinó per la manera com s’han produït: fruit d’errades clamoroses que denoten manca de concentració. Sembla que alguns jugadors, amb un peu al Girona i l’altre al mercat, tenen el cap en un altre lloc, i no pas al camp.

Costa d’entendre, de fa anys, que la lliga s’iniciï sense les plantilles dels clubs tancades, amb el mercat encara obert de bat a bat. És evident que aquesta situació afecta tots els clubs, no només el Girona. Una altra cosa és que, darrerament, el Girona sigui dels que més tard tanquen la seva plantilla. I un dels riscos d’anar tard és precisament aquest: que alguns jugadors pensin més en els possibles equips on poden acabar jugant que no pas en el Girona FC.

Confeccionar un equip (un grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú) no és fàcil i no s’aconsegueix d’un dia per l’altre. D’això també es queixa Míchel en relació amb el club i la confecció de la plantilla.

Acabades les dues primeres jornades, el Girona FC és a la cua de la classificació amb vuit gols encaixats i només un a favor, un balanç certament preocupant. Entenc que, fins i tot en aquests moments, saltin les alarmes. Però abans de demanar que rodin caps (el de Quique Cárcel, director esportiu, o el del mateix Míchel), jo donaria el temps necessari per, primer, tancar la plantilla i, després, confeccionar l’equip.

I valorar, d’aquí a uns mesos, si un i l’altre mereixen menjar-se els torrons a Girona. Jo confio que sí, que ambdós se'ls seguiran menjant aquí.

El pols de Ter Stegen

Pensem un moment en els darrers grans porters del Barça, els que han marcat una època, i a mi, per generació, sobretot me'n venen 4 al cap: Urruti, Zubizarreta, Valdés i Ter Stegen. Cap dels tres primers va marxar del Barça per la porta gran, per diferents circumstàncies cadascun d'ells, tot i ser uns grans porters i donar un altíssim rendiment; Ter Stegen sembla que tampoc ho farà, pel pols que, segurament de forma legítima, està plantejant al club.

Hansi Flick sembla tenir clara la porteria de la pròxima temporada: tot indica que Joan Garcia, el porter de moda i fitxat aquest estiu provinent del RCD Espanyol, serà el porter titular i que Wojciech Szczesny, fitxat d'emergència la temporada passada quan ja estava retirat, i que va donar un bon rendiment, serà el porter suplent.

Iñaki Peña, el porter suplent de Ter Stegen que no va acabar de convèncer Flick hauria de marxar sense massa problemes traspassat a un altre club, i la pedra a la sabata de la porteria blaugrana és el (fins ara) capità, un Ter Stegen amb cartell de transferible fins que es va decidir operar, i que ara sembla que fa més nosa que servei.

Entenc que marxar del Barça no sempre és fàcil, i menys quan tens contracte vigent, per més que el club fitxi un porter per qüestionar-te la titularitat, quan no arrabassar-te-la, per voluntat de l'entrenador. Com es devia sentir Urruti, el gran "Urruti, t'estimo!", quan el Barça va fitxar Zubizarreta? Relegat a la suplència, Urruti no només va deixar el Barça, també es va retirar del futbol.

Ter Stegen devia sentir el mateix amb el fitxatge de Joan Garcia, per bé que el porter alemany no té previst retirar-se, i menys la temporada abans d'arribar a ser, per fi, el titular indiscutible (?) de la seva selecció en un gran torneig, com serà el Mundial de Futbol de l'any vinent. D'aquí que el porter alemany defensi aferrissadament la seva posició al club i al terreny de joc, plantejant un pols al Barça quan aquest ja el veia més fora que dins...

Ter Stegen passarà pel quiròfan i no podrà jugar d'entrada; els mesos de recuperació són claus per habilitar la inscripció de Joan Garcia, i el mercat d'hivern oferirà a Ter Stegen i al Barça una nova oportunitat per gestionar la seva situació, la seva possible sortida, que en cas de produir-se, estaria bé que fos de mutu acord i que permetés al porter alemany sortir per la porta gran del club, no per la del darrere o la de servei...

És Nico Williams el nou Mbappé del Barça?

Dies enrere escrivia sobre Nico Williams com a desig per al Barça, àvid per fitxar aquest jove i talentós extrem, que tan bona entesa té, per exemple, amb Lamine Yamal. Però finalment el petit dels germans Williams ha decidit quedar-se a Bilbao dient novament que no al Barça i renovant altra vegada amb l'Athletic Club. Digerida la (relativa) sorpresa, comença a ser inevitable preguntar-nos: serà Nico per al Barça el que Mbappé ha estat durant anys per al Madrid?

Els madridistes saben bé de què parlo, ja que durant uns quants estius Kylian Mbappé va ser la gran esperança blanca, el fitxatge desitjat, i quan finalment semblava que arribava, un inesperat gir de guió el mantenia de nou a París... Fins que l'estiu passat, finalment, el real Madrid el va poder fitxar. Però abans de dir que sí, va dir molts cops que no.

Amb Nico Williams podria passar quelcom similar respecte del Barça. Nico no sembla tenir pressa per marxar de Bilbao, i menys la temporada que l'Athletic Club torna a compatir la Champions League; d'altra banda, resulta evident que a Bilbao s'hi sent còmode i sap que les ofertes i els cants de sirena, del Barça i d'altres equips, novament arribaran. 

És clar que ara com ara el Barça, però, no juga amb les mateixes cartes que el Ral Madrid, ja que sense múscul econòmic, ni marge salarial, pot desitjar molt, però fitxar poc. I això fa que el somni de Nico Williams, igual que el de Mbappé ho va ser per al Madrid, a banda de recurrent, no pugui fer-se realitat.

Potser sí, potser Nico és ja el nostre Mbappé (confio que no un nou "Griezmann"), i de ser així voldria dir que encara que sigui més d'hora que tard, vindrà al Barça per rendir. De moment, però, només és un objecte de desig, un somni, avui, inabastable.

Nico Williams

El possible fitxatge de Nico Williams pel Barça ha reobert ferides entre part de l’afició de l'Athletic Club, si és que aquestes s'havien tancat. El jove i talentós extrem, crescut a Lezama i símbol del club, torna a ser objecte de desig del Barça, un estiu més, després que ja ho fos l'estiu passat en plena disputa de l'Eurocopa. Aleshores, malgrat els rumors i l’interès, i les ballarugues amb Lamine Yamal, Nico va decidir continuar a San Mamés, renovant contracte i reafirmant el seu compromís. Però ara l'interès del Barça torna, i amb més força, i segurament també el seu interès per marxar i seguir creixent, com a futbolista.

Molts aficionats bilbaïns veuen amb dolor i indignació que un jugador insígnia com Nico Williams, format a casa, pugui marxar per diners i prestigi esportiu. És l'enèsima repetició d’un relat conegut: el del jugador de casa, del planter, que fa el salt a un club més gran, més poderós i amb més potencial per jugar regularment competicions d'alt nivell i guanyar títols. Això, a Bilbao, cou especialment perquè l'Athletic Club construeix la seva identitat arrelant-se, sobretot, al territori, i també a la pedrera i al compromís. La possible sortida de Nico es viu com una traïció.

Aquest, però, és un fenomen és habitual en el futbol modern. El mateix Athletic Club ha fitxat, al llarg dels anys, jugadors “de tota la vida” d’altres clubs bascos, com la Reial Societat o l’Osasuna, i també en aquells casos l'afició rival s’ha sentit traïda. Quan un club gran pesca en un de més petit, fa mal, sobretot si el petit també se sent gran... Però quan un club que es vol gran i diferent també juga aquest joc, s'evidencia una realitat inqüestionable: ningú resta al marge de les regles del mercat.

El Barça també sap què vol dir perdre jugadors importants. El cas més emblemàtic, i dolorós, va ser el de la marxa de Luís Figo al Reial Madrid a cop de talonari, provocant una ferida profunda en el sentiment blaugrana que avui dia encara fa mal. El futbol, malgrat la passió que mou, fa temps que es regeix pels criteris econòmics i l'ambició esportiva. Nico Williams, si decideix marxar, no ho farà per odiar l'Athletic Club, sinó per créixer professionalment, com ha fet recentment el porter Joan Garcia en relació amb el RCD Espanyol. És una decisió legítima, encara que dolgui.

En el futbol continuen pesant els sentiments, però els sentiments no decideixen ni condicionen, sempre, els contractes, i cada estiu veiem com, inevitablement, el peix gran es menja el petit, podent ser un mateix club, alhora, peix gran i peix petit, en relació amb els altres. Acceptar aquesta realitat no vol dir renunciar a la passió ni als sentiments, però sí entendre que el món del futbol que molts enyoren, o voldrien, ja no existeix.

La d'handbol, tampoc!

Aquesta temporada cap de les seccions professionals del Barça ha alçat la (preuada i desitjada) Copa d'Europa.

L'equip que més la va acaronar va ser el de futbol femení, arribant a la final i perdent-la, contra tot pronòstic, contra un combatiu Arsenal que el va saber desarmar. 

El de futbol masculí es va quedar a les semifinals, quan ja assaboria l'accés a la final després de l'enèsima remuntada, però un gol en el darrer sospir i la pròrroga el van enfonsar...

Per tocar fons, el de bàsquet, que va arribar, amb penes i treballs i encara gràcies, als quarts de final i que no només no ha estat un equip prou competitiu a Europa, tampoc a les competicions espanyoles, caient en totes als quarts de final. 

I arribem, aquest passat cap de setmana, a la final a 4 de Colònia de l'equip d'handbol, la secció que, juntament amb la femenina de futbol, és la que semblava que tenia més a l'abast la Copa d'Europa, però va topar de nou, en una dura derrota, contra el Magdeburg amb un gol en el darrer segon de partit, després d'un arbitratge més que controvertit i d'uns darrers minuts jugats amb inferioritat.

El primer equip d'handbol del Barça és el gran dominador d'aquesta competició europea, essent l'equip que més n'ha guanyat, fins a 12. Sap greu que no l'hagi guanyat aquesta temporada perquè l'equip farà una gran transformació de cara a la pròxima, amb el comiat de fins a deu jugadors de l'actual plantilla, entre els quals hi ha jugadors històrics com Aitor Ariño (el jugador amb més títols), Gonzalo Pérez de Vargas (un dels millors porters del món) i Thiagus Petrus (una de les referències en defensa).

És evident que aquest any Europa se’ns ha resistit. Però si alguna cosa ha demostrat el Barça és que sap aixecar-se i sobreposar-se i, estic convençut, més aviat que tard alguna de les seccions professionals aixecarà, novament, una Copa d'Europa.