dimecres, 31 d’agost del 2022

5 frases de "El cas Alaska Sanders", de Joël Dicker


"Si avui és dimarts, això és Bèlgica" és una pel·lícula, una comèdia americana de finals dels anys seixanta del segle passat, que explica les vicissituds d'un guia turístic en un viatge d'un grup de nord-americans per diferents països d'Europa. Una mena de "Oh, Europa!", aquella sèrie de Dagoll Dagom de principis dels anys noranta del segle passat i que va emetre TV3.

Parafrasejant el títol, també el sentit de l'expressió "dijous, paella!", podria dir que si sóc a Sant Antoni de Calonge llegeixo Joël Dicker!

Reconec que és una exageració, que fa més de vint anys que estiuejo (i llegeixo) a Sant Antoni de Calonge i de Joël Dicker ni tan sols m'he llegit tots els seus llibres, tan sols "El llibre dels Baltimore", "L'enigma de l'habitació 622", "La desaparició de Stephanie Mailer" i aquests dies "El cas Alaska Sanders".

Aquest darrer tanca (?) la trilogia que va encetar amb el reeixit "La veritat sobre el cas Harry Quebert", un dels llibres que no he llegit, i que va seguir, tot i que no sembla que formi part de la trilogia, amb "El llibre dels Baltimore", el primer que vaig llegir.

Precisament aquests dies de lectura, a peu de platja sota el para-sol, he llegit "El cas Alaska Sanders" i al vespre he mirat la sèrie "La veritat sobre el cas Harry Quebert", basada en el llibre homònim. No sé si aquesta simultaneïtat ha estat una bona idea, a vegades barrejava ambdues trames i m'havia de situar prèviament amb la noia assassinada i les seves circumstàncies... He estat uns dies submergit en l'univers Dickers, en els seus misteriosos assassinats, obstinades investigacions, en els salts en el temps, en les dèries dels escriptors i en els seus girs de guió en companyia de l'escriptor Marcus Goldman, el sergent Perry Gahalowood i el pertorbat escriptor, i fantasma, Harry Quebert...

Del llibre que he llegit aquests dies, "El cas Alaska Sanders", us en destaco aquestes cinc frases:

  • "Un amic, Marcus, és algú que no és ni el teu psiquiatre ni la teva mare."
  • "Els diners enganyen, Marcus: amb els diners pots comprar qualsevol sensació, però mai un sentiment vertader."
  • "El gran punt feble de la mort és que només es pot endur la matèria."
  • "Com es repara la vida? (...) vaig arribar a la conclusió que, en realitat, no es pot reparar la vida; que l'únic que es pot fer és reconstruir-la, i per això cal trobar-li un sentit."
  • "Cadascú de nosaltres ha pres a l'altre el que valorava més: tu m'has pres l'amor propi, jo et prenc els diners."

Si l'estiu vinent torno a estiuejar uns dies a Sant Antoni de Calonge segur que, més que prendre el sol, llegiré a peu de platja sota el para-sol, sigui Dickers o no.

dilluns, 29 d’agost del 2022

16.447 Rogers


Si ens apleguéssim tots junts, així com si fóssim els habitants d'un municipi, podríem ser Montornès del Vallès o Piera, tot i que amb Torredembarra afinaríem més el cens.

No hi ha més municipis, a Catalunya, que tinguin al voltant de setze mil cinc-cents habitants, tants com persones que tenim Roger per nom a Espanya.

De Joans (54.728), Joseps (43.63) i ases n'hi ha a totes les cases, de Rogers no tants, "només" 16.447; diria que n'hi ha més a mar, tot i que no viuen en grans bancs sinó en petits grups, fins i tot en solitari... 

Però tornem a tocar de peus a terra. Aquestes dades es poden consultar a la pàgina web de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i no només permeten descobrir amb quantes persones compartim nom, també podem veure la intensitat d'ús del nostre nom a nivell territorial i a nivell cronològic, per dècades de naixement, des de 1930; també la mitjana d'edat, que en el cas dels Rogers és de quasi 26 anys. És evident que hi ha més Rogers més petits que jo que coetanis meus, o més grans... 

Dels 16.447 Rogers que hi ha arreu d'Espanya la majoria som de Catalunya, tot i que a les Illes Balears, al País Valencià i a l'Aragó també n'hi ha forçes. És un nom més comú als Països Catalans, ben segur que influïts per les referències històriques de dos il·lustres Rogers, el de Flor i el de Llúria

Pel que fa a les edats dominen els Roger nascuts entre els anys 2000 i 2010 (més de 4.000) i els de la meva dècada (anys '70) no arribem a 2.500. De fet a l'escola durant alguns anys vaig ser l'únic Roger i com a molt vaig coincidir amb dos Rogers més, un xic més petits... 

Nom d'origen germànic Roger és de difícil pronuncia per als castellanoparlants i en un campus de bàsquet, en el que vaig participar a mitjans dels anys vuitanta a Miranda de Ebro juntament amb una nodrida delegació catalana (exclusivament gironina), vaig agrair que en comptes de rebatejar-me com a Rogelio em diguessin, de forma més simpàtica, "Salmonete", peix conegut en català com a moll, o moll de roca, i en alguns indrets conegut també com a roger

Curiosament a Espanya hi ha molts més Rogers que Rogelios; d'aquests darrers només n'hi ha 8.235 amb una mitjana d'edat de més de 61 anys. Rogelio és més aviat nom de senyor gran, Roger és més de joves, tot i que com els Rogelios, jo també em faré gran...

Els darrers cinquanta anys ens hem diversificat molt, amb això dels noms, i tot i que alguns dels tradicionals, els més rellevants del santoral, encara ténen tirada, n'hem incorporat molts més, també fruit dels diferents processos migratoris, de les modes, dels mitjans de comunicació, etc. Només a tall d'exemple, a Espanya hi ha quasi tants Kevins (16.300) com Rogers... 

Al web de l'INE també es poden consultar els cognoms i observar la seva distribució territorial, també conèixer quantes persones el tenen com a primer cognom, quantes com a segon.

El que no permet aquesta pàgina web és descobrir quantes persones es diuen exactament com nosaltres, tot i que que ara ja sabem que per més únics i irrepetibles que siguem és altament probable que tinguem un doble, i això encara fa més impressió que trobar-se algú que es diu com tu...

A Espanya som 16.447 Rogers; de moment no em consta que n'hi hagi cap més que es digui com jo, Roger Casero Gumbau... 

divendres, 26 d’agost del 2022

"No convé tenir massa memòria...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Un d'aquests calorosos vespres, dies enrere, vam fer el clàssic sopar d'estiu de la colla del meu curs de l'escola, allò dels "sopars d'EGB". La convocatòria és sempre oberta i hi solem anar més o menys els mateixos sospitosos habituals.

La vetllada, al voltant d'una taula en la que no hi manca bon menjar, sol estar amarada de records, de vivències compartides de la nostra infància a l'escola, records recordats i reelaborats amb el pas del temps i que d'alguna manera a cada sopar fixem altra vegada en la memòria.

Alguns records, però, no són compartits, com si el record d'alguna vivència, per algun motiu, l'hagués oblidat, s'hagués fos o, simplement, no l'hagués retingut. Ho vaig comprovar de nou al darrer sopar quan no recordava fets i situacions que sens dubte vaig viure i que ni tan sols recordava... Ja ho diuen que la memòria és selectiva.

La memòria és selectiva i, tal i com Joan Fuster va dir en aquest aforisme, és quelcom més:
"No convé tenir massa memòria. La memòria, sovint és rancuniosa."
En cap dels records no retinguts del sopar de l'altre dia no hi havia rancúnia, ans al contrari; potser per això lamentava tant no haver-los retingut, que el que no es recorda d'una o altra manera (una foto, una olor, una guspira, una paraula...) és com si no s'hagués viscut.

Potser és qüestió d'alliberar memòria, més que de no tenir-ne massa, alliberar i alliberar-nos sobretot de la rancuniosa.

dimecres, 24 d’agost del 2022

Fred de peus


Al llarg de la vida són molts els senyals que el cos ens envia per evidenciar que ens fem grans, que anem creixent; molts d'aquests senyals tenen a veure amb la pilositat, des del pèl moixí que comença a poblar desvergonyidament l'incipient bigoti als pèls púbics, o els menys impúdics de l'aixella.

És clar que també és un senyal ben evident la inevitable (en el meu cas) i prematura clarejada, primer, i caiguda capil·lar de la closca en una imparable i implacable alopècia, o l'aparició de les temudes canes, que ara ja pràcticament dominen la barba i que procuro mantenir a ratlla, ben curta i rasurada.

Però no tots els senyals són peluts, o pelats; també n'hi ha d'altres naturaleses i jo, d'un temps ençà, en percebo un que, dedueixo, també és un senyal inequívoc que em faig gran: el fred de peus.

La situació és aquesta i fins i tot es va produir al juliol, en plena onada de calor. És hora d'anar a dormir i m'estiro al llit sense tapar-me amb el llençol; la finestra de l'habitació és oberta, per tal que passi un xic d'aire, per poc que sigui; al cap d'uns minuts, pocs minuts, d'estar estirat començo a notar una fredor als peus i a les cames, no a la resta del cos, només als peus i a les cames; aleshores no tinc altre remei que tapar-me, només fins a la cintura, amb el llençol i llavors sí, ja sense aquella sensació de fredor, ja amb les cames temperades, puc aclucar els ulls i lliurar-me als braços i designis de Morfeu...

Pensava l'altre dia que si als nadons cal tapar-los el cap just quan neixen amb un casquet per mantenir la temperatura corporal, per tal que no agafin fred, quan ens fem més grans necessitem peücs, que de fet a l'hivern també acostumo a utilitzar...

No sé, potser m'ha passat tota la vida, això de tenir fred de peus a la nit, també en plena canícula; potser la diferència és que ara en sóc més conscient i simplement temo que sigui un altre senyal que em faig gran, per jove que em senti...

dilluns, 22 d’agost del 2022

Instagram "TikTokeja"?


Diuen els que viatgen que els centres comercials de les grans ciutats cada vegada s'assemblen més; al capdavall s'hi instal·len les mateixes marques i franquícies i acaben configurant una aparença semblant desmentida pels seus centres històrics i monuments singulars. Coses de la globalització.

Quelcom semblant passa amb les xarxes socials, que aparentment són diferents i s'hi poden fer coses diferents, tot i que acaben convergint en funcionalitats i compartint quasi els mateixos continguts. És clar que algunes xarxes socials comparteixen propietari. Com Instagram i Facebook, que són de Meta; però d'altres són directament competència i se la fan, la competència, mirant-se de reüll i fins i tot, vilment, copiant-se.

En la meva modesta experiència d'usuari de Instagram he vist com darrerament prioritza la visualització de contingut audiovisual (els “Reels”, petites peces de vídeo) per davant del contingut pel que Instagram va ser creat, les imatges, les fotografies. A què respon aquest canvi? Entre d'altres factors al creixement i consolidació de la plataforma TikTok entre els i les joves.

Fusionada l'any 2018 amb Musical.ly TikTok és una de les responsables, per exemple, de la proliferació de vídeos en format vertical, ja que és una eina que neix, creix i es reprodueix en els telèfons mòbils.

TikTok és la versió internacional de la xarxa social xinesa Douyin, llançada l'any 2016, i que serveix bàsicament per a crear i compartir vídeos d'entre 1 segon i 10 minuts. TikTok és vídeo; no hi busqueu fotos, que les fotos deuen ser, ja, coses de “boomers”! A TikTok hi ha vídeos i, sobretot, hi ha joves, molts joves.

I si amb la compra de Instagram al seu dia va permetre a Facebook (ara Meta) recuperar públic jove, amb l'eclosió de TikTok Instagram torna a fer-se gran; d'aquí que reaccionés amb els “Reels”, vídeos curts amb els que competir amb TikTok.

La realitat, i el drama per Instagram, és que precisament molts dels vídeos que es veuen a través de la seva xarxa són precisament de TikTok; és a dir, la marca TikTok penetra a Instagram. És com si mirant una sèrie produïda per TV3 es veiés a la televisió un programa, per exemple, d'Antena 3... Instagram procurarà corregir aquesta qüestió, que tampoc es tracta de donar ales a la competència fent-la créixer a casa teva.

Instagram està pilotant alguns canvis de la seva interfície (la forma com presenta els continguts a l'aplicació mòbil), donant més espai a les imatges, preferentment al contingut audiovisual, en una aparença més immersiva, diuen, que fa que l'espai per al contingut ocupi quasi tota la pantalla, i amb una línia de temps (el “timeline”) que, oh sorpresa, s'assembla al de TikTok...

Segons l'informe Digital 2022 elaborat per l'agència "We Are Social" i la plataforma de gestió de xarxes socials "Hootsuite", TikTok va créixer un 7,3% el 2021, sumant uns 60 milions d'usuaris; tot i que globalment Instagram més usuaris que TikTok, només cal que feu un petit estudi casolà entre la canalla del vostre voltant menor de 16 anys per adonar-vos ràpidament quina és la xarxa preferida entre els més joves.

Instagram "TikTokeja"? Renovar-se o morir; adaptar-se o morir; copiar o morir, podeu dir-ho com vulgueu, però com en l'evolució de les espècies, sobreviu la que sap adaptar-se millor.

Article publicat al número 112 de la revista Parlem de Sarrià.

divendres, 19 d’agost del 2022

"Dir bon dia...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

"Sobretot digueu sempre" bon dia" a tothom"; quelcom semblant ens va dir la meva àvia Juanita un dia d'estiu al meu germà i a mi fa una colla d'anys, quan passàvem algunes setmanes d'estiu a Cantallops, esperant que la meva mare fes vacances entre mitjans d'agost i mitjans de setembre.

Aquella era una instrucció bàsica que calia complir sempre i amb tothom, encara que no coneguéssim a qui saludàvem; "ells sí que us coneixen", ens va dir sense admetre cap més objecció.

Em sembla que tot plegat va venir perquè algun dia, anant amunt i avall pel poble, no deuria saludar algun cantallobenc o cantallobenca, i d'alguna manera o altra la meva àvia se'n va assabentar.

Saludar sempre i a tothom és de primer de poble i aquesta és una lliçó que jo, de barri i de ciutat, vaig haver d'aprendre. Una de tantes apreses a Cantallops, una de tantes apreses de la meva àvia.

Dir "bon dia" és de persona educada i Joan Fuster, no sense sarcasme, va elevar-ho un xic més amb aquest aforisme:

"Ningú no s’ha d’enganyar: dir “bon dia” ja és fer literatura."
Literatura o no, em sembla que avui, fins i tot als pobles, dir "bon dia" ja no és el mínim exigible, i això que dir-ho costa ben poc pel molt que reconforta.

dimecres, 17 d’agost del 2022

Notable People


Aquests darrers dies qui més qui menys ha fet el tafaner consultant quina és, segons la pàgina web "Notable People", la persona més famosa de cada poble, vila o ciutat.

Som tafaners de mena i aquests tipus de pàgines desperten la nostra curiositat i fent rodar la bola del món descobrim que de Los Angeles és Marilyn Monroe, de Londres Charlie Chaplin o de Girona Lluís Llach. Lluís Llach de Girona?  De debò? No sé si aquesta llicència està condicionada per la presència de Francesc Cambó com a persona més famosa de Verges...

Bé, el web, no sé si també els seus algoritmes, no és infal·lible i conté alguns errors i oblits: ningú per Cantallops? Home, si Lluís Llach val per Girona, no podria valdre Eduard Toldrà per Cantallops? Més tenint present que a la seva Vilanova i la Geltrú natal el web situa a l'actor Sergi López com la persona més famosa...

Em pregunto si les persones suposadament notables, per vanitat o simple curiositat, s'han buscat i, en cas de no trobar-se, el seu ego (que més o menys inflat tothom en tenim) se n'ha ressentit. No sé si fins i tot hi ha un llibre de reclamacions...

En fi, tot plegat serveix sobretot d'entreteniment estival per a la majoria de nosaltres, "la gent normal" com cantaven Pulp; un entreteniment fugisser i caduc, com les tempestes d'estiu.

"Notable People"? Jo sóc més de "Common People"...



dilluns, 15 d’agost del 2022

L'ull del Pont: "La Brigada del Salabret"


"No és la nostra brossa, però sí és el nostre Planeta". Aquest és el "leitmotiv" de la Brigada del Salabret, un grup de persones voluntàries que es dediquen a la neteja d'espais del nostre entorn, de les comarques gironines. A finals de gener de 2022 van netejar una àmplia franja d'entre les dues ribes del riu Ter al seu pas pel Pont de l'Aigua. Aquell dia, un diumenge assolellat d'hivern, jo m'hi vaig sumar. Aquesta va ser la meva experiència.

Una companya d'una associació de veïns d'un barri de Girona em va fer arribar la convocatòria de la Brigada del Salabret: la propera trobada es feia entre el Pont Major i Sarrià de Ter i va pensar que potser m'interessaria participar-hi. La Brigada del Salabret fa les seves convocatòries a través de les xarxes socials i amb dies d'antelació sempre anuncien on faran la seva propera actuació; sempre es troben en diumenge i per al 23 de gener el punt de trobada era l'aparcament que hi ha rere la gasolinera de tocar el Pont de l'Aigua, al Pont Major. M'hi vaig presentar vestit amb roba còmode i vella, d'aquella que no passa res si s'embruta o s'esquinça.

Quan vaig arribar m'hi vaig trobar en Joan Olivet, un escalenc jubilat que minuts més tard vaig saber que era el fundador de la iniciativa. En Joan em va donar una saca i un parell de guants i vam començar a arreplegar brossa del voltant de la gasolinera, repassant el camí, la nova via verda, que mesos enrere es va inaugurar sense massa ressò i que de moment mor allà mateix, mentre s'enllesteix la connexió amb Campdorà i Celrà.

En poca estona vam arreplegar un munt de guants de plàstic, d'aquells que podem fer servir quan posem gasolina, com quan ens servim fruita i verdura d'un supermercat, alguna llauna de cervesa i refresc, paquets de tabac... Excepte els guants de plàstic, més localitzats en aquella zona, les llaunes, els paquets de tabac i altres deixalles com ampolles de plàstic i sobretot “tovalloletes” van ser una constant! Fins i tot vam arreplegar una persiana, llençada a la vora del riu.

Una estona més tard va arribar la Maria Badia, una de les voluntàries que, a banda de recollir la brossa, s'encarrega de la difusió i les convocatòries de les trobades a les xarxes socials. La Maria aquell dia tenia un objectiu molt clar: netejar el sota i els entorns de tots i cadascun dels ulls del pont; això volia dir calçar-se unes botes d'aigua, d'aquelles que t'arriben ben bé fins a la cintura, i travessar el riu per arribar a la zona que hi ha al bell mig.

He passat moltes vegades per sota el Pont de l'Aigua, pel costat de la riba del Pont Major hi ha un camí, ara via verda, però mai m'hi havia posat de peus al llit (més que a la galleda!), just a sota el pont! Reconec que al principi no les tenia totes, però la determinació de la Maria em va convèncer i carregats amb saques buides ben aviat ens vam trobar, tots tres, al bell mig de l'aigua!

Arribant sencers a la franja de terra del mig del Pont de l'Aigua ben aviat va quedar clar què hi trobaríem: més llaunes de cervesa i refrescs, més ampolles de plàstic i més paquets de tabac, tot llençat, fàcil deducció, des de dalt del Pont de l'Aigua.

Més enllà de l'experiència de travessar el riu Ter de riba a riba per sota el Pont de l'Aigua l'inventari d'aquell diumenge van ser 36 kg de brossa recollits amb una persiana i una pila de llaunes, ampolles de plàstic i de vidre, tovalloletes, bricks de tota mena, gots i fins i tot pilotes; tot recollit per tres persones més una voluntària espontània que ens va ajudar a pujar les saques plenes de roba des de dalt del pont.

Trenta-sis quilos de brossa recollida pels voltants del Pont de l'Aigua que va arribar allà per l'actitud  incívica de qui passa per sobre el pont, tant a peu com en vehicle, i que impunement llancen la llauna, la burilla, el plàstic o la tovalloleta pont avall, no sé si confiant que el riu s'endurà la merda, la seva merda, corrent avall.

"No és la nostra brossa, però sí és el nostre Planeta" diuen els de la Brigada del Salabret, però aquell dia jo vaig tenir la impressió que recollia la nostra merda, la que els veïns i veïnes del Pont Major i de Sarrià de Ter (segur que també gent d'altres indrets que transiten pel pont, no ho nego) llancem per més que a banda i banda del pont hi ha papereres, per la mandra d'haver d'esperar a arribar a casa i llençar la nostra brossa a les nostres escombraries.

La Brigada del Salabret fa una feina que no li correspondria fer, una feina que hauria de ser responsabilitat de les administracions; també fa una feina que no caldria fer si tothom s'apliqués la màxima que diu que “no és més net qui més neteja, sinó qui menys embrut.

Us convido a fer un cop d'ull a les seves xarxes socials només per a comprovar com d'incívics som encara a dia d'avui, incívics Km0; també per si us animeu a participar, algun dia, en alguna de les seves trobades, enfundats amb guants i amb ganes de contribuir a fer del nostre planeta, del nostre entorn, un millor espai en el que viure. No és tan difícil, ni costa tant...


Article publicat al número 112 de la revista Parlem de Sarrià.

divendres, 12 d’agost del 2022

"M’acuseu de sarcàstic..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


"Ironia mordaç". Així defineix el diccionari el sarcasme. I de "mordaç" en diu que és sinònim de "corrosiu", en sentit figurat que "ataca l’ordre establert", i també en diu, en una segona accepció, "que ataca la gent malparlant-ne d’una manera acerba", és a dir, aspra, cruel i, alhora, rigorosa.

El sarcasme incomoda, ens incomoda, i ben conscient en deuria ser Joan Fuster quan va escriure aquest aforisme:
"M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!"
I si Fuster era sarcàstic amb les paraules, un altre il·lustre de la nostra cultura, Quico Pi de la Serra, feliçment octogenari, ho és amb les paraules musicades. Llegir Fuster, escoltar Pi de la Serra...

dimecres, 10 d’agost del 2022

Revistes que parlen de nosaltres


L'altre dia m'esperava en una sala d'espera d'una important empresa de Banyoles, fent temps per la cita que tenia amb la directora general. Com procuro fer sempre que puc vaig arribar uns minuts abans, rarament més de cinc, que si arribar massa tard és de mala educació, fer-ho massa aviat també.

Mentre m'esperava vaig veure una pila de revistes i entre elles n'hi havia dues de locals que vaig fullejar. Ambdues contenien l'agenda de les activitats d'estiu dels pobles de la comarca, reportatges sobre persones i personatges, articles de divulgació general, cròniques d'actes i esdeveniments, etc., tot d'informació local que difícilment té cabuda, fins i tot, a la premsa generalista local.

Les revistes locals, com la nostrada Parlem de Sarrià, tenen entre d'altres la virtut que parlen de nosaltres, de la nostra història, de les nostres activitats, dels nostres interessos. Són revistes que parlen de nosaltres i en les que nosaltres també hi podem escriure, hi podem col·laborar.

Aquesta és la seva gràcia, la seva màgia, aquest és el seu valor. Potser per això la gent a banda de fullejar-les i llegir-les, també les col·lecciona. És clar que que en format digital la col·lecció ja està feta...

Dies enrere es va publicar un nou número de la revista Parlem de Sarrià; és local però, en format paper o digital, es pot llegir arreu, allà on sigueu!

dilluns, 8 d’agost del 2022

Paula Badosa, out!


L'actual primera raqueta del tenis català va enviar fora dels idiomes, talment com si fos una pilotada, el que tu i ella parleu i jo ara escric: el català. Error no forçat?

En un primer podria semblar-ho per desconeixement o per ignorància (trist, greu fins i tot), per bé que de seguida va haver-hi qui, enmig de tota la polseguera que tal declaració ("[el català] en realitat no és un idioma...") va aixecar a Twitter, va interpretar-ho com un menyspreu (encara més trist, encara més greu), amanint-ho tot amb un raig de rerefons ideològic que no sé si de veritat hi és.

De fet ens hauria de ser igual si la tenista de Begur és de dretes o d'esquerres, independentista o no, al capdavall tot això tampoc ens preocupava massa tot això abans de la seva relliscada amb el català.

Badosa es va equivocar i, a la seva manera es va disculpar i explicar:  “Estic bastant decebuda amb tot això, més que res perquè quan vaig fer l’entrevista, l’entrevistador em va dir que no comptava com un idioma i aleshores jo ho vaig haver d’expressar així.”

L'explicació pot ser més o menys convincent, és cert, però de tot plegat el que també em preocupa, més enllà de situar el català fora de la categoria d'idioma, és l'enèsima reacció furibunda de tanta gent a Twitter, amb perfils vomitant bilis menyspreant-la i atacant-la personalment, fins i tot barrejant-hi els problemes personals que la tenista empordanesa ha tingut i que durant un temps la van mantenir allunyada de les pistes de tenis.

Amb Paula Badosa passa com amb tants altres esportistes catalans: voldríem que es comportessin com pensem que ho faríem nosaltres en el seu lloc, els hi exigim com si fos la seva obligació aixecar una bandera i no una altra, hissar per damunt de tot la nostra bandera.

A vegades sembla que esperem i exigim més de les altres persones que de nosaltres mateixos. Al capdavall Paula Badosa només és una tenista professional; sí, actualment una de les millors del món i potser algun dia arribarà a ser la número u. Una tenista catalana que parla el català i que ha comès un error. Qui estigui lliure de pecat que llanci la primera raqueta...

De veritat, la màgia (negra) de Twitter converteix Paula Badosa en anticatalana amb la mateixa velocitat que converteix Lluís Llach en racista. Ens està quedant una independència molt bonica. Hem passat de la revolució dels somriures a la hiperventilació dels piuladors que assenyalen traïdors a tort i dret...

divendres, 5 d’agost del 2022

"Llegir no és fugir..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Per Sant Jordi és quan es venen més llibres i, dedueixo, a l'estiu és quan més se'n llegeixen. Qüestió de temps, de temps disponible, tot i que de temps sempre en tenim i altra cosa és que el vulguem dedicar a la lectura; els lectors empedreïts en troben tot l'any, de temps per llegir...

Però avui no sóc vingut a donar lliçons a ningú, que jo més aviat sóc un lector mandrós, sinó a constatar que, també en el meu cas, a l'estiu es llegeix més que en qualsevol altra època de l'any. I llavors, quan llegim, és quan podem dir allò que llegir és una forma més d'evadir-se, de viure altres vides, conèixer altres paisatges, fins i tot trepitjar-los en la ficció, de fugir, fins i tot defugir, de la nostra pròpia vida.

I és aleshores quan topem amb Joan Fuster i un dels seus aforismes:
"Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera."
"Llegir és seguir vivint", quanta raó! Les lectures, a la seva manera, també formen part de la nostra vida, dels nostres records, de les nostres converses, de les nostres experiències.

"Llegir no és fugir", tot i que hi ha qui fuig de la lectura i no passa res, també és una forma de viure, i cadascú, això de viure, ho fa a la seva manera.

dimecres, 3 d’agost del 2022

Laura Borràs, final de temporada


La telenovel·la nostrada "Com si fos ahir" va tancar temporada fa una setmana amb un, segons van recollir les cròniques i crítiques televisives, melodramàtic episodi final, emès en horari de màxima audiència. El cinc de setembre, el nou i discutit primer dia d'escola, el serial televisiu seguirà desgranant les seves embolicades i rocambolesques trames.

Uns dies més tard el Parlament de Catalunya també va tancar temporada, curs polític que en diem, amb un melodramàtic episodi final emès dijous en horari de màxima audiència informativa, l'hora del Telenotícies Migdia. El plat fort de l'episodi va ser la suspensió de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i la guarnició van ser la discutida i discutible taula de diàleg i l'agònica nova proposta de la candidatura dels jocs d'hivern, en un desesperat intent del govern abans de l'inevitable desgel.

A principis de setembre sabem que es reprendrà el serial televisiu i que s'iniciarà un nou curs escolar. També ho farà el curs polític i caldrà veure fins a quin punt el sisme per la suspensió de Laura Borràs ha fet caure un govern cada vegada més acostumat a trontollar, alhora també a resistir, a sobreviure, a mal viure si voleu.

Borràs va morir (institucionalment) matant en un dur i cru estirabot en forma de compareixença en la que va alliberar tota la ràbia i bilis acumulada: titllar a ERC i la CUP, se suposa que els companys de viatge del 52%, d'hipòcrites no és poca cosa. Borràs va morir (institucionalment) defensant-se a capa i espasa i el seu encaparrament de no dimitir ni fer cap pas al costat formen part de la seva legítima defensa. Sentint-se i declarant-se innocent amb tanta contundència com vehemència, hom no espera d'ella, tampoc del partit que presideix i que de moment la defensa a ultrança i sense fissures, que faci ni un sol gest que pugui indicar, ni tan sols insinuar, el contrari: no donarà el braç a tòrcer, no farà cap concessió.

D'aquí el seu enroc, la seva persistència a mantenir-se en el càrrec, a aferrar-se, com li recrimina molta gent, a la cadira presidencial. Per això Laura Borràs arremet contra tot i tothom que qüestioni la seva innocència flanquejada, a banda del seu partit, sobretot pel seu fidel estol de fans incondicionals que té, i es manifesten, especialment a Twitter, més que al carrer.

El curs polític es tanca amb Borràs suspesa com a diputada i despullada de la institucionalitat de la presidència del Parlament. Quan s'iniciï de nou cada trama seguirà el seu curs, també la de l'afer Borràs i caldrà veure, d'entrada, si el govern encara es manté dempeus i resisteix la creixent pressió per a que es trenqui, tot i tenir cada vegada més peus de fang; també caldrà estar molt atents al judici oral, al procés i a la corresponent sentència. Fins on resistirà Junts la resistència granítica de Laura Borràs?

El curs polític s'ha tancat amb la presidenta del Parlament suspesa i l'interrogant és si a la propera temporada Laura Borràs serà sentenciada, o si abans caurà el govern. De moment la independència no hi és, ni se l'espera.

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 1 d’agost del 2022

Bloc d'agost


Dilluns 1 d'agost, primer dia oficial de vacances per a moltes persones, tot i que l'oficiós fos just al moment de finalitzar el torn de divendres. Dilluns 1 d'agost i jo encara treballo, que les meves arribaran aquesta setmana, però no avui.

Jo encara no faig vacances però qui ja s'ha mudat d'agost és aquest bloc, que com és habitual el vuitè mes se'l pren amb més calma i baixa el ritme, no fos cas que li agafés un cop de calor de tan esforç!

Aixi doncs aquestes properes cinc setmanes, esgarrapant els primers dies de setembre, el bloc s'actualitzarà els dilluns, dimecres i divendres, que qui  l'escriu també necessita descansar, badar i estar per altres coses.

Passades aquestes cinc setmanes el bloc tornarà al ritme habitual de publicacions el (nou!) primer dia d'escola, per disgust de la majoria de la comunitat educativa, el dilluns 5 de setembre.

Tant si feu vacances com si no, gaudiu de l'agost, i també podeu fer vacances de llegir-me, que a vegades també convé...