Temps de Flors i de campanya electoral

Aquests dies de Temps de Flors Girona llueix les millors gales. La ciutat és un esclat de flors i de colors i els espais i monuments que per si sols ja són majestuosos (la Catedral amb la seva llarga escalinata, els Banys Àrabs amb la seva misteriosa llum, el call jueu amb els seus sinuosos carrers i sorprenents patis, patis de cases particulars que excepcionalment s’obren) aquests dies, guarnits de flors, embadaleixen encara més propis i estranys.

Bé, el cert és que molts propis malden pel Temps de Flors, per les inevitables riuades dels estranys que col·lapsen la ciutat, especialment el barri vell; fins i tot alguns veïns i veïnes, si poden, fugen literalment de la ciutat durant aquests dies, en una mena d’exili floral forçat.

Tot i això, el que és indiscutible és que el Temps de Flors mostra, possiblement, la millor imatge de Girona, equiparable només a la de la tardor amb el seu cel malva i rosa i ametista i l’or de fulles pels camins forans, que versava Segarra.

Com Girona pel Temps de Flors, els partits polítics llueixen les seves millors gales en campanya electoral i a Girona cada quatre anys la de les eleccions municipals coincideix amb el certamen floral.

Els partits polítics, generalment hermètics i presoners dels seus propis argumentaris (ningú se surt del guió), abandonen la seva hibernació per apropar-se al poble, trepitjar els barris i mostrar la seva cara més amable. I al contrari que la resta de l’any, especialment quan governen, rarament hi ha un no per resposta: s’imposa el somriure, l’escolta activa, l’encaixada de mans i, si s’escau, la fugida d’estudi.

Com amb el Temps de Flors hi ha una certa impostura, un decorat floral que embelleix el partit convertint les bones i millors intencions en flors, flors que passada la campanya i iniciat el mandat es marciran. Potser no totes, sí un bon grapat.

Perquè a Girona el Temps de Flors no dura per sempre, com tampoc duren per sempre les promeses electorals. Quan marxen les flors els patis es tanquen i la ciutat ja no necessita mantenir forçadament el somriure. Quan passa la campanya electoral s’acaba la màgia i s’imposa la realitat: com les flors amb els insectes i en el cas de Girona amb els visitants, les bones intencions i les promeses electorals serveixen per atraure votants, i ja sabem que el que passi després no sempre concorda ni coincideix amb el que s’ha promès.

Sigui com sigui aquests dies a Girona és Temps de Flors i de campanya electoral, l’equip de bàsquet masculí ha salvat la categoria i el de futbol segueix somiant amb Europa. Gaudim de la festa i del moment mentre duri, com a mínim fins a l’escrutini final.

Article publicat a la Revista Mirall.

El moment d'Esquerra

“Después de tantos años la verdad es que es mejor
Dejar de lado un poco nuestra fascinación
Y no empezar proyectos inauditos
Y no vivir al borde del abismo, pues
Eso ya pasó”

L’altre dia escoltant els primers versos de la cançó “El momento” de La Casa Azul em van fer pensar en Esquerra i el pragmatisme que tenyeix la seva política a Catalunya i a Espanya, sembla que amb prou bon resultat, malgrat les afilades crítiques que rep per part de Junts.

L’acord de claredat l’allunya de l’abisme i el controvertit fitxatge de la politòloga Astrid Barrio per formar part del grup d’experts que n’ha de formular la proposta sembla una evidència més que “eso ya pasó”, que Esquerra vol deixar enrere les turbulències del procés.

Malgrat tot això, o precisament gràcies a tot això, Esquerra viu a les portes de les eleccions municipals un gran moment polític, no només tenint la presidència de la Generalitat i, eventualment i veurem fins quan, la interina del Parlament de Catalunya, també té sota el seu únic control totes les cadires del Consell de Govern, amb el poder polític que això suposa.

Aquesta targeta de presentació, ben segur, li ha permès fer més llistes electorals per a les properes municipals, seduint candidats i candidates que veuen en Esquerra el partit de govern que és avui. Potser reben calbots per part de Junts dia sí dia també, potser el PSC aquí i el PSOE allà els fa passar més d’una vegada per l’adreçador, però al final només ells tenen totes les claus del Govern de Catalunya, les claus de les decisions sobre inversions.

Diluït com un terròs de sucre el 52%, vist avui com un miratge o, com canten La Casa Azul, com un “pequeño exceso de hipersueño emocional”, les eleccions del 28 de maig no només serviran per a escollir alcaldes i alcaldesses, també serviran, com sempre que votem, per prendre el pols a l’independentisme centrant de nou la pugna en clau d’hegemonia interna entre Esquerra i Junts.

La pugna és intensa i fins i tot sagnant, amb la decisió que ha prendre la vicepresidenta del Parlament amb funcions de presidenta, Alba Vergés (ERC), sobre el futur de la diputada i presidenta del Parlament suspesa Laura Borràs (presidenta de Junts). Si per si sola la campanya electoral ja fa que pugi la intensitat política (més acusacions i retrets creuats), la retirada o no de l’escó de Borràs incrementarà encara molt més tot aquest soroll.

Esquerra està demostrant, de moment, una gran capacitat de resistència davant els embats de Junts. S’ha enfortit i s’ha alliberat d’aquell complex que l’empetitia dècades enrere davant Convergència. Ara faltarà veure si la seva resistència numantina i el seu pragmatisme polític li segueixen donant rendiment electoral; també faltarà veure si no és només Esquerra, sinó la majoria dels independentistes, els qui volen deixar una mica de costat la fascinació i no viure prop de l’abisme, que això ja va passar…

Article publicat a la Revista Mirall.

La lliga del “VARça”

Una flor no fa estiu però 12 punts d’avantatge blaugrana, a les portes de la primavera, fan més de mitja lliga!

No sembla que el Barça de Xavi s’hagi de despistar en les jornades que resten, la solidesa defensiva mostrada aquesta temporada a la lliga és una bona garantia i per poca inspiració que segueixi trobant de mig camp endavant, l’equip hauria de saber gestionar amb solvència l’avantatge guanyat a pols sobre el Real Madrid.

A Madrid ja tenen excusa per digerir la derrota, no només aquesta darrera contra en Barça al Camp Nou, amb un tram final de partit trepidant, també la previsible derrota al la lliga: el VAR. Un VAR que ahir Ancelotti va posar sota sospita alimentant els dubtes i el convenciment merengue que sense la intervenció del VAR als dos darrers partits del Barça, el Real Madrid estaria avui a tres punts en comptes de 12.

El cas Negreira no només situa ombra de sospita sobre el llorejat passat recent blaugrana, també l’allarga sobre el present amb l’ànim de desestabilitzar, a banda del club, l’equip. Xavi, però, ha aïllat molt bé la plantilla de tot aquest soroll i es centra en la pilota i, sense l’eloqüència verbal de Guardiola, protegeix l’equip.

El Real Madrid malda pel VAR i el Barça malda pels títols que la seva absència els ha manllevat durant tants anys, amb decisions arbitrals polèmiques, algunes incomprensibles. El VAR resol eficientment algunes jugades, especialment els fora de joc, però la seva implantació segueix generant molts dubtes d’interpretació, ja no només sobre les imatges que mostra, també sobre quan ha d’intervenir i quan no, essent massa vegades tan fal·lible com els propis àrbitres damunt el terreny de joc.

L’aturada de la lliga pels partits de seleccions donarà encara més corda a la premsa merengue per seguir alimentant la polèmica del VAR. Podran mirar-se mil vegades i qüestionar els mil·límetres que situaven a Asensio en fora de joc; mentre s’hi deixen la vista tirant línies impossibles no observaran el que algun periodista de Madrid va fer notar a Ancelotti a la rosa de premsa posterior al partit: entre el partit de la primera volta i aquest de la segona el Barça ha guanyat 15 punts més que el Real Madrid i preguntat pel motiu d’aquesta diferència el tècnic italià va admetre que en tot aquest tram de temporada el Barça s’havia mostrat més consistent.

No ens deixem entabanar, no és la lliga del “VARça”; és i, confiem, serà la lliga d’un Barça consistent que en alguns moments semblava de circumstàncies. D’un Barça que a la lliga ha fallat poc i ha transformat la fragilitat d’altres temporades en la fortalesa d’un equip que competeix.

Xavi va aportar més nervi i criteri a un equip que ha de seguir creixent com ho fan els grans equips: sumant títols. El de lliga és imprescindible i aquest Barça no el pot deixar escapar. I per reblar el clau resta la Copa, que ara el Real Madrid viurà com una revàlida i una revenja, i que per al Barça és una gran oportunitat per seguir-se reivindicant i creixent.

Article publicat a la Revista Mirall.

Porteu-nos carbó

M'agradaria veure com escriuen les seves cartes, seria com a mínim divertit poder llegir les cartes als Reis d'Orient que escriuen els nostres polítics, els d'aquí i els d'allà: Estimats Reis d'Orient...

Alguns deuen demanar suficient majoria parlamentària per aprovar el pressupost de l'any vinent, d'altres que els jutges, per caducats que estiguin, els segueixin fent la feina bruta dins i fora dels jutjats i tots, ben segur, una pluja de vots a les properes eleccions municipals, pluja que els regui amb abundància les candidatures i els doni fruit en forma de regidors i, sobretot, alcaldies.

És clar que sospito que els veritables desitjos dels nostres polítics, els d'aquí i els d'allà, allò que veritablement volen i els agradaria que passés, els anhels inconfessables i mai reconeguts públicament, els posin en coneixement de Ses Majestats, segurament ni tan sols dels seus més estrets col·laboradors.

De la mateixa manera que hi ha culers que sobretot desitgen que el Reial Madrid perdi, que ho perdi tot i ho desitgen amb tanta o més força que el Barça guanyi (i viceversa, naturalment), també hi ha polítics que íntimament desitgen que a l'adversari se li torcin les coses, que ensopegui estrepitosament, que fracassi, que s'enfonsi.

La confrontació política, aquests darrers anys, ha pujat de nivell i no precisament de qualitat. L'oasi català s'ha esvaït i avui "La Barberia", aquella tertúlia esportiva dels anys noranta de La 2 amb polítics de tot l'espectre parlamentari (el d'aleshores), més aviat viraria cap a una versió encara més sanguinària de Sweeney Todd.

En realitat als polítics els regals dels Reis d'Orient ja els hi ha avançat Europa en forma de fons Next Generation, una pluja de diners que confiem que no siguin víctimes d'allò que cantava Raimon i que ara, en temps de sequera, ens recorda la Generalitat: al meu país la pluja no sap ploure.

M'agradaria veure com escriuen les seves cartes i m'agradaria veure, pel forat del pany, com la diada de Reis els nostres polítics, els d'aquí i els d'allà, obren els seus regals. Rebran carbó?

A la meva carta entre d'altres coses els hi demanaré que, ni que sigui un xic (encara que alguns se'n mereixen una saca sencera) els hi portin carbó per dur-nos fins on som ara (crisi política, econòmica, social i ambiental), també que ens en portin a nosaltres per permetre'ls arribar fins aquí.

Estimats Reis d'Orient, porteu-nos carbó... 

Article publicat a la Revista Mirall.

25N: acceptar la profunditat de l'iceberg

No em considero masclista però reconec que més d'una vegada a la vida m'he beneficiat dels privilegis que el masclisme ens atorga als homes. M'agradaria pensar que ha estat més per inèrcia, per una qüestió cultural que no deliberadament, tot i que el fet, sigui quina sigui la motivació, és el mateix.

Us poso un exemple aparentment innocu. Fa uns vint anys, amb una filla petita i una altra acabada de néixer, si jo tenia un compromís, una reunió o una trobada a la tarda o al vespre simplement informava a casa i marxava, sense haver-me de preocupar de massa res, que ja es quedava a casa la meva dona.

No passava el mateix quan era ella qui tenia un compromís, una reunió o una trobada a la tarda o al vespre; ella abans de marxar havia de deixar-ho tot lligat, havia de planificar (planificar-me) la logística d'aquella tarda o vespre: les activitats de les nenes, el sopar...

Així va ser durant uns anys, i no és que jo fos un calçasses (o sí, podem debatre-ho...), simplement reproduíem el que havíem viscut a casa tant ella com jo. És evident que en relació als compromisos socials o lúdics, no estàvem en igualtat de condicions: jo informava i marxava, ella abans de marxar ho havia de deixar tot organitzat.

Jo gaudia d'un privilegi que em venia donat, d'un privilegi que ens situa als homes en una posició de major poder vers la dona, en aquest cas el poder de marxar sense més. Un privilegi que, sense considerar-se masclista, també n'havia gaudit el meu pare i tants i tants altres homes que van lluitar contra el franquisme en reunions clandestines mentre les seves dones s'ocupaven de la mainada a casa...

Aquest exemple és un dels molts que encara forma part de la part de l'iceberg del masclisme que no veiem; a la superfície hi ha la violència física i l'assassinat, però en la profunditat hi ha qüestions aparentment tan innòcues com aquesta.

Va arribar un punt que la meva dona, conscient d'aquesta desigualtat, es va plantar: ni jo podia marxar sense més ni ella havia de deixar-ho tot lligat abans de marxar. No crec que, malgrat això, hàgim trobat l'equilibri perfecte, però jo sí vaig sentir, un dia sol a casa amb les nenes i el sopar per fer, que el meu privilegi s'havia esfumat. Perquè en realitat el meu privilegi no era tant marxar sense més sinó trobar-m'ho tot planificat i fet (el sopar, per exemple) quan ella marxava.

Els homes que no ens considerem masclistes, que ni piquem ni maltractem a les dones, hem d'afrontar i acceptar la profunditat de l'iceberg i prendre consciència dels privilegis que el masclisme ens segueix regalant, i als que ens costa tant renunciar, ja que d'ells es nodreix una posició de poder, de pensar que en algunes qüestions simplement som més, tenim més drets, portem la batuta.

Les dones fa anys que veuen, miren i ens mostren la profunditat de l'iceberg; els homes, en general, encara ens el mirem massa de cua d'ull. Som massa covards per mirar-lo de fit a fit, no sigui que descobrim el masclista que portem dins.

Article publicat a la Revista Mirall.

Joana Masdeu no és Fra Jeremies

L'existència del perfil Joana Masdeu a Twitter ha estat tan efímera com, a nivell comunicatiu, interessant. No sé si serà digne d'estudi a les facultats de periodisme, segur que sí en més d'un curs de comunicació política com a exemple, entre d'altres coses, del que no s'ha de fer.

Joana Masdeu ha esdevingut un frustrat intent de revertir la reputació d'un polític, en aquest cas Francesc de Dalmases, atrapat dies enrere entre la seva veritat i la d'un informe, convenientment filtrat, encarregat pel seu propi partit a l'advocada Magda Oranich. La història ja la coneixem i l'estratègia semblava clara: que una veu "autoritzada" decantés la balança, en l'opinió pública, publicada i piulada, en favor de Francesc de Dalmases.

A toro passat no és difícil deduir com deuria anar la gestació del perfil de Joana Masdeu: convindria fer-ho a Twitter, on propis i estranys ja sucaven pa a plaer amb la filtració de l'informe, i fer-ho a través de la veu d'una dona i periodista per contrarestar la veu de la periodista intimidada.

Pel que fa al nom, naturalment calia trobar-ne un de disponible i, això també és collita pròpia, que tractant-se d'una periodista no només fos versemblant, també que ressonés credibilitat; i no sé a vosaltres, però jo va ser escoltar el nom de Joana Masdeu i pensar en el periodista Jaume Masdeu, que entre d'altres responsabilitats sobretot recordem per la seva feina de corresponsal de Televisió de Catalunya a Brussel·les.

Potser no va anar així, la gestació del perfil, però tant li fa; el problema d'aquest perfil no ha estat tant la seva existència, al capdavall són molts més dels que ens pensem els perfils falsos que piulen a Twitter de forma intencionadament partidista, sinó que l'hagessin enxampat i neutralitzat, des del propi periodisme, de forma fulminant.

Va ser curiós observar com, eliminat el perfil de Joana Masdeu, molts altres situaven al mateix nivell de falsedat el perfil Fra Jeremies, defensor de les essències d'ERC i flagell, entre d'altres, de Junts. Fra Jeremies pot agradar més o menys però no és un perfil fals (que no és ver, que per error o engany no correspon a la veritat), és un perfil anònim (que no fa conèixer el seu nom).

I si bé és cert que, com darrere de Joana Masdeu, no sabem qui hi ha rere el perfil Fra Jeremies, el "monjo" no amaga ser un personatge, la màscara d'algú, mentre que Joana Masdeu volia fer-nos creure que de debò era algú, una persona real, una periodista amb tota la càrrega simbòlica que això comporta i que li volia donar una pàtina de credibilitat.

La curta i dissortada vida del perfil Joana Masdeu no ha estat en va i més enllà de les derivades i conseqüències polítiques que aquest intent fallit, i maldestre, de revertir la reputació d'un polític, ens ha recordat que s'atrapa abans un mentider que un coix, i per coix que pugui anar Fra Jeremies (cas que en sigui o hi vagi), Joana Masdeu ja no el podrà atrapar ni rebatre.

Article publicat a la Revista Mirall. 

Després de l'1 d'octubre

Després de l'1 d'octubre, fa cinc anys, estàvem en plena efervescència. A pesar dels cops, de les porres i de la brutalitat policial, fa cinc anys estàvem en plena efervescència. Després de l'1 d'octubre i després del 3 d'octubre teníem un país mobilitzat al carrer i, aleshores sí, el món ens mirava.

Després de l'1 d'octubre, avui, l'efervescència s'ha evaporat i ara regna un espès ambient hostil que empastifa Twitter, també la vida parlamentària, de retrets creuats entre independentistes, sobretot entre partits independentistes i, afortunadament, ara el món no ens mira.

Cinc anys després commemorem el referèndum de l'1 d'octubre i l'aturada del país del 3 d'octubre amb un govern independentista regalant-nos una profunda crisi, un sisme que, tot fa preveure, l'esquerdarà en qüestió de dies. Aquest govern difícilment pot arribar més lluny.

Què ha passat aquests cinc anys per llençar a la paperera de la història el 52%? Què s'ha fet malament per transferir l'energia focalitzada en la independència i la lluita contra la repressió de l'estat a la lluita fratricida entre partits independentistes?

Potser cinc anys encara no ens donen prou perspectiva, però sí la suficient per veure, clarament i nítida, que la lluita fratricida entre l'espai post convergent i ERC sempre hi ha estat, tot i que en alguns moments aquesta lluita ha estat de més baixa intensitat, possibilitant arribar a acords, fins i tot a una llista conjunta, però quan les circumstàncies han estat exigents, molt exigents, les divergències han aflorat i, com ara i després de la proclamació i suspensió de la independència, han estressat i esquinçat el govern.

És evident que la repressió, el 155, la presó i l'exili i els indults han atiat el foc de les diferències i quan la marea de la independència ha baixat, les divergències s'han fet tan visibles i presents com el campanar del pantà de Sau aquest estiu. ERC i Junts potser comparteixen el mateix destí però no el camí per arribar-hi: ni la ruta, ni l'estratègia.

De la mateixa manera que l'escorpí no pot evitar picar la granota que el duu a l'altra riba, els partits polítics, també els independentistes, no poden evitar ser fidels a la seva naturalesa i deure's sobretot a sí mateixos per guanyar eleccions i atresorar el màxim poder per governar; governar una autonomia, una diputació, un ajuntament, picant fins i tot, si cal, a la granota que els duu a l'altra riba.

Després d'aquest 1 d'octubre, assumim-ho, els retrets, recels i desconfiances entre Junts i ERC pesen massa dins i, sobretot, fora del govern; potser aquesta crisi de govern, simplement, marca el final d'un procés, del procés, i convé fer foc nou. I no és qüestió de passar pàgina, sinó d'escriure'n una altra.

Article publicat a la Revista Mirall.

La vida dels altres

La pel·lícula alemanya "La vida dels altres", estrenada l'any 2006, fa un retrat cru, també dolorós, de l'espionatge de la Stasi, la policia secreta de l'antiga República Democràtica d'Alemanya (RDA), que podria ser molt republicana i molt alemanya, però que era molt poc democràtica.

La pel·lícula narra les vivències i contradiccions d'un espia, un convençut comunista de vida espartana, mentre vigila un dramaturg per desig del Ministre de Cultura, que encara desitja més la xicota del dramaturg.

La pel·lícula mostra amb molta versemblança i fidelitat les tècniques d'espionatge de l'època, a mitjans dels anys vuitanta, a les acaballes de la Guerra Freda i pocs anys de la caiguda del Mur de Berlín: cablejat del pis del dramaturg, ocultació de micròfons al més pur estil del gerro de flors del restaurant "La Camarga", enregistrament de converses, redacció d'informes...

D'espionatge a casa nostra també en tenim, tot i que ara, com hem vist amb el cas "Pegasus", els telèfons mòbils són els espietes, els delators. Però no he recordat la pel·lícula per aquests casos ni circumstàncies, sinó per, com li passa a l'espia de la Stasi, com les vides dels altres semblen alterar, d'una o altra manera, la nostra.

Hi pensava setmanes enrere amb la tornada de l'exili a Suïssa d'Anna Gabriel, ex diputada del Parlament de Catalunya, i amb la marxa de Jordi Cuixart, ex President d'Òmnium Cultural, al país helvètic. La tornada d'ella i la marxa d'ell van generar molt debat i controvèrsia, especialment a Twitter, i em va sorprendre com moltes persones s'indignaven amb les seves decisions, com si la vida de l'Anna Gabriel i d'en Jordi Cuixart els pertanyés, com si els haguessin de demanar permís, o perdó.

Arriba a ser malaltissa l'obstinació d'algunes persones d'escrutar minuciosament cada gest, cada verb, cada manifestació dels nostres polítics, com si cada decisió hagués de ser transcendent, cada moviment una jugada mestra. Que no tenen vida pròpia?

Observen la vida dels altres com escoltava el solitari espia de la Stasi la vida del dramaturg, tot i que si bé aquest, a la pel·lícula, arribava un moment que buidava de transcendència els seus moviments, escrivint informes amb dades irrellevants per exonerar-lo de tota sospita, els eixelebrats de Twitter cerquen en qualsevol detall suficient motiu d'escarn i de denúncia, d'indignació, moltes vegades gratuïta.

Com si no en tinguessin prou amb la seva, es desviuen criticant la vida dels altres aixecant trinxeres, murs entre suposats aliats que estan esdevenint massa infranquejables; així ens va. Potser hem de tornar a aprendre allò de viure i deixar viure, i que a l'Anna Gabriel li vagi molt bé aquí, i a en Jordi Cuixart allà.

Article publicat a la Revista Mirall.

Laura Borràs, final de temporada

La telenovel·la nostrada "Com si fos ahir" va tancar temporada fa una setmana amb un, segons van recollir les cròniques i crítiques televisives, melodramàtic episodi final, emès en horari de màxima audiència. El cinc de setembre, el nou i discutit primer dia d'escola, el serial televisiu seguirà desgranant les seves embolicades i rocambolesques trames.

Uns dies més tard el Parlament de Catalunya també va tancar temporada, curs polític que en diem, amb un melodramàtic episodi final emès dijous en horari de màxima audiència informativa, l'hora del Telenotícies Migdia. El plat fort de l'episodi va ser la suspensió de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i la guarnició van ser la discutida i discutible taula de diàleg i l'agònica nova proposta de la candidatura dels jocs d'hivern, en un desesperat intent del govern abans de l'inevitable desgel.

A principis de setembre sabem que es reprendrà el serial televisiu i que s'iniciarà un nou curs escolar. També ho farà el curs polític i caldrà veure fins a quin punt el sisme per la suspensió de Laura Borràs ha fet caure un govern cada vegada més acostumat a trontollar, alhora també a resistir, a sobreviure, a mal viure si voleu.

Borràs va morir (institucionalment) matant en un dur i cru estirabot en forma de compareixença en la que va alliberar tota la ràbia i bilis acumulada: titllar a ERC i la CUP, se suposa que els companys de viatge del 52%, d'hipòcrites no és poca cosa. Borràs va morir (institucionalment) defensant-se a capa i espasa i el seu encaparrament de no dimitir ni fer cap pas al costat formen part de la seva legítima defensa. Sentint-se i declarant-se innocent amb tanta contundència com vehemència, hom no espera d'ella, tampoc del partit que presideix i que de moment la defensa a ultrança i sense fissures, que faci ni un sol gest que pugui indicar, ni tan sols insinuar, el contrari: no donarà el braç a tòrcer, no farà cap concessió.

D'aquí el seu enroc, la seva persistència a mantenir-se en el càrrec, a aferrar-se, com li recrimina molta gent, a la cadira presidencial. Per això Laura Borràs arremet contra tot i tothom que qüestioni la seva innocència flanquejada, a banda del seu partit, sobretot pel seu fidel estol de fans incondicionals que té, i es manifesten, especialment a Twitter, més que al carrer.

El curs polític es tanca amb Borràs suspesa com a diputada i despullada de la institucionalitat de la presidència del Parlament. Quan s'iniciï de nou cada trama seguirà el seu curs, també la de l'afer Borràs i caldrà veure, d'entrada, si el govern encara es manté dempeus i resisteix la creixent pressió per a que es trenqui, tot i tenir cada vegada més peus de fang; també caldrà estar molt atents al judici oral, al procés i a la corresponent sentència. Fins on resistirà Junts la resistència granítica de Laura Borràs?

El curs polític s'ha tancat amb la presidenta del Parlament suspesa i l'interrogant és si a la propera temporada Laura Borràs serà sentenciada, o si abans caurà el govern. De moment la independència no hi és, ni se l'espera.

Article publicat a la Revista Mirall.

De mal borràs

Aquests darrers dies un nou sisme posa a prova la solidesa de l’independentisme en general, i del govern en particular, amb epicentre a la presidència del Parlament de Catalunya, ara que sembla que Laura Borràs és a un pas de ser processada per la presumpta concessió irregular de contractes quan era la responsable de la Institució de les Lletres Catalanes.

Tot i que la partida encara es juga al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en cas que s’obrís el judici oral la partida es jugaria primer al Parlament de Catalunya, que hauria de resoldre què fer amb la presidenta: sostenir-la o deixar-la caure.

Malgrat encara no hem arribat a aquesta pantalla els partits polítics van marcant la seva línia i les dels partits independentistes no són (oh sorpresa!) precisament convergents, sinó tot el contrari. El futur polític de la presidenta del Parlament pot anar de mal borràs abans de trepitjar el TSJC per la manca d’unitat política dels partits independentistes en la seva defensa, i de nou al govern li veurem les costures, a risc que s’esquincin encara més.

Que pel TSJC hi hagi prou indicis per jutjar Borràs de prevaricació, frau, falsedat documental i malversació fa arrufar el nas d’ERC i la CUP fins al punt que la presidenta Forcadell i ERC l’han convidat subtilment (?) a dimitir, diuen que per preservar la dignitat de la institució, situant la possible acusació de Borràs a quilòmetres lluny de la repressió política de l’estat espanyol: no és repressió, és presumpta corrupció, es llegeix entre línies, quan no literalment.

Abans que ho faci el TSJC, fins i tot abans que pugui fer-ho un jurat popular com ha demanat Laura Borràs, a la presidenta la sentenciarà el Parlament, a risc que, amb ella o sense, l’independentisme segueixi irremeiablement de mal borràs.

El borràs, defineix el diccionari, és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar”, el “teixit bast fet amb aquesta estopa”. Amb Borràs la qüestió és si és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar” o si encara és un actiu polític a preservar, a banda de per a Junts, per a l’independentisme.

Lluny de calmar-lo, l’afer Borràs pot intensificar el sisme fent trontollar encara més l’estabilitat del govern de la Generalitat i fent tan sols pessigolles a l’estat i al govern espanyols. En aquest cas, si hi ha jugada mestra em declaro incapacitat per veure-la, ni tan sols olorar-la…

Article publicat a la Revista Mirall.

El retorn del rei, emèrit

Fa temps que es reclama una sèrie televisiva sobre la monarquia espanyola, a l'estil "The Crown". La sèrie, no em negareu, també donaria per moltes temporades i un munt d'episodis, un dels quals podria dur, sens dubte, aquest mateix títol: "El retorn del rei, emèrit."

La saga borbònica podria ser tant o més llarga que la d'El Senyor dels Anells i per sub-trames no quedaríem: només amb les amants del rei emèrit es podria fer una sèrie sencera, a amant per capítol!

Amb el seu polèmic i controvertit retorn, entre aplaudiments i regates, a despit segurament de la casa reial i el govern, Joan Carles I ha fet gala de la seva renovada fatxenderia mostrant-nos finalment que en realitat ara és més "bribón" que "campechano".

Dóna el diccionari de la RAE dues definicions de la paraula "bribón". La primera diu "Haragán, dado a la briba", i "la definició d'"haragán" s'ajusta molt al personatge: "Que rehúye el trabajo." Ell rebutja el treball i tota responsabilitat... "Birba" significa "Holgazanería picaresca".

La segona definició de "bribón" segueix en la línia i ens ofereix dos altres termes: "Pícaro, bellaco".

A la definició de "pícaro" podem sucar-hi pa: va de llest i espavilat a trampós i desvergonyit, danyós i maliciós per acabar amb una definició més literària, encara que igualment adient, ajustada al nostre temps: "Personaje de baja condición, astuto, ingenioso y de mal vivir, protagonista de un género literario surgido en España en el siglo XVI." 

Pel que fa a "bellaco", el diccionari hi afegeix dolent, murri, roí, astut, sagaç i, en una darrera accepció d'origen mexicà, difícil de governar. En fi, que ens ho expliqui el seu fill, Felip VI!

El desplegament de qualificatius és tan generós com evident; ei, i no ho dic jo, tot això, ho diu la RAE!

Amb el seu retorn el rei emèrit se'n riu de nosaltres i possiblement també ho feia quan li compràvem aquest aire "campechano" mentre navegava amb el "Bribón"; el cert és que a la seva manera ell ja ens ho deia, com era; a banda d'un Borbó, tot un "bribón", brivall en català, que vol dir "Home de la púrria, de la briva."

Mentre esperem la sèrie televisiva ens quedem amb el serial, que en aquest cas, també, la realitat segur que supera la ficció!

Article publicat a la Revista Mirall.

El dret a l’educació… en el lleure!

L'hora dels adéus d'uns campaments d''estiu. Foto: Roger Casero

L’educació és un dret; així ho expressa la Convenció sobre els Drets de l’Infant que les Nacions Unides van aprovar el 20 de novembre de 1989.

En l’article 28 de la Convenció els estats membres reconeixen el dret de l’infant a l’educació i amb aquest objectiu l’articulat proposa una sèrie de mesures que aquests han de prendre per a garantir aquest dret, entre elles i en primer lloc la implantació de l’ensenyament primari obligatori i gratuït.

Sens dubte el reconeixement d’aquest dret va suposar, i suposa encara, un important avenç en els drets humans en general, encara avui no respectats arreu del planeta tal i com entitats com Amnistia Internacional denuncia, i dels drets dels infants en particular, no assolits encara plenament, com tantes vegades Unicef ens recorda.

Avui en dia, però, el concepte d’educació que emana de la Convenció sobre els Drets dels Infants ha quedat superat, doncs sobretot es refereix a l’educació en l’àmbit escolar, aquella que anomenem educació formal o reglada, però no fa referència explícita, en l’article 28, a l’educació no formal o no reglada, més vinculada al lleure, ni a l’educació informal, més vinculada al concepte de ciutat educadora.

L’educació avui supera els propis murs de l’escola, no en va el primer agent educatiu no és l’escola sinó la família. Al capdavall l’educació és un conjunt de peces que formen, totes elles, un trenca closques sempre inacabat, ja que:l’educació és per a tota la vida!

L’educació en el lleure és una peça important d’aquest trenca closques, tot i que massa sovint s’ha menyspreat considerant-la secundària, menor, quan conté elements essencials per a la formació i educació dels infants, elements que no sempre l’escola ofereix.

Les activitats de lleure, sobretot en períodes no lectius com les vacances d’estiu, són part de la solució per als pares i mares que en aquest període treballen, però en realitat esdevenen un gran actiu en la formació dels infants que hi participen: d’entrada responen a una necessitat temporal dels pares i mares, però de sortida donen resposta a una necessitat vital dels infants: créixer i educar-se compartint, jugant, participant…

Casals, colònies o campaments d’estiu, de temàtiques diverses (esport, música, teatre, natura…), esdevenen espais de creixement personal on els infants aprenen i s’eduquen amb eines i metodologies diferents que a l’escola, diferents però complementàries: l’educació en el lleure no vol ni ha de substituir a l’educació formal, sinó que ambdues són complementàries i juguen un paper important en l’educació dels infants, com l’educació informal, encara més invisible, però igualment necessària!

En un informe de l’any 2012 sobre el dret a l’educació a Catalunya Unicef parla del dret a l’educació “ampliat”, donant a l’educació aquesta visió àmplia i holística que inclou, també, l’educació en el lleure.

Diu un proverbi africà que per educar un infant es necessita tota una tribu; l’educació en el lleure, es consideri o no un dret, també ha de formar part, forma part, de la tribu!

Article publicat a la Revista Mirall el 6 de juliol de 2015.

Aturats als 45

En Josep té 54 anys i està a l’atur. En Josep ha treballat de manera quasi ininterrompuda durant més de 35 anys fent de comercial i transportista… La darrera feina va ser per una feina temporal, un contracte d’encara no dues setmanes, per la que va cobrar, com us podreu imaginar, una misèria.

El principal objectiu d’en Josep és treballar, treballar i sobretot cotitzar com a mínim durant 90 dies abans no compleixi els 55 anys. Cotitzar aquests 90 dies per ell representa poder accedir a una prestació menys precària en cas de no poder seguir treballant, i sobretot quan se li esgoti la prestació d’atur.

A banda de preparar-se per a treballar, en Josep, com tants altres aturats majors de 45 anys, s’han fet experts en la legislació que regula les prestacions i subsidis d’atur, doncs comprendre’n els requisits esdevé, fins i tot per als avesats en la matèria, un autèntic sudoku de nivell alt!

La immensa majoria dels aturats majors de 45 anys han treballat molt, i molt dur, fins que el mercat laboral, en crisi com l'economia en general aquests darrers anys, els ha escopit; ara la majoria d'aturats de llarga durada són, precisament, els majors de 45 anys.

Estem parlant, en general, de persones amb un nivell formatiu bàsic, que han treballat durant molts anys en un o pocs sectors i que són de difícil reciclatge; a banda de desesperats per no trobar feina, també es desesperen tot fent cursos de formació que els entretenen més que no preparen per a ser de nou actius al mercat laboral.

Però el que més preocupa als aturats majors de 45 anys, com en Josep, és el seu futur. Al bell mig del període crític de cotització per a la jubilació veuen com la seva precarietat no es conjuga només en temps de present, sinó que també ho fa en temps de futur: els subsidis, prestacions i fins i tot els salaris precaris d'avui faran més precària també la seva jubilació, per més que de joves haguessin cotitzat amb imports més elevats.

En Josep té un problema i ell ho sap, n'és ben conscient; però el dels aturats majors de 45 anys no és només un problema per qui estan en aquesta situació, és un greu problema social que afecta a tot l'entorn familiar, afectant no només a la seva economia, també, d'una manera sistèmica, a la seva salut i la de qui l'envolten.

En Josep té 54 anys, està a l’atur i el seu principal objectiu és treballar, i sobretot cotitzar, 90 dies abans no en faci 55! De moment encara segueix, seguim, cercant feina!

Article publicat al número 7 de la Revista Mirall en pdf.

Un Oscar per la igualtat

Patricia Arquette amb el discurs a una mà, i l'Oscar a l'altra! Foto: John Shearer/Invision/AP

El seu paper de mare a la pel·lícula “Boyhood” li va valer a Patricia Arquette l’Oscar a la millor actriu secundària, tot i que el seu discurs la va convertir, sens dubte, en una de les grans protagonistes de la darrera gala dels premis de l’acadèmia nord-americana del cinema.

El seu no va ser discurs improvisat, ans al contrari, va ser un discurs preparat i premeditat en el que va destacar, a banda dels agraïments de rigor, la seva dedicatòria a “cada dona que ha donat a llum a cada contribuent i ciutadà d'aquesta nació”. Una dedicatòria que no era més que l’avantsala de la seva reivindicació: “Hem lluitat per la igualtat de drets de tot el món; és el nostre moment per aconseguir igualtat de salaris d'una vegada per totes, i igualtat de drets per a les dones dels Estats Units d'Amèrica”.

Tenia molt clar Patricia Arquette quin era el missatge que volia donar aprofitant la finestra global que li oferia la gala dels Oscar i d’entre totes les reivindicacions possibles ella va triar la de la igualtat salarial entre homes i dones.

En motiu del Dia per la Igualtat Salarial, que es commemora cada 22 de febrer, la UGT de Catalunya i la Fundació Maria Aurèlia Capmany van presentar un informe sobre la bretxa salarial entre homes i dones a Catalunya, que es situa, segons l’inforrme, en un 24,8% a Catalunya.

Patricia Arquette als Estats Units d’Amèrica, la UGT a Catalunya i tants altres estaments arreu del planeta demostren que la desigualtat salarial entre homes i dones és un problema estructural del mercat laboral i que no és només un mal endèmic, és també un mal epidèmic i pandèmic, un problema global.

El 8 de març commemorarem de nou el Dia Internacional de les Dones, a Catalunya amb la voluntat de “moure fitxa per l’equitat de gènere”; aquesta és precisament la clau, moure fitxa! La desigualtat està més que estudiada i demostrada, més que denunciada i clamada, però ni una cosa ni l’altra, malgrat han servit per avançar, l’han eliminat, sinó que perviu encara amb massa naturalitat, cercant, com els virus resistents, noves mutacions per no desaparèixer.

Molt em temo que si Patricia Arquette mereix de nou guanyar un Oscar al llarg de la llarga carrera cinematogràfica que encara té per davant podria recuperar el mateix discurs i llegir-lo de nou literalment!

Tan de bo aviat guanyi de nou un Oscar... i tan de bo jo m’equivoqui!

Article publicat al número 6 de la Revista Mirall en pdf.

Mil dos-cents quinze

Si les comparacions són odioses aquesta ho és encara més! Si convenim que el salari mig espanyol de l’any 2013 va ser, arrodonint-lo, de 26.000 € l’espanyol mig hauria d’haver començat a treballar l’any 1215, fa 800 anys, per guanyar els 20.800.000 euros que Leo Messi guanya en un any!

El càlcul el fa una pàgina web de la BBC publicada aquest mes de febrer que permet comparar els propis ingressos amb els de futbolistes i entrenadors dels principals equips de futbol europeus.

D’entre les diverses xifres comparatives que els resultats de la cerca ofereix apareix també la gran diferència de gènere que hi ha en l’esport d’èlit: Messi guanya 95 vegades més que Alex Morgan, futbolista nord-americana i una de les més ben pagades (282.000 $/any).

La distància entre els més rics i la resta, no necessàriament els més pobres, és cada vegada més gran, fet que genera, inevitablement, desigualtat. Aquest mes de gener Oxfam aportava en un informe un titular que no fa més que constatar aquesta desigualtat: l'1% més ric de la població mundial (70 milions de persones) podria acumular tanta riquesa com la resta del planeta (7.000 milions de persones); tenir-ho tot i voler més és l’anhel, denuncia Oxfam, dels més rics.

Al llarg del segle vint, també del present, les desigualtats no han parat de créixer i més ho faran si des dels estats, en el nostre cas també des d’Europa, no s’hi intervé. Són moltes les mesures que es poden prendre i una de molt necessària, i cada vegada més exigida, és la proposta de regulació del salari màxim establint que no sigui “x” vegades (12 vegades, 25 vegades?...) superior al salari mínim establert, salari que més que mínim, hauria de ser decent!

13 minuts és que el temps que inverteix Leo Messi per guanyar el mateix que un espanyol mig guanya en una setmana. Amb els poc més de 3 minuts (essent molt generós) que tu has invertit per llegir aquest article Leo Messi ja ha guanyat més de 100 €; l’espanyol mig, tot just 15 cèntims…

Article publicat a la Revista Mirall.

Brots verds, atur negre

Mariano Rajoy, president del govern espanyol, va fer poca fortuna a finals de l’any passat deixant anar aquest titular: "en molts aspectes, la crisi ja és història". Va reblar el clau afirmant que les que s’apropaven serien les primeres festes de Nadal de la recuperació.

Dies després el propi Rajoy va matisar les seves pròpies paraules fent un petit afegitó: "la crisi és història del passat però no ho són les seves seqüeles".

Al seu dia el president Zapatero també va veure néixer brots verds a l’economia espanyola, però allò va semblar més un miratge que una realitat; ara Rajoy també albira el principi de la recuperació i, més enllà dels taulells dels petits negocis, les comandes dels proveïdors o les taules dels restaurants, exemples que ell mateix va fer servir per demostrar la recuperació, hi ha indicadors més fiables que poden fer-nos veure que tal vegada sí, ara sí, l’economia es recupera, o no s’enfonsa més, que no és el mateix però s'hi acosta!

Més enllà de les urgències electorals de Rajoy i fins i tot en el cas que sí, que efectivament deixem d’anar a menys i l’economia, alguns sectors i algunes empreses es vagin recuperant, hi ha quelcom que malauradament no recuperarem: l’ocupació!

A principis d'aquest any l'Organització Internacional del Treball (OIT) advertia en un informe (Perspectives socials i de l'ocupació en el món – Tendències 2015) que l’atur a Espanya no baixarà del 21% fins a finals d’aquesta dècada, és a dir, que la recuperació econòmica no farà baixar l’atur ni ens allunyarà, per tant, de la precarietat laboral.

Els brots verds, d’haver-n’hi, arrelaran poc i faran pocs fruits i menys flors, doncs el camp on broten és erm, precari, com són precàries tantes feines que sí, permeten treballar, però no defugir la pobresa i el risc d’exclusió.

Parafrasejant el president espanyol hom podria dir “en molts aspectes, Rajoy, com la crisi és història”! Però la història de debò la farem quan no sigui el president de torn, sinó nosaltres, qui certifiquem la defunció de la crisi, d’aquesta crisi!

Article publicat al número 5 de la Revista Mirall en pdf.

Els beneficis socials de la Grossa de Cap d’Any

Tots els beneficis dels productes de la Loteria de Catalunya, també els de la Grossa de Cap d’Any, es destinen des de sempre a programes socials, és a dir, a programes de protecció de la infància, de la tercera edat i de les persones amb discapacitat.

La Grossa de Cap d’Any, el nou i flamant producte de Loteria de Catalunya, va ser notícia l’any 2013 per la seva estrena i aquest final d’any ho ha estat per no haver repartit el primer premi i pràcticament tot el tercer premi; els diners no repartits se’ls queda la Generalitat. Els beneficis d’enguany de la Grossa de Cap d’Any, uns 8,2 milions d’euros, es destinaran a projectes socials del Departament de Benestar Social i Família.

El titular que la consellera Munté ens va deixar (“hem guanyat tots”) sona a premi de consolació, doncs quan juguem a la loteria esperem que els premis, en especial el premi gros, es reparteixin entre els qui han jugat i, malgrat el noble destí a que van destinats els beneficis, hom no pot evitar pensar que en aquesta ocasió, com al Monopoly, la banca sempre guanya!

Comptat i debatut, resulta més efectiva la Grossa d’enguany que la Marató per la pobresa celebrada aviat farà tres anys. Aleshores  es van recaptar més de 4,5 milions d'euros, que es van destinar a 40 projectes socials de 75 entitats del tercer sector social de Catalunya, projectes molt diversos i dels quals, un per un, se’n podia tenir coneixement.

És una indiscreció preguntar a les persones premiades a què destinaran els diners guanyats, però quan qui els guanya és l’administració publica la pregunta no és gens indiscreta, ans al contrari, és una pregunta més aviat necessària.

Per acabar-me de fer meu el premi de la Grossa (“hem guanyat tots”) em caldria saber concretament a quins projectes socials es destinaran els beneficis. Llavors sí, amb informació i transparència, haurem guanyat tots!

Article publicat al número 4 de la Revista Mirall en pdf.

Nadal sense ànim de lucre

El Nadal, ens agradi o no, és sinònim de consum, que es dispara en aquestes dates en molts sectors, però també de solidaritat, tot i que hi ha qui la vesteix de caritat amb gales i “telemaratons” que busquen més remoure’ns les entranyes, més que la consciència, perquè esquitxem quatre virolles. Consum i solidaritat, però, lluny de ser antagònics bé poden trobar-se per formar un interessant i potent binomi transformador.

Aquest Nadal us proposo que posats a ser solidaris ho siguem d’una forma més natural o, com es diu ara, més orgànica: resignats a que poc o molt haurem de consumir podem fer-ho alhora satisfent la nostra fam i set de justícia, de justícia social, més que no, com deia aquell, ser solidaris per caritat humana!

Hi ha a quasi tots els nostres pobles, barris i ciutats organitzacions sense ànim de lucre que des de la noblesa dels seus fins treballen i lluiten dia sí, dia també, per causes necessàries; organitzacions que tenen activitats productives amb valor afegit i en les que podem trobar aquell producte, regal o servei que per Nadal, ara que s’acosta, o tot l’any, podem necessitar.

En podem dir consum responsable, consum amb valor social o consum socialment responsable; de fet tan és perquè en aquests casos el nom sí fa la cosa!

El millor regal que aquest Nadal ens podem fer és contribuir amb les nostres compres quotidianes a l’economia social i solidària, donant valor no només als productes que comprem, sinó sobretot al destí dels nostres diners.

Article publicat al número 3 de la Revista Mirall en pdf.

L'altre crim de Bordils

 Bordils és un petit poble del Gironès que si és notícia, setmana sí, setmana també, és gràcies a la magnífica trajectòria que el seu equip d’handbol traça de fa dues temporades a la Divisió d’Honor Plata, per entendre’ns la segona divisió de l’handbol estatal.

Aquests darrers dies, però, Bordils ha passat de la secció d’esports dels mitjans de comunicació a la de successos pel doble assassinat d’uns presumptes lladres comès per uns “cultivadors” de marihuana: delinqüents de curta volada passant comptes entre ells!

Però no són els detalls del crim el que m’interessa, sinó algunes circumstàncies personals dels dos homes detinguts.

Un dels homes, l’acusat d’assassinar els presumptes lladres, és un paleta a qui la crisis, i segurament mals negocis, van arruïnar i va trobar, ben segur, en el cultiu de marihuana una manera més fàcil i ràpida de guanyar diners, tot i que no exempta de riscos. Oficialment deuria constar com a aturat major de 45 anys de llarga durada i és precisament aquesta condició el que li va permetre, a través d’un pla d’ocupació del Consell Comarcal, començar a treballar com a escombriaire al mateix poble de Bordils, on vivia des de feia uns anys.

L’altre home detingut, amic del primer, vivia a casa d’aquest a Bordils des que, a finals de novembre, havia sortit en llibertat de la presó després de complir una condemna per un delicte de lesions en circumstàncies similars, tot i que no amb resultats tan fatals, als del crim de Bordils.

És a dir, els dos detinguts pel crim de Bordils són un home que feia dues setmanes havia tornat a treballar i un altre que feia tres setmanes havia sortit en llibertat de la presó. Ignoro si el primer, amb la feina d’escombriaire, s’havia plantejat deixar el cultiu de marihuana i si el segon, amb la llibertat recuperada, s’havia plantejat allunyar-se de les activitats delictives; o bé si, pel motiu que sigui (deutes, amenaces), ni un ni l’altre no podien abandonar el cultiu de marihuana...

És aquest, possiblement, l’altre crim de Bordils: desaprofitar les segones (o terceres, o enèsimes) oportunitats!

La inclusió social i la reinserció no és mai completa sense el ferm compromís i esforç de les persones excloses i recloses, doncs són elles les que, amb el suport de programes i professionals, han de recórrer el camí, ple d’entrebancs, que els allunya del risc d’exclusió.

Tan per un com per l’altre, el destí, la fatalitat o la pitjor de les decisions, ara ja tan és, els han fet perdre un tren en el que no sé si tenien seient reservat; tal vegada no era aquest el seu tren, si hi ha algun tren que els espera!

Amb el pas dels dies Bordils anirà tornant a la seva normalitat i els dos detinguts podran seguir, entre la presó preventiva i les sales d’espera dels jutjats, les gestes de l’equip d’handbol des de les pàgines d’esports dels mitjans de comunicació.

Article publicat el dimarts 16 de desembre a la Revista Mirall.

Ser ric no és un delicte

Il·lustració: Dan Perjovschi

Ser ric no és un delicte, però si ho fos a Espanya augmentaria considerablement el nombre de delinqüents!

A Espanya els rics són més i més rics, la classe mitjana és més pobre i els pobres ja no poden ser-ho ni de solemnitat!

A Espanya els rics són més, en nombre, i més rics, en riquesa. Segons l‘Informe sobre la Riquesa Mundial de 2014 de “Credit Suisse” a Espanya el 2014 hi ha 89.000 milionaris més que al 2013, xifra que representa un augment del 24%. El mateix informe apunta que el 10% dels més rics posseeixen més del 55% de la riquesa. Mesos enrere Forbes anunciava que unes 30 famílies espanyoles, les més riques, acumulen fins a 32.000 milions d’euros.

La classe mitjana és més pobre; la capacitat d’estalvi dels treballadors s’ha reduït aquests darrere anys i cada vegada són més les dificultats de la classe mitjana de fer front a les despeses corrents i fins i tot a les inesperades: reparació o compra d’electrodomèstics, de vehicles, etc.

Els pobres ja no poden ser-ho ni de solemnitat! Els propers 28 i 29 de novembre la Fundació Banc dels Aliments organitza de nou el Gran Recapte, campanya de recollida d’aliments que té per objectiu donar resposta a les urgències alimentàries de les persones més necessitades. Iniciatives com el Gran Recapte diuen molt, i molt bé de nosaltres, doncs posen en valor la solidaritat de la gent, però són alhora un mal símptoma, ja que són l’evidència de les grans desigualtats que hi ha entre els més rics i els més pobres, desigualtats que no han parat de créixer aquests darrers anys.

Ser ric no és un delicte, però l’increment desmesurat de la riquesa genera desigualtat, que tampoc és un delicte, però sí un greu problema social que cal combatre! Que els rics siguin més i més rics esdevé un problema quan els pobres són, alhora, també més i més pobres!

Ser ric no és un delicte, ja ho sabem: feta la llei, feta la trampa!

Article publicat a la Revista Mirall el 18 de novembre de 2014.