dissabte, 30 de juliol del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Sex Pistols i "Holidays In The Sun"


Diu la història, o la llegenda, en aquesta ocasió tan se val, que el mític grup de punk Sex Pistols se'n va anar de vacances a l'illa de Jersey amb l'original idea de prendre el sol, però resulta que els van haver de fer fora pel seu mal comportament; ens ho podem imaginar i no ens allunyarem massa de la realitat, del que deuria passar...

Així doncs van canviar el destí i van fer via cap a Alemanya, on els components del grup, malgrat la decadència de Berlín, encara amb el el seu mur, o potser precisament per això, diuen que van passar-s'ho d'allò més bé!

Aquesta història, o potser llegenda, tan li fa, és part del rerefons d'aquesta cançó, "Holidays In The Sun", una de les grans del grup de referència, no precisament per la seva excel·lència musical, del punk: Sex Pistols!

Bones vacances, siguin o no al sol!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 29 de juliol del 2016

Video de la setmana: I'm On Vacation


Rhett and Link són un duet còmic nord-americà que es defineixen com a "Internetainers", fruit de la suma de les paraules "Internet" i "entertainers" (animadors).

Amb 10 anys de vida són molts els esquetxos i vídeos còmics musicals que han publicat a YouTube, alguns d'ells fenòmens virals amb milions de visites, com aquest divertit "I'm On Vacation" (estic de vacances!), que varen publicar fa dos anys...

Aquest parell en viuen de tots colors, però com diuen a la cançó, tot està bé, tot és genial, perquè estan de vacances!

Suposo que aquesta deu ser l'actitud, sempre que t'asseguris que les tens aprovades!



Bon divendres i, si en feu, millors vacances!

dijous, 28 de juliol del 2016

Olor de vacances


Ja em sembla notar la salabror de l'aigua del mar sobre la pell i als llavis, i assaborir el despertar lent dels matins sense pressa, sense més pressa que clavar el para-sol a la platja a una hora prou digne!

Ja albiro a prop el canvi de rutina i d'obligacions, més laxes i primàries: menjar i dormir entre les imprescindibles! I entre mig llegir molt, córrer regularment i escriure un xic per no perdre l'hàbit, ni la forma!

I sé que em farà mandra fer les maletes per descobrir un nou destí, d'aquells que quan et són massa familiars ja és hora de marxar, als que no hi claves ni una arrel però hi deixes un bon bocí de vida compartida amb els companys de viatge: en el meu cas la família (encara) sencera!

Ja ansiejo no saber, despreocupat, en quin dia de la setmana visc, de veure el calendari com una nebulosa quadrícula de dies amb més plaers marcats que obligacions...

Però avui encara sé que és dijous i, com demà que és divendres, encara treballo! Ja oloro les vacances i tinc ganes de tirar-m'hi de cap i endinsar-me en les seves profunditats, com qui es deixa caure en una interminable espiral...

En qüestió d'hores em perdré en les meves vacances d'estiu fins just la vigília de tornar a treballar; llavors amb un llarg i intens sospir agafaré forces per dir-me a mi mateix, i compartir l'endemà amb els companys retornats del merescut descans estival, allò tan català del "sant tornem-hi!", i envejaré sanament els qui com jo avui, flairaran les seves vacances, els que amb orgull defineixen les de setembre com les millors!

Ja em sembla notar l'olor de les vacances... demà m'hi capbussaré sense tapar-me el nas!

dimecres, 27 de juliol del 2016

Les creus grogues



No he trepitjat mai cap d'aquests cementiris sembrats de creus blanques arrenglerades que recorden moltes de les víctimes de la Segona Guerra Mundial. No n'he visitat mai cap però puc imaginar-me la impressió que fan tant des d'una mirada més distant, fitant el camp de creus plantades, com més propera, identificant-ne totes i cadascuna d'elles, prenent consciència de la vida i les vides que allà, per dir-ho d'alguna manera, hi ha sepultades.

Aquest estiu l'ANC ha emulat aquesta impactant imatge en la seva darrera campanya, prèvia a la celebració de la diada, sembrant de creus gorgues algunes places i carrers de Catalunya per "per denunciar que davant un Estat que es mostra insensible amb el patiment dels seus ciutadans i que destrossa el seu sistema sanitari, només ens queda poder construir entre tots un futur millor per a nosaltres, els nostres fills i els nostres néts."

La campanya la motiva la desafortunada expressió “les hemos destrozado el sistema sanitario”, i desafortunada trobo jo també la pròpia campanya doncs caldria especificar, en alguna d'aquestes creus grogues, l'origen català, i del propi govern català d'alguna part de la destrossa del nostre sistema sanitari.

No puc evitar trobar, en aquesta campanya, un excés de demagògia o, si ho preferiu, una gran mancança d'autocrítica! No tots els mals de Catalunya, en general, ni del sistema sanitari català en particular venen d'Espanya i/o Madrid, alguns tenen l'origen, i si voleu l'ADN, 100% català!

És que el govern català, alguna vegada, no ha pres alguna decisió (privatització, retallada) per voluntat i iniciativa pròpia que hom podria considerar lesiva pel sistema públic de salut de Catalunya?

Ni el procés pot ser una cortina de fum ni les envestides, que hi són i cal denunciar-les, del govern i alguns estaments de l'estat espanyol poden ser l'excusa perfecta per atribuir-los tots els nostres mals. En són corresponsables, en som corresponsables, i en tot cas en cada cas en podem discutir els graus i nivells de responsabilitat.

Personalment trobo desafortunada aquesta campanya de l'ANC, que una vegada més vol fer-nos passar bou per bèstia grossa!

Tinc pendent visitar, algun dia, un d'aquests cementiris de creus blanques que recorden algunes de les víctimes de la Segona Guerra Mundial; aquesta performance de les creus grogues, per poc que pugui, me l'estalviaré!

dimarts, 26 de juliol del 2016

Mare, com m'ho faré per trobar "novia"?


Recordo que era petit, però no sabria precisar com de petit era... I recordo més que pregunta que li vaig fer que no la resposta que em va donar la meva mare, possiblement perquè, per més encertada que fos la resposta la pregunta em deuria percudir durant uns anys més: mare, com m'ho faré per trobar "novia"?

Anys més tard, superada aquesta pregunta, van ser uns altres els interrogants, doncs quan has trobat xicota, o la xicota t'ha trobat a tu, són unes altres les inquietuds i incerteses que s'albiren a curt termini, en relació a les relacions de parella i a l'amor, que si bé no són el mateix solen anar, i funcionen millor, si van agafats de la mà!

I quan et sembla que controles el curt termini, quan creus haver trobat les respostes, quan vas deixant enrere mesos i algun any de relació, s'allarga la visió i el curt termini esdevé mig i el mig, ai, ai, ai, llarg! I és aleshores quan, generalment, apareix la pregunta del compromís de llarg termini, el termini de quasi tota una vida!

No recordo les paraules exactes, però sí que vaig tirar del clàssic, curt i directe; si funciona perquè canviar-ho? Sira, et vols casar amb mi? Era el Nadal del 1996 i enrere ja hi havia més de tres anys d'interrogants amb més respostes encertades que errades, però encara, naturalment, amb molts interrogants per endavant, i un de cabdal!

Un any i mig després, avui fa just divuit anys, un sorollós petó, que va ressonar entre les parets de l'església de la Nostra Senyora de la Misericòrdia de Sarrià de Ter, va segellar un compromís que avui segueix vigent i ben viu!

I com tots vosaltres, també jo he descobert que els interrogants no cessen, que cada resposta n'obre de nous, cada nova situació noves incerteses, cada pas endavant implica com a mínim un nou interrogant, cada pas enrere noves preguntes, i cada pregunta noves respostes...

Mare, com m'ho faré per trobar "novia"? Que innocent em sembla avui, aquesta pregunta mentre recordo aquell calorós diumenge 26 de juliol de 1998, una pregunta tan innocent com, possiblement, necessària! Una pregunta que, com tantes altres, ens ajuden a créixer!

dilluns, 25 de juliol del 2016

Sota cobert


Fa aproximadament vuit anys la vil·la romana va despertar d'un llarg son, no de dos mil anys, sinó tan sols d'unes dècades, les que, amb la seva descoberta als anys setanta, va romandre adormida en un llarg hivern.

Però de vuit anys ençà són diverses les campanyes d'excavacions que s'han fet a la vil·la romana del Pla de l'Horta, a Sarrià de Ter, una vil·la que com més s'excava més informació se'n té, informació que confirma el que els arqueòlegs ja sospitaven: com diu l'historiador i arqueòleg sarrianenc Lluís Palahí Grimal, "un dels jaciments d’època romana més importants del nord-est peninsular".

Arriba un punt, però, que els treballs no només cal fer-los arran de terra, excavant i cercant restes, sinó uns metres més amunt, al vol, per precisament preservar el jaciment i fer-lo visitable, per permetre allò que els experts anomenen "museïtzació".

I això és precisament el que ha permès la subvenció de l'% Cultural, que per fi Sarrià de Ter n'atrapa un trosset, amb la coberta que, ben segur, més d'un troba sinó excessiva, prescindible quan no inútil!: una coberta per a protegir runes? No, per a protegir ruïnes!

Lluís Palahí Grimal ho deixa ben clar des del principi al seu article al darrer número, el 94, de la revista Parlem de Sarrià: "Una estructura imprescindible per preservar les restes arqueològiques".

Us convido a llegir l'article i amb ell a fullejar i llegir també la resta de la revista, que com aquesta coberta també preserva, número rere número, part del patrimoni cultural, cívic i social del nostre poble, Sarrià de Ter! 




dissabte, 23 de juliol del 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Clash i "Spanish Bombs"


En motiu de la commemoració i record dels 80 anys de l'inici de la Guerra Civil Espanyola s'han editat, i més que se n'editaran, un munt de llibres d'història i assaig sobre l'alçament militar, la fratricida guerra i la llarga nit de dictadura en que va desembocar.

Si a la lletra de tants llibres volem posar-hi música no seran poques les cançons que es poden recopilar, cançons de l'època i, naturalment, també de les que posteriorment n'han relatat alguns fets.

D'entre elles potser podríem rescatar "Spanish Bombs", cançó que el grup de punk-rock The Clash va incloure en el seu imprescindible "London Calling". Què fa un grup de punk anglès cantant sobre la Guerra Civil Espanyola?

La resposta possiblement la trobem en la figura de Federico García Lorca, poeta admirat per Joe Strummer, cantant i un dels compositors del grup.

La lletra, en la que en alguns passatges destrossen el castellà, potser conté alguna imprecisió (Fredrico Lorca, Costa Rica?) però ens ajuda entendre, 80 anys després del seu inici i quasi 37 anys després de la publicació de la cançó, fins a quin punt la Guerra Civil Espanyola va tenir una dimensió internacional, pràcticament el preludi del la Segona Guerra Mundial!

Sí, les bombes van caure sobre la pell de brau...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 22 de juliol del 2016

El vídeo de la setmana: Arlet / Artur


Com la majoria sabeu, em dic Roger, però pocs sabeu que d'haver nascut nena m'hagués dit Paula!

Ja fa anys que la majoria de pares i mares esperem a conèixer el sexe per fer càbales amb el nom, de nen o de nena, dels nostres fills i filles i acabar-ne d'escollir un!

En més d'una ocasió m'he preguntat com hauria estat la meva vida d'haver nascut nena i anomenat Paula, però mai m'havia preguntat, fins que vaig veure aquest vídeo, com hagués estat la vida de la Paula si hagués nascut dins el cos d'en Roger!

Això és el que relata aquest vídeo, la història de l'Arlet / Artur, "dos noms, una mateixa persona", real com la vida mateixa!

Em trec el barret per la valentia de l'Arlet i la comprensió i afrontament dels seus pares i germans, una experiència, la seva, de la que se'n pot aprendre molt!

El vídeo dura quasi vuit minuts i us recomano que us el mireu sense presses...



Bon divendres!

dijous, 21 de juliol del 2016

10 vots orfes

El diputat Francesc Homs al Congrés. reconeixerà la paternitat d'algun dels 10 vots orfes? Foto: EFE

Ballen deu vots, deu vots orfes! Els 10 vots de més que van tenir l'elecció de les vicepresidències de la mesa del Congrés de Diputats del PP i Ciudadanos i que sembla que pertanyen, segons va reconèixer, amb la boca petita el propi Partit Popular, a CDC, PNV i Coalició Canària, tot i que de moment cap d'ells en reconeix la paternitat.

Aquests dies el diputat de CDC Francesc Homs ha jugat, presumptament, a tirar la pedra i amagar la mà, no només abusant del seu silenci, també d'un argument en el que s'ha amagat quan l'ha trencat: el vot és secret.

La setmana passada, en la roda de contactes de Rajoy amb els líders dels diferents partits al Congrés, Francesc Homs i CDC van reunir-s'hi discretament, sense convocar els mitjans de comunicació ni per recollir la foto de rigor de la trobada, ni per una posterior compareixença de premsa: la discreció és una virtut, però a vegades no sé on acaba la discreció i on comença l'estupidesa...

El vot és secret, si convé i quan convé, naturalment, i nosaltres no som estúpids! Si la torna de la cessió d'algun vot de CDC als interessos del PP és la constitució del grup parlamentari propi (amb tot el que això suposa políticament i econòmicament) doncs millor explicar-ho amb llums i taquígrafs, amb transparència i claredat, doncs bé deu ser un interès ben legítim, no?

Fer-ho d'aquesta manera dissimulada, com qui no vol o com si no anés amb ells, no genera ni inspira massa confiança. La política és pacte, fins i tot amb qui t'ha portat als tribunals! La política és complexa i en el joc d'interessos poden convergir interessos i pactes, aparentment, antinaturals! Cert és que, en segons quins aspectes, CDC i el PP no sempre han estat massa allunyats!

L'antiga Convergència tenia entre els seus atributs (valoreu vosaltres si virtuts o defectes!) el pactisme i el peix al cove; la nova Convergència, el PDC, diu haver superat el sobiranisme i abraça ara l'independentisme per evitar, diuen també, ser fagocitada per una ERC més expeditiva en tots els sentits (en relació al procés i a la independència i en relació a què fer a Madrid!). Hi ha qui afirma que ara, amb aquesta jugada, CDC ha recuperat el pactisme, si és que l'ha abandonat, o ens ho ha semblat, alguna vegada...

Ja sabem que al final tot, i tothom, té un preu, i si no tard o d'hora algú l'hi posa! És aquest el preu del grup parlamentari propi al Congrés per a Convergència? El vot és secret, les explicacions haurien de ser públiques, clares i, a ser possible, sinceres! No per mi, que no els vaig votar, sinó pels qui sí van fer-ho! Ben explicat segur que la majoria ho entenen, i fins potser alguns ho aplaudeixen!

Reconeixeran Francesc Homs i CDC la paternitat d'algun d'aquests 10 vots orfes?

dimecres, 20 de juliol del 2016

El dolç comiat de l'Esteve Ripoll

L'Esteve Ripoll i la Ma. Antònia. Foto: Ajuntament de Castelló d'Empúries

El sol fa justícia al mes i l'estació i tan bon punt arribem a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer, just davant de Santa Maria de Castelló d'Empúries, la Catedral de l'Empordà, cerquem l'ombra i una orxata industrial, no n'hi ha altra, per refrescar-nos.

Poc a poc comença a arribar gent i la meva mare els saluda, també jo els qui conec, la majoria, i als que no els saludo quan ella em presenta, bé com el seu fill, bé com el fill del meu pare, o ambdues coses...

Sé que sóc, en moments com aquests, l'ombra del meu pare, una ombra que no enfosqueix sinó tot el contrari, que il·lumina la mirada dels qui al seu dia el van plorar... Alguns d'aquells també acomiaden un bon amic dels meus pares, l'Esteve Ripoll, company de teatre i de partit, i d'alguna que altra confidència!

La terrassa es va omplint d'històrics del partit, del PSC i la seva prehistòria, de Girona, Figueres i Olot amb carnet i sense; en la majoria de casos l'estripada de carnet no ha estripat les amistats! Entre uns i altres van passant i repassant llista: en tal de Figueres, en pasqual de Cadaqués, cares d'homes, més que de dones, que s'han fet grans, tots ells companys de viatge i batalles de l'Esteve Ripoll, d'algun viatge i alguna altra batalla!

La meva mare em recorda que les primeres espelmes que vaig bufar, quan els anys es podien comptar tan sols amb els dits d'una mà, eren sobre pastissos que feia l'Esteve Ripoll, a qui els meus pares van conèixer, abans del temps de la militància política, pel teatre!

Minuts després es buida la terrassa i s'omple la Catedral; la cerimònia és llarga però l'hora de rellotge no se me'n fa: el record de l'Esteve Ripoll és present a cada pregària; i si pogués arrencar un trosset de la cerimònia i endur-me'l per sempre manllevaria la interpretació d'Imagine que, guitarra en mà, fa una joveníssima néta de l'Esteve Ripoll: d'on ha tret aquesta criatura la serenitat per cantar, amb tanta fermesa i dolçor, aquest cant a l'esperança? Quedo, i sento que tothom, agradablement embadalit!

Al llindar de la porta de la Catedral, sota la gran portalada, la Maria Antònia rep el condol dels qui encara no li havíem donat; ens rep amb un somriure, contenta de veure'ns, a la meva mare i a mi; encara em sorprèn, i admiro, la fortalesa d'algunes dones i no pic fer més que acatar la sentència de la meva mare, que una vegada més està carregada de raó: aquesta dona és una santa!

La plaça s'omple i la gent, sense pressa, s'acomiada dels amics i, sobretot, dels retrobats; ningú s'ho diu però molts saben, i callen, que potser fins al proper comiat d'un històric no es retrobaran, malgrat una hora abans alguns han lamentat les circumstàncies del retrobament. Però així és la vida i en molts casos ens resignem a que així segueixi essent.

Just abans de marxar en Jordi Sargatal ens mostra, tot cofoi, un niu de cigonyes que hi ha sobre una palmera, rere l'absis de la Catedral, un niu que és font de vida, font que no s'esgota per més que la mort insisteixi...

Desfem el camí de l'anada i tornem cap a casa; les hores han apaivagat la justícia del sol i en unes hores la lluna farà justícia a la seva quasi plenitud i lluirà gloriosa sota el cel de Girona, deixant-me embadalit com el dolç record de l'Esteve Ripoll...

dimarts, 19 de juliol del 2016

El rei, a Girona...



Al costat del Pont de Fontajau, per la banda de l'Auditori de Girona, hi ha un aparcament sense asfaltar que cada dia s'omple, especialment des que va entrar en funcionament, a prop, el nou Palau de Justícia de Girona i des que els aparcaments de Girona es van pintant, cada vegada més, de verd i blau que, diuen, fan babau!

Per Fires de Girona, o quan a l'Auditori hi ha un gran concert, també s'omple de seguida, i més que ho farà ara que el voral de la Devesa, allà on els dimarts i dissabtes s'hi fa el mercat ambulant, s'ha reformat i no es pot aparcar. Ei, no me'n queixo, només ho constato! Ara fa més goig, aquest voral, i les fulles de tardor, les que al seu dia van pavimentar les voreres de la Devesa, tenen més color!

Passo quasi a diari pel Pont de Fontajau i setmanes enrere vaig veure tancat aquest aparcament i jo, innocent com sempre, vaig pensar: mira, ara l'asfaltaran i n'ordenaran els aparcaments! Però no, hores més tard vaig veure que era part del dispositiu de seguretat pel Fòrum Impulsa o, per a ser més precisos, per la presència del Rei Felip VI al Fòrum Impulsa de la Fundació Princesa de Girona.

Fa més d'un segle les visites d'Alfons XIII, besavi de Felip VI, a Girona van aixecar una gran expectació, segons relaten les cròniques de l'època i, sobretot, mostren les fotografies que en van deixar testimoni. Fins i tot el propi Felip VI, essent encara un jove príncep, s'havia fet notar passejant per una Girona que en certa manera s'enorgullia i vindicava la seva condició de ciutat principesca!

Anys més tard, encara príncep i darrerament ja essent rei, la seva presència a Girona ha estat més aviat discreta, generant més soroll l'animadversió per la seva ingrata visita que de fervor monàrquic dels qui se n'alegren i, fins i tot, encara se n'enorgulleixen!

Més enllà del visible increment de presència policial i de la moguda institucional la visita del Rei Felip VI a Girona cada vegada genera més indiferència entre els gironins, massa preocupats per altres afers i despreocupats, cada vegada més, pels que afecten a una corona i, especialment, a aquesta monarquia que està en declivi.

Temps enrere Joan Carles I va esgotar el seu caràcter "campechano" i es va dedicar a demanar disculpes pels elefants i les elefantades de la seva filla petita i el seu cunyat; ara que ja fa temps que sabem que la seva sang és tan vermella com la nostra, ara qua ja ni s'esforcen a casar-se entre ells, sinó, com nosaltres, es casen amb divorciats i divorciades i es separen ells també, ara que la família reial és també carn de jutjat de guàrdia, ara que sabem com se'ls gasten i el que ens costa a nosaltres que se'ls gastin ja no els adulem, si és que alguna vegada ho havíem fet.

La visita del rei a Girona ni tan sols serveix per asfaltar l'aparcament que hi ha al costat del Pont de Fontajau, per la banda de l'Auditori de Girona, i ell no, que tant li fa, però potser molts gironins ho agrairien!

dilluns, 18 de juliol del 2016

La senyora de la bossa de mà


La fotografia de la nova primera ministra anglesa, Teresa May, en plena genuflexió davant la Reina Isabel II, amb la bossa de mà al braç, ens pot semblar carrinclona, d'un altre temps, fins i tot un pèl kitsch, però és una fantàstica fotografia de rabiosa actualitat!

Les dones al poder!
Bé, més que les dones al poder, les dones del poder o, encara millor, el poder de les dones! 
Que en una imatge tan important no hi destaqui cap corbata sinó una bossa de mà és extraordinari en tots els sentits del terme, sí, també en el que denota que és, lamentablement, poc habitual...

La bossa de mà de la reina
De ser present a la sala hagués recomanat a la Reina d'Anglaterra deixar la bossa de mà per fer la fotografia, bé, la recepció de la nova primera ministra, com ho recomano, no sé ben bé per quin convencionalisme, a les dones que posen per una foto: dóna'm, que ja t'aguanto el "bolso"!

Però m'imagino la mateixa fotografia sense la bossa de mà i m'adono que perdria força, doncs aquest complement és un element característic més de la imatge de la Reina Isabel II d'Anglaterra, com el bastó per en Charlot o el puro per en Groucho Marx. És indiscutible que la Reina d'Anglaterra sap portar la bossa de mà amb la mateixa destresa, habilitat, elegància i aparent sobrietat que duu el seu regnat.

Aquesta imatge és la de la superació d'una crisi de govern provocada pel "Brèxit"; aquí, en canvi, les imatges dels polítics desfilant reiteradament pel Palau de la Zarzuela reunint-se amb el Rei Felip VI no serveixen per tancar la crisi de govern que pateix Espanya, amb un govern en funcions que s'allarga mandrosament...

La bossa de mà de la Reina d'Anglaterra és l'anècdota, com pot ser-ho aquí la no corbata, o el corbatí, de Pablo Iglesias; allò transcendental és que a Anglaterra voten i, fins i tot amb el risc d'equivocar-se, dimiteixen si tal decisió serveix per afrontar nous reptes, noves dificultats, noves realitats...

A Espanya les urnes fan por i les dimissions no s'estilen, que fan de fracassat, com tampoc s'estilen massa les senyores, reines si cal, amb bossa de mà!

dissabte, 16 de juliol del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Niza


De nou el terror, de nou a Europa, de nou a França!

L'atemptat a Niça ens la colpit altra vegada i no per reiterats els atemptats ens fan la pell més dura...

Niça en català, Nice en francès, també en anglès, i Niza en castellà com aquest grup espanyol de pop que a les acaballes del segle XX van llençar el seu primer senzill, Niza!

Una bonica cançó per al record de les víctimes i per homenatjar la ciutat i tots els qui se l'estimen!

La cançó, però, no l'he trobat al YouTube...




I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 15 de juliol del 2016

El vídeo de la setmana: Pokémon Go


És el joc del moment! I més que això, Pokémon Go és el fenomen del moment!

El joc ha despertat l'interès d'aquells infants, avui ja adults, que al seu dia van créixer amb la sèrie, els cromos i la resta de marxandatge d'aquests personatges, uns monstres de butxaca (Pocket Montsers) que ara s'han colat al telèfon mòbil! La realitat augmentada, com en el Geocaching, i les ganes de capturar-los hi han fet la resta!

I com en tot fenomen en aquest també han aparegut les males pràctiques, com gent cercant Pokémons mentre condueix o altres imprudències! De fet són moltes més les anècdotes i notícies que aquest joc genera més enllà del joc.

Pel que fa a les relacionades amb el propi joc, a banda del col·lapse que la seva descàrrega va suposar quan es va llençar, hi ha el canvi que han hagut de fer en la política de privacitat ja que al principi semblava que el desenvolupador (Niantic) podia fer-se amb el control dels comptes de Google dels usuaris, quan ara ja no demana un accés total al compte de Google, sinó saber només el nom d'usuari i el correu electrònic!

Amb la realitat augmentada la realitat de tota la vida (?) i la realitat virtual es fonen en una percepció que, qui sap si d'aquí uns anys i alguna generació més, ja tot serà tan real, o irreal, com la vida mateixa!

De moment avui ja podem veure pels carrers una legió de gent caçant Pokémons!



Bon divendres.

dijous, 14 de juliol del 2016

Mort d'un torero

El jove torero, Víctor Barrio, just després de rebre la mortal cornada del brau anomenat "Lorenzo". Foto: EFE

La mort forma part del risc d'algunes professions i activitats professionals, entre elles la de torero!

Setmanes enrere un jove pilot de motos es va deixar la vida en un circuit després d'un desafortunat accident. No em va semblar veure que ningú se n'alegrés, ans al contrari, ni tan sols els que abominen les curses de motociclisme per considerar-les poc respectuoses amb el medi ambient, elitistes o pel motiu que sigui.

he vist en canvi com molta gent s'alegrava per la recent mort d'un torero per una cornada del brau que torejava, al·ludint a una mena de justícia animalista, una contribució a l'asimètric equilibri que hi ha entre braus i toreros en el balanç de víctimes a la plaça.

No crec que ni Paquirri al seu dia, ni tants altres ni tampoc ni aquest torero hagin merescut i mereixin aquesta mort, ni els hi desitjo ni, encara menys, me n'alegro; en tot cas, com deia al principi, la mort és part del risc, un escenari possible, una variable a tenir present! També la té el soldat, l'alpinista o el miner, entre d'altres!

Al seu dia vaig signar, com tants altres i segurament molts de vosaltres, la Iniciativa Legislativa Popular per la supressió de les curses de braus a Catalunya; els animals mereixen una vida digne (vagi pel transport, la seva vida estabulada, el seu ús en el nostre oci, etc. ) i, si els hem de matar, també una mort digne, sense patiment i, encara menys, sense necessitat de fer, se la seva mort, un espectacle.

Entenc que ser antitaurí no passa per desitjar la mort del torero, el banderiller o el picador, sinó per estalviar-li al brau el patiment i la mort que s'exhibeix a la plaça.

S'ho ha buscat!, diuen molts, i potser no els falta raó; una altra manera de dir-ho, que no duu tan implícit el desig o satisfacció que hagi passat, és que forma part del risc d'aquesta activitat. Una altra cosa és alegrar-se per la mort d'algú i embolcallar-la amb la mortalla d'una suposada justícia poètica. Poc poètica serà la justícia, que estudiarà si hi ha delicte en els comentaris joiosos i festius manifestats a les xarxes socials per la mort d'aquest jove torero.

Simpatitzo més amb el brau, però no desitjo, ni m'alegro, per la mort d'un torero! Més que matar-lo d'una cornada el que voldria és que el brau enviés el torero a l'atur!

dimecres, 13 de juliol del 2016

Jo no sóc Leo Messi!


No crec que Leo Messi sigui avui un "capo" criminal, com va titllar-lo l'advocat de l'Estat Mario Maza, i encara menys que ho fos quan era una jove promesa del futbol i va signar el seu primer contracte professional amb el primer equip del Barça!

Sí crec, en canvi, que en el cas de Leo Messi hi ha hagut un excessiva voluntat d'escarni i acarnissament per part de María Silva Lapuerta, màxima responsable del servei jurídic de l'Estat, tenint present que la fiscalia va demanar la seva absolució argumentant que no veia ànim de defraudar, i sobretot tenint present que Messi va pagar, llavors sí religiosament, tot el que devia a Hisenda i les corresponents multes. Inquieta, això sí, la vinculació de la senyora Silva amb la llotja del Santiago Bernabéu (va ser directiva de Florentino Pérez).

Sí crec que Leo Messi i el seu pare es van equivocar, van cometre un delicte i l'havien de reparar, però la resolució del cas, amb condemna de presó (no executable) inclosa, sembla que respon a interessos que van més enllà del frau fiscal, doncs no és el primer futbolista que defrauda, però sí el primer que rep una condemna, i un ressò mediàtic, tan contundents. I no tinc tan clar que tot això vagi en el sou...

Puc entendre que el Barça expressi la màxima solidaritat i confiança vers el seu jugador (és clar que també li podrien haver ofert assessorament fiscal, al seu dia, a ell i a la seva família!), doncs sembla evident que Leo Messi i la seva família mediten fugir d'Espanya i fer via cap a Anglaterra o altres destins... Tot esforç per retenir-lo, amb arguments més enllà dels estrictament esportius, serà poc!

Però no entenc que el club ens vulgui fer partícips del seu suport incondicional amb la campanya "Tots som Leo Messi", perquè dins el camp sí, tot el suport al millor jugador de la història del Barça i, possiblement, de la història del futbol, però fora del camp la història ja és un altra!

Fora del camp jo no sóc Leo Messi, que en un any guanya el que jo guanyaria durant més de 800 anys de vida laboral! Una cosa és mostrar-nos solidaris amb ell i mostrar el rebuig per l'acarnissament al que és sotmès, però una altra cosa és afirmar que qui l'ataca a ell ataca al Barça i a tota la seva història!

El més trist d'aquesta història, però, és que una vegada més sembla que els estaments de l'estat, en aquest cas la justícia, semblen respondre a altres interessos que van més enllà de la imperiosa necessitat d'impartir-la amb imparcialitat!

Potser per això Leo Messi buscarà, a banda de futbol, justícia en una altra banda! I María Silva Lapuerta tan contenta...

dimarts, 12 de juliol del 2016

Els altres "encierros" dels "Sanfermines"


Aquests dies a Pamplona hi ha homes que els tenen més grans que els braus que corren esperitats camí de la plaça en això que diuen que és tan ancestral i anomenen "encierro"!

Molts homes van sobrats de testosterona i sembla que la sang se'ls concentra tant a l'entrecuix que no arriba a irrigar el cervell, o el que en queda, amarat d'alcohol i altres substàncies com deu estar. Per molts als "encierros" es tracta de ser molt mascle corrent entre els braus a risc de rebre una cornada o caure a terra i que els braus, i la resta d'animals, et passin per damunt!

Però els "encierros" més perillosos són els que massa noies viuen envoltades de nois amb les mans massa llargues i massa ganes d'"empitonar", que no ve de pit, sinó de "pitones" (puntes de les banyes dels toros) o com a mínim magrejar en el pitjor dels casos!

Les imatges de noies quasi nues entre braus sense noblesa són malauradament un clàssic dels "Sanfermines", una mena d'anunci de barra lliure, de teta lliure, on magrejar no només és permès, sinó que forma part del "tot inclòs" del pack complert que també deu incloure una bona dosi d'alcohol i desinhibició! També és trist que en massa ocasions les noies lleugeres de roba i de pudor que els nois alcen sobre les seves espatlles també vagin amarades d'alcohol...

Hi ha qui quan veu una ratlla, una d'aquelles línies vermelles que separen el bé del mal, prefereix saltar-se-la, quan no esnifar-la directament, i travessant-la perillosament! La pitjor cara dels "Sanfermines" són els abusos sexuals que tenen en la seva versió més "soft" els tocaments abans d'escrits però en la més "hard", la violació!

Anys enrere patia pels turistes despistats, inexperts i/o beguts que s'interposaven al camí dels braus a la plaça; aquests darrers anys pateixo per les noies i el risc que tenen de patir les cornades i envestides d'uns homes que han descobert que als "Sanfermines" si cal ells tenen més collons que els braus, però no per córrer al seu costat als matiners "encierros" sinó per empaitar i engrapar noies!

No són pocs els esforços que fa l'Ajuntament de Pamplona per eradicar aquestes execrables conductes, però per molts, per massa gent els "Sanfermines" són encara avui sinònim de quelcom més que festa i tradició: són sinònim del tot s'hi val, també tocaments i agressions, un reducte per a masclistes passats de voltes i alcohol...

A banda de la "media" i el "calcetín" als "Sanfermines" cal anar-hi, sobretot, amb el cap!

dilluns, 11 de juliol del 2016

... els queda Portugal


Portugal no era, ni de lluny, de les seleccions favorites per guanyar aquesta Eurocopa 2016, i encara menys després de veure la trista primera fase que va fer. Però va caure en el costat menys difícil de les eliminatòries i, com el Real Madrid a la Lliga de Campions, sempre aparellat amb la ventafocs de torn, es va plantar a la final!

Portugal no era, ni de lluny, de les seleccions favorites per guanyar aquesta Eurocopa 2016 i possiblement per això l'ha acabat guanyant: no hi tenia a res a perdre!

Portugal va guanyar la final com ha guanyat la majoria de partits: empatant als 90 minuts i vencent a la pròrroga! No voldria restar-li mèrit, doncs al capdavall és la campiona d'Europa, però que Portugal hagi aixecat el trofeu diu molt del nivell d'aquesta Eurocopa 2016!

Cristiano Ronaldo no ha brillat en aquest torneig, tampoc en la final, tot i que aquesta vegada sí va ser decisiu: amb la seva lesió a l'inici del partit va refredar la intensitat inicial de França i va permetre que Portugal s'ordenés i reforcés millor al mig del camp. Fins i tot sense jugar Ronaldo va ser decisiu!

I si fa 12 anys un jove Cristiano Ronaldo plorava desconsoladament per la final perduda contra una altra sorprenent campiona d'Europa, l'amfitriona Grècia, ahir Ronaldo també va vessar llàgrimes: al principi d'impotència per la lesió que el deixava KO, al final per un títol anhelat des d'aquella fatídica derrota!

Cristiano Ronaldo, però, ja té el que a Messi tant, i darrerament tan dramàticament, se li ha resistit: un gran títol amb la seva selecció! I amb el títol al sarró, i tot i fer una Eurocopa més aviat discreta, Cristiano Ronaldo es tornarà a erigir (i tornarà a exigir) com a candidat a la Pilota d'Or per davant d'un depressiu Messi, tocat i qui sap si enfonsat entre la (nova) dolorosa derrota d'Argentina a la Copa Amèrica i l'assetjament (?) judicial!

Després de l'eliminació d'Espanya la parròquia espanyola merengue filo-CR7 van començar a taral·lejar la mítica cançó dels Siniestro Total, que ahir possiblement ja cantaven i ballaven fent la "conga": "y menos mal que nos queda Portugal"... Jo més aviat em quedo amb la darrera frase: "pero ya es la hora así que apaga y vámonos."

dissabte, 9 de juliol del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Pixies i "Here Comes Your Man"


Hi ha grups que han tornat tantes vegades que hom dubta que realment, en alguna ocasió, hagin marxat! El que a casa nostra passa amb Sopa de Cabra a nivell internacional passa amb els grans i imprescindibles Pixies!

El grup de rock alternatiu format el 1986 a Boston és imprescindible tan per la seva música, com per la seva gran influència en el món de la música, la més destacada i notable els Nirvana de Kurt Cobain i el "grunge".

Amb cinc discs publicats entre finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat Pixies en va fer prou per deixar empremta en el món de la música, tot i no gaudir d'èxits massius ni grans premis, però ni falta que els feia!

Liderats sempre per Black Francis el 2014 Pixies van publicar un nou disc i ara n'han anunciat un altre que es publicarà a finals de setembre d'aquest mateix any, i el 20 de novembre actuaran de nou a Barcelona.

Són moltes les cançons que podríem recuperar dels Pixies, potser la més pop i de les més tranquil·les és "Here Comes Your Man", que té un videoclip que, com a ells, us deixarà amb la boca oberta!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 8 de juliol del 2016

El vídeo de la setmana: el tercer sector social


Dies enrere la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya va celebrar el 5è Congrés, una trobada a la que m'agrada assistir doncs serveix per prendre-li el pols en un sector que els darrers 30 anys s'ha transformat radicalment.

Avui el tercer sector és molt més que només un sector assistencial i de prestació de serveis al servei de les persones: el tercer sector social és un sector econòmic creixent, amb el desenvolupament de l'economia social, l'economia que ens hauria de permetre, com reivindicava el darrer congrés, créixer socialment.

El 5è Congrés es va cloure amb un manifest i 8 reptes del tercer sector per als propers dos anys, però després de parlar i esmentar tant del tercer sector em pregunto el que molta gent encara em pregunta quan dic el terme: què és el tercer sector?

Quasi millor que jo, si teniu cinc minuts, ho expliqui aquest vídeo!



Bon divendres!

dijous, 7 de juliol del 2016

Embardissats

Periodistes fent guàrdia (civil?) a la Plaça del Vi de Girona. Foto: David Borrat/diari ARA
El diccionari de la llengua catalana defineix la bardissa com la "formació vegetal, sovint espessa i impenetrable, constituïda especialment per lianes i per arbusts espinosos de fulla caduca entre els quals dominen l'esbarzer, l'aranyoner i l'arç blanc".

Qui no s'ha embardissat en una sortida, una excursió, en un bosc? Qui no s'ha esgarrinxat les cames, quan s'ha embardissat? Qui no s'ha sentit Indiana Jones, matxet en mà, obrint-se camí entre la bardissa?

Un dels significats del verb embardissar és embolicar, o embolicar-se, i així és com, d'uns anys ençà, està la política catalana i espanyola: embolicada, embardissada!

El darrer capítol l'hem viscut aquests dies amb l'operació policial a diferents ajuntaments per la investigació d'irregularitats; embardissar és fer de l'entrada de la policia notícia, quan hom pensa que precisament la investigació hauria de ser més aviat cautelosa i discreta. La imatge dels periodistes gironins convocats a la Plaça del Vi per la Guàrdia Civil esperant l'arribada d'agents de paisà és tot un poema visual digne d'en Joan Brossa, un trist i patètic poema del punt en el que hem arribat!

Ara del que es tracta és d'embardissar el camí de l'altre amb el tot s'hi val i amb l'embolica que fa fort, doncs ja hem comprovat que sí, que qui embolica es pot fer fort! I sí, potser això no és d'ara ni només d'uns, però ara és més evident, o si més no als meus ulls!

Ei, i consti que jo ja vull que s'investiguin possibles irregularitats, i m'és igual si presumptament les han comès unionistes, federalistes, sobiranistes o independentistes, però al final sembla que pesi més la posició ideològica que no el presumpte fet delictiu! I tan em desagrada qui embardissa com qui s'hi escuda!

Em resisteixo a creure que a la política encara li queda un polsim de pedagogia, que la política segueix essent l'art de gestionar de la millor manera allò comú, l'art de confrontar idees i la democràcia la millor manera d'aplicar-les. La política, alhora que pot ser pedagogia, també pot ser el camí més ràpid per acaparar, maliciosament, el poder!

Ni la democràcia, ni la política ni, encara menys, els polítics són perfectes, ja ho sabíem i ja ho sabem, i ja hem vist com la seva capacitat d'embardissar-ho tot, d'emmerdar-ho, és infinita, ja sigui utilitzant els mitjans de comunicació, tot un clàssic, la policia o el que convingui...

Quines paraules tan boniques i eufòniques, bardissa i embardissar; llàstima que la política, i els polítics, les espatllin!

dimecres, 6 de juliol del 2016

Mitjana edat

Endavant les atxes! Foto: Roger Casero

Penseu en un home de mitjana edat. Quants anys li feu?

Jo li'n faria de cinquanta per amunt, però una vegada més, i no serà la darrera, estic equivocat, molt equivocat! Res millor que el mirall per acceptar, resignadament o no, la realitat: jo sóc un home de mitjana edat!

Sí, ho heu llegit bé, de mitjana edat, no de l'edat mitjana, que ja us veig a venir!, que en aquest cas l'ordre sí que altera el producte! I sí, ho he llegit bé, de mitjana edat, jo que encara em sento jove i em penso que encara ho sóc, malgrat les evidències!

Diuen les dades que l'esperança de vida a Catalunya és de 83,2 anys, tot i que la dels homes és un xic més baixa: 80,3 anys! Si la mitjana edat és la que ens situa precisament al bell mig de l'edat a la que estadísticament podem viure, doncs sí, als meus 42 anys sóc un home de mitjana edat, mal em pesi, per més que els anys em pesin més que els quilos, com si no fossin prou!

Però així és la vida i la seva llei, o una de les seves implacables lleis: l'inexorable pas del temps. El temps passa, a vegades volant a vegades a càmera lenta, però passa perquè res ni ningú l'atura! El temps se'ns escola entre els dits com ho fa l'aigua, se'ns escapa i per moments fins i tot, com diu la famosa locució llatina, el temps fuig! El temps passa i ens passa factura: canes, arrugues... què us he d'explicar que no sapigueu, la majoria?

Malgrat el pas del temps sempre m'ha agradat fer anys i celebrar-los, entenent els anys, l'edat, com una convenció que ens ordena la vida, quan no ens la complica, naturalment, i que marca el "tempo" com un precís metrònom de la nostra existència, a voltes amb pulsacions accelerades a voltes pausades...

Fa anys que sostinc que no hi ha millor edat que la que un té! I sí, miro i m'agrada mirar amb nostàlgia pel retrovisor i redescobrir-me jove i infant; i sí, també albiro l'horitzó amb l'esperança de seguir-lo fitant durant molts més anys, per més que lentament, i quasi sense adonar-me'n, s'apropi; però el present és massa exigent, interessant i apassionant, el present és massa present com per perdre'l atrapat en el passat i atrapant el futur!

Així que sí, sóc un home de mitjana edat i per més mitjana que sigui no tinc millor edat, avui per avui, que aquests quaranta-dos anys que avui estreno! I amb alegria i il·lusió bufaré les espelmes agraint a la vida un any més de vida, que és molta la viscuda, i molta la que espero viure, encara!

dimarts, 5 de juliol del 2016

"La señora del hogar"


Ring, riing...
- Digui!
- "Estamos haciendo estadisticas de compras, se puede poner la señora del hogar?"
Amablement la vaig penjar...

És possible que em precipités penjant el telèfon, que el "target", el mercat objectiu d'aquesta estadística, d'aquesta enquesta com dels productes sobre els que volien preguntar fóssin, més que les dones en general, les senyores de la casa, que tot i semblar-ho, no és ben bé el mateix!

Els publicistes segueixen creient que són les dones les que, majoritàriament, prenen les decisions sobre les compres de casa; només cal veure la majoria d'anuncis d'alimentació familiar (pastes, galetes, cereals...) o de productes per la llar (lleixius, desengreixants, detergents, ambientadors...). I si els publicistes ho creuen deu ser que, en part, a la realitat és així... Segur que tenen enquestes que ho demostren!

Setmanes enrere van trucar a casa per fer una enquesta electoral; van trucar de Metroscòpia i després de les pertinents informacions i quan amablement em disposava respondre-la, em va preguntar l'edat: 41 anys! No li servia, jo, a l'enquestadora, ella necessitava homes més joves (!?) i a casa hi ha més joves, però no són homes! Va demanar-me si en qüestió de minuts podria trucar-me un seu company, doncs jo sí encaixava en el seu "target"! Ring riing... Vaig respondre l'enquesta electoral sobre el 26J i el Brèxit amb total sinceritat, us ho asseguro!

Segurament em vaig precipitar, penjant el telèfon, però la frase ("Estamos haciendo estadisticas de compras, se puede poner la señora del hogar?") em va revoltar i no li vaig donar més oportunitat!

El que m'inquieta, però, és que si la pregunta hagués estat dirigida a l'home de la casa sobre alguna qüestió (se suposa) del nostre àmbit de decisió (cotxes, tecnologia, etc.), probablement, hagués respost o no l'enquesta, no m'hagués indignat!

Ring, riing...

dilluns, 4 de juliol del 2016

Dos-cents setanta sis mesos i un dia

Ella és el meu far, dos-cents setanta sis mesos i un dia després... Foto: Roger Casero
Bill Clinton era el flamant nou president dels Estats Units i Barcelona afrontava el seu primer estiu post olímpic! Felipe González vivia la pròrroga del seu mandat com a president de l'estat espanyol, guanyant les eleccions però perdent la majoria parlamentària, i el Barça de Cruyff guanyava la seva tercera lliga consecutiva, segona "de Tenerife"! De tot això i moltes més coses en fa o farà vint-i-tres anys, els mateixos anys que té el pilot de motos Marc Màrquez o que ens va deixar l'actriu Audrey Hepburn.

Vint-i-tres anys més tard ella diu tenir-ho més clar que aleshores, que en aquell nostre primer petó, i és aquesta, per mi, una gran noticia: que a la seva manera em sigui "t'estimo més que ahir", alhora que el "menys que demà", naturalment, l'hauré de merèixer!

Al llarg d'aquests vint-i-tres anys que som parella n'ha vist i m'ha vist de tots colors, i és aquí on s'amaga un dels secrets de l'amor: no estimar els defectes de l'altre, sinó estimar-lo tot i els defectes i imperfeccions, que hi són, us asseguro i ho sabeu, en el meu cas!

Quan els anys encara eren menuts comptàvem i celebràvem els mesos, suposo que, sense acabar-ne de ser conscients, per allò de celebrar les petites fites, les petites victòries. Ja fa anys que vam deixar de comptar els mesos, possiblement quan els anys ja eren prou número com per celebrar-los com si de mesos es tractessin!

Però mai hem deixat de celebrar l'inici de la nostra relació, data que ni tan sols ha eclipsat la del casament, doncs sense la primera no hi hauria la segona: vint-i-tres anys són dos-cents setanta sis mesos!

Dos-cents setanta sis mesos i un dia després no som els mateixos, ni ella ni jo ni nosaltres com a parella! Hem après i aprenenem a ser parella, a ser i fer de pares, de jove i nora, de cunyats i tiets... afrontant la vida i els seus avatars junts. Dos-cents setanta sis mesos i un dia junts, per ella i per mi, més de mitja vida!

No sé si fa vint-i-tres anys érem més innocents; segur que érem més joves i inexperts; i si bé l'experiència és un grau tampoc ho és tot en la parella; pesa més, en qüestions de parella o si més no de la meva, la confiança i el compromís, i sí, naturalment l'amor! Per sort a mi no m'ha passat com a en Capri: ni l'amor ni ella, ni l'amor per ella han marxat!

Dos-cents setanta sis mesos i un dia poden semblar una condemna: si ha de ser aquesta i així em declaro culpable i que sigui perpètua: l'estimo, t'estimo Sira!

dissabte, 2 de juliol del 2016

Minuts Musicals retrobats amb S'Albaida i el "Fandango de les mil flors"


Quan era petit m'encantaven les cançons de La Trinca! De moltes me'n sabia la lletra i quasi les podia recitar, més que cantar, de dalt a baix!

Més que canviar, amb el pas dels anys el meu gust musical va anar evolucionant, obrint-se a d'altres estils, no necessàriament en aquest ordre: la cançó, el folk americà, el punk i el post-punk, el rock, el hard rock, el rock simfònic, el heavy (poquet), la new wave, la clàssica, el reggae, l'ska, el blues, el jazz, el pop...

Amb la música he anat, i vaig encara, a èpoques, períodes en què, pel motiu que sigui, escolto més un estil de música o fins i tot un grup o cantant... Música que apareix segons l'estat d'ànim o altres circumstàncies: un record, la nostàlgia, una pel·lícula...

Tota la música i els estils musicals que he escoltat han anat sedimentant i si avui em féssiu una secció, un tall longitudinal, es podrien veure els diferents estrats estilístics musicals del llarg de la meva vida, com es poden veure els estrats geològics en la secció d'una muntanya.

Aquests dies que he estat a Mallorca vaig fer una prospecció en un d'aquests estrats, el de la música tradicional dels països catalans, i especialment vaig recuperar els menorquins S'Albaida, un dels referents de les Illes Balears, hereus dels històrics Uc!

Entre jotes, boleros i fandangos m'agrada especialment la cançó "L'amo de Son Carabassa", però avui voldria compartir-ne una altra, "Fandango de les mil flors", doncs aquests dies a Mallorca vaig llegir "La maledicció dels Palmisano", llibre en el que les flors també hi tenen un paper important el seu!

Un fandango, doncs, per les (mil) flors!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 1 de juliol del 2016

El vídeo de la setmana: Anano... o els prejudicis que encara arrosseguem!


Es diu Anano, té sis anys i aparentment està sola. Aquesta petita actriu ha participat en un experiment d'Unicef que ens enfronta, de nou, als nostres prejudicis, sobretot aquells que revelen més la nostra actitud que no les nostres paraules, quasi sempre ben intencionades i políticament correctes.

El resultat, conclou Unicef i qualsevol que miri aquest vídeo, no és massa esperançador... És cert que aquest és un vídeo editat i muntat, i podria ser que Anano es trobés també amb respostes i actituds positives, esperançadores...

Aquest vídeo, però, vol interpel·lar-nos sobre l'estat mundial de la infància, que Unicef resumeix amb aquestes dades:
  • Al 2015, més del 80% de la majoria de les morts infantils van succeir a l'Àsia Meridional i l'Àfrica subsahariana.
  • El número d'infants que no assisteixen a l'escola s'ha incrementat des del 2011. Uns 124 milions d'infants no accedeixen a l'educació primària i secundària. 
  • Al 2030, 750 milions de nenes s'hauran casat essent encara nenes.
  • Al 2030, 167 milions d'infants seguiran vivint en la pobresa.
Què faries si veiessis a una nena de 6 anys sola al carrer?



Bon divendres!