dimarts, 30 de novembre del 2021

El meu avi Miquel


Ahir va fer 35 anys que va morir el meu avi Miquel, el pare de la meva mare, l'únic avi que he conegut. Tenia 81 anys (per pocs dies no va arribar als 82), jo en tenia 12.

Al meu avi sempre l'havia vist com un home vell, un pagès molt treballador i un xic rondinaire. Quan, de petits, els diumenges anàvem a dinar a Cantallops amb el meu germà esperàvem que tornés de l'hort i quan, des de l'eixida, el vèiem menant el carro amb la mula, baixàvem esperitats per atrapar-lo i acompanyar-lo, els darrers centenars de metres, dalt del carro. Encara em sorprèn, i admiro, com aquell home vell i encorbat podia menar la mula (després va ser un burro) i el carro...

A l'estiu, quan hi passàvem algunes setmanes, també el recordo a l'hort i als camps feinejant, sempre feinejant, i naturalment reposant una estona sota una ombra, fent un mos de poma que tallava amb la seva navalla.

Per sopar menjava sopa, escopia a terra sobres al gat, que sempre el rondava, i imposava silenci absolut quan a la televisió feien el temps. Fumava Celtas i s'afaitava, amb una màquina elèctrica, a la cuina, allà mateix on menjava, amb un petit mirall de mà que recolzava a la paret; a vegades quan m'afaito amb la meva màquina de tres capçals penso que algun dia al mirall hi reconeixeré al meu avi... El que també feia, com faig jo i com també fa la meva mare, era llegir el diari, que el meu avi era pagès, que no ignorant!

Amb el meu avi ens separava quasi tota una vida, 70 anys, i certament la seva vida em semblava, i sembla encara, d'un altre món, d'un món que m'hauria agradat descobrir més per boca seva: el de la seva difícil infància, el de la seva vigorosa joventut... Als 12 anys no hi pensava, que el meu avi havia estat fill, ni m'interessava la vida de la seva mare, avui far de la meva; als 12 anys res de tot això m'interessava i quan em va interessar, ell ja no hi era per explicar-m'ho.

Són moltes les coses que m'hauria agradat que el meu avi m'expliqués de viva veu: la tràgica mort del seu pare, que es va llevar la vida quan ell era petit, la seva anada a la Guerra Civil i, sobretot, la seva clandestina tornada a casa, els seus anys de jutge de Pau, i d'alcalde... M'hauria agradat conèixer més, i millor, el meu avi, però què voleu, quan va morir jo no era més que un marrec de 12 anys.

Amb la seva mort, també la de la meva àvia Juanita fa 10 anys, es va començar a esvair un món que encara resisteix, en part, en els records de la meva mare; uns records que volem atrapar fútilment, doncs se'ns escolen entre les esquerdes de la memòria, sempre fràgil, inevitablement fonedissa...

Ahir va fer 35 anys va morir el meu avi Miquel, i el cert és que en aquests 35 anys l'he conegut més que en els 12 que vam conviure, i més que el seguiré coneixent, encara que no hi sigui, anys a venir...


 

dilluns, 29 de novembre del 2021

Joan Dausà, un tipus d'interès


Els tipus d'interès de Joan Dausà segueixen anant a l'alça i bona mostra és la prova, empírica, que ell mateix va fer al primer dels dos concerts que va fer aquest dissabte a l'Auditori de Girona, en el marc del Festival Temporada Alta.

Després de demanar d'il·luminar el públic ens va fer aixecar les mans als qui repetíem en un concert seu, i van ser moltes les mans que es van aixecar; després va demanar el mateix als qui s'estrenaven en un concert seu, i també van ser moltes les mans que es van aixecar i, em sembla, moltes de les persones que van aixecar les mans repetiran...

El concert va tenir tot el que s'espera d'ell, i molt més! Des de les cançons amarades de nostàlgia i melangia, d'amors perduts i impossibles dels seus inicis, a les més optimistes i alegres que, d'un temps ençà, fan que els seus concerts siguin una experiència emocional, naturalment a banda de musical.

Manté en totes elles, això sí, el seu to intimista, explicant com les seves cançons són fruit de la seva vida, de les seves vivències i sentiments, despullant-se a l'escenari, gens impúdicament, com també sol fer-ho la Judit Neddermann.

Els concerts de Joan Dausà són molt agraïts perquè, a banda de compartir la música, també ens fa sentir, al públic, que som quelcom més que simples espectadors. No es tracta de fer un xou, jo simplement agreixo que se'ns agraeixi el fet de ser-hi, i en Joan Dausà això ho sap fer molt bé, tant davant de milers de persones com, simplement, d'un centenar.

El d'aquest dissabte, però, no és el millor concert dels que he assistit de Joan Dausà. Em sembla que per molts anys, sinó sempre, per mi el millor concert de Joan Dausà és el que va fer a finals de juliol de 2014 a Cantallops, en el marc festival Sons del Món. Inicialment el concert s'havia de fer entre vinyes, a l'era del Celler Vinyes dels Aspres, però la pluja el va traslladar a la Societat La Concòrdia. Potser va ser per la improvisació del canvi de lloc, per les poques persones que omplíem la platea (un centenar), per les persones amb qui vaig compartir el concert, per la proximitat de Joan Dausà o per tot plegat, el cas és que, per a mi, aquell concert, aquella experiència, és difícilment insuperable, per grans concerts, com el d'aquest dissabte, que segueixi fent Joan Dausà. Va ser una Cantallops, nit d'estiu!

Per cert, quatre anys més tard, a l'estiu de 2018, Judit Neddermann també va actuar al Celler Vinyes dels Aspres, batent-se en duel, i guanyant, contra la tramuntana!

En fi amb Els Tipus d'Interès o sense, Joan Dausà segueix essent un tipus d'interès!

dissabte, 27 de novembre del 2021

"Club de fans de John Boy". Minuts Musicals amb nom propi


Quan en el títol d'una cançó hi apareix un nom, només el nom, pensem que al darrera hi ha una persona relativament propera a qui l'ha composat, tot i que, com hem vist, a vegades el nom real és un altre, malgrat al darrera hi seguim trobant una persona real que l'ha inspirat. I quan hi trobem, a banda del nom, el cognom? És clar que aquí ja sembla més evident que la persona és real, com Barbra Streisand, que si el nom ens identifica, molt més ens identifica si va acompanyat del o dels cognoms.

Però no sempre és així o, si més no, no és així en la cançó d'avui: John Boy no existeix, ni ha existit com a persona; tal vegada sí com a personificació, però això ja és una altra història.
I la història, sembla ser, és que John Boy és una reinterpretació de "Jon", denominació vulgar de lesbiana a Rússia, i "Boi" (o boy?) d'amor, i resulta que en una gira del grup per terres russes els hi deien "Boi Jon", és a dir, Love of Lesbian...

John Boy, aquest "gran telépata de Dublín, algo ambiguo y de infancia gris" vindria a ser l'alter ego del grup, la personificació del grup, tot i que hi ha altres teories que alimenten la idea que pugui estar inspirat en Bono d'U2, Joe Strummer de The Clash, Robert Smith de "The Cure"...

En fi, hipnotitzat per la seva música he de reconèixer que, no ara sinó de fa anys, "ahora ya soy, otro fan de John Boy"...

divendres, 26 de novembre del 2021

Les cites dels llibres. "Los nuevos hombres nuevos", de Miguel Lorente Acosta


Els homes, en general, ens hem de re programar. Fa anys que es parla de noves masculinitats, però els tics de la clàssica, la que s'imposa, denigra i violenta, es segueixen reproduint de forma més o menys dissimulada, més o menys sibil·lina.

Urgeix que s'imposi un home nou, el que també transita pel camí de la igualtat, i en aquest procés de transformació l'expert Miguel Lorente Acosta fa uns anys que amb "Los nuevos hombres nuevos" (Destino, 2009) ens adverteix d'un perill que ell mateix resumeix, en el pròleg del llibre, amb aquesta breu, i alhora contundent, cita:

"Canviar per a seguir igual." Giuseppe Tomasi di Lampedusa (El gatopardo)
I és que, com apunta Lorente Acosta, el "postmasclisme" és l'estratègia masculina per mantenir la posició de preeminència en temps d'aparent igualtat, l'estratègia masculina per adaptar-se als nous temps, modes i circumstàncies sense renunciar a la posició de poder.

Una barrera més en el camí vers la igualtat.

dijous, 25 de novembre del 2021

25N: no ho deixis passar


Malauradament l'assetjament i la violència masclista encara són ben presents en la nostra societat, incrustada en tots els àmbits: el familiar, el social i cultural, el religiós, l'esportiu... I també el laboral.

Malauradament l'assetjament i la violència masclista persisteixen però d'un temps ençà ja no ho fa el silenci, ni el de les dones assetjades i violades i no hauria de fer-ho el tantes vegades silenci còmplice dels altres homes.

Cal, però, seguir fent molta més pedagogia, i sobretot justícia, per eradicar l'assetjament i la violència masclista, i aquesta és una responsabilitat de tothom, no només de qui l'exerceix i de qui la pateix; de tothom.

L'assetjament i la violència masclista s'han de denunciar, i el que és més important, no s'han de produir. I aquí també hi entren els anomenats micro masclismes, aquells comentaris suposadament graciosos, aquelles mirades suposadament innocents, aquella proximitat física confiada que no deixen de ser comentaris degradants, mirades lascives i proximitat física buscada que tenen en comú la cosificació de la dona i que alimenten, a la part submergida de l'iceberg, l'assetjament i la violència masclista.

No, res de tot això és ni ha de ser normal, per més que ens semblés que ho era durant dècades... No, res de tot això s'ha de deixar passar.



dimecres, 24 de novembre del 2021

Com tirar carn a les piranyes


És automàtic i fins i tot matemàtic, que em sembla que funciona el 100% de les vegades. Jo no ho he fet ni ho faria, no és el meu estil, però hi ha qui, em sembla, no pot deixar de fer-ho, i fins i tot en gaudeix

Passa a Twitter, on si no? La piulada és aparentment innocent, innòcua, però a dins hi duu verí i necessita de respostes i comentaris per inocular-lo. Segurament n'heu vist i qui sap si participat. 

La piulada és una imatge de líders polítics, no sé, per exemple d'ERC, i el text, breu, convida a dir què suggereix la imatge. Els insults apareixen, generalment, des de la primera resposta, amb comentaris que vomiten bilis, i arriba un moment que tot plegat sembla un concurs per veure qui la diu més grossa. Violència verbal gratuïta i, penso jo, innecessària

I en aquest exemple no són fatxes com els que van irrompre violentament a Blanquerna, són persones suposadament civilitzades, que actuen com socis "tribuneros", desfogant-se de vés a saber quina frustració insultant a Twitter

És tirar-los l'ham, la piulada, i picar; és tirar-los carn i aparèixer de sobte com piranyes i, en una orgia de sang, trinxar tot el què és tou. 

És clar que que no sé qui és pitjor, qui publica la piulada o qui la respon. Bé, si que ho sé... 


dimarts, 23 de novembre del 2021

El fracàs del 52%


Aquesta setmana s'accentua de nou la ciclotímia del govern amb la tramitació del pressupost de 2022, amb el grup parlamentari de Junts responsabilitzant el president Aragonès de trinxar el 52%.

Aquests estirabots de Junts ara ja no sorprenen i no descartaria que el propi pacte de govern inclogués que la gestió de les discrepàncies es farà al safareig dels faristols parlamentaris, finant allò que la roba bruta es renta a casa...

Amb les declaracions dels líders del grup parlamentari de Junts, que no els del govern, assenyalant amb el dit el president Aragonès dia sí, dia també, sembla que més que un partit de govern sigui d'oposició. I en relació al pressupost sembla que més que els Comuns, el que més els molesta és que Aragonès sigui president. Cada vegada ho dissimulen menys i això, s'ha de dir, també és d'agrair.

El president Aragonès fa de president, ara que la pilota és seva, i exerceix el càrrec fent ús del seu poder, ara vetant els representants de Junts a la Taula de Diàleg, ara negociant amb els Comuns el pressupost després de l'esmena a la totalitat de la CUP.

També va fer de president el president Torra, ara jugant amb les pancartes, després pactant el pressupost 2020 amb els Comuns...

Ho sap tothom i no és profecia: la independència no és a l'agenda política del president Aragonès i, em sembla, tampoc del seu govern. Exercir-la o declarar-la, vull dir, com tampoc ho estava a la del president Torra i, em sembla, a la del seu govern.

D'aquí plora la criatura, la CUP si voleu, que novament diu no, no, no i no. I aquest és el fracàs del 52%, sumar pensant que es pot fer la independència, quan ni tan sols es pot fer un pressupost.

dilluns, 22 de novembre del 2021

Xavi: segon partit, primera final


Entrenador nou, victòria segura!
Xavi va fer bona la dita i, tot i patir, es va estrenar a la banqueta del Barça amb una ajustada victòria per la mínima contra un combatiu Espanyol.

Qui sap si, amb Koeman, el Barça hagués acabat cedint l'empat o fins i tot la victòria; ara Koeman ja és història, ara Koeman ja és igual i amb l'arribada de Xavi el Barça, en general, s'ha revitalitzat a nivell anímic i caldrà veure si també reviscola a nivell futbolístic.

Al derbi contra l'Espanyol el Barça de Xavi ja va començar a mostrar, de forma incipient, segell propi, tot i que la millor notícia va ser la victòria, no només pels tres punts, vitals per no despenjar-se de la lluita per entrar a Europa, també perquè en el seu segon partit, Xavi tindrà la seva primera final!

Aquesta és l'herència enverinada que rep Xavi, un partit de la Champions League que pot deixar el Barça fora de combat a Europa a les primeres de canvi.

Els canvis de rutina, hàbits i normes que ha introduït Xavi al vestidor haurien de donar fruits a nivell d'actitud i de compromís, i és d'esperar que, més aviat que tard, els jugadors vagin assimilant els canvis tàctics que Xavi ja ha començat a fer.

Demà dimarts, contra el Benfica portuguès, pràcticament només val la victòria, i tot el que no sigui guanyar serà, més que de Xavi, una derrota dels jugadors. Demà ja no tenen a Koeman com a boc expiatori, i Xavi no pot fer-se responsable de la possible prematura eliminació; com a molt, només, de no haver pogut guanyar el partit.

Segon partit, primera final per a Xavi. Espero que, com contra l'Espanyol, tingui tants encerts com sort...

dissabte, 20 de novembre del 2021

"Per a Elisa". Minuts Musicals amb nom propi


Tot i que "Inacabada" de Ludwig van Beethoven és la seva Simfonia número 10, diria que "Per a Elisa" és la cançó més iniciada i, sobretot, més inacabada del genial compositor alemany.

I és que qui no ha evitat la temptació, amb un piano o teclat al davant, de tocar les primeres notes de la popular "Per a Elisa"? Les primeres notes, només les primeres notes, que són les úniques que sabem els que no sabem tocar el piano. I després, vés quin remei, la disculpa de torn...

A quina Elisa va dedicar Beethoven aquesta cançó? No hi ha una única teoria, i la més plausible és la del músic alemany Klaus Martin Kopitz, que diu que l'Elisa podria ser Elisabeth Roeckel, germana del cantant Joseph Roeckel, que va interpretar algun personatge d'una òpera de Beethoven

Elisabeth Roeckel, anomenada afectuosament "Elise", tocava el piano i també cantava i coneixia Beethoven, pel que formava part del seu cercle d'amistats.

Fos ella o no, el que no genera cap dubte és que des de les primeres notes de "Per a Elisa" gairebé tothom l'identifica, i gairebé tothom s'atreveix a tocar-la, com a mínim les primeres notes...

divendres, 19 de novembre del 2021

Les cites dels llibres. "Dalí 1904-2004", de diversos autors


A mi em dius Salvador Dalí i, abans de qualsevol quadre o obra, penso en el meu avi matern.

Dalí i el meu avi tenen en comú, com a mínim, l'Empordà i l'any de naixement, el 1904. La resta, vides diametralment diferents, ben bé com si pertanyessin a mons diferents.

El 2004 es va celebrar l'Any Dalí i no va ser poca la proliferació de llibres dedicats al pintor empordanès. Fascinat per la seva controvertida figura, alguns van arribar a casa, com una edició de la seva obra literària d'Edicions 62 i la Fundació Gala - Salvador Dalí, "Dalí. El triangle de l'Empordà" de Triangle Postals i la Fundació Gala - Salvador Dalí, o "Dalí 1904-2004" (Edicions 62, 2003), un recull de la seva vida i obra de la mà dels seus quadres, de fotografies i de la mirada de diferents veus de la cultura.

El llibre està farcit de cites del propi Dalí, entre les que destaco aquestes tres:

"La vida és una aspiració, una respiració i una expiació"
"La modèstia no és precisament la meva especialitat"
"Sóc l'estatge d'un geni"

Més secreta que la de Salvador Dalí, la vida del meu avi matern va ser, també, singular i memorable! Una vida que també mereix ser recordada... 

dijous, 18 de novembre del 2021

Després de la mentoria


L'Enric i en Hamza fa un any no es coneixien.
Els seus camins es van creuar gràcies al projecte de Mentoria Social del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" i durant 6 mesos van ser mentor i mentorat.

El projecte de Mentoria Social de la línia Incorpora Jove facilita als joves atesos, molts d'ells joves no acompanyats, referents adults que, durant els sis mesos que dura el projecte, els guien en el seu procés vital de creixement i emancipació.

Algunes parelles transcendeixen aquests sis mesos i continuen trobant-se regularment, ja no com a mentor i mentorat, sinó com a amics. I és que tal i com diu l'Enric, un mentor experimentat, el mentor no només dóna, també rep molt dels joves!

L'Enric i en Hamza han estat una de les 9 parelles de la 2a edició del projecte de Mentoria Social del Punt Incorpora Jove de Girona, i ja estem preparant la 3a edició.

Avui encara es segueixen trobant, com a Enric i Hamza.

dimecres, 17 de novembre del 2021

Sis-cents


A casa el Seat 600 també va ser el primer cotxe de la família! En el següent van doblar l'aposta, primer un Simca 1200 gris metal·litzat, després un Simca 1200 granat!

El 600 de casa no el recordo, sí el d'una veïna, la Dolors, que en tenia un i amb el que, al meu germà i a mi, i als seus fills, ens duia cada matí a l'escola. Quanta paciència havia de tenir l'estimada i enyorada Dolors per aguantar cinc criatures dins aquell resistent 600!

El 600 de la Dolors forma part de la meva infantesa, de quan amb els seus fills i altres veïns jugàvem al carrer. Temps era temps...

Els 600 van marcar una època i tots guarden grans històries, bons records, històries de viatges, molts d'ells iniciàtics gràcies al primer cotxe, amb un destí incert...

Vaig pensar en els 600 quan la Sira, dies enrere, em va dir que ja feia 600 dies que té aquest maleït Covid Persistent. I com va dir en una piulada, "600 dies s'escriu ràpid però han costat de passar.600 dies, diu la Sira, d'intolerància a l'esforç, tant físic com cognitiu, de mal de cap, fatiga, dolors musculars, problemes cognitius, tos...

També 600 dies de comprensió i suport de les persones que l'estimem, de camí compartit amb altres covid persistents (més aviat resistents), 600 dies d'anades i vingudes a metges i especialistes... Aquest sí que és un camí, i destí, incert!

Ja són més de 600 dies i espero que en el seu cas la Sira no dobli l'aposta!

dimarts, 16 de novembre del 2021

Castanyada


Poc a poc anem arribant; el lloc és un ombrívol petit paradís a tocar de la riera d'en Xuncla, a prop del nucli urbà de Sarrià de Ter i, alhora, prou lluny com per tenir la sensació d'endinsar-se en un altre món, al bell mig de la natura. En certa manera hi entrem, en un altre món.

Entrem en el món que l'avi patern de la Sira, a qui no vaig conèixer, va imaginar i construir per al gaudi de la família, especialment a l'estiu, envoltats de natura; un lloc de trobada i de celebració que la família encara manté amb el mateix ànim i esperit, i que segueix essent testimoni, i escenari, de nombroses trobades familiars, també la de la castanyada.

La tarda, que es fa curta i de seguida s'enfosqueix, convida a entrar dins la petita barraca i començar a encendre la llar de foc, mentre amb precisió quirúrgica fem un tall a les castanyes que en qüestió de minuts, ja cuites, embolcallarem amb paper de diari per mantenir-les calentes.

Però ja sabem que la castanyada no només va de castanyes, i la pila de torrades és cada vegada més alta, i l'embotit comença a circular per la taula, i les galetes ja fa estona que són obertes, i les coques, casolanes, esperen pacients l'hora de maridar amb la ratafia i la garnatxa...

Perquè la castanyada és tan sols el pretext, estacional, per a trobar-nos i compartir taula, i ja sabem que compartir taula és  compartir quelcom més que menjar, que castanyes... 

El millor de la castanyada, com de l'alberginiada i tantes altres trobades familiars, és amb qui et menges les castanyes! 

dilluns, 15 de novembre del 2021

Un dia sense diari


Ha tornat a passar. Altra vegada ha tornat a passar, i aquesta setmana han estat dos els dies que m'he quedat sense diari.

Normalment arriba a les set tocades, i l'inequívoc soroll de la bústia n'anuncia l'arribada; "clonc!" Jo sóc dels que ens agrada fullejar i llegir el diari a primera hora del matí quan el diari, com el pa acabat de sortir del forn, encara és calent.

El diari forma part de la meva rutina matutina i que no hi sigui la trenca. Deu ser per això que em molesta tant no rebre'l, més per això que pels diners, que al capdavall ja me'ls abonen, prèvia queixa...

Primer va ser el dimarts de la setmana passada, i quan vaig trucar em van dir que deuria ser pel repartidor, que a vegades pot haver-hi un substitut que potser no controla al 100% la ruta i les bústies. Bé, Santa paciència. I després dissabte, però com que a la recepció del diari els cap de setmana no hi ha ningú (o si més no, no responen el telèfon), els vaig enviar un missatge per a la seva informació i interès, i per a calmar el meu malestar. Ja us ho he dit, no, que em molesta molt no rebre el diari?

És curiosa aquesta indignació; en un primer moment és més irada, més estomacal, no sé si m'explico; més exigent. Bé que pago religiosament a principis d'any per tenir el diari cada dia a la bústia, no? És la mateixa indignació que sura d'entrada en altres circumstàncies: recordo que aquest estiu, amb dies d'antelació, havia reservat taula en un restaurant i quan vam arribar a l'hora convinguda la nostra taula no estava a punt, sinó encara ocupada i, semblava, per força estona...

Afortunadament aquest malestar poc a poc abandona l'estómac i es desplaça cap al cap, passant pel cor, i és aleshores que, sense deixar d'estar molest, apareix la comprensió, ja que tot té una explicació i, d'entrada, està bé donar el benefici del dubte: bé, si el repartidor és nou, pot ser que es salti una bústia... Bé que un dia, un altre repartidor novell, es va equivocar de diari, no? O al restaurant, en plena temporada alta a l'estiu, i veient el menjador ple i el personal atabalat, tampoc cal muntar en còlera, que tampoc hi ha pressa i en qüestió de minuts ja tindrem la taula...

I després el malestar entra en una altra fase, la del qüestionament: tan greu és quedar-se un dia, fins i tot dos, sense diari? Per més que el tingui pagat per avançat, potser caldria deixar la còlera, el malestar, per a problemes més importants, per a necessitats més peremptòries, no?

És, possiblement, quan s'arriba a aquest punt, que es pot formular la queixa, i informar la incidència, i confiar que a qui correspongui ja procurarà resoldre-la i millorar el servei. Al capdavall és el que a mi m'agrada que passi quan qui s'equivoca sóc jo, quan qui no és puntual en el lliurament d'una tasca sóc jo...

Ha tornat a passar i, possiblement, passarà de nou algun altre dia que obriré la bústia i, pel motiu que sigui, no hi haurà el diari; i ara que ja tinc més experiència us asseguro que tampoc passa res greu si un dia, ai l'as, no rebo el diari...

dissabte, 13 de novembre del 2021

"L'home que va matar Liberty Valance". Minuts Musicals amb nom propi


Diuen que "L'home que va matar Liberty Valance", dirigida per John Ford i protagonitzada, entre d'altres, per John Wayne, James Stewart, Vera Miles i Lee Marvin, és el primer western crepuscular; no seré jo qui ho desmenteixi... 

Del que ningú dubta és que aquesta pel·lícula, estrenada l'any 1962, és un dels millors westerns i, alhora, una de les millors pel·lícules de la història del cinema. I com tota gran obra, són moltes més les obres que se'n deriven: articles periodístics, cinematogràfics, assajos, documentals...

La pel·lícula de John Ford, basada en un llibre de Dorothy M. Johnson, ha fet córrer molta tinta, també per a que, manllevant-ne el títol, Els Amics de les Arts ens fessin pensar en aquest misteriós home que va matar Liberty Valance i que tenim ben a prop nostre i que, qui sap si fins i tot, podem ser nosaltres mateixos...



divendres, 12 de novembre del 2021

Les cites dels llibres. "La Máquina se para", de E. M. Forster


Aquest llibre, publicat l'any 1909, té quelcom de profètic, quelcom profètic certament inquietant

Al seu dia el món que descriu Forster a la "La Máquina se para" (Ediciones el salmón, 2016) deuria semblar de ciència ficció, mentre que avui podem trobar-hi una gran semblança amb la vida que tenim i, possiblement, la que tindrem: persones que viuen aïllades, sense contacte físic, controlats per una Màquina que tot ho proveeix i controla...

No vull explicar més perquè estic preparant un article per a la revista Parlem de Sarrià i en faré referència, del llibre...

El llibre no té, estrictament, una cita literària; l'edició té un pròleg del traductor, un retall d'un diari personal de l'autor, de finals de gener de 1908, i un breu fragment d'una sèrie de conferències que l'autor va fer a Cambridge l'any 1927 i que posteriorment es van publicar sota el títol "Aspectos de la novela":

"Para leer un relato de anticipación, los lectores deben aportar dos cualidades: la humildad y la suspensión del sentido del humor. Sin la primera, tal vez no oigamos la voz del profeta. Y el sentido del humor puede provocar que nos riamos del profeta, en lugar de escucharlo".
"Aspectos de la novela", E. M. Forster

E. M. Forster és, sobretot, conegut per novel·les com "Una habitació amb vistes", "Howard's End" o "Paisatge a l'Índia", portades al cinema... 

Per cert, a la pàgina del llibre on consten l'edició, l'ISBN, el dipòsit legal  i altres dades comuniquen el correu electrònic així: "Para pedidos e insultos:". I, contràriament al que diuen la majoria dels llibres, en aquest especifiquen que "Se puede reproducir este libro tranquilamente."

dijous, 11 de novembre del 2021

A cap hora se'm fa fosc...


Fa uns dies que a cap hora ja estem a les fosques. Que depriment. Tant depriment que afegir-hi un signe d'exclamació podria semblar un bri d'alegria...

Sí, al matí clareja més aviat, que això del canvi d'hora és com la flassada del llit: si l'estires amunt, tens fred de peus!

Fred de peus! Aquest era el nom d'un grup efímer de l'escena musical de Girona dels anys noranta, que tenien una divertida broma. Ballaven movent els peus amb certa gràcia (la que tenien, la que podien) i et preguntaven: Fred Astaire? I ells mateixos es responien: no, Fred de peus!

Personalment m'agraden més les tardes llargues que les matinades clares, i posats a estirar el dia jo l'estiraria per la tarda. Sí, jo mantindria l'horari d'estiu o, com a mínim, retocaria el fus horari.

Aquest és un tema, tant el de l'horari d'estiu contra l'horari d'hivern com el del fus horari, en el que difícilment ens posem d'acord, possiblement perquè hi intervenen diversos factors: econòmics, energètics, personals, emocionals, laborals, de consum...

Que la tarda s'escurci a l'hivern facilita més la conciliació familiar? Que claregi més aviat fa que comencem abans la nostra jornada laboral? Un canvi de fus horari faria canviar els nostres horaris comercials? Per cada pregunta apareixen tantes respostes com interessos hi ha.

Abans de la pandèmia des d'Europa es va voler liquidar el canvi d'horari i al final el que es va liquidar va ser la proposta.

No sé, jo també sóc un mar de dubtes, tot i que tinc dues certeses: m'agrada més l'horari d'estiu, i m'agraden més els horaris de França, per dir un estat proper que, tot i tenir el mateix fus horari, té uns horaris diferents.

En fi, val més que vagi enllestint aquest article que ja són quarts de cinc de la tarda i d'aquí no se'm farà fosc...

dimecres, 10 de novembre del 2021

El malaltís clima del nostre planeta


El nostre és el planeta blau, i ara el voldríem verd, més verd, però em sembla que és un altre el color del nostre planeta, color contaminació.

El nostre planeta està malalt i el clima és, com la nostra febre, el símptoma més evident; puja la temperatura, augmenta el desglaç, s'incrementen els fenòmens meteorològics extrems i fins i tot ens morim, més que mai, per la contaminació que nosaltres mateixos produïm.

A vegades penso que com a espècie no tenim remei, i que aquesta és la nostra lenta i inevitable extinció. La contaminació del planeta és el nostre meteorit que, com en les pel·lícules americanes, s'apropa irremeiablement contra la Terra i, al contrari que a les pel·lícules americanes, no hi haurà cap heroi que n'eviti l'impacte, doncs d'alguna manera aquest meteorit ja ens ha impactat.

Els governs posen dates de caducitat, ara 2030, després 2050, de difícil compliment, i més que de caducitat semblen dates de consum preferent.  I així estem, consumint-nos.

Per canviar el malaltís clima del nostre planeta, per aturar aquesta imparable sagnia climàtica, calen mesures més dràstiques que les aplicades fins ara. Ho hem vist amb la pandèmia.

Quan van baixar les nostres emissions? Baixar realment i de forma significativa, vull dir. Doncs van baixar quan vam (quasi) aturar el món. I en la mesura que hem reprès l'activitat, les emissions contaminants han tornat a augmentar.

D'acord que no podem aturar-lo de nou, però sí que podríem ralentitzar-lo o, tal i com diu l'enginyer Joan Vila, els qui vivim en l'opulència, viure més frugalment...

Els canvis han de ser macros, i també micros, i aquests darrers, que són els que més ens interpel·len a nivell particular, també ens costa assumir-los, a vegades per mandra, d'altres per comoditat, o bé perquè pensem que el nostre canvi serà imperceptible.

Podem buscar mil i una excuses, però al final la pregunta és tan inevitable com inapel·lable: contribueixo a emmalaltir el planeta, o a guarir-lo?

dimarts, 9 de novembre del 2021

La involució del català


Amb les dades a la mà, les darreres publicades pel Departament d'Educació, i també de fa temps per la Plataforma per la Llengua, l'ús del català recula. La percepció general també ho corrobora, tot i que aquí la cosa pot anar per barris, per ciutats, per pobles...

El debat sobre la llengua ha aflorat de nou, i és objecte de negociació als pressupostos de l'Estat en relació als continguts en català, i en les altres llengües cooficials, a les plataformes digitals, Netflix per entendre'ns.

Les dades sobre l'ús del català en l'àmbit educatiu, dins i fora de les aules, planteja fer canvis en el model d'immersió lingüística, que durant molts anys s'ha definit d'èxit, i fins i tot hi ha qui planteja reproduir el model basc i implementar les dues línies, escola en català i escola en castellà.

No sé quina podria ser la millor solució per a preservar el català, per aturar aquest retrocés en l'ús social. És evident que l'escola hi té un paper important, també les plataformes digitals (Netflix, per entendre'ns) i l'oci en general, però em temo que el català necessita quelcom més que un % de presència a les plataformes digitals (i al cinema) i una sacsejada al model d'immersió.

Per a molta gent la no elecció del català és una qüestió purament política, de posicionament ideològic, deixant de ser funcional, i el que amb Ciutadans ja vam veure fa uns anys al Parlament, ara passa, en part, també al carrer.

Però tot i que tot és política, la davallada de l'ús social del català no és només per motius ideològics, també apunten alguns experts motius demogràfics per l'arribada de persones immigrades: el 28% de la població estrangera a Catalunya l'1 de gener d'enguany provenia d'Amèrica (del nord i central el 8,8%,del sud el 19,3%).

La Norma ens deia que el català és cosa de tots (de tothom, diria ara, o de totes i tots...), i si bé és cert que la realitat social, política, demogràfica i lingüística de fa 40 anys és molt diferent a la d'ara, el català només sobreviurà si fem cas a l'esperit de la Norma: el català és cosa de tots (pensis com pensis, parlis el que parlis) i sobretot ha de ser útil per a tot.

I si, segons el proverbi, un infant necessita una tribu per educar-se, el català també necessita una tribu per salvar-se, i la tribu som totes i tots, administració (estatal i catalana), empreses, entitats i organitzacions, i naturalment la ciutadania.

La responsabilitat del català també pesa sobre nosaltres (no només sobre l'escola i la televisió o el cinema), i com tota llengua viva el català necessita ser parlat i escrit, escoltat i llegit. Així de senzill, així de complicat alhora...

dilluns, 8 de novembre del 2021

"Fills de mala mare?"


La setmana passada, arran d'un comentari de Jordi Basté als de "la secta de les 6" sobre l'agressió sexual grupal d'Igualada, vaig enviar aquest correu electrònic a "El Món a Rac1" :

"Bon dia,
tot i que entenc que, davant la crueltat dels fets (agressió sexual múltiple a Igualada) l'expressió pugui fer-se present, titllar els agressors de "fills de mala mare", com ha fet Jordi Basté a les 6 del matí, no és l'expressió més afortunada per referir-s'hi, ja que aquest insult es projecta sobre les mares, i no sobre els agressors.

Suposo que tant el servei lingüístic com la comissió d'igualtat de RAC1 ja ho haurà advertit.
Només ho volia transmetre tot i que, insisteixo, entenc que l'expressió es pugui escapar.

Moltes gràcies."

De moment no m'han respost, ni ho espero... Hores més tard, a Twitter, també vaig veure que moltes persones titllaven als agressors de" fdp", "fills de puta" i fins i tot "fills de la grandíssima puta". Ho deien homes, ho deien dones...

Penso, sincerament, que caldria eradicar aquest insult i, posats a insultar els agressors, centrar l'ofensa en ells i no sobre les seves mares, per més que aquest pugui ser l'insult que més els ofengui, que a les mares ni mencionar-les!

Si Twitter fos el legislador, o si legisléssim a cop de piulada, possiblement avui ja hauríem recuperat la pena capital i executat més d'una persona; és cert que a Twitter, com en les converses de bar, massa sovint se'ns escalfa la boca, ens cremen els dits.

Entenc que ens encenem, jo també m'encenc a vegades, i per molt menys (una broma sexual de mal gust a una filla meva) m'he sulfurat, pel que davant uns fets com aquests no sé com reaccionaria, tot i que sospito que d'entrada no de forma mesurada...

Insultar a les mares, sota el pretext d'insultar els agressors, té quelcom de paradoxal, quan no de contradictori, pel substrat del propi insult: és culpa de les mares el comportament dels seus fills?

Jo deixaria a les mares en pau, que potser prou pena passen, i, com diuen les expertes, també deixaria en pau a la víctima, i posaria el focus en els agressors, en què els passa a aquests homes que agredeixen i violen, que necessiten (?) agredir i violar, que no respecten a les dones (tampoc a altres homes) i que són la punta de l'iceberg, la part més visible, d'aquest greu problema estructural que tenim.

Perquè sí, ells són qui violen, qui agraeixen, i han de ser jutjats i complir les condemnes, però això no resol el problema, ja que el problema és més profund, també més complex, i ens interpel·la a tothom, especialment als homes.

Què ens passa als homes? Perquè els homes fem aquestes barbaritats? Aquí és on hem de posar el focus, també part de l'esforç, i deixar en pau a les mares, i no enlluernar a les víctimes situant-les al bell mig de l'arena del circ...

dissabte, 6 de novembre del 2021

"Bobby Jean". Minuts Musicals amb nom propi


Hi ha cançons que són un cant a l'amistat; a l'amistat perduda, com "Wish You Were Here" de Pink Floyd, i a la que perdura, com "Laura" de Lluís Llach. I segurament, només que hi pensem un moment, ens en vindran moltes més al cap.

La cançó d'avui, "Bobby Jean", també és un cant a l'amistat, i tot i que el nom de la cançó juga amb l'ambigüitat: qui és "Bobby Jean"? Un home? Una dona?

Si tots els camins porten a Roma, quasi tots els d'aquesta cançó de Bruce Springsteen porten a Steven Van Zandt, músic i productor, mític guitarrista de la "E Street Band", la banda que va acompanyar el "Boss" des dels inicis i durant gran part de la seva carrera musical.

És icònica la imatge dels dos amics, guitarra en mà, compartint micròfon, com icònica és també la imatge de Bruce Springsteen amb el saxofonista Clarence Clemons "Big Man"...

L'any 1984, després de la gira de l'imprescindible "Born in the U.S.A.", Steven Van Zandt va deixar la "E Street Band" per fer carrera en solitari, tot i que anys més tard, a finals dels anys noranta, va tornar a la banda...

Per cert, en la pel·lícula "Alta fidelitat", dirigida per Stephen Frears i protagonitzada per John Cusack, Bruce Springsteen hi fa un "cameo" en un diàleg intern del protagonista, quan ell diu que vol tornar a veure a les seves ex xicotes (després de la seva darrera ruptura), com en una cançó de Bruce Springsteen. El diàleg que mantenen el tanquen dient "Good luck, goodbye", just com acaba la cançó... Bona sort i adéu a les xicotes. 

Aquesta escena potser alimenta la teoria que, en realitat, la cançó no es refereix només a Steven Van Zandt, però en el fons, possiblement, això és el menys important...



divendres, 5 de novembre del 2021

Les cites dels llibres. "Soldats de la vida", de Narcís-Jordi Aragó


A la meva modesta llibreria hi ha alguns petits tresors, llibres d'edició limitada, confeccionats quasi artesanalment, que solen tenir, a banda d'una acurada tria de textos, notables il·lustracions.

Un d'ells és "Soldats de la Vida. Tres moments de Girona" (Aubert, impressors, 1983) , amb text de Narcís-Jordi Aragó i il·lustracions serigràfiques de Miquel Plana. El llibre narra tres moments clau de la ciutat a través de tres personatges, Bernat de Puigcercós, Julián de Bolivar i Carles Rahola, que en moments certament convulsos, van triar la vida.

El llibre, què us diré, és una delícia en tots els sentits (estèticament, literàriament, artísticament), i a banda d'una reproducció d'un aiguafort de Domènec Fita de la capella de Sant Nicolau de Girona, conté aquesta cita, evocadora del títol del llibre:

"Siguem Soldats de la Vida, és a dir, defensors de la Vida, disposats a combatre tot el que vulgui limitar-la; soldats desinteressats, forts amb nosaltres mateixos, perquè amb la fortalesa nostra els altres esdevinguin potents." Carles Rahola. El llibre d'August Alzina.

Abans d'endinsar-se en els tres moments, Narcís-Jordi Aragó escriu:
"Del fons obscur de la història de la ciutat, farcida de tants morts i de tanta Mort, sorgeixen les figures dels qui, en un moment donat, van apostar per la Vida.
(...)
Encara avui, enmig d'un món cremat per la violència i pel menyspreu de la vida, som molts els qui ens sentim hereus del seu gest i de la seva gesta."



dijous, 4 de novembre del 2021

Entre bambolines


Rere qualsevol teló hi ha molta feina
, molta més de la que es fa i es veu quan s'aixeca. I no és només el treball artístic de qui surt en escena, és tot el que l'envolta, inclosa la pròpia escena.

Aquesta feina ingent és imprescindible tant en la representació més fastuosa com en la més humil, tant en una òpera al Liceu com en una representació de final de curs de qualsevol escola...

També en el petit espectacle que la meva família vam fer, aquest dissabte passat, en l'acte de lliurament del 41è Premi Casero. Vam arribar a La Sala La Planeta una hora i mitja abans i vam veure i viure, entre bambolines, com l'escenari es transformava i es vestia de premi literari; vam fer les pertinents proves de so, alguns canvis de vestuari (les músiques) i vam endreçar el mínim atrezzo...

A la meva mare aquella estona, aquells moments previs abans d'aixecar-se el teló, encara que no n'hi hagués, li van agradar tant o més que els del propi acte. És clar que els artistes ja hi esteu avesats, a aquests moments, com els esportistes a l'escalfament previ a la competició; però per a nosaltres, com a mínim per a la meva mare i per mi, forans en la matèria, aquests moments no són quotidians sinó tan extraordinaris com sortir en escena!

Per cert, diu el diccionari que la bambolina és "cadascuna de les bandes de tela o de paper pintades que, penjades al sostre d'un escenari, formen la part superior d'una decoració que figura un sostre, branques pontades, el cel, etc.", definició molt semblant a la de bastidor, en l'accepció de teatre: "cadascuna de les teles o dels papers pintats i fixats en una armadura de fustes i llistons que hom posa a banda i banda de l'escenari formant part d'una decoració teatral."

D'aquí l'expressió entre bambolines, o entre bastidors, "d'amagat del públic..."

dimecres, 3 de novembre del 2021

Jo aniré a Fires per tu


Massa gent l'atabala; no només la gent, massa de tot l'atabala. Per exemple, massa productes en un passadís d'un supermercat, o a les lleixes d'una botiga. Massa informació, massa estímuls que el seu cap, que ara va més lent, no té temps per processar i es satura.

Com quan, per exemple, en un sopar de colla estem entre dues o tres converses i les sentim totes, però no n'escoltem cap; o quan hem d'estar pendents de diferents tasques alhora (ara que es venera tant això de la multi tasca) i no donem a l'abast, ni en fem cap de bé... Situacions que, si (aparentment) amb plenitud de condicions ens saturen i atabalen imagineu-vos amb una afectació cognitiva, causada en aquest cas pel Covid Persistent, que fa que tot s'hagi de processar més lentament.

Massa gent l'atabala i les Fires de Girona són sinònim, aquest any que han tornat, de gent, de molta gent, massa gent per ella. Anar a Fires cansa, ja sigui a les barraques o a les atraccions, i anar-hi, ja d'entrada, amb cansament sortint de casa és esgotador. I a banda d'esgotador físicament ho és també a nivell cognitiu per la borratxera d'estímuls: cares, llums, sons, moviment... Els canals visual, auditiu i cinestèsic estressats per moments!

Ei, que de ganes no li'n falten, al contrari! No és qüestió de ganes, sinó de forces, d'ànim. Amb petites dosis és una altra cosa, com per exemple l'actuació que va fer, juntament amb nosaltres, la seva família, a l'acte de lliurament del Premi Casero; això ja va ser un esforç també, però més mesurat.

L'acte del Premi Casero ha estat, de moment, les úniques Fires per la Sira; mirarem de fer alguna escapadeta més, mentre m'insisteix que vagi a Fires per ella...

Jo aniré a Fires per tu, Sira, però és amb tu que m'agrada anar-hi!

dimarts, 2 de novembre del 2021

Sense nínxol


Ahir passejava, de nou, pel petit cementiri del barri del Pont Major de Girona, l'únic parroquial de la ciutat. El meu pare fa més de 40 anys que hi reposa... Bé, en realitat, que s'hi descompon.

Amb la mort, com amb tot a la vida, tenim el relat emocional i metafòric (hi reposa) i la crua realitat (s'hi descompon); ambdós són necessaris. La realitat per no perdre el món de vista, la metàfora pèr afrontar la realitat. De fet el meu pare reposa més en el record dels qui va estimar, i l'estimem encara, que en el nínxol que hi ha rere una digne i modesta làpida de marbre.

Els cementiris conviden a passejar-s'hi, una vegada saludats (o resats) els propis difunts, i encara que el del Pont Major és petit, sempre que hi entro hi faig la volta.

Passejar pel cementiri és com passejar pel barri, saludant famílies de cognoms coneguts, reconeixent algunes cares de veïns i veïnes que hi reposen, i s'hi descomponen. En alguns nínxols, fins i tot, podries reconstruir-hi, gairebé, tot l'arbre genealògic...

És impossible passejar entre nínxols, columbaris, tombes, capelles i panteons i no pensar en la pròpia mort, i l'indret on reposarem, o ens descompondrem. Si penso en la meva, de mort, de moment el que tinc clar, i ja fa temps vaig deixar per escrit, fins i tot aquí, és que quan el meu cos ja no tingui vida en donarà a la ciència, pel que si res es torça, si res ho torça, el meu cos ni serà incinerat ni omplirà cap nínxol, i els qui em plorin, i em vulguin recordar, segur que trobaran quan fer-ho i, sobretot, on fer-ho.

I allà on vagin per a recordar-me, allà em trobaran, perquè per més que deixem els cossos dins un nínxol o llancem les cendres carena avall, els nostres morts ens acompanyen sempre; perquè, sinó, ens esforcem en recordar-los, també, tan bé, per Tots Sants.

dilluns, 1 de novembre del 2021

La família del Casero

Imatge: Aniol Resclosa / Diari de Girona

La Casero és una gran família; la del Premi Casero també!

El 31 de gener de 1981 la família Casero, també molts de vosaltres, vam perdre en Just i quasi nou mesos després, només nou mesos després, vam guanyar un premi, el Premi de novel·la curta Just M. Casero.

El 28 d'octubre de 1981, abans d'ahir va fer 40 anys, es va lliurar el 1r Premi Casero a l'envelat de La Copa. Aquest acte va ser, possiblement, la presentació en societat de la família del Casero, tot i que aleshores potser no n'érem del tot conscients.

40 anys és molta vida, els 40 anys del Premi Casero són més anys dels que en Just va viure i aquest premi, que duu el seu nom, és un extraordinari i valuós epíleg de la seva vida, que en manté viu, i present, el record.

Al llarg d'aquests 40 anys el Premi s'ha fet gran, la família del Casero ha crescut, només cal veure la col·lecció d'obres guanyadores i finalistes que s'han convertit en llibre, ben bé una cinquantena.

Però la família del Casero no són només els autors que s'han presentat i els premiats i finalistes (per cert, n'hi ha un, el que fa olor de violetes, que em tracta de "germanet"... - mare, del testament a aquest res, que és un “pàjaru”!), la família del Casero també són els membres dels diferents jurats (Miquel Berga, Dolors Oller, Modest Prats, Antoni Puigvert, Salvador Sunyer, Joan Miró, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Felip Ortega, Miquel Pairolí, Imma Merino, Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Eva Vázquez, Jordi Gispert i Guillem Terribas; espero no haver-me'n deixat cap!), els artistes que hi han intervingut, artistes de tota mena i condició! i, naturalment, les famílies de la Llibreria 22, amb en Guillem Terribas com a ànima, tramoista i mestre de cerimònies, i de la Sala La Planeta (gràcies eternes Joan Ribas), i també les administracions que, des de l'inici, li han donat suport.

La Casero és una família nombrosa, la del Casero també! I encara hi falta gent!
Vosaltres, el públic, també sou de la família del Casero; els qui avui ompliu la platea de La Planeta i el públic que ens ha acompanyat arreu on s'ha lliurat el premi; el públic esporàdic, el fidel i l'incondicional.

La Casero és una família humil, també ho és el premi Casero; el Casero és un premi petit, però no és un premi menor.

Visca el Casero! 


Text que vaig llegir al final de l'actuació que part de la família Casero vam fer a l'acte de lliurament del 41è Premi Just M. Casero; vam posar en valor la vessant d'escriptor de Just Manuel Casero Madrid, el meu pare, llegint textos seus de diferents èpoques.