dilluns, 31 d’agost del 2015

El König de La Font

Cues per estgrenar el nou König de Girona. Foto: Roger Casero

És dissabte al vespre i som a Girona; és el seu primer dissabte al vespre.

La lluna plena, blanca i enorme, despunta rere Montjuïc; la veiem i admirem quan aparquem davant el nou i flamant König que dies enrere s'ha inaugurat a la ciutat, on abans hi havia el Restaurant La Font. El rètol, just al trencant del carrer Font de l'Abat, que durant dècades havia indicat la proximitat de La Font, (50 metres) ja indica, amb la mateixa proximitat, el nou König.

La zona d'aparcament és àmplia i generosa i, sobretot, molt a prop del restaurant, just al davant, on anys enrere s'hi havien instal·lat els barracons provisionals de la Facultat de Dret de la UdG. La provisionalitat a vegades dura anys i panys, prou que ho sabem els gironins...

A les portes del restaurant s'hi aplega una pila de gent, pacients clients que, com nosaltres, esperarem entre vint minuts i mitja hora per tenir taula; els gironins no esperem taula a qualsevol restaurant: per nosaltres el König no és qualsevol restaurant!

No és només per les extraordinàries patates braves, tampoc és només per les seves varietats d'entrepans i hamburgueses (tot i que jo quasi sempre demano una de les seves amanides!) és també perquè el König, amb més de quaranta anys de vida a la ciutat, és un element més d'orgull gironí com poden ser-ho la Catedral, les cases sobre l'Onyar, el Temps de Flors i, també de fa anys i salvant les distàncies, el Celler de Can Roca! De no ser així no s'entén la constant peregrinació, aquests darrers anys, de gironins cap al König de Vilablareix, fins ara el que més facturava dels diferents locals del grup. El Vol Gastronòmic, en canvi, no ha seduït els gironins, però ara no ens hi entretindrem aquí...

El nou König desperta entre els gironins la curiositat per veure com ha quedat el local, i la nostàlgia pel record del restaurant que fins fa pocs mesos hi havia en aquest mateix indret; el Restaurant La Font era també dels que els gironins ens hi deixàvem caure tot sovint, especialment a partir de la primavera per gaudir del seu ampli, bonic i acollidor pati. La seva carpa també permetia fer-hi nombrosos sopars de grup, o el seu encantador interior, planta baixa i sobretot primer pis, dinars de negocis o de caràcter més reservat. Mai faltàvem excuses, pretextos, motius per anar a La Font!

Finalment ens criden i un cambrer ens demana que el seguim; la nova carpa, totalment renovada i molt més lluminosa, és plena de gent; també és ple el pati, amb noves llums però igualment acollidor; entrem dins la casa, a la planta baixa i seiem al voltant d'una taula rodona en un petit menjador a tocar de la porta que, després d'un passadís, duu a la cuina. Pel camí, com a l'entrada mentre fèiem cua, saludem amics, coneguts i saludats que, com nosaltres, entre curiosos i nostàlgics estrenen el nou König. Després de demanar, tot just quan seiem, les imprescindibles patates braves consultem la carta i demanem, si fa o no fa, el de sempre. El restaurant és nou, però no la carta!

Quan sortim del restaurant encara hi ha gent que espera taula; la nostra ja està disponible! I amb el mateix convenciment inicial de saber que el nou König ens encantaria, sabem que hi tornarem.

És el que té el König pels gironins, que sempre, i tot sovint, hi acabem tornant!

divendres, 28 d’agost del 2015

El vídeo de la setmana: #GràciesPedro


Jo de petit havia somiat, també despert, ser jugador del Barça: ser Schuster o Lineker, o fins i tot, perquè no, ser Calderé o Moratalla...

No sé si hi ha infants que somien ser Pedro, jugadors com Messi i Cristiano Ronaldo, o fins i tot Iniesta o Xavi semblen ser les preferències oníriques dels nens, però si Pedrito algun dia va somiar jugar i triomfar al Barça, el seu ha estat, malgrat tot, un somni fet realitat.

Pedrito va tenir una oportunitat i la va saber aprofitar; podria haver estat carn de segona divisió, o un rodamón del futbol com Bojan, però pencant i fent gols decisius va fer-se un lloc al primer equip del millor Barça de la història i de la triomfant selecció espanyola.

Pedro potser no és un crac mundial, potser no és una gran figura internacional i no serà una icona del futbol, però és un jugador de classe mitja que ha donat un gran rendiment en un gran equip, fet que té molt de mèrit! Quants grans jugadors es fan petits en grans equips?!

Amb un sac de títols al Barça Pedro, que ha sobreviscut a fitxatges com Ibra, David Villa o Alexis Sànchez, ara busca els minuts que amb l'actual trident del Barça (Messi, Neymar i Suàrez) no troba, i que són vida no només per seguir-se sentint un jugador important dins el camp, també per seguir essent seleccionat per Vicente del Bosque!

Pedro potser havia somiat un altre final al Barça, però ha fet rumb cap a Londres i ha entrat amb molt bon peu al Chelsea de José Mourinho amb un debut somiat: gol, assistència i millor jugador del partit.

Jo de gran encara somio ser jugador del Barça, i prou m'agradaria viure el somni que Pedro, Perdito, Pedro ha fet realitat!

Moltes gràcies i molta sort, Pedro!


Pedro Rodríguez: Farewell after 20 titles... per fcbarcelona

Bon divendres.

dimecres, 26 d’agost del 2015

(El meu) Pedrito

En Pedrito i jo vam compartir escola. Foto: Roger Casero

Es deia i es diu encara Pedro, però tots el coneixíem, i el coneixem encara i per sempre com en Pedrito!

El diminutiu s'hi esqueia perquè era menut, menut i entremaliat! I àgil com un gat! També els seus germans, dos bessons més grans que ens deixaven embadalits amb els seus salts i tombarelles, més pròpis de la carpa d'un circ, o la lona d'un gimnàs, que no d'un pati d'escola.

Morè de cabell i bru de pell en Pedrito era un dels alumnes de l'Escola Montjuïc de Girona que provenien del barri de la Torre Gironella, barri obrer de barraques que amb el pas dels anys i el progrés dels immigrants que hi vivien van esdevenir cases, modestes, però cases al cap i a la fi.

A tocar de la torre que dóna nom al barri, al capdamunt del passeig arqueològic, durant anys va semblar que l'únic privilegi que tenien els veïns d'aquest barri d'accés costerut eren les seves extraordinàries vistes sobre la ciutat, per una banda, i Montjuïc i la vall de Sant Daniel per l'altra.

De fet la visió des d'aquest indret, més alt que el propi campanar de la Catedral, ofereix una magnífica panoràmica de 360 graus que permet allargar la vista fins als pobles més propers a Girona i difuminar-la comarques de gironines enllà...

Als anys vuitanta del segle passat a l'Escola Montjuïc ens hi trobàvem infants de molts barris gironins: naturalment la majoria dels alumnes provenien del Barri Vell i el propi Montjuïc, però també n'hi havia de Sant Daniel i la Torrassa, de Torre Gironella, de Pedret, del Pont Major (el meu cas) i fins i tot de Vila-roja i Font de la Pólvora. A classe la diversitat estava servida i es vivia amb la naturalitat que la viuen els infants d'abans i els d'ara.

A en Perdito li agradava més el pati que l'aula i, al pati, més el futbol que el bàsquet, com a la majoria de nens, tot i que aleshores a l'Escola Montjuïc el bàsquet tenia molta requesta!

El recordo divertit arreu, fet que en més d'una ocasió li comportava algun que altre càstig, especialment a l'aula... Un curs va repetir i vam deixar de compartir vida a l'aula i al pati; aleshores, també ara, les relacions escolars eren molt generacionals (tot i algunes afortunades excepcions de trasversalitat!) i com d'altres companys i companyes de curs, va començar a teixir futures anècdotes de la vida quotidiana a l'escola amb els alumnes d'un curs menys...

En Pedrito no va venir a l'institut i a finals dels anys vuitanta li vaig perdre la pista; diria que des d'aleshores que no el veig! De fet no sé si el reconeixeria si me'l trobés per Girona...

Qui sí el va seguir veient uns anys més va ser la meva mare, quan se'l trobava als "mítings" que el PSC feia a la Torre Gironella per les eleccions municipals; en Pedrito sempre li donava records per mi...

Amb el pas dels anys alguns companys de curs de l'Escola Montjuïc de Girona hem fet alguna trobada, però en Pedrito només hi ha participat com a protagonista d'alguna de les anècdotes que hi rememorem entre rialles...

Aquests dies que un altre Pedrito copa tantes portades de diaris esportius he tornat a pensar en ell, en el Pedrito de la meva infància, i en la il·lusió que em faria veure'l de nou, tot menut i entremaliat, fet un home!

dilluns, 24 d’agost del 2015

Palinuro


Primer el vaig veure rere un dels espigons, a Sant Antoni de Calonge, del que sobresortien els tres pals, el principal i més alt de 35 metres; quan el vaig veure de ple, des de la platja estant, sota el para-sol i amb un llibre entre mans, jo tampoc vaig evitar pensar en "Pirates del Carib", salvant les distàncies... Va fer nit darrere els espigons i l'endemà al matí, a primera hora, se'n va anar cap al port de Palamós.

Aquell mateix dia, passejant per Platja d'Aro, vam veure l'expectació que despertaven uns joves mariners vestits de mariners que, tot elegants, es passejaven amunt i avall de Platja d'Aro, atraient la mirada i els comentaris de tothom...

Dos joves mariners van aturar la meva filla gran i una seva amiga i, amb un anglès tan pulcre i acadèmic com el seu vestit de mariners, les van convidar a una festa dalt del vaixell per l'endemà al vespre! Elles, entre rialles, van dir que ja veurien...

Per uns moments vaig imaginar-me la meva filla convertida en un dolç record d'una nit inoblidable d'estiu, el record d'un altre port per un mariner amb molts ports a les espatlles i més ports, i cors, per descobrir!

L'endemà al matí, tot corrent pel passeig de Palamós, vaig topar amb un grup de mariners, la majoria nois, que feien flexions al passeig, tots al mateix ritme marcial que marcava un superior... vaig accelerar el pas i em vaig dirigir al port de Palamós, on vaig veure el majestuós vaixell ancorat, juntament amb la resta de la flota de vaixells de la marina italiana que l'acompanyaven; per fi, li vaig poder posar nom: Palinuro.

Més tard vaig llegir a la premsa local que el Palinuro és un bergantí-goleta de la marina italiana i que està de gira pel mediterrani juntament amb altres vaixells, més modestos però igualment vistosos, que l'acompanyen i acompanyen part de la instrucció de joves mariners de la marina italiana..

Al vespre, a l'hora de la cita de la festa dalt del vaixell, la meva filla encara sopava a l'apartament; havent sopat amb unes amigues van anar a fer un cop d'ull al port de Palamós i es van mirar la festa des de terra ferma: no hi ha mariner que li pugui robar el cor...

Dies més tard el Palinuro va desplegar les veles per seguir la seva ruta i, com aquesta anècdota, va ser història, una més d'aquest estiu!

divendres, 21 d’agost del 2015

El vídeo de la setmana: l'economia blava!



L'economia té molts colors, alguns dels quals, com el vermell, és millor evitar!

El verd, en canvi, sembla que és un color positiu per a l'economia, per allò de l'economia verda, sostenible i per tant respectuosa amb el planeta i el medi ambient!

És clar que hi ha qui per economia verda entén tenir el màxim nombre de bitllets verds... o de qualsevol color!

El cas és que dins la paleta cromàtica de l'economia darrerament he sentit parlar de l'economia blava, impulsada per l'emprenedor belga Gunter Pauli.

L'economia blava, diuen, supera la verda i fins i tot la més recent del bé comú, però de moment no sembla haver penetrat tant, si més no mediàticament!

Malgrat això els seus principis són prou interessants... Si som el planeta blau, bé que hauria de ser blau també el nostre futur, no?



Bon i blau divendres!

dimecres, 19 d’agost del 2015

Córrer més enllà del passeig


Des de primera hora del matí, quan el sol despunta per Palamós i comença a irradiar el dia, fins entrada la nit, quan el clar de lluna, en cas d'haver-hi, es reflecteix al mar, el passeig de Sant Antoni de Calonge, també el de Palamós, és un formigueig constant d'anar i venir de gent.

Part de la fauna que hi transita són "runners", gent que fa "footing", que es deia abans, o que córrer, com m'agrada dir a mi. A primera hora del matí, quan comença a clarejar, se'n veuen pocs, aleshores hi ha més gent que camina, especialment gent gran, cada vegada més (ben) equipats amb roba (tècnica) d'esport.

Els "runners" a mesura que el dia avança van envaint el passeig, alguns arrossegant la seva ànima, d'altres arrossegant un gos (o bé el gos els arrossega a ells?) i fins i tot n'hi ha que arrosseguen part de la família estirant un cotxet, se suposa que amb una dolça criatura a dins; són sobretot pares que cerquen la forma de conciliar la seva vida personal i la familiar, alhora que permeten un moment de treva a la mare, a qui imagino dormint per fi plàcidament sense criatures (fill i marit).

L'altre dia, però, vaig veure una mare que arrossegava la seva "prole" a la seva activitat matutina d'anar a córrer: mentre ella activava l'aplicació del seu telèfon mòbil per a registrar la gesta, la seva filla gran, vestida i calçada també per a fer gambades, vigilava de prop els dos fills petits, bessons i encara amb el coixí marcat als cabells, que escalfaven els motors dels patinets amb els que acompanyarien la mare i la germana al llarg del passeig. Esquivar-los va ser tota una proesa!

El matí és l'hora punta dels "runners", tot i que al llarg del dia van passeig amunt, passeig avall sortejant la resta de passejants: ciclistes, mainada amb patins i patinets, famílies que fan via cap a la platja, gent gran que passeja, noietes que llueixen i jovenets que se les miren.

Jo també corro pel passeig, estirant-lo com un xiclet des de Torre Valentina fins a la punta del port de Palamós, però ja fa un parell d'anys que el passeig és la pista d'enlairament i d'aterratge de la meva soferta, però constant, activitat esportiva.

Hi ha dies que faig via cap a Calonge, passant per la vorera, i torno a Sant Antoni per camins de carro (ara en diem vies verdes, o pistes), passant entre camps de blat, ja segats, de blat de moro, ben regats, i alguna vinya...

També transito per l'interior de Palamós, per un camí asfaltat que hi ha rere el camp de futbol que hi ha rere el camp de futbol municipal, i fins i tot algun dia arribo fins a La Fosca per tornar pel port de Palamós...

Per aquests altres camins el trànsit de gent, també el rodat, és més escàs i més fluid i córrer esdevé una activitat quasi íntima...

Per aquests camins d'interior, al contrari que al passeig, quan esporàdicament em creuo amb un altre corredor la salutació, esbufegant jo, no només és inevitable, també té un punt de complicitat i resulta encoratjadora; al passeig, més que córrer hauria d'anar saludant a tothom a tort i a dret!

dilluns, 17 d’agost del 2015

Un any a la Provença

Llegir és una forma de viatjar! Foto: Roger Casero

Viatjar és només una de les moltes parts que té un viatge, possiblement la més important i, sempre esperem, que emocionant, però tot viatge comença molt abans de marxar i continua malgrat faci temps que ja hàgim tornat!

El d'enguany a la Provença va començar fa mesos, quan per una sèrie de raons que ara no vénen al cas Roma va caure, tot i que tard o d'hora la conquerirem, en favor de qualsevol destí de França: París ja l'havíem visitat i parlant amb uns, parlant amb altres, va aparèixer la Provença i el viatge va anar prenent cos i forma...

Preparar un viatge és començar a viatjar: consultar guies, visitar els indrets d'interès per internet, calcular distàncies, començar a marcar possibles rutes i plans de viatge, cercar on i com dormir i menjar, demanar referències, parlar del viatge amb els qui t'acompanyaran... Encara no l'hem trepitjat però la Provença ja forma part del nostre dia a dia, i cada dia més com més s'apropa la data d'anar-hi!

Llegir és una forma de viatjar, de conèixer el paisatge natural i humà d'un destí, de visitar-lo a través dels ulls i la mirada d'altri... Setmanes enrere vaig buscar per internet novel·les que tingués la Provença com a escenari i vaig gratament vaig topar amb l'autobiogràfica novel·la "Un any a la Provença" de l'escriptor anglès Peter Mayle, disponible a la Biblioteca de Platja d'Aro!

El llibre, publicat l'any 1989, relata el primer any de vida de l'autor, acompanyat per la seva dona, en una casa a la Provença en la que, al ritme de les obres de reforma de la casa Peter Mayle ens descriu mes a mes l'indret que els havia meravellat com a turistes.

De gener a desembre Mayle no només descriu el paisatge i la seva metamorfosi al llarg d'un any, també ens presenta una sèrie de personatges que dibuixa d'una manera divertida i mordaç alhora!

No serà un any, sinó tan sols cinc els dies que serem a la Provença... És temptador cercar la casa de Peter Mayle i fins i tot mirar de trobar-lo, però ell mateix adverteix al prefaci del llibre, "(...) El que  a vegades no és tan bonic és trobar-te el lector al llindar de la porta, amb el llibre a la mà i un pam de llengua fora esperant que li ofereixis una copa o dues; és afalagador, però a vegades ha estat tan inesperat que més d'un cop m'han pescat amb els pantalons abaixats".

A més, ell al seu dia ja va fer el seu viatge, ara nosaltres hem de fer el nostre, que és d'això del que es tracta!

La Provença ens espera!

divendres, 14 d’agost del 2015

El vídeo de la setmana: la mirada (in)correcta a la discapacitat


Quan llegim discapacitat quelcom dins nostre fa que inconscientment distorsionem les lletres i tendim a veure-les i entendre-les més així (DIScapacitat) que d'així (disCAPACITAT).

Quelcom semblant ens passa quan tenim al davant una persona amb discapacitat, doncs el primer que se'ns fa visible és la seva part "DIS", i no és fins que la comencem a tractar i conèixer que apareix i sobresurt, que reconeixem la seva "CAPACITAT".

És tan fort el registre mental social i cultural que tenim de la DIScapacitat que per més que ens hi esforcem a la majoria ens costa llegir i veure, de bones a primeres, la disCAPACITAT, i massa sovint aquesta mirada incorrecta fa que la pròpia persona amb discapacitat, que s'esforça com qui més per a fer visible les seves capacitats, segueixi sentint-se observada i entesa sobretot, per sobre de qualsevol altra condició, com a DIScapacitada.

Tan simple i tan complicat alhora; es tracta de mirar, d'enfocar diferent la discapacitat:



Bon divendres!

dimecres, 12 d’agost del 2015

Lectures d'estiu

3 llibres per llegir a la fresca! Foto: Roger Casero
Aprofitar-les per llegir és una de les grans, bones i entretingudes maneres d'aprofitar les vacances d'estiu.

Durant molts anys jo vaig ser, primer, un lector de llibres ocasional, més aviat mandrós... La principal característica que havien de tenir els llibres que martcava si els llegia o no, més enllà del gènere o autor, era l'amplada del seu llom!

Uns anys després vaig esdevenir un lector estacional, de manera que aprofitava les vacances d'estiu per llegir tants llibres com les vacances em permetien, sense importar-me, llavors, l'amplada dels seus lloms.

Ara sóc un lector regular, que així dit d'entrada sembla penyoratiu però que en el fons és quelcom millor que ser un lector ocasional o estacional

És ben cert però que durant les vacances d'estiu, en especial els dies que passem, des de fa 15 anys, a Sant Antoni de Calonge la lectura s'incrementa; si fés una gràfica dels minuts per dia que al llarg de l'any dedico a la lectura durant aquests dies podriem veure-hi un pic!

L'estiu, astronòmicament parlant, el vaig començar escoltant el que Beethoven mai podrà escoltar, ni llegir, de tot el que Ramon Gener explica i escriu, amb texans, sobre la història de la música clàssica i sobretot l'òpera, tot ben amanit per les seves peripècies musicals i vitals, que en el seu cas, convergeixen.

Després vaig agafar el tren acompanyat per l'alcohòlica i deprimida Rachel en els seus anar i venir de Londres. tot fent-se fantasies de les vides d'altri, fins que aquestes vides entren de ple en la seva!

Per comprendre-ho tot plegat (això de la condició himana!) i ja a peu la platja dels espigons de Sant Antoni em vaig endinsar en la breu i didàctica història de la humanitat segons Yuval Noah Harari: història que parla d'uns "homo sàpiens" a qui per moments em sembla reconèixer, i per moments em fan realment por!

Els dies a Sant Antoni els he acabat anticipant-me al viatge que farem d'aquí uns dies passant "Un any a la Provença" de la mà de Peter Mayle, una decricpió idíl·lica del paisatge natural i mordaç de l'humà, i llegint preventivament "M'agrada la família que m'ha tocat"; ja sabem que les vacances i els viatges, moments de molta convivència familiar, posen a prova els propis fonaments de les relacions de parella i familiars!

Ara aquests dies previs al viatge, m'atrapen les pàgines d'en Xavier Bosch, "Algú com tu"!

Durant el viatge m'acompanyarà el llibre "1001 curiositats de Girona i el Gironès", de Mar Bosch, que llegit a quilòmetres de distància de casa ben segur tindrà un gust diferent; i abans no acabi l'estiu, per començar amb alegria el retorn a la feina, llegiré "Working Happy" de Txell Costa, un bon antídot per al síndrome postvacacional!

Una tardor em vaig preguntar perquè si de veritat m'agradava llegir (i m'agrada) deixava que les fulles dels llibres caiguéssin en l'oblit com quèien les fulles de tardor, i abandonava els llibres i, amb ells, la lectura fins al proper estiu...

M'excusava a mí mateix amb la millor i més utilitzada de les excuses possibles per a no llegir: no tenir temps! 

Però ja sabem que això és tan sols una excusa que ens atenua, en cas de tenir-lo, el sentiment de culpa; en la majoria d'ocasions acabem dedicant el temps, el poc o molt temps del que disposem, a fer allò que realment ens agrada...i si llegir realment forma part d'allò que realment ens agrada, acabem trobant el temps, poc o molt, per fer-ho!

Ja estic pensant en les lectures de tardor...

dilluns, 10 d’agost del 2015

10 anys passant pel tub


És molt probable que la majoria de vosaltres, també jo, recordeu què vàreu fer el 23 d'abril de 2005: segurament comprar i/o regalar algun llibre i una rosa.

També és molt probable, quasi ho podria assegurar, que cap de vosaltres, tampoc jo, sabia que a la diada de Sant Jordi de fa 10 anys va succeir un fet extraordinari, un fet que a dia d'avui trobem absolutament normal però que fins aleshores era inèdit: es va publicar un vídeo a YouTube, el primer vídeo de YouTube!

Amb un títol més propi dels contes d'en Teo el cofundador de YouTube, Jawed Karim, va publicar  “Me at zoo”, un senzill vídeo d'encara no vint segons en el que es veu el propi Karim davant els elefants lloant-ne la seva trompa! De no ser perquè és el primer, aquest vídeo passaria totalment desapercebut!

Al llarg d'aquests 10 anys YouTube ha esdevingut un lloc imprescindible des d'on veure i analitzar la nostra societat, un mirall de nosaltres mateixos, doncs som precisament nosaltres mateixos qui hi publiquem els vídeos! A YouTube hi ha de tot, no en va s'ha convertit en un dels principals cercadors d'internet, quan la seva finalitat no és precisament aquesta.

Són molts els vídeos que durant aquesta dècada s'han fet virals, vídeos de nadons, de gats i altres animals, de celebritats, musicals, d'humor... Vídeos que, passats els anys, ens produeixen el mateix efecte, tot i tenir menys de 10 anys, que es produeixen les imatges pretèrites de programes de televisió: ens activen la nostàlgia!

El vídeo més vist de la història de YouTube, fins a dia d'avui, és el “Gangnam Style” de PSY amb més de dos mil dos-cents milions de visualitzacions! La xifra de visites no para de créixer, com tampoc paren de créixer altres xifres sobre YouTube que vaig destacar al programa “Sarrià de Ter en Xarxa” de Ràdio Sarrià:
  • YouTube té més de mil milions d’usuaris
  • Cada dia es veuen centenars de milions d’hores a YouTube i es generen milers de milions de reproduccions
  • A YouTube es pugen 300 hores de vídeo per minut
  • El nombre d’hores de visualització al mes a YouTube augmenta un 50% any rere any
  • La meitat de les reproduccions de YouTube tenen lloc en dispositius mòbils
És a dir, YouTube no només té 10 anys d'història, també sembla tenir molt futur! Internet és mòbil i YouTube també, i com internet YouTube anirà evolucionant i adaptant-se a les necessitats i exigències de cada moment!

YouTube ja té 10 anys, que en l'àmbit de les noves tecnologies són molts anys! Instagram enguany celebrarà els 5 anys, WhatsApp ja fa 6 anys que és entre nosaltres, Twitter l'any vinent en farà 10 i Facebook els 10 els va celebrar l'any passat! Fa pocs anys que són entre nosaltres, però ens sembla que els tenim de tota la vida!

YouTube, propietat de Google des de finals de 2006, no és ni la primera ni la única plataforma online de vídeo, però sí és la més popular, la de referència, la més global.

YouTube sembla estar en plena forma i, sens dubte, sembla tenir encara molt futur per endavant!

Article publicat al número 91 de la revista Parlem de Sarrià.

divendres, 7 d’agost del 2015

El vídeo de la setmana: la promo de "Ocho apellidos catalanes"


Aquesta tardor Catalunya serà notícia sí o sí!

No només per les eleccions al Parlament de Catalunya amb caràcter plebiscitari del 27 de setembre, tampoc només perquè serà un dels temes centrals de les eleccions generals, encara sense data, que inevitablement també caldrà celebrar...

Catalunya també serà notícia per l'estrena de la pel·lícula "Ocho apellidos catalanes", la segona part de l'èxit "Ocho apellidos vascos"...

La setmana passada ja va començar a córrer aquesta promoció, més que tràiler pròpiament dit!

La millor promoció per la pel·lícula, però seran les pròpies eleccions catalanes i espanyoles!



Bon divendres!

dimecres, 5 d’agost del 2015

Candidatura de Progrés de Sarrià de Ter


Als lineals dels supermercats hi solem trobar productes de marca, productes elaborats per fabricants que els solen comercialitzar sota la seva marca comercial, marques conegudes i reconegudes que a través de la publicitat i el màrqueting els consumidors els hi atribuïm una sèrie de valors, tal i com fem amb totes les marques, amb independència del producte.

Però als lineals dels supermercats també hi trobem productes dels anomenats de "marca blanca", és a dir, productes que els fabricants no comercialitzen amb la seva marca, sinó amb la marca o les marques pròpies de la cadena del supermercat. Els consumidors també acabem atribuint una sèrie de valors a les marques blanques, com ho fem amb les marques comercials tradicionals.

Als lineals dels supermercats, doncs, hi trobem productes de marques comercials tradicionals i productes de marca blanca, productes que conviuen i competeixen alhora per, a partir dels valors que cada un de nosaltres els hi atribuïm, ser consumits!

A la política municipal, com als lineals dels supermercats, també hi ha marques blanques! A Catalunya les marques blanques de la política tradicionalment les han promogut els partits d'esquerres com una manera d'obrir els partits, en especial a les eleccions municipals, amb candidatures afines a unes sigles, però no identificades al 100%.

Els dos exemples més clars de marques blanques de partits polítics catalans són Acord Municipal (AM), marca blanca d'ERC, i Progrés Municipal (PM), marca blanca tradicional del PSC que en les eleccions municipals d'enguany ha canviat per Candidatura de Progrés (CP).

Aquestes marques blanques permeten als partits aixoplugar una sèrie de candidatures que, malgrat mostrar una clara afinitat pel partit paraigües, pel motiu que sigui prefereixen presentar-se amb una denominació diferent de les sigles del partit.

De fet aquests partits polítics es presenten a les eleccions municipals amb la denominació de la marca blanca formant una gran coalició amb les sigles del propi partit, més tota la resta de denominacions específiques.

Si tinguéssim al davant les paperetes de les darreres eleccions municipals de Sarrià de Ter (2011) observaríeu, per exemple, que la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya es presentava com a ERC-AM, i la socialista com a PSC-PM.

A Sarrià de Ter les candidatures socialistes s'han presentat sempre a les eleccions municipals sota les sigles del PSC, però enguany hem volgut fer un pas endavant, algú considera que un pas al costat, i no presentar-nos sota les sigles del partit, sinó amb la "marca blanca" de Candidatura de Progrés, una denominació que, sense voler evitar la vinculació amb el PSC, que hi és, cerca una major comoditat pel conjunt de persones que formen part de la candidatura.

Tot canvi genera un risc, aquest també, però com a cap de llista he valorat que ara calia fer-lo. La Candidatura de Progrés de Sarrià de Ter és una evolució natural del PSC, de fet no deixa de ser la candidatura socialista, però en aquest cas amb un caràcter més transversal, menys partidista i totalment local!

Ens sentim hereus, doncs ho som i mai hi renunciarem, de la bona feina feta pels governs dels alcaldes Jordi Cañigueral, Josep Turbau i Nicolás Pichardo, i seguim representant una opció d'esquerres que té en la defensa del catalanisme obert i transversal, la defensa de la igualtat i la justícia social els seus principals eixos.

La Candidatura de Progrés de Sarrià de Ter neix del PSC, s'hi manté vinculat, però actua i actuarà amb autonomia i independència, com sempre hem fet els regidors socialistes, situant sempre com a prioritat les necessitats del poble i les vostres, veïns i venes de Sarrià de Ter.

Article publicat al número 91 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 3 d’agost del 2015

"L'indepe" convers


Simplificant-ho molt podríem que el procés té bàsicament dues ribes, la riba del Sí i la riba del No, la dels independentistes i la dels no independentistes. És evident que fins i tot en el procés hi ha escala de grisos, però precisament la voluntat de plebiscit fa que s'accentuin el blanc i el negre.

Al llarg dels darrers anys no són pocs els qui han nedat de la riba del No a la riba del Sí, eixamplant la base social de l'independentisme, fent-lo més divers i alhora transversal. També és cert que a mesura que la riba del Sí s'ha anat definint clarament com la riba de la independència, doncs abans era la riba del dret a decidir, també hi qui l'ha abandonat.

La setmana passada va fer fortuna en alguns mitjans un independentista convers, un català, Joan Planas, que, com tants altres, al seu dia es va trobar nedant cap a la riba del Sí, però que després de fer allò que molts recomanen als independentistes, viatjar, va decidir nedar cap a la riba del No.

És evident que  l'Estat espanyol en general i el govern del PP en particular han estat una gran fàbrica d'independentistes; amb les seves declaracions i polítiques han contribuït a construir una barca (fins i tot un pont!) que ha permès a molts catalans arribar a la riba del Sí amb major rapidesa, sense necessitat de nedar!

La gràcia del relat de Joan Planas és que és precisament Espanya, una mirada diferent d'Espanya, a peu de barra de bar, qui l'ha convertit d'independentista racional a no independentista.

Amb la mateixa devoció que els de la riba del No van procurar "viralitzar" aquest relat els de la riba del Sí van buscar-hi, en cas de ser-hi, les contradiccions, la trampa: diuen que tot plegat no és més una campanya de màrqueting, dubtant que Joan Planas hagi estat mai independentista, basant-se en una piulada seva del 2010 i en algunes accions promocionals del llibre que Joan Planas ha escrit, i la pel·lícula que preveu estrenar!

Més enllà de la veracitat o no del relat d'independentista convers de Joan Planas resulta evident que des d'ambdós costats de la riba es necessiten relats individuals o col·lectius (Súmate) de conversos, relats més o menys espontanis, més o menys cuinats...

Si convenim que el 27 de setembre té dues ribes, la riba del Sí i la riba del No, també hauríem de convenir que entre les dues ribes hi ha un espai farcit de gent, col·lectius, partits, que hi navega, no necessàriament sense rumb; simplement prefereixen no arribar a cap de les dues ribes, tal vegada esperant albirar una nova riba, una tercera riba...