dimarts, 30 de setembre de 2014

L'imperi contraataca!


La resposta, com era previsible, no s'ha fet esperar!

El govern espanyol va presentar ahir dos recursos al Tribunal Constitucional com a resposta al desafiament sobiranista del govern català, un contra la llei de consultes i l'altre contra el decret de convocatòria de la consulta prevista pel 9 de novembre de 2014.

Amb la mateixa seguretat que Artur Mas, també Oriol Junqueras, afirma que el poble de Catalunya decidirà el seu futur Mariano Rajoy, també Pedro Sánchez, afirma que no, que el 9 de novembre d'enguany no es farà cap consulta!

Mas i Rajoy es senten legitimats per la llei, per la força dels seus respectius governs (en el cas de Mas per la fràgil unitat dels partits pro-consulta) i pel suport de la gent, de tota i més de la que s'ha manifestat a favor de la consulta a Catalunya, i de la majoria silenciosa (sorollosa per moments) d'espanyols que neguen als catalans la possibilitat de decidir, temerosos per un possible trencament d'Espanya.

Però aquesta partida no acabarà en taules i la darrera paraula no la tindrà, ja ho sabem, ja ho saben, el Tribunal Constitucional!

S'equivoca Rajoy si pensa que "muerto el perro (la consulta) se acabó la rábia (la voluntat de decidir)", doncs per més que el Tribunal Constitucional tombi la llei de consultes i la convocatòria de la consulta el procés sobiranista entrarà en una altra fase, en una tercera fase: eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari!

Tenen tot el dret (que no el deure) Mariano Rajoy i el seu govern de presentar els recursos al Tribunal Constitucional; el TC resoldrà judicialment aquesta qüestió, però aquesta és una qüestió que cal abordar també políticament, doncs serà només així, amb la política, que es resoldrà tard o d'hora.

L'imperi contraataca i ho fa amb tota la seva artilleria legal; i tal vegada podrà debilitar un flanc (Unió Democràtica de Catalunya?) i esquivar la consulta del 9 de novembre, però les seves envestides legals no aturaran el procés ni la voluntat de molta gent, d'encara més gent, de voler decidir el futur de Catalunya.

L'imperi ja hauria de saber, sobretot des de la sentència del TC contra l'Estatut de Catalunya, que quan contraataca legalment reforça més encara la resistència, la capacitat de resistència dels catalans en persistir ja no només per votar, sinó sobretot per decidir marxar d'Espanya!

dilluns, 29 de setembre de 2014

Pujol és Pujol!


Diuen els experts que la nostra personalitat es defineix durant els primers anys de vida; tot el que passa i sobretot ens passa per bé i per mal al llarg de la nostra primera infància esdevé la bastida sobre la qual es vesteix la nostra personalitat.

Naturalment, fugint del determinisme, podem modelar i variar la nostra personalitat i caràcter al llarg de la nostra vida d'una manera més o menys conscient i amb més o menys fortuna, però pensen molt, diuen, els primers anys de vida!

Als seus 84 anys ja  no li podem demanar, encara menys exigir, a Jordi Pujol que deixi de ser ell mateix, amb tot el que això representa!

Divendres passat en la seva compareixença al Parlament de Catalunya Jordi Pujol ens va parlar de la seva relació amb el seu pare, però no va fer cap referència, que recordi, a cap passatge de la seva més tendra infantesa... Potser sí ara trobaré la motivació per llegir-me (quina mandra!) les seves memòries!

Si la seva confessió va sorprendre i fins i tot va deixar perplexos "els seus" m'imagino que el seu entorn més immediat (família, advocats i assessors) tal vegada haurien preferit que el silenci hagués estat l'única resposta a les incisives intervencions dels grups parlamentaris.


En la seva primera intervenció es va limitar a llegir un relat treballat i escrit amb cura, a consciència, una mena de testimoni de descàrrec que ell mateix acceptaria afegir a les seves memòries; però el seu relat només va plaure, com era previsible, a CiU mentre que la resta de grups parlamentaris van cosir-lo a preguntes i, alguns portaveus, fins o tot van voler-lo anorrear políticament.

Però amb l'orgull personal i polític ferit Jordi Pujol va desfermar una vegada més el seu animal polític, un animal ferit i, per tant, més imprevisible encara; l'expressió dels seus ulls i les seves mans se li van tensar i recargolar com se li deuria recargolar l'estómac, que no trobava la manera de pair totes les acusacions que li havien abocat!

En la segona intervenció no es va sortir del guió simplement perquè no hi havia guió escrit, en la seva segona intervenció Jordi Pujol es va defensar atacant, renyant als presents venint a dir "qui s'han cregut que són!" Si no tenia previst respondre, més prudent hagués estat mantenir-se callat!

De la mateixa manera que Puyol és Puyol, Pujol és Pujol! Però ara hem vist que el pal de paller de la política catalana de finals del segle XX era un pal de paller corcat; més o menys corcat ja es veurà...  I ara Jordi Pujol, ja octogenari, ha esdevingut carronya política per al gust i gaudi de propis i estranys.

És també Jordi Pujol, en part, víctima d'ell mateix. Al capdavall, i així es va veure l'altre dia durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya, el personatge se'l va acabar menjant!

dissabte, 27 de setembre de 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Scarlet Begonias" de Grateful Dead


Revisant la meva discoteca, o per ser més precisos, la meva "cedeteca", vaig ensopegar amb un disc compacte de Grateful Dead que em deuria comprar als anys '90 del segle passat, ben segur, en alguna Fira del Disc del Col·leccionista que aleshores es celebrava, també a Girona.

El disc és un recull d'algunes de les seves cançons publicades sota el segell de la Warner Bros., amb qui van finalitzar el contracte, que no van renovar, a principis dels anys setanta.

Grateful Dead és un d'aquells grups americans formats a mitjans dels anys '60 que van partir del folk i el country per, a través del rock, seguir fent camí passant pel blues i la psicodèlia.

Liderats per l'incombustible (fins a 1995) Jerry Garcia Grateful Dead va conrear no només un gran nombre de discs, sinó també de bones cançons! Potser no són un grup de grans "hits", però la història de la música es vesteix i basteix precisament de música com la que ens va deixar Grateful Dead.

L'any 1974 Grateful Dead publicava "From The Mars Hotel", el seu setè disc d'estudi i segon sota el seu propi segell, Greatful Dead Records.

La primera cançó de la "cara B" del disc és "Scarlet Begonias", la lletra de la qual va inspirar el nom del grup "Heart of Gold Band" de Keith i Donna Jean Godchaux quan aquests van abandonar el grup.



Tornant a Grateful Dead i al disc que van publicar fa 40 anys observareu que a la portada hi ha unes lletres escrites a l'inrevés i cap per avall; capgirant el disc i veient-lo a través d'un mirall s'hi llegeix "Ugly Rumors", nom que per inspiració d'aquest disc i portada tenia la banda de música de l'ex primer ministre britànic Tony Blair quan estudiava a Oxford...

Quedem-nos però amb Jerry Garcia, Grateful Dead i les "Scarlet Begonias"!



Scarlet Begonias

As I was walking round Grosvenor Square
Not a chill to the winter but a nip to the air
From the other direction she was calling my eye
It could be an illusion but I might as well try, might as well try

She had rings on her fingers and bells on her shoes
And I knew without asking she was into the blues
She wore scarlet begonias, tucked into her curls
I knew right away she was not like other girls, other girls

In the thick of the evening when the dealing got rough
She was too pat to open and too cool to bluff
As I picked up my matches and was closing the door
I had one of those flashes I'd been there before, been there before

Well, I ain't always right but I've never been wrong
Seldom turns out the way it does in a song
Once in a while you get shown the light
In the strangest of places if you look at it right

Well, there ain't nothing wrong with the way she moves
Scarlet begonias or a touch of the blues
And there's nothing wrong with the look that's in her eyes
I had to learn the hard way to let her pass by, let her pass by

The wind in the willow's playing, 'Tea for two'
The sky was yellow and the sun was blue
Strangers stopping, strangers just to shake their hand
Everybody is playing in the heart of gold band, heart of gold band

De Grateful Dead trobareu, a YouTube i a Spotify, moltes cançons en directe; també "Scarlet Begonias", com aquest enregistrament de fa 40 anys!



divendres, 26 de setembre de 2014

El vídeo de la setmana: la fragilitat de l'iPhone 6!


"Cupertino, tenim un problema!"

El problema dels propietaris de l'iPhone 6 no són comparables amb els que tenen els astronautes quan, voltant per la immensitat de l'univers, comuniquen amb la seu de la NASA tot dient "Houston, tenim un problema!"

I si en el cas de la NASA no és Houston com a tal qui té el problema sinó l'agència aeroespacial americana, en el cas de Cupertino el problema el té la marca de la poma, Apple!

Resulta que alguns propietaris del darrer i flamant iPhone han vist com aquest es doblegava després de ser desat i portat amb normalitat dins la butxaca dels pantalons. Més enllà de si aquest ha estat un problema puntual o massiu, la notícia s'ha escampat com només a les xarxes socials sap fer-ho de tal manera que un vídeo demostrant la fragilitat de l'iPhone 6 ha esdevingut ràpidament viral!

Tan és si no parleu o no enteneu l'anglès, les imatges no requereixen paraules i podreu jutjar vosaltres mateixos si considereu que la força que s'aplica per a doblegar l'iPhone 6 és excessiva o no!

És clar que si teniu a les vostres mans un iPhone 6 també podeu fer vosaltres mateixos la prova...



Bon divendres, tingueu o no un iPhone 6!

dijous, 25 de setembre de 2014

Sarrià de Ter en Xarxa 3.0!


La càmera no fa el fotògraf, Instagram tampoc!

Ara no recordo ni a on ni de qui vaig llegir aquesta frase, una frase carregada de veritat!

Però malgrat no ser fotògraf publico a Instagram, de la mateixa manera que malgrat no ser escriptor escric en aquest bloc i malgrat no ser esportista d'una manera més o menys regular surto a córrer.

Publico fotos, escric i corro amb modèstia, sense grans pretensions: ni concursos de fotos, ni llibres ni curses a la vista. Però per fer-ho sense ser-ne expert cal un xic d'atreviment, les mínimes ganes i motivació per fer-ho i la suficient humilitat per saber, un mateix, la pròpia posició en tot!

Penso que si fa o no fa pel mateix motiu que publico fotos a Instagram, escric al bloc i surto a córrer faig un programa de ràdio a la ràdio local del meu poble: Ràdio Sarrià.

Sarrià de Ter en Xarxa és un espai de Ràdio Sarrià que, d'una manera senzilla i planera (aquesta és la intenció) explica el món d'internet, les xarxes socials i les noves tecnologies.

Potser algun dia em cansaré de publicar fotos a Instagram, d'escriure al bloc i de sortir a córrer quan el dia encara no és dia, I potser també algun dia deixarà d'emetre's el Sarrià de Ter en Xarxa, però en tot cas no serà abans que finalitzi aquesta 3a temporada que tot just divendres passat vaig estrenar!

El micròfon i els auriculars no fan el locutor, però malgrat no ser-ho professionalment m'agrada fer ràdio i, de moment i per una temporada més, procuraré no morir en l'intent d'explicar les noves tecnologies a la ràdio local del meu poble, una ràdio a la mida del poble i de l'espai que presento!

Un poble, una ràdio i un programa a la meva mida!

dimecres, 24 de setembre de 2014

El blanc i el negre, "tan lejos, tan "Cercas""


De les moltes escales que hi ha m'agraden molt les que et porten al cel de Led Zeppelin i sí, ho reconec, l'escala de grisos.

Percebre la realitat en blanc i negre no és el mateix que percebre-la en escala de grisos, i ja no diem veure-la a tot color! L'escala de grisos és altament útil quan les visions es polaritzen, quan només dominen el blanc i el negre, així, sense més matís: o ets blanc i ho veus tot blanc o ets negre i ho veus tot negre, no ha gris possible!

En èpoques com la que vivim avui a Catalunya i a Espanya és comú, aquí i allà, que molts perdin la capacitat de veure-hi en escala de grisos i perceben la realitat tan sols en blanc i negre, un blanc que de tan brillant enlluerna i un negre que de tan fosc no deixa veure res més que la seva negror.

Davant aquesta polaritzada visió de blanc o negre els grisos no hi tenen cabuda, i si un gris s'apropa més al negre no és gris, sinó negre; i si un altre gris clareja més no és gris, sinó blanc! I si a mi em sembla, o m'han dit, que un gris és blanc, és blanc, o en el seu defecte si no és blanc serà negre, doncs no pot ser altra cosa. No en va aquesta sembla una partida d'escacs!

D'un temps ençà, i especialment aquests darrers dies, la visió de l'escriptor Javier Cercas sobre el procés sobiranista de Catalunya ha fet córrer molta tinta, la seva inclosa, en una sèrie d'articles publicats a el diari El Punt Avui, articles que com aquest que llegiu, mai s'haurien d'haver escrit.

La metxa, si ja no ho estava abans, la va encendre l'article "Respecte, falta de" de Matthew Tree (qui després es va disculpar), tot i que qui va fer esclatar la pólvora va ser l'article, publicat l'11 de setembre, “La utopia assassina”, al que el propi Cercas va respondre amb una carta publicada al mateix diari sota el títol "Coses que no he dit mai";  Isabel Llauger, al mateix diari, va seguir el fil amb "Javier Cercas".

Tot plegat generat per aquesta visió de blanc o negre, per aquesta manca de capacitat de veure la realitat ja no a tot color, ni tan sols en una trista escala de grisos!

Diu Javier Cercas, o em sembla haver llegit que ha dit en alguna ocasió, que ell prefereix els països avorrits; possiblement els prefereix tan com jo prefereixo els escriptors grisos com ell, plens de matisos, escriptors que escriuen negre sobre blanc en escala de grisos.

Blanc o negre; el blanc i el negre, tan a prop i tan lluny alhora o, com diu l'expressió en la llengua que Javier Cercas utilitza quan escriu, "tan lejos, tan Cercas"!

Entre el blanc i el negre hi ha sempre l'escala de grisos!

dimarts, 23 de setembre de 2014

Donar la mà a la independència

Foto: Alejandro Garcia / EFE
En el full de ruta de l'ERC que va fer president primer Pasqual Maragall i després José Montilla el federalisme era una etapa més en el camí vers la independència, si entenem per federalisme la frustrada proposta d'Estatut que va esberlar precisament el primer tripartit, i va enfonsar el segon.

És públic i notori que el PSC no és un partit independentista, fins i tot al seu dia destacats líders socialistes han menyspreat companys de partit amb vel·leïtats independentistes o que han mostrat simpaties, amb discrepàncies incloses vers la posició del partit, amb el dret a decidir.

PSC i PSOE tenen a la nevera la seva proposta federal a l'espera que els esdeveniments sobre la consulta del 9N es precipitin amb una "no consulta" per presentar, llavors sí, la seva proposta federal refrigerada.

No sé si aquesta estratègia farà fortuna, no acabo de veure clar que la proposta federal qualli a curt o mig termini; però el resultat d'Escòcia, la victòria del NO, hauria de fer variar la perspectiva de PSC i PSOE (també del PP i la resta de partits que s'hi oposen) vers la consulta.

Hi ha qui voldria, fins i tot demana o exigeix, que el PSC abraci l'independentisme; jo, que en sóc militant de fa més de 10 anys i que votaré, votaria, SÍ-SÍ, no demano al PSC que abraci l'independentisme, però sí que podria donar-li la mà per fer camí junts. Camí junts no per la independència, però sí pel dret a decidir, per la consulta.

I llavors erigir-se com a defensors del NO o, si es mantingués la pregunta actual, del SÍ-NO.

No seria tan descabellat que en el full de ruta del PSC la independència fos una etapa més en el camí vers el federalisme.

Al capdavall per ERC aquella experiència va ser un mal necessari...

dilluns, 22 de setembre de 2014

L'alegria del NO


A Escòcia ha guanyat el NO!

Fins i tot aquest titular, tot i no ser el desitjat pels independentistes, té un element implícit altament positiu: Escòcia ha votat!

D'entre les moltes formes i fórmules (algunes certament estrambòtiques) que aquestes darreres setmanes, mesos, s'han posat sobre la taula per tal que els catalans exercim el nostre dret a decidir, més enllà de la desobediència i de les anticipades amb caràcter plebiscitari, m'agrada la que proposa José Antonio Donaire: "Que los españoles decidan que los catalanes decidan".

Penso que la victòria del NO escocès hauria de fer veure als espanyols, i catalans, que neguen la consulta que celebrar-la no implica necessàriament que guanyi el SI, que fins i tot ells podrien viure l'alegria que guanyés el NO a Catalunya!

La consulta del dret a decidir s'ha impulsat a Catalunya essencialment amb la força dels que votarien clarament SI a la independència; és a dir, mentre SI impulsa la consulta, amb alguns dels SI-NO, els del NO es neguen a fer efectiu el seu vot negatiu, negant-.se i negant-nos l'oportunitat de votar. Si el 9N es celebrés la consulta, la campanya del NO correria el risc que quedar orfe!

No crec que el NO escocès aigualeixi el procés que estem vivint a Catalunya; més aviat penso que els del SI per fi podran dir "Escòcia m'és igual", després de tan emmirallar-s'hi, i ara sí, ara és l'hora que els del NO mirin cap a Escòcia per perdre la por a votar.

A Escòcia ha guanyat el NO, però sobretot ha guanyat la democràcia!

dissabte, 20 de setembre de 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Cosmik Debris" de Frank Zappa


A les societats modernes tenim la Cultura, així amb majúscula, la cultura, així amb minúscula i fins i tot la "cultureta"...  I tan o més necessària que aquestes les societats necessiten, també, la contracultura, que entre les seves múltiples expressions hi ha, també, la música!

És missió de la contracultura, entre d'altres, qüestionar el sistema dominant, qüestionar l'statu quo per remoure consciències i promoure l'activisme. La contracultura és una necessària sacsejada de pensament i consciència.

A la seva manera, amb la seva música, Frank Zappa va ser un exponent de la contracultura nord americana durant la segona meitat del segle passat.

Zappa, que en el món de la música va fer quasi de tot (va ser compositor, guitarrista, cantant, productor i director de videoclips), destaca musicalment pel seu eclecticisme, que el permetia moure's i passejar amb molta solvència pel rock, el blues, el jazz, la música electrònica i la clàssica!

L'any 1974 Frank Zappa ja tenia a les seves espatlles una llarga i prolífica carrera musical tan amb el grup The Mothers of Invention com en solitari; aquell any va publicar "Apostrophe (')", el disc que més èxit comercial va tenir, arribant al número 10 de la llista de vendes d'elapés americana.

La cançó que avui destaquem és "Cosmik Debris", que si bé no va ser la més destacada del disc, sí que ens serveix per veure Frank Zappa en plena acció amb la seva guitarra!

Gaudiu-la!



Cosmik Debris

The mystery man came over
And he said "I'm outta sight!"
He said for a nominal service charge
I could reach nirvana tonight
If I was ready, willing and able
To pay him his regular fee
He would drop all the rest of
His pressing affairs and devote
His attention to me

But I said "Look here brother
who you jiving with that cosmik debris?
Now who you jiving with that cosmik debris?
Look here brother, don't waste your time on me"

The mystery man got nervous
And he fidget around a bit
He reached in the pocket of his mystery robe
And he whipped out a shaving kit
Now I thought it was a razor
And a can of foaming goo
But he told me right then when the top popped open
There was nothin' his box won't do
With the oil of Aphrodite, and the dust of the Grand Wazoo
He said "You might not believe this, little fella
But it'll cure your asthma too"

And I said "Look here brother
Who you jiving with that cosmik debris?
Now what kind of a guru are you, anyway?
Look here brother, don't waste your time on me"
(Don't waste your time)

"I've got troubles of my own", I said
"And you can't help me out
So, take your meditations and your preparations
And ram it up your snout!"
"But I got the crystal ball", he said
And held it to the ligh
So I snatched it, all away from him
And I showed him how to do it right

I wrapped a newspaper 'round my head
So I looked like I was deep
I said some mumbo-jumbo, then
I told him he was going to sleep
I robbed his rings and pocketwatch
And everything else I found
I had that sucker hypnotized
He couldn't even make a sound
I proceeded to tell him his future, then
As long as he was hanging around
I said "The price of meat has just gone up
And your old lady has just gone down!"

And I said "Look here brother-who you
Jiving with that cosmik debris?
Now is that a real poncho or is that a Sears poncho?
Don't you know, you could make more money as a butcher?
So, don't waste your time on me"
Don't waste it, don't waste your time on me
(Shante)

El primer senzill del disc i cançó que va ajudar a vendre'l va ser "Don't Eat the Yellow Snow", que ens serveix per tancar aquest petit viatge a un bocí de l'univers de Frank Zappa de 1974.




divendres, 19 de setembre de 2014

El vídeo de la setmana: fandango protesta!


L'objectiu d'una protesta, amb independència de la seva naturalesa, sempre és doble: fer pública una opinió, una posició i assolir una gran repercussió.

La manifestació clàssica, entesa com a concentració col·lectiva de persones que fan públiques les seves reivindicacions, han pres diferents formes aquests darrers anys a Catalunya: la Via Catalana i la ve baixa.

En una altra línia de protestes també es porten, sobretot si contenen una forta càrrega feminista, les de l'estil "femen", amb els pits enlaire mostrant consignes a flor de pell.

També té la seva història la cançó protesta, que per poc que hi pensem una mica veurem que sobrepassa, i de molt, la típica cançó folk ben intencionada: Bob Dylan, John Lennon, Patti Smith, Pink Floyd, Raimon, Lluís Llach, Víctor Jara, The Clash, Sex Pistols, U2, Joan Báez o Paco Ibáñez, entre molts altres, són grups i cantants que fàcilment podem agrupar sota la categoria cançó propesta.

A la nostra discoteca ben segur podem trobar-hi cançons folk, rock, pop o punk protesta però, hi trobaríeu un fandango?

Una bona mostra del fandango protesta és que el que practiquen el col·lectiu Flo6x8, que setmanes enrere van deixar literalment sense paraules el Ple del Parlament d'Andalusia en una acció de protesta en què tres membres d'aquest col·lectiu van incomodar els parlamentaris amb els seus fandangos, el marc de la seva campanya "Acortando distancias con el Viejo Régimen".



Bon i reivindicatiu divendres!

dijous, 18 de setembre de 2014

Gelats sense estiu

També els gelats s'han quedat sense estiu! Imatge: Roger Casero
Per Fires de Girona sol ser època d'estrenar! A finals d'octubre l'estiu i les seves calors ja queden lluny i la tardor, que astronòmicament fa més d'un mes que és ben present, comença a prendre el pols a l'hivern que inevitablement s'esdevindrà. És aleshores aquell el moment esperat, bé pel més gironí dia de Sant Narcís o per la diada de Tots Sants, d'estrenar els pantalons i el jersei nous i qui sap si també, aquell any, una jaqueta!

Però no sempre per Fires de Girona fa fred; de fet alguns anys sembla que l'estiu, despistat, s'ha quedat a Girona per giravoltar a la sínia, tastar un cotó de sucre i queixalar en un panellet.

Quan per Fires trepitgem la Devesa amb màniga curta se'ns fan feixugues les castanyes que arreu ens ofereixen els gitanos i, sota les voltes de la Plaça de la Independència, el clàssic castanyer que cou les castanyes a tota màquina!

"Aquest any poques castanyes vendran!", solem comentar entre nosaltres els gironins, afegint-hi: "més valdria que en comptes de torrar-les, en fessin gelat!"

Tal vegada aquest estiu, a qui per cert encara esperem, podem dir el mateix dels gelats; ells també s'han quedat sense estiu! Ben cert és que a dia d'avui de gelats en mengem tot l'any, però a l'estiu el consum es dispara, com el de joguines per Nadal, el de brunyols per Setmana Santa o el de petards per Sant Joan.

Sabran els del gremi si aquest estiu esquerp sense canícula causarà alguna variació significativa a la gràfica de les vendes de gelats...

En tot cas jo aquest estiu, just tres dies abans no finalitzi l'astronòmic, tinc previst estrenar ni més ni menys que camisa, pantalons i americana, per si per Fires no puc fer-ho!

dimecres, 17 de setembre de 2014

Ara és l’hora de l’hora


"Ara és l`hora" ha estat l’eslògan de la campanya unitària de l’ANC i Òmnium Cultural que ha promogut la participació a la "V" que es va dibuixar sobre els carrers de Barcelona el passat 11 de setembre.

Passada la Diada i sense que aquesta hora hagi passat, fixada i prevista pel proper 9 de novembre, ara també és l’hora de promoure un canvi d’horaris. I és que "ara és l`hora" és també el lema de la iniciativa per a la reforma horària promoguda, entre d’altres, per Fabian Mohedano.

Aquesta iniciativa té per objectiu la transformació dels nostres horaris quotidians harmonitzant-los amb els europeus; entre d’altres coses proposa uns horaris laborals de 9 a 5, a les 6 a tot estirar, dinar més aviat i en menys temps, sopar més aviat i desplaçar el “prime time” televisiu en horari "Champions" per, naturalment, anar a dormir més d’hora per llevar-nos prou descansats d’hora ben d’hora!

Precisament aquesta setmana, del 15 al 21 de setembre, es celebra la Setmana dels Horaris, un esdeveniment que aplega una sèrie d’activitats que tenen per objectiu oferir un espai de reflexió i proposta d’alternatives amb la participació de la ciutadania, l’administració i les empreses.

L’eslògan "ara és l’hora" de la reforma horària va ser anterior al de la “V”, de fet l’ANC i Òmnium van demanar permís per fer-ne ús; seria una llàstima que ara aquest eslògan quedés eclipsat fins el 9N. Sigui o no independent Catalunya també necessita ajustar els horaris: ara és l’hora, també, de la reforma horària!

Article publicat a la Revista Mirall el 16 de setembre de 2014.

dimarts, 16 de setembre de 2014

Saltar-se la llei per fer legal la consulta


La decisió i voluntat de fer la consulta del 9N per part del govern català i dels partits pro-consulta s'ha de revestir de legalitat amb, entre d'altres, la llei de consultes que aquesta setmana aprovarà el Parlament de Catalunya.

Aquest revestiment de legalitat, però, ben aviat serà qüestionat i posat en dubte pel govern espanyol i els partits que s'oposen a la consulta del 9N a l'empara de la llei de lleis espanyola, la (sacrosanta) Constitució!

Amb la Constitució en mà el Tribunal Constitucional desenrocarà el procés sobiranista, buidant la consulta de qualsevol vestigi de legalitat, fent-la, als ulls de tothom, a banda de poc desitjable i execrable, del tot il·legal.

A partir d'aquí el bloc pro-consulta, que fins a l'11 de setembre ha patit alguna esquerda puntual, sense afectar-ne greument la unitat, pot ara veure's amenaçat per nous camins divergents. el de la legalitat i el de la il·legalitat.

"La consulta serà legal o no serà", defensa Unió Democràtica de Catalunya, mentre el seu soci, CDC, no deixa de dir que "la consulta serà, simplement serà", sense acabar-ne d'explicar el què, qui, com...

A l'altre extrem de la unitat pro-consulta ERC i la CUP ja fa dies que parlen de desobeir el Tribunal Constitucional i tota la seva verborrea jurídica.

Enmig el President Mas haurà de seguir fent equilibris entre la voluntat del poble, el possibilisme jurídic, el vertigen de les enquestes electorals i la seva promesa de fer la consulta i de fer-la legal, però, amb quina legalitat?

Tal i com està el joc i la partida, és cada dia més evident que si Catalunya vol ser independent tard o d'hora caldrà cometre alguna il·legalitat o al·legalitat, tard o d'hora caldrà saltar-se alguna llei, desobeir-la, doncs amb aquest govern espanyol i fins i tot un altre possible d'un color diferent, Constitució en mà cap govern espanyol mai deixarà que Catalunya s'independitzi.

Fa uns anys la independència la volien uns pocs i ara és un clam força més majoritari; fa uns anys la consulta la volien uns pocs i ara és una exigència fins i tot pel PSC, partit gens sospitós, fins ara, de ser independentista; qui sap si ara, o un xic més endavant, també serà més majoritària la voluntat i decisió de saltar-nos les lleis espanyoles, el Tribunal Constitucional i les teranyines que hi pengen per, preguntar-nos a nosaltres mateixos, als catalans i catalanes, si volem ser o no un país independent.

Saltar-se la llei en nom de la democràcia i la llibertat té els seus riscos però...  no trobeu  pitjor segrestar la democràcia i la llibertat en nom de la llei?

dilluns, 15 de setembre de 2014

Desenrocar el procés sobiranista


Aneu amb blanques o amb negres la partida, no em negareu, està un punt vertiginosament apassionant!

El bàndol sobiranista ha mogut peça fent un moviment 11S amb l'objectiu de reforçar el previsible moviment futur 9N, amb el que aquest bloc vol donar un altre aire a la partida i albirar una històrica victòria!

El bàndol unionista, per la seva banda, es prepara per fer el proper moviment: protegir el rei, la Constitucióenrocant-la amb una se les seves torres, el Tribunal Constitucional.

Entre el públic els de la tercera via s'ho miren amb ganes que la partida s'acabi aviat i, sobretot, amb taules, però ni blanques ni negres estan disposats a donar per bo el resultat de taules; uns i altres es senten tan segurs de la respectiva victòria que unes taules tindria, tan sols, l'amarg gust de la derrota!

Uns i altres emblen tenir clara la tàctica a seguir, com fer avançar les seves peces i com reaccionar als moviments de les de l'adversari i als moviments que se li endevinen.

Els de la tercera via per la seva banda només tenen d'aliat el temps, que tic-tac sembla accelerar-se cada dia més, com més ens apropem al 9N. Esperen pacientment, de moment, que arribi el seu moment, si és que el futur els ha previst algun moment.

Les peces unionistes procuraran, amb totes les seves armes (peons, alfils, cavalls, torres i fins i tot si convé amb el rei i la dama!) seguir enrocant el procés sobiranista, desactivant les envestides de les peces sobiranistes...

Al seu torn les peces sobiranistes seguiran avançant amb pas ferm i decidit, tot i que arribats a aquest punt hi ha qui tem per una possible debilitat d'algun dels seus flancs; qui sap si algun alfil que flirteja amb la tercera via afluixarà!

Però fins i tot pot permetre's alguna baixa, el front sobiranista, doncs no es descarta que algun dels seus peons, que avancen decididament, s'acabin coronant com a dames... i qui sap si fins i tot regnant!

Blanques i negres juguen i la partida seguirà aquests propers dies, però cada vegada sembla més clar i evident que blanques i negres es mouran, els propers dies, per reglaments i normes diferents, fent prevaler aquelles lleis que més afavoreixin el seu joc.

Dictaminar la legalitat de cada moviment, però, pot esdevenir una nova partida d'escacs dins la pròpia partida!

Aneu amb blanques o negres no em negareu que la partida  està en un punt apassionant, esperem que no perillosament!

dissabte, 13 de setembre de 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Keep Yourself Alive" de Queen


Aquesta setmana ha sortit a la venda un nou disc del mític grup anglès Queen: "Live At The Rainbow 74"

El disc, per dir-ho d'alguna manera. es publica amb 40 anys de retard! "Live At The Rainbow 74" havia de ser el tercer disc del grup, després de Queen i Queen II, però finalment l'any 1974 el tercer disc va ser Sheer Heart Attack.

"Live At The Rainbow 74" es va enregistrar durant els concerts de març i novembre del grup al teatre The Rainbow de Londres durant la gira del segon disc, però les gravacions van quedar desades en un calaix fins que ara, 40 anys després, finalment veuen la llum!

El disc "Live At The Rainbow 74" es presenta amb diferents formats: doble CD, doble vinil i una caixa de luxe que contindrà un DVD i un llibre de 60 pàgines.

Un dels temes que conté el disc és "Keep Yourself Alive", el primer tema del primer disc de Queen, i va ser també el primer senzill.

Gaudiu de la cançó enregistrada en directe a The Rainbow el 31 de març de 1974!




Keep Yourself Alive

I was told a million times
Of all the troubles in my way
How I had to keep on trying
Little better ev'ry day
But if I crossed a million rivers
And I rode a million miles
Then I'd still be where I started
Bread and butter for a smile
Well I sold a million mirrors
In a shop in Alley Way
But I never saw my face
In any window any day
Well they say your folks are telling you
To be a super star
But I tell you just be satisfied
To stay right where you are

Keep yourself alive keep yourself alive
It'll take you all your time and a money
Honey you'll survive

Well I've loved a million women
In a belladonic haze
And I ate a million dinners
Brought to me on silver trays
Give me ev'rything I need
To feed my body and my soul
And I'll grow a little bigger
Maybe that can be my goal
I was told a million times
Of all the people in my way
How I had to keep on trying
And get better ev'ry day
But if I crossed a million rivers
And I rode a million miles
Then I'd still be where I started
Still be where I started

Keep yourself alive keep yourself alive
It'll take you all your time and money honey
You'll survive

Keep yourself alive
Keep yourself alive
It'll take you all your time and money
To keep me satisfied
Do you think you're better ev'ry day
No I just think I'm two steps nearer to my grave
Keep yourself alive
Keep yourself alive mm
You take your time and take your money
Keep yourself alive
Keep yourself alive
Keep yourself alive
All you people keep yourself alive
Keep yourself alive
Keep yourself alive
It'll take you all your time and a money
To keep me satisfied
Keep yourself alive
Keep yourself alive
All you people keep yourself alive
Take you all your time and money honey
You will survive

Keep you satisfied
Keep you satisfied

Queen segueix essent una banda molt viva!


divendres, 12 de setembre de 2014

El vídeo de la setmana: l' #11S amb #V de reiVindicació i ciVisme!


Ja sabem que l'11 de setembre commemorem una derrota, però de fa anys aquesta data, esdevinguda la Diada nacional, esdevé també una diada de reivindicació de la llengua i la cultura catalanes, primer i més recentment, i de manera més massiva i (sembla) majoritària, una reivindicació de la sobirania nacional, del dret a decidir i, és evident, de la independència de Catalunya.

Ahir, un any més, vaig ser a Barcelona formant part de la "V" i un any més vaig viure i compartir les reivindicacions (des del dret a decidir fins a la independència, que malgrat ho sembli i hi hagi qui ho confon, no és ben bé el mateix) enmig d'una gran festa cívica, pacífica i popular!

I per mostra un botó!



A partir d'aquí resten encara molts interrogants a resoldre, o no, els propers dies, les properes setmanes... Ens espera un final d'estiu i inici de tardor políticament apassionants!

Bon divendres!

dijous, 11 de setembre de 2014

Cony de país, el meu país!


Sí, ja sé que avui "això no toca"! I sí, avui seré on, jo penso i sento que he de ser... Però fins i tot allà, sobretot allà, no puc evitar dir, des del fons de les meves entranyes, cony de país, el meu país!

Cony de país! Aquesta és una expressió que el català emprenyat també hauria de pronunciar, sinó amb la mateixa, amb més acritud que quan s'omple la boca amb l'"Espanya ens roba!".

El català emprenyat també s'hauria d'emprenyar després de llegir, amb quasi 10 anys de retard, el titular que Josep-Lluís Carod-Rovira, polític tan intel·ligent com sorneguer, es va deixar anar dies enrere afirmant que no era del 3% sinó del 5% el problema que Maragall va dir que tenia CiU!

Allò del 3% va ser un trist exemple de la capacitat dels catalans d'amagar la porqueria sota l'estora, si convé: primer el país! I així el tenim, tan brut que ja ni l'estora poc amagar-ne la porqueria!

Acorralat per CiU per l'esfondrament del Carmel Pasqual Maragall va etzibar a Artur Mas, llavors cap de l'oposició, aquella ja cèlebre, per molts desafortunada, frase: "vostès tenen un problema, i quest problema es diu 3%".

La resposta de Mas no es va fer esperar demanant al President Maragall que o bé es retractava o bé li retirava el suport a la reforma de l'Estatut que s'estava cuinant. Mas va imposar-li el silenci, i si hagués pogut fins i tot li hagués inoculat l'oblit!

El President Maragall aleshores es va retractar i avui la realitat és que tenim un Estatut com qui té un fill bastard que no reconeix i que el 3%, o el 5%, és avui tan sols un capítol més de la capacitat dels catalans d'enganyar-nos, de robar-nos, a nosaltres mateixos!

El català emprenyat també s'hauria d'emprenyar, i no poc, veient com el confés Jordi Pujol toreja el Parlament de Catalunya amb la seva més que necessària compareixença, emprenyat sobretot perquè Pujol la justifica fins després del 22 de setembre per no interferir en la celebració de la Diada. I què més en nom de Catalunya?

Cony de país! També jo sóc un català emprenyat, i tan m'emprenya que em neguin el dret a votar, el dret a decidir, el 9 de novembre, dret que he defensat també a peu de carrer, com m'emprenya repassar la llista de catalans que en nom de Catalunya més que servir-la se n'han servit, presumptament o no, de manera il·lícita!

No sé si finalment Catalunya serà independent o no, però sí sé que sigui el que sigui Catalunya seguirà essent el meu País. I el meu país és tan petit que tanta merda, pròpia o abocada des de fora, ja no hi cap! Arribarà un dia que la merda ens arribarà a l'alçada del nostre campanar, i del campanar veí!

Cony de país, el meu país...

dimecres, 10 de setembre de 2014

La Diada, més enllà de Varcelona


Vencent la mandra demà seré on penso que cal ser: fent la "V" a Barcelona!

Però si la Catalunya present i futura és molt més que Barcelona, també la celebració de la Diada  ha de ser molt més que que la "V" de Barcelona!

Arreu de Catalunya al llarg del matí la Diada es celebrarà en molts pobles, viles i ciutats i, més enllà del gran titular que s'espera de la "V" de Barcelona, seria una llàstima que no hi hagués notícies de la celebració de la Diada a la Catalunya real!

Com és tradicional a Sarrià de Ter també celebrarem la Diada, una celebració institucional, festiva i cívica, però sobretot una celebració pacífica i integradora.

La veritable victòria d'aquest 11 de setembre no s'escriurà només amb la ve baixa de Barcelona sinó amb totes i cadascuna de les lletres dels més de 900 municipis catalans.

Sabem que hi ha qui mesurarà l'èxit o fracàs de la Diada segons la mida i densitat de la "V", però nosaltres sabem, també ells, que la partida es juga a peu de carrer, del teu i del meu carrer.

Demà seré allà on penso que cal ser: abans de la "V" de Barcelona em trobareu a Sarrià de Ter!

dimarts, 9 de setembre de 2014

La “V” dels extraterrestres!


Amb la mateixa inquietud que mirava, a principis dels anys ‘80 del segle passat, el vídeoclip “Thriller” de Michael Jackson mirava la sèrie de televisió “V”; m’estremien sobretot les escenes en què aquells rèptils amb pell humana, com llops amb pell de xai, engolien rates o quan se’ls esquinçava la pell deixant veure traces de la seva pell autèntica, verda i rèptil!

Aquella sèrie, que aquí anomenàvem “uve” tot i que en realitat es deia "V Invasión Extraterrestre", tractava de la invasió de la terra per part d’uns extraterrestres humanoides que venien aparentment en so de pau, però que en realitat volien fer de la Terra el seu gran rebost i de la humanitat part de la seva dieta.

Resultava inevitable, tot i que aleshores jo no ho sabia, fer un paral·lelisme entre els invasors i el nazisme no només per la seva voluntat anihiladora, també per la més que raonable aparença de l’emblema dels rèptils amb la creu gammada feixista.

La sèrie, emesa entre els anys 1983 i 1985, va tenir una nova versió l’any 2009, titulada llavors simplement “V”.

Ara, 30 anys després, una nova ve dóna un nou significat a la ve baixa en majúscula com a símbol: ve de votar, ve de victòria!

Però jo no puc treure’m del cap la “V” de la sèrie dels anys vuitanta i, actualitzant-la, em sembla que entre els pro-consulta i els anti-consulta hi ha, en els seus extrems, la percepció que sota la pell de xai dels altres s’hi amaga un llop, que sota la pell i l’aparença humana s’hi amaga un rèptil que quan no el miren es cruspeix petits rosegadors…

És tal la desafecció entre uns i els altres, anunciada com un oracle pel President Montilla temps enrere, és tan distant ja la mirada que sembla que, en els extrems, els uns ja no poden ni tan sols posar-se a la pell dels altres, ni humana ni rèptil, ni viceversa

La “V” d’aquesta Diada voldrà ser una nova victòria, com va ser-ho la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i la Via Catalana de l’any passat. D’aquesta nova victòria, però, ningú n’hauria de sortir derrotat, tot i que molt em temo que encara som lluny, molt lluny, d’una expressió anglesa que s’inicia no amb una ve baixa, sinó amb una doble ve baixa: win to win.

Tal vegada per arribar-hi caldria, com fan les serps, mudar la pell i recuperar, si mai l’hem tingut, una mirada que eviti veure els altres com uns extraterrestres invasors.

Entre els extrems la mirada és tan distant que ja no sembla ni tan sols intuir-se que sota la pell del rèptil dels altres hi ha, efectivament, humans.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Un somriure per la Victòria



Deixa'm Victòria que sigui jo ara qui plori per tu, per la teva presència ja definitiva només entre els meus records i en un raconet del meu cor que reservo als qui, com tu, algun dia, en algun moment, m'heu impulsat un batec.

D'haver sabut que aquella trobada fugaç, fa poc més d'una setmana, seria la darrera hagués allargat un xic més el meu somriure i les meves paraules; sempre ens acaba perseguint el pensament de no haver fet prou, temem no haver estat a l'alçada!

Una nit, com a mínim una nit, sé que et vaig robar més d'una llàgrima; eres tu la dona que va plorar la nit d'aquella derrota, que no fou la primera, tampoc la més contundent, però sí la més amarga. No sé si van ser moltes més les llàgrimes que es van vessar aquella nit, però tu vas tenir el valor de dir-m'ho en un gest que tendresa que ni que volgués, que no vull, podria oblidar.

Potser ni tan sols vas saber que, sense revelar el teu nom, mesos més tard vaig explicar-ho:
"Plorava una dona la nit que no vam guanyar les eleccions municipals de Sarrià de Ter. M'ho va comentar setmanes després, amb el resultat coll avall i tranquil·lament. Setmanes abans de les eleccions em va dir que una nit havia somiat amb mi... Ara quan me la trobo per Sarrià de Ter em dibuixa un amable somriure i els seus ulls em semblen dir: segueixo al teu costat..."

No van ser aquelles, malauradament, les llàgrimes més amargues que van vessar els teus ulls; van ser, possiblement, les que per sempre més van regar el record de la Rosa més formosa del teu jardí, de la teva Rosa.

Sé Victòria que et dec un somriure; un somriure d'aquells que es contagien i reconforten. Vol ser aquest article el gest inicial d'un amable somriure; de fet ara que l'estic acabant ja noto com s'estiren amunt els extrems de la comissura dels meus llavis.

I amb aquest inici de somriure es clou per l'eternitat aquesta nostra petita història de somriures i llàgrimes...

Descansa en Pau, Victòria, amb la pau del teu somriure, que de les llàgrimes ja ens n'ocupem nosaltres...

dissabte, 6 de setembre de 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb la versió de "Spanish Eyes" d'Elvis Presley


L'any 1974 es van publicar tres discs del Rei del Rock, Elvis Presley, rei que fa 40 anys començava ja a presentar una imatge deteriorada...

Dos dels discs publicats van ser recopilatoris de la seva llarga i llegendària trajectòria d'èxits: "Elvis: A Legendary Performer Volume 1" i "Elvis' 40 Greatest". El tercer disc que va publicar, doisc d'estudi, va ser "Good Times": desig o declaració de principis?

Entre els 10 temes que farceixen "Good Times" m'encurioseix la cançó "Spanish Eyes", de la que, com en d'altres temes del disc, Elvis Presley en fa una bona versió.

El cas, però, és que la peça original d'aquesta cançó té per títol "Moon Oves Naples" (Lluna sobre Nàpols), peça instrumental composada pel director d'orquestra alemany Bert Kaempfert l'any 1965.

Un any més tard es va enregistrar una versió vocal de la cançó, amb lletra de Charles Singleton i interpretada sense massa repercussió pel cantant italià Sergio Franchi.

Qui va popularitzar la cançó va ser la versió interpretada, també l'any 1966, pel "crooner" americà d¡'origen italià Al Martino amb lletra, diferent de la primera, d'Eddie Snyder, cançó que va prendre aleshores, i amb anglès, el títol "Spanish Eyes". Curiosa metamorfosi!

És sobre aquesta darrera versió que Elvis Presley va enregistrar la seva!



Spanish Eyes

Blue Spanish eyes
Teardrops are falling from your Spanish eyes
Please, please don't cry
This is just "adios" and not good-bye

Soon, I'll return
Bringing you all the love your heart can hold
Please say, "Si si"
Say, You and your Spanish eyes will wait for me

Soon, I'll return
Bringing you all the love your heart can hold
Please say, "Si si"
Say, You and your Spanish eyes will wait for me
Say, You and your Spanish eyes will wait for me

Acabem aquests minuts musicals amb l'original de Bert Kaempfert i les versions de Sergio Franchi i d'Al Martino.







La cançó ha estat versionada per molts altres cantants, entre els que destaquen Julio Iglesias, Faith No More... i Homer Simpson!




divendres, 5 de setembre de 2014

El vídeo de la setmana: les males companyies de Lego!


Lego forma part, també, de la meva infància

Potser per això que, perduda ja de fa temps la innocència, em dol especialment que Lego pugui veure's tacada per alguna de les seves companyies, per una mala companyia!

Ho denuncia aquesta campanya de Greenpeace, a la que jo també he donat suport!



Confio que els infants d'avuii de demà no juguin amb les peces de Lego tacades de petroli...

Bon divendres!

dijous, 4 de setembre de 2014

Engràcia Bramon, pregonera


No hi ha dues escoles iguals, no les busqueu! I no em refereixo a la singularitat del seu continent, dels seus edificis, sinó sobretot del seu contingut, de la seva personalitat, del seu caràcter.

Malgrat totes les escoles públiques del nostre país estiguin regides per la mateixa llei, pels mateixos decrets, per les mateixes disposicions, reglaments i ordres no trobareu, afortunadament, dues escoles iguals.

Les escoles amb el pas dels anys van adquirint la seva pròpia personalitat, arrelant-se al territori (barri, poble, vila o ciutat) i a partir del pòsit que, amb més o menys intensitat i riquesa, deixen els mestres que hi treballen.

Hi ha mestres que passen per les escoles com a “passavolants”, interins condemnats a les rotacions i capricis de les llistes d’ensenyament; però d’altres, amb plaça fixa, hi fan parada i fonda i, amb el pas dels anys i molta feina, hi deixen un pòsit que es solidifica i esdevé, per sempre més, un ric sediment més en el curs educatiu d’aquella escola.

Totes les escoles necessiten aquests mestres, persones que contribueixen a imprimir caràcter i personalitat, singularitat, a una escola.

L’Engràcia Bramon, ja jubilada, va treballar més de 30 anys a l’Escola Montserrat de Sarrià de Ter contribuint al desenvolupament i execució de projectes que han dotat de personalitat, singularitat i qualitat la tasca educativa de l’escola; la seva ha estat, naturalment, una feina col·legiada, compartida amb l’equip directiu i docent, amb el personal de serveis, amb l’Ajuntament i amb entitats de Sarrià de Ter i Girona, però ha estat ella un dels motors que han fet créixer en qualitat educativa l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter.

El projectes d’escola verda, de descoberta de l’entorn i d’apadrinament d’escultres o la dotació tecnològica del centre han estat i són projectes que han donat o donen a l’Escola Montserrat de Sarrià de Ter un plus de qualitat a la seva tasca educativa amb els infants. També la seva preocupació per millorar el treball dels mestres amb la finalitat de millorar el procés d’ensenyament i aprenentatge dels alumnes; les seves intervencions al Consell Escolar eren autèntiques lliçons de pedagogia!

Hi ha mestres que imprimeixen en el cor dels alumnes un agradable i entranyable record; malgrat no haver-ne estat mai alumne sé que aquest és el cas de la majoria dels i les alumnes que han tingut a l’Engràcia Bramon al llarg dels seus anys de docència a l’Escola Montserrat.

També hi ha mestres que a més també imprimeixen caràcter i personalitat a les escoles, que la seva empremta no se la queden només els alumnes quan marxen, sinó que roman també a l’escola i es consolida i solidifica ja per sempre més. És aquest, també, el cas de l’Engràcia Bramon.

Aquest proper divendres a Sarrià de Ter encetem la Festa Major i  l’Engràcia Bramon serà la pregonera que en donarà el tret de sortida. El seu pregó ben segur serà una lliçó, una lliçó de vida d'una vida dedicada a l'educació!


dimecres, 3 de setembre de 2014

Crònica negra 1974: l'assassí de Pedralbes


A principis de maig de fa 40 anys un doble assassinat va pertorbar la comfortable vida del barri de Pedralbes de Barcelona. El burgès barri barceloní es va despertar commocionat el 4 de maig de 1974 en descobrir els cossos sense vida, foradats com un colador, de Juan Roig Hospital, de 50 anys, i la seva dona, María Rosa Recolons Morer, de 44.

L'autor d'aquell terrible crim va ser, confirmant la teoria, estimat Watson, el majordom! José Luis Cerveto, que aleshores tenia 34 anys, era el xofer i majordom de la parella, tot i que setmanes abans del crim va ser acomiadat.

Aquella nit, després de cometre tal brutal assassinat i de robar joies de la família, Cerveto es disposava a fer saltar pels aires el xalet, esmicolant així els senyals del seu crim, però el plor de la filla de la finada parella va fer tancar la clau del gas que Cerveto havia obert moments abans. Com tristament va corroborar anys més tard, ja fora de la presó, José Luís Cerveto tenia certa devoció malaltissa, i delictiva, pels infants.

Aquella debilitat no només va salvar la filla, sobretot va condemnar l'assassí, conegut per aquell crim com l'assassí de Pedralbes.

Nascut a Alacant a principis de setembre de 1939 la biografia de José Luís Cerveto és el viu relat de molts infants de la primerenca post-guerra: abandonament familiar (la mare el va deixar en un orfenat després de morir el pare, quan ell tenia 3 anys), pallisses, maltractaments i abusos sexuals a l'orfenat, primers robatoris, pas per reformatoris... De jove va treballar en un circ just abans de fer el servei militar, on va acumular també nombrosos arrests.

A pesar de la seva vida es va fer gran i, després de treballar a la construcció, ja a Barcelona va treballar de xofer i majordom en un xalet de Pedralbes. Però per gran que es fes Cerveto va ser sempre presoner  dels seus trets de psicòpata.

L'any 1978 el director Gonzalo Herralde va presentar el documental "El asesino de Pedralbes" amb la participació del propi Cerveto, entrevistat entre reixes.




José Luís Cerveto va complir gran part de la condemna a l'hospital psiquiàtric de Carabanchel; l'any 1986 va sortir en llibertat i dos anys més tard va ser detingut acusat d'abusos sexuals a dos menors d'edat.

Sense exculpar-lo de cap dels crims que va cometre, la biografia de José Luís Cerveto ens deixa una inquietant (i eterna?) pregunta: va ser també ell, abans de culpable, una víctima més?

-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió, la ràdio, la política, la història, la tecnologia, els esports, els naixements, els cotxes i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de l'òptica de la crònica de societat!

dimarts, 2 de setembre de 2014

Els mestres ja no tenen vacances!


Aquesta setmana els mestres han començat a treballar de valent per preparar el nou curs i el seu inici, que pels alumnes s'esdevindrà, enguany i com era tradicional anys enrere, el dilluns 15 de setembre.

En l'imaginari general de la gent, sobretot dels qui que no conviuen quotidianament amb mestres, persisteix la idea que els mestres tenen tantes vacances d'estiu com els alumnes, però realment no és així: entre finals de juny, força dies de juliol i principis de setembre els mestres fan feina, molta feina! Una altra cosa és que aquesta sigui una feina visible i prou valorada i reconeguda.

Per un mestre tan important és la feina a l'aula com la que ha de fer i fa fora de l'aula: la qualitat del seu treball a l'aula, amb els alumnes, transmetent i desvetllant coneixements és directament proporcional a la qualitat del treball que hagi pogut fer i faci fora de l'aula, en les hores de programació i preparació dels continguts.

En l'àmbit esportiu Xesco Espar defensa que un equip juga com entrena: si entrena amb intensitat, jugarà amb intensitat; si entrena amb apatia, jugarà amb apatia. Quelcom semblant passa amb els mestres i les seves hores de programació i preparació de continguts.

La llàstima, el drama, és que aquests darrers anys de retallades, també i especialment en ensenyament, les hores de programació i preparació dels mestres s'han reduït, malgrat el nivell d'exigència és el mateix, sinó superior. La màxima "fer més amb menys" arriba un punt que simplement és una fal·làcia., quan no directament una presa de pèl!

Si fem responsables als mestres de l'educació dels nostres fills, si és a l'escola on s'han de formar les generacions que anys a venir hauran d'estirar del carro d'aquest nostre país petit, més valdria donar als mestres els recursos a l'alçada de les expectatives que els hi exigim.

Mentrestant jo només puc consolar-los, més enllà de reconèixer la seva ingent feina, dient-los de tot cor: moltes gràcies d'avançat i molta sort en aquest nou curs!

dilluns, 1 de setembre de 2014

La via federal, després de la consulta?



A dia d’avui encara mantinc en que vaig dir a principis d’any: no veig que la consulta pel dret a decidir s’acabi celebrant! He dit “no veig”, que no és el mateix que dir “no vull”, per si algú a aquestes alçades de l’article ja s’ha començat a sulfurar!

Tampoc ho veu Pedro Sànchez, nou secretari general del PSOE, qui després d’abraçar-se federalment amb Miquel Iceta, va decidir deixar la via federal per després de la “no consulta” o, si ho preferiu, per després del 9N.

Hi ha qui ha vist aquest gent com una renúncia més del PSOE al federalisme que abandera, més que ningú a Espanya i quasi solitàriament, el PSC, però més que una renúncia sembla, i així espero que sigui, un ajornament.

Posar sobre la taula del debat territorial la via federal ara, quan les posicions a favor i en contra de la consulta estan tan polaritzades, és cremar-la inútilment abans d’hora. És com si en una final entre en Barça i el Madrid algú es presentés a l'estadi animant fervorosament l’Atlético!

La hipòtesi del PSOE, també la del PSC, és que després de la “no consulta” del 9N hi haurà un gran sentiment de frustració a la societat catalana i es requerirà, llavors sí, una alternativa a la més que provable DUI (Declaració Unilateral d’Independència) que proposaran alguns partits, que no tots, dels avui favorables a la consulta.

Pel PSOE doncs és inútil posar la bena, la via federal, abans de la ferida, de la consulta; pel PSOE cal posar-la després! El problema de la via federal és que sembla no haver-se refet de la seva pròpia ferida: l’Estatut de Catalunya retallat i rebregat pel Tribunal Constitucional...

Cada ics temps a Espanya la vida federal treu el nas; ja seria hora que algun dia, veritablement, doni la cara!