divendres, 31 de març del 2017

El vídeo de la setmana: la població mundial


L'evolució de les espècies és fascinant, també la nostra! I paral·lelament a la nostra evolució també és fascinant observar com ens hem anat escampant pel planeta, conquerint territoris, adaptant-nos a diferents latituds paisatges, entorns...

Aquesta fascinació no amaga, no obstant, la preocupació per haver esdevingut una perillosa espècie invasora, o encara pitjor: destructora, especialment els darrers anys...

A vegades em pregunto si veritablement som d'aquest planeta!

World Population Spanish Version from Population Education on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 30 de març del 2017

Mala llet


"MAMIS Y BEBÉS
En este restaurante vegano respetamos a todas las madres, las de todas las especies, por ello aquí podrás AMAMANTAR a tu hijo o darle la leche de tus PECHOS extraída con sacaleches, pero NO biberón que contenga leche de vaca o de orto animal no humano.
Disponemos de una alternativa vegetal. Pregúntanos!
Por favor, colabora cumpliendo esta norma en nuestro establecimiento. Gracias."

Aquesta és la norma amb la que s'emparen els propietaris del restaurant vegà El Vergel de Tarragona i que ha desfermat la polèmica: dies enrere una mare, clienta del local, va ser advertida, humiliada segons ella, que no podia donar el biberó al seu fill dins el local doncs la llet que contenia era d'origen animal.

D'aquest fet se'n va fer ressò la revista "Bebés y más" i l'anècdota va esdevenir categoria, i la categoria a polèmica! I la polèmica va escampar per les xarxes socials, amb un exèrcit de mares (i pares) indignades amb el local, desfermant tot tipus de comentaris contra aquesta normativa interna arribant a punts de tal mala llet (aquesta també d'origen animal, d'origen humà per a ser més exactes) que El Vergel ha hagut de tancar alguns comptes a les xarxes socials. La polèmica també els ha fet baixar la clientela...

El posicionament del restaurant és respectable i segurament coherent amb la filosofia de l'establiment; suposo que si hi vaig amb una bossa, unes botes o una jaqueta de pell també m'advertiran, o directament em prohibiran l'entrada! Ells posen les normes, que en aquest local és aquesta i en d'altres és que, per exemple, els infants no hi entrin.

Aquestes prohibicions inevitablement generen recels, aixequen polèmiques i poden arribar a generar molta mala llet doncs fan xocar drets, en aquest cas el dret de la mare a alimentar el seu fill, si vol, amb llet d'origen animal contra el dret d'admissió del local, que no admet el consum, per part de ningú, d'aliments d'origen animal.

Els propietaris del restaurant vegà El Vergel han tastat la mala llet, d'origen animal, que gastem les persones, molt més nociva que la que podia contenir el biberó en qüestió...

dimecres, 29 de març del 2017

Els quatre mil dos-cents milions de Mariano Rajoy


La primera lliçó que ha d'aprendre tot polític és saber somriure i petonejar nadons, que petonejar la mare pot ser mal interpretat! La segona: prometre!

Les promeses electorals són un clàssic que mai passa de moda i no s'hi poden resistir ni els de la dreta, ni els de l'esquerra, ni els del mig! "Puedo prometer y prometo..."

Les promeses es fan, en general, amb tota la bona intenció del món i amb l'ànim de complir-les, però no és del tot necessari, en el moment de fer-les, tenir l'absoluta certesa i seguretat que allò promès es farà realitat; les lliçons posteriors del manual del (bon?) polític ja ensenyen com obviar-les, matisar-les o tergiversar-les, com defugir la responsabilitat i, si cal, atribuir-la als altres...

L'incompliment de les promeses electorals és tan generalitzat que ara ja ni tan sols ens enlluernen, com si podrien fer-ho anys enrere, els quatre mil dos-cents milions d'euros que el president Mariano Rajoy ha promès invertir a Catalunya en matèria d'infraestructures; ens hem immunitzat als cants de sirena!

Aquesta promesa fa arronsar el nas, desconfiat de mena, no només pels precedents, els incompliments reiterats d'inversions de l'estat en infraestructures a Catalunya, sinó també pel seu poc dissimulat instrument polític: fer-nos creure que sí, ara sí, Mariano Rajoy i el seu govern es preocupen ja no per Catalunya, sinó sobretot pels catalans! El canvi d'estil, amb l'efecte Millo, és evident, la lletra és una altra, però la música és la de sempre!

La promesa tan sols indica una intenció i com rebla la dita, seran els fets (no paraules) la prova del cotó, que mai enganya! No sé si Rajoy ja ha pres nota de les previsions de finalització de les obres anunciades ahir per bloquejar-se l'agenda en cas de ser, encara llavors, president del govern per venir-les a inaugurar!

Sempre, naturalment, que pugui complir amb la veritable promesa que ha vingut a fer a Catalunya: recordar-nos que no serà independent, mai serà independent! Bé, no ho ha expressat així, explícitament, però d'alguna manera el missatge que sembla haver volgut donar és que per ells (ara sí) Catalunya torna a ser Espanya, doncs sembla que en algun moment (per la no-inversió feta!) ho va deixar de ser...

Em temo, però, que Mariano Rajoy necessitarà molt més de quatre mil dos-cents milions d'euros per convèncer a tots els catalans!

dimarts, 28 de març del 2017

El PSOE i les seves roses, al descobert!


Si el més important és que parlin d'un, encara que sigui malament, al PSOE li sortirà la jugada! Socialistes agafeu-vos fort que venen corbes!

Després de la trista (i patètica) implosió del PSOE aquests darrers mesos ha (sobre)viscut amb una (discutida) gestora provisional que li ha aplicat al partit un estat letàrgic que li ha permès, entre d'altres coses, investir Mariano Rajoy com a president del govern espanyol i renegociar (?) l'acord matrimonial (??) que té amb el PSC. Em temo que l'excés de parèntesis en aquest paràgraf és un mal símptoma!

Aquests dies, i durant les properes setmanes, el PSOE viu immers en un procés de primàries que han de servir per tancar la crisi que es va obrir en aquell fatídic (i per molts, colpista) Comitè Federal, a risc que la crisi, lluny de cicatritzar-se, es profunditzi encara més: a vegades et penses que has tocat fons i no, resulta que encara et pots enfonsar, abismar més!

Les primàries tenen el seu risc, cert, però benvingudes siguin! I sobretot si serveixen per resoldre lideratges i, sobretot, projecte polític especialment, pel que a mi m'afecta i m'interessa, en relació a les relacions entre Espanya i Catalunya. Curiós que entre un basc, una andalusa i un madrileny sigui aquest darrer el qui sembla (recordo, he escrit sembla!) que pugui articular una proposta més plural en relació al reconeixement divers i plurinacional d'Espanya.

La pugna és inevitablement fratricida i inevitablement serà pública; per bé i per mal omplirà espai als informatius i a les columnes d'opinió i el PSOE, amb els tres candidats a liderar-lo, s'exposarà al judici de propis i estranys. Entenc que l'objectiu a curt termini és resoldre la crisi de lideratge dins el partit per, després, a llarg termini, recuperar un espai electoral que potser ja ha perdut per sempre...

Veurem com sobreviu a la primavera d'enguany el PSOE i les seves tres roses al descobert... vés que tots plegats no s'acabin pansint!

dilluns, 27 de març del 2017

Quan Txarango al terrat té gust de crep de Nutella


Decidim apropar-nos a Girona amb moto, que el temps ho permet i sembla el més assenyat; des de Sarrià de Ter hi anem pels barris del Pont Major i Pedret, sens dubte la més bonica de les entrades a la ciutat, amb el riu Ter a la dreta rere les nobles branques d'uns desmais que amaguen la bella ciutat vella que s'erigeix per sobre el viaducte del tren.

La idea és aparcar sota els dominis de Sant Feliu i fer via cap a la Rambla de la llibertat. Només enfilar la ronda Pedret confirmem l'encert: hi ha dies, i no només per Fires, que aparcar el cotxe és missió impossible a Girona, fins i tot pagant!

La plaça de Sant Feliu és més plena que de costum i els carrers dels Calderers i de les Ballesteries són un formigueig inquiet de gent que s'anima al carrer de l'Argenteria i es densifica a la Rambla de la Llibertat. Mitja hora abans que els Txarango apareguin al terrat de l'Oficina de Turisme de Girona prenem posicions en un lateral de la Rambla, just davant de la joieria Fortià. La visió del terrat-escenari no és la millor, doncs hi ha un arbre a la perpendicular, fet que representa un avantatge doncs serà un indret menys cobejat.

L'espera és entretinguda, l'espectacle és a peu de carrer, just davant dels nostres nassos; de fet nosaltres mateixos formem part de l'espectacle; el capdamunt de la Rambla es va atapeint i fan patir, especialment, soferts pare i mares que estiren cotxets i criatures en un bosc de cames i culs, tot un entrenament, pels pares i mares primerencs que s'atreveixin a tornar per la diada de Sant Jordi!

Després de poc més de mitja hora d'entretinguda espera Txarango apareixen al terrat i fan bellugar i cantar la multitud, tot i que per multitud la de pantalles que s'enlairen i enfoquen al terrat per immortalitzar el moment, per deixar constància, més o menys pública, del "jo hi era"!. Si cada telèfon mòbil enlairat portés una placa solar potser es podria generar l'electricitat suficient per abastir la demanda elèctrica del propi concert! Tot arribarà...

Txarango no decep ni amb la seva música ni amb el seu bon rotllo que transmeten durant la poc més de mitja hora que toquen, sense bisos ni concessions; a mi personalment el concert se'm fa curt, per bé que és cert que l'espectacle ja havia començat, com a mínim per mi, mitja hora abans!

Acabat el concert l'espectacle continua amb la lenta dispersió de gent, que poc a poc anem colonitzant de nou els carrers i places del voltant de la Rambla; tanta espera ens obre gana i fem via al CrepedeQuè?... per fer una queixalada; la cua no ens espanta i quasi mitja hora després, quasi el mateix temps que ha durat el concert de Txarango, assaborim una crep de sobrassada jo i una de Nutella ella, que m'ha acompanyat al concert més aviat resignada i que per fi ha obtingut la recompensa a tanta espera...

Per ella Txarango al terrat té gust, finalment i sobretot, de crep de Nutella! Sí, jo a vegades tot plegat també ho trobo massa ensucrat!

dissabte, 25 de març del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "You Never Can Tell"


És indiscutible que Chuck Berry va ser, fins fa una setmana, una llegenda viva de la música en general i del rock and roll i el rhythm and blues en particular, i que ara és i serà reconegut com un dels grans músics i un dels millors guitarristes del segle XX, imprescindible per entendre el rock and roll, doncs en podria reclamar part de la paternitat amb cançons com "Maybellene" (1955), "Roll Over Beethoven" (1956), "Rock and Roll Music" (1957) o "Johnny B. Goode" (1958).

La música li deu molt a Chuck Berry i les seves cançons, i ha estat una de les grans influències d'altres grans músics i grups: The Beatles, The Rolling Stones, Bob Dylan, The Beach Boys... el llistat seria interminable!

Però Chuck Berry també va ser reconegut pel món del cinema; ja des del 1987 té una estrella en el Passeig de la Fama de Hollywood. La seva vinculació amb el cinema és extensa i variada i la seva música apareix en pel·lícules com American Graffiti (1973), Regreso al Futuro (1985), amb un Michael J. Fox emulant-lo en un dels seus viatges en el temps, o Men in Black (1997) entre moltes altres.

Però per molts la vinculació de Chuck Berry amb el cinema és especialment recordada per una de les grans escenes de la pel·lícula Pulp Fiction (1994) de Quentin Tarantino, la de John Travolta i Uma Thurman ballant al so de "You Never Can Tell"!

Qui no ha intentat, amb més o menys èxit, en públic o en la més pudorosa intimitat, emular-los alguna vegada! Qui no ha ballat, o com a mínim taral·lejat alguna vegada alguna cançó de Chuck Berry?





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 24 de març del 2017

El vídeo de la setmana: segur que saps com sóc?


Les rosses, justetes; els lletjos, simpàtics; els grassos, riallers; els majordoms, culpables, els malalts mentals, perillosos i els síndrome de down... feliços! Segur que saps com són?

Omplim la vida de tòpics, generalitzacions, i en fem categoria la majoria de vegades injustament, i sense acabar de ser conscients del mal que podem fer, i de com equivocats estem!

És amb la voluntat de trencar tòpics que Down Catalunya ha publicat, en motiu del Dia Mundial de la Síndrome de Down, un vídeo per tal que canviem la mirada i descobrir que el que defineix i descriu les persones síndrome de down és, sobretot, que són persones, i que per tant dins el seu col·lectiu són tan diverses com ho són també les persones rosses, lletges, grasses o amb malaltia mental!

I no només diverses entre elles, sinó que com tu i com jo, tenen dies, moments de tot! Segur que saps com són?



Bon divendres!

dijous, 23 de març del 2017

Els lletrats


Els lletrats del Parlament de Catalunya, i de les administracions en general, són com els bacteris: aparentment invisibles però, per i per mal i per més que a ull nuu no els puguem percebre, són totalment necessaris.

Són homes i dones de lleis, més que d'acció, que per això ja hi ha els polítics, i estan al seu servei i per extensió al nostre, per garantir, i si cal advertir, que els polítics regiran la seva acció sempre dins els marges de la legalitat vigent, sobre la que en principi no opinen, i que respecten i acaten escrupolosament.

Si observen que alguna acció d'algun o alguns polítics sobrepassa els marges de la legalitat la seva obligació i responsabilitat és advertir-los i fer evident que els ha informat, allò que diem "curar-se en salut"!

Hi ha dies però, com ahir al Parlament de Catalunya, que perden la invisibilitat i es fan presents, fins ara sempre i de moment sota una aparença plenament humana. I quan apareixen solen ser tan diligents com discrets i sempre, en exercici del seu càrrec, pulcrament educats en el tracte i correctes en les formes. Deu ser per això que jo, com possiblement també tu, dubto de la seva condició humana!

Ahir al Parlament van aparèixer per fer un advertiment en relació a la polèmica i controvertida disposició addicional 31 dels pressupostos 2017, que preveu l'assignació de recursos per a fer el referèndum o referèndum.

Després de deixar-ne constància (de l'advertiment: "esteu advertits, eh!") es van retirar de nou, tornant al seu estat natural d'invisibilitat, deixant als homes i dones d'acció, als polítics, seguir amb les seves disputes quotidianes, amb els seus estira i arronsa, amb el seu postureig parlamentari habitual, ahir potser una mica més agre...

Aquests dies pateixo per ells, pels lletrats, que pateixen en silenci les estrebades legals i jurídiques que obliga (?) el procés, una batalla de la que no en volen (no en poden!) formar part, que preferirien esquivar i que no poden defugir!

Per sort seva no seran seus els cadàvers polítics que aquesta pugna es seguirà cobrant; ells els veuen passar, ara d'un color ara d'un altre, treballant sense fer soroll i tan invisibles que aviat els tornarem a oblidar...

dimecres, 22 de març del 2017

Normal?


És normal que la dona signi els papers que el seu home, marit, espòs, li demana que signi, sense necessitat de llegir-los ni preguntar massa, normal fins i tot si la dona és una infanta i el seu home el jove del rei.

És normal que una dona no pregunti al seu home pels seus ingressos, o per l'origen dels diners amb els que es paga una reforma, un casament o un tren de vida curull de luxes; i és encara més normal que no pregunti si amb el seu marit, que és bon home però dificilet de caràcter, és millor no discutir-hi.

També és normal, i més si era habitual, que els proveïdors d'un partit polític també l'ajudessin fent-li donacions, no essent estrany doncs si era normal serà que aquesta era la norma...

El que és normal, o fins i tot habitual, o no és estrany no vol dir que sigui legal o, com a mínim, èticament reprovable. Per normal s'entén "que és conforme a la norma, que no se'n desvia", per tant diga'm quina és la norma i et diré si és normal.

No em pertoca a mi, tampoc a vosaltres, discernir si el què és normal és legal (conforme a la llei) o no, i podem discutir si cada un d'aquests exemples són èticament reprovables, i possiblement la discussió seria tan eterna com quan ens engresquem a discutir sobre si un fet o una persona és normal o no, i tard o d'hora algú, cansat de donar-hi voltes inútilment, acaba preguntant: i què és normal?

dimarts, 21 de març del 2017

Ho sap Rajoy que Espanya ja no és una autarquia?


No va passar desapercebut el desaire que la mostrar Mariano Rajoy quan un periodista de la BBC va gosar fer-li una pregunta en anglès. El problema no és que rebutgés la pregunta, sinó com va fer-ho, entre ofès i desentès, venint a dir: "si home, i a sobre en anglès!"

No crec que sigui exigible que el president del govern espanyol entengui i parli l'anglès, ei que si ho fa millor!, però sí que se li pot demanar, exigir, que sigui educat, i amb el seu gest no va ser-ho.

És clar que en aquest cas com a mínim va semblar que estava ofès, doncs sembla que davant l'estirada d'orelles de la Comissió de Venècia sobre les excessives atribucions donades al Tribunal Constitucional, només es fa el desentès, com si no anés amb ell...

D'altra banda tampoc sembla fer-li massa pessigolles la mirada cada vegada més inquietant de l'opinió publicada europea davant el seu enroc judicial respecte el conflicte territorial amb Catalunya, com si no veiés que precisament l'altra part del conflicte el que està fent cada vegada amb més èmfasi és europeïtzar-lo...

No sé si el problema de Mariano Rajoy és seu i de visió (Europa m'és igual!), de no voler veure més enllà d'Espanya doncs entén que el procés i el referèndum són problemes exclusivament espanyols, o meu i de visió, de no saber veure quina jugada mestra s'amaga rere aquest president d'aparença gris i apàtica, escàs de verb i generós en lapsus; no sé si ell mateix és una maniobra de distracció!

A vegades penso que Jorge Moragas li hauria de recordar al president Rajoy que Espanya ja no és una autarquia, que es pot aprendre a dir que no d'una forma elegant i que el Tribunal Constitucional no és el seu comodí per quan no pot, o no vol, afrontar políticament els reptes, fins i tot els desafiaments que des d'Espanya mateix, com li agradaria dir a ell, li plantegen.

dilluns, 20 de març del 2017

Pretòria aliena


Aquestes darreres setmanes el Canal 3/24 de Televisió de Catalunya s'ha mutat en una mena de "canal judicial" amb la retransmissió del judici pel 9N, el del cas del Palau de la Música i ara el del cas Pretòria.

No sé si el nou director de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchís, té previst seguir amb aquesta política de retransmissions, n'hi ha que especulen que precisament l'excessiva exposició pública a "la nostra" del judici cas Palau i del cas del 3% li va costar el càrrec a l'anterior director, Jaume Peral...

Més enllà dels d'aquestes especulacions el cert és que els periodistes especialitzats en notícies judicials viuen la seva particular edat d'or, fent cròniques que dia rere dia obren els informatius.

Aquests dies és actualitat el judici pel cas Pretòria, amb antics dirigents i responsables polítics de CiU i el PSC al banc dels acusats, un judici que mostra les vergonyes de la pitjor versió de la sòciovergència. La perla del judici són les converses telefòniques entre alguns dels acusats i el cert és que són de vergonya aliena, quan no directament repugnants.

El cas Palau de la Música i el cas Pretòria ens ofenen profundament, sobretot perquè són casos de factura plenament catalana, amb delictes ordits des de Catalunya mateix i, si voleu, contra Catalunya mateix. S'airegen converses, s'airegen acusacions, es declaren i es reconeixen delictes pel propi interès d'alguns dels acusats cercant minimitzar l'obligat càstig, i tot plegat pud de mala manera, una pudor que per més basques que ens faci venir, no la podem defugir.

Aquests casos formen part de la Catalunya que no volem, sigui independent o no, i ens haurien de servir per reconèixer que els catalans no som ni millors ni pitjors que els espanyols o els francesos, que no tenim una naturalesa diferent, que al capdavall els catalans no deixem de ser homes i dones amb virtuts i defectes i no semi déus com a vegades em sembla llegir, ungits d'una puresa espiritual i moral diferent, un poble escollit...

El casos Palau i Pretòria reflecteixen la part que menys ens agrada de nosaltres mateixos, i lluny de negar-nos davant el mirall, millor que no en defugim la mirada i que fem tot allò necessari per, com els espanyols i els francesos, depurar-ne les responsabilitats.

Aquests judicis, ens agradi o no, també ens parlen d'un temps i d'un país, d'un temps i d'un país que són també els nostres, el nostre temps i el nostre país...

dissabte, 18 de març del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Beauty and the Beast"


Diuen que la recentment estrenada versió de "La Bella i la Bèstia" és espectacular tècnicament, amb uns grans efectes visuals que faran les delícies dels espectadors. No deu ser aquest el principal al·licient, però és d'agrair ja que quasi tota la resta, la història i la banda sonora, la coneixem sobradament!

És clar que aquesta pel·lícula sobretot farà les delícies dels infants que, per raons òbvies, no van veure al cinema la versió dels anys noranta, pel·lícula que fins i tot va ser nominada a l'Oscar a la  millor pel·lícula! És cert, però, que aleshores no hi havia la categoria de millor film d'animació...

Sigui com sigui "La Bella i la Bèstia" serà, sens dubte, una de les grans pel·lícules d'aquest 2017, també per l'atracció de veure-hi Emma Watson en un paper lluny de l'Escola Hogwarts de Màgia i Bruixeria de la saga de Harry Potter...

I com en totes les pel·lícules Disney la música és una part essencial, i la d'aquesta també és del compositor Alan Menken, qui amb la versió dels anys noranta ja va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i a la millor banda sonora, guardons que ja havia aconseguir anteriorment amb La Sirenita i que posteriorment també va guanyar amb Aladdin i Pocahontas.

La cançó d'aquesta nova versió la canta Ariana Grande acompanyada de John Legend i sona així de bé!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 17 de març del 2017

El vídeo de la setmana: 6 milions d'anys d'evolució, en 1 minut!


Els fills dels altres sempre creixen més ràpid! És una qüestió de percepció, ja sabeu, allò que passa amb els nostres, que els veiem cada dia i no en percebem el creixement, no passa amb els fills dels altres, que els veiem més de tant en tant i llavors el contrast amb la darrera vegada és més gran, i ens sorprèn: que ràpid creixen els fills a casa dels altres! A casa nostra sempre creixen més lents...

Només la perspectiva que ens donen les fotos, per exemple, fan evident el creixement dels nostres fills, també el nostre propi; quelcom semblant passa amb la humanitat i, més que el nostre creixement com a homínids, amb la nostra evolució com a espècie!

És per això que vídeos com aquest ens agraden tant o més que mirar el nostre propi àlbum de fotos!



Bon divendres! 

dijous, 16 de març del 2017

Alliberar el Tribunal Constitucional


És una llàstima que ho hagi dit en el seu comiat, però és precisament en aquests moments quan es poden dir aquestes coses. En tot cas el que ha dit el ja expresident del Tribunal Constitucional (TC), Francisco Pérez de los Cobos, bé mereix aquest apunt.

En el seu comiat Pérez de los Cobos ha afirmat que el problema del procés sobiranista no el pot resoldre el TC i ha definit el diàleg polític, sempre dins els marges de la Constitució, com a urgent i inexcusable!

Confio que el president Mariano Rajoy hagi escoltat bé aquestes paraules de Francisco Pérez de los Cobos, militant del PP, cal recordar, doncs em sembla que sobretot van dirigides cap a ell i el seu govern.

Deia Francisco Pérez de los Cobos que el diàleg no hauria de ser l'excepció, i és que en el cas de Catalunya el que hauria de ser l'excepció, recórrer al TC, s'ha convertit en recurrent, quelcom que, com es desprèn de les paraules de Francisco Pérez de los Cobos, deu generar més aviat incomoditat.

Incomoditat sobretot després que la Comissió de Venècia fes un cop d'atenció al govern de Rajoy en la seva dèria de reconvertir el TC en un instrument polític, posant en risc (?) la seva independència i neutralitat (?).

Mariano Rajoy hauria de deixar de jugar amb el TC, de fer-lo servir d'escut, d'amagar-s'hi després de passar-li la patata calenta; Mariano Rajoy hauria de fer dues coses, aquest 2017:

1.- practicar l'amabilitat en el rebuig de preguntes en anglès (cas que no vulgui aprendre'l) i

2.- alliberar el TC d'una responsabilitat que no li pertoca, i assumir-la ell, que sí li pertoca; podria començar per trobar-se amb el president Puigdemont...

La llàstima és que el més probable que faci Rajoy amb les paraules de l'expresident del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, és el mateix que va fer amb la pregunta en anglès del periodista de la BBC: cas omís!


dimecres, 15 de març del 2017

I el pobre poble, què?


Carles Puigdemont abans de ser president de la Generalitat, fins i tot alcalde de Girona, va ser periodista; de fet encara ho és, doncs és hàbil i intel·ligent en el verb i en el llançament de titulars: "Allò que la justícia espanyola condemna ho indultarà el poble de Catalunya votant en un referèndum."

Puigdemont no té el punt d'arrogància que a vegades exhibia el president Mas, abans d'ahir llençat a la paperera de la història, ahir renascut, avui interpel·lat per l'ombra del 3% i alhora condemnat per desobedient...

Mentre Artur Mas rep les envestides per una banda i l'altra el president Puigdemont va fent, immune ell i el seu govern a l'ombra del 3% alhora que alimentant-se del 9N.

Però tornem al titular: el poble els indultarà... Sí, de debò el poble els indultarà? Quin poble? Qui és el poble? Sí ja ho sé, això del poble no és més que un recurs, una generalització, una personalització... Fins i tot una apropiació indeguda!

El meu dubte és si el poble que, segons el president Puigdemont, indultarà els condemnats pel 9N és el mateix que malda per esclarir les responsabilitats polítiques del 3%... M'agradaria pensar que sí, però em temo que no, que no parlem exactament del mateix poble, si és que només n'hi ha un, de poble.

A mi sempre que s'invoca el poble em ve al cap i no puc evitar taral·lejar la cançó de La Trinca: I el pobre poble, què?

dimarts, 14 de març del 2017

Inhabilitats


Ja tenim sentència i ha estat condemnatòria. Les finals es juguen per guanyar-les, com els judicis, deuria pensar l'estat espanyol quan va decidir, sobretot empès pel govern espanyol, jugar aquest partit, judicialitzar el procés. I aquest partit l'ha guanyat l'estat espanyol, tot i que no per la golejada que molts esperaven.

Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau han estat condemnats per desobeir el Tribunal Constitucional, i alhora absolts del delicte de prevaricació administrativa del que també estaven acusats. És a dir, segons el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) han desobeït, però no prevaricat (desviar-se algú del seu deure, mancar a l'obligació del càrrec que exerceix). Pot semblar una contradicció i sobre aquesta possible contradicció és d'esperar que també pivoti el recurs que els condemnats presentaran.

El curiós d'aquesta condemna, encara no ferma, és que no sembla satisfer ni els que estan en un extrem, que la consideren desmesurada, fora de lloc com el propi judici, ni els que estan en l'altre extrem, que la consideren curta, benèvola, caça menor.

Tot i no ser l'esperada la condemna permet seguir alimentant llurs arguments: democràcia per sobre de la llei els uns, la llei no es salta els altres... No sé, sembla com si el TSJC hagués sentenciat amb "finezza", sense deixar impune una desobediència mínimament evident, però no fent-ho entrar tot pel boc gros, sense acarnissament...

Uns i altres seguiran fent via; uns via Europa recurs rere recurs, fent evident la cruesa de la tàctica política del govern espanyol: l'imperi de la llei davant la democràcia; els altres marcant la gruixuda línia vermella davant les amenaces de reincidir en un referèndum o referèndum, un avís per a navegants.

Posats a inhabilitar a vegades em vénen ganes d'inhabilitar-los a tots, els uns i els altres; bé, reconec que uns més que els altres... Aquest judici i totes les seves derivades no ajuden a apropar posicions, a cercar una línia política de diàleg, sinó que retroalimenta ambdues parts, inevitablement cada vegada més allunyades, si és que mai han estat a prop.

No sé, potser millor que m'inhabilitin a mi...

dilluns, 13 de març del 2017

Crisi de fe blaugrana


Agnòstic com sóc reconec que al seu dia vaig voler creure; fins i tot vaig fer un curs de catequesi, però la cosa no va quallar, segurament per una sèrie de circumstàncies que ara tampoc vénen al cas; la fe cristiana no va arrelar en mi i, en canvi, sí va fer-ho (arrelar) i brotar una sòlida posició escèptica davant qualsevol creença.

El meu escepticisme esdevé agnosticisme pel que fa a la fe cristiana però s'escampa també per moltes altres creences: la capacitat curativa de l'homeopatia, les virtuts del ioga i la meditació, les dietes proteiques, paleo, verdes o del què sigui... Tot d'entrada m'ho miro amb escepticisme, sense que això vulgui dir necessàriament renunciar-hi.

L'escepticisme, però, no es revesteix d'una capa impermeable sinó que més aviat actua de repel·lent, com l'agnosticisme amb la fe cristiana: vaig a missa si cal, amb respecte pels qui creuen, i si uns grànuls de no sé quina composició homeopàtica em poden anar bé, doncs gola avall!

I amb el mateix escepticisme vaig fer, en una ocasió, una sessió de reiki; n'havien de ser tres i les altres dues les tinc pendents de fa anys; el local on m'ho van fer ja és tancat i qui sap, potser vaig amb els xacres descompensats i l'àuria descolorida de fa anys...

Serà per creences, religions i fe! 

El futbol és com una religió; té la seva litúrgia, els seus temples, els déus i messies, fins i tot els seus traïdors! També té les misses de diumenge (o dissabte al vespre) i fins i tot les d'entre setmana; sí, com la religió el futbol també té quelcom irracional: devoció, passió, sentiment de pertinença i adhesió a uns colors, un club, una cultura, en definitiva, una identitat a vegades difusa o, com a mínim, polièdrica!

I com a la religió al futbol la fe és un element imprescindible i hi ha moments que aquesta es posa a prova; dimecres de la setmana passada en va ser un. La remuntada era una qüestió futbol, creure-hi una qüestió de fe!

Jo hi creia, en la remuntada, abans del partit; i més hi vaig creure a mesura que el Barça anava marcant: un a zero, dos a zero, tres a zero! La fe era total, cega!

Però amb el gol del Paris Saint Germain, el tres a un, reconec que vaig patir, suposo que com tants altres culers, una crisi de fe: vaig deixar de creure en la remuntada, deixar de creure que la remuntada, fins i tot malgrat el gol del PSG, era possible!

Però els camins del futbol són inescrutables i, oh miracle, la remuntada es va fer realitat en vuit minuts intensos, un Neymar inmens i tres gols, el darrer d'un reivindicat Sergi Roberto, per a la història! El tema de la promesa, el deixo per un altre dia...

No sé si la victòria de l'altre dia va ser una qüestió de fe; és possible que sí, que la fe hi intervingués; també va ser-ho per al Deportivo de la Coruña la victòria d'ahir contra un Barça estèril, potser encara esgotat de l'esforç físic i mental de la remuntada.

La fe, que no necessita raons ni tan sols proves per mantenir-se viva, com d'altres coses també va per barris, i per moments! El Barça dimecres va fer història, va viure un dia històric! La temporada encara pot ser-ho, d'històrica (és precipitat parlar de triplet, no?) però no ho fiem tot, només, a la fe d'una remuntada!

dissabte, 11 de març del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Gonna Fly Now"


Èpica, sofriment, superació, lluita, glòria... la música ajuda a emfatitzar-los al cinema i una de les cançons que contagia tots aquests elements és "Gonna Fly Now" el tema principal que el músic Bill Conti va composar per a la pel·lícula "Rocky".

Èpica, sofriment, superació lluita i glòria són elements que també expliquen la pel·lícula que vam veure i viure aquesta setmana amb la històrica remuntada del Barça als vuitens de final de la Champions League contra el París Sant Germain.

Bill Conti, precisament, també va composar la banda sonora d'una altra pel·lícula farcida d'èpica, el còctel futbol - Segona Guerra Mundial "Evasió o Victòria"!

"Gonna Fly Now" és una d'aquelles cançons motivadores, imprescindible per corredors (runners, que ara es diu) que necessiten activar-se amb música... tot un torrent motivador d'èpica! És escoltar-la i tenir ganes de començar a córrer pels carrers, saludant a tothom, culminant la gesta a les escales de la Catedral de Girona...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 10 de març del 2017

El vídeo de la setmana: quan "com una nena" és un insult


"Au va, no siguis nena!"; "Mira aquest, pica com una nena!"... Per molts nens, per molts homes, la feminització de la conducta i l'actitud és una greu denigració, i aquest és un preocupant problema no resolt!

És un preocupant problema perquè acabem donant a la paraula nena, encara pitjor, al concepte nena categoria d'insult! I aquesta categorització està enganxada, solidificada, a la crosta masclista que perviu encara avui en la nostra societat d'una manera perillosament natural: corre com una nena, llança com una nena, pica com una nena... plora com una nena!

En quin moment fer-ho com una nena es converteix en un insult?



Bon divendres.

dijous, 9 de març del 2017

El pitjor Barça... de la història?


Això del Barça és desesperant! Ha arribat el punt que ja ni tinc ganes de veure els partits que retransmeten a la televisió doncs el guió quasi sempre és el mateix: poca intensitat, moments de desconnexió i derrota!

I el joc és especialment preocupant a Europa, on el nivell és més exigent que a la lliga espanyola, on el Barça encara pot mantenir-se en una zona prou còmode, encara que no privilegiada. A Europa el Barça s'hi passeja amb un joc depriment, noquejat per encara no sé quin cop, o potser per una sèrie de cops que, més aviat que tard, el deixaran KO! A Europa el Barça és una agonia!

Entre els factors que expliquen aquesta mala temporada hi ha l'entrenador nou, a risc que esdevingui, com el Tata Martino, en un simple entrenador de transició; un entrenador nou necessita un període d'adaptació al club i, alhora, cert temps per a configurar el seu propi equip; les lesions, un altre drama, han dificultat l'estabilitat d'una plantilla que, en aquest cas, en aquest esport, és del tot necessària! Lesions especialment en el perímetre, en els que han d'aportar anotació; un tercer factor són els fitxatges, els de planificació, els d'inici de temporada, i els d'urgència, fruit de les múltiples lesions; en cap cas ni uns ni els altres han donat el rendiment esperat.

I així anem, així ens va! El Barça de bàsquet és un equip feble mentalment, amb grans jugadors que no brillen i amb un equip sense rumb; li manca un líder natural a la pista i el crèdit que semblava tenir l'entrenador, i que sempre mereix d'inici, sembla més que esgotat!

L'equip ha rebut sancions econòmiques pel seu "baix rendiment" i ara fins i tot es plantegen incorporar la figura d'un psicòleg esportiu. La temporada es fa feixuga, especialment a Europa, on precisament aquesta temporada s'ha estrenat un sistema de competició més llarg, una lliga que al Barça se li fa molt llarga, i que ni tan sols aprofita per entrenar la intensitat en el joc. A la lliga espanyola res està perdut, però, com també va passar a la Copa del Rei, res sembla que es pugui guanyar.

Per guanyar títols cal ser constant en les victòries, mantenir una certa regularitat, i el Barça de bàsquet enguany no sembla capaç de guanyar-ne cap! El pitjor Barça de bàsquet de la història? Sinó el pitjor, de moment i sobretot a Europa, dels pitjors! I no sembla que la direcció esportiva tingui massa traça, de moment, en redreçar la situació, ja no per aquesta temporada, sinó per les següents!

Això del Barça de bàsquet és desesperant...

dimecres, 8 de març del 2017

Amb ulls de dona


Per més que hi intenti, per més que m'hi esforci m'és impossible veure el món amb ulls de dona, percebre'l a flor de pell com el perceben les dones; ei, i no només perquè tingui un penis, i no una vulva, sinó perquè sóc i sobretot em sento un home. Com va dir el personatge que va interpretar Jack Lemmon a "Con Faldas y a Lo Loco" : ningú és perfecte!

I malgrat això, tot i ser un home, puc fer-me'n una idea de com pot ser el món amb ulls de dona, un món que d'entrada et discrimina només pel fet de ser dona, de néixer dona, i que al llarg de la vida en donarà prou evidències: més responsabilitats domèstiques, menys sou, major risc de ser víctima de maltractaments i abusos sexuals...

La nostra societat pateix un preocupant desequilibri de gènere, còmodament instal·lat, encara, en el cap de massa gent, homes i, malauradament, també dones. La lluita feminista ha fet passes de gegant vers la igualtat, però per més que tinguem lleis escrites que defensin els drets de les dones, aquests són reiteradament trepitjats a vegades de manera maldestre i descarada, a vegades subtilment, en silenci, en nocturnitat i traïdoria; només cal veure el darrer reportatge del 30' (No recordo res) sobre l'ús de substàncies químiques en l'abús sexual a les dones.

Intento mirar-me davant el mirall amb ulls de dona i veig un home: un potencial maltractador? Un potencial abusador? Els homes també som víctimes del masclisme, de la concepció arcaica i troglodita de l'home dominant, del mascle alfa que no només predomina sobre les dones i les sotmet a voluntat, també sobre la resta d'homes, especialment els qui no es mostren com a tals, com a homes com cal, els dèbils, els homosexuals, transsexuals i, per si no n'hi havia prou, ara els transgènere!

La igualtat de gènere és com un miratge, de lluny sembla una gesta assolida, veiem dones al primer nivell polític, econòmic, social i empresarial, dones als mitjans de comunicació, a la investigació científica i a l'alt nivell esportiu; i com amb els miratges com més t'hi apropes més clar veus la realitat, i malauradament massa vegades, com en l'oasi, ni rastre d'igualtat!

Observo el món amb els meus ulls, amb ulls d'home, i també voldria tancar-los, però per més que no m'agradi el que veuen, precisament perquè no els agrada el que veuen, els he de mantenir ben oberts, car la lluita, el camí vers la igualtat, continua...

dimarts, 7 de març del 2017

La malastrugança d'Aleix Vidal


No hi ha manera que Aleix Vidal pugui jugar una temporada sencera amb el Barça! Bé, quan dic jugar em refereixo a estar en disposició de fer-ho... ja m'enteneu!

La seva primera temporada va estar marcada per la sanció al Barça que, com a Arda Turan, li va impedir jugar fins després del tancament mercat d'hivern, a finals de gener de 2016, però aleshores va fer-ho poc i sense regularitat. Aleix Vidal, que teòricament va arribar al Barça per ser el relleu de Dani Alves al lateral dret, va veure com un reciclat Sergi Roberto li prenia la condició de titular en aquesta posició.

La segona temporada, aquesta present, va començar com va acabar la primera, o encara pitjor, jugant poc i essent reiteradament descartat a les convocatòries fins al punt d'esdevenir, pràcticament per tothom, carn del mercat d'hivern!

Les primeres eliminatòries de la Copa del Rei i un petit baix moment de forma de Sergi Roberto li van permetre disputar uns minuts que no va desaprofitar i poc a poc, des de la tardor, Aleix Vidal ha anat guanyant minuts, incidència en el joc i fins i tot ha marcat algun golet!

Ara que Aleix Vidal ja entrava en les rotacions, ara que ja havia aconseguit jugar amb certa regularitat, ara que es destacava per ser un bon assistent i que no patia en defensa més que Sergi Roberto, ara que semblava que finalment podia sentir-se un jugador important de la plantilla, ara que ja es veia, ja el vèiem, de titular en la final de la Copa del Rei ara una desafortunada entrada d'un jugador rival, no considerada ni tan sols falta, l'ha deixat fora de combat pel que queda de temporada!

Ara que Aleix Vidal aixecava el cap, li torcen el turmell! No sóc pocs els "Aleix Vidal" que corren pel món, superant adversitats, lluitant per ser-hi tot i tenir la sensació de, malgrat tot els esforços, no haver-hi acabat d'arribar!

Aleix Vidal és un obrer del futbol, un jugador que li costava fer-se un lloc al futbol professional fins que l'any 2011 va fitxar per l'Almeria, punt d'inflexió en la seva carrera, on va créixer com a futbolista per, passant pel Sevilla fent una molt bona temporada, arribar al Barça!

Aleix Vidal possiblement no és, ni serà mai una estrella del Barça, un jugador llegendari; és un molt bon futbolista que dóna amplitud, i qualitat, a la plantilla blaugrana, un clar exemple d'aquella "classe mitja" de futbolistes tan necessaris com els propis cracs!

Aleix Vidal no serà una estrella però sí pot ser considerat un exemple de perseverança, doncs ni tan sols en el pou de l'ostracisme ha llençat la tovallola i ell ha seguit no només creient en ell mateix com a futbolista, sinó en les seves capacitats i possibilitats dins l'equip, fins acabar convencent un escèptic Luis Enrique.

Per si no n'havia tingut prou ara Aleix Vidal ha d'afrontar una nova dificultat al Barça, superar una greu lesió que el mantindrà fora de l'equip durant tants mesos com li queden a la temporada; ara a Aleix Vidal només li resta recuperar-se bé de la lesió per tornar a afrontar el repte, la temporada vinent, de ser el jugador que tots, i sobretot ell mateix, espera ser al Barça!

Tan de bo la tercera sigui la vençuda, la temporada que Aleix Vidal podrà disputar sencera, de principi a fi!

dilluns, 6 de març del 2017

Remuntada, tu hi creus?


Creure és una qüestió de fe i ja sabem que la fe mou muntanyes; també sabem, però, que no sempre voler és poder!

La fe no necessita evidències, en fa prou amb la creença, amb el propi convenciment per fer-se present i tenir força; la fe, aquesta és la seva gràcia, no precisa més evidències de la que hom li vulgui atribuir, en una forquilla d'evidències que va del zero a l'infinit.

Les evidències, però, tot i no ser necessàries sempre ajuden! I d'evidències, en la qüestió de fe que avui ens ocupa, en tenim!

Les dues darreres victòries del Barça a la lliga, sis a un contra l'Sporting i cinc a zero contra el Celta, donen ales a l'esperança, alimenten la fe d'una possible remuntada a la tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions d'Europa contra el París Saint Germain (PSG); ambdós resultats (6-1; 5-0), de produir-se contra el PSG aquest dimecres, classificarien el Barça!

Des de la patacada del partit d'anada a París (4-0) el Barça s'ha refet a nivell anímic i futbolístic, entrenant fins i tot la seva capacitat de remuntar, que inevitablement passa per la seva capacitat de golejar!

Després del partit contra el Celta, equip, avui per avui, de major entitat que l'Sporting, va començar a estendre's per Twitter la fe en la remuntada del Barça a la Lliga de Campions, la possibilitat que el Barça faci la gesta de remuntar un quatre a zero en contra, quelcom no impossible, però sí molt difícil d'aconseguir. L'estat de forma general de l'equip, i en especial d'un Leo Messi sublim, va encendre al cor de molts culés la creença, l'esperança de la remuntada...

I entre els més fidels, entre els més creients, els més agosarats: els que no només hi creuen, qüestió de fe, sinó que, en un exercici d'irracionalitat, accepten un repte, una juguesca: si el Barça supera l'eliminatòria em rapo! Aquí ja no es tracta de tenir evidències per creure, sinó de fer evident fins a quin punt la fe és cega!

En fi, si aquest és el repte, repte acceptat: jo també hi crec! No serà per manca de fe, ni, en el meu cas, per manca de cabells!

dissabte, 4 de març del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "How Far I'll Go"


L'Oscar a la millor cançó dels darrers polèmics premis Oscar se'l va endur el tema principal de la pel·lícula La La Land, "City of Stars"; no van arribar tan lluny la resta de les nominades, entre elles "How Far I'll Go", tema principal de la pel·lícula Vaiana interpretat per la jove cantant canadenca Alessia Clara.

La cançó, com la pel·lícula, ens convida a anar més enllà, a explorar més enllà dels nostres propis límits físics i mentals, a perseguir l'horitzó... A anar més enllà per trobar-nos a nosaltres mateixos, com a La La Land, en un altre context i per un altre públic, a trobar el nostre lloc en el món...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 3 de març del 2017

El vídeo de la setmana: "This Is Not A Joke"


Equivocar-se és humà, rectificar de savis i passar-li el mort a Faye Dunaway és de Warren Beatty!

Faye Dunaway i Warren Beatty són només les dues darreres baules d'una cadena d'errors que PwC, empresa auditora que custodia els sobres que contenen els guanyadors dels Oscars, està investigant! L'error, com ja ha comunicat (i s'ha disculpat PwC) va ser dels encarregats de lliurar els sobres als presentadors, en aquest cas a la parella Dunaway - Beatty.

L'error és majúscul perquè és en la gala de les gales del cinema, no en la dels Goya (amb perdó, amb respecte) com ja va passar, i a més a més l'error és en el premi principal, millor pel·lícula, no com en els Goya amb un premi menor (amb perdó, amb respecte) com ja va passar amb el de millor cançó l'any 2015.

L'error és històric i passa directament a la història del cinema, estretament lligat a les pel·lícules afectades (La La Land i Moonltght) i sobretot als seus actors principals, el barrut Warren Beatty i la innocent Faye Dunaway.

Barrut ell, Warren Beatty, perquè veient l'error, el sobre equivocat, no només va tirar pel dret tot i uns moments de dubte, de titubeig, sinó que es va espolsar el problema passant-li el mort, el sobre, a la innocent Faye Dunaway. Innocent ella, Faye Dunaway, que en veure La La Land escrit al sobre es va limitar a dir, sense perdre el somriure, La la land! Va ser llavors quan l'error es va consumar!

Però aquesta història, com quasi totes, també té un heroi, Jordan Horowitz, productor de La La Land, qui assabentat del majúscul error va concentrar tota la seva ràbia i indignació en un gest: quan li va prendre de les mans la targeta correcta a un Warren Beatty amb cara de circumstàncies. i va esmenar l'error:"This Is Not A Joke", va dir dirigint-se als productors de Moonlight, la veritable guanyadora a l'Oscar a millor pel·lícula!

Veure per creure!


 
Bon divendres!

dijous, 2 de març del 2017

Fer un (altre) tres mil!

Al cim del Monteixo, que no és un tres mil, però quasi...

Si la memòria no em falla són tres els tres mil que he fet a la meva vida, tots tres de jove, anant de ruta amb el CAU.

El primer, també el que recordo més, va ser la Pica d'Estats (3.143 m), l'estiu del 1990, amb setze anys. Recordo la satisfacció que vaig sentir en fer el cim, talment com si fos una gesta; de fet per nosaltres, un grup de Pioners i Caravel·les amb energies i ganes de menjar-nos el món, va ser tota una gesta! Anys més tard, ja essent cap (precisament de Pioners i Caravel·les), vaig tornar-hi i, malgrat algun contratemps, vaig tornar a fer el cim!

Els altres tres mil també van ser en la meva etapa de Pioner al CAU, en una altra ruta, aquesta l'estiu del 1991; van ser el Besiberri Sud (3.017) i la Punta Alta (3.014 m).

El cim més èpic, però, no va ser cap d'aquests tres tres mil, sinó un 2.905 m, el Monteixo, en l'inici de la ruta del 1990 en la que també vam fer la Pica! L'ascensió al Monteixo, que vam fer des d'Àreu, se'ns va fer eterna i com més pujàvem més companys de ruta es feien enrere: anaven caient com mosques! Al final només set de la vintena que fèiem ruta vam fer el cim, i a la baixada se'ns va fer fosc! Va ser tota una aventura!

Des d'aleshores que no he tornat a fer un tres mil, fins avui!

La d'avui és, si les matemàtiques no em fallen, l'entrada tres mil que publico en aquest bloc en aquests nou any i mig que ja té de vida! Tres mil entrades!

Com cada un dels altres tres mil aquest també és tota una aventura, tot i que em temo que encara no he fet el cim! Les cames encara tiren i encara no he perdut l'alè... Demà més!

dimecres, 1 de març del 2017

Fer-ho ràpid!


És d'esperar que els independentistes tard o d'hora es saltin la legalitat espanyola, d'una manera més o menys implícita, si és que no ho han fet ja!

Veurem independentistes saltar-se també la legalitat catalana? Si es considera legalitat catalana l'Estatut segurament sí; i si no saltar-se-la passar-hi per sobre, que no és ben bé el mateix...

El procés segons Junts pel Sí defensa passar de la legalitat a la legalitat, és a dir de l'actual legalitat catalana vinculada a l'espanyola, a l'exclusiva catalana desvinculada de l'espanyola, essent la Llei de Transitorietat Jurídica les tisores que tallin el cordó umbilical que les uneix, desactivant així (?) qualsevol ingerència de l'estat espanyol.

La legalitat espanyola es pot saltar a l'estil CUP, desobeint a cara i pit descoberts, o a l'estil Junts pel Sí, driblant-la augmentant la velocitat de tramitació i aprovació de la futura legalitat exclusivament catalana. Descartat (de moment) l'estil CUP es comença a entrenar el driblatge; aquesta és ara la pulsió que batega al cor del Parlament amb l'inici de la tramitació d'una reforma del reglament del Parlament de Catalunya, iniciativa de Junts pel Sí.

El Parlament de Catalunya té un reglament que en regula el funcionament i tots els processos interns i legislatius, entre ells, per exemple, els tràmits que cal fer per aprovar una llei, i alguns d'aquests processos i tràmits juguen a favor dels interessos de la legalitat espanyola, donant-li temps i dret a impugnar-la si interpreten que surt dels marges constitucionals. La tramitació ordinària d'una llei, i sobretot d'una extraordinària com la de desconnexió que es planteja, cal (caldria, caldria?) fer-la seguint uns tràmits que donarien temps a l'estat espanyol a impugnar tot l'impugnable, tal com ha fet fins ara.

D'aquí la necessitat de Junts pel Sí de cercar una drecera, de promoure aquesta reforma del reglament del Parlament que li permetria tramitar i aprovar en temps ràcord, en un mateix dia, la llei de desconnexió sense donar-li marge de temps a l'estat espanyol per impugnar-la. Naturalment seria una aprovació sense tots els tràmits parlamentaris previstos suprimint el debat de totalitat, la discussió en comissió, les compareixences d’experts, el debat de les esmenes i debat i aprovació final. En resum, un vestit a mida!

La proposta de Junts pel Sí és que els grups parlamentaris puguin tramitar, com pot fer-ho el govern o els grups parlamentaris amb un acord unànime, lleis de lectura única: pim-pam, proposta i aprovació el mateix dia, i "a otra cosa mariposa"!

Els grups parlamentaris no independentistes ja han posat el crit al cel i Junts pel Sí s'ha sorprès que alguns dels qui ara fan escarafalls per aquesta reforma exprés del reglament del Parlament al seu dia en fessin una (de reforma exprés) per canviar la sacrosanta Constitució!

D'alguna manera Junts pel Sí els diu: no sé de què us queixeu si vosaltres vau fer el mateix! És a dir, que la CUP i Junts pel Sí volen amb la Llei de Transitorietat Jurídica el mateix que van fer PP i PSOE amb la Constitució?

La reforma del reglament del Parlament és igualment, avui per avui, un tràmit que no es pot fer amb un pim-pam, sinó talment com si fos una llei, i per aquí ha començat, també, la discussió parlamentària, que ens tindrà entretinguts uns dies més. De fet aquesta drecera és clau pel procés.

És evident que (ara sí) el govern i els partits independentistes tenen pressa, no només per fer-ho aviat, sinó sobretot per fer-ho ràpid! No sé, això de les reformes exprés i a mida sempre sona malament, doncs limiten el paper dels grups parlamentaris, amb el risc que tot plegat estrenyi el debat, la participació, la transparència, la confrontació, en definitiva, la democràcia.