El vídeo de la setmana: paraula de Coscubiela

Aquests dies d'agres debats parlamentaris no he pogut evitar escoltar amb cert interès el diputat i portaveu de Catalunya Sí que es Pot Joan Coscubiela. La seva ha estat una de les veus més criticades per la bancada independentista, essent diana de mofa i befa, per exemple, per ser més aplaudit per parlamentaris de Ciudadanos i del Partit Popular que per alguns dels seus companys de grup parlamentari.

No ha tingut aquests dies un paper fàcil el portaveu Joan Coscubiela doncs, com en general la majoria dels Comuns, desperta les ires de molts independentistes, més enfurismades que les que els provoquen els partits dits unionistes.

Coscubiela ha estat, aquests dies, un dels polítics que més s'han volgut desacreditar, suposo que per desacreditar també el que pensa, el que diu, el que defensa.

Deu ser precisament per això que, com al seu dia els Comuns, tampoc puc evitar, i per tant el deixo aflorar, un cert sentiment de solidaritat amb Joan Coscubiela que fa que m'interessi precisament el que ha dit aquests dies...



Bon divendres!

La darrera pedalada de la Núria

Ahir diumenge Girona es va despertar amb una espessa boira, d'aquelles que en Segarra definia com "un vel de fada", una boira que, especialment ahir, ens va enterbolir l'ànim i per uns moments va emmudir "la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals" per fer present només el batec del cor que "com una nit molt estrellada espera l'hora d'estimar i llanguir".

Ahir la boira, més trista que mai, va tenyir de dol les Fires de Girona amb el record de la Núria Terés Bonet, "eugenial" gironina (una altra eugenial!) que ahir a la matinada va morir després d'una intensa i breu lluita contra el càncer, altra vegada el maleit càncer!

El record més viu que tinc de la Núria és dalt de la seva bicicleta pel carrer Santa Eugènia (jo hi treballo ben aprop), record que també tinc i tindré per sempre d'una altar dona, la Montserrat Font, també gironina tot i que d'una altra generació i d'un altre barri (Pedret). No sé si la Montserrat i la Núria es van conèixer mai, si mai van coincidir pedalant pels carrers de Girona, però ben segur que s'haguessin avingut, doncs ambdues pedalaven per Girona, com per la vida, amb la naturalitat d'un acte quotidià més.

La naturalitat la defineix prou bé, a la Núria, aquesta manera de fer i de ser tan autèntica (autèntica com la seva bicicleta!), sense el sobrevalorat postureig d'avui, sense necessitat de fer-se veure però deixant l'empremta de les rodes de la bicicleta sobre el camí traçat, l'imprescindible fil d'Ariadna que ens ajuda i ajudarà, als qui l'hem sobreviscut, trobar de nou el camí, si és que per un moment l'hem perdut, d'alguna de les nostres lluites, que també eren les seves...

De la Núria també em quedo amb el seu parlar suau, com el que defineix la cançó "Sigues lliure" que inspira el meu bloc i que tantes vegades havíem cantat amb la Mercè i l'Oriol, germans seus, al CAU; cançó que també inspirava l'anhel de Pau i no-violència que amb en Martí, el seu germà petit, vam compartir a l'APOC...

La vida és un regal que a vegades, com aquesta matinada de diumenge d'espessa boira, s'enverina; la boira escamparà i amb ella ho farà també, ni que sigui tan sols un xic, l'inevitable dolor... Però em tornarà com una fiblada quan la trobi a faltar de nou, a ella i a la seva bicicleta, pel carrer Santa Eugènia de Girona...

Seguirem pedalant, Núria...

El qui de la qüestió

Hi ha qui avui ja vol veure el president Mas com un cadàver polític; potser es precipiten, doncs de moment ha demostrat ser un gran resistent, ser hàbil, un supervivent!

I sí, potser el president Mas es va morint dolçament (en plan "killing me softly"), però darrere seu va deixant tot de cadàvers polítics, com la pròpia CiU, o trencadisses internes com la del PSC, la d'ICV i ara, sembla ser, la de la CUP, que amb el cap de llista Antonio Baños ha tingut el primer dimissionari.

Amb els anys que portem de procés ja sabem que aquest no només es basteix a base de manifestacions i concentracions per la Diada, també es basteix a base d'anar cicatritzant ferides, com la sagnant ferida que ara s'ha obert al cor de l'independentisme. Només cal veure el nivell (qualitatiu i quantitatiu) de retrets i insults, escopinades a tort i dret que es reparteixen els independentistes.

Ni el president Mas ni el procés són un cadàver polític tot i que un i l'altre avui semblen més lluny del seu objectiu, que no necessàriament és el mateix, doncs el procés no comença ni acaba amb el president Mas.

Diu el president Mas sentir-se fort per combatre les adversitats internes i externes que viu el procés, i pot sentir-se fort doncs encara és president (en funcions) i candidat a la presidència per Junts pel Sí fins el proper diumenge 10 de gener. Si esgota aquesta data, si abans no és investit president, mantindrà la força del seu partit, CDC, i seran de nou els catalans qui, si és de nou candidat i presidenciable, li donaran la força i posició que es mereix.

A les darreres convocatòries electorals, però, Artur Mas ha perdut algun diputat del seu partit com qui perd algun llençol en cada bugada; aquestes més que probables anticipades del març poden ser les que deixi de liderar institucionalment com ho ha fet fins ara, el procés.

Diu sentir-se fort el president Mas, però és possible que al març de 2016 no tingui la mateixa força que al setembre de 2015, una força, d'altra banda, que finalment ha resultat ser estèril.

El president Mas pot no ser, al mes de març, l'alfa del procés! De ser així el procés tindrà una nova prova de resistència: podran, voldran i sabran fer Artur Mas i CDC un paper diferent, més secundari?

Més que el qui, aquest podria ser un dels quids de la qüestió!

Escopinada no s'escriu amb u

Per molts el no definitiu de la CUP a la investidura del president Mas ha estat, sobretot, una escopinada al procés! És clar que també hi ha qui s'hi ha tornat i ha escopit a la CUP, i fins i tot hi ha "cupaires" que han escopit enlaire, i ja sabem què passa... Jo la saliva procuro no fer-a servir per escopir, i si alguna vegada em salta algun capellà ja em perdonareu.

No crec que la CUP hagi escopit al procés, tot i que per molts amb la seva negativa d'investir al president Mas l'ha entorpit; però penso que el propi president Mas i Junts pel Sí també tenen part de responsabilitat en el cul de sac en què van situar el procés la nit del 27S; és possible, sobretot si ERC i CDC (o Democràcia i Llibertat) no reediten Junts pel Sí al març, que apareguin veus d'ERC que es mostrin crítiques amb la posició de CDC i del president Mas d'aquesta darrers tres mesos.

De fet si de quelcom pot sentir-se culpable la CUP és d'haver-se fet responsables de la investidura del president Mas quan no era un problema seu, sinó de Junts pel Sí. Respecte el qui, malgrat avui no ho sembli, l'immobilisme tant l'han practicat la CUP com Junts pel Sí.

La CUP ha acabat fent el que va dir, per activa i per passiva, que faria: no investir Mas; el seu pecat potser és haver generat, juntament amb Junts pel Sí, l'ANC i Òmnium, l'expectativa que finalment hi hauria acord i que el qui era el de menys, doncs al final ha resultat ser el més important!

És clar que la seva decisió, després de tres mesos d'esperances i il·lusions, ha estat rebuda com una escopinada a la cara de molts independentistes i els passarà factura, doncs per molts ja formen part de la llista negra del procés, fent companyia a ICV i el PSC.

El procés ni s'ha acabat ni s'aturarà, tot i que ara la sensació és de patacada, de sotragada; tal vegada avui es fan evidents les febleses que no es van saber (o voler) llegir la nit del 27S, però aquesta és una de les moltes lliçons més apreses per qui, més que escopir a tort i a dret, en vulgui prendre nota.

Esgotarem els darrers dies d'aquesta legislatura incerta i finalment fallida com s'esgoten els darrers minuts, els darrers segons d'un partit decidit, sense atacar ni defensar, deixant que el cronòmetre marqui el final del partit, i ja pensant en el proper, que es jugarà al març, però que avui ja ha començat!

Seria sorprenent una jugada de Junts pel Sí de darrera hora per salvar la legislatura... Els propers moviments interns dels partits seran, en tot cas, per preparar el març electoral i avui les incògnites no són poques: es reeditarà Junts pel Sí? Serà Artur Mas de nou presidenciable?...

Ens caldrà molta saliva, no la malgastem escopint!

Sants Innocents!

És possible que ahir al vespre, com cap altre dia, la independència perdés la innocència, si és que mai n'ha tingut!

La broma per molts és pesada com una llosa i no hi troben la gràcia doncs no és cap broma, és la crua i dura realitat.

Ironies de la vida, l'assemblea de la CUP en la que havia de decidir si caixa o faixa, si investia o no Artur Mas, es va resoldre amb un sorprenent empat a 1.515 vots! Sí, ja ho sé, a mi també em costa molt de creure!

És evident que la decisió de la CUP no és gens fàcil, doncs arribat a aquest punt decideixi el que decideixi perd, si és que no ha perdut ja. La paradoxa, però, és que a aquestes alçades de la pel·lícula la CUP sembla ja només víctima d'ella mateixa, situada entre l'espasa de la governabilitat que ha de permetre impulsar el procés i la paret de les seves promeses electorals.

Possiblement molts "cupaires" haurien preferit que avui no fos 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, doncs el fals empat es situa tot sol com la més gran de les llufes a les portades dels diaris d'avui, llufa, sigui dit, que s'han posat ells mateixos.

I si dic fals empat no és només per les minses probabilitats que hi havia que sortís tal resultat, sinó sobretot perquè em sembla que cada dia que passa hi ha més "cupaires" disposats a investir Mas, qui sap si pel factor "àpats de Nadal", i d'aquí al 2 de gener el relat de la CUP permetrà fer-ho amb els mínims danys possibles, si l'acaba investint!

El procés és com aquelles pel·lícules que comencen amb un grup de persones que, a mesura que avança la trama i van superant proves, molts es queden pel camí: el PSC, ICV, CiU...

Fa un any molts independentistes de CiU titllaven de traïdors als d'ERC perquè Oriol Junqueras es negava a unir-se a la llista unitària del president Mas, però dos mesos abans de les eleccions Junqueras "va fer bondat"; ara la CUP, es doblegui o no finalment a la investidura del president Mas, corre el risc de trencar-se, doncs sembla evident que ja està dividida!

Avui els informatius obren amb una notícia que ens hagués fet molta gràcia d'haver estat, de debò, res més que una innocentada!

Avui la llufa també me la clavaré a l'esquena jo mateix, innocent com sóc!

Perquè diuen dret a decidir quan en realitat volen dir independència?

El dret a decidir és l'amor al que la independència el sexe a la frase "perquè en diuen amor quan en realitat volen dir sexe?"

Resulta cada vegada més evident, i és d'agrair que així sigui, que molts dels qui mesos enrere reclamaven el dret a decidir en realitat el reclamaven per la independència; tan evident com s'ha anat demostrant, des del 9N ençà, que molts no eren tots, és a dir, que entre els partidaris del dret a decidir també hi havia no independentistes!

De fet jo pensava que aquesta era la gràcia; de fet per un moment semblava que aquesta era la qüestió, doncs pel 9N fins i tot els partidaris del Sí-Sí feien crides a la mobilització dels partidaris del Sí-No, la majoria d'ells també defensors del dret a decidir, i fins i tot crides a la participació dels partidaris del No!

Però ara no, ara les coses han canviat i són diferents: ara el 27S, a diferència del 9N, ja no es planteja pel dret a decidir, per sumar quants "Sí" i quants "No" som a Catalunya, sinó directament, i és legítim que qui les convoqui vulgui fer-ho així, per la victòria del "Sí", per la independència!

És lògic que el dret a decidir l'hagin impulsat els independentistes i són els mateixos independentistes qui l'han deixat enrere saltant de pantalla. I enrere, atrapats d'una manera o altura pel dret a decidir, va quedar a primeres de canvi el PSC, després del 9N ICV i aquestes darreres setmanes Unió!

Perquè en diuen dret a decidir quan en realitat volen dir independència? 
El dret a decidir ha estat un element molt important en el procés sobiranista, jugant un paper clau en l'eixamplament de la base social independentista de Catalunya: ha estat l'esglaó necessari que ha permès que molts nacionalistes i catalanistes pugessin al carro de la independència, fent un ràpid, simple i poderós procés: democràcia = dret a decidir; dret a decidir = independència.

Naturalment Espanya, en termes generals, ha fet la resta!

La llista amb sense polítics

La llista és el Sant Greal del sobiranisme, en aquests darrers dies de precampanya d'unes eleccions, les del 27 de setembre, que ben aviat hauran de ser convocades.

El debat de la llista semblava acabat però després de les eleccions municipals el president Mas l'ha desenterrat i ha tornat, com un zombi, amb major virulència, intensitat! El president Mas l'ha desenterrat i les enquestes han fet la resta!

La potencial llista unitària sobiranista va mutant en funció del minut i resultat d'aquesta precampanya, també en funció de qui la centra, partit o entitat sobiranista, per tal que els altres rematin a gol, l'acceptin!

Com més ens apropem al 27S, més es va definint la graella de sortida per  la  cursa electoral!

ICV ha vist clara la seva jugada, després de provar-la amb èxit a les municipals: sumar amb Podem, tot i que alguns diuen diluir-s'hi; les esquerres de més a l'esquerra poc o gens sobiranistes estan disposades a sumar per fer primer un gir més social que nacional... Sí es pot!

El PP, Ciutadans, Unió i el PSC concorreran amb llurs sigles, amb intencions divergents a nivell social, més confluents, PP a banda, a nivell nacional, amb tints més o menys federals...

Caldrà veure què fan finalment CDC, ERC i la CUP; fins fa poc semblava que ERC i la CUP preferien anar per separat, però la pilotada a la teulada del president Mas a les entitats sobiranistes els ha obligat a fer un canvi de timó en el seu argumentari i a plantejar, també ara l'opció d'una sola llista pel Sí!

ERC i la CUP semblen disposades a sumar-se a una "llista civil" amb polítics, però sense polítics en actiu però CDC sembla resistir-se a fer (o a participar de) qualsevol llista sense el president Mas...

La "llista civil amb sense polítics" és, per a mi i a hores d'ara, tot un misteri, un sudoku de dificultat màxima. Junts o separats és evident, natural i legítim que cada partit defensi, per sobre o sota els interessos que anomenen "de país" els propis de partit...

La "llista amb sense polítics" pot agradar molt a molts, però sembla que no per igual a tots... Aquesta possible "llista civil amb sense polítics" té el risc de convertir-se en llegenda, com el Sant Greal: hi era però ningú, encara, l'ha trobat!

7 maneres de digerir el 9N

Escena de l'adaptació catalana del Sopar dels Idiotes. Flickr.com

Com els de diumenge a casa la mare, o a ca l'àvia, el 9N ha estat un àpat copiós, d'aquells que afarten fins al punt que per sopar l'estomac tan sols té esma per pair un iogurt o una peça de fruita.

I tot i que no tothom va seure a taula, el 9N és un àpat que tots els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya han de pair, cada un a la seva manera...

1.- CiU
Convergència i Unió, però sobretot la branca convergent, ha fet d'amfitrió i, contràriament al que sol passar, no té cap pressa perquè ni ell ni ningú s'alci de taula. Vol CiU allargar al màxim la sobretaula i si cal prolongar-la fins a l'hora de sopar, en què, perquè no, bé es pot picar quelcom del què ha sobrat!
CiU, que s'ha passat els darrers mesos i especialment les darreres setmanes cuinant, vol assaborir el moment, el dolç moment, i allargar-lo tan com pugui. Pressa? La digestió, diu CiU, i sobretot d'un àpat com aquest, no vol presses, i millor començar-la seguint tots junts i units fent el cafè, copa i puro! Eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari? El 9N li ha donat força per seguir proposant ser ell qui encapçali una impossible llista unitària...

2.- ERC
ERC, que al principi es mirava aquest menú reescalfat del 9N amb acritud, ha xalat com el que més amb la teca, però s'ha afanyat a demanar el cafè juntament amb les postres per fer-ne via, que per ells el 9N no és ni el principi ni la fi de res, sinó un pas més i per fer el següent no cal perdre temps...
ERC és dels que quan s'acaba un dinar ja pensa en el següent, el pensa i el planifica de seguida i aprofita que tothom és a taula per posar data; i el proper àpat després del 9N són la DUI o unes eleccions anticipades, no plebiscitàries, sinó constituents... Vol ERC pair ràpid aquest 9N i anar per feina, millor amb la panxa lleugera i el cap clar, res de cafè, copa i puro!

3.- ICV - EUiA
ICV - EUiA, que per moments quasi s'esborra del dinar, tenen una digestió fàcil, doncs han picat només allò que semblava natural i no processat. Han anat al dinar com el cosí jove que és el darrer en arribar i el primer en marxar, que fa un petó a l'avi però que si pogués, allà mateix, li cantaria les quaranta per carca i conservador, però manté les formes perquè en aquests dinars es tracta d'això.
ICV - EUiA, però, el que vol és canviar de menú, fer-lo més variat, ecològic i sostenible, res d'àpats opulents, sinó menús populars a l'abast de tothom i, sobretot, vol fer-lo en una altra casa, que aquesta pretesa i pretèrita gran del catalanisme no fa per ells.

4.- CUP
La CUP, que ara ja menja a la taula dels grans, s'ha guanyat cinc duros pujant a la cadira i, com la mainada que recita el vers de Nadal, fent que amb les seves paraules i gestos tota la resta aplaudeixin a l'uníson. En aquest 9N, com la mainada a les famílies, uneix més que separa!
Però la CUP d'infantil no en té res i s'ha fet gran de cop (a nivell parlamentari), o tal vegada mai ha deixat de ser-ho. Ha menjat fins i tot el que no tocava, però té un estomac de ferro capaç de digerir el que faci falta si la causa s'ho val, i com la causa és seva ja procurarà al proper dinar fer d'amfitrió (i donar seient cap a Ítaca) o, com a mínim, triar el menú! La CUP té pressa i encara que ara s'ha mostrat formal, si pot fer drecera la farà, desobeint si cal, doncs no hi ha camins ni lleis, ni molt menys els i les del Senyor, que siguin per ells inescrutables!

5.- PSC
El PSC, que ha vist l'àpat des de la finestra, espera pacient a veure què tal digereixen els que s'han sadollat amb el 9N, per veure si amb tanta copa, cafè i puro enganxen a l'amfitrió amb hores baixes i suor freda per aprovar els pressupostos, ara per ara el veritable os dur de rosegar.
Però sobretot el PSC ara presenta, finalment, el seu menú, que no és una proposta de consulta legal i pactada, sinó un menú federalista amb cafè per a tothom després de les postres...

6.- PP
El Partit Popular encara té basques, les ha tingut, les té i les tindrà només de pensar en aquest 9N; de fet se li regira tot i més i ho regira tot i més per emmetzinar el 9N. S'ha mirat la bacanal separatista esperant que l'amfitrió s'ennuegués i s'ofegués en el seu propi vòmit...
Curiosament, però, el PP està tant interessat en allargar la sobretaula del 9N com el propi amfitrió, CiU, sobretot per seguir-lo tenint en el punt de mira, allunyant així els focus de les pròpies misèries, que no són poques i se li acumulen.

7.- Ciudadanos 
Ciudadanos s'ha mirat el 9N esperant trobar-hi sobres on alimentar-se. Llest com una guilla Ciudadanos, a diferència del PP, sembla fins i tot passar-s'ho bé veient com uns s'atipen pel 9N, mentre ells saben que d'aquest tiberi ben segur n'arreplegaran quelcom!
Carronyaires en el sentit més literal, biològic i animal del terme, Ciudadanos observa el 9N i el post 9N sabent que fins i tot als qui hi estan en contra, com el PP, podran fer queixalada!


Com un menú degustació amb 7 plats lleugers confio que aquest article hagi estat de bon pair; tal vegada un "rotet" hi ajudi...

Pel que fa al 9N, ara toca gestionar el post 9N, un moment en què s'obren molts interrogants...Tan de bo sapiguem fer-nos les preguntes correctes, doncs les respostes ja ens les tenim: com abans del 9N, cadascú té la seva!

Llibertat de vot pel 9N

La llibertat de vot no es dóna, es té!

Aquí podria finalitzar aquest article i santes pasqües, dedicar el meu temps a fer quelcom més productiu i útil!

Però permeteu-me afegir algunes consideracions més al voltant de la llibertat de vot que aquests dies omple algunes pàgines de diaris, arran de la llibertat de vot que ICV i UDC han donat a la seva militància a la segona pregunta de la consulta del 9N.

El vot en unes eleccions és secret, personal i intransferible, és a dir, que tothom pot votar (ha de votar)lliurement el que li sembli amb independència de si milita o no en un partit polític. Els partits polítics, doncs, no donen cap llibertat de vot a ningú, en tot cas el que sí poden fer, i s'agraeix quan ho fan, és que defineixin l'opció o les opcions que defensen davant una convocatòria electoral.

És a dir, ICV i UDC en comptes de dir que donen llibertat de vot als militants el que haurien de dir és que ells defensaran el Sí a la primera pregunta i que com a partit no es defineixen a la segona. Però és clar, això que un partit no es defineixi no queda massa bé D'aquí aquesta formula de dir "donem la llibertat de vot"!

Els partits polítics, però, sí que poden donar llibertat de vot a aquells càrrecs electes que, per qüestions internes (reglaments), estan sotmesos a la disciplina de vot en l'exercici del seu càrrec, per exemple com a regidor o diputat, però no, però mai poden donar la llibertat de vot quan participen en unes eleccions com a una ciutadans més.

Fins i tot en l'exercici d'un càrrec electe la llibertat de vot es té, malgrat, com ja sabem, el seu exercici lliure trencant la disciplina de vot tingui conseqüències.

Farien bé els partits, en general, d'explicar-se millor i evitar fer declaracions de l'estil que tal partit dóna llibertat de vot per a tal consulta o tal tema, sobretot quan la suposada llibertat es dóna a la militància del partit o als seus simpatitzants.

Al cap i a la fi un militant d'un partit que defensa el Sí-Sí i que el seu partit no ha manifestat que dóna llibertat de vot a la consulta del 9N pot votar tranquilament, si així ho vol i ho desitja, No a la primera pregunta.

La llibertat de vot la tens, ningú te la dóna!

Fins que la consulta del 9N ens separi

Dies enrere els partits pro consulta es van replegar compareixent en una aparent sòlida unitat després d'un nou atac legal del govern espanyol, carregant amb l'artilleria pesada, però paradoxalment àgil i veloç, del Tribunal Constitucional.

Fent de la unitat virtut van comparèixer i procuraran mantenir intacta la virtut, més que la unitat, ja que aquesta és, com ja és públic i notori, extremadament fràgil.

La posada en escena del divendres 3 d'octubre, molt meritòria, era del tot necessària, doncs al capdavall el govern i tots els partits pro consulta necessitaven donar aquesta imatge d'unitat; qualsevol altra hagués desmotivat a la tropa o, encara pitjor, l'hagués exacerbat.

Però la unitat és fràgil perquè el que està en joc no és només l'interès de país (el dret a decidir per tots, la independència per alguns), també hi ha en joc la posició de cada partit davant una probable convocatòria electoral, i arriba un moment que amb el menjar no s'hi juga, siguis la CUP, ERC, ICV-EUiA o CiU.

Aquesta setmana ja hem vist que hi ha partits (ERC i la CUP) que s'han molestat quan el govern ha posat data de caducitat (15 d'octubre) a la viabilitat de la consulta amb totes les garanties legals, tot i que en l'acord d'unitat també es poden haver pactat les discrepàncies, fins a un límit, precisament per no posar en joc els interessos del partit, que cada partit tenyeix d'interessos de país.

Ignoro fins quan durarà la unitat dels partits pro consulta; tan de bo que sigui fins el 9N i que el fruit d'aquesta unitat sigui que, amb totes les garanties legals, el 9N puguem votar.

Llavors sí, a partir de la consulta del 9N, la unitat es podrà trencar, si volen o no poden més, i dependent dels resultats...

Però... i si la unitat es trenca abans del 9N? De veritat és un escenari que no contempleu? Contemplar-lo no vol dir desitjar-lo... quedi clar!

Els propers dies sortirem de dubtes...

3 impressions del debat sobre la consulta pel dret a decidir al Congrés

Joan Herrera intervenint al Congrés de Diputats en representació del Parlament de Catalunya. Imatge: EFE/Ballesteros 

Escoltant, parcialment, el debat d'ahir al Congrés de Diputats me'n vaig endur, entre moltes altres, aquestes 3 impressions:

1.- que va ser un debat amb menys "diàleg de sords" del que preveia, del que em pensava

Si una utilitat va tenir el debat d'ahir al Congrés de Diputats sobre la Proposició de Llei de delegació de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya, va ser que en seu parlamentària tots els partits van poder fixar la seva posició i projectar el el seu horitzó.

Es va escoltar més del que em pensava, però l'escolta va servir, per uns i altres, entre uns i altres, més per marcar distàncies que per cercar punts de trobada. Però així és aquest procés, els grans camins que es tracen, el constitucionalista i el del dret a decidir, més que convergir, que podrien, divergeixen cada vegada més.

2.- potser tard i malament, potser de manera insuficient, però quelcom s'ha mogut a l'Espanya constitucionalista...

Sóc conscient que el resultat final de la votació resta força al meu argument, que el fet que el PSOE votés el mateix NO que el PP fa que calgui fer un major esforç per copsar les diferències, que hi són, entre el NO del PP i el NO del PSOE.

De la mateixa manera que ICV,  ERC i CiU han arribat, de moment, allà mateix per camins diferents, també el PSOE arriba al seu NO per un camí diferent que el del PP. No acceptar els matisos entre PP i PSOE és, seria tan injust com no acceptar les diferències, que hi són, entre ICV, ERC i CiU.

Molts pensareu que la proposta federal socialista està abocada al fracàs, que és insuficient, que arriba tard... però en el PSOE, que inequívocament ahir va votar NO a la delegació de la competència, quelcom s'ha mogut aquests darrers mesos...

Només el temps i les urnes ens permetran veure si aquest moviment qualla, si la proposta federal socialista troba, a Catalunya i a Espanya, espai polític per créixer... Aquí i allà ho té, d'entrada, realment complicat.

En un escenari on es dibuixen cada vegada més, i amb més força, camins divergents, anar pel mig té el seu risc... el risc que no et segueixi ningú...

3.- que el PSC ha trobat i està consolidant una zona de confort amb ell mateix i amb el PSOE

Fa uns mesos el PSC va decidir fer un pas enrere amb el dret a decidir; les derivades d'aquesta decisió prou les sabem i coneixem: moviments al sectors crítics, diputats díscols, estripades de carnet, dimissions...

Però com la resta de partits el PSC també ha fixat la seva posició i definit el seu horitzó i, com la resta, ha escollit el seu company de viatge: el PSOE. Sap el PSC que viu, ara, la seva articular "travessia de desert", que el seu posicionament pot castigar-lo més, encara, a les urnes, però sembla haver trobat, finalment, una zona de confort... tot i que poc confortable per alguns (molts o pocs, qui sap) socialistes.

I per acabar... 

Entre la "Catalunya pel dret a decidir" i "l'Espanya aquí no es mou ni una coma" cada vegada hi ha més distància i tard o d'hora la corda, cas que encara hi sigui, es trencarà. Llavors sí, caldrà seure i parlar, bé per voluntat pròpia o perquè un tercer, qui sap si Europa, dirà quelcom tan bàsic i essencial en democràcia: seguin, parlin i cerquin un acord!

Un acord, espero jo, per poder decidir el que els catalans volem ser... que voler votar és de primer de democràcia!

-----------------------------

pd: a mode de piulades...

Molt soroll al debat (?) sobre la #consulta pel #dretadecidir... Però no serà per res! http://t.co/eyaJGjPPtc
— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) April 8, 2014

Que al #debat les posicions sobre la #consulta no es moguin no vol dir que no hi hagi moviment! http://t.co/bQ3fblAgjL #dretadecidir
— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) April 8, 2014

Els 3 han parlat clar i #català: Turull estenent la mà, Rovira picant els dits, Herrera marcant els punts. #debat #consulta #dretadecidir
— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) April 8, 2014

#volemvotar, tan fàcil de dir, tan difícil d'entendre... fins i tot al #CongrésdeDiputats! #dretadecidir #consulta
— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) April 8, 2014

Avui, bon dia pel diàleg de sords al Congrés de Diputats... sobre la consulta pel dret a decidir

Imatge: Kukuxumusu

Avui en sessió plenària al Congrés de Diputats es debatrà (?) la Proposició de Llei Orgànica de delegació en la Generalitat de Catalunya de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya.

La proposició, ho sabem, està abocada al fracàs, pel ja previst i anunciat "no" sense pal·liatius que rebrà dels grups majoritaris PP i PSOE, també és d'esperar, quina llàstima, del PSC!

Sí, previsiblement avui el PSC toparà de nou amb l'article 150.2 de la Constitució...
... el que ha permès al Parlament de Catalunya presentar aquesta proposició de llei que no s'aprovarà.

L'article 150.2 de la Constitució Espanyola diu: "El Estado podrá transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se reserve el Estado."

Però avui més que debatre, es fixaran, per si no ho estaven prou encara, totes i cada una de les posicions per no moure-les ni un mil·límetre!

Avui és d'aquells dies que al Congrés de Diputats es parlarà més que no s'escoltarà... 

Per uns serà un cop de porta més, el penúltim, a la consulta pel dret a decidir; pels altres una etapa cremada més en el camí vers la consulta pel dret a decidir...

I amb el mateix diàleg de sords que s'ha arribat avui, amb el mateix diàleg de sords que sentirem avui al Congrés de Diputats, es seguirà, demà i cada dia dels nostres propers dies, amb aquest diàlegs de sords que algun dia, algun fet, finalment obligarà a trencar...

La qüestió és saber quan i per quin motiu el diàleg de sords es trencarà... 

Temps al temps... que encara queda molt 2014 per viure, per veure i, esperem per escoltar!

#SíSí però... els 5 "perquès" no m'agrada #LaPregunta de la #consulta pel #dretadecidir

Conscient de córrer el risc de ser titllat de perepunyetes vet aquí cinc motius pels quals no m'agrada, encara avui, la pregunta de la consulta!

1.- És complexa

Des de la formulació de la pregunta més d'un ha afirmat, i segurament amb encert, que aquesta és una pregunta intel·ligent! No ho nego, però pel meu gust, que era partidari d'una pregunta clara i directa, la trobo massa complexa.

Això de la doble pregunta, responent a la segona en funció del que es respon a la primera, em sembla més propi d'una enquesta o d'un estudi d'opinió que no pas d'una consulta o un referèndum!

2.- És "marxista"

Trobo la pregunta molt "marxista", pròpia de Groucho Marx! La doble pregunta em fa pensar en aquesta cèlebre frase de Groucho Marx: "Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta"

Com en la doble pregunta de Groucho Marx, en la de la consulta pel dret a decidir la resposta clau és la de la segona pregunta!

"Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest esdevingui independent? Contesti primer a la segona pregunta!"

3.- Dóna massa variables en el resultat

Davant una sola pregunta amb dues úniques respostes el resultat seria clar: independència sí o no. Essent aquesta doble pregunta més complexa és encara més, molt més complex el seu resultat!

És cert, i d'aquí diuen la intel·ligència de la doble pregunta, que aquesta doble formulació permet a federalistes i "similars" votar "sí" a la primera i "no" a la segona pregunta, donant certa cobertura, aixi, a les possibles terceres vies...

Però jo em pensava que per fi havia arribat l'hora de mullar-se, de mullar-se de debó!

Sí, es podrà votar per la independència (Sí - Sí) i també en contra de la independència (No), però els "Sí - No" on els situem? Queden al bell mig de tot, o encara pitjor, al bell mig de res, avui encara massa orfes...

4.- No és la que es faria si la consulta fos legal i pactada

La CUP, en la seva valoració posterior a l'acord sobre la pregunta, va dir que no seria aquesta doble pregunta la que ells defensarien si la consulta fos legal o pactada amb l'estat espanyol.

Hi estic d'acord! Conscients que de cap manera l'estat espanyol acceptaria, ni acceptarà, cap pregunta, tampoc la doble, el que calia era pactar-ne una entre els partits, conjuntament amb una data.

Ha primat, i ho entenc, la unitat dels partits clarament a favor del dret a decidir (que no de la independència, que és una altra cosa!) i el resultat ha estat una doble pregunta que, com més d'un ha comentat, fins i tot el PSC podria haver subscrit perfectament!

És per això que, com he dit abans, si del que es tractés de mullar-nos de debó, la pregunta seria clara i directa! Deu ser que encara, políticament, no és el moment!

5.- És moneda de canvi del pressupost 2014?

La fixació de la pregunta, també de la data, sembla que desencallaran l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2014. No sé si el pacte pel pressupost entre CiU i ERC és anterior a la pregunta o serà posterior, però sembla força clar que sense pregunta i data fixada ERC no donaria suport als pressupostos del govern de CiU.

Si realment és així, si per ERC aquesta és la moneda de canvi, és una llàstima! El dret a decidir i fins i tot la independència del nostre país són massa importants com per ser "mercaderia", moneda de canvi per a aprovar pressupostos a qualsevol preu.

Veurem què passa amb els pressupostos, però de la mateixa manera que lamento que massa sovint (pel meu gust) el PSC perdi la "C", seria una llàstima que ERC desdibuixés, com ho ha fet en altres ocasions, la seva "E"!

Sí, són aquestes les 5 coses que no m'agraden de la doble pregunta, però malgrat aquests 5 "perquès" que ningú dubti que:

1.- celebro que finalment tinguem pregunta i data!
2.- lamento que el PSC no hi sigui, tot i que puc entendre, que no compartir, els seus motius
3.- confio (tot i que encara amb molts dubtes) que la consulta es farà
4.- que vull voler votar, que el 9 de novembre de 2014, si la consulta es fa, aniré a votar
5.- i que sí, que si la consulta es fa votaré si i sí!

La pregunta és la que és i, com passa amb d'altres coses a la vida, amb el temps l'hi acabes veient les virtuts!. Veurem, però, si finalment la podem respondre, podem respondre la doble pregunta!

Vostè pregunta!

Aquests dies s'ha intensificat el debat sobre la pregunta que s'ha de fer a la consulta pel dret a decidir prevista per al 2014. Que si una pregunta amb tres opcions, que si una de "sí o no"...

Tenint present que aquest serà (de fet ja és) un debat televisat, potser seria més divertit que TV3 recuperés l'esperit del títol de l'històric programa del circuit català de Televisió Espanyola, "Vostè pregunta", que presentava Joaquim Maria Puyal. i en faci un nou programa televisiu!

El vostè pregunta, però, ara no seria un programa d'entrevistes sinó un concurs en què els líders dels diferents partits polítics partidaris del dret a decidir poguessin defensar la seva pregunta. Naturalment entre un jurat qualificat (format per exemple per Pilar Rahola, Xavier Sardà i Màrius Carol) i el públic a cada gala s'anirien descartant preguntes fins a quedar-ne només una!

El programa el podria presentar l'Oscar Dalmau i podria comptar amb un equip d'assessors (Ramon Solsona, Sergi Pàmies i Quim Monzó) que ajudarien als polítics a formular correctament les seves preguntes... Allò del subjecte, verb i predicat, de no prendre mal amb les subordinades...

El concurs també tindria una secció en la que en Màrius Serra ens descobriria anagrames amagats a les preguntes plantejades, i qui sap si amb l'anagrama desvetllaríem el veritable missatge ocult que amaga cada pregunta!

No hi ha respostes incorrectes, hi ha preguntes mal formulades!

La pregunta és tan o més important que la resposta, prou que ho sabem. De fet la majoria de nosaltres la resposta ja la tenim, només esperem que se'ns formuli la pregunta... la pregunta correcta!

L'altre dia vaig trobar en aquest bloc una cita que em va ajudar a entendre aquesta qüestió sobre la pregunta de la consulta:

“L’habilitat de fer la pregunta adequada et dóna la meitat de la victòria en la batalla per trobar la resposta“
(Thomas J. Watson 1874-1956, president d'IBM)

La clau de tot plegat, doncs, no rau en la resposta sinó en la pregunta!

El #25N2012 vota en clau gironina

A aquestes alçades el millor de la campanya electoral és que està a punt d’acabar, tan pels candidats, que acumulen ja molts kilòmetres, mítings, debats i actes electorals a les espatlles, com per la resta de mortals, que patim també un cert esgotament per l’atac per terra mar i aire de missives electorals.

Sempre he pensat que les campanyes electorals poques vegades contribueixen a fer pedagogia sobre el què realment votem. El proper diumenge 25 de novembre cap català amb dret a vot votarà el President de la Generalitat, ni tan sols els de la circumscripció de Barcelona!

No són aquestes unes eleccions presidencials, sinó parlamentàries, pel què el què votarem el 25N serà la composició del nou Parlament de Catalunya, el joc de forces que el formaran, els parlamentaris que ens representaran territorialment. I seran ells i elles qui tindran la facultat i potestat d’escollir el President!

La majoria de partits polítics, però, es plantejen comunicativament la campanya electoral com si en comptes de parlamentàries aquestes eleccions al Parlament fossin unes eleccions presidencials, doncs el què es pretén visualitzar i potenciar és la imatge dels possibles presidenciables, fins al punt que un partit, el PSC, ni tan sols “penja” el seu cap de llista territorial als cartells electorals. Mai ho entès ni compartit.

Fins a cert punt ho entenc, de la mateixa manera que a les eleccions municipals la gent es centra sobretot amb els caps de llista, amb els possibles alcaldes, a les eleccions al Parlament la imatge que es projecta, i la que més es percep, és la de la persona que pot ocupar la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

I tot i que aquesta projecció té molta força, més que la de la representació territorial, jo el què modestament us demano és que, amb independència del partit que voteu, ho feu també pensant amb els candidats que tenim en el nostre territori, en les persones que formen part de les candidatures de les comarques gironines, ens els seus caps de llista i fins i tot un xic més enllà. Potser ni els seus noms ni les seves cares ens seran tan familiars, però són i seran les més properes!

És a ells i a elles a qui realment votem, seran ells i elles, en la proporció que en resulti dels vots de tothom, qui ens representaran territorialment al Parlament, més enllà de representar també a les sigles dels seus partits; seran els parlamentaris escollits els qui hauran de defensar els interessos i necessitats de les nostres comarques.

Sé que és inevitable, potser com feia anys, molts anys, que no passava, no votar en clau de País el proper diumenge 25 de novembre; jo us proposo fer-ho també en clau gironina!

Que voteu en Santi Vila i no l’Artur Mas, en Juli Fernández i no en Pere Navarro, en Josep Enric Millo i no l’Alícia Sánchez-Camacho, en Marc Vidal i no en Joan Herrera, en Roger Torrent i no l’Oriol Junqueras, l’Antoni Strubell i no l’Alfons López Tena, en Juan Maria Castel i no l’Albert Rivera, en Lluc Salellas i no en David Fernández...

Si el 25N votes a la circumscripció de Girona fes-ho en clau gironina!

La força de les etiquetes polítiques del #25n2012 a Twitter

Les eleccions, aquestes, totes, també viuen a Twitter! I a Twitter el què pren força, més que els propis perfils dels partits i candidats, són les etiquetes!

Ahir a la tarda vaig fer un experiment, un experiment gens científic, un experiment molt casolà.

Vaig obrir 8 pestanyes al navegador i en cada una d'elles vaig fer una cerca a Twitter per cada una de les principals etiquetes que promouen els principals partits que concorren en aquestes eleccions.

Durant dos períodes de 5 minuts (de les 18:25 a les 18:30 i de les 19:00 a les 19:05) vaig deixar que s'anessin acumulant als respectius "timeline" les piulades publicades i els resultats van ser aquests:

• @ciu; #PresidentMas: 26 i 24 piulades 
• @socialistes_cat ; #alternativasensata : 2 i 8 piulades
• @PPCatalunya ; #JuntosSumamos: 4 i 5 piulades
• @iniciativa ; #itantsipodem: 1 i 16 piulades
• @Esquerra_ERC ; #noupaís: 22 i 44 piulades
• @solidaritatcat ; #SIsomgarantia: 9 i  9 piulades
• @Ciutadans_Cs ; #mejorunidos: 6 i 5 piulades
• @cupnacional ; #hovolemtot : 28 i 7 piulades

Cal tenir present que aquests resultats són molt relatius, depenen molt de la pròpia agenda de cada partit; ahir per exemple ERC va presentar un nou vídeo de campanya amb la participació de Lluís Llach, fet que va fer incrementar el seu impacte a les xarxes socials.

I és que ja sabem que més que els seguidors, a Twitter l'important és l'impacte que generen el què els perfils dels partits i candidats generen entre els seus seguidors, les repiulades i mencions, així com l'ús massiu de les etiquetes!

I aquí el més important és que sobretot les etiquetes les utilitzin els militants, simpatitzants i possibles votants! Ara els partits ja no només et demanen el vot, també et conviden a piular amb les seves etiquetes!

De moment però les eleccions no es guanyen a Twitter ni a les xarxes socials, es guanyen a les urnes!

Ereccions electorals #25n2012 #eleccions

Des de fa més de dos mesos a Catalunya estem immersos en una mena d’orgia nacional, sobretot independentista, encara que no només, que va tenir els seus prolegòmens amb la preparació de la Diada i que des de l’èxtasi ciutadà de l’11 de setembre no ha fet més que escalfar-se.

Ni tan sols el previsible “coitus interruptus” de la negociació del Pacte Fiscal a Madrid va minvar la libido, ans el contrari, encara va encendre més passions!

Ara ja estem en plena campanya electoral i els partits han començat la disputa d’escons amb les espases ben altes. El fil argumental de la campanya es centrarà sobretot en l’eix nacional, deixant en un llunyà segon terme l’eix social. Digueu-me simple però és evident que el què d’alguna manera voldran mostrar els partits és que veiem, pel que fa a la independència, qui la té més llarga! I d’altres partits, nacionalistes espanyols, també voldran mostrar qui té la més llarga, en qüestions d’unionisme.

Convergència i Unió té una mena de trempera matinera que, malgrat els intents d’Unió i en Duran, que són més casts, per apaivagar un xic el foc, es manté amb prou energia; el dubte és si tindrà prou resistència. La campanya a CiU se li pot fer molt llarga, sobretot el cos a cos amb les forces clarament independentistes. Diu CiU que és l’hora de Catalunya, i ho esmena ICV dient: “Catalonia is not CiU”!

Esquerra Republicana de Catalunya ha recuperat vigor i força; aquestes eleccions li van com anell al dit per a refermar-se de nou com el partit central de l’independentisme, tot i que encara massa a l’ombra de la trempera matinera de CiU, que a més ha rebut el suport explícit de Reagrupament i el ja desfogat Joan Laporta. Guanyem la independència, diu ERC, situant la paraula clau al seu lema de campanya.

Es presenta interessant el debat dialèctic, més que la possible pugna electoral, entre ERC i Solidaritat Catalana per la Independència, una pugna no només per qui la té més grossa, sinó per qui és capaç d’arribar-hi abans... Diu SI: Independència 2014! Hi ha risc d'ejaculació precoç!

La CUP en aquestes eleccions perdrà la virginitat, però no són novells ni passarells, com molts volen fer veure, en això de les eleccions. Són dels que no avancen per qualsevol costat, avancen només per l’esquerra i són més de carrer que de plató de televisió; no en va diuen: És l’hora del poble!

Iniciativa per Catalunya són els que de moment d’una manera més clara han dit sí a tot! Ei, no em mal interpreteu! Sí al dret a decidir i també si als drets socials. Mostrant més encant que atributs ICV ha sabut seduir part dels votants que el PSC ha anat perdent.

Al Partit dels Socialistes de Catalunya sembla que aquestes eleccions no li vinguin massa de gust, molts diuen que els agafa a contra peu; més aviat amb apatia sexual, amb una preocupant disfunció erèctil! De fet el PSC no participa en cap orgia, ni en la de l’independentisme, en la que ICV no ha tingut inconvenient en prendre-hi part, ni en la de l’espanyolisme, doncs ni el PP ni C’s li plauen. Però la campanya exigeix definir-se i encara que tímidament, el PSC si s’ha de decantar cap un costat es mourà cap al dret a decidir; però res de fer-ho a pèl! Millor fer-ho amb protecció, de manera legal! I entre el No a la indepèndència i en No al centralisme el PSC diu: federalisme! Però en aquesta orgia hi està massa sol... No sé perquè em ve al cap el terme onanisme...

El Partit Popular de Catalunya també vol mostrar musculatura, procurant atenuar un xic l’espanyolisme viril mesetari, però abanderant la unitat de l’estat per sobre de tot, amb el seu Junts sumem! Però el PPC sap que no pot només fustigar CiU, sinó que ha de vigilar el propi flanc espanyolista amb l’avenç, sempre més palpable les nits electorals que en les enquestes, del Ciudadanos i el seu Mejor Unidos.

Uns i altres aquests dies ens mostraran llurs atributs, però serem nosaltres qui, com sempre, acabarem decidint si realment el tamany importa.

Us “posa” algun partit?
Assolirem el zenit el proper 25 de novembre?
Arribarà realment a l’orgasme, algun dels partits polítics?
Fingirà l’orgasme algun partit la nit electoral?

No sabem si la nit del 25 de novembre serà llarga o no, però sabem que caldrà observar més els gestos que les paraules. Amb la cara paguem, també després de l’orgasme!

Article publicat a l'Intocable Digital el passat dissabte 10 de novembre de 2012