dijous, 30 de setembre del 2021

Seny o rauxa?


Fent una simplificació de la realitat, sempre arriscades, injustes i, per tant, esmenables, per a l'independentisme el president Puigdemont seria l'amant, i el president Aragonès la relació d'estar per casa. Aragonès el seny, Puigdemont la rauxa.

La darrera aventura, apassionant i trepidant, s'ha viscut a l'Alguer, vivència que contrasta amb la monotonia del dia a dia, que ara passa per seure a la taula de diàleg com qui, segons el tòpic, seu a casa els sogres...

L'independentisme trempa amb el president Puigdemont, i amb la seva energia i actitud s'il·lusiona pensant, novament, que tot és possible, que amb un nou embat ho tindríem més a tocar.

És clar que la majoria de l'independentisme prefereix aferrar-se al pragmatisme del president Aragonès (així ho diuen les darreres eleccions, també les darreres enquestes), que garanteix més estabilitat, encara que menys passió, que proposa menys ho tenim a tocar, encara que garanteix un plat a taula i, si s'escau, el cotxe oficial davant la porta.

El president Puigdemont és l'aventura que et fa somiar, que et fa volar, el president Aragonès és la quotidianitat, monotonia si voleu, que et treu la son, i que et fa tocar de peus a terra, fins i tot també te'ls lliga.

El més curiós de tot plegat és que ara ja sabem que els seus papers podrien ser intercanviables, perquè d'alguna manera ja se'ls han intercanviat abans, no ells personalment sinó el que representen. I la clau del canvi, sembla ser, és el grau de responsabilitat governamental que tenen, i que com una llosa els pesa.

L'amant sempre és més lliure, fins que l'empresona la responsabilitat... Paradoxalment el president Puigdemont és més lliure que l'Aragonès, com més lliure és el president Torra ara que quan exercia el càrrec, reclamant una independència, unes accions que ell com a president no va voler (poder o atrevir-se) fer.

Així està l'independentisme, flirtejant amb l'amant mentre qui taula de diàleg passa, legislatura empeny.
Seny o rauxa?

dimecres, 29 de setembre del 2021

Col·leccionables per fascicles


Els col·leccionables per fascicles són com els llapis: veiem com comencen i, la majoria, gairebé mai veiem com acaben. I els col·leccionables comencen, sempre, amb uns primers fascicles d'oferta, i ben aviat el preu es dispara fins al punt que si volem completar-lo caldrà gratar-nos, i molt, la butxaca! Vosaltres també calculeu el preu final dels col·leccionables per fascicles mirant la lletra petita dels anuncis? Algunes col·leccions s'enfilen cap als mil euros! 

A finals d'estiu en prolifera la publicitat i, com Àngels anunciadors, ens recorden que s'inicia un nou curs, convidant-nos a col·leccionar camions històrics, pedres i minerals, relats de la Grècia clàssica o fins i tot muntar, per fascicles, una granja d'animals, el cos humà o un cotxe clàssic, peça a peça.

Els col·leccionables per fascicles em tenen fascinat, i alguna vegada he estat temptat de començar-ne algun... Bé, confesso que alguna vegada n'he començat algun; em sembla que era de música, i el preu del disc compacte del primer fascicle era, certament, irresistible!

Però sobretot els col·leccionables per fascicles em tenen encuriosit, i no per a saber si algú els completa, sinó per saber si dels darrers fascicles en fan tants com dels primers...

En fi, una bona col·lecció seria col·leccionar primers fascicles de col·leccions per fascicles. Aquesta col·lecció, com a mínim, estaria a l'abast de tothom! 

dimarts, 28 de setembre del 2021

Koeman, ni les castanyes!


Es menjarà els torrons, Ronald Koeman, essent entrenador del Barça? Hi ha qui diu que no es menjarà ni les castanyes!

Asseguren els que hi entenen, i suposo que tenen informació de la planta noble del Camp Nou, que Koeman està més que sentenciat pel president Laporta i la majoria de la seva junta directiva, i que ja no hi ha resultats, ni joc, que el salvin. L'únic que el podria salvar és el mateix que el va salvar al final de la temporada passada: no trobar-li recanvi, un recanvi de mínimes garanties.

Em sembla que Laporta no està essent just amb Koeman, sobretot perquè estem a l'inici de la temporada, i si bé és cert que l'equip, i el seu joc, han mostrat en excés les seves debilitats, Koeman no pot fer miracles ni amb els jugadors disponibles, ni amb l'estat anímic d'un vestidor que, com el club, ha hagut de pair, com el club i la culerada, la marxa sobtada de Messi.

Puc entendre que l'estil de Koeman no agradi al president Laporta, però suposo que això ja ho va assumir quan se'l va quedar aquest estiu, i ara trobo lleig això de posar-lo davant dels cavalls... Laporta deu témer que, ara que ja hi ha afició al camp, si els resultats no acompanyen l'assenyalat sigui ell, i no Koeman.

El president Laporta ha fet alguns vídeos post partits, i l'entrenador Koeman va llegir una carta entre els de la setmana passada; personalment em desperten més empatia Koeman i la seva carta, oberta, realista i sincera, que Laporta i els seus vídeos, on diu molt per no dir res, més enllà de que ja ho arreglaran...

Que hi ha motius futbolístics per fer fora Koeman? Segur. També n'hi ha per mantenir-lo, i donar-li un major marge de confiança. I és que aquesta és, possiblement, la clau de tot plegat, la confiança.

Koeman fa dies que demana temps, temps per recuperar jugadors lesionats; un dels més esperats era Ansu Fati, i la seva reaparició, ja amb el 10 a l'esquena i fent un golàs, va ser tota una injecció de moral per l'equip i l'afició. Em temo, però, que ni això salvarà Koeman... Tan de bo m'equivoqui.

dilluns, 27 de setembre del 2021

Catalunya, capital l'Alguer


Una part de l'Estat, amb la detenció del president Puigdemont a l'Alguer, ha sacsejat el taulell que, d'un temps ençà, s'havia mogut, i posicionat, en relació a la taula de diàleg, i d'alguna manera ha generat un canvi significatiu en la partida, en allò que a les sèries i pel·lícules es diu gir de guió

I la sacsejada, lluny d'eliminar, com se suposa que pretenia, el president Puigdemont, esdevingut darrerament peó, li ha permès transformar-se i esdevenir dama, tal com fan els peons quan arriben al capdavall del taulell, a la vuitena fila.

La partida continua i sembla que, novament, la jugada de la justícia espanyola serà fallida; no sé si debades, fa la impressió que mou peça sense preveure els propers moviments, servint en safata de plata al president Puigdemont l'oportunitat d'una nova jugada mestra.

És clar que potser amb la sacsejada ja en té prou, la justícia espanyola, tot sigui per desestabilitzar la taula de diàleg, cercant la carambola de desestabilitzar també el govern espanyol. Curiosament, ara que novament el govern català es seguia desestabilitzant sol, la sacsejada d'entrada l'ha cohesionat un xic, això sí, empetitint la figura del president Aragonès i engrandint la del president Puigdemont.

Puigdemont torna a la primera línia política, eclipsant aquests dies el president Aragonès, no només en les peticions de fotografies, també a les portades de la premsa internacional.

No sé si és aquesta, i així, la confrontació intel·ligent. Tampoc sé si tot aquest nou enrenou generarà un canvi polític significatiu o si serà un altre foc d'encenalls... 

dissabte, 25 de setembre del 2021

"Mercè". Minuts Musicals amb nom propi


Joan Manuel Serrat canta al "Pare" i a "La tieta"; Dyango canta a "La mare" i la Maria del Mar Bonet canta a la seva, que com la meva es diu "Mercè".

Em temo que com la meva, la mare de la Maria del Mar Bonet també era un immens oceà de records, dels d'infantesa i dels tota una vida sencera, records que malden per no ser esborrats a cada onada, records que volen ser eterns, per més que el seu vaivé, inevitablement, els erosiona.

Les mares sàvies saben mantenir els records a redós, i els solten poc a poc, i mai del tot, confiant que, com els versos d'aquesta cançó, d'una o altra manera romanguin per sempre.

(En aquest vídeo haureu de pujar un xic el volum...)


(En aquest no caldrà, o en tot cas si abans l'heu pujat, l'haureu de baixar...)

divendres, 24 de setembre del 2021

Les cites dels llibres. "Girona XX-XXI", de Narcís Sastre


Ho reconec, no m'hi vaig poder resistir i no he esperat l'ocasió: Sant Jordi encara és massa lluny, també el meu Sant... La segona vegada que, a la Llibreria 22, vaig tenir el llibre entre les mans ja no el vaig deixar anar!

El llibre "Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" (Llibres del Segle, 2021), del geògraf gironí Narcís Sastre Fulcarà, ha engreixat una mica més la meva biblioteca particular de llibres sobre Girona... Què voleu que hi faci, és una debilitat!

El llibre el tinc pendent de llegir, encara, tan sols l'he fullejat per sobre, i ja trobaré el moment i el temps per endinsar-me en el retrat, dinàmic, que en Narcís fa de la ciutat que compartim.

El llibre, amb proemi, pròleg i epíleg, conté també una cita, una sentència d'un dels altres llibres de referència de la ciutat, llibre quasi de culte: "Girona grisa i negra" (Edicions 62, 1972):

"Parlar d'urbanisme, a Girona, és com parlar del pecat original."
Narcís-Jordi Aragó, Just M. Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades.
Girona, a banda de fotografiada, també necessita ser escrita, i en aquest cas la lletra no només conté una mirada retrospectiva, també té una mirada que projecta, i proposa, la Girona que ve...

dijous, 23 de setembre del 2021

Avui és Santa Sira


Avui és Santa Sira, i a casa no el celebrarem. Però no us precipiteu, que potser no és el que us penseu...

Això del Santoral, es veu, no és una ciència exacta per a la majoria de noms; n'hi ha que no generen cap mena de dubte, com els Joans, Joseps i ases que hi ha a totes les cases; també pels Esteves, Paus, Peres i Jordis, o les Mercès, Maries, Montserrats o Pilars.

En canvi hi ha noms que generen més dubtes, bé perquè es celebren en diferents dates, bé perquè a vegades entren en joc, i aquí arriba l'interessant, aspectes més subjectius, interpretacions personals, i fins i tot el beneït error!

Un cas és el meu, Sant Roger. Hi ha qui el celebra el 13 de març, el 16 de setembre, el 22 de novembre o fins i tot el 30 de desembre. Sense anar més lluny, just avui fa una setmana, el 16 de setembre, un amic em va felicitar el Sant: tinc un nebot que el celebra avui, em va dir... Jo, després d'agrair-li la felicitació, li vaig dir que el celebrava el 15 de novembre, que és Sant Albert; el motiu? El meu pare, ex seminarista, va dir que es celebrava aquest dia, i aquest dia es va quedar, sense possibilitat, des de fa 40 anys, d'esmena!

No és ben bé el cas de la Sira.
Avui és Santa Sira i a casa no el celebrarem, simplement, perquè el vam celebrar abans d'ahir, 21 de setembre, Sant Mateu. I perquè aquest dia? Doncs perquè, que la Sira recordi, sempre l'ha celebrat, possiblement per error, aquest dia, i ara que ja el té tan integrat, se li fa estrany celebrar-lo quan tocaria, és a dir avui.

Deu ser per coses com aquestes que ha fet fortuna, amb raó i afortunadament, l'expressió "tots els sants tenen vuitada!"

dimecres, 22 de setembre del 2021

Angela Merkel


La llarga i fructífera vida política de la, per poc temps, cancellera alemanya Angela Merkel té els dies comptats. Les properes eleccions alemanyes designaran qui la substituirà, després de 16 anys conduint el govern de la locomotora d'Europa.

Seria una temeritat per part meva fer una valoració política del seu llegat, tan en clau alemanya, com europea i internacional, això ho deixo pels periodistes i historiadors; sí que puc dir què és el que em transmet quan la veig i escolto a la televisió, i si ho hagués de concentrar en una paraula, seria sobrietat.

Merkel és i ha estat una líder sòbria (sense adorns superflus), i la sobrietat ha estat l'expressió de la seva fermesa i determinació, tant per a defensar de forma implacable l'austeritat (eufemisme de retallades, ja ho sabem) com per defensar la necessitat d'acollir els refugiats. Aquesta dona, a qui hem vist tremolant com una fulla, no li ha tremolat el pols quan ha hagut de prendre decisions, guanyant autoritat sense ser autoritària.

Angela Merkel és d'aquelles persones que desperta simpaties entre els simpatitzants dels altres partits; de fet ja voldríem aquí algú del Partit Popular, cosí germà de la CDU, amb el seu tarannà; potser qui més s'hi aproparia seria, salvant les distàncies, el president gallec Alberto Núñez Feijóo, tot i que no sembla tenir, de moment, ni opcions ni ganes de liderar PP espanyol, ara governat per Casado i posseït per Díaz Ayuso; ambdós, de caràcter, res a veure amb Merkel, que al contrari que ells dos, mai ha donat ales, ni escalf parlamentari, a la ultra dreta...

Alemanya i Europa ara cercaran un nou lideratge, i Merkel i la seva sobrietat s'ho miraran tot des de fora, és de suposar, amb la mateixa discreció que ha marcat el seu lideratge.

dimarts, 21 de setembre del 2021

Apologia de l'odi


La manifestació de neonazis al barri madrileny de Chueca cridant consignes d'odi contra el col·lectiu LGTBI fa feredat, i inquieta pensar com hem arribat a aquest punt per acció dels qui es manifestaven i per omissió de qui ho va autoritzar i permetre. Un error, i greu, del sistema, i que el propi sistema hauria d'esmenar. Tant odi no pot quedar impune, més quan aquest està tipificat com a delicte.

És clar que aquesta manifestació, certament preocupant, és només la punta de l'iceberg i com sempre el més important, i preocupant, és el que no sura, el que no es veu. I el que no es veu, o no volem mirar, és que sembla que darrerament s'està imposant una mena d'apologia de l'odi, que es podria simplificar així: odiar mola!

L'odi (sentiment profund de malvolença o aversió envers algú; repugnància o aversió profunda per alguna cosa) potser és inevitable, i és precisament per això que cal canalitzar-lo i no deixar-lo expressar de forma crua i ofensiva, violenta i perillosa. Control de les emocions, en diem. També aplicació de la llei.

Entenc que l'odi, que sol ser una manifestació de la por, en cas de sentir-se vers algú o alguna cosa és de mal reprimir; possiblement és impossible de contenir i, com altres emocions, convé processar i reconduir; però sembla que darrerament, en general, hem tendit a normalitzar-lo començant per l'insult (a Twitter és gratis i sol està més que recompensat), seguint per l'amenaça i acabant amb l'agressió; és a dir, en comptes de contenir-lo, li hem donat carta blanca, ànims, força i camp per córrer!

El gran caldo de cultiu de l'odi és la manca de respecte a la diversitat, en qualsevol de les seves expressions, que són totes (gènere i orientació sexual, ideologia, ètnia, religió...), i en la despersonalització de qui pensa o és diferent: nazisme en estat pur.

Podem interpel·lar a l'educació, i al seu paper clau en l'acceptació de la diversitat i el control i gestió de les emocions i de la prevenció de l'odi, però no podem carregar-ho tot a l'educació, que es veu superada, de llarg, per l'ambigüitat amb la que es mou certa dreta, per la facilitat amb la que l'odi circula per les xarxes, i per una legislació que no pot contenir-lo ni impedir que es passegi i s'expressi pel carrer.

Potser és millor, d'entrada, interpel·lar-nos a nosaltres mateixos: com portem nosaltres l'acceptació de la diversitat? Respectem les persones que pensen diferent? I aquí no s'hi val a dir que respectes les seves idees, ja que les idees es poden no compartir i rebatre; el que cal respectar són les persones que les defensen, per diferents que siguin les persones, i les seves idees.

dilluns, 20 de setembre del 2021

Qüestió d'imatge


Una imatge val més que mil paraules i això és el que els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès van voler transmetre, sobretot, amb la de la seva trobada en el marc de la reiniciada taula de diàleg.

Potser el president del govern espanyol va ser més explícit emfatitzant el valor de la imatge de la trobada, encara que al president del govern català també se li va entendre tot. L'important és l'ara i aquí, aquesta foto, de la resta n'anirem parlant fins al 2030...

D'imatge també en buscava una Junts, la del president Sánchez assegut amb presos polítics indultats, una imatge que Sánchez no volia, i que el president Aragonès no va permetre. Ja ho va dir al seu dia Alfonso Guerra: "El que se mueve no sale en la foto."

Quan les paraules sonen a buides, per grandiloqüents que puguin semblar, quan necessites massa paraules per explicar-te, res millor que una imatge per concentrar, com una pastilla de caldo, el missatge. I el missatge de la imatge dels dos presidents és que, per allunyat i improbable que pugui estar un acord, ambdós es necessiten.

Pedro Sánchez necessita Aragonès per aprovar els pressupostos i seguir governant; Pere Aragonès necessita potenciar i consolidar la seva imatge de president, allò de marcar perfil propi i manar, i la fotografia amb Sánchez, malgrat la crisi amb Junts, li serveix: una trobada de president a president, i sense presos polítics indultats que li poguessin fer ombra, espatllar la foto, o serrar una pota de la taula.

És clar que, també penso jo, Aragonès va cometre un error eliminant del pla de la seva compareixença la bandera espanyola: si la trobada hagués estat amb el president Macron hauria enretirat la francesa? El gest va ser de país petit...

El paper ho aguanta tot, aguanta moltes paraules, més de mil si cal. Però ja sabem que al final, tard o d'hora, la realitat s'imposa, i les imatges, com les paraules, també se les endú el vent. La imatge dels dos presidents i de la taula de diàleg té dos anys de coll, tot i que em temo que corre el risc d'esgrogueir-se abans d'hora, si no de ser estripada, o cremada com vam veure per la Diada.

Una imatge val més que mil paraules, i és que avui, en general, ens costa escriure i llegir més enllà dels caràcters que conté una piulada. Tot plegat sembla una mica insubstancial, com aquest mateix article, que no té més de mil paraules, sinó poc més de quatre-centes!

dissabte, 18 de setembre del 2021

"Laura". Minuts Musicals amb nom propi


Passava especialment d'excursió, de campaments o de ruta, o a les trobades com la Festa del pas i d'altres; també molts dissabtes... Al Cau cantàvem, i cantàvem molt!

Sempre hi havia qui gratava la guitarra, perquè sempre hi havia una guitarra, i cantàvem cançons que, tard o d'hora, acabaven formant part dels cançoners de campaments i rutes.

En un dels meus primers campaments, a mitjans dels anys vuitanta, vaig fer un intent, ara ja sabeu que fallit, d'aprendre a tocar la guitarra; potser no vaig tenir prou paciència, potser també vaig pensar que si ni me n'havia sortit al conservatori amb el solfeig, tampoc ho faria al Cau amb la guitarra; de cantar tampoc en sabia, ni en vaig aprendre però, com ara, ho feia igualment, i com ara cantava desafinant. Canto, i mai en sabré...

Entre les cançons que cantàvem n'hi havia, naturalment. de Lluís Llach, com "L'Estaca", "Cal que neixin flors a cada instant", i "Laura", una cançó d'amor, d'amor a l'amistat, que Llach va dedicar a la guitarrista que quasi sempre la va acompanyar als escenaris, Laura Almerich i Santacreu.

No va ser, aquesta, l'única cançó que Lluís Llach va dedicar a la Laura; també "Roses blanques", cançó que, entre d'altres, també es va cantar fa poc més de dos anys, a la cerimònia de comiat de la Laura Almerich i Santacreu, en la que també es va cantar "Laura".

"I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura."



divendres, 17 de setembre del 2021

Les cites dels llibres. "El món de Sofia", de Jostein Gaarder


La filosofia és, per a la majoria, una assignatura avorrida, un pal! La història com a mínim explica fets, però la filosofia... la filosofia dóna voltes i més voltes al pensament! 

Jo, he de reconèixer, no vaig ser precisament un estudiant modèlic de l'assignatura de filosofia, especialment a COU; l'assignatura la vaig aprovar amb suficiència, i paradoxalment la nota de l'examen de filosofia de la selectivitat va ser notable... 

En definitiva tot aquest rotllo per dir que a mi m'agrada la filosofia, però reconec que no em va agradar l'assignatura

I si avui la sèrie Merlí li ha aportat un bri de passió i frescor, al seu dia aquesta contribució la va fer el llibre  "El món de Sofia", de l'escriptor i professor de filosofia Jostein Gaarder

Si la filosofia és per l'estudiant mig el que la verdura bullida per la mainada, "El món de Sofia" és la salsa maionesa que fa que la verdura sigui de més bon menjar, tot i que per mi amb un bon raig d'oli d'oliva n'hi ha prou! 

La gràcia, i gran èxit del llibre, és que presenta la història de la filosofia en format novel·la, teixint una intrigant trama que l'embolcalla. 

El llibre conté una cita, naturalment d'un pensador:

"Qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d'història, viurà a les fosques la resta de la seva vida". Goethe

És a les nostres mans, doncs, viure o no a les fosques; entenc que també prendre'ns-ho tot, o gairebé tot, amb filosofia... 

dijous, 16 de setembre del 2021

50 anys a la vista!


Sabeu allò de "quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar", doncs el meu cosí gran és la barba del meu veí...

Dies enrere el meu cosí gran va fer 50 anys i, amb el seu aniversari, s'inicia una voràgine d'aniversaris que ens tindran entretinguts, els propers set anys, amb les celebracions dels 50 anys de totes i tots els cosins, i parelles, de la meva família paterna. Els 13 cosins vam néixer entre els anys 1971 i 1978, en una improvisada, encara que també natural, planificació familiar...

El 50è aniversari del meu cosí gran és l'avantsala, a tres anys vista, del meu, i ara que hi penso, vés que no fos el seu aniversari el que marqués, fa deu anys, l'inici de la meva "crisi dels quaranta", que va començar als 37 anys...

Estic, doncs, en mode compte enrere, tot i que sense pressa per arribar-hi, i sense entrar en pànic: abans d'arribar-hi han de passar moltes coses, i entre elles els 50 anys del meu germà, dos anys més gran, els 25 del meu casament, d'aquí a dos anys, o els 75 de la meva mare, que seran uns mesos abans...

I parlant d'aniversaris, ahir la meva filla gran en va fer 22, i d'aquí tres anys s'alinearan els seus 25, els meus 50 i els 75 de la meva mare, en una altra improvisada, curiosa i matemàtica planificació familiar...

Amb els 50 anys a la vista tinc tres anys per a descobrir què representen avui, sobretot després d'escoltar fins a la sacietat que els "40 anys són els nous 30"... Si els quaranta son els nous trenta, els cinquanta són els nous quaranta? Doncs resulta que no: els 50 són els nous 30... i comença ja a ser obsessiva aquesta mania de voler rejovenir l'edat que un té.

De fet a vegades penso que no m'hauria de preocupar massa, això d'arribar als 50 anys, segurament hi ha molta gent que es pensa que ja els tinc, de fa temps...

dimecres, 15 de setembre del 2021

Enrocats


La roda segueix girant i nosaltres, mesells, som el hàmster. I aquest nosaltres feu-lo tan gran o tan petit com vulgueu, poseu-li qualsevol nom i adjectiu, que d'una manera o altra no ens equivocarem.

Ara és temps de taula de diàleg, i aquesta taula acapara quasi tota l'agenda política. No negaré que és ben intencionada, i que fins i tot pot ser útil, però em sembla que té ínfimes possibilitats d'èxit, més enllà de fer-se i passar pàgina.

La clau de volta és del que es parlarà, o no, a la taula, però em sembla que tant o més que l'ordre del dia és l'actitud amb la que cada membre s'hi asseurà, el que en marca i marcarà el resultat; i l'actitud és intrínseca amb la percepció que cada membre en té. Afortunadament això cada partit ho dissimula poc, i això també és part del problema.

Així doncs, no és una taula de diàleg sinó taulell d'escacs, en el que cada peça té la seva pròpia estratègia, diferent fins i tot de la de les altres peces del seu color, pel que, més que en taules, el més probable és que acabin (acabem) ben enrocats, si fa o no fa com ara... 

Fa anys que no hi ha qui ho desenroqui...

dimarts, 14 de setembre del 2021

Pels pèls, vaig salvar el meu pitjor inici de curs


El de 1988 va ser un estiu de canvis, de transició; a principis d'estiu vaig acabar 8è d'EGB i a finals vaig començar 1r de BUP. També aquell estiu, amb catorze anys, vaig fer els darrers campaments de Rangers i noies Guies al Cau, i vaig descobrir Sopa de Cabra i la seva maqueta!

Passar de l'escola a l'institut representava, també aleshores, fer un salt i créixer, volguessis o no. Dies abans de l'inici de curs vaig anar-me a tallar els cabells, per allò de començar mínimament polit. Aleshores anava a la perruqueria John Mary de la Rambla de Girona.

No sé si parlant del canvi que faria, em vaig deixar aconsellar per la perruquera: "com que tens el cabell una mica llarg, ara et podem fer un pentinat molt de moda, tipus casquet". Dit i fet!

Reconec que, presumit com era, em costava veure-m'hi, amb aquell cabell que de cop quedava tallat i mostrava la meva nuca rapada, tipus "Calimero"... I de modern ho era, bé l'havia vist, també, a les revistes i a la televisió.

La setmana abans de començar les classes vaig anar a l'institut a recollir els llibres i material amb un amic de l'escola, i després vaig anar a casa seva. No recordo que em comentés especialment res del pentinat, però el cas és que, sortint de l'institut amb els llibres, vaig tenir un primer moment de dubte: realment volia anar d'aquella manera, amb aquell pentinat, el primer dia de classe, el primer d'institut?

Em sembla que aquell dia em vaig mirar i remirar al mirall més que mai, del dret i del revés d'un perfil i de l'altre, mirant i dubtant, cada vegada més, del pentinat de casquet que duia. No m'hi acabava de veure i temia que aquell pentinat, per a mi massa atrevit, m'arruinés el primer dia d'institut, i qui sap si tot el curs!

L'endemà seia de nou a la cadira de can John Mary; vaig demanar a la perruquera si me'l podia desfer, aquell casquet, i dit i fet, amb quatre cops de tisora em va treure un pes de sobre!

Potser sí que en vaig fer un gra massa, i segurament la bola es va fer grossa només dins el meu cap; el cas és que vaig tenir una sensació d'alleujament, d'haver salvat, pels pèls, el que podria haver estat el meu pitjor inici de curs.

dilluns, 13 de setembre del 2021

Em rendeixo


No sé si rendir-se seria la paraula, però em sembla que, novament, em rendeixo. No és la primera vegada que ho faig, tampoc serà l'última.

A vegades sembla que ho hàgim d'atrapar tot: pel·lícules i sèries que no ens podem perdre, llibres imprescindibles que t'has de llegir per a ser persona, destins turístics, o no turístics, que has de trepitjar abans de morir... Quin esgotament, quanta pressió!

Tinc altes probabilitats de morir sense haver trepitjat mai Nova York, ni haver-me trobat a mi mateix a la Índia; no sé si els llibres que llegeixo són dels imprescindibles, o dels prescindibles, en cas que d'aquests darrers n'hi hagi; no he vist Joc de Trons, ni la majoria de les sèries que semblen explicar el nostre món corrupte i deshumanitzat...

Amb més de mitja vida feta m'és igual si no ho atrapo tot, i és que a mi Twitch i Discord ja em superen, i no tinc clar que vulgui esforçar-me gaire a entendre què és el metavers i menys a entrar-hi.

A vegades maldem més pel que no tenim o fem, menyspreant el que fem, i tenim, el que sí tenim a l'abast. I em sembla que jo ja he arribat al punt en què prefereixo gaudir del que tinc i comprenc que del que, per més que m'hi esforci, no entendré ni atraparé mai.

Així que sí, em rendeixo, tranquil·lament em rendeixo, em rendeixo per guanyar...

dissabte, 11 de setembre del 2021

"Te recuerdo Amanda". Minuts Musicals amb nom propi


Hi ha esdeveniments que trasbalsen el món, a vegades el nostre, personal i minúscul, a vegades, com avui fa vint anys, el món sencer!

Recordo on era, aquell fatídic 11 de setembre de 2001, què feia i amb qui; i recordo veure, astorat, com queien les torres bessones i amb elles part del nostre món.

És clar que a vegades no cal haver viscut un fet per a que, com el de fa vint anys, et commogui; l'11 de setembre de 1973, quan el cop d'Estat militar va derrocar el govern del president xilè Salvador Allende, jo encara no havia nascut i, no obstant, aquells fets, aquella brutalitat desfermada, motivada també pel president nord-americà  Richard Nixon, m'indignen com si els hagués viscut.

I recordar aquell cop d'Estat no és només recordar Salvador Allende, també és recordar Víctor Jara, detingut l'endemà del cop d'Estat, torturat i assassinat uns dies després.

I recordar Víctor Jara és recordar, també, la colossal "Te recuerdo Amanda", un cant a l'amor, a la lluita, al proletariat, a la llibertat...

divendres, 10 de setembre del 2021

Les cites dels llibres. "El meu germà persegueix dinosaures", de Giacomo Mazzariol


La portada i el títol d'un llibre són factors que, conscientment o no, fan que sentim atracció per llegir-lo, o no; naturalment també la contraportada, on hi trobem una breu presentació, o notables recomanacions, que amb una ràpida lectura pot acabar de despertar l'interès, o directament adormir-lo...

Si es pot fullejar el llibre, el cos de lletra també ajuda a prendre la decisió; en el meu cas una lletra petita, amb pàgines d'excessiva densitat, em frenen. I per mi hi ha un altre factor: les cites que conté, en cas que hi siguin.

El llibre d'avui (encara) no l'he llegit; sí la meva filla petita, com una lectura obligatòria de l'institut; diu que li va agradar. El llibre explica, des de la mirada d'un adolescent, l'arribada i existència del seu germà petit, en Giovanno, que té síndrome de Down.

El llibre té dues cites a l'inici, i aquestes dues cites, a banda de la portada, el títol i la contraportada, encara em fan venir més ganes de llegir-lo, i fins i tot de veure la pel·lícula!
"Tothom és un geni. Però si jutges un peix per la seva habilitat per escalar un arbre, viurà tota la vida creient que és estúpid." Albert Einstein

"Veure un món en un gra de sorra
i un paradís en una flor silvestre,
tenir l'infinit al palmell de la mà
i l’eternitat en una hora.

William Blake
M'agraden els llibres que comences a llegir, i gaudir, abans d'encetar la primera pàgina...

dijous, 9 de setembre del 2021

No és fumata blanca, sinó cortina de fum


Solsona és, aquests dies, l'epicentre d'un terratrèmol episcopal l'ona expansiva del qual fins i tot arriba al Vaticà!

No passa cada dia que tot un bisbe deixi la birreta per, suposadament, amor! La realitat supera la ficció, i les persones que coneixen el personatge, Xavier Novell, i les seves circumstàncies diuen que de relatar-la la seva història no seria ben bé com la de la mini sèrie "El pájaro espino".

No, rere aquesta sorprenent i inesperada història d'amor, diuen, se n'amaguen d'altres de més fosques que dibuixen la trajectòria del bisbe emèrit amb més ombres que llums...

Personatge controvertit, el seu pas per les parròquies i la diòcesi ja va generar soroll, sobretot per les seves opinions ultra conservadores contra l'homosexualitat i l'avortament, i també, sembla ser, per unes formes no sempre prou ortodoxes.

Hi ha qui assegura que més que una dimissió és una destitució, dictada directament des de Roma, i que la història d'amor, que ben bé pot ser certa, també serveix de cortina de fum per, simplement, desaparèixer.

A la ficció generalment els personatges són planers, fets d'una sola peça, siguin bons o dolents; és cert que darrerament cada vegada hi ha més personatges complexos, farcits de matisos i contradiccions, de plecs que amaguen secrets inconfessables, visibles només als ulls de Déu, o ni això!

Aquest és un retrat més aproximat a la realitat, i és per això que aquests personatges ens solen agradar més; al capdavall nosaltres, com Jordi Pujol, o Alfons Quintà, també som llum, també som ombra...

Ara per ara, del Bisbe emèrit de Solsona, Xavier Novell, és més interessant el que es calla, que el que es diu d'ell, i qui sap si algun dia coneixerem les veritables causes de la decisió, i de si ha estat seva, o no...

I si és possible, abans de veure-ho a la ficció, en format sèrie o pel·lícula, m'agradaria veure-ho als mitjans...

dimecres, 8 de setembre del 2021

Per qui toquen les campanes?


Quan a les acaballes de la primavera ja albirem l'estiu, torna l'anunci de la cervesa amb el mar, naturalment Mediterrani, de fons, torna la foto de la paella de la Rahola (orfes de la foto a la platja de l'Ana Obregón) i torna l'enèsim debat, enguany centrat a Banyoles, sobre si les campanes han de repicar, o no, de nit!

Com les reposicions televisives estiuenques, el debat sobre els tocs nocturns de campana són un clàssic d'estiu i, si en féssim un repàs històric, podríem anar resseguint la geografia catalana; enguany Banyoles ha estat protagonista, amb l'església de Santa Maria dels Turers.

L'escena ja la coneixem: el toc de les hores petites destorba el son dels turistes, que no poden conciliar bé la son giravoltant en llits que no són els seus i, suposo, atordits per d'altres sorolls que també desconeixen. La majoria, conscients que hi passaran pocs dies, suporten estoicament, o en silenci, els repics, qui sap si fins i tot entenent que formen part de l'encant del destí turístic; d'altres se'n queixen amargament i en fan soroll, argumentant no només que són un turment, sinó fins i tot un anacronisme.

Per qui toquen les campanes?
La resposta és simple: per a tothom, per a qui les vol escoltar, i qui no. Però potser no és aquesta, la pregunta clau, sinó "perquè toquen les campanes?" I aquí la resposta, a banda de simple, és palmària: per donar les hores a qui les vol, i naturalment també a qui no.

A mi les campanes no em molesten, tampoc els trens que van i vénen; són sorolls quotidians que, a mode de metrònom, marquen el ritme de les hores; sí que em molesten altres sorolls urbans, especialment l'estrident esgarip de les motos petaneres, que atordeixen tothom al seu pas...

Potser sí algun dia les campanes d'arreu deixaran de tocar, i els campanars seran talaies silencioses, vestigi d'una època pretèrita; potser aleshores el seu silenci serà més eixordador, i ens acabarem descarregant una aplicació al mòbil que ens marqui les hores a toc de campanes.

dimarts, 7 de setembre del 2021

Sense taula ni cadira...


El fet, consumat precipitadament, va passar mesos enrere: d'un dia per l'altre em vaig quedar sense taula ni cadira a l'oficina! Sense taula, cadira i calaixos, sense la meva taula, la meva cadira i els meus calaixos, per a ser més concisos.

Una tarda em van trucar perquè l'endemà, sens falta, anés a buidar la meva taula, o el que és el mateix, recollir totes les meves pertinences; estem fent una reestructuració, em van dir...

I ja em veieu a mi, anant cap a l'oficina, amb una caixa per recollir-ho tot. El cert és que feia mesos que, amb prou feines, hi havia anat, a l'oficina, i com la majoria dels meus companys i companyes treballava quasi el 100% de la jornada fent teletreball; d'aquí la reestructuració, que no era de personal, sinó d'espais!

Afortunadament la caixa no em va fer falta, i vaig poder-ho desar quasi tot en un armari (sobretot la documentació), que és ara el meu únic espai particular a l'oficina; quan, molt de tant en tant, necessito anar a l'oficina per fer alguna gestió que, sí o sí, he de fer allà, abans he de reservar dia i hora per disposar d'una taula i d'un ordinador; i com jo, la majoria de les companyes i companys d'oficina.

Sí, en el meu cas, com a la majoria de companyes i companys d'oficina, el teletreball ha vingut per quedar-se, i les oficines de l'entitat també s'estan adaptant a aquesta nova realitat, en la que són menys, moltes menys, les persones que hi treballen cada dia.

Reconec casa hi treballo molt bé, i com que ja feia anys que feia teletreball una part de la jornada, m'he adaptat sense problemes a fer-la quasi al 100%; l'entitat m'ha facilitat l'equipament informàtic per a fer-ho, i fins i tot ja em fa la valoració de riscos laborals tenint en compte el teletreball. És clar que no és el mateix i, sobretot, es troba a faltar el contacte amb els companys i companyes, però ara que ja ha passat un temps, me n'he adonat que no trobo a faltar ni la meva taula ni la meva cadira, i que tampoc passa res, absolutament res, si no tinc un espai fix i exclusiu a l'oficina si, amb prou feines, només hi vaig un o dos cops al mes, com a molt!

És més, prefereixo no tenir taula ni cadira pròpies, ja que això voldria dir que hauria d'anar-hi cada dia, i cada dia durant tota la jornada, amb mascareta!

Entenc que seguiré així, teletreballant quasi al 100% de la jornada, de moment de forma indefinida, o fins que algú em digui el contrari...

dilluns, 6 de setembre del 2021

Nou (no) inici de curs


El món es divideix amb dues classes de persones: les que tenen agendes per curs escolar, i les que tenen agendes per any natural. Sí, ja sé que fa anys que les agendes en paper van a menys, en favor dels calendaris en línia, però ja m'enteneu... Jo sóc dels segons!

La meva dona, mestra de música de professió i per vocació, és d'agenda per curs i, per tant, l'u de setembre (si fa o no fa) és la data que en marca l'inici del seu curs, com a la meva l'u de gener (si fa o no fa) marca l'inici d'un nou any, és a dir, un nou exercici...

Per als i les mestres i professorat el curs comença abans que arribi la mainada, com també s'acaba després que, al juny, la mainada comenci les vacances, i aquests són dies d'acabar de preparar el curs, de cohesionar els equips docents (que poc o molt cada curs hi ha canvis), tota una feina no sempre visible i, encara menys, valorada, però del tot necessària per a que el claustre de mestres i professorat funcioni com un equip al llarg de tot el curs.

La Sira el coneix molt bé, aquest treball, ja que el duu fent des de l'any 1999 com a mestra, i també l'ha fet, alguns anys, com a Secretària i com a Cap d'Estudis; és un compte enrere de tasques administratives, docents, pedagògiques i de treball d'equip, amb massa documents per escriure, i possiblement també massa reunions, que s'afronta amb les piles renovades i amb la il·lusió d'estrenar un nou curs, com qui estrena sabates noves!

Aquest nou inici de curs, però, la Sira se'l torna a mirar, de moment, de cua d'ull, des de la barrera i no des de l'arena, per la seva baixa laboral pel maleït Covid Persistent. Tot el curs passat se'l va passar de baixa, i de baixa també comença aquest...

Aquesta pandèmia ha trastocat moltes vides, naturalment més enllà de les que malauradament ha llevat, i com la Sira són moltes les persones que el Covid ha apartat de les seves feines, o encara pitjor, els hi ha fet tornar sense estar, encara, ni amb prou forces, ni energies, per poder-les fer. A vegades alguns criteris semblen arbitraris, i és material sensible el que està en joc.

Mentre a nivell mèdic es segueix investigant el Covid Persistent, i a nivell assistencial i terapèutic es segueix donant suport a les persones que el pateixen, caldria articular un pla a nivell laboral que contemplés adaptacions d'horaris i de tasques, i suports, alhora que caldria valorar molt bé com aterren aquestes afectacions al complex món de les incapacitats laborals. Hi ha qui no pot evitar tenir la sensació que entra en una tómbola!

Comença un nou curs escolar, i tenim un munt de deures pendents... És hora de treure-li punta al llapis!

dissabte, 4 de setembre del 2021

"Nikita". Minuts Musicals amb nom propi


Han hagut de passar anys, forces anys, per a que Elton John entrés, finalment, a la meva discoteca; quan d'adolescent vaig descobrir la música més aviat em repel·lia, no em despertava l'interès com van fer-ho altres artistes, músics i grups de rock, pop, blues, jazz...

A vegades passa, passa que simplement no és el moment; i també passa que, tard o d'hora, el talent s'acaba imposant, i l'excessiu Elton John de talent en per donar i per vendre!

"Nikita" és, possiblement, la primera cançó que vaig escoltar d'Elton John, o si més no és el primer videoclip que recordo d'ell (aquest o el de la cançó "I'm Still Standing"), quan a la televisió podies veure, i miràvem, videoclips...

La cançó, ambientada en plena Guerra Freda en el Berlín separat pel vergonyós mur, narra l'enamorament d'un turista (Elton John) d'una bonica dona militar, Nikita, de l'Alemanya de l'est. Però el polític potser no era l'únic missatge que Elton John volia enviar...

Elton John juga amb l'ambigüitat, molt pròpia d'ell, ja que Nikita és, sobretot a Rússia, un nom d'home... I aquí hi ha qui en fa altres lectures.

Polèmiques i controvèrsia a banda, la cançó és de les més conegudes del cantant, també el videoclip!



divendres, 3 de setembre del 2021

Les cites dels llibres. "El fill del xofer", de Jordi Amat


Aquest és un llibre que tenia ganes de llegir i les vacances d'estiu m'han permès gaudir-lo, a peu de platja. La lectura ha superat les expectatives que tenia, i el cert és que ja espero la pel·lícula, o la sèrie!

La vida del periodista Alfons Quintà és certament de pel·lícula, no només per ser fill de qui és, sobretot perquè és d'aquelles que després de quasi tocar el cel, baixa als inferns; és més, llegint el llibre sembla que fins i tot quan va tocar el cel, Quintà no va deixar de trepitjar mai l'infern, sobretot el seu particular infern, el que va ennegrir de sutge el seu caràcter, ja de jove, i que d'alguna manera li va espatllar la vida...

La vida d'Alfons Quintà és interessant pel propi personatge, i sobretot també pels que l'acompanyen al llarg de la seva tortuosa vida, més enllà de la transcendental figura del pare, el xofer: Josep Pla, Jaume Vicens Vives, Jordi Pujol... Jordi Amat cus una trama en la que despulla el poder polític, econòmic i periodístic de la segona meitat del segle XX, i com aquests poders es necessiten i retro alimenten.

El llibre comença amb aquesta cita epistolar:
"En aquest aspecte sempre hi ha la clau de la nostra vella discussió: per què, en el nostre país, ningú mai diu la veritat?"
Carta de Josep Pla a Jaume Vicens Vives.
Què en sabem de la veritat de Josep Pla? I de la de Jordi Pujol?
De la d'Alfons Quintà ja en sabem una mica més, gràcies a aquest magnífic llibre, tot i que la veritable es va perdre quan Quintà es va llevar la vida!

dijous, 2 de setembre del 2021

Sense miralls


El mirall no enganya, en tot cas ho fa la nostra mirada, que al contrari del mirall, excepte quan és convex o còncau, deforma o transforma la realitat. El mirall és neutre, en canvi la nostra mirada és intencionadament subjectiva, i fins i tot subversiva quan ens mirem al mirall.

La imatge mental que tenim de nosaltres mateixos no sempre coincideix, fidelment, amb la que ens retorna el mirall, i acceptar-la és un exercici diari necessari, imprescindible per a reconèixer-nos i, a ser possible, acceptar-nos tal com som. I qui som nosaltres?: el que ens mostra el mirall, o el que el mira?

El mirall, al contrari de les fotografies, ens ofereix una imatge dinàmica i actualitzada, per més que nosaltres ens esforcem a mantenir fixa aquella foto de fa anys que ens identifica, aquella imatge amarada de records i endolcida de nostàlgia...

Un dia a la ràdio parlaven de la incalculable quantitat de vegades al dia que ens mirem al mirall, o en vidres d'aparadors, de cotxes, etc., i resulta que són moltes més de les que ens pensem! Necessitem mirar-nos i, entenc, no sempre per jutjar-nos; també per a reafirmar-nos.

L'altre dia pensava com seria la nostra vida sense miralls, com seria la nostra vida sense mirar-nos tant, sense que res (ni un mirall, ni un vidre, ni l'aigua tranquil·la d'un riu) reflectís la nostra imatge als nostres ulls, sense aquesta mirada hipercrítica, possiblement la menys amable, la menys condescendent. Una vida, també, sense el mite de Narcís...

Sense miralls seria una altra vida, i nosaltres, possiblement, seríem un altres...

dimecres, 1 de setembre del 2021

Botellades a Sant Antoni de Calonge


Dissabte 14 d'agost, ja entrada la nit torno de L'Estartit després de sopar amb dos bons amics. La conversa, com sempre, és apassionada (política, llibres, música i, aquell dia sobretot, la vida!); i, com quasi sempre, cap fotografia ni "selfie"; cap piulada, ni tan sols cap història d'Instagram en deixarà constància, de la nostra trobada. Algun dia en parlaré, d'això...

Torno cap a Sant Antoni de Calonge, territori aquell dia sense toc de queda, i volto per diferents carrers cercant aparcament gratuït. És el pic de les vacances i tot és ple, també els aparcaments. Dono voltes i més voltes i, per allà on passo, veig corrues de joves fent botellades: una munió en un parc, una multitud en una zona d'aparcament, uns que es mouen d'un un carrer a l'altre...

Fa més de vint anys que, durant uns dies d'agost, estiuejo a Sant Antoni de Calonge i no recordo haver vist mai tal invasió nocturna i etílica de carrers.

A aquelles hores petites, ja amb el toc de queda activat a Palamós, els carrers de Sant Antoni de Calonge són vius d'activitat en un formigueig de joves que arrosseguen ampolles i més d'un gat!

Cansat de donar voltes i de sortejar botellades decideixo aparcar en zona blava, pagar un tant i l'endemà, que ja serà un altre dia, aparcar de nou el cotxe, quan la llum del sol hagi foragitat els noctàmbuls joves, en zona gratuïta, que de dia hi ha més moviment.

Tornant a peu cap a l'apartament després d'haver aparcat i pagat, encara em topo amb més botellades i, per un moment, penso i desitjo que aquells també haurien de ser carrers tocats per la vareta màgica del toc de queda...

Potser aquest és el problema, no és confondre la llibertat amb el llibertinatge, sinó voler resoldre les botellades a base de tocs de queda...