dijous, 30 de juny del 2022

Ponts que ja no hi són


Si us digués de quedar, a la ciutat de Girona, al pont de Can Vidal, sabríeu anar-hi?

Si a mi em diguéssiu de quedar a la Plaça de la Sardana jo faria camí cap a Sant Daniel, camí dels Àngels, i possiblement no ens trobaríem si vosaltres m'esperéssiu a la citada plaça, indret de la devesa on fa anys hi havia el pont de Can Vidal... Quin embolic, no?

El pont de Can Vidal forma part de la Girona desapareguda i ja no hi ha ni el pont ni Can Vidal, una fàbrica de gasoses que hi havia just al costat del pont que al seu dia unia la Ronda de Ferran Puig amb la Devesa, salvant el pas del riu Güell, que aleshores passava per allà.

Precisament aquest pont se'l va endur una tromba d'aigua de les importants inundacions que es van produir a Girona l'octubre de 1940, i amb l'enderrocament del pont va morir, entre d'altres persones, Hermógenes Huarte Goría, l'alferes Huarte, a qui anys més tard van homenatjar dedicant-li un pont (amb fins a tres ubicacions) sobre el riu Onyar.

Un altre pont que ja no hi és, a Girona, és el del Rellotge, que es trobava un xic més al nord que el de Can Vidal i que unia l'avinguda Ramon Folch amb la Devesa, també sobre el riu Güell abans de desembocar a l'Onyar, a l'alçada de la caseta dels lavabos, popularment coneguda com "el rellotge".

Aquest pont, també construït per Eiffel, ja no és a Girona però fa 59 anys que, de la mà de Josep Maria de Toca, va arribar a Palamós i 54 que és sobre la riera Aubi. Bonica història la d'aquest pont, al que a Palamós li van donar més corda, una nova vida...

Si jo pogués construiria un pont, un pont que em permetés travessar el present i anar-me'n al passat; més que amb un DeLorean, al passat m'agradaria arribar-hi travessant un pont i fer-ho sense perdre la consciència d'ara, del meu present i trepitjar la ciutat de fa cent anys, o dos-cents o més, i reconèixer carrers, places i edificis que encara hi són, i descobrir els que, com aquests ponts, per un motiu o un altre, ja no hi són

Com Girona, també nosaltres tenim ponts que ja no hi són...

dimecres, 29 de juny del 2022

Avancem la tornada a secundària


Una de les novetats del curs vinent, 25% del castellà a banda, és l'avançament del curs escolar; l'alumnat d'educació infantil i primària començaran el dilluns 5 de setembre, el de secundària (ESO, batxillerat i cicles formatius) el dimecres 7 de setembre.

Que lluny queda, més de vint anys, quan la data clàssica d'inici de curs era el 15 de setembre... Certament no cal tornar-hi i ja està bé que la tendència aquests darrers anys hagi estat reduir els dies de les vacances d'estiu, avançant l'inici del curs escolar.

El proper curs es fa una accelerada en aquest sentit, passat del fins ara habitual 12 de setembre al 5 i 7 de setembre. La mesura ha generat controvèrsia, inquietud i indignació en la comunitat educativa, més per la mesura en sí per com s'ha pres: de forma unilateral des del govern.

Altra vegada pesa el com, més que el què, i el com també inclou la forma precipitada, sense avís previ i per sorpresa en què es fan massa coses al Departament d'Educació i que posen en crisi la literalitat d'un concepte clau: la planificació.

D'aquí, per exemple, tanta manifestació i indignació de docents aquest darrer curs, de docents i de bona part de la comunitat educativa. La trista realitat és que el Departament d'Educació fa i desfà sense fomentar realment la participació (sí formalment, d' això en podem parlar algun altre dia...) i a la resta sembla que només ens queda el dret a la rèplica, i a la "pataleta"...

El cas és que ara que ja s'ha acabat el curs escolar el Departament d'Educació ha fet un vídeo sobre les virtuts de l'avançament del curs escolar i, què voleu que us digui, el vídeo de l'avançament de la tornada a secundària els hi ha quedat una mica carrincló, fins i tot excessivament frívol...

De debò, Departament d'Educació, destaqueu aquest argument per avançar el curs escolar?

dimarts, 28 de juny del 2022

El goig d'una troballa


Dies enrere, preparant una nova entrada per la secció "Minuts Musicals localitzats" vaig fer una cerca a Google sense massa esperança de trobar-hi, sencera, la cançó que estava buscant: els "Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens".

La sorpresa va ser meva, i va ser doble! D'entrada perquè sí, hi havia una gravació sencera de la cançó, que no és d'aquestes de 3 minuts com les que volen les emissores de ràdio, sinó llarga com "Babe I’m Gonna Leave You" dels Led Zeppelin, quasi set minuts!

Si la primera sorpresa va ser trobar una gravació de la cançó, la segona va ser descobrir qui cantava: la Teresa Carbonell! Qui és la Teresa Carbonell?, em preguntareu... Doncs és la Teresa de Can Tomàs de Cantallops i més que com a cantant jo la tenia (i tinc) com una gran cuinera! No en va fins fa ben bé mig any va estar davant dels fogons del restaurant Can Tomàs, el bell mig de la Plaça del Fort de Cantallops!

La gravació té la seva història... La seva filla, la Montse, i un seu nebot feien un treball de Segon de BUP (el 4t d'ESO d'ara) sobre cançons i ella li va demanar a la seva mare si la podia cantar, mentre la gravava amb una cinta de casset. D'això en deu fer, no sé, entre quaranta i cinquanta anys! Del treball en deuria treure bona nota, entre d'altres gràcies a la bona interpretació de la cançó de la seva mare!

La gravació deuria romandre ben endreçada fins que un dia, molts anys després, arrel d'una cerca del projecte Càntut per identificar un senyor que cantava una cançó en una mena de festa de final de la verema, va resultar que la gravació s'havia fet a Can Tomàs, segurament amb el mateix radiocasset amb el que la Montse va gravar la seva mare...

El cas és que cercant una veu, la d'en Jaume Quintana i Masó, en "Patllari", se'n va descobrir una altra, la de la Teresa Carbonell. Quin goig de troballa, i quina il·lusió descobrir tota aquesta història a Cantallops el dia de Sant Joan, tot esperant la processó de baixada...

dilluns, 27 de juny del 2022

Davant la tanca de Melilla


El diccionari no és massa generós amb la definició d'immigrant: "Que immigra."

Ho és més amb la definició de refugiat: "Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n’ha hagut d’emigrar a conseqüència d’esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d’un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons."

A l'esquifida definició d'immigrant no hi surten tres paraules que sí apareixen a la de refugiat: persona, acollida i drets. Mentre el refugiat és una persona que emigra, que se l'acull i que, tot i ni tenir els mateixos que els autòctons, té uns drets, l'immigrant sembla que no és ni persona, ni se l'acull i els drets ni hi són ni se'ls espera! Tant costaria afegir persona a la definició d'immigrant? Persona que immigra...

La tanca de Melilla ha estat una vegada més tràgic testimoni de l'abisme que hi ha, davant la frontera, entre les persones que emigren i les persones refugiades; el diccionari naturalment no en té cap culpa, però em temo que aquesta despersonalització és massa profunda i no sé si és per color de pell, per la pertinença a altres cultures o per tot plegat que mentre nosaltres (i els nostres governs, i Europa, i la comunitat internacional...) aboquem els esforços necessaris (i així ha de ser) per acollir les persones refugiades, a les persones immigrants no els hi concedim, ja no el dret a viure dignament, sinó a morir dignament, deixant que morin ofegades al Mediterrani o davant la tanca de Melilla...

Nosaltres, en general, som una mica com el diccionari: poc generosos amb les persones que immigren, més amb les refugiades. És clar que possiblement més que ser un reflex del diccionari, el diccionari és un reflex de nosaltres mateixos; tristament el diccionari ens delata.

dissabte, 25 de juny del 2022

Minuts Musicals localitzats a Requesens


Ahir a Cantallops va haver-hi processó; sí, no totes es fan per Setmana Santa! Diu la tradició que en processó, el dia de Sant Joan, la gent de Cantallops puja a Requesens, però no al castell sinó al veïnat.

Encapçala la processó una dona del poble, que carrega una imatge de la Mare de Déu dels Dolors; durant el trajecte es fan parades, algunes per fer una oració, d'altres per a fer un mos...

Arribats al veïnat de Requesens la Mare de Déu arriba a l'ermita de Santa Maria i és allà, en plena missa, quan es produeix per mi un dels moments més emotius del dia: el cant dels Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. No us ho puc explicar, s'ha de veure, s'ha de viure!

No sempre puc anar-hi, però sempre que hi he anat els he cantat amb una devoció que em sorprèn a mi i tot. Si m'he de confessar mai devot d'alguna Mare de Déu, sens dubte és a la de Requesens, que d'una o altra manera és ajut i guia... 

"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens.
"

divendres, 24 de juny del 2022

"Les idees, clares..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


"Les coses clares i la xocolata espessa", diu que dita que ens convida a parlar de les coses amb claredat, a dir-les pel seu nom i deixar l'espessor per la xocolata...

No sempre diem les coses amb la claredat que ens agradaria o requeriria la situació, tot i que a vegades quan ens les diem a nosaltres mateixos són més clares que un cel sense núvols...

És clar que altres vegades l'espessor la tenim a les pròpies idees, més que a la xocolata, i llavors no ens aclarim ni nosaltres mateixos.

Una interessant variant de la frase d'inici és la que va deixar-nos Joan Fuster:
"Les idees, clares; els sentiments, confusos."
Em pregunto quantes vegades l'espessor de les nostres idees és simplement conseqüència de la confusió dels nostres sentiments, que al final el que sentim, el que pensem i el que fem (sentiments, idees i accions) són vasos comunicants, i no estancs...

En tot cas, de la mateixa manera que poden trontollar els nostres sentiments, també poden fer-ho les idees, trontollar i esdevenir, per moments, tèrboles; fins que de nou s'aclareixen...

Que bona, per cert, la xocolata espessa!

dijous, 23 de juny del 2022

Reunió de barri


La crida era clara: "A Pont Major fem reunió de barri". La crida convidava als veïns i veïnes a assistir-hi i participar-hi i el cert és que la convocatòria va donar fruit. Déu n'hi do la gent que va venir i, sobretot, participar.

Aquestes reunions requereixen un mínim de planificació i per tal d'ordenar el debat, i evitar la sempre temuda olla de grills, es va dividir la reunió en quatre temes: mobilitat (vitalitat, circulació, voreres i senyalització), neteja, seguretat i actes festius.

Va ser obrir el torn de paraula i de seguida van haver-hi intervencions, moltes (la majoria) des de la queixa, subratllant el que no va bé, el que caldria millorar, el que resta pendent.

Van aparèixer problemes crònics i també aflorar problemes nous, problemàtiques sobretot de convivència, algunes un punt esfereïdores... No tot van ser queixes, també es va parlar en positiu dels actius del barri, entre ells la pròpia trobada, senyal inequívoc que quelcom es belluga al Pont Major.

De la reunió en vaig treure, com a mínim, aquestes tres conclusions:

  1. La gent té ganes i necessita que se l'escolti
  2. Es confirma la sensació generalitzada que l'Ajuntament no vetlla ni es preocupa prou pel barri i els veïns i veïnes
  3. Tenim unes famílies joves motivades i amb ganes d'implicar-se a la vida del barri i de l'Associació de Veïns

La reunió de barri va ser molt positiva i més que un punt d'arribada va ser un punt de partida... Seguirà, seguirem!

dimecres, 22 de juny del 2022

Jugar a primera divisió


Arribar a primera és tota una gesta, mantenir-s'hi és el veritable repte i triomfar-hi és un somni que només algunes vegades es fa realitat. L'esport gironí, tot i que és modest, també ha tastat en alguna ocasió la mel de la victòria guanyant títols, però ja sabem que l'èxit o el fracàs no només es mesura aixecant copes...

Girona sumarà, la temporada vinent, dos equips més a la màxima categoria estatal de futbol i bàsquet masculí als ja presents de bàsquet femení i hockey masculí, completant així un pòquer d'equips que defensaran la seva posició a l'elit de cada esport. 

L'Uni Girona, l'equip femení de bàsquet, fa anys que està entre els millors equips a nivell estatal i essent fins i tot un equip de referència a Europa; el masculí de hockey, el Girona CH, ha s'ha guanyat la permanència a l'elit salvant el "play out" i seguirà rodant a l'OK Lliga... Què podem esperar del Girona FC i del Bàsquet Girona la temporada vinent? 

És evident que la realitat (el pressupost) situarà els dos clubs entre els modestos de les respectives categories, potser també entre els candidats, d'entrada, a perdre-la, tot i que ja sabem que el pressupost no ho és tot, tampoc en l'esport

El Girona FC, plenament consolidat a la segona divisió, si no pot mantenir-se a primera és dels que ha d'aspirar a fer la molla, a moure's entre la primera i la segona divisió. És clar que l'ideal seria que es mantingués a primera molts anys i que fins i tot pugés un graó l'ambició i, com deia dilluns un eufòric Michel, apuntar a Europa... Bé, no vulguem córrer massa! 

El Bàsquet Girona és un projecte jove però no tendre ni immadur. El Marc Gasol president ha fet créixer a foc lent un equip que el Marc Gasol jugador ha accelerat i alçat fins a la ACB; ara l'objectiu és que Girona torni a ser plaça estable de bàsquet a nivell estatal. La tasca no serà fàcil però el camí el marca un altre equip català modest, el Manresa

Girona FC i Bàsquet Girona ja estan treballant per remodelar els equips i adaptar-los a les exigències de la màxima categoria. Feina fosca de despatxos que després, confiem, haurà de brillar al camp i a la pista. Si jugar a primera divisió és un somni fet realitat tan de bo que quan ens despertem encara hi siguem... 

dimarts, 21 de juny del 2022

Girona, 19 de juny


Fa quasi 30 anys els mítics Umpah-pah cantaven...

"Ei noi! No cal que espantis mosques
Ei! Girona fa olor a sants
Ei! Guaita l'arcàngel
Ei noi! Girona és immortal
Ei noi! Girona és immortal
Ei noi! Girona és immortal"

A "Novembre" (Bordell, 1994) Umpah-pah parlava de les Fires de Sant Narcís, d'"olors de pixum enmig de crits d'alcohol i ampolles"... Les "nits de coragre" que descrivien a la cançó són aquests dies de juny nits d'eufòria, però no la del concurs musical de TV3 sinó eufòria pel doble ascens del Girona FC i del Bàsquet Girona!

Aquestes darreres dues nits els carrers de Girona s'han inundat amb la riuada blanc i vermella de celebració d'un fet tan històric com inèdit: el doble ascens. El calendari, a vegades tan inoportú com capritxós, ha engendrat una nova data històrica gironina, el 19 de juny, just la vigília d'una altra data cèlebre, el 20 de juny, data del primer atac de les tropes napoleòniques, no sempre celebrada i fins i tot d'infaust record, que també ens parla de la Immortal Girona.

Relatava anys enrere Enric Mirambell, cronista de la ciutat, el motiu pel qual a Girona hi ha un carrer amb aquesta data. A l'article "L'avinguda del Vint de Juny" (Diari de Girona, 7 de març de 2010):

"La nit del 20 de juny d'aquell any 1808, previs uns moviments de dispersió per desorientar els defensors i evitar que es concentrin en el lloc de l'atac, aquest es produí contra el baluard de Santa Clara. Baluard que es trobava en l'espai limitat pels actuals carrers Àlvarez de Castro, Gran Via, Coll Turbau i Ferran Agulló. Aquell primer atac fou rebutjat per un destacament del Regiment d'Ultònia i un grup de paisans armats, dirigits tots per Julián de Bolívar, que s'havia convertit en cap de la defensa de la ciutat."

Qui sap si algun dia algun carrer, plaça o racó de Girona es dirà 19 de juny i, parafrasejant Enric Mirambell algú escriurà...

"La nit del 19 de juny d'aquell any 2022..."

dilluns, 20 de juny del 2022

Acabar el curs abans d'hora


Hi ha partits, sobretot de bàsquet o de handbol, que s'acaben segons abans que s'esgoti el temps, que el cronòmetre marqui el final del partit. Passa quan el partit està sentenciat, quan el resultat és prou clar i els jugadors, fins i tot si ataquen els que perden, renuncien a jugar els darrers segons, es desentenen de la pilota i comencen a saludar-se i, els vencedors, a celebrar la victòria.

Això és el que està passant, si fa o no fa, amb gran part de l'alumnat de 4t d'ESO de l'institut de la meva filla petita. Tot i que oficialment el curs no finalitza fins el dia 22 de juny, hi ha alumnes que, una vegada graduats a mitjans de la setmana passada ja donen pràcticament el curs per acabat.

Suposo que en moltes famílies es va debatre i discutir si l'alumnat havia d'anar o no a classe, ja que davant l'imperatiu de l'obligatorietat d'assistir-hi part de l'alumnat argumentava que a classe eren pocs i igualment no feien res, res més que morir-se de calor!

Aquest curs sembla que s'ha produït la tempesta perfecta: Educació re planificant (improvisant?), el professorat re programant a contra rellotge i no atrapant la feina, l'alumnat desmotivat amb el partit resolt i una onada de calor que convida més a quedar per anar a la piscina d'algun amic que a classe.

La meva impressió és que, com es diu en castellà, aquí s'han ajuntat la gana (professorat desbordat) amb les ganes de menjar (alumnat sense ganes d'anar a classe) i sembla haver-se aplicat una flexibilitat (per a mi un deixar fer) que fa un flac favor al sistema educatiu i a la qualitat de l'educació.

En quin moment hem permès que això passi? Som conscients que aquest desori també accentua les desigualtats? De què serveix avançar l'inici del curs escolar si igualment hi ha qui l'acaba abans?

Són més preguntes les que em ronden pel cap i sobretot n'hi ha una que m'inquieta: perquè m'he de discutir amb la meva filla petita sobre si ha d'anar o no a l'institut si el curs encara no s'ha acabat?

Aquests dies, encara que no hi hagi exàmens, precisament perquè no hi ha exàmens i l'avaluació ja està feta són ideals per a fer altres activitats, per a seguir aprenent i compartint, però entre una cosa i l'altra aquests darrers dies de curs s'han devaluat ben bé com si fossin els minuts de les escombraries.

Educació, el professorat, l'alumnat i les famílies ens estem equivocant, cadascú amb el seu grau de responsabilitat, certament, però ens estem equivocant i de molt. Caldrà fer una reflexió conjunta i des de l'AMPA demanarem fer-la al Consell Escolar. Fins que no s'acaba el temps potser no hi ha partit, potser ja no hi ha classes, però sí hi ha institut.

dissabte, 18 de juny del 2022

Minuts Musicals localitzats a la lluna


Ens agradaria tenir-la en un cove però ja sabem que això és missió impossible! Podem conformar-nos, com cantaven Sau, en tenir-la reflectida dins la copa...

"Sé molt bé que des d'aquest bar
Jo no puc arribar on ets tu,
Però dins la meva copa veig
Reflexada la teva llum
, me la beuré;
Servil i acabat boig per tu."

A la lluna, se suposa, ja hi hem anat. Dic se suposa perquè hi ha qui encara defensa que tot plegat va ser un muntatge. Hi hem anat i tornat, i hi ha qui sembla estar-hi tot sovint, com a mínim a la de València!

La lluna és com un metrònom i marca el compàs de la nostra vida amb el seu cicle: ara nova, ara creixent, després plena, desprès minvant... La lluna, a més, sempre hi és encara que no ho sembli, encara que es camufli, i tot i no tenir llum pròpia la que ens regala del Sol és un far!

I és que excepte l'estúpid, que només mira el dit de qui l'assenyala, a la resta ens encanta, fins i tot embadaleix, mirar-la.

Hi ha qui també la canta, li canta...







divendres, 17 de juny del 2022

"La joventut..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Quan es deixa de ser jove? Quan vaig deixar de ser jove? Oficialment als trenta anys, se suposa, quan ja no valen ni carnets jove, ni targetes bancàries jove i on les ajudes per a la contractació de joves marquen una frontera infranquejable: si la persona a contractar té trenta anys o més, res d'ajuda!

És clar que una cosa és ser jove i l'altre sentir-se'n, suposo que com de català, espanyol, europeu o el que vulgueu... Perquè jo als trenta anys, a banda de sentir-me jove, encara me'n considerava, contradient l'oficialitat del terme i per més que algun marrec ja m'hagués tractat de senyor!

És aquesta, realment, la frontera de la joventut? Quan la resta de la gent, la resta del món, deixa de veure't jove? Per més que ens esforcem a remar contracorrent, per més que maldem per cercar l'elixir de la joventut eterna, no som joves tota la vida...

Suposo que és per això que, arribat a aquest punt, Joan Fuster va dir:
"La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades."
M'agrada com ho diu Joan Fuster; no diu no som sempre joves, sinó no som joves dues vegades; si ja he estat jove una vegada, senyal inequívoc que ja no ho sóc!

dijous, 16 de juny del 2022

Quan no hi som...


Deixeu-me aclarir d'entrada que quan dic "quan no hi som" em refereixo a quan no som a les reunions, trobades, etc... No a quan ens morim!

La llegenda, que no és únicament urbana sinó universal, diu que si no assistim a una trobada o reunió a la que hem estat convocats correm un elevat risc que tard o d'hora es parli de nosaltres, que ens acabin criticant, criticant per mal, és evident!

Per això jo procuro ser-hi, i si puc ser-hi fins al final, que qui abandona abans d'hora també li toca el rebre! Sí, segurament arribats a aquest punt ja ho heu pensat: m'acabo de delatar. Ei, però qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra!

Tampoc cal fer-ne un drama, és una qüestió d'oportunitat; quan no hi som és quan els altres poden parlar de nosaltres i fer-ho sense la necessitat de ser tan considerat, pulcre, diplomàtic o fins i tot educat.

Segur que hi ha estudis d'alguna universitat, més o menys pomposa, que han aprofundit en aquesta matèria, en aquest fenomen. A més aquesta qüestió esdevé encara més interessant quan, d'un grup més o ments estable, en diferents trobades falten diferents persones, pel que aquí tot el que es diu i el que passa és molt més ric.

Imaginem un grup de 5 persones; se'n troben quatre i parlen, posem per cas, de "B": que si ha fet això, que si va dir allò, que si tal cosa, que si tal altra... Un altre dia falta "E" i "B", que no hi era la darrera vegada, naturalment també participa de la festa i parla d'"E"... I un altre dia falta "A" i és evident que "B" i "E", juntament amb "C" i "D", també (mal) parlen d'"A"...

No cal que segueixi, que sabeu tan bé com jo de què va tot això. Tampoc cal que entri en totes les variables, en les fílies i fòbies internes que fan que cadascú es moduli en funció de (1) de qui es parla i (2), encara més important), amb qui es parla.

Sembla evident que aquesta dinàmica pot semblar perillosa, fins i tot temerària i incendiària, però en intensitats baixes i dosis moderades ajuden, em sembla, a cohesionar grups, ja que permeten perfilar arestes sense malmetre res; és clar que si en comptes de la llima algú fa servir el ribot, el resultat pot ser perniciós, el dany pot ser irreversible.

Les persones som material sensible, d'aquell que cal transportar, per la vida, sota l'advertència de "precaució, fràgil!" Assumint aquest risc, està bé que no sempre hi siguem, ni que ho sapiguem tot...

dimecres, 15 de juny del 2022

JJOO sense esperit


Jocs Olímpics d'Hivern sí o Jocs Olímpics d'Hivern no? És aquesta la qüestió?

Aquests dies al diari El Punt Avui entrevisten defensors i detractors a la candidatura dels Jocs Olímpics Pirineus - Barcelona 2030 i tothom té les seves raons, raons que no sempre són excloents. Bo i reconeixent que hi ha escala de grisos, la pregunta exigeix d'entrada una resposta binària (sí o no) i després la resposta es pot matisar.

D'arguments a favor i en contra n'hi ha molts, alguns són estrictament polítics, d'altres ideològics (que no és el mateix), d'altres econòmics i també s'hi han afegit els de la sostenibilitat. Arguments que sostenen les posicions favorables i les posicions contràries, perquè cadascú té els seus arguments, les seves raons, els seus interessos

Jo que m'ho miro de lluny, a distància, trobo que en tota aquesta aquesta història de la candidatura catalana, l'aragonesa i la frustrada conjunta hi falta un ingredient que hauria de ser essencial, bàsic, imprescindible: l'esperit olímpic.

L'agermanament, solidaritat i amistat entre els països, els pobles del món, a través de l'esport, aquest ideal de confraternitat és el que, en teoria i segons el baró de Coubertin, alimenta l'esperit olímpic i en el cas de la candidatura catalana, aragonesa i la frustrada conjunta aquest esperit brilla per la seva absència.

Les relacions entre Catalunya i Aragó, entre els dos governs i en relació amb el d'Espanya, no s'han significat per aquestes virtuts, més aviat tot el contrari; Catalunya endins tampoc respirem un clima d'esperit olímpic per la candidatura Pirineus - Barcelona 2030 i tot plegat, tinc la impressió, fa més nosa que servei.

No sé si una candidatura olímpica sense una mínima dosi d'esperit olímpic té massa recorregut; si jo fos del Comitè Olímpic Internacional potser miraria cap a altres candidatures més solidàries i fraternals, que aquí no parem de tirar-nos els plats pel cap.

Jocs Olímpics d'Hivern sí o Jocs Olímpics d'Hivern no?
Si aquesta és la qüestió, sense esperit olímpic, per mi rotundament no. No ens mereixem aquests jocs; discutim després si serien necessaris o no...

dimarts, 14 de juny del 2022

La companya de Keanu Reeves


El cinema és una extraordinària fàbrica de somnis i fantasia, en ocasions d'art i també, per bé i per mal, és una fàbrica de "cultura" en la seva accepció antropològica: "Conjunt  de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat."

El cinema ha influït en la moda, en els hàbits de consum i en molts altres aspectes, més o menys tangibles, més o menys evidents, de forma més descarada o més subtil, de la nostra concepció del món. A vegades, malauradament poques, per trencar una llança, la majoria per a consolidar el discurs dominant a mercè dels interessos de sempre i dels de sempre.

Hi pensava l'altre dia veient els comentaris que havia suscitat la foto de Keanu Reeves amb la seva companya. La falsa controvèrsia venia per la buscada sorpresa per l'aspecte físic de la companya de l'actor, un aspecte molt d'acord amb la seva edat, i l'accent no es posava en la diferència d'edat (ella és més jove que ell) sinó que ella podia semblar més gran.

Al cinema, tradicionalment i en general, el personatge masculí és el protagonista i el principal femení es situa en segon pla (parella o amant) i sobretot sol ser més jove, a vegades molt més jove que ell.

Rere les càmeres, en tot el que envolta el cel·luloide, passa tres quarts del mateix, essent-ne un dels clars exemples el meu estimat coetani Leonardo DiCaprio, que sempre ha tingut per parella dones de menys de 25 anys, independentment de la seva edat.

En el rerefons dels comentaris sobre la companya de Keanu Reeves hi la creença que alimenta aquesta pregunta: què fa Keanu Reeves amb aquesta dona gran quan podria estar amb una de molt més jove? És la mateixa perplexitat que desperta en moltes persones la foto de l'actriu Cate Blanchett amb el seu home, en aquest cas no per edat sinó per (suposada) bellesa.

Les actrius es queixen que a partir de certa edat es tornen invisibles i que fins i tot són actrius més joves les que protagonitzen personatges de la seva edat. Actor madur, actriu jove; aquest és el clixé predominant a la indústria del cinema, una indústria encara molt masculina, i masclista, en els llocs de poder.

Per cert, la companya de Keanu Reeves es diu Alexandra Grant i és una artista visual nord-americana; i no entenc perquè hi ha qui diu que sembla tan gran... Jo la trobo molt jove, només té un any més que jo!

dilluns, 13 de juny del 2022

Si fos boxa el Girona hauria guanyat per punts...


Si fos boxa el Girona hauria guanyat per punts el primer assalt; però és futbol, aquí manen els gols i el primer assalt, l'anada de la promoció d'ascens, va acabar amb empat a zero entre el Girona i el Tenerife.

El Girona va jugar millor, va dominar el partit i va tenir més ocasions i més clares per marcar i desfer l'empat, però li va mancar encert, tan sols li va mancar encert.

L'empat va ser molt celebrat pels seguidors tinerfenys, ben bé com una victòria, conscients que la tornada es jugarà diumenge vinent a l'Estadi Heliodoro Rodríguez López i que d'acabar partit i la possible pròrroga en empat, l'ascens serà pel Tenerife

És a dir: per joc, domini i ocasions si fos boxa el Girona hauria guanyat per punts, tot i que en realitat en cas d'empat a la tornada qui té tots els punts per pujar, totes les de guanyar, és el Tenerife, que va acabar en millor posició que el Girona a la lliga regular. 

Així doncs, al Girona només li val la victòria a la tornada per pujar de nou a la primera divisió, i tant li fa que aquesta temporada a la lliga regular el Tenerife hagi guanyat els dos partits. Serà una final i ja sabem que en una final pot passar de tot! 

Veurem què passa diumenge vinent, veurem com va el partit; tan de bo el Girona jugui bé i, sobretot, tingui més encert i pugui guanyar el partit. Per al proper combat, per al darrer partit no s'hi valen els punts, cal guanyar i deixar KO el Tenerife.

O ascens o KO. Qui ha dit por? 

dissabte, 11 de juny del 2022

Minuts Musicals localitzats a Nebraska


"On comença l'oest". Així es va promocionar turísticament durant uns anys l'estat nord-americà de Nebraska, tot i que per promoció la que Bruce Springsteen va fer-li fa quaranta anys publicant el disc "Nebraska", que com l'estat està farcit de paisatges àrids i una certa desesperança.

És d'esperar que en la seva propera gira europea, que s'iniciarà a Barcelona amb dos concerts a finals d'abril de l'any vinent, Bruce Springsteen s'enfundi l'harmònica i acompanyada de la guitarra canti cançons com aquesta, us transporti als qui hi assistiu a Nebraska...

divendres, 10 de juny del 2022

"I morir deu ser..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Ens agradaria que la mort fos com l'horitzó, que s'allunya al mateix ritme que ens hi apropem i sempre el tenim allà, visible però inabastable

No, la mort no és un horitzó que s'allunya sinó tot el contrari, és un horitzó que s'apropa irremeiablement i en ocasions es precipita inesperadament. 

Ens espanta la mort i espanta morir, tot i que hi ha qui diu que viure és una forma de morir... No morir ha de ser una altra cosa, morir deu ser una altra cosa.  

En un dels seus aforismes Joan Fuster ens va dir:

"I morir deu ser deixar d’escriure."

Jo si de cas, de moment, no deixaré d'escriure... 

dijous, 9 de juny del 2022

Amb un nus a la llengua


Amb el menjar no s'hi juga, amb la llengua sí. També es juga, políticament, amb l'educació, tot un clàssic, i quan el joc és amb la llengua a l'educació es fa carambola!

I aquí estem, al cap del carrer, i així estem, amb un nus a la llengua amb la llei del català i el 25%. La virtut d'aquesta llei possiblement també és el seu principal defecte: ha generat un gran consens tot i que cada un dels grups que li ha donat suport en fa lectures diferents, naturalment interessades, que poden semblar contradictòries: blinda el català com a llengua vehicular alhora que dóna (més) ales al castellà.

A mi no sempre em molesten les contradiccions, la meva vida és una contradicció constant; el que m'inquieta és que no tinc clar que aquesta llei del català representi un punt i final, tanqui per sempre més (ni per un instant) la polèmica, apaivagui les ganes de trencar amb el model d'immersió. En temo que serà un punt i seguit i que la llengua seguirà essent, dins l'escola, armament polític.

I sense desmerèixer el paper fonamental que la llengua juga en tot sistema educatiu la percepció és que, sense tenir clar que hem guanyat aquesta batalla, en d'altres sembla que ja no hi plantem cara.

Potser el que més em dol és que fa la sensació que ja fa molts anys que, contradient la Norma, el català ja no és cosa de tots. I em sap greu no saber identificar quan va deixar de ser-ho... Qua hi penso se'm fa un nus a l'estómac, un nus a la gola i sí, també un nus a la llengua.

dimecres, 8 de juny del 2022

Els deures de la mobilitat escolar sostenible


Ens apropem a final de curs i no cal esperar a tenir les notes per saber que a nivell de mobilitat escolar a Girona tenim deures pendents.

No ho tenim tot per fer, és cert, que entre una cosa i l'altra ja s'ha anat avançant, tot i que no prou, no suficientment. Una cosa poden ser els camins escolars segurs, l'altra la designació de les coordinacions de mobilitat, però resta molt per fer i per millorar.

D'entrada convé recordar que ara ja sabem, científicament, que la contaminació de l’aire i el soroll influeixen negativament en el rendiment escolar, pel que les escoles i el seu entorn haurien de tendir a ser, dins les seves possibilitats, entorns més pacificats a nivell de trànsit, més lliures de contaminació i sorolls.

La Zona de Baixes Emissions pot contribuir-hi, naturalment, però caldria prendre més mesures. Una és promoure més la mobilitat sostenible per a que l'alumnat accedeixi a les escoles, mitjançant el transport urbà o l'ús de la bicicleta. Aquestes mesures requereixen planificació i inversió, i sobretot una millor coordinació entre les àrees d'educació, mobilitat i sostenibilitat.

I és en aquest punt, en aquesta coordinació, que també hi ha molt marge de millora. Per començar potenciant la participació de les famílies, representades per les AFA i AMPA, en els espais de treball i decisió, per exemple en relació al treball que l'Ajuntament fa amb les coordinacions de mobilitat de les escoles de primària, un espai de treball en el que les famílies de moment no hi tenim veu, tampoc vot.

També la implicació dels instituts en aquest espai de treball, que la mobilitat sostenible i els entorns pacificats no han de ser només cosa de l'educació primària. Les AFA i AMPA de secundària també volem involucrar-nos, empènyer, per disposar d'uns entorns més pacificats, d'una mobilitat més sostenible al voltant dels instituts.

I un pas més seria establir un espai de treball més permanent entre mobilitat i educació, construir els vasos comunicants necessaris que permetin que la planificació educativa no es faci, com es fa ara, a cegues i d'esquenes a la mobilitat, quan precisament la mobilitat és un factor clau, i crític, de la planificació escolar.

La planificació escolar i la mobilitat han d'esdevenir actius per a combatre la segregació escolar, per a fomentar l'equitat educativa, i alhora per a promoure una mobilitat més sostenible, menys contaminant, que no només contribueixi a la millora de la qualitat de vida de tothom, que contribueixi també a la millora del rendiment escolar.

Tenim deures pendents, també les AFA i AMPA, i tenim ganes de ser-hi i de fer-los. No es pot planificar la mobilitat escolar sense comptar amb les famílies. Per nosaltres no serà ni quedarà...

dimarts, 7 de juny del 2022

La tercera serà la vençuda?

No, no diré que ja ho vaig dir perquè no vaig fer-ho. No vaig dir que hi creia, que el Girona remuntaria l'eliminatòria contra l'Eibar. De fet no vaig dir això ni el contrari, que ja estava sentenciat

No vaig dir res de res, tot i que reconec que després de perdre l'anada a Montilivi vaig pensar que poca cosa podria fer el Girona a Ipurua, que l'infortuni ja s'havia acarnissat prou amb l'Eibar quan al darrer minut de la darrera jornada va perdre l'oportunitat d'ascendir directament.

Afortunadament hi ha qui sí va creure en la remuntada, començant per Míchel, l'entrenador, l'equip i sobretot els socis i aficionats que es van desplaçar fins a Eibar.  Potser la fe no mou muntanyes, però sí fa fer més de 600 kilòmetres! 

En fi, ara que ja ningú pot fer res, de moment, per l'infortuni de l'Eibar potser és el moment que els astres s'alineïn i facin quelcom per l'infortuni del Girona, que jugarà per tercera vegada consecutiva l'eliminatòria final per pujar a la primera divisió i seria molt trist que per tercera vegada consecutiva es quedés a les portes de l'ascens

Si el futbol li deu un ascens a l'Eibar, més encara li deu al Girona en fase de promoció, després de les dues darreres fallides. La tercera és la vençuda, va dir Stuani, i tan de bo sigui així per més raons, històriques o futbolístiques, que pugui tenir el Tenerife.

La tercera serà la vençuda? No m'atreveixo a fer cap pronòstic, que no n'encerto ni un, tan sols m'atreveixo a expressar un desig: que aquest any sí, el Girona torni a primera, que la tercera sigui la vençuda! 

dilluns, 6 de juny del 2022

En Sanz sempre hi era


He plantat un arbre, he tingut tres filles i no he escrit cap llibre, però durant uns quants anys vaig militar en un partit polític, el PSC.

És una etapa de la meva vida de la que no en renego, al contrari, la reivindico i l'agraeixo; va ser una etapa per moments molt intensa, plena de vida, coneixences i experiències, també de lliçons i aprenentatges, de lliçons de vida, més enllà de les polítiques.

Quan penso en aquella etapa, quan recordo aquells anys, en les innumerables reunions i assemblees de l'agrupació de Girona, o de la federació de les comarques gironines, en actes polítics, mítings o altres trobades hi ha una sempre una constant, en el record apareix una persona que sempre se'm fa present, que sempre hi era: en Jesús Maria Sanz.

En Jesús Maria era un militant de base, però no dels que paga la quota i vota cada quan toca, un militant dels que s'implica i participa, dels que intervenia en les reunions i assemblees i ho feia sense més ànim que contribuir, aportar i formar part, sense perseguir cap càrrec electe i col·laborant sempre a fer més fluida la dinàmica interna del partit. Per ell el partit era un nosaltres, un espai de treball i lluita compartits, mentre per altres era evident que el partit era un jo...

Inesperadament en Jesús Maria Sanz López es va morir la setmana passada; amb ell se'n va una part del PSC que jo he estimat; també una part del PSC i de la Girona que mantenia viu el record del meu pare i viu el record i testimoni del "pallaquista" PSC - Reagrupament.

En Jesús era un conversador nat, un conversador incansable. En una època de massa monòleg, ell representava la conversa, mot que prové del llatí  "conversari", que vol dir "viure amb companyia, tractar amb algú".

Compromès, lluitador, activista i conversador, així recordaré sempre en Sanz, com li dèiem a casa... DEP.

dissabte, 4 de juny del 2022

Minuts Musicals localitzats a Liverpool


Liverpool, el Liverpool per a ser més precisos, era l'esperança de molts culers i finalment també sumar-se a la desesperació, topant a cada atac amb l'inspirat porter blanc. Liverpool, el Liverpool, va veure aixecar la catorzena orelluda del Real Madrid. En fi, possiblement és ara quan pren més sentit que mai el clàssic càntic "You'll never walk alone"...

Però deixem el futbol perquè si per quelcom és famosa, popular i visitada la ciutat de Liverpool és pel quartet musical més famós i popular, The Beatles, per més que els sexagenaris The Rolling Stones encara facin gires mundials!

De Liverpool al món The Beatles també li van dedicar cançons a la ciutat, com Penny Lane, però no són ni han estat els únics... També ho han fet Suzanne Vega, Els Amics de les Arts i, en solitari, un dels quatre Beatles, Ringo Star...





divendres, 3 de juny del 2022

"Forma part d'una bona educació..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


"O són uns inútils o són uns mentiders".

Que ho digui jo és una cosa, que ho digui el vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, n'és una altra. I sobretot si amb aquests qualificatius es referia al govern espanyol

Podríem pensar que amb aquestes declaracions Puigneró va ser maleducat, que es va sobrepassar defugint la correcció política, que no és manera, ni estil, que un vicepresident d'un govern parli, mal parli, d'un altre govern

La desqualificació no va ser gratuïta, va fer-la després que el govern espanyol publiqués les dades d'execució de les inversions arreu de l'Estat reconeguent que a Catalunya només es realitzen el 35,8% de les inversions previstes, mentre que a Madrid, per exemple, s'executa el 184%.

Motius per estar enfadat, indignat, emprenyat al conseller no li'n falten. Tampoc als catalans i catalanes, votem el que votem. 

Però tornem als inútils i mentiders. Calia que el vicepresident es despatxés a gust amb aquestes declaracions? Calia ser tan maleducat? 

En aquest cas podem trobar la resposta en aquest aforisme de Joan Fuster:

"Forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat."

Segurament l'ocasió s'ho valia, per més explicacions, excuses de mal pagador (literalment) que doni el govern espanyol

dijous, 2 de juny del 2022

Sense fax


El fax, com el Talbot Horizon, el disc compacte o el sistema Beta de reproducció de vídeos, també va tenir el seu moment de glòria!

Al seu dia era sorprenent veure com a través de la línia telefònica es podien transferir còpies de documents. La tecnologia em fascina, tot i que no fins el punt d'esforçar-me tant com faci falta per entendre fidelment, fil per randa, com funciona. Ni el motor de combustió, ni internet, ni un simple transistor...

El fax rarament era un aparell domèstic, sobretot era un aparell que tenien les empreses i el seu número formava part de les seves dades de contacte. De fet a les meves targetes de visita hi apareixia el de la meva entitat; a l'actual ja no.

Durant uns anys, entre mitjans dels noranta i principis dels dos mil, a la feina el fax era aquell aparell en que es podien rebre notificacions importants, fins que l'ús habitual del correu electrònic el va anar desplaçant i va anar acumulant pols. El vídeo no va matar l'estrella de la ràdio, el correu electrònic sí el fax!

El fax fins i tot tenia una vessant simpàtica i divertida: si el contestador automàtic tenia el "Tomàtic", el fax tenia el Petrifax! A mi el Club Súper 3 ja em va agafar una mica gran, massa com per fer-me'n soci, però el mirava per veure-hi el Dr. Slump i Bola de Drac!

L'altre dia vaig rebre una comunicació del programa en el que treballo que ens informava que el fax desapareixia de les dades de contacte dels registres d'empresa que registrem en una intranet de gestió. És cert que aquesta dada quasi mai s'omplia, ni tan sols era d'obligat compliment.

Reconec que veure la comunicació em va impactar; va ser com si llegís l'acta de defunció del fax, una evidència tangible que aquest curiós aparell, de música inconfusible quan marcava, definitivament ha passat a millor vida, a la dels aparells tronats del passat que mirem amb nostàlgia, al costat dels telèfons de baquelita i les màquines d'escriure.

I què voleu que us digui, a vegades jo em sento una mica com el fax...

dimecres, 1 de juny del 2022

Llarga vida a la Diputació de Girona?


Dies enrere em vaig trobar a la bústia, encartada amb el diari, una breu publicació de la Diputació de Girona sobre els 200 anys d'aquesta administració.

La publicació, a banda d'una salutació institucional del president, conté una interessant retrospectiva històrica de la institució, a càrrec del periodista Jordi Grau, i una descripció dels serveis que l'ens presta als ajuntaments a través de les seves àrees i organismes autònoms, no en va la Diputació de Girona s'auto-defineix, també en aquesta publicació, com "l'ajuntament dels ajuntaments".

Més enllà d'aquest cofoisme benevolent, la Diputació de Girona, com les altres, és reconeguda com l'administració rica d'entre les locals, sobretot en contraposició als Consells Comarcals, més migrats de recursos i pressupost, i és popularment coneguda com "la repartidora": reparteix diners i reparteix càrrecs. Reparteix diners entre els ajuntaments, els que es poden repartir de forma més discrecional entre els políticament afins, i reparteix càrrecs, en especial els de confiança, com a premi de consolació per a càrrecs electes a qui les urnes no han premiat amb responsabilitats de govern ni dedicacions exclusives...

Però no ens hi entretinguem ara, amb això, que jo avui, arrel d'aquesta publicació sobre els 200 anys de la Diputació de Girona volia treure la pols a un fragment de la intervenció del primer portaveu socialista, Just Manuel Casero i Madrid, en la constitució del primer plenari democràtic de l'ens després de la dictadura, el 26 d'abril de 1979.

Recull, encara en castellà, l'acta de la sessió, transcrita al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), de Jaume Guillamet:

"Por parte del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) toma la palabra el Diputado D. Justo Casero. Señala que su partido no considera histórico el día de hoy. Más bien, se reservan la euforia para aquel en que sea proclamado el Parlament de Catalunya, cuando aquel vote una ley comarcal y municipal. Cuando la Generalitat, dice el Sr. Casero, haya organizado territorialmente nuestro país, nuestra nación, con órganos de gobierno comarcales depositarios de la voluntad popular, con atribuciones y contenido. Nos toca como elegidos y representantes del pueblo verificar este cambio.

Los socialistas venimos a trabajar, continúa diciendo, para la desaparición de esta Diputación, que tiene transitoriamente, pero, dos importantes misiones. Primera, la de ayudar tan espléndidamente como le sea posible a los nuevos Ayuntamientos democráticos y, Segunda, la de intervenir en el proceso de institucionalización de la Generalitat y de proclamación de los poderes comarcales.

Por esto, manifiesta el Sr. Casero, han votado a D. Juan Vidal Gayolà por cuanto consideran que su actuación será fiel a esta trayectoria. Le ofrecen su apoyo y las iniciativas que reclame el bien de nuestro pueblo.

Dice también que la nueva Corporación, dentro de su transitoriedad, más que en la vieja línea de repartidora de subvenciones habrá que actuar en la perspectiva del enderezamiento nacional de Catalunya, hacia la reconstrucción del marco físico y territorial de nuestras comarcas y al servicio de los derechos culturales, económicos y políticos de los trabajadores y de las clases populares (Aplausos)"

Poc va durar aquesta voluntat d'aniquilar la Diputació, com possiblement tantes altres coses que en aquell temps, aquell país, es volien canviar... 

Llarga vida a la Diputació de Girona! 

Imatge: INSPAI