Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris twitter. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris twitter. Mostrar tots els missatges

dijous, 17 d’abril del 2025

Aïllar la X, la X d’Elon Musk


Una vegada resolta la incògnita de qui hi ha rere la X, una vegada desemmascarat el personatge, l’egòlatra i inquietant a parts iguals Elon Musk, moltes persones, empreses i organitzacions han optat per abandonar la seva xarxa i, a la seva manera, aïllar-la, tot i que avui, val a dir, està menys aïllada que mai; menys aïllada, especialment, del poder polític i, per descomptat, de l’econòmic.

Les matemàtiques mai han estat el meu fort, però si m’ho expliquen prou bé puc arribar a entendre que, en l’àmbit matemàtic, aïllar la X significa desxifrar el valor desconegut d’una equació, terme matemàtic que el diccionari defineix com la «igualtat entre dues expressions matemàtiques que contenen alguna variable»; és a dir, separar la incògnita, la X, per donar-li sentit en el conjunt de què forma part.

Des que Elon Musk va comprar Twitter i va transformar aquesta xarxa social en X, qui més qui menys n’intenta desxifrar el valor desconegut, és a dir, el que representa realment X, una vegada hem descobert que, tot i que s’hi assembla i com ja vaig explicar en el darrer article, X no és Twitter.

Quan Elon Musk va adquirir Twitter, ho va fer amb la promesa de garantir la llibertat d’expressió, un concepte que en mans de la dreta i, sobretot, de l’extrema dreta s’ha transfigurat de mala manera; la llibertat d’expressió ha pres una altra dimensió semàntica i conceptual, diferent de la que tenia el segle passat i que, tant en el cas de X com d’altres xarxes socials, serveix de paraigua per desplegar una progressiva i massiva desregulació dels continguts que s’hi publiquen.

És així com, amb la supressió dels mecanismes de verificació i la reinstauració de comptes expulsats per discursos d'odi o desinformació, com per exemple el mateix compte de Donald Trump, X ha esdevingut un terreny fèrtil per a les notícies falses, cosa que Twitter, al seu dia, havia combatut expulsant-ne el mateix Trump. La situació s’ha anat intensificant (agreujant si voleu), fins al punt que en l'actualitat X s’ha convertit en el paradigma de canal d’informació i difusió de la propaganda política i la manipulació massiva, basada en mitges veritats i falsedats senceres.

Al principi Elon Musk semblava aplicar a X una gestió erràtica, però és evident que amb el pas del temps ha fet de X un espai més fosc i sinistre; davant aquest escenari, i ja sense la simpàtica imatge de l’ocell blau piulador, la manca de verificació de continguts i l’augment descontrolat de la desinformació estan provocant un èxode de, que no volen formar, part ni ser còmplices, d’aquest ecosistema tòxic i desregulat, i que han anat migrant cap a alternatives més segures com Mastodon, Threads o BlueSky, on el control sobre la desinformació i la verificació de continguts és més estricte.

Accentua encara més aquesta incomoditat de formar part de X el nou paper del seu propietari, Elon Musk, a l’administració Trump, convertint-se en una figura política clau, en un aliat, gens discret, del poderós president, com vam veure durant la precampanya i campanya electoral, com veiem en les primeres passes de l’administració Trump.

Aquest degoteig de baixes de persones, empreses i organitzacions de X, però, no sé si és prou contundent per aïllar X de l’equació del món informatiu i tecnològic, per més que pugui tenir pèrdues en ingressos per publicitat o fins i tot una crisi reputacional. No sé fins a quin punt aquestes desercions li fan mal econòmicament, i tampoc sembli importar-li massa a Elon Musk que X esdevingui un reducte cada cop més extremista.

Tot i això, és evident que aïllar (la) X ja no és només una qüestió algebraica, també està esdevenint una qüestió política i social, tot i que de moment, d’impacte relatiu.

Em sembla que, per més que persones, empreses i organitzacions decideixin aïllar X, deixant-la com una incògnita prescindible en l’equació on la veritat i la responsabilitat informativa han de ser la prioritat, Elon Musk (també Donald Trump) sembla moure’s cada vegada millor en un entorn social, econòmic i polític on regna la desinformació i el caos. Amb aquest escenari, és evident, ell és el darrer interessat en desxifrar (la) X, en resoldre qualsevol mena d’equació.

Article publicat al número 120 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 3 de desembre del 2024

X no és Twitter


Fa uns anys l’automobilística Volkswagen va llençar la campanya publicitària «"Com un Golf" no es un Golf»; a l’anunci una sèrie de persones cantaven una coneguda melodia amb la lletra adaptada:

«Si et diuen que aquell cotxe és com un Golf,
si et diuen que aquell cotxe és com un Golf,
com un Golf ja ho saps,
com un Golf ja ho saps,
com un Golf ja ho saps, no és un Golf».

Fa temps que penso en aquest anunci quan entro a X, i em pregunto si X és com Twitter; la resposta, el pensament immediat, és que no, que per més que X s’assembli a Twitter, per més que encara pugui trobar traces d’aquell entranyable ocellet blau que Elon Musk va matar (Parlem de Sarrià número 116), X no és Twitter.

El magnat, i amic i fervent seguidor de Donald Trump, Elon Musk va comprar Twitter l’octubre de 2022 per 44.000 milions de dòlars; aquesta compra, lluny de fer reviscolar l’empresa, en va fer caure el seu valor. Els ingressos per publicitat van caure en plomat per l'espantada de grans empreses com Apple, Disney o Coca-Cola, que van retirar els seus anuncis a causa de la preocupació per la política de moderació de continguts del nou propietari, més aviat propens a no moderar-los; el mateix Elon Musk reconeixia, el setembre de 2023, que els ingressos publicitaris de X seguien baixant un 60%.

La patacada econòmica de X, agreujada també pels canvis en la política dels comptes de pagament, és només un símptoma més que ens ajuda a veure que X no és Twitter, per més que s’hi assembli. I si la caiguda de publicitat és el símptoma, la causa, motivada també pel controvertit, excèntric i polèmic propietari, n’és el contingut.

Si bé podem reconèixer que Twitter, amb el pas dels anys, havia perdut part del seu caràcter de xarxa social per al foment del debat i la conversa per esdevenir, cada vegada més, en una eina social de comunicació unidireccional, amb l’aparició d’Elon Musk aquest caràcter s’ha reforçat, relaxant la moderació de contingut, aparentment per a promoure la llibertat d’expressió, i, per tant, deixant entrar i campar lliurement a X notícies falses i discursos d’odi.

No teniu la impressió que darrerament els continguts de X són més violents i xenòfobs? És cert que podem modular l’algoritme i que X (l’eina) no és l’única responsable, ho són també els perfils, de trols o de bots, que difonen aquests continguts, però X ara permet fer el que Twitter no va permetre fer, per exemple, a Donald Trump quan el gener de 2021 li va suspendre el perfil pel risc d’incitació a la violència, arran de l’assalt dels seus simpatitzants al Capitoli.

X, amb Elon Musk, en general s’ha tornat més sinistra, però a banda dels continguts hi ha un altre element que reafirma que X no és Twitter: la voluntat d’Elon Musk de transformar X en una mena d’aplicació total, és a dir, un espai en el qual, a banda del flux d’informació (o a través d’aquest), s’implementin funcionalitats que incloguin pagaments, compres i altres serveis dins de la plataforma, tot i que ara per ara aquest és un procés que, sembla, avança sense massa progrés.

X sembla Twitter, però no és Twitter, ja que d’haver-lo volgut mantenir tal com era, Elon Musk ni hagués canviat el nom, ni matat l’ocellet blau. És clar que també hem vist amb altres exemples com xarxes o eines socials canviaven i mutaven la seva raó de ser i la seva funcionalitat, fins i tot sense necessitat de canviar de nom: Instagram, en mans de Meta (Facebook) ja no és només una aplicació de filtres per compartir imatges...

Si convenim, doncs, que X no és Twitter, ara tan sols ens faltarà desvetllar, com si es tractés de la resolució d'una equació matemàtica, què és i què representa X.

Article publicat al número 119 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 20 de novembre del 2024

Donald Musk, Elon Trump


L'administració que Donald Trump està preparant per a la seva nova presidència està generant molt de rebombori polític i mediàtic, provocant fins i tot una certa preocupació a les files del Partit Republicà dels Estats Units.

Té previst nomenar un fiscal general acusat d'abús de menors, un antivacunes, l'ovella negra de la família Kennedy, com a responsable de sanitat, un presentador de televisió, veterà de guerra, això sí, tot i que sense gaire rang, que llueix tatuatges supremacistes blancs i neonazis, com a secretari de defensa, una prorussa com a directora dels serveis d'intel·ligència i, entre altres nomenaments que preveu fer, l'omnipresent Elon Musk com a responsable del departament d'eficiència governamental, en altres paraules, el responsable de passar les tisores per la despesa pública.

Elon Musk ha estat l'artífex de la tornada, sobre una catifa vermella i amb gran impacte i visibilitat, de Donald Trump a X, l'antic Twitter, d'on va ser expulsat ara farà quatre anys per la seva incitació a l'assalt al Capitoli.

Tanta devoció i visibilitat a Donald Trump, és evident, no eren gratuïtes, i la torna serà, probablement, l'entrada de l'home més ric del món al govern federal dels Estats Units d'Amèrica, talment com un fill pròdig, veurem si com un possible dofí.

I és que aquest binomi, Donald Trump i Elon Musk, fa més por que una pedregada o, potser actualitzant l'expressió, que una DANA! La previsió, el temor, és la retallada econòmica de serveis públics, acompanyada d'una retallada de drets: menys regulació i més privatització, menys drets i proteccions laborals, més desigualtat social i econòmica, menys vigilància i control dels mitjans i d'internet...

Donald Trump està cosint una administració certament controvertida, en la que la lleialtat és el bé suprem, més que la professionalitat, potser conscient que aquests pròxims quatre anys seran els darrers en què podrà deixar per a la història (i possiblement per a la histèria col·lectiva) el seu llegat.

Si Elon Musk ha fet el que ha fet a X amb el Trump candidat, ni m'imagino el que farà amb el Trump president, i més formant part, ell mateix, de la seva administració. Només per veure-ho, potser no paga la pena abandonar X...

dimarts, 14 de novembre del 2023

Elon Musk mata l'ocell de Twitter


Matar l'ocell
de Twitter potser no és com "matar un rossinyol", però la referència a la metàfora de la mítica novel·la de Harper Lee no és, a criteri meu, gratuïta. Elon Musk no ha matat un rossinyol, sí un monarca blau coronat, l'ocell en què, sembla ser, podria haver inspirat el fins ara mític logotip de Twitter.

El monarca blau coronat, "Hypothymis azurea" de nom científic, és un petit ocell que es troba principalment a les regions del sud-est asiàtic, des de l'Índia i Sri Lanka fins a Indonèsia i les Filipines. Aquest ocellet, d'uns 16 centímetres, es caracteritza per la seva coloració vistosa, amb una part superior del cos de color blau brillant i un pit de color blanc. El nom "blau coronat" fa referència al color blau de la clapa, a manera de corona, que té al cap.

Mesos enrere Elon Musk, propietari de Twitter, va eliminar l'icònic ocell blau i el nom d'aquesta xarxa social per col·locar-hi una intrigant "X" i rebatejant-la, també, com a "X". Què amaga realment aquesta "X"? Què hi ha rere la "X"? El canvi de nom i d'imatge no ha estat l'únic que ha tingut aquesta xarxa.

De fet, d'un temps ençà veiem que a Twitter (perdó, "X"), és menys democràtica, si és que mai ho ha estat; com en altres eines i xarxes socials, qui passa per caixa té més avantatges. I és que Twitter (perdó, "X", és que em costa anomenar-la així...) tampoc escapa de la monetització del seu contingut i ja sabem que tot té un preu.

Però el canvi, en mans de Musk, és més profund i alhora intrigant i preocupant: si Twitter va néixer com un servei de "microblogging" que valorava essencialment la conversa, "X" té la voluntat de ser un espai en el qual puguem fer moltes altres coses, a banda de comunicar-nos i conversar: entretenir-nos (com fem en altres xarxes com Instagram o TikTok) i sobretot consumir, comprar.

Elon Musk, d'alguna manera, ha matat la innocència de Twitter (que potser tampoc ho era tant, d'innocent), i d'aquí l'inevitable paral·lelisme amb el rossinyol de Harper Lee.

La metàfora de "matar un rossinyol" reflecteix la cruesa del racisme i la injustícia en la societat de l'època (Alabama, anys trenta del segle passat), i com la innocència i la bondat poden ser destruïdes quan es condemna a persones innocents a causa dels prejudicis i la discriminació racial. L'acte d'injustícia que l'advocat Atticus Finch (protagonitzat a la pel·lícula per un magistral Gregory Peck) vol evitar, condemnar un innocent, seria com "matar un rossinyol".

En un moment de la novel·la Atticus Finch diu: "Els rossinyols no es dediquen a res més que a cantar per alegrar-nos. No devoren els fruits dels horts, no nien als baguls del blat de moro, no fan res més que vessar el cor, cantant per al nostre delit. Per això és pecat matar un rossinyol".

Matant Twitter, potser Elon Musk no ha comès cap pecat, simplement ha matat (una vegada més) la nostra innocència.

Article publicat al número 116 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 3 d’abril del 2023

Flaire electoral


Quan els partits polítics flairen eleccions afilen el llapis per, a banda d'escriure els programes electorals, preparar els argumentaris, els documents interns que sobretot serveixen per fixar els missatges, les paraules clau, els temes i posicionaments de cada dia.

Els i les portaveus dels partits els transmeten als mitjans de comunicació i l'estol de piulaires de cada partit els escampa a Twitter, alguns amb més bilis i mala llet que d'altres. 

Cada partit té piulaires per a tots els gustos, uns més conciliadors, d'altres més castigadors, alguns més irònics i malauradament d'altres més maleducats.

La clau de l'èxit, sobretot el viral, és furgar en la ferida de l'adversari polític, més que defensar la posició pròpia i en aquesta praxi hi ha piulaires disposats a ensangonar-se els dits a risc de rebre cleques de piulaires adversaris. Tot per la pàtria, naturalment la pàtria de cadascú.

A mesura que s'apropen les eleccions s'intensifiquen les piulades en to i en nombre, generant més soroll que interès. És un comportament primari, instintiu, més per ebullició de la sang que per reflexió mesurada.

Em sembla que, malauradament, política és cada dia una mica menys pedagogia i una mica més acarnissament... 

dimecres, 9 de novembre del 2022

Twitter canvia de gàbia


L'ocellet blau s'ha mudat; ara viu a casa del magnat Elon Musk, entre cotxes Tesla i coets SpaceX, però em temo que lluny de volar més alt, a l'ocellet li tallaran les ales i s'especialitzarà en vol gallinaci, el de les gallines aquelles de les banderes preconstitucionals...

Sembla que l'ocellet, que sempre ha mirat cap a la dreta, piularà de nou cap a l'extrema dreta amb total impunitat sota el pretext de la (falsa) llibertat que amb tant orgull també es pregona des de la presidència de la Comunitat de Madrid.

Musk, que aquests dies està acomiadant milers de persones treballadores de Twitter, és ben capaç de tornar-hi deixar entrar Donald Trump, que amenaça en tornar de nou a tot, també a la Casa Blanca.

No sé si Twitter, mans de Musk, refilarà igual que fins ara. El meu, insignificant, de moment , tot i que no fa massa gràcia ser conscient en mans de qui han acabat les més de 48.600 piulades del meu intranscendent perfil.

Potser sí que ara, més que mai, prendrem consciència que Twitter no és més que una gàbia, molt gran però una gàbia al cap i a la fi. I la gàbia l'ha comprat, estol inclòs, Elon Musk.

dimecres, 2 de novembre del 2022

Joana Masdeu no és Fra Jeremies


L'existència del perfil Joana Masdeu a Twitter ha estat tan efímera com, a nivell comunicatiu, interessant. No sé si serà digne d'estudi a les facultats de periodisme, segur que sí en més d'un curs de comunicació política com a exemple, entre d'altres coses, del que no s'ha de fer.

Joana Masdeu ha esdevingut un frustrat intent de revertir la reputació d'un polític, en aquest cas Francesc de Dalmases, atrapat dies enrere entre la seva veritat i la d'un informe, convenientment filtrat, encarregat pel seu propi partit a l'advocada Magda Oranich. La història ja la coneixem i l'estratègia semblava clara: que una veu "autoritzada" decantés la balança, en l'opinió pública, publicada i piulada, en favor de Francesc de Dalmases.

A toro passat no és difícil deduir com deuria anar la gestació del perfil de Joana Masdeu: convindria fer-ho a Twitter, on propis i estranys ja sucaven pa a plaer amb la filtració de l'informe, i fer-ho a través de la veu d'una dona i periodista per contrarestar la veu de la periodista intimidada.

Pel que fa al nom, naturalment calia trobar-ne un de disponible i, això també és collita pròpia, que tractant-se d'una periodista no només fos versemblant, també que ressonés credibilitat; i no sé a vosaltres, però jo va ser escoltar el nom de Joana Masdeu i pensar en el periodista Jaume Masdeu, que entre d'altres responsabilitats sobretot recordem per la seva feina de corresponsal de Televisió de Catalunya a Brussel·les.

Potser no va anar així, la gestació del perfil, però tant li fa; el problema d'aquest perfil no ha estat tant la seva existència, al capdavall són molts més dels que ens pensem els perfils falsos que piulen a Twitter de forma intencionadament partidista, sinó que l'hagessin enxampat i neutralitzat, des del propi periodisme, de forma fulminant.

Va ser curiós observar com, eliminat el perfil de Joana Masdeu, molts altres situaven al mateix nivell de falsedat el perfil Fra Jeremies, defensor de les essències d'ERC i flagell, entre d'altres, de Junts. Fra Jeremies pot agradar més o menys però no és un perfil fals (que no és ver, que per error o engany no correspon a la veritat), és un perfil anònim (que no fa conèixer el seu nom).

I si bé és cert que, com darrere de Joana Masdeu, no sabem qui hi ha rere el perfil Fra Jeremies, el "monjo" no amaga ser un personatge, la màscara d'algú, mentre que Joana Masdeu volia fer-nos creure que de debò era algú, una persona real, una periodista amb tota la càrrega simbòlica que això comporta i que li volia donar una pàtina de credibilitat.

La curta i dissortada vida del perfil Joana Masdeu no ha estat en va i més enllà de les derivades i conseqüències polítiques que aquest intent fallit, i maldestre, de revertir la reputació d'un polític, ens ha recordat que s'atrapa abans un mentider que un coix, i per coix que pugui anar Fra Jeremies (cas que en sigui o hi vagi), Joana Masdeu ja no el podrà atrapar ni rebatre.

Article publicat a la Revista Mirall

dimarts, 6 de setembre del 2022

La vida dels altres


La pel·lícula alemanya "La vida dels altres", estrenada l'any 2006, fa un retrat cru, també dolorós, de l'espionatge de la Stasi, la policia secreta de l'antiga República Democràtica d'Alemanya (RDA), que podria ser molt republicana i molt alemanya, però que era molt poc democràtica.

La pel·lícula narra les vivències i contradiccions d'un espia, un convençut comunista de vida espartana, mentre vigila un dramaturg per desig del Ministre de Cultura, que encara desitja més la xicota del dramaturg.

La pel·lícula mostra amb molta versemblança i fidelitat les tècniques d'espionatge de l'època, a mitjans dels anys vuitanta, a les acaballes de la Guerra Freda i pocs anys de la caiguda del Mur de Berlín: cablejat del pis del dramaturg, ocultació de micròfons al més pur estil del gerro de flors del restaurant "La Camarga", enregistrament de converses, redacció d'informes...

D'espionatge a casa nostra també en tenim, tot i que ara, com hem vist amb el cas "Pegasus", els telèfons mòbils són els espietes, els delators. Però no he recordat la pel·lícula per aquests casos ni circumstàncies, sinó per, com li passa a l'espia de la Stasi, com les vides dels altres semblen alterar, d'una o altra manera, la nostra.

Hi pensava setmanes enrere amb la tornada de l'exili a Suïssa d'Anna Gabriel, ex diputada del Parlament de Catalunya, i amb la marxa de Jordi Cuixart, ex President d'Òmnium Cultural, al país helvètic. La tornada d'ella i la marxa d'ell van generar molt debat i controvèrsia, especialment a Twitter, i em va sorprendre com moltes persones s'indignaven amb les seves decisions, com si la vida de l'Anna Gabriel i d'en Jordi Cuixart els pertanyés, com si els haguessin de demanar permís, o perdó.

Arriba a ser malaltissa l'obstinació d'algunes persones d'escrutar minuciosament cada gest, cada verb, cada manifestació dels nostres polítics, com si cada decisió hagués de ser transcendent, cada moviment una jugada mestra. Que no tenen vida pròpia?

Observen la vida dels altres com escoltava el solitari espia de la Stasi la vida del dramaturg, tot i que si bé aquest, a la pel·lícula, arribava un moment que buidava de transcendència els seus moviments, escrivint informes amb dades irrellevants per exonerar-lo de tota sospita, els eixelebrats de Twitter cerquen en qualsevol detall suficient motiu d'escarn i de denúncia, d'indignació, moltes vegades gratuïta.

Com si no en tinguessin prou amb la seva, es desviuen criticant la vida dels altres aixecant trinxeres, murs entre suposats aliats que estan esdevenint massa infranquejables; així ens va. Potser hem de tornar a aprendre allò de viure i deixar viure, i que a l'Anna Gabriel li vagi molt bé aquí, i a en Jordi Cuixart allà.

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 8 d’agost del 2022

Paula Badosa, out!


L'actual primera raqueta del tenis català va enviar fora dels idiomes, talment com si fos una pilotada, el que tu i ella parleu i jo ara escric: el català. Error no forçat?

En un primer podria semblar-ho per desconeixement o per ignorància (trist, greu fins i tot), per bé que de seguida va haver-hi qui, enmig de tota la polseguera que tal declaració ("[el català] en realitat no és un idioma...") va aixecar a Twitter, va interpretar-ho com un menyspreu (encara més trist, encara més greu), amanint-ho tot amb un raig de rerefons ideològic que no sé si de veritat hi és.

De fet ens hauria de ser igual si la tenista de Begur és de dretes o d'esquerres, independentista o no, al capdavall tot això tampoc ens preocupava massa tot això abans de la seva relliscada amb el català.

Badosa es va equivocar i, a la seva manera es va disculpar i explicar:  “Estic bastant decebuda amb tot això, més que res perquè quan vaig fer l’entrevista, l’entrevistador em va dir que no comptava com un idioma i aleshores jo ho vaig haver d’expressar així.”

L'explicació pot ser més o menys convincent, és cert, però de tot plegat el que també em preocupa, més enllà de situar el català fora de la categoria d'idioma, és l'enèsima reacció furibunda de tanta gent a Twitter, amb perfils vomitant bilis menyspreant-la i atacant-la personalment, fins i tot barrejant-hi els problemes personals que la tenista empordanesa ha tingut i que durant un temps la van mantenir allunyada de les pistes de tenis.

Amb Paula Badosa passa com amb tants altres esportistes catalans: voldríem que es comportessin com pensem que ho faríem nosaltres en el seu lloc, els hi exigim com si fos la seva obligació aixecar una bandera i no una altra, hissar per damunt de tot la nostra bandera.

A vegades sembla que esperem i exigim més de les altres persones que de nosaltres mateixos. Al capdavall Paula Badosa només és una tenista professional; sí, actualment una de les millors del món i potser algun dia arribarà a ser la número u. Una tenista catalana que parla el català i que ha comès un error. Qui estigui lliure de pecat que llanci la primera raqueta...

De veritat, la màgia (negra) de Twitter converteix Paula Badosa en anticatalana amb la mateixa velocitat que converteix Lluís Llach en racista. Ens està quedant una independència molt bonica. Hem passat de la revolució dels somriures a la hiperventilació dels piuladors que assenyalen traïdors a tort i dret...

dilluns, 14 de març del 2022

Twitter perd Donaire


Hi ha com a mínim dues coses que he fet a la meva vida, i que encara mantinc, inspirades per José Antonio Donaire: escriure un bloc (aquest) i ser a Twitter.

El seu bloc, "De bat a bat", era dels que calia seguir i llegir, no només pel que explicava, pels temes (els de la seva activitat política i professional) sinó sobretot per com els explicava. José Antonio Donaire és d'aquelles persones que es fan escoltar, i llegir...

El seu perfil de Twitter també era un far, i quan jo vaig entrar-hi, ara fa més de 14 anys, ell ja hi era i ja feia escola. Essent diputat al Parlament va ser dels que més va contribuir, juntament amb Carles Puigdemont o Ernest Benach, a fer de Twitter un espai de debat polític, aleshores saludable i constructiu.

La setmana passada, però, José Antonio Donaire va piular que apagava la seva vida virtual a les xarxes, també a Twitter:
"La xarxa és un espai tòxic. Hi ha illots de talent, de bellesa i d’imaginació, però enmig d’un oceà de soroll, agressivitat i conflicte. He arribat a la conclusió que m’hi he d’escapar. Aquest cap de setmana em desconnectaré per sempre de l’univers virtual. Ens retrobem al carrer."
Aquest anunci és un símptoma més que quelcom estem fent malament, especialment quan piulem. Aquell Twitter que anys enrere enriquia el debat parlamentari, que podia servir per a mostrar la discrepància sense perdre el respecte i que permetia confrontar, ha esdevingut un espai hostil i desagradable, on en general sembla premiar-se més l'insult que la comprensió, on la diferència i la diversitat ofenen, en comptes d'enriquir.

També a Twitter, qualsevol cosa que diguis pot ser utilitzada en contra teva, i la moneda de canvi ja no són arguments, sinó insults.

José Antonio Donaire diu que ja en té prou, i apagant el seu perfil a Twitter se'ns apaga un far...

dimarts, 25 de gener del 2022

Sense la darrera connexió


A veure, faig un repàs de la configuració de la privadesa del meu compte de WhatsApp:

  • Última connexió: ningú
  • Foto de perfil: tothom
  • Quant a: els meus contactes
  • Estat: els meus contactes
  • Confirmar lectura: desactivat

Sí, ja sé que si no comparteixo la meva última connexió tampoc podré veure la vostra, i que amb la confirmació de lectura desactivada tampoc veuré la vostra confirmació de lectura... No ho faig per vosaltres, ho faig per mi.

Les eines i xarxes socials ens permeten donar molta informació sobre nosaltres, tanta com vulguem i fins i tot més, i no em refereixo tant al que hi diem, sinó sobretot al seu ús. De veritat és rellevant per a mi, així en general, conèixer l'hora de la vostra última connexió? De veritat és rellevant per a vosaltres, així en general, conèixer la meva?

No necessitem saber tantes coses, coses a priori intranscendents, insubstancials, morralla si més no per a mi. La meva configuració respon als meus criteris, que són personals i intransferibles, si cal, com el meu vot.

I pel mateix criteri no m'agrada compartir la meva localització per WhatsApp, prou localitzat estic entre el telèfon i el rellotge. Que puguis fer-ho no vol dir que ho hagis de fer, i amb les noves tecnologies hem integrat tant allò de "sí a tot" que a vegades el més saludable és dir no a quelcom.

Pel mateix motiu, entre d'altres, al seu dia vaig amagar la informació del meu aniversari (dia i any de naixement) a Facebook i, més recentment, a Twitter. Suposo que la qüestió és decidir jo (o tenir la fantasia que ho decideixo) què dic o deixo de dir de mi, per activa i per passiva...

Ahir escoltava a la ràdio que el presentador i una col·laboradora deien que les persones que amaguen la seva última connexió o que tenen la confirmació de lectura desactivada són persones rares; no recordo quins adjectius van fer servir literalment, però la idea era aquesta: entre rares i menyspreables: hi estic d'acord, tan rares i menyspreables com poden ser-ho les persones que mostren la seva última connexió i que confirmen la lectura amb el lluminós doble "check" blau!

dimecres, 24 de novembre del 2021

Com tirar carn a les piranyes


És automàtic i fins i tot matemàtic, que em sembla que funciona el 100% de les vegades. Jo no ho he fet ni ho faria, no és el meu estil, però hi ha qui, em sembla, no pot deixar de fer-ho, i fins i tot en gaudeix

Passa a Twitter, on si no? La piulada és aparentment innocent, innòcua, però a dins hi duu verí i necessita de respostes i comentaris per inocular-lo. Segurament n'heu vist i qui sap si participat. 

La piulada és una imatge de líders polítics, no sé, per exemple d'ERC, i el text, breu, convida a dir què suggereix la imatge. Els insults apareixen, generalment, des de la primera resposta, amb comentaris que vomiten bilis, i arriba un moment que tot plegat sembla un concurs per veure qui la diu més grossa. Violència verbal gratuïta i, penso jo, innecessària

I en aquest exemple no són fatxes com els que van irrompre violentament a Blanquerna, són persones suposadament civilitzades, que actuen com socis "tribuneros", desfogant-se de vés a saber quina frustració insultant a Twitter

És tirar-los l'ham, la piulada, i picar; és tirar-los carn i aparèixer de sobte com piranyes i, en una orgia de sang, trinxar tot el què és tou. 

És clar que que no sé qui és pitjor, qui publica la piulada o qui la respon. Bé, si que ho sé... 


dilluns, 7 de juny del 2021

Just M. Casero, 75 anys després


Rossio ao Sul do Tejo és una de les dinou "freguesias" (parròquies, districtes) d'Abrantes, municipi portuguès banyat pel riu Tajo. Aquí hi va néixer, el 5 de juny de 1946, Justo Manuel Casero Madrid, el meu pare. 

La foto que hi ha sobre aquestes paraules deu ser la primera d'en Just, i la deuria fer el senyor de la casa per la que la meva família treballava, el senyor Manuel Costa Cabazos. Tal i com va recollir l'amic Jaume Guillamet a Memòria de Just (Edicions 62, 1999), el nom Justo Manuel el van triar els senyors, com a padrins: Justo per l'avi matern, el pare de la meva iaia Obdúlia, i Manuel pel seu. Al dors d'aquesta fotografia anys més tard en Just hi escriuria "C'est moi"

A mitjans de 1946 la meva família paterna, d'origen extremeny, ja feia uns anys que hi estava instal·lada, cercant les oportunitats que la postguerra els negava a la seva terra d'origen, Santa Marta de Magasca. Quatre anys més tard, a la primavera de l'any cinquanta del segle passat, la família Casero Madrid va arribar a Figueres, i la resta ja és història o, més aviat Memòria de Just!

Aquest dissabte doncs, el meu pare, ell que va morir de càncer fa 40 anys, n'hauria fet 75! Per commemorar el 75è aniversari del seu naixement aquest dissabte vam estrenar un compte de Twitter (@JustMCasero) en el que hi anirem publicant, sobretot, escrits seus.

Ens sembla que és una bona manera de mantenir-ne viu el record i, sobretot, posar en valor la seva tasca com a periodista, cronista, poeta i escriptor. De fet en Just, des de que en va aprendre, quasi no va deixar d'escriure mai...

dimarts, 9 de febrer del 2021

La màgia de Twitter


Fa tretze anys, quan em vaig estrenar a Twitter, no hi havia odiadors, o seguidors hostils, "haters", que mal diem abusant dels anglicismes... 

De fet no recordo que el terme s'utilitzés, encara, tot i que que no deuria tardar massa en aparèixer. No sé quan hi van desembarcar, els perfils odiadors a Twitter però com tantes coses d'avui, sembla que hi van arribar per quedar-se i, com els escarabats, s'han multiplicat de forma exponencial! 

A Twitter, possiblement més que en qualsevol altra xarxa social, s'hi destil·la força mala llet en forma d'insult, especialment per desavinences polítiques, però no només. Ja sabem que Twitter el carrega el diable! 

Afortunadament, però, Twitter és molt més que un niu de verinosos piuladors compulsius, i seria molt injust prendre'n la part pel tot, que a Twitter també hi passen coses molt xules! 

És habitual, darrerament, veure qui per diversos motius apel·la i invoca la màgia de Twitter, sobretot persones que, després de descriure breument la seva situació d'atur o inactivitat laboral, demanen un cop de mà en la recerca de feina, sinó feina directament! 

És curiós perquè sembla que aquestes coses, especialment les relacionades amb la vida laboral, haurien de passar només a LinkedIn, la xarxa social professional, i el cert és que a Twitter aquestes peticions es produeixen de forma més directa, fins i tot més desenfadada... 

Tanta apel·lació a la màgia de Twitter deu ser una evidència que, a diferència dels unicorns, aquesta realment existeix, i si existeix és perquè les persones usuàries que hi estan registrades la fan possible! 

Aquestes piulades que cerquen la màgia compensen totes les que sembren odi, i em retornen tretze anys enrere, quan vaig descobrir la màgia de Twitter, la seva capacitat de connectar persones, idees i voluntats.

M'agrada veure que, malgrat tot, Twitter encara conserva part de la seva màgia! 

dimarts, 26 de gener del 2021

A Twitter, amb dos collons!


D'entrada us voldria demanar disculpes per l'exabrupte del títol, però no he sabut trobar altra manera de titular-lo... Intentaré explicar-me.

Aquests dies estic participant en una formació per a potenciar l'ús de les eines i xarxes socials en els processos d'intermediació i inserció laboral i, en una de les imatges que el formador ens va passar sobre l'ús de les diferents xarxes socials, una dada em va cridar especialment l'atenció: la notable diferència entre usuaris homes i dones de Twitter, especialment en les franges d'edat a partir de 25 anys.

Aquestes dades no es reprodueixen de la mateixa manera, per exemple, a Facebook (més homes, però no en tanta proporció) o a Instagram (més equilibrat), en les que no hi ha una diferència tant significativa entre usuaris homes i dones.

El formador va seguir amb la seva explicació i fins i tot va saltar de diapositiva, però jo encara estava encallat amb la gràfica de Twitter, i no vaig poder evitar la pregunta: "perdona Iván que torni enrere però, com és que hi ha una diferència tan gran entre usuaris homes i dones a Twitter, a diferència de les altres xarxes socials? Quin factor diferencial té Twitter?

La seva resposta em va semblar tan evident com primària: Twitter permet publicar i veure contingut per a adults, amb alguna cosa s'ha de diferenciar, va dir...

Segurament hi ha d'altres factors, m'agradaria pensar que n'hi ha molts altres, però aquest sembla plausible... Per això, ho reconec, el desafortunat títol!

En tot cas, i no només per aquest fet, és evident que a Twitter, també a diferència d'altres eines i xarxes socials, es desperten els instints més primaris, és on es conrea més mala llet, on de seguida s'insulta i es falta al respecte com si, efectivament, fos simplement una qüestió testicular, i el cervell s'aparqués a l'entrada...

dijous, 26 de novembre del 2020

Les Stories, o quan la guarnició ens agrada més que el tall!


L'altre dia vaig entrar a l'aplicació mòbil de LinkedIn i, instintivament, vaig sortir-ne de seguida pensant que havia entrat per error en una altra aplicació. Vaig tornar-hi entrar, llavors fixant-me bé de clicar la icona correcta, i vaig comprovar que no, que la primera vegada no m'havia equivocat...

El que m'havia confós va ser la línia de rodones dels perfils a qui segueixo, disposades ben ordenades a mode de les Stories de Instagram, i naturalment també la icona del meu perfil amb un signe de més (+)... Vosaltres també, LinkedIn? 

Sí, LinkedIn també ha sucumbit a la temptació de les Stories, aquestes publicacions que, com les notes que rebia l'inspector Gadget, s'autodestrueixen en 24 hores.

Dies més tard Twitter també va abraçar les Stories, suposo que per allò de que si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi!

A WhatsApp hi tenim els estats, i ara a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi tenim les Stories, i no sé, tot plegat fa pensar que deu ser això, sobretot, el que més ens agrada d'aquestes xarxes socials: compartir contingut efímer. És clar que suposo que aquestes empreses deuen tenir clar que com més efímer, curiosament, més interès ens generen i, per tant, més temps passem a les seves aplicacions.

El temps que duren les publicacions efímeres és inversament proporcional al temps que passem mirant-les... El valor està en la caducitat de la publicació, que per si sola actua de reclam, com si digués, just al publicar-se, que si no la cacem al vol ens la perdrem...

Les Stories són, en principi, la guarnició que acompanya el tall, que se suposa que a WhatsApp, a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi fem coses diferents, però ja sabem que a vegades la guarnició ens agrada més que el tall...

dimarts, 1 de setembre del 2020

No sóc el que piulo


Ets el que menges
, diu l'eslògan, i és possible que sí, que tingui raó, i si no tota una bona part. En tot cas em sembla que posats a ser, sóc més el que menjo que el que piulo...

Diga'm el que piules i et diré com ets, també podria dir la màxima que s'utilitza amb tantes altres coses (com vesteixes, el que calles, la música que escoltes, el que llegeixes...), i aquí la meva resposta seria, si fa o no fa, la mateixa: em diràs com sóc només en part, en la part de mi que vull mostrar a Twitter.

Si som, a banda d'amos dels nostres silencis, esclaus de les nostres paraules, també ho som de les nostres piulades, assumint el risc, quan piulem, que hom pot agafar-nos la part pel tot.

No sé si és per això que, especialment en relació a les opinions polítiques, la tendència d'un temps ençà a Twitter és bloquejar a qui pensa diferent; ho entenc quan hi ha faltes de respecte o intromissions molestes tipus "troll", i m'inquieta quan, al final, acabarem seguint només a qui pensi com nosaltres, i qui sap si finalment només a nosaltres mateixos... o ni això!

No em consta que m'hagi bloquejat ningú, i potser més d'un (fins i tot vosaltres) ho faria si en comptes d'una part, em mostrés tal i com (penso que) sóc a Twitter, sense filtres. Però, si no ho faig a la vida real i amb tantes altres coses, perquè hauria de fer-ho a Twitter?

El que piulo, com el que escric en aquest bloc, forma part de mi i en part em defineix; afortunadament sóc molt més del que piulo, del que escric, del que menjo, i fins i tot del que callo!

dilluns, 6 de gener del 2020

El carbó d'avui


No sé si els Reis d'Orient segueixen repartint carbó als qui, poc o molt, no han fet bondat, que en general som totes i tots, i en particular cada un de nosaltres tenim les nostres pròpies preferències... Aquí i allà, arreu, la llista va per barris!

Carbó no del de veritat, que el de debò és un bon regal per a brases i barbacoes, sinó aquell de sucre que ens ennegreix les dents i que ens dispara el nivell de glucosa a la sang més enllà del que fins ara ho han fet els torrons, polvorons i tortells de Nadal i Reis...

No sé si d'aquest carbó de sucre també n'hi ha d'estèvia o d'edulcorants químics, potser menys calòrics però alhora qui sap si tant o més nocius, però el que sé és que si aquest perillós producte ha anat desapareixent de les cagades del Tió de Nadal i dels regals que deixen els Reis d'Orient amb nocturnitat, al mateix temps d'aquest descens ha augmentat el carbó repartit generosament a Twitter.

El carbó d'avui el reparteix a tort i a dret l'ocellet blau, el reparteix avui, diada de Reis, i cada dia, sense treva per encàrrec de "haters" i "trolls", i fins i tot algunes vegades amb justícia! 

Ens repartim carbó i fins i tot llenya, sobretot la dels arbres caiguts... 

dilluns, 6 de maig del 2019

Quina Creu (de Sant Jordi)!


La notícia va ser Leo Messi i la idoneïtat que rebi o no la Creu de Sant Jordi fins que l'ex presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li va copar el debat i els titulars!

Ben segur que per la seva condició d'ex presidenta del Parlament Núria de Gispert mereix tal reconeixement, com també el rebran Ernest Benach i Joan Rigol, i de fet el debat seguiria al voltant de Messi si no fos per la seva penúltima piulada polèmica!

No és la primera vegada, tan de bo sigui l'última, que Núria de Gispert s'excedeix verbalment a Twitter, que abusa de l'insult d'una manera, ja em perdonareu, impròpia de qui ha ostentat tal magna representació.

I el problema (insultar i menysprear via Twitter) no és només seu, és un problema que, com els escarbats, es reprodueix i creix, pel meu gust, en excés! Si els piuladors fessin duets com fan els músics, Núria de Gispert podria fer un duet piulador amb en Toni Albà (un altre piulador procliu a l'insult i el menyspreu), a dos insults per piulada!

Quina llàstima que Twitter serveixi per insultar (no era així al principi, us ho asseguro!), per dir a la xarxa el que (segurament) no es diria (mai) a la cara...

És clar que el problema no és l'eina sinó, com deia la meva àvia, el rere mànec, i en aquest cas no sé si hi ha un problema de comprensió del mitjà: no, a Twitter ni enlloc hauríem d'actuar com si ens protegís una mena d'immunitat digital, o vés a saber què es deuen pensar!

Sigui com sigui el problema no és que Núria de Gispert tingui la Creu de Sant Jordi, el problema, ara per ara, és que utilitzi Twitter d'una manera tant maldestra!

Sincerament, preferiria estar debatent si Messi mereix, o no, la Creu de Sant Jordi...

dimarts, 26 de febrer del 2019

"Por qué no te callas", Toni Albà!


Explicava l'humorista Toni Albà, al documental "Llibertats empresonades" del Sense Ficció, que fruit de les derivades judicials per unes piulades que van suposar un presumpte delicte d'injúries contra la policia i la jutgessa de l'Audiència Nacional, Carmen Lamela: "jo ara em trobo amb la situació que, clar, quan faig un tuit haig d'esmolar més el llapis, haig de pensar, a veure, com puc dir el mateix que vull dir, fent que la gent ho entengui sense dir-ho com ho voldria dir (...) perquè em pot caure un pal molt bèstia, (...) una multa que em destrossi la vida!"
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/llibertats-empresonades-08012019/video/5809652/

En altres paraules, Toni Albà venia a dir que havia d'aguditzar l'enginy a l'hora de piular. Doncs bé, si és per fer piulades com aquesta que va fer dies enrere, presumptament dirigida a Inés Arrimadas i a la seva esperpèntica (menyspreable) visita a Waterloo, sincerament en Toni Albà s'ho podria ben estalviar!


Per aquesta piulada no sé si Toni Albà se n'endurà un pal en forma de multa, però de moment se n'ha endut un pal, totalment merescut, pel masclisme que supuren les seves paraules... I per més que ell s'ha volgut disculpar (a la seva manera), el programa Polònia se'n va desmarcar i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va emetre un contundent comunicat.

De fet l'ampli rebuig, també dins l'independentisme, a la seva piulada és un bon símptoma que, si del que es tracta és de fer República, el masclisme i el menyspreu per raó de gènere no hi té cabuda, per més que vingui del bufó de la cort! No, aquí no es riuen totes les gràcies, no es riuen precisament les que no en tenen, ni en fan... Per això, a banda de la piulada, sorprenen i fan mal els quasi tres mil "m'agrada" i les més de set centes repiulades que té la inoportuna piulada!

Si aquesta ha de ser la seva contribució a la causa, potser valdria més que ho deixés estar, doncs amb la seva irresponsable piulada segueix alimentant el trol, que ja sabem que mai en té prou!

Quan l'humorista perd (o esgota) l'humor, com quan el tertulià l'argument, recórrer a l'insult és el darrer recurs, quan en molts casos hauria de ser, simplement, el silenci...