Per pocs anys!...

Ja fa cinc anys que la Sira té Covid persistent. Ja fa cinc anys que la Sira arrossega la Covid persistent, que l'acompanya, dia sí, dia també, en totes i cadascuna de les activitats de la seva vida diària, sense treva, sense pausa. 

I sí, alguns dies són més bons que d'altres, i al llarg d'aquests cinc anys en algunes qüestions hi ha hagut una millora; i sí, potser si la veieu, alegre i riallera com és ella de natural, potser pensareu "però si la veig molt bé!"... Una cosa és que la veieu bé, altra que estigui curada. Perquè curada, curada, de la Covid persistent, la Sira, com tantes altres persones afectades, no ho està.

Al llarg d'aquests cinc anys el que la Sira ha hagut d'aprendre, ves quin remei, és a conviure amb la malaltia i amb totes les seves manifestacions, molèsties i limitacions, a conviure'hi per intentar fer vida amb el màxim de normalitat, i alhora acceptar les inevitables renúncies, algunes doloroses.

Aquesta és una Covid persistent i així la volem seguir anomenant; persistent de persistir (durar llarg temps), però no permanent ni crònica, amb el desig, i la voluntat, que pugui remetre, que perdi intensitat, que desaparegui del mapa i, sobretot, del seu cos!

Ahir, que feia cinc anys que arrossega i conviu amb la Covid persistent, no li vaig dir "per molts anys" sinó "per pocs anys!", i després vaig afegir-hi, "o encara millor, per cap més!"

Seguir remant...

Em sembla que des d'aquesta foto, de l'estiu de 1996, que no hem tornat a pujar en una de les barques de rems que hi ha a l'Estany de Banyoles i, tot i això, podria afirmar amb certesa i sense por d'equivocar-me, que des d'aleshores, no hem deixat de remar. De fet, aleshores ja feia tres anys que remàvem...

Seria inevitable, i alhora temptador, disseccionar ara i aquí, i amb quatre paraules mínimament ben escrites, la metàfora de la barca com la vida que anem traçant junts, destacant no només la importància d'impulsar la barca a cops de rem, en què cada palada, cada esforç compta, sinó, sobretot destacant la importància de marcar un rumb i de remar, a banda de junts o alternativament, naturalment en la mateixa direcció.

Però d'aquesta foto el que voldria destacar no és la barca, ni els rems, ni tan sols l'aigua, l'horitzó o el cel sinó ella, o més ben dit, ELLA, així, en majúscules, que lluny de saltar de la barca, 31 anys després segueix remant...

Fa quatre anys, baixant d'una escapada a Tuixén i a Josa del Cadí, ella va voler que ens aturéssim al pantà de la Llosa del Cavall, a l'altura de Sant Llorenç de Morunys; va veure que en una riba es podien llogar caiacs i, tot i que a mi en un primer moment em va fer mandra, vam recular i en qüestió de minuts ja remàvem de nou... 

Seguir remant; aquesta és la voluntat. Seguir remant junts, a vegades en aigües tranquil·les, d'altres contra vents i marees, però sempre, fins ara i de moment, seguir remant junts, perquè jo no podria tenir millor companyia... 

 

Els nostres dits entrellaçats...

Estimada Sira,
recordes quan només érem amics i al passadís de l'Institut ens trobàvem i xerràvem, i ens donàvem les mans? 

Eren moments fugissers entre classe i classe, però moments que amb els nostres dits entrellaçats teixien la nostra amistat, que amb el temps va ser quelcom més... Potser és per això que cada nit, quan anem a dormir, els nostres dits es busquen, per seguir teixint entrellaçats la nostra vida junts, el nostre amor...
I així anem fent via, així anem fent vida, agafats de la mà...

Sira, fa 25 anys em sentia profundament afortunat per casar-me amb tu i 25 anys després encara me'n sento. Afortunat d'estar casats, afortunat de compartir la vida junts i afortunat de construir la nostra família amb la Clàudia, la Irina i l'Abril.

Soc conscient que no sempre ha estat fàcil, ni sempre t'ho he posat fàcil; des de fora potser semblem una parella idíl·lica, de les que mai s'enfaden ni tenen crisis... Res més lluny de la realitat i si avui som aquí és perquè hem sabut guarir les ferides i conviure amb les cicatrius.

I sobretot perquè els bons moments sempre han superat i guanyat els dolents, perquè hem anat aprenent a comunicar-nos, i a entendre'ns a la cuina gairebé tan bé com al llit!

Moltes gràcies, Sira per voler seguir al meu costat, per voler que els nostres dits segueixin entrellaçant-se cada nit... 

T'estim infinit, ben teu, Roger.

 
Carta llegida el 29 de juliol en motiu d ela celebració de les nostres Noces d'argent. 

Mil tres-centes quatre, la xifra de la setmana

Mil tres-centes quatre són les setmanes que hi ha en els vint-i-cinc anys que ens separen del dia que em vaig casar d'avui.

Els anys són la mesura que fem servir habitualment per a comptar la vida i per a les celebracions, les voltes al voltant del sol, tot i que quan naixem primer ens compten per dies i després per setmanes fins ben bé a dos anys...

Amb la Sira al principi de la nostra relació també comptàvem els mesos que anàvem acumulant, els comptàvem i, d'una manera o altra, els celebràvem no sé si, inconscientment, per allò de celebrar les petites fites. Ara, doncs, ben bé podríem celebrar els 300 mesos de matrimoni, que són els que caben en 25 anys.

25 anys també són 9.131 dies, 219.144 hores, 13.148.640 minuts o 788.918.400 segons, però aquestes mesures són massa quotidianes, fins i tot massa abundants, per a celebrar-en cada assoliment.

Pensant en els 25 anys de casats, que també volen dir de convivència sota el mateix sostre, rumiava que d'haver-n'hi són poques les setmanes senceres que hem estat separats; naturalment per feina o per altres motius sí que hem estat alguns dies fora de casa, algunes vegades ella, d'altres jo, però em sembla que rarament hem passat més d'una setmana sencera sense veure'ns.

Per a tots dos vint-i-cinc anys és més de mitja vida pel que, inevitablement, amb la convivència s'alimenta l'habitud, que no la monotonia, que fa que el dia a dia flueixi sempre que es mantinguin les ganes i l'interès de seguir convivint, compartint la vida, un sostre, un llit.

Mil tres-centes quatre setmanes després celebrem que seguim vius, celebrem que volem seguir estant junts i encara no ens haurem refet de la celebració que ja en tindrem una altra setmana al sac!

Noces d'argent

No hi ha hagut any, aquests darrers vint-i-cinc, que no hagi celebrat d'una manera o l'altra l'aniversari de casament. Enguany tampoc serà una excepció, per bé que l'ocasió, les noces d'argent, mereix una celebració especial. Avui celebració amb la família més propera, d'aquí a uns dies celebració més a l'engròs amb la família més extensa!

La celebració de les noces té la seva pròpia escala d'elements, en un "crescendo" que va del paper del primer any al diamant dels seixanta! Nosaltres hem celebrat les noces de paper (1 any), de fusta (5 anys), d'alumini (10 anys), de cristall (15 anys) i de porcellana (20 anys) sense ser-ne conscients, d'aquests elements.  D'aquestes noces d'ara, les d'argent, sí que en som conscients, tot i que no hi haurà regal d'aquest element, sinó una trobada i dinar familiar per a celebrar l'efemèride.

Per a més endavant, i amb ganes d'arribar-hi i, si és possible, celebrar-les, vindran les noces de perla (30 anys), les de corall (35 anys), les de robí (40 anys), les de safir (45 anys), les d'or (50 anys) i les de diamant (60 anys).

Per aquestes darreres només calen tres condicions: que l'any 2058 jo encara sigui viu (si hi arribo tindré 84 anys), que també visqui la Sira i, sobretot, si encara som vius, que seguim junts.

En fi, deixem els diamants i centrem-nos en l'argent, que és el que tenim ara, que la Sira i jo som vius i estem junts. I això és precisament el que volem celebrar!

La setmana prèvia

Fa mesos que tenim marcada en vermell la data del dissabte vinent, dia 29 de juliol. Serà el dia que celebrarem les noces d'argent!

Ja ho tenim gairebé tot enllestit, tot el que depèn de nosaltres: el lloc (amb piscina!), el menú (senzill), la llista de convidats (vora el centenar i només és família!), els vestits (anirem més mudats que el dia del nostre casament? Anirem més mudats que el dia del nostre casament!)...

Aquests dies estem ultimant alguns detalls de la decoració (bé, en això més ella que jo) i ens falta concretar algunes coses més, però ara ja som a la setmana prèvia, a menys d'una setmana de la festa, i em sembla que ho tenim tot prou ben lligat.

Per a l'ocasió, que no és un casament sinó una celebració, fins i tot m'he descarregat una aplicació d'aquestes que t'ajuden a muntar casaments; sobretot m'ha estat útil per organitzar les taules i apuntar els tipus de menú, i també per la curiositat de veure algunes estadístiques...

Hem d'acabar d'escriure les quatre ratlles que ens voldrem dir i, sobretot, voldrem dir a la família i precisament pensant-hi he recuperat, aquests dies, el diari que sota el títol "Comiat de Solter" vaig escriure el mes abans de casar-me.

El divendres 24 de juliol de 1998, avui fa vint-i-cinc anys, vaig escriure:
"Això s’acosta Sireta, per fi ens casarem, per fi ens n’anirem de viatge, per fi vida de parella al cent per cent, pel bo i pel que no ho és tant, per fi una nova família, la nostra família. (...) Fins demà!
Ah!, i la d’avui, l’última nit de solters que passarem junts; la propera ja estarem casats... i no crec que siguin massa diferents, però sí que seran més seguides..."

Ja som a la setmana prèvia, ja podem comptar els dies que resten només amb els dits d'una mà. Ja ho tenim a tocar, però abans de dissabte no només han de passar alguns dies, també han de passar algunes coses, i algunes molt especials!

Cada cosa al seu moment...

Avui fa trenta anys. Carta oberta a la Sira

Estimada Sira,
avui, en algun moment del dia, rebries una carta o un breu escrit, del meu puny i (mala) lletra, per a celebrar el nostre aniversari (que no és el 7 de setembre sinó el 3 de juliol) i, de la mateixa manera, jo en rebria una de teva, de carta. Cartes privades que segueixen nodrint la nostra relació epistolar, certament fructífera des del nostre primer dia, si no abans...

Però avui la carta no és privada, avui que fa trenta anys que som parella em permeto fer pública, i confio que no de forma impúdica, la carta que no t'escric del meu puny i lletra sinó teclejant, de forma maldestra i amb dos dits, per moments el teclat de l'ordinador, per moments el del mòbil...

Avui fa trenta anys que som parella i trenta anys és una xifra que, certament, fa respecte, en aquest cas no vertigen. Fa trenta anys érem uns adolescents, tu en tenies quinze i jo divuit; tu enfilaves tercer de BUP i jo estava en el trànsit entre l'institut i la universitat. Tu encara vivies a Sarrià de Ter i jo al Pont Major. Tu tenies un Vespino negre i jo una Vespa 200 blanca. Tu eres la noia arrissada que vestia de marró i jo el noi ros de cabells llargs amb arracada...

Jo ho tenia molt clar i tu tenies més dubtes; feia mesos que ens havíem fet molt amics, al Cau i, sobretot, a l'institut, en aquelles estones entre classes, trobant-nos al passadís. Una amistat innocent fins que va deixar de ser-ho, fins que em vaig enamorar de tu. Jo ho tenia molt clar i tu tenies els teus dubtes: si sortim i després ho deixem, també perdré un amic.

Ignoro quantes coses t'has perdut, al llarg d'aquests trenta anys, pel fet d'estar junts, pel fet d'estar amb mi; bé, algunes no les ignoro, les sé prou bé. Però trenta anys després encara em tens aquí, parella i amic, ja convertit en home, ja convertit en pare...

Avui fa trenta anys ens vam fer un petó que va marcar per sempre més aquell dia, el nostre primer dia a partir del qual vam començar-los a comptar, i a comptar després els mesos, i a comptar després els anys, i a celebrar-lo sempre encara que després s'afegissin altres celebracions, perquè si hi havia quelcom més a celebrar era precisament gràcies a aquell primer dia.

Estimada Sira, saps tan bé com jo que aquests trenta anys no han estat sempre un camí de roses; o potser sí, que pel camí també ens hem esgarrinxat, ens hem equivocat, ens hem fet mal i, potser per això encara som, trenta anys després, ens hem sabut perdonar. També hem après a conviure, a viure sols i amb la nostra família, amb les nostres tres filles, i amb les nostres famílies; hem après a ser flexibles (tu més que jo) i fins i tot hem hagut d'aprendre a desaprendre...

Avui, Sira, trenta anys després jo només tinc paraules d'agraïment per tot el que hem viscut i construït junts; em sento afortunat de tenir-te al meu costat i orgullós de la vida en parella i en família que hem creat, que estem creant. Ningú em coneix tant com tu (a vegades penso que ni jo mateix) i, així i tot, aquí segueixes, vivint al meu costat.

Moltes gràcies, Sira, per aquests trenta anys, i tan sols confio seguir-ne sumant més tal com hem fet fins ara, amb el petó de bon profit de cada àpat, parlat de tot encara que costi i que les nostres mans se segueixin trobant i entrellaçant quan ens n'anem a dormir...

Avui fa trenta anys que som parella i d'aquí a uns dies celebrarem els vint-i-cinc de casats. La celebració de les noces d'argent, és inevitable, eclipsen aquesta celebració, però avui deixem que aquests trenta anys de vida de parella brillin amb llum pròpia, la fita, sens dubte, s'ho mereix!

T'estim infinit, Sira!
Roger

Comença el compte enrere

Avui comença el compte enrere, però no en plan dramàtic tipus "The Final Countdown" sinó un compte enrere més modest, més alegre i optimista, també més personal i intransferible: el compte enrere per les nostres noces de plata!

Encara es celebren les noces de plata? O ja és quelcom "démodé", carrincló, passat de moda? Avui, que fa 24 anys que ens vam casar, comença el nostre particular compte enrere per celebrar, si tot va bé i si Déu (o qui sigui) vol, les nostres noces de plata just d'aquí un any.

Per arribar-hi ens farà falta, si fa o no fa, el mateix que hem necessitat per arribar fins aquí, que ens ha costat Déu i ajuda: amor? Sí, sempre que l'amor també inclogui les suficients dosis de comprensió, paciència, perdó, passió, alegria, resistència, cura, estima, compassió, somriures i llàgrimes... Què és sinó l'amor? Com es construeix sinó una vida en comú?

No sé vosaltres, nosaltres no ho sabem fer de cap altra manera i al capdavall cada parella ha de trobar i fer el seu camí, sempre que pagui la pena seguir fent camí junts, fent camí per la vida... I el nostre camí de moment segueix avançant, a vegades planant amb el vent a favor, a vegades amb alguna turbulència però sempre amb la voluntat d'avançar junts.

Fa 24 anys vam formalitzar un compromís i aquest és un compromís que es renova dia a dia, i és així, només així, que podrem arribar, d'aquí a un any, a celebrar les noces de plata. Comença el compte enrere i, com fins ara, la clau és merèixer sumar cada dia, que ja sabem que és així com s'empenyen els anys.

A dia d'avui, a un any vista, encara no sé com celebrarem les noces de plata; a vegades hi dono voltes i dibuixo escenaris de possibles celebracions, tot i que sé que al capdavall la millor celebració serà arribar-hi dia a dia, donant corda al pèndol que, com un metrònom, ens dóna vida i ritme.

Així que sí, seguirem gronxant-nos junts, descomptant segons, minuts, hores i dies a aquest any que cada dia es farà més petit, a aquest anhelat dia que cada dia tindrem més a prop...

Vint-i-dos mesos

Vint-i-dos.
Els més veterans, "boomers" que ens diuen ara, per bé o per mal recordem aquella cantarella que acompanyava el "Dúo Sacapuntas" al programa "Un, dos, tres" de Televisió Espanyola: “veintidó, veintidó, veintidó, veintidó, veintidó...” Sí, eren el Linterna (Manolo Sarria) el Pulga (Juan Rosa) i també han passat a la història de l'humor i la televisió per "¿Cómo estaba la plaza?... ¡Abarrotáaaaaa!"

Més nostrats són els vint-i-dos de la popular llibreria de Girona, la Llibreria 22, que precisament enguany, l'any 22, en fa 44! És evident que en aquesta llibreria, a banda de llibres i cultura, també hi ha molta numerologia i, especialment, una gens dissimulada tendència fetitxe vers el número 22 i tot el que hi combina. A la 22 van de la parella d'ànecs a les dues cadires, que la 22 en fa 44, i certament n'hi ha per llogar-n'hi!

Vint-i-dos mesos.
Vint-i-dos mesos és el temps que separen el part del meu germà gran i el meu, i si l'Olimpíada és el període entre dos Jocs Olímpics, aquests vint-i-dos mesos entre el setembre de 1972 i el juliol de 1974 van ser, per a la meva mare, la seva particular olimpíada partera. Ningú li discuteix la medalla d'or!

Però vint-i-dos mesos són, des d'ahir, els que la Sira fa que té (el putu) Covid Persistent i ahir va piular: "22 mesos després... Accepto que estic malalta i m'adapto. Però no accepto que sigui crònic.
Fatiga, mal de cap, problemes cognitius, boira mental... Marxeu ja!!! Deixeu-me estar!!!
Potser caduca als 24 mesos?"

Tan de bo que sí, que aquest Covid Persistent caduqui més aviat que tard, que persistent no és crònic!

Sis-cents

A casa el Seat 600 també va ser el primer cotxe de la família! En el següent van doblar l'aposta, primer un Simca 1200 gris metal·litzat, després un Simca 1200 granat!

El 600 de casa no el recordo, sí el d'una veïna, la Dolors, que en tenia un i amb el que, al meu germà i a mi, i als seus fills, ens duia cada matí a l'escola. Quanta paciència havia de tenir l'estimada i enyorada Dolors per aguantar cinc criatures dins aquell resistent 600!

El 600 de la Dolors forma part de la meva infantesa, de quan amb els seus fills i altres veïns jugàvem al carrer. Temps era temps...

Els 600 van marcar una època i tots guarden grans històries, bons records, històries de viatges, molts d'ells iniciàtics gràcies al primer cotxe, amb un destí incert...

Vaig pensar en els 600 quan la Sira, dies enrere, em va dir que ja feia 600 dies que té aquest maleït Covid Persistent. I com va dir en una piulada, "600 dies s'escriu ràpid però han costat de passar."  600 dies, diu la Sira, d'intolerància a l'esforç, tant físic com cognitiu, de mal de cap, fatiga, dolors musculars, problemes cognitius, tos...

També 600 dies de comprensió i suport de les persones que l'estimem, de camí compartit amb altres covid persistents (més aviat resistents), 600 dies d'anades i vingudes a metges i especialistes... Aquest sí que és un camí, i destí, incert!

Ja són més de 600 dies i espero que en el seu cas la Sira no dobli l'aposta!

Jo aniré a Fires per tu

Massa gent l'atabala; no només la gent, massa de tot l'atabala. Per exemple, massa productes en un passadís d'un supermercat, o a les lleixes d'una botiga. Massa informació, massa estímuls que el seu cap, que ara va més lent, no té temps per processar i es satura.

Com quan, per exemple, en un sopar de colla estem entre dues o tres converses i les sentim totes, però no n'escoltem cap; o quan hem d'estar pendents de diferents tasques alhora (ara que es venera tant això de la multi tasca) i no donem a l'abast, ni en fem cap de bé... Situacions que, si (aparentment) amb plenitud de condicions ens saturen i atabalen imagineu-vos amb una afectació cognitiva, causada en aquest cas pel Covid Persistent, que fa que tot s'hagi de processar més lentament.

Massa gent l'atabala i les Fires de Girona són sinònim, aquest any que han tornat, de gent, de molta gent, massa gent per ella. Anar a Fires cansa, ja sigui a les barraques o a les atraccions, i anar-hi, ja d'entrada, amb cansament sortint de casa és esgotador. I a banda d'esgotador físicament ho és també a nivell cognitiu per la borratxera d'estímuls: cares, llums, sons, moviment... Els canals visual, auditiu i cinestèsic estressats per moments!

Ei, que de ganes no li'n falten, al contrari! No és qüestió de ganes, sinó de forces, d'ànim. Amb petites dosis és una altra cosa, com per exemple l'actuació que va fer, juntament amb nosaltres, la seva família, a l'acte de lliurament del Premi Casero; això ja va ser un esforç també, però més mesurat.

L'acte del Premi Casero ha estat, de moment, les úniques Fires per la Sira; mirarem de fer alguna escapadeta més, mentre m'insisteix que vagi a Fires per ella...

Jo aniré a Fires per tu, Sira, però és amb tu que m'agrada anar-hi!

Avui és Santa Sira

Avui és Santa Sira, i a casa no el celebrarem. Però no us precipiteu, que potser no és el que us penseu...

Això del Santoral, es veu, no és una ciència exacta per a la majoria de noms; n'hi ha que no generen cap mena de dubte, com els Joans, Joseps i ases que hi ha a totes les cases; també pels Esteves, Paus, Peres i Jordis, o les Mercès, Maries, Montserrats o Pilars.

En canvi hi ha noms que generen més dubtes, bé perquè es celebren en diferents dates, bé perquè a vegades entren en joc, i aquí arriba l'interessant, aspectes més subjectius, interpretacions personals, i fins i tot el beneït error!

Un cas és el meu, Sant Roger. Hi ha qui el celebra el 13 de març, el 16 de setembre, el 22 de novembre o fins i tot el 30 de desembre. Sense anar més lluny, just avui fa una setmana, el 16 de setembre, un amic em va felicitar el Sant: tinc un nebot que el celebra avui, em va dir... Jo, després d'agrair-li la felicitació, li vaig dir que el celebrava el 15 de novembre, que és Sant Albert; el motiu? El meu pare, ex seminarista, va dir que es celebrava aquest dia, i aquest dia es va quedar, sense possibilitat, des de fa 40 anys, d'esmena!

No és ben bé el cas de la Sira.
Avui és Santa Sira i a casa no el celebrarem, simplement, perquè el vam celebrar abans d'ahir, 21 de setembre, Sant Mateu. I perquè aquest dia? Doncs perquè, que la Sira recordi, sempre l'ha celebrat, possiblement per error, aquest dia, i ara que ja el té tan integrat, se li fa estrany celebrar-lo quan tocaria, és a dir avui.

Deu ser per coses com aquestes que ha fet fortuna, amb raó i afortunadament, l'expressió "tots els sants tenen vuitada!"

Nou (no) inici de curs

El món es divideix amb dues classes de persones: les que tenen agendes per curs escolar, i les que tenen agendes per any natural. Sí, ja sé que fa anys que les agendes en paper van a menys, en favor dels calendaris en línia, però ja m'enteneu... Jo sóc dels segons!

La meva dona, mestra de música de professió i per vocació, és d'agenda per curs i, per tant, l'u de setembre (si fa o no fa) és la data que en marca l'inici del seu curs, com a la meva l'u de gener (si fa o no fa) marca l'inici d'un nou any, és a dir, un nou exercici...

Per als i les mestres i professorat el curs comença abans que arribi la mainada, com també s'acaba després que, al juny, la mainada comenci les vacances, i aquests són dies d'acabar de preparar el curs, de cohesionar els equips docents (que poc o molt cada curs hi ha canvis), tota una feina no sempre visible i, encara menys, valorada, però del tot necessària per a que el claustre de mestres i professorat funcioni com un equip al llarg de tot el curs.

La Sira el coneix molt bé, aquest treball, ja que el duu fent des de l'any 1999 com a mestra, i també l'ha fet, alguns anys, com a Secretària i com a Cap d'Estudis; és un compte enrere de tasques administratives, docents, pedagògiques i de treball d'equip, amb massa documents per escriure, i possiblement també massa reunions, que s'afronta amb les piles renovades i amb la il·lusió d'estrenar un nou curs, com qui estrena sabates noves!

Aquest nou inici de curs, però, la Sira se'l torna a mirar, de moment, de cua d'ull, des de la barrera i no des de l'arena, per la seva baixa laboral pel maleït Covid Persistent. Tot el curs passat se'l va passar de baixa, i de baixa també comença aquest...

Aquesta pandèmia ha trastocat moltes vides, naturalment més enllà de les que malauradament ha llevat, i com la Sira són moltes les persones que el Covid ha apartat de les seves feines, o encara pitjor, els hi ha fet tornar sense estar, encara, ni amb prou forces, ni energies, per poder-les fer. A vegades alguns criteris semblen arbitraris, i és material sensible el que està en joc.

Mentre a nivell mèdic es segueix investigant el Covid Persistent, i a nivell assistencial i terapèutic es segueix donant suport a les persones que el pateixen, caldria articular un pla a nivell laboral que contemplés adaptacions d'horaris i de tasques, i suports, alhora que caldria valorar molt bé com aterren aquestes afectacions al complex món de les incapacitats laborals. Hi ha qui no pot evitar tenir la sensació que entra en una tómbola!

Comença un nou curs escolar, i tenim un munt de deures pendents... És hora de treure-li punta al llapis!

A bodes em convides!

La pandèmia del coronavirus va impedir-me, l'any passat, assistir al darrer casament al que em van convidar. Els nuvis, ja feliçment casats, van celebrar la cerimònia aquest any, mesos després del que tenien previst, en petit comitè i seguint les recomanacions i les mesures preventives (restriccions) de la Covid-19...

Del darrer casament que vaig anar ja fa uns anys, i de moment no n'hi ha cap a l'horitzó... Ara les parelles no es casen tant, i les que ho fan solen fer cerimònies i convits més modestos, menys multitudinaris...

M'agrada que em convidin a casaments i m'agrada molt més assistir-hi! No sé, serà que m'agraden les festes familiars, també les que no són de la meva família...

Sense cap en perspectiva no puc fer res més que recordar els casaments als que he assistit, i precisament avui en recordo un de particularment especial: el meu!

Avui fa 23 anys que, sota un sol de justícia i amb molta calor, em vaig casar amb la Sira. Calor a banda, el recordo com un dia molt emocionant i emotiu, envoltats de la família i amistats, en total unes 190 persones; fotos i records a banda, del casament encara en conservo alguns documents, com la llista de convidats, el model d'invitació, el llibret de la cerimònia, la (sempre complexa i arriscada) distribució de les 20 taules i fins i tot el llistat, ben detallat, dels regals i ingressos que vam tenir, i de totes les despeses: vestits, anells, convit, viatge... naturalment tot en pessetes!

Vint-i-tres anys després, repassant la llista d'invitats, també les fotos d'aquell dia, encara es mantenen parelles, d'altres han canviat, i malauradament no són poques les persones que, per llei de vida o no, ja no hi són...

M'agraden molt els casaments, i del meu en tinc un gran record: per mi ha estat el millor al que he assistit i, possiblement, assistiré mai... Això no vol dir que no vulgui assistir-ne a cap més, al contrari! Per mi, si rebo una invitació, a bodes em convides!

Que sigui el que Pfizer vulgui!

"2a dosi cap dins! I que sigui el que Pfizer vulgui!", vaig piular després de rebre la segona dosi... I Pfizer va voler que després del segon glop tingués una mica de malestar... Us ho explico.

Divendres a mig matí vaig rebre la segona dosi de la vacuna contra la Covid-19, també de Pfizer. Només entrar al box de vacunació i passar la targeta sanitària pel lector la infermera em va preguntar, per confirmar, "segona dosi?"

"Sí, segona dosi", vaig respondre, mentre, ja assegut, li oferia el braç arromangant-me la màniga curta del polo.
"Què tal la primera?", va seguir ella...
"Molt bé", li vaig dir jo, al temps que me la inoculava per via muscular.
"Pot ser que la segona et doni una mica més de malestar...", em va informar, "... potser una mica de febre, mal de cap, malestar general..."

El divendres va seguir normal, vaig seguir treballant i, més enllà de la fiblada per la punxada, em vaig trobar bé. El dissabte al matí, però, vaig notar aquella sensació que el cos no anava bé, ni el cap girava del tot rodó, la sensació de no estar fi, i havent dinat la temperatura em va pujar una mica, tot i no arribar als 37º, i em notava una mica "xof"!

Vaig covar el malestar amb un ibuprofè i el sofà, mig endormiscat, i poc a poc em vaig anar refent, al ritme que anava minvant la temperatura del termòmetre! Això va ser tot, una tarda entre cotons...

Això va ser tot? Una mica de malestar i ja està? És aquest el preu que he de pagar, jo, per a estar immunitzat? Sincerament, a casa quasi em feia vergonya queixar-me; ja ho veien que no estava fi, no calia fer-ho més evident, a risc de quedar jo, en evidència.

Així és, si fa o no fa, com es troba cada dia la Sira, afectada pel Covid persistent... Bé, així i més: febrícula, malestar general, mal de cap, fatiga, dolors musculars... Així cada dia, no unes hores a la tarda; així cada dia des de fa més d'un any: així cada dia, uns dies millor, d'altres pitjor, des de fa catorze mesos i mig. Així cada dia...

El meu malestar és un tip de riure!
Sí, si és (només) això, que sigui el que Pfizer vulgui!

Que t'escoltin...

L'entrevista que el Diari Ara li va fer a la Sira setmanes enrere, compartint les seves vivències com a afectada per la covid persistent, no va passar gens desapercebuda i va generar, sobretot, dues grans onades: una d'ànims i solidaritat, un autèntic tsunami, i una altra, en certa manera, d'auxili i suport, menys nombrosa però igualment intensa!

Arran de l'entrevista no són poques les persones que, per terra mar i aire, és a dir, a través de les xarxes socials i d'amics, coneguts, saludats o familiars, s'han adreçat a la Sira demanant, simplement, parlar amb ella; sí, també hi ha qui se li ha adreçat per a recomanar-li tal tractament, o tal altre, però a mi el que m'ha sorprès són les persones que, sobretot, han contactat amb la Sira per ser, simplement, escoltades!

Escoltades per una persona que les pot entendre, perquè també ha reclamat ser escoltada; escoltades per una persona que ha viscut, com elles, la desesperació de la incomprensió, i la importància de ser compresa. Escoltar i compartir, escoltar i acompanyar, escoltar i crear, poc a poc, una mica de comunitat, d'equip, per petit que sigui...

És curiós com un gest tan senzill, i a priori a l'abast de tothom, escoltar, pot ser tan poderós. Per aquestes persones ser escoltades no les guarirà, ja ho sé, però sí que farà que el seu trànsit per la malaltia, aquest (putu) covid persistent, no esdevingui una solitària travessia pel desert o, encara pitjor, per un mar de incomprensió.

No descobreixo res que no sapiguem, simplement ho poso en valor perquè aquests darrers mesos he vist com la Sira ha anat teixint xarxes de suport de persones afectades per la covid persistent, i com aquestes xarxes van generant un impacte positiu en l'estat d'ànim de les persones que en formen part.

Al capdavall escoltar és una manera de cuidar, de tenir cura, de vetllar; a vegades és, quasi, l'única cosa que podem fer la resta, ser allà al costat, abraçar i, sobretot, escoltar...

Les cites dels llibres. "La mala filla", de Carla Cerati

No recordo perquè vaig triar aquest llibre, entre tots els possibles, per regalar-li a la Sira en el nostre primer Sant Jordi, avui fa vint-i-set anys...

El deuria remenar i llegir-ne la contraportada i les solapes interiors, i és evident que, per més que remenés altres llibres, l'elecció final va ser aquesta! Sense desmerèixer el llibre, potser no va ser la millor elecció, i menys per un primer llibre de Sant Jordi!

A la Sira, d'entrada, no li va entusiasmar, suposo que pel títol, i el cert és que no és dels llibres que més li ha agradat llegir... Potser aleshores era massa jove (en tenia 16) per identificar-se amb la filla de la novel·la: a les portes de la maduresa, amb una mare de vuitanta anys. Potser una nova lectura li oferiria, ara, una segona oportunitat...

Què podria dir, en defensa pròpia? Que no feia ni un any que festejàvem? Que era un pallús de 19 anys?... A vegades no hi ha defensa possible.; no sé, el llibre em va fer bona pinta, i el cert és que és una novel·la reconeguda d'una escriptora italiana també reconeguda; potser no era el moment...

Possiblement el que més li va agradar d'aquest llibre, més enllà del gest de regalar-li, és la dedicatòria que li vaig escriure, tota una declaració d'intencions!

Avui, però, no la reproduiré, que del que es tracta és de citar les cites, no les dedicatòries, i la cita de "La mala filla" (Muchnik Editores, 1993) és aquesta, certament pertorbadora:

"És molt dolorós divulgar la vida d'una mare.
I revelar-ne els errors és pervers.
Per què ho faig, doncs?"
Edward Dahlberg

Malgrat el llibre aquí segueixo, vint-i-set anys després, assumint cada Sant Jordi (i de fet cada dia) el risc d'equivocar-me de llibre; aquest any, però, jugo segur, si més no amb el títol del llibre (que no desvetllaré, però fàcilment podeu deduir, entre costures), per recomanació d'en Martí Gironell!

Bon Sant Jordi!

Més persistent que el virus!

La Sira és més persistent que el virus!
Ei, que si jo ho dic és perquè ho diu ella mateixa: "(...) no em rendeixo, perquè de persistent ho soc més jo que el virus."

Aquest és un trosset del titular de l'entrevista que el Diari Ara ha fet a la Sira, afectada de Covid Persistent. L'entrevista, feta per la periodista gironina Marta Costa-Pau, està molt bé i us recomano que, si encara no ho heu fet, la llegiu de dalt a baix!

Entrevistes com aquesta, més enllà del fet personal que hi surti la Sira, són importants per a donar visibilitat al patiment que, com ella, viuen cada dia, i des de fa molts mesos (en el seu cas més d'un any) les persones afectades pel Covid Persistent.

L'entrevista de la Sira ha causat sorpresa a amics, coneguts i saludats, que tot i que a vegades parlem o ens saludem, potser no sempre hem parlat prou de la seva afectació.

A vegades topes amb amics, coneguts o saludats i la resposta a la pregunta "què tal, com esteu?" és un automàtic i genèric "bé, anar fent", en el que aquest "anar fent" duu implícitament l'anar fent de la Sira...

A vegades és manca de temps, de temps per explicar tot el periple d'aquest darrer any, a vegades és mandra, a vegades és no voler-hi pensar, a vegades no ve de gust...

Sigui com sigui, és evident que la major visibilitat d'aquest col·lectiu ha fet reaccionar, tot i que tard i encara amb moltes mancances, el sistema sanitari per a desplegar el seguiment, suport, recursos i cobertures que les persones amb Covid Persistent necessiten per al seu dia a dia: rehabilitació física i cognitiva, suport emocional, baixes laborals...

El Covid fa més d'un any que persisteix en el cos de la Sira, i ni ella sap fins quan li seguirà fent la punyeta, dia sí, dia també... L'única certesa que té la Sira, tot i els moments de flaquesa, és que per a vèncer la malaltia ha de ser més persistent que el virus, i la seva persistència no només és cosa seva, també de les persones que l'estimem, i del sistema de salut.

La seva persistència també és la meva, la nostra...

La Guttmann, un abans i un després

Ha estat un programa de rehabilitació de vuit setmanes, i la passada va ser la darrera. Des del meu modest punt de vista, com a company i acompanyant de la Sira, puc afirmar que, tot i que ni molt menys està recuperada i segueix afectada per la Covid persistent, hi ha hagut un abans i un després de la Guttmann.

Abans
La sensació era, a banda de les afectacions de la malaltia, de desorientació, de no saber cap a on tirar, d'anar d'aquí cap allà, ara amb un internista, després amb un neuròleg, ara una sessió de fisioteràpia, després una d'acupuntura...

Entenc que en aquests casos no hi ha respostes, i un fins i tot troba a faltar preguntes, i és evident que aquí ni tan sols hi havia les freqüents. A la preocupació lògica de "no sé què em passa", s'hi sumava la de "no sé què fer"...

La imatge podria ser la d'una malalta perduda en un laberint, sense nord ni direcció, sense estar ubicada ni ubicar la sortida, en cas de ser-hi.

Després
La de la Guttmann va ser una de tantes portes que va trucar, i tot i l'escepticisme inicial, quan va entrar en el programa de rehabilitació física i cognitiva post Covid-19 la situació es va girar com un mitjó.

És clar que abans va haver de fer, ella mateixa, mans i mànigues per obtenir la derivació corresponent des d'atenció primària...

La Guttmann no li ha ofert la sortida definitiva, però sí que li ha marcat un camí, un objectiu, un horitzó, i quan hom està perdut i desorientat, això és molt!

Tampoc hi ha trobat resposta a totes les preguntes, però sí que n'ha resolt algunes, i d'importants, i naturalment n'han aparegut d'altres, d'inquietants.

La Guttmann li ha marcat un camí, i ara com a mínim circula pel laberint reconeixent per on passa, i naturalment segueix cercant una sortida, tot i ignorar com és, si és que hi és...

A la Guttmann hi ha trobat, també, comprensió i reconeixement per part de l'equip professional, i ha pogut compartir periple, per dir-ho d'alguna manera, amb persones, sobretot dones, que com ella tenen Covid persistent.

Amb la Guttmann hi ha hagut un abans i un després, i ara que el seu programa de rehabilitació ja s'ha acabat, que no vol dir que estigui recuperada, haurà de seguir remant amb tot el que hi ha après, circulant per aquest laberint que sembla que juga a amagar la sortida.

Més de dos-cents dies...

Els embarassos es compten per setmanes, tot i que recordo una certa discrepància sobre a partir de quan es comencen a comptar; il·lús de mi, pensava que es comptava des de la gestació, dia amunt dia avall, i resulta que es compta des de la darrera menstruació! Una mostra, una prova més, del rol secundari que les persones no gestants tenim en tot aquest procés...

Els embarassos es compten per setmanes i l'edat dels nadons per mesos, com quan amb la Sira comptàvem, fa vint-i-set anys, l'avanç del nostre festeig, fins que els anys són suficientment plurals, és a dir, a partir dels dos...

I és que ja ho sabem, qui dies passa (setmanes, mesos i) anys empeny!

Per dies la Sira va començar a comptar el seu malestar, també el seu aïllament dins de casa, quan es va començar a trobar malament... Aleshores, al principi de la pandèmia, de l'estat d'alarma i el confinament, també del principi de la primavera, fins i tot va gosar comptar enrere els dies que, se suposa, revertia positivament el seu malestar.

Però totes les previsions van ser només una il·lusió, un miratge, i per bé que un dia va abandonar l'aïllament dins de casa, els dies de mal de cap, de febrícula i de cansament no van cessar, ni ho han fet encara...

I sí, hi ha dies millors que d'altres, però la boira no escampa, ni la fatiga desapareix, i si algun dia la febre baixa, l'endemà puja de nou, i aquest malestar general que no paralitza però turmenta persisteix dia sí, dia també.

I qui sap si tal dia farà un any, que espero que no, però ara ja fa més de dos-cents dies que la Sira resisteix, també ella persistent, i conviu amb una malaltia sense nom, i qui sap si amb remei...

Ara ja no compta enrere, ara només espera que l'endemà d'un dia que es troba millor, la millora persisteixi, es consolidi i venci! Per qui espera un remei, en forma de vacuna o poció màgica, tant és, dos-cents dies són una eternitat, i per moments un calvari...

Hi pensava l'altre dia, sortint d'una primera visita preliminar a la Clínica Guttmann, quan es va fer evident la diferència entre la seva percepció del temps i la meva; per ella, és natural, tot el que no sigui ara és tard, que ja fa més de dos-cents dies que espera, simplement, trobar-se bé!