divendres, 31 de març del 2023

Mil trenta-nou, la xifra de la setmana


Mil trenta-nou és el nombre d'habitatges buits que hi havia el 2022 a la ciutat de Girona; aquesta xifra representa el 2,1% del total d'habitatges.

Aquests darrers tres anys la xifra d'habitatges buits a la ciutat de Girona havia anat a la baixa, passant dels 1.066 (2,2%) l'any 2018 als 785 (1,6%) l'any 2021. Al 2022 es va trencar la tendència a la baixa... 

El dret a un habitatge digne i accessible és un dels que més dificultats planteja per a moltes famílies i no és precisament per una manca d'habitatges disponibles; la realitat a casa nostra és prou crua.

Les entitats socials l'any passat van estimar en més d'un milió les persones que a Catalunya viuen en exclusió residencial, és a dir, persones sense llar, persones que viuen en un infrahabitatge, en relloguer o amenaçades per un desnonament.

Per a fer front a aquesta situació, i amb una visió local i alhora d'impacte, la Fundació SerGi ahir va presentar el projecte ReHabitem, que té un primer objectiu de detectar 10 habitatges buits de petits propietaris per, després de recondicionar-los i reformar-los, destinar-los al lloguer social.

L'habitatge es cedeix durant un període mínim de sis anys a la Fundació SerGi, qui a banda de garantir el pagament del lloguer a la propietat també en facilita la rehabilitació, especialment en clau de sostenibilitat i eficiència energètica.

Durant el temps de cessió la Fundació SerGi destina aquest habitatge al lloguer social per ajudar a les persones que es troben en risc d'exclusió, garantint-ne el seguiment i acompanyament.

Per a engegar aquesta iniciativa la Fundació SerGi ha cercat la col·laboració d'altres organitzacions, com Garbet Cooperativa, el Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Girona, la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, el Col·legi i Associació d’Agents de la Propietat Immobiliària de Girona, la cooperativa Coop 57 o la Coordinadora d’Associacions Veïnals de Girona, entre d'altres.

Tan de bó aquest projecte contribueixi a rebaixar el nombre d'habitatges buits a Girona i, sobretot, a millorar la vida a famílies que avui encara pateixen l'exclusió residencial.

dijous, 30 de març del 2023

Ana Obregón, subrogada


Julio Iglesias Puga "Papuchi" va ser pare quatre vegades: la primera (arrodonint) a 28 anys, la segona a 30 anys, la tercera als 89 i la quarta... Bé, la seva primera i única filla va néixer l'any 2006, mesos després de la seva mort, a 90 anys.

Al seu dia ja es va plantejar el debat si un home de tan avançada edat podia ser pare, pare d'un nadó, s'entén. És clar que en aquella situació la mare era més jove, 48 anys més jove que "Papuchi", i les criatures les va tenir als 41 i 43 anys respectivament, edats que avui, tot i els riscos, s'accepten dins els límits. Serveixi només com a referència la dada que estableix que entre una criatura adoptada i la persona adulta que l'adopta no pot haver-hi més de 45 anys...

En fi, si "Papuchi" va generar debat molt més n'està generant la nova maternitat, per gestació subrogada, l'Ana Obregón. El debat és polièdric i no només se centra en la idoneïtat de ser mare a 68 anys, també gira al voltant de la manera com ha estat de nou mare, el debat de la gestació subrogada.

Respecte al debat sobre la gestació subrogada penso que no és només una qüestió sobre el fet en si, també sobre les circumstàncies que envolten el fet, que malauradament en molts casos es produeixen en una mercantilització de l'embaràs en què la mare gestant es troba en una posició de necessitat i la mare "legal" (o pare) en una posició de poder. Aquesta desigualtat alimenta la concepció d'assimilar la gestació subrogada com la compra d'una criatura llogant el ventre d'una dona que, se suposa i contradictòriament, a pesar de gestar no serà mare (tot i que a efectes biològics ho és!).

El debat ètic està servit i només cal observar mínimament qui defensa (en general) de forma més aferrissada la gestació subrogada per copsar-se ràpidament les coordenades: sota un pretext de llibertat (la mateixa que reclamava Aznar per beure alcohol quan volgués) i de dret és la dreta i són les persones amb més poder econòmic les que en fan bandera.

Respecte al debat de l'edat, jo només em pregunto si per a la criatura la seva mare no serà més una àvia, no en el sentit biològic sinó en el social, en el rol que tindrà, com intueixo que per al tercer fill de "Papuchi" el seu pare s'assimilava més a un avi que no a un pare, tot i que és evident que "Papuchi" fins i tot podria ser un pare d'edat avançada per a la seva darrera dona...

En fi, segurament rere aquestes decisions (les de "Papuchi" per pare a 90 anys i d'Ana Obregón per ser mare als 68) hi ha unes fortes motivacions íntimes i personals, però en aquests casos, essent generós amb la flexibilitat i entenent que està bé establir certs límits, jo soc més de l'Eclesiastès de l'Antic Testament quan diu:

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.
Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir,...

dimecres, 29 de març del 2023

El que ens molesta dels altres


Els humans som criatures complexes i sobretot contradictòries. Tenim tendència a jutjar i criticar als altres, però el que no sempre reconeixem és que molt sovint (sinó quasi sempre) el que ens molesta dels altres és en realitat el que ens molesta de nosaltres mateixos. I de la mateixa manera és altament probable que el que ens agrada dels altres també pugui ser el que ens agrada de nosaltres mateixos.

Quan ens sentim incòmodes amb alguna cosa que fa o diu una altra persona, és possible que aquesta acció o paraula en particular ens estigui fent de mirall, ens reflecteixi una part de nosaltres mateixos que no ens agrada o amb la qual no ens sentim còmodes. Potser no ens adonem que tenim aquest tret, però quan el veiem reflectit en els altres sobresurt, es fa evident i, inevitablement, ens molesta, ens inquieta.

Per exemple, si algú ens sembla excessivament crític, pot ser que això ens molesti perquè reconeixem que segurament nosaltres també som excessivament crítics. O si algú ens sembla massa egocèntric, és possible que ens molesti perquè també reconeixem que tenim moments en els quals no ens importa massa el que pensen els altres.

D'altra banda, el que ens agrada dels altres també pot ser el que ens agrada de nosaltres mateixos. Si admirem la creativitat o l'empatia d'una altra persona, és possible que sigui perquè també tenim aquestes qualitats i les valorem en nosaltres mateixos.

És clar que això no vol dir que sempre ens agradi tot dels altres i encara menys tot de nosaltres mateixos! Però en aquest joc de miralls s'amaga una valuosa font d'informació sobre nosaltres mateixos per a conèixer-nos millor, acceptar-nos i per a créixer personalment.

El que ens molesta o ens agrada dels altres pot ser un reflex de nosaltres mateixos. Si en som conscients en comptes de (només) criticar als altres, podem aprofitar aquest mirall com una oportunitat per a créixer i millorar.

dimarts, 28 de març del 2023

La Kings League no és futbol


És el fenomen del moment, allò que vulgarment diem "que ho peta!". La Kings League no és futbol i és quelcom més que "un altre" futbol; la Kings League sobretot és un producte d'entreteniment que té el futbol com a mitjà, més que com a finalitat.

Les veritables estrelles d'aquesta competició rares vegades són sobre el camp, damunt la gespa (només quan apareix la carta "penatli presidente"); les veritables estrelles d'aquesta competició són els presidents ("streamers", creadors de continguts) dels clubs que retransmeten en directe com viuen i veuen els partits.

Si només t'agrada el futbol la Kings League rarament t'agradarà, ja que les regles de joc no estan al servei de la pilota sinó de l'espectacle, de la retransmissió; si t'agraden els directes, el consum de "streamers" la Kings League t'agradarà encara que avorreixis el futbol tradicional.

Personalment, no m'agrada la Kings League, possiblement perquè en general no m'agraden els "streamers", però reconec que Gerard Piqué ha tingut l'habilitat de generar un producte que essencialment es consumeix en línia (els directes) i que sobretot es produeix de forma presencial i analògica (els partits); aquesta hibridació segurament és part de la clau de l'èxit, més enllà de la popularitat dels presidents dels clubs que hi participen, la priorització de l'espectacle per davant l'esport i el ritme frenètic de tot plegat.

No sé si aquest fenomen donarà una nova vida al futbol, al futbol tradicional, però com a mínim sí que pot donar una segona vida a futbolistes amateurs que, en cas de consolidar-se aquesta competició, podrien esdevenir professionals.

La primera edició s'ha tancat omplint el Camp Nou i captant l'atenció de tothom, tota una fita per aquesta nova competició, d'escassos mesos de vida, que seguirà regnant entre els aficionats dels directes, dubto que els estrictament del futbol.

La Kings League ho sembla, però no és futbol. La Kings League vindria a ser el Mc Donal's del futbol, menjar que s'ingereix, però que no necessàriament alimenta...

dilluns, 27 de març del 2023

El teletext, al segle XXI


L'Internet dels anys noranta, del segle passat, naturalment. Així és com podem definir, avui en dia, el teletext, un servei d'informació que s'emetia, i s'emet encara avui, a través del senyal de la televisió. Per estrany i sorprenent que ens sembli el teletext segueix essent un servei utilitzat a Espanya, ben entrat al segle XXI, per més de dos milions de persones!

Haver utilitzat, al seu dia, el teletext és una d'aquelles coses que revela en quina generació es pertany, assenyalant especialment als de la Generació X i als de l'anomenat “baby boom” anomenats avui “boomers”.

El teletext era, i és encara, un canal d'informació que a banda de consultar l'actualitat (darreres notícies, resultats esportius, predicció meteorològica, etc.) també incloïa informació com l'horòscop i, naturalment, la programació de la televisió.

El funcionament era molt senzill i, situats a l'inici, cada pàgina d'informació tenia un número de tres xifres, que tan sols havies d'indicar amb el comandament a distància. Recordo que d'algunes pàgines em sabia el número d'accés de memòria!

A banda de la informació també incorporava un sistema de subtítols que se sincronitzava amb la programació que s'estava fent. Fins i tot podies navegar pel teletext amb la informació sobre impressionada en l'emissió o bé dividint la pantalla en dues finestretes, una per l'emissió, l'altra pel teletext.

Creat per la BBC anglesa anys setanta del segle passat a Espanya va arribar l'any 1988 i als anys noranta va viure la seva època d'esplendor, fins que Internet va anar entrant a poc a poc a les nostres vides i a les nostres cases, fins i tot conquerint els televisors amb els Smart TV.

Internet ha arraconat el teletext, però no l'ha matat; el teletext encara segueix donant servei i al voltant de dos milions de persones el segueixen consultant a Espanya. Com el transistor a piles o el diari en paper el teletext resisteix amb la seva senzillesa, la seva paleta de colors bàsica i la facilitat del seu ús.

Segurament resisteix encara per una qüestió generacional, com hauria de resistir més l'atenció bancària presencial i personalitzada o l'atenció telefònica sense missatges gravats i inintel·ligències artificials (o artificioses) responent.

Embriagats de tecnologia i de realitat virtual sembla que, tristament i per moments, perdem el món i la realitat de vista, la realitat analògica que funciona sense dades ni connexió a internet, la realitat de persones, no sempre grans, que se senten excloses víctimes de la bretxa digital.

El teletext, al segle XXI, a banda d'un vestigi del passat és un símbol de resistència.

Article publicat al número 114 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 25 de març del 2023

Mother. Minuts Musicals històrics


Entre el 22 de gener i el 24 de maig de 1944 va tenir lloc a la regió italiana d'El Laci la "Batalla d'Anzio", una de les operacions militars de la Segona Guerra Mundial. El 18 de febrer de 1944 el soldat britànic Eric Fletcher Waters, d'encara no vint anys, va morir en combat a la ciutat italiana d'Aprilia. Deixava vídua i dos orfes, el més petit de tan sols cinc mesos: Roger Waters.

Aquesta mort inevitablement va condicionar la vida de la família de Roger Waters; la seva mare i els seus dos fills van marxar de Great Bookham, poble del comtat de Surrey, per anar a viure a Cambridge, on anys més tard coneixeria a Syd Barret, el germen de Pink Floyd.

La fotografia de la família Waters va ser una de les moltes imatges que es van projectar al concert que Roger Waters va fer dies enrere a Barcelona, en la que Roger Waters és sobre la falda de la seva mare.

La mort del seu pare a la Segona Guerra Mundial va marcar la infància i la vida de Roger Waters, com de tants altres infants, i va influir també en la seva música; un bon exemple és el disc "The Wall". No entraré ara en les disquisicions del disc i la vida del personatge (Pink) que narra, però sí que val la pena aturar-se en una de les cançons del disc, "Mother", que lluny de ser una cançó per a dedicar a les mares el Dia de la Mare (pel títol i el seu to melòdic, quasi com una cançó de bressol), se centra en el record de Pink de la seva mare, excessivament sobreprotectora, una pedra més del mur...



divendres, 24 de març del 2023

Deu mil vuit-cents trenta, la xifra de la setmana


El 27 de juliol de 1994 a la tarda vaig sortir amb la meva enyorada Vespa 200 de Pineda de Mar, on aquell mes de juliol hi treballava de monitor en un casal d'estiu, direcció a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona per anar a un concert de Pink Floyd, el que la banda, ja sense Roger Waters, feia a la ciutat comtal en el marc de la gira "The Division Bell Tour".

A Barcelona m'hi esperaven dos amics, amics d'aquells que es compten amb els dits de les mans i amb els que ja havia anat, dos anys enrere, en un concert dels mítics Dire Straits. El concert, amb David Gilmour, Richard Wright i Nick Mason dalt de l'escenari, va ser espectacular, en tinc un gran record!

Roger Waters, un dels fundadors de Pink Floyd, no hi era; ja feia més de deu anys que havia deixat el grup i amb la seva sortida va iniciar un litigi amb els altres membres de la banda per tal que aquests no poguessin fer servir el nom del grup, però el va perdre i a finals dels anys vuitanta David Gilmour va reunir la resta de membres per reactivar l'activitat del Pink Floyd. "The Division Bell Tour" va ser la darrera gran gira de Pink Floyd.

El 27 de juliol de 1994 vaig veure i escoltar en directe Pink Floyd, però no Roger Waters.
El 21 de març de 2023, deu mil vuit-cents trenta dies després, quasi trenta anys després, vaig veure i escoltar en directe Roger Waters, també amb els meus dos amics i companys de concerts. El concert no va ser a l'Estadi Olímpic sinó al costat, al Palau Sant Jordi, on el passat mes de novembre amb els meus amics també vam veure i escoltar en directe a The Cure.

Deu mil vuit-cents trenta dies separen els concerts de Pink Floyd i de Roger Waters als que he assistit
, però em sembla que la distància que els separa a ells, especialment a David Gilmour i Roger Waters, és molt més gran, tot i que l'any 2005 Bob Geldof va aconseguir reunir de nou a Waters, Gilmour, Mason i Wright per a un concert benèfic.

No sé si aquesta d'ara serà la darrera gira de Roger Waters, però a banda de gaudir del concert (un gran concert i espectacle, musical i polític, com era d'esperar) finalment vaig poder completar el grup, encara que amb quasi trenta anys de diferència.

dijous, 23 de març del 2023

Escac a la cita prèvia


Resulta gratificant comprovar que un càrrec fa honor al títol que duu i en el cas de la defensora de la Ciutadania de l'Ajuntament de Girona aquesta setmana n'hem tingut una mostra.

En la seva preceptiva participació al ple municipal per a presentar el seu informe d'actuacions de l'any 2022 va considerar inacceptable, també discriminatori i fins i tot il·legal, que l'ens local mantingui la cita prèvia obligatòria pràcticament per a fer qualsevol gestió o tràmit amb l'Ajuntament en cas de no poder fer-la en línia.

És innegable que la cita prèvia té les seves virtuts, però la seva aplicació expansiva i obligatòria en fa surar els defectes, entre els que la defensora de la ciutadania de Girona va destacar aquest: "Quan la ciutadania no es pot relacionar amb mitjans electrònics, es veu obligada a demanar cita prèvia. Per mi, això és il·legal."

És evident que aquesta situació resulta discriminatòria, afectant especialment a les persones que, pels motius que sigui, tenen dificultats per accedir als mitjans telemàtics per relacionar-se amb l'administració: que domines els mitjans electrònics?, l'administració t'obre les portes de bat a bat; que no domines els mitjans electrònics i has de venir presencialment?, l'administració et farà demanar cita prèvia per a qualsevol consulta o informació prèvia que necessitis, és a dir, esperi assegut!

D'entre les coses que per la pandèmia van venir per a quedar-se no hi hauria d'haver la cita prèvia indiscriminada, sobretot des que hem anar recuperant l'atenció presencial. I el que també caldria recuperar són tràmits que també es poden fer només, sí o sí, en línia.

La recuperació de la normalitat, o d'una certa normalitat, hauria de permetre descabdellar mesures d'urgència que, en el context de pandèmia, confinament i restriccions, eren plenament comprensibles i amb bon criteri i millor voluntat es van aplicar. 

A vegades hom té la impressió que som la ciutadania qui hem d'estar al servei de l'administració, més que l'administració al nostre servei.

D'aquí la importància, i utilitat, de figures com la defensora de la ciutadania de l'Ajuntament de Girona que en el seu darrer informe ha fet un escac (que encara no mat) a la cita prèvia.

dimecres, 22 de març del 2023

L'ull del Pont: "Donació del Fons Just Manuel Casero i Madrid"


A mitjans de novembre de 2022 la família de Just Manuel Casero i Madrid vam fer la donació del fons documental del qui, entre d'altres coses, va ser president del Consell Municipal de Sarrià de Ter entre mitjans de 1979, fruit de les primeres eleccions municipals, i finals de gener de 1981 quan, després d'un curt període de malaltia, va morir sobtadament a l'edat de 34 anys.

Al llarg de la seva activitat política, social, cultural, periodística i cívica Just M. Casero va escriure molt, generant documents, articles i molts altres materials escrits, alguns publicats en forma de columna o articles periodístics en revistes, diaris i altres publicacions, d'altres publicats en forma de llibre i molts altres van restar inèdits fins que, arran de la seva mort primer la revista Presència i sobretot després Jaume Guillamet van publicar alguns dels seus escrits (que incloïen entre d'altres relats i poemes) en un dossier especial de la revista i en un llibre que Guillamet (Memòria de Just, Edicions 62, 1999), amic d'en Just, va publicar a mode de biografia.

Durant més de quaranta anys, després de la seva prematura mort, els escrits, documents i papers d'en Just van restar desats en calaixos i armaris de casa sota la cura i custòdia de la seva vídua, Maria Mercè Gumbau Reynalt, la meva mare, però a partir del 40è aniversari de la seva mort va començar gestar-se la idea de donar aquest fons al Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona.

La donació d'un fons documental, per mínim interès històric que tingui, és la millor manera de preservar-lo i de deixar-lo com a llegat per a les futures generacions, també per al seu estudi i difusió. Els arxius no només en tenen cura, també els documenten, cataloguen i digitalitzen, a banda naturalment de posar-los a l'abast de qualsevol persona, fent que un fons personal esdevingui de domini públic.

Els arxius públics són essencials per a la preservació de la memòria, per a tenir cura de llegats personals que transcendeixen les persones que el van generar i prenen una dimensió pública imprescindible per posar en context fets, relacions i moments històrics.

Les administracions tenen una responsabilitat sobre aquesta tasca i no se'n poden desentendre; d'aquí la importància de rebre, tenir cura i digitalitzar documents i arxius, i entre els arxius, naturalment, també fotografies.

El criteri arxivístic és diferent del criteri personal; l'escriptor, editor i fotògraf Quim Curbet m'explicava un dia que, en la donació del seu fons fotogràfic a l'arxiu municipal de Girona, ell considerava que hi havia fotografies que, per la seva qualitat fotogràfica (artística, per entendre'ns) quedarien descartades, però des de l'arxivística algunes imatges tenien rellevància per la presència de persones concretes en circumstàncies concretes. És a dir, més que el valor artístic l'arxivística valorava en moltes de les seves imatges el valor narratiu i de testimoni.

El 15 de novembre de 2022 el Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona va rebre el fons Just Manuel Casero i Madrid, format per 10 capses d’arxiu, 4 capses de diari i 2 carpetes de gran format; entre moltes altres qüestions aquest fons també conté, inevitablement, documentació sobre el Consell Municipal de Sarrià de Ter.

L'acte de donació del fons va ser presidit per l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas i pel cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, Joan Boadas i Raset, reconegut recentment amb dos prestigiosos premis, el "Fellow of the ICA" i el "Emmett Leahy Award", considerat aquest darrer el “Nobel” de l'arxivística, reconeixements que li han arribat a les portes de la seva jubilació.

Sobre els arxius, sobre el fet d'arxivar els papers, Just M. Casero en va escriure una columna, un Quiosc, que començava així: “Sóc un nostàlgic dels papers. Els papers poden arxivar-se de dues maneres: traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les escombraries, o apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el temps d'arxivar-los. Però aquest és un temps que no arriba mai programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.”

Els papers també tenen el seu cor”, deia en aquest article en el que reflexionava sobre la dificultat de desprendre'ns-en. Aquesta mateixa dificultat l'expressava Maria Mercè Gumbau el dia de la donació del fons: “Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas (tècnic de l'arxiu de Girona) va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança. El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist...
Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans.”

Per acabar, ja que parlem de papers i d'arxius, recordar que l'any 2008, en el marc de la X Fira del Paper, Sarrià de Ter va acollir un congrés internacional d'Arxius i Drets Humans i es va fer, també, una exposició sobre “Els papers de Salamanca”. Serveixi aquesta coda per a posar en valor la funció pública dels arxius, i alhora reivindicar la recuperació de la Fira del Paper de Sarrià de Ter, tristament extingida, confiem que només temporalment.

Article publicat al número 114 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 21 de març del 2023

La lliga del “VARça”


Una flor no fa estiu però 12 punts d’avantatge blaugrana, a les portes de la primavera, fan més de mitja lliga!

No sembla que el Barça de Xavi s’hagi de despistar en les jornades que resten, la solidesa defensiva mostrada aquesta temporada a la lliga és una bona garantia i per poca inspiració que segueixi trobant de mig camp endavant, l’equip hauria de saber gestionar amb solvència l’avantatge guanyat a pols sobre el Real Madrid.

A Madrid ja tenen excusa per digerir la derrota, no només aquesta darrera contra en Barça al Camp Nou, amb un tram final de partit trepidant, també la previsible derrota al la lliga: el VAR. Un VAR que ahir Ancelotti va posar sota sospita alimentant els dubtes i el convenciment merengue que sense la intervenció del VAR als dos darrers partits del Barça, el Real Madrid estaria avui a tres punts en comptes de 12.

El cas Negreira no només situa ombra de sospita sobre el llorejat passat recent blaugrana, també l’allarga sobre el present amb l’ànim de desestabilitzar, a banda del club, l’equip. Xavi, però, ha aïllat molt bé la plantilla de tot aquest soroll i es centra en la pilota i, sense l’eloqüència verbal de Guardiola, protegeix l’equip.

El Real Madrid malda pel VAR i el Barça malda pels títols que la seva absència els ha manllevat durant tants anys, amb decisions arbitrals polèmiques, algunes incomprensibles. El VAR resol eficientment algunes jugades, especialment els fora de joc, però la seva implantació segueix generant molts dubtes d’interpretació, ja no només sobre les imatges que mostra, també sobre quan ha d’intervenir i quan no, essent massa vegades tan fal·lible com els propis àrbitres damunt el terreny de joc.

L’aturada de la lliga pels partits de seleccions donarà encara més corda a la premsa merengue per seguir alimentant la polèmica del VAR. Podran mirar-se mil vegades i qüestionar els mil·límetres que situaven a Asensio en fora de joc; mentre s’hi deixen la vista tirant línies impossibles no observaran el que algun periodista de Madrid va fer notar a Ancelotti a la rosa de premsa posterior al partit: entre el partit de la primera volta i aquest de la segona el Barça ha guanyat 15 punts més que el Real Madrid i preguntat pel motiu d’aquesta diferència el tècnic italià va admetre que en tot aquest tram de temporada el Barça s’havia mostrat més consistent.

No ens deixem entabanar, no és la lliga del “VARça”; és i, confiem, serà la lliga d’un Barça consistent que en alguns moments semblava de circumstàncies. D’un Barça que a la lliga ha fallat poc i ha transformat la fragilitat d’altres temporades en la fortalesa d’un equip que competeix.

Xavi va aportar més nervi i criteri a un equip que ha de seguir creixent com ho fan els grans equips: sumant títols. El de lliga és imprescindible i aquest Barça no el pot deixar escapar. I per reblar el clau resta la Copa, que ara el Real Madrid viurà com una revàlida i una revenja, i que per al Barça és una gran oportunitat per seguir-se reivindicant i creixent.

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 20 de març del 2023

El dia sense pare


Fa de mal celebrar el Dia del Pare quan no se'n té i no se n'és. Tres quarts del mateix deu passar amb el Dia de la Mare si no se'n té i no se n'és...

Durant com a mínim divuit anys, entre el Dia del Pare de l'any 1981 i el del 1999, aquesta és una diada que, com a tal, no he celebrat.

Durant aquests anys era una celebració que més aviat em feia nosa, d'aquelles inevitables que vols que passin ràpidament, a la que voldries posar sordina a tot el soroll publicitari i consumista que l'acompanya, com la del Dia de la Mare...

L'actitud és aquella de "res a celebrar" que va des de la indiferència fins a la indignació passant per la incomoditat. En aquestes celebracions el que no tens (o no ets) es fa més evident.

Penso per exemple en la quantitat de dones sense fills "en edat de merèixer" que el Dia de la Mare també han hagut de sentir i suportar inoportuns comentaris sobre la seva (volguda o resignada, tant se val) no maternitat.

Però un dia et converteixes en allò que no tens, un dia ets pare, i la recança d'aquest dia s'atenua i es transforma perquè, aleshores sí, tens quelcom a celebrar.

I no només et reconcilies amb la celebració, sobretot, si més no en el meu cas, et reconcilies amb el que fins aleshores la feia tan incòmode.

El dia que vaig ser pare vaig sentir-me una mica menys orfe, potser perquè a partir d'aquell moment amb el meu pare també m'hi unia precisament això, la condició de pare.

dissabte, 18 de març del 2023

La cançó del soldadet. Minuts Musicals històrics.


El 6 de juny de 1944, el Dia D, les platges de Normandia van viure el desembarcament de l'exèrcit Aliat, operació que va suposar l'inici de l'alliberament de l'ocupació nazi d'Europa i de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Hem vist representat el Desembarcament de Normandia a pel·lícules com "El dia més llarg" (1962) o "Salvar el soldat Ryan" (1998) però si l'haguéssim de viure escoltant una cançó, possiblement una de les millors seria "La cançó del soldadet" de Manel, grup que aquests dies ha anunciat que atura la seva activitat de forma indefinida, que no,en principi, definitiva.

divendres, 17 de març del 2023

Vint-i-un coma set, la xifra de la setmana


La dada impressiona i, és evident, preocupa: el 21,7% de les dones que van tenir cites a través de Tinder van ser forçades amb violència explícita a tenir una relació sexual, és a dir, van ser violades.

La dada ens l'ha donat un estudi de la Federación de Mujeres Jóvenes a partir de més de 900 enquestes a dones heterosexuals d'entre 18 i 35 anys usuàries d'aquesta aplicació de cites.

La xifra s'incrementa fins al 57,9% si parlem de les dones que, sense patir violència explícita, s'han sentit pressionades per mantenir relacions sexuals després de la cita.

No sé fins a quin punt el mitjà, les aplicacions de cites, influeixen en aquestes dades, caldria conèixer si són les mateixes en les dones que han tingut cites en altres entorns i contextos; sí que segurament aquestes aplicacions promouen la cosificació i potencien l'expectativa dels homes de finalitzar la cita amb una relació sexual, encara que sigui no consentida, forçant la situació fins i tot amb violència.

Podem demonitzar l'aplicació però el problema sobretot és dels homes, més que de Tinder.

dijous, 16 de març del 2023

El professorat d’ESO i Batxillerat del Xifra també diu no


"L’Educació Secundària Obligatòria a l’Institut Narcís Xifra ha estat  progressivament maltractada i arraconada fins fer-la fora del centre."

Així comença el comunicat del claustre del professorat d’ESO Batxillerat de l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, fet públic a principis d'aquesta setmana.

El comunicat l'encapçala un majúscul "DIGUEM NO!", expressió no només de la disconformitat del professorat amb la decisió d'Educació i l'Ajuntament de suprimir l'ESO del Xifra, expressió també del seu malestar: "Creiem que se’ns ha menystingut com a professorat i sobretot com a acompanyants del nostre alumnat d’ESO, malgrat ser probablement les persones que coneixem millor les seves necessitats i la realitat del seu dia a dia."

El manifest desplega les raons d'aquesta disconformitat i d'aquest malestar, com el risc d'una major desatenció de l'alumnat vulnerable (risc apuntat també pel Pla Comunitari Construïm Ponts), el rerefons polític (mercadeig, diuen) que hi ha en les decisions que s'han pres (o deixat de prendre, afegeixo jo), el cas omís a acords del Consell Municipal d'Educació de Girona (per exemple en relació al transport) o la desatenció secular de l'Ajuntament de Girona vers el barri de Pont Major, recordant per exemple la reclamació de rehabilitació de la sala de teatre que hi ha a l'institut i que podria ser un equipament en clau de barri i de ciutat.

Per tot això el reclamen "que es reconsideri la decisió d’eliminar l’ESO de l’Institut Narcís Xifra i del barri del Pont Major. Que puguem dir, veritablement: Girona, Ciutat Educadora."

El professorat d’ESO Batxillerat del Xifra també diu no i en el seu no també hi ha, com en el de les famílies i els veïns i veïnes, el malestar per no haver estat escoltats, no només ara, sinó des de fa com a mínim quatre anys.

És desencoratjador, com a família, veure el malestar del professorat per sentir-se menystingut pel propi Departament d'Educació i constatar l'enorme distància que hi ha entre els que prenen les decisions als despatxos amb excels i els que viuen la realitat del dia a dia dels nostres instituts. 

Després, això sí, parlarant de participació...

dimecres, 15 de març del 2023

Anar a costura


 "La mare de Déu
quan era xiqueta,
anava a costura
a aprendre de lletra."

La  Nadala tradicional ens dóna pistes del què era això d'anar a costura, que Rodamots defineix com a  "Antigament, anar a l’escola de nenes o pàrvuls."

Ens ho contextualitza millor amb aquest fragment del llibre "Pedra de tartera" de Maria Barbal:
"Recordo els tres hiverns d’anar a costura; havia estat de les poques nenes que hi havia pogut aprendre perquè a casa ja n’hi havia de més grandetes bones per a la feina. La sort de ser xica! La mestra ens feia fer aquella cal·ligrafia tan rodoneta amb l’acabament de cada lletra cap amunt i la erra amb aquell rínxol a l’esquerra que a mi em semblava un tirabuixó."

La costura, doncs, formava part de l'educació bàsica de les nenes i, com la resta de les feines de la majoria de les dones, cosir esdevenia una de les tasques domèstiques més a fer dins de casa, rere les cortines que elles mateixes deurien cosir.

A casa les dones cosien i a casa jo he vist cosir a la meva àvia i a la meva mare, i professionalment a una de les meves ties, durant anys per compte d'altri, ara com a autònoma. En qüestió de dècades, però, les màquines de cosir han desaparegut de la majoria de llars i per algunes feines sort en tenim de les modistes que encara mantenen viu un ofici dur i poc valorat.

De tot aquest món, del món de les modistes i els tallers de costura, en parla el darrer número de la revista Parlem de Sarrià i se'n parlarà també a l'exposició que s'inaugurarà el proper dissabte 25 de març a la Sala Dolors Xabé de Sarrià de Ter.

Ara ja no es va a costura, em sembla que tampoc, com deia la meva àvia materna, a conferència...

dimarts, 14 de març del 2023

Legislar des del cap o des de l'estómac


Els experts recomanen sempre legislar des del cap, més que des de l'estómac; legislar en fred més que en calent, legislar amb els impulsos sota control.

Quan actuem impulsivament, des de l'estómac, és més probable que prenguem males decisions que si ho fem des del cap, amb més serenor. Penseu en vosaltres i segur que trobareu més d'una situació en què una mica més de calma hagués previngut un moment desagradable.

Entenc que hi ha situacions que ens indignen, ens sulfuren i ens activen els impulsos; la impulsivitat no és sempre dolenta, només quan es descontrola, quan s'apodera de nosaltres i ens fa prendre males decisions.

Un dia a la platja vaig començar a increpar uns nois, nens d'uns catorze o quinze anys, que havien fet un comentari despectiu a una de les meves filles. Un comentari amb connotacions sexuals que, reconec, em va sulfurar; vaig sortir de sota el para-sol i vaig començar a recriminar el comentari dels nois, demanant-los on eren els seus pares...

Els hi parlava enfadat, indignat i cridant. Em sembla que a la meva filla li va molestar més que m'hi posés pel mig ( més d'aquella manera) que el propi comentari que els nois li van fer i, sospito, em va odiar durant uns dies.

En aquell moment em diuen que signi un document per fer uns canvis legislatius per poder imputar fets delictius a menors de catorze anys i, potser no l'hagués signat però m'hi hagués repensat més que no pas estant en calma.

Aquests dies jo també he sentit l'impuls que aquests menors de catorze anys que van participar de l'agressió sexual mereixen un càstig sever, proporcional al dany, físic, psicològic i mental que han infligit a la nena d'onze anys i a la seva família; però l'ull per ull no és justícia reparadora i la violència, al final, només engendra més violència.

Si cal canviar la llei, no ho decidim ara, en calent i prenent la decisió més amb l'estómac que amb el cap...

dilluns, 13 de març del 2023

No imputable no és sinònim d'immunitat


L'agressió sexual d'una nena d'onze anys per part de nois menors d'edat, alguns d'ells menors de catorze, és una evidència més de la involució en matèria d'igualtat, de l'enorme dificultat que, com a societat, tenim per eradicar el masclisme, no només present sinó també exhibicionista.

I sense voler excusar ni un gram la responsabilitat de tots i cadascun dels menors, segurament ells també són víctimes d'un sistema de valors segurament heretat per la família, l'entorn, la societat i les circumstàncies.

Els menors de catorze anys que van participar en l'agressió sexual a la nena d'onze no se'ls pot imputar cap delicte i aquest fet ha alimentat el debat sobre si caldria canviar la llei per la percepció que, al capdavall, restaran impunes, lliures de càstig.

No hauria de ser així, seria un greu error que pel fet que no se'ls pugui imputar cap delicte es creiessin immunes, que per més que violin no els hi pugui passar res.

Si no els hi pot caure el pes de la llei, amb les eines de rehabilitació que la llei també preveu privació o limitació de la llibertat a banda, sí que els hi hauria de caure el pes de programes i accions de caràcter socioeducatiu, sobre ells i, segurament també, sobre el seu entorn

Que nens menors de catorze anys violin una nena d'onze anys (i ho gravin i ho difonguin) és una evidència més de la involució en matèria d'igualtat; que el vídeo de la violació el veiessin molts altres nois, alguns d'ells majors d'edat, i ningú excepte el germà de la nena ho denunciés, és una alarmant evidència de fins a quin punt el masclisme és tolerat

I aquí sí que hi ha molta sensació d'impunitat... Aquí sí que caldria fer canvis legislatius. 


dissabte, 11 de març del 2023

Por quién doblan las campanas. Minuts Musicals històrics


El 26 de juliol de 1936, pocs dies després de l'alçament militar del 18 de juliol, els militars rebels van entrar i prendre el poble sevillà d'Utrera desencadenant una onada de repressió i violència, arribant a més de 400 execucions.

Moltes de les persones executades van ser enterrades en fosses comunes al cementiri o fins i tot abandonades als vorals de la carretera.

Cada any aquest poble andalús rememora aquests fets i no són poques les exhumacions que s'han fet a les fosses comunes...

Sobre aquests fets versa la cançó "Por quién doblan las campanas", del grup de punk-rock d'Utrera El Noi del Sucre

Sí, el nom d'aquest grup andalús és un homenatge a l'anarquista i sindicalista català Salvador Seguí, "el ni del sucre", assassinat el 10 de març de 1923, ahir va fer cent anys.

divendres, 10 de març del 2023

Setze, la xifra de la setmana


Avui d'entrada us proposo que feu un petit exercici; no necessiteu ni paper ni llapis, tan sols el cervell i els deu dits de la mà. Sabríeu dir-me, dir-vos, 10 noms de directores de cinema espanyoles?

A quin número us heu aturat per pensar-se més? Al tres, al cinc, al vuit? La mateixa pregunta amb directors es resol de forma més ràpida i els 10 directors espanyols es sobrepassen de seguida...

Fent un cop d'ull a les xifres del cinema espanyol, en clau de gènere, no és estrany que ens costi més identificar directores que directors, i el mateix ens passaria amb les guionistes...

I les xifres del cinema espanyol diuen que al 2021 només el 16% de les pel·lícules realitzades a Espanya l'any 2021 van ser escrites o dirigides per dones i, en canvi, les dones ocupen la majoria de llocs de responsabilitat en vestuari, maquillatge i perruqueria.

És indiscutible que aquests darrers anys han sorgit grans directores de cinema, magnífics talents, però el cinema (també) segueix situant a la dona en segon pla...

dijous, 9 de març del 2023

La seva veu té el mateix valor


"La seva veu té el mateix valor", aquest és el lema de la campanya del 8M de la meva entitat, Plataforma Educativa. El lema s'acompanya d'una dada prou interessant i reveladora: "si en una reunió hi ha més homes que dones, elles parlen un 75% menys".

Aquest comportament és molt simptomàtic i té el seu origen en els pilars de la desigualtat, que dóna a l'home una posició preeminent i de poder per davant de la dona, tradicionalment quasi sempre en segon pla.

De fet en les reunions, fins i tot en les de feina, es pot arribar a reproduir força fidelment el que tradicionalment ha passat en l'àmbit domèstic: mentre l'home fa la feina (teòricament) productiva (la remunerada, la que té valor) la dona s'ocupa de les tasques de cura (no remunerades, de menys valor). La socialització no igualitària tendeix a atribuir la pro activitat a l'home, mentre que situa a la dona en un pla de major passivitat i d'atenció (servei) als altres.

I aquí la clau no és només que les dones en siguin conscients i facin (i el fan) el pas endavant, també cal que els homes en prenguin consciència i facin el pas de cedir part del seu temps, del seu espai, a la participació de les dones.

És clar que amb això tampoc n'hi ha prou perquè en alguns entorns, malgrat en tinguin, la veu de les dones és menys valorada i és menystinguda, fins i tot més qüestionada. Per això és important que les dones també guanyin quota als llocs d'alta responsabilitat, a càrrecs de direcció d'empreses, organitzacions, administracions...

La seva veu té el mateix valor i si té el mateix valor mereix ser escoltada, necessitem escoltar-la. Part del drama, com bé diu el cartell ("que estigui normalitzat no vol dir que estigui bé") és que com aquesta, normalitzem massa situacions de discriminació i no les identifiquem com a causa de desigualtat

Homes del món, si la seva veu té el mateix valor donem-li el valor que li atribuïm a la nostra i escoltem-la.

dimecres, 8 de març del 2023

La igualtat entre homes i dones, en involució


Avui parlo de sensacions i d'impressions més que de dades empíriques; si hi són, que segurament sí, no les tinc a i, potser, ni falta que fa.

La sensació és que en temes d'igualtat estem patint una involució, una onada ideològica i de fets, fets lamentables com agressions, abusos sexuals i assassinats (feminicidis), que qüestionen no només la lluita feminista, també alguna de les fites que aquesta lluita ha assolit, com per exemple el dret a l'avortament.

L'auge desvergonyit de l'extrema dreta i la seva entrada a les institucions dóna força a aquest discurs reaccionari, propagant-lo també a les xarxes socials perpetrant el masclisme i revifant-lo, com si volguessin tornar a posar les coses al seu lloc, és a dir, a la dona fent un paper secundari i, sobretot, submís.

Involució no només perquè es torna a qüestionar la discriminació positiva (per exemple la reserva d'un percentatge major de places per a dones que per a homes), també perquè qui ho qüestiona no són els mateixos que ho han fet sempre sinó que també ho fan molts joves. I són molts joves, més joves també, els qui a banda de qüestionar aquests conceptes abusen i violen noies i dones.

Involució perquè el qüestionament és en la part invisible de l'iceberg, també per a molts en la part visible. I no fa la impressió que aquesta involució sigui el darrer cop d'alè i d'energia d'un masclisme que agonitza, més aviat és un cop de puny d'un masclisme que sobreviu i es fa fort, que sotmet a les dones i als homes que viuen d'una altra manera la seva masculinitat.

Homes, violents o no, que es neguen a perdre la seva posició de privilegi, homes que no entenen que el feminisme lluita per la igualtat i que per assolir-la és imprescindible la responsabilitat.compartida. Homes que surten a les notícies per haver violat i matat, també homes que sense arribar a aquests extrems, són companys de feina, amics, coneguts i saludats...

No tinc dades però aquesta és la meva impressió, i tot i que s'ha avançat molt en matèria d'igualtat la sensació és que mentre per un costat s'avança, per d'altres s'involuciona...

dimarts, 7 de març del 2023

Quelcom més que la pèrdua de l'ESO


Divendres al matí, quarts de nou; no sé quina temperatura fa però fa fred, fred d'hivern. Em refugio en una cafeteria de la Plaça del Vi de Girona on un pare de l'Institut Xifra fa temps i s'escalfa. Comentem la jugada, la situació i les posicions dels grups municipals respecte a la moció que en qüestió de minuts es debatrà i votarà al ple extraordinari que s'ha convocat a les nou.

Quan surto a la plaça veig un grup de pares i mares (sobretot mares) de les escoles Carme Auguet, FEDAC Pont Major i Montjuïc, també de l'Institut Xifra; per una altra banda de la plaça arriben veïns i veïnes de Pont Major i de Montjuïc i un xic més tard arriba professorat del Xifra.

Despleguem la pancarta (Volem l'ESO al Pont Major) i fem pinya davant l'ajuntament; mentre algunes mares fan sonar uns xiulets d'altres escriuen missatges en uns fulls de paper: Tancar és la solució fàcil però NO la millor.

Els serveis d'acollida de les escoles de primària del barri de Pont Major han facilitat que les mares poguessin anar a la concentració i assistir al ple extraordinari. Altres mares han demanat permís a la feina. No han estat poques les persones que han fet mans i mànigues per assistir a una votació (mantenir l'ESO a Pont Major) que d'entrada ja sabíem perduda i, malgrat això, hi han assistit igualment.

És evident que en aquesta mobilització per a la defensa de l'ESO al barri hi ha quelcom més; la comunitat educativa del Xifra, més la de les escoles Carme Auguet, FEDAC Pont Major i Montjuïc, i sumant-hi les AV de Pont Major i Montjuïc, acumulen anys de queixes no ateses, fins i tot menystingudes, en relació al transport públic i escolar, a les adscripcions, als recursos socioeducatius i, en clau de barri, a la dignificació urbanística d'alguns sectors (Passeig Sant Joan Bosco 38) a les voreres...

L'extinció de l'ESO ha estat una pèrdua més i, d'alguna manera, ha actuat de catalitzador per a que famílies i veïns i veïnes es mobilitzessin. I en la protesta per la pèrdua de l'ESO s'hi expressen altres protestes, en el malestar per la pèrdua de l'ESO s'hi sumen altres malestars. En la mobilització per la pèrdua de l'ESO s'hi sumen altres pèrdues...

Cansats de perdre massa sovint les famílies i els veïns i veïnes s'han mobilitzat per, com a mínim, perdre sense resignar-se, sense fer-se sentir, sense fer-se notar. L'ESO ha estat la gota que ha fet vessar el vas.  Ho vaig sospitar el dia que Educació i Ajuntament es van reunir amb les famílies, ho he corroborar en les mobilitzacions que han vingut després, la darrera aquest passat divendres al matí, a quarts de nou, amb el fred d'hivern a la cara.

dilluns, 6 de març del 2023

El Xifra al CEM Girona


Aquests dies s'està parlant força del darrer acord del plenari del Consell Municipal d'Educació de Girona (CEM Girona) sobre el l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

El que es va acordar en relació al Xifra (també a les adscripcions) va ser això:

Que l’aposta de convertir l’Institut Narcís Xifra en un Centre Integral de Formació Professional és una bona proposta pel centre i que pot donar oportunitats noves a la ciutat i àrea d’influència, tot i així, es lamenta l’històric que ens ha dut a prendre aquesta decisió, considerant que s’hauria d’haver planificat amb temps, des del moment en què es va començar decidir la creació d’instituts nous a municipis limítrofs, que va ser el principal desencadenant.
Es lamenta que fins ara no hi hagi hagut informació clara i amb antelació que pogués fer preveure aquesta situació.
Que l’aposta de convertir l’Institut Narcís Xifra no ha d’implicar la reducció de grups d’ESO a la ciutat de Girona.
Demanem que es modifiqui el quadre d’adscripcions per ajustar-lo al Decret d’admissió, que creïn itineraris clars (reduint opcions de cada centre de primària a la secundària), que garanteixin composicions homogènies en tots els centres, vetllant pel no repartiment dels NEE únicament, sinó de tot l’alumnat per dotar d’igualtat d’oportunitats a tots els infants. Ha d’estar ajustat al mapa de zonificació aprovat, creant els itineraris dintre de cada una de les dues zones establertes de secundària.
Es demana acompanyament i transport per l'alumnat del Pont Major cap al centre de secundària corresponent, així com una xarxa de transport públic pensat i dimensionat a les noves estratègies de lluita contra la segregació, acord derivat del Pacte contra la segregació a la ciutat de Girona i com a mesura contemplada en el Pla per a l’Equitat Educativa a Girona.

Aquest acord no ha estat l'únic que el plenari del CEM Girona ha aprovat aquests darrers tres anys, de fet em sembla oportú transcriure aquí els acords que el CEM Girona ha aprovat en relació al Xifra i a les adscripcions (tema clau en la planificació) aquests darrers tres anys.

Aquí només he recuperat aquells paràgrafs dels acords del plenari que tenen a veure amb el Xifra:; us demano disculpes si trobeu aquesta lectura feixuga, però em sembla necessària.

Sessió plenària de 29 de gener de 2019
ACORD EN RELACIÓ AL PROCÉS DE PREINSCRIPCIÓ PER AL CURS 2019-2020, APROVAT PEL PLE DE DATA 29 DE GENER DE 2019

La Comissió de Planificació Escolar destaca la necessitat de programar les actuacions d’escolarització per a respondre a les necessitats atenent l’àrea d’influència de la ciutat més enllà del municipi i en el marc d’un calendari que inclogui un període de 10 anys.
La decisió d’obrir un nou institut a la població veïna de Sarrià de Ter afecta, i molt, al municipi de Girona i en especial, a l’institut Narcís Xifra. És evident que prendre decisions de forma imminent i concretar accions que sobrepassen els límits territorials del municipi sense haver previst les conseqüències i les dinàmiques que generen, no afavoreix una bona escolarització. A més a més, ho agreuja fer-ho sense tenir en compte a la comunitat educativa, especialment les AMPAs i les direccions dels centres educatius. La situació no és nova, la ciutat té precedents d’accions semblants que han afectat altres centres i altres municipis. La previsió d’oferta no és només una qüestió numèrica, la dinàmica d‘elecció de les famílies, el pas de primària a secundària, el treball de projectes de centres, la coordinació entre primària i secundària, la mobilitat, la segregació escolar són factors determinants a tenir en compte a l’hora de respondre a les necessitats. Per altra banda a secundària no s’entén la urgència d’aquesta actuació perquè la necessitat d’incrementar l’oferta, sigui en un municipi o altre, no sorgeix en poc temps donat que l’oferta de 1r d’ESO es preveu a partir de l’alumnat que  està escolaritzat a primària.

Per aquest motiu s’acorda (per a Secundària ESO):
Redefinir la proposta d’oferta per al curs 19-20 de l’Institut Narcís Xifra. La prioritat és garantir un bon projecte de centre i per aquest motiu cal que l’oferta d’ESO es mantingui i que ho faci garantint el principi d’equitat en la composició social de l’alumnat tan necessari per evitar la segregació escolar. Una de les grans pors del centre, AMPA, veïns i Ajuntament és que el centre es converteixi en un centre segregat. Fins ara el Narcís Xifra mantenia l’equilibri en la composició social de l’alumnat a través de rebre a l’alumnat de fora de municipi. Seria aconsellable fer els canvis d’adscripció dels municipis de fora gradualment amb la finalitat que aquest curs el Narcís Xifra pogués oferir 3 de les 4 línies que té actualment, 2 per a l’alumnat de Girona ciutat i una per a l’alumnat de fora de municipi. L’institut Narcís Xifra podria donar cabuda als alumnes de l’escola Carme Auguet, FEDAC Pont Major, Montjuïc i alumnat procedent d’un poble veí. D’aquesta manera es garantiria l’oferta de tres línies d’ESO al Narcís Xifra.
Adscripció d’un centre de primària de fora municipi a l’institut Narcís Xifra.
Facilitar que l’alumnat de les escoles del centre de Girona tinguin també l’INS Narcís Xifra com a institut de referència.

Sessió plenària de 6 de juny de 2019
ACORD EN RELACIÓ A LA PREINSCRIPCIÓ PER AL CURS 2019-20, APROVAT A LA SESSIÓ PLENÀRIA DEL CONSELL MUNICIPAL D’EDUCACIÓ DE DE DATA 6 DE JUNY DE 2019

En relació a l’oferta de grups de 1r d’ESO:
El resultat d’una preinscripció tant baixa a l’Institut Narcís Xifra (32+5) confirma que s’ha fet una gestió molt deficient de la remodelació de línies del sector nord de la ciutat, i posa en qüestió la viabilitat del centre si segueix aquesta dinàmica. Com ja es va plantejar en Consells anteriors, creiem que el centre i la ciutat no s’ho mereixen i per això cal redefinir amb urgència la proposta d’oferta per al curs 19-20 de l’Institut Narcís Xifra. La prioritat és garantir un bon projecte de centre per renovar la confiança en l’institut, fins i tot des de d’una perspectiva supramunicipal.
Es reitera doncs la demanada de mantenir les tres línies per poder aplicar el seu projecte.
Sessió plenària de 30 de gener de 2020
ACORD DEL CONSELL MUNICIPAL D’EDUCACIÓ EN RELACIÓ A LA PREINSCRIPCIÓ CURS 2020-21 APROVAT A LA SESSIÓ PLENÀRIA DEL CONSELL MUNICIPAL D’EDUCACIÓ DE DATA 30 DE GENER DE 2020

En relació a la matrícula de secundària:
Pel que fa als grups de 1r d’ESO, donat que hi ha un increment d’alumnat que passa de 6è a 1r a la ciutat, la comissió proposa incrementar una línia a la ciutat. En aquest cas correspondria a l’Institut Narcís Xifra, per anar restablint la seva situació.Consolidar la 3a línia a l’institut, evitant la creació de bonys rotatius als instituts de la ciutat.
Sessió plenària de 16 de juliol de 2020
ACORD DEL CONSELL MUNICIPAL D’EDUCACIÓ EN RELACIÓ ALS RESULTATS DEL PROCÉS DE PREINSCRIPCIÓ PER AL CURS 2020-21 APROVAT A LA SESSIÓ PLENÀRIA DE DATA 16 DE JULIOL DE 2020

La Comissió de Planificació Escolar, després de valorar les dades facilitades sobre preinscripció per al curs 20-21 conclou:
Malauradament s’han confirmat els pronòstics del Consell respecte a la baixa preinscripció de l’Institut Narcís Xifra, en contra del que plantejava el Departament. Donat que no ha estat una opció preferencial per les famílies provinents de l’escola Balandrau. La baixa preinscripció de l’Institut Narcís Xifra confirma que no s’han produït els canvis oportuns i promesos al centre, ni l’acompanyament adequat a les famílies de la zona.
S’acorda:
Donar resposta als temes pendents de la planificació educativa de sectors de la ciutat. Dotar d’un projecte potent i adient a l’Institut Narcís Xifra.
Sessió plenària de 26 d'abril de 2021
ACORD EN RELACIÓ AL SEGUIMENT DEL PROCÉS DE PREINSCRIPCIÓ I MATRICULACIÓ DEL CURS 2021-22 D’EDUCACIÓ INFANTIL, PRIMÀRIA I D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA: VALORACIÓ DELS PRIMERS RESULTATS  APROVAT A LA SESSIÓ PLENÀRIA DE DATA 26 D'ABRIL DE 2021

En canvi a la preinscripció per al 1r d’ESO del curs vinent, la comissió observa amb molta preocupació els forts desequilibris que hi apareixen. Tant entre centres com entre sectors de la ciutat. Es valora, vistes les dades, que segurament a la ciutat li cal una línia més de secundària. Aquesta situació fa que calgui tenir molta cura en com s’ha de produir la reassignació d’alumnat després del període de preinscripció per no incrementar les desigualtats, sinó al contrari fomentar millor la equitat a l’inici de curs i durant tot el curs. Igualment, es lamenta que tot i que un grup de famílies volien potenciar la preinscripció de les seues filles/fills al Xifra, no han prosperat les negociacions amb l’ajuntament respecte a mesures de mobilitat.
Així, tenim la constatació que un nombre important de famílies dels barris de Montjuïc i Sant Daniel que històricament havien optat pel Xifra han optat per altres instituts demostrant la necessitat d'actuar tal i com demanaven les AFAs de l'escola de Montjuïc i l'IES Narcís Xifra.
Això fa, a parer de la comissió, la urgent necessitat de treballar per una bona i adequada planificació de la secundària el curs vinent i la revisió de les adscripcions entre els centre de primària i secundària per millorar la confiança i la equitat i evitat desajustaments tal com recomana el document de la Sindicatura de Greuges.
Comporta, efectuar, d’una vegada, una planificació de les necessitats a mig i llarg termini valorant cadascuna de les dinàmiques específiques que es donen als centres i el global de les necessitats de la ciutat per evitar perpetuar els desajustaments (atendre la realitat demogràfica, sociocultural i urbanística de la ciutat) Fent una planificació de l’oferta (places ordinàries i de NEE) compromesa amb la voluntat d’aconseguir més equitat educativa entre centres i pel global de ciutat.
Sessió plenària de 15 de juliol de 2021
ACORD DEL CONSELL MUNICIPAL D’EDUCACIÓ EN RELACIÓ A LA PREINSCRIPCIÓ I MATRICULACIÓ ESCOLARS CURS 2021-22 APROVAT A LA SESSIÓ  PLENÀRIA DE DATA 15 DE JULIOL DE 2021

Revisar les adscripcions dels centres de primària als de secundària de cares a promoure una distribució més equilibrada de l’alumnat a la ciutat i revertir els processos de segregació que es puguin produir. Valorar alguns casos concrets que en la preinscripció d’aquest any s’hagin pogut donar de segregació segons l’origen de l’alumnat.
Elaborar una proposta de millora del transport públic i escolar de la ciutat per facilitar la mobilitat dels estudiants i les seves famílies de cares a generar més opcions favorables d’escolarització.
Sessió plenària de 2 de març de 2022
ACORD DEL CONSELL MUNICIPAL D’EDUCACIÓ EN RELACIÓ A LES PROPOSTES DE PLANIFICACIÓ EDUCATIVA PEL CURS 2022-23, APROVAT EN LA SESSIÓ PLENÀRIA DEL DIA 2 DE MARÇ DE 2022

Estudiar la situació de la secundària a mig termini per saber com s’encararà el futur, de manera planificada, atenent debats de reordenació, zonificació i adscripcions.

El nivell d'incompliment d'alguns d'aquests acords és palmari, i no jo puc evitar sentir-me'n, lamentablement, corresponsable, també sentir-me impotent. I sí, les decisions del CEM Girona no són vinculants, però sempre les hem pres pensant que si més no l'Ajuntament, que també les ha aprovat, se les feia seves.

D'acomplir-se aquests acords la situació del Xifra aquests darrers anys, és evident, hauria estat una altra... D'aquí també s'alimenta la queixa, el malestar i la mobilització de la comunitat educativa del Xifra.

dissabte, 4 de març del 2023

Polly. Minuts Musicals històrics


L'any 1987 una adolescent de 14 anys de Tacoma (estat de Washington), tornant d'un concert de rock va ser segrestada per un home que posteriorment la va violar i torturar. Kurt Cobain va llegir aquesta tràgica notícia al diari i va composar "Polly", cançó que formaria part del llegendari disc "Nevermind", en el que també hi trobem les imprescindibles "Smells Like Teen Spirit", "In Bloom" i "Come as You Are".

La cançó no va estar exempta de polèmica, ja que Cobain la va escriure des de la perspectiva del violador; i més quan temps després de publicar-se es van detenir dos violadors abusant d'una adolescent menor d'edat mentre escoltaven aquesta cançó. Kurt Cobain va definir aquests violadors com a plàncton i brossa...

Més enllà de la veu de la cançó, que podria donar entendre que Kurt Cobain es posava al costat del violador (sempre ho va negar!) el rellevant és que  Nirvana cantessin sobre aquest tema, no massa habitual, aleshores, a les lletres de les cançons. Uns anys després de la mort de Kurt Cobain la cantant Amanda Palmer va fer una versió de la cançó, i un videoclip relatant el segrest i violació...

Lamentablement avui encara seguim llegint al diari tràgiques notícies de violacions, tortures i assassinats de dones...


divendres, 3 de març del 2023

Quaranta-dos mil, la xifra de la setmana


Aquest matí a Girona passarà quelcom extraordinari, un ple extraordinari sobre l'ESO al barri del Pont Major, quelcom que no sé si té precedents.

Més enllà de la discussió política, més enllà del resultat final del ple i del que s'acabi aprovant o no, per a mi, com a president de l'AMPA Xifra i vocal de l'AV del barri, em sembla que el simple fet que es faci un ple extraordinari per parlar del Pont Major en clau socioeducativa ja és positiu.

Les circumstàncies que l'han provocat no m'agraden, sí que, tot i això, aquests dies se'n parli, també al ple municipal. 

No sé si en algun moment del ple municipal es parlarà del Pla Comunitari Construïm Ponts, potser convindria tenint present que a través de l'AV del Pont Major ahir es va entrar per registre municipal (també a Educació) un manifest del propi Pla Comunitari. 

El document té una part d'anàlisi, en la que s'hi posa context i història i s'apunten preocupacions i riscos, i una part propositiva, en la que s'escalen de forma prioritària les mesures que es proposen des del Pla Comunitari Construïm Ponts en relació a la situació dels estudis d'ESO al barri i a l'escolarització de l'alumnat. 

El manifest no en parla, tal vegada no li correspon fer-ho, però sí naturalment el Pla de Treball del Pla Comunitari, que es va presentar a la darrera Taula Institucional: Construïm Ponts té un pressupost, per aquest 2023, de quaranta-dos mil euros

A mi em fa la impressió, després d'haver participat a la Taula Institucional del Pla, d'haver escoltat les demandes i necessitats no cobertes (més espai i professionals per als joves) i veient les noves necessitats que s'apunten (més serveis i recursos socioeducatius), que potser aquests quaranta-dos mil euros, que el Pla Comunitari exprimeix fins al darrer cèntim, puguin resultar essent insuficients

Quaranta-dos mil euros són molts o pocs en funció, naturalment, del què es vulgui fer... 

dijous, 2 de març del 2023

Sí al Xifra com a Centre Integrat de PF


Formo part del Consell Escolar de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona i no em consta que el Consell Escolar hagi participat en la decisió que l'institut esdevingui un Centre Integrat de Formació Professional.

El Consell Escolar del Xifra no ha participat en la decisió, no ha decidit res perquè, simplement, ningú li ha demanat que ho fes, que participés de la decisió; aquesta ha vingut donada, feta i decidida, fet consumat.

En les meves intervencions sempre he volgut desvincular aquesta decisió de la de suprimir les línies d'ESO, deixant clar que per mi són dos debats diferents, encara que complementaris i, per Educació i l'Ajuntament, indestriables. En això tampoc ens estem posant d'acord.

Quan algú m'ho pregunta, fins i tot encara que no ho faci, jo dic al Xifra com a Centre Integrat de Formació Professional; certament aquesta és una bona oportunitat per a elevar la formació professional a casa nostra i per situar al Xifra, encara més, en l'excel·lència de la formació professional.

Més encara si podem sumar-hi el manteniment dels estudis de batxillerat, amb uns batxillerats professionalitzadors, fent del Xifra en un referent en estudis post obligatoris.

Tot i no haver participat en la decisió jo dic al Xifra com a Centre Integrat de Formació Professional. I amb la mateixa rotunditat dic a la continuïtat de l'ESO al Pont Major. I si bé és cert que ser un Centre Integrat de Formació Professional és incompatible amb els estudis d'ESO, no és el mateix que el Xifra perdi l'ESO que la perdi el Pont Major.

Educació, també el govern municipal, ho plantegen com un pack indivisible, com el dels iogurts del supermercat, però no és ni hauria de ser així. Hi ha solucions per a fer ambdues coses, que el Xifra sigui un Centre Integrat d'PF i que l'ESO es quedi, reforçada, al Pont Major.

Només falta voluntat política; només és una qüestió de voluntat política. Però ni Educació ni el govern municipal volen fer-ho, ni tan sols plantejar-ho. Ara no volen salvar l'ESO al Pont Major, com tampoc no han volgut salvar-la aquests darrers quatre anys.

Les coses no sempre passen perquè sí
, fruit de l'atzar i la demografia; en l'anàlisi forense de la progressiva i agònica mort de l'ESO al Pont Major s'observen causes prou clares i evidents i arribats a aquest punt Educació i Ajuntament, amb la supressió del 1r d'ESO per al curs vinent, comencen a administrar pal·liatius.