dissabte, 16 d’octubre de 2021

Avui fa 50 anys...


Avui fa 50 anys els meus pares es van casar!

Setmanes enrere va caure a les meves mans l'àlbum de fotos del casament, que es va celebrar el dissabte (també era un dissabte, com avui!) 16 d'octubre de 1971 a Cantallops, i amb una tria d'imatges he fet aquest vídeo commemoratiu.

A les imatges potser hi reconeixereu gent, o potser us hi reconeixereu vosaltres!

En Just, malauradament, es va morir el 31 de gener de 1981, i la família i amistats en mantenim viu el seu record; aquest vídeo, en certa manera, també hi contribueix.

Avui fa 50 anys els meus pares es van casar, i aleshores els casaments, de fet fins no fa tant, semblaven delegacions de la Tabacalera!

divendres, 15 d’octubre de 2021

Les cites dels llibres. "La pell de brau", de Salvador Espriu


Mai és sobrera la lectura d'aquest poemari de Salvador Espriu, encara que no siguem al seu any; l'Any Espriu es va celebrar l'any 2013, i sigui dit de passada que el domini web d'aquella celebració està, incomprensiblement, disponible...

Els llibres perduren més que els webs, i l'exemplar de "La pell de brau" que tinc a casa, una edició privada del meu pare de la seva època del seminari, fa més de 56 anys que dura i perdura....

El llibre, fidel reproducció de l'original, s'inicia amb una breu introducció del propi Espriu, a mode d'homenatge i dedicatòria a Carles Riba, traspassat mentre el llibre s'editava:
"(...) Ell no coneixia aquesta obra, i em decanto a creure que no li hauria agradat, car la meva poesia, en l'arriscada suposició que existeixi, ha anat sempre per camins molt allunyats dels seus i dels que ell havia mostrat. (...) i voldria que el nom del Mestre Riba, que ara deixo escrit aquí en modest homenatge, servís per a precisar i aclarir l'abast i el sentit de la nostra esperança i ajudés, des de la seva gloriosa llum, a fer-la entenedora a tots."

Segueix a la pàgina següent amb una frase encoratjadora, amb l'esperança que el llibre pugui ser d'utilitat arreu: "Perquè pugui potser ajudar a algú, a Sepharad." I finalment arriba la cita, perquè sí, "La pell de brau" té aquesta sorprenent cita:

"Varones de mucho ánimo, en quien con razón se cometió la honra de España." "Crónica del Gran Capitán".

El "Gran Capitán" era Gonzalo Fernández de Córdoba, un militar i noble andalús al servei dels Reis Catòlics, i no són pocs els qui s'han preguntat, i pregunten encara, el motiu de tal cita en un poemari com aquest; potser perquè aquest poemari no era només líric, sinó de notable contingut polític...

XXV

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.

dijous, 14 d’octubre de 2021

Les noves necessitats


El diari El Punt Avui i la Fundació "la Caixa" van encetar ahir el cicle de trobades "En clau de futur" parlant, en la primera, de la pobresa sota el títol de "Les noves necessitats".

Conduïda pel periodista Jordi Grau, la trobada va comptar amb la participació de Quim Brugué, catedràtic del Departament de Pedagogia de la UdG, Dolors Puigdevall, directora de Càritas Diocesana de Girona i Maite Boldú, cap dels Serveis Socials del Consell Comarcal de la Selva. La presentació de la jornada va anar a càrrec de Sergi Loughney, director de Relacions Institucionals del la Fundació "la Caixa".

Jordi Grau
va emmarcar la trobada en el context de recuperació de l'activitat, també l'econòmica, després d'aturar-ho quasi tot fa dinou mesos, amb la necessitat d'afrontar una realitat que, hem de reconèixer i com les ponències van evidenciar, no és exactament la mateixa que abans de la pandèmia. Sergi Loughney va convidar a afrontar les necessitats des de l'optimisme, circumstància que no es va acabar d'acomplir davant la diagnosi, les dades i la (crua) realitat que van fer, compartir i descriure en Quim Brugué, la Dolors Puigdevall i la Maite Boldú.

El panorama no és per tirar coets, ans al contrari, i l'optimisme es va veure superat amb escreix, sobretot en l'apartat de les possibles solucions, per a la reivindicació.

La fila zero estava prou farcida d'autoritats, representants polítics de les administracions local, autonòmica i estatal, i d'entitats empresarials i socials. Val a dir que, contràriament al que sol passar, va haver-hi poques desercions de la representació política, i la majoria es van quedar fins al final. Alguns escoltant atentament, d'altres més atents al mòbil, s'ha de dir.

Les intervencions de tothom, ponents i públic, van tractar quasi tots els temes relacionats amb la pobresa (habitatge, educació, ocupació, xarxes familiars i de suport, ajudes i programes socials...) i les possibles solucions són les que de fa temps que es debaten, i que, tal i com vam comentar en petit comitè amb altres assistents al final de la trobada, comparteixen un concepte clau: redistribució.

Redistribució de la riquesa, dels recursos, del treball. I en relació al treball cada vegada es discuteixen menys dues situacions que, tristament, una sembla que ja és crònica i l'altra sembla inevitable: la del treballador pobre (treballar no sempre, ni per a tothom, permet defugir la pobresa) i que, possiblement ara, i segur que en un futur proper, no hi ha, ni hi haurà, feina per a tothom.

A tall de conclusió els tres ponents van coincidir en dues qüestions: les solucions d'abans ara no serveixen, i les solucions han d'apuntar a l'arrel, a les causes de la pobresa, i no només a les conseqüències; com va sentenciar Quim Brugué, ens equivoquem si donem respostes conjunturals a problemes estructurals.

La trobada potser no va resoldre cap dels problemes que avui tenim el relació a la pobresa, i no obstant va ser útil, a banda d'interessant, pel fet de compartir, com a mínim representants polítics de les administracions local, autonòmica i estatal, i d'entitats empresarials i socials, diagnosi

En clau de futur les noves necessitats ens interpel·len a tothom, administracions, empreses, organitzacions i ciutadania, i si ens sentim responsables (cadascú sabrà en quin grau) de la situació actual, més ens n'hem de sentir de les solucions que ens exigim. Si la pandèmia ha estat un accelerador de problemes, la seva sortida ens exigeix ser un accelerador de solucions. Que ningú hi posi fre...

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Aprendre a delegar


Ho reconec, a vegades no sé delegar!
Bé, potser podria matisar-ho per no castigar-me tant dient que en la delegació de tasques tinc força marge de millora.

Hi ha dues qüestions quotidianes, de caràcter domèstic, en les que aquesta oportunitat de millora (per no dir-ne mancança) es fa evident: estendre roba i posar els estris al rentaplats.

En més d'una ocasió, després d'haver demanat a les meves filles que estenguin la roba m'he trobat re estenent els mitjons, per exemple, o alguna altra peça de roba, tal i com jo ho hagués estès.

També em passa amb el rentaplats, que quan l'obro per a desar-hi el meu plat i coberts molt sovint aprofito per a recol·locar els plats i gots que han posat les meves filles (especialment una!) que segons el meu criteri i sentit de l'ordre no estan ben endreçats.

És a dir, massa sovint em trobo desfent la feina dels altres i fent-la de nou, i això és símptoma que, en la delegació de tasques o responsabilitats, quelcom no funciona bé. I el problema no és que la roba estigui mal estesa, o els plats mal endreçats al rentaplats, sinó que no està estesa ni estan endreçats a la meva manera.

I és aquest el meu error, un error molt típic que cometem quan deleguem una tasca o una feina: esperem que aquella tasca o aquella feina es faci tal i com la faríem nosaltres... Però això no és delegar!

Quan deleguem hem d'acceptar que per arribar allà mateix (la roba estesa, els plats al rentaplats) l'altra persona ho faci a la seva manera, que pot ser diferent de la nostra. Que l'altra persona prengui un altre camí per arribar al mateix punt.

Això em passa a casa, i algunes vegades també m'ha passat a la feina, i és senyal d'oportunitat de millora en la delegació. Reconec que la temptació de recol·locar plats i gots, o de re estendre la roba hi és igualment, però ara la continc, per no caure de nou en l'error, per no ser eficient, per no perdre el temps, bàsicament el meu temps. Perquè quan deleguem el que cerquem és ser més eficients, i guanyar temps...

dimarts, 12 d’octubre de 2021

La demolició de Colom


Cristòfor Colom ha de ser motiu d'orgull, o de vergonya?


És indubtable que ha estat motiu d'orgull durant segles, d'aquí que s'hagin alçat estàtues en el seu honor, com la que corona una imponent columna a Barcelona, i tantes altres al continent americà.

També ha estat motiu de vergonya, fins i tot rebuig, d'aquí que algunes d'aquestes estàtues, especialment algunes del continent americà, hagin estat enderrocades o decapitades com a mostra de rebuig del que representa: colonització, extermini, genocidi...

Dies com avui haurien de promoure, sobretot, la reflexió i la crítica, la revisió històrica i, perquè no, la conciliació i reparació entre pobles. És evident que caldria evitar celebracions arcaiques que, impregnades de superioritat moral i d'una nostàlgia amb regust a naftalina d'un passat gloriós, només es fixés, i enaltís, la conquesta.

Aquest estiu em va agradar llegir l'article, publicat al diari El País, "¿Y si Colón no hubiese descubierto América?", arran de la publicació del llibre América hispánica, de Borja Cardelús. El llibre reflexiona sobre les diferències entre la colonització espanyola d'Amèrica i la d'altres països europeus:

"La idea, acertada o no, que sobrevuela la obra del ensayista es que de las posibles naciones descubridoras de América, la mejor fue la española, nación o imperio que no trató las nuevas tierras como factorías de las que extraer un enorme beneficio económico (Reino Unido), territorios que permutar por otros en Europa (Francia), minas y parajes naturales que explotar hasta su agotamiento (Rusia), esclavitud generalizada (Portugal), sino como parte de una misma España en expansión."

No es tracta de relativitzar la conquesta, tampoc excusar-se en què podria haver estat pitjor; es tracta de reconstruir un relat històric que permeti reparar danys, que n'hi va haver, i valorar el que, malgrat tot, aquest fet, com tants altres, va aportar de positiu.

Cristòfor Colom ha de ser motiu d'orgull, o de vergonya?
La pregunta a aquesta resposta, en tot cas, no hauria d'estar condicionada segons si defensem que Colom era català, o no. Coses de país petit...

Fins a dia d'avui l'estàtua de Barcelona segueix coronant la imponent columna i els coloms, i altres aus, segueixen defecant-hi a sobre, qui sap si per justícia poètica.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

No et suïcidis


"No et suïcidis", li canta Adrià Puntí a la "Nina ensucrada", que abans haurà de fer l'amor, haurà de fer-ho amb ell...

Adrià Puntí és un dels millors talents que la música de casa nostra ha donat mai, i és també un dels músics que més ha cantat sobre la salut mental.

Tenim per exemple "El boig del telèfon roig", cançó que li dedica a un dels personatges que, recordo, de petit em feia por i em despertava la curiositat a parts iguals, i que de més gran vaig entendre que, a banda d'inofensiu, la seva estampa passejant per Girona amb un telèfon d'aquella època va ser, paradoxalment, premonitòria. Avui els bojos som nosaltres...

I si hi ha una cançó d'Adrià Puntí que m'agrada especialment, i que també versa sobre la salut mental, és "Mirall capgirat".

Escoltar-la és com assistir a una dissecció de l'ànima (fins i tot la pròpia; commou), amb un Adrià Puntí taxidermista que no només retrata l'interior, també com aquest "dintre tot ben corcat" ressona a cos enfora ("si em moro a casa què direu"), i com "l'àvia se'n riu"...

"No perfumis més aquest calaix pudent", diu la cançó, i dies com ahir, Dia Mundial de la Salut Mental, ens han d'ajudar a no ensucrar-la, sinó a parlar-ne obertament, sense defugir el dolor, que hi és, sense defugir el temor, inevitable. Què és, sinó, afrontar la vida?

"No et suïcidis", diu la cançó d'Adrià Puntí, i és això el que m'agradaria dir-li, en un diàleg impossible, al meu besavi Benvingut, que es va llevar la vida amb 25 anys, l'1 de març de 1907...





dissabte, 9 d’octubre de 2021

"Michael Caine". Minuts Musicals amb nom propi

Per començar caldria dir que Michael Caine no va néixer amb aquest nom, sinó que es diu, o es deia, Maurice Joseph Micklewhite jr., i com tants altres actors i artistes, va acabar adoptant un nom artístic; inicialment va ser Michael Scott, però un actor ja se'n deia i finalment va optar per Michael Caine.

L'any 1965 va protagonitzar la pel·lícula "L'expedient Ipcress", la primera d'una triologia de pel·lícules d'espionatge ambientades a la Guerra Freda. Caine hi interpreta el paper de Harry Palmer, un agent de contraespionatge, i en un moment de la pel·lícula Palmer és empresonat i torturat, essent sotmès a tortura psicològica. El torturador vol despersonalitzar Harry Palmer i li diu que fins i tot oblidarà el seu nom, i aquí és on Palmer diu, repetides vegades, "Harry Palmer, el meu nom és Harry Palmer..."

Aquesta escena de la pel·lícula va inspirar la cançó que, quasi vint anys després, el grup Madness, un dels referents de l'escena "Ska" anglesa, van dedicar a Michael Caine, parafrasejant el seu personatge, Harry Palmer.: "el meu nom és Michael Caine".

Al videoclip de la cançó Madness reprodueix algunes de les escenes de la pel·lícula, i sí, a la cançó podem escoltar el propi Michael Caine, la seva pròpia veu, dient “My name is Michael Cane”, “I am Michael Caine...

Per cert, finalment Michael Caine, com han fet tants altres artistes, com Elthon John, va optar per oficialitzar el seu nom artístic, pel que ara, finalment, Michael Caine es diu Michael Caine...

divendres, 8 d’octubre de 2021

Les cites dels llibres. "Frankenstein", de Mary W. Schelley


Si Mike Oldfield va publicar la seva obra magna, Tubular Bells, amb 19 anys, tres quarts del mateix va fer Mary Wollstonecraft Shelley amb Frankenstein.

La novel·la "Frankenstein o el Prometeu modern" és un clàssic de la literatura, obra de referència de la ciència ficció que ha contribuït a conrear el gènere de terror, creant una nou mite.

L'edició del llibre que tinc a casa (L'Esparver, 1985, 3a edició) està traduïda per Quim Monzó, que en una breu nota aclareix que la traducció és de la primera edició del llibre, publicat el 1818, i no l'edició de 1831, "revisada, però no tant per polir-ne l'estil, sinó per refinar, ensucrar i descafeïnar personatges i situacions." La novel·la, com el propi personatge, va ser reconstruïda...

El llibre també conté una cita literària, tant reveladora com inquietant, i que ja apunta alguns dels temes que tracta i qüestiona la novel·la:
"És que vaig demanar-vos, Creador, que de l'argila em modeléssiu home?
És que vaig sol·licitar-vos que m'aixequéssiu de la foscor?
"
El Paradís perdut. John Milton.
Aquestes són preguntes que a vegades, segurament, també han ressonat en la nostra consciència, per poc que ens hàgim preguntat què hi fem en aquest món, i quin és el nostre propòsit... I com Frankenstein, també intentem encaixar-hi.

dijous, 7 d’octubre de 2021

Parlem de la salut mental


La mental és el gran tabú de la salut, i les mentals de les malalties, com al seu dia va ser el càncer, paraula gruixuda que es deia en veu baixa i que semblava, i de fet era per a moltes persones, sinònim de sentència de mort.

I com de fa anys amb el càncer, d'un temps ençà, i sobretot arran de la pandèmia, ara parlem més de la salut mental i de les malalties mentals, o dels problemes de salut mental; i en parlem més perquè ho necessitem i, perquè com amb el càncer, els problemes de salut mental ja no ens són aliens, i no hi ha família que tingui una situació relacionada amb algun problema de salut mental relativament a prop: una depressió, un estrès, un brot, una esquizofrènia, un trastorn bipolar, un atac d'angoixa...

No parlant-ne li fem un flac favor a la salut mental, també a la nostra. Diuen els especialistes i experts que se n'ha de parlar, parlar-ne obertament i, com fem amb la salut física, fer-ho amb l'assessorament i acompanyament d'especialistes.

Ara ja no cal que ens diem que una de cada quatre persones pot patir algun problema de salut mental; ara ens hauríem de dir que tu i jo podem patir, si no l'hem patit encara, algun problema de salut mental, com podem patir un càncer...

La mental és la gran desconeguda de la salut, desconeguda i temuda, i tapar-la no fa més que alimentar aquest temor; és per això que admiro el que al seu dia va fer, valenta, la Maria, és per això que admiro el treball que fa la gent de Obertament, que dóna la cara per la salut mental, és per això que valoro la contribució que fa el programa Incorpora Salut Mental.

El proper diumenge 10 d'octubre es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental, i no cal esperar que arribi aquell dia per parlar-ne; podem fer-ho avui, podem fer-ho ara...

dimecres, 6 d’octubre de 2021

"¡Qué bonito!"


Un dels tòpics del turisme diu que viatgem a altres llocs per admirar el que, si fa o no fa, també tenim a casa i que, per quotidià, no valorem prou o, si més no, de la mateixa manera.

També passa amb els museus, que els tenim quasi tots trepitjats i vistos menys els de casa, o amb les esglésies... Massa vegades es compleix l'altre tòpic, el que diu que no sabem el que tenim, o encara pitjor, que no ho valorem fins que ho perdem. És clar que no cal perdre-ho per valorar-ho, a vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls, i parar l'orella

Caminava dies enrere, a finals de setembre, per la Girona m'enamora, ja sabeu, aquella Girona que "t'enamora a tu, m'enamora a mi, i a tots ens enamora..."  Tornava d'una reunió i passant pel Passeig Canalejas vaig creuar-me amb una família que s'apropaven al Pont de Sant Feliu; just quan hi arribaven i els vaig deixar unes passes enrere vaig sentir que l'home deixava anar espontàniament un "¡qué bonito!"

Dissimuladament vaig girar-me, fent l'orni, i el vaig veure palplantat davant la barana de pedra del costat del pont, fotografiant amb el telèfon mòbil les cases de l'Onyar, la Catedral i Sant Feliu, una de les imatges icòniques de la ciutat. Tot seguit va cridar a la dona, que ja havia començat a enfilar el pont estirant un cotxet amb un nen a dins; va recular.

L'home va començar a remenar la bossa que fins aleshores duia a l'esquena i en va treure una càmera de fotos: aquella vista mereixia ser millor retratada. És quelcom que jo també faig, quan viatjo; me n'enduc la càmera i al final les fotos que queden són les que he retratat amb la càmera de fotos, i no amb el telèfon mòbil... Coses de "boomer", suposo.

Vaig deixar la família immortalitzant l'Onyar mentre assaboria, camí de la moto, aquell "¡qué bonito!" que ressonava, i ressona encara dins meu, i que alimenta l'orgull gironí de saber que la meva és, fins i tot amb la seva lletjor i mancances, una bonica ciutat que enamora...

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Una, grande y libre


La recepta de la dreta espanyola és molt clara: "una, grande y libre". Aquests darrers dies el Partit Popular li està traient la pols al lema franquista per actualitzar-lo als nostres dies i fer-ne cavall de batalla electoral, espero que no estrella i guia de govern

"Una", insisteix un (cada vegada més) desbocat José Maria Aznar, que vol que els catalans fem com ell i parlem el català (només) en la intimitat, o ni això. 

Una nació, una llengua. No és que vulgui esmicolar qualsevol idea o pretensió d'estat plurinacional, la vol aniquilar, i que les altres llengües, especialment el català, esdevinguin folklòriques, o ni això. 

Aznar sentencia i Casado i el seu Partit Popular aplaudeixen amb les orelles i en fan credo... La dreta espanyola, de nou, lluny de moderar-se i marcar distància amb la ultra dreta, la festeja perillosament...

"Grande", traient pit del passat colonial, tergiversant la història i re escrivint-la si cal, replicant ara el Papa Francesc, endolcint després el franquisme, com si només per enaltir-la la grandesa d'Espanya, si Espanya mai l'ha tingut, pogués tornar... 

Fer més gran Espanya re centralitzant competències, esborrant l'estat de les autonomies, repintant el mapa polític d'un sol color.

"Libre", no "como el ave que escapo de su prision" que cantava Nino Bravo, sinó la llibertat que predica i practica la presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que s'assembla molt a la llibertat d'Aznar amb el vi.

Una Espanya "libre", com pregona Pablo Casado, de la justícia europea, que fa més nosa que servei, al servei d'una Espanya que enyora l'autarquia de quan Europa, i el món, miraven cap a un altre costat.

"Una, grande y libre", aquesta és la recepta de la dreta espanyola, amb un Partit Popular en plena regressió.

Aquest patriotisme ranci està en auge, que qui sigui ens agafi confessats! 

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Visca l'albergínia!


Les solanàcies són una família de plantes herbàcies amb flor que donen com a fruit, entre d'altres, les tomates, les patates, els pebrots o les albergínies.

Aquest estiu, a casa, n'hem menjat moltes d'albergínies, sobretot llescades i cuites a la planxa i, a vegades, cuites al forn amb formatge per sobre. Que bona que és l'albergínia, a la planxa, escalivada, al forn, a la cassola...

L'albergínia també em transporta a Cantallops, i em recorda les que feia la meva àvia Juanita, fregides amb all i julivert i acompanyades amb llesques de pa torrat. Una autèntica delícia!

L'albergínia no només em transporta al passat amb un raig d'oli de nostàlgia, també és tradició de present i futur, una tradició gastronòmica i familiar relativament recent, i que confio que sabrem preservar durant anys, molts més anys; amb l'albergínia l'extensa família Canyigueral Viñals de Sarrià de Ter donem la benvinguda a la tardor, des de fa 13 anys, amb l'"alberginiada".

L'"alberginiada" no deixa de ser una trobada familiar com qualsevol altra, amb la característica que aquest dia tots els plats, o la majoria, han de tenir l'albergínia entre els seus ingredients. Encara ens sorprenem tastant nous plats fets amb albergínia, i naturalment gaudim, com el primer dia, dels que també es repeteixen cada any, o quasi cada any.

La trobada també és un homenatge a l'avi patern de la Sira, i és un motiu més per trobar-nos a l'aire lliure quan el principi de la tardor encara ens permet gaudir-ne; la propera trobada familiar ja serà, avançada la tardor, amb l'escalfor de les castanyes.

Les festes i tradicions marquen els calendaris familiars i l'"alberginiada" ja és una cita ineludible, i esperada, no només per gaudir de la companyia de la família, també per assaborir aquest fruit carnós que tant abunda a l'estiu, i que tant de joc dóna a la cuina.

Visca l'albergínia!

dissabte, 2 d’octubre de 2021

"Lucifer Sam". Minuts Musicals amb nom propi


Als anys noranta, divina joventut!, vaig viure els meus millors concerts (consti que com a públic) i entre ells sempre destaca el que va fer Pink Floyd a l'Estadi Olímpic a finals d'agost de 1994.

Aquell va ser un concert, com algun altre, compartit amb dos dels meus millors amics, en Dani i en Pau, i amb ells dos ahir a la nit vam rememorar-lo a la Sala La Mirona amb "The Other Side", possiblement una de les millors bandes tribut a Pink Floyd.

Al concert no hi van faltar els clàssics de la banda, i com tantes altres no va tenir-hi cabuda aquest "Lucifer Sam", que parla aparentment d'un gat siamès, "Sam", el gat de  Syd Barrett, encara que també en podria ser la personificació...

divendres, 1 d’octubre de 2021

Les cites dels llibres. "Y tú, ¿qué marca eres?", de Neus Arqués


Des de fa uns anys ja no només som persones, també som, o podem ser, marques. Possiblement el paradigma és Michael Jordan, i rere seu l'estela és inacabable i, més enllà de Ibai Llanos, Leo Messi o Rosalía, per posar tres exemples, també ho som o podem ser-ho nosaltres, tu i jo, simples persones anònimes...

Fredament aquest és un fet aterrador, ja que no només neix de l'individualisme, una de les grans victòries (i trampes) del capitalisme, també ens despersonalitza simplificant-nos en una marca, en un producte. I no obstant, sense negar tot això, aquesta concepció de marca personal també té quelcom de positiu fins al punt, paradoxalment, de poder esdevenir millors persones.

Aquest llibre, "Y tú, ¿qué marca eres? 12 claves para gestionar tu reputación personal" (Alienta Editorial, 2007), és una guia que, sota el pretext de desvetllar quina marca som, descobrirem qui som, o si més no ens coneixerem un xic més, com apunta la cita que enceta el tercer capítol:
"En la economía del conocimiento sólo tienen éxito quienes se conocen a sí mismos: sus puntos fuertes, sus valores y cómo logran sus mejores resultados." Peter Drucker
En un mercat laboral cada vegada més competitiu la reputació personal i professional entren en joc i aquí no tot es basa en títols acadèmics i experiència laboral, també entren en joc  les competències i les actituds, i sobretot els valors, que de la mateixa manera que són inherents (per bé i per mal) a qualsevol marca, també ho són en la nostra.

En aquest cas, doncs, potser no és tan important saber quina marca som, com transitar el camí que ens permetrà intuir-la...