Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris setmana santa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris setmana santa. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 d’abril del 2026

Jesus. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol


Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Jesus".

La de The Velvet Underground, publicada el 1969, és una peça breu i molt despullada, gairebé una pregària. Amb una melodia senzilla i una interpretació quasi intimista, parla de buscar ajuda i consol en Jesús.

La de Queen, de principis dels setanta, és molt més intensa i expansiva, amb la característica energia del grup i i parla de Jesús des d’una mirada més èpica, recorrent alguns moments clau de la seva vida.

Dues bones cançons que, a la seva manera i estil, parlen de Jesús, cançons que en un dia com avui, Divendres Sant, prenen un sentit especial.


dimarts, 2 d’abril del 2024

La mona de Pasqua decapitada


 La mona de Pasqua, juntament amb el tortell de Rams i els brunyols, és un dels menjars dolços i tradicionals de la Setmana Santa i simbolitza, amb la seva esplendor, el final de la Quaresma, que s'acaba el Diumenge de Pasqua, i el final de l'abstinència.

La mona de Pasqua ha anat evolucionant al llarg dels segles; se'n té constància escrita des del segle XV, i tradicionalment era una coca de brioix en la massa de la qual s'hi entaforaven ous sencers, amb la closca. D'aquí la llaminera evolució cap els ous de xocolata.

L'origen del nom és divers i no sembla que hi hagi un consens, i entre la diversitat hi ha un possible origen grec (muníquia), àrab (mûna), llatí (munda) o fins i tot jueu (mimuna). El que sí que està clar, és que la tradició va arrelar a l'arc Mediterrani, a Múrcia, el País Valencià i a Catalunya.

Mentre a Catalunya la mona de Pasqua va anar evolucionant cap a la forma actual, amb una base de coca tipus pa de pessic i amb la xocolata com a protagonista, al País Valencià i a Múrcia es va mantenir més la forma tradicional de brioix amb un ous durs al damunt.

Avui la mona de Pasqua és sobretot un pastís vistós, d'aquells que entra pels ulls pel color i les formes de la xocolata, l'autèntica protagonista; si el brunyol representa la vulgaritat estètica (un brunyol és un brunyol, per més esguerrada que sigui la seva forma), la mona de Pasqua representa la sublimació estètica, arribant algunes a ser comparades, o ser amb totes les de la llei, una obra d'art.

El cas és que a casa ens disposàvem a fer una mona de Pasqua i la figura de xocolata que vam comprar, ai l'as, se'ns va trencar! En el trajecte del supermercat a casa, el conill, per accident, va quedar, com Maria Antonieta d'Àustria, decapitat! Res que no es pugui arreglar amb una mica d'imaginació...

Si la mona de Pasqua representa la sublimació estètica dels pastissos, jo avui en reivindico la corrupció estètica, que una mona de Pasqua trencada segueix essent una mona, i la figura decapitada ha acabat, finalment i feliç, banyada en xocolata...

Pitjor final
va tenir Maria Antonieta d'Àustria, que com Lluís XVI de França, va acabar decapitada i banyada en sang...

dilluns, 1 d’abril del 2024

La carn de Divendres Sant


Durant una colla d'anys era tradicional, entre una colla d'amics principalment empordanesos, o amb vincles amb l'Empordà, fer una costellada per Divendres Sant. La fèiem a Garriguella, a casa dels impulsors i amfitrions de la trobada, i a les costelles de xai s'hi sumaven botifarres i xuies, tot ben acompanyat amb mongetes seques i una mica d'amanida, i es rematava amb brunyols, naturalment de l'Empordà. La trobada tenia un caire amical i festiu, amb un toc reivindicatiu i contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Aquest any la trobada no s'ha fet (els motius ara no venen al cas), i com si es tractés de l'energia (que mai es perd, sempre es transforma) ha nascut el que, sembla ser, serà una nova tradició familiar, de la meva família paterna: trobar-nos el Divendres Sant a la falda del Montgrí per a fer, i naturalment menjar, carn a la brasa. La motivació és sobretot trobar-nos, que la meva família paterna necessitem poques excuses per fer-ho (sense anar més lluny, avui mateix al voltant d'un festival de Mones de Pasqua), tot i que també hi sobrevola un punt contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Sembla que enguany, però, el toc reivindicatiu i contestatari podria tenir menys sentit, arran d'unes suposades declaracions del papa Francesc, precisament sobre aquesta qüestió: "Come lo que quieras en Semana Santa, el sacrificio no está en el estómago, sino en el corazón".

El fragment del suposat discurs del papa Francesc, més llarg, fins i tot diu que "una deliciosa barbacoa o una carn ben guisada no et fa mala persona, de la mateixa manera que un filet de peix no et farà un sant".  Bé, en el missatge que em va arribar a mi, no diu "barbacoa" sinó "BBQ", i aquí ja podríem tenir una primera sospita: pel fet que faci servir l'abreviació BBQ? No, pel fet que ometés la paraula "asado", essent com és, argentí!

Bromes a banda, resulta que aquest discurs és fals, que de cap manera el papa Francesc va pronunciar aquestes paraules que han circulat i s'han fet virals. En el seu discurs de Quaresma, més aviat parlava, en relació amb el menjar, de dejú: "Es tiempo de actuar, y en Cuaresma actuar es también detenerse. Detenerse en oración, para acoger la Palabra de Dios, y detenerse como el samaritano, ante el hermano herido. El amor a Dios y al prójimo es un único amor. No tener otros dioses es detenerse ante la presencia de Dios, en la carne del prójimo. Por eso la oración, la limosna y el ayuno no son tres ejercicios independientes, sino un único movimiento de apertura, de vaciamiento: fuera los ídolos que nos agobian, fuera los apegos que nos aprisionan. Entonces el corazón atrofiado y aislado se despertará. Por tanto, desacelerar y detenerse. La dimensión contemplativa de la vida, que la Cuaresma nos hará redescubrir, movilizará nuevas energías."

En fi, de tot plegat en podem extreure com a mínim dues lliçons. La primera, que seguim tenint molta facilitat per combregar amb rodes de molí; la segona, que el Divendres Sant tothom mengi el que vulgui, digui el que digui (o el que no digui) el papa Francesc.

La conclusió de tot plegat és que tot apunta que l'any vinent, per Divendres Sant, la meva família paterna ens trobarem de nou per a fer carn a la brasa, i compartir taula...

dilluns, 25 de març del 2024

La llicència gastronòmica dels brunyols de casa


En poesia les infraccions, bé, algunes infraccions, es permeten i s'aixopluguen sota el concepte "llicència poètica", que el diccionari defineix com la "infracció admesa de les lleis del llenguatge o de la mètrica en la redacció d’un poema".

Tot i que podríem considerar la poesia com l'orfebreria de la literatura, l'art de treballar amb precisió les paraules, certes infraccions, certes llicències, són permeses sense perjudici de la mateixa obra, ni de qui l'ha escrit.

En això pensava ahir, Diumenge de Rams, mentre degustava l'enèsim brunyol dels que vam fer el dia abans amb la meva família, fidels a la tradició. Tal com els fem a casa, podria afirmar que ens permetem una llicència, tot i que no és poètica, sinó gastronòmica.

En la pastisseria i la brioixeria, com en la poesia, tot és molt precís; si amb la poesia l'important és la precisió amb les paraules, en la pastisseria i la brioixeria l'important és la precisió amb les mesures i amb la manipulació, a risc que el resultat final quedi fet un brunyol, en el pitjor sentit de la paraula.

La nostra infracció podria considerar-se un atemptat contra els principis bàsics de la pastisseria i de la brioixeria (als ulls del pastisser de la família ho és, un atemptat), o si no voleu ser tan dramàtics, podríem parlar d'incongruència o contradicció.

La infracció, l'atemptat, la incongruència o contradicció que cometem amb els brunyols és que, una vegada llevada la massa, llevada lentament a la vora del foc després d'haver estat senyada i d'haver rebut la corresponent jaculatòria, la manipulem en excés, fins i tot prement-la una mica, fent que en comptes de rodons i flonjos, quedin més aviat planers, trencant, en part, la màgia del llevat.

Aquesta característica manipulació de la massa just abans de coure, que la meva mare fa amb molta traça, dona als nostres brunyols una forma única que els caracteritza i diferencia de la resta, per goig nostre i (temporal) desesperació del pastisser de la família.

I si les llicències poètiques tenen la seva raó de ser, tenen la seva justificació, aquesta nostra llicència gastronòmica dels brunyols de casa, també. És així com els volia, i com li agradaven, al meu avi matern, uns brunyols en forma de palmell de la mà, més planers que arrodonits, amb un clot al mig.

Potser sí que no són tan flonjos com la resta de brunyols, potser sí que queden més secs més aviat, però és així com els fem perquè, sobretot, és així com ens agraden, i perquè cada brunyol que fem a casa no deixa ser, modestament, un petit homenatge a la tradició familiar, un petit homenatge a la nostra família.

És la nostra tradició, és la nostra singularitat, és la nostra llicència, que tractant-se de brunyols, en aquest cas també és poètica.

dijous, 13 d’abril del 2023

Se'ls hi ha aparegut la Verge!


No són pocs els polítics, i polítiques, que amb el gag del programa "Està Passant" de TV3 sobre la Virgen del Rocío se'ls ha aparegut, literalment, la Verge! I és clar, ara esperen que obri miracle, naturalment en clau electoral.

El context és l'element clau de tot plegat; d'entrada el context electoral per la proximitat amb les eleccions municipals i autonòmiques. Aquest context amplifica el soroll i aquest gag ha estat utilitzat per, de nou, confrontar territoris i nacionalitats; mostrar l'animadversió (per dir-ho d'alguna manera) contra Catalunya i els i les catalanes genera un suposat rendiment electoral i aquí part de la dreta i l'esquerra política i mediàtica espanyola (i especialment andalusa) hi han sucat pa.

És com si al manual bàsic de política espanyola hi hagués un capítol específic sobre Catalunya: "cal aprofitar qualsevol excusa per criticar Catalunya i els catalans, no desaprofitis cap ocasió". Em sembla que la portaveu de Adelante Andalucía Teresa Rodríguez, la primera ofesa pel gag, va voler ser més papista que el Papa i ella mateixa ha reconegut que de saber que despertaria les més baixes passions conservadores potser no hauria fet la piulada...

Sobre el gag em sembla que no hi ha massa res a dir; també el context l'explica: és una sàtira que es fa en un programa d'humor. Pot agradar més o menys, pot fer més o menys gràcia, naturalment, tot i que aquesta sempre és una valoració molt subjectiva: si l'objecte de la mofa no m'afecta, visca la llibertat d'expressió, però si em toca el voraviu aleshores sí, cal posar límit a l'humor...

Naturalment, l'humor límits i el context n'és un; el mateix gag no podria fer-se en un programa informatiu, per exemple, o en plena celebració d'una processió. Però hi ha un altre factor que també influeix en la percepció del gag, que és qui el fa; és diferent que jo me'n rigui de mi mateix, a què ho faci un altre...

En fi, se'ls hi ha aparegut la Verge, ara caldrà veure si obra el miracle...

dimecres, 12 d’abril del 2023

Fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?


Amb aquesta pregunta tancava l'article d'ahir: fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?

Hi ha càrrecs i responsabilitats que tenen molt definida, a través de lleis, estatuts o reglaments, la durada del seu exercici, a banda naturalment de les seves tasques i funcions.

Penso en càrrecs i responsabilitats que he exercit o exerceixo, com els de càrrec electe d'una institució o membre d'una junta directiva d'una organització. En aquests casos la legislació vigent en defineix estrictament la durada del seu exercici, especificant fins i tot alguns supòsits que poden determinar-ne la suspensió.

La durada de l'exercici del càrrec de padrí o padrina em sembla que sobretot es regeix per una llei no escrita que s'aplica de forma diversa i desigual fins i tot dins de les mateixes famílies.

La designació, en cas de fer-se, està clara i correspon als tutors legals i sol fer-se pel baptisme o, en el cas de les famílies no-creients, en la festa de presentació de la criatura. Per la meva experiència ara no recordo si en aquell moment, en el cas de les meves filles, vam acordar amb els padrins i padrines corresponents fins quan exercirien el càrrec, però jo sempre he pensat que s'exerceix fins que la criatura es casa o s'emancipa.

En altres ocasions he sentit dir que l'exercici fina quan la criatura compleix la majoria d'edat o fins i tot he vist desercions prematures del càrrec i responsabilitat de padrí o padrina, algunes vegades per desinterès, d'altres per manca de relació...

Temps enrere el regal de la Mona de Pasqua es feia fins als 12 anys de la criatura, edat en què aleshores feia la Primera Comunió. Ara si es fa, la Primera Comunió es fa en una edat més primerenca...

És clar que hi ha padrins i padrines que se'n senten tota la vida i, per més que la criatura hagi complert els 18 anys i s'hagi emancipat, segueix rebent per part seva l'atenció i l'afecte especial en les dates assenyalades, amb tortell o sense, amb Mona o sense...

En resum i responent a la pregunta, els padrins i padrines exerceixen el seu càrrec fins que, pel motiu que sigui, decideixen que ja n'hi ha prou...

dimarts, 11 d’abril del 2023

La Mona dels fillols sense padrins


Els padrins i les padrines viuen a la Setmana Santa el seu particular moment de protagonisme i glòria, alguns per Rams i d'altres per Pasqua, segons la tradició que regeixi cada família.

A les comarques sota la influència del Bisbat de Girona (no entre Blanes i Cadaqués sinó entre Arenys de Mar i Portbou) som més regalar el tortell de Rams, a la resta del país més de regalar la Mona de Pasqua.

És clar que ja fa temps que tortells i Mones arriben a quasi totes les cases i a vegades un padrí o padrina regala el tortell (estàs bo padrí?), l'altre o l'altra la Mona...

Quan jo era petit la Mona de Pasqua venia de Barcelona, literalment de Barcelona. Ens la portaven a Cantallops al meu germà i a mi uns amics dels meus avis, una parella de senyors grans sense fills (sempre els vaig veure grans, fins i tot quan potser no n'eren tant, sempre els vaig veure senyors i ho eren, uns senyors de Barcelona...). Quan ens vam fer grans la Mona la portaven pels meus cosins, més petits...

Aleshores no era una tradició tan estesa a les nostres comarques, més avesades a l'austeritat del tortell, austeritat farcida de massapà i acolorida amb fruita confitada. Que bons els tortells! 

Ara tortells i Mones ja circulen arreu i a la meva família paterna (d'origen extremeny, però eminentment empordanesa) fa anys que és tradició trobar-nos el Dilluns de Pasqua a la tarda per tal que els padrins i padrines puguin donar les Mones als fillols i filloles.

Les Mones, la majoria casolanes, fan molt de goig i tothom en tasta, siguem o no padrins, siguem o no fillols...

De fet, enguany, pensant en els fillols que ja no tenim padrins (bé perquè ja no exerceixen, bé perquè ja s'han mort) a casa hem fet una Mona per als fillols sense padrins, que en realitat és una excusa com una altra per a portar una Mona més, per a no presentar-nos amb les mans buides...

Per cert, fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?
Deixem-ho per demà, que avui toca pair la Mona!

dilluns, 10 d’abril del 2023

Esperant la resurrecció


Així he viscut aquesta Setmana Santa, esperant la resurrecció, però no la de Jesucrist sinó la meva.

Sí, ja sé que he començat amb un punt excessivament dramàtic, però ja sabeu que la processó va per dins i per dins, diu la ciència, sobretot hi tenim aigua, els adults entre un 60 i un 70%.

Aquests dies em sembla que jo en comptes d'aigua al cos hi tenia mucositat, d'aquella que no para de rajar, d'aquella que et congestiona el pit i el cap i et fa dormir amb la boca oberta i et fa venir mal de coll, d'aquella que acaba amb les existències de qualsevol paper que corri per casa i serveixi per a mocar-se...

M'he passat la Setmana Santa rajant com un ciri, amb malestar general, tos i amb pics de febre, amb dos testos negatius de Covid i un triple negatiu de Covid i de les dues grips, i perquè de l'aviària no apareixia al test! Com Pere, tres vegades negatiu! 

En fi, tampoc voldria fer-me el màrtir, però si abans de la pandèmia, fins i tot durant la pandèmia, jo era com a molt d'un refredat per temporada, amb el d'aquests dies ja va el tercer i ja no sabia si, entre ibuprofens i el termòmetre sota l'aixella, lamentar-me amargament tot implorant "salut, perquè m'has abandonat"!

Afortunadament aquests dies jo també celebro la meva Pasqua particular, que tot i que encara no he fet net del tot, finalment jo també he ressuscitat

dimarts, 13 de desembre del 2022

Brunyols tot l'any


De gelat ja fa anys que a casa en mengem tot l'any; és un dels molts productes que ha aconseguit allò tan preuat (i no sé si alhora perniciós o pecaminós) de la desestacionalització: el gelat ja no és només un producte per a la temporada d'estiu.

Quelcom semblant vol fer el sector torroner, tot i que no sé si l'argument d'assimilar un bocí de torró a una barreta energètica ha acabat de fer fortuna... Amb els torrons, més aviat, el que es cerca és fer segones elaboracions amb els que sobren, i una de bona és precisament fer gelat!

Però jo avui no he vingut a parlar només de gelats i de torrons, sobretot he vingut a parlar-vos de brunyols, que a casa també en mengem tot l'any! Bé, més que tot l'any, al llarg de l'any, que no és ben bé el mateix...

No tota la producció de brunyols que fem a casa el dissabte de Rams acaba a la panxa en qüestió de dies; una part se'n va, degudament embossada, al congelador, i aquestes bosses de brunyols de tan en tan apareixen a la cuina i són ben bé com un regal caigut del cel!

I és que fora de temporada els brunyols fan tanta o més il·lusió! I sí, ja sé que ara no està ben vist això de menjar productes fora de temporada, però si ho fem amb els gelats, si fins i tot volen fer-ho amb els torrons (amb els polvorons de moment ningú ha gosat promoure-ho, no?), perquè no amb els brunyols?

A més un dia, impacient com sóc quan hi ha brunyols a prop, vaig queixalar-ne un abans que es descongelés i ja us podeu imaginar que lluny d'escopir-lo me'n vaig cruspir un segon i, confesso, fins i tot un tercer!

Sí, els brunyols congelats també són boníssims! Val a dir que els de casa solen ser més aviat planers i prims, no rodons, i així congelats són com una galeta. Congelats i triturats també poden servir de base de diferents pastissos, que els brunyols, encara que no ho sembli, poden donar per molt!

Així que no descarto, cap allà al mes de febrer o març de l'any vinent, fer un gelat de torró (amb el torró sobrant de les festes de Nadal) i acompanyar-lo amb brunyols per fer un d'aquells "postres homenatges" que alguns caps de setmana m'agrada fer.

En tot cas abans de fer-los de bell nou, a principis d'abril de l'any vinent, procurarem haver fet cau i net dels brunyols del congelador; ahir en vaig estirar una bossa i vaig berenar com un senyor!

dijous, 14 d’abril del 2022

És temps de brunyols


Avui, Dijous Sant, a moltes cases es faran bunyols, en d'altres brunyols i en totes, no en dubto, seran molt bons!

Uns seran més tendres, d'altres més secs, uns amb més gust de matafaluga, d'altres més ensucrats, o enllustrats amb sucre fi que de brunyols, com de "Joans, Joseps i ases", no només n'hi ha a totes les cases, també n'hi ha de i per tots els gustos!

Aquests dies, a casa ens surten els brunyols per les orelles i, a banda de repartir-ne entre la família, també en congelem per més endavant. Els brunyols fora de temporada també fan molta il·lusió! 

Un bunyol, a banda d'un brunyol, també és una cosa mal feta i, per malament que surtin alguns (que a vegades passa) no deixen de ser brunyols! 

"Al cap i a la fi, són brunyols!", diem quan això passa, que aquesta és la gràcia i qui no es consola és perquè no vol, o perquè no fa brunyols! A més els brunyols combinen molt bé amb la llet o el cafè, sucats, o amb una presa de xocolata, o remullats amb algun licor o fins i tot engrunats en un vol a vessar de gelat... Els llaminers amb els brunyols fem festa major!

Que jo recordi mai li he fet un lleig a un brunyol, per bunyol que sigui! Que us facin profit!

dijous, 1 d’abril del 2021

La setmana, cada vegada menys Santa, i tradicional...


Ni palma, ni palmó, ni llorer. Ja són dos els anys que fa que, ni per devoció ni per tradició, beneïm res el diumenge de Rams! L'any passat i aquest, per la pandèmia, ens hem quedat a casa, i fins i tot sense estrenar...

Més per tradició que per devoció, el diumenge de Rams anàvem a beneir la la palma, llorer en el nostre cas, i després fèiem "la ruta dels padrins" de les meves filles, que amb vergonya deien allò de "estàs bo padrí!" a canvi d'algun tortell i algun regal!

No sé si ja perdrem el costum, si la poca tradició que manteníem viva tornarà, quan torni la normalitat perduda. Com amb altres tradicions, com les de Nadal, les restriccions en les trobades familiars fa que tot plegat prengui un altre caire, fins i tot que les deixem de fer com les fèiem fins l'any passat, qui sap si a risc de perdre-les...

Passa amb la benedicció de la palma el diumenge de Rams, també amb les processons de divendres Sant i tot el que les embolcalla, per més que la processó vagi per dins!

D'uns anys ençà la tradició ha anat guanyant terreny a la devoció, i ara és la tradició la que està en joc. Es manté la teca, això sí, gràcies als brunyols, tortells de Rams i Mones de Pasqua!

Qui sap si arribarà el dia que ho endrapem tot plegat (brunyol, tortell i mona) sense saber massa perquè...

divendres, 10 d’abril del 2020

El refrany de la setmana, sobre la Setmana Santa

Imatg by NickyPe a Pixabay
No sé si, a aquestes alçades de la pel•lícula, ja podem afirmar que hem fet Pasqua abans de Rams, si més no veient com un pandèmic virus ha alterat l'ordre natural de les coses, si és que les coses tenen un ordre natural...

Que si fins ara "per Divendres Sant, cull la farigola al camp", la farigola només la podran anar a caçar els qui van o vénen de l'hort, i encara!

Però tampoc caiguem en la temptació de deixar-nos arrossegar pel pessimisme, que hi ha motius per l'esperança, més enllà de l'encara llunyà “desconfinament” (atenció, primera vegada que escric la paraula!); i l'esperança també la trobem al refranyer popular català quan diu que "Setmana Santa per l'abril, fa l'any gentil".

Confinadamentgentil, de moment, però gentil al cap i a la fi!

dilluns, 6 d’abril del 2020

Setmana Santa sense bunyols?


La cita era aquest dissabte, com mana la (nostra) tradició, la vigília de Diumenge de Rams. I la cita, com tantes altres, per no dir totes, ja fa setmanes que va saltar pels aires!

La meva mare la setmana passada ho hauria disposat tot: els ous, el greix, el llevat de París, el llevat de pa, la matafaluga, les llimones, els quatre quilos de farina...

El primer en entrar en acció, al matí, seria el meu germà, que a força de braços i traça pastaria la massa per fer-ne dos pans, que llevarien durant hores, sempre després que la meva mare els marqués amb una creu i la corresponent jaculatòria que va aprendre de la seva mare (la meva àvia) com tantes altres coses:
"Déu m'ha donat per néixer,
Déu em doni per créixer.
Déu m'ha donat per granar
Déu em doni per llevar.
"

Al capdavall fer brunyols (amb erra!) només és el pretext, una dolça excusa per compartir, amb els dits untats d’oli i de sucre, el plaer de trobar-nos en família.

A vegades tinc la impressió que més enllà de la meva mare, i del seu germà (el meu oncle) hi haurà un inevitable abisme...

El dinar ens aplegaria en família al voltant de la taula, mirant sempre de reüll els pans, tot fent sobretaula esperant el moment d'arromangar-nos les mànigues, posar-nos el davantal i començar la producció en cadena.

El millor de fer brunyols és tastar-los acabats de fer, ben ensucrats i deixats refredar una estona en un plat apart, mentre la producció omple fins a dalt pots de totes les cases, i de totes les mides!

Enguany els de la meva àvia no els farem, de brunyols, i dels altres no sé si en farem; aquests dies el llevat i la farina escassegen arreu, i de fer-los no seran com els tradicionals de casa... Però què hi farem, enguany tampoc s'ha beneit la palma o el llorer, i a casa tampoc han arribat els tortells dels padrins, que confinats altra feina tenen!

El que sí vam fer ahir va ser menjar brunyols, però no els d'enguany, sinó els de l'any passat; sempre en desem al congelador per menjar a destemps, quan són tant o més bons que quan els tastem!

Aquests dies prescindim per força de moltes coses, d'entrada resignadament, i després com un aprenentatge, entrenant la nostra flexibilitat i adaptabilitat a la incertesa, la nostra tolerància a renunciar a coses que, setmanes enrere, ens semblarien impensables, per supèrflues o banals que puguin semblar, com fer brunyols per Setmana Santa...

dilluns, 22 d’abril del 2019

Resurrecció

Photo on Foter.com

Des de mitjans de maig de l'any passat que no l'havia vist; aleshores arrossegava els peus com qui arrossega la vida, una vida, semblava aquell dia, que irremeiablement s'esgotava, a l'espera d'un ronyó, i no sé si part de l'altre...

En el fons (i en la forma) aquell dia feia un sobre esforç, i l'ocasió, una exposició sobre l'ADAG (Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona), de la que ell havia format part, bé s'ho valia!

El coneixia de fa temps i certament semblava un altre, sense el seu vigor habitual, circulant amb el dipòsit en reserva, estalviant al màxim els esforços tot i no perdre, val a dir, el seu habitual sentit de l'humor.

La seva fragilitat tampoc li va impedir alliçonar-nos, de nou, en la inauguració de l'exposició, sobre la necessitat de mantenir el vet a la contribució de Salvador Dalí en aquella exposició coral, "Homenatge a Carles Rahola", organitzada a finals dels anys setanta per l'ADAG, i la solució que van trobar arraconant el quadre dalinià, despenjat de la paret. Valia l'anècdota també per recordar que l'ADAG a banda d'artistes, era sobretot una assemblea democràtica!

Aquest darrer Divendres Sant ens vam tornar a veure, com és habitual i tradició, en una costellada entre amics a Garriguella. Van entrar pletòrics ell i el seu nou ronyó, i no sé si part de l'altre, i si no fos perquè en realitat mai va arribar a ser un mort en vida, quasi em va fer creure en la resurrecció!

Va ser una altra la mort que vam lamentar i recordar, aquest Divendres Sant, la d'un altre (sospitós) habitual d'aquella trobada empordanesa i de tantes altres, una mort sobtada per inesperada, després que, misteris del cos i de la vida, un dia caigués per sempre més desplomat...

Compartides unes paraules d'homenatge i record per part de l'amfitrió vam escoltar després el so del silenci en honor seu, abans de compartir taula, no en un Sant Sopar, sinó en un gran dinar de Divendres Sant sense Judes!

La mort ens acompanya com una ombra, i la trista (i segurament traumàtica) mort d'un jove donant d'òrgans ha allargat, espero, per molts més anys més la d'aquest amic que fa temps que no llueix bigoti, i que ara somriu, sorneguer, de nou a la vida i a tot el que li ofereix!

divendres, 16 de febrer del 2018

Paraula de Fabra: penitència


Abans, i reconeguem-ho tampoc fa tants anys, era sagrada; no la paraula, sinó el que representa: penitència:
   
[s. XII; del ll. paenitentia, íd.]
    
f 1 1 Penediment, contrició pel mal comès.
         
2 RELIG CRIST Pràctica religiosa encaminada a desfer la situació en què es troba un individu o una col·lectivitat com a conseqüència d'un pecat.
         
3 RELIG CRIST Sagrament en què són perdonats els pecats al pecador penedit que els confessa amb el propòsit d'esmena.
         
4 RELIG CRIST Una de les parts del sagrament de la penitència consistent en la pena imposada al penitent com a satisfacció dels pecats comesos.
    
2 DR CAN Conjunt de pràctiques penitencials, especialment el dejuni i l'abstinència, que l'Església imposa als fidels en general en determinades ocasions.
    
3 1 HIST Càstig públic que imposava el tribunal de la inquisició a alguns reus.
         
2 hàbit de penitència Vestit distintiu dels reus de la inquisició, adoptat després pels penitents de les processons.
    
pe_ni_tèn_ci_a.


La penitència no només era una qüestió discrecional entre hom i Déu, també tenia una manifestació pública, allò que en diem "unes formes" esdevingudes normes socials que convenia seguir. Tal vegada el secret era que, independentment si estaves o no penedit, havia de semblar-ho!

El dimecres de cendra, quan s'inicia la Quaresma, n'era el tret de sortida i la penitència s'acompanyava del dejú; després dels excessos carnavalescos convenia fer net de cos i, sobretot, ànima en aquest període de purificació i contricció que era (és?) la Quaresma, una llarga preparació de set setmanes per a la més Santa i el seu punt àlgid, el divendres Sant.

Com tantes altres pràctiques religioses la penitència ha anat a menys, no perquè pequem menys sinó perquè no és precisament (o necessàriament) a Déu amb qui passem comptes, sinó amb els qui ens envolten i, sobretot, amb nosaltres mateixos. I això de fer net avui ho resolem amb una dieta detox i una mica de ioga; al capdavall no hi tanta diferència, no?

La penitència ha caigut en desús i malgrat això a vegades semblem, talment, penitents amb l'ànima en pena...


dissabte, 15 d’abril del 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Love Theme" de "Ben-Hur"


"Ben-Hur" no és només una de les grans pel·lícules de la història del cinema, també és, ben segur, de les que més reposicions a la televisió se n'han fet! I és que aquesta és una d'aquelles pel·lícules que s'emeten, any rere any, per Setmana Santa, juntament amb altres títols com "Quo Vadis", "Els 10 manaments", "Barrabàs" o, fins i tot, "La vida de Brian"!

Un dels onze premis Oscar que "Ben-Hur" va assolir va ser el de millor música original, mèrit del compositor Miklós Rózsa, autor també de les bandes sonores de "Quo Vadis", "Ivanhoe", "Els cavallers del Rei Artur", "Rei de Reis", "EL Cid" o "Fedora" entre moltes altres, i guanyador de dos premis Oscar més per "Spellbound" i "Doble vida".

De la banda sonora de "Ben-Hur" destaca especialment aquest "Love Theme", amb unes notes clarament reconeixibles si heu vist la pel·lícula la majoria, suposo, en una de les seves múltiples reposicions per Setmana Santa...

Qui sap, però potser aquest "Love Theme" es referia a un altre amor, ocult en la pel·lícula...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 25 de març del 2016

El vídeo de la setmana: el primer apòstol


Imaginem-nos avui què hauria passat amb la figura de Jesucrist si ningú l'hagués seguit i acompanyat en el seu periple, si al llarg de la seva vida i fent les mateixes obres cap apòstol l'hagués conegut o, en cas de fer-ho, no s'haguessin sentit cridats a seguir-lo.

Imaginem-nos avui com seria el seu camí a la creu sense devots i fervents seguidors del seu missatge, imaginem-nos-el caminant sol, anònim, com un excèntric més, un boig, un fanàtic o simplement un home que ha passat pel món sense més, sense deixar petjada...

Jesús, com tot líder, va necessitar un primer seguidor, algú que per primer cop cregués en el seu missatge, algú que per primer cop no només cregués en el seu missatge, sinó que, com ell, el propagués.

Jesús, com tot líder, va ser-ho, va poder-ho ser, més enllà per l'encert del seu missatge, gràcies a al seu primer seguidor, doncs és aquest un element clau en tot lideratge!

Ja ho diu la cançó, "follow the leader", però, qui està disposat arriscar-se i fer el primer pas?



Bon divendres, sigui Sant o no!

dijous, 24 de març del 2016

L'altra processó de Divendres Sant

Processó de l'Enterrament. Foto: ACN
La de Divendres Sant és la processó del Sant Enterrament i ha esdevingut, almenys la de Girona, un acte més lúdic i festiu que estrictament religiós, tot i que també en aquest cas, i poques vegades tan ben dit, la processó va per dins!

És evident que encara hi ha qui la viu amb passió i devoció, i fins i tot algú amb penediment i amb austera penitència, com mana la Quaresma, però la processió aquests darrers anys congrega al llarg del seu pas, pas marcat pels armats, els Manaies de Girona, a cop de "pilum", una munió de gent més devota de la tradició que no dels dolors i patiments del crucificat!

Ja m'agrada que sigui així, que se'n destil·li el fet cultural i tradicional, i que sigui cada un de nosaltres qui l'amaneixi al seu gust, des de la devoció màxima, amb cadenes als soferts peus descalços sota les vestes, fins a la màxima indiferència.

La del Sant Enterrament, però, no és l'única processó del Divendres Sant; des de fa 30 anys una colla d'amics anem en processó fins a Garriguella on celebrem una joiosa trobada amb una bona graellada de xai i botifarres!

Encertareu si penseu que aquesta trobada té un esperit transgressor, tot i que tots els esperits hi són benvinguts! Els pares d'aquesta trobada són els pares de la meva generació, els qui van néixer a la foscor del franquisme i es van fer grans fent grans manifestacions a favor de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia! M'agrada el puntet transgressor d'aquesta costellada de Divendres Sant, tot i que el millor, com sempre, és la companyia i la bona teca, per aquest ordre!

Enguany celebrarem els 30 anys de la trobada, tres dècades que han vist fer-se grans els petits, envellir els grans i arribar-ne de nous que han suplantat, amb escreix, els que malauradament al llarg d'aquests anys ens han deixat... sobretot un gran i dolç record!

El Divendres Sant és dia de tradicions i la tradició diu que fem via cap a Garriguella!


dimarts, 22 de març del 2016

Set de Quaresma


La Quaresma, com l'Advent amb el Nadal, no deixa de ser el compte enrere de la Setmana Santa, que va del Dimecres de Cendra al Diumenge de Pasqua, compte enrere de set setmanes representat a casa nostra per la Vella Quaresma.

El compte enrere de l'Advent pren forma amb el calendari que li dóna nom, comercialment venut per a la mainada amb petites xocolatines dins de cada un dels dies de desembre fins a l'assenyalat de Nadal!

La Vella Quaresma, però, al contrari que que el calendari d'Advent, no ha esdevingut encara un objecte comercial, tot i que penso que també podria tenir joc, el joc que li donen les seves set cames, que va perdent cada setmana a partir del Dimecres de Cendra.

El record que tinc de la Vella Quaresma és la que, en algun curs, deuríem tenir representada a l'escola, però diria que ni tan sols ara a l'escola en parlen gaire de la Vella Quaresma...

No em malinterpreteu, no és que reclami que l'escola pública i laica posi en solfa el valor de la Quaresma, però sí que, de la mateixa manera que (suposo) es parla del ramadà, o que caldria parlar (que no practicar) d'altres litúrgies d'altres religions, bé podria ser objecte d'estudi la Vella Quaresma amb el seu bacallà i les seves set cames com un element més de la nostra cultura, com ho són el tió de Nadal, que viu sota l'amenaça del Pare Noel, o la castanyada, sota l'amenaça del Halloween.

Mireu sinó el que passa amb l'Advent, que en mans del consumisme córrer el risc de ser més (i només) recordat com un llaminer calendari que no com el temps espiritual de preparació del Nadal marcat especialment pels 4 diumenges d'advent, els anteriors al Nadal, en els que s'acostuma encendre una espelma o un ciri, formant la corona d'advent.

Qui aquests dies podria haver tingut una Vella Quaresma al despatx és l'alcalde Ballesta de Girona, doncs set setmanes és el que ha durat, si fa o no fa, el seu breu, però intens mandat. La Quaresma és temps de penitència i a fe que Ballesta l'ha sofert amb escreix, i possiblement n'ha carregat més que no li tocava!

El compte enrere arriba al seu final i és qüestió de dies que la Vella Quaresma perdi la darrera de les seves set cames. Oblidarem llavors la Vella Quaresma i no la recuperarem, amb la plenitud de les seves extremitats, fins al Dimecres de Cendra de l'any vinent...

Si fins aleshores teniu set de Quaresma apliqueu-vos-la vosaltres directament!

dimecres, 16 de març del 2016

La vella Lola

Impossible no pensar amb la Lola, quan faig brunyols! Foto: Roger Casero

Fa molts anys, quan en comptes de coure'ls jo ensucrava els brunyols, solíem rebre la visita, a casa la meva àvia de Cantallops, d'una seva amiga, la Lola, a qui sempre he recordat vella, senyora pe`ro vella!

Quan la Lola venia a casa la meva àvia ja ens trobava amb la feina avançada i brunyols en el plat per tastar. La Lola efectivament venia a tastar-los i entre brunyol i brunyol ens feia companyia i donava conversa: en un poble sempre hi coses per explicar i res millor per fer brunyols que bona companyia i bona conversa!

La Lola rarament faltava, semblava talment com si des de l'altra banda del poble sentís l'olor de matafaluga dels brunyols de casa de la meva àvia, senyal inequívoc que havent dinat podia fer via, si calia amb els ulls clucs i seguint el rastre de matafaluga amb el seu nas fi, cap a casa la seva amiga Juanita.

La de la Lola era una visita de cortesia i naturalment no marxava de casa la meva àvia sense un bon grapat de brunyols, grapat que tornaria dies més tard amb els que ella feia, i que quan jo tastava trobava tan diferents.

Avui a Cantallops ja no hi són ni la Lola ni la meva àvia i ni tan sols nosaltres hi fem els brunyols; des que falta la meva àvia els nostres brunyols de Cantallops els fem a Girona, on ni tan sols sé si els veïns en senten la flaire. i on no ens visita, de moment, cap Lola.

Passen els anys i a casa seguim amb la tradició de fer brunyols la vigília del diumenge de Rams; és una feinada però els fem amb gana per tastar-los i ganes de compartir-los. Fer brunyols, però, és més que una tradició, també és un exercici de memòria que permet recuperar records, entre ells l'entranyable de la vella Lola!