Així comença... "L'àmbit de tots els àmbits"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de poemes que és, possiblement, un dels més llegits del nostre país, una gran obra, "L'àmbit de tots els àmbits" (Edicions del Mall, 1981), d'un gran poeta, Miquel Martí i Pol. 

L'edició conté un pròleg del també poeta Salvador Espriu, que entre moltes altres coses, respecte del primer poema del llibre, el que reprodueixo aquí, diu: 

"En els vint-i-cinc versos del primer poema, "Ara mateix", (...) el poeta, (...) enfila amb una reflexiva pressa una agulla, (...) amb el fil d'un propòsit que amb un bri d'ironia diu que no ens diu, i es posa a apedaçar torta la nostra roba nacional, que prou veres ho necessitaria. Sí, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem, com a l'Hades el soguer i la somera, no destriables en nosaltres, en el nostre privatiu infern."

"L'àmbit de tots els àmbits" és un llibre que comença així:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

La Diada de tothom

Si l'eslògan, la marca d'identitat del govern del president Illa és "el Govern de tothom", no és d'estranyar que, per extensió, l'esperit de la celebració institucional de la Diada nacional de Catalunya d'enguany també pretengui ser-ho. 

Això d'"El Govern de tothom" forma part, inevitablement en els nostres dies i com han fet i fan molts altres governs, de l'estratègia comunicativa del govern de generar una marca, conceptual i gràfica, que aporti caràcter i personalitat a l'acció de govern, més enllà de la mateixa acció de govern.

Així és com es defineix aquesta marca al manual de comunicació del govern:

"El Govern de tothom és el missatge que ha d’identificar la comunicació de l'acció del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom s'hi senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.
Perquè quan parlem de tothom parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d'un govern de tothom."

Que les coses siguin de tothom, a priori, està molt bé, tot i que ja sabem que en algunes ocasions, allò que és de tothom no és de ningú, i és aleshores quan ningú se'n fa responsable... No és el que passa amb la celebració de la Diada, que més que ser de tothom, més aviat cadascú té la seva, de celebració i, per tant, de Diada.

Cada vegada ens queden més lluny aquelles celebracions unitàries, i no només dels de finals dels anys setanta, si no les de fa una dècada, que a banda de ser més unitàries, també eren més multitudinàries. Aquests darrers anys a la Diada li ha passat, si fa o no fa, com al procés, que s'ha trossejat, confrontat i dispersat, i més enllà de bones paraules i poques intencions, cada partit, cada organització va a la seva i fa la seva.

Possiblement, com la llei del pèndol, aquest procés de dispersió - concentració forma part del procés, i avui en dia encara no hem arribat, ni de bon tros, al punt final de la dispersió. Al capdavall, la Diada de tothom és només un desig, un miratge, també als ulls del mateix independentisme, en el que la independència potser tant voler ser de tothom, no ha acabat essent de ningú...

En tot cas, sembla clar que qui també la reclama, la Diada, és el president Illa i el seu govern, la reclama per fer-la de tothom, també dels no independentistes que aquests darrers anys se n'havien allunyat...

Crides cridaneres

Abans d'ahir, al llarg de la Diada, es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant. Van alçar especialment la veu la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, i el president d'ERC, Oriol Junqueras. Ella, sobretot, per a reclamar "independència o eleccions"; ell, sobretot, per a reclamar el llarg llegat del seu partit.

És innegable que ERC és un dels partits amb més història del nostre país, tot i que em temo que ara els independentistes no valoren d'ERC d'on venen, quina és la seva trajectòria, sinó on volen anar, on ens volen portar ara que tenen altes responsabilitats de govern, ara que governen amb la presidència. D'aquí plora la criatura, l'independentisme, i d'això es lamentava, entre d'altres coses, la presidenta de l'ANC.

Per ERC la Diada d'enguany no ha estat de bon pair entre l'escridassada al Fossar de les Moreres la vigília, amb la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, perdent la formalitat institucional (per dir-ho d'alguna manera), i amb la sonora absència a la manifestació de l'ANC, essent objecte principal de la queixa al govern amb el crit "Govern dimissió!"; Junts semblava no donar-se per al·ludit... Abandonaran el Govern? 

Hi ha qui diu que ERC ha comès un greu error, però caldrà esperar a les eleccions municipals per a confirmar-ho, per veure si aquest error que ara tanta gent veu tan clar els passa factura, o no.

També caldrà esperar un temps, un temps de nou incert, per veure si aquesta Diada representa un punt d'inflexió en l'independentisme; d'entrada per calibrar fins a quin punt l'exigent petició de l'ANC (independència o eleccions) genera algun moviment i per veure si l'amenaça (llista cívica) acaba prenent cos i forma.

Abans d'ahir es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant; les manifestacions animen a fer sonores arengues, és evident, tot i que ja sabem que no per cridar més fort es tenen més raons... Precisament Oriol Junqueras semblava perdre-les a mesura que en el seu aïrat (i irat) discurs anava alçant la veu.

És un botifler, el president Aragonès?

Personalment jo no titllaria el president Aragonès de botifler, tampoc per la seva no assistència a la manifestació de la Diada organitzada per l'ANC.

El president Aragonès pot ser moltes coses però jo no el titllaria, ni insultaria, com a botifler. Bé, potser sí  en la seva primera accepció, "que té les galtes molt grosses", definició que no sé si admet també la definició metafòrica, allò de ser un galtes!

Titllats al seu dia amb aquest malnom, botifler era, també segons el diccionari, el "nom donat als habitants de certes poblacions pels pobles veïns pel fet d’haver estat partidaris de Felip V de Castella durant la guerra de Successió". Cenyit-nos amb aquesta definició el president Aragonès no podria ser titllat de botifler, que per menut que sigui és independentista de cap a peus!

Com a molt se'l podria titllar de traïdor, com també fa molta gent des que és al càrrec i, sobretot, des que s'ha erigit des de la seva talaia presidencial com un dels més ferms defensors de la taula de diàleg amb el govern espanyol; traïdor per, tal i com versa la definició de traïció, la "violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa". A qui ha traït Aragonès? Segurament, en gran part, als independentistes que no el van votar...

Seria botifler, als ulls dels independentistes, si de bones a primeres s'hagués manifestat en favor de la unitat d'Espanya i no en defensa de la independència, però ell és, insisteixo, inequívocament independentista per més que avui per avui moltes persones no s'ho creguin...

Si no és botifler, doncs, és un traïdor? Pot ser-ho en la mesura que hom pot sentir-se traït, però en aquesta tessitura, la dels sentiments, entrem en una espiral de difícil sortida i entesa, en el que la subjectivitat marca el pas i ho condiciona tot, sobretot si la subjectivitat es barreja amb la visceralitat...

El diccionari, però, a vegades ens sorprèn i en una tercera definició de botifler diu que és, per extensió, el "català que col·labora amb els enemics del seu país". Arribat a aquest punt, ho reconec, ja estic totalment desarmat...

És clar que posats a titllar de botiflers i traïdors, no traeix més Junts els seus votants seguint formant part del govern, que el president Aragonès els seus votants?

En fi, anys enrere comptàvem i sumàvem independentistes, avui comptem i sumem botiflers...

La Diada de la discòrdia

"La veritat és que encara no hem iniciat la batalla, que ja el territori és ple de desertors. (...)
Posats a parlar de situacions civils en relació amb la diada d'avui, m'agradaria reconstruir demà el petit panorama de les presències i de les absències de determinats homes públics."

Just M. Casero signava aquestes paraules al seu "Quiosc" de cada dia, publicat al Punt Diari, la Diada de l'any 1980 sota el títol de "L'altre 11 de setembre". Quaranta-dos anys després seguim parlant de presències i absències als actes de la Diada.

És clar que ell no es preguntava per la presència o absència del president de la Generalitat, sinó per la d'altres autoritats de l'època; l'article seguia així: "Curiositat per saber com i on ha celebrat l'Onze de Setembre el Governador Civil de la Província, i el Delegat Provincial del Ministeri de Treball, o el Delegat Provincial de... poseu-hi el que vulgueu. Curiositat insana i morbosa, en alguns casos."

Aquests dies de debat tan intens com (segurament) estèril al voltant de l'absència del president Aragonès, també la resta de consellers d'ERC, a la manifestació de l'ANC, mirem enrere i repassem les darreres manifestacions de la Diada des de la de 2012, com si les d'abans no comptessin ni sumessin en la construcció del país, en el desplegament del catalanisme, fins i tot en la propulsió de l'independentisme.

La Diada d'enguany, en certa manera, és una evidència més de la capacitat de centrifugació que té el procés, fins al punt que ara fins i tot un partit independentista, dels majoritaris, s'incomoda, i l'incomoden, per una convocatòria d'una organització independentista, de les majoritàries.

Potser ens manca perspectiva i aquest "altre 11 de setembre" de 1980 ens la dóna. Just M. Casero finalitzava així la seva columna diària, el seu "Quiosc" de cada dia:
"Si alguna cosa diferent aporta la proclamació de la Diada Nacional és la universalització de la Festa. Ara ja no és cosa d'uns pocs. Ara és un patrimoni col·lectiu del nostre poble. I si hem sabut conquerir la llibertat de celebrar-la, ara ens hem de guanyar la dignitat de mantenir-la.
Onze de Setembre. Catalunya necessita tots els catalans."

Em pregunto a partir de quin moment la celebració de la Diada ha deixat de sumar catalans per començar-ne a restar, quan la concòrdia (si mai n'hi ha hagut, ni que fos un miratge) ha mutat en discòrdia. No sé si la solució és que, al final, cadascú celebri la seva Diada, a la seva manera i només amb els seus.

"Te recuerdo Amanda". Minuts Musicals amb nom propi

Hi ha esdeveniments que trasbalsen el món, a vegades el nostre, personal i minúscul, a vegades, com avui fa vint anys, el món sencer!

Recordo on era, aquell fatídic 11 de setembre de 2001, què feia i amb qui; i recordo veure, astorat, com queien les torres bessones i amb elles part del nostre món.

És clar que a vegades no cal haver viscut un fet per a que, com el de fa vint anys, et commogui; l'11 de setembre de 1973, quan el cop d'Estat militar va derrocar el govern del president xilè Salvador Allende, jo encara no havia nascut i, no obstant, aquells fets, aquella brutalitat desfermada, motivada també pel president nord-americà  Richard Nixon, m'indignen com si els hagués viscut.

I recordar aquell cop d'Estat no és només recordar Salvador Allende, també és recordar Víctor Jara, detingut l'endemà del cop d'Estat, torturat i assassinat uns dies després.

I recordar Víctor Jara és recordar, també, la colossal "Te recuerdo Amanda", un cant a l'amor, a la lluita, al proletariat, a la llibertat...

El refrany de la setmana, sobre la Diada?...

Reconec que tot plegat, aquest politiqueig que arrosseguem de fa anys, ho trobo més anodí, fins al punt que les proclames d'avui em sonaran buides, ecos d'una retòrica electoral farcida de retrets i construïda, essencialment, per seguir fent bullir l'olla!

I ja em sap greu, en part, fer com si sentís ploure, però ja sabem que "brams d'ase no pugen al cel!"

No sé, tot plegat ho trobo massa maniqueu, i no sé si el problema, amb els governs i parlaments que tenim, és que "Déu dona faves a qui no té queixals".

En fi, que avui és 11 de setembre, la nostra Diada, i aquests són els refranys que afloren; potser sí, com la pròpia diada, refranys de derrota... I ja no és que "cada terra fa sa guerra", sinó que "arbre en terra, tothom hi fa guerra", que aquí sembla que l'únic important és "fer llenya de l'arbre caigut"...

Així que aquí estic, en plena Diada, "com l'ase de Vitòria, sense pena ni glòria".

11S i la cançó de l’enfadós

Si avui, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, haguéssim de destriar el gra de la palla... què seria el gra i què seria la palla?

El problema no és que jo no tingui resposta o, cas de tenir-la, me la guardi per mi; el problema és que avui tindríem una resposta diferent entre els diferents partits polítics catalans, fins i tot entre els partits avui per avui independentistes.

Ja entenc la dificultat que a vegades comporta simplificar, sobretot davant una situació, una realitat política tan complexa com que la vivim, complexa i, cada dia que passa, sembla que de més difícil resolució.

La repressió, policial i judicial, ha enterbolit la política, tota la política, l'espanyola i la catalana, generant tensions no només entre els aparents bàndols (independentistes - no independentistes) sinó també trinxeres endins, amb retrets i travetes constants que paralitzen pressupostos aquí i allà, ofegant per moments el dia a dia d'institucions, organismes i serveis públics.

L'art de la paraula i de saber conjugar el verb són imprescindibles en política, i ja fa massa temps que tinc la percepció que fins i tot les pronunciades i els conjugats parlaments endins són, sobretot, un exercici de "trilerisme" dialèctic de curta volada,  curta com l'extensió d'una piulada.

Suposo que és per tot això, per aquesta densitat pastosa de declaracions polítiques buides, que avui quasi totes les proclames, fins i tot les meves, em sonaran una vegada més com la cançó de l'enfadós...

Hi ha cim, però...

A la samarreta commemorativa de la Diada d'enguany hi ha un cim, el Pedraforca, coronat per una bandera i un recorregut marcat amb les dates assenyalades que l'han fet possible; que han fet possible el camí, no encara el cim!

D'entre les dates destaca la de l'1 d'octubre, possiblement la que més convé reivindicar, tot i que també hi ha qui reivindica aquests dies sobretot la data del 3 d'octubre pel que va repreentar de transversal i multitudinària aquella mobilització, que va omplir els carrers, no només d'independentistes.

Aquestes setmanes són les de tal dia va fer un any, un any dels polèmics i nocturns plens del Parlament del 6 i 7 de setembre, un any del 27 de setembre i la proclamació fugaç i estèril (?) de la (no nada) República Catalana...

El camí marcat a la samarreta certament fa pujada (i el fem a peu), el polític per assolir la República Catalana també, un camí tortuós i ple de paranys i entrebancs polítics i judicials que no sempre venen de l'altiplà espanyol, alguns també tenen el seu origen i font en el propi procés.

Un optimista "Directes al cim" estimula a seguir pujant, a seguir fent camí, a seguir fent república; l'eslògan "Fem la República Catalana" resulta com a mínim aclaridor, ja que el "Som República" que a vegades també s'ha fet servir confón i ens porta a l'equívoc, doncs ni del dret ni del revés som, encara, República.

La darrera data abans de coronar el cim és la del 21D, la data de els eleccions al Parlament de Catalunya anticipades, convocades per l'aleshores president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en plena vigència del 155; tal dia també farà un any d'aquesta data i em temo que tampoc aleshores haurem fet el cim, potser fins i tot aquesta no serà, tampoc, la darrera data assenyalada abans de coronar-lo, doncs tot el que semblava que havia de passar a partir d'aquell resultat electoral, de moment no passa.

Hi ha cim, sí, i és necessari mantenir-lo com a fita per tots els qui volem arribar-hi; també seria interessant traçar un millor camí, o potser traçar-ne un de sol, doncs hi ha qui vol fer drecera i hi ha qui vol seguir per la pista, i entre uns i altres, discutint quin camí prendre, fa mesos que més que ascendir sembla que tornem enrere...

De fet la meva impressió és que, després del 21D no hem seguit pujant sinó que ens hem quedat en una mena de camp base, potser esperant un moment més favorable, potser esperant l'alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, discutint, mentre esperem, com afrontar el darrer (?) ascens.

Hi ha cim, però no sembla que tothom tingui clar, tampoc jo, com guanyar-lo!

Reinterpretant Els Segadors

Avui és dia de cantar l'himne, el nostre himne, de cantar ben alt i amb orgull Els Segadors, com molts sempre hem fet cada onze de setembre.

És possible però que avui uns cantin l'himne amb més entusiasme que d'altres, fins i tot que molts deixin de cantar-lo, qui sap si per manca d'esma...

Els catalans celebrem una derrota en la nostra diada nacional, i darrerament penso que ben mirat deu ser per no tornar a perdre, ja no una guerra, sinó el país! Deu ser per això que l'himne evoca la Catalunya triomfant, que tornarà (?) a ser rica i plena.

L'himne, transportat als nostres dies i al nostre present polític, pot ser fàcilment reinterpretat en clau independentista:

Catalunya triomfant, (qui diu triomfant diu independent)
tornarà a ser rica i plena. (ja tenim l'agència tributària catalana!)
Endarrere aquesta gent (unionistes catalans!)
tan ufana i tan superba. (espanyolistes espanyols!)

Ara és hora, segadors. (per segadors s'entés independentistes, és clar!)
Ara és hora d'estar alerta. (vigileu les impremtes!)
Per quan vingui un altre juny (bé, el nostre juny serà l'octubre, després de provar-ho un novembre...)
esmolem ben bé les eines. (i les eines, urnes!)

Que tremoli l'enemic (escolta Espanya!)
en veient la nostra ensenya. (pack estelada + papereta de vot del referèndum)
Com fem caure espigues d'or, (si cal ni cas del Consell de Garanties Estatutàries i dels lletrats del parlament)
quan convé seguem cadenes. (les de la Constitució espanyola que ens constrenyen!)

Bona diada a tothom, sigueu o no independentistes!

A punt?

Un dels punts de la Diada a Salt. Foto: Roger Casero

Hem tornat a passar una altra Diada amb un tros de país al carrer carregats d'arguments, un altre endreçats amb els seus arguments a casa i fins i tot un tercer grup de catalans gaudint d'un diumenge més amb els seus propis arguments, aliens a la politiqueria, cansats dels uns i dels altres... Res de nou sobre la pell de Catalunya, res que no coneguem; a vegades Catalunya sembla una barra de gelat de tres sabors...

Avui no estem ni més a prop ni més lluny de la independència que abans d'ahir, però sí que fa quatre, cinc o sis anys; bé, de la independència o, si voleu, del desig (anhel pels més hiperventilats) d'independència! Els qui més empenyen el procés vers la independència sostenen que aquesta serà qüestió de mesos, que ja estem a punt, que ja estem en fase de desconnexió, de compte enrere, en el "ninonino, ninoninoni" que cantaven els melenuts "Europe"!

Potser sí, tot i que els que tenien (tenen!) més pressa anys enrere, els que quan fa dos anys deien "ara és l'hora" interiorment pensaven que ja feien tard, han hagut d'alentir el pas tot esperant, no Godot, sinó la metamorfosi de CDC a PDC, o com s'acabi denominant!

S'ha de ser molt curt de mires per no afirmar que la independència és, avui per avui l'opció preferida dels catalans, no de la majoria expressada en vots, però sí d'una gran majoria, molt per sobre de les opcions federalistes (o federalitzants) i de les immobilistes; també és cert que l'independentisme no és (afortunadament) monolític, i més enllà de visions i trames d'infiltrats unionistes dins el moviment independentista per dinamitar-lo per dins, més nociu pot ser el presumpte "processisme" que s'atribueix a alguns sectors del PDC.

De fet arribarà un dia que el procés d'independència posarà a prova el PDC com abans ho ha fet amb el PSC, amb Unió, amb ICV i més recentment amb els "comuns". El post-9N en part va ser-ho i aleshores se'n va sortir, no amb la desitjada llista única independentista, però si amb Junts pel Sí, no amb el president Mas re investit, però sí amb el president Puigdemont!

Empentarà igual el PDC si no lidera el procés, si no té la presidència del govern? Perdoneu si el dubte ofèn encara a aquestes alçades, però aquesta sembla ser una de les qüestions clau de la confiança, més enllà de la qüestió del 28S.

Els oracles del procés versen que a partir del 28 de setembre, superada amb èxit la moció de confiança i amb l'empenta de la Diada, s'esdevindran una sèrie d'esdeveniments en cascada que ens portaran a la independència. Dir que passaran coses és una "boutade" "rajoyesca" (a l'alçada de “España es un gran país y tiene españoles”), la qüestió no és aquesta, sinó com reaccionarem tots plegats i, en especial, els partits partidaris de la independència: estaran tots a punt?

A punt per desobeir lleis, lleis espanyoles i, fins i tot si cal, lleis catalanes com el propi Estatut de Catalunya; sincerament, em costa veure la independència sense alguna desobediència ni que sigui per declarar-la o per treure al carrer, de nou, les urnes... Sí, podem utilitzar eufemismes (obeir el mandat democràtic del Parlament), però no veig cap govern espanyol pactant de bones la independència de Catalunya, modificant la Constitució per preveure la sortida de les nacions que ni tan sols s'atreveix a reconèixer!

A punt? En el fons aquesta és l'eterna pregunta que em sembla que la CUP li fa a Junts pel Sí, i en especial al PDC...

Els propers dies, setmanes, mesos passaran coses... estan, estem, esteu a punt?

"Meridianament"

En realitat no hauria estat més que una gota en l'oceà, un gra de sorra en un desert... però possiblement per això, precisament per això m'hauria sentit immens com un oceà, immens com un desert!

Són curiosos els efectes que les grans multituds generen en les persones, en les individualitats; un dels més perniciosos és el de l'anonimat, el creure's part d'una massa i perdre de vista que hom no deixa de ser una persona única i indivisible, i sobretot responsable dels seus actes, el de creure's anònim i pensar que és la massa qui té la responsabilitat dels propis actes i accions...

Però en l'altre extrem, en positiu, les grans multituds generen en les persones un fort sentiment de pertinença a una gran col·lectivitat, sentiment que ens permet identificar-nos amb els "semblants" que ens envolten i que ens permet sentir-nos part de l'onada, ser una baula més d'una cadena forta i robusta que tot ho pot! I sí, també allò que la vida, compartida, és més!

Malgrat no haver participat, enguany, a la Via Lliure puc imaginar-me les sensacions que hagués tingut en cas d'haver-hi anat, les mateixes, si fa o no fa, que vaig experimentar a la manifestació del 2012 a Barcelona, en un dels trams de Sarrià de Ter de la Via Catalana del 2013, a la V de l'any passat...

D'haver participat a la Via Lliure, al bell mig de la Meridiana i empès per l'eufòria col·lectiva m'hauria pogut fer Almogàver o Miquelet en aquell mateix moment, i fins i tot, embriagat per les inevitables emocions del moment, hauria pogut votar impulsivament a Junts pel Sí en cas d'haver-hi una urna a prop i ser, aquell dia, el dia de les eleccions!

Quantes vegades en un moment d'emocions a flor de pell, d'eufòria, no ens fem propòsits o fem coses que després, amb les emocions tranquil·les, tirem enrere o ens penedim d'haver fet?

Però després, abandonada l'eufòria del moment no hauria pogut evitar veure, com ho veig ara de forma clara i meridiana, que a banda d'en Lluís Llach a la candidatura de Junts pel Sí també hi ha el President Mas, a qui admiro com a polític (hàbil, supervivent), però a qui per principis (els meus, quins sinó!) no votaria, ni tinc previst votar!

El meu vot serà, com una gota en l'oceà o un gra de sorra en un desert, només un vot més però, més que per qualsevol altra persona, fins i tot tu, més enllà de considerar-lo, o no, el vot de la meva vida, per mi serà el vot més important... com per a tu ho serà el teu!

El vídeo de la setmana: un cel als ulls

Avui volia publicar un vídeo d'allò més patriòtic, un vídeo adient pel dia d'avui, 11 de setembre, la nostra Diada; un vídeo que enaltís el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua...

I per sorprenent que us sembli l'he trobat en aquest videoclip d'en Roger Mas, estrenat fa pocs dies: el primer senzill ("Ella té un cel als ulls") del seu nou disc,"Irredempt".

Els més agosarats m'acusareu de prendre-us el pèl doncs aquesta no deixa de ser una cançó d'amor, però feu-me confiança i escolteu la cançó... I si el teniu poc escoltat, repasseu també la discografia d'aquest cantautor de Solsona...

Jo de vosaltres si estimeu Catalunya, la llengua i la cultura catalanes ja aniria encarregant i reservant l'"Irredempt" de Roger Mas, disc que presentarà a principis d'octubre, però que en farà una preestrena aquests propers dies a Nova York i a Miami per celebrar la Diada als Estats Units.

Quedeu avisats!



Bon divendres i millor Diada!

Desenrocar el procés sobiranista

Aneu amb blanques o amb negres la partida, no em negareu, està un punt vertiginosament apassionant!

El bàndol sobiranista ha mogut peça fent un moviment 11S amb l'objectiu de reforçar el previsible moviment futur 9N, amb el que aquest bloc vol donar un altre aire a la partida i albirar una històrica victòria!

El bàndol unionista, per la seva banda, es prepara per fer el proper moviment: protegir el rei, la Constitució, enrocant-la amb una se les seves torres, el Tribunal Constitucional.

Entre el públic els de la tercera via s'ho miren amb ganes que la partida s'acabi aviat i, sobretot, amb taules, però ni blanques ni negres estan disposats a donar per bo el resultat de taules; uns i altres es senten tan segurs de la respectiva victòria que unes taules tindria, tan sols, l'amarg gust de la derrota!

Uns i altres emblen tenir clara la tàctica a seguir, com fer avançar les seves peces i com reaccionar als moviments de les de l'adversari i als moviments que se li endevinen.

Els de la tercera via per la seva banda només tenen d'aliat el temps, que tic-tac sembla accelerar-se cada dia més, com més ens apropem al 9N. Esperen pacientment, de moment, que arribi el seu moment, si és que el futur els ha previst algun moment.

Les peces unionistes procuraran, amb totes les seves armes (peons, alfils, cavalls, torres i fins i tot si convé amb el rei i la dama!) seguir enrocant el procés sobiranista, desactivant les envestides de les peces sobiranistes...

Al seu torn les peces sobiranistes seguiran avançant amb pas ferm i decidit, tot i que arribats a aquest punt hi ha qui tem per una possible debilitat d'algun dels seus flancs; qui sap si algun alfil que flirteja amb la tercera via afluixarà!

Però fins i tot pot permetre's alguna baixa, el front sobiranista, doncs no es descarta que algun dels seus peons, que avancen decididament, s'acabin coronant com a dames... i qui sap si fins i tot regnant!

Blanques i negres juguen i la partida seguirà aquests propers dies, però cada vegada sembla més clar i evident que blanques i negres es mouran, els propers dies, per reglaments i normes diferents, fent prevaler aquelles lleis que més afavoreixin el seu joc.

Dictaminar la legalitat de cada moviment, però, pot esdevenir una nova partida d'escacs dins la pròpia partida!

Aneu amb blanques o negres no em negareu que la partida  està en un punt apassionant, esperem que no perillosament!

El vídeo de la setmana: l' #11S amb #V de reiVindicació i ciVisme!

Ja sabem que l'11 de setembre commemorem una derrota, però de fa anys aquesta data, esdevinguda la Diada nacional, esdevé també una diada de reivindicació de la llengua i la cultura catalanes, primer i més recentment, i de manera més massiva i (sembla) majoritària, una reivindicació de la sobirania nacional, del dret a decidir i, és evident, de la independència de Catalunya.

Ahir, un any més, vaig ser a Barcelona formant part de la "V" i un any més vaig viure i compartir les reivindicacions (des del dret a decidir fins a la independència, que malgrat ho sembli i hi hagi qui ho confon, no és ben bé el mateix) enmig d'una gran festa cívica, pacífica i popular!

I per mostra un botó!



A partir d'aquí resten encara molts interrogants a resoldre, o no, els propers dies, les properes setmanes... Ens espera un final d'estiu i inici de tardor políticament apassionants!

Bon divendres!

Cony de país, el meu país!

Sí, ja sé que avui "això no toca"! I sí, avui seré on, jo penso i sento que he de ser... Però fins i tot allà, sobretot allà, no puc evitar dir, des del fons de les meves entranyes, cony de país, el meu país!

Cony de país! Aquesta és una expressió que el català emprenyat també hauria de pronunciar, sinó amb la mateixa, amb més acritud que quan s'omple la boca amb l'"Espanya ens roba!".

El català emprenyat també s'hauria d'emprenyar després de llegir, amb quasi 10 anys de retard, el titular que Josep-Lluís Carod-Rovira, polític tan intel·ligent com sorneguer, es va deixar anar dies enrere afirmant que no era del 3% sinó del 5% el problema que Maragall va dir que tenia CiU!

Allò del 3% va ser un trist exemple de la capacitat dels catalans d'amagar la porqueria sota l'estora, si convé: primer el país! I així el tenim, tan brut que ja ni l'estora poc amagar-ne la porqueria!

Acorralat per CiU per l'esfondrament del Carmel Pasqual Maragall va etzibar a Artur Mas, llavors cap de l'oposició, aquella ja cèlebre, per molts desafortunada, frase: "vostès tenen un problema, i quest problema es diu 3%".

La resposta de Mas no es va fer esperar demanant al President Maragall que o bé es retractava o bé li retirava el suport a la reforma de l'Estatut que s'estava cuinant. Mas va imposar-li el silenci, i si hagués pogut fins i tot li hagués inoculat l'oblit!

El President Maragall aleshores es va retractar i avui la realitat és que tenim un Estatut com qui té un fill bastard que no reconeix i que el 3%, o el 5%, és avui tan sols un capítol més de la capacitat dels catalans d'enganyar-nos, de robar-nos, a nosaltres mateixos!

El català emprenyat també s'hauria d'emprenyar, i no poc, veient com el confés Jordi Pujol toreja el Parlament de Catalunya amb la seva més que necessària compareixença, emprenyat sobretot perquè Pujol la justifica fins després del 22 de setembre per no interferir en la celebració de la Diada. I què més en nom de Catalunya?

Cony de país! També jo sóc un català emprenyat, i tan m'emprenya que em neguin el dret a votar, el dret a decidir, el 9 de novembre, dret que he defensat també a peu de carrer, com m'emprenya repassar la llista de catalans que en nom de Catalunya més que servir-la se n'han servit, presumptament o no, de manera il·lícita!

No sé si finalment Catalunya serà independent o no, però sí sé que sigui el que sigui Catalunya seguirà essent el meu País. I el meu país és tan petit que tanta merda, pròpia o abocada des de fora, ja no hi cap! Arribarà un dia que la merda ens arribarà a l'alçada del nostre campanar, i del campanar veí!

Cony de país, el meu país...

La Diada, més enllà de Varcelona

Vencent la mandra demà seré on penso que cal ser: fent la "V" a Barcelona!

Però si la Catalunya present i futura és molt més que Barcelona, també la celebració de la Diada  ha de ser molt més que que la "V" de Barcelona!

Arreu de Catalunya al llarg del matí la Diada es celebrarà en molts pobles, viles i ciutats i, més enllà del gran titular que s'espera de la "V" de Barcelona, seria una llàstima que no hi hagués notícies de la celebració de la Diada a la Catalunya real!

Com és tradicional a Sarrià de Ter també celebrarem la Diada, una celebració institucional, festiva i cívica, però sobretot una celebració pacífica i integradora.

La veritable victòria d'aquest 11 de setembre no s'escriurà només amb la ve baixa de Barcelona sinó amb totes i cadascuna de les lletres dels més de 900 municipis catalans.

Sabem que hi ha qui mesurarà l'èxit o fracàs de la Diada segons la mida i densitat de la "V", però nosaltres sabem, també ells, que la partida es juga a peu de carrer, del teu i del meu carrer.

Demà seré allà on penso que cal ser: abans de la "V" de Barcelona em trobareu a Sarrià de Ter!

La “V” dels extraterrestres!

Amb la mateixa inquietud que mirava, a principis dels anys ‘80 del segle passat, el vídeoclip “Thriller” de Michael Jackson mirava la sèrie de televisió “V”; m’estremien sobretot les escenes en què aquells rèptils amb pell humana, com llops amb pell de xai, engolien rates o quan se’ls esquinçava la pell deixant veure traces de la seva pell autèntica, verda i rèptil!

Aquella sèrie, que aquí anomenàvem “uve” tot i que en realitat es deia "V Invasión Extraterrestre", tractava de la invasió de la terra per part d’uns extraterrestres humanoides que venien aparentment en so de pau, però que en realitat volien fer de la Terra el seu gran rebost i de la humanitat part de la seva dieta.

Resultava inevitable, tot i que aleshores jo no ho sabia, fer un paral·lelisme entre els invasors i el nazisme no només per la seva voluntat anihiladora, també per la més que raonable aparença de l’emblema dels rèptils amb la creu gammada feixista.

La sèrie, emesa entre els anys 1983 i 1985, va tenir una nova versió l’any 2009, titulada llavors simplement “V”.

Ara, 30 anys després, una nova ve dóna un nou significat a la ve baixa en majúscula com a símbol: ve de votar, ve de victòria!

Però jo no puc treure’m del cap la “V” de la sèrie dels anys vuitanta i, actualitzant-la, em sembla que entre els pro-consulta i els anti-consulta hi ha, en els seus extrems, la percepció que sota la pell de xai dels altres s’hi amaga un llop, que sota la pell i l’aparença humana s’hi amaga un rèptil que quan no el miren es cruspeix petits rosegadors…

És tal la desafecció entre uns i els altres, anunciada com un oracle pel President Montilla temps enrere, és tan distant ja la mirada que sembla que, en els extrems, els uns ja no poden ni tan sols posar-se a la pell dels altres, ni humana ni rèptil, ni viceversa…

La “V” d’aquesta Diada voldrà ser una nova victòria, com va ser-ho la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i la Via Catalana de l’any passat. D’aquesta nova victòria, però, ningú n’hauria de sortir derrotat, tot i que molt em temo que encara som lluny, molt lluny, d’una expressió anglesa que s’inicia no amb una ve baixa, sinó amb una doble ve baixa: win to win.

Tal vegada per arribar-hi caldria, com fan les serps, mudar la pell i recuperar, si mai l’hem tingut, una mirada que eviti veure els altres com uns extraterrestres invasors.

Entre els extrems la mirada és tan distant que ja no sembla ni tan sols intuir-se que sota la pell del rèptil dels altres hi ha, efectivament, humans.

Quan mandra s'escriu amb "V"!

Muntatge del Grup Praxis 75. Foto: Roger Casero

"El quart Estat" és aquell celebrat i popular quadre de Giuseppe Pellizza da Volpedo, pintor italià no tan popular com el seu propi quadre, que Bernardo Bertolucci va fer servir als crèdits de la també celebrada pel·lícula "Novecento".

Al quadre, una al·legoria al món del treball, hi ha una munió de persones obreres de les que sobresurten 3 personatges, dos homes i una dona amb una criatura en braços. El quadre ha esdevingut tot un símbol, una icona, de la lluita del proletariat al seu dia se'n van fer uns pòsters en els que s'hi afegia la frase "vindrà el dia que el treball vencerà".

L'any 1977 el Grup Praxis 75, format per Lluis Bosch Martí i Bep Marquès, artistes del collage i del fotomuntatge, amb el seu característic esperit provocador van afegir al quadre de Pellizza de Volpedo, per davant els tres personatges destacats, una filera d'ovelles donant al quadre i al seu simbolisme un nou i divertit significat!

Des que es va anunciar que l'ANC tenia previst fer, per aquest 11 de setembre de 2014, això de la "V" no he deixat de pensar en el muntatge del Grup Praxis 75!

Dies enrere, a un mes de la mobilització de la Diada, va saltar la notícia que a la "V" hi falta gent! Comparada amb la de la Via Catalana de l'any passat, la mobilització de la gent sembla que enguany costa més...

A mi personalment això de la "V" em fa mandra, per un costat perquè no puc treure'm del cap la imatge del muntatge del quadre de Pellizza de Volpedo, la sensació d'anar "com borregos" a les ordres de l'ANC a fer les piruetes del seu departament de creativitat (ara una Via, d'acord, després una "V", i l'any vinent què serà?...) però també em fa mandra pel cansament que, inevitablement, genera el propi tema de la consulta... 

Sí, tot aquest debat, totes les notícies, declaracions a favor i en contra, tot aquest remenament polític dia sí, dia també arriba un punt que també cansa, com també cansa la "cançó de l'enfadós"...

Hi ha qui ja anuncia que enguany la "V" serà un fiasco, hi ha qui ja espera, i desitja, que la de la Diada d'enguany sigui una punxada tan històrica com l'èxit de la Via Catalana de l'any passat... Però per mi no serà...

Malgrat em faci mandra, que ho reconec, me'n fa, malgrat em comencin a cansar les estratègies de màrqueting de l'ANC, que em cansen, si l'11 de setembre s'ha de ser a Barcelona allà hi seré, si cal, com una ovella més...

La reforma federal de la Constitució, la resposta socialista a la Via Catalana

Rubalcaba i Navarro a la Festa de la Rosa d'enguany. Foto: PSC

Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba tenen un pla: la reforma federal de la Constitució espanyola.

El seu és un pla alternatiu a la via independentista de la majoria de catalanistes (caldria veure si també de la majoria de catalans) i a la via immobilista (mantenir l'actual "statu quo" de l'estat espanyol) de la majoria d'espanyolistes (caldria veure si també de la majoria d'espanyols).

Si bé és cert que entre el PSC i el PSOE hi ha certes friccions, fins i tot diferències insalvables (el dret a decidir), d'un temps ençà els seus líders han fet, estan fent, un esforç per a bastir un espai comú d'entesa (la declaració de Granada) que els permeti oferir una alternativa a les dues opcions, polaritzades, aparentment majoritàries avui a Catalunya i a Espanya.

La via federal hauria de poder tenir el seu espai polític a Catalunya, entre l'independentisme i l'unionisme, i a Espanya, com a alternativa a l'immobilisme, però el federalisme ni sembla despertar-se, ni sembla despertar passions, ni aquí ni allà.

El treball del PSC i el PSOE en aquesta línia, però, no és un treball en va! Tard o d'hora, amb o sense consulta, l'estat espanyol haurà d'oferir quelcom de diferent del què ofereix ara a Catalunya (a nivell de finançament, de reconeixement de la diversitat, de la llengua, l'educació, la cultura...) i en aquest quelcom diferent el PSOE, també el PSC, poden oferir la seva proposta federal... Una altra qüestió és si la seva proposta té mercat (llegeixi's vots)!

PSC i PSOE, actualment un xic desdibuixats políticament a Catalunya i a Espanya, han de seguir tenint un paper important i rellevant políticament a Catalunya i a Espanya, en la Catalunya i Espanya d'avui, però sobretot, en la Catalunya i Espanya de demà, siguin quins siguin els designis que el futur ens depari per la Catalunya i l'Espanya de demà...

Fa reflexionar, en aquests dies post-Via Catalana, aquesta piulada de José Antonio Donaire:
"Hi ha una evidència. Si mai hi ha un referèndum legal i pactat, serà amb un President socialista a Espanya."

Temps al temps...