Ràdio Sarrià'24/25: presentació de la nova temporada

Ràdio Sarrià està iniciant, aquestes setmanes, una nova temporada, com totes les emissores del nostre país; en el nostre cas, però, aquesta serà la primera temporada sencera des de la municipalització del servei o, en altres paraules, des de la recuperació de la programació pròpia feta per iniciativa dels i les col·laboradores.

És cert que la temporada passada la "nova" i recuperada Ràdio Sarrià ja va començar a fer continguts propis amb la (notable i sorprenent) participació de persones voluntàries, però vam començar a principis d'any, fent només una part d'una temporada.

Tot aquest rodatge de la temporada passada ha estat un gran aprenentatge per a tothom, tant en l'àmbit tècnic com de continguts, per posar en solfa la ràdio, per fer les inversions necessàries, per formar-nos, fins i tot per equivocar-nos... I tot i que encara tenim moltes coses per millorar i aprendre, tant en l'àmbit tècnic com de continguts, pensem que no hi ha millor manera de fer-ho, de seguir millorant i aprenent, que fent ràdio, que seguir fent ràdio.

Així que aquestes setmanes estem iniciant aquesta nova temporada, una temporada amb més de 20 programes de contingut propi que ens permeten configurar una graella farcida de teatre, poesia, llengua, cinema, sèries, programes musicals, esports, còmics, entrevistes, programes especials, etc., mantenint, també, la nostra tradicional ràdio fórmula.

I, precisament, un dels programes especials que farem ben aviat és el de presentació d'aquesta temporada, concretament el dissabte 5 d'octubre a partir de les 10 h al Local Social del Pla de l'Horta, portant per un dia Ràdio Sarrià al barri on va néixer!

El programa ens servirà per a presentar tots els programes i continguts d'aquesta nova temporada, també per a recordar els orígens de Ràdio Sarrià, l'any 1983, amb alguns dels impulsors de la precursora Ràdio Cosmos.

I per completar la presentació de la temporada, l'endemà diumenge al matí farem una jornada de portes obertes als estudis de Ràdio Sarrià, per tal que tothom que ho desitgi pugui veure, conèixer i trepitjar els estudis, després de les millores tècniques i la rentada de cara que hi hem fet, i fins i tot posar-se davant els micròfons, o dins la peixera!

Ens agradarà molt que ens acompanyeu a la presentació i a les portes obertes, i per descomptat ens agrada i agradarà molt que ens seguiu escoltant, que d'una manera o altra seguiu sintonitzant amb Ràdio Sarrià!

A Winter's Tale. Minuts Musicals de Nadal

De contes de Nadal suposo que n'hi ha tants com hi ha contes, i hi ha Nadals!

El d'avui és el d'una cançó, "A Winter's Tale", que va publicar l'any 1982 el músic, cantant i actor britànic David Essex.

"A Winter's Tale", una balada nadalenca, evoca els sentiments d'enyorança i solitud propis de l'hivern i les festes de Nadal, especialment quan s'explica la tristesa i la melangia d'una persona que recorda un amor perdut, precisament durant l'hivern...

"A Winter's Tale" va tenir força èxit i ressò, tot i que l'any 2008 un article d'una agència de notícies de l'Índia va situar-la com la quarta pitjor cançó de Nadal, un càstig, penso jo, excessiu. Uns anys més tard, el 2014, el diari britànic The Independent la va situar en la 34a posició en una llista de les 50 millors cançons de Nadal...

Per gustos, colors, que també n'hi ha tants com de cançons, i de contes de Nadal...

Pantalons llargs. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Pantalons llargs
                                             a J. M. López-Picó

Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar, i agrair nostre fat.

Ja no tornaré més fent osque! osque! osque! corrent,
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:

i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia

tant si és bella com no - cavallet tot pintat,
campaneta daurada - i que us deixi al terrat.

Joan Salvat-Papasseit

Amors d'estiu

Vaig tenir un amor d'estiu, fa més de tres dècades, quan era adolescent: bé, dir-ne d'estiu és ser molt generós, ja que va començar a mitjans d'agost, els darrers dies d'un camp de treball que vam fer en un petit poble de la comarca de la Noguera, i es va acabar, si no ho havia fet abans, a la Fira del Teatre al carrer de Tàrrega. L'únic que en queda, més enllà dels records que es van engroguint, són les cartes que ella em va enviar i que encara guardo; ves a saber on són les que jo l'hi vaig escriure...

Anys abans, quan era un nen, també vaig tenir un amor d'estiu, un amor innocent en unes colònies d'estiu que va tenir el seu punt àlgid al ball de la darrera nit, en el que la màxima aspiració era poder ballar amb ella.

Els amors d'estiu no coneixen la rutina, viuen pensant que l'estiu, com la joventut, serà etern; els amors d'estiu no coneixen el llanguiment de la tardor, ni la implacable pesantor de l’hivern i, per tant, tampoc poden assaborir la joia de la primavera i gaudir, feliçment, de l'esclat d'un nou estiu. Els amors d'estiu són, per definició, de fulla caduca i volàtils com el vol de les papallones, i s'esvaeixen com s'esvaeixen les petjades a la sorra de la platja, amb el vaivé de les onades.

No tots els amors que he tingut han estat d'estiu, d'altres han començat a la tardor, una estació que a priori dona majors garanties, que l'estiu és tant viu com fugisser... Segur que hi ha estudis sobre la longevitat de les parelles en funció del mes, o de l'estació, en la que han començat la relació. És clar que els amors d'estiu, tenen molta literatura, molta ficció i molts llocs comuns...

El tercer amor d'estiu que vaig tenir, va ser el definitiu. De fet, és un amor d'estiu que encara dura i perdura, més de trenta estius després. I si en Capri deia allò de "l'amor se'n va, però ella es queda", la clau perquè un amor sobrevisqui a l'estiu, és que l'estiu se'n vagi, però que l'amor es quedi, i es vesteixi de tardor.

La llum del Girona FC

La llum del Girona FC s'ha esmorteït, aquests darrers tres partits; la represa de les competicions, després de l'aturada de les seleccions, ha estat especialment dura, fins i tot cruel, per a l'equip, que ha perdut part de  la seva espurna.

La darrera setmana el Girona FC ha perdut contra el líder i el cuer de la lliga espanyola, i contra un dels equips més potents (i amb major múscul econòmic) de la Champions League. Ha estat una setmana negra amb tres derrotes consecutives, tot i que la del debut a Europa contra el PSG va deixar, tot i perdre als minuts finals del partit, un bon sabor de boca.

L'exigència de l'equip aquesta temporada és major, jugar la competició europea suposa un major desgast (físic i mental) i obliga a fer més rotacions, per la qual cosa el repte no és només trobar un onze titular solvent, també unes rotacions que facin que no baixi el nivell.

La plantilla, altra vegada renovada, sembla prou llarga i de qualitat, però la clau, més que tenir bons jugadors (que també) és bastir un equip competitiu. Míchel i Càrcel ja ho han fet, això de bastir un equip competitiu amb una plantilla renovada, i un dels ingredients que ambdós han sabut aplicar ha estat, tenacitat i talent a banda, la paciència.

Avui, el Girona FC juga contra el Rayo Vallecano, l'equip de l'ànima de Míchel, i té una gran ocasió per trencar aquesta mala ratxa, fent-se fort a Montilivi. Una victòria contra el Rayo pot fer retornar la llum al Girona FC; una eventual derrota, hauria de fer activar, immediatament, la paciència...

I és que serà més intensa o més tènue, però la llum d'aquest equip ens il·luminarà, passi el que passi, al llarg d'aquesta temporada històrica!

Parlem?

El que us explicaré avui va passar-me setmanes enrere i, n'estic convençut, és quelcom que, si fa o no fa, també us ha passat a vosaltres; potser amb una altra companyia, potser en unes altres circumstàncies, però sempre amb les mateixes intencions.

Rebo una trucada en el telèfon fix de casa; sí, a casa encara tenim i mantenim la línia del telèfon fix. D'entrada sembla una trucada de la companyia que tenim contractada, tot i que no s'identifiquen. De seguida veig que l'objectiu de la trucada és millorar el preu que pago per la línia fixa, la fibra i la línia mòbil.

Al contrari que en altres ocasions, no l'engego a dida i decideixo escoltar-la. L'operadora comercial, molt amable i cordial, parla castellà; demano si em poden atendre en català, i molt amablement em diu que lamentablement no. Tot i això, segueixo amb la conversa i, efectivament, m'ofereix un preu una mica més baix del que pago ara per, pràcticament, el mateix servei; aleshores jo pregunto si en realitat el que faria és un canvi de companyia, i finalment, després d'algunes giragonses argumentals, em diu que sí, que passaria a Parlem.

Aleshores, arrufo el nas. Li dic que m'estranya que Parlem faci una acció comercial de captació de clients en castellà, que aquesta circumstància no em transmet confiança i que m'ho vull pensar. Que sospito que és una estafa; ella insisteix a dir que no i, finalment, quedem que em trucarà l'endemà.

Jo després truco a Parlem i amb qui parlo, entenc que una persona de l'equip comercial, m'assegura de totes totes que ells sempre parlen en català. Tot seguit envio un missatge al telèfon que m'havia donat l'operadora comercial, un missatge en què li dic que no estic interessat en l'oferta, i que si hi insisteixen, denunciaré la trucada a Consum de la Generalitat.

Immediatament després rebo una altra trucada, en aquest cas del supervisor de l'operadora comercial; insisteix a donar-me arguments per fer-me creure que la trucada no és una estafa, que efectivament estan fent una acció comercial de captació de clients per Parlem (com per tantes altres companyies, entenc) i que aquí hi guanyem tothom: jo un servei més barat, Parlem un nou client, l'operadora el seu incentiu i ell complir amb els seus objectius. Tothom hi guanya, insisteix.

Els demano poder veure el precontracte (una evidència documental), i d'entrada diuen que sense que jo faci una acceptació explícita no me'l poden facilitar, tot i que aquest no és vàlid i vigent fins que el signi. Finalment, se suposa que fent una excepció (?), me l'envien per correu electrònic. És un document de la companyia Parlem, tot escrit en català i en el que s'hi detalla el que des d'un inici l'operadora m'havia ofert: un preu una mica més baix del que pago ara per, pràcticament, el mateix servei.

Amb el document a la mà, torno a trucar a Parlem; vaig saltant del departament comercial al d'atenció al cient; els demano si el que m'han ofert forma part de la seva oferta i em diuen que sí. També si és possible que, a través d'una empresa externa, facin campanyes de captació de clients en castellà. Entenc que Parlem pugui tenir clients castellanoparlants i que se'ls pugui atendre en castellà, però jo em refereixo a una acció comercial de captació feta només en castellà. Però jo demano per la captació de clients; un operador, molt amable, em diu que podria ser...

Finalment, després de perdre temps i energies, decideixo no canviar de companyia; responc el correu electrònic que m'havien enviat amb el contracte que no el signaré, que declino l'oferta, i encara avui rebo missatges que em recorden que tinc un document per signar; també vaig enviar un missatge a la suposada empresa externa que va fer la primera trucada de captació.

No dubto que Parlem garanteixi l'atenció al client en català, però pensava que la captació comercial també la feia en català, o si més no, encara que fos externalitzada, amb l'opció de ser atès en català. Aquest element em va fer desconfiar, i la confiança, en aquests casos, és la clau, fins i tot més que l'idioma.

No seré centenari

Hi ha qui, entenc que amb més ironia que sarcasme (o potser simplement amb un desig sincer), quan vaig fer 50 anys em va dir: ja vas per la meitat del camí! Res més lluny de la realitat, la meitat del camí la vaig travessar, aproximadament, fa 10 anys.

Estadísticament, les xifres no enganyen; segons dades de l'Idescat, l'esperança de vida dels homes en néixer és de 80,74 anys (86,32 anys en les dones), mentre que l'esperança de vida dels homes que tenen 50 anys és de 32,04 anys (37,18 anys en les dones), per la qual cosa haver arribat viu a 50 anys m'ha permès guanyar, estadísticament, dos anys més de vida. Estadísticament, doncs, avui la meva esperança de vida se situa als poc més de 82 anys.

82 anys és, precisament, l'edat que tenia el meu avi matern quan va morir; bé, quan va morir li faltaven 3 dies per a fer els 82 anys. Dels meus ascendents homes per part de la família de la meva mare (avi, besavis, etc.), el meu avi matern és el que va viure més anys, la resta, per diferents circumstàncies, van viure menys anys.

Per part de la família del meu pare, les poques dades que tenim encara ens allunyen més de l'optimisme: el meu pare va morir a l'edat de 34 anys, el meu avi patern a 52 anys i el germà gran del meu pare a 60 anys.

Així doncs, ni l'estadística ni la genètica juguen a favor meu, tot i que és cert que tant una com l'altre les podria burlar i, qui sap si com aquell avi que es va escapar per la finestra, arribar als 100 anys. Però divendres, arran d'un reportatge publicat a El Periódico sobre la longevitat, es va esfumar qualsevol esperança. L'article es feia ressò de l'estudi "Anàlisi de la Longevitat" del Col·legi d’Actuaris de Catalunya i entre altres temes es parlava de les persones centenàries.

Segons dades de l'Idescat tancades al primer semestre d'enguany, a Catalunya hi havia 2.732 persones centenàries, 2.317 dones (84,81%) i 415 homes (5,19%); per tant, la probabilitat que un home arribi als cent anys és més aviat remota. 

Però l'estudi encara revelava una dada, per a mi, encara més demolidora: el mes de naixement també marca (si més no estadísticament) l'esperança de vida, ja que la majoria de persones centenàries a Espanya han nascut al primer quadrimestre de l'any, essent el mes de gener el que més persones centenàries nascudes aquest mes registra, i el mes de juliol el que menys de tots els mesos de l'any; l'estudi concretava que hi ha un 40 % més de persones centenàries nascudes el mes de gener que el mes de juliol.

Arribats a aquest punt, lluny de resignar-me, hauré de prioritzar la dita que diu que el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys...

Carol of the Bells. Minuts Musicals de Nadal

El 5 d'octubre de 1922 el Cor Nacional d'Ucraïna va oferir un concert al Carnegie Hall de Nova York. Les entrades estaven esgotades. 

Uns anys abans, el 1919, el Cor Nacional d'Ucraïna ja havia fet una gira europea, cantant cançons del folklore ucraïnès, entre les quals en destacava especialment una, "Shchedryk". 

Aquella nit al Carnegie Hall el públic novaiorquès va quedar encisat per la bellesa d'aquesta cançó, escrita pel compositor ucraïnès Mykola Leontovych el 1914 per encàrrec d'Oleksander Koshyts, el director de la Capella de la República d'Ucraïna.

La cançó, inspirada en cançons tradicionals ucraïneses, explicava la història d'una oreneta que volava cap a una llar per anunciar, coincidint amb la celebració del nou any, la benaurança que tindria la família. 

Va ser tal, l'èxit d'aquesta cançó, que anys més tard, el 1936, el compositor estatunidenc Peter Wilhousky va fer una adaptació de la lletra a l'anglès, en la que en comptes d'una oreneta, eren els esquellerincs el que anuncien la bona nova; d'aquí el títol: "Carol of the Bells"

Des d'aleshores "Carol of the Bells" és una de les cançons de Nadal més populars i versionades, i possiblement la recordareu, també, perquè va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Sol a casa"...

Com m'agradaria que aquest pròxim Nadal, més aviat que tard, un estol d'orenetes volés cap a totes i cadascuna de les llars d'Ucraïna com a senyal de benaurança, com explica la cançó  "Shchedryk", més coneguda per a nosaltres com a "Carol of the Bells"...

Encara el tram. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Encara el tram

                                                    a D. Carles

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
                       en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls! 

Que les cames se't veuen
                                        i la mitja és ben fina;
                                        i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen. 

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
                i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem! 

I si jo ara baixés? - Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat! 

Joan Salvat-Papasseit

Tornar a ser infant

Recordo que quan era petit i amb l'escola fèiem alguna sortida a Girona, envejava (sanament) als adults que veia transitar pel carrer a aquelles hores del matí. Em transmetien (ara ho sé, no aleshores), una falsa sensació de llibertat, ja que aquelles persones adultes que veia pels carrers de Girona, simplement, no havien d'anar a l'escola. 

No és que no m'agradés anar a l'escola, en tinc molt bons records i en conservo amics, d'aquella època, però aquelles persones adultes que em creuava pel carrer estaven alliberats, no com jo, d'anar a l'escola dia sí, dia també.

Ja fa molts anys que jo soc com un d'aquells adults que veia de petit i quan soc jo qui ara transita, algunes vegades pel carrer al matí i quan ensopego amb una corrua d'escolars, no puc evitar envejar-los (sanament), veient-los aparentment despreocupats (de les cabòries que ens preocupen i ocupen a les persones adultes) i gaudint d'aquell dia d'activitats fora de l'escola.

I em miro a mi mateix i penso que no tinc res a envejar (ara ho sé, no aleshores), que qui més qui menys hem passat d'anar a l'escola dia sí, dia també, a anar a la feina dia sí, dia també...

I si quan era petit pensava "quines ganes tinc de ser i fer-me gran", ara que ja ho soc, no sé si tindria ganes, he de reconèixer, de tornar a ser infant.

Oh! Europa

"Sempre ens quedarà París"; en un primer moment aquest era el títol de l'article d'avui, avui que el Girona FC jugarà el seu primer partit de competició europea, el seu primer partit de la Champions League a l'estadi del Parc dels Prínceps de París, contra l'adinerat Paris Saint-Germain.

Als qui seguim i estimem el Girona FC sempre ens quedarà París, per ser on l'equip s'estrenarà a Europa, però també ens quedarà la ciutat dels Països Baixos d'Eindhoven, l'austríaca de Graz i la italiana Milà, desplaçaments de l'equip en la fase de grups.

Tenint presents tots aquests desplaçaments, el periple del Girona FC per Europa em fa pensar, més que en la mítica frase de la pel·lícula Casablanca, en la (poc reivindicada) sèrie que la companyia Dagoll Dagom va fer a TV3: "Oh! Europa".

I és que els jugadors del Girona FC, com els personatges de l'europeista sèrie catalana, aquests pròxims mesos aniran voltant per Europa, per aquestes quatre ciutats europees.

El periple europeu, certament, és un autèntic premi i, mentre els personatges de la sèrie televisiva l'havien guanyat fruit d'un sorteig d'una entitat bancària, el Girona FC se l'ha guanyat a pols, gràcies als extraordinaris joc i resultats de la temporada passada, una temporada històrica.

En la primera fase de la competició el Girona FC farà aquests quatre desplaçaments i rebrà, a Montilivi, el Feyenoord, l'Slovan Bratislava, el Liverpool i l'Arsenal, perquè el Girona FC viatjarà per Europa i Girona serà, també, territori Champions!

Així que, com en tot viatge, no ens enfoquem només al destí, gaudim també del camí, d'aquest històric camí que el Girona FC farà, a partir d'avui, per Europa.

Tornar les coses al seu lloc

Tornar les coses al seu lloc; aquest és el pensament, verbalitzat per molts, de gran part de la culerada després de la contundent i inapel·lable victòria del renascut Barça de Hansi Flick contra el (sempre) combatiu Girona de Míchel d'aquest diumenge: 1 a 4 a Montilivi.

Tornar les coses al seu lloc després que la temporada passada el Girona FC atropellés el Barça a la lliga en els enfrontaments directes, alterant el (suposat) ordre de les coses. Les derrotes del Barça de Xavi contra el Girona van fer mal, molt de mal, i encara bo, des de la perspectiva blaugrana, que el Barça va acabar per davant del Girona a la lliga...

Tornar les coses al seu lloc perquè, el Girona pot ser, per a molts culers, un equip simpàtic (no així, mai el RCD Espanyol!), sempre, evidentment, que no alteri l'ordre de les coses, sempre que no gosi, com va fer la temporada passada, mirar-lo de fit a fit, estossegar-li a la cara.

Tornar les coses al seu lloc i, amb la contundent i inapel·lable victòria, que esterilitza qualsevol debat sobre el possible penal, debat esterilitzat pel mateix Míchel, treure's aquella espina que part de la culerada encara tenia clavada per la doble humiliació de la temporada passada i, amb les coses al seu lloc, recuperar un cert alleujament.

L'arrancada de cavall del Barça de Flick sembla tornar-lo al seu lloc, però la cursa, la temporada, és molt llarga i tornar les coses al seu lloc respecte al Girona FC pot ser un bàlsam, però no és, ni de bon tros, el més important. 

Tornaran les coses al seu lloc quan el Barça no només pugui competir contra el Real Madrid, sinó també guanyar-lo i, sobretot, guanyar-li títols. Tornaran les coses al seu lloc quan el Barça torni a ser un equip potent i solvent a Europa.

Tornar les coses al seu lloc respecte al Girona FC potser sí que diu molt del Barça, però diu més, molt més encara, del Girona FC.

25 anys

Ahir la meva filla gran, la Clàudia, va fer 25 anys, que és l'edat que jo tenia quan ella va néixer, que és l'edat que tenia la meva mare quan vaig néixer jo. 

25 anys després de parir el seu darrer fill, la meva mare va veure néixer la seva primera neta. Aquest any, doncs, la meva mare n'ha fet 75 i jo 50, i amb els 25 de la meva filla gran acabats de fer les nostres edats s'alineen matemàticament en progressió aritmètica, que el diccionari defineix com a la "Progressió en què cada terme és igual a l’anterior més una quantitat constant que és anomenada diferència de la progressió." 

L'anècdota no té més importància, és com un joc de paraules però amb xifres, i la correlació de les nostres edats amb aquests números no deixa de ser curiosa, ja que avui les tres edats són, a banda de múltiples de 5, també múltiples de 25.

La progressió aritmètica ens acompanya i acompanyarà des de i per sempre, i cada cinc anys, com fins ara, les nostres edats seran múltiples de 5, però serà difícil, tot i que no impossible, que les nostres edats siguin, de nou, múltiples de 25...

Sense esperar que això torni a passar, ens limitarem a gaudir de les nostres edats, cadascú la seva, i sobretot de la nostra estima com a mare / àvia, pare / fill i filla / neta...

Snowstorm. Minuts Musicals de Nadal

The Raveonettes és un grup de rock independent danès que deu el seu nom a la juxtaposició del nom de la cançó "Rave On!" de Buddy Holly i del nom del mític grup femení The Ronettes (mític grup que sota la direcció i producció de Phil Spector va aconseguir grans èxits llegendaris com "Be My Baby" o "Baby, I Love You"): Rave On + The Ronettes = The Raveonettes. A vegades hi ha noms que són tota una declaració d'intencions!

El grup, de llarga encara que intermitent trajectòria, té molt bones cançons en la seva nodrida discografia, i fins i tot l'any 2008 van publicar un EP nadalenc, "Wishing You a Rave Christmas", amb quatre nadales; la d'avui, però, no és d'aquella publicació, sinó molt més recent. 

"Snowstorm", publicada l'any 2020, és una nadala que sense renunciar a les sonoritats clàssiques del gènere (picarols i un punt de melancolia), no traeix l'estil indie pop del grup, The Raveonettes, ni a les reminiscències del pop i rock dels anys seixanta del segle passat que transpira el seu nom.

Mes d'aquest somni. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

                                Mes d'aquest somni

Mes d'aquest somni d'Orient
ens despertava el bell matí;
era el llençol trement trement,
la seva carn com de setí.

La lluna encara al firmament
es reflectia al seu coixí
—jo la deixava tot tement
si algú ens vindria a descobrî.

I el nostre bes era tan llarg
com la nit curta, en el seu braç.

Joan Salvat-Papasseit

Oda a la família Casero

La meva família paterna, la família Casero, no és una família perfecta; quina ho és? Tampoc és, ni pretén ser, ideal, modèlica, ni exemplar. És, això sí, una família relativament nombrosa, per pocs que ens trobem ja som colla, per poc que ens trobem tots, o quasi tots, ja ens hem de comptar per desenes.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar, però és la meva família i, en la majoria de les persones que en formem part, també les persones sobrevingudes, exerceix una mena de poder ancestral d'atracció que alimenta les ganes de trobar-nos, de fer coses junts, de compartir activitats, dates assenyalades i, sobretot, de compartir taula.

Ja fa uns quants anys que, per acomiadar la temporada d'estiu i de vacances, ens trobem tot un cap de setmana a principis de setembre; generalment la trobada l'hem fet en un càmping, algunes vegades, com enguany, en una casa de colònies.

Com totes les altres trobades familiars (Fires de Girona, festes de Nadal, Dilluns de Pasqua, Santa Creu de Figueres, Garbet les tardes dels diumenges d'estiu, aniversaris, celebracions...) la convocatòria és sempre oberta a tota la família i hi participa qui vol i qui pot. Siguem més, siguem menys, sempre som colla, sempre fem colla!

Siguem més, siguem menys, sempre es manté, en general, aquest poder d'atracció i de convocatòria de la família, aquestes ganes de trobar-nos i de compartir, de conviure, les diferents generacions, al llarg d'un cap de setmana.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar; tampoc és, sempre, una bassa d'oli i, com en totes les famílies, a vegades afloren conflictes, malentesos o discussions i, malgrat això, és una família unida, una família que sempre respon davant els mals moments i les dificultats, que també hem tingut, una família que, si més no en el meu cas, fa que el sentiment de pertinença sigui fort i, sobretot, alhora agradablement i joiosa confortable.

La família Casero no és una família perfecta, simplement és una de les meves famílies, l'única herència rebuda pels meus avis paterns, el millor regal de la meva (estimada i enyorada) iaia Obdúlia, un llegat immaterial de valor incalculable.

La Diada descarnada

Fa 10 anys l'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va interpel·lar el president de la Generalitat, Artur Mas, dient allò de "president posi les urnes!". No sé si avui l'actual president de l'ANC, Lluís Llach, li farà alguna interpel·lació al president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui va titllar de feixista, i després va matisar, parafeixista (per assistir a manifestacions "pseudofeixistes", va dir) un matís prou important, ja que el prefix "para-" vol dir, en el significat que volia dir Lluís Llach, "al costat de". És curiós perquè, des d'una l'altra banda, hi ha qui titlla el president Illa d'independentista, tot i que, seguint el símil, potser l'haurien de titllar de "paraindependentista"...

Més enllà d'aquesta, pel meu gust, desafortunada desqualificació, probablement el president de l'ANC s'hauria de preocupar més del mateix moviment independentista, en plena crisi existencial i electoral, que no del president de la Generalitat, que sembla que va per feina a governar, com si volgués arribar als 100 dies de govern amb molta feina feta!

La realitat és que els partits independentistes afronten la Diada d'enguany dividits, fins i tot diria que enfrontats, divisió i enfrontament especialment crus, sobretot dins d'ERC, partit que està immers en una crisi interna descarnada amb filtracions interessades, comunicats creuats i desmentiments públics.

La renovació del moviment, feta després de la derrota electoral, és especialment dolorosa i, en el cas d'ERC, fins i tot fratricida. Lluny d'una catarsi, el moviment sembla viure més aviat una penitència, de durada de moment indefinida, de conseqüències imprevisibles...

I malgrat tot, encara és estiu

Aquests són dies de tornada a la feina, una tornada, com gairebé sempre, escalonada i marcada  i condicionada, sobretot, per l'inici del curs escolar. Quan comença el curs escolar, quan la mainada torna a l'escola, sembla que no només s'acabin les vacances d'estiu, sinó el mateix estiu!

No entenc aquesta endèmica mania, generalitzada de fa anys, de matar l'estiu prematurament, com si l'estiu deixés de ser-ho pel simple fet que tornem a treballar, que la mainada torni a l'escola, que les vacances d'estiu hagin finat.

No són poques les persones que aquests darrers dies s'han acomiadat de l'estiu, quan en realitat s'estaven acomiadant de les vacances d'estiu, que no és ben bé el mateix; s'acomiaden de l'estiu i, això no obstant, no donen la benvinguda ni abracen la tardor, per la qual cosa entenc que durant els dies que venen fins al 21 de setembre viuen en una mena de terra de ningú, en una estació indeterminada, indefinida i amorfa.

S'acaben les vacances, però no l'estiu, de la mateixa manera que quan comença l'estiu, al voltant del 21 de juny, no necessàriament comencen les vacances d'estiu de tothom.

Entenc que tot plegat és una generalització, i que quan alguna persona, aquests dies, diu que s'acaba l'estiu no fa referència, estrictament, a l'estiu astronòmic sinó al que representa l'estiu, més enllà de les vacances: bon temps i temps d'oci per gaudir sense massa preocupacions laborals. 

Però per més que el president veneçolà, Nicolás Maduro, s'entesti a avançar la celebració de les festes de Nadal a l'octubre, nosaltres no cal que ens desempalleguem de l'estiu abans d'hora, que fins i tot havent començat a treballar, i amb el curs escolar em marxa, el podem seguir gaudint, fins que la tardor, ella sí, l'extingeixi astronòmicament, que meteorològica ja és una altra història...

L'excusa episcopal

Hi ha cançons, també contes o pel·lícules, que no han envellit gaire bé, que el seu contingut, les seves lletres, més o menys literals, més o menys sibil·lines, han esdevingut anacròniques i grinyolen, avui, a les nostres orelles, pels canvis i actualització dels nostres valors.

Per poc que hi pensem una estona, ens vindran al cap cançons de tota mena, també d'infantils, i de tots els idiomes, també en català, en les que les seves lletres descriuen situacions d'abús i d'assetjament sexual: "El senyor Ramon", "La lluna, la pruna", "El gall i la gallina", "Tinc fam de tu" de Lax’n’Busto...

Algunes d'aquestes cançons les seguim cantant, fins i tot escoltant a les ràdios musicals o a les nostres llistes de reproducció, essent més o menys conscients que en algunes estrofes grinyolen. D'altres, potser caldria descatalogar-les o, com a mínim, no cantar-les en actes públics, com va fer l'alcalde de Vita (Àvila) amb una cançó que deia "Me encontré una niña sola en el bosque, la cogí la manita y la metí en mi camita. Le subí la faldita, le bajé la braguita", i que seguia, a la tornada, dient "La eché el primer caliqueño... La eché el segundo caliqueño... En el tercero ya no hay quien lo eche...ya no queda leche...ya no queda leche..."

Resulta evident que, per tradicional que al seu dia fos aquesta cançó, avui caldria descatalogar-la, de la mateixa manera que, se suposa, ja no es llencen burros des d'un campanar, ni s'empaiten ànecs, i possiblement algun dia no es faran, tampoc, ni "encierros" ni correbous enlloc.

I si aquí la patinada de l'alcalde va ser grossa, fins al punt que ni tan sols el seu partit (afortunadament), el PP, l'ha defensat, també ha estat notable la patinada del president de la Conferència Episcopal Espanyola i arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, que després de condemnar la cançó qualificant-la de reprovable, va afegir un "però" excusant a l'alcalde, demanant comprensió perquè ja sabem què passa a altes hores de la nit i amb la ingesta d'alcohol a les festes de molts pobles: "también creo que hay que poner las cosas en su contexto, es decir, que conociendo lo que es las fiestas de muchos pueblos, conociendo lo que pasa a altas horas de la madrugada después de haber bebido esto o lo otro, hay que situarlo en ese contexto."

Arribats a aquest punt, a mi personalment el que més m'ofèn són precisament aquestes excuses del president de la Conferència Episcopal Espanyola, ja que les seves paraules no les va dir, entenc, ni en el context de cap festa major, ni a altes hores de la matinada, ni després d'haver begut "esto o lo otro", sinó ben despert i serè, ben conscient; ell excusa l'alcalde, però ell d'excusa no en té cap.

I Don’t Wanna Wait Til Christmas. Minuts Musicals de Nadal

"Tot té el seu moment", diu la coneguda pregària de l'Eclesiastès:

"Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir,
un temps de plantar i un temps de collir.
Un temps de matar i un temps de guarir,
un temps d’enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure,
un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n.
Un temps de cercar i un temps de perdre,
un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar i un temps de cosir,
un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar,
hi ha un temps de guerra i un temps de pau."

Hi ha un temps per les vacances, un temps per a Nadal, un altre per als solsticis, un per a la Setmana Santa... Hi ha un temps per a cada cosa, però si ets Nicolás Maduro, pots alterar el temps i decretar l'avançament de les festes de Nadal a l'octubre (una nova maniobra de distracció), i quedar-te tan ample!

Això d'avançar i prolongar les festes de Nadal, a banda d'una abominació, podria calmar les ànsies dels protagonistes de la cançó "I Don’t Wanna Wait Til Christmas", del grup britànic Summer Camp, quan canten:

"No vull esperar fins Nadal per veure't
No vull esperar fins Nadal per estar amb tu
No vull esperar més temps
Saps que el meu petit cor batega més fort
No vull esperar fins a Nadal per estimar-te."

La cançó, ja ho veieu, tracta sobre l'emoció d'esperar l'arribada de les festes de Nadal per veure's, per estar junts, per estimar-se... Emoció que, amb l'avançament de les festes de Nadal, quedaria reduïda, qui sap si també diluïda, i restaria sense sentit...

Madrigal. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Madrigal

Plovia a la vinya
                          i el raïm madur
de l'aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls.

Joan Salvat-Papasseit

Llançar la tovallola

"Avui tiro la tovallola, he tirat la tovallola, jo ja no sé què més fer, perquè ens tornem a entendre, perquè ho fem honestament, per construir una relació de confiança, és molt difícil..." Aquestes paraules les va dir, dies enrere en una entrevista al programa "Els Matins", Marta Rovira, secretària general d'ERC, referint-se a la dificultat per tornar a unir l'independentisme en general, i per refer les relacions amb Junts en particular.

Diu el diccionari que llençar (o tirar) la tovallola significa "donar-se per vençut, abandonar una empresa, una tasca", i en el seu reconeixement les paraules de Marta Rovira desprenien, a banda d'abatiment, tristesa i un punt de desesperació.

De tothom és conegut que l'origen d'aquesta expressió, "llençar la tovallola", prové del món de la boxa i fa referència al moment en què l'entrenador d'un boxejador llança la tovallola al ring per indicar que el seu boxejador no pot continuar boxejant, que abandona el combat. Aquesta acció sol fer-se per evitar que el boxejador, que als ulls del seu entrenador no pot guanyar i està en una situació molt desavantatjosa, no pateixi més danys, per evitar mals majors.

La qüestió també és, però, d'on va treure el món de la boxa el significat d'aquest gest, i hi ha qui el situa a l'antiga Roma, especialment arran de la inscripció d'unes termes romanes situades a l'actual Turquia que diu: "Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit" (Aquí Antínous va llençar la seva tovallola a Adrià).

Aquesta frase fa referència a l'emperador romà Adrià i al seu amant, el jove Antínous, i s'interpreta (això de llençar la tovallola) com un acte de lleialtat i amor incondicional, també de submissió i dedicació total.

Llençar la tovallola, sostenen els historiadors, és el que feien els nois joves quan rebien propostes (s'entén que per a mantenir relacions sexuals) per part de notables homes de l'imperi a les termes romanes, com a gest d'acceptació (de submissió); quan un d'aquests joves rebia la proposta, se situava davant el prohom romà i si feia un segon nus a la tovallola, el rebutjava, però si la llençava, significava que l'acceptava, que d'alguna manera l'altre guanyava.

Marta Rovira ha llençat la tovallola, però no tinc clar que Junts hagi guanyat, tot i que ara com ara va guanyant el combat per punts; qui sens dubte ha guanyat, de moment, és el president Illa.

On vas?

No, no patiu, que el tema d'avui no és sobre aquella campanya de la Generalitat de l'envàs on vas... Avui no és aquest, el tema, però bé podria ser-ho un altre dia, veient el lamentable (i fastigós) estat d'algunes illes de contenidors del meu barri, en les que sembla que hi hagi més escombraries (però, ara en diem residus) a fora dels contenidors que a dins...

No, avui el tema va sobre controls policials, però tampoc parlaré de l'operació gàbia i l'escapoliment del president Puigdemont, tema que aquests dies ha tornat a la primera línia informativa i que, inevitablement, seguirà fent vessar tinta i omplint minuts de tertúlia.

No, avui us vull parlar de dos controls policials que m'he trobat aquest estiu, en dos dies diferents, entre setmana, a primera hora del matí, en dos llocs diferents de Girona: un al carrer riu Güell just abans de la rotonda de la Devesa, l'altre a la rotonda que hi ha entre els barris de Pont Major i de Pedret. En tots dos controls em van fer aturar i en tots dos, quan vaig abaixar la finestra per fer més visible l'interior del cotxe, em van preguntar: "on vas?"

Entenc que la pregunta en qüestió és protocol·lària, no per cortesia sinó per interès policial, però, així i tot, és una pregunta que, reconec, em va sorprendre. Per què aquesta pregunta? Entenc que aquesta pregunta tenia molt de sentit durant el confinament, quan per sortir de casa necessitàvem una autorització i un destí molt clar, com per exemple anar a comprar... Però ara, perquè preguntar "on vas?" en un control policial?

I si la primera vegada la pregunta em va sorprendre, la segona em va inquietar (què n'han de fer, d'allà on vaig, la policia?), i vaig començar a pensar que més que la resposta concreta, més que saber allà on vaig, potser aquesta pregunta té per objectiu observar i analitzar la reacció de qui l'ha de respondre.

En el meu cas, en ambdós casos, la resposta va ser la mateixa: al gimnàs. I a banda de la resposta literal, la meva vestimenta hi donava més versemblança; és clar que també podria semblar que anava al gimnàs, quan potser podria anar a fer qualsevol altra cosa, fins i tot la comissió d'un delicte...

En els dos controls em van deixar seguir, sense fer-me cap més pregunta, i vaig poder arribar al gimnàs; de moment no he ensopegat amb cap més control. A vegades penso que si me'n trobo un altre i m'aturen, i em pregunten el mateix (on vas?), m'agradaria preguntar-los el perquè de la pregunta, però sospito que la resposta ja me la sé, em sembla que em dirien, amb un to ferm i autoritari, "aquí les preguntes les fem nosaltres!".

Rius que conflueixen, camins que es creuen…

Estimats Clàudia i Carlos,
qué alegría celebrar, entre tanta gente, con la familia y amistades, vuestro enlace, una muestra de vuestro amor, también de vuestro compromiso.

Permitid que acompañen mis palabras unos fragmentos de poemas inacabados de Just Manuel Casero Madrid, tu abuelo paterno, Clàudia, que entre otras cosas fue un poeta desconocido.

“Una mujer
que pasa por tu lado cada día,
que no te atreves a mirar,
y que es el dorso de tu vida.
La extraña coincidencia
de una tarde insólita,
cercana la tristeza de unas horas de sombra,
de recuerdos sin alma,
de llantos sin motivo.
Y luego, en el camino nuevo,
juntos en una intimidad de nostalgias eternas.”

"La extraña coincidencia de una tarde insólita", dice el poema...
Y me pregunto yo, ¿en qué tarde insólita habitó vuestra extraña, e inesperada y por supuesto, feliz, coincidencia?

La vida es un constante cruce de caminos, también nuestras familias son un cruce de caminos, así como la familia que vosotros dos, Clàudia y Carlos, estáis sembrando. Sembrando una familia, trazando un nuevo camino.

"Viuré;
caminaré vers una terra nova,
plena,
santa,
per uns camins sincers
que em lliguin a la vida,
de joia,
de llum nova..."

"Viviré;
andaré hacia una tierra nueva,
llena,
santa,
por unos caminos sinceros
que me aten a la vida,
de joya,
de luz nueva..."

Los ríos, a su manera (que te voy a contar yo, Carlos), también son caminos, caminos que fluyen y que confluyen:

"Que aquí broten tristezas,
y más allá teoremas,
y un camino de letras ignoradas
allá en la confluencia de mi río y el vuestro..."

Ahora y aquí, confluyen vuestros ríos, que en cierta manera también son los nuestros: el arroyo de La Cañada con el río Onyar, el río Jarama con el río Ter, confluencias a priori imposibles, pues sus cauces no se cruzan ni por asomo, pero igual que los del Señor, los caminos del amor también son inescrutables, y sois vosotros dos, Clàudia y Carlos, quiénes con vuestro amor unís todos estos ríos, añadiendo incluso, como si de un afluente se tratara, el germánico río Kinzig. Ríos llenos de vida, de vuestra vida en común…

Ríos que confluyen, caminos que se cruzan… Caminos, como dice el conocido poeta, que se hacen al andar, "camins", como dice la canción de un grupo de música gerundense, "somnis i promeses, camins, que ja són nous" (caminos, sueños y promesas, caminos, que ya son nuevos).

Que tingueu sort, que la vida us doni un camí ben llarg…
Que tengáis suerte, que la vida os dé un largo camino, que vuestro río, Clàudia y Carlos, siga fluyendo y confluyendo…

Enhorabona, Clàudia i Carlos, felicitats parella!

Parlament que vaig fer, el dissabte 31 d'agost de 2024, a l'enllaç de la meva filla gran, al Mas Solà de Santa Coloma de Farners.

Vèncer la mandra

Avui s'esdevé, també per a mi, l'inevitable: tornar a treballar.

Soc conscient que hi ha mals menors que només tenen algunes persones privilegiades, i les que malden per la fi de les seves vacances d'estiu en són una bona mostra, car són (som) les persones que tenim el privilegi de treballar... 

Disculpada aquesta circumstància, voldria reconèixer que, després de tres setmanes i mitja de vacances, avui em fa certa mandra tornar a treballar. I ara que parlo de la mandra, fins i tot al mateix diccionari li fa certa mandra escriure'n la definició, que resol, en la seva primera accepció, amb un simple "peresa".

I la peresa, que té una definició una mica més extensa que la mandrosa mandra, té també una definició molt més aclaridora i, per a l'ocasió, possiblement escaient, tot i que una mica massa passada de rosca: "Repugnància al treball, a l’acció."

Bé, en el meu cas no seria repugnància, aquí la definició deixa poc espai al matís i possiblement ho porta en excés a un extrem; la meva feina m'agrada i em fa il·lusió fer-la, la qüestió, simplement, és que avui encara arrossego la inèrcia d'estar de vacances, del ritme, menys apressat, més despreocupat, de les vacances.

Així que poc a poc hauré d'anar vencent aquesta mandra, recuperant les rutines laborals, reprenent els fils que van quedar solts abans de començar les vacances i trobant la il·lusió, i l'energia, en el retrobament amb els companys i companyes de feina...

Avui, doncs, toca vèncer la mandra, que demà tot ja anirà, a la feina, una mica més rodat.