divendres, 29 d’agost del 2014

El vídeo de la setmana: la promoció turística de les Terres de Lleida i la Vall d'Aran


Ara que ja estem en plena època estival els propers divendres els "vídeos de la setmana" els dedicaré a una sèrie de vídeos promoguts per Catalunya Experience de promoció turística de les nostres comarques.

Avui veiem les comarques de Lleida
les Terres de Lleida i la Vall d'Aran!

Així és com Catalunya vol mostrar-se al potencial turista... Us hi identifiqueu?



Bon divendres i millor estiu!

dimecres, 27 d’agost del 2014

Que Déu l'agafi confessat!

Imatge: ACN
Mai m'he confessat; vull dir que mai m'he confessat de manera oficial, allò de seure o agenollar-se (?) al confessionari i dir "ave maria puríssima", per rebre per resposta, "sens pecat fou concebuda"!

Sí recordo haver entrat, però, en algun confessionari; la darrera vegada a principis de juny en un confessionari de la basílica de Montserrat, però més que per confessar-me, va ser per saludar, acompanyant a la meva mare, al mossèn que confessava als feligresos, antic amic i company de seminari del meu pare.

Malgrat no haver-me confessat mai en un confessionari, sí que he confessat, més aviat confiat, algun pecat venial i secret personal a algú; conec i reconec, per tant, els efectes positius que té buidar el pap,ja sigui a cau d'orella d'un amic, d'un mossèn, d'un terapeuta o d'un gos... malgrat les conseqüències que se'n puguin derivar, i tard o d'hora sempre se'n deriven amb la penitència imposada o sense.

De totes les dimensions possibles de la confessió de Jordi Pujol pensava aquests darrers dies amb la més personal i íntima. Qui més qui menys té i guarda secrets, de caràcter personal o professional, que de revelar-se poden causar danys directes o col·laterals imprevisibles.

Tot i no ser expert en confessions és fàcil endevinar que per sobre de molts altres hi ha dos motius que poden forçar a revelar secrets: un, lliurar-se del càrrec de consciència, per exemple a les portes de la mort i, l'altre, anticipar-se a que algú altre el reveli...

Amb la seva confessió Jordi Pujol va demanar perdó, tot i que ell també sap que el perdó no expia la culpa; ja ha començat a carregar amb les conseqüències personals, polítiques, jurídiques i econòmiques del que ha fet, callat i amagat...

Però ben segur que amb la confessió s'ha alliberat d'un llast, qui sap si l'únic, que tal vegada li pesava més que no pas el que des de la seva confessió li ha començat a caure a sobre.

Ens pot semblar més pesant el declivi que inevitablement ha patit la seva honorable figura però, almenys en aquest cas de l'herència, Jordi Pujol ja s'ha assegurat que, quan s'esdevingui, Déu l'agafi confessat!

dilluns, 25 d’agost del 2014

Sant tornem-hi!


Tots els sants tenen vuitada, diu l'expressió que disculpa el retard, de com a màxim 8 dies, de felicitació de l'onomàstica d'algú!

Amb el sant que avui ens ocupa val més deixar-se estar de vuitades i complir escrupolosament amb el que aquest sant exigeix: ser, puntual com un rellotge suís, a la feina el primer dia després de les vacances d'estiu! Cal ser futbolista, i dels barruts, per no presentar-se a la feina el primer dia amb l'excusa del retard d'un vol transoceànic, o qualsevol altra excusa, en aquests casos, excuses de bon pagador!

Si res extraordinari ni cap imprevist ho ha impedit a hores d'ara, quan vosaltres llegiu aquest article, ja fa estona que treballo, repassant el correu acumulat i ordenant la llista de tasques prioritàries a fer al llarg d'aquesta primera setmana de feina, i darrera d'agost!

Fa anys que el meu bioritme laboral s'ha habituat a fer 3 setmanes de vacances a principis d'agost, de manera que quan torno de vacances gaudeixo encara d'uns dies de feina en ple mes d'agost, quan tot, excepte en el turisme, va a un altre ritme; són aquests darrers dies d'agost dies ideals per arrencar de nou amb el frenètic ritme laboral que, a partir de setembre i sobretot quan comença l'escola, es va accelerant.

Avui torno de vacances i, com els darrers 7 anys, torno amb l'objectiu de seguir treballant per tal que moltes altres persones puguin gaudir, d'aquí uns mesos, de les seves vacances, fet que voldrà dir que hauran trobat feina, que estaran treballant i tindran, doncs, dret a fer vacances: tindran llavors també el seu particular "sant tornem-hi"!

divendres, 22 d’agost del 2014

El vídeo de la setmana: la promoció turística de Barcelona ciutat


Ara que ja estem en plena època estival els propers divendres els "vídeos de la setmana" els dedicaré a una sèrie de vídeos promoguts per Catalunya Experience de promoció turística de les nostres comarques.

Avui veiem la ciutat de Barcelona

Així és com Catalunya vol mostrar-se al potencial turista... Us hi identifiqueu?



Bon divendres i millor estiu!

dimecres, 20 d’agost del 2014

Quan mandra s'escriu amb "V"!

Muntatge del Grup Praxis 75. Foto: Roger Casero
"El quart Estat" és aquell celebrat i popular quadre de Giuseppe Pellizza da Volpedo, pintor italià no tan popular com el seu propi quadre, que Bernardo Bertolucci va fer servir als crèdits de la també celebrada pel·lícula "Novecento".

Al quadre, una al·legoria al món del treball, hi ha una munió de persones obreres de les que sobresurten 3 personatges, dos homes i una dona amb una criatura en braços. El quadre ha esdevingut tot un símbol, una icona, de la lluita del proletariat al seu dia se'n van fer uns pòsters en els que s'hi afegia la frase "vindrà el dia que el treball vencerà".

L'any 1977 el Grup Praxis 75, format per Lluis Bosch Martí i Bep Marquès, artistes del collage i del fotomuntatge, amb el seu característic esperit provocador van afegir al quadre de Pellizza de Volpedo, per davant els tres personatges destacats, una filera d'ovelles donant al quadre i al seu simbolisme un nou i divertit significat!

Des que es va anunciar que l'ANC tenia previst fer, per aquest 11 de setembre de 2014, això de la "V" no he deixat de pensar en el muntatge del Grup Praxis 75!

Dies enrere, a un mes de la mobilització de la Diada, va saltar la notícia que a la "V" hi falta gent! Comparada amb la de la Via Catalana de l'any passat, la mobilització de la gent sembla que enguany costa més...

A mi personalment això de la "V" em fa mandra, per un costat perquè no puc treure'm del cap la imatge del muntatge del quadre de Pellizza de Volpedo, la sensació d'anar "com borregos" a les ordres de l'ANC a fer les piruetes del seu departament de creativitat (ara una Via, d'acord, després una "V", i l'any vinent què serà?...) però també em fa mandra pel cansament que, inevitablement, genera el propi tema de la consulta... 

Sí, tot aquest debat, totes les notícies, declaracions a favor i en contra, tot aquest remenament polític dia sí, dia també arriba un punt que també cansa, com també cansa la "cançó de l'enfadós"...

Hi ha qui ja anuncia que enguany la "V" serà un fiasco, hi ha qui ja espera, i desitja, que la de la Diada d'enguany sigui una punxada tan històrica com l'èxit de la Via Catalana de l'any passat... Però per mi no serà...

Malgrat em faci mandra, que ho reconec, me'n fa, malgrat em comencin a cansar les estratègies de màrqueting de l'ANC, que em cansen, si l'11 de setembre s'ha de ser a Barcelona allà hi seré, si cal, com una ovella més...

dilluns, 18 d’agost del 2014

A Robin Williams: oh capità, el meu capità!


Si tanco els ulls i penso en ell el seu primer i, possiblement, més gran impacte és el del seu personatge de professor de literatura a "El club dels poetes morts".

"El club dels poetes morts" la vaig veure essent adolescent i és d'aquelles pel·lícules, com "Molt soroll per no res" o "Rebels del swing" uns anys més tard, també ambdues amb Robert Sean Leonard entre el repartiment, que em van generar un impacte superior a d'altres que, ben segur, també vaig veure aleshores i ara ni tan sols recordo...

Naturalment també descobriria altres personatges de Robin Williams, com el del soldat discjòquei de "Good Morning Vietnam", pel·lícula que enamora només amb la seva banda sonora, el vagabund d'"El Rei Pescador", el pare separat, reconvertit en mainadera, de "Sra. Doubfire", el terapeuta de "L'indomable Will Hunting" o el desenfocat personatge de "Desmuntant a Harry" entre d'altres...

Però potser per ser el primer, potser pel fer de ser adolescent, "El club dels poetes morts" forma part d'aquella filmografia recordada, no només per la cèlebre, no per tothom celebrada, escena final de l'"Oh capità, el meu capità", també pel "carpe diem" que transmet el personatge als alumnes, com si d'una lletania es tractés...

Sigui com sigui sembla que ja no hi havia més cançons a la llista del soldat discjòquei, ni més "carpe diem" per xiuxiuejar; tal vegada ara sí, completament desenfocat, Robin Williams trobarà per fi el seu particular Sant Grial...

I, com els seus alumnes quan és expulsat de de la universitat, ara que s'ha expulsat d'aquest món jo també m'aixeco i pujo a la cadira, que no tinc pupitre, per dir-li, a mode de comiat, "oh capità, el meu capità!"



Oh capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge,
El navili ha salvat tots els esculls,
Hem guanyat el cobejat premi,
Ja arribem a port, ja sento les campanes,
ja el poble acudeix gojós,
Els ulls segueixen la ferma quilla del navili resolt i audaç,
Mes oh cor, cor, cor!
Oh roges gotes sagnants!
Mireu, el meu capità en la coberta
Jau mort i fred.

Oh capità, el meu capità!
Alça't i escolta les campanes,
Alça't, per a tu flameja la bandera,
per a tu sona el clarí,
Per a tu els ramells i garlandes guarnides,
per tu la multitud s'amuntega a la platja,
Et crida la gent del poble,
Et tornen els seus rostres anhelosos,
Oh capità, pare volgut!
Que el teu cap descansi en el meu braç!
Això és només un somni: en la coberta
Jeus mort i fred.

El meu capità no respon,
els seus llavis estan pàl·lids i immòbils,
Mon pare no sent el meu braç, no té pols, ni voluntat,
El navili ha ancorat sa i estalvi;
El nostre viatge, acabat i conclòs,
De l'horrible viatge el navili victoriós arriba amb el seu trofeu,
Exulteu, oh platges, i soneu, oh campanes!
Mes jo amb passos fúnebres,
Recorreré la coberta on el meu capità
Jeu mort i fred.

Walt Whitman

divendres, 15 d’agost del 2014

El vídeo de la setmana: la promoció turística de la Costa Daurada i les Terres de l'Ebre


Ara que ja estem en plena època estival els propers divendres els "vídeos de la setmana" els dedicaré a una sèrie de vídeos promoguts per Catalunya Experience de promoció turística de les nostres comarques.

Avui veiem les comarques de Tarragona
la Costa Daurada i les Terres de l'Ebre!

Així és com Catalunya vol mostrar-se al potencial turista... Us hi identifiqueu?



Bon divendres i millor estiu!

dimecres, 13 d’agost del 2014

No són així tots els matins del món!

La platja de Sant Antoni amb Palamós al fons. Foto: Roger Casero

No és ni la primera hora del matí...
Quan trepitjo el passeig, a l'alçada del carrer Girona, els fanals que des del vespre l'il·luminen encara cremen; és fosc, però ni molt menys negre nit, i l'únic testimoni de vida laboral que veig són els llums i el soroll d'una màquina que pentina la platja dels espigons. En poques hores desenes de turistes l'esperrucaran de nou!

Començo a córrer en direcció a Torre Valentina i pel passeig em trobo, esporàdicament, algun vianant: una parella de jubilats, un noi amb bicicleta, amb més pinta d'anar a treballar que no de fer esport, una senyora gran vestida d'esport que, amb un pal de caminar a cada mà, camina a pas lleuger...

A primera hora del matí, fins i tot un xic abans de "l'hora ben d'hora", es pot córrer pel passeig de Sant Antoni de Calonge sense necessitat d'esquivar turistes... Al vespre córrer és una temeritat, la cursa es converteix aleshores en una cursa d'obstacles: vianants, altres "runners", ciclistes, gossos que treuen a passejar els seus amos, patinets, cotxets, famílies nombroses... Els qui córren al vespre van fent "slalom"!

Pocs minuts després, ja camí de Palamós, comença a clarejar i, amb les primeres llums del dia, el passeig es va omplint. A aquella hora la fauna més comuna és gent que fa esport, bé caminant, bé corrents; però també gent que matina per anar a comprar el pa o el diari.

Ja a Palamós el passeig sembla cobrar més vida, més vida laboral, potser per la major activitat comercial; al port homes cepats, forçuts i curtits ja carreguen caixes de gel dins les barques que en qüestió de minuts es faran a la mar tot cercant el peix que hores després vendran a la llotja. També hi ha nois més joves que no saben, o potser sí, que amb el pas dels anys, si segueixen fent-se a la mar, ells també acabaran tenint l'aspecte dels pescadors veterans.

I al port de Palamós la veig, veig a la Valeríe, que aquests dies senyoreja amarrada al port palamosí lluint el luxe i elegància que la seva coberta, sempre ben enllustrada, i la seva presència desprenen. Només l'arribada d'un creuer pot restar-li presència, però mentre no arribi cap altre embarcació pot fer-li ombra...

Abans de tornar cap a Sant Antoni de Calonge passo per la zona de bars i comercial de Palamós, aleshores encara adormida, tot i que em trobo alguns turistes que per més que s'estigui fent de dia, per ells encara els dura la nit i la marxa! Observo que em miren amb la mateixa perplexitat que els miro jo; al capdavall tan ells com jo estem convençuts que aquella és la millor hora per fer el que estem fent en aquell precís moment!

Ressegueixo en sentit contrari el passeig matítim de Palamos i de Sant Antoni fins arribar de nou al final d'aquest; quan giro cua per fer el darrer tram de la cursa matutina, tornaht al carrer Girona i mirant a Palamós, veig com un sol taronja comença a despuntar rere l'skyline palamosí.

A aquella hora, de fet ja amb les primeres clarors, el passeig es va omplint de corredors, caminadors i passejadors matiners en una orgia esportiva que fa goig de veure, i més de participar-hi!

No són així tots els matins del món, tots els meus matins del món, però aquest el vaig gaudir especialment... De fet cada matí que surto a córrer, sigui més tard o més d'hora, per Girona, Sarrià de Ter, Sant Antoni de Calonge i Palamós, Cantallops o allà on sigui, té la seva particular història, podria tenir el seu relat!

Al capdavall, després de dos anys de córrer de manera més o menys regular ja he arribat a aquell punt que el múscul que més agraeix aquesta activitat física és el cervell!

dilluns, 11 d’agost del 2014

Ai Dolors! En record de Dolors Xabé

Dolors Xabé en una desfilada de vestits de paper a Sarrià de Ter. Imatge: Roger Casero
Aquests darrers anys les aparicions de la Dolors Xabé a les desfilades de vestits de paper de les Dones del Coro, a la Fira del Paper o en algun altre esdeveniment de Sarrià de Ter, aixecaven molta expectació!

Ella sortia a la passarel·la tota cofoia, divertida, divertint-se i divertint al públic que xalava amb la mateixa intensitat que patia per si la Dolors, en algun dels seus tirabuixons i voltes, s'estimbava escenari avall!

Mentre les altres dones grans desfilaven amb l'elegància i pulcritud pròpies de l'edat, com la Lolita, la Dolors Xabé desfilava, sense perdre un bri de la seva elegància natural, amb un estil més personal, més desenfadat, més còmic!

Potser és aquesta la imatge més pública i popular dels darrers anys de la Dolors Xabé a Sarrià de Ter, potser és així com molts que la coneixien poc, o no la coneixien, la recordaran... I és aquest un gran record, el record d'una dona a qui la vellesa no li va esgarrapar ni la intel·ligència ni el sentit de l'humor, i ja sabem que una cosa no és possible sense l'altra!

Però els qui l'hem conegut i tractat un xic més sabem que la Dolors Xabé era molt més que una divertida i entranyable dona que ens arrencava un somriure a la desfilada de vestits de paper.

Si tanco els ulls i penso en la Dolors Xabé la veig sobretot a l'antiga biblioteca Emília Xargay.

La Dolors Xabé era una gran lectora; diria que llegia tot, o quasi tot, el que li queia entre les mans: llibres, diaris, revistes... Era habitual, molt habitual, trobar-la a la biblioteca. Per això, quan em va arribar la notícia de la seva mort, estant jo a Sant Antoni de Calonge, vaig anar a buscar i informar a l'antiga bibliotecàcia de Sarrià de Ter, l'Anna Ma. Fornells, que també hi estiueja. El dia de l'enterrament vam fer camí tots dos junts; l'Anna Ma. em recordava com la Dolors col·laborava amb ella amb el que calguésm muntant el pessebre a l'entrada de l'Ajuntament, preparant tallers de màscares, etc.

Aquests dies l'Assumpció Vila ens recordava una anècdota que diu molt de la passió de la Dolors Xabé per la lectura, els llibres i la biblioteca.

L'any 2005 en la commemoració del 50è aniversari de la Biblioteca Emília Xargay es va presentar el projecte de la nova biblioteca Emília Xargay; aquell dia acabat l'acte la Dolors es va dirigir a l'Assumpció Vila, aleshores regidora de Cultura, i li va dir que no es pensava morir fins a veure inaugurada la nova biblioteca!

Per fortuna la Dolors Xabé no només va veure inaugurada la nova biblioteca, també la va poder gaudir durant quasi 4 anys! A la nova biblioteca la recordo asseguda sempre a primera fila de presentacions de llibres, ja afectada per la sordesa, escoltant atenta i no perdent l'oportunitat de dir la seva!

A la biblioteca, al carrer, sempre que em trobava a la Dolors Xabé ella em preguntava per les "meves dones", per la Sira i especialment per les meves tres filles; i quan alguna de les tres, o les tres, m'acompanyaven sempre hi tenia unes paraules tan encertades com divertides. Ella, que no havia tingut fills, tenia molta mà esquerra amb la mainada, sabia connectar-hi de seguida. La seva pèrdua ha estat molt sentida també per elles, per la Sira i les nostres filles...

Anys enrere vaig tenir ocasió d'entrevistar la Dolors Xabé a casa seva, en motiu d'unes jornades de la Dona Treballadora. Em va acollir molt amablement i, més que una entrevista, el que vam mantenir va ser una agradable conversa. Escoltant-la se'm feia evident el que aleshores ja sospitava: la Dolors Xabé va ser sempre una dona avançada en el seu temps, una dona moderna! Va ser de els primeres, sinó la primera dona de Sarrià de Ter a posar-se pantalons, i l'Assumpció Vila recorda una foto seva, publicada temps enrere a la revista Parlem de Sarrià, de la Dolors a cavall d'una moto!

La Dolors Xabé va ser sempre un cul inquiet i l'Assumpció Vila va definir-la molt bé dies enrere recordant-la com una "activista cultural". La creació del Patronat de Pares de Família i la recuperació de la casa de colònies de Granollers de Rocacorba, al costat del seu marit, Martí Ballada, les col·laboracions a Ràdio Sarrià, els cartells de l'Homenatge a la Vellesa eren tan sols algunes de les iniciatives i activitats en les que va participar.

La pintura també li interessava i un any, a la Fira del Paper, vaig comprar-li un quadre que va fer l'any 2003 on s'hi representa una flautista; és un quadre que em va fer molta il·lusió comprar (es va negar a cobrar-me'l!), doncs els qui em coneixeu, i sobretot coneixeu a la Sira, bé sabeu que ella és flautista...

La Dolors Xabé era menuda i tenia una aparença fràgil, però era pur nervi i tota ella bullia d'activitat! És molt el que la Dolors Xabé va fer a i per Sarrià de Ter, molt més del que jo he explicat o s'intueix de les meves paraules. Estic convençut que tard o d'hora Sarrià de Ter sabrà tornar-li tan sols un xic del que ella ens va aportar; temps hi haurà per recordar-la i deixar constància de la seva generositat.

El grup de música Manel té una cançó, un dels seus primer èxits, titulada "Ai, Dolors". Els manllevo la darrera part de la lletra per acabar aquest petit record a la Dolors Xabé...




Avui, Dolors, proposa un tema al cantant,
un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important.

Un que ens defineixi en tres acords,
un que ens expliqui a la posteritat,
un que conscientment sigui un punt i final, 
Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar.


Una abraçada i el meu més sentit condol a la família de la Dolors Xabé.

divendres, 8 d’agost del 2014

El vídeo de la setmana: la promoció turística de la demarcació de Barcelona


Ara que ja estem en plena època estival els propers divendres els "vídeos de la setmana" els dedicaré a una sèrie de vídeos promoguts per Catalunya Experience de promoció turística de les nostres comarques.

Avui veiem les comarques de Barcelona
Paisatges de Barcelona!

Així és com Catalunya vol mostrar-se al potencial turista... Us hi identifiqueu?



Bon divendres i millor estiu!

dimecres, 6 d’agost del 2014

El Citroën GS, cotxe de l'any 1974


L'any 1974, l'any que vaig néixer, a casa tenien un Simca 1.200, el segon cotxe de la família després del mític, i popular, Seat 600 que, com en moltes altres famílies, va ser el primer cotxe dels meus pares!

Però a Espanya el cotxe de l'any 1974 va ser el Citroën GS, un cotxe que es distanciava molt del popular, encara ara, Citroën 2CV!

El Citroën GS no era un model nou, doncs la marca francesa el va començar a fabricar i vendre l'any 1970 i l'any 1971 va ser escollit cotxe de l'any a Europa!

La distinció de cotxe de l'any es va implantar a Europa l'any 1964 i a Espanya no es va donar aquesta distinció fins l'any 1973 per iniciativa del diari ABC, en què es va distingir amb aquest títol el Renault 5.

El Citroën GS era un cotxe de gamma mitja, de poc més de 4 metres de longitud, que va permetre a la marca situar un vehicle entre el popular 2CV i el luxós i elegant, encara avui, Citroën DS, també conegut com a Citroën "Tiburón".

Del Citroën GS en destacava, a banda de la seva singular tecnologia hidropneumàtica, la seva aerodinàmica. Sobre les seves línies estètiques l'any 1974 Citroën va començar a fabricar el seu germà gran i successor del Citroën DS, el Citroën CX.

L'any 1979 Citroën va remodelar, allò del "restyling") el model GS, passant-lo a anomenar GSA, i al llarg dels anys '80 va ser substituït pel Citroën BX., als anys '90 pel Citroën Xantia i a partir del segle XXI per l'actual Citroën C5.

Un dels records que tinc d'aquest cotxe, també d'altres de l'època i fins i tot un xic posteriors, era la regulació de l'altura de la carrosseria... ho recordeu?


-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió, la ràdio, la política, la història, la tecnologia, els esports, els naixements i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de l'òptica de la crònica negra!

dilluns, 4 d’agost del 2014

L’agredolç sabor de les dades de l’atur

Vinyeta: Jordi Canyissà
L’agredolç és un sabor tan contradictori com la vida mateixa, un sabor especial que, en cas de degustar-lo culinàriament, no sempre és del gust de tothom!

Quelcom semblant passa darrerament amb les dades de l’atur. La darrera enquesta de població activa (EPA) d’aquest segon trimestre de 2014, publicada dies enrere, deixa titulars prou esperançadors com aquest: “La població ocupada augmenta en 79.300 persones que provenen de la població inactiva (9.500 actius més) i la desocupació (69.800 4 aturats menys)”.

Més enllà dels factors conjunturals el dolç sabor d’aquestes dades de sobre l’atur serveixen per argumentar que ara ja es crea ocupació, que encara que poc a poc ens anem recuperant i que no som dins un pou, sinó dins un túnel, doncs podem albirar un punt de llum, per minúscul que sigui, just al final!

Però ja sabem que tot titular té lletra petita i aquesta, per més que vulguem evitar-la, també l’hem de llegir. I aquesta lletra petita ens diu, també en forma de titular, que segons l’informe d’Indicadors Socials a Catalunya INSOCAT núm. 4 publicat recentment per ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social): "Creixen l’atur de llarga durada, les llars sense ocupació i la precarietat laboral".

En efecte aquest informe aporta dades preocupants, com el fet que el 60% de les persones que cerquen fa més d’un any que no en tenen, que la taxa d’atur de llarga durada és del 12,2%, més del doble que a la UE i que més del 13% de la població adulta i del 15% dels infants viuen en llars on ningú treballa.

Aquest és l’agredolç sabor de les dades de l’atur, dades que ens indiquen no només quin és el nostre present, sinó quin és el nostre possible futur: podem recuperar-nos de la crisi, però no deslliurar-nos de la precarietat.

Amb paraules menys agres ho expressem quan diem que ja res serà com abans, que no esperem que el nostre futur sigui un retorn al passat.

Als qui ens agrada la sala agredolça sabem que el secret és que per degustar-la i gaudir-ne no podem separar-ne el dolç de l’agre ni viceversa; defineix el sabor agredolç el diccionari com “una dolçor aparent o fingida que deixa endevinar l'agror”; potser és amb aquesta mateixa definició que hem de fer la lectura de les dades de l’atur, sobretot per no caure ni l’arrauxada eufòria ni en l’excessiva desesperació.

dissabte, 2 d’agost del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "A million miles away" de Rory Gallagher


L'any 1974 el guitarrista irlandès Rory Gallagher ja impuslava amb molta energia la seva carrera en solitari, iniciada 3 anys abans, després del seu pas per Taste.

Amb 5 àlbums publicats, un d'ells en directe, l'any 1974 Rory Gallagher es trobava en plena gira del seu 5è treball en solitari, publicat l'any 1973, "Tattoo". Fruit d'aquella gira va néixer el seu sisè àlbum en solitari, i segon enregistrat en directe, "lrish Tour '74", gravat a les ciutats irlandeses de Belfast, Dublín i Cork.

D'entre les 8 cançons que formen part d'aquest elapé he escollit una de les més conegudes del genial guitarrista irlandès: "A million miles away"!

Malauradament a mitjans de l'any 1995 el seu fetge, castigat per l'alcohol, va poder més que la seva guitarra i Irlanda, també el rock i el blues, va perdre una de les seves millors guitarres!

Aquí el teniu, Rory Gallagher "a million miles away"!



A million miles away

This hotel bar is full of people
The piano man is really laying it down
Even the old bartender is as high as a steeple
So why tonight should I wear a frown?

The joint is jumping all around me
And my mood is really not in style
Right now the blues flock to surround me
But I'll break out after a while

Well, I'm a million miles away
I'm a million miles away
Sailing like a driftwood
On a windy bay

Yes, I'm a million miles away
I'm a million miles away
Sailing like a driftwood
On a windy bay

Why ask how I feel?
Well, how does it look to you?
I fell hook, line and sinker
Lost my captain and my crew

I'm standing on the landing
And there's no one there but me
That's where you'll see me
Looking out on the deep blue sea

There's a song on the lips of everybody
There's a smile all 'round the room
There's conversation overflowing
So why must I sit here in the gloom

This hotel bar has lost all its people
The piano man has caught the last bus home
The old bartender sleeps in the corner
So why must I still be here?, I don't know, let me tell you

I'm a million miles away
I'm a million miles away
Sailing like a driftwood on a windy bay

I'm a million miles away
I'm a million miles away
Sailing like a driftwood on a windy bay

Yes, I'm a million miles away
I'm a million miles away
Sailing like a driftwood on a windy bay

Well, I'm a million miles
I'm a million miles, I'm a million miles
Sailing like a driftwood on a windy bay, oh, oh yeah

També forma part d'aquest disc d'avui la cançó Tattoo'd Lady...



divendres, 1 d’agost del 2014

El vídeo de la setmana: Guillem Gisbert canta a les vaques de La Fageda!

Imatge: La Fageda
Les vaques frisones de la cooperativa La Fageda no només són conegudes per la qualitat de la seva llet, apreciable als seus productes lactis (iogurts i gelats), també són conegudes pel fet que escolten, cada dia durant 12 hores, música clàssica!

Però com en els propis productes de La Fageda, "en la varietat hi ha el gust!", pel que dies enrere a banda d'escoltar Bach, Vivaldi, Monteverdi o Händel les vaques frisones de La Fageda també han escoltat a Guillem Gisbert, vocalista de Manel, versionant guitarra en mà la cançó Rhymes and Reasons de John Denver...

Aquí les teniu, les vaques de La Fageda pasturant tot escoltant Guillem Gisbert!



Guitarra amb mà, però sense vaques al seu voltant, escolteu també, si voleu, la cançó original de John Denver...