dimarts, 31 de gener del 2023

Quim Pou, un pare de Natzaret


Em dic Roger Casero Gumbau i sóc fill de Natzaret, de l'escola Natzaret. En Quim, en Quim Pou Sunyer, va ser un dels pares d'aquesta escola bressol, pare no només per portar-hi la mainada, pare també per ser un dels impulsors d'un projecte d'escola autogestionada que tenia en el valor de l'educació una potent i compromesa eina d'inclusió al cor de la seva activitat.

Permeteu-me que us llegeixi alguns fragments del llibre “Memòria de Just” que l'amic Jaume Guillamet va escriure a mode de biografia del meu pare, Just Manuel Casero i Madrid. Fragments que parlen, a partir del testimoni de la Mercè Rovira, sobre les vicissituds d'aquella escola:

“Darrere mateix de la catedral, tocant la muralla exterior, hi havia la guarderia Natzaret. Mercè Rovira era una de les mestres i coneixia en Just del seminari, on havia estat company del seu germà Josep i del seu marit Joaquim Pou. Recorda els seminaristes vestits amb sotana i faixa vermella pels carrers de Girona...

(...) Mercè Rovira va anar un dia al carrer de les Ballesteries a demanar a en Just i la Maria Mercè que portessin en Bernat a la guarderia Natzaret i ajudessin a tirar endavant una associació de pares. Era la tardor de 1973. (...) Les monges que la duien havien de marxar a Barcelona per atendre una residència de mares solteres i les mestres volien trobar la manera de seguir. Hi anaven nens de famílies immigrades de Torre Gironella, Alfons XII o Sant Daniel, a més d'algunes famílies del barri de la catedral. Les monges van ajudar a fer la transició d'un any amb l'associació de pares promoguda pels Pou (en Quim i la Mercè), els Casero (en Just i la Maria Mercè) i els Franscisco (en Quico i la Mita).

(...) Era una idea agosarada: els pares de suburbi i els pares de ciutat constituïren una associació, de manera que els fills dels primers tinguessin l'escola gratuïta i els altres paguessin doble quota. Sense cap ajut, organitzaren camps de treball els dissabtes al matí, amb tothom picant i fent de paleta per ampliar l'espai...
(...) La guarderia Natzaret va formar part de l'Assemblea de Catalunya, representada per Joaquim Pou...

Mercè, algun dia algú hauria d'escriure la història de l'escola Natzaret, una escola que promovia l'equitat educativa i lluitava contra la segregació escolar quan possiblement aquestes dues paraules encara no es feien servir com avui; algun dia aquesta escola, i totes les persones que la vau impulsar, mereixeríeu un reconeixement públic. Jo sempre dic amb orgull, com tants d'altres que avui sou aquí, que sóc fill de l'escola Natzaret.

L'escola finalment es va tancar, ara tampoc entrarem en detalls, però aquella experiència compartida va forjar una intensa amistat entre les tres famílies; aquesta amistat va marcar profundament la meva infància, entenc que també la d'en Quim (petit), la Marta, la Gemma, l'Adriana, l'Eugènia i en Bernat, durant molts anys, tots nosaltres, companys d'aventures a Sant Gregori, a Sant Dalmai, a Llançà...

En Quico, la Mita, en Quim i la Mercè són, sou per mi, com una segona família i mai trobaré prou paraules per agrair-vos tot el que heu fet per la meva, especialment quan (demà farà 42 anys) en Just va morir. Vosaltres éreu allà, a l'antic Hospital Santa Caterina el 31 de desembre de 1980, celebrant el darrer cap d'any d'en Just, ja irremeiablement malalt, i vosaltres no hi heu deixat de ser mai, fent costat a la mare, a en Bernat i a mi.

Gràcies Quico i Mita, gràcies Mercè; i gràcies Quim per tot i per ser un dels pares de Natzaret, un projecte valent que, tot i la seva curta vida, va donar abundants i fructífers fruits


Escrit llegit en el comiat d'en Quim Pou Sunyer, el 30 de gener de 2023 a Girona.

dilluns, 30 de gener del 2023

Marie Kondo (també) deserta


Anys després de llegir el llibre "La màgia de l'ordre" el meu armari segueix tenint traces prou reconeixibles del mètode que Marie Kondo explicava en el seu cèlebre llibre.

És cert que no vaig aplicar el seu mètode de forma estricte però sí que deso al calaix pantalons i samarretes en forma cilíndrica i procuro desprendre'm de la roba que, definitivament, ja no faig servir.

Reconec que amb la roba em costa menys despendre'm del lligam emocional que d'altres pertinences, com els llibres, i que el seu llibre em va motivar i ajudar a treure de l'armari peces que amb prou feines amb posava...

No sé si des d'aleshores, des que el meu armari és més "Marie Kondo", sóc més feliç; o en tot cas no podria assegurar que, en cas de ser-ho, la felicitat és causa directa de l'ordre del meu armari.

Potser l'ordre no em fa més feliç però la seva manca, en algunes ocasions i circumstàncies, m'inquieta, m'atabala i fins i tot en ocasions m'enfada. Part del secret de la convivència passa per aprendre a tolerar (naturalment fins a un punt) el desordre dels altres, així com els altres han d'aprendre a tolerar el meu ordre.

Perquè l'ordre és important però no és el més important, i a aquesta conclusió hi ha arribat la mateixa Marie Kondo, que en una entrevista en la promoció del seu darrer llibre ("El mètode Kurashi: com organitzar el teu espai per crear el teu estil de vida ideal") ha dit "ara m'adono que el que és important per mi és gaudir de passar temps amb els meus fills a casa", reconeixent que a casa seva a vegades l'ordre brilla per la seva absència: "casa meva està desordenada, però la manera com estic passant el meu temps és la manera correcta per a mi en aquest moment, en aquesta etapa de la meva vida."

Si amb Marie Kondo vam aprendre a ser feliços amb la màgia de l'ordre necessitem aprendre que la felicitat també rau en acceptar el desordre dels altres, per més que no arribem a un consens en com hem d'ordenar els plats dins el rentaplats...

dissabte, 28 de gener del 2023

Days Like This. Minuts Musicals històrics.


El 30 de novembre de 1995 el president dels Estats Units, Bill Clinton, va visitar Belfast. Clinton havia marcat a la seva agenda internacional la mediació dels Estats Units en el procés de pau d'Irlanda del Nord.

A finals d'agost de 1994 l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) va decretar un alto el foc, permetent obrir un procés de pau que es va culminar quasi vuit anys després, a la primavera de 1998, amb la signatura de l'Acord de Divendres Sant.

A finals de novembre de 1995 Bill Clinton va fer un viatge institucional a la República d'Irlanda i a l'Úlster i el 30 de novembre la visitar Belfast. En motiu d'aquesta visita el músic irlandès Van Morrison (anomenat "el lleó de Belfast") va interpretar la cançó "Days Like This", publicada aquell mateix any i esdevinguda himne oficial del moviment pacifista d'Irlanda del Nord, en el concert de cloenda de la visita de Clinton a Belfast.

Bill Clinton, admirador de Van Morrison i saxofonista amateur, va voler tocar amb el llegendari músic, però per motius de seguretat li van desaconsellar; sí que va adreçar, després del concert, unes paraules a l'entusiasta públic que omplia la plaça de davant l'Ajuntament de Belfast.



divendres, 27 de gener del 2023

Nou coma noranta-u, la xifra de la setmana


9,91% és la taxa d'atur amb la que Catalunya hem tancat el 2022. La xifra és, com tantes altres (sinó totes), positiva o negativa en funció de en quina altra la comparem, però sense caure en l'eufòria podem valorar-la prou positivament, vist l'històric d'aquests darrers anys: la de 2022 és la taxa d'atur més baixa des de 2007.

És clar que encara estem lluny de la xifra de l'atur estructural (entre un 2 i un 4%), i més enllà d'aquesta distància també està per veure si la millora de la taxa d'atur té algun impacte positiu en la precarietat laboral i pobresa.

Cal seguir remant, generant ocupació i, a ser possible, de qualitat; caldrà veure també si la reforma laboral també impacta en positiu sobre la precarietat laboral, o simplement si la perpetua... 

Que els rics cada vegada siguin més rics, i els pobres siguin més pobres no és un bon indicador d'igualtat i equitat, malgrat el 9,91% d'atur.

dijous, 26 de gener del 2023

Que l'embut no vessi


Em sembla que a casa sóc l'únic que fa servir l'embut. La Sira, més hàbil, quan aboca un líquid d'un recipient a un altre ho fa amb més destresa i precisió; jo, que sóc més maldestre, prefereixo fer servir l'embut per minimitzar els riscos d'acabar vessant el líquid...

Aquests dies, a la feina, pensava en un embut; quan aboquem un líquid dins d'un embut és fàcil que es vagi omplint, ja que n'entra més quantitat que no que en surt, pel que hem d'anar dosificant la intensitat amb la que aboquem el líquid; d'altra manera, si no parem d'abocar, el líquid acaba sobrepassant l'embut i vessa pels costats...

Amb les tasques a vegades passa el mateix; anem omplint l'embut de tasques a fer i generalment n'entren més que en surten, pel que l'embut es va omplint i omplint, a risc que vessi. És per això que a vegades necessitem dies sense reunions, sense massa interrupcions i, sobretot, sense que entrin noves tasques a l'embut, que abans és prioritari buidar-lo.

Ja sabem que és una qüestió de gestió del temps i de l'agenda, de prioritzar tasques i d'organitzar-se també en funció dels bioritmes... Però a vegades inevitablement, si no aturem o minimitzem les tasques que entren a l'embut, aquestes s'acaben vessant irremeiablement.

En algunes ocasions a banda de l'embut a casa també faig servir un colador, sobretot quan vols quedar-se només amb la part líquida de la substància, i separar-la de la més sòlida. Aquest filtre, el colador, també és molt útil a nivell laboral, precisament perquè part de la priorització passa per filtrar tasques per separar les que no són urgents i tenen menys utilitat, que a vegades a l'embut hi entra de tot!

Aquests dies he tingut la impressió que el meu embut ha arribat al seu límit, que ha estat a punt de vessar però em sembla que avui, colador en mà, podré fer que baixi. L'embut és un gran invent i, en clau laboral, una bona eina, a risc naturalment que alguna vegada, inevitablement, fem un mullader!

dimecres, 25 de gener del 2023

Que nevi? No, gràcies!


La meva impressió és que la il·lusió per la neu, perquè nevi on no és habitual, és inversament proporcional a l'edat: com més gran menys il·lusió i viceversa.

Recordo algunes nevades de la meva infància, eren sinònim de festa i d'alegria; festa d'escola naturalment, i d'alegria per sortir al carrer i jugar amb la neu llençant-nos boles i buscant pendents per tirant-nos-hi amb plàstics.

De gran, per mi, amb la neu gairebé tot són mals de cap: malabars logístics recollir i quedar-nos la mainada, talls de llum, fred arreu, feina que has de deixar de fer i s'acumula... Sí, excepte la imatge de l'enfarinada, més o menys intensa, més o menys bucòlica, per mi la resta d'una nevada només són inconvenients. Si la neu ja m'agrada poc allà on és natural, a muntanya, imagineu-vos davant la porta de casa!

Ahir a Girona ciutat no va nevar i jo que ho vaig agrair. Em sap greu si us feia il·lusió, si esperàveu l'estampa de la ciutat amb el mantell blanc, però amb la neu em sento com El Grinch amb el Nadal...

Que nevi? No, gràcies!

dimarts, 24 de gener del 2023

Dani Alves


Tothom sembla normal fins que deixa de ser-ho, o de semblar-ho. Ja són tot un clàssic les declaracions de veïns circumstancials de delinqüents (o presumptes delinqüents) que asseguren que "era una persona normal" a la televisió de torn mentre paeixen amb certa incredulitat el que aquella persona no mostrava a l'ascensor o al replà de l'escala...

Les declaracions de Xavi Hernàndez, entrenador del Barça, a la prèvia del partit contra el Getafe sobre la detenció del futbolista Dani Alves (acusat de violació i en presó preventiva sense fiança) no van ser les més afortunades, com ell mateix va reconèixer l'endemà, després del partit, però en el fons s'assemblaven força a les que fan els veïns i veïnes que descobreixen amb qui han estat convivint.

Potser el que va sorprendre de Xavi és que ell, a diferència de la majoria de mortals, té un equip de premsa i comunicació al darrera i resulta estrany que no es preparés la resposta a una pregunta més que previsible, ja que el cas Dani Alves ja feia hores que havia esclatat.

En la compareixença després del partit Xavi va rectificar, es va disculpar i va donar suport a la víctima. No sé si va demostrar ser savi, sí que és humà...

Perquè sí, Xavi es va equivocar, però no ens equivoquem nosaltres, que el delicte l'ha comès, presumptament, Dani Alves. I és sobre ell, sobre les seves erràtiques declaracions i sobre els seus actes que hem de centrar l'atenció.

No sé si algun dia Xavi va dir, sobre Dani Alves, que allò de gran futbolista i millor persona... Ara molts que l'hem admirat com a jugador podem afegir Dani Alves al club dels grans futbolistes (esportistes si voleu, i músics, i directors i productors de cinema, etc.) i pitjors persones.

dilluns, 23 de gener del 2023

Pels pèls!


O tot o res, així, sense terme mig.
La campanya de micro mecenatge "Dones Pont. Relats de resiliència" a Verkami finalitzava la matinada de dissabte i el divendres a la tarda encara restaven 683€ per assolir l'objectiu, 3.258€.

O s'ingressaven en qüestió d'hores aquests diners, o els 2.575€ que fins aleshores s'havien recaptat, gràcies a una pluja fina i constant de donacions, simplement i tristament es perdrien.

Dies enrere l'AV del Pont Major i l'AMPA Xifra vam acordar fer les aportacions previstes per a entitats, 300€ cadascuna, però calia fer l'ingrés i vam quedar per fer-lo el divendres a la tarda, just després de la reunió de la comissió del Carnaval del Pont Major.

I allà ens teníeu, al president de l'AV i a mi barallant-nos amb el mòbil, les aplicacions de les entitats bancàries i el web de Verkami... Finalment, a les set tocades de la tarda, vam poder fer les donacions i aleshores només restaven 83€ per cobrir, però poques hores per fer-ho...

Una darrera crida al grup de WhatsApp del barri (Som del Pont) va fer efecte i a quarts d'onze de la nit el projecte va assolir i superar l'objectiu, fet que confirmava que totes les 84 micro donacions fetes es faran efectives i, sobretot, que el projecte "Dones Pont. Relats de resiliència" segueix endavant.

Ara "Dones Pont. Relats de resiliència" ja no és només el projecte de les cinc dones protagonistes i de les dones creadores i artistes que hi ha al darrere; ara és un projecte compartit per més de vuitanta donants, un projecte que ha permès a persones i entitats del barri, també de Girona i segurament d'altres municipis, implicar-s'hi i sentir-se'l seu, sentir-nos-el nostre. Aquesta és la força del micro mecenatge.

L'objectiu es va assolir pels pèls, hores abans de tancar-se el termini per a fer donacions; el veritable èxit és que aquest projecte audiovisual, comunitari i educatiu, amb un potent missatge de resiliència, segueixi avançant.

dissabte, 21 de gener del 2023

Rèquiem de Mozart - Lacrimosa. Minuts Musicals històrics.


El 14 de febrer de 1791 va morir la jove esposa del compte Franz von Walsegg, Anna, a l'edat de vint anys. Aquesta aparent mort intranscendent sembla que va ser la causa d'una de les darreres peces musicals que va composar Mozart.

Aquest aristòcrata austríac, aficionat a la música, va manar a un misteriós emissari encarregar a Mozart un rèquiem. Von Walsegg tenia per costum fer passar músiques d'altres per seves en concerts privats que feia al seu castell. Això del plagi deu ser tan antic com antiga és la música.

L'emissari, sense revelar qui era ni el nom de qui l'enviava, va fer un primer pagament per avançat a Mozart per l'encàrrec del rèquiem. El cas és que aleshores Mozart va ser cridat a Praga per escriure una òpera, "La clemència de Tito", per celebrar la coronació de Leopold II d'Àustria.

Interpel·lat de nou per aquest misteriós emissari Mozart, ja malalt i obsessionat amb la mort, va interpretar aquesta petició com un missatge del destí i va començar a compondre un rèquiem, la Missa de Rèquiem en re menor, pensant en el seu propi funeral.

Això, escriure la música del propi funeral, m'ha fet pensar en el "Somni IX" de Guerau de Liost, el "Del prematur sepeli de Guerau de Liost", que entre d'altres versos diu:
"Mes, ai! tot d'una ma cabòria trenca
un sotragueig innoble. Al cementiri
em duen per viaranys polsosos.
Adéu, muller sortada i contristada!
Adéu, amics, que ara us fingiu solemnes!
Adéu, Montseny! La caritat em fessis
d'oferir-me un sojorn per la meva ànima..."
Mozart va morir abans de culminar el seu rèquiem, que va finalitzar el seu deixeble Franz Xaver Süssmayr. Sembla ser que el 10 de desembre de 1791, en la cerimònia del seu enterrament, es van interpretar alguns fragments del Rèquiem de Mozart, que com a obra completa es va estrenar el 2 de gener de 1793

També es va interpretar el 14 de desembre de 1793 en una missa en record d'Anna, ja jove difunta esposa del compte Franz von Walsegg, sota la direcció del propi compte. Al final va tenir el rèquiem que va pagar...

divendres, 20 de gener del 2023

Catorze coma nou milions, la xifra de la setmana


Els inicis d'any solen anar acompanyats d'un bany (o pluja, la qüestió és mullar-nos!) de xifres de balanç de l'any anterior i aquesta setmana el govern de la Generalitat ha fet públiques, a des de l'estand de Fitur a Madrid, les del balanç de l'any turístic 2022.

En el cas del turisme el bany és abundant (o la pluja torrencial), concretament de catorze coma nou milions de turistes internacionals, és a dir, quasi 15 milions de turistes. Tot i que la xifra és elevada i important encara és lluny dels 19,3 milions turistes internacionals del 2019, el rècord històric.

És indiscutible l'impacte econòmic del turisme internacional, amb una despesa acumulada de més de setze coma sis milions d'euros amb una despesa mitjana de 1.112 euros per persona.

Sense negar la importància del turisme com a motor econòmic em pregunto, inundat per totes aquestes xifres, si sempre n'hem de voler més. Entenc que ja no es tracta que necessàriament en vinguin més, sinó que els que vinguin gastin més, facin més despesa, però així i tot em pregunto si, per despesa que facin, podem calcular un topall, per al país en general i les destinacions en particular, que ens permeti absorbir tal quantitat de persones (amb tot el que representen) sense perjudicar en excés la vida i el dia a dia dels que hi vivim tot l'any.

No tinc clar, des de la més absoluta ignorància sobre el tema, que haguem d'aspirar a un nou sostre, als vint milions de turistes internacionals. Hi penso i no puc evitar la sensació de veure un entrecot d'aquells descomunals i calcular de quina manera tota aquella massa de carn s'encabirà a l'estómac. L'empatx és inevitable, també amb el turisme.

dijous, 19 de gener del 2023

Rasurat


Temps era temps dur barba, una barba generosa i frondosa i no perfilada i fina, era a banda d'un motiu estètic un motiu ideològic. Aquelles icòniques barbes eren, a la cara d'algunes persones, tota una declaració de principis.

La barba, d'un temps ençà, torna estar de moda i només cal veure com s'han revaloritzat i multiplicat les barberies clàssiques; també com han crescut els metres lineals comercials dedicats a mantenir a ratlla la pilositat masculina: màquines d'afaitar, talladores de pèl... Serà que el pèl ja no és indicador d'alegria?

La barba, més que tapar la cara la modela, li dóna forma; els barbers són com una mena d'escultors que, deixant més pel aquí i menys allà, defineixen perfils i accentuen o atenuen les línies de la cara. A vegades penso que algun dia m'hauria de posar en mans d'un barber perquè esculpeixi la barba que més li escau a la meva cara.

És clar que la barba, com la resta de pèl del nostre cos, també parla de nosaltres i és curiós com la podem interpretar de diferent manera: a mi la meva barba, prematurament canosa (pel meu gust), em diu que em faig gran i jo darrerament l'emmudeixo, que encara no m'hi veig mostrant tant de pèl blanc; per d'altres una barba blanca és senyal (no garantia) de maduresa...

La barba mostra i, alhora, la barba amaga: barba o papada?, vaig sentir dir l'altre dia a un home amb barba, que no barbut...

Aquesta setmana és la dels barbuts i a banda d'anunciar-nos la fred a mi em fan reflexionar sobre com vull veure'm la cara davant el mirall i de moment ho tinc clar: sense barba. Potser per això no paro de veure anuncis, a les xarxes socials, de màquines d'afaitar (d'afaitar tot el cos, de cap a peus!), d'aquelles que et deixen ben rasurat!

dimecres, 18 de gener del 2023

"Perreo"


"Preferiria no fer-ho", canten Els Amics de les Arts i jo m'ho aplico en moltes coses a la vida, també al "perreo". Afortunadament la moda aquesta de ballar així m'ha agafat gran, tot i que de jove tampoc vaig ballar, al seu dia, la Lambada...

Preferiria no fer-ho i, potser per això, preferiria sobretot que no ho fessin les meves filles (tot i que naturalment és cosa i decisió seva, no meva) i, en cas que ho facin, preferiria no saber-ho, no voler-ho saber. És clar que coses pitjors es poden fer a la vida, però aquest ball, estèticament (i per mi profundament) masclista, transmet una visió poc edificant de la vida en general, i de la igualtat en particular, per més que sigui, precisament, un element i argument d'apoderament de la dona.

És evident que el debat és complex i accepta molts matisos, però les imatges d'adolescents menors de setze anys "perreando" a plaer en una discoteca ens esclata a tota una generació, generant-nos (si més no a mi) més preocupació que escàndol.

Reconec que no puc evitar abstreure'm del significat que jo atribueixo al "perreo" (dominació d'ell, submissió d'ella), un significat alimentat per la meva edat, la meva educació i la meva cultura i que entenc que pot tenir un significat diferent per persones d'altres edats, altres educacions i altres cultures.

Possiblement el significat clau és el que l'hi donen els nois i les noies que ballen així, significat que pot ser diferent el d'ells (també entre ells) i el d'elles (també entre elles). Potser només reprodueixin una coreografia, com qualsevol altre ball, però tampoc podem ser tan innocents per quedar-nos només aquí...

Preferiria no fer-ho, que jo ballant tinc dos peus esquerres, però potser sí, hauria de preferir saber-ho, que aquesta és la manera que se'n parli, que ens discutim si cal, que confrontem posicions i significats, que no fem com si no passés res... A vegades els adults sembla que preferim no veure, mirar cap a un altre costat...

dimarts, 17 de gener del 2023

El primer de Xavi


Gairebé dos anys després del darrer, la Copa del Rei 2020-21, el Barça finalment ha guanyat un títol, la Supercopa d'Espanya, el primer de Xavi com a entrenador.

Aquella Copa del Rei, com ara aquesta Supercopa, en algun moment va semblar que podria ser un punt d'inflexió i no va ser així, va ser un miratge, una títol isolat, el darrer de Messi amb el Barça (l'únic de Koeman com a entrenador blaugrana) , guanyat gairebé dos anys després de l'anterior, la lliga 2018-2019.

Aquesta Supercopa d'Espanya serà un punt d'inflexió si el Barça segueix competint amb possibilitats de guanyar la lliga, i sobretot si, quatre anys després, és capaç de guanyar-la, de guanyar-li al Real Madrid. Lluitar i guanyar la lliga és, essencialment, el que determinarà la nota d'aquesta temporada, que es podria completar amb dos altres títols: la Copa del Rei i l'Europa League.

Així doncs, aquesta Supercopa no és tant un punt d'inflexió com un estímul, un revulsiu per tal que l'equip que Xavi està construint segueixi creixent i, especialment, creixin i madurin a nivell futbolístic els joves talents d'aquesta plantilla.

Potser la Supercopa d'Espanya no és un gran títol  un dels més cobejats, però si el Barça l'hagués perdut ara tot serien laments i decepcions (una més) i la sensació seria que per més que l'equip a vegades brilli, no acaba d'aixecar el cap...

Així doncs aquest títol, guanyat a més fent un molt bon partit contra el màxim rival, té el valor d'esperonar la plantilla i cal sumar-hi també el valor d'encetar el palmarès de Xavi com a entrenador del Barça.

L'esperança és que sigui el primer de molts...

dilluns, 16 de gener del 2023

Fred


Amb setmanes de retard ja sentim l'hivern a flor de pell; potser hi érem de fa setmanes però no ho semblava, no el notàvem.

Jo el vaig notar especialment el divendres al matí en el curt trajecte entre on vaig aparcar el cotxe i l'oficina. Era aquella fred que se't posa a dins, que et posseeix, una fred seca.

No era a primera hora, més aviat era a mig matí i jo, confiat, havia marxat de casa sense gorra. Notava com la fred pressionava el meu cap, com si volgués entrar i a fe que hi entrava. Vaig lamentar no agafar una de les gorres que tinc, potser aquella reversible grisa per un costat, negra per l'altre...

Desemparat del cap vaig fer com quan plou i no tenim paraigües i vaig anar a comprar una gorra en una botiga de roba que hi ha prop de l'oficina. La fred guanyava un a zero, m'havia agafat desprevingut, i es tractava de defensar-me, de respondre a l'atac.

La dependenta, cobrant-me la gorra que vaig comprar (me l'enduc posat!) va sentenciar: definitivament ha arribat l'hivern. Aleshores ens vam lamentar que l'hivern el notarem, a banda del cos, sobretot a la butxaca quan ens arribin les factures de gas i electricitat.

La setmana passada vaig sentir l'hivern i, diuen les previsions meteorològiques, que aquesta setmana l'hivern serà especialment gèlid! Almenys ara no m'agafarà desprevingut ni sense gorra!

dissabte, 14 de gener del 2023

BZRP Music Sessions #53. Minuts Musicals històrics.


El 7 de maig de 2010 la cantant colombiana Shakira va publicar la cançó "Waka Waka (Esto es África)". La cançó va esdevenir la cançó oficial del Mundial de Futbol de 2010 que es va jugar a Sud-àfrica.

L'11 de juliol de 2010 el futbolista català Gerard Piqué va guanyar amb la selecció espanyola el Mundial de Futbol. La Copa del Món no va ser l'única alegria de Piqué d'aquell Mundial: mesos més tard, ja a l'any 2011, Gerard Piqué i Shakira van fer pública la seva relació.

Dos fills i onze anys després, aquest passat 2022, aquesta parella mediàtica es va trencar i aquesta setmana, el 12 de gener de 2023, Shakira (juntament amb el productor musical Bizarrap) ha trencat, amb 64 milions de reproduccions, el rècord de reproduccions a YouTube en 24 hores.

No sé si aquesta cançó tindrà pàgina pròpia a la història de la música (tot sembla indicar que sí) però el que ja és, a banda d'actualitat, és històrica per l'impacte que ha tingut.

Aquesta 53a sessió musical tanca (?) el tríptic musical amb el que Shakira ha anat despullant i estripant la seva separació, després de "Te felicito" i de "Monotonía".

Aquesta cançó ens ha recordat que el despit és una de les grans fonts d'inspiració musical, com ja vam veure fa uns anys amb els Minuts Musicals de desamor... A diferència de moltes altres cançons en aquesta, per més que no vulguem, tothom en coneixem el context i sabem a qui van dirigits els dards que Shakira llança udolant, vull dir cantant!





divendres, 13 de gener del 2023

Mil cent cinquanta-vuit, la xifra de la setmana


Mil cent cinquanta-vuit contractes o, com definim nosaltres, mil cent cinquanta-vuit insercions laborals; aquesta és la xifra que resumeix i condensa l'activitat de l'any 2022 de les 12 entitats del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa".

No és l'única xifra però sí la que històricament més destaquem; altres xifres que també expliquen el 2022 són les 2.419 persones ateses o les 650 empreses que han generat aquestes mil cent cinquanta-vuit insercions laborals.

Cada inserció laboral és com un petit miracle, ja que rere cadascuna d'elles hi ha feina fosca que no sempre es veu ni valora prou: tutories d'orientació amb les persones que atenem, contactes i reunions amb empreses , preparació, presentació i defensa de les candidatures en processos de selecció, seguiment post inserció...

És clar que nosaltres no volem brillar, ja ens va bé restar a la penombra, a la rerebotiga; preferim que brilli el nostre treball i, sobretot, que brillin per persones que, també gràcies al nostre treball, s'insereixen.

Mil cent cinquanta-vuit insercions al 2022, just les mateixes que l'any 2021. Realment és molta casualitat repetir resultat, però el sorprenent és que això ja ens va passar els anys 2016 i 2017 quan vam tancar ambdós anys amb 998 insercions. Les xifres, els números, a la seva manera també són capriciosos...

De cares al 2023 d'entrada ja signaria repetir la xifra: mil cent cinquanta-vuit insercions laborals. Però sobretot el que signaria és que aquestes insercions fossin cada vegada en major percentatge de més qualitat, que permetin a les persones inserides viure amb la dignitat que tothom mereix. Perquè sí, rere cada inserció hi ha persones, persones i les seves circumstàncies, persones amb els seus projectes vitals.

dijous, 12 de gener del 2023

Dones Pont


La definició del diccionari de la paraula pont és rica i diversa; va més enllà de la definició primigènia, la que fa referència a les obres publiques: "Obra de fàbrica, estructura metàl·lica, etc., sobre la qual una via de comunicació pot salvar una depressió o un obstacle (riu, barranc, etc.) o creuar una altra via de comunicació situada a nivell inferior."

Aquesta és una paraula que al meu barri tenim molt integrada, fins al punt que ens dóna nom: Pont Major. El major és avui el pont de l'Aigua... D'un anys ençà un altre pont, més modern, també delimita el barri, el pont de l'Aurora.

De la definició m'agraden altres accepcions, com la que fa referència a l'anatomia animal ("Porció de teixit que uneix dues parts d’un òrgan"), la que té a veure amb l'electricitat ("Conjunt d’elements físics que formen un circuit tancat, alimentats elèctricament entre dos nusos diagonalment oposats i que tenen connectat un detector de corrent entre els altres dos, i que és emprat sovint com a circuit de mesura.") o la que té a veure amb l'estratigrafia ("Conjunt de terres que constitueixen un lligam entre dos continents i permeten les migracions d’animals terrestres d’un continent a l’altre").

Aquesta darrera definició és la del pont continental, i al diccionari també hi ha la del pont llevadís, el pont internacional, el pont de neu, el pont del diable...

Al meu barri a banda dels ponts de l'Aigua i de l'Aurora des de fa uns mesos en tenim un altre, de pont, el que han bastit cinc dones a través dels seus relats de vida en un projecte documental que vol esdevenir projecte educatiu.

"Dones Pont. Relats de resiliència" és un projecte que actualment està en recerca de finançament i us animo a descobrir-lo i, tant si sou del barri com si no, a fer-hi una contribució que hi ha aportacions per fer per a totes les butxaques.

Si els ponts uneixen ribes aquest uneix dones diverses per enfortir-les, també per enfortir-nos i créixer col·lectivament, per aprendre a superar obstacles...



dimecres, 11 de gener del 2023

Repicar i anar a la processó


No es pot repicar (o tocar campanes) i anar a la processó, diu la dita, però Esquerra a la seva manera ho farà la setmana vinent a la cimera hispano-francesa de Barcelona.

Bé, aquí el matís és important: el govern Aragonès repicarà, és a dir, participarà en la cimera entre Espanya i França que es farà a Barcelona i Esquerra anirà a la processó, és a dir a la manifestació contra la cimera

Partit i govern són dues coses diferents, prou que ho sabem tot i que a vegades confonem i fusionem ambdues coses; també és cert que aquest govern és monocolor i l'únic color que té és precisament el d'Esquerra.

Es pot repicar i anar a la processó sempre que la mà dreta no sàpiga què fa la mà esquerra o, en aquest cas, com si govern i partit no tinguessin res a veure, quan sembla evident que no és el cas.

L'aposta és arriscada i caldrà veure com gestiona aquest moviment Esquerra; d'entrada haurà de decidir quina cara visible del partit donarà la cara a la manifestació, amb el risc que hagi de parar l'altra galta, o s'hagi d'engaltar una sonora xiulada com ja va patir Carme Forcadell.

Governar té aquestes coses, té aquestes aparents contradiccions i aquestes apostes de jugar a dues bandes no sempre són reeixides. D'entrada semblaria que Esquerra té més a perdre que a guanyar, participant a la manifestació, però deuen haver calculat que pitjor seria no anar-hi, després de desmarcar-se de la manifestació de l'ANC de la Diada.

Veurem com s'ho fa Esquerra la setmana vinent per repicar i anar a la processó alhora, i sortir indemne.

dimarts, 10 de gener del 2023

Assaltar


És com si ens haguessin entrat a robar a casa”. Això és el màxim que la dreta moderada catalana ha arribat a dir quan s'ha vist democràticament despullada del govern, és a dir, del poder. La frase la va pronunciar Marta Ferrusola, la "mare superiora", quan el govern tripartit d'esquerres liderat per Pasqual Maragall es va fer amb el Pati dels Tarongers.

Convé posar en context la frase, dita després de més de dues dècades de ser la dona del president de la Generalitat, i podem entendre que formava part de l'acceptació de la derrota de CiU amb Artur Mas com a cap de cartell... Aquella deuria ser una derrota difícil de pair, de  digestió pesada i si el màxim exabrupte va ser aquest, podem estar contents.

Perquè avui l'extrema dreta no accepta el joc democràtic ni el resultat de les urnes i, com fa dos anys amb l'assalt trumpista al Capitoli, aquests dies l'extrema dreta brasilera, partidaris de Bolsonaro, han fet el mateix amb tres institucions d'allà.

Assaltar el poder si no el guanyes a les urnes, aquesta és la qüestió, i no amb un cop d'estat militar sinó amb una gran mobilització civil. Perquè assaltar és precisament això, escometre, atacar per apoderar-se d'allò que s'assalta.

La democràcia requereix, a banda del joc net i la transparència, l'acceptació del resultat de les urnes per dolorosa que pugui ser la derrota; i és evident que fins arribar a l'acceptació podem passar per la negació i la incredulitat, i que en aquestes fases es puguin escapar frases desafortunades i alhora innocents.

Altra cosa és quan, enquistats en la fase de negació es vulgui assaltar el poder de qualsevol manera; en alguns països aquesta és una formula de canviar governs, a base de cops d'estat: el preocupant és que en democràcies teòricament consolidades aquestes pràctiques es vagin provant i entrenant...

I aquest problema no apareix quan l'extrema dreta guanya el poder a les urnes, sinó quan el perd. Per tant el millor antídot, la millor prevenció  perquè l'extrema dreta no tingui la temptació d'assaltar el poder, és que no el guanyi mai a les urnes, així no el podrà perdre...

dilluns, 9 de gener del 2023

Recomençar


Cada dia surt el sol, és evident, i Els Esquirols seguien cantant dient "i tot recomença..."

Cada dia surt el sol però hi ha dies que el que comença és, aparentment, més transcendent: un any, un curs, un trimestre, un semestre...

El calendari ens ajuda a organitzar-nos la vida i, per més que sigui una invenció humana, un producte de la cultura i la religió, el seguim dia a dia, mes a mes, any rere any passant-ne les fulles i renovant-lo cada mes de gener. El calendari, com un metrònom, marca el ritme de les nostres vides marcant cites, aniversaris, festius, vacances...

Avui hi ha qui comença un trimestre, el segon, hi ha qui comença exàmens, els del primer semestre que finarà quan ho faci aquest mes, hi ha qui reprèn la temporada i hi ha qui estrena any. El calendari és el mateix, no l'agenda...

Avui per moltes persones és un primer dia però, com cantaven Els Esquirols, tot recomença, rarament res comença de bell nou...

dissabte, 7 de gener del 2023

La presó del Rei de França. Minuts Musicals històrics.


El el 25 de febrer de 1525 el Rei de França, Francesc I, va perdre la Batalla de Pàvia (avui Itàlia) en una de les guerres que va enfrontar el rei franc i el seu exèrcit a Carles I de Castella, el Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic...

Pres per l'exèrcit de Carles I de Castella en el seu camí cap a Madrid  el Rei de França va passar per Catalunya i el País Valencià i del seu pas en quedà aquesta cançó popular, cantada per Joan Manuel Serrat a finals dels anys seixanta i publicada al disc "Cançons tradicionals" i instrumentalitzada de forma magistral per la Companyia Elèctrica Dharma a principis dels anys vuitanta i publicada al disc "Catalluna".

Sota el regnat de Francesc I de França es va iniciar la construcció del museu del Louvre i va convèncer Leonardo da Vinci perquè deixés Itàlia i s'instal·lés a França.

A Catalunya, però, el recordem sobretot per aquesta cançó...



divendres, 6 de gener del 2023

Tres, la xifra de la setmana


Tres són els Reis (o Mags, o Savis...) que, segons l'Evangeli de Mateu i segons el Nou Testament, guiats per un estel van portar a Jesús tres regals: or, encens i mirra. L'or com a ofrena de poder, l'encens com a referència divina i la mirra per la seva condició de mortal.

Com tantes altres tradicions la dels Reis d'Orient també ha anat evolucionant i adaptant a cada territori i a casa nostra és tradició el tortell de Reis, el que n'amaga una figura de rei, també una fava, dins la seva pasta per coronar qui trobi la primera, i fer pagar el tortell qui trobi la segona.

Entre tants reis i tantes corones aquest any ha pres certa volada (com a mínim mediàtica) un tortell republicà, que amaga igualment una fava però que en comptes de la figura d'un rei amaga la d'un caganer, i en comptes de la corona una barretina.

La idea és original i divertida, certament, però no sé si arrelarà com a tradició i si, en matèria de tortells, arraconarà reis i corones: es fa estrany un tortell de Reis sense rei, ni corona...

Em semblava que el republicanisme havia acceptat venerar, ni que fos com a excepció i per mantenir-nos fidels a la tradició, els Tres Reis, Melcior, Gaspar i Baltasar, sense haver de renunciar als principis republicans, que celebrar-ne l'arribada, fins i tot escriure'ls-hi la carta i desitjar-los bona ventura, no és (o hauria de ser) motiu de traïdoria.

No sé, a vegades tinc la impressió que en fem un gra massa, que cantar "Visca els Tres Reis..." no ens converteix en monàrquics ni posar-se la corona, cas que trobem la figura del rei entre el massapà del tortell, en fans incondicionals de l'emèrit i de tot el seu seguici.

Són Tres Reis, els d'Orient, els que porten coses a tota la gent...

dijous, 5 de gener del 2023

Cartes als Reis d'Orient


"Estimats Reis d'Orient..."
Així comencen moltes de les cartes que aquests dies grans i petits hem escrit als Tres Reis d'Orient, d'una o altra manera, fidels a la tradició.

Cartes que poden anar d'un simple llistat de regals desitjats, passant per retalls de les joguines dels catàlegs que es demanen, fins a una carta més elaborada i argumentada que pot incloure una valoració crítica de l'any que hem deixat enrere i una declaració d'intencions (se suposa que bones) del que tot just fa uns dies hem encetat.

Les que escrivim als Tres Reis d'Orient deuen ser de les poques, sinó úniques, que fem sobre paper del nostre puny i lletra, deixant de banda per a l'ocasió els teclats d'ordinadors, tauletes i telèfons mòbils, i que posem dins un sobre. Llevat d'aquestes, amb prou feines escrivim cartes, la resta de l'any...

De jove n'havia escrit moltes, de cartes, escrit i, naturalment, enviat. I com totes les que he enviat als Reis d'Orient, a vegades jo també em pregunto què se n'han fet de totes les cartes que he escrit. Curiosament una gran part les tinc a casa, les que al llarg d'aquests quasi trenta anys he escrit a la Sira però, i la resta?

Jo tinc les que he rebut i, com jo amb les meves enviades, de moment ningú me les ha reclamat. De fet deuen ser meves, de la meva propietat, una vegada rebudes...

I els Reis d'Orient, què en fan de les nostres cartes? Compto per descomptat que les llegeixen, ells o algú de la seva comitiva, però després de llegir-les les desen?, les cremen?, les reciclen al contenidor blau?...

És possible que algunes d'aquestes cartes continguin secrets inconfessables, potser secrets innocents propis de la mainada, però entenc que la confidencialitat amb els Reis d'Orient hauria de ser tan o més sagrada que el secret de confessió, i no estic segur que el tractament de les cartes una vegada rebudes en pugui donar una total garantia.

Jo per si de cas darrerament escric les meves cartes de forma més asèptica, fent el llistat de regals desitjats, i ni tan sols l'envio; deixo que el Nadal faci la seva màgia... Fins ara sempre l'ha fet!

dimecres, 4 de gener del 2023

Blockudoku


He començat l'any enganxat a aquest joc, barreja del Tetris i del Sudoku.

Si fa un any ens vam tornar bojos amb el Paraulògic (al que no em vaig enganxar) o amb el Wordle (en aquest sí, hi jugo cada matí), aquest any l'he començat enganxat al Blockudoku!

La meva filla petita, tota una experta, em va deixar jugar una partida al Blockudoku i minuts després ja tenia l'aplicació del joc descarregada al mòbil. I des d'aleshores el resultat és que les estones "mortes" que fins ara dedicava sobretot a tafanejar Twitter, ara les dedico aquest joc.

Em sembla que la meva salut, en general tota i especialment la mental, ho acabarà agraint, veient el pa que s'hi dóna, a Twitter: retrets, insults, més retrets i més insults. És veritat que a Twitter també hi ha coses fantàstiques, i que naturalment el que hi trobem és fruit, algoritme a banda, de qui seguim, però al final quasi sempre que llegeixes alguna conversa, tard o d'hora apareix l'insult, independentment del tema.

Així que aquí em teniu, omplint i fent desaparèixer blocs de caselles, que segur que, com els sudokus tradicionals, com a mínim fan exercitar el magí!

dimarts, 3 de gener del 2023

El 2023, sense propòsits


Què tal el 2023, com van els vostres propòsits?

Jo aquest any no me n'he plantejat, de propòsits, que és la millor manera d'evitar el seu futur incompliment. Perquè si alguna cosa caracteritza els propòsits és que en qüestió de dies, potser setmanes, queden en no res...

Els propòsits de principis d'any, com els de principi de curs, semblen més una declaració d'intencions, fins i tot un desig ("l’acompliment d’un fet que es manifesta en l’esfera conscient de la personalitat i constitueix una de les motivacions fonamentals de la conducta"), que no un compromís.

De fet el propòsit no enganya i la seva definició tampoc: "acció de proposar-se de fer una cosa, allò que hom es proposa." Té més força el compromís, i les persones que, poc o molt, hem viscut l'escoltisme en coneixem la seva importància, amb la promesa que es fa a cada una de les etapes.

Perquè el compromís, com bé assenyala la seva definició, ens obliga: "obligació contreta per una promesa, una paraula donada, un benefici acceptat, etc."

Per tant, si més no sobre el paper i fent cas al diccionari, seria millor que en comptes de propòsits féssim, o prenguéssim, compromisos, tot i que ja sabem que fins i tot aquests, per més que ens obliguin, tampoc es lliuren d'un potencial elevat grau d'incompliment.

Jo aquest curs (més que aquest any) que m'he compromès; un compromís petit però no per això menys important: m'he apuntat en un club de lectura, fet que requereix el compromís (l'obligació) de llegir els llibres (3, ja he dit que era un compromís petit) i, naturalment, d'assistir a les sessions  del club.

De propòsits, per cada dia, en tinc molts; la clau és que alguns d'ells esdevinguin compromisos, que no es quedin només propòsits que tard o d'hora cauen al pou dels desitjos, dels desitjos no realitzats.

dilluns, 2 de gener del 2023

Enfadat


Jo no volia però no ho he pogut evitar, és el que tenen i ens passa amb les emocions, que a vegades simplement s'activen, apareixen a flor de pell. .El Departament d'Educació m'ha fet començar l'any enfadat; enfadat no en general, sinó amb el propi Departament en particular.

No hi comptava ni ho tenia previst, això d'enfadar-me a finals d'any amb Educació en plenes Festes de Nadal, festes de joia, harmonia i felicitat; és evident que la intenció d'Educació tampoc era fer-me enfadar.

La seva intenció, molt lloable, era celebrar el 2022, "Un any d’avenços en educació", i no m'ha fet enfadar per cap dels "avenços" que destaca en el vídeo de poc més d'un minut que acompanya la piulada, m'ha fet enfadar que alhora que presumeix d'avenços en públic, no reconegui, ni que sigui en privat, el mal que, també aquest 2022 (i aquests darrers anys) ha fet a la comunitat educativa.

I em cou especialment el mal que, des de fa com a mínim quatre anys, ens està fent a la comunitat educativa de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona. Va ser veure la piulada i indignar-me de cop; va ser veure escrit "2022. Un any d’avenços en educació" i piular, impulsivament (ho reconec) "Avenços? Un any, bé, de fet quatre, deixant morir de forma agònica l'ESO a l'Institut Xifra de Girona. Des de l'AMPA Xifra ja quasi ni tenim esma per queixar-nos..."

En fi, avui no m'hi esplaiaré més, ja en parlaré un altre dia, d'aquests quatre anys d'agonia de l'ESO al Xifra... I també caldrà parlar del 2023, un any en el que, ja us avanço, no tot seran bones notícies per al Xifra...

En fi, ho deixo aquí per no encendre'm més, que tot just som a 2 de gener i, com hem dit des de l'AMPA Xifra, i malgrat tot (llegeixi's si voleu malgrat Educació), Bon 2023!