dilluns, 31 de març del 2008

Petita història d'una gran crema catalana

Després de fer la foto hi hauria sucat el dit índex; me'l portaria, regalimant, a la boca i el xuclaria amb delit, empassant-me la crema gola avall. Una gota em lliscaria per la comissura dels llavis, endinsant-se a la meva curta barba... Repetiria, segurament, aquesta operació un parell o tres de vegades més...

Però no ho vaig fer, ni una, ni dos, ni tres vegades; em vaig limitar a fer la foto. Sóc educat i a casa dels altres no em prenc les llibertats que em puc prendre a casa... No vaig fer-ho ni tan sols després, quan l'Elsa, primer, i l'Eduard, el cuiner, després, em van dir quin era el propòsit d'aquella mostra de crema catalana.

Per la quantitat de líquid que hi havia al vol, poc més que el cul, quedava clar que no esperaven gent a sopar o a dinar l'endemà i, si n'esperaven, no es serviria, aquella crema, a les postres.

Però l'Eduard, cuiner, no fa mai res endebades... Al costat dels fogons de la seva nova casa, a Sant Daniel, hi havia una recepta picada a màquina, o potser fotocopiada, que aquest diumenge, llegint l'article de Pau Arenòs a El Perdiódico, "L'espectacle gastronòmic més gran (II)" he sabut que era d'Ignasi Domènech.

La va tastar entre d'altres, en una versió del dia multiplicada per mil, Pasqual Maragall, mereixedor guanyador del Premi Català de l'Any 2007. El seu discurs, per cert, prescindint dels papers i pronunciat a raig (bé, més que discurs, les seves paraules), molt emotiu, certament, però també amb un alt nivell de compromís de treball i lluita, des de Barcelona i Catalunya, contra l'alzheimer, com ho recull també El Periódico. Sento un gran respecte i admiració per Maragall. Tampoc oblido que ell va ser un dels qui va presentar, a Barcelona l'any 1999, el llibre Memòria de Just de Jaume Guillamet.

I tornant a la crema catalana, si en Ferran és un gran artista, que ho és, l'Eduard és, sens dubte, un gran artesà...

Però jo encara em mossego els dits per no haver-los sucat en aquest cul de crema catalana d'aquest vol... és que feia tan bona pinta!.

diumenge, 30 de març del 2008

Francisca Torroella Teixidor. En memòria.

Aquest passat divendres la Francisca Torroella Teixidor va expel·lir el seu darrer alè, després de més de 102 anys de vida. Va néixer el 10 de desembre de 1905. Una llarga vida, certament, en el temps en què la nostra societat ha viscut acceleradament molts canvis... Una vida de 102 anys però un valor de vida, de records, de coneixements, molt superiors, doncs en la memòria de la Franscisca, com en la de tanta altra gent gran, hi ha el pòsit de records de desenes d'anys més, dels seus antecessors... Els nostres records, actualment, caduquen més aviat...

No ha estat, aquests darrers temps, l'única dona centenària de Sarrià de Ter, però sí que ha estat, des de feia una anys, la dona més gran del poble. Així rebia, successivament els darrers anys, el seu particular homenatge en la festa de la vellesa de Sarrià de Ter, l'Homenatge a la Vellesa, celebrats sempre el primer diumenge de juny des de fa 37 anys. Va ser precisament la de l'any passat, el 2007, el primer homenatge a la vellesa al qual la Francisca no va poder assistir...

Del darrer homenatge a la vellesa en vaig escriure la crònica, com era habitual els darrers anys, en tant que regidor de la Gent Gran, per la revista Parlem de Sarrià. Reprodueixo un fragment de l'article "XXXV Homenatge Vellesa Sarrià de Ter. La vellesa, el crepuscle de la vida" publicat al número 61 del Parlem de Sarrià. Serveixi aquest escrit d'homenatge a la Francisca. Descansi en Pau.

"Homenatjar la gent gran és reconèixer la vellesa com una etapa vital en la vida de les persones; la vellesa no és cap sala d´espera, és una etapa per fruir, fins allà on permeti la salut mental i física, plenament de la vida: el lleure, l´esport, els viatges, el coneixement, la sexualitat, la lectura, l´aprenentatge, el testimoniatge... a la vellesa, com en la infantesa, en l´adolescència i en la maduresa, si ens ho proposem tot està per fer i tot pot ser possible. És per aquest motiu que és tan important i necessari que les administracions, totes i cadascuna d´elles, potenciïn polítiques actives per la gent gran, posant a la seva disposició serveis i recursos econòmics no només per atendre a les seves necessitats bàsiques (econòmiques, de dependència...) sinó també a les necessitats secundàries o superiors (la cultura, l´aprenentatge, el lleure...), en definitiva per reforçar i potenciar la qualitat de vida de les persones, totes les persones, al crepuscle de les nostres vides."

divendres, 28 de març del 2008

Bono: with or without you

T'he escoltat alguna vegada i t'he trobat convincent, t'he sentit proper; t'he escoltat alguna vegada i no t'he trobat, m'he sentit allunyat, molt allunyat de tu.

El socialisme espanyol és tan divers i plural com ho és, també, el català, com plural és l'Estat i plural és el meu País, Catalunya. Segurament alguns dels meus pensaments, algunes de les meves opinions et feririen, com m'han ferit a mi algunes de les teves manifestacions. Però malgrat tot, i a vegades amb desesperació, coexistim en el socialisme. Un partit amb tants accents com els que conviuen a l'Estat, no sempre amb bon veïnatge...

Possiblement seràs el President del Congrés de Diputats, malgrat no series la meva opció predilecta. És un càrrec més institucional que polític: aquest és el secret, diuen alguns, o la trampa, pensen els altres... Si acabes presidint el Congrés m'agradaria que seguissis l'estela del company Manuel Marín, tot i sabent que naturalment tu no pots deixar de ser tu, com qualsevol altra persona. Jo tampoc renunciaria a ser jo mateix...

Amb o sense tu, José Bono, com si entre tots desfulléssim els pètals d'una margarita... però potser aquesta (el fet que siguis o no President del Congrés) no és realment la qüestió de fons, la qüestió més rellevant d'aquests dies... Però seguirem insistint: amb o sense tu...

-------------------------

pd: With or without you - U2

dijous, 27 de març del 2008

La casa gran realment és petita

Ho reconec, aquest post l'escric amb cert retard...

Després de les eleccions del passat 9 de març, si no m'equivoco el dia 18, Artur Mas va fer una crida amb aires salomònics, però d'escassos efectes, en unes declaracions que recollia el diari El Punt, entre d'altres mitjans: "Catalanistes, uniu-vos. Cal unir-se sota un projecte de país contra el PSC."

De fet la seva casa gran no ha estat ni més casa ni més gran, ja que si bé en un principi ell hi va convidar a quasi tothom (llegeixi's partits polítics), la casa gran segueix essent més una entelèquia que no pas un projecte sòlid de país.

Després de les eleccions generals, potser vistos els resultats, Mas situa el PSC fora de la seva casa gran; de fet el PSC no hi ha volgut entrar, en aquesta casa, pel què si no hi ha entrat, tampoc en pot sortir ara...

Entenc que tots els partits tenen (o han tingut, i tindran) els seus elements de complexitat interna, també el PSC, del qual formo part. Si Mas no és capaç d'unir-se, en una gran casa que seria un gran partit, en un sol partit amb Unió (voluntat explícitament expresada en el seu moment, rebutjada per Unió), com vol que els altres ens unim i sumem al seu projecte?.

La casa gran realment és petita i poc a poc anem descobrint que darrera una aparent imponent façana no hi ha res més que el decorat d'un nou (?) sainet...

dimecres, 26 de març del 2008

L'illa dels 5 fars

Dissabte Sant a primera hora de la tarda. L'Abril fa una estona que dorm. L'Abril aquesta vegada, a diferència de l'estiu, dorm en un llit gran, arran de terra, a l'apartament de Sant Antoni de Calonge que ens deixen la Rosa, tia (i padrina) de la Sira, i en Lluís, el seu tio, germà del seu pare i padrí de l'Abril. És la primera vegada que dorm en un llit gran, però a casa seguirà al llit de baranes, encara és aviat per fer el canvi. L'Abril és bellugadissa quan dorm, també la Irina. Es desabriga i sovint es desperta, a les hores petites, capicuada...

La Sira aprofita l'estona de treva per aclucar els ulls mig estirada al sofà. La Clàudia i la Irina, les grans, respecten la treva (no sempre passa...) i s'entretenen soles jugant a cartes i amb altres joguines. Les meves parpelles no em pesen, la tele no m'és atractiva i em fa mandra obrir el portàtil... Tinc un llibre per llegir: La isla de los 5 faros, de Ferran Ramon-Cortés.

El llibre em transporta a Menorca, en un recorregut per cinc dels seus fars, per exposar-nos, d'una manera senzilla i molt accessible, algunes de les principals claus de la comunicació.

És un llibre molt bon llegidor, un llibre d'una tarda, d'una anada (o tornada) amb tren a Barcelona... Com el llibre que he comprat aquest dimarts a l'estació de Sants, Informe al difunt, de Teresa Pàmies, i que he llegit durant el trajecte de tornada: buy and read, que podríem dir...

Menorca... Menorca és precisament un dels objectius de destinació de les properes vacances d'estiu (Saragossa en seria un altre, complementari o alternatiu). Fa anys que amb la Sira parlem de tornar a Menorca; no en va aquest estiu farà 10 anys que hi vam anar de viatge de noces... Llegint el llibre cerco en la meva memòria fotogràfica els fars de Menorca, però m'adono que no són, els fars, el principal record del viatge de nuvis...

El cotxe de lloguer (un Seat Ibiza, una joia comparat amb l'R6 que aleshores teníem), la remullada la primera nit a la platja, els banys nudistes amb la Sira, la caldereta a casa els pares de la Tere (amiga de la Sira, que actualment viu a Girona, mestre com ella i com ella ex-component -acordionista- de Trifòlium, grup de música tradicional), el vent i les onades, que ens engolien mar endins, de la Cala del Pilar, els poblats talaiòtics, el cinema de Maó... Repasso l'àlbum de fotos del viatge de nuvis i hi trobo dues fotografies de fars: el de Favàritx amb la Sira i el d'Artutx amb mi...

Al llibre cada un dels fars es correspon amb cada una de les cinc claus de la comunicació: un únic gran missatge; explicar de forma memorable; amb un llenguatge que connecti; tenint present que l'important és el missatge que capta la gent; invitar en comptes d'intentar convèncer.

I fins aquí puc llegir...
-----------------------------
pd: recordant de la Cala del Pilar em retorna als llavis la cançó Si véns de Ja t'ho diré:
Peuades damunt s'arena.
Si véns, em trobaràs
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca
i tu per jo et tornaràs loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós,
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.

Vaig anar a trobar camins de foc.
Me'n tornaria a anar
més enfora que mai.

No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Jo no sé de quina banda bufara.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d'aigua
a ses cales del Pilar.

Te cantaré as capvespre,
t'estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.


Far de Favàritx

Avui ploro per tu, CEIP Montserrat

Avui ploro per tu, estimada escola, perquè potser demà ja serà massa tard. No és un plor desconsolat, tinc per sort qui em consoli i fins potser jo sóc, també, consol d'altri. És un plor, el d'avui, que vessa llàgrimes de gran preocupació; seran demà desesperades? Esperem que no...

No ploro perquè siguis una gran escola (que ho ets, una escola amb un gran projecte educatiu), ploro pel teu creixement desmesurat, creixement, naturalment, no volgut; ploro perquè corres el risc de convertir-te, poc a poc, o més ràpidament del què esperem, en una espècie de mastodont educatiu.

Ploro perquè el teu horitzó més proper em desespera: la possibilitat de tenir triplicades les aules d'educació infantil de segon cicle (P3, P4 i P5), per exemple, és un mal del nostre present més immediat que ens complica enormement el nostre immediat futur.

No em (ens) consola, ni tal sols, el fet que el poble veí, Sant Julià de Ramis, recuperi el proper curs, la seva pròpia escola, però sort en tenim!.

M'eixugo les llàgrimes i respiro: necessites una germana petita, necessitem una segona escola d'infantil i primària per Sarrià de Ter. Però ja ho sabem, no podrà ser ni en el nostre present més immediat ni en el nostre immediat futur, parlem del nostre futur menys present, d'un futur encara massa llunyà, d'un futur que necessitem avançar, anticipar, amb totes les nostres forces.

Sí, ho reconec, també ploro per no haver estat capaç de copsar la fatalitat del curs vinent durant el curs passat, les previsions s'han precipitat...

Avui ploro per tu, CEIP Montserrat, pel teu equip docent, per la Direcció, pel personal de serveis, pels pares i mares i per l'Associació que els (ens) acull, també pels alumnes... tots sou (som) escola i avui tots plorem. Eixuguem-nos les llàgrimes i treballem (vetllem, lluitem) per seguir mantenint els llindars de qualitat de la nostra escola (encaix entre continent i contingut, valor del projecte, de la tasca docent i de la implicació de l'AMPA, les famílies i els propis alumnes), per no posar-los en perill, per no créixer sense capacitat d'absorbir...

Mirem d'aturar el cop (el creixement desmesurat) i accelerem les solucions: a curt termini (ampliació amb mòduls, limitació de la matrícula i una espelma a tants sants i verges com faci falta) i a mig i llarg termini (previsió de la segona escola).

Avui ploro per tu, CEIP Montserrat... Però malgrat tot, sempre tens la capacitat, fins i tot en dies com avui, de dibuixar-me un somriure als llavis...

dilluns, 24 de març del 2008

Cançons per "La Nau"


La setmana vinent, en principi, tinc previst rellegir "La Nau", el primer llibre de l'amic Pau Planas. La primera va ser una lectura a raig, quasi d'una tirada, una lectura, ho reconec, golafre. Ara, passades algunes setmanes, vull fer-ne una lectura més pausada, mastegant el text en lloc d'engolir-lo...

Aquests dies, cercant l'espai i el temps per rellegir "La Nau", m'han vingut algunes cançons, i les seves lletres, que escolto habitualment, que formen part de la meva discografia (ara quedaria més in dir del meu iPod...). Tenis ganes de parlar-vos de "La Nau", però espararé a llegir-la de nou. Per ara només comentar que és una obra rica en vocabulari i en imatges, alhora que austera, tot el què hi ha és necessari, no l'hi sobra res, no abusa de figures literàries ni es desvia del camí... Tot un univers, el d'en Pau Planas, l'autor, que ens ha de permetre seguir descobrint, desxifrant, fins i tot als qui més el coneixem...

Us en mostro tres:

Llamando a la Tierra. M-Clan

He visto la luz
hace tiempo Venus se apago
he visto morir una estrella
en el cielo de Orión
No hay señal, no hay señal de vida humana
y yo perdido en el tiempoperdido en otra dimensión.

Soy el capitán de la nave tengo el control
llamando a la Tierra
esperando contestación
Soy un cowboy del espacio azul electrico
a dos mil millones de años luz de mi casa estoy.

Quisiera volverno termina nunca esta misión
Me acuerdo de ti
como un cuento de ciencia-ficción
no estoy tan mal
juego al póker con mi ordenador
se pasan los días
no hay noticias desde la estación.





Houston, tenemos un poema. Love of lesbian

Nave a Houston, llevo tiempo insistiendo
y, al no haber respuesta, tendré que recitar un poema sideral.
El mensaje es de un enfado muy profuso.
Los versos son del yanqui y la música es del ruso.

Houston, tengo miedo, quiero bajarme de aquí.
Si todos están locos, voy a largarme de aquí.

Nave a Houston, llevo tiempo insistiendo, a años luz no se viaja.
si desde sus despachos cortan la electricidad.
Buba fue sodomizado y no fui yo.
Esto es muy serio, ¿qué intereses hay por medio?

Houston, tengo miedo, quiero bajarme de aquí.
Si todos están locos, voy a largarme de aquí.

Y este lugar, y ellos, malditos sean.
Y este lugar, y ellos, malditos sean.
Y este lugar, y ellos, malditos sean.

Y este lugar, y ellos, malditos sean.
Y este lugar, y ellos, malditos sean.
Y este lugar, y ellos, malditos sean.

Y este lugar, y ellos, malditos sean.
Y este lugar, y ellos, malditos sean.
Y este lugar, y ellos, malditos sean.

Sáquenos de aquí, Houston tengan compasión.
Ni me inspiran las estrellas ni vi a Dios.
Espero vuestra decisión.





Astronauta Rimador. Antònia Font

Cafeïna, droga dura, droga fina, control, bumetres de colors,
pressions, nivells d'oli, benzina, èter, combustible irascible.
Crema un sol diòxid dins un cel monòxid,
i no descanses astre incombustible? Déu de s'univers
no me diguis que me deixes aquí tirat i aquí tirat.
De vacances pagades, anar a fer feina a sa galàxia cinc
d'un sistema podrit d'agències de viatges, de putes i fulanes,
te cagues, de guarres? Me mor de ganes.
Som s'estronauta rimador que rima i se caga si fallen es motors,
som s'astronauta noranta i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter.
Un dia assoleiat partim estacions espacials, monitors, cronòmetres,
compte enrera fins a nou qui marca sa marca
qui dóna el sus i partint com un coet.
Camins que se tanquen i parets, bistecs, cordon blues, pitreres de pollastre, i una merda, puré de proteïna i cafeïna,
què és un droga dura i què és un droga fina, 9876543210 ignició!
Controla! Que un LED vermell s'encén.
Controla! Que un LED vermell s'encén.
I preparant es viatge a Saturn he trobat una revista
que duia una entrevista amb fotos de sa lluna:
jo i en Simó científics astronautes dedicàvem ses paraules
a una reportera veterana, bloc i gravadora.
I què passa! Sa pena ma deixat fet una puta braga i ma costa partir
i dir adéu a germans i germanes, adéu a tots.
LEDs vermells m'enrevolten controlen cada peça
d'un transbordador fil·ligrana i no falla o gairebé no falla
ses màquines perfectes Macintosh.
Sa finestra, estrelles que se precipiten. Iogurts de merda seca,
s'univers desconegut és una cadena d'esdeveniments
que ens afecta més o menys.
I es xòfer d'es vehicle lunar discuteix amb un turista que no sap
que realment és un artista assegut a un volant
que esquivar tots es cràters no és fàcil a tal velocitat.
Sa cuina se posa a mil i el menjador se peta i es cheff que se queixa
que no hi ha carn, ni peix, ni olles netes:
peroles militars rovellades i es mosso de sa cuina és nou,
ningú li ha explicat ni què ha de fer i ses bosses de fems són allà
i ningú les tirarà o què? Que això pareix un niu de rates
i no una cuina, que si ve un inspector de sanitat
fotrà una multa i xaparà es negoci... Que m'és igual que jo només ho dic, senyora, com sa pot imaginar tot això a jo ma sua soberanament sa polla.
I què anava a dir:
Som s'astronauta rimador que rima i se caga si fallen es motors,
som s'astronauta noranta i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter.
Sinapsi, lliure pensament, drogodependència, farmàcia, creu roja,
creu verda, semàfor no t'assustis company de carretera amic per sempre més.





------------------------------
pd: altres cançons companyes de viatge...

Space Oddity. David Bowie


Astronomy domine. Pink Floyd

dijous, 20 de març del 2008

Del GO! a la Montse Palma [montsepalma.cat]

Rafel Bruguera, coordinador de campanya del PSC de les comarques gironines aquestes darreres eleccions, ho va deixar clar des del principi: la pàgina web del GO! només estaria activa durant la campanya. És a dir, de la mateixa manera que els cartells electorals es despengen dels carrers dies després de les eleccions, el web del GO! també. I així ha estat. El GO! com a web ja no existeix exactament com a tal...

Ens ho va dir als que hi vam col·laborar (gran feina d'en Marc Teixidor [twitter]) i ho va deixar molt clar el dia que l'equip de campanya va presentar el web del GO! als mitjans.

Penso que és un gest de responsabilitat dir-ho i deixar-ho clar des del principi, ja que d'aquesta manera s'eviten equívocs i, sobretot, s'evita que esdevingui un lloc web amb teranyines i empolsegat, abandonat en definitiva, en qüestió de setmanes...

De fet aquesta, l'abandonament de blocs i pàgines web, és una mala pràctica generalitzada, però especialment practicada pels polítics, de tots els nivells i colors... Saül Gordillo en va fent un seguiment en el què ell anomena Cementiri de blocopolítica catalana (I).

Hi ha blocs, però, que sembla que estan abandonats, però es tracta només d'un estat letàrgic, esperant trobar el moment de la seva resurrecció. Un exemple recent, relatat també per Saül Gordillo, el trobem a les files d'ERC arran dels moviments interns dels darrers dies: Duran marxa de vacances i Ridao reapareix al bloc o bé Carod també recupera ara el seu bloc.

Però tornem al GO!. És cert, com a tal ja no existeix, però com l'energia, que no es perd mai i es transforma, el GO! ha agafat personalitat pròpia i s'ha convertit en l'espai web de la Diputada (i cap de llista del PSC de les nostres comarques, les gironines) Montse Palma. El web de la Montse Palma té un format una mica diferent però conté, igualment, tot el contingut del GO!: els posts i la sindicació de webs (com aquest mateix), fotografies, vídeos, etc.

És important, doncs, que la Montse mantingui viu i actiu aquest espai web, que s'incorpori a la llista de Diputats del PSC al Congrés que tenen bloc, que esdevingui una eina més de la seva tasca política (acció, reflexió, proximitat, proposta, debat, discussió, confrontació...) i no només política, com un altre dels nostres homes a Madrid, l'Àlex Saèz fa a través del seu bloc. I si en Juli Fernández s'hi afegeix, tindrem la tríada completa!.

Endavant Montse, GO!.

dimarts, 18 de març del 2008

Per Molts Anys mare!

Aniversari Mare 18mar08

És la meva mare, la Maria Mercè Gumbau Reynalt, i avui, com cada any, és el seu aniversari. Per molts anys!.
Una abraçada, t'estimem, Roger & família (Abril, Irina, Clàudia i Sira).

dilluns, 17 de març del 2008

Llámame Lola

Llengots

La meva àvia es diu Joana, però que jo recordi mai m'he dirigit, ni m'he referit, a ella amb aquest nom, ni he sentit, pràcticament, a ningú que l'anomenés, ni s'hi referís, així. És la Juanita, per mi, l'àvia Juanita.

El meu pare va néixer Justo Manuel i es va morir Just Manuel. Ell va decidir catalanitzar-se la primera part del seu nom compost.

José Antonio Donaire diu que es diu José Antonio aquí i a la xina, com Josep Lluís Carod-Rovira es diu, a la xina i aquí, Josep Lluís.

Jo em dic Roger, no Rogelio, com alguns alguna vegada m'han dit, per trobar una manera més lleugera de pronunciar el meu nom; si em digués Rogeli, d'acord. De fet fa més de vint anys, en unes estades esportives de bàsquet a Miranda de Ebro, a les quals vaig assistir com a integrant d'una delegació de Girona, vaig acceptar que em diguessin "salmonete"...
I em dic Casero... hauria de canviar el meu cognom, d'origen extremeny, pel dir-me Roger Casolà? o Roger Masover?.

Que tothom es digui com l'hi han posat o, en darrera instància, com ell vulgui, el nostre nom és ben nostre, potser és l'únic realment nostre que tenim: el nom, la identitat.

Seria millor la novel·la Soldados de Salamina si l'autor es digués Xavier Cercas i no Javier Cercas ?. Bé d'acord, alguns la trobarien millor si l'hagués escrit en català, naturalment...

I si a la Marta no li agrada que el President del seu País es digui José, és tan lícit com que a d'altra gent no li agradés que l'anterior es digués Pasqual, o el seu antecessor Jordi... Intuïm que encara li agradaria menys que es digués Mohamed, com es diu un Diputat al Parlament de Catalunya...

És clar que a molta gent encara els agradaria menys que qui ocupés la Presidència del Govern es digués Maria, Anaïs, Filomena, Carme i, qui sap, fins i tot Marta.

Diuen que el nom fa la cosa... bé, en aquest cas, estimada Marta, sembla que no és només una qüestió nominal, el tema és més profund. No és digne del President de la Generalitat un català amb accent, amb ressonàncies andaluses?.
Tampoc és la primera vegada que la Marta d'en Jordi es preocupa pels que no són catalans de soca-rel... On anirem a parar amb aquest President?. Acabaran les esglésies reconvertides en mesquites?...

En José Montilla mateix va respondre esportivament: sense comentaris.

Jo he pensat que el millor era ensenyar la meva llengua... la llengua en què parlo, penso, estimo, somio, escric i faig l'amor...

Jo em dic Roger i estic encantat que el meu President es digui José, sigui el meu president d'escala (que no és el cas) o el del meu País...
-------------------------
pd: Lola, de Pastora

diumenge, 16 de març del 2008

Capricis del calendari: teatre i policia a Sarrià de Ter

Aquest Diumenge de Rams he assistit, amb la Clàudia i la Irina, les meves dues filles grans, a la representació de l'obra "Les sabates noves de l'Emperador" d'Anna Roca Companyia de Teatre. Una bona obra i una esplèndida escenografia i posada en escena; potser li caldria un xic més de ritme, però la interpretació de l'Anna Roca ha estat notable.

A la platea del Teatre del Centre Cultural i Parroquial de Sarrià de Ter no hi havia massa públic. Poques famílies de Sarrià de Ter, algunes de fora, mainada del Centre d'Acollida de Girona i no gaire ningú més... No hi ha ajudat la coincidència de la representació amb la diada del Diumenge de Rams. Algunes famílies han arribat amb l'obra començada...

És comprensible que a l'hora de programar aquesta obra (a la passada tardor) no es pensés amb la coincidència amb el Diumenge de Rams, i de fet el Diumenge de Rams ha de poder ser compatible amb moltes altres activitats...

Potser hagués estat plausible que des de la regidoria de Cultura s'hagués plantejat canviar el dia. Moltes famílies de Sarrià de Ter ho haguessin agraït. I no es tracta de sucumbir davant una manifestació religiosa, es tracta de no complicar l'agenda a les famílies en un dia atapeït familiarment com és el Diumenge de Rams, pels creients i no creients... Capricis del calendari.

Malgrat això, no ens ha semblat veure cap membre del govern (ni amb mainada ni sense, ni nebots, ni néts...), durant la representació de l'obra... Del PSC, us preguntareu?. La Loli amb els seus dos fills i jo amb les dues grans... Hem combinat, nosaltres, la benedicció del llorer amb l'obra de teatre...

En un altre ordre de coses ara el govern anuncia als quatre vents que serà implacable en el compliment de l'ordenança de circulació. I fins ara?. Doncs fins ara era, ha estat, molt laxe. Ells diuen que hi ha hagut un període de sensibilització, però més aviat ha semblat una moratòria, el temps suficient per derivar la tramitació de denúncies al Xaloc (la xarxa local de tributs de la Diputació de Girona). No es mereixia la mateixa consideració l'ordenança de circulació vigent fins al moment?. De fet els canvis han estat de detalls, no estructurals.

Però el pitjor és que amb la seva moratòria, el govern ha fet un flac favor a l'autoritat dels agents, recomanant-los, davant algunes infraccions, que s'abstinguin de sancionar-les. Si el govern no vol tramitar multes que no ho faci, però no em sembla correcte que interfereixin en la capacitat i autoritat sancionadora dels agents de la policia local...

Possiblement tan poc encertada és la flexibilitat d'abans (eviten posar massa multes al principi del mandat, em deia algun veí) com la contundència que anuncien ara... I el terme mig on érem?.

Ara que diuen que seran implacables, les multes ja les tramita el Xaloc. Capricis del calendari, vés per on!...

dissabte, 15 de març del 2008

Brunyols a (de) Cantallops


A casa els brunyols els hem fet sempre a Cantallops. És una de les tradicions familiars a les que les noves fornades (les meves nebodes i les meves filles) s'hi van afegint. És un dia molt especial, un dia de treball en equip, un dia dolç, un dia que, n'estic convençut, si no el tinguéssim el trobaríem a faltar.
Per cert, a Cantallops jo sempre n'he sentit dir brunyols, i no bunyols... Sempre he pensat que la "r" els hi dóna una sonoritat més rústica, més aspra, potser sí, menys sofisticada... potser per això no els ensucrem amb sucre glacé...

La meva mare, la Maria Mercè, vetlla perquè no manqui cap ingredient: la farina, el llevat, la matafaluga, el sucre, les llimones, etc. Entre ella i el meu germà, en Bernat, preparen la massa al matí, mànigues enlaire, treballant-la a la pica de marbre de casa la meva àvia, la Juanita. Quan arriben l'àvia ja està ratllant la pela de llimona, va per feina!.
Brunyols Cantallops 3 - Massa al girbell 2
A força de braços, de traça i de bon fer la massa va esdevenint cada vegada més compacta. Fa anys que fer la massa és cosa dels braços principalment d'en Bernat, i que per molts anys que tinguem els seus braços i la seva traça...
La massa es divideix en dos pans, que posem dins dos gibrells o galledes de plàstic. El foc de la llar fa estona que crema, no massa viu, però constant. Davant la llar de foc dues cadires i dues mantes. Amb els gibrells sobre les cadires els tapem amb les mantes, a la vora del foc. Abans de tapar-los cal beneir-los: se'ls hi fa una creu mentre es diu una breu oració. Sense aquest ritual no creixen... D'això se n'ocupa la meva mare, abans ho feia la meva àvia... i em pregunto qui ho farà en el futur... sospito que una de les meves filles o netes, o potser la Sira...
Mentre poc a poc la massa puja dinem: macarrons, amanida, pollastre a la cassola amb botifarres i salsitxes, senglar, maduixes amb nata, tortell i cafè i infusions (cada vegada menys cafè i més infusions). Malgrat hi ha quantitat i varietat, no ens atipem, cal deixar espai pels brunyols, que ens endolciran la tarda.
Havent dinat acabem de preparar la cuina de casa la meva àvia per fer els brunyols:
Davant els fogons de la cuina, encara amb gas butà, hi posem una tauleta auxiliar i a sobre un plat amb oli i el primer gibrell amb la massa dels brunyols. A un costat de la tauleta la meva mare comença a untar-se els dits amb l'oli. Al foc fa estona que s'escalfa l'oli dins una paella per fregir els brunyols. A l'altre costat de la taula jo m'apropo una de les dues safates petites per anar-hi posant els brunyols cuits, abans d'ensucrar-los. Vaig armat amb un utensili amb dues pues per manipular els brunyols dins l'oli roent.

Brunyols Cantallops 5 - Fregint els brunyols
A la taula de la cuina tot l'operatiu per ensucrar i desar els brunyols està a punt: els paquets de sucre, tres plats per ensucrar (un per l'àvia Juanita, un per la Tura, la meva neboda gran, i un per la Irina, la meva filla mitjana) i una olla i un arsenal de pots per desar els brunyols ensucrats. No falta, sobre la taula, un plat destinat a separar alguns brunyols per tastar-los mentre estem en acció.
La meva mare estira la pasta amb els dits untats i comença a donar-li forma de brunyol; els llença a la paella i jo en controlo la cocció; els deso en una safata i els passo a les nenes i l'àvia, que els ensucren i els desen a l'olla i als pots. En Bernat fa fotos, em supleix quan les faig jo i fa arribar les safates de brunyols de la meva posició, al costat dels fogons, a la de les nenes.
Fem el primer pa i reposem una estona; renovem l'oli de la paella i fem un tast i un glop de sucs, aigua i refrescs. Cinc minuts de treva i afrontem el segon gibrell. Els pots es van omplint, també la cuina d'olor de brunyol i la taula de sucre... per desesperació de la meva àvia... ja ho sap, ella també, que les nenes són nenes i el sucre és molt llaminer per jugar-hi.

Brunyols Cantallops 6 - Plat de sucre amb engrunes de brunyols
No parem de xerrar, la tele és encesa però totalment ignorada. Xerrem de política, de tafaneries, de les altres vegades que hem fet brunyols...
Jo vaig començar a fer brunyols, quan era petit, ensucrant-los; van ser molts anys només ensucrant. Algun any els ensucrava sol, fet que em permetia presumir després: tots els brunyols han passat per les meves mans. Alguna vegada els he fet, però sincerament, no hi tinc la traça de la meva mare. Prefereixo coure'ls: de moment estic consolidat en aquesta posició...
Els brunyols de casa nostra són, com els de cada casa, únics, exclusius. La nostra forma clàssica és la d'un brunyol amb la forma d'un palmell de la mà, un xic més petit, amb un clot al mig. Així l'hi agradaven al meu avi, en Miquel Gumbau Llonch. És cert que queden secs més aviat, però són igualment boníssims.
A les nenes els agrada molt poder fer els seus propis brunyols, remenar la massa i donar-los la forma que volen. I com gaudeixen després quan els tasten!.
Els brunyols són per menjar, però sobretot per compartir...
Quin gran invent això de fer brunyols en família!. Bon profit!.

Brunyols Cantallops 7 - Brunyols ensucrats

divendres, 14 de març del 2008

Retirada de cartells

Amb aquesta foto, feta per l'Agus a l'inici de campanya, començàvem la campanya electoral la gent de Sarrià de Ter. Després va venir la penjada de cartells, els dos porta a porta, el míting a Barcelona, la nostra presència en algun altre acte polític (visita Mar Serna, acte en motiu del Dia de la Dona Treballadora, etc)...
Aquestes feines a Sarrià de Ter ens les fem nosaltres, la colla, que en diem. La colla no té un número predeterminat... segons les forces que necessitem...

En Joan, en Jordi, l'Agus i jo vam penjar alguns cartells electorals a Sarrià de Ter; una presència discreta, seleccionada, però presència al cap i a la fi.

Fa poques hores, aquest dijous a la nit, amb l'Agus hem retirat els pocs cartells que quedaven als fanals, després del vendaval de l'altre dia. No és bo deixar-los més enllà d'una setmana, la gent agraeix que, després de la campanya i, sobretot, les eleccions, es faci neteja als carrers... Poc a poc els cartells, les banderoles o les pancartes van desapareixent dels carrers... esperem que no la política, tampoc els polítics...

--------------------------------

pd: Acte històric al Palau Sant Jordi

dijous, 13 de març del 2008

El President Montilla, l'home tranquil

El cert és que ho intuíem: menys passió, certament, però més estabilitat.

Plega un dels homes forts del Govern de la Generalitat, no només per qui és i qui representa, sinó per la conselleria que ocupava, plega un dels homes forts d'un dels partits que forma el Govern d'Entesa i al Govern no hi ha símptomes d'alarma, de crisi.

El President Montilla no s'encalla amb els motius que han motivat la dimissió de Puigcercós, es centra, ja que els motius són externs al propi Govern, són interns del seu partit, ERC, el President Montilla es centra, deia, amb la seva substitució: ho fa ràpidament, sense fer soroll, sense estridències. Ja ho té, això, José Montilla.

Els partits de l'oposició, sobretot el PP (CiU no fa massa llenya) intenta injectar símptomes de crisi amb la seva intervenció a la sessió de control al Parlament, però el seu efecte resulta estèril.

José Montilla va ser exigent amb Zapatero al míting del Palau Sant Jordi, amb un to pausat, també un punt enèrgic però no desbordant, va reclamar a Zapatero el compliment de l'Estatut, dels acords presos. Va aixecar un aplaudiment, més per convicció que per apassionament, però tothom ho va entendre, també Zapatero, que hi era present.

José Montilla encarna uns valors diferents com a President de la Generalitat, possiblement és més tàntric... No és desbordant, però és eficient. No és apassionant, però és exigent. Certament gesticula poc, és pausat, discret.

Però és, sobretot, President: ho sap i n'exerceix, en defensa del seu País, Catalunya.
----------------------------------
pd1: segueixo, com tants altres, Saul Gordillo. Bon anàlisi de la situació actual del PSC, entre d'altres, al seu post Xec en blanc a Zapatero o pluja fina del PSC a Madrid?: [fragment, per fer-ne boca] Montilla va ser el primer exigent, al Palau Sant Jordi dirigint les seves paraules a Zapatero. Feia la impressió que el PSC, gens disposat a debilitar els companys confederals amb la creació d'un grup parlamentari propi, feia un advertiment abans que Zapatero es trobés per sorpresa una mà de diputats socialistes catalans al Congrés.

dimecres, 12 de març del 2008

Presidents/es i vocals


Un dia reben una inesperada visita a casa. En Pere, l'agutzil de l'Ajuntament de Sarrià, truca a la porta i els entrega un document tot informant-los que ells han estat d'entre els seleccionats... Si havien fet plans pel diumenge electoral, ja poden posposar-los, el deure els crida, el seu deure de formar la mesa electoral per garantir el nostre dreta votar amb totes les garanties.

S'hi resignen, vés quin remei!. Fins i tot en un primer moment deixen anar algun exabrupte... N'hi ha, a més, que són reincidents... santa paciència!. N'hi ha que s'estrenen, però a la majoria, ni la primera vegada els fa especial il·lusió...

La jornada comença d'hora i saben que acabaran tard. Dotze hores per endavant més el què duri el recompte. El secretari i el personal municipal els donen un cop de mà i els orienten per preparar-ho tot, donen les darreres instruccions. Després arriben els apoderats, que es presenten i ja comencen (comencem) a demanar... bé, també s'ofereixen (ens oferim) a donar-los un cop de mà si el necessiten: dubtes, incidències...

Al llarg del dia s'organitzes les pauses: esmorzar, dinar, berenar, fumar... sí, també els pipins...

El poble passa per davant seu, a voltes en comptagotes, a voltes en massa, omplint l'espai del col·legi electoral, formant cues... Hi passen coneguts, amics, també la família. la majoria els compadeixen, però ells (i elles) no cauen abatuts, fins i tot mostren un cert orgull.

El dia dóna per iniciar vàries converses, sobre la feina, sobre els veïns i veïnes, sobre futbol, sobre la política. Converses d'ascensor de gratacels, que s'estiren i s'allarguen. Sobretot es bromeja molt, és necessari fer passar les hores ràpidament.

A les vuit del vespre respiren profundament: fi de la primera part, llarga i lenta... Comença la segona, més curta però més intensa: el recompte. Cada mesa s'organitza de manera diferent, amb sistemes i metodologies diferents: els presidents (i presidentes) de mesa marquen la pauta. Poc a poc el recompte avança. N'hi ha quadren a la primera, d'altres necessites repassar, recomptar... L'ambient, en el recompte, és distès, però s'impregna amb un necessari estat de concentració. Es fa llarg: el vot per correu, els llençols del senat, els partits extraparlamentaris amb engrunes de vots, la redacció de les actes... Però quan es quadren els vots s'espolsen la tensió, amb algun crit d'eufòria i tot: uaaaaaau!

Els apoderats apareixen com voltors sobrevolant la presa, observant els pilons de paperetes, enganxats (alguns, jo, per exemple) al telèfon: les altres meses, el partit, les informacions de l'exterior... Els apoderats demanen (demanem) còpia de les actes. La cartera i el Jutge de Pau també volen papers. Tots demanem i ells (i elles) només volen deixar enrere les urnes, les piles de vots i les hores gastades... Reben l'agraïment de tots els apoderats. encaixades de mans i petons... Rebran alguns euros, mal pagats, però sobretot podran explicar, l'endemà, a la feina, la seva experiència. I resaran, si cal, per no haver-hi de tornar.

Gràcies a elles i ells, vocals, presidentes i presidents, també els suplents, que a voltes se'n lliuren, a voltes no... És un deure que tenim els ciutadans, un deure que ens garanteix un dret. Gràcies i, qui sap, fins a les properes eleccions...

dilluns, 10 de març del 2008

Valoració del resultat electoral a Sarrià de Ter


[transcripció de la nota del grup municipal del PSC en relació als resultats del 9 d'ahir diumenge a Sarrià de Ter]

Des del PSC de Sarrià de Ter valorem els resultats des de diferents perspectives: Sarrià de Ter, demarcació de Girona, Catalunya i Estat.

Des de Sarrià de Ter volem destacar d'entrada la notable participació, amb quasi un 73,80 %, lleugerament inferior a la participació a nivell estatal, però superior a la participació de la demarcació de Girona i a la del conjunt de Catalunya.

Una vegada més Sarrià de Ter ha mostrat que és un poble compromès amb la democràcia i la participació democràtica.

Pel que fa als resultats electorals de Sarrià de Ter, des del PSC els valorem molt positivament i n'estem molt contents, ja que consoliden i amplien la confiança dels sarrianencs i sarrianenques en el projecte socialista. Valorem especialment que, malgrat la lleu davallada de la participació, hem augmentat en nombre i percentatge de vots.

El comportament electoral ha estat, doncs, des de la perspectiva del PSC, semblant al de fa quatre anys, amb un ampli suport al PSC. En aquest sentit valorem positivament que el resultat electoral de les eleccions municipals i els posteriors pactes, no han influït negativament en la confiança majoritària dels veïns i veïnes amb el projecte del PSC.

També valorem molt positivament l'ampli suport que han obtingut els candidats al Senat de l'Entesa, de manera que des de Sarrià de Ter hem contribuït a la consolidació dels tres senadors de l'Entesa.

Juli Fernández, el tercer diputat socialista
Des de la perspectiva del PSC de les comarques gironines, des de Sarrià de Ter compartim l'alegria dels socialistes gironins pels excel·lents resultats obtinguts a la demarcació de Girona, que ens han permès no només consolidar-nos coma força més votada, sinó incrementar el suport dels gironins i gironines i obtenir el tercer diputat.

Tal i com havíem plantejat a l'inici de la campanya, el PSC tenia possibilitats d'obtenir el disputat sisè diputat, i així ha estat.La satisfacció es completa pel fet que la demarcació de Girona es manté com la única de l'Estat sense representació del PP al Congrés de Diputats.

A nivell de Catalunya la valoració és tan clara com contundent: el partit catalanista més decisiu ha estat el PSC, també el partit catalanista i d'esquerres, ja que amb els històrics 25 diputats i el diferencial de +18 respecte al PP, la força del PSC en el futur govern socialista és major.

Finalment, valorem molt positivament la victòria de Zapatero, aturant l'ofensiva del PP i permetent la continuïtat de les polítiques socials així com el desplegament de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i el sistema de finançament.

Roger Casero, portaveu del PSC de Sarrià de Ter, ha manifestat que "amb una participació notable, des del PSC de Sarrià de Ter volem agrair els 1.154 vots que han fet confiança al projecte socialista, que a nivell de Catalunya i les comarques gironines ha guanyat força."

diumenge, 9 de març del 2008

8 de març: reflexions de dona en veu alta

L'Assumpció Grimal, la Carmelita Perpinyà, la Maria Celedonia Herrera i la Dolors Xabé, quatre dones de Sarrià de Ter les veus, i opinions de les quals, formen part de l'audiovisual Reflexions de Dona en veu alta que he elaborat, en motiu de les VI Jornades de la Dona Treballadora de Sarrià de Ter.

L'audiovisual es va projectar, malgrat els problemes de só de la sala, aquest divendres al Centre Cívic la Cooperativa i serà visionable, d'aquí uns dies (potser alguna setmana), a internet.

Elles reflexionen sobre les dones d'abans i les d'ara, sobre el paper de l'home i sobre els reptes de futur. Donar veu, i altaveu, a les dones, a les seves opinions. Per mi ha estat tot un plaer entrevistar-les, doncs sovint la conversa ha derivat cap a d'altres temes, igualment interessants...

Si fa dos anys i l'any passat muntava uns audiovisuals a partir de fotografies, enguany m'he atrevit amb el vídeo, amb la inestimable col·laboració de la Mercè Astor, la Loli Fernández, l'Agustín Jaime i la Sira Canyigueral.

De fet ara ja estem pensant en l'audiovisual de l'any vinent; tenim la idea, cal desenvolupar-la... Ens hi posarem a l'estiu per començar a gravar al setembre, ja que tindrà algun element de major complexitat...

Més enllà de l'audiovisual, un dels conceptes que va guanyant força en el discurs per la igualtat és que no només no podem prescindir de la meitat de la població, de les dones, sinó sobretot del seu talent, de la seva aportació, de la seva visió. Dolors Renau comentava que després dels canvis socials fruit de la lluita de classes, ara les transformacions i canvis socials, econòmics, etc. han de venir per l'aportació activa de les dones; només podran afrontar amb garanties el futur les societats que no depreciïn el paper de les dones, només aquelles que valorin la seva aportació, que comptin amb les dones.

I dues reflexions, una de genèrica i una altra en clau de partit:

1.- mentre les dones avancen, els homes encara estem incubant el nostre sentiment de culpa... per això totes coincideixen en afirmar que encara queda molt camí.

2.- no es pot ser socialista sense ser feminista.

------------------------

pd1: el PSC de les comarques gironines va organitzar una taula rodona. La Pia Bosch en parla bé al seu bloc: [fragment per fer boca] Avui a Girona la Mònica Geronès ens ha organitzat l’acte de celebració del PSC convidant a la Mª Dolors Renau a fer-nos una xerrada. Ha estat de debò una gran idea. La Dolors és una d’aquestes dones referents que ha estat capaç de treballar des de dintre del partit i de l’estructura d’un govern i mantenir, al mateix temps, la independència de criteri que jo tan valoro. Va ésser Presidenta de la Internacional de dones socialistes durant uns anys. El seu actual treball sobre la incorporació de la subjectivitat a la política em sembla extraordinàriament suggerent.

pd2: Dones que treballen és el post d'Assumpció Vila al seu bloc, que recomano que llegiu: [fragment per fer boca] Confesso que no havia celebrat mai el dia de la dona treballadora fins que un col·lectiu de dones de Sarrià de Ter va organitzar les primeres Jornades de la Dona, convocant-nos a participar-hi. Des de llavors, he procurat assistir als actes que se celebren i estar al dia dels moviments reivindicatius feministes

pd3: les fotos són d'Agustín Jaime, preses aquest divendres en la inauguració de les exposicions del CEIP Montserrat i de l'EBM Confetti al Centre Cívic la Cooperativa.

Comprendre el món des de la seva mirada...

Divendres al vespre comentàvem amb la meva filla gran, la Clàudia, de 8 anys, l'assassinat a mans d'ETA d'Isaías Carrasco i les seves circumstàncies personals, familiars i polítiques.

La Clàudia és una nena que, no només per l'edat, també per una voluntat personal de saber, de conèixer i d'entendre, pregunta i vol parlar de quasi tot. Té noció de la política (els partits, els polítics, les institucions) des de les eleccions al parlament de Catalunya de novembre de 2006.

En parlem serenament, sense que sigui, aquest, l'únic element de la conversa. L'Abril la petita de dos anys, ja dorm, la Irina, la mitjana de sis, encara circula, a punt d'anar a dormir, però no participa de la conversa.

Una estona més tard ensenyo a la Clàudia gadget del PSC pel mòbil: una mena de llum que fa pampallugues quan el mòbil està actiu. En un primer moment li fa gràcia i hi juga, però després deixa anar un comentari, com si res... "amb això del mòbil veuran que ets del PSC..."

Aquest "veuran" m'inquieta... Li dic que no cal que pateixi i m'abraça fort, molt fort.

El dissabte al vespre veu un fragment de les notícies, on surt en Rajoy parlant de l'atemptat, i ella em pregunta: "també estan enfadats, ells?". Jo l'hi dic, que estem enfadats tots els que estem contra la violència i a favor de la democràcia.

Els nostres infants creixen prenent consciència de la societat on viuen, de la seva complexitat, de la complexitat del comportament humà i social. Observen i no sempre comprenen, i llavors pregunten i, no satisfets tornen a preguntar.

La Clàudia sap que avui hi ha eleccions; l'hi ha explicat a la Irina que són per triar el President d'Espanya. "Com els regidors?" ha preguntat la Irina... Ella també es va desvetllant.

Fins l'Abril, de dos anys, que quan veu un cartell del PSC diu: "papa i Agus". El dia que els penjàvem ens va veure, entre d'altres, a l'amic Agustín Jaime i a mi penjant-los...

-----------------------------

pd1: [extret del diari El País] Sandra Carrasco, de 19 anys, filla gran de l'ex regidor socialista Isaías Carrasco:

"Quiero, antes que nada, agradecer de corazón el apoyo del pueblo de Arrasate. De esos ciudadanos anónimos que se han acercado a mí, a mi familia, para darnos cariño, apoyo y calor en estos momentos tan duros. Gracias por estar con mi madre, con mi hermano Adei y con mi hermana Ainara.

También quiero aprovechar estos micrófonos y cámaras para agradecer, de parte de los socialistas, que estéis con nosotros.

A mi padre lo han asesinado por defender la libertad, la democracia y las ideas socialistas. Ha sido siempre un hombre valiente, que ha dado la cara. Y los que lo han matado han sido unos cobardes.

Pero sobre todo, quiero pedir una cosa. Y es que el asesinato de mi padre no sea manipulado por nadie. No lo vamos a tolerar. Yo, mi madre, todos iremos a votar. Y eso es lo que pido. Y los que quieran solidarizarse con mi padre, y con nuestro dolor, que acudan masivamente a votar el domingo para decir a los asesinos que no vamos a dar ni un solo paso atrás".

Arrasate / Mondragón, 8 de marzo de 2008

dissabte, 8 de març del 2008

Isaías Carrasco


Tots hi pensàvem, però en parlaven poc, ho comentàvem poc, mentre anàvem descomptant els dies que restaven per acabar la campanya electoral...

Ha hagut de ser el darrer dia de campanya. Que covards els d'ETA!.

Estem de dol pel brutal assassinat; un dol que ens enforteix el nostre compromís amb la democràcia i en favor de la no violència.

Han tacat de sang la campanya, nosaltres hem de respondre amb la màxima expressió de la democràcia, omplint de vots les urnes.

Estic de dol per Isaías Carrasco. Ell era com nosaltres, gent senzilla, gent compromesa...
-----------------------
pd1: Declaració institucional del President del Govern de l'Estat: [fragment] El Gobierno quiere, ante todo, expresar su más profundo pesar en estos terribles momentos a la familia de Isaías Carrasco, a sus amigos y a sus compañeros del Partido Socialista de Euskadi y de la Unión General de Trabajadores. Al hacerlo así, el Gobierno también les transmite el sentimiento de pena, cercanía y afecto de todos los españoles de bien.

pd2: Declaració del President de la Generalitat: [fragment] Com a president de la Generalitat, condemno enèrgicament aquest atemptat i demano al poble de Catalunya que afirmi un cop més que res ni ningú no pot interferir en un procés democràtic

pd3: Comunicat del PSC: [fragment ] Un cop més el PSC referma el seu absolut suport al Govern espanyol en la lluita contra el terrorisme i fa arribar als socialistes bascos i a la família de l´ex regidor Isaías Carrasco el seu condol

pd4: Declaració de Carme Chacón: [fragment] ETA sap perfectament que a través de la seva acció terrorista no aconseguirà cap dels seus objectius. Totes les idees s´han de defensar en democràcia a través del diàleg i la paraula, i mai a través de la força, la violència o les armes

pd5: Comunicat dels socialistes gironins: [fragment] L´Executiva de la federació de les Comarques Gironines, en nom de tots els militants i simpatitzants, vol fer costat a la família de l´ex regidor assassinat i enviar-li un missatge de solidaritat, suport i condol que fem extensiu a tot el poble basc. Des de la més profunda convicció democràtica, els socialistes gironins condemnem i rebutgem l´atemptat a l´hora que ens aferrem, més que mai, als principis que regeixen la nostra convivència pacífica

divendres, 7 de març del 2008

El míting del Sant Jordi.. des del bus de tornada...

P1180621-1

Emocionant, multitudinari!. Si els socialistes guanyem les eleccions el proper 9 de març, aquest míting estarà en disposició de ser també, històric.

35.000 persones dins el Sant Jordi i 5.000 més en una sala annexa. Són xifres històriques, no en va s'ha recordat, sense mencionar-lo explícitament, el Míting per al Llibertat.

La gent, de totes les edats i condicions, de moltes procedències, entregada.
Amb la Rosa Maria Sardà fent, amb el seu mestratge, de mestre de cerimònies, i amb una banda sonora formada per un nombrós cor (amb cants i coreografies) i un conjunt de percussió (amb molta energia), la posada en escena ha estat notable. El material audiovisual, amb vídeos i altres projeccions, d'acord amb el què s'espera del PSC: excel·lent producció.

El cartell, dels millors possibles. Dels parlaments destacar:
Un Jordi Hereu acollidor i enèrgic.
Un José Montilla analític i exigent.
Una Carme Chacón emotiva i optimista.
Un Felipe González veterà i sorneguer.
Un Zapatero contundent i convincent.

González i Zapatero desperten passions. La gent aplaudeix amb ganes, enlairant la senyera i les banderes vermelles del PSC.

Els 9 de Sarrià de Ter hem assistit a un gran acte d'afirmació del socialisme català i espanyol. Un acte polític que sobretot recordaré per ser el que més vegades, i amb més intensitat, s'ha parlat i reivindicant el paper de les dones i la lluita per la igualtat. També s'ha parlat de federalisme (sobretot Montilla), de Pau, de cooperació, d'economia, de polítiques socials i de drets civils...

Són dies, el d'avui, en què es percep la força del partit, en què es percep la força i el caràcter del militant de base, del simpatitzant, el compromís amb un projecte polític compartit entre gent diversa. Precisament per és per aquest motiu que el PSC és un partit central (no de centre!), perquè és obert, integrador... Avui és un d'aquells dies en en què, sobretot, em sento socialista.

P1180673-1

P1250023

Sarrià de Ter, 25 anys d’independència: de la núvia de Girona a la separació de béns

Article publicat al Diari de Girona el dijous 6 de març de 2008

L’alcalde Josep Turbau sempre ha considerat que la data de la independència de Sarrià de Ter és el 9 de març, i no el dia 3, com sempre s’ha atribuït. El seu raonament és tan simple com contundent, encara que també, per alguns, discutible: el dia 9 de març el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya va publicar el Decret 72/1983, de 3 de març de segregació de Sarrià de Ter – també Salt – de Girona.

Josep Turbau manté que la decisió és efectiva a partir del dia de publicació oficial del decret, per tant el dia 9 de març, no del dia de la seva aprovació, el dia 3, per part de la Generalitat de Catalunya.

Més enllà de la data exacta del dia de l’efemèride el que és realment important és que al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter ha fet justícia al seu reclam d’independència, esdevenint un poble lluitador, orgullós de la seva identitat però alhora obert i acollidor.

La resignació de Martí Ballada, alcalde de Sarrià de Ter abans de l’annexió a Girona, i la resta de sarrianencs i sarrianenques de l’any 1976 davant la inevitable annexió es va traduir en una ferma lluita i voluntat per recuperar, amb la democràcia, la independència de Sarrià de Ter.

Fa pocs dies, en la presentació de la Monografia de Sarrià de Ter dels Quaderns de la Revista de Girona, Joaquim Rodríguez, qui va ser President del Consell Municipal de Sarrià de Ter, descrivia molt gràficament la situació de l’annexió i segregació de Sarrià de Ter amb Girona. Explicava que Ignasi de Ribot, llavors alcalde de Girona, definia Sarrià de Ter, davant l’annexió, com la núvia de Girona. Una núvia, pensava jo, que es casava sense el seu consentiment i contra la seva voluntat. Joaquim Rodríguez seguia el seu relat subratllant que amb la democràcia i amb el primer ajuntament democràtic de Girona, “amb Joaquim Nadal vam fer la separació de béns”.

No era, Sarrià de Ter, una núvia innocent, servicial i dòcil. Sarrià de Ter tenia molt clar el què volia i, amb el compromís polític de Girona de fer efectiva la segregació, també la de Salt, finalment va haver-hi acord. En Jordi Cañigueral, qui havia format part del Consell Municipal de Sarrià de Ter i va ser, posteriorment, alcalde, m’ha comentat algunes vegades que la negociació va ser complexa: serveis i personal municipals que pertocaven a Sarrià de Ter i que es quedaven a Girona; però la voluntat d’acord d’ambdós municipis finalment va ser reeixida.

El balanç de l’annexió amb Girona no va ser del tot negatiu, més enllà de la humiliació que va suposar perdre el caràcter i la identitat de poble. L’annexió va aportar un major pressupost i serveis, com la xarxa d’abastament d’aigua o la policia local, alguns d’ells compartits avui entre els tres municipis (Girona, Salt i Sarrià de Ter). Dit d’una altra manera, Sarrià de Ter va segregar-se amb una major dotació pressupostària i de serveis municipals que quan es va annexionar. Això naturalment no era, ni molt menys, suficient: no es bescanvia la voluntat de ser i d’exercir de poble per un plat de llenties.

Al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter ha sabut governar la seva independència posant-se al dia en equipaments i serveis, dotant-se d’una administració municipal eficient i subratllant el seu caràcter de poble lluitador.

Al llarg d’aquests 25 anys Sarrià de Ter s’ha cohesionat com a poble, potenciant els barris, dotant-los de més equipaments i serveis, relligant-los urbanísticament i projectant-se al futur amb molta força.

Les infraestructures han estat una lluita constant, i no precisament sorda: des de les manifestacions de finals dels setanta per la millora de la seguretat de l’autovia fins a les dels nostres dies contra l’ampliació de l’autopista, Sarrià de Ter no es resigna a viure i créixer trossejada i trepitjada permanentment.

Històricament Sarrià de Ter ha estat un poble de pas; amb els anys i les vies que s’hi ha construït, autovia i autopista, ha esdevingut, per la majoria dels que diàriament hi passen, un poble “de passada”. Però el nostre patrimoni natural, arquitectònic, cultural i industrial són elements suficients per perdre’s pels pocs més de quatre quilòmetres quadrats que tenim de municipi.

Sarrià de Ter és un poble viu i dinàmic: l’esport, amb l’handbol com a punta de llança, l’educació, amb unes escoles amb projectes educatius de qualitat i unes potencialitats encara per explotar, amb un Pla Educatiu d’Entorn que s’albira en un futur, els equipaments, amb la projecció d’una nova biblioteca i un centre cultural, la futura facultat de ciències de la salut i la projecció de nous equipaments esportius, més enllà del pavelló municipal, amb uns serveis d’atenció a les persones molt propers, amb serveis socials d’atenció primària propis i amb l’oficina d’atenció a la gent gran.

Sarrià de Ter també és un poble amb voluntat d’àrea urbana, un poble que vol jugar un paper important en la cooperació i col·laboració amb els municipis veïns, conscient que, des de la seva independència, és necessari compartir serveis i equipaments amb altres municipis, cercant l’eficiència i un major servei als ciutadans.

Cal reconèixer l’empenta de qui ha governat al llarg d’aquests 25 anys el nostre poble: en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nicolás Pichardo. Cal reconèixer la important tasca de Just M. Casero i de Joaquim Rodríguez al capdavant del Consell Municipal de Sarrià de Ter. També la de totes les persones que al llarg d’aquests anys han treballat, encara que no des del govern, des de les entitats, des dels barris, des de l’oposició, per fer de Sarrià de Ter el nostre petit gran poble.

Ens correspon ara a nosaltres, als tres grups municipals, a les entitats del poble, a la gent de Sarrià de Ter, amb l’alcalde Roger Torrent al capdavant, seguir fent de Sarrià de Ter, per nosaltres, el millor lloc per viure.

Per molts anys Sarrià de Ter!.

dimecres, 5 de març del 2008

Porta a porta a Sarrià de Ter

S'esgoten els dies de campanya electoral, augmenta la seva intensitat. També les ganes d'arribar a diumenge al vespre, a la nit...

Malgrat el munt de pobles i barris que els candidats visiten, és impossible omplir tots els racons... Però cada poble és important i, anar-hi, ser-hi present, és més important a vegades per la pròpia gent del poble que pels candidats.

De nou la campanya s'ha apropat a Sarrià de Ter. Aquesta vegada amb l'Àlex Sàez, Diputat i candidat a les llistes del Congrés, aquest dilluns vam anar al Coro i al Pla de l'Horta; la setmana passada vam anar a La Rasa.

Al Coro unes dones juguen a cartes; entre elles una noia provinent d'Honduras, que acompanya una senyora gran. Se la veu amb ganes de votar, però no pot. L'hi expliquem la campanya Per al Dret a Vot i la necessitat que aquesta qüestió es pugui resoldre en un futur. "Ahora no puedo votar, pero si pudiera votaria a Zapatero!. Per cert, és inevitable comentar, i riure alhora, la patinada de Frederico Trillo, Ministre de Defensa, amb el "Viva Honduras!" davant l'exèrcit de El Salvador...

Breus converses en què a vegades, el menys important és la política. Darrera cada porta hi ha tota una vida...

L'Àlex es retroba inesperadament amb un conegut de fa temps; ell no viu a Sarrià de Ter, la seva mare, malalta, sí. La mare ens diu que confia estar bé el diumenge "para ir a votar a Zapatero". L'Àlex insisteix en què el fill, conegut seu, també hi vagi, tot comentant "me parece que es un poco derechón, pero que el domingo nos vote..." i el noi, alegrament sorprès pel retrobament amb l'Àlex, somriu assentint amb el cap.

Davant un portal, a la plaça Rafael Casanova, una parella de mitjana edat reconeixen l'Àlex de seguida; l'Àlex es comença a presentar i l'home diu: "Si jo ja et conec, ets l'Àlex Sàez Jubero". En un primer moment l'Àlex queda parat, després tot s'aclareix: un vell client del despatx d'advocats de l'Àlex en un cas que van guanyar...

Una veïna ens obre la porta i s'hi amaga al darrera, amb les espatlles nues i una tovallola blanca embolicada sota els braços... Ups!. No ens hi entretenim, l'hi donem les paperetes de vot i amb un somriure als llavis, ens tanca la porta i s'endinsa de nou a casa seva...

Més enllà dels grans actes, dels espots electorals i de les notícies, la campanya és sobretot proximitat, contacte directe amb la gent... I la majoria de gent és agraïda, més enllà si representes o no la seva opció de vot.

A la plaça Vila Romana donem a una senyora les paperetes de vot i un díptic amb la imatge de Zapatero. No ens diu res, però s'endú l'altra mà al cor i es fa uns copets... amb sentiment... No calen paraules, ja ens ho ha dit tot!.

P1240986
--------------------------

dilluns, 3 de març del 2008

Per al Dret a Vot



"Les persones immigrades viuen i treballen amb nosaltres, però no voten amb nosaltres. No les podem excloure d'un dels drets fonamentals de la democràcia, el dret a decidir, el dret a vot, dret a ser electors, el dret a ser electes. Si tots som ciutadania, tots n'hem de poder exercir, tots hem de tenir la mateixa oportunitat per participar."
Roger Casero. Educador social i regidor del PSC de Sarrià de Ter


Amb aquest comentari he participat a la campanya Per al Dret a Vot, impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics, formada per gent de diverses entitats de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme:


Els cantants Gerard Quintana i Cris Juanico, el conseller del Consell de Govern de la Corporació Catalana de l’Audiovisual, Joan Manuel del Pozo, el llibreter i escriptor, Guillem Terribas o l’escriptora Assumpció Cantalozella, aposten pel Dret a Vot. Són algunes de les persones que participen en la campanya de sensibilització pel Dret a Vot de les persones immigrades que impulsa la Comissió pels Drets Socials i Polítics, de cares a les eleccions del 9 de març del 2008.


La campanya, que compta amb més de cent quaranta participants, es manté oberta a tothom. Per participar-hi només cal enviar un argument o comentari breu a favor del Dret a Vot, especificar la professió i adjuntar una fotografia a dretavot@solidaries.org


Veient la galeria de fotos i comentaris de la gent, observant el major consens entre la majoria de partits amb representació parlamentària per la defensa del Dret a Vot de les persones nouvingudes, aquesta hauria de ser una qüestió que entrés definitivament a l'agenda política per tal de garantir, per a tothom, l'exercici d'un dels drets fonamentals de la democràcia, el dret a decidir, el dret a vot.

Saps ballar, Juli?

Balla, diuen (diem) el sisè Diputat. Nosaltres, els socialistes, tenim en Juli Fernández, que ignoro com remena els peus a les pistes de ball, però sí que sé com es belluga al carrer, a les institucions, a la política. Sobri en les formes, efectiu en els gestos, convincent amb la paraula, proper amb la mirada...

3 eixos x 3 diputats. Un repte?. Algú ens ha dit pessimistes mal informats (una de les definicions d'optimista), però si l'opció d'en Juli Fernández no fos possible, si el tercer diputat fos realment inabastable, no esforçar-nos per assolir-lo seria acceptar que no en som mereixedors.

Tenim unes propostes pels propers 4 anys per les nostres comarques, les propostes de la Girona Optimista. I aquests dies voldríem que es complís la regla del 9 (3x3) : Juli Fernández Diputat!.


-----------------------
pd: si no es visualitza bé l'slideshare, podeu enllaçar-lo clicant aquí.

Programa electoral del PSC

Tenim un programa i tenim un objectiu: la continuïtat de les polítiques de progrés en favor de les persones, avançant en l'aprofundiment de l'autogovern (i millora del finançament) de Catalunya i en el model federal de l'Estat.

Novament Catalunya és decisiva, ja que marca la diferència entre els vots socialistes i els vots de la dreta més rància, i aquesta diferència és el què ha de permetre a Rajoy seguir essent oposició i, sobretot, a Zapatero President.

---------------------

pd1: Programa del PSC en .pdf

pd2: Programa del PSC a SlideShare

diumenge, 2 de març del 2008

Suzanne


No és casualitat que la cançó Suzanne, de Leonard Cohen, sonés a la part final de l'obra de teatre Fora de Mare, del Grup Teatre a les Fosques de Sarrià de Ter.

Amb una rocambolesca trama amb un psiquiàtric d'escenari, la bogeria i la lucidesa es confonen entre els bojos diagnosticats i els que no ho estan... I tots tenen ganes d'evadir-se...

N'hi ha més a fora que a dins, s'acostuma a dir... però, heu estat mai dins un psiquiàtric?. Jo hi he estat poques vegades, però suficients per fer-me una idea del què hi volta... He trepitjat poc Salt: sobretot visites a una resident a qui havia derivat temporalment després d'un intent d'autolisi (sense voluntat, però, de finar). Més a Sant Boi, anades i tornades per trasllats i visites de menors que es descompensaven (i ens descompensaven) al CRAE...

Comparteixo el què, fa encara no 28 anys, escrivia Just M. Casero, el meu pare, en un Quiosc anomenat L'escàndol (11 de maig de 1980):

No hi heu estat mai al manicomi? Una delícia. espais verds, arbres, bones ombres, racons assolellats, cants dels ocells, les ones de la mar bella, muntanyes del Canigó, la vall del riu vermell. Però silenci, univers petit, l'antic diàleg dels uns amb els altres sense esperança, el llit idèntic de cada nit a la mateixa hora, el pati passejat per ombres, la tanca llarga que defineix el territori autonòmic dels bojos.

(...) Se us acostaran, potser, i us demanaran una cigarreta, un duro, unes paraules. Potser us diran uns mots que no entendreu. Però hi trobareu un absolut respecte per la vostra presència. Mai ningú no us preguntarà què hi feu, ni us farà fora de la casa, ni s'escandalitzarà perquè un presumpte sa envaeixi la seva rambla, el seu dormitori, el seu menjador.

Suzanne, una de les grans cançons del poeta i cantant Leonard Cohen:

"Suzanne et porta a casa seva a la vora del riu,
on pots escoltar les barques passar
i on pots passar la nit al seu costat.
Saps que està mig boja
però per això vols estar amb ella.
T'ofereix te i taronges,
que venen de la Xina,
i tot just quan li vols dir
que no tens amor per a donar-li,
ella et posa en la seva ona
i deixa que el riu et digui
que sempre has estat el seu amant.
I vols viatjar amb ella,
vols viatjar cegament,
i saps que ella confia en tu
perquè has tocat el seu cos perfecte
amb la teva ment".

La malaltia mental, en general, espanta. Però no ens han d'espantar les persones que la pateixen; cal fer l'esforç per comprendre-les i per donar-los el què es mereixen, res més del què exigim per nosaltres: habitatge, feina, lleure... vida!.
-----------------------------
pd1: Ens patina l'embrague (dijous de 5 a 6 de la tarda) és un programa de Ràdio Salt (97.7) pensat i elaborat per persones amb malaltia mental.

pd2: Radio Nikosia és un espai del magazín La Ventana, de la Cadena Ser, que s'emet els divendres a la tarda, amb la participació d e persones en tractament psiquiàtric.
pd3: La Ventana: Radio Nikosia (29 febrer 2008)
Nuestros compañeros de Radio Nikosia, una experiencia creativa y terapéutica donde personas en tratamiento psiquiátrico liberan sus opiniones, se ven acompañados esta semana por los miembros de Radio Califata argentina.