Iker Casillas

No es mereixia aquest comiat... però ja sabem que les persones som nosaltres i les nostres circumstàncies, i les d'Iker Casillas han estat, malauradament, aquestes!

Al futbol hi ha jugadors, com a la política polítics, xarnera, aquells que, malgrat ser adversaris desperten la simpatia, fins i tot l'admiració, dels rivals, com Iniesta al Barça o al seu dia Joan Ignasi Elena al PSC...

Iker Casillas és un d'aquests jugadors, és (ha estat) possiblement el jugador del Real Madrid que més simpaties despertava entre els rivals, fins i tot molt abans que José Mourinho li senyalés la banqueta i el senyalés com a talp... Ja sabem el poder que tenia el dit de Mourinho!

Després de 25 anys al club i 16 al primer equip, després de 19 títols al sac i d'haver fet gran, molt gran, la porteria del Real Madrid fent-la petita, molt petita pels rivals, Iker Casillas mereixia abandonar el club per la porta gran; no sé si com Xavi Hernández aquest final de temporada, però sí, com a mínim, com Carles Puyol al final de l'anterior...

No es mereixia aquest comiat Iker Casillas, i no ho dic només per la compareixença que diumenge passat va fer tot sol, sinó sobretot pel trampós acte de comiat que l'endemà dilluns li va muntar el president del Real Madrid, Florentino Pérez.

En comptes d'acomiadar amb honors Iker Casillas el totpoderós Florentino Pérez va aprofitar el simulacre d'homenatge per dir-li a la cara que ningú del club l'ha fet fora (ni per activa ni per passiva) i que si marxa és perquè vol... és a dir, "bon vent i barca nova!"

Som nosaltres i les nostres circumstàncies i ara les d'Iker Casillas el porten al Porto, al futbol portuguès, un club que Mourinho els anys 2003 i sobretot 2004 va dur al sostre d'Europa...

Iker Casillas, malgrat Florentino Pérez, ja és llegenda del Real Madrid, possiblement el millor porter que mai ha tingut el club; Florentino Pérez, al seu torn, no deixa d'engrandir la seva llegenda de president autoritari, que fa i desfà al Real Madrid, com diuen per allà, "a su antojo!"

El temps i la història els posarà a cada un al seu lloc... La resta, fins ara, circumstàncies!

Xavi Hernández és llegenda!

Avui sí, ara sí, parlaré de Xavi, de Xavi Hernández!

Avui Xavi ja no és jugador del Barça, club en el que ha passat 25 temporades, les darreres 17 al primer equip, xifres, com les dels títols i rècords assolits, de vertigen!

De Xavi aquests dies s'ha destacat tot el que ha guanyat com a futbolista, els seus títols i rècords,  i s'han lloat les seves característiques i qualitats com a jugador en general i migcampista en particular; reconec que jo no sóc el més indicat, ni el més expert, per glossar-ne la seva figura com a esportista!

Avui vull parlar de Xavi, però no del Xavi celebrant i aixecant títols, sinó del que veia, malgrat la seva bona feina, com eren altres equips els qui celebraven títols!

Tot i que Xavi va guanyar títols en la seva primera temporada amb el primer equip, en especial la Lliga 1998/99 amb Louis Van Gaal, va viure en primera persona el període esportiu i institucional negre del Barça que va des de la citada darrera lliga de Van Gaal a la primera de Frank Rijkaard, la de la temporada 2004/2005.

Xavi, com Carles Puyol i Víctor Valdés,va començar a guanyar títols a cabassos després de viure uns anys d'absoluta sequera, d'una llarga travessia pel desert!

Xavi, malgrat els cants de sirena d'equips europeus amb ofertes econòmicament millors, i esportivament també competitives, va mantenir-se al Barça, fidel al club i als colors, fent madurar el seu joc per, primer amb Rikjaard i després amb Pep Guardiola i Tito Vilanova, ser peça clau en l'estil de joc del Barça i finalment, feliçment, sadollar la seva fam de títols!

Xavi va saber mantenir-se al Barça aquelles temporades difícils, i també ha sabut quedar-se al Barça aquesta darrera temporada, la primera de Luis Enrique, tot i que amb un rol diferent; una altra decisió encertada que li ha permès sortir del Barça per la porta gran, amb un segon triplet al sarró i amb un palmarès farcit amb 25 títols!

Xavi no és el més ràpid, ni el més elèctric, ni el més golejador; és possible que d'altres jugadors (Iniesta, Messi, Busquets) polvoritzin els seus títols i rècords, però Xavi ha estat, al llarg d'aquestes 17 temporades, la màxima expressió de l'excel·lència del joc del Barça al mig del camp, el gran mestre i director d'orquestra sobre la gespa, marcant el ritme dels partits i donant joc als jugadors ràpids, elèctrics i golejadors!

Xavi Hernández ja és un jugador llegendari, una llegenda viva del Barça, club que ja mai més podrà escriure la seva història sense mencionar-lo!

Gràcies Xavi i molta sort a Qatar... fins aviat!

El vídeo de la setmana: Carles Puyol, l'adéu d'un gran capità

Mesos enrere, a l'article "Puyol és Puyol", escrivia en aquest mateix bloc:

Carles Puyol no és el jugador més tècnic ni més elèctric de la plantilla del Barça; tampoc el més golejador, ni el més popular, ni el més conegut mundialment ni, també cal dir-ho, el més guapo! Però Carles Puyol és quelcom que cap altre jugador de cap de les plantilles de les que ha format part al Barça és: Puyol és Puyol!

Carles Puyol és Força, Coratge, Compromís, Passió, Caràcter...

El gran capità del Barça va comunicar ahir que penja les botes, que s'acaba la seva vida com a jugador professional, una gran etapa al Barça en la que, més enllà de guanyar o perdre títols i partits, com va dir el propi Puyol,  "Vaig arribar com un nen i marxo amb una família".

Aquest vídeo de comiat descriu molt bé el què Carles Puyol ha significat per al Barça...



Gràcies Capità Carles, oh capità, el meu capità!

Bon divendres i, esperem, millor dissabte!

El Barça és el Barça!

El Barça és, reconeguem-ho, un club bipolar!

Hi ha el Barça de sempre, el que perdia lligues a camps d'equips teòricament petits, com aquest darrer partit perdut a Pucela, el Barça irregular (com el d'aquest inici de 2014!) que exaspera el soci, especialment el "tribunero", el patidor; el Barça de la frase "aquesta any sí" a principi de temporada que s'acabava amb un "aquesta any tampoc..."

I també hi ha el Barça que aquests darrers 10 anys, primer amb Frank Rijkaard, i sobretot amb Pep Guardiola, ha dominat el futbol estatal, europeu i mundial. El Barça que ha excel·lit, que ha guanyat títols aquests darrers 10 anys enlluernant a propis i estranys amb bon futbol, un Barça que ha marcat una època!

El Barça és el Barça sí, però quin Barça?

Després d'un Pep Guardiola esgotat i un Tito Vilanova malauradament malalt semblava que el descobriment de Gerardo "Tata" Martino aportava noves dosis d'optimisme a la culerada, però ara, a punt d'encarar el tram on els equips es juguen les garrofes, equip i club semblen estar tocats i anar a la deriva!

Jo avui no dono, ni molts menys, al "Tata" Martino per amortitzat! Tampoc la temporada per perduda ni la plantilla per dur a la deixalleria!

Té prou arguments, i ingredients, el Barça de "Tata" Martino per seguir lluitant per tot i fins al final! I allà on no hi arribi el toc, la màgia, la possessió de la pilota, que hi arribi el que representa Carles Puyol! O és que no és ell també responsable del bon joc i la pila de títols que el Barça ha fet i guanyat aquests darrers anys?

Potser el que li cal a aquesta plantilla és aïllar-se de l'entorn, de la crisi institucional del club, de les renovacions de jugadors, del proper Mundial de Futbol... i centrar-se només en allò que saben fer més bé: simplement jugar a futbol!

I sobretot tenir present que Carles Puyol és, encara avui i fins a final de temporada, jugador del Barça!

Perquè sí, el Barça és el Barça, ja ho sabem... tan com sabem que Puyol és Puyol!

Puyol és Puyol!

Carles Puyol en una imatge recent. Foto: El Mundo Deportivo / Alejandro García - EFE 

Carles Puyol no és el jugador més tècnic ni més elèctric de la plantilla del Barça; tampoc el més golejador, ni el més popular, ni el més conegut mundialment ni, també cal dir-ho, el més guapo! Però Carles Puyol és quelcom que cap altre jugador de cap de les plantilles de les que ha format part al Barça és: Puyol és Puyol!

Puyol és Puyol!

Quan Joaquim Maria Puyal exalta Carles Puyol cridant a "La TdP" (ara We Love Barça) "Puyol és Puyol!" condensa amb aquesta expressió tots els atributs que com a futbolista, com a esportista, encarna Carles Puyol:

• Força
• Coratge
• Compromís
• Passió
• Caràcter
• ...

Carles Puyol s'ha trencat mig esquelet, cara inclosa, defensant la samarreta del Barça! Més que d'un futbolista els seus ossos semblem els d'un motociclista!

Carles Puyol va anunciar dies enrere que a final de temporada deixarà el Barça. veurem si com a futbolista seguirà en actiu o no, però avui ja sabem que la seva marxa del club deixarà no només un forat dins el camp, essent la seva una difícil peça de reemplaçar, sinó també un buit al vestidor.

Puyol deixarà el Barça amb un munt de títols guanyats, però ell sap com pocs que al Barça no sempre ha estat així; va arribar al primer equip del Barça a la temporada 1999/2000, la darrera del primer cicle de Louis Van Gaal com a entrenador; Puyol va haver d'esperar tot un lustre per guanyar el seu primer títol!

Pocs saben, com sap Carles Puyol, que ho ha viscut des de dins i durant molts anys, que el Barça és el Barça!...

--------------

pd: demà al bloc "El Barça és el Barça!"