dimarts, 31 de març del 2015

Brunyols de l'Empordà

Una petita mostra, tan sols, dels brunyols que hem fet aquest any. Foto: Roger Casero

L'Empordà és una potent marca que ven, en forma de denominació d'origen, vi i oli, però també ven molts altres productes i serveis, entre ells els brunyols.

Si aquests dies busqueu receptes de brunyols en trobareu moltes que especifiquen que són de brunyols de l'Empordà; també moltes pastisseries d'arreu els venen així; dies enrere en vaig tastar uns comprats a Barcelona i que de l'Empordà ben segur només en tenien el nom, i tal vegada la recepta, tot i que no hi ha una sola recepta de brunyols de l'Empordà!

Aquells brunyols, tot sigui dit, amb un accentuat gust anisat eren boníssims, fossin de l'Empordà o no!

A casa de sempre hem fet brunyols i els hem fet sempre amb la mateixa recepta i donant-los una forma i textura característica, molt pròpia dels nostres brunyols. Malgrat fa una anys que no els fem a Cantallops, sinó a Girona, els nostres són brunyols de l'Empordà, o potser per a ser més precisos hauria de dir que són uns dels molts brunyols de l'Empordà!

Cada casa és un món i en cada món, i casa, hi ha una recepta i manera diferent de fer brunyols! I per mostra, no un brunyol, sinó un botó:

A Cantallops, bonic i petit poble empordanès, és molta la varietat de formes, gustos i textures que tenen tots i cada un dels brunyols que es fan a cada casa i que compartirem el diumenge de Pasqua a la tradicional brunyolada popular.

Brunyols de l'Empordà, doncs, n'hi ha molts i de diferents gustos, formes i textures, com varietat també en trobem en els vins i olis de l'Empordà.

Tal vegada el que els diferencia de la resta, dels brunyols de quaresma, o brunyols de vent, és que a diferència d'aquests entre els seus ingredients hi ha el llevat de París i que, per tant, part del seu procés inclou el temps per tal que la pasta dels brunyols llevi, amb jaculatòria o sense...

Brunyols de vent, o de tres quarts de dotze, però, també es fan a l'Empordà... I qui garanteix que brunyols denominats de l'Empordà hagin estat fets amb llevat, i no sense? Buf, quin brunyol, quin tot plegat!

Que siguin de l'Empordà, de Quaresma, de vent o de tres quarts de dotze no és, al capdavall, el més important dels brunyols; el millor i més important dels brunyols és trobar l'oportunitat de compartir-los al voltant d'una taula, amb bona companyia i, sobretot, remullats amb un bon moscatell, o encara millor, garnatxa!

Així ho fem a Cantallops, que com bé sabeu, té molt d'Empordà, com els brunyols que hi fem i compartim! Són per mi, aquells, (els) autèntics brunyols de l'Empordà!

dilluns, 30 de març del 2015

Viure, morir-se i descansar en pau

Andreas Lubitz, el copilot de l'Airbus A320 del vol 4U9525 de Germanwings

La tragèdia de l'accident aeri de l'Airbus A320 del vol 4U9525 de Germanwings aquests darrers dies ha donat un sorprenent, terrible i inesperat gir arran del relat dels fets fruit de l'escolta de la caixa negra de l'avió i de les investigacions policials que s'han fet, i estan fent, al voltant de la vida personal, mèdica i professional del copilot de l'avió, Andreas Lubitz, responsable de l'accident.

Sabem que Andreas Lubitz és el responsable de l'accident i, per tant, de la mort de tot el passatge, ell inclòs, tot i que caldrà determinar i definir la culpabilitat té en relació a aquest crim: la diferència jurídica entre homicidi i assassinat rau en la voluntarietat i premeditació, tot i que el resultat, la seva mort i la de 149 persones més, és igualment greu i irreparable!

Andreas Lubitz, malauradament, no vivia en pau...
Em pregunto si, en cas de voler-se morir i, per tant, de ser un suïcidi, Andreas Lubitz va morir en pau, en pau amb el món i, sobretot, amb ell mateix...

Si la mort ens fa por és, més enllà que per la fi de la nostra pròpia existència, per la por al dolor que el procés de morir ens pot infligir; ens fa por morir però sobretot temem patir abans de morir... Volem morir-nos en pau, sense adonar-nos-en, simplement no despertar-nos...

I una vegada morts el desig és descansar en pau, en el meu cas en i amb la mateixa pau que descansava el meu jo abans de néixer...

Lluís Maria Xirinacs va viure en lluita, en una lluita constant pels drets i llibertats de Catalunya, però estic convençut que va morir en pau; Xirinacs es va deixar morir i, malgrat la seva pogués ser una mort dolorosa, viscuda amb agonia i patiment, va morir en pau, sobretot amb ell mateix.

En un altre temps i circumstàncies també el meu pare va morir en pau, en pau amb els qui va estimar, però també en pau amb ell mateix; una mort anunciada, tan inevitable com prematura.

El que més em dol de la mort d'Andreas Lubitz és que la seva mort, o suïcidi, tenallés la vida de la resta de passatgers; la seva mort tal vegada no era inevitable, però sí la de la resta de 149 persones que l'acompanyaven en aquell vol, la vida de les quals va cosir tràgicament al trist i fatal destí de la seva.

Va dir Molière que "la mort és el remei a tots els nostres mals, tot i que no hi hem de recórrer fins a darrera hora"; ignoro si era, aquella, la darrera hora d'Andreas Lubitz, però estic segur que per a la resta de passatgers no era el moment, encara, de la seva darrera hora!

No sé si Andreas Lubitz desitjava i mereixia aquesta mort, però sí sé que la resta de passatgers ni la desitjaven ni la mereixien... 

El desig, en aquestes circumstàncies, és que els qui han perdut la vida descansin en pau, tot i que en el fons el que volem dir i de veritat desitgem és que els familiars i amics que els han sobreviscut puguin seguir vivint, malgrat la irreparable pèrdua i el dolor, en pau.

Aquest desig inclou també els familiars i amics d'Andreas Lubitz, que sumen a la tristesa i dol per la seva pèrdua l'angúnia per la dramàtica situació que la seva vida, i la seva mort, ha generat.

"Incert és el lloc on la mort t'espera; espera-la doncs, en qualsevol lloc", va dir Sèneca, tot i que tu i jo sabem que, tot i no oblidar-la ni ignorar-la, precisament procurem viure i gaudir de la vida sense pensar massa en la mort... A penes un pensament fugisser,  una mirada de cua d'ull...

Viure, morir-se i descansar en pau; diria que només la tercera pau la tenim garantida, doncs la vida i la mort són una guerra i pau constant amb poc descans!

Viure és una forma de morir; morir també  és, en alguns casos, una forma de viure...

dissabte, 28 de març del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "País petit"


Quan tinc a les mans el llibre "Coses i gent de l'Empordà", del periodista i professor Joan Guillamet, tinc la sensació de tenir un bon tros d'Empordà, d'un temps concret, a les mans.

Pere Quart s'endugué, també en un temps concret, tot el seu país, que també és el meu, tal vegada el vostre, a l'exili amb unes corrandes, les "Corrandes d'exili".

El nostre país, amb els seus desitjos i anhels, va cabre també en el llibre de poemes de Miquel Martí i Pol "L'àmbit de tots els àmbits"...

Un país
, una pàtria, bé caben en un llibre, en un poema, també en una cançó, com va fer Lluís Llach amb el seu "País petit".

Cançons com aquesta, i tantes altres, ens condensen un espai i temps permetent-nos endur-nos-les a la butxaca o, encara millor, al cor, sense necessitat de fer-nos contrabandistes.

"País petit", el llibre de Joan Guillamet, el de Martí i Pol o el poema de Pere Quart ens descriuen la nostra gent i paisatges d'un temps i d'un país permetent-nos conèixer-lo més i millor, apreciar-lo i estimar-lo des de l'enyor, des del record, però també des de la satisfacció de sentir-nos-en hereus i part.

"País petit" és una cançó molt versionada per músics catalans, però també per músics d'altres països, com l'islandès, establert a Barcelona de fa anys, Halldor Mar, que s'ha fet seva també aquesta cançó i n'ha fet una extraordinària versió. Halldor Mar té també altres versions de grans cançons catalanes... Potser torna a aparèixer per aquests minuts musicals de versions...

Avui, a banda de la versió de Halldor Mar, també comparteixo la versió que Guillamino (nét de Joan Guillamet) i Manuel Garcia van fer en motiu del projecte (i disc) "eXile", un treball sobre la memòria, la pèrdua, l'exili...

Gaudim doncs del "País petit" de Lluís Llach i de les versions de Guillamino i Manuel Garcia i, finalment, de Halldor Mar.  

Una cançó, el mateix petit país, tres maneres de cantar-la, de cantar-lo!







També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent somiarem California!

divendres, 27 de març del 2015

El vídeo de la setmana: gràcies Matt Harding


El vídeo de la setmana d'aquesta setmana no és cap novetat i és possible que, quan el mireu, recordeu haver-lo vist fa uns anys... Però no passa res, hi ha retrobaments que sempre venen molt de gust, molt satisfactoris!

Després del que hem vist i viscut aquesta setmana, amb el tràgic accident aeri del vol 4U9525, he trobat oportú recuperar aquest vídeo amb en Matt Harding ballant arreu del món, encomanant entusiasme, compartint i alimentant optimisme, esperança, amb un simple (i si voleu estúpid) ball...

"The one thing that can solve most of our problems is dancing"
James Brown va dir que, l'única cosa que pot resoldre la majoria dels nostres problemes és ballar! Potser no cal prendre'ns la frase de James Brown al peu de la lletra, però tampoc menysprear-la...

Gràcies Matt Harding per permetre'ns reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i la nostra condició humana



Bon divendres!

dijous, 26 de març del 2015

Suren com la merda ignominioses piulades


Entre les moltes mostres de suport i dolor, compassió i condol per a les víctimes del vol 4U9525 i els seus familiars suraven ahir a Twitter piulades carregades de menyspreu, farcides d'ignomínia, que assenyalaven el fet que entre les víctimes de l'accident aeri de l'Airbus A320 de Germanwings hi hagués catalans.

Fa bé el govern espanyol d'investigar-les per si són motiu de delicte, per l'odi que desprenen i la greu ofensa que generen.

Les piulades, que ni tan sols mereixen ser reproduïdes ni mostrades, fetes en to burleta, a banda d'indignar-nos ens fan pensar, novament, en els nostres propis límits i la pròpia condició humana: on acaba l'humor i on comença el delicte?

Sort de l'humor! L'humor ens salva i és del tot necessari; al final, tard o d'hora, sempre som capaços de riure pràcticament de tot i de tothom, començant per nosaltres mateixos, però fins i tot per l'humor hi ha un temps... En aquest cas, però, no parlem d'humor, és evident!

Si la intenció pesa en aquesta diatriba queda clar que els qui van escriure i publicar aquestes piulades estaven més inspirats per l'odi que, des de l'intel·lecte, per l'humor.

Són poques les lamentables piulades, però suren com la merda sura al mar

També a mi m'avergonyeix, i m'entristeix, comprovar que hi ha persones que tenen poca, o nul·la, compassió, de veure com, miops, veuen en aquesta tragèdia un motiu més per seguir difonent el seu odi, ofenent a tothom.

I quedi clar, ni Twitter ni les xarxes socials són culpables de res, són tan sols el mitjà, tot i que tampoc estaria malament que, per la responsabilitat que sí tenen, els perfils dels qui han piulat bilis es tanquessin.

Van ser poques les piulades carregades de menyspreu, farcides d'ignomínia, comparades amb la immensitat de mostres de suport i dolor, compassió i condol per a les víctimes del vol 4U9535 i els seus familiars.

Diga'm què piules i et diré com ets!


dimecres, 25 de març del 2015

Aferrats a la vida


Poques coses com la mort, malauradament, ens fan pensar i valorar la vida, la nostra vida!

Viure com si cada dia fos el darrer seria un malson, una "mala vida" com cantaven Mano Negra, però també ho és viure sense valorar-la per moments, sobretot quan, d'una manera o altra, la mort se'ns fa present.

Hi ha persones que veuen venir la mort, bé pel tipus de vida que porten o per feina que tenen, bé perquè hi ha malalties que la duen associada al seu nom; en moltes ocasions, però, la mort s'esdevé de sobte, sense avisar, de manera imprevisible tot i que sabem, per bé que no ho recordem gaire, que el més previsible i segur que té la nostra vida és que un dia finarà!

Ens aferrem a la vida quan ens sobrevola la mort!
Tragèdies com la de l'Airbus A320 de Germanwings ens colpeixen precisament perquè la mort ens agafa desprevinguts, apareix implacablement de manera inesperada i sega per sempre vides i relacions sense possibilitat d'acomiadar-se...

Drames com aquest ens colpeixen perquè en el fons sabem que el que els hi ha passat als 150 passatgers d'aquest avió podria (pot!) passar-nos també a nosaltres! Per altres tragèdies, geogràficament i culturalment més allunyades, estem més immunitzats...

Però en tragèdies com l'accident d'avió estavellat als Alps francesos l'empatia amb les víctimes i el dol dels seus familiars s'activa i per moments ens aferrem a la vida, a la nostra fràgil i volàtil vida, procurant fermar-la ben fort, lluny de les imprevisibles i implacables tenebres de la mort.

La mort ens fa por, però més por ens fa la sensació de no saber viure! Una de les frases cèlebres de Mae West (atribuïda també a Woody Allen?) diu que  només vivim una vegada, però si ho fem bé, una vegada pot ser suficient.

El meu condol per als familiars de les víctimes i per aquestes, el desig que descansin en pau...

Imatge: Notegraphy


dimarts, 24 de març del 2015

Massa vells per treballar, massa joves per jubilar-se


L'atur colpeix d'una manera profunda la vida de tota persona que s'hi troba i és preocupant per a tots i cada un dels col·lectius que el pateixen, doncs malauradament pocs se'n salven, si és que se'n salva algun! Però és especialment dur per a les persones majors de 45 anys.

Sí, l'atur juvenil preocupa i molt, i és un dels que, des de les administracions, més esforços es fa per combatre'l, però l'atur de les persones majors de 45 anys presenta uns riscos que van més enllà de les persones aturades, afecten d'una manera directa, i sistèmica, a tot el seu entorn familiar.

Una persona aturada major de 45 anys generalment té moltes càrregues, les familiars (que no sé perquè en diuen càrregues, així en negatiu, més aviat és una responsabilitat), però també financeres, de manera que quan un major de 45 anys es troba desocupat la seva situació personal afecta d'una manera directa a l'economia familiar, a la subsistència de la família; i sí, també a la salut, no només de la persona aturada, també de la parella i, en cas que n'hi hagi, dels fills.

D'altra banda, des d'una perspectiva més personal, els aturats majors de 45 anys es troben que en el període més crític de cotització per la jubilació, el període en el que es calcula la jubilació que els tocarà percebre. L'atur dels majors de 45 anys no només afecta al seu present, també hipoteca el seu futur!

De tot això i molt més vam parlar, aprendre i debatre dies enrere en una jornada sobre l'atur de les persones majors de 45 anys organitzada pel Síndic.

Diuen els experts que res tornarà a ser com abans, i els savis que si sempre fem el mateix, obtindrem els mateixos resultats... Deu ser el moment, doncs, de fer coses diferents, també per combatre l'atur en general i el dels majors de 45 anys en particular.

A les jornades van sorgir algunes propostes, com la possibilitat de combinar un subsidi amb una feina parcial, o que la nostra subsistència no depengui exclusivament del treball remunerat, apareixent amb força la proposta de la renda mínima.

Ambdues propostes, anunciades tan sols aquí, i sobre les que tampoc es va aprofundir a les jornades, ens han de permetre remoure el debat polític, ètic, filosòfic i legislatiu al voltant del món del treball, un debat polièdric i complex, però que requereix de solucions concretes i concises.

Avui per avui el retrat robot de la persona aturada major de 45 anys és un home amb poca formació, de difícil inserció que es veu abocat, massa vegades, a un subsidi precari, tot i que l'alternativa laboral és, en moltes ocasions, una feina amb un salari també precari...

L'any 1976 Jethro Tull va publicar un disc titulat "Too Old to Rock 'n' Roll: Too Young to Die!", massa vell pel Rock'n'Roll, massa jove per morir... El drama dels aturats majors de 45 anys és que als ulls de molts reclutadors són massa vells per treballar, i als de l'administració massa joves per jubilar-se!

Parafrasejant el final la lletra de la cançó de Jethro Tull que dóna nom al disc, mai s'és massa vell per treballar si s'és massa jove per jubilar-se!



dilluns, 23 de març del 2015

Pels pèls? Pel pal? Pels punts!

Mathieu i Suárez, els dos golejadors contra el Real Madrid. Foto. Getty

La passada era una setmana d'exàmens parcials per al Barça, amb dos exàmens de primer nivell!

El primer examen, la tornada de l'eliminatòria de vuitens de final de la Lliga de Campions contra el Manchester City, el va superar amb un joc millor del que el resultat podria fer veure, sense patir i passant amb solvència a la propera ronda de la màxima competició europea, on ja l'espera, de nou, el París Saint Germain.

El segon examen el partit d'ahir de la Lliga espanyola contra el Real Madrid, superat amb esforç i amb un resultat just, i ajustat. Ni el Barça va jugar tan bé com havia demostrat els darrers partits, ni el Real Madrid tan malament com havia demostrat, també, els darrers partits!

Ambdós equips ahir van perdonar, ambdós van dominar per fases i ratxes el joc, però el Barça va saber marcar primer i darrer, dos gols per situar-se per davant, mentre el Real Madrid tan sols va saber marcar per empatar.

Al final de la primera part el Real Madrid podria haver capgirat el marcador; al final de la segona volia però no podia empatar de la mateixa manera que el Barça volia però no podia, ni va poder, rematar el partit! El Barça va marcar dos cops per guanyar, el Real Madrid només un per empatar, així també s'explica el partit!

No sempre els millors equips en les grans cites ofereixen el millor joc, tot i que si quelcom va tenir el partit d'ahir va ser intensitat i emoció!

Pels pèls el Real Madrid ahir no empata el partit, o qui sap si pels pals, com el que va fer Cristiano Ronaldo a l'inici, no el guanya, però el més important d'ahir són els punts que ja són al sarró! I amb els tres punts és més fàcil analitzar tranquil·lament els errors que l'equip va cometre en defensa, concedint massa ocasions, i en atac, perdonant-les!

Al capdavall un Real Madrid millorat no va saber, ni poder, doblegar un Barça menys brillant i, més enllà del joc, les oportunitats i els gols, acabats els noranta minuts compten els punts, i els tres de la victòria serveixen al Barça per fugar-se tímidament del Real Madrid.

El partit d'anada el va guanyar el Real Madrid i, malgrat aleshores el Barça va conservar el liderat, poc després el va perdre;  ara, una volta després, el Barça torna a ser líder havent jugat amb l'equip blanc, però sobretot havent après la lliçó que en aquell partit encara no es tenia apresa...

De moment el Barça de Luis Enrique segueix en una bona línia de joc i de resultats aquest 2015, però ell sap tan bé com tu i jo que de poc o res servirà si al final tants partits guanyats i bon joc demostrats no es tradueixen amb algun títol!

Els punts, aquest tres punts, ens hi apropen, sempre que no en perdem, ni que sigui pels pèls, o pels pals, més endavant!

dissabte, 21 de març del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "With Or Without You"


Irlanda
ha estat i és una font inesgotable de músics i grups de rock i de fa dècades el grup de referència irlandès és U2!

Grup de llarguíssima trajectòria (des de 1976) té entre la seva discografia cançons que han esdevingut himnes, com la cançó d'avui, la primera d'U2 que va assolir el número 1 de la llista de senzills nord-americana.

Publicada l'any 1987 dins el seu cinquè disc d'estudi, "The Joshua Tree", "With Or Without You" ha esdevingut una de les cançons imprescindibles en les gires i concerts de la banda, de les més sol·licitades pel públic! És una cançó que t'atrapa des de la primera nota!

Sobre el significat de la cançó hi ha qui diu que és una cançó dedicada a una dona, d'altres diuen que està dedicada a Déu i fins i tot n'hi ha que afirmen que parla de drogues...A mi personalment m'és ben igual, la cançó, un constant i lent crescendo, simplement és genial i m'encanta!

"With Or Without You" és de les cançons d'U2 més versionades. La versió d'avui ens l'ofereix la cantant Michelle Simonal, una versió en la predomina la força de la seva veu i el piano, una versió molt "piano-piano", també de piano bar, molt jazzística, com si Michelle Simonal alentís les revolucions d'un tocadiscs...

Una altra versió, a mig camí de les dues, amb un tempo lent com el de Michelle Simonal però amb una instrumentació pop és la del grup anglès Keane.

Ambdues versions m'agraden molt, però ni sumades m'agraden tant com l'original! Aquí les teniu totes tres, l'original d'U2 i les versions de Michelle Simonal i Keane.







També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent la versió en anglès d'una de les millors cançons catalanes!

divendres, 20 de març del 2015

El vídeo de la setmana: bota per la infància

Si sabem que a Catalunya hi ha pobresa i que una de les seves cares és la dels infants podem fer dues coses: 

1.- girar pàgina, immunes ja a aquestes injustícies...

2.- o bé aixecar-nos i "botar per la infància", com ens anima a fer-ho la Fundació Catalana de l'Esplai!

La mecànica és molt senzilla: 1 bot = 1 euro per la infància!



Jo ha he botat i us animo a fer-ho, a botar per la infància i compartir el vostre bot a les xarxes socials amb l'etiqueta #botaxlainfancia!

Bon divendres.. i a botar!

A photo posted by Roger Casero Gumbau (@rogercasero) on



dijous, 19 de març del 2015

Lectura esbiaixada


No sé si és un problema de desconeixement, d'ignorància, o simplement d'autoestima... Tal vegada d'ambdues coses alhora!

El problema també deu ser que generalment ens enlluernen més les bones pràctiques que venen de fora que no les pròpies; aquella percepció que a l'altre, o a l'altra, li queda millor la mateixa peça de roba!

Nancie Atwell és, no en dubto, justa mereixedora de la condició de millor mestra del món, tot i que aquesta és una condició certament molt discutible! Sens dubte la seva llarga trajectòria i, sobretot, la seva feina d'estimular la lectura entre els infants, entre els alumnes, bé valen aquest reconeixement!

El problema s'esdevé quan, encegats per aquest premi, i pel titular (la mestra que fa llegir 40 llibres a l'any als seus alumnes!), des d'aquí som incapaços de veure i reconèixer que entre els nostres mestres, els de les nostres escoles, tenim també molts i moltes "Nancie Atwell".

Deixeu-me, tan sols, que us en posi un exemple: conec una mestra de música que, a banda d'afinar l'oïda i la veu del alumnes dela seva escola, una de les perifèriques de la perifèria de Girona, es dedica també a la biblioteca de l'escola. Sí, a les nostres escoles també hi ha biblioteques!

Són molts els alumnes d'aquesta perifèrica escola que cada setmana trien un llibre, lliurement i de manera voluntària, i se'l llegeixen... Aquesta setmana, a més, aquesta mestra ha portat a l'escola un reguitzell de llibres sobre astronomia, doncs l'escola celebra "la setmana de l'astronomia" en motiu de l'eclipsi que es veurà aquest divendres...

M'agrada que Nancie Atwell hagi rebut enguany tal distinció, doncs el seu reconeixement ha de permetre, i permetre'ns, reconèixer que el seu treball també el fan moltes escoles de casa nostra, per no dir totes!

Els problemes amb la lectura apareixen més tard, sí, a vegades amb les lectures obligatòries i massa sovint amb lectures equivocades, obligatòries o no...

Però no ens enganyem, llegir, com fer esport, és sobretot una qüestió d'hàbit, d'un hàbit que per molts es perd i després es recupera, i que per d'altres simplement es perd... amb Nancie Atwell o sense...

Tant si el problema és de desconeixement, d'autoestima o és per ambdues coses, tenim un problema de lectura, de lectura esbiaixada, més enllà del problema de la lectura!

dimecres, 18 de març del 2015

Aquesta setmana, tocata i fuga!


Amb la precisió d'un metrònom Xavi sap, com ningú, marcar el ritme del joc, fent de les pauses del joc els silencis de la música, moments en què cap nota sona perquè et ritme així ho exigeix. Rakitic és més vertical, més incisiu, però igualment sap ser els ulls i les cames de l'entrenador al camp...

Iniesta és com un sostingut, juga en un altra dimensió com es troben, els sostinguts, en una dimensió diferent de les notes ordinàries.

Busquets és l'equilibri, la necessària harmonia que requereixen les grans obres musicals, la peça que dóna equilibri a la consistència de Piqué i Mascherano del darrere, amb la improvisació (mai del tot improvisada), la creativitat del davant.

Messi és el virtuós solista que, ben acompanyat per Neymar i Suárez, també Pedro, interpreta com ningú el gol, la sublimació del futbol, i sobretot la seva creació, amb un joc i control de pilota farcits de crescendos sobretot quan dribla i sorteja jugadors rivals com qui passa i deixa enrere les notes del pentagrama!

Aquest 2015 el Barça de Luis Enrique ha afinat, finalment, el seu joc i aquesta setmana l'equip té dues grans cites que el posaran a prova!, dos enfrontaments en els que els rivals procuraran fer desafinar, de nou, el so del joc del Barça!

La primera contra el Manchester City, la tornada d'una eliminatòria que ha de permetre al Barça no només passar a quarts de final de la Lliga de Campions, sinó confirmar el bon moment de joc de l'equip, assegurar que l'equip segueix fi i afinat de cares a la segona gran cita d'aquesta setmana...

El derbi contra un Real Madrid desafinat amb el seu solista enfadat amb quasi tothom i ell mateix... Un gran dia per interpretar la tocata i fuga en re menor de Bach i escapar-se un xic més de l'etern rival a la classificació de la lliga espanyola.

L'equip està afinat, és evident, però tu i jo sabem que per afinats que estiguin els instruments, el concert serà reeixit només si els músics saben interpretar la partitura!

I també sabem, sobretot pel que fa al Real Madrid, que el d'Ancelotti és un equip que no necessita estar afinat per guanyar partits, tampoc contra el Barça!

Setmana gran de futbol aquesta, espectacle garantit! Ja em sembla sentir, rere l'escenari, com els músics desenfunden els seus instruments...

dimarts, 17 de març del 2015

Sarrià de Ter, balanç 2011-2015


Al 2015 les eleccions municipals seran les primeres que es celebraran en aquest any farcit d'eleccions; les catalanes, que han de dibuixar un nou Parlament de Catalunya, i les espanyoles, que han de dibuixar un nou Congrés de Diputats, vindran a finals de setembre i al novembre, sembla, respectivament.

Amb un any electoral com aquest es fa difícil, a vegades, destriar el gra de la palla del què en cada una d'aquestes eleccions estem votant, doncs és evident que entre la política municipal, la catalana i l'espanyola hi ha vasos comunicants.

És inevitable que les eleccions municipals es prenguin, per part dels partits i dels ciutadans, també en clau de política catalana i espanyola, doncs els partits a nivell local no en restem al marge car, en major o menor mesura, també en formem part.

Però per "contaminades" que puguin estar les eleccions municipals per l'agenda, l'activitat i l'actualitat política catalana i espanyola els partits representats al Ple municipal de Sarrià de Ter, en aquest cas parlo del meu, el PSC, ens exigim fer balanç en clau local d'aquest mandat que es va iniciar al 2011 i que finalitzarà a mitjans d'aquest 2015.

En clau de Sarrià de Ter la valoració d'aquest mandat municipal la faig a partir de quatre punts:

Govern i oposició

ERC va guanyar de manera clara, rotunda i contundent les eleccions municipals de 2011 assolint la històrica xifra de 9 regidors dels 11 que té l'Ajuntament de Sarrià de Ter. Al seu dia ja vaig fer la valoració del resultat i avui el que pertoca és valorar la feina de l'equip de govern. Naturalment aquesta és una valoració personal, doncs cada un de vosaltres, veïns i veïnes de Sarrià de Ter, fareu i tindreu la vostra, que no necessàriament ha de coincidir amb la meva.

Una primera valoració que en faig és que més regidors de l'equip de govern no es tradueix necessàriament i proporcionalment amb més feina feta! L'àmplia majoria ha donat al govern municipal molta tranquil·litat i estabilitat a l'hora de presentar propostes al ple i aprovar-les, algunes vegades sense comptar amb la presència i participació de tots els regidors de l'equip de govern; però aquesta àmplia majoria no veig que s'hagi traduït directament amb una major feina feta, tot i que no nego que cada un dels i les regidores de l'equip de govern n'han fet, de feina.

L'equip de govern ha de gestionar el dia a dia, això ja es dóna per descomptat, però d'un equip de govern cal esperar molt més que la resolució de les contingències diàries. I no em refereixo a les inversions, que per raons òbvies no n'hi ha hagut, sinó a liderar projectes, a dibuixar horitzons, a repensar el poble. La meva percepció és que aquest mandat hi ha hagut més gestió que estratègia.

A l'oposició hi fa molta fred, diuen, i jo us ho puc corroborar doncs fa vuit anys que hi sóc! I sí, més fred fa encara quan s'està sol com a regidor, tot i que en el fons mai m'he sentit sol del tot, doncs he comptat sempre amb gent, veïns i veïnes de Sarrià de Ter, que m'han aportat idees, inquietuds i preocupacions que d'una o altra manera he fet arribar i defensat. Res és en va i de tot se'n treu profit; fer d'oposició essent un regidor no és el mateix que fer-ho amb quatre, però malgrat sempre he estat conscient del pes que jo represento al Ple municipal he seguit defensant el programa amb el que ens vam presentar i les nostres propostes amb la mateixa determinació.

La crisi de la Torraspapel

No per esperada, no per anunciada, una mala notícia és menys greu. El tancament de la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter  ha estat un cop molt dur a tots els nivells: pels treballadors i treballadores afectats, per les seves famílies, pel sector del paper i la indústria de Sarrià de Ter i de Catalunya, per l'Ajuntament de Sarrià de Ter i, naturalment, també pel poble en general.

Els grups municipals de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, el de govern i els de l'oposició, hem estat allà on havien de ser, d'acord amb les responsabilitats de cadascú: al costat dels treballadors i treballadores afectats.

El tancament de la fàbrica Torraspapel ha suposat un cop molt dur per Sarrià de Ter, però d'aquesta també ens n'hem de sortir!  I per superar aquestes dificultats, per aixecar-nos de nou el millor és fer pinya i fer-ho junts: govern, grups municipals, entitats i veïns de Sarrià de Ter, empreses i sector econòmic i, naturalment, d'altres administracions.

Des del PSC he defensat, a partir del tancament de la Torraspapel, la necessitat de repensar el nostre poble i fer-ho a partir de dues eines que tenim, però que sota el meu criteri no s'han utilitzat: Pla Estratègic de Desenvolupament Econòmic de Sarrià de Ter i el reglament de participació ciutadana.

Com ja vaig escriure en un anterior article és imprescindible revisar aquest document estratègic elaborat anys enrere en el que es dibuixen tres vectors de desenvolupament econòmic; un dels vectors, segons el document, té una relació i dependència directa amb l'activitat paperera en general i la de la fàbrica Torraspapel en particular; només aquest fet exigeixen per part de l'equip de govern, primer, i la resta de grups municipals després, repensar i refer, actualitzar si voleu, l'estratègia de desenvolupament econòmic futura del nostre poble.

En aquest sentit hem trobat a faltar que el govern, més enllà de fer els contactes i les accions necessàries per recuperar activitat econòmica, preferentment industrial, engegués aquest procés de repensar el poble i la seva activitat econòmica. Les darreres Jornades del Paper van servir d'homenatge als treballadors i treballadores de la Torraspapel i, en certa manera, de catarsi col·lectiva per a tancar una pàgina de la història de Sarrià de Ter. Si hem girat full tenim per davant un full en blanc per, a partir de tot el que hem estat i som, puguem escriure entre tots el que volem ser avui i demà.

Participació ciutadana

El problema principal de la participació ciutadana a Sarrià de Ter és que se'n parla més que no s'exerceix. Si fa o no fa al 2015 estem a nivell de participació ciutadana en una situació semblant a la del 2006; en poc més de vuit anys poc hem avançat. El reglament de participació aprovat, molt similar a un vigent, però no executat, del 2006, ha tingut de moment molt poc recorregut. Els nous consells de participació creats amb prou feines s'han constituït i reunit una vegada, i res més...

Els pressupostos no han estat ni més participatius ni més participats del que eren i els fets demostren que no hi ha hagut un abans i un després, pel que fa a la participació, amb l'aprovació del nou reglament.

Tal i com va quedar demostrat en l'intent fallit de fer un procés participatiu a través de la "consulta del carrer Firal", explicada en un altre article, la informació és la clau de la participació i aquest ha estat un govern que, en general, ha informat més aviat poc.

Semblava que aquest podria ser un mandat ideal per a fer un salt qualitatiu amb la participació, amb un equip de govern nombrós i amb una certa inèrcia de gestió, doncs les penúries econòmiques no han donat ni per inversions ni per grans nous projectes.

De la mateixa manera que quan a la feina ens quedem sense internet o sense llum aprofitem aquell dia per fer endreça, aquest mandat, sense inversions ni grans projectes, hauria d'haver servit per a fer el salt qualitatiu necessari pel que fa a la participació. Quatre anys després som, si fa o no fa, allà mateix.

Notes per al futur

El 27 de maig de 2015 els veïns i veïnes de Sarrià de Ter exercirem novament el nostre dret a decidir; decidirem quina serà la composició del Ple municipal pels propers quatre anys i fruit  de la relació de forces dels grups municipals que hi estiguin representats el Ple escollirà l'alcalde i aquest el seu govern.

Com aquests darrers anys, com de fet sempre, Sarrià de Ter no restarà al marge del que passa a nivell polític a Catalunya i a Espanya, entre Catalunya i Espanya; tampoc el que passa a Europa i al món; ja no vivim en un món globalitzat, sinó "glocalitzat", en el que el món global i el local inevitablement es toquen.

Però d'entre totes les que tenim la major responsabilitat que tenim els grups municipals de Sarrià de Ter és situar Sarrià de Ter, el poble i la seva gent, vosaltres, veïns i veïnes, al centre de la nostra acció política.

Sou,  heu de ser i sereu vosaltres i les vostres necessitats, des de les més primàries a les més complexes, la nostra prioritat. Sarrià de Ter no és de ningú i és de tots alhora; Sarrià de Ter és nostre, teu i meu, i tan vosaltres com jo, cada un amb la responsabilitat que li correspongui, hem de poder participar i decidir sobre el present i futur del nostre poble.

Veïns i veïnes, entitats, equipaments i empreses formem un ric teixit social que diu molt més de Sarrià de Ter, del nostre poble, que la seva simple disposició urbana i que la silueta del seu "skyline". Al capdavall l'encant de Sarrià de Ter, com el dels altres pobles viles i ciutats, és la seva gent, sou vosaltres!

Per ample i nombrós que sigui un equip de govern la “governança” municipal d'un poble, també de Sarrià de Ter, mai serà complerta del tot sense la implicació i participació activa i decisiva de la seva gent.

Aquest 2015 hi haurà més eleccions a banda de les municipals i es debatrà molt sobre com s'han d'escollir els representants públics, els càrrecs electes; però ara ja no es tracta només de decidir com els escollim i que després ells facin i desfacin, sinó que la clau, també en clau de Sarrià de Ter, és decidir com decideixen, com fan i desfan, i que ho facin amb informació, transparència i participació. És el pas necessari i imprescindible que la democràcia representativa ha de ver vers la democràcia participativa.

A mi, a nosaltres, ens trobareu sempre en aquesta segona opció!

Article publicat al número 90 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 16 de març del 2015

Corrandes d'exili... interior!


Què farem avui sense la família Pujol Ferrusola compareixent al Parlament de Catalunya?...

Avui el Canal 3/24 tornarà als nivell d'audiència habituals, Catalunya Informació seguirà amb la programació prevista i els columnistes i opinadors varis pescaran, de l'actualitat, altres temes per omplir les seves columnes d'opinió...

Però pel que fa a aquesta comissió parlamentària res ha estat en va ni res està perdut, per més que hi hagi qui digui que aquesta comissió d'investigació del frau, l'evasió fiscal i la corrupció del Parlament de Catalunya de poc serveix i servirà. A Artur Mas li va ser útil...

Penso que Televisió de Catalunya hauria de recuperar totes les retransmissions de la família Pujol Ferrusola a la comissió d'investigació del frau, l'evasió fiscal i la corrupció del Parlament de Catalunya i preparar un pack de DVD com si d'una sèrie de televisió es tractés, dividida per temporades (dies de compareixença) i capítols (cada compareixença).

El material, sense necessitat d'editar-lo, esdevindria l'epíleg necessari d'una etapa que, amb llums i ombres (ara hem vist que amb moltes més ombres de les que pensàvem i veiem), d'una o altra manera volem tancar i deixar enrere.

I no em refereixo només a la manera de fer diners, de dinamitzar l'economia de la família Pujol Ferrusola, també de la manera de fer política dels grups parlamentaris...

Aquestes compareixences ens exigeixen un exili interior per deixar enrere la Catalunya vella, entonant, si cal parafrasejant per a ser més exactes, les corrandes d'exili de Pere Quart:

En ma terra del Parlament
nou Pujols fan compareixença,
els silencis bosc espès,
cinc paraules massa merda.
Com el Parlament no hi ha res!

Diuen, diuen diuen que per moments Catalunya és un poema!

dissabte, 14 de març del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Titanium"


El discjòquei francès David Guetta és, sens dubte, un dels grans músics d'aquest inici del segle XXI, tot un col·leccionista d'èxits de música electrònica!

Les seves cançons poblen les radiofórmules i no són poques les col·laboracions que ha fet amb d'altres músics i cantants d'èxit; una de les col·laboracions la trobem a la cançó d'avui, "Titanium", primer senzill del seu cinquè disc d'estudi (Nothing But the Beat), amb la veu de la cantant australiana Sia.

"Titanium", publicada l'any 2011, és una cançó amb un so molt actual, una cançó, podríem dir, contemporània.  Amb la versió d'avui, però, farem com el que fem amb les fotografies a Instagram: aplicar-hi un filtre vintage.

Scott Bradlee és un pianista nord-americà que s'ha especialitzat, darrerament, a convertir en soul tot el que toca! Com si d'un filtre d'Instagram es tractés Bradlee agafa cançons modernes, contemporànies, d'avui, i les transforma musicalment de dalt a baix donant-hi un nou color, una nova sonoritat. En alguna de les seves versions l'original resta més amagada, però sempre recognoscible.

La seva versió de "Titanium" n'és un bon exemple! Aquí us les deixem, l'original de David Guetta i la versió soul de Scott Bradlee!





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent la versió amb tu o sense tu!

divendres, 13 de març del 2015

El vídeo de la setmana: "Bohemian Carsody"


El vídeo d'avui ha assolit en una setmana més de 12 milions de visites, és a dir, ha esdevingut tot un viral a YouTube!

Aquests darrers dies, de fet des del segon dia de publicació, ja amb més de dos milions de visites, els diaris digitals no han parat de parlar-ne i, sobretot, difondre'l!

El vídeo no té cap secret, o tal vegada els té tots, tots els secrets, tots els ingredients per esdevenir, com així ha estat, un vídeo viral!

- 3 noies dins un cotxe,
- que canten, a mode de lipdub, un tema molt conegut (Bohemian Rhapsody) mentre ballen i, sobretot...
- es toquen els pits!
- I per afegir-hi un punt picant, pervers o enigmàtic (part del ganxo, vaja), l'interrogant de fins a quin punt una d'elles fa un "Sharon Stone a Instint Bàsic"!

Elles (Shae-Lee, Lana i Madison) són un trio còmic (?) d'Austràlia que es fa dir SketchShe... O sigui, si fa  o no fa, i salvant les distàncies físiques, estètiques i artístiques, una mena de The Mamzelles a l'australiana!

Per cert, que no sincronitzin a la perfecció, ni amb el ball ni amb els llavis (no en va vol ser un lipdub), és el de menys!



Bon divendres!

dijous, 12 de març del 2015

Parlem? Sí, de Sarrià de Ter...



El verb està de moda! El verb està de moda? 

Alguns dels nous partits, o moviments polítics, aquests de darrera fornada, se'n serveixen per anomenar-los: Podem, Guanyem, Avancem.

Les tradicionals sigles semblen haver quedat en un segon pla a l'hora de posar nom a moviments polítics o cívics, tot i que aquests darrers anys hem vist néixer l'ANC (Assemblea Nacional Catalana o MES (Moviment d'Esquerres).

Amb el verb aquests partits o moviments polítics semblen voler donar una imatge de major activisme, dinamisme, moviment, valgui la redundància...

Aquest fenomen també l'hem vist darrerament en el món de l'empresa amb Parlem, l'autoanomenada operadora de telefonia de Catalunya. Malgrat ser una marca moderna (per això dels verbs) no deixa de ser curiós que el verb fa referència precisament a un dels usos (cada vegada més) residuals que fem amb els telèfons mòbils: parlar!

És clar que per parlar no cal obrir boca! Prou ho sabem a Sarrià de Ter, que fa 90 números que Parlem de Sarrià a través de l'escriptura, d'articles, cròniques, entrevistes i reportatges sobre l'actualitat i activitat del poble, sobre llibres, cultura, esport i el que s'esdevingui!

Parlem de Sarrià i en aquest darrer número, el 90, ho hem entre d'altres temes de l'any Vinyoli, de la Fira del Paper 2014, de política local, de fàbriques de coment o de les activitats de l'Escola Montserrat.

Parlem de Sarrià però més que escoltar la revista, el desig de tots els qui la fem és que la llegiu!





dimecres, 11 de març del 2015

La trampa del temps de qualitat


El temps de qualitat és el millor aliat pels pares poc conciliadors, i la pitjor trampa per a les seves dones, i mares dels seus fills!


En els més de quinze anys que fa que sóc pare són moltes les vegades que he escoltat, i llegit, que és més important la qualitat que la quantitat del temps que passem amb els nostres fills i filles. És indiscutible que els infants i pares i mares han de compartir temps de qualitat, temps que també s'ha de compartir amb un mateix, amb la parella, amb la família, amb els amics... Però no tot el temps necessari és temps de qualitat!

Focalitzem un xic el tema, doncs aquesta sentència (és més important la qualitat que la quantitat del temps que passem amb els nostres fills i filles) té conseqüències, i no poc importants!

La percepció és que, en general, les dones destinen molt més temps a la cura dels infants (també d'altres persones dependents) que els homes, i la realitat i els estudis també ho demostren.

El darrer Informe INSOCAT 5, monogràfic "Crisi, gènere i pobresa" (pdf) presentat recentment per ECAS aporta dades sobre les tasques domèstiques i de cura: les dones hi dediquen 4 hores i 14 minuts de mitjana, els homes 2 hores 25 minuts.

Altres dades les he sentit de la veu, i les presentacions, de Marc Grau, investigador de l'ICWF de l'IESE que estudia i difon el concepte de Responsabilitat Familar Corporativa. Explica Marc Grau, basant-se en un estudi, que pares i mares dediquem el mateix temps de qualitat als nostres infants (23 minuts al dia) però pel que fa al temps bàsic (cura, supervisió, transport) els pares hi dediquen encara no una hora (56 minuts) mentre les mares hi dediquen més de 2 hores (2 hores 21 minuts).

És evident que només amb les hores de qualitat dels pares la supervivència dels infants no estaria, ni molt menys, garantida!

L'estudi d'ECAS vincula aquest diferencial directament amb la bretxa salarial, doncs la poca conciliació dels homes representa una major càrrega per les dones i un impacte directe a les seves vides laborals (major temporalitat, més jornades parcials, menys oportunitats de promoció...) i fins i tot a la seva salut física i mental. I naturalment amb la pobresa, que també és femenina!

És molt important destinar temps de qualitat als nostres infants, però aquest ha de ser només una part més del temps que els infants necessiten que els hi dediquem.

O dit d'una altra manera, el temps de qualitat ha de sumar, no restar!


dimarts, 10 de març del 2015

La paradoxa hidrostàtica... i la de la igualtat


Imaginem que tenim dos vasos, dos recipients, de diferent forma comunicats entre ells per la base mitjançant un tub, de manera que quan els omplim d'aigua, per exemple, ambdós s'omplen. En altres paraules, tenim dos vasos comunicats per la base.

Malgrat tenir formes i mides diferents quan omplim els dos vasos la pressió que exercirà l'aigua serà la mateixa a cada vas, amb independència de la mida i forma de cada vas, de manera que si estan sobre una superfície planera i en pla horitzontal el nivell del líquid serà el mateix en cada vas tot i tenir, insisteixo, mides i formes diferents.

Heus ací, per si, com jo, no la recordàveu, la paradoxa hidrostàtica dels vasos comunicants. Seguint amb els vasos comunicants també sabem que si exercim una pressió sobre el líquid d'un dels recipients, fent que el seu nivell baixi, immediatament el nivell de l'altre vas comunicant, i comunicat pujarà.

La paradoxa de la igualtat és que no es produeix la paradoxa hidrostàtica, doncs la desigualtat esdevé la pressió que fa que les càrregues líquides (i tangibles) entre homes i dones estiguin mal repartides.

Si les dones tenen, i temem, el sostre de vidre, els homes sembla que tenim, en general (a nivell particular cadascú sabrà), un tap que dificulta, quan no impedeix directament, que el nivell de líquid del nostre vas augmenti d'acord amb els principis dels vasos comunicants i la paradoxa hidrostàtica quan s'omple de líquid (amb la incorporació de la dona al mercat laboral) del vas de les dones.

Aquest tap, que podem anomenar desigualtat, fa que el recipient de la dona, llavors sí, tingui molta més pressió!

Tot el que no conciliem els homes (tap) és pressió afegida per les dones, que a banda de la "doble" jornada veuen com a més la seva jornada laboral també és menys valorada, també a nivell salarial.

La igualtat és, també, una qüestió de vasos comunicants i paradoxes!

dilluns, 9 de març del 2015

La fotografia (també) és femenina

Dues alumnes en una de les presentacions de l'exposició "Dona i Llum". Foto: Roger Casero

Reconec que se'm faria difícil, molt difícil, enumerar el nom de 20 fotògrafs... més difícil em resultaria encara enumerar el de 20 fotògrafes! Sí, la fotografia també és femenina des de l'altre costat del visor!

L'exposició que actualment es pot veure al Centre Cívic "la Cooperativa" ens presenta la vida i obra de dones fotògrafes des de la mirada dels i les alumnes de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter en una sèrie de murals que han fet, un any més, en motiu de la commemoració del Dia Internacional de les Dones i que es va presentar dies enrere.

Des de P3 fins a de primària podem anar repassant les vides d'Anne Geddes, Cindy Sherman, Montserrat Barraquer, Maria Sarradell, Madronita Andreu, Roser Oromí, Carme García de Ferrando, Roser Martínez, Isabel Steva Hernández, Colita, Ouka Leele, Louise Dalh-Wolfe, Carme Gotarde, Linda McCartney, Lola Alvarez, Montserrat Sagarra, Helen Levitt, Joana Biarnés, Annie Leibovitz i Magararet Bourke-White.

Aquesta exposició no només permet als alumnes descobrir dones extraordinàries, també ens permet a nosaltres, com a mínim a mi, descobrir fins a quin punt les dones, malgrat tenir les mateixes qualitats i aptituds professionals que els homes, com a mínim, surten desenfocades, si és que hi surten, a les fotografies de les que la història reserva per a fer inventari!

Potser ara no se'm faria tan difícil enumerar el nom de 20 fotògrafes, però reconec que em seria difícil fer-ho amb historiadores, filòsofes, pintores, arquitectes, cuineres... És clar que em resultaria impossible enumerar una sola presidenta d'Estats Units d'Amèrica, d'Espanya o de Catalunya...

La fotografia és femenina, també ho és la igualtat, però no són igualitàries, encara, la gran majoria de fotografies i imatges que veiem, dia sí, dia també, als diaris i informatius! En molts sectors a les fotografies de la seva actualitat hi ha encara, només o majoritàriament, molta corbata!

Va bé recordar-ho per no caure en la trampa de creure, i creure'ns, que ja hem assolit la plena igualtat entre homes i dones... Siguem homes o dones, no desenfoquem la imatge de la nostra realitat!


dissabte, 7 de març del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Is This Love "


"Is This Love" és una de les cançons imprescindibles de Bob Marley i, tal vegada també, de la història del reggae, tot i que, ritme a banda, no deixa de ser una bonica i senzilla cançó d'amor.

Publicada l'any 1978 dins el disc "Kaya" la cançó, com el disc, té una sonoritat més comercial i, segons els més ortodoxes fidels seguidors de The Wailers, un to més blanc, menys combatiu.

L'amor, però, és tema universal i no coneix estils ni idiomes! Tampoc Bob Marley va poder resistir-s'hi! No és aquesta, ni molt menys, l'única cançó d'amor de Bob Marley i com sol passar amb les cançons d'amor també Marley el dibuixa idíl·licament per sempre... Però després ja sabem (també va saber-ho ell) què passa!

"Is This Love", sens dubte una de les destacades del disc, va arribar fins al número 9 de les llistes d'èxit angleses. precisament "Is This Love" és la primera cançó del disc recopilatori "Legend" que es va publicar l'any 1984.

D'entre les diverses versions d'aquest clàssic del reggae i de Bob Marley vaig descobrir fa poc la que avui us presento, un "Is This Love" al ralentí i quasi despullat per la veu, acompanyada d'una guitarra, de la cantant nord-americana Sye Elaine Spence.

Les dues cançons són, amb el seu estil, una perla! Gaudiu-les!





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent parlarem d'un clàssic modern passat pel soul!

divendres, 6 de març del 2015

El vídeo de la setmana: Patricia Arquette i la igualtat


A dos dies de la commemoració del 8 de marçDia Internacional de les Dones, seria imperdonable que aquesta secció, el vídeo de la setmana, obviés no només la data, sinó sobretot la reivindicació!

La de la igualtat és una lluita que ve de lluny i és i ha estat una lluita sobretot de les dones!



La presa de consciència és el primer pas; el segon, la lluita!



I amb la lluita s'han assolit fites, i amb les fites, s'han demostrat resultats. la igualtat la impulsen les dones, però ens beneficia a tots, dones i homes!



Però caurem en l'error si ens pensem que tot el camí recorregut és tot el que calia fer! La desigualtat per motiu de gènere és encara molt present, d'una manera més o menys visible, més o menys evident, més o menys manifesta i reconeguda!

La desigualtat és fins i tot present allà on sembla que els somnis es fan realitat, a Hollywood! Patricia Arquette no va desaprofitar l'oportunitat dels Oscar per, al final del seu discurs, deixar clar que la lluita per a la igualtat és encara una lluita dels nostres dies, del nostre temps!

I és aquest, de fet, el vídeo que avui volia destacar, el del breu, però incisiu discurs de Patricia Arquette a la gala dels Oscar d'enguany!



La lluita per a la igualtat ha estat sobretot femenina, però el camí vers la igualtat l'hem de fer junts homes i dones, doncs som tots els qui hi guanyem!

Bon i igualitari divendres!



dijous, 5 de març del 2015

Candy Crush



El gran titular de les contra-cròniques del debat de l'estat de la nació que dies enrere es va celebrar al Congrés de Diputats va ser el de la vicepresidenta primera del congrés, Célia Villalobos, jugant al Candy Crush amb la seva tauleta tàctil.

Villalobos es va defensar al·legant que no jugava al Candy Crush sinó que consultava la premsa, però aquesta és només, sembla, una veritat a mitges: no jugava al Candy Crush, certament, sinó al Frozen Free Fall!

El mateix dia de l'enxampada de Villalobos jugant inoportunament al Congrés de Diputats al meu poble, Sarrià de Ter, vam fer un ple ordinari. Durant tot el ple, que aquell dia va durar encara no mitja hora, una regidora de l'equip de govern no va parar de mirar i teclejar el seu telèfon mòbil; ignoro quin ús en feia, si consultava el correu, piulava sobre el ple o conversava per WhatsApp... Era al ple en cos, però no en ànima!

Anys enrere, quan els polítics van començar a desembarcar en massa a Twitter, una colla de diputats al Parlament de Catalunya, entre ells José Antonio Donaire, van debatre sobre l'ús de les noves tecnologies en general i Twitter en particular, al Parlament de Catalunya. Es parlava aleshores del Parlament 2.0... Recordo seguir aleshores apassionants debats i discussions entre parlamentaris paral·lels als debats que els portaveus feien des de la tribuna del Parlament.

La política 2.0 no s'esdevé donant una tauleta tàctil o un telèfon intel·ligent a un polític! De fet el que feia Célia Villalobos no era ni política ni 2.0! La tecnologia no és la fi, sinó el mitjà; el 2.0 només adjectiva, el substantiu, i per tant allò substancial, segueix essent la política!

Però tampoc ens enganyem: si en comptes de jugar amb la tauleta tàctic Villalobos estigués fent mots encreuats o resolent un sudoku, ho criticaríem igual? El Candy Crush, en aquest cas, no és el problema!


dimecres, 4 de març del 2015

Un Oscar per la igualtat

Patricia Arquette amb el discurs a una mà, i l'Oscar a l'altra! Foto: John Shearer/Invision/AP
El seu paper de mare a la pel·lícula “Boyhood” li va valer a Patricia Arquette l’Oscar a la millor actriu secundària, tot i que el seu discurs la va convertir, sens dubte, en una de les grans protagonistes de la darrera gala dels premis de l’acadèmia nord-americana del cinema.

El seu no va ser discurs improvisat, ans al contrari, va ser un discurs preparat i premeditat en el que va destacar, a banda dels agraïments de rigor, la seva dedicatòria a “cada dona que ha donat a llum a cada contribuent i ciutadà d'aquesta nació”. Una dedicatòria que no era més que l’avantsala de la seva reivindicació: “Hem lluitat per la igualtat de drets de tot el món; és el nostre moment per aconseguir igualtat de salaris d'una vegada per totes, i igualtat de drets per a les dones dels Estats Units d'Amèrica”.

Tenia molt clar Patricia Arquette quin era el missatge que volia donar aprofitant la finestra global que li oferia la gala dels Oscar i d’entre totes les reivindicacions possibles ella va triar la de la igualtat salarial entre homes i dones.

En motiu del Dia per la Igualtat Salarial, que es commemora cada 22 de febrer, la UGT de Catalunya i la Fundació Maria Aurèlia Capmany van presentar un informe sobre la bretxa salarial entre homes i dones a Catalunya, que es situa, segons l’inforrme, en un 24,8% a Catalunya.

Patricia Arquette als Estats Units d’Amèrica, la UGT a Catalunya i tants altres estaments arreu del planeta demostren que la desigualtat salarial entre homes i dones és un problema estructural del mercat laboral i que no és només un mal endèmic, és també un mal epidèmic i pandèmic, un problema global.

El 8 de març commemorarem de nou el Dia Internacional de les Dones, a Catalunya amb la voluntat de “moure fitxa per l’equitat de gènere”; aquesta és precisament la clau, moure fitxa! La desigualtat està més que estudiada i demostrada, més que denunciada i clamada, però ni una cosa ni l’altra, malgrat han servit per avançar, l’han eliminat, sinó que perviu encara amb massa naturalitat, cercant, com els virus resistents, noves mutacions per no desaparèixer.

Molt em temo que si Patricia Arquette mereix de nou guanyar un Oscar al llarg de la llarga carrera cinematogràfica que encara té per davant podria recuperar el mateix discurs i llegir-lo de nou literalment!

Tan de bo aviat guanyi de nou un Oscar... i tan de bo jo m’equivoqui!

Article publicat al número 6 de la Revista Mirall en pdf.