divendres, 31 de gener del 2020

El refrany de la setmana, sobre la mort

Imatge de PublicDomainPictures a Pixabay
La mort ens persegueix des que som vida, a vegades com un molest cobrador del frac!

La mort se'ns fa present quan es moren els altres, car quan ho fem nosaltres, quan ja siguem morts, ja no hi serem a temps, ni a pensar-hi ni a preocupar-nos-hi.

La nostra mort ens persegueix, però la dels altres, la de les persones que estimem, ens acompanyen en vida, al llarg de la nostra vida; per exemple, en el meu cas, la del meu pare, que avui fa 39 anys que es va morir...

"A casa del mort, cadascú plora el seu dol", diu en refrany, i és que al capdavall totes les morts interpel·len la nostra, la que ens persegueix, i també les nostres, les que en vida ens acompanyen...

dijous, 30 de gener del 2020

El repte

Imatge de Annie Spratt a Pixabay
Aquests últims dies diverses persones m'han plantejat un repte que, us asseguro, de moment sóc incapaç d'assolir! I no és perquè no pugui, perquè no en tingui la capacitat, és perquè no vull, o una part de mi no vol...

El repte és aparentment senzill i innocu, i per a la majoria de vosaltres possiblement passaria desapercebut; però jo, només de pensar-hi, d'atrevir-m'hi, em ve vertigen!

El que algunes persones m'han plantejat és que deixi de publicar al bloc, en aquest bloc, algun dia, o fins i tot alguns dies, o fins i tot una setmana! No m'ho proposen, se suposa, per la poca qualitat dels textos o el poc interès que en general generen, sinó per alliberar-me de l'obligació de fer-ho!

No publico els diumenges, els hi vaig dir jo en defensa pròpia, i a l'agost només publico tres dies a la setmana! Però no, el que em diuen és que passi de publicar quan tocaria fer-ho.

Fa més de dotze anys que escric i publico de forma regular, com qui va a missa diària, i no hi ha ningú més que jo que m'obligui a fer-ho; no, no em permeto no publicar, i jo sempre he pensat que aquesta autoexigència entrenava la disciplina d'escriure, que no necessàriament la qualitat...

Però el que jo interpreto com a disciplina, d'altres ho interpreten com un esclavatge infligit per mi mateix, i amb el repte volen que m'alliberi de la meva pròpia voluntat, o obsessió (?), que trenqui les cadenes que jo mateix m'imposo!

Què passaria si un dia, uns dies o fins i tot una setmana deixés de publicar i actualitzar el bloc? Sé que, en el fons, no passaria res, que la terra seguiria girant i que els despistats ensopegarien amb altres escrits, i els i les lectores fidels serien comprensius...

Què em passaria si un dia, uns dies o fins i tot una setmana deixés de publicar i actualitzar el bloc? Possiblement el dia que pugui respondre amb total seguretat que res, que no em passarà res (de dolent), seré capaç d'assumir i assolir el repte!

És evident que aquest dia encara no és avui...

dimecres, 29 de gener del 2020

El gener fa pujada

Imagen de Pexels en Pixabay
El gener, com el camí de la cançó d'en Serrat, fa pujada!

El gener és costerut pel repte que suposa arribar-hi al capdamunt, a final de mes, amb el saldo positiu després de l'excessiu dispendi nadalenc; més que en cap altra època de l'any, per Nadal tot és excessiu...

El gener fa pujada i ha estat, literalment costerut per als i les professionals de la Fundació Resilis, que aquest primer mes de l'any han vist trossejar la seva nòmina, pagada fraccionada i amb retard per la reiterada demora de la Generalitat dels pagaments a l'entitat pels serveis que presta.

Els comptes de la Generalitat agonitzen i amb ells ho fan també les cada vegada més endeutades finances de les entitats socials que presten serveis públics. La repercussió és de tal magnitud que per algunes entitats la despesa anual en interessos bancaris és insultant.

El gener fa pujada i amb ell ho fan també els pressupostos (reiteradament prorrogats) de la Generalitat, víctimes col·laterals de la tempesta política d'aquests dies. I si bé ni tan sols un nou pressupost podria resoldre la situació, com a mínim sí que contribuirien a mitigar-la.

El gener fa pujada i és especialment costerut, per segon any després del de fa dos anys, pel president del Parlament, Roger Torrent, que després de no permetre, aleshores, la investidura del president Puigdemont, ara no permet al president Torra, també per indicació i recomanació dels serveis jurídics del Parlament sota la pressió i amenaça de la justícia espanyola, exercir de diputat.

Sembla evident que al president del Parlament els finals de gener no li són propicis, i que sobretot serà recordat, d'infaust record per alguns, digne pels altres, pels seus finals de gener.

El gener fa pujada i veurem si el febrer, enguany de traspàs, fa rodolar nous pressupostos o la legislatura muntanya avall!

dimarts, 28 de gener del 2020

Calidoscopi d’Afectes


Calidoscopi és una paraula eufònica, que sona bé; la seva bellesa, però, no només rau en com sona quan la pronunciem, també ens resulta fascinant pel que els nostres ulls hi veuen quan hi apropem la mirada, i el fem voltar entre els nostres dits.

El seu joc de miralls, formes i colors ens captiva alhora que ens fa reflexionar sobre la percepció de les coses, fins i tot de la realitat. Del calidoscopi el més important, més que els acolorits efectes òptics que ens mostra, és la nostra mirada, i ja sabem que la mirada és el que es situa ulls endins, la nostra interpretació de les coses, fins i tot de la realitat.

El documental que el periodista Gerard Bagué ha rodat en motiu dels 25 anys de Plataforma Educativa, "Calidoscopi d'Afectes", és també un joc de miralls; un joc de miralls de moltes realitats que envolten l'entitat, i a banda de l'entitat, de la vida de les persones que, d'una o altra manera, en formen part.

Gerard Bagué, però, no ens proposa que observem fragments de vidres acolorits entre miralls, sinó fragments de vides i d'afectes de persones que despullen vivències i emocions, relats de vides que formen, totes elles, un calidoscopi sense efectes ni artificis.

"Calidoscipi d'Afectes" no és ben bé un documental sobre els 25 anys de Plataforma Educativa, és quelcom més i si voleu, encara sou a temps a veure'n la projecció que es farà avui a Girona, l'estrena oficial del documental!

Us hi esperem!

dilluns, 27 de gener del 2020

#TotsSomRàdioSarrià. Comunicat dels i les col·laboradores de Ràdio Sarrià


El dimecres de la setmana passada una sèrie de col·laboradores i col·laboradors de Ràdio Sarrià vam lliurar, abans que comencés el ple municipal, una còpia d'aquest comunicat a cada regidora i regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

#TotsSomRàdioSarrià.
Comunicat dels i les col·laboradores de Ràdio Sarrià


Ràdio Sarrià és una emissora municipal que ha mantingut, al llarg dels més de trenta anys de vida, un caràcter volgudament local que s'ha caracteritzat per dos valors: la informació local i la participació local.

Aquests dos valors s'han concretat, d'una banda, en la voluntat manifesta de servei públic d'informació local, destinant temps i recursos al seguiment, tractament i difusió de les notícies i actualitat de caràcter local, especialment de Sarrià de Ter, i també de Sant Julià de Ramis, Girona i la comarca del Gironès en general.

D'altra banda la participació local s'ha concretat en les múltiples col·laboracions voluntàries de veïns i veïnes, i de persones a qui els agrada la ràdio, participant en l'elaboració de programes o en altres tasques com la gravació de falques o el suport tècnic i logístic.

Un dels trets d'identitat de Ràdio Sarrià és, precisament, la quantitat d'hores d'emissió setmanal de programació pròpia, amb la participació voluntària i desinteressada de molts col·laboradors i col·laboradores de Sarrià de Ter i els municipis veïns, omplint la graella de continguts culturals, socials, esportius, de salut, etc.

Ràdio Sarrià ha estat i és un actiu per al poble i el seu teixit associatiu, ja des del seus inicis ha col·laborat en moltes activitats organitzades per entitats del poble, fent-ne una cobertura informativa i promovent la cultura popular i la participació veïnal.

Ràdio Sarrià ha donat veu a les entitats socials, culturals i esportives del poble, que sempre han trobat en l'emissora municipal un canal de difusió i comunicació de les seves activitats. A més Ràdio Sarrià ha posat en valor el voluntariat i la participació dels veïns i veïnes en el teixit associatiu de Sarrià de Ter, especialment amb el Premi al Mèrit Cultural i Social que cada estiu atorga en el marc de la Festa de la Ràdio.

Fa uns mesos l'Ajuntament de Sarrià de Ter va fer un concurs per delegar la gestió de l'emissora municipal, i tot i la bona voluntat expressada a l'inici per part de l'empresa concessionària de mantenir l'esperit de Ràdio Sarrià (informació i participació local), aquestes darreres setmanes molts col·laboradors i col·laboradores veiem perillar aquest model de ràdio, motiu pel qual hem decidit suspendre temporalment les nostres col·laboracions.

Els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià volem expressar la nostra preocupació per la gestió actual de Ràdio Sarrià, tant pel que fa al model de ràdio que sembla voler imposar l'empresa concessionària, com per la despreocupació que sembla tenir el govern municipal en el canvi de model que s'està produint.

També temem per la continuïtat de la Festa de la Ràdio i del Premi al Mèrit Cultural i Social que es lliura, un esdeveniment que precisament posa en valor el voluntariat i la participació.

Els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià lamentem que des de l'Ajuntament de Sarrià de Ter no s'hagi articulat un mecanisme de supervisió i control de la gestió de l'emissora municipal, com podria ser un consell de comunicació, o consell assessor de Ràdio Sarrià, participat com a mínim per tots els grups municipals, així com per entitats i persones que col·laboren amb Ràdio Sarrià. Entenem que és en el marc d'aquest consell que cal debatre, acordar, definir i defensar el model d'emissora, amb independència de l'empresa que la gestioni.

Ràdio Sarrià ha tingut des del seu inici un caràcter inclusiu, promovent i fomentant el voluntariat a través de la participació d'entitats locals i veïns i veïnes en l'elaboració de la graella i els continguts, donant prioritat sempre a la informació local. La participació voluntària de tantes entitats i persones, ara en risc que es perdi, és un actiu per a Ràdio Sarrià, també per al poble, que cal preservar i potenciar.

Els i les col·laboradores defensem aquest caràcter i trets d'identitat de Ràdio Sarrià (informació i participació local) i interpel·lem i demanem als diferents grups municipals a obrir un espai de participació (consell de comunicació, consell assessor) i a promoure'n el debat.

Fins aleshores mantindrem en suspensió, a desgrat, la nostra col·laboració a Ràdio Sarrià.

Sarrià de Ter, 22 de gener de 2020.

dissabte, 25 de gener del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Albatross"

Photo by 0ystercatcher on Foter.com / CC BY-NC-SA
Després de la tempesta ve la calma, a vegades en forma d'eixordador silenci...

No sé perquè, però, per mi aquesta calma, que és relativa i va per barris, té banda sonora pròpia, i si hagués de tenir alguna cançó instrumental possiblement seria aquesta, tot i que més que la d'un albatros aquí la imatge seria la d'una gavina, o un gavià, planejant sobre la devastació que els rius han deixat al seu pas alimentats pel temporal Glòria...

És començar a escoltar la cançó, i desplegar les ales, amb tota la seva esplendor...



divendres, 24 de gener del 2020

El refrany de la setmana, sobre el riu


El curs del riu marca, aquests dies, el de moltes vides! Algunes, malauradament, de forma literal...

Bé, no només d'un riu, sinó de tots els rius, rieres i torrents que aquests dies baixen amb cabals plens i violents trencant ponts, inundant arrossars i carrers, i entrant sense permís, car no el necessiten, en cases, locals, comerços, restaurants...

En dies com aquests és impossible domar el riu, que desbocat com un cavall salta preses i sobreïx de totes les canalitzacions que, generalment, respecta sense alçar la veu. Quan baixa amb força no hi ha qui aturi el riu, tan sols el mar quan l'engoleix, o ni això!

I en aquestes riuades no és el vi, precisament, el que s'ha esguerrat ("Sant Vicenç mullat, tot el vi esguerrat"), sinó l'arròs, que no arribarà ni a covat!

La cultura popular ens adverteix amb prou saviesa, per bé que nosaltres seguim desafiant la natura fins que aquesta es revela; i no ha estat el setembre que se n'ha endut ponts (el setembre, s'enduu els ponts o eixuga les fonts) sinó el gener, i si el mes novè les va eixugar, el primer ha sadollat tant les fonts, fins a negar-les... Negar fonts i fins potser peixos, que amb aital torrentada rarament hauran fet xalada... ("a riu brut de torrentada, es peix hi fa xalada.")

I ponts rai, que pitjor és quan l'aigua entra a casa sense trucar: "a la vora de cap riu, no t'hi facis mai el niu". I hi ha qui fins i tot el prolonga, per si amb la versió resumida no en tenim prou: "vora riu no faces niu, ni hivern ni estiu; vindrà una riuà i se te l'emportarà."

dijous, 23 de gener del 2020

El riu és memòria


Les crescudes dels rius ens produeixen un cert pànic i, alhora, una certa atracció!

El pànic és per la impredictibilitat de l'aigua, que sempre troba per on escolar-se i, com hem vist massa vegades, quan baixa amb força i energia pot fer estralls.

L'atracció és perquè el seu virulent curs, eixamplant i desbordant llits i lleres, engolint ribes i amenaçant ponts, ens impressiona i fins un punt encanta, com la serp que balla al so de l'encantador. La imatge dels ulls del ponts quasi negats i encegats per l'aigua ens aterra, certament, i al mateix temps ens captiva i atrau.

I com els cargols després de la pluja els prudents sortim al carrer quan el mal temps ens dóna treva i ens apropem, cautelosos, a les vores dels rius i dalt dels ponts per contemplar l'espectacle, perquè és un espectacle, encara que per moments dantesc, veure les crescudes aigües tèrboles baixar riu avall, enduent-se i arrossegant tot el que es troben per davant.

I temerosos que les nostres retines no ho retinguin prou, o potser mandrosos i alhora pràctics, desenfundem telèfons mòbils i capturem, a saber per quina posteritat, les imatges que voldríem que els nostres ulls no oblidessin.

És aleshores quan les converses amb amics, coneguts i saludats, congregats tots al voltant d'aital espectacle fluvial, cerquen rememorar dates i dades de crescudes pretèrites, imprimint amb paraules les fotografies que els seus ulls, aleshores més joves, van fer, imatges que les aigües braves fan aflorar del fons dels records.

En ocasions com aquestes sempre és millor parar l'orella a les persones que atresoren aquests records, i amb totes les que ahir vaig parlar, a una riba i l'altra del Pont de l'Aigua, més que coincidir en dades i dates, van coincidir en un fet: les crescudes del Ter van ser habituals fins que es va construir la presa de Susqueda!

El riu és vida, diu l'expressió, per moments també és destrucció i, sobretot, el riu és memòria!

dimecres, 22 de gener del 2020

Tots som Font de la Pólvora

Photo on Foter.com
Ahir, a quarts de set del matí i mentre començava a dutxer-me, se'n va anar la llum. Em vaig haver esbandir amb aigua freda, vés quin remei!

Capricis de la Glòria, aquest anunciat temporal que ens va alterar les agendes (ahir a la matinada, per precaució, no vaig sortir a córrer...) i que, en el cas de Girona, va situar el riu Onyar a pocs metres del desbordament. Les imatges ja queden per a la història...

Ahir a casa, doncs, com en tantes altres de Girona i les seves comarques, ens vam llevar a les fosques i vam certificar, una vegada més, la gran dependència que tenim, en les petites coses quotidianes, de l'electricitat. En dies com aquests es troben a faltar els fogons de gas natural!

Dependència de l'electricitat i de tot el que s'hi endolla: llums, telèfons fixes, wifi, calderes, cafeteres, torradores, plaques d'inducció, persianes, ordinadors, rentadores...

Vaig esmorzar amb la llum d'una espelma i, tan sols amb un xic més d'intenció, fins i tot podria haver estat un inesperat esmorzar romàntic! Però a aquelles hores i amb aquelles circumstàncies, el romanticisme tenia poc espai per a fer-se present...

Al cap d'encara no dues hores, cap a dos quarts de vuit, es va fer la llum, l'electricitat va tornar i, com si fos el reg sanguini, alimentar-ho tot, fent-nos tornar a una aparent normalitat, però normalitat al cap i a la fi!

Menys de dues hores sense llum i no sé quants inconvenients i laments acumulats per l'alteració que aquesta no volguda foscor ens va generar. El que, per a la majoria de nosaltres, ahir va ser una excepció, per a moltes persones del barri de Font de la Pólvora i el sector Est de Girona és la norma de cada dia, amb constants talls d'electricitat i convivint amb la foscor, i els seus innumerables inconvenients...

Per un moment totes i tots vam ser Font de la Pólvora, però el veritable repte és que els veïns i veïnes d'allà siguin totes i tots Girona, i que només es lamentin pels talls de llum quan ho fem també la resta, en dies com ahir...

dimarts, 21 de gener del 2020

Jordi Cuixart i la presó


Jordi Cuixart no hauria d'haver sortit de la presó simplement perquè no hi hauria d'haver entrat mai, si més no pels motius que, des de fa massa temps, el mantenen tancat.

Tampoc haurien de ser-hi la resta de presos i preses polítiques, i més veient els tripijocs que la justícia espanyola ha manegat per sortejar la justícia europea en el cas de l'Oriol Junqueras.

No sé si la justícia espanyola, després d'embolicar la troca de forma maldestra, podrà i sabrà descabdellar l'embolic, en cas que vulgui fer-ho d'ara endavant...

Sí sembla voler-ho la política, o com a mínim la que regirà, veurem si amb pas ferm o amb tremolor de cames, el nou govern espanyol.

Entrem en una fase en el que el matís serà important, també els gestos i, si és possible, un polsim de generositat per part dels qui seuran al voltant de la cobejada taula. I també els caldrà una certa resistència davant els embats dels qui voldran fer a miques la taula i qualsevol intent d'acord.

La cirurgia és tan fina, el fil tan prim, que tot, o el poc que es posi sobre la taula, pot anar-se'n en orris en qualsevol moment, per qualsevol error.

La setmana passada Jordi Cuixart va sortir de la presó, i seria desitjable que, més aviat que tard, no hagués de tornar-hi a entrar...

dilluns, 20 de gener del 2020

I tal dia farà un any...

Imatge de congerdesign a Pixabay
Mesos enrere, tal dia farà un any, vaig desactivar la funció del servei Fotos de Google que et recorda la o les fotos de tal dia farà un any, o dos, o tres...

Trobava molestes les notificacions, que si no són per una cosa, són per una altra i al final, totes elles, acaben generant massa soroll, massa interrupcions, massa pèrdua de temps, la majoria de vegades, per poca cosa, o no res...

A Facebook no ho tinc desactivat; de fet no sé si es pot desactivar la funció que et recorda que tal dia fa un any, o dos, o tres vaig publicar una foto... Si ho esbrino també ho desactivaré!

Uns i altres ho deuen tenir ben estudiat, ens deuen tenir ben estudiats, i àvids com estan per donar-nos motius per seguir publicant i compartint continguts, ens ofereixen els pretèrits, que amb els nous no en fan prou.

I resulta que funciona, que la majoria de vegades piquem! Ens agrada recordar, que els records al final serà l'únic que ens sobreviurà, i ens agrada compartir-los, que si ens els quedem per nosaltres, amb nosaltres moriran...

A mi m'encanta mirar fotos de tal dia farà un any, o dos, o tres... o trenta! M'agrada mirar-les però no quan Google o Facebook m'ho diuen...

Tal dia com avui fa un any era diumenge i, ai l'as, d'aquest bloc no hi ha res a recordar més que recordar que, com tots els diumenges, no vaig publicar res!

dissabte, 18 de gener del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Embryonic Journey"


Més enllà de  "Somebody to Love" i "White Rabbit" Jefferson Airplane tenen una bona colla de magnífiques cançons que ens transporten al San Francisco dels anys seixanta i als grans festivals de l'època com  Monterey (1967) i Woodstock (1969).

Precisament entre, possiblement, els dos grans èxits del grup, publicats en el seu segon disc, Surrealistic Pillow (1966) hi trobem una petita peça instrumental d'encara no dos minuts, "Embryonic Journey", una bona mostra del rock amb aires folk i una bona dosi de psicodèlia que practicaven aleshores.

Bon viatge!



divendres, 17 de gener del 2020

El refrany de la setmana, sobre la setmana dels barbuts


Diuen que la dels barbuts és la setmana més freda de l'any!

No seré jo qui desmenteixi la cultura popular, ni tan sols les dades estadístiques de la temperatura acumulades durant dècades! El que sí us puc assegurar, quasi tant com podríeu fer vosaltres, és que aquesta setmana està essent molt freda, i m'és igual si és la que més o no...

Que no fes fred seria notícia, una molt mala notícia, per cert, i el cert és que aquest mes de gener, també al desembre, hi ha hagut dies amb temperatures prou càlides o, si més no, més càlides que anys enrere. Canvi climàtic? Emergència climàtica?

Sant Pau ermità i Sant Maur (15 de gener), i Sant Antoni Abat (avui, 17 de gener) són els tres sants barbuts que donen nom a aquesta setmana, i popular com és també té alguns refranys que, com molt bé podeu intuir, fan referència a la fred!

Aquesta n'és una petita mostra:
"Quan vénen els tres barbuts, vénen els freds cascarruts."
"Per la setmana dels barbuts governen els tres germans, tos, moquina i amagamans. "
"La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts."

Atxim!...
Salut!

dijous, 16 de gener del 2020

Pit i collons?


Els crits de guerra motiven els equips abans, durant i després dels seus partits, alhora que mantenen i reforcen, i això potser és més important, la seva cohesió.

El crit de guerra més espectacular, i possiblement més amenaçador per l'equip rival, no és un crit sinó una dansa, el "haka", un ball tradicional d'origen maori popularitzat per la selecció de rugbi de Nova Zelanda, els "All Blacks", que el ballen abans de cada partit.

Aquesta temporada els crits de guerra han tornat a la família de la mà de la meva filla petita, i el seu equip d'handbol. Als primers partits, abans de començar, després dels temps morts i al final, agrupades en comunió cridaven "pit i collons", un crit de guerra poc adient en general, pel meu gust, i encara menys, en particular, per un equip femení!

A casa la qüestió va ser objecte de comentari, doncs de debat no n'hi va haver gens; i entenc que deuria ser així, també, a la majoria, sinó totes, les cases de la resta de jugadores.

Pit i collons és una expressió popular esdevinguda crit de guerra en diverses ocasions (esport, política...), també en alguns equips de la Unió Esportiva Sarrià (UES) des de fa temps. És per això que l'equip infantil femení de la UES el va adoptar, al principi de temporada...

De pit i collons fins i tot se'n fan samarretes, i suposo que tot tipus de marxandatge amb al·lusions, bàsicament, polítiques i esportives. A mi no és una expressió que m'agradi especialment, ans al contrari, potser perquè no són aquests, precisament, els atributs del meu caràcter, ni en la política, ni en l'esport... Per poc que em conegueu ja sabreu que tinc molta més dosi de seny, que de rauxa! En tot cas jo sóc més de cap i pota que de pit i collons!

El cas és que des de fa uns quants partits l'equip de la meva filla petita té un altre crit de guerra, potser menys contundent, menys agressiu, però més inclusiu i, si voleu, reivindicatiu:  

1, 2, 3... Totes som UES!

dimecres, 15 de gener del 2020

Nyigui-Nyogui


Al carrer de les Ballesteries de Girona, a tocar de la Pujada de Sant Feliu, hi ha una botiga de roba, Novetats Paquita, que admiro per la seva capacitat de supervivència, aixecant la persiana cada dia, encara avui i des de fa no sé quants anys (a mi em sembla que, com a mínim, tota la meva vida!), davant els múltiples canvis que els baixos comercials d'aquest carrer en particular, i del Barri Vell en general, han patit aquests darrers (posem) vint anys!

El dia que tanqui morirà un dels darrers vestigis d'una Girona que desapareix, muta i es transforma irremeiablement! Jo quan passo per la Gran Via de Jaume I hi busco la muralla que mai he vist, i que m'agradaria que encara hi fos...

Una sensació semblant, aiguabarreig de pèrdua i nostàlgia, em produeix l'anunciat tancament de la botiga Nyigui-Nyogui del carrer dels Mercaders de Girona, botiga de referència en la meva adolescència i joventut, en la que hi trobava pantalons, samarretes o arracades per mi, o per regalar!

A Novetats Paquita, a diferència del Nyigui-Nyogui, no hi he entrat ni comprat mai, tot i que hi passo per davant moltes vegades; potser algun dia hauré de fer el pas per descobrir la Girona que encara desconec abans no desaparegui del tot, abans no desaparegui per sempre.

Aquesta oportunitat perduda la vaig tenir (sentir i lamentar) amb el bar restaurant El Capritxo, a la carretera de Sant Feliu, sortint de Girona, que va tancar fa uns mesos i des d'aleshores (i per sempre) que em sap greu no haver-hi anat mai...

Al Nyigui-Nyogui recordo haver-hi entrat, la darrera vegada, buscant algun regal de Nadal, diria que el Nadal de fa dos anys... Ara fan liquidació per tancament i, abans no abaixin la persiana definitivament, estaria bé tornar-hi i fer una darrera compra, a mode de comiat.

Al seu dia, ja fa una colla d'anys, em va saber greu que el boter del carrer de Pedret tanqués, entenc que per raons òbvies... També que desaparegués, per exemple, la petita botiga de fotografia (bàsicament recollia carrets que retornava revelats!) que hi havia a l'entrada d'una escala del carrer Santa Clara...

I com Novetats Paquita, m'encanta que encara resisteixi la Papereria Mary del carrer de la Barca, proveïdora principal de llaminadures quan, de petit i sortint de l'Escola Montjuïc, feia via a peu cap al conservatori, primer, o l'acadèmia d'anglès després! Diria que aleshores era més bon client de "ca la Mary", com en dèiem nosaltres, que bon estudiant del conservatori i d'anglès...

Les botigues fan barri, fan ciutat (també fan poble), i tot i ser conscient que no sempre totes duren per sempre, per tota la vida (si més no la nostra), quan algunes tanquen també tanca quelcom nostre, d'una lo altra manera també perdem quelcom...

dimarts, 14 de gener del 2020

Serra Bularó


Aquest diumenge quasi hem enllestit la recollida d'olives a Serra Bularó, un dels olivars més bonics de veure, i per a veure, i alhora més exigents a l'hora de treballar!

Disposat en feixes i coronat amb una majestuosa rocalla, l'olivar es mostra a qui el veu des del camí, vestigi encara supervivent dels conreus que, dècades enrere, poblaven tantes feixes ara totalment ermes. L'olivar fa goig i fins i tot es deixa veure des de la capriciosa carretera que volta la Torre del Mas Bell-lloch.

Quan s'hi treballa i el dia és clar, com aquest diumenge, l'olivar convida a fitar la vista a tot l'Empordà que des d'allà s'abraça, des dels Castellars a mà esquerra fins a la perenne silueta del bisbe mort (amb el Castell de Torroella de Montgrí fent d'anell episcopal) que des de qualsevol punt mínimament enlairat de Cantallops es pot veure clarament, i des d'alguns altres fins i tot es pot veure Empuriabrava i, al fons a la dreta, Rocacorba!

Els olivars planers, la majoria, són de més bon treballar; en aquest el meu oncle fa gala de la seva destresa menant el seu petit tractor, fent-lo pujar feixes amunt per carregar-lo de caixes d'olives que aniran feixes avall per omplir el remolc que bolcarà al trull d'oli; tractor que després de la recollida (i d'escatir les oliveres), com a la resta d'olivars, el llaurarà pacientment com qui pentina rínxols...

Des de l'olivar de Serra Bularó estant pensava si el meu avi matern, quan s'hi enfilava per treballar-lo, també es prenia un moment per fitar l'horitzó i pensar en les seves coses, aquelles que quasi només tractem amb nosaltres mateixos...

És curiosa la capacitat d'introspecció que tenen els indrets elevats, els que permeten veure les coses amb una perspectiva diferent...

Aquest diumenge, però, era dia per fixar la mirada a les branques colgades d'olives per fer caure els apreciats fruits negres, en aquesta ocasió, als borrassos convenientment estirats sota les oliveres.

Aquesta setmana els meus oncles (els autèntics herois) acabaran de recollir les olives, després de quasi tres mesos de fer-ho dia sí, dia també...

dilluns, 13 de gener del 2020

Més enllà del Balandrau


És admirable la resposta que l'Escola Balandrau de Girona ha sabut donar davant l'amenaça del Departament d'Educació de suprimir per al curs vinent la línia de P3, el que suposaria el més que probable tancament de l'escola.

La seva capacitat de mobilització, àgil, ràpida, participativa, intensa i persistent ha resultat efectiva, si més no a curt termini, salvant la línia de P3 per al curs 2020/2021. La notícia de la decisió del Departament d'Educació es va rebre just la vigília de la tornada a l'escola després de les festes de Nadal, com un regal de Reis d'última hora...

Més enllà del Balandrau i la seva fita, encara hi ha lluita, pel propi Balandrau (s'ha salvat el P3 del curs vinent, però no sé si definitivament s'ha garantit el seu futur els propers cursos) i, naturalment, també per les altres dues escoles de Girona nominades a perdre, el curs vinent alguna línia de P3, l'Escola Montfalgars i l'Escola Marta Mata.

La possible supressió d'una línia de P3 en aquestes escoles no suposa una estocada mortal com al Balandrau, però sí una ferida oberta al seu projecte educatiu i un element de desestabilització de l'escola.

Les escoles, també els instituts, consoliden projectes educatius sobretot quan poden gaudir de certeses i estabilitat, quan el gruix dels seus claustres són estables i quan poden projectar projectes i programes com a mínim a mig termini. Estocades com aquesta generen incertesa i, com en l'economia amb els mercats, en l'educació la incertesa espanta les famílies, fa trontollar els claustres i posa en crisi els projectes.

Ho estem vivint (tot això) en primera persona a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, passant, aquest curs, de quatre a dues línies de 1r d'ESO...

És per això que més enllà del Balandrau la lluita continua, especialment aquesta setmana amb dues reunions de comissions del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona, dilluns i dijous, en les que sens dubte es tractarà aquesta qüestió, i amb el ple municipal de divendres que aprovarà, previsiblement, una moció per unanimitat en defensa de les línies de P3.

Defensar les línies de P3 de l'Escola Balandrau, l'Escola Montfalgars i l'Escola Marta Mata és defensar l'escola pública, la qualitat de l'educació pública.

Espero que el Consell Municipal d'Educació de Girona properament també es pronunciï, i que ho faci en la línia dels grups municipals, en la defensa dels grups de P3, ja minvats aquests darrers cursos en altres escoles, i en la reivindicació del paper que en aquest debat, i aquestes decisions, hauria de tenir el propi CEM.

El Balandrau ha obert camí, i ara no és moment per deixar-lo, ans al contrari!

dissabte, 11 de gener del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Cecilia Ann"


Cecilia Ann és el nom d'un grup de música de l'escena "indy" espanyola dels anys noranta i principis dels dos mil que, pel que he llegit, rares vegades podien evitar explicar l'origen del seu nom en les seves entrevistes...

En algunes ocasions havien de matisar la pregunta, ja que el seu nom no és tant per la cançó homònima de Pixies, la que obre el seu tercer disc, ("Bossanova", del 1990) sinó l'original que els de Boston van versionar magistralment, la Cecilia Ann del grup The Surftones.

La cançó obria el disc "Surf Legends (And Rumors) - Rockin' Instrumentals 1961 - 1964", una mena de repositori de cançons surferes instrumentals publicat l'any 1989...

El títol de la cançó, un nom de dona, no sé si és un homenatge a aquesta dona, que entrenem va existir, o una paròdia, o picada d'ullet a la Barbara Ann que primer va interpretar el grup vocal The Regents i que van popularitzar The Beach Boys; fins i tot hi ha qui afirma que Cecilia Ann i Barnara Ann eren (són?) germanes...

En fi, misteris de la música! El que no és un misteri és que Cecilia Ann és una gran cançó instrumental que a mans dels Pixies sublima!





divendres, 10 de gener del 2020

El refrany de la setmana, sobre la gana


Després de la pesada digestió dels àpats nadalencs, el gener sembla voler-nos encomanar les rebaixes que ja es fan quasi tot l'any, aplicades a la teca, que per moments aquests dies té senyals d'esdevenir depurativa i més sana, sempre que mantinguem les restes de torrons, tortells i polvorons fora de la vista, fora de l'abast!

I és que de la mateixa manera que si en una obra de teatre, o una pel·lícula, apareix en escena una pistola, aquesta s'acabarà disparant, les calories que aquests dies han entrat a casa les acabarem ingerint tard o d'hora, d'una o altra manera, sempre que no vulguem contribuir al malbaratament alimentari!

És clar que el problema no és només el què, sinó també el quan, i aquí sempre va bé aplicar, amb la teca, una màxima que precisament no apliquem amb el tec!

I és que si amb el tec la regla és beure sense sed (com aquell grup de música de Sabadell dels anys vuitanta i noranta, "BB sin Sed"), amb la teca aquests dies, i de fet sempre, podem aplicar-nos el refrany que diu "és regla sana, no menjar quan no es té gana".

Tan fàcil de dir, tan difícil de fer pels qui, com jo, som llaminers!

dijous, 9 de gener del 2020

Si jo vaig al cel...

Imatge de Pexels a Pixabay
L'altre dia van passar pel meu davant una parella d'adolescents que circulaven dalt d'un patinet elèctric; l'escena, fugaç, desprenia tendresa i d'haver estat una pel·lícula, podria haver estat acompanyada d'una alegre cançó a mode de banda sonora...

Se'ls veia compenetrats i hàbils dalt del patinet, i àgils en la seva conducció i els vaig perdre la pista, els vaig perdre de vista, quan van desaparèixer entre una cua de cotxes aturats en un semàfor que amb destresa anaven sortejant.

Reconec que vaig desitjar que no es topessin amb cap policia municipal, que res s'interposés de camí cap al seu destí, que res els aturés, i encara menys una inesperada sanció per, com a mínim, circular en parella dalt d'un patinet elèctric...

Amb això dels patinets, jo ja fa temps que m'he perdut; quan era petit en tenia un, de patinet, tot i que aleshores en dèiem "monopatí". Era verd, verd alvocat, tot i que aleshores no sabia quin verd era doncs no en menjava, ni a casa en compràvem!

Hi jugava al carrer (com a futbol, i fins i tot a tennis!) i sobretot a l'escola, al pati de l'escola. I més que anar-hi dret impulsant-me amb un peu, hi anava assegut i algú m'empenyia per l'esquena per donar-me impuls i, a tota velocitat (aleshores m'ho semblava), fer curses i giragonses per la pista de l'escola!

No recordo què se'n va fer, d'aquell patinet verd, que diria que era de fibra de vidre... Em sembla que, amb tot aquest univers sobre rodes, em vaig perdre quan del "monopatí" se'n va començar a dir "skate", "skateboard" o fins i tot "penny"... Els anglicismes de nou fent la guitza! I naturalment quan vaig evidenciar que en aquests artefactes ningú hi posava el cul...

Anys més tard, ja essent pare i amb les nenes petites, a casa van arribar els patinets amb manillar, però propulsats mecànicament, ja m'enteneu... I ara hi ha els elèctrics, no a casa meva, però sí pel que veig a moltes, uns patinets que han arribat per quedar-se i revolucionar la mobilitat urbana de proximitat!

Patinets elèctrics i altres aparells semblants que tant te'ls pots trobar a la vorera, com al carril bici, com per la calçada, esquivant vianants, bicicletes, cotxes i motos i fins i tot altres patinets, i exigint a les autoritats locals, nacionals i estatals a posar-hi ordre i concert...

Si mai vaig al cel, que no ho tinc gaire clar, segurament no ho faré en patinet!

dimecres, 8 de gener del 2020

La primera coalició

Imatge: EFE
La investidura de Pedro Sánchez tanca un període d'inestabilitat política per, se suposa, obrir-ne un d'estabilitat de com a mínim (com a màxim?)  quatre anys, marcat per un govern de coalició, el primer que governarà Espanya, després de la recuperació de la democràcia...

Tots els averanys, però, semblen indicar el contrari, que l'etapa que s'obre amb la investidura de Pedro Sánchez estarà marcada, precisament, per la inestabilitat; no són pocs els auguris que així semblen indicar-ho:
  • la fragilitat parlamentària del govern de coalició, 
  • la pròpia inexperiència en governs estatals de coalició, 
  • les diferències (insalvables?) que poden aparèixer entre els dos partits, 
  • les (cada vegades més virulentes) envestides de la dreta, 
  • les escomeses de l'església i altres poders fàctics, 
  • la (no) resolució del conflicte català i amb el govern de Catalunya...
El repte és tan gran, els reptes són tan majúsculs, que el risc és que aquest govern, la primera coalició, quedi petit, minúscul, quasi insignificant!

Comença, ara, el seu període de resistència, de supervivència, qui sap si d'agonia, veurem si també de govern...

dimarts, 7 de gener del 2020

Mudar la pell

Imatge de aixklusiv a Pixabay
El calendari posa cert ordre a les nostres vides, tot i que a vegades les constreny innecessàriament, sobretot quan algunes dates esdevenen límit!

Els anys es succeeixen fent-nos creure que el cicle es repeteix, però sabem que no és del tot així, ja que no hi ha riu pel que la mateixa aigua hi baixi dues vegades...

Tot i això el calendari, capriciós, marca el temps de la nostra vida com el metrònom el de la música, i ens diu que el principi d'any és un bon moment, sinó el millor, per començar moltes coses, sobretot aquelles que no es mouen per cursos, o per temporades: un any comptable, un any fiscal, uns objectius a assolir, uns (des)propòsits, un conveni... un nou contracte laboral!

Aquest ha estat el meu cas; no he canviat de feina, ni de tasques ni de responsabilitats; ni tan sols de lloc de treball, vull dir lloc físic, taula i cadira... Però des de l'u de gener d'enguany s'ha produït un canvi que, tot i ser pràcticament imperceptible per a la majoria de les persones, fins i tot companyes i companys de feina, per mi ha representat un canvi molt significatiu...

Quasi vint-i-cinc anys després, el meu contracte laboral ja no és de la Fundació Plataforma Educativa, sinó que des de l'u de gener és de la Fundació Gentis, també de la xarxa d'entitats de Plataforma Educativa, i tot i que, insisteixo, la meva feina és i serà la mateixa, no he pogut ni puc evitar patir un cert dol per deixar aquesta vinculació laboral tant longeva, de més de mitja vida!

Suposo que deu ser com mudar la pell...

dilluns, 6 de gener del 2020

El carbó d'avui


No sé si els Reis d'Orient segueixen repartint carbó als qui, poc o molt, no han fet bondat, que en general som totes i tots, i en particular cada un de nosaltres tenim les nostres pròpies preferències... Aquí i allà, arreu, la llista va per barris!

Carbó no del de veritat, que el de debò és un bon regal per a brases i barbacoes, sinó aquell de sucre que ens ennegreix les dents i que ens dispara el nivell de glucosa a la sang més enllà del que fins ara ho han fet els torrons, polvorons i tortells de Nadal i Reis...

No sé si d'aquest carbó de sucre també n'hi ha d'estèvia o d'edulcorants químics, potser menys calòrics però alhora qui sap si tant o més nocius, però el que sé és que si aquest perillós producte ha anat desapareixent de les cagades del Tió de Nadal i dels regals que deixen els Reis d'Orient amb nocturnitat, al mateix temps d'aquest descens ha augmentat el carbó repartit generosament a Twitter.

El carbó d'avui el reparteix a tort i a dret l'ocellet blau, el reparteix avui, diada de Reis, i cada dia, sense treva per encàrrec de "haters" i "trolls", i fins i tot algunes vegades amb justícia! 

Ens repartim carbó i fins i tot llenya, sobretot la dels arbres caiguts... 

dissabte, 4 de gener del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Bonzo's Montreux"


La veu és un element fonamental de la música en general, i especialment de la contemporània, esdevenint un instrument quasi imprescindible, ja que és a través de la veu, sobretot, que es transmet el missatge de les cançons, a partir de la seva lletra.

Però en la música contemporània (pop-rock) les cançons instrumentals, més que sense veu, sense lletra, han seguit farcint discos de grups mítics, i no tan mítics...

Aquest any 2020 els minuts musicals dels dissabtes els omplirem amb cançons instrumentals i, per començar, encetem secció amb una cançó majúscula de Led Zeppelin, un històric solo de bateria de John Bonham gravat al setembre de 1976 en uns estudis de la ciutat suïssa que li dóna nom, només acompanyat per efectes electrònics afegits posteriorment per a la publicació de la cançó a l'àlbum pòstum Coda (1982), dos anys després de la tràgica i inesperada mort del mític bateria, anomenat entre d'altres sobrenoms, com a "Bonzo"!

John Bonham va morir ofegat pel seu propi vòmit després d'ingerir una quantitat ingent d'alcohol i la seva mort va suposar la fi de Led Zeppelin, doncs és evident que ell també va ser autor del so i la música d'aquest mític grup de rock dur!

Heus ací una classe magistral, esdevinguda cançó!



divendres, 3 de gener del 2020

El refrany de la setmana, sobre el cap d'any



Si l'any passat van ser frases cèlebres, totes elles cites de personatges també cèlebres, aquest 2020 farciré els divendres de cultura popular amb refranys catalans, no només per posar-los en valor, també per reivindicar-ne l'ús!

I per refrany fem-ho com l'any, amb un sobre el cap d'any. El cap d'any és una data simbòlica que el refranyer, força sovint, pren com a mesura del que passarà al llarg de la resta d'any, com si el que es fes, o deixés de fer-se en tal data, fos premonitori. Un bon exemple, ben genèric, és "el que es fa per Cap d'Any, es fa tot l'any"...

És clar que a mi m'agrada més el que diu "amoretes de Cap d'Any, per Sant Miquel afany", tot i que un de semblant allarga fins al Nadal l'afany, en aquest cas entès com a glòria!

I tot i que potser hi ha algun altre refrany que podria contradir-los, diu la cultura popular que casar-se aquest dia portava bona ventura al matrimoni: "si et cases per Cap d'Any, lluna de mel fins a Sant Miquel!"

Bon divendres i millor cap de setmana!

dijous, 2 de gener del 2020

Els (meravellosos?) anys vint!


Comencen els anys vint, els nostres anys vint (els de la majoria dels avui encara mortals vius!) i si us he de ser sincer em costa molt situar-los, com a concepte, en el nostre present...

I no és que els negui, doncs és evident que ja som al 2020, sinó que per mi els anys vint són, i no sé si sempre seran, precisament els del segle XX! Els anys vint, i els anys trenta, els quaranta... els setanta, els vuitanta i els noranta.

Els anys vint em transporten a l'any que va néixer la meva àvia materna, precisament el 1920, al cinema mut i als que, entre el final de la primera guerra mundial i el crack del 29, del 1929, el cinema i la història van titllar de meravellosos!

No sou pocs els qui, en la celebració d'aquests anys vint que ara tot just comencen, els heu titllat també de meravellosos, fent una divertida picada d'ullet als del segle passat i, entenc, fent extensiu el desig que aquests també ho siguin.

No sé si seran meravellosos; espero que sí, tot i que potser ni els del segle passat van ser tan meravellosos, ni aquests ho seran tan poc com em temo...

dimecres, 1 de gener del 2020

El propòsit


No puc deixar de fumar perquè no he començat mai... I d'exercici ja en faig, altra cosa és que es noti! Això sí, podria (re)aprendre a parlar anglès (el meu, macarrònic és poc!) i sempre, per poc o molt que llegim, podríem llegir més.

No sé si cada any hi ha un propòsit que ens espera, però sí que sé que sempre hi ha quelcom de nosaltres que mereix millorar, i donar-li forma de propòsit algunes vegades ajuda, potser d'altres, veient la quantitat que es queden en això (bons propòsits), és evident que no!

Cada principi d'any sembla una nova oportunitat que ens donem per a millorar, i si és així és perquè, d'alguna o altra manera, a finals d'any ens hem perdonat, si no ho havíem fet abans, el que en aquell any segur que no hem assolit...

Els bons propòsits, però, no sempre coincideixen amb el tomb de l'any, però generalment sí amb el principi de quelcom: d'una nova etapa, d'una nova dècada, d'una nova vida...

Ens reinventem, o creiem fer-ho, per seguir-nos reconeixent cada dia davant el mirall, fins i tot quan decidim engegar a dida els propòsits per l'any que estrenem cansats, en un acte de sinceritat, d'enganyar-nos a nosaltres mateixos.

Al capdavall, no fer-se un propòsit també és un propòsit... possiblement el més sensat de tots!

Bona entrada d'any, feliç 2020!