dimecres, 20 de març de 2019

(Encara) sense Girocleta al Pont Major!


A mitjans del mes de novembre de l'any passat va saltar la notícia: "L'estació [de la Girocleta] de Pont Major s´inaugurarà a finals d´any"

Poc després el mateix regidor de mobilitat m'ho va confirmar, pel que jo, com el gos de Pàvlov, a banda de remenar la cua d'alegria, vaig començar a salivar! Dies després vaig cuitar a donar-me d'alta al servei de la Girocleta confiant estrenar ben aviat la nova estació del meu barri!

I van passar les setmanes, però ni rastre de la nova estació de la Girocleta al Pont Major... I jo que em pensava que la cagaria el Tió, vaig demanar-la per Reis, però tampoc!

Ja ho té això, el Pont Major, les accions dels pressupostos participats dels darrers anys tampoc s'han executat, però en fi, serà que som perifèria, barri menor...

I malgrat tot, il·lús de mi, no perdo l'esperança i espero, més que confio, que abans de les eleccions municipals el barri gironí del Pont Major tindrà l'estació de la Girocleta que, pel que va dir el govern municipal, es mereix!

dimarts, 19 de març de 2019

Seguirem parlant de la Cristina Cervià...

Cristina Cervià recitant Aurora Bertrana al Premi Casero 2017: Foto: Bernat Casero

Hi ha persones que, malgrat no tenir-hi directament una amistat, les sents properes, molt properes.

Són persones entre conegudes i saludades, de les que, quan hi coincideixes, potser només comentes la jugada i poca cosa més, però no obstant, tot i aquesta aparent superficialitat, perceps que els vincles que t'hi uneixen tenen una major profunditat.

Una de les persones amb qui em passava això era l'actriu gironina Cristina Cervià Sancho, qui ens va deixar a deshora, massa d'hora, aquest diumenge passat, víctima d'un càncer, sí d'un (amb perdó) puto càncer!

Penso en la Cristina i, és cert, curiosament parlava més d'ella que amb ella, i ho feia (parlar d'ella) amb persones que la coneixien molt més: la meva mare i, especialment, la seva germana Imma, amb qui compartia, més enllà de la inevitable semblança i una gran relació fraternal, una rialla particularment sonora!

És així com he conegut a la Cristina, així i, com tanta altra gent, també sobre l'escenari. I sobre la Cristina actriu, actriu de teatre, el que sobretot em transmetia és que per a una gran actriu no hi ha escenari petit, doncs ella l'engrandia amb la seva força interpretativa, i aquests darrers temps, ja afectada pel càncer, amb la seva dignitat.

El buit que deixa en el món del teatre és enorme, especialment en l'escena gironina, quasi tant com el seu testament vocacional: deia la seva amiga, dramaturga i directora de teatre Clàudia Cedó, que de la Cristina Cervià s'enduia "un trosset de la seva energia, d'aquesta energia que tenia i que ha ben escampat perquè ens n'ha donat una miqueta a cada un..." El seu llegat és viu i seguirà donant fruits!

Amb la meva mare, i especialment amb la seva germana Imma, seguirem parlant d'ella, de la Cristina, ara amb un punt de nostàlgia i, sí, d'inevitable tristesa...

Descansa en Pau, Cristina...


dilluns, 18 de març de 2019

Catalans fan coses, a Madrid...


A la pel·lícula "L'escopeta nacional" un industrial català, protagonitzat per José Sazatornil (tot un senyor, sempre tot un senyor!), paga la festa (una cacera) per influir en un ministre i en l'alta societat espanyola per intentar vendre uns porters automàtics i fer un bon negoci.

Salvant les distàncies, i el bigoti, no sé si aquella paròdia del negociant català s'assembla més del que ens pensem amb la del "peix al cove" que durant anys va representar com ningú el president Pujol...

És clar que Pujol, com tants altres catalans, també tenien (i tenim) molt del "senyor petit i eixerit de Santa Coloma" que "vol anar a Madrid decidit", que cantava La Trinca... No oblidem que al president Pujol, "Español del Año" pel diari ABC l'any 1984, li van acabar cantant, dotze anys després, allò de "Pujol enano, habla castellano..."

Els catalans seguim pagant la festa (no tota però sí una bona part!), però ja hem deixat enrere les caceres ràncies, i el peix al cove, per molts, ja pud més que una arengada, pudor de la que els fins ara diputats catalans Jordi Xuclà i Carles Campuzano no s'han pogut despendre, i així els hi ha anat, defenestrats de les llistes electorals del 28A...

El senyor petit i eixerit de Santa Coloma, d'haver anat a Madrid aquest cap de setmana, ha recuperat La Trinca per cantar, entre d'altres cançons i proclames, "passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé i moltes gràcies..." i la cacera, si de cas, que se la paguin ells!

dissabte, 16 de març de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Friday I'm In Love"


Un raig de llum necessita la foscor per a brillar amb llum pròpia, per a escampar la seva llum i apagar, ni que sigui per un moment, la tenebrosa foscor.

Aquesta cançó, possiblement com cap altre, és el raig de llum de la tenebrosa, fosca i lúgrube música de The Cure, una cançó que brilla amb llum pròpia fins al punt que el propi Robert Smith va arribar a declarar que "als que els agrada Friday, I'm in Love no són fanàtics de The Cure. No són els que compren els meus discos"...

Ja ho tenen això, algunes cançons, acaben establint autèntiques relacions amor-odi amb els seus creadors; i és que com inspira la cançó, de divendres, per enamorar-se, només n'hi ha un a la setmana!

Encomanats per aquest aire optimista i lluminós The Cure semblen dir-nos que fins i tot ells es van permetre, i ens permeten, il·luminar les seves tenebres i colorar la seva escala de grisos ni que fos per un dia, ni que fos els divendres!

Si avui és divendres (que no ho és...), estic enamorat!






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 15 de març de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la bogeria...


Aquesta setmana s'ha publicat el darrer número de la Revista de Girona, que aborda en el seu dossier l'evolució històrica del model d’assistència psiquiàtrica de les comarques gironines (tot un model!), que té en seu epicentre el psiquiàtric de Salt. Entre els continguts hi ha un article del meu pare, Just M. Casero, un "Quiosc" publicat al Punt Diari ("Salt, més que un centre psiquiàtric") el 26 de febrer de 1980, sobre unes jornades de neuropsiquiatria que es van celebrar dies després. Aleshores el meu pare era el diputat responsable de Sanitat de la Diputació de Girona, organisme del que aleshores depenia, com l'Hospital Santa Caterina, el psiquiàtric de Salt.

Dies després el "Quiosc" de 4 de març de 1980, "Psiquiatra i política", abocava i evocava una reflexió sobre el paper dels polítics en aquest assumpte, quelcom que també es va tractar en les citades jornades.

No va ser aquest el seu únic escrit sobre el psiquiàtric i la psiquiatria que va escriure en la seva columna diària, especialment en recordo un (L'escàndol, 11 de maig de 1980) sobre una inesperada, atrevida, i quasi revolucionària, invasió d'una colla de bojos a la Rambla de Girona!

Un article que comença així: "Una trucada a primera hora m'anuncia que s'ha produït un escàndol. Ciutadans de pro han fet saber als conductes reglamentaris que sí, que està bé que els bojos ocupin el Municipal, que és convenient que aquests pobrets tinguin alguna manera de divertir-se; però que això de passejar-los per la Rambla..."

Cada poble, vila o ciutat té els seus bojos, diagnosticats o no, i sovint reben mirades de llàstima, condescendència, por i fins i tot, a vegades, menyspreu per part dels teòrics entenimentats, com si, al capdavall, els hi perdonéssim la vida...

Vaig topar dies enrere amb aquesta frase cèlebre de l'escriptor italià Carlo Dossi: "els bojos obren els camins que més tard recorren els savis".

Pensant en el boig del telèfon de Girona (un personatge que abans de la irrupció de la telefonia mòbil es passejava amb un telèfon a les mans) penso que més aviat caldria reescriure el final de la frase: els bojos obren els camins que més tard recorrem els necis!

dijous, 14 de març de 2019

Ángel Acebes, el ministre potiner


Quinze anys! Ja fa quinze anys de l'atemptat terrorista d'Atocha, un atemptat perpetrat per Al-Qaida i que va sacsejar la societat i la política espanyoles en qüestió d'hores, a poques hores d'unes eleccions generals.

El d'Atocha va ser un atemptat terrorista terrible, el pitjor sofert mai a Espanya, i terrible va ser, també, la gestió que en va fer el govern espanyol, aleshores presidit per un altiu José María Aznar; una gestió personificada per qui era el ministre d'interior, Ángel Acebes.

Ángel Acebes, en la gestió de la comunicació d'aquell atemptat, no va parar d'insistir en atribuir l'autoria de l'atac terrorista a ETA, fins i tot després que des del propi entorn d'ETA (Arnaldo Otegui, aleshores portaveu de la il·legalitzada Batasuna) es negués qualsevol relació amb l'atemptat, fins i tot desoint les investigacions de la pròpia policia espanyola, que de seguida va descartar l'autoria etarra de l'atemptat i va perseguir des del primer moment la pista islàmica.

Ángel Acebes
es va erigir, durant aquelles hores i per a la història, com la cara més visible de la manipulació política, potinejant amb falses línies d'investigació les seves compareixences i declaracions, sembrant odi i mentides a cabassos quasi sense dissimular.

La proximitat de les eleccions generals, que el Partit Popular va perdre més per la seva mala gestió de l'atemptat que per l'empenta i il·lusió que despertava un fresc Zapatero, i la necessitat de seguir culpabilitzant a ETA de tot, fins i tot del que no era responsable, van oferir-nos un dels espectacles polítics més vergonyosos en un dels moments més tristos i dramàtics de la democràcia espanyola: el govern mentint vilment davant una població es estat de xoc, trista i espantada.

Fa quinze anys un govern ens va mentir impunement i vilment a la cara; lamentablement no va ser, aquella, la darrera mentida abocada sense vergonya per un govern a Espanya; des d'aleshores ençà altres governs ens han mentit, i per mentir no em refereixo només a no dir tota la veritat, sinó a potinejar amb la veritat i la mentida.

No sé si ara d'això en diem construir relats...


dimecres, 13 de març de 2019

El darrer driblatge del president Puigdemont


«La millor manera de seguir internacionalitzant el conflicte i que se'ns escolti a Europa, que es vegi la repressió, és que hi hagi una veu lliure de JxCAT a Europa, i aquesta veu no pot ser una altra que la de Puigdemont».

Elsa Artadi no només presentava així el seu cap de llista a les properes eleccions europees, sinó que a més encetava la campanya, i la pugna (interna dins l'independentisme) amb el candidat d'ERC, Oriol Junqueras, presentant Puigdemont com "una veu lliure (...) a Europa" (i no dubto que ho és!), en contraposició a la de Junqueras, (tampoc en dubto) empresonada!

Sí, ho sé, sóc un malpensat! Sigui com sigui, fracassat l'enèsim intent de llista unitària, Puigdemont es batrà per primer cop cara a cara contra Junqueras, amb Europa de teló de fons, per seguir liderant l'independentisme.

Em deia l'altre dia un company de feina, prou coneixedor del món convergent en general i del de Puigdemont en particular, que el president es mou especialment bé en la rèplica, i d'exemples aquests darrers mesos en tenim un munt!

I traslladant-ho a l'àmbit futbolístic Puigdemont, de ser jugador de futbol, brillaria per la seva capacitat i habilitat en el driblatge, quelcom molt preuat en el futbol, també en la política!

Puigdemont, que va sobreviure a les 155 bales de plata, que va driblar la policia estatal l'1 d'octubre sota un pont que ara duu el seu nom, que ha sabut fer créixer la seva figura política (amb la inestimable ajuda de l'estat i la justícia espanyola) Catalunya endins i a l'Europa política, ara ha fet un xic més petit el PDeCAT, o si més no la part més moderada del PDeCAT (la que volia aprovar el pressupost al president Sánchez) fent prevaler la seva estratègia més frontal en la política catalana, espanyola i europea. Ja sabem que els grans dribladors sobretot es mouen per la banda, solen ser extrems...

En el lideratge de l'espai post convergent Carles Puigdemont sembla esdevenir el nou Jordi Pujol: pocs li estosseguen, ningú li fa (ni sembla li vol fer) ombra.

El darrer driblatge, el president Puigdemont, l'ha fet al seu propi partit, al PDeCAT! El proper driblatge proposa fer-lo a la justícia espanyola entrant de nou, a Catalunya i a Espanya, amb la immunitat que (sembla) li atorgaria la seva futura condició d'eurodiputat electe!

Tenint clar que serà eurodiputat electe, vindrà a Catalunya o aquesta serà una nova jugada electoral?
I si ve, podrà empresonar la justícia espanyola la seva "veu lliure"?
Hi ha partit, i tant si hi ha partit!

dimarts, 12 de març de 2019

Solari com a símptoma


Santiago Hernán Solari no ha tingut sort en el seu breu i turbulent pas per la banqueta del primer equip del Real Madrid; el seu pas com a jugador per "la casa blanca" (2000-2005) també va estar marcat per la irregularitat (mai va ser un titular indiscutible), tot iq va poder guanyar (i contribuir a fer-ho) alguns títols importants.

Després del desgavell de Lopetegui (el que comença malament només pot acabar pitjor!) Solari, aleshores entrenador del Real Madrid Castilla (el segon equip) va resultar ser un bon recanvi d'urgència, i en un principi va semblar que el recanvi feia bo el pronòstic: entrenador nou victòria segura! Però Solari no ha acabat essent el nou Zidane...

Zidane també va ser, al seu dia, un recanvi d'urgència (rellevant Benítez!), pujant al primer equip des del Castilla, i conduint l'equip (ell i sobretot els gols de Cristiano Ronaldo) a guanyar tres Champions seguides! Solari, sense CR7, en comptes de fer reaccionar l'equip l'ha enfonsat encara més en la seva misèria futbolística, quedant eliminat de quasi tot a principis de març.

Solari, en el seu curt pas pel primer equip, ha pres decisions realment controvertides, fins i tot valentes, com presicndir de grans futbolistes com Marcelo i Isco per manca de compromís i d'actuitud, i pel seu (evident) mal estat de forma, però aquestes valentes decisions també l'han acabat perjudicant i sentenciant, enrarint l'ambient del vestidor i perdent autoritat (si és que mai l'ha tingut) sobre una plantilla en descomposició.

Una descomposició eclipsada per les tres darreres i consecutives Lligues de Campions, quelcom que ben segur Zidane va veure venir a final de la temporada passada, quan sorprenentment va decidir marxar. Per això sorprèn tant que ara Zidane torni al club, menys d'un any després. Suposo que, ara sí, Florentino Pérez li donarà màniga ampla per a fer i desfer, per a refer un equip i una plantilla en decadència, quelcom que no es va veure capaç de fer (tot i que era del tot necessari) després de tres Champions, però que ara, des de la derrota, podrà fer amb plens poders i autoritat.

Solari, com solen fer els entrenadors, ha pagat els plats trencats, i en el seu cas a més ha estat un nou escut protector de l'intocable, el president del Real Madrid, Florentino Pérez.

Solari és el (darrer) símptoma, vés que el problema del Real Madrid no sigui el messianisme de Florentino Pérez...

dilluns, 11 de març de 2019

El masclista que hi ha en mi


No tinc per costum dir "guapa", tipus "gràcies guapa!", a les companyes de feina (ni d'altres avatars de la vida), i quan sento que algun company de feina els hi diu, sense (aparentment) mala intenció i (per ell) amb tota naturalitat, fins i tot a mi em ressona malament l'eco que aquesta (innocent?) expressió deixa en l'ambient.

I reconec que quasi sempre continc la temptació de preguntar-li a la companya si aquell "guapa" l'ha ofès, o no...

I sí, a l'hora de saludar generalment ofereixo primer la mà que la galta, i no sostinc la porta per deixar passar les dones davant meu, en tot cas la sostinc, com amb els homes, perquè passin rere meu si la.porta l'he obert jo... I en cap cas, no de dones ni d'homes, els hi tanco davant els morros!

En el radar del masclisme i dels micromasclismes veig amb prou nitidesa tot allò que és prou evident, la (petita) part de l'iceberg que sura, però la visió se'm desenfoca, quan no encega totalment, quan del que es tracta és de veure amb la mateixa claredat el que hi ha iceberg avall, en les profunditats, no sempre tant clares i evidents, del masclisme i els seus micromasclismes...

És per això que, per exemple, quan vaig llegir aquesta piulada* d'Eva Piquer vaig veure clarament, altra vegada, que el realment difícil per a molts homes (i jo no m'hi excloc), i alhora totalment necessari, és descobrir i reconèixer el masclisme que encara hi ha en nosaltres, del que precisament es queixa i dol Eva Piquer, el masclista que encara hi ha en mi...

*la piulada:

dissabte, 9 de març de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Respect"


Vaig assistir, inesperadament el diumenge passat, a l'Auditori de Girona per escoltar i gaudir del concert de la de la Black Music Big Band, capitanejada per l'entusiasta músic Adrià Bauzó. El concert, programat dins el Black Music Festival, va ser el que pretenia, un sonor homenatge (des de Girona i amb música gironins!) a la reina del soul, l'enorme Aretha Franklin!

Pels qui no vau poder-lo veure i escoltar podeu llegir la crònica de l'infal·lible periodista musical Xavier Castillón per fer-vos una idea del que va passar, i dels qui van passar, en aquest extraordinari concert!

D'entre les moltes interpretacions em va agradar especialment (i soprendre!) la de la mítica cançó "Respect", interpretada per dues joveníssimes veus de la Black Music Big Band Junior (la cantera, i quina cantera!), que no per joves van posar-hi menys actitud, a banda de qualitat i força vocal!

I "Respect" té tot el sentit del món avui, l'endemà del 8 de març, perquè, recollint el prec, el crit d'Aretha Franklin, és evident que no hi ha amor, ni cançó que l'acompanyi, si no hi ha respecte!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 8 de març de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la igualtat


El feminisme reclama el seu espai, el que d'una manera més equitativa s'hauria de repartir en tots els àmbits de la vida, també el polític. La política històricament ha estat cosa d'homes, doncs, com l'economia o l'exèrcit, és sinònim de poder!

Les dones reclamen el seu espai però no tinc massa clar que totes les que l'ocupen es considerin, i les considerin les que ho són, feministes!, però això possiblement forma part d'una altra discussió, la que té més a veure amb els estils de lideratge...

Una de les dones políticament més poderoses del segle XX va ser la conservadora Margaret Thatcher, Primera Ministra del Regne Unit entre 1979 i 1990, coneguda popularment com "la Dama de Ferro", apel·latiu que suposo li feia justícia pel seu fort caràcter i una fèrria determinació, imprescindibles per obrir-se pas, als anys seixanta del segle passat, en un món (la política) dominat pels homes!

És evident que Margaret Thatcher no respon al clixé clàssic de la feminista (cas que n'hi hagi algun!), i de fet ella no se'n considerava, de feminista, i més aviat es va mostrar hostil, entre d'altres, amb el col·lectiu LGTB... Però tot i això és inevitable no situar-la en els rànquings de les dones més poderoses i influents del segle XX.

Deu anys abans de ser Primera Ministra, l'any 1969, Margaret Thatcher va dir que "quan es concedeix a la dona la igualtat amb l'home, es torna superior a ell". La frase, d'entrada, pot semblar reaccionària i contrària al feminisme (que no ho nego), un advertiment, però per mi sobretot fa surar una realitat des de la perspectiva dels homes: l'amenaça de la seva (nostra) pèrdua de poder quan les dones ocupen el (suposat) nostre espai, que també és seu!
El feminisme reclama el seu espai, el masclisme el defensa a ultrança, tement que la sentència de Margaret Thatcher es faci realitat...

dijous, 7 de març de 2019

Sometimes it's hard to be a woman?


"Sometimes it's hard to be a woman", cantava a finals dels anys setanta Tammy Wynette, i més enllà de les valoracions morals sobre el paper de la dona d'aquesta cançó, és evident que ser una dona no és dur algunes vegades, sinó moltes!

Ho veiem aquests dies, especialment sensibilitzats pel 8 de març, en la multitud de fronts que té la lluita feminista: la bretxa salarial, la conciliació, la violència masclista, els abusos sexuals, la representació en càrrecs públics i directius, el repartiment de les tasques de la llar...

Cantava Tammy Wynette que, al capdavall ell només és un home ("'Cause after all he's just a man"), però per més que minimitzem els homes, ja d'entrada, i en general, els homes partim amb un cert avantatge!

I per mostra, un botó: "les dones tenen el 30 % menys de probabilitats d’accedir a un procés de contractació que els homes."

I el més dramàtic d'aquest article, a banda de la discriminació indiscriminada que representa aquesta desigualtat, és que la paternitat beneficia més als pares que la maternitat a les mares, que com subratlla l'article, "pateixen una doble penalització: com a dones i com a mares".

I és que "la probabilitat de rebre una trucada per a una entrevista en el cas de les dones amb fills arriba a ser del 35,9% més baixa que per als homes també amb fills". O sigui, que després de l'embaràs i tot el que suposa, de parir i de tot el que suposa, i de tot el que suposen els primers anys de criança, quan la dona (i mare!) vol tornar a la seva vida laboral, per si la seva condició de dona no la perjudiqués prou, la de mare encara la condemna més, mentre que pel pare de la mateixa criatura la paternitat és un actiu en el seu procés de selecció i de projecció de la seva carrera professional!

No Tammy Wynette, no és "sometimes" sinó "a lot of times", que és dur ser una dona, sobretot quan en les mateixes circumstàncies ser un home (i pare!) és un xollo!

dimecres, 6 de març de 2019

La casa (encara) és cosa de dones!


Si la igualtat entre homes i dones és qüestió de vasos comunicants, aquests encara no s'han equilibrat ni a nivell laboral (bretxa salarial), ni a nivell domèstic, en el repartiment de les feines de la llar.

Sí, les dones segueixen destinant molt més temps que els homes en les feines de la llar, una afirmació que es sustenta amb les dades d'un article de Observatori Social de “la Caixa”: "El repartiment de les feines de casa en les parelles en què només treballa la dona"

L'article, que també pren nota de l'avanç dels darrers anys en el repartiment de les feines de la llar, conclou que malgrat la millora, fins i tot en les llars en les que la dona és l'única que treballa, ella destina més temps que ell a les feines anomenades domèstiques.

És cert que d'un temps ençà hi ha hagut una millora; l'estudi compara algunes dades de 2003 i 2010, i hauríem d'entendre, o deduir, que ara (2019) estem en una situació millor (?)... En tot cas mentre que al 2003, en relació a totes les parelles (parelles entre dones i homes), les dones destinaven 189 minuts més per dia que els homes a les feines de la llar, al 2010 la diferència era de 132 minuts per dia; és a dir, en aquests set anys s'ha reduït quasi una hora el diferencial entre homes i dones, xifra encara insuficient veient les més de dues hores al dia de major dedicació de les dones a les tasques domèstiques.

L'estudi, com he comentat, també es fixa en el repartiment de les feines de la llar en els casos en què, en la parella la dona és la sustentadora (cobra més que l'home), i especialment en les llars de parelles en les que només treballa la dona, una realitat creixent els darrers anys també com a conseqüència de la crisi econòmica, tal com indica l'estudi: "fins al 2008, les parelles en què només treballa la dona representaven aproximadament el 5% del total de parelles espanyoles, però a partir d’aleshores la xifra va començar a augmentar, fins que el primer trimestre del 2013 va assolir un màxim del 12,9%. A partir d’aquell any, la taxa ha anat minvant lleument i s’ha estabilitzat entorn del 10%."

L'article és interessant sobretot per les dades que aporta en relació, precisament, a les llars en les que qui treballa és la dona, i si aquesta circumstància aporta un valor diferencial en repartiment de les feines de la llar.

Si al 2003, en les llars on només treballava la dona, elles destinaven 55 minuts més per dia a les feines de la llar que les seves parelles homes (que recordem, no treballaven), al 2010 la xifra es va reduir dins als 13 minuts més per dia. La tendència, encara que insuficient, és positiva, si més no en aquest sentit que l'estudi subratlla: "en les parelles en què la dona es l’únic membre que treballa, el temps dedicat a les feines de la llar es reparteix més equitativament entre l’home i la dona que no pas en el conjunt de parelles".

La conclusió, com he comentat, és que fins i tot quan només treballa la dona, és ella qui segueix assumint més tasques domèstiques, i aquesta xifra només es redueix una mica més en el cas de les parelles sense fills i filles. Encara avui, quan hi ha persones a càrrec (fills i filles o persones grans i/o dependents), la càrrega (en cas que d'una o altra manera ho sigui) generalment la suporta sobretot la dona...

La inèrcia és molt forta i costa molt de trencar, també per la resistència inherent a la societat patriarcal, doncs és evident que els vasos, cas de ser comunicants, no acaben de comunicar, ni comunicar-se bé!

dimarts, 5 de març de 2019

Tancarem algun dia la bretxa?


Diu el diccionari que una bretxa és, en l'accepció militar del terme, una "obertura que fa l'artilleria en una muralla"; si la muralla fos la igualtat (la societat igualitària) l'artilleria seria el masclisme!

I una de les bretxes més evidents (també més estudiades i amb més dades) és la bretxa salarial de gènere, que segons el darrer l’informe "Evolució de la bretxa salarial de gènere" de la Generalitat de Catalunya, es situa al 23,4%.

Amb dades de 2016 el salari brut mitjà dels homes va ser de 24.454,60 €, mentre que el de les dones va ser de 21.110,30 €, representant els 6.462,50 € de diferència aquest 23,4% de bretxa salarial de gènere.

La bretxa salarial de gènere es produeix en tots els tipus de feina, si bé és cert que com més qualificat és el lloc de treball menys bretxa hi ha, passant del 32,6% en les ocupacions elementals a un xic més del 18% en les ocupacions de personal tècnic i directiu.

La bretxa no té diferències significatives pel que fa als sectors (indústria - serveis), té diferències relatives en funció de l'origen (nacionals - estrangers/es), però sí té diferències significatives en relació a la tipologia de contracte, amb un major impacte en la contractació indefinida (24,5%) vers la temporal (11,4%), i al tipus de jornada, amb una major incidència en les jornades a temps complet (15,1%) en relació a les de temps parcial (11,6%).

És a dir, que les dones amb un contracte indefinit a temps complet són les que més bretxa salarial pateixen, alimentant així, encara més, la desigualtat entre homes i dones. És molt trist (i terriblement injust!) que les contractacions que més estabilitat haurien de donar (i de fet donen) a les dones siguin les que més contribueixen a dinamitar la igualtat, a torpedinar el mur, a seguir mantenint oberta la bretxa!

Tancarem algun dia la bretxa?

dilluns, 4 de març de 2019

Si t'he vist, no me'n recordo


La memòria és selectiva, capritxosa per moments, sobretot quan no podem oblidar el que preferiríem no recordar, sobretot quan no podem recordar el que no hauríem volgut, de cap manera, que caigués al pou de l'oblit... Són tants els oblits que no ens arriben, ni tan sols, a la punta de la llengua!

La memòria s'alimenta dels records i, per capacitat que tinguem en el nostre disc dur, alguns més que d'altres, és limitada i al final acabem recordant essencialment els records que anem recordant, rememorant una i altra vegada mantenint-los vius, actualitzant així el seu registre, fent més profunds els solcs que marquen, com l'arada sobre la terra, en el nostre còrtex cerebral.

Aquests dies de judici hi ha testimonis que, ai l'as!, no recorden gairebé res del que se suposa havien de recordar, i fan com que si t'he vist no me'n recordo, i que si per alguna cosa me'n recordés el record seria d'aquells tan vagues, tant imprecisos, tant borrosos, que ja quasi no hi reconeixeria la veritat que al seu dia van atresorar.

L'oblit és, en aquestes circumstàncies, la distància (més moral que física) entre no dir cap mentida i, alhora, no dir tota la veritat; en aquestes circumstàncies l'oblit és el refugi, més que del mentider, del covard.

La memòria és selectiva i no podem decidir no recordar, però sí dir, impunement, que no recordem, emmordassant la memòria i fent-la presonera per tal que no es pugui expressar.

Caldrà recordar-ho per tenir-ho sempre present, ben present, a la memòria.

dissabte, 2 de març de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Cert, clar i breu"


Les cançons d'amor tot sovint parlen d'un amor en passat que es vol retenir, o d'un amor passat que tan sols és record; n'hi ha que també evoquen un futur millor, algunes per expiar algun pecat passat o present, d'altres per per fer-lo perdurar fins més enllà de la fi dels temps...

Passat i futur farceixen moltes cançons d'amor, i també ho fa el present, sempre curt, sempre efímer, sempre fugisser i tan difícil de retenir perquè el passat i el futur l'estrenyen.

I és que el present és tan breu com aquesta cançó d'amor de Mishima, "tan breu com qui sap el que diu/ ara i aquí, / t'estimo..."





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 1 de març de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la violència


Sobrevolen sobre el judici al procés diferents visions sobre la violència, algunes naturalment interessades, fins i tot de creatives, com la suposadament exercida per murs humans!

Ja es veia a venir que per alguns del que es tracta, sembla ser, és minimitzar la violència evident de les càrregues policials, passant-hi de puntetes, atribuint-la, al mateix temps, a les manifestacions pacífiques o a la resistència passiva.

La violència, en boca de segons qui, abandona el diccionari per sobreviure, només, en l'imaginari de qui la denuncia per agreujar una (possible, probable?) condemna, esdevenint un veritable ferro roent al que masses necessiten agafar-s'hi.

La violència, va dir Mahatma Gandhi, és la por als ideals dels altres. Aquesta frase ens transporta, inevitablement, a la tardor catalana, i en la seva màxima expressió, a l'inoblidable u d'octubre de 2017...

Violentar el propi significat de la paraula violència, no seria també un tipus de violència?